El feminisme i les polítiques d'igualtat, en involució?

La confiança, ho sabem prou bé, costa molt de guanyar i poc de perdre; el mateix pot passar amb les polítiques d'igualtat, impulsades des de fa dècades pel moviment feminista. El risc que les polítiques d'igualtat retrocedeixin és plausible, no és una mera amenaça estèril, és una realitat en potència.

Les dades recents de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) en són una prova alarmant; aquestes dades mostren una tendència creixent entre els nois joves cap a ideologies de dreta i extrema dreta: 6 de cada 10 estan en contra del feminisme, una caiguda en picat de gairebé 20 punts respecte del sondeig de fa un any. 

És a dir, cada vegada hi ha més nois joves que mostren, d'una manera més o menys clara i explícita, el seu rebuig al feminisme i a les polítiques d'igualtat. Aquest augment de posicionaments contraris al feminisme i a les polítiques d'igualtat representen un risc real d'involució en els drets aconseguits fins ara, especialment a mesura que aquests joves s'incorporin al cens electoral i comencin a exercir el seu dret a vot i, encara pitjor, vagin guanyant posicions de representació i poder a les institucions, empreses, organitzacions, etc.

Aquest canvi de paradigma i marc ideològic es pot interpretar com un posicionament reaccionari a les transformacions socials i polítiques de les darreres dècades, que han posat en el centre del debat la igualtat de gènere i la diversitat. No sorprèn, i alhora també preocupa, que també siguin els homes més joves (el 38% dels homes menors de 25 anys) els que més rebutgen la immigració.

Que una part significativa (tot i que encara no majoritària) dels nois joves d'avui es mostri en contra de les polítiques que fomenten la igualtat, i per altres motius també les que fomenten l'acollida, pot ser la resposta (en part visceral) davant l'amenaça de la pèrdua del seu estatus i dels privilegis tradicionals que la societat (masclista i patriarcal) ens ha atorgat als homes. Aquesta tendència, lluny de ser marginal i  anecdòtica, pot tenir efectes profunds en les futures decisions polítiques.

A Europa, també en altres latituds, l'ascens de l'extrema dreta entre els joves homes tampoc és un fet aïllat i la seva progressiva incorporació al sufragi universal podria derivar (si no ho està fent, ja ara) en una deriva legislativa més restrictiva en matèria de drets de les dones, també dels col·lectius minoritzats, com ja està fent el president Trump als Estats Units. Això pot implicar des de la retallada de lleis d'igualtat fins a una regressió en les polítiques de prevenció de la violència de gènere, consolidant un retrocés que impactaria de manera directa en les generacions futures.

Davant aquest escenari, com combatre aquest impuls reaccionari de la dreta i l'extrema dreta? La sensibilització continua essent essencial, i cal seguir reforçant el discurs sobre els beneficis col·lectius de la igualtat de gènere i, alhora, combatre els relats que promouen la percepció del feminisme com una amenaça, especialment per als homes i nois joves. 

M'agradaria pensar que aquesta lluita no està perduda, que la involució de les polítiques d'igualtat és només un risc, no encara (i espero que mai) una realitat...

Twisted Nerve. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que només d'escoltar-la et transporta en una pel·lícula, "Kill Bill 1", tot i que en realitat va formar part de la banda sonora de la pel·lícula homònima: "Twisted Nerve". I ara que parlem de "Kill Bill", avui potser és un bon dia per a fer-nos aquesta pregunta: és una pel·lícula feminista?

La pregunta, com tantes altres, planteja alguns matisos en la resposta... Podem considerar "Kill Bill" com a pel·lícula feminista en la mesura que presenta dones fortes i independents, trencant amb els estereotips tradicionals del cinema d’acció, protagonitzat majoritàriament per homes.

El personatge interpretat per Uma Thurman (La Núvia) és una dona poderosa (empoderada, que en diríem avui) que pren el control de la seva vida i la pel·lícula presenta, a més, altres personatges femenins igual de poderosos.

No obstant això, l'atribució de feminista de la pel·lícula no genera consens, ja que també hi ha qui la considera com una mena una fantasia masculina de l'empoderament femení, per la sexualització de la violència i per una projecció, en definitiva, masculinitzada del poder.

Feminista o no, el que conté la "Kill Bill 1" són escenes icòniques, algunes d'elles acompanyades per grans cançons, com "Twisted Nerve", del compositor Bernard Herrmann. La inquietant "Twisted Nerve" va formar part de la pel·lícula homònima de 1968, traduïda aquí com a "Nervios rotos", una pel·lícula controvertida que no va tenir l'èxit esperat.

Anys més tard, el director Quentin Tarantino va recuperar aquesta cançó per a la banda sonora de "Kill Bill 1", per emfatitzar la sensació de suspens i perill, d’amenaça imminent d'una de les escenes...

Així comença... "Superadas 1"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, tot i publicar-se l'any 2002, segueix estant d'actualitat i, alhora, d'utilitat; d'utilitat per a empènyer, a través de l'humor, el feminisme, per a fomentar la igualtat: "Superadas 1".

"Superadas 1" (RqueR editorial, 2002), de la dibuixant argentina Maitena, és un primer recull de les vinyetes gràfiques publicades per l'autora al diari argentí "La Nación", en les que retrata la vida quotidiana de les dones amb humor i ironia, tractant temes com les relacions de parella, la maternitat o els estereotips de gènere.

