La d'handbol, tampoc!

Aquesta temporada cap de les seccions professionals del Barça ha alçat la (preuada i desitjada) Copa d'Europa.

L'equip que més la va acaronar va ser el de futbol femení, arribant a la final i perdent-la, contra tot pronòstic, contra un combatiu Arsenal que el va saber desarmar. 

El de futbol masculí es va quedar a les semifinals, quan ja assaboria l'accés a la final després de l'enèsima remuntada, però un gol en el darrer sospir i la pròrroga el van enfonsar...

Per tocar fons, el de bàsquet, que va arribar, amb penes i treballs i encara gràcies, als quarts de final i que no només no ha estat un equip prou competitiu a Europa, tampoc a les competicions espanyoles, caient en totes als quarts de final. 

I arribem, aquest passat cap de setmana, a la final a 4 de Colònia de l'equip d'handbol, la secció que, juntament amb la femenina de futbol, és la que semblava que tenia més a l'abast la Copa d'Europa, però va topar de nou, en una dura derrota, contra el Magdeburg amb un gol en el darrer segon de partit, després d'un arbitratge més que controvertit i d'uns darrers minuts jugats amb inferioritat.

El primer equip d'handbol del Barça és el gran dominador d'aquesta competició europea, essent l'equip que més n'ha guanyat, fins a 12. Sap greu que no l'hagi guanyat aquesta temporada perquè l'equip farà una gran transformació de cara a la pròxima, amb el comiat de fins a deu jugadors de l'actual plantilla, entre els quals hi ha jugadors històrics com Aitor Ariño (el jugador amb més títols), Gonzalo Pérez de Vargas (un dels millors porters del món) i Thiagus Petrus (una de les referències en defensa).

És evident que aquest any Europa se’ns ha resistit. Però si alguna cosa ha demostrat el Barça és que sap aixecar-se i sobreposar-se i, estic convençut, més aviat que tard alguna de les seccions professionals aixecarà, novament, una Copa d'Europa. 

El Barça es torna a vestir de blanc

El Barça ho ha tornat a fer; el Barça de bàsquet, per a ser més exactes, el masculí de bàsquet. Trenta-dos anys després el Barça de bàsquet ha tornat a encadenar dues temporades en blanc, sense guanyar cap títol.

Després de tancar la temporada passada en blanc i defenestrant l'entrenador, Roger Grimau, aquesta es va començar amb la il·lusió renovada d'un nou tècnic, Joan Peñarroya, i d'una plantilla que semblava prou competitiva. Però la temporada ha estat marcada per la plaga de lesions, algunes d'importants de jugadors importants, i l'equip ha hagut de competir sense que les baixes se substituïssin, és a dir, desgastant més la migrada plantilla.

D'aquí, entre altres coses, que l'equip hagi estat inconstant i irregular i, sobretot, que s'hagi especialitzat, en la majoria dels casos, a perdre els finals ajustats, fins i tot a no saber administrar un avantatge prou clar a favor, com la del darrer partit contra l'Unicaja, a poc més d'un minut i mig pel final guanyava de nou punts, i es va deixar empatar el partit per acabar-lo perdent, juntament amb l'eliminatòria, a la pròrroga.

Aquest any els quarts de final han estat el topall d'aquest equip, per la qual cosa no ensumat de prop cap títol, ni tan sols l'opció de guanyar-ne un. I la impressió és que, si bé formalment els partits s'han perdut a la pista, la temporada s'ha perdut, sobretot, als despatxos.

El Barça de bàsquet s'ha tornat a vestir de blanc per segona temporada consecutiva, i no s'hauria de permetre tornar-hi una tercera. La construcció de l'equip de la pròxima temporada comença ara, una vegada confirmat l'entrenador. Per tal que ell pugui fer la seva feina des de la banqueta, primer cal fer bé la feina des dels despatxos, i és allà on, inevitablement, ara se centren totes les mirades.

El 33, sota el cel de Memphis

Sota el cel de Memphis ja brilla, per a sempre més, la samarreta amb el dorsal número 33 de Marc Gasol. L'estrella que tant va brillar sobre aquell parquet, ara il·lumina el pavelló i, per extensió, tota la ciutat.

La fita, certament, és molt meritòria: no hi ha major reconeixement, en el món del bàsquet en general, i de l'NBA en particular, per part d'un club i d'un equip, perquè alçar i penjar la samarreta, retirar el dorsal, vol dir precisament això: que ningú més d'aquell equip podrà lluir-lo.

I és que part del mèrit de Marc Gasol, dins i fora les pistes, és haver sabut brillar amb llum pròpia, brillar amb intensitat, quan semblava que podria córrer el risc de quedar eclipsat per l'extraordinària carrera i trajectòria del seu germà gran, Pau Gasol.

I si bé és veritat que no es pot parlar de Marc Gasol sense fer referència a Pau Gasol, tampoc es pot parlar de Pau Gasol sense fer referència a Marc Gasol, ja que no només són els únics germans que van compartir un salt inicial d'un partit de l'All-Stars, també són els únics germans que tenen retirada la seva samarreta en dos equips de l'NBA: Marc Gasol als Memphis Grizzlies, Pau Gasol als mítics Los Angeles Lakers.

