Les portades dels diaris

Hom espera d'un diari que l'informi, cada dia, de l'actualitat, d'allò que ha passat, significativament, al món, també el que ha passat, i que sigui rellevant, prop de casa. La funció dels diaris, la dels mitjans de comunicació en general, és prioritzar les notícies i tractar-ne la informació seguint els criteris periodístics (allò de les 5 Q i del codi deontològic), entenent que cada diari ho farà posant l'accent en allò que més li interessa i amb el to ideològic (biaix si voleu) del mateix diari, definint així la línia editorial. 

I de la mateixa manera, hom espera trobar a la portada d'un diari, en general, les notícies més destacades i rellevants, els grans titulars i imatges que resumeixen el dia. Els mateixos mitjans de comunicació, programes informatius de ràdio i televisió, destinen seccions en què destaquen les portades dels diaris i, només amb aquest simple fet, ja es poden copsar les diferències de com uns i altres tracten la informació; les portades, és evident, parlen molt dels diaris.

Des de fa un temps el diari El Punt Avui fa un interessant exercici de recuperar les portades dels diaris Avui i Punt Diari del dia en qüestió d'anys enrere, una mena d'efemèrides informativa que et transporta entre quaranta i cinquanta anys enrere generant un aiguabarreig d'història, memòria, record i  nostàlgia.

Mirant aquestes portades pretèrites em preguntava si la portada del dia del mateix diari me la trobaria, hipotèticament, d'aquí a quaranta anys en la mateixa secció. M'ho preguntava no per qüestionar si d'aquí a quaranta anys seré viu (és molt probable que no), o per si se seguiran publicant diaris en paper (és probable que tampoc), sinó per la mateixa naturalesa de les portades del diari El Punt Avui, que des de fa un temps va mutar de la tradicional amb les imatges i titulars del dia anterior, a portades de caràcter més monogràfic, no sempre coincidents amb l’actualitat més immediata, sinó amb temes de fons o de reflexió tractats en el diari.

Aquest estil de portades, que també sovintegen al diari ARA o a diaris com el francès Libération o el britànic The Independent, són gràficament més agraïdes i impactants (sobretot pel seu disseny), tot i que les trobo informativament més pobres. És clar que els diaris, situats en un quiosc, han de destacar i la portada esdevé, sens dubte, un dels principals factors diferencials.

El Punt Diari, abans del Punt Diari

Aquests dies el diari El Punt Avui ha commemorat, amb l'edició d'un suplement especial, els 45 anys de vida del diari, més concretament del Punt Diari, que va sortir al carrer amb el seu primer número el 24 de febrer de 1979. És clar que l'inici de la història del Punt Diari, la seva gènesi, va començar uns anys abans.

Ho recordava setmanes enrere el periodista Pius Pujades en una taula rodona sobre la revista Presència, i ho descriu amb prou detall Jaume Guillamet al llibre "Memòria de Just":

"Aquesta idea ha sortit en gran part d'aquesta casa [Presència] i us ho volem venir a explicar, van dir-nos. Va venir amb en Pius a presentar-nos el projecte del Punt i jo li vaig dir que seiés al que havia estat sempre el seu lloc". Narcís Jordi Aragó no recorda la data exacta que Just M. Casero va tornar a Presència amb aquest motiu; Pius Pujades, tampoc. Devia ser la primavera de 1978. Aquest sí que recorda que tothom va veure amb bons ulls el projecte del diari nou i que es van omplir allà mateix alguns fulls d'inscripció a la Cooperativa Papirus. La revista havia passat a mensual i al número de juliol es va publicar un ampli reportatge de dues pàgines titulat "Un diari per a un poble. Projecte de periodisme democràtic, popular i independent" (núm. 516).

Guillamet també recull que la idea d'editar un diari en català ja planava entre alguns col·laboradors de Presència a finals de 1975.

Tot i que s'explica que Pius Pujades i Just M. Casero en van ser els fundadors, el nucli fundacional, com també recull Jaume Guillamet, va ser més coral:

Segons Jordi Mercader, "Just Casero, Jordi Comas, Joaquim Domingo, Jaume Guillamet, Lluís Pla, Pius Pujades, Enric Serra i Jordi Vallmajó integraven el grup que es pot considerar fundacional i en què predominàvem els periodistes" ("La lluna en el cove", Punt Diari, 24 de febrer de 1989).

És cert que a finals de setembre de 1978 Pius Pujades i Just M. Casero són contractats a temps complet com a conseller delegat i gerent, respectivament, per impulsar la recta final de la sortida del diari. El llibre de Jaume Guillamet també parla sobre l'origen del nom del diari:

La primavera de 1978, el projecte començava a madurar. I, probablement, ja tenia nom. Joaquim Domingo atribueix a en Just el nom de Punt Diari, que hauria proposat en l'esmentat dinar de la tardor anterior, amb una dotzena més de possibilitats. Jo sempre he cregut que era una proposta de Pius Pujades. El cert és que, inicialment, s'havia parlat de recuperar el nom de L'Autonomista, el diari republicà de la família Rahola.

I tant o més important que el nom, va ser el disseny de la capçalera, i tal com recorda i recull Jaume Guillamet a "Memòria de Just"; en l'informe "Un diari per a un poble" (Presència, juliol de 1978) el periodista Jordi Mercader entrevista a Pius Pujades i Just M. Casero i s'hi publiquen les propostes de capçalera dissenyades per Vicenç Huedo, Enric Serra, Narcís Comadira i Àngel Serradell. Les he recollit a la imatge que encapçala aquest article, juntament amb el disseny de la primera capçalera del diari.

En fi, aquests dies s'han explicat molt, i molt bé, els 45 anys de vida del Punt Diari (avui, El Punt Avui), però potser no s'han explicat prou, ni prou extensament, els intensos anys de la seva gènesi. Aquest podria ser un bon exercici periodístic per als pròxims 5 anys, per a quan el diari en faci 50!

