Sense la darrera connexió

A veure, faig un repàs de la configuració de la privadesa del meu compte de WhatsApp:

• Última connexió: ningú
• Foto de perfil: tothom
• Quant a: els meus contactes
• Estat: els meus contactes
• Confirmar lectura: desactivat

Sí, ja sé que si no comparteixo la meva última connexió tampoc podré veure la vostra, i que amb la confirmació de lectura desactivada tampoc veuré la vostra confirmació de lectura... No ho faig per vosaltres, ho faig per mi.

Les eines i xarxes socials ens permeten donar molta informació sobre nosaltres, tanta com vulguem i fins i tot més, i no em refereixo tant al que hi diem, sinó sobretot al seu ús. De veritat és rellevant per a mi, així en general, conèixer l'hora de la vostra última connexió? De veritat és rellevant per a vosaltres, així en general, conèixer la meva?

No necessitem saber tantes coses, coses a priori intranscendents, insubstancials, morralla si més no per a mi. La meva configuració respon als meus criteris, que són personals i intransferibles, si cal, com el meu vot.

I pel mateix criteri no m'agrada compartir la meva localització per WhatsApp, prou localitzat estic entre el telèfon i el rellotge. Que puguis fer-ho no vol dir que ho hagis de fer, i amb les noves tecnologies hem integrat tant allò de "sí a tot" que a vegades el més saludable és dir no a quelcom.

Pel mateix motiu, entre d'altres, al seu dia vaig amagar la informació del meu aniversari (dia i any de naixement) a Facebook i, més recentment, a Twitter. Suposo que la qüestió és decidir jo (o tenir la fantasia que ho decideixo) què dic o deixo de dir de mi, per activa i per passiva...

Ahir escoltava a la ràdio que el presentador i una col·laboradora deien que les persones que amaguen la seva última connexió o que tenen la confirmació de lectura desactivada són persones rares; no recordo quins adjectius van fer servir literalment, però la idea era aquesta: entre rares i menyspreables: hi estic d'acord, tan rares i menyspreables com poden ser-ho les persones que mostren la seva última connexió i que confirmen la lectura amb el lluminós doble "check" blau!

Instagram: 10 anys després

Aquest 2020 Instagram ha fet 10 anys i, en aquesta segona dècada del segle XXI, ha passat de ser una aplicació selecta i selectiva a una xarxa social de masses, referència imprescindible d'influenciadors i alimentadora de la vanitat mundial. La seva transformació és paradigmàtica, i alhora aterradora!

Qui l'ha vist i qui la veu!

La paremiologia, diu el diccionari, és "l'estudi dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars", i en aquest cas la definició bàsica d'aquesta expressió (qui l'ha vist i qui el veu) es refereix al gran canvi, a la transformació, d'una persona.

És dir l'expressió i començar a pensar en persones del nostre voltant que, en un determinat espai de temps, s'han transformat, i en aquest cas tant li fa si és un canvi a fi de bé, o no...

Qui l'ha vist i qui la veu és el que penso jo, tot sovint, quan entro a Instagram, i sobretot quan retrocedeixo en el temps i torno al dia que vaig donar-m'hi d'alta: va ser a principis del mes d'abril de l'any 2012, quan Instagram, aleshores una aplicació de filtres fotogràfics disponible només per a dispositius mòbils d'Apple, va abraçar la comunitat Android. En qüestió de mesos va créixer de forma exponencial en número d'usuaris i es va popularitzar.

La seva popularitat no va passar desapercebuda pel gegant Facebook, que aquell mateix any la compraria per mil milions de dòlars, com també va fer amb WhatsApp dos anys més tard. Instagram, en mans de Facebook, va passar de ser una popular aplicació de filtres per a fotografies i un espai (fotoblogging) per a publicar-les, a ser, com és avui, una de les xarxes socials de referència, en què els filtres pràcticament són el menys important.

De matar a PicPlz a arraconar Snapchat

Per entendre aquesta transformació és interessant observar les víctimes, cadàvers inclosos, que Instagram ha deixat pel camí.