El llibre va tenir dues edicions més ("Superadas 2" i "Superadas 3") i abans Maitena ja havia tingut un gran èxit amb la publicació de les seves tires còmiques "Mujeres alteradas", inicialment en diferents revistes i posteriorment en fins a 5 llibres.

"Superadas 1" té una dedicatòria a manera de pròleg que Maitena (nom artístic de Maitena Inés Burundarena) dedica al seu pare.

"Superadas 1" és un llibre que comença així:

a Burunda

Cuando me llamaron del diario La Nación para que dibujara un chiste todos los días, lo primero que hice fue contárselo a mi padre. No me creyó. Le resultaba imposible que ese tradicional matutino tan serio y prestigioso, que lo había acompañado cincuenta años de su vida informándolo de las cosas que para él eran realmente importantes, se interesara de repente en mí, una poco conocida dibujante de historietas en revistas under o femeninas (lo que para él era más o menos lo mismo, ya que consideraba que esas cosas de las que ahora las mujeres tan abiertamente hablaban eran un asco).

A mí me hacía mucha gracia cómo se refería a las mujeres que se divorciaban y se volvían a casar, tomaban anticonceptivos o se psicoanalizaban, o todo eso junto. Las llamaba, despectivamente, esas superadas.

Mi padre murió, convencido una vez más de que yo deliraba, tres meses antes de que empezaran a salir mis chistes en el diario, a los que llamé, en su honor, Superadas. Y que hoy recopilo en este libro que le dedico con todo mi amor.

Un tastet de les vinyetes...

Desconstruir els rols de gènere

Desconstruïm els rols, construïm igualtats. Aquest és el lema de la campanya de sensibilització i reivindicació de la meva entitat, Plataforma Educativa, en relació amb el Dia Internacional de les Dones, que es commemora cada 8 de març.

El lema obvia el terme "gènere", però se sobreentén, o si més no, jo ho faig, que quan diu desconstruïm els rols, es refereix als rols de gènere. Essent així, què és exactament el que demana la meva entitat amb això de desconstruir els rols (de gènere)?

Intuint que, en general, la segona part del lema (construïm igualtats) és més comprensible, tot i que naturalment també té molta profunditat i debat, voldria centrar-me més, per mirar d'entendre-ho bé, en els conceptes de la primera part del lema, desconstruïm els rols (de gènere), entenent que és quelcom que jo, en relació amb els meus rols de gènere, també he de fer. Però abans de desconstruir-me ho he de comprendre, i aquí, ja em perdonareu la reiteració, necessito recórrer de nou al diccionari.

• Desconstruir: Desfer analíticament (un text o un concepte) per mitjà de la desconstrucció.
• Desconstrucció: Mètode d’anàlisi crítica d’un text, d’un concepte o d’una construcció intel·lectual, que permet de desfer-ne l’estructura tot mostrant les seves contradiccions i ambigüitats.
• Rol: (accepció aplicada a la sociologia) Model de comportament que, en una societat determinada, hom espera d’una persona amb relació al seu estatus.
• Gènere: (accepció aplicada a la sociologia) Sexe en funció dels trets, els rols i les funcions que li són associats culturalment.

A aquestes definicions caldria afegir-ne una altra, la de rol de gènere, que segons el Termcat és el "Conjunt de comportaments i activitats que s'atribueixen socialment a cadascun dels sexes, que és variable segons les cultures".

Entenc, doncs, que el que hauríem de fer, socialment i col·lectiva, no és destruir els rols de gènere, sinó desconstruir-los, és a dir, desfer-ne l'estructura per fer evidents les seves contradiccions i ambigüitats per (primer) prendre consciència de fins a quin punt avui es desajusten amb la nostra realitat, més diversa en clau de gènere, i fan prevaler uns privilegis solidificats per la construcció clàssica i ancestral dels rols de gènere i (segon), construir-los de nou, car no deixen de ser atribucions socials, eliminant-te els factors de discriminació i de desigualtat.

Tal com s'intueix del lema, no podrem construir, en clau de gènere, una societat més igualitària si abans, individualment i col·lectiva, no fem l'exercici de desconstruir els rols de gènere, per més que ens costi a la majoria d'homes, alguns dels quals fins i tot s'hi resisteixen, s'hi oposen o s'hi neguen.

Cal que fem aquest exercici, perquè si bé avui la nostra societat és més diversa en clau de gènere, en clau de gènere també és menys igualitària.

Setze, la xifra de la setmana

Avui d'entrada us proposo que feu un petit exercici; no necessiteu ni paper ni llapis, tan sols el cervell i els deu dits de la mà. Sabríeu dir-me, dir-vos, 10 noms de directores de cinema espanyoles?

A quin número us heu aturat per pensar-se més? Al tres, al cinc, al vuit? La mateixa pregunta amb directors es resol de forma més ràpida i els 10 directors espanyols es sobrepassen de seguida...

Fent un cop d'ull a les xifres del cinema espanyol, en clau de gènere, no és estrany que ens costi més identificar directores que directors, i el mateix ens passaria amb les guionistes...

I les xifres del cinema espanyol diuen que al 2021 només el 16% de les pel·lícules realitzades a Espanya l'any 2021 van ser escrites o dirigides per dones i, en canvi, les dones ocupen la majoria de llocs de responsabilitat en vestuari, maquillatge i perruqueria.

És indiscutible que aquests darrers anys han sorgit grans directores de cinema, magnífics talents, però el cinema (també) segueix situant a la dona en segon pla...