I sí, potser Pau Gasol li ha obert camí, però el camí l'ha hagut de recórrer, se l'ha hagut de guanyar i l'ha hagut de suar el mateix Marc Gasol, un camí que el va dur a Girona, on va esclatar com a jugador i des d'on va fer el salt a l'NBA. I tot i que a l'Akasvayu Girona només hi va jugar dues temporades, hi va deixar una empremta tan profunda com la que la ciutat li va deixar a ell; no en va quan va deixar l'NBA va tornar a Girona, esportivament al seu club, també a una de les seves ciutats, amb el permís de la natal Sant Boi de Llobregat i, naturalment, de Memphis.

Tinc la impressió que els americans això dels reconeixements ho saben fer millor que nosaltres; ho fan més espectacular, d'acord, però també ho fan de forma més natural, com si formés més part de la seva cultura que de la nostra. No entendré mai, per exemple, com és que el Barça de bàsquet va tardar 14 anys (14 anys!) a fer-li un homenatge a l'extraordinari base Nacho Solozábal.

En fi, en l'inesgotable orgull gironí ara també podem presumir (fins i tot fanfarronejar) que l'estrella d'un gironí d'adopció brilla amb intensitat sota el cel de Memphis.

La banalització de les estrelles

A risc de ser víctima de la nostàlgia, penso que puc afirmar amb certa rotunditat que l'anomenat partit de les estrelles de l'NBA, l'"All-Star", està caient en una estúpida decadència.

Parlo de la nostàlgia perquè anys enrere, quan era jove i els partits de l'NBA els podíem veure en obert gràcies al programa de Televisió Espanyola "Cerca de las estrellas", de Ramon Trecet, valia la pena anar a dormir tard per veure aquest partit, que aleshores no només era un espectacle, sobretot era competit.

El partit de les estrelles de l'NBA d'enguany ha superat el rècord d'anotació (211 - 186), i aquesta simple dada, lluny de fer justícia a l'esport i a la competitivitat, els banalitza. Més que el partit de les estrelles, es podria anomenar la costellada de les estrelles de l'NBA...

Veient la manca d'intensitat de les defenses, més aviat semblava un partit dels mítics Harlem Globetrotters, o ni això. A l'NBA potser hi veiem les jugades més espectaculars, però el bon bàsquet el trobem en altres latituds, i especialment a Europa.

Pel que fa al partit de les estrelles, el cert és que ja fa temps que hi he perdut l'interès, ja fa temps que no paga la pena mantenir-se despert, ni pagar, per veure'l. Amb la crònica del TN en tinc més que suficient.

Ricky Rubio torna a tocar pilota

No ha de ser fàcil, gens fàcil, deixar la feina per un problema de salut mental; sigui la feina que sigui, també la de jugador d'elit de l'NBA, la (suposada) millor lliga de bàsquet del món. Ha de ser greu, prou greu, el problema de salut mental per prendre tal decisió.

Més difícil és fer-ho públic, com va fer Ricky Rubio, com han fet altres esportistes, com el també jugador de bàsquet Àlex Abrines, la gimnasta Simone Biles o la tenista Naomi Osaka. Amb el seu valent testimoni, com el de tantes altres persones anònimes, ajuden a normalitzar unes malalties farcides de prejudicis, d'estigma i de discriminació.

Aturar l'activitat laboral per recuperar-se, i emprendre-la de nou per, precisament, recuperar-se. Segurament el pas que ha fet aquests dies Ricky Rubio, entrenant-se amb el primer equip masculí de bàsquet del Barça, sense tenir fitxa federativa, forma part de la seva recuperació per, qui sap quan, potser tornar a jugar, tornar a competir, tornar a treballar amb plenitud.

Ricky Rubio pot trobar, en Àlex Abrines, un company que ha passat, si fa o no fa, per un procés semblant, i més enllà del fet que actualment el balear està lesionat, la seva recuperació ha estat positiva i ha pogut tornar a competir.

És inevitable que, veient-lo entrenar amb el primer equip, les expectatives del seu retorn a les pistes vestit de blaugrana creixin, i augmentin les especulacions, però el més important, ara per ara, és que Ricky Rubio es recuperi bé, i una vegada recuperat, que decideixi quin serà el seu futur. I si finalment decideix reforçar el Barça de bàsquet, perfecte, i si no, també!

La pols de l'Spar Girona

L'Spar Girona ha començat la lliga femenina de bàsquet amb una inapel·lable, contundent i dolorosa derrota contra el Saragossa. No fa tant mal la diferència de punts, 27, com la minsa anotació de l'equip gironí: només 38 punts!

L'Spar Girona és un equip en reconstrucció i el cert és que encara li manquen peces importants. Ni la derrota, ni com es va produir, han de marcar necessàriament l'esdevenir de l'equip a la lliga femenina de bàsquet, i l'esperança és que l'Spar Girona se situarà més aviat que tard al lloc que per mèrits li correspon, entre els millors equips de la competició espanyola.

L'Spar Girona ha estat, durant uns anys, l'estendard de l'esport d'elit gironí, quan els equips masculins de futbol i bàsquet estaven en construcció o reconstrucció, immersos en el seu (a vegades tortuós) camí cap a la primera divisió. I durant aquests anys no només ha estat l'estendard gironí, també l'estendard català del bàsquet femení erigint-se en un dels millors equips, i més competitius, del bàsquet espanyol, apareixent també amb talent a les competicions europees.

L'equip necessita temps, temps per aplegar les peces que li manquen, temps per treballar la reconstrucció encaixant totes les peces, temps que potser no es pot permetre, però que s'ha de donar a risc de seguir acumulant doloroses derrotes...

