dilluns, 29 de setembre del 2025

L’alba del mestre que va prometre el mar


Dissabte a la tarda, finalment, vaig veure "El mestre que va prometre el mar", una pel·lícula inspirada en el llibre de Francesc Escribano "Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar". El film narra la vida del mestre català destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), detingut i executat per una milícia de la Falange Espanyola pocs dies després del cop d'estat franquista del 18 de juliol de 1936.

La pel·lícula parla, sobretot, del silenci; del silenci imposat pel franquisme i dels efectes devastadors que va deixar en les generacions que van viure la Guerra Civil i la postguerra. Un silenci incòmode i atordidor que, d'alguna manera, encara sentim avui. Un silenci que no s'esvairà fins que s'hagin obert totes les fosses i s'hagi recuperat, i dignificat, la vida de tantes persones executades que encara romanen desaparegudes, com el mateix Antoni Benaiges i Nogués.

Quan vaig veure l'escena de la seva execució, em va venir al cap la cançó "Al alba" de Luis Eduardo Aute, que havia escoltat a la ràdio al matí, una cançó que, tot i no néixer amb aquesta intenció, va quedar per sempre vinculada als darrers afusellaments del franquisme, el 27 de setembre de 1975, dissabte va fer, justament, cinquanta anys.

És trist recordar aquests fets i esfereïdor comprovar que, d'alguna manera, el germen que va fer créixer el franquisme encara perviu. Davant les imatges de la milícia falangista de la pel·lícula, resulta inevitable establir paral·lelismes i no veure-hi alguns grups d'extrema dreta d'avui dia.

En la política actual encara ressonen ecos d'aquella guerra i d'aquella llarga postguerra; malgrat els esforços de les lleis de memòria històrica, avui encara persisteixen massa silencis.






divendres, 26 de setembre del 2025

Així comença... "Dones migpartides"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Dones migpartides" (Pòrtic, 2025) de Ramon Solsona, Premi Carles Rahola d'Assaig d'enguany, que contribueix a trencar el silenci a què van estar sotmeses tantes dones narradores per culpa de la dictadura franquista, que les va anorrear i silenciar.

Ramon Solsona rescata de l'oblit la veu d'escriptores catalanes que van viure la República, la guerra i la postguerra, i que van veure com la seva trajectòria quedava tallada per la repressió i el silenci.

"Dones migpartides" és un llibre que comença així:

Fins als vint anys, Albina Francitorra (1912-2013) va publicar articles i contes a la premsa. Quan el 1932 es va casar amb l'advocat i escriptor Tomàs Roig, ell va deixar les coses clares: «En aquesta casa, amb un que escrigui n'hi ha prou». Un, no una. Així, mentre ella es dedicava a tenir set fills -entre els quals l'escriptora Montserrat Roig-, el marit no va parar d'escriure contes, novel·les, poesies, assajos, biografies i obres de teatre. Això no és anècdota, sinó que té un valor de categoria.

La invisibilització de la literatura escrita per dones començava amb aquest repartiment desigual de papers, continuava amb les dificultats per accedir al món editorial i donar-se a conèixer, xocava amb un cànon fet de barbes i bigotis i culminava amb un oblit quasi instantani. Avui, quan les dones no han de demanar permís a ningú per escriure, es fa sentir el batec de les escriptores que van quedar sepultades per capes de desmemòria. En aquest llibre n'hi bateguen unes quantes.

dimecres, 24 de setembre del 2025

Ràdio Sarrià: nova temporada!


A Ràdio Sarrià no ens hem recuperat dels nervis, l'adrenalina i l'eufòria del pregó de la Festa Major de Sarrià de Ter, que com és tradició des de l'any passat, tornem a sortir al carrer per a fer la presentació oficial de la nova temporada radiofònica!