Als seus inicis, quan Instagram era només una selecta aplicació per a iPhone, les persones usuàries de telèfons amb sistema operatiu Android feien servir altres aplicacions per a millorar les seves fotos aplicant-hi filtres "vintage"; entre elles hi havia PicPlz, que no va poder resistir l'embranzida d'Instagram quan va aterrar a Android, i va haver de plegar veles!

Sobre tot això en vaig parlar, més extensament, en l'article "I definitivament Instagram es popularitza!", publicat l'any 2012 al número 81 d'aquesta revista.

Però si avui Instagram és altament popular, i especialment entre el jovent, no és (només) per a la seva diversitat de filtres, sinó (sobretot) per a les seves "Històries" (les "Stories"), la possibilitat de publicar fotografies i vídeos, afegint-hi tota mena d'adhesius ("stickers") i altres elements (música, mencions, localització...), que s'autodestrueixen i s'eliminen al cap de vint-i-quatre hores. Aquesta funcionalitat és el seu principal ganxo!

Però Instagram no es va inventar aquesta funcionalitat de publicar continguts amb data de caducitat, això ja fa anys que ho fa una altra aplicació, també molt popular entre el jovent: Snapchat. Sobre Snapchat també en vaig parlar aquí, al 2016 en el número 95 de la revista, i el que aleshores s'anunciava, que Instagram copiava les històries de Snapchat, al cap d'uns anys el que ha passat és que a banda de copiar-les, les ha acabat eclipsant.

Ja sabem que el contingut amb data de caducitat (24 hores) és més atractiu, ja que l'hi dóna una pàtina d'exclusivitat que en genera un major consum en temps real. Precisament Facebook també es planteja la possibilitat que alguns missatges de WhatsApp puguin autodestruir-se i eliminar-se al cap d'unes hores...

Instagram, la foguera de les vanitats

Però tornem a Instagram. Amb Snapchat fora de joc, Instagram també es planteja donar un major espai a aquest contingut temporal, en detriment de l'espai preferent que fins ara han tingut les fotografies publicades “tradicionalment”. D'alguna manera, i d'aquí el componen aterrador, es premia el contingut efímer, volàtil i moltes vegades insignificant, per davant de les fotografies, generalment de qualitat, que tenen un caràcter permanent.

Aquest torrent continu de contingut efímer i amb data de caducitat és el que el fa atractiu als ulls del jovent, i és on els influenciadors s'hi mouen com peix a l'aigua, promocionant productes, o ells mateixos com a producte, i alimentant la vanitat mundial. I és que si Twitter es relaciona, entre d'altres, amb trols i “haters”, Instagram ha esdevingut la xarxa del bon rotllo, tot i que hem de tenir en compte que hi ha molt d'impostat, i molt postureig.

Instagram, deu anys després, ha esdevingut la xarxa que ha permès a Mark Zuckerberg arreplegar el jovent que, des de fa una anys, ni tan sols s'ha plantejat apuntar-se a Facebook; de fet ambdues xarxes estan connectades, precisament per les “Històries”...

I sí, de moment deu anys després a Instagram encara hi podem trobar magnífiques fotografies, amb o sense filtres, tot i que no sé si passarà el mateix d'aquí deu anys. Instagram, qui l'ha vist i qui la veu!

Article publicat al número 107 de la revista Parlem de Sarrià.

Les Stories, o quan la guarnició ens agrada més que el tall!

L'altre dia vaig entrar a l'aplicació mòbil de LinkedIn i, instintivament, vaig sortir-ne de seguida pensant que havia entrat per error en una altra aplicació. Vaig tornar-hi entrar, llavors fixant-me bé de clicar la icona correcta, i vaig comprovar que no, que la primera vegada no m'havia equivocat...

El que m'havia confós va ser la línia de rodones dels perfils a qui segueixo, disposades ben ordenades a mode de les Stories de Instagram, i naturalment també la icona del meu perfil amb un signe de més (+)... Vosaltres també, LinkedIn? 

Sí, LinkedIn també ha sucumbit a la temptació de les Stories, aquestes publicacions que, com les notes que rebia l'inspector Gadget, s'autodestrueixen en 24 hores.