Durant uns anys l'Spar Girona ha aixecat pols situant-se al capdamunt de la classificació i ara li toca menjar-se la pols que aixequen els altres equips, més fets i rodats; afortunadament el club i la direcció esportiva no només tenen ofici, també tenen la paciència necessària per deixar treballar i que l'equip es formi i creixi; de talent en té, només li manca posar-lo en solfa.

Només ha estat un partit, només una derrota; tot just som a l'inici i la temporada és molt llarga...

La sorprenent primera victòria del Bàsquet Girona

Aquest cap de setmana la lliga ACB de bàsquet ha començat amb una sorprenent i inesperada victòria del Bàsquet Girona contra el València Bàsket. Salva Camps s'ha estrenat com a primer entrenador d'un equip ACB assaltant la Fonteta. No és una mala targeta de presentació.

La victòria sorprèn per la categoria del rival, el València Bàsket, equip de l'Eurolliga, i és inesperada, també, per la pretemporada irregular que ha fet el Bàsquet Girona. L'equip ha fet alguns grans partits, amb moments de bon joc, dominant el ritme de partit, però el seu joc també ha trontollat per moments i s'ha desplomat...

Començar amb una victòria de valor com aquesta és, sens dubte, una injecció de moral i confiança d'un equip que a priori haurà de lluitar, i suar de valent previsiblement fins al final com la temporada passada, per assolir la permanència, per mantenir-se a l'ACB.

El Bàsquet Girona és un equip en construcció; des de la presidència i, fins a la temporada passada, també des de la pista, Marc Gasol està bastint un equip per consolidar-se a l'elit del bàsquet masculí i, gràcies a la seva aposta, compromís i perseverança, ha recuperat Girona com una de les places ACB.

Ja sabem que mantenir-se és més difícil que arribar i ara aquest és el gran repte del Bàsquet Girona: consolidar-se com a equip ACB. Aquesta valuosa victòria és or pur! La temporada passada el Bàsquet Girona es va salvar guanyant 11 dels 34 partits de la lliga regular; de moment, al primer partit, ja ha sumat la primera victòria!

Sis, la xifra de la setmana

El Barça aquesta temporada ha tenyit de blaugrana sis lligues estatals obtenint un ple històric de campionats dels sis equips professionals que té: futbol masculí i femení, bàsquet, handbol, hoquei i futbol sala.

La xifra és una fita històrica mai assumida fins ara i en el seu conjunt té molt mèrit en l'àmbit esportiu, també en el social (especialment d'autoestima) i l'econòmic, tenint present que el club no viu precisament la seva millor època en aquest aspecte, immers en retallades pressupostàries en totes les seccions.

El mèrit esportiu en el seu conjunt és innegable tot i que en algunes seccions, per la seva clara superioritat respecte dels seus rivals, potser és més relatiu, com en l'handbol i el futbol femení, on a escala estatal els respectius equips dominen la competició de forma més que folgada, guanyant quasi tots els partits, sinó tots.

Més competides són les competicions estatals d'hoquei i futbol sala, en les que tot i que el Barça és dominador, no ho guanya sempre tot; i molt de mèrit tenen, enguany, les lligues de futbol masculí i bàsquet, en les que el Barça està recuperant, aquestes darreres temporades, la competitivitat que havia perdut.

Sis lligues de les sis possibles de les seves sis seccions professionals. La dada no hauria de passar desapercebuda per inèdita i, sobretot, perquè serà difícil, tot i que no impossible, que es torni a repetir.

Més improbable, ara com ara, és que aquesta fita s'assoleixi a escala continental, que les sis seccions es proclamin, en una mateixa temporada, campiones d'Europa... Aquesta seria, sens dubte, una gran fita històrica! De moment és només una il·lusió.

Moltes gràcies Saras!

Reconec que aquesta no me l'esperava, que si alguna certesa semblava tenir el Barça de bàsquet després de la sortida de la seva estrella, Nikola Mirotic, era la continuïtat de l'arquitecte del (bon) joc del Barça aquestes darreres tres temporades, de l'entrenador Saras Jasikevicius, més havent guanyat, de manera solvent, la darrera lliga.

La seva sortida, com la rescissió del contracte de Mirotic, s'ha d'emmarcar en la retallada pressupostària que el Barça està aplicant arreu, a totes les seccions professionals: ho hem vist al primer equip de futbol masculí, ho hem vist a l'handbol, ho veurem al futbol sala i ara ho veiem al bàsquet.

Segons el (sempre ben informat) periodista esportiu (especialitzat en bàsquet, un dels millors si no el que millor) Jordi Robirosa, club i entrenador no s'han posat d'acord en la rebaixa de la fitxa i el club ha decidit no renovar-lo. 

El Barça prescindeix d'un entrenador de prestigi, de l'entrenador que ha retornat el bon joc (i el públic) al Palau Blau-grana, de l'entrenador que ha fet tornar a guanyar títols importants (dues lligues i dues copes en tres temporades), de l'entrenador que ha classificat l'equip cada temporada per a la "Final Four" de l'Eurolliga, tot i que també és cert que no n'ha pogut alçar cap ni una. Tot i això, tot i no reblar el clau a Europa, Saras ha recuperat un equip de bàsquet que estava enfonsat.

El Barça prescindeix d'un entrenador de prestigi i, en un inesperat i sorprenent gir de guió, aposta per Roger Grimau, un entrenador sense experiència en l'elit, un meló per obrir. Grimau hi posarà el cor i moltes ganes, segur que també tot el seu coneixement, ben acompanyat de Víctor Sada, però l'aposta és arriscada, fins i tot per ell.