I si l'any passat vam anar al Pla de l'Horta, el barri on va néixer la nostra estimada ràdio, enguany anirem al barri de La Rasa, seguint així amb la itinerància d'aquest programa especial que ens serveix per a presentar la nova temporada.

Aquesta temporada, que en la seva majoria de programació és de continuïtat, tindrà tres nous programes radiofònics i ja seran més d'una vintena, els programes i espais, de durada i periodicitat diversa, que es poden escoltar a l'antena de Ràdio Sarrià.

És a dir, la programació de Ràdio Sarrià no només es consolida, sinó que creix, i aquesta circumstància és un bon símptoma de la vitalitat d'aquesta petita gran ràdio, feta amb mitjans modestos i sobretot amb molta passió.

En emissores com Ràdio Sarrià la passió és essencial, és la base i la clau de l'èxit, ja que els programes es produeixen gràcies al voluntariat de les persones col·laboradores, que hi posen generosament el cos, la veu i l'ànima. Passió per la ràdio i, alhora, compromís amb el poble, la participació i la informació local.

D'altra manera no seria que més de trenta persones voluntàries produïssin més de vint programes que podeu escoltar a Ràdio Sarrià, un projecte que està esdevenint, sens dubte, un petit miracle!

dilluns, 22 de setembre del 2025

Les llegendes del Pont


Tot va començar, per iniciativa d'unes quantes famílies del barri, proposant de fer una gegantona recuperant una de les llegendes del barri: la Majordoma de la plaça de l'Om. Amb ella també es van crear unes divertides i entremaliades gallines, ampliant així la imatgeria festiva de Girona. És així com va néixer, a l'aixopluc de l'AV Pont Major, la Colla de la Gegantona del Pont.

Amb la creació de la colla, de la Majordoma i de les gallines, la llegenda de la Majordoma de la plaça de l'Om es va actualitzar i es va començar a representar, creant alhora uns titelles, i s'hi va sumar una altra llegenda vinculada al Pont Major, la d'en Cinto i la Maria, creada fa més de 20 anys per la colla dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter; la geganta, la Maria, és filla del Pont Major.

I més recentment també s'ha recuperat, i escenificat, una altra llegenda vinculada al Pont Major, la del Bou d'Or. Aquesta història, plena de misteri i d'imaginació popular, completa un univers que barreja memòria oral, humor i un punt de màgia. Són relats que també expliquen d'on venim i com el barri es mira a sí a si mateix, s'explica a través de la cultura popular.

Ara, finalment, aquestes tres llegendes es volen recollir en un llibre editat per la Colla de la Gegantona del Pont Major, amb la voluntat de finançar-lo a través d'una campanya de micromecenatge. El projecte, més que un simple recull de contes, és una manera de reforçar la identitat del barri i de convidar tothom a viure les seves històries en directe.

En temps de globalització i presses, iniciatives com aquesta són un petit acte de resistència cultural. Preservar i difondre les llegendes locals és una manera de reconèixer el valor del patrimoni immaterial i transmetre'l a les noves generacions, reforçant que la cultura popular no és una peça de museu, sinó una manifestació viva que es renova i es projecta cap al futur. Amb el llibre i la força de la comunitat, aquestes llegendes podran seguir bategant al barri, i molt més enllà.

Us animo a fer-hi una contribució, a fer que aquest projecte es faci realitat.

divendres, 19 de setembre del 2025

Així comença... "La llavor dels somnis"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.


Avui obrim un llibre, "La llavor dels somnis" (CCG Edicions, 2001), d'Antònia Adroher i Carmel Rosa, que no només explica l'apassionant i, alhora, convulsa vida d'aquestes dues persones, sinó que sobretot explica el context social, bèl·lic i polític en què van viure: la Guerra Civil, l'exili, la 2a Guerra Mundial, l'activisme antifranquista, la recuperació de la democràcia...