La seva veu té el mateix valor

"La seva veu té el mateix valor", aquest és el lema de la campanya del 8M de la meva entitat, Plataforma Educativa. El lema s'acompanya d'una dada prou interessant i reveladora: "si en una reunió hi ha més homes que dones, elles parlen un 75% menys".

Aquest comportament és molt simptomàtic i té el seu origen en els pilars de la desigualtat, que dóna a l'home una posició preeminent i de poder per davant de la dona, tradicionalment quasi sempre en segon pla.

De fet en les reunions, fins i tot en les de feina, es pot arribar a reproduir força fidelment el que tradicionalment ha passat en l'àmbit domèstic: mentre l'home fa la feina (teòricament) productiva (la remunerada, la que té valor) la dona s'ocupa de les tasques de cura (no remunerades, de menys valor). La socialització no igualitària tendeix a atribuir la pro activitat a l'home, mentre que situa a la dona en un pla de major passivitat i d'atenció (servei) als altres.

I aquí la clau no és només que les dones en siguin conscients i facin (i el fan) el pas endavant, també cal que els homes en prenguin consciència i facin el pas de cedir part del seu temps, del seu espai, a la participació de les dones.

És clar que amb això tampoc n'hi ha prou perquè en alguns entorns, malgrat en tinguin, la veu de les dones és menys valorada i és menystinguda, fins i tot més qüestionada. Per això és important que les dones també guanyin quota als llocs d'alta responsabilitat, a càrrecs de direcció d'empreses, organitzacions, administracions...

La seva veu té el mateix valor i si té el mateix valor mereix ser escoltada, necessitem escoltar-la. Part del drama, com bé diu el cartell ("que estigui normalitzat no vol dir que estigui bé") és que com aquesta, normalitzem massa situacions de discriminació i no les identifiquem com a causa de desigualtat. 

Homes del món, si la seva veu té el mateix valor donem-li el valor que li atribuïm a la nostra i escoltem-la.

La igualtat entre homes i dones, en involució

Avui parlo de sensacions i d'impressions més que de dades empíriques; si hi són, que segurament sí, no les tinc a mà i, potser, ni falta que fa.

La sensació és que en temes d'igualtat estem patint una involució, una onada ideològica i de fets, fets lamentables com agressions, abusos sexuals i assassinats (feminicidis), que qüestionen no només la lluita feminista, també alguna de les fites que aquesta lluita ha assolit, com per exemple el dret a l'avortament.

L'auge desvergonyit de l'extrema dreta i la seva entrada a les institucions dóna força a aquest discurs reaccionari, propagant-lo també a les xarxes socials perpetrant el masclisme i revifant-lo, com si volguessin tornar a posar les coses al seu lloc, és a dir, a la dona fent un paper secundari i, sobretot, submís.

Involució no només perquè es torna a qüestionar la discriminació positiva (per exemple la reserva d'un percentatge major de places per a dones que per a homes), també perquè qui ho qüestiona no són els mateixos que ho han fet sempre sinó que també ho fan molts joves. I són molts joves, més joves també, els qui a banda de qüestionar aquests conceptes abusen i violen noies i dones.

Involució perquè el qüestionament és en la part invisible de l'iceberg, també per a molts en la part visible. I no fa la impressió que aquesta involució sigui el darrer cop d'alè i d'energia d'un masclisme que agonitza, més aviat és un cop de puny d'un masclisme que sobreviu i es fa fort, que sotmet a les dones i als homes que viuen d'una altra manera la seva masculinitat.

Homes, violents o no, que es neguen a perdre la seva posició de privilegi, homes que no entenen que el feminisme lluita per la igualtat i que per assolir-la és imprescindible la responsabilitat.compartida. Homes que surten a les notícies per haver violat i matat, també homes que sense arribar a aquests extrems, són companys de feina, amics, coneguts i saludats...

No tinc dades però aquesta és la meva impressió, i tot i que s'ha avançat molt en matèria d'igualtat la sensació és que mentre per un costat s'avança, per d'altres s'involuciona...

Elles rere la càmera

El cinema català, que no necessàriament en català, destaca i premia darrerament la mirada femenina.

Una bona mostra són els darrers Premis Gaudí, que han coronat les cineastes Neus Ballús i Clara Roquet amb les seves darreres pel·lícules, "Sis dies corrents" i "Libertad" com a millor pel·lícula i millor pel·lícula en llengua no catalana respectivament. Clara Roquet dies enrere també va guanyar, amb "Libertad", el Goya a la millor direcció novell.

El bon moment de la mirada femenina del cinema català també es va premiar a la Berlinale amb l'Os d'Or d'"Alcarràs" de la directora Carla Simón, que amb "Estiu 1993" també va guanyar el Goya a millor direcció novell i els Gaudí, entre d'altres, a millor pel·lícula i millor direcció.

Anys enrere eren anècdota les directores, i podem recordar noms com Pilar Miró, Gracia Querejeta o l'admirada Iciar Bollain; més recentment trobem, a Catalunya, notables aportacions de directores com Isabel Coixet, Maria Ripoll, Leticia Dolera o Mar Coll, a banda de les ja esmentades....

Les dones, al cinema, també han hagut de lluitar molt per a fer-s'hi un lloc, especialment en aquells àmbits tradicionalment dominats pels homes; de fet la lluita encara continua i persisteix, també en el cinema, el sostre de vidre, i no només en la interpretació.