Sense Mirotic a la pista i sense Jasikevicius a la banqueta, i a l'espera de conèixer la confecció final de la plantilla per a la temporada vinent, el Barça de bàsquet d'entrada sembla que baixa un graó pel que fa a competitivitat, pel que en conseqüència (i en consonància) caldria baixar també les expectatives... Veurem.

Jo avui, encara sorprès per aquesta situació, només m'atreveixo a dir moltes gràcies, Saras i molta sort i encerts Roger Grimau!

Vint, la xifra de la setmana

El Barça de bàsquet ha tornat a assaborir la glòria, guanyant de forma solvent la Lliga ACB, propinant-li un contundent tres a zero al Real Madrid al play-off de la final.

Amb aquesta ja són vint les lligues de bàsquet que acumula el Barça, la segona de Saras Jasikevicius en tres anys, la lliga de Nikola Mirotic, que li serveix per acomiadar-se del Barça per la porta gran.

El Barça encara és lluny dels trenta-sis títols de lliga del Real Madrid de bàsquet, però si fem un cop d'ull al palmarès d'ambdós clubs veurem que els anys vuitanta del segle passat representen un punt d'inflexió.

Entre el 1957 i el 1980 el Barça de bàsquet només va guanyar una lliga, la de 1959; la resta, excepte dues guanyades pel Joventut de Badalona, les va guanyar el Real Madrid. És a dir, fins al 1980 el Real Madrid havia guanyat vint-i-una lligues de bàsquet, el Joventut dues i el Barça només una.

Des de 1981 el Real Madrid ha guanyat quinze lligues i el Barça dinou, en períodes especialment fructífers, com el d'Aíto García Reneses i el de Xavi Pascual.

És clar que la gran assignatura pendent del Barça és Europa, on ha fet grans temporades i jugat força finals, vuit, però guanyat pocs títols, tan sols dos, que contrasten amb els onze títols europeus de la màxima categoria del Real Madrid...

Semblava que aquest any, després de fer una gran fase regular a l'Eurolliga, havia de tornar a ser un any victoriós a Europa, però novament el Real Madrid, que en bàsquet també té aquesta capacitat de superar moments límit, va guanyar el Barça a les semifinals en un incomprensible mal partit de Mirotic...

Però finalment el Barça, i Mirotic, han tancat la temporada amb una gran alegria, guanyant de nou un títol de lliga que, a banda de mantenir Saras Jasikevicius a la banqueta, ha de servir per esperonar a l'equip i fer-lo més competitiu a Europa, tot i la sortida de Mirotic, el jugador més determinant d'aquestes darreres temporades...

La família de Lorenzo Brown

La selecció espanyola de bàsquet, autoanomenada de fa uns anys "La Família" (com qui diu "La Roja" a la masculina de futbol o "Las Guerreras" a la femenina d'handbol...), s'ha proclamat sorprenentment i contra tot pronòstic campiona de l'Eurobasket i s'ha coronat d'or a nivell continental per quarta vegada en la seva història, guanyant també quatre de les sis darreres edicions.

Aquest ha estat un títol inesperat ja que Espanya no tenia, ni sobre paper ni sobre la pista, les millors estrelles, ni l'equip més alt, ni l'equip més fort però ha mostrat que possiblement tenia, ha tingut, simplement el millor equip, i possiblement el millor seleccionador.

La victòria té molt mèrit i l'equip espanyol, sens dubte, se l'ha guanyat i merescut sobre la pista mostrant una gran capacitat de resistència i de patiment en els moments crítics, i una fortalesa mental per remuntar, o no enfonsar-se, quan calia. Una victòria suada a la pista, també treballada als despatxos.

Ningú dubta que un dels artífexs del bon torneig de la selecció espanyola ha estat el jugador nord-americà nacionalitzat espanyol Lorenzo Brown; la seva direcció del joc i el seu talent han estat determinants en el bon paper de la selecció espanyola i la seva participació, com la de la resta de nacionalitzats d'altres seleccions, tampoc ha escapat de la polèmica i del debat esportiu i ètic d'aquesta realitat que la FIBA permet, i que ara la Federació Espanyola de Bàsquet ha abraçat.

Fins abans de ser nacionalitzat Lorenzo Brown no tenia cap vincle, ni personal ni esportiu, amb Espanya ni amb el bàsquet espanyol, i de la mateixa manera que va aterrar a la selecció espanyola podria haver aterrat en qualsevol altra. El reglament de la FIBA permet a les seleccions nacionalitzar un jugador; altra cosa és que aquesta nacionalització sigui ètica o moralment acceptable.

Elevats a la categoria de mercenaris esportius el greuge d'aquests nacionalitzats no es produeix només per les persones que han d'esperar tràmits i anys, i misèries, per adquirir la nacionalitat espanyola, també es produeix pels jugadors de bàsquet que, arrelats personalment o esportivament, veuen encara més difuminades les seves possibilitats de jugar amb la selecció nacional i participar en competicions internacionals.

No s'altera la competició perquè el propi reglament ho permet; sí s'altera l'esperit de la competició, ja que parlem de seleccions nacionals, i no clubs esportius.