Aquest passat dilluns ja va fer 18 anys de la mort de l'Antònia Adroher i Pascual, mestra de professió i activista política, portadora de la bandera republicana el 14 d'abril de 1931 fins al balcó de l'Ajuntament de Girona, i esdevenint, l'any 1936, la primera regidora. 

A l'exili Antònia Adroher es va retrobar amb un antic company del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), Carmel Rosa Baserba, "Roc", activista polític i periodista, col·laborador entre d'altres de l'agència France-Presse, i esdevenint des d'aleshores en el seu company de vida, fins a la fi dels seus dies.

Va ser un gran encert que la seva història, la personal i la política, quedés recollida en aquest llibre, que és una llavor per a l'esperança i, naturalment, els somnis per als moments més tràgics de la vida.

"La llavor dels somnis" és un llibre que comença així:

Trobada amorosa en un exili bèl·lic

Davallava en bicicleta el pont de pedra sobre el riu Garona, a Tolosa de Llenguadoc, quan vaig veure, fugisserament, una cara coneguda. Era l'Antònia de Girona, que avançava per la vorera de la meva dreta amb el seu caminar pausat i ondulant.

Feia mesos que l'havia perdut de vista, des de la sortida precipitada de Girona, quan la guerra feia els últims badalls i la retirada de civils i militars s'accelerava. S'acabava el mes de gener del 1939, pocs dies abans de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat.

Ens coneixíem, amb l'Antònia superficialment, com passava amb tants companys del partit. Ella militava a Girona i jo a Barcelona. Ens havíem trobat en reunions o actes de propaganda. Però l'Antònia era difícil de no recordar perquè era la germana d'un dirigent conegut, l'Enric Adroher, "Gironella", i perquè era una dona força atractiva. De la seva activitat dins del partit en coneixia poca cosa. Sabia, tanmateix, que havia estat la primera dona regidora de l'Ajuntament de Girona en la regidoria d'Ensenyament i Cultura. Era mestra.


dimecres, 17 de setembre del 2025

És un genocidi


El que està perpetrant l’Estat d’Israel a la Franja de Gaza és, amb totes les lletres i amb tot el dramatisme del terme, un genocidi, l’extermini d’un poble segons el diccionari. No és només una opinió personal, ho assenyala l’ONU a través de la Comissió Internacional Independent d’Investigació sobre els Territoris Palestins Ocupats, que afirma i argumenta que “Israel ha comès genocidi contra els palestins a la Franja de Gaza”.

El mot genocidi incomoda a alguns partits polítics, especialment els situats a la dreta i l’extrema dreta, que eviten pronunciar-lo no només pel seu significat lingüístic, també pel seu pes jurídic i les responsabilitats que implica.

Sembla prou evident que Israel està exterminant un poble mentre ocupa el seu territori. Els supervivents només tenen com a sortida l’entrada al camp (de concentració) d’Al-Mawasi, una cruel rèplica palestina del gueto de Varsòvia, després d’haver patit bombardejos i fam, després d'haver vist morir familiars, veïns i veïnes i amistats per les bombes, per les bales i per la fam. Paradoxes terribles de la condició humana.

Encara més desconcertant és la tebiesa de la resposta internacional davant d’aquest genocidi, sobretot si la comparem amb la reacció molt més contundent davant de la invasió russa d’Ucraïna. Una altra paradoxa que ens interpel·la com a societat.

I resulta gairebé incomprensible que hi hagi qui s’ofengui més per les protestes a les etapes de La Vuelta, amb manifestants intentant aturar la competició ciclista, que per les imatges de la massacre quotidiana a Gaza.

És un genocidi. I el més trist és la sensació que, tot i saber-ho, no som capaços de posar-hi fi.

dilluns, 15 de setembre del 2025

A voltes amb "La Vuelta"


Aquesta edició de "La Vuelta" ha estat marcada, sobretot, per les protestes contra el genocidi del govern d'Israel sobre Palestina i el seu poble. Les mobilitzacions no s'han limitat a la multitudinària exhibició de banderes palestines: també hi ha hagut "invasions de camp" i intents d'aturar la cursa a peu de carretera en diferents etapes, especialment arran de la presència de l'equip ciclista israelià Israel-Premier Tech, propietat d'un empresari proper al primer ministre Netanyahu, motiu central de la protesta.