La República es dilueix

La República ja no és el setmanari que va néixer de les cendres de Presència, primer encartat dins el diari El Punt Avui, després venut de forma separada, independent del diari. Ara La República, bé, més aviat els seus continguts, s'han diluït dins el diari, com també ho ha fet la publicació mensual L'econòmic, que sí que se seguia encartant cada mes.

Aquests canvis han modificat la portada i la capçalera del diari, també els seus continguts, i el cert és que amb el canvi hi hem guanyat els lectors i, com en el meu cas, els subscriptors d'El Punt Avui. Hi hem guanyat perquè ara el diari de cada dia ofereix uns continguts, sobretot en format reportatge, que fins ara no teníem, o que havíem de pagar per tenir...

No sé fins quan mantindré la subscripció; aquest any segur, que ja he pagat per endavant tots els diaris que espero que, puntualment, m'arribin cada matí a la bústia.

Els mitjans de comunicació en paper, més prims que temps enrere, segueixen sobrevivint gràcies als fidels lectors i subscriptors i a les ajudes públiques. Podem dubtar si la informació té un preu, si estem o no disposats a pagar-la, però el que és evident és que la informació té un cost, i aquesta dissolució de La República dins el diari de cada dia, segur que també té motivacions econòmiques.

La República es dilueix, com s'ha diluït la que un dia vam somiar i votar, però això ja són figues d'un altre paner...

Set-cents, la xifra de la setmana

Cap a les vuit del matí ja els pots veure fent cua, i les cues sobretot es fan davant la papereria i davant el forn de pa.

Sobretot hi ha homes i n'hi ha que, com jo, primer fan una cua, després una altra. Anar a comprar el pa i el diari és, per a molts homes en període de vacances, la seva primera obligació diària.

A les vuit els establiments s'obren i es comencen a despatxar pa i diaris, ambdós acabats de sortir del forn. Alguns dies a banda de pa també cau algun croissant, per trencar la rutina de l'esmorzar i sorprendre (per a més que s'ho esperin) els de casa, que la majoria encara dormen.

L'altre dia a la papereria el propietari, un senyor gran que, tot i jubilat de fa anys, es deixa caure tot sovint per la botiga, li comentava a una dona, vaig entendre que mínimament coneguda com a clienta habitual, que entre les lleixes on es poden estirar els diaris d'aquí, d'allà i de més enllà n'hi havia a tot estirar un centenar, però que anys enrere n'hi havia arribat a haver uns set-cents!

"Internet", va dir la dona, "ara molta gent els llegeix per Internet...", vaig sentir que deia mentre a mi m'acabaven de despatxar i enfilava el camí de tornada amb el diari, el pa i tres croissants de xocolata... 

Set-cents, vaig pensar jo, i això que fins fa dos o tres anys a Sant Antoni de Calonge hi havia una altra papereria que va tancar per jubilació dels propietaris...

Els diaris en paper encara resisteixen perquè encara hi ha persones que, com jo, prefereixen llegir, i sobretot fullejar, el diari en paper. Com es fulleja un diari en format digital per Internet?

No sé quants anys més podran sobreviure, els diaris en format paper, suposo que mentre hi hagi qui l'espera cada matí a la bústia o el vagi a comprar cada matí al quiosc, mentre hi hagi dits amb ganes de fullejar-los.

Sempre penso que el diari en paper em sobreviurà, que el seguiré rebent cada dia a la bústia; i si per algun infortuni el diari en paper mor abans que jo, no dubteu que el trobaré a faltar molt, que a casa, a totes les cases que he viscut, sempre hi ha hagut com a mínim un diari.

A veure quants diaris hi haurà a la papereria l'estiu vinent... 

La penúltima vinyeta d'en Sísif

Diuen que les persones que han perdut una extremitat segueixen sentint l'òrgan amputat; en diuen síndrome de membre fantasma i es segueixen sentint sensacions de dolor, picor, escalfor o fred... Qüestió de connexions nervioses i neuronals, suposo.

Salvant les distàncies, i sense ànim d'ofendre a ningú ni voler ser o semblar pedant, a mi em passa quelcom semblant amb algunes seccions del meu diari de cada dia que ja fa temps que no hi són, com els articles d'en Narcís-Jordi Aragó o les vinyetes de La Punxa d'en Jap!

El mateix em passarà, a partir d'avui, amb la tira còmica d'en Sísif que el "periodista orquestra" Jordi Soler publicava des de l'any 1982 al diari El Punt Avui. Aquest periodista tot terreny, que tant et feia un article, un reportatge fotogràfic, uns mots encreuats o una tira còmica, es va morir abans d'ahir i amb la seva pèrdua els lectors fidels del diari trobarem a faltar, sobretot, la seva tira còmica i irònica d'en Sísif, que amb la gota penjada eternament al nas es preguntava (i ens preguntava) coses tan absurdes i alhora vitals.

El buit de la seva vinyeta a la pàgina 3 és dels dolorosos, dels que fan mal i, com en el cas de La Punxa d'en Jap, difícils de substituir, en cas que faci falta fer-ho.

La penúltima vinyeta d'en Sísif, "Malament rai", parla sobre la veritat i la mentida, i la darrera, ja pòstuma i publicada ahir, és en blanc: els quatre quadrats en blanc, un blanc de dol, i el personatge de Sísif fora la vinyeta al lloc on hi havia la imatge d'en Jordi Soler, sempre càmera de fotos en mà i ajustant-se les ulleres.

Aquesta imatge de Jordi Soler, càmera en mà i ajustant-se les ulleres, és la de la seva veritat, la que sempre ha transmès del seu puny i lletra als articles, fotografies i vinyetes; la seva veritat era la seva mirada.

Un dia sense diari

Ha tornat a passar. Altra vegada ha tornat a passar, i aquesta setmana han estat dos els dies que m'he quedat sense diari.