La mirada femenina encara és notícia, potser encara no està del tot normalitzada, com no hem normalitzat altres realitats: no caldria adjectivar de "trans" una actriu, simplement hauríem de presentar-la com a actriu, però com que no ho hem normalitzem, "necessitem" posar-li l'etiqueta. Queda camí, tenim feina...

La mirada femenina és necessària, tant com ho és la masculina, perquè el cinema, el món, la vida necessita i es nodreix d'ambdues mirades, de fet de totes les mirades; el problema, al cinema, al món, a la vida és que per defecte encara en predomina només una, la masculina, i encara massa vegades tenyida, adjectivada i lacrada de masclisme.

La cinematografia catalana avui té una mirada de gènere més completa que anys enrere, una mirada més fidel a la realitat; més completa no vol dir completa del tot ni satisfactòria, vol dir més equilibrada que abans; és clar que la cinematografia catalana, rere aquest dolç moment per la major i gran contribució de les dones, malda per la llengua, com a l'escola, a la justícia, al comerç... És clar que això ja és una altra història, un altre tema, una qüestió potser per un altre dia, que avui és el dia de les dones!

8 de març, 2 dades i un temor

Al mes de gener, i ja em les dades de 2020 tancades, toca revisar alguns dels indicadors del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" més enllà de les insercions totals, entrar un xic més en el detall per a confirmar o refutar el que el nas i la intuïció semblen ensumar.

Generalment comparo les dades d'un any amb les del seu anterior, en aquest cas les dades de 2020 en relació a les de 2019. Un indicador que observem és el de les ofertes que hem gestionat i que han acabat en inserció, i aquí més que la dada global, el que ens interessa és la seva segmentació per la Classificació Nacional d'Ocupacions (CNO) en els seus tres nivells.

Fent una primera visió de les dades del grup de Girona del programa Incorpora vaig observar un increment notable de les ofertes del CNO de nivell 1 "O - Trabajadores no cualificados en servicios (excepto transportes)", que inclou, en els nivells 2 i 3 el personal de neteja.

A l'any 2019 aquestes ofertes van representar el 26% de les ofertes tancades amb insercions, i juntament amb les del CNO "G - Trabajadores de los servicios de restauración y comercio", amb un 25,2%, van representar pràcticament la meitat de les ofertes tancades amb inserció al 2019.

Al 2020 la situació va ser molt diferent: mentre les ofertes tancades amb inserció relacionades amb la restauració i el comerç van caure fins al 19,5%, les relacionades amb el personal no qualificat en serveis es van enfilar fins al 34,7%.

Les dades confirmen el que ja vam veure, viure i patir: la restauració i gran part del comerç van patir (encara ho fan) molt, i els treballs no qualificats en serveis es van incrementar. Convé apuntar que el 90% de les ofertes del CNO de nivell 1 "O - Trabajadores no cualificados en servicios (excepto transportes)" es corresponien amb personal de neteja.

Uns altres indicadors que observem són el de persones ateses i persones inserides; els analitzem per col·lectius i també per gènere. En clau de gènere històricament no observem diferències significatives en l'atenció i les insercions de dones i homes, amb uns percentatges que es mouen al voltant del 51% - 49%, punt amunt, punt avall.

Aquest 2020, però, sí que vaig observar una certa desviació en clau de gènere, i no en l'indicador de persones ateses (51% dones - 49% homes), dades semblants a les de 2019, sinó en l'indicador d'insercions: mentre que al 2019 el 52% de les insercions van ser de dones i el 48% d'homes, aquest 2020 les insercions de dones van representar el 55% de les insercions totals, i les dels homes el 45%.

Aquests 3 punts d'increment del percentatge de dones inserides el vaig relacionar directament amb la dada anterior, amb l'increment de les ofertes tancades amb inserció del personal de neteja, posicions en les que majoritàriament es contracten dones.

Les dades confirmen el que ja vèiem que ens passava al llarg de l'any passat, amb l'esclat de la pandèmia, una realitat que el prospector d'empreses de Càritas Diocesana de Girona i tècnic d’inserció laboral del programa Incorpora Ezequiel Mir Casas ja va copsar, posant en valor la importància del treball de totes aquestes dones.

Aquesta realitat, la de les dones que, també i especialment durant aquesta pandèmia, ocupen i s'ocupen dels "treballs essencials", fa aflorar un temor que aquests dies CCOO ha denunciat: el risc que aquesta situació no perjudiqui encara més la precarietat laboral de les dones i eixampli més la bretxa salarial en clau de gènere.

Seria una llàstima que, lluny de reforçades, les dones i les seves condicions laborals encara en sortissin més perjudicades, i és que les dones no només ocupen la majoria de les posicions que estan a la primera línia del Covid-19 (personal sanitari, personal de residències i personal de neteja), també s'han emmalaltit i emmalalteixen més que els homes.

No ens falten motius, doncs, per a seguir reivindicant el 8 de març, dia internacional de les dones.

La veritable igualtat

Sempre procuro parlar de la igualtat de gènere amb una dosi de prudència i cautela, sense fer grans i contundents proclames i aportant, quan hi penso, un punt d'autocrítica.

A casa la desigualtat també és present i jo, per la meva condició d'home, també en sóc responsable. I no és que no vulgui ser igualitari, que ho vull, és que no sempre en sé prou, ni en sóc prou. I no es tracta només de llistar les tasques de la llar i la dedicació horària que hi destinem la meva dona i jo, la desigualtat neix, sospito, en quelcom més profund.