Aquestes accions han tensat la cursa fins al punt que la direcció i l'organització s'han vist obligades, en més d'una ocasió, a escurçar o modificar el recorregut, amb la complexitat logística que això implica i amb conseqüències tant en el traçat com en el desenvolupament esportiu.

Les protestes han generat moments de tensió, amb la intervenció policial, amb càrregues incloses, i amb detencions. També han revifat l'enèsim (i estèril) debat sobre si cal barrejar política i esport, quan en realitat el debat hauria de ser sobre fins a quin punt la política condiciona l'esport.

Perquè és evident que resulta impossible separar-los: l'esport també és política. Ho veiem en molts àmbits, i la no participació de Rússia en competicions internacionals n'és un exemple clar. I davant d'aquest exemple inevitablement sorgeix la pregunta: per què Rússia no i, en canvi, Israel sí que pot continuar competint?

De totes les veus que s'han escoltat aquests dies, m'ha agradat especialment la del futbolista gallec Borja Iglesias, un jugador diferencial sobretot a les sales de premsa. Preguntat sobre els "sabotatges" a "La Vuelta", va respondre: "Se le da más importancia a parar un evento que a un genocidio."

Les seves paraules contrasten amb les declaracions de l'exciclista i comentarista Perico Delgado davant les protestes:

  • "Esto es un tema político y no tiene nada que ver con el deporte."
  • "Estas acciones deslucen el deporte y dañan la imagen del país."
  • "Alguien ha hecho negocio vendiendo banderas."

I encara contrasten més amb les paraules del narrador de TVE de "La Vuelta", el periodista Carlos de Andrés, que en antena va defensar la llibertat d'expressió i de protesta, i sobretot va denunciar el genocidi d'Israel contra Palestina.

En definitiva, aquesta edició de "La Vuelta" ens recorda que l'esport no és mai una bombolla aïllada, sinó un aparador global on també es projecten les contradiccions del nostre món. I més enllà dels ports, les escalades, les escapades i els esprints, hi ha causes que, per molt incòmodes que resultin, no es poden ignorar.

divendres, 12 de setembre del 2025

Així comença... "L'àmbit de tots els àmbits"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de poemes que és, possiblement, un dels més llegits del nostre país, una gran obra, "L'àmbit de tots els àmbits" (Edicions del Mall, 1981), d'un gran poeta, Miquel Martí i Pol

L'edició conté un pròleg del també poeta Salvador Espriu, que entre moltes altres coses, respecte del primer poema del llibre, el que reprodueixo aquí, diu: 

"En els vint-i-cinc versos del primer poema, "Ara mateix", (...) el poeta, (...) enfila amb una reflexiva pressa una agulla, (...) amb el fil d'un propòsit que amb un bri d'ironia diu que no ens diu, i es posa a apedaçar torta la nostra roba nacional, que prou veres ho necessitaria. Sí, tot està per fer i qui sap si sempre ho estarà, perquè desfem sense respir el que fem, com a l'Hades el soguer i la somera, no destriables en nosaltres, en el nostre privatiu infern."

"L'àmbit de tots els àmbits" és un llibre que comença així:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

dimecres, 10 de setembre del 2025

La Diada de tothom


Si l'eslògan, la marca d'identitat del govern del president Illa és "el Govern de tothom", no és d'estranyar que, per extensió, l'esperit de la celebració institucional de la Diada nacional de Catalunya d'enguany també pretengui ser-ho

Això d'"El Govern de tothom" forma part, inevitablement en els nostres dies i com han fet i fan molts altres governs, de l'estratègia comunicativa del govern de generar una marca, conceptual i gràfica, que aporti caràcter i personalitat a l'acció de govern, més enllà de la mateixa acció de govern.

