Així comença... "Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou" (Eumo Editorial,2021), que a banda de la tinta que es va gastar en imprimir-lo, se'n va gastar molta més en el debat, encara present, que va generar.

"Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou" és una obra coral imprescindible que recull les veus de diverses lingüistes que denuncien les discriminacions de gènere dins l’àmbit acadèmic i professional de la lingüística. Coordinat per Carme Junyent, el llibre ofereix un ventall de testimonis colpidors i reflexions punyents que posen de manifest el masclisme estructural que encara persisteix en molts espais del coneixement.

Amb un estil directe i honest, les autores comparteixen experiències personals, anàlisis crítiques i propostes de canvi, tot reclamant un futur més just i igualitari per a les dones dins del món de la llengua i més enllà. El resultat és una lectura que incomoda i sacseja, però que també inspira i dona força. Aquest llibre no només és un crit de denúncia, sinó també un acte de resistència i sororitat.

"Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou" és un llibre que (en la introducció que escriu Carme Junyent) comença així:

Quan vaig pensar en aquest llibre, no podia preveure que fer-ne la introducció em seria tan difícil. La idea no és tan complicada: convocar un gran nombre de dones que, d’una manera o d’una altra, es dediquen a la llengua i demanar-los que diguessin la seva en la qüestió del gènere, o de la llengua no sexista, o de la llengua inclusiva o com en vulgueu dir. Atès que la meva opció en aquesta qüestió és prou coneguda, la crida va ser prou explícita. En la invitació que vaig enviar hi deia: «La meva posició crec que és prou clara però no espero ni adhesions ni suports: més aviat coneixements, reflexió i experiència (o experiències). Potser tot plegat es pot resumir en una mica de sentit comú». El cas és que el lector es trobarà amb opcions molt variades i amb textos a vegades apassionats, a vegades emotius i sempre assenyats. També hi trobarà molt coneixement silenciat, perquè al capdavall sempre és més fàcil maquillar la superfície i no aprofundir-hi, no fos cas que prenguéssim mal i haguéssim de canviar unes quantes coses, fer unes quantes renúncies i enfrontar-nos a la realitat.

El que m’està fent difícil aquesta introducció, però, no és el que hi ha, sinó el que ningú no veurà i el que jo crec que s’ha de denunciar. Si tothom hagués acceptat la invitació, aquest llibre comptaria amb més de cent col·laboracions. Hi ha hagut, doncs, un gran nombre de renúncies. Les causes de la renúncia es poden reunir en tres grups: les que no estaven d’acord amb les condicions, les que tenien feina i no tenien temps per fer un article i, finalment, les que no volien dir el que pensen, o no s’hi atrevien. I això és el que em fa difícil fer aquesta introducció. De debò, era aquí on volíem arribar?

Una dona més que mai. Entrevista a Assumpció Grimal Puig

Una de les dificultats, una de les moltes que hi ha, de la lluita per a la igualtat és la manca de referents, per culpa entre altres coses per la invisibilització del paper de la dona en l'àmbit públic, relegada gairebé sempre a l'àmbit privat o, com a molt, a restar en un segon pla, sota la (cada vegada més insultant) denominació de "la gran dona que sempre hi ha rere un gran home".

I moltes vegades, quan cerquem referents recorrem a dones internacionalment conegudes que han tingut una certa repercussió i presència mediàtica. Aquestes referents estan molt bé i són, sens dubte, necessàries, i alhora cal valorar també referents més pròximes, dones igualment extraordinàries que també han canviat el món, el nostre món, encara que no siguin mundialment conegudes, ni reconegudes.

Una dona d'aquestes referents, referent del feminisme i de la lluita per la igualtat, és l'Assumpció Grimal Puig, una de les fundadores de l'Associació Dones Més que Mai de Sarrià de Ter, entitat que fa més de 25 anys que treballa, dia sí dia també, per donar suport i apoderar a les dones del poble, especialment (tot i que no exclusivament) a les dones grans.

L'Assumpció Grimal Puig és una feminista de pedra picada, un referent imprescindible del moviment feminista i de la lluita per la igualtat a Sarrià de Ter.

De tot això i molt més (sí, també de ratafia!) en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

El feminisme i les polítiques d'igualtat, en involució?

La confiança, ho sabem prou bé, costa molt de guanyar i poc de perdre; el mateix pot passar amb les polítiques d'igualtat, impulsades des de fa dècades pel moviment feminista. El risc que les polítiques d'igualtat retrocedeixin és plausible, no és una mera amenaça estèril, és una realitat en potència.

Les dades recents de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) en són una prova alarmant; aquestes dades mostren una tendència creixent entre els nois joves cap a ideologies de dreta i extrema dreta: 6 de cada 10 estan en contra del feminisme, una caiguda en picat de gairebé 20 punts respecte del sondeig de fa un any. 

És a dir, cada vegada hi ha més nois joves que mostren, d'una manera més o menys clara i explícita, el seu rebuig al feminisme i a les polítiques d'igualtat. Aquest augment de posicionaments contraris al feminisme i a les polítiques d'igualtat representen un risc real d'involució en els drets aconseguits fins ara, especialment a mesura que aquests joves s'incorporin al cens electoral i comencin a exercir el seu dret a vot i, encara pitjor, vagin guanyant posicions de representació i poder a les institucions, empreses, organitzacions, etc.

Aquest canvi de paradigma i marc ideològic es pot interpretar com un posicionament reaccionari a les transformacions socials i polítiques de les darreres dècades, que han posat en el centre del debat la igualtat de gènere i la diversitat. No sorprèn, i alhora també preocupa, que també siguin els homes més joves (el 38% dels homes menors de 25 anys) els que més rebutgen la immigració.