Normalment arriba a les set tocades, i l'inequívoc soroll de la bústia n'anuncia l'arribada; "clonc!" Jo sóc dels que ens agrada fullejar i llegir el diari a primera hora del matí quan el diari, com el pa acabat de sortir del forn, encara és calent.

El diari forma part de la meva rutina matutina i que no hi sigui la trenca. Deu ser per això que em molesta tant no rebre'l, més per això que pels diners, que al capdavall ja me'ls abonen, prèvia queixa...

Primer va ser el dimarts de la setmana passada, i quan vaig trucar em van dir que deuria ser pel repartidor, que a vegades pot haver-hi un substitut que potser no controla al 100% la ruta i les bústies. Bé, Santa paciència. I després dissabte, però com que a la recepció del diari els cap de setmana no hi ha ningú (o si més no, no responen el telèfon), els vaig enviar un missatge per a la seva informació i interès, i per a calmar el meu malestar. Ja us ho he dit, no, que em molesta molt no rebre el diari?

És curiosa aquesta indignació; en un primer moment és més irada, més estomacal, no sé si m'explico; més exigent. Bé que pago religiosament a principis d'any per tenir el diari cada dia a la bústia, no? És la mateixa indignació que sura d'entrada en altres circumstàncies: recordo que aquest estiu, amb dies d'antelació, havia reservat taula en un restaurant i quan vam arribar a l'hora convinguda la nostra taula no estava a punt, sinó encara ocupada i, semblava, per força estona...

Afortunadament aquest malestar poc a poc abandona l'estómac i es desplaça cap al cap, passant pel cor, i és aleshores que, sense deixar d'estar molest, apareix la comprensió, ja que tot té una explicació i, d'entrada, està bé donar el benefici del dubte: bé, si el repartidor és nou, pot ser que es salti una bústia... Bé que un dia, un altre repartidor novell, es va equivocar de diari, no? O al restaurant, en plena temporada alta a l'estiu, i veient el menjador ple i el personal atabalat, tampoc cal muntar en còlera, que tampoc hi ha pressa i en qüestió de minuts ja tindrem la taula...

I després el malestar entra en una altra fase, la del qüestionament: tan greu és quedar-se un dia, fins i tot dos, sense diari? Per més que el tingui pagat per avançat, potser caldria deixar la còlera, el malestar, per a problemes més importants, per a necessitats més peremptòries, no?

És, possiblement, quan s'arriba a aquest punt, que es pot formular la queixa, i informar la incidència, i confiar que a qui correspongui ja procurarà resoldre-la i millorar el servei. Al capdavall és el que a mi m'agrada que passi quan qui s'equivoca sóc jo, quan qui no és puntual en el lliurament d'una tasca sóc jo...

Ha tornat a passar i, possiblement, passarà de nou algun altre dia que obriré la bústia i, pel motiu que sigui, no hi haurà el diari; i ara que ja tinc més experiència us asseguro que tampoc passa res greu si un dia, ai l'as, no rebo el diari...

Més persistent que el virus!

La Sira és més persistent que el virus!
Ei, que si jo ho dic és perquè ho diu ella mateixa: "(...) no em rendeixo, perquè de persistent ho soc més jo que el virus."

Aquest és un trosset del titular de l'entrevista que el Diari Ara ha fet a la Sira, afectada de Covid Persistent. L'entrevista, feta per la periodista gironina Marta Costa-Pau, està molt bé i us recomano que, si encara no ho heu fet, la llegiu de dalt a baix!

Entrevistes com aquesta, més enllà del fet personal que hi surti la Sira, són importants per a donar visibilitat al patiment que, com ella, viuen cada dia, i des de fa molts mesos (en el seu cas més d'un any) les persones afectades pel Covid Persistent.

L'entrevista de la Sira ha causat sorpresa a amics, coneguts i saludats, que tot i que a vegades parlem o ens saludem, potser no sempre hem parlat prou de la seva afectació.

A vegades topes amb amics, coneguts o saludats i la resposta a la pregunta "què tal, com esteu?" és un automàtic i genèric "bé, anar fent", en el que aquest "anar fent" duu implícitament l'anar fent de la Sira...

A vegades és manca de temps, de temps per explicar tot el periple d'aquest darrer any, a vegades és mandra, a vegades és no voler-hi pensar, a vegades no ve de gust...

Sigui com sigui, és evident que la major visibilitat d'aquest col·lectiu ha fet reaccionar, tot i que tard i encara amb moltes mancances, el sistema sanitari per a desplegar el seguiment, suport, recursos i cobertures que les persones amb Covid Persistent necessiten per al seu dia a dia: rehabilitació física i cognitiva, suport emocional, baixes laborals...

El Covid fa més d'un any que persisteix en el cos de la Sira, i ni ella sap fins quan li seguirà fent la punyeta, dia sí, dia també... L'única certesa que té la Sira, tot i els moments de flaquesa, és que per a vèncer la malaltia ha de ser més persistent que el virus, i la seva persistència no només és cosa seva, també de les persones que l'estimem, i del sistema de salut.

La seva persistència també és la meva, la nostra...

Continguts multiplataforma

Ni la televisió, ni la ràdio, ni els diaris són el que eren! I quan dic el que no són el que eren eren no em refereixo només a fa cinquanta anys, tampoc són el que eren fa tot just cinc o deu anys!

Avui a la televisió es promouen programes de la pròpia cadena que no es poden veure a la televisió, a la ràdio anuncien retransmissions esportives que no trobarem al dial i als diaris en paper a vegades ens diuen que si volem més informació d'aquella entrevista que estem llegint consultem el seu web!

És a dir, avui trobem continguts de les televisions, de les ràdios i dels diaris que podem veure, escoltar i llegir més enllà de la televisió, la ràdio i el diari. Són continguts produïts pel mitjà que consumim fora del propi mitjà.