Així és com es defineix aquesta marca al manual de comunicació del govern:

"El Govern de tothom és el missatge que ha d’identificar la comunicació de l'acció del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu de transmetre a la ciutadania la voluntat de governar per a tothom, és a dir, on tothom s'hi senti representat, independentment del territori, la generació, la ideologia, etc.
Perquè quan parlem de tothom parlem d’una Catalunya de totes i tots. Parlem d'un govern de tothom."

Que les coses siguin de tothom, a priori, està molt bé, tot i que ja sabem que en algunes ocasions, allò que és de tothom no és de ningú, i és aleshores quan ningú se'n fa responsable... No és el que passa amb la celebració de la Diada, que més que ser de tothom, més aviat cadascú té la seva, de celebració i, per tant, de Diada.

Cada vegada ens queden més lluny aquelles celebracions unitàries, i no només dels de finals dels anys setanta, si no les de fa una dècada, que a banda de ser més unitàries, també eren més multitudinàries. Aquests darrers anys a la Diada li ha passat, si fa o no fa, com al procés, que s'ha trossejat, confrontat i dispersat, i més enllà de bones paraules i poques intencions, cada partit, cada organització va a la seva i fa la seva.

Possiblement, com la llei del pèndol, aquest procés de dispersió - concentració forma part del procés, i avui en dia encara no hem arribat, ni de bon tros, al punt final de la dispersió. Al capdavall, la Diada de tothom és només un desig, un miratge, també als ulls del mateix independentisme, en el que la independència potser tant voler ser de tothom, no ha acabat essent de ningú...

En tot cas, sembla clar que qui també la reclama, la Diada, és el president Illa i el seu govern, la reclama per fer-la de tothom, també dels no independentistes que aquests darrers anys se n'havien allunyat...

dilluns, 8 de setembre del 2025

El pregó d'Ona Sarrià

Plourà o no plourà? Aquesta era la principal preocupació que l'Ajuntament de Sarrià de Ter i l'Associació Cultural Ona Sarrià teníem els dies previs, fins i tot hores prèvies, al pregó de la Festa Major. La previsió marcava pluja pel dijous a la tarda i a mesura que passaven els dies, i les hores, s'anava concretant i afinant més la previsió i calia, sobretot, prendre la decisió: muntar-ho i preparar-ho tot al carrer Major i al balcó de l'Ajuntament, o al pavelló municipal?

Finalment, el mateix dijous a primera hora de la tarda es va prendre la decisió: muntem al carrer Major i a l'Ajuntament, conscients que plourà al llarg de la tarda, però no a l'hora del pregó, a les nou de la nit. Finalment, i feliç, la decisió va ser encertada i, efectivament, a la tarda va fer un ruixat, però vam poder fer el pregó amb total normalitat.

Potser va ser per això que, entre qui havíem de fer el pregó, els nervis d'aquests darrers dies i hores es van centrar més en la previsió meteorològica que no en el mateix pregó, del que dies abans vam fer una gravació a manera d'assaig general. El cas és que finalment va arribar el moment, després del programa previ de Ràdio Sarrià fet des del mateix Ajuntament, de sortir al balcó per fer el pregó, que, com no podria ser d'altra manera, vam voler-lo fer radiofònic...

I aquest en va ser el resultat!


divendres, 5 de setembre del 2025

Així comença... "El perfum"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, com tots, podem olorar entaforant el nas entre les seves pàgines i, això no obstant, en notarem moltes més olors si, en comptes de ficar-hi el nas, el llegim. Em refereixo a "El perfum" (Seix Barral, 1987, amb traducció de Judith Vilar), un llibre que l'escriptor alemany Patrick Süskind va convertir en tot un fenomen literari gràcies a la fascinant història, ambientada en la (pudent) França del segle XVIII, d'un noi amb un olfacte excepcional i una obsessió per crear la fragància perfecta, obsessió que l'aboca al crim i a la tragèdia.