Que una part significativa (tot i que encara no majoritària) dels nois joves d'avui es mostri en contra de les polítiques que fomenten la igualtat, i per altres motius també les que fomenten l'acollida, pot ser la resposta (en part visceral) davant l'amenaça de la pèrdua del seu estatus i dels privilegis tradicionals que la societat (masclista i patriarcal) ens ha atorgat als homes. Aquesta tendència, lluny de ser marginal i  anecdòtica, pot tenir efectes profunds en les futures decisions polítiques.

A Europa, també en altres latituds, l'ascens de l'extrema dreta entre els joves homes tampoc és un fet aïllat i la seva progressiva incorporació al sufragi universal podria derivar (si no ho està fent, ja ara) en una deriva legislativa més restrictiva en matèria de drets de les dones, també dels col·lectius minoritzats, com ja està fent el president Trump als Estats Units. Això pot implicar des de la retallada de lleis d'igualtat fins a una regressió en les polítiques de prevenció de la violència de gènere, consolidant un retrocés que impactaria de manera directa en les generacions futures.

Davant aquest escenari, com combatre aquest impuls reaccionari de la dreta i l'extrema dreta? La sensibilització continua essent essencial, i cal seguir reforçant el discurs sobre els beneficis col·lectius de la igualtat de gènere i, alhora, combatre els relats que promouen la percepció del feminisme com una amenaça, especialment per als homes i nois joves. 

M'agradaria pensar que aquesta lluita no està perduda, que la involució de les polítiques d'igualtat és només un risc, no encara (i espero que mai) una realitat...

Twisted Nerve. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que només d'escoltar-la et transporta en una pel·lícula, "Kill Bill 1", tot i que en realitat va formar part de la banda sonora de la pel·lícula homònima: "Twisted Nerve". I ara que parlem de "Kill Bill", avui potser és un bon dia per a fer-nos aquesta pregunta: és una pel·lícula feminista?

La pregunta, com tantes altres, planteja alguns matisos en la resposta... Podem considerar "Kill Bill" com a pel·lícula feminista en la mesura que presenta dones fortes i independents, trencant amb els estereotips tradicionals del cinema d’acció, protagonitzat majoritàriament per homes.

El personatge interpretat per Uma Thurman (La Núvia) és una dona poderosa (empoderada, que en diríem avui) que pren el control de la seva vida i la pel·lícula presenta, a més, altres personatges femenins igual de poderosos.

No obstant això, l'atribució de feminista de la pel·lícula no genera consens, ja que també hi ha qui la considera com una mena una fantasia masculina de l'empoderament femení, per la sexualització de la violència i per una projecció, en definitiva, masculinitzada del poder.

Feminista o no, el que conté la "Kill Bill 1" són escenes icòniques, algunes d'elles acompanyades per grans cançons, com "Twisted Nerve", del compositor Bernard Herrmann. La inquietant "Twisted Nerve" va formar part de la pel·lícula homònima de 1968, traduïda aquí com a "Nervios rotos", una pel·lícula controvertida que no va tenir l'èxit esperat.

Anys més tard, el director Quentin Tarantino va recuperar aquesta cançó per a la banda sonora de "Kill Bill 1", per emfatitzar la sensació de suspens i perill, d’amenaça imminent d'una de les escenes...

Així comença... "Superadas 1"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, tot i publicar-se l'any 2002, segueix estant d'actualitat i, alhora, d'utilitat; d'utilitat per a empènyer, a través de l'humor, el feminisme, per a fomentar la igualtat: "Superadas 1".

"Superadas 1" (RqueR editorial, 2002), de la dibuixant argentina Maitena, és un primer recull de les vinyetes gràfiques publicades per l'autora al diari argentí "La Nación", en les que retrata la vida quotidiana de les dones amb humor i ironia, tractant temes com les relacions de parella, la maternitat o els estereotips de gènere.

El llibre va tenir dues edicions més ("Superadas 2" i "Superadas 3") i abans Maitena ja havia tingut un gran èxit amb la publicació de les seves tires còmiques "Mujeres alteradas", inicialment en diferents revistes i posteriorment en fins a 5 llibres.

"Superadas 1" té una dedicatòria a manera de pròleg que Maitena (nom artístic de Maitena Inés Burundarena) dedica al seu pare.

"Superadas 1" és un llibre que comença així:

a Burunda

Cuando me llamaron del diario La Nación para que dibujara un chiste todos los días, lo primero que hice fue contárselo a mi padre. No me creyó. Le resultaba imposible que ese tradicional matutino tan serio y prestigioso, que lo había acompañado cincuenta años de su vida informándolo de las cosas que para él eran realmente importantes, se interesara de repente en mí, una poco conocida dibujante de historietas en revistas under o femeninas (lo que para él era más o menos lo mismo, ya que consideraba que esas cosas de las que ahora las mujeres tan abiertamente hablaban eran un asco).

A mí me hacía mucha gracia cómo se refería a las mujeres que se divorciaban y se volvían a casar, tomaban anticonceptivos o se psicoanalizaban, o todo eso junto. Las llamaba, despectivamente, esas superadas.

Mi padre murió, convencido una vez más de que yo deliraba, tres meses antes de que empezaran a salir mis chistes en el diario, a los que llamé, en su honor, Superadas. Y que hoy recopilo en este libro que le dedico con todo mi amor.

Un tastet de les vinyetes...