La selecció espanyola de bàsquet és la justa campiona de l'Eurobasket, fins aquí res a objectar; el que em sap greu és evidenciar, una vegada més, les (cada vegada més) grans desigualtats que hi ha, també a casa nostra, entre ciutadans de primera, adinerats, i la resta; ei, i no és culpa, ni responsabilitat de Lorenzo Brown ni, per descomptat, de la seva nova família! És el sistema, quasi sempre decantat cap al diner i el poder...

Jugar a primera divisió

Arribar a primera és tota una gesta, mantenir-s'hi és el veritable repte i triomfar-hi és un somni que només algunes vegades es fa realitat. L'esport gironí, tot i que és modest, també ha tastat en alguna ocasió la mel de la victòria guanyant títols, però ja sabem que l'èxit o el fracàs no només es mesura aixecant copes...

Girona sumarà, la temporada vinent, dos equips més a la màxima categoria estatal de futbol i bàsquet masculí als ja presents de bàsquet femení i hockey masculí, completant així un pòquer d'equips que defensaran la seva posició a l'elit de cada esport. 

L'Uni Girona, l'equip femení de bàsquet, fa anys que està entre els millors equips a nivell estatal i essent fins i tot un equip de referència a Europa; el masculí de hockey, el Girona CH, ha s'ha guanyat la permanència a l'elit salvant el "play out" i seguirà rodant a l'OK Lliga... Què podem esperar del Girona FC i del Bàsquet Girona la temporada vinent? 

És evident que la realitat (el pressupost) situarà els dos clubs entre els modestos de les respectives categories, potser també entre els candidats, d'entrada, a perdre-la, tot i que ja sabem que el pressupost no ho és tot, tampoc en l'esport. 

El Girona FC, plenament consolidat a la segona divisió, si no pot mantenir-se a primera és dels que ha d'aspirar a fer la molla, a moure's entre la primera i la segona divisió. És clar que l'ideal seria que es mantingués a primera molts anys i que fins i tot pugés un graó l'ambició i, com deia dilluns un eufòric Michel, apuntar a Europa... Bé, no vulguem córrer massa! 

El Bàsquet Girona és un projecte jove però no tendre ni immadur. El Marc Gasol president ha fet créixer a foc lent un equip que el Marc Gasol jugador ha accelerat i alçat fins a la ACB; ara l'objectiu és que Girona torni a ser plaça estable de bàsquet a nivell estatal. La tasca no serà fàcil però el camí el marca un altre equip català modest, el Manresa. 

Girona FC i Bàsquet Girona ja estan treballant per remodelar els equips i adaptar-los a les exigències de la màxima categoria. Feina fosca de despatxos que després, confiem, haurà de brillar al camp i a la pista. Si jugar a primera divisió és un somni fet realitat tan de bo que quan ens despertem encara hi siguem... 

Girona, 19 de juny

Fa quasi 30 anys els mítics Umpah-pah cantaven...

"Ei noi! No cal que espantis mosques
Ei! Girona fa olor a sants
Ei! Guaita l'arcàngel
Ei noi! Girona és immortal
Ei noi! Girona és immortal
Ei noi! Girona és immortal"

A "Novembre" (Bordell, 1994) Umpah-pah parlava de les Fires de Sant Narcís, d'"olors de pixum enmig de crits d'alcohol i ampolles"... Les "nits de coragre" que descrivien a la cançó són aquests dies de juny nits d'eufòria, però no la del concurs musical de TV3 sinó eufòria pel doble ascens del Girona FC i del Bàsquet Girona!

Aquestes darreres dues nits els carrers de Girona s'han inundat amb la riuada blanc i vermella de celebració d'un fet tan històric com inèdit: el doble ascens. El calendari, a vegades tan inoportú com capritxós, ha engendrat una nova data històrica gironina, el 19 de juny, just la vigília d'una altra data cèlebre, el 20 de juny, data del primer atac de les tropes napoleòniques, no sempre celebrada i fins i tot d'infaust record, que també ens parla de la Immortal Girona.

Relatava anys enrere Enric Mirambell, cronista de la ciutat, el motiu pel qual a Girona hi ha un carrer amb aquesta data. A l'article "L'avinguda del Vint de Juny" (Diari de Girona, 7 de març de 2010):

"La nit del 20 de juny d'aquell any 1808, previs uns moviments de dispersió per desorientar els defensors i evitar que es concentrin en el lloc de l'atac, aquest es produí contra el baluard de Santa Clara. Baluard que es trobava en l'espai limitat pels actuals carrers Àlvarez de Castro, Gran Via, Coll Turbau i Ferran Agulló. Aquell primer atac fou rebutjat per un destacament del Regiment d'Ultònia i un grup de paisans armats, dirigits tots per Julián de Bolívar, que s'havia convertit en cap de la defensa de la ciutat."

Qui sap si algun dia algun carrer, plaça o racó de Girona es dirà 19 de juny i, parafrasejant Enric Mirambell algú escriurà...

"La nit del 19 de juny d'aquell any 2022..."

Steve Kerr i la matança de Texas

Jo sempre he recordat Steve Kerr com un dels companys de Michael Jordan i Scottie Pippen dels mítics Chicago Bulls, en el seu segon triplet d'anells de campions. Kerr va guanyar dos campionats més de la NBA amb els San Antonio Spurs de Tim Duncan...

Actualment entrena els Golden State Warriors, amb qui ja ha guanyat tres campionats, i tenen molt ben encarrilat l'accés a la final d'enguany, tot i haver perdut, la matinada de dimecres, contra els Dallas Mavericks.