Dies més tard Twitter també va abraçar les Stories, suposo que per allò de que si no pots amb l'enemic, uneix-t'hi!

A WhatsApp hi tenim els estats, i ara a Instagram, a Facebook, a LinkedIn i a Twitter hi tenim les Stories, i no sé, tot plegat fa pensar que deu ser això, sobretot, el que més ens agrada d'aquestes xarxes socials: compartir contingut efímer. És clar que suposo que aquestes empreses deuen tenir clar que com més efímer, curiosament, més interès ens generen i, per tant, més temps passem a les seves aplicacions.

El temps que duren les publicacions efímeres és inversament proporcional al temps que passem mirant-les... El valor està en la caducitat de la publicació, que per si sola actua de reclam, com si digués, just al publicar-se, que si no la cacem al vol ens la perdrem...

Les Stories són, en principi, la guarnició que acompanya el tall, que se suposa que a WhatsApp, a Instagram, a Facebook, a LinkedIn i a Twitter hi fem coses diferents, però ja sabem que a vegades la guarnició ens agrada més que el tall...

I tal dia farà un any...

Imatge de congerdesign a Pixabay

Mesos enrere, tal dia farà un any, vaig desactivar la funció del servei Fotos de Google que et recorda la o les fotos de tal dia farà un any, o dos, o tres...

Trobava molestes les notificacions, que si no són per una cosa, són per una altra i al final, totes elles, acaben generant massa soroll, massa interrupcions, massa pèrdua de temps, la majoria de vegades, per poca cosa, o no res...

A Facebook no ho tinc desactivat; de fet no sé si es pot desactivar la funció que et recorda que tal dia fa un any, o dos, o tres vaig publicar una foto... Si ho esbrino també ho desactivaré!

Uns i altres ho deuen tenir ben estudiat, ens deuen tenir ben estudiats, i àvids com estan per donar-nos motius per seguir publicant i compartint continguts, ens ofereixen els pretèrits, que amb els nous no en fan prou.

I resulta que funciona, que la majoria de vegades piquem! Ens agrada recordar, que els records al final serà l'únic que ens sobreviurà, i ens agrada compartir-los, que si ens els quedem per nosaltres, amb nosaltres moriran...

A mi m'encanta mirar fotos de tal dia farà un any, o dos, o tres... o trenta! M'agrada mirar-les però no quan Google o Facebook m'ho diuen...

Tal dia com avui fa un any era diumenge i, ai l'as, d'aquest bloc no hi ha res a recordar més que recordar que, com tots els diumenges, no vaig publicar res!

Que no ho sàpiga Facebook

Ho vaig decidir mesos enrere i, pocs dies després, decididament, vaig fer-ho!

Vaig entrar al meu perfil de Facebook, vaig accedir a la meva informació i vaig clicar per editar-la. I allà on s'especifica la meva data de naixement, si fins ara sempre (des de 2007) la tenia marcada pública, visible per a a tothom, aquell dia vaig marcar-la només visible per a mi.

Tal dia farà un any vaig decidir desinstal·lar l'aplicació de Facebook del mòbil, i abans ja havia silenciat les notificacions, fent bona (aquí sí) la màxima que menys és més: menys notificacions, més tranquil·litat...

Facebook cada dia ens notifica i avisa de moltes coses, efemèrides de publicacions pròpies, "m'agrada" i comentaris, i naturalment també els aniversaris de les nostres "amistats", per si tenim a bé felicitar-los, i a les nostres amistats el nostre!

I més enllà de la cortesia, i l'oportunitat, de felicitar l'aniversari de les amistats de Facebook, també és cert que, com tantes altres coses a la vida, aquestes felicitacions poden acabar esdevenint una d'aquelles "obligacions" no escollides, una nova "necessitat" esclavitzant...

Així que sí, mesos enrere vaig fer invisible la meva data de naixement, i per tant la del meu aniversari, a Facebook, i dies enrere vaig veure'n i viure'n els efectes: quasi cap felicitació!

Ei, que no em queixo eh! Només constato que el que fins ara era una torrentada de felicitacions a Facebook pel meu aniversari, en aquest darrer s'ha imposat i ha imperat, pràcticament, el silenci, i el silenci a vegades pot ser un dels millors regals!
 