La desigualtat es produeix ja d'origen i deu ser per l'herència cultural rebuda; i no trobo millor exemple per explicar-ho que aquest:

Quan jo marxo de casa (a una reunió, a un sopar, o a alguna altra activitat) rarament em preocupo, posem per cas, pel sopar d'aquell dia; en canvi la meva dona, quan marxa de casa (a una reunió, a un sopar, o a alguna altra activitat) rarament es despreocupa, posem per cas, pel sopar d'aquell dia.

L'altre dia, pensant en aquesta situació, em preguntava si la veritable igualtat arribarà (o hi tendirem) quan jo em preocupi pel sopar quan marxo, o quan la meva dona se'n despreocupi quan marxa ella...

I pensava que possiblement la qüestió serà que, just al mateix temps, quan ella se'n despreocupi quan marxa, me'n podré ocupar jo quan em quedo...

I és que l'arrel de la desigualtat és al cap, al de cada un i una de nosaltres, i el veritable repte és combatre aquesta desigualtat tan quotidiana, tan teva i meva, tan particular.

Sempre procuro parlar de la igualtat de gènere amb una dosi de prudència i cautela, sense fer grans i contundents proclames i aportant, quan hi penso, un punt d'autocrítica, doncs és evident que la desigualtat interpel·la a tothom, també a mi!

8 de març i cada dia

Aquests darrers dies molts mitjans de comunicació han fet reportatges amb dades i exemples que posen de relleu la realitat d'avui de la (des)igualtat de gènere, i en quasi tots es feien evidents dues coses: (1) que és indiscutible que aquests darrers anys en matèria d'igualtat s'ha avançat molt i, (2) que és indiscutible que en matèria d'igualtat, tot i el punt u, encara resta molt per fer.

En aquest cas podem permetre'ns veure el got mig ple i mig buit alhora, sempre amb la voluntat de seguir-lo omplint, amb la necessitat de seguir-lo omplint perquè és evident que el got perd aigua per altres costats...

I l'aigua es perd cada dia, per més que en dies com ahir, o setmanes com la passada omplim el got amb un raig potent i energètic.

Si l'aigua es perd cada dia, serà que seguir-lo omplint és feina, també, de cada dia; omplir el got, la societat, de la igualtat de gènere que encara l'hi manca, combatent el masclisme encara incrustat, els micro masclismes encara no reconeguts, eradicant les desigualtats, lluitant contra la violència masclista, fent camí vers la igualtat...

És per això que m'agrada el lema que la Comissió d'Igualtat de Plataforma Educativa, que recentment ha agafat un nou impuls, s'ha fet seu: 8 de març i cada dia! 

La lluita ja fa temps que no és sorda, i seguirà essent constant.

Minuts Musicals instrumentals amb "Buried Alive in the Blues"

Hi ha cançons instrumentals que són una oportunitat perduda, l'oportunitat perduda d'escoltar, en una altra cançó, en una cançó més, la veu, en aquest cas, una de les millors veus femenines de la història de la música!

Afortunadament són poques, possiblement només aquesta, les cançons instrumentals que Janis Joplin té a la seva (dissortadament curta) discografia, i és que si quelcom caracteritza la seva música és precisament la seva poderosaveu.

L'absència de la seva veu ressona quasi amb la mateixa força que ressona el buit de cançons instrumentals composades per dones, especialment en la història del rock. Suposo que el buit és equivalent a la menor presència històrica de dones al món de la música en general, també del rock.

Avui les veus femenines potser són més, i tot i això encara no s'escolten prou, ni amb prou intensitat, per exemple, als festivals d'estiu...

Janis Joplin va ser, possiblement, la primera gran estrella femenina de rock, i avui l'absència de la seva veu en aquesta peça vol representar el silenci que la dona ha patit, també, en el món de la música...

El masclista que hi ha en mi

No tinc per costum dir "guapa", tipus "gràcies guapa!", a les companyes de feina (ni d'altres avatars de la vida), i quan sento que algun company de feina els hi diu, sense (aparentment) mala intenció i (per ell) amb tota naturalitat, fins i tot a mi em ressona malament l'eco que aquesta (innocent?) expressió deixa en l'ambient.

I reconec que quasi sempre continc la temptació de preguntar-li a la companya si aquell "guapa" l'ha ofès, o no...

I sí, a l'hora de saludar generalment ofereixo primer la mà que la galta, i no sostinc la porta per deixar passar les dones davant meu, en tot cas la sostinc, com amb els homes, perquè passin rere meu si la.porta l'he obert jo... I en cap cas, no de dones ni d'homes, els hi tanco davant els morros!

En el radar del masclisme i dels micromasclismes veig amb prou nitidesa tot allò que és prou evident, la (petita) part de l'iceberg que sura, però la visió se'm desenfoca, quan no encega totalment, quan del que es tracta és de veure amb la mateixa claredat el que hi ha iceberg avall, en les profunditats, no sempre tant clares i evidents, del masclisme i els seus micromasclismes...

És per això que, per exemple, quan vaig llegir aquesta piulada* d'Eva Piquer vaig veure clarament, altra vegada, que el realment difícil per a molts homes (i jo no m'hi excloc), i alhora totalment necessari, és descobrir i reconèixer el masclisme que encara hi ha en nosaltres, del que precisament es queixa i dol Eva Piquer, el masclista que encara hi ha en mi...