Precisament en la roda de premsa prèvia d'aquest darrer partit  Steve Kerr va esclatar, indignat, contra la tinença d'armes després del tiroteig en una escola a Texas. El vídeo de la seva indignació s'ha fet viral i amb ell el seu missatge: "quan farem alguna cosa?"

Kerr, que no va voler parlar de bàsquet, sap del què parla quan parla amb aquesta ràbia, amb aquesta determinació: el seu pare, professor de la Universitat Americana de Beirut, va morir assassinat l'any 1984; Kerr tenia 19 anys.

Aquesta matança, sumada a la d'un supermercat de Buffalo, ha revifat el debat sobre la venda i tinença d'armes als Estats Units, debat obert de bat a bat pel propi president Biden.

Diu Steve Kerr que està cansat de minuts de silenci, diu que n'està tip! Convé escoltar el seu missatge, escoltar la seva crida, compartir la seva indignació i sumar-nos al seu breu i contundent "prou!"

Tres derrotes

Les derrotes solen tenir un sabor amarg, aquell que et deixa un mal gust de boca que cou a la gola, fent-ne un nus, i s'endinsa laringe avall cap a les profunditats de la nostra ànima per pertorbar-la.

No totes les derrotes, però, tenen el mateix gust i són diferents els matisos que hi ha entre unes i altres. Més que amargues, hi ha derrotes agres, aquelles que fan que tot se't regiri, que trasbalsen de mala manera i per moments, dies, setmanes o anys et deixen noquejat; també hi ha les derrotes dolces, les que malgrat tot celebres perquè perdre (o guanyar) no ho és sempre tot i hi ha altres coses que també es poden en valor.

En l'esport, també en la vida, és tant important saber guanyar com saber perdre; aprenem a perdre a base de derrotes, a guanyar a base de victòries i la vida ens ofereix ambdues coses, per minses que siguin les victòries, per devastadores que ens semblin les derrotes.

Tres derrotes han marcat, aquests darrers dies, l'estat d'ànim general de la "culerada". 

La primera derrota, la de l'equip de bàsquet en el primer partit, de semifinals, de la Final Four de l'Eurolliga. Una derrota contra pronòstic i especialment dolorosa perquè, a banda de tallar el camí cap a la desitjada final, va ser contra en Real Madrid. El Barça no només era favorit, també tenia un balanç molt favorable en els darrers enfrontaments directes; però el Madrid, superat l'esvoranc de joc i resultats, venia amb una dinàmica més positiva i el Barça amb massa dubtes. Una derrota agra d'un equip dissenyat i entrenat per guanyar l'Eurolliga i que no permet gaires laments, que aviat el Barça començarà la defensa del títol de la Lliga ACB...

La segona derrota, la de l'equip femení de futbol en la final de la Lliga de Campions. Un correctiu que va ressituar el Barça al seu lloc; com un dels grans equips d'Europa però no el millor. Aquesta final em va fer pensar en la que el Barça de Cruyff va perdre l'any 1994 contra el Milan; el Barça partia com a favorit i tot i que el partit no era un tràmit, tothom el veia com el vencedor; quelcom semblant va passar dissabte amb les noies, que semblava que simplement sortirien al camp i guanyarien i es van trobar amb un equip que les va superar en agressivitat i encert i amb mitja part quasi van sentenciar la final i el títol. La derrota del Barça de 1994 va ser el principi del final de l'era Cruyff com a entrenador, del "Dream Team"; la derrota de l'equip femení ha de servir, com la de fa tres anys també contra l'Olimique de Lió, per seguir creixent.

La tercera derrota ha estat l'única balsàmica per a la "culerada": la del Real Madrid de bàsquet a la final de l'Eurolliga contra l'Efes d'Istanbul. Sí, és així de trist, però hi ha un tipus de culer que quasi gaudeix més de les derrotes de l'equip blanc que de segons quines victòries pròpies, que qui no es consola és perquè no vol. Si el Real Madrid hagués alçat el títol europeu hauria fet molt més dolorosa, encara, la derrota blaugrana.

Tres derrotes, tres sabors diferents. I la "culerada" encara n'espera una més, de derrota, la del Real Madrid a la final de la Champions League contra el Liverpool, però això ja són figues d'un altre paner... 

Trucant en Miquel pel telèfon del iogurt

Durant la meva infantesa vaig passar moltes hores, hores i hores de jocs i diversió, a casa d'uns veïns del barri, amb la família Casellas Oliveras. Vivien molt a prop de casa i durant molts anys la mare, l'estimada i enyorada Dolors, ens portava cada dia al matí a l'escola, juntament amb els seus tres fills i, més tard, amb la seva filla petita.

Primer dalt del Seat 600, i després dalt d'un Renault F4 (un Renault furgoneta) color crema al que s'hi van anar afegint altres veïns i veïnes. Quan arribàvem a l'Escola Montjuïc semblava l'autobús escolar del Pont Major!

En Ramon, el pare, havia fet la mili amb el meu pare i eren amics, i la Dolors i la meva mare de seguida se'n van fer. El seu fill gran, en David, era de l'edat del meu germà, el segon, en Miquel, un any més petit que jo i el tercer, en Josep, tres; cinc anys més tard va néixer la petita, l'Anna.

Amb ells, i amb altres veïns del barri, jugàvem molt al carrer, sota casa nostra o sota casa seva, o a la pista de bàsquet que hi havia als pisos verds del barri. També jugàvem a futbol fent servir de porteria la porta del seu garatge, o a bàsquet a la cistella que el seu pare va clavar dins el garatge...