Si hi som és impossible que no ho sàpiga Facebook, altra cosa és que Facebook ho faci saber...

Les històries, l'ham de les xarxes socials

Si ens hi fixem observarem que molts dels reclams publicitaris que ens animen a consumir tenen data de caducitat: els vuit dies d'or, el mes de la roba de la llar o tantes i tantes promocions “fins a tal data”! Fins i tot s'estan imposant les promocions d'un dia, des del dia sense IVA d'alguns establiments fins al "black friday", que més que un dia dura pràcticament una setmana!

Sigui com sigui als publicistes els interessa generar-nos l'impacte que aquella promoció, aquella oferta, en definitiva aquella oportunitat és efímera i que si la volem aprofitar hem de prioritzar-la per davant d'altres productes i despeses. El seu valor, més enllà de la promoció i de l'estalvi que ens pugui suposar, és la seva caducitat: l'endemà de la fi de la promoció ja te l'hauràs perdut!

Les xarxes socials fa temps que n'han pres bona nota i apliquen aquest mateix concepte, el de caducitat, a algunes de les seves publicacions; l'exemple més clar i paradigmàtic són les històries (“Stories”) d'Instagram!

Instagram ja no és només aquella aplicació que ens permetia aplicar filtres "vintage" a les nostres fotos, millorant-les notablement en la majoria dels casos, fent-nos creure que érem bons fotògrafs, com Facebook ens feia creure que teníem molts amics i Twitter que sabíem escriure; no, ara Instagram és sobretot aquella aplicació del nostre telèfon mòbil en la que sobretot hi mirem el que publiquen els nostres contactes a l'espai dedicat a les històries, les "Stories".

Les "Stories" són publicacions (imatges i vídeos, que també poden ser en directe) que els usuaris publiquen i que poden adornar amb infinitat de "stickers" (adhesius) i altres elements interactius (preguntes, enquestes...) i que desperten l'interès dels altres sobretot per la seva condició d'efímeres: passades unes hores aquella publicació desapareix!

La caducitat de les publicacions és quelcom que al seu dia ja va fer Snapchat, però Instagram ho ha sabut explotar com ningú, atrapant tant el públic jove (infants i adolescents que han desembarcat en massa a Instagram abandonant progressivament Snapchat) com els adults que ja eren a Instagram.

Com que és efímer, té valor! Si no entres i mires les "Stories" dels teus contactes, potser demà ja no hi seran! Per molts de nosaltres això no seria un problema, però una de les conseqüències negatives de l'ús abusiu de les xarxes socials és l'anomenat FOMO (Fear Of Missing Out), la por a perdre's quelcom, a no seguir fil per randa la conversa, a no estar al dia, al quedar en fora de joc per no haver vist aquella història, aquella publicació... I aquesta por, aquest neguit, el que fa és enganxar-nos encara més a les xarxes i eines socials, a no voler-nos perdre res, a ser-ne més i més dependents...

Les botigues del comerç tradicional s'esforcen a fer atractius els seus aparadors per fer-nos entrar; una vegada dins ens presenten els seus productes per tal que sentim la necessitat de comprar-los i quan els hem comprat la botiga es segueix esforçant perquè hi tornem a entrar i naturalment a comprar, com més vegades millor.

Les xarxes socials fan, si fa o no fa, el mateix. Primer s'esforcen perquè hi entrem, perquè les utilitzem i després, una vegada ens hi hem donat d'alta, perquè quan hi entrem hi romanguem el màxim temps possible i, sobretot, hi fem activitat: publicar, clicar "likes" i cors, veure i comentar altres publicacions... Fer-hi un munt de coses sempre dins l'aplicació, doncs a diferència de la botiga, en el cas de les xarxes i les eines socials el producte som nosaltres, concretament les nostres dades, que es generen a través dels nostres registres i activitat.

Comprem el diari cada dia perquè cada dia és efímer; entrem a Instagram cada dia perquè moltes de les seves publicacions, les que més ens interessen (les “Stories”) són efímeres i, com el diari d'ahir, demà ja no hi seran...