Preferiria no haver de parlar de Mapi León

Preferiria no haver de parlar de Mapi León, preferiria no haver de parlar del seu gest, aquella polèmica i controvertida presumpta tocada de genitals a la jugadora de l'Espanyol Daniela Caracas dies enrere, en la intensitat d'un partit, d'un "derby" entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol.

És curiós el que m'ha passat amb aquest cas: en volia parlar amb tantes ganes com volia no fer-ho. A vegades hi ha situacions que ens paralitzen: el cap vol fer una cosa i el cos l'atura. No us ha passat? Quan vaig veure el polèmic gest a la televisió vaig pensar, "n'hauria de fer un article", però va passar un dia, i en va passar un altre, i cada dia trobada un altre tema de què parlar, de què escriure...

I llavors va esclatar el tema del "fuck off / fuck you" i em va faltar temps per escriure, i em vaig delatar a mi mateix: segurament, si en comptes de Mapi León qui hagués tocat presumptament els genitals a la jugadora de l'Espanyol Daniela Caracas hagués sigut una futbolista del Real Madrid, ja hauria escrit sobre el tema fa dies, mentre que, si en comptes de Bellingham hagués estat un jugador del Barça qui li hagués dit a l'àrbitre "fuck off" o "fuck you", possiblement jo seguiria xiulant, mirant cap a una altra banda, esquivant el tema, deixant passar els dies sense escriure'n res.

Preferiria no haver de parlar de Mapi León, però, després de parlar de Jude Bellingham sento que, per més que no vulgui, ho he de fer. És clar que una cosa és voler-ne parlar, i l'altra és saber què dir: què puc dir jo ara, que ja he decidit que en parlaré, de Mapi León?

Bé, d'entrada ja he dit que preferiria no parlar-ne, i també he dit que, de forma més o menys inconscient, no volia parlar-ne; però de la mateixa manera que en el cas Bellingham la qüestió és si va dir "fuck off" o "fuck you", en el cas de Mapi León la qüestió és posicionar-se sobre si li va tocar els genitals, o la cama.

A mi em sembla prou evident que li va tocar els genitals, i en cas que no els hi toqués, el que em sembla més evident és que el gest volia ser una provocació, com tots els que el van precedir en la picabaralla i enfrontament entre les dues jugadores. 

Un gest desafortunat, certament, que en aquell context caldria llegir, simplement (que no és poc) com molt com una agressió. Tota la literatura que s'ha generat al voltant d'aquest gest no tenen tant a veure amb el gest en si, com en el que Mapi León representa (la més rebel de les rebels contra la Federació Espanyola de Futbol), i és el que ella significa el que ha afegit llevat a l'assumpte i ha fet pujar el suflé. 

Mapi León es va equivocar; com es va equivocar Jude Bellingham, com m'equivoco jo. I si l'àrbitre José Luis Munuera Montero es va sentir insultat per Bellingham, entenc que Daniela Caracas es va sentir agredida per Mapi León. M'agradaria pensar que entre elles dues, just després del partit o més tard, es van aclarir les coses, però del tema ja no se'n parla més, de moment...

En fi, preferiria no haver de parlar de Mapi León i finalment ja ho he fet, i sento que m'he tret un pes de sobre; un pes petit, però pes al cap i a la fi.

El sostre de vidre en la recerca i investigació científica

Avui, 11 de febrer, se celebra el Dia Mundial de la Dona i la Nena a la Ciència, una jornada per reflexionar (sensibilitzar i lluitar) sobre la presència de les dones en la recerca i la investigació científica, quelcom prou important perquè l'Assemblea General de les Nacions Unides decidís dedicar-hi, fa deu anys, un dia mundial. 

La celebració d'aquest dia, deu anys després, és del tot adient i necessari, sobretot si fem un cop d'ull a les dades sobre la presència de les dones en l'àmbit de les ciències, des dels estudis de grau universitari, passant per a la recerca i els nivells de titulació més elevats.

Fent un simple repàs d'alguna de les dades dels Centres de Recerca de Catalunya (CERCA) i del Departament de Recerca i Universitats n'hi ha prou per veure, gràficament, les desigualtats de gènere que també hi ha en l'àmbit científic: tot i que les dones accedeixen als estudis universitaris científics en un nombre lleugerament superior als homes, la seva presència disminueix dràsticament a mesura que avancen en la seva carrera acadèmica. 

Tal com es pot observar en les dades del Departament de Recerca i Universitats, mentre les dones representen el 56% del nou alumnat dels estudis de graus científics i el 58,5% d'alumnat titulat, aquest percentatge cau progressivament en els nivells superiors, essent la seva presència en la investigació postdoctoral del 43,2%, i de només el 27,5% en els llocs de més responsabilitat, en les posicions de càtedres. La gràfica fa vertigen. 

Aquesta desigualtat també s'observa als Centres de Recerca de Catalunya: mentre que la majoria de persones investigadores predoctorals són dones (56%), en arribar a nivells sèniors la seva presència es redueix al 45%. 

Aquesta pèrdua progressiva de dones en la ciència respon a diferents factors i són força comuns respecte a la diferència de la presència femenina en altres àmbits, com la manca de referents i les dificultats per conciliar la carrera acadèmica i professional amb la vida personal.

La sensibilització que promou un dia com el d'avui és important, ja que, tal com mostren les dades, el camí cap a una ciència més igualitària (també més diversa i inclusiva) encara és llarg i costerut; un camí que cal recórrer, que és imprescindible per no perdre tot aquest talent femení.

Deixar-lo publicar, o no...

La setmana passada es va conèixer la sentència del primer judici contra el periodista Saül Gordillo, acusat d'agressió sexual; va ser condemnatòria i haurà de complir un any de preó i dos de llibertat vigilada. La sentència encara no és ferma i Saül Gordillo la recorrerà.