Per exemple, Televisió de Catalunya anuncia a la televisió programes que es transmeten per YouTube, RAC1 fa moltes retransmissions radiofòniques esportives només per Internet i, com he comentat abans, alguns diaris ofereixen més continguts per Internet que al propi diari en paper...

Aquests darrers anys els mitjans, com la pròpia comunicació, ha esdevingut multicanal, com al seu dia ja va fer Ràdio Sarrià, quan va obrir el seu web, en format bloc, esdevenint un complement informatiu de tot el que passava a les ones.

Aquest procés de multiplicar els canals ha fet guanyar protagonisme als continguts i a la seva capacitat d'adaptar-se a les diferents plataformes de comunicació. Avui, per exemple, és habitual que un mateix contingut el puguem consumir des de diferents canals alhora, fins i tot de forma simultània.

Per exemple, la retransmissió d'un partit del Barça de futbol, en aquest cas la que fa el programa "La transmissió d'en Torquemada" (la TdT) de Catalunya Ràdio es pot escoltar a través de Internet, de la retransmissió televisiva (via opcions d'àudio), de YouTube i, sí, fins i tot també a través de la ràdio!

Aquesta realitat ha multiplicat la generació de continguts, i si fa quinze anys qualsevol persona amb un bloc podia tenir veu pròpia a Internet, avui qualsevol persona amb un telèfon mòbil pot fer i retransmetre en directe un programa televisiu, radiofònic o ambdues coses alhora!

Aquesta nova realitat multicanal i multiplataforma també està transformant el llenguatge comunicatiu, i només cal comprovar-ho ficant la punta el nas a Instagram o Tik Tok... És evident que en aquesta transformació de mitjans i de llenguatge el factor generacional és clau, i els i les adolescents d'avui (i no tan adolescents) no consumeixen els continguts audiovisuals com ho fan, ja no els seus pares i mares, tampoc els i les joves d'una altra generació. Aquesta és una realitat que no escapa dels grans mitjans, i només cal veure la proliferació de programes i continguts multiplataforma.

La televisió fora del televisor, la ràdio més enllà del transistor i el diari més enllà del paper és la nova normalitat comunicativa, i aquesta realitat també pot ser una oportunitat per als mitjans de comunicació locals per a la difusió dels seus continguts perquè aquests ja no els trobem només a la televisió, a la ràdio i al diari, i sobretot perquè les noves generacions ja no els busca, ni buscarà a la televisió, a la ràdio i al diari, sinó a internet i a les xarxes socials.

No ens hauria d'estranyar, doncs, que en un futur proper Ràdio Sarrià també es pugui escoltar, i veure, per YouTube i que els continguts d'aquesta revista, Parlem de Sarrià, s'avancin a les històries d'Instagram!

Al temps...

Article publicat al número 108 de la revista Parlem de Sarrià.

#ElPunt i jo, #avui. #ElPuntAvui

La de dissabte va ser la darrera edició del diari El Punt amb la capçalera d'El Punt; ahir diumenge es va culminar el procés de fusió dels diaris Avui i El Punt amb la unificació d'ambdues capçaleres: El Punt Avui.

El Punt és el diari que sempre hi ha hagut a casa, tan a casa la meva mare, des del número 0, com a casa meva, des del 1995. És un diari amb el què, més enllà de les afinitats ideològiques, hi tinc un fort lligam emocional.

Quan a mitjans de l'any 1995 vaig decidir emancipar-me i anar a viure amb un amic, vaig decidir fer-me subscriptor del diari El Punt, bàsicament per dos motius: per l'hàbit de llegir el diari, i de tenir-lo, fet que no volia perdre, i perquè El Punt sempre ha estat, malgrat algunes desavinences, el meu diari!

Ni tan sols quan va sortir la versió digital del diari El Punt, fins i tot oferint més continguts que la de paper, vaig voler abandonar la subscripció.

Però ara El Punt i l'Avui es fusionen; no tinc previst deixar la subscripció del diari El Punt Avui, doncs el lligam emocional és encara fort, no només pel fet que el meu pare, Just M. Casero en va ser un dels impulsors i fundadors, també per la fidelitat a unes "plomes" que m'agrada llegir al diari... Al cap i a la fi som animals de costums...


Confio que el nou diari mantingui els 4 pilars bàsics que van fonamentar la creació del diari El Punt: fer un diari independent, català, comarcal i democràtic.

Mentre el nou diari, el què rebi jo cada dia a la bústia de casa, mantingui aquests 4 pilars jo seguiré pagant, cada any i amb molt orgull, la subscripció a un diari que estimo, al diari que des que tinc ús de raó, he tingut sempre a casa... el meu diari de cada dia...

El Diari de Girona es fa ressó de les meves 6 reflexions sobre el procés participatiu del POUM

Part de la notícia a la versió digital del Diari de Girona

El passat dijous 9 de desembre de 2010 publicava en aquest bloc les meves 6 reflexions sobre el procés participatiu del POUM de Sarrià de Ter.

El Diari de Girona se'n va fer ressó el dissabte següent, dia 11 de desembre, després de pescar l'article a través de les xarxes socials, diria que concretament el Facebook, publicant aquesta notícia.