Les històries, amb la seva caducitat, són l'ham i som nosaltres els qui hem de decidir si volem, o quan volem, picar l'esquer!


Article publicat al número 100 de la revista Parlem de Sarrià.

El que no comparteixo

Arribarà el dia que el que no compartim serà, sense cap mena de dubte, el més important!

Ara sembla que és tot just a l'inrevés, procurem compartir, publicar, fer públic sobretot a les xarxes socials, tot allò important que fem: un viatge, un àpat, un concert, una trobada especial...

En deixem constància (i rastre) a les xarxes socials per a inventari personal, com a evidència del que hem fet i viscut, i perquè els nostres contactes (amics, seguidors...) també (sobretot) en siguin coneixedors. Amb més o menys intensitat i vehemència, reconeguem-m'ho, hi ha una certa vanitat en aquesta ànsia de compartir el que fem.

Tant és si ho publiquem al Facebook, a Twitter, a Instagram o a les seves Stories o a l'estat del WhatsApp, la qüestió és publicar-ho, sentir la necessitat de compartir-ho. Hi ha un cert mimetisme en aquesta dèria, tant dels nostres dies, de publicar-ho quasi tot, doncs si aquell o aquella ho fan, perquè no hauria de fer-ho jo?

Naturalment la nostra condició d'animals socials hi té molt a veure; abans de l'arribada d'internet i les xarxes socials també la teníem aquesta necessitat, potser la diferència és que amb els mitjans d'avui la periodicitat, la quantitat i l'abast de tots els moments que compartim són quantitativament molt superiors; qualitativament que cadascú judiqui...

Compartim tant, he compartit tant que d'un temps ençà he començat a valorar precisament el que no comparteixo, o més ben dit, a valorar que hi ha moments, experiències i vivències, que més que preocupar-me per compartir-les a les xarxes socials m'ocupo de viure-les amb plenitud i, si és possible, amb el telèfon mòbil a una certa distància.

Al capdavall em temo que en la majoria dels casos el que publico i comparteixo interessa més a les empreses (Facebook, Google, Twitter, WhatsApp, Instagram) que a vosaltres mateixos...

Arribarà el dia que el no compartir vencerà?

Sé el que vau fer l'estiu passat, i aquest!

Aquest estiu també he vist els vostres destins, el que heu menjat i amb qui ho heu compartit. He vist les selfies que us heu fet, a vegades amb reconeguts paisatges al darrere, d'altres amb paisatges per descobrir, he vist les fantàstiques albades que us han despertat i els capvespres de somni que us han acompanyat cap als vostres, de somnis; he vist les cales amagades en les que us heu remullat i les muntanyes infinites, aquelles que a voltes es confonen amb el cel, que quasi us el fan tocar!

He vist les vostres vacances quasi com si també haguessin estat les meves, de fet ja no sé si els vostres destins han estat també els meus, i els meus els vostres, doncs les vostres imatges també formen part ja dels meus records...

I el que passa amb les vacances passa, al llarg de l'any, amb tantes altres coses; trobades, celebracions, escapades, retalls de la feina, de les activitats de la vostra mainada... Veig tot això a Twitter, Facebook i Instagram i sobretot a les històries de Twitter, facebook, Instagram i als estats de WhatsApp, i ho veig avui molt més, i per molts més canals, del que ho veia fa tres, cinc o, ja no diem, deu anys!

Sé el que vau fer el darrer estiu, i aquest! I arribats a aquest punt, ara quan les vacances de la majoria, també les meves, són només un dolç record i reviso, jo també, el (poc) que he compartit, em pregunto perquè ho fem i, sobretot, perquè no podem deixar de fer-ho?

O sí, podem (volem?) deixar de fer-ho?

No és per vosaltres, és pel Facebook!

Quan us ho expliqui potser alguns de vosaltres ho atribuireu a l'edat, i qui sap, potser sí teniu raó, que quan passes de certa edat, posem els quaranta, qualsevol decisió sembla presa (només!) per l'edat: que fas esport, per l'edat!; que decideixes prendre't-ho amb més calma, l'edat!; que menges més saludable, l'edat!... Però aquesta decisió, si més no d'entrada, la vaig prendre per altres motius...