*la piulada:

Estic a punt de fer 50 anys i estic bastant de tornada de tot. Però he patit discriminacions subtils CLARAMENT masclistes que encara avui no goso explicar, per por que se'm vegi victimista o que em diguin que això no em passa per haver nascut dona sinó per altres motius. #8M

— Eva Piquer (@EvaPiquer) 8 de març de 2019

Sometimes it's hard to be a woman?

"Sometimes it's hard to be a woman", cantava a finals dels anys setanta Tammy Wynette, i més enllà de les valoracions morals sobre el paper de la dona d'aquesta cançó, és evident que ser una dona no és dur algunes vegades, sinó moltes!

Ho veiem aquests dies, especialment sensibilitzats pel 8 de març, en la multitud de fronts que té la lluita feminista: la bretxa salarial, la conciliació, la violència masclista, els abusos sexuals, la representació en càrrecs públics i directius, el repartiment de les tasques de la llar...

Cantava Tammy Wynette que, al capdavall ell només és un home ("'Cause after all he's just a man"), però per més que minimitzem els homes, ja d'entrada, i en general, els homes partim amb un cert avantatge!

I per mostra, un botó: "les dones tenen el 30 % menys de probabilitats d’accedir a un procés de contractació que els homes."

I el més dramàtic d'aquest article, a banda de la discriminació indiscriminada que representa aquesta desigualtat, és que la paternitat beneficia més als pares que la maternitat a les mares, que com subratlla l'article, "pateixen una doble penalització: com a dones i com a mares".

I és que "la probabilitat de rebre una trucada per a una entrevista en el cas de les dones amb fills arriba a ser del 35,9% més baixa que per als homes també amb fills". O sigui, que després de l'embaràs i tot el que suposa, de parir i de tot el que suposa, i de tot el que suposen els primers anys de criança, quan la dona (i mare!) vol tornar a la seva vida laboral, per si la seva condició de dona no la perjudiqués prou, la de mare encara la condemna més, mentre que pel pare de la mateixa criatura la paternitat és un actiu en el seu procés de selecció i de projecció de la seva carrera professional!

No Tammy Wynette, no és "sometimes" sinó "a lot of times", que és dur ser una dona, sobretot quan en les mateixes circumstàncies ser un home (i pare!) és un xollo!

La casa (encara) és cosa de dones!

Si la igualtat entre homes i dones és qüestió de vasos comunicants, aquests encara no s'han equilibrat ni a nivell laboral (bretxa salarial), ni a nivell domèstic, en el repartiment de les feines de la llar.

Sí, les dones segueixen destinant molt més temps que els homes en les feines de la llar, una afirmació que es sustenta amb les dades d'un article de Observatori Social de “la Caixa”: "El repartiment de les feines de casa en les parelles en què només treballa la dona"

L'article, que també pren nota de l'avanç dels darrers anys en el repartiment de les feines de la llar, conclou que malgrat la millora, fins i tot en les llars en les que la dona és l'única que treballa, ella destina més temps que ell a les feines anomenades domèstiques.

És cert que d'un temps ençà hi ha hagut una millora; l'estudi compara algunes dades de 2003 i 2010, i hauríem d'entendre, o deduir, que ara (2019) estem en una situació millor (?)... En tot cas mentre que al 2003, en relació a totes les parelles (parelles entre dones i homes), les dones destinaven 189 minuts més per dia que els homes a les feines de la llar, al 2010 la diferència era de 132 minuts per dia; és a dir, en aquests set anys s'ha reduït quasi una hora el diferencial entre homes i dones, xifra encara insuficient veient les més de dues hores al dia de major dedicació de les dones a les tasques domèstiques.

L'estudi, com he comentat, també es fixa en el repartiment de les feines de la llar en els casos en què, en la parella la dona és la sustentadora (cobra més que l'home), i especialment en les llars de parelles en les que només treballa la dona, una realitat creixent els darrers anys també com a conseqüència de la crisi econòmica, tal com indica l'estudi: "fins al 2008, les parelles en què només treballa la dona representaven aproximadament el 5% del total de parelles espanyoles, però a partir d’aleshores la xifra va començar a augmentar, fins que el primer trimestre del 2013 va assolir un màxim del 12,9%. A partir d’aquell any, la taxa ha anat minvant lleument i s’ha estabilitzat entorn del 10%."

L'article és interessant sobretot per les dades que aporta en relació, precisament, a les llars en les que qui treballa és la dona, i si aquesta circumstància aporta un valor diferencial en repartiment de les feines de la llar.

Si al 2003, en les llars on només treballava la dona, elles destinaven 55 minuts més per dia a les feines de la llar que les seves parelles homes (que recordem, no treballaven), al 2010 la xifra es va reduir dins als 13 minuts més per dia. La tendència, encara que insuficient, és positiva, si més no en aquest sentit que l'estudi subratlla: "en les parelles en què la dona es l’únic membre que treballa, el temps dedicat a les feines de la llar es reparteix més equitativament entre l’home i la dona que no pas en el conjunt de parelles".

La conclusió, com he comentat, és que fins i tot quan només treballa la dona, és ella qui segueix assumint més tasques domèstiques, i aquesta xifra només es redueix una mica més en el cas de les parelles sense fills i filles. Encara avui, quan hi ha persones a càrrec (fills i filles o persones grans i/o dependents), la càrrega (en cas que d'una o altra manera ho sigui) generalment la suporta sobretot la dona...

La inèrcia és molt forta i costa molt de trencar, també per la resistència inherent a la societat patriarcal, doncs és evident que els vasos, cas de ser comunicants, no acaben de comunicar, ni comunicar-se bé!