El PSC critica el model participatiu per debatre l´urbanisme a Sarrià

Roger Casero considera que el govern local amaga el POUM i que "només vol cobrir l'expedient"

SARRIÀ DE TER | T.C.C. El portaveu del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de Ter, Roger Casero, ha exposat sis crítiques al procés participatiu urbanístic engegat per l'equip de govern (ERC i CiU) que, al seu parer, han de servir per redactar, en un futur, el Pla d'Ordenació Urbana Municipal (POUM).
El regidor socialista considera que amb aquest procés el govern sembla que "només vol cobrir l'expedient", i que no es creu el procés participatiu del POUM. Segons Casero, el govern hauria d'haver definit més els objectius, la metodologia i els terminis del procés participatiu i també hauria d'haver deixat més temps per conèixer el procés, inscriure's i entregar els qüestionaris, fent-los també en versió on-line.
El portaveu del PSC a Sarrià indica que el govern local hauria d'haver invertit més esforços, més temps i dedicació, a estimular la participació, marcant-se un objectiu, i hauria de comptar amb l'oposició com un actiu més en el procés.
Finalment, assenyala que el govern no hauria d'amagar el POUM, sinó que l'hauria d'ensenyar, explicar la línies mestres, i hauria de mullar-se i dir quina és la seva posició de partida a partir de la qual articular la participació.
L'Ajuntament de Sarrià, amb el suport de la consultoria sociopolítica Neòpolis, va iniciar fa unes setmanes un procés participatiu per copçar diferents opinions sobre com definir la planificació urbanística de la ciutat. El procés es va iniciar enviant un full informatiu i un qüestionari a les cases. A partir de les valoracions dels qüestionaris retornats, s'ha previst un seguit de tallers participatius per detectar les necessitats i es formularan propostes concretes. En total, un centenar de veïns va retornar els qüestinaris omplerts i una quarantena de persones s'ha apuntat a aquests tallers que han de servir per debatre l'urbanisme del futur de Sarrià.

Tastet de Pulpopop al xat del Diari de Girona

"Bones Pau i Edgar. Per què la vida és una performance?"

"Us fa vergonya sortir així als escenaris o anar pel carrer? Segurament que la gent se us queda mirant... Que quedi clar que a mi em mola"

"He vist que esteu a Facebook. Us han ajudat les noves tecnologies a promocionar-vos?"

"Última pregunta d'aquesta entrevista-xat. Quines són les previsions de futur dels PulpoPop?"

Aquestes són només quatre de les 26 preguntes que els lectors digitals del Diari de Girona van fer durant la trobada digital amb aquest duet fantàstic (Pulpomòvil?)que tenen per nom, ara i aquí (qui sap demà i allà) Pulpopop.

I aquesta és una de les respostes, que no correspon a cap d'aquestes 4 preguntes...

"Sí! És principalment el nostre objectiu! Connectar amb la gent, intentar estar entre la gent, i no podem decidir el repertori fins que no veiem que creiem que pot demanar la gent; hi ha una corda fluixa entre la performance i la música, cal estar sempre en un punt de tensió equilibrat.... Intentarem sempre trencar la quarta paret que separa l´escenàri del públic; les cançons les acaba el públic, no en som ven bé autors".

Us serveixo tan sols un tastet; si voleu gaudir amb plenitud de les preguntes i les seves corresponents respostes, podeu clicar sobre la trobada digital del Diari de Girona amb Pulpopop.

Són bons, són joves, són músics... són artistes... són Pulpo i són Pop!

Si vas néixer l'any 1991 i vius a Catalunya, subscriu-te gratuïtament a una publicació periòdica

Si vas néixer l'any 1991 aquest any has fet, o faràs, 18 anys. Amb la majoria d'edat podràs votar, encara que potser tindràs més ganes de treure't (aprovar) el carnet de cotxe... Jo, més enllà d'animar-te a votar quan correspongui i de ser prudent una vegada tinguis el carnet de cotxe, el què et recomano és que, a partir d'una de les actuacions del Pla Foment Lectura 2008-2011 del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, et subscriguis gratuïtament a una publicació periòdica, en format paper o digital, durant els propers 12 mesos.

El termini de presentació de sol·licituds és de l'1 de setembre al 30 de setembre del 2009 i cal presentar la sol·licitud bé per mitjans telemàtics a través de la pàgina web de la Generalitat de Catalunya, http://www.gencat.cat/ o bé, tal i com descriu la resolució, les sol·licituds en paper s'han d'adreçar a la persona titular de la Direcció General d'Innovació i Cooperació amb els Mitjans de Comunicació i s'han de lliurar al Registre de la Delegació Territorial del Govern de la Generalitat a Barcelona (Via Laietana, 14, 08003 Barcelona), o bé en qualsevol dels llocs que preveu l'article 38.4 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.

Naturalment la Generalitat només paga la subscripció (per un import no superior a 50 euros per persona beneficiària) per un any, però aquesta és una bona mesura per incentivar la lectura entre els joves. I qui sap, potser vosaltres, o les vostres famílies, mantindreu la subscripció una vegada finalitzat el període de 12 mesos...

Per a més informació podeu consultar la Convocatòria (DOGC núm. 5426 - 22/07/2009) i les seves Bases reguladores (DOGC núm. 5190 - 07/08/2008).

----------------------------

pd1: que jo recordi actualment estic subscrit a dues publicacions periòdiques: el diari El Punt, des de mitjans de l'any 1995 (aleshores tenia 21 anys), i la revista Enderrock (des de fa uns quatre o cinc anys...).

pd2: també et poden interessar Llegir el diari, del dimarts 29 de maig de 2008 i Perquè la meva mare llegeix el diari? del dimarts 27 de maig de 2008.

3 edicions del primer diari El Punt: el part històric!

El 24 de febrer de l'any 2004 el diari El Punt celebrava el 25è aniversari. Per celebrar-ho es va fer una festa al Palau Firal de Girona on es van lliurar uns obsequis a tota una sèrie de persones representatives de la "família" del diari El Punt. Recordo que vaig acompanyar a la meva mare, Maria Mercè Gumbau Reynalt, en aquella celebració, no en va el meu pare, Just M. Casero va ser un dels fundadors del diari. La meva mare va ser una de les persones que va rebre el citat obsequi, que era, com podeu veure a la fotografia inicial, una de les primeres portades del número 1 del llavors Punt Diari, del 24 de febrer de 1979, i la portada del diari El Punt del dia del 25è aniversari, el 24 de febrer de 2004. I he escrit una de les portades perquè aquell dia, aquell primer dia, el Punt Diari va tenir tres portades, tres edicions.