Mesos enrere vaig decidir desinstal·lar-me l'aplicació del Facebook del meu mòbil; no va ser l'única aplicació que em vaig desinstal·lar, però de les eines i xarxes socials sí la més significativa!

Abans ja havia silenciat les notificacions, de fet com les de la majoria d'aplicacions, per allò de pacificar la vida (l'edat?!), però veia igualment aquell número en vermell en un racó de la icona blava de l'aplicació, i ja sabem (ho saben també ells) que el vermell ens posa en alerta i ens activa.

Tot plegat, malgrat haver silenciat les notificacions, massa soroll! Massa soroll i també massa espai (que mai en tenim prou!), i com totes les masses piquen finalment vaig acabar prenent la decisió: desinstal·lar l'aplicació.

Des d'aleshores, he de reconèixer, no l'he trobat a faltar, ans al contrari. I com era previsible des d'aleshores també hi he entrat menys, a Facebook. Si abans pràcticament hi treia el nas quasi cada dia ara és estrany el dia que hi entro.

És per això que és a molts de vosaltres aquests darrers mesos no us he felicitat l'aniversari, que el Facebook sempre ens avisa, sempre que li deixem, és clar!, i també us he fet menys "m'agrada" a les vostres publicacions... I que no és per vosaltres, que hi he entrat menys i que no us he felicitat, és pel Facebook!

No sé, tot i que fa més de deu anys que sóc a Facebook, o possiblement per això, cada vegada tinc més la impressió que personalment el Facebook (que no vosaltres!) em fa més nosa que servei... Serà l'edat!

Twitter 280, doble o res?

A l'ocell de Twitter se li ha fet petita la gàbia!

Fins ara 140 era la xifra clau, també màgica, de Twitter: els 140 caràcters que com a màxim, espais inclosos, ens permetien piular quelcom, piular al món!

Aquesta limitació de caràcters ha estat precisament una de les claus del seu èxit, potenciant en els usuaris la capacitat de síntesi i concreció, fent de cada piulada una mena de pastilla concentrada de caldo, unes amb més substància que d'altres, val a dir...

De fet al principi en els 140 caràcters també s'hi comptaven els dels enllaços i les mencions, pel que a vegades era tota una odissea publicar una frase amb sentit, amb tots els seus components, subjecte i predicat. Amb el temps Twitter va descomptar dels 140 caràcters aquests elements (enllaços i mencions) per a facilitar la vida dels piuladors empedreïts, també per a promoure la publicació d'imatges (que a l'inici esdevenien enllaços) i fomentar la interacció entre usuaris amb les mencions.

Els 140 caràcters de Twitter definien aquesta eina social dins les anomenades de "micro-blogging", és a dir, les que permetien publicar a mode de blog (o bloc) textos curts, més que curts micro textos. Aquest caràcter micro els diferenciava d'altres eines i xarxes socials sense limitació de caràcters, com Facebook, alhora que resultava altament atractiu com a canal d'informació (especialment pels mitjans de comunicació) pel llançament de titulars a mode de piulada. La immediatesa, aquest "ara i aquí" tan propi de Twitter, també hi va contribuir i avui Twitter és l'eina social de referència per a copsar el que passa al món. Al mateix temps, però, Twitter també s'ha convertit en una mena de realitat paral·lela, no sempre ajustada a la real, o analògica...

L'ocellet de Twitter al llarg d'aquests més de deu anys de vida també ha anat mirant de reüll el que va passant al seu voltant, especialment amb les altres eines i xarxes socials i ha vist néixer i créixer serveis de missatgeria com WhatsApp o xarxes socials com Instagram, ambdues avui a mans del competidor Facebook. Com totes les eines i xarxes socials Twitter ha anat evolucionant i la darrera revolució ha estat doblar el nombre de caràcters amb els que permet piular: dels 140 als 280 caràcters!

Ara són 280 els caràcters que Twitter ens deixa per piular, decisió que no ha estat ben rebuda per tots els usuaris, molts sempre reactius als canvis. Amb aquest canvi perd una mica la seva essència, la brevetat, tot i que Twitter va justificar la decisió argumentant que en la prova que havien fet la majoria d'usuaris no utilitzaven, en les seves piulades, la totalitat dels 280 caràcters disponibles.