També entrava molt a casa seva, per jugar a jocs de sobretaula, per berenar... La Dolors era tot hospitalitat, no en tenia prou amb quatre mainades que a sobre hi anàvem, tot sovint, dos galifardeus més! Les dues famílies havíem compartit celebracions i aniversaris, a casa seva i a casa nostra. 

De casa seva recordo que em sorprenia que la cuina tenia dues entrades, una des del passadís i una altra des del menjador i sala d'estar. Ho trobava molt modern i només ho havia vist en una altra casa...

Tots aquests records van aflorar a mitjans de la setmana passada quan la meva mare em va comunicar, tristament, la mort d'en Miquel! 

I entre els records no podien faltar els que vam compartir jugant a bàsquet, ja no al garatge de casa seva amb els seus germans, també amb l'equip de l'Escola Montjuïc, un mític equip en el que hi havia molt talent, i no parlo per mi sinó, sobretot i entre d'altres, d'en Miquel. 

Aquell equip escolar va ser per mi el primer i quasi l'últim, però per ell va ser l'inici d'una meritòria trajectòria en equips gironins, i que qui sap si hauria pogut ser una trajectòria brillant! La vida té les seves circumstàncies i en Miquel, com tothom, també les va tenir, i superar, i el bàsquet sempre va ser-hi per recordar-li, i recordar-nos, el gran jugador i company que era! 

El seu comiat va ser molt emotiu, amb els seus germans i la seva germana compartint, amb emoció i fent el cor fort, records i el goig d'haver-lo estimat, i amb la Mercè, la seva dona, agraint-li la vida junts i els fills, a qui amb altres paraules va dir que malgrat la boira, cal caminar... 

En Miquel, com la seva família, són part de la meva infantesa i el seu és un agradable record farcit de jocs, diversió i bons moments. I un dels grans moments va ser quan vam connectar els nostres balcons, separats per un carrer i un pati, amb un d'aquells telèfons fets amb dos pots de iogurt i un fil. Des del seu primer pis al nostre tercer aquell rudimentari telèfon era un fil directe que ara m'agradaria tornar a connectar només per dir-li a en Miquel que moltes gràcies per tot el que d'infants vam compartir, i a la seva família que l'estima hi serà sempre, amarada de  bons records...

DEP Miquel... 

La lliga de...

El Barça de bàsquet finalment ha guanyat, 7 anys després, la lliga de bàsquet!

La secció ha passat una travessia del desert de joc i resultats i aquesta temporada per fi ha pogut guanyar un dels títols grans, la lliga ACB, a banda de la Copa del Rei, i competir fins al final l'Eurolliga, perdent la final als darrers minuts.

Aquests títols, malgrat ser fruit de l'esforç col·lectiu, tot sovint s'atribueixen a una persona en concret: la lliga de Mirotic?, la de Gasol?, la de Higgins?, la de Jasikevicius?...

Nikola Mirotic ha estat el jugador més valuós (MVP) de la final i la seva contribució, ja des de la temporada passada, ha estat clau per alçar el gen competitiu de l'equip.
Pau Gasol ha estat, amb la seva tornada a principis d'any, un revulsiu dins i fora la pista, aportant minuts de qualitat i esdevenint un referent, un líder.
Corey Higgins ha fet una gran temporada, imprimint caràcter guanyador a l'equip i no evitant les pilotes calentes en els moments decisius quan Mirotic ha estat menys inspirat.
Sarunas Jasikevicius, l'entrenador, té la possibilitat de, més de titllar una temporada, titllar tota una època, en cas que es confirmi, la temporada vinent, el canvi de cicle que amb aquesta s'endevina...

De fet m'és igual com es pugui titllar la lliga que, finalment, s'acaba de guanyar, però més que amb Mirotic, Gasol, Higgins o Jasikevicius, no puc evitar recordar Pesic, l'entrenador que, sense guanyar cap lliga, va ser clau en la recuperació anímica i esportiva de l'equip. Aquest equip (ara sí) guanyador, penso, també li deu molt al treball que va fer el veterà entrenador...

Sí, d'haver-la guanyat el Barça la temporada passada, aquella hagués estat, sens dubte, la lliga de Pesic!

Sí al futur, perquè estimem el Barça!

Aquest diumenge hi ha eleccions, i jo no estic cridat a les urnes!

El Barça viu, aquesta temporada, en una muntanya russa institucional, esportiva i emocional, i no sé si de cada una d'aquestes muntanyes russes en sortirem indemnes!

Potser la més preocupant és la institucional, sí, més que l'esportiva! Com més aviat es resolgui aquesta més es podran resoldre les altres, sempre que aquesta es resolgui bé, positivament.

És evident que les eleccions a la presidència permetran passar pàgina de la pèssima gestió de la darrera presidència, tot i que és cert que els titulars escandalosos de fitxatges fallits, i les recents sonades detencions, tapen la bona feina que, s'ha de dir, també s'ha fet.

Tres són els candidats a la presidència i em sembla que el que jo votaria, cas de ser soci del Barça, no sortirà. Del triumvirat m'agrada especialment Víctor Font, no em convenç Toni Freixa i el cos em diu que no tinc ganes de més Joan Laporta...