D'entre les virtuts de la meva mare destaquen que és molt observadora, que té bona memòria (i que la conservi!) i que s'ho pensa molt abans de desfer-se de segons què... és a dir, que guarda moltes coses... Aleshores ho devíem comentar però no li vam donar més importància, però ella, cada vegada que veu l'obsequi dels 25 anys del diari El Punt es pregunta: perquè hi van posar la portada històrica de l'edició de l'Alt i el Baix Empordà?. Va ser una decisió deliberada o, senzillament, no tenien coneixement que hi havia, en efecte, altres dues portades d'aquell primer número?.

Ara, amb la recent celebració dels 30 anys del diari El Punt, amb la meva mare ho hem tornat a comentar i hem anat a les fonts per veure que, en efecte, varen ser tres les edicions del primer número del Punt Diari. A casa la meva mare, degudament enquadernats, tenim els cinc primers anys del diari, és a dir, des de l'any 1979 (de fer també hi ha l'especial de Fires del '78) fins a l'any 1984.

És tot un exercici de rebobinatge regirar de nou les pàgines dels primers números del diari El Punt, sobretot perquè aleshores s'estava en ple període pre-electoral, amb les primeres eleccions municipals...

Però tornant al tema de les portades i les edicions del primer número del diari El Punt, no vaig poder evitar fer-ne algunes fotografies. De les tres portades només la notícia de capçalera és diferent.

En l'edició Gironès - Selva es destacava: "El Psiquiàtric de Salt estrena unitat"


A l'edició Garrotxa - Ripollès - Cerdanya es destacava: "Olot-Mis ión dóna pas a L'Olotí"


I a l'edició Alt Empordà - Baix Empordà es destacava: "Cremats 120.000 Kgs. de cebes holandeses"


Aquesta darrera (la de les cebes!) va ser precisament la portada que al 25è aniversari va formar part del present que va fer el diari, acompanyada de la portada del dia de l'aniversari, el 24 de febrer de 2004.

Malgrat en el seu inici no figurava a la capçalera del diari, el Punt Diari va ser, és des del seu naixement, un diari independent, català, comarcal i democràtic... I la vocació comarcal la va demostrar ja en el seu primer número... tota una declaració d'intencions!

A casa la meva mare hi ha els tres exemplars dels tres primers números; el mèrit és elatiu, doncs són molts els qui també els tenen, naturalment. Però fa especial il·lusió tenir el primer número, en aquest cas l'exemplar de l'edició de Gironès - Selva, signat per qui en va ser el primer director, en Jordi Negre.

EL PART HISTÒRIC. Amb aquestes paraules i la seva rúbrica Jordi Negre deixava constància a l'exemplar, el número 1 de l'any 1 del meu pare, Just Manuel Casero Madrid, del naixement d'un nou diari el dissabte 24 de febrer de 1979...

--------------------------------

pd: també et poden interessar, d'aquest bloc:
Llegir el diari, de dimarts 20 de maig de 2008
Perquè la meva mare llegeix el diari?, de dimarts 27 de maig de 2008
elpunt.cat per celebrar els 30 anys, de dimarts 24 de febrer de 2009

Lectura dominical dels diaris locals: Torraspapel, ERO i una nova cervesa

Parlem, aquests dies a Sarrià de Ter (Torraspapel) i en general a Catalunya (Nissan i altres) dels ERO. Una paraula, un concepte, que s'utilitza molt, que es diu molt i del què, possiblement, també es parla molt a vegades amb certa imprecisió i, sobretot, desconeixement.



Com que no podem ser savis en tot, d'allò en què sóc més ignorant miro de saber-ne llegint i, sobretot, escoltant a qui en sap més. Sense entrar ara en els interessos particulars dels mitjans de comunicació (també les persones), és d'agrair que els mitjans de comunicació, també els diaris, facin més que publicar les notícies i presentin reportatges i aprofundeixin en temes que són d'actualitat, així com que obrint finestres per a l'opinió... No descobreixo res de nou, naturalment, però és que avui els diaris locals de Girona són especialment rics en això que estic parlant.

D'entrada m'agradaria destacar el diari El Punt. Avui publica un reportatge sobre l'estat de les ERO a les comarques de Girona [Les regulacions d'ocupació ja han deixat 900 gironins a l'atur i mil més n'estan pendents] amb un preocupant mapa d'ERO a les nostres comarques.


Font: El Punt

Sobre els ERO també hi ha un article en el qual amb poques paraules aclareixen què és i com es tramita: De què parlem quan parlem d'ERO. En aquest bon article d'Anna Puig s'explica el seu procés, tramitació, motius i resolució.

El reportatge s'acompanya amb les notícies que aquests dies hem anat seguint, entre elles també la darrera sobre la situació de la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter [Una seixantena més de treballadors de Torraspapel s'afegeixen a la vaga en el torn del cap de setmana], però també d'altres empreses i situacions:

Quan perds la feina
L'atur fa setze mesos que creix sense aturador
La crisi del sector industrial ha enviat a l'atur prop de 6.000 treballadors des de principi d'any a Catalunya, on també...
Els treballadors de Hutchinson reclamen a l'empresa el pressupost i el pla de futur, per negociar
Prop d'un centenar de persones demanen a Girona que els polítics assumeixin la crisi

Rebla el clau el diari El Punt, donant continuïtat al tema del dia, amb al seu editorial: Catalunya, zona ERO

Pel que fa al Diari de Girona publica una notícia de seguiment de l'actualitat sobre la situació de la fàbrica Torraspapel [Un centenar de persones es concentren contra la crisi i en suport a Torraspapel] però sobretot, avui, un extens, però molt interessant, article Torraspapel. Dilapidant patrimoni alegrement, de l'enginyer industrial Joan Vila.