Sense dubtar de Twitter em temo que això només serà al principi, ja que ens solem comportar com els líquids i els gasos: tenim tendència a ocupar tot l'espai disponible. Diu la frase cèlebre que “allò bo, si és breu, és el doble de bo”; la frase segueix dient, si fa o no fa,  que “allò dolent, si és poca cosa, no és tan dolent”. Doble o res? Twitter finalment ha optat per doblar els caràcters, no tinc clar que nosaltres sabem doblar, sempre, la qualitat... Ja ho deia la meva àvia: “totes les masses piquen”; vés que els 280 caràcters no siguin massa per Twitter!

A l'ocellet se li ha fet petita la gàbia, i en comptes de deixar-lo en llibertat li hem fet la gàbia més gran, el doble de gran.

Article publicat al número 99 de la revista Parlem de Sarrià.

Repte no acceptat!

La meva no publicada foto de perfil en blanc i negre; repte no acceptat!

Les persones actuem, més vegades del que ens pensem, per mimetisme, fet especialment visible, els darrers anys, a les xarxes socials.

No és res de nou, però les xarxes i eines socials ens permeten visualitzar-ho molt més: si fa o no fa a Instagram pengem les mateixes fotos, amb més o menys gràcia, qualitat i encert, però les mateixes al cap i a la fi. També actuem per mimetisme quan d'una manera massiva canviem la foto de perfil de Facebook, o de Twitter, davant un atemptat o dia especial, els dies internacionals...

Aquests darrers dies no són pocs els usuaris de Facebook que han publicat una foto seva en blanc i negre acompanyada del text "repte acceptat", imatge per, se suposa, donar suport a la lluita contra el càncer.

La fotografia en sí és, en principi i d'entrada, inofensiva, també el missatge que l'acompanya, però els diaris digitals s'han afanyat a difondre, aquesta darrers dies, que aquesta acció individual no és més que la baula d'una cadena, d'una d'aquelles cadenes de missatges que interpel·len als usuaris a fer una acció concreta en pro d'alguna causa, noble o no: la lluita contra una malaltia, l'adveniment de temps millors., de la bona sort, evitar una malastrugança o garantir una activa i prolífera vida sexual!

De fet els propis mitjans digitals han escampat la brama, difosa sembla ser per la pròpia policia, que aquesta cadena que encadena fotografies en blanc i negre i "reptes acceptats" té per objectiu, per una sèrie de mecanismes malèfics que em resulta impossible d'entendre i encara menys d'explicar, fer-se amb les nostres dades personals, diuen que especialment el correu electrònic amb la finalitat de vendre'l; ja sabem, el negoci de les dades personals: nosaltres som el producte!

Informava dies enrere la policia que quan algú clicava m'agrada a l'usuari que l'havia publicat li apareixia aquest missatge: "Hola. Al darle me gusta a mí foto has aceptado el reto. Tendrás que subir una foto tuya en blanco y negro. Vamos a llenar Facebook de fotos contra el cáncer".

Aquestes estafes via cadena tenen per nom per nom "Hoax", "falsa alarma", i la seva finalitat és precisament generar una falsa alarma que ens activi la disposició a actuar per mimetisme, de fer allò que els nostres "amics" ja han fet, en aquest cas, publicar una fotografia en blanc i negre acceptant el repte! I aquí és on el mecanisme del mimetisme entra en joc, doncs no serem menys solidaris, sobretot si el repte és tan a l'abast!

A les xarxes socials solen passar coses per mi incomprensibles, i la majoria de vegades les ignoro, ignorant com sóc: gent que publica números, o dones que tot d'una reprodueixen el mateix missatge, o el nom d'un color, d'un animal... Aquests tipus de comportaments abans em generaven molta curiositat, i és que aquesta era, és precisament la seva finalitat, captar l'atenció!