Em sembla que de ser-ho, Víctor Font serà millor president que candidat; aquest és un escull que tenen molts polítics, que al final es queden amb la mel als llavis, i no m'agradaria que fos el seu cas. I de Víctor Font m'agrada la gent que l'acompanya, i això sempre és un valor a tenir en compte. De no guanyar ara Font s'hauria de replantejar el que ha dit, o insinuat, que potser no es tornaria a presentar, ja que penso que és un actiu i és el que ha posat més es focus en la mirada llarga del model de club.

També em sembla, però, que l'avantatge competitiu que té Joan Laporta, a banda de l'ascendència de la seva figura i presidència, és que amb el club en hores baixes a tots nivells, sembla el millor preparat per entomar aquesta situació crítica i remuntar, mentre que Víctor Font sembla millor preparat per a fer un posterior canvi de rumb.

Sigui com sigui, sigui qui sigui finalment el president, sembla que la situació institucional del club només pot anar a millor, per poc bé que es faci, per pocs errors que es cometin.

I un dels errors que no s'hauria de cometre, penso jo, és prescindir de Koeman; de moment Koeman és al Barça de futbol el que Pesic va ser, en la seva segona etapa, al Barça de bàsquet: l'entrenador que recupera el gen competitiu d'un equip gris. Diu Koeman, i raó no li falta, que està a mig camí, i caldria deixar-li més recorregut, que encara ho ha molt marge de millora.

I caldrà veure després si Koeman també pot ser, per al Barça de futbol, el que avui és Jasikevicius per al Barça de bàsquet, un equip competitiu que d'entrada opta a tot, i després veurem si guanya o no.

El Barça és passió i com totes té un punt irracional, i si voleu una pila de contradiccions; és cert, no us ho nego. Però per més que vulguem censurar-les i tapar-les, fins i tot ignorar-les, les emocions sempre acaben aflorant, i en nits com la d'ahir és impossible que no ens afectin...

Aquesta és una setmana important, i ha començat amb la detenció del darrer president, i acabarà encimbellant el proper; entre setmana la pilota, com sempre, ha dictat la seva sentència: hi ha Copa, el Barça jugarà la final!

La caiguda d'un semi mite: el gladiador David Woods

Els semidéus són, en la mitologia clàssica, les criatures nascudes fruit de la unió d'una divinitat i d'un ésser mortal; Hèracles (Hèrcules a la mitologia romana), fill de Zeus (Júpiter a la mitologia romana) i d'Alcmena és un dels semidéus més cèlebres de la mitologia grega, i és considerat el més gran dels herois.

A la temporada 1989-1990, en un dels mítics equips del Barça de bàsquet d'Aíto García Reneneses, hi va jugar un jugador nord-americà que, sense ser  ni molt menys una estrella, va deixar petjada tot i jugar de blaugrana només una temporada: David Woods, rebatejat per la seva lluita, entrega i esforç sempre que sortia com "el gladiador"!

Sense arribar a la categoria de mite, com si el mític Audie Norris a qui va suplir per una lesió, podem considerar-lo semi mite, si més no per la merescuda denominació de gladiador...

A banda del Barça David Woods també va jugar en altres equips ACB, pel que per poc bàsquet que veiéssiu entre finals dels anys vuitanta i principis del dos mil segur que el recordareu...

La setmana passada David Woods va reaparèixer inesperadament de nou a les nostres pandèmiques vides, i el vam veure als mitjans de comunicació i a les xarxes socials com un "gladiador" més de la marxa de fervents simpatitzants de Donald Trump a Washington, vestit amb un xandall amb la bandera nord americana i bufant un corn, tot i que ell no va ser dels que va assaltar el Capitoli!

Devot creient i ultraconservador, David Woods va assegurar participar a la marxa "Trumpista" només per a resar i donar suport al president, desvinculant-se dels assaltants i els fets violents que es van produir en la protesta i assalt al Capitoli.

En fi, personalment m'agradava més quan vestia de curt, especialment aquella temporada de blaugrana, i lluitava per cada pilota a la pista... És el que tenen alguns mites, o semi mites, que algun dia, simplement, cauen...

El millor no sempre és el primer

El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada i l'acabarà en blanc. És cert que ha perdut partits clau, com el de la final a un partit de la lliga ACB d'aquesta setmana; el va perdre per dos punts i errant un darrer llançament, un triple al darrer segon del partit que no va entrar a la cistella.

El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada, però no sempre ha estat el millor, i el fet de tancar la temporada en blanc no hauria de desmerèixer el bon treball global de l'equip, i l'evident progressió de millora vers les darreres temporades. Tot i perdre partits clau, el Barça de bàsquet aquesta temporada ha guanyat competitivitat, quelcom que havia perdut els darrers anys.

Va ser una llàstima no conquerir la lliga ACB,  hauria estat la cirereta del pastís pel bon treball que aquestes dues darreres temporades ha estat fent el veterà i experimentat entrenador Pesic...

El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada, possiblement ha estat el millor equip de l'ACB i dels millors a Europa, i no obstant no ha quedat primer de res, més enllà de la interrompuda lliga regular domèstica. Poc premi per tant esforç, per tanta millora.

El millor no és sempre el primer; ho hem vist en el bàsquet i en l'esport en general, també en altres àmbits de la vida. Ser el millor t'ajuda a arribar el primer, a guanyar, però només és un dels molts factors que en tota victòria es posa en joc, i els de Vitòria, el Baskonia, el nou i flamant campió de la lliga ACB, ho saben prou bé!

Enhorabona Baskonia, enhorabona, malgrat la derrota, Barça!

Per cert, del Barça de futbol, millor de moment no dir res...