Tancarem algun dia la bretxa?

Diu el diccionari que una bretxa és, en l'accepció militar del terme, una "obertura que fa l'artilleria en una muralla"; si la muralla fos la igualtat (la societat igualitària) l'artilleria seria el masclisme!

I una de les bretxes més evidents (també més estudiades i amb més dades) és la bretxa salarial de gènere, que segons el darrer l’informe "Evolució de la bretxa salarial de gènere" de la Generalitat de Catalunya, es situa al 23,4%.

Amb dades de 2016 el salari brut mitjà dels homes va ser de 24.454,60 €, mentre que el de les dones va ser de 21.110,30 €, representant els 6.462,50 € de diferència aquest 23,4% de bretxa salarial de gènere.

La bretxa salarial de gènere es produeix en tots els tipus de feina, si bé és cert que com més qualificat és el lloc de treball menys bretxa hi ha, passant del 32,6% en les ocupacions elementals a un xic més del 18% en les ocupacions de personal tècnic i directiu.

La bretxa no té diferències significatives pel que fa als sectors (indústria - serveis), té diferències relatives en funció de l'origen (nacionals - estrangers/es), però sí té diferències significatives en relació a la tipologia de contracte, amb un major impacte en la contractació indefinida (24,5%) vers la temporal (11,4%), i al tipus de jornada, amb una major incidència en les jornades a temps complet (15,1%) en relació a les de temps parcial (11,6%).

És a dir, que les dones amb un contracte indefinit a temps complet són les que més bretxa salarial pateixen, alimentant així, encara més, la desigualtat entre homes i dones. És molt trist (i terriblement injust!) que les contractacions que més estabilitat haurien de donar (i de fet donen) a les dones siguin les que més contribueixen a dinamitar la igualtat, a torpedinar el mur, a seguir mantenint oberta la bretxa!

Tancarem algun dia la bretxa?

Al capdavall només és un home

En el cas que avui ens ocupa xerrica tot, tot fa mal: la gravació, la filtració i el contingut.

La gravació és preocupant, sobretot perquè arribarà un dia, si no ha arribat ja, que acceptarem que ja no hi ha privacitat, que ja no tenim privacitat, que som o podem ser permanentment vigilats i escoltats. No prou conscients de la pròpia exposició pública (i a voltes impúdica) a les xarxes socials ara ja sabem que qualsevol conversa pot ser interceptada, gravada i difosa.

La filtració, (in)oportuna just l'endemà del Dia de la Dona, naturalment cerca fer mal, desprestigiar un polític i amb ell el seu partit i el procés que defensen. La filtració és política, interessada i manté obert el debat de l'ètica periodística, com en el cas dels missatges presidencials capturats a la pantalla del mòbil de Toni Comín...

El contingut és ofensiu i del tot reprovable dins i fora de context, perquè per més privada que fos la conversa els qui parlen no deixen de ser, ni ho han deixat de ser encara, càrrecs electes, representants públics.

Aquesta inoportuna conversa telefònica ha generat un moderat sisme polític i entre les reaccions sorprèn la solidaritat que va mostra-li l'opinadora Empar Moliner; ella defensava la possibilitat de parlar "tavernàriament" en privat (sí, a qui estigui lliure de pecat que li intervinguin la propera trucada) però em pregunto si la seva solidaritat seria tant convincent si l'autor de tals expressions hagués estat, per exemple, Miguel Arias Cañete, Empar?

Sospito que aleshores ella i molts (i moltes) que en certa manera l'han disculpat atribuirien aquests desafortunats comentaris a la pròpia naturalesa i essència de la dreta espanyola i dubto que s'hi haguessin solidaritzat.

És clar, és que tal comentari no és propi d'un independentista, menys encara si és d'esquerres, d'Esquerra...

Però tot plegat és molt més senzill: què voleu dones, Salvadó, com jo, com cantava Tammy Waynette, al capdavall només és un home...

Paraula de Fabra: bretxa

Hi ha paraules que utilitzem més en el seu sentit metafòric que no en literal; bretxa n'és una!

[c. 1645; del fr. brèche, íd., i aquest, del fràncic breka 'esvoranc']
    
f 1 MIL 1 Obertura que fa l'artilleria en una muralla.
         
2 batre en bretxa (un mur) Percudir-lo per obrir-hi una bretxa.
         
3 obrir bretxa (en un mur) Arruïnar-ne una part amb l'artilleria, fer-hi un esvoranc.
    
2 Qualsevol obertura feta en un mur, en un clos, etc.
    
3 fig Escletxa per la qual alguna cosa comença a perdre la seva fortalesa o integritat. Batre en bretxa uns raonaments. Obrir bretxa en l'ànim d'algú.
    
4 GEOMORF Pas estret entre muntanyes.
    
5 PETROG Roca constituïda per cairells units per un ciment natural.

Ens hi referim quan parlem de tecnologia, la bretxa digital, i aquesta setmana en relació a la desigualtat de gènere en general, i la (bretxa) salarial en particular, sí, l'esvoranc (una altra paraula realment eufònica!), l'escletxa que encara hi ha entre el que cobren els homes i cobren les dones per una mateixa feina; és precisament en el seu sentit figurat on trobem la magnitud de la tragèdia de la bretxa salarial, doncs fa perdre fortalesa i integritat (si és que mai n'ha tingut) al nostre fallit sistema...