El seu vessant públic, com a director de Catalunya Ràdio (2016 - 2022) entre altres responsabilitats dins el món del periodisme, inevitablement ha donat una major volada mediàtica al cas, i la seva acusació i condemna també ha sacsejat algunes redaccions, com la del diari El Punt Avui, de la que ell n'havia format part, i n'era, de fet n'és encara, col·laborador. 

La setmana passada diferents publicacions del diari ens van mostrar part d'aquesta sacsejada, tot i que només en vam veure i llegir la punta de l'iceberg. 

Tot va començar, coneguda la sentència condemnatòria, amb "El voraviu" "Què faràs amb en Saül?", del director i propietari del diari, Joan Vall Clara, pregunta que ell mateix es responia: 

(...)"La resposta és no faré res. Insinuen que no hauria d'escriure al diari. Insinuen que no hauria d’escriure al diari. Insinuen que li he de retirar el dret al treball i a guanyar-se la vida amb dignitat. Però no ho faré. Soc aquí per evitar tot tipus d’abusos. Treure-li la feina ho seria. Si la condemna es fa ferma, l’haurà de complir, es redimirà a través de la pena i tindrà dret a una segona oportunitat, com tot ciutadà. No hi ha res més. Què faré amb en Saül? No faré res."

L'endemà la plantilla del diari El Punt Avui publicava un comunicat al diari, que entre altres coses, deia això:

"La plantilla d’El Punt Avui vol expressar el seu desacord amb el manteniment de Saül Gordillo com a col·laborador del diari després que hagi estat condemnat, en primera instància, per un delicte d’agressió sexual. (,,,) Davant la negativa del director a prendre cap mesura, la plantilla ha avalat aquest text perquè lectors i l’opinió pública sàpiguen que Gordillo publica en aquest diari malgrat el rebuig del personal."

El director, s'explicava així a "El voraviu" del mateix dia ("Linxament i mort civil"):

"Els treballadors del diari no avalen la decisió de mantenir Saül Gordillo com a col·laborador. (...) La decisió l’he de prendre jo. No em ve de nou. Fa anys que contracto i acomiado. (...) Fins ara havien sigut partits, els que m’havien demanat el cap d’algun periodista. Ara m’ho demanen 51 companys i em fot molt quan he de dir que no als companys. Però atendre’ls és condemnar en Saül a la mort civil, i no ho faré. (...) Qui vulgui continuar amb el linxament no tindrà la mort civil que busca. Aquest no és país de lapidacions."

I el tema encara va cuejar més dos dies després; arran d'unes pintades aparegudes a la façana del diari i reivindicades per "Arran", acusant Vall Clara d'encobridor, el director del diari  a "Ara soc encobridor" va escriure "Fa anys que practico la política laboral de la segona oportunitat, i amb èxit".

Trobo molt interessant tota aquesta cascada d'articles, i més interessant és tot el que hi ha dessota, tot el contingut ideològic, emocional i personal que no veiem, però sí que intuïm, en el posicionament d'un fet aparentment col·lateral: ha de seguir publicant al diari un col·laborador condemnat per agressió sexual?

Jo quan intento respondre, tinc contradiccions internes que fan que la meva resposta no es pugui limitar ni a un simple sí, ni a un simple no... I en tot cas, la pregunta, i aquesta polèmica, me'n desperta una altra: quan comença la reinserció d'una persona condemnada?

"El meu avi" baixa als inferns

El risc d'alçar-se en un pedestal és, ja ho sabem, caure; i com més alt el pedestal, més fatídica la caiguda. Qui més qui menys hi som, en un pedestal, bé en l'àmbit familiar, d'amistats, cívic i social o professional. El risc d'estimbar-nos, en menor o major mesura, el tenim tothom.

A José Luis Ortega Monasterio, el pare de l'havanera catalana, el compositor de la popularíssima havanera "El meu avi", l'havíem alçat merescudament en un pedestal, però la seva possible vinculació amb una xarxa de prostitució de menors, descoberta arran de la investigació del documental de 3Cat  "Murs de silenci. Gran Escala 2000", ha esmicolat, per a moltes persones, el pedestal en què l'havíem encimbellat.

Ortega Monasterio és un mite més caigut del cel, un mite més que baixa als inferns, tot i que, pel que sembla, als inferns (presumptament) ja hi havia baixat en vida. Hi hauria de baixar, també, l'havanera "El meu avi"?

Se'm fa estrany imaginar-me una cantada d'havaneres sense que es canti "El meu avi", com se'm faria estrany una cantada d'havaneres sense "La bella Lola"; quan cau del pedestal un artista, ha de caure (i hem de fer caure) també el seu art?

El cas Pélicot

Ho reconec, jo també m'he escandalitzat pel cas Pélicot, per la depravació de Dominique Pélicot, no només per drogar i violar a la seva dona durant quasi 10 anys, també per oferir-la per tal que altres homes la violessin.

I sí, també reconec que jo també he admirat la valentia de Gisèle Pélicot de donar la cara, de fer que qui s'hagi d'avergonyir sigui el seu marit violador i les desenes d'homes que també la van violar.

El cas Pélicot, avui, ens ha escandalitzat i indignat i ens ha mostrat, de nou, que els monstres, en realitat, habiten en les persones més (aparentment) normals. I que la violència masclista i sexual no entén de condició social i no només és lamentablement estesa arreu, també socialment normalitzada.