"El perfum" és un llibre que comença així:

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d'una època en la qual sovinteja-ren les figures genials i abominables. Aquí narrarem la seva història. S'anomenava Jean-Baptiste Grenouille, i si el seu nom, a diferència del d'altres monstres genials, com per exemple De Sade, Saint-Just, Fouché, Bonaparte, etcètera, ha caigut en oblit, sens dubte no ha estat perquè Grenouille fos inferior a aquests homes cèlebres i tenebrosos pel que fa a l'altivesa, el menyspreu pels seus consemblants, la immoralitat, en un mot, a la impietat, sinó perquè el seu geni i la seva única ambició es limitaren a un terreny que no deixa cap senyal en la història: al regne fugisser de les olors.

A l'època a la qual ens referim regnava a les ciutats una fetor a penes concebible per a nosaltres, homes moderns. Els carrers pudien a fems, els patis interiors pudien a orins, els bucs de les escales pudien a fusta podrida i a excrements de rata, les cuines, a col podrida i a greix de moltó; les cambres sense ventilació feien pudor de resclosit, les alcoves pudien a llençols llardosos, a edredons humits i a la punyent olor dolçassa dels orinals. Les xemeneies pudien a sofre, les adoberies pudien a lleixius corrosius, els escorxadors, a sang coagulada. Els homes pudien a suor i a roba bruta; en llurs boques pudien les dents corrompudes, llur alè pudia a ceba i llurs cossos, quan ja no eren joves, a tumors, a llet agra i a formatge ranci. Pudien els rius, pudien les places, pudien les esglésies, pudia sota els ponts i dins els palaus. El pagès pudia com el capellà, l'oficial d'artesà com l'esposa del mestre; pudia tota la noblesa, i fins i tot pudia el rei, pudia com una fera, i la reina pudia com una cabra vella tant a l'estiu com a l'hivern. Perquè al segle divuit encara no havia estat deturada la corrosiva activitat dels bacteris, i a causa d'això no hi havia cap ocupació humana, sia creadora sia destructora, cap manifestació de vida en gestació o en decadència que no anés acompanyada d'alguna fetor.

I naturalment a París la fetor ja era desmesurada, perquè París era la ciutat més gran de França. I dins de París hi havia, al seu torn, un indret on la fetor regnava de manera especialment infernal, entre la Rue aux Fers i la Rue de la Ferronnerie, és a dir, el Cime-tière des Innocents. Durant vuit-cents anys hi havien dut els morts de l'hospital Hôtel-Dieu i de les parròquies veïnes, durant vuit-cents anys s'hi havien traginat i abocat dins llargues fosses, dia rere dia, dotzenes de cadàvers, durant vuit-cents anys s'havien amuntegat els ossos en sepulcres i osseres. I a la fi, a la vigília de la Revolució Francesa, quan algunes de les fosses reblertes d'ossos s'ensorraren perillosament i la fetor del sobreeixit cementiri incità els veïns no tan sols a protestar, sinó a revelar-se de debò, fou tancat i abandonat, i en aquell lloc, una vegada amuntegats a les catacumbes de Montmartre els milions d'ossos i cranis, s'hi bastí un mercat de queviures.

I fou aquí, a l'indret més pudent de tot el regne, on va néixer el 17 de juliol del 1738 Jean-Baptiste GrenouiIle. Fou un dels dies més xafogosos de l'any.

dimecres, 3 de setembre del 2025

Pregoners!