Venen ganes, a vegades, més que fer-hi una bretxa obrir-lo en canal!

8M: desigualtat salarial i tercer sector

Avui voldria compartir un article de la Comissió d'Igualtat de Plataforma Educativa, comissió de la que qual formo part, que recull algunes dades de gènere, també en relació al tercer sector social:

8M: desigualtat salarial i tercer sector

El 8 de març es celebra el dia internacional de la dona, una jornada en el que es recorda la lluita feminista per la igualtat, en la que es posen de relleu les desigualtats de gènere que avui encara existeixen entre homes i dones.

Un dels àmbits on es produeix i reprodueix aquesta desigualtat és el laboral i bona prova d’aquesta desigualtat és la pròpia existència i necessitat d’una comissió d’igualtat, que treballa sobretot en clau de gènere.

La discriminació de les dones en l’àmbit laboral és una llosa que encara pesa amb dinàmiques i inèrcies que costen molt de trencar, i que sobrepassen el propi àmbit estrictament laboral ja que afecten a la conciliació i a la major dedicació de les dones a les tasques de cura de familiars ascendents i descendents. Aquest fet es tradueix en que són sobretot les dones qui pateixen una major temporalitat en els seus contractes, qui tenen més jornades parcials i qui generalment aparquen la seva vida laboral davant la necessitat d’atenció i cura a familiars grans o infants; és a dir, la taxa d’ocupació femenina és més baixa que la masculina i són les dones les que menys ingressos tenen, menys cotitzen i per tant menys prestació d’atur o de jubilació tindran.

La Taula del Tercer Sector esmentava aquesta setmana que set de cada deu persones treballadores que cobren menys de 1.000 euros són dones; des de les entitats socials sabem de fa anys que la pobresa és sobretot femenina.

Per poc que observem al nostre voltant aquesta és una realitat que podrem reconèixer fàcilment. I enguany hi afegim el focus de la desigualtat salarial, les diferències de salaris entre homes i dones per una mateixa feina, per un mateix lloc de treball.

Fa un any el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies va presentar els resultats de l’estudi “La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones”, amb dades recollides de l’any 2014, i la principal, i preocupant conclusió de l’estudi era que de mitjana les dones guanyen en termes anuals un 26% menys que els homes; aquesta xifra s’enfilava al 46% en les franges salarials més baixes. El salari mitjà anual de les dones era més de set mil euros més baix que el dels homes.

I al tercer sector? 
Les dades de la 2a edició de l’Anuari de l’Ocupació del Tercer Sector Social de Catalunya 2016 de la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya situa la bretxa salarial de gènere al voltant del 2%, definint-la d’irrellevant, davant el prop del 24% del mercat laboral català. Pel que fa a la parcialitat el 58% de les dones contractades ho fan a jornada parcial i un 42% a complerta, mentre que amb dades globals (homes i dones) el 53% de les persones contractades tenen un contracte a temps parcial mentre que el 47% restant disposa d’un contracte a temps complet; convé tenir present, a més, que les dones representen, de mitjana, el 76% de les plantilles de les entitats del tercer sector social.

Les entitats socials no vivim al marge de la desigualtat de gènere, tampoc la salarial encara que, en aquest cas la seva incidència sigui menor; la desigualtat és encara avui un greu error del sistema i ens interpel·la a totes i tots, a dones i homes; des de la Comissió d’Igualtat hi seguirem compromesos, hi seguirem treballant.

Comissió d’Igualtat del Plataforma Educativa

"No nos metamos en eso..."

La lluita per la igualtat ha assolit moltes fites, certament ha aconseguit moltes coses però no totes, tampoc eradicar la desigualtat salarial.

La desigualtat salarial és una realitat no sempre reconeguda i per analitzar-la no cal fixar-se només en la xifra final, en el sou d'un home i en el d'una dona pel mateix lloc de treball, sinó en les condicions que es donen perquè la desigualtat, lluny de resoldre's, es perpetua.

Un dels motius és la manca d'igualtat d'oportunitats, que no només afecta a l'accés al món laboral, també a les condicions en que la dona hi entra: amb més jornades a temps parcial, amb més contractes temporals.

És a dir, i en altres paraules, el de la dona segueix essent, en molts casos, el salari complementari, no el principal, pel que serà ella sobretot qui treballarà a temps parcial quan hi hagi persones a càrrec (ascendents o descendents), serà ella sobretot qui deixarà la feina si alguna s'ha de deixar.

No són pocs els estudis que plasmen aquesta situació injusta, que afecta a tots els nivells retributius de l'escala salarial; la desigualtat salarial es produeix tant en els llocs de treball menys qualificats com en els d'alta qualificació.

És com si a l'inici d'una cursa entre un home i una dona la dona tingués grillons lligats al peu, grillons que representen les càrregues familiars que la dona assumeix en un percentatge molt superior al de l'home (respecte això també hi ha estudis!): naturalment em puc estalviar preguntar-vos qui guanyarà la cursa...

La desigualtat salarial és un fet i no és només responsabilitat de les empreses, també ho és de l'administració, on també es produeix, i sobretot dels governs i poders legislatius per la capacitat que tenen de legislar i promoure la igualtat; és per això que resulta tristament desencoratjador que el president del govern espanyol, preguntat setmanes enrere per la desigualtat salarial, s'espolsés el tema i la responsabilitat de sobre amb un desvergoinyit "No nos metamos en eso..."

Doncs res, no se'n parli més...