Perquè també reconec que fa menys de 10 anys (no fa tant de temps), quan vaig veure la pel·lícula "Kiki, el amor se hace", no em vaig escandalitzar (com a molt inquietar i incomodar) davant una de les trames que relata la pel·lícula, la d'un cirurgià plàstic que droga a la seva dona, que pateix una discapacitat física, per "fer-li l'amor", òbviament sense el seu consentiment, i per tant (ara ja ho sabem i tenim clar...), per a violar-la.

Aquesta trama romantitza la violació perquè, precisament, la relació de parella millora considerablement a partir d'aleshores, però aquesta justificació no hauria de ser-ho mai (la fi no sempre justifica els mitjans, és evident); precisament el director de la pel·lícula, Paco León, es va disculpar anys més tard:

"... hay una de las historias donde un hombre droga a su mujer para practicar sexo con ella, por supuesto sin su consentimiento. Aunque tratamos de darle motivaciones a los personajes es imperdonable haber romantizado una violación sistemática. Siento mucho no haber tenido en ese momento la sensibilidad para tratar el tema y haber frivolizado con él."

Que aquesta pel·lícula s'estrenés, tingués èxit de taquilla i fins i tot fos nominada als premis Goya en diferents categories, i que aquesta trama de submissió química no generés en aquell mateix moment un rebuig generalitzat, és l'evidència de fins a quin punt tenim integrada, socialment, la violència masclista i la violència sexual.

Que aleshores la societat no s'escandalitzés diu molt (i no precisament positiu) de la societat; que aleshores jo no m'escandalitzés diu molt (i no precisament positiu) de mi mateix. I, com han fet en altres ocasions altres casos, ara ha esclatat mediàticament el cas Pélicot no només per condemnar els violadors, també per a remoure'ns la consciència amb l'esperança que deixem de relativitzar (i encara menys justificar) la violència masclista i la violència sexual.

L'excusa episcopal

Hi ha cançons, també contes o pel·lícules, que no han envellit gaire bé, que el seu contingut, les seves lletres, més o menys literals, més o menys sibil·lines, han esdevingut anacròniques i grinyolen, avui, a les nostres orelles, pels canvis i actualització dels nostres valors.

Per poc que hi pensem una estona, ens vindran al cap cançons de tota mena, també d'infantils, i de tots els idiomes, també en català, en les que les seves lletres descriuen situacions d'abús i d'assetjament sexual: "El senyor Ramon", "La lluna, la pruna", "El gall i la gallina", "Tinc fam de tu" de Lax’n’Busto...

Algunes d'aquestes cançons les seguim cantant, fins i tot escoltant a les ràdios musicals o a les nostres llistes de reproducció, essent més o menys conscients que en algunes estrofes grinyolen. D'altres, potser caldria descatalogar-les o, com a mínim, no cantar-les en actes públics, com va fer l'alcalde de Vita (Àvila) amb una cançó que deia "Me encontré una niña sola en el bosque, la cogí la manita y la metí en mi camita. Le subí la faldita, le bajé la braguita", i que seguia, a la tornada, dient "La eché el primer caliqueño... La eché el segundo caliqueño... En el tercero ya no hay quien lo eche...ya no queda leche...ya no queda leche..."

Resulta evident que, per tradicional que al seu dia fos aquesta cançó, avui caldria descatalogar-la, de la mateixa manera que, se suposa, ja no es llencen burros des d'un campanar, ni s'empaiten ànecs, i possiblement algun dia no es faran, tampoc, ni "encierros" ni correbous enlloc.

I si aquí la patinada de l'alcalde va ser grossa, fins al punt que ni tan sols el seu partit (afortunadament), el PP, l'ha defensat, també ha estat notable la patinada del president de la Conferència Episcopal Espanyola i arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello, que després de condemnar la cançó qualificant-la de reprovable, va afegir un "però" excusant a l'alcalde, demanant comprensió perquè ja sabem què passa a altes hores de la nit i amb la ingesta d'alcohol a les festes de molts pobles: "también creo que hay que poner las cosas en su contexto, es decir, que conociendo lo que es las fiestas de muchos pueblos, conociendo lo que pasa a altas horas de la madrugada después de haber bebido esto o lo otro, hay que situarlo en ese contexto."

Arribats a aquest punt, a mi personalment el que més m'ofèn són precisament aquestes excuses del president de la Conferència Episcopal Espanyola, ja que les seves paraules no les va dir, entenc, ni en el context de cap festa major, ni a altes hores de la matinada, ni després d'haver begut "esto o lo otro", sinó ben despert i serè, ben conscient; ell excusa l'alcalde, però ell d'excusa no en té cap.

Teixint xarxes de dones. Entrevista a Mercè Lladó Figueras

No em consta que la sarrianenca Mercè Lladó Figueras sigui teixidora, que tingui per ofici teixir, però sí que tinc la impressió que al llarg de la seva vida, de la seva vida professional com a llevadora i de la seva vida cívica, cultural i social, amb la seva activitat a l'Associació Dones Més que Mai o com a àvida lectora i participant activa de diferents clubs de lectura, per a posar dos exemples, la Mercè ha anat teixint moltes xarxes, especialment xarxes de dones.

Penso en les innumerables dones que, juntament amb les respectives parelles, ha acompanyat com a llevadora en tot el procés de l'embaràs, penso en totes les xerrades sobre sexualitat que ha fet, penso en la tasca que fa, juntament amb altres dones, al capdavant de l'Associació Dones Més que Mai, penso en els espais i les lectures compartides dels clubs de lectura, clubs nodrits i participats més per a dones lectores, que homes lectors...

De tot plegat, de la seva activitat professional, cívica, cultural i social en vam parlar dies enrere a l'entrevista que li vaig fer al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar. 