Aquest és un fragment de l'article, que us recomano que llegiu:

La sortida de Torraspapel exigeix un pla estratègic. Disminuir 160.000 tones del mercat pot ser important per mantenir el grup. Però encara ho és més saber cap on anirà l'empresa en el futur. Per exemple fóra bo saber que es desenvoluparà la fabricació de paper per impressió digital, l'evolució natural del paper estucat. Fóra bo saber que a Sarrià s'invertirà per canviar la secció de premses de la màquina 4 i que a Sant Joan s'invertirà en la central de cogeneració. Les decisions industrials no es poden prendre només a curt termini i sovint han de ser més amples que el domini estricte de l'empresa. Cal frenar la sagnia de tancaments i deslocalitzacions derivada de no saber defensar els nostres interessos.

També el Diari de Girona va publicar, el dimecres passat, l'article Torraspapel: el cost de la solidaritat, d'Assumpció Vila, que avui al seu bloc ha publicat el post La banca sempre guanya.


Notícia, opinió i anàlisi. Bon paper els dels mitjans de comunicació gironins; també està fent una gran tasca, en el seguiment de l'afer de Torraspapel a Sarrià de Ter, Ràdio Sarrià, difonent les notícies a través de les ones hertzianes, però també publicant-les al seu web amb retalls d'àudio.

I entre tanta lectura m'ha agradat trobar, també al diari El Punt, la Moska, una cervesa que es produeix a Sarrià de Ter: Una empresa de Sarrià comença a comercialitzar cervesa gironina, amb rosses, torrades i negres... Una iniciativa de l'emprenedor Josep Borrell, propietari de Birrart.


Malgrat les dificultats dels temps actuals, és esperançador que hi hagi persones amb empenta i determinació, que aposten per tirar endavant projectes empresarials que, per modestos, no són poc importants...


Demà serà un altre dia, dilluns per ser més exactes... Dies feixucs, aquests, de massa interrogants i exclamacions, d'incredulitat i de nervis, d'insomni a la nit, també de dia... I una flor no fa estiu, però un gra d'ordi, i un altre, i un altre... fan cervesa...

Perquè la meva mare llegeix el diari?

Fa tot just una setmana escrivia un post [Llegir el diari] on explicava els motius pels quals em sembla que llegeixo el diari; aquest post me'l va inspirar l'article d'Assumpció Vila Dones lectores. Al meu article parlava de la influència de la meva mare en l'hàbit de llegir el diari... doncs bé, la meva mare, la Maria Mercè Gumbau Reynalt, m'ha enviat un correu electrònic amb el text que reprodueixo a continuació, on ella m'escriu el que en més d'una ocasió m'ha explicat.

Li he demanat permís per publicar el seu text... i aquí el teniu.

Aquesta meva afició, gairebé addicció a llegir el diari em ve de més lluny. És des de sempre. Des de que vaig saber llegir i d'això en fa molts anys.

A casa rebíem La Vanguardia Espanyola (es deia així) cada dia. Ens la duia el carter. I la veritat és que a mesura que em feia gran, esperava cada dia ser a casa, sortint de l'escola, per mirar-la, llegir-la...

Recordo amb molta emoció com el meu pare - ell sí que el llegia cada dia, jo diria que tot, amb molt d'interès, llegia els articles d'opinió (ell en deia de fons) - em feia veure esdeveniments rellevants del moment:

Recordo una portada de la visita a Espanya del llavors president dels EEUU d'Amèrica, Eisenhower, rebut pel General Franco i una nena que devia tenir la meva edat (tenia 10 anys) li oferia un ram de flors...

Recordo com m'agradava veure cada dia la caricatura d'en Muntanyola a la Vanguardia i a vegades també llegia la columna.

I els anuncis, sobretot per Nadal i Reis. Les pàgines de joguines eren un vertader regal!. Pàgines senceres de nines i cotxets dels magatzems Jorba de Barcelona.

Llavors no hi havia tele i en aquells temps encara no teníem ràdio. Era el diari l'única mirada a l'exterior! I era molt potent!!!.

També, i amb el meu pare, vaig aprendre a estimar els llibres. Per sort a casa n'hi havia molts. Després ho he anat descobrint...

Ens feia llegir les novel·les de Juli Verne, que les tenia en castellà i alguna en francès. I els llibres que ell tenia de quan era petit i dels seus avantpassats. Una delícia. I no cal dir que m'agradaven els meus llibres de text de l'escola de Primària. Els devorava tots. Fins i tot recitava de memòria totes les poesies, en castellà, per suposat, però les trobava precioses : el Romancero castellà, Quevedo, Becquer...

En treballar a l'emissora llegia la premsa de Figueres : Vida Parroquial i l'Empordà. En Just [Just M. Casero] escrivia a Vida Parroquial.

Més endavant ja de gran i a Figueres, ja comprava diaris: el Correo Catalán, al matí; el Noticiero Universal a la tarda. Després el Tele-Express, el diari Avui... El diari avui va sortir el mes d'abril de 1976 els dies que érem a la Barraquer per l'operació de l'ull d'en Just [podeu llegir aquest post per situar-vos: 8 de febrer de 1976] i recordo que potser vaig anar 30 vegades al quioscs del carrer Muntaner de BNC per comprar-lo, però va sortir molt tard i no va arribar a tots els quioscos.

I Presència ... i el Punt... i més tard ja ho has viscut tu mateix i saps com m'agrada llegir de sempre.

Moltes gràcies, mare, per l'escrit!. També per deixar-me'l publicar.

----------------------------------

pd1: aquest dijous al vespre, camí del sopar de GERDD a Avinyonet de Puigventós, li comentava a l'Assumpció Vila que no havia explicat, al meu article Llegir el diari, precisament el què després em va escriure la meva mare. Gràcies al correu que m'ha escrit, la meva mare contribueix a estirar el fil...

pd2: la pregunta s'endevina: llegiran el diari les meves tres filles?.

pd3: a la fotografia que encapçala aquest post, extreta de l'arxiu familiar, hi ha la meva mare amb el seu germà, Miquel Gumbau Reynalt, amb un llibre entre mans a Cantallops (Alt Empordà).