📣Atenció, notícia d'última hora!
Bona nit,
aquest vespre la junta d'Ona Sarrià hem estat convocats per l'alcalde i l'equip de govern a l'Ajuntament de Sarrià de Ter perquè ens havien de comunicar una notícia important, que, com segurament compartireu, ens honora i que hem rebut amb molta emoció🥹 i il·lusió🤩! Podeu escoltar l'exclusiva en aquest àudio!🥳🎉

Amb aquest missatge, enviat la nit del 15 de juliol al grup de WhatsApp de Ràdio Sarrià, vam informar la gran colla que formem l'Associació Cultural Ona Sarrià, que l'Ajuntament de Sarrià de Ter ens havia fet la proposta de ser els pregoners de la Festa Major d'enguany, a través d'un arxiu d'àudio que ens va fer escoltar, a la junta directiva de l'entitat, convocada al mateix ajuntament.

Tot va començar dies enrere, quan vam rebre una comunicació de l'alcalde que ens convocava a una reunió a l'Ajuntament amb la secretària municipal; la reunió es feia just després d'un ple municipal, per assegurar la presència de la funcionària pública, i era important que hi fóssim tota la junta.

Amb aquestes premisses, i tenint present que en aquell plenari municipal de mitjans de juliol s'aprovaven dos punts vinculats amb la ràdio, jo ja temia el pitjor: que la reunió requerís la presència de la secretària, amb perdó i respecte per la persona i la figura institucional que representa, per mi no era un bon presagi. Estava convençut que la reunió era per a comunicar alguna mala notícia, algun problema amb el reglament, el protocol o la direcció de la ràdio...

Res més lluny de la realitat, el fet que la secretària ja no hi fos, d'entrada, em va sorprendre i, després, em va tranquil·litzar, i de seguida vam veure que la convocatòria amb la secretària havia estat un pretext per assegurar la màxima representació de la junta d'Ona Sarrià.

Escoltat l'àudio, vam rebre la notícia de ser els pregoners amb una barreja d'alegria, d'il·lusió i de cangueli, pel respecte que implica tal responsabilitat. És clar que, mentre anàvem assumint l'encàrrec més d'un i una ja anàvem rumiant idees i propostes per a fer el pregó...

El fet és que han anat passant dies i setmanes des d'aleshores, i avui ja som quasi al cap de carrer: demà dijous a les 9 del vespre estem citats al balcó de l'Ajuntament de Sarrià de Ter per a fer el pregó. Un pregó que, naturalment, també es podrà escoltar per Ràdio Sarrià!

dilluns, 1 de setembre del 2025

Tot l'any com a l'estiu


Hi ha una nadala del grup "Glaucs", el que dècades enrere va muntar el músic Jofre Bardagí, que es titula "Jo voldria que tot l'any fos com Nadal", recollint aquest desig impossible que la (suposada) pau i alegria que es respira per festes de Nadal...

Em serveixo del títol d'aquesta cançó per, parafrasejant-lo, informar-vos del canvi que, a partir d'avui, faré en el calendari de publicacions d'articles d'aquest bloc, que s'actualitzarà, tot l'any, com a l'estiu, és a dir, a raó de tres dies per setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Aquesta és una decisió meditada i pensada de fa temps, i aquest estiu l'he acabat prenent tot i que reconec que és una decisió que no m'ha estat fàcil. En qüestió de setmanes farà 18 anys que escric i publico 6 entrades a la setmana aquest bloc, de dilluns a dissabte, i més enllà de l'hàbit, que no necessàriament fa el monjo, la dificultat més gran ha estat la inèrcia, trencar aquesta inèrcia i passar de 6 publicacions a la setmana a 3

Si hi havia un moment per fer-ho és ara, seguint les petjades del ritme de publicacions vacacionals, i prorrogant-lo indefinidament al llarg de l'any. El motiu? La necessitat de gestionar millor el temps que dedico a tot el que no és feina ni família...

Així doncs, contradient el que vaig afirmar a principis d'agost, a partir d'avui seguiré publicant coses que faig, coses que veig i coses que penso no de dilluns a dissabte sinó (només?) els dilluns, dimecres i divendres, fent que tot l'any sigui com l'estiu...