Alèxia i Aitana

Acabada la final de la Champions League femenina, guanyada amb ofici pel Barça contra el totpoderós Olympique de Lyon, escoltant una tertúlia esportiva radiofònica vaig sentir com un reconegut i reputat periodista comparava les dues grans estrelles del Barça femení, Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí, amb dues de les llegendes històriques del Barça, Xavi Hernández i Andrés Iniesta.

El periodista feia la similitud posant l'accent que ambdós duets eren fruit de la Masia i que ambdós eren el referent del seu equip. La potència comunicativa, dins i fora del camp, dins i fora del futbol, d'Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí és indiscutible; la primera és la capitana de l'equip i, tot i que aquesta temporada ha perdut protagonisme a causa de les lesions, el gol que va marcar a la final, a les acaballes del partit just després d'entrar al terreny de joc, li va fer justícia. Alèxia ha estat, i és encara, un referent; la segona és la líder natural, avui, de l'equip dins i fora del camp, un lideratge forjat a parts iguals per talent futbolístic i intel·ligència. Amb el gol que va obrir el marcador i la designació de jugadora més valuosa de la final, sembla que té més a l'abast la seva segona Pilota d'Or...

Just després de l'afirmació del periodista (va venir a dir que Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí són al primer equip de futbol femení el que Xavi Hernández i Andrés Iniesta van ser al masculí), una periodista el va rebatre amb contundència, educació i respecte: "ja no cal que les comparem amb futbolistes masculins, Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí són Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí i, a més, a diferència de Xavi Hernández i Andrés Iniesta, ambdues han guanyat la Pilota d'Or."

La rèplica va sonar a clatellada, malgrat fer-se de forma educada i respectuosa, i tot i que el periodista va intentar justificar la comparança, va acceptar la rèplica esportivament. Aquesta anècdota, però, em va fer pensar en els diferents marcs mentals des dels quals, en general i a risc de ser injust, concebem l'equip femení els homes que sobretot hem estat fans del masculí, i les dones que s'hi han apassionat al marge de l'equip masculí.

Perquè per a moltes dones fans del Barça femení, i no era el cas de la periodista, els ídols (presents i històrics) del Barça masculí els importen ben poc i algunes, possiblement, ni els coneixen ni tenen gaire interès a conèixer-los i, en canvi, tenen molt clar quines jugadores són les ídoles i referents del Barça femení, i no han de buscar enlloc més que dins aquest equip per a reconèixer-les.

I podem citar Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí, però hauríem d'afegir-hi Mapi León, Patri Guijarro, Mariona Caldenteny, Graham Hansen, Marta Torrejón, Irene Paredes...

Elles, per sí soles, són les referents!

Medaller autoservei

Autoservei és com es deien alguns dels primers supermercats petits, pel fet que ja no et servien els productes que hi anaves a comprar, sinó que te'ls agafaves tu mateix i després passaves per caixa.

Autoservei són, des de fa uns anys, la majoria de les gasolineres, i moltes també funcionen sense personal, amb dispositius d'autopagament en efectiu o en targeta bancària.

Al seu dia a mi em feia especial il·lusió anar en un "self-service", els restaurants autoservei, especialment el que hi havia al barri de Sant Ponç de Girona. Trobava molt modern això de servir-te tu mateix el plat, fent lliscar la safata davant l'aparador de tota mena d'elaboracions. El repte era arribar a la taula amb el menú escollit indemne fent equilibris amb la safata a les mans!

En alguns supermercats, fins i tot, hom es pot llescar el pa, i ja sabem que arribarà un dia que ni tan sols caldrà passar per caixa, ni tan sols la caixa autoservei que tenen algunes superfícies...

Em sorprèn més que, com aquest cap de setmana amb la final de la Copa de la Reina de futbol, existeixi un protocol que digui que el lliurament de les medalles també és en format autoservei: aquí teniu una bossa amb les medalles, us les repartiu i poseu vosaltres mateixes...

Ras i curt, això és una indissimulada manca de respecte, ja que el lliurament d'un títol hauria de requerir, per protocol, un mínim de solemnitat, tant pel que fa a les medalles, com pel moment de lliurar el trofeu.

És clar que de la Federació Espanyola de Futbol no es pot esperar més, i tampoc es pot esperar menys, i en especial en relació amb l'incòmode futbol femení, que n'està desballestant els fonaments, corcats, retrògrads i masclistes.

Al capdavall, potser és millor que les medalles se les posin elles mateixes, abans que un president bavós, o (presumptament) corrupte...

Desconstruir els rols de gènere

Desconstruïm els rols, construïm igualtats. Aquest és el lema de la campanya de sensibilització i reivindicació de la meva entitat, Plataforma Educativa, en relació amb el Dia Internacional de les Dones, que es commemora cada 8 de març.

El lema obvia el terme "gènere", però se sobreentén, o si més no, jo ho faig, que quan diu desconstruïm els rols, es refereix als rols de gènere. Essent així, què és exactament el que demana la meva entitat amb això de desconstruir els rols (de gènere)?

Intuint que, en general, la segona part del lema (construïm igualtats) és més comprensible, tot i que naturalment també té molta profunditat i debat, voldria centrar-me més, per mirar d'entendre-ho bé, en els conceptes de la primera part del lema, desconstruïm els rols (de gènere), entenent que és quelcom que jo, en relació amb els meus rols de gènere, també he de fer. Però abans de desconstruir-me ho he de comprendre, i aquí, ja em perdonareu la reiteració, necessito recórrer de nou al diccionari.