Llegir el diari

Llegir el diari és, per mi, un hàbit com ho és rentar-me les dents, quelcom que si no puc fer trobo a faltar. Tinc aquest pensament com a mínim un cop a l'any, quan rebo el rebut, a principis d'any, de la subscripció al diari que rebo a casa. També el tinc cada vegada que, punyeta!, baixo a buscar el diari al matí i no el trobo a la bústia!. Bé, davant aquesta situació m'indigno!. Un dia sense diari!. Tampoc és ben bé així, sé que el puc llegir per internet, però no és ben bé el mateix...

Hi rumiava, en el fet de llegir el diari, a partir de l'article d'Assumpció Vila Dones lectores. Sempre he sentit parlar a l'Assumpció de la importància de llegir cada dia el diari i, sobretot, que el llegeixin les dones. L'Assumpció comença així el seu article: En una nota recent de l’associació de professionals del màrqueting, s’analitzava la difusió dels anuncis en premsa i es lamentava que Espanya se situés en el penúltim lloc de difusió europeu, amb 94 exemplars venuts per cada mil habitants, només per davant de Portugal. Deia la nota, que una de les raons de l’escàs índex de difusió espanyol és el baix nombre de lectores, només el 27,1% de les dones llegeix habitualment els diaris enfront del 46,6% dels homes. Aquesta dada ens hauria de fer reflexionar, ja que gairebé, quant a les dones, ratlla l’analfabetisme informatiu.

La meva mare, pensava llegint aquest article, no pot passar, tampoc, sense diari. A casa sempre n'hi ha hagut, encara que hi deu haver ajudat el fet que el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, fos un dels fundadors del diari El Punt. El fet és que a casa la meva mare El Punt no ha fallat mai, com tampoc el diari El País els diumenges i, algunes temporades, El Periódico. Veient el diari cada dia a casa al final, essent un nen, t'hi vas interessant: primer les sis diferències, després la programació de la TV, més endavant algunes vinyetes, un cop d'ull a les fotografies, el temps, l'horòscop... I sense adonar-te'n massa de cop et trobes llegint notícies, articles d'opinió, l'editorial i, fins i tot, els noms dels components de l'equip editorial, dels redactors, dels comercials...

A mitjans de l'any 1995, amb 21 anys acabats de fer, vaig marxar de casa (ara se'n diu emancipar-se) per anar a viure amb un bon amic, compartint pis (de fet el pis era seu i jo l'hi pagava un tan al mes). Marxar de casa volia dir espavilar-me amb moltes coses, assumir més despesa (feia uns nou mesos que treballava, i uns quatre que ho feia amb el primer sou important, poc més de 130.000 ptes.) i no disposar del diari. Poc després de marxar de casa ho vaig solventar i a finals d'octubre del 1995 em convertia en subscriptor del diari El Punt. La primera quota va ser de bon pagar, ja que les 8.730 ptes. només eren per període entre el 23 d'octubre al 31 de desembre del 1995, però al mes de gener del 1996 amb 51.750 ptes. ja em va venir l'import d'un any sencer. Es tractava d'una primera necessitat?. Potser no, però sí que era una prioritat per mi.

La subscripció m'ha anat seguint d'aquell pis de Sant Narcís al de la Plaça Catalunya i d'allà fins a Sarrià de Ter. El diari és un element quotidià a casa, el recollim a la bústia i el llancem amb la resta de paper el contenidor de selectiva. Les meves filles el veuen cada dia, per elles és normal veure'ns fullejar o llegir el diari., fins i tot és la Clàudia qui, alguns caps de setmana, baixa a buscar-lo a la bústia, doncs és sempre la més matinera...

Amb les versions digitals dels diaris també he adquirit nous hàbits a l'hora de llegir altres diaris, principalment dos: el Diari de Girona el consulto sempre per internet llegint-ne els titulars i desplegant les notícies i continguts que m'interessen. El Periódico el rebo en una de les meves adreces de correu, en rebo els titulars de l'edició matinal i la vespertina. També consulto altres diaris com El País o el diari electrònic Vilaweb i al lector del Google hi rebo el NacióDigital i altres blocs de periodistes...

El preu d'un diari no val la informació que duu; és una despesa, d'altra banda, que també ens podem estalviar sense renunciar a llegir-lo, podent-lo llegir al bar, a la biblioteca o altres equipaments públics i sales d'espera.

I ara els joves, a partir del Pla de Foment de la Lectura de la Generalitat de Catalunya, tindran la possibilitat que se'ls pagui uns subscripció: [extret d'una nota de premsa del Departament de Cultura]

Programa de subscripcions a diaris i revistes per a joves de 18 anys

Aquest programa permetrà que tots els joves que compleixin 18 anys al llarg del 2008, 2009 o 2010, uns 170.000 aproximadament, puguin obtenir una subscripció gratuïta a un diari o revista per un temps determinat. Amb aquesta iniciativa es vol potenciar l’hàbit de la lectura entre els joves catalans i rellançar el sector de la premsa impresa en un segment de consumidors que en aquests moments està disminuint.

Els diaris i revistes podran adherir-se a aquesta iniciativa de forma voluntària. Actualment les bases del programa es troben en procés de consulta amb les associacions representatives del sector de la premsa periòdica (ACED, ACPC, APPEC).

Aquest programa està promogut pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i compta amb la col·laboració de les associacions del sector. La Generalitat destinarà a aquest programa 3.000.000 d’euros anuals.

Ja m'hagués anat bé, fa 13 anys, aquest programa... però sempre he considerat per ben invertida la quota de subscripció al diari...