• Desconstruir: Desfer analíticament (un text o un concepte) per mitjà de la desconstrucció.
• Desconstrucció: Mètode d’anàlisi crítica d’un text, d’un concepte o d’una construcció intel·lectual, que permet de desfer-ne l’estructura tot mostrant les seves contradiccions i ambigüitats.
• Rol: (accepció aplicada a la sociologia) Model de comportament que, en una societat determinada, hom espera d’una persona amb relació al seu estatus.
• Gènere: (accepció aplicada a la sociologia) Sexe en funció dels trets, els rols i les funcions que li són associats culturalment.

A aquestes definicions caldria afegir-ne una altra, la de rol de gènere, que segons el Termcat és el "Conjunt de comportaments i activitats que s'atribueixen socialment a cadascun dels sexes, que és variable segons les cultures".

Entenc, doncs, que el que hauríem de fer, socialment i col·lectiva, no és destruir els rols de gènere, sinó desconstruir-los, és a dir, desfer-ne l'estructura per fer evidents les seves contradiccions i ambigüitats per (primer) prendre consciència de fins a quin punt avui es desajusten amb la nostra realitat, més diversa en clau de gènere, i fan prevaler uns privilegis solidificats per la construcció clàssica i ancestral dels rols de gènere i (segon), construir-los de nou, car no deixen de ser atribucions socials, eliminant-te els factors de discriminació i de desigualtat.

Tal com s'intueix del lema, no podrem construir, en clau de gènere, una societat més igualitària si abans, individualment i col·lectiva, no fem l'exercici de desconstruir els rols de gènere, per més que ens costi a la majoria d'homes, alguns dels quals fins i tot s'hi resisteixen, s'hi oposen o s'hi neguen.

Cal que fem aquest exercici, perquè si bé avui la nostra societat és més diversa en clau de gènere, en clau de gènere també és menys igualitària.

Dani Alves, com Lola Flores?

A principis dels anys noranta del segle passat l'artista Lola Flores, "La Faraona", va ser condemnada a dos anys i un mes de presó i a una multa de 145 milions de pessetes per no presentar la declaració de la renda entre els anys 1982 i 1985.

El seu cas va ser sonat, molt mediàtic per la popularitat del personatge i, finalment, va ser exemplaritzant, una manera de fer evident allò que "Hacienda somos todos". "La Faraona" va dir, després del judici: "Me gustaría que para todos los demás fuera igual que para mí, que los sentaran en el banquillo". Tot i l'impacte que aquest judici va tenir en la seva popularitat, Lola Flores la va poder recuperar després de pagar el deute amb Hisenda.

Salvant les distàncies, és probable que amb el judici i la sentència a Dani Alves hagi passat tres quarts del mateix i que, a banda de fer-se justícia, la sentència també tingui una clara voluntat exemplaritzant, en aquest cas en relació amb els abusos i agressions sexuals.

La sentència de presó també ha estat (com en el cas de "La Faraona") sorprenentment baixa i, entre el temps que ja ha complert de presó provisional i el poc que li quedarà, podria ser que aviat pogués començar a gaudir de permisos penitenciaris. Però més enllà de la presó, la sentència representa un avenç judicial, en el sentit que dona raó i credibilitat a la víctima, qui davant la popularitat i el poder (econòmic i mediàtic) de l'acusat, al principi no tenia massa clar presentar la denúncia.

La sentència del cas Dani Alves hauria de servir, com la de la Lola Flores, com a avís per a navegants. No és no, siguis Dani Alves o qui siguis, per més poder i diners que tinguis; en el cas de "La Faraona", hisenda som tots i totes.

Però en el cas de Lola Flores amb d'hisenda, molts rics i poderosos el que van aprendre és a sofisticar l'engany per seguir perpetrant el frau, per seguir no pagant el que els correspondria pagar a hisenda. En el cas de Dani Alves, hi ha un risc que, davant uns mateixos fets, els rics i poderosos se'n puguin sortir millor; Dani Alves ja va avançar la indemnització a la víctima i això ha jugat a favor seu, atenuant la sentència.

Potser ho sembla, però malauradament la justícia (encara) no és igual per a tothom.

L'home discriminat

Pau Riba ens cantava i descrivia, fa una colla d'anys, l'home estàtic, el que la tristesa tenia corprès, al que les orenetes niaven als seus cabells, el que la tristesa finalment va matar i amb la seva mort, les orenetes van emigrar...

L'home estàtic tenia els ulls absents, tristos, verds i oberts; com té els ulls l'home discriminat? Amb quina mirada recelosa i desconfiada, a vegades fins i tot amenaçant, es mira el feminisme? Hi ha un home que, sembla, cada vegada es fa més present: l'home discriminat.

Entenc que l'home discriminat ha perdut el seu domini, el seu poder i els seus privilegis; potser no ho ha perdut tot, però sí una bona part, i en part per tot el que han guanyat les dones en la seva lluita per la igualtat. Perquè sí, això de la igualtat va de vasos comunicants: si la dona ocupa espais de productivitat, deixa espais de cura, i aquests espais de cura els ha d'ocupar, en correspondència, l'home.

L'home discriminat és el que sent que la igualtat el perjudica, el que pensa, fins i tot, que la igualtat ha arribat massa lluny, s'ha decantat en excés en favor de les dones. L'home dominant no ha perdut el seu poder, la seva posició de privilegi, no se sent discriminat; l'home igualitari tampoc se sent discriminat, accepta que l'equilibri de rols, tasques i responsabilitats és el camí, a vegades amb algunes resistències, és cert, però hi contribueix en gran manera.

L'home discriminat, en canvi, porta malament això de la igualtat, i alerta que no són pocs: segons una enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) sobre la percepció de les polítiques d'igualtat i els estereotips de gènere, el 44,1% dels homes d'Espanya se senten discriminats i consideren que la igualtat ha arribat massa lluny.

És clar que també són preocupants les percepcions de les dones: el 32,5% de les dones també considera que el feminisme perjudica els homes. Una diferència substancial es produeix entre els joves: la meitat dels nois joves consideren que el feminisme els discrimina, per "només" el 28% de les noies joves.

Amb aquestes alforges és difícil que la igualtat avanci, que faci camí; és més, amb les resistències de l'home discriminat, especialment dels homes joves, fins i tot és més probable que la igualtat retrocedeixi, que pateixi una preocupant involució.

Ni les orenetes, voldran tornar...

Le llei del més ric

Pensàvem que la que imperava a la natura era la llei del més fort, però no sempre és així; a vegades guanya el més llest, el més hàbil... A la nostra societat impera, des de fa massa temps, la llei del més ric.

Oxfam ha presentat aquests dies un informe sobre la situació de la pobresa i la riquesa al món, "La llei del més ric", en el que demanen "gravar la riquesa extrema per posar fi a la desigualtat".

L'informe aporta dades i arguments suficients, entre els quals destaquen aquests:

• Des del 2020, l'1% més ric ha acaparat gairebé dues terceres parts de la nova riquesa generada al món, gairebé el doble que el 99% restant.
• La fortuna dels milmilionaris augmenta en 2700 milions de dòlars cada dia, mentre que els salaris d'almenys 1700 milions de treballadores i treballadors, més que la població de l'Índia, creixen per sota del que puja la inflació.
• El 2022, les empreses energètiques i d'alimentació van duplicar amb escreix els beneficis, distribuint 257.000 milions de dòlars en dividends als seus rics accionistes; tot això mentre més de 800 milions de persones se n'anaven al llit amb gana cada nit.
• Per cada dòlar recaptat en impostos a escala global, tan sols 4 centaus es recapten sobre la riquesa, i la meitat dels milmilionaris del món viu en països on no s'aplica cap impost successions a la riquesa que hereten els seus descendents.
• Si s'apliqués un impost a la riquesa de fins al 5 % als multimilionaris i milmilionaris podrien recaptar 1,7 bilions de dòlars anualment, cosa que permetria a 2000 milions de persones sortir de la pobresa, a més de finançar un pla mundial per acabar amb la gana.

La llei del més ric s'imposa i fins i tot els rics, i poderosos, troben arguments per mantenir la seva posició de privilegi. Aquests dies m'estic llegint un còmic (El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard) en què l'acció passa a principis dels anys vuitanta del segle passat i en una escena s'atribueix a Margaret Thatcher aquesta sentència: "si els rics fossin més pobres, els pobres encara serien més pobres...".

Fins ara hem vist que mentre els rics són menys en nombre i més rics, els pobres són més en nombre i més pobres; potser, contradient Margaret Thatcher, podríem veure què passa si els rics són menys rics (o més pobres, com deia ella), a veure què passa amb els pobres...

Cent vint-i-set, la xifra de la setmana

Cent vint-i-set feminicidis. Entre els anys 2012 i 2023 a Catalunya hi ha hagut un total de 127 feminicidis. Per si la dada no és prou preocupant, mirem-nos-la amb més detall.

En el 60% dels feminicidis l'agressor ha estat la parella i el 16% l'exparella, en menys del 23% hi havia denúncia prèvia a l'agressor per violència masclista i només el 4% tenien mesures de protecció en el moment del feminicidi. Quasi el 60% de les dones assassinades tenien entre 18 i 50 anys i són més de 90 els fills i filles menors a càrrec de les dones en el moment del feminicidi.

Aquest 2023 ja són 14 les dones assassinades, la xifra més alta registrada en un any, juntament amb la dels anys 2014 i 2021. Aquests dies tornem a dir prou!, prou violència contra les dones, prou violència contra els fills i filles, prou violència contra els fills i filles per a fer mal a les dones. Prou feminicidis!

Però només amb les paraules no aturem aquesta xacra; tampoc només amb els números. Sí amb l'educació i, també, sí amb una justícia que protegeixi a les dones, també als seus fills i filles, en comptes de protegir l'agressor. Perquè l'agressor aprofita qualsevol oportunitat per, com hem vist aquesta setmana al Sense Ficció, atacar "Allà on fa més mal".

Cent vint-i-set feminicidis entre els anys 2012 i 2023 a Catalunya, 14 aquest 2023; fins que la xifra no sigui zero no podrem dir que anem pel bon camí, fins que no hàgim extirpat la violència masclista de la nostra societat. Malauradament caldran més 25 de novembre...

Prou!

Prou. No caldria dir res més, però malauradament cal. Prou, tot i que no qualsevol prou, que són moltes les definicions d'aquesta paraula. Prou, doncs, en la seva definició com a interjecció: "Ja basta, no més".

També podríem dir "s'ha acabat", expressió que ha esdevingut lema de denúncia per tot l'afer Rubiales. Podríem dir "prou, s'ha acabat!"

Però, no, la violència masclista no s'acaba i, de moment, ni les mesures penals ni les educatives han erradicat aquesta xacra. És més, fins i tot tenim la impressió que anem a més, que aquesta és una violència que es manifesta en edats més prematures, que també arrela en les generacions més joves.

Però no per això, i precisament per això, des d'entitats com la meva, Plataforma Educativa, no deixarem de dir "Prou!", que la violència masclista no té cabuda a cap societat, que reafirmem el nostre compromís cap a la conscienciació i la construcció d’un món lliure de violències.