En el cas de les fotos en blanc i negre fins i tot vaig plantejar-me acceptar el repte i publicar la meva, doncs jo també actuo, a voltes, per pur mimetisme, però abans vaig voler comprovar si rere aquesta acció ho havia l'AECC, però ni al web, ni al Facebook ni al Twitter de l'entitat vaig trobar-hi cap crida a publicar una foto en blanc i negre...

Tot i l'origen malintencionat d'aquesta cadena sembla que no és tan clar que efectivament pogués captar les dades dels usuaris que li han fet cas; el que sí és evident, com tanta gent ha comentat, alguns excessivament indignats, és que el fet en sí, per si sol, no contribueix a la lluita contra la malaltia, més enllà, com altres accions de sensibilització, de seguir-nos mostrant (i demostrant a les nostres amistats) compromesos amb aquesta lluita, com amb tantes altres...

Les persones actuem per mimetisme i massa vegades, alhora, impulsivament; d'això viuen i s'alimenten aquestes cadenes de missatges més o menys benintencionats que tenen, per mi, la mateixa categoria que el correu brossa (spam). Perdoneu-me, doncs, si no sempre la segueixo, i perdoneu-me també per si alguna vegada, ignorant jo, n'he estat una baula més...

No comparteixis, copia i enganxa!

Després del "reenvia-ho" del correu electrònic a l'any 2004 el verb era "passa-ho!" i de tan passar-los els missatges de mòbil, els encara presents tot i que arcaics sms, van esdevenir virals.

Aquells missatges, en especial els que emesos entre els dies posteriors al terrible atemptat d'Atocha i els previs a les eleccions generals, van tenir dos grans impactes: un notable increment del trànsit de missatges, diuen que un 20%, i un canvi de govern.

Bé, el canvi de govern va ser més per demèrits (allò de les dues línies d'investigació de l'Acebes) del propi govern, i per l'oportunisme de Zapatero de ser al lloc adequat al moment adequat!

Després van venir les xarxes socials i en comptes de passar-nos missatges els compartíem a Facebook, una mena de paradís virtual que en molts casos no deixa de ser el reflex de la millor i més versemblant de la més falsa versió de nosaltres mateixos: tal vegada aquí va començar el nostre postureig digital... El cas és, però, que compartint els missatges a Facebook també els fèiem virals.I esdevenir viral és com el nou Sant Greal!

D'un temps ençà, però, els missatges que es fan virals a Facebook no són els que imploren ser compartits sinó els que demanen no ser compartits sinó ser copiats i enganxats!

Trobo molt curiós aquest fenomen, sobretot perquè resulta que funciona! Fas un cop d'ull al mur de Facebook i veus que un contacte ha publicat un d'aquests missatges que finalitzen amb un "no comparteixis, copia i enganxa", i després el veus publicat per un altre usuari, i un altre, i un altre...

Copiar i enganxar ens fa la vida més fàcil, reconeguem-ho! Copiar i enganxar fa molts anys que forma part de nosaltres, del nostre comportament amb els ordinadors i internet, primer, i amb les xarxes socials després. Al seu dia els professors d'institut i d'universitat van haver d'afinar el seu olfacte per detectar, en els treballs dels soferts alumnes, paràgrafs sencers quan no tot el treball, metrallats d'internet gràcies al copiar i enganxar! Al seu torn els alumnes van aguditzar el seu instint i van crear "El rincón del vago": perquè copiar i enganxar si et pots descarregar els apunts, i si cal el treball sencers!

Copiar i enganxar és senzill: Ctrl+C Ctrl+V!
Però el que motiva que copiem i enganxem és aquest curiós mimetisme que també s'ha instal·lat a les xarxes socials i que és molt present a la missatgeria instantània, WhatsApp, per exemple: copiem i enganxem, i ens enviem, els mateixos acudits, les mateixes imatges, els mateixos missatges de solidaritat, els enigmàtics, els que ens pretenen motivar, els de denúncia...

El problema del copiar i enganxar és que al final tant missatge replicat esdevé soroll, una nosa assimilable a la que anys enrere ens feien les cadenes de correus electrònics a la safata d'entrada amb presentacions power point amb imatges de gatets o postes de sol i frases ocurrents, o de Paulo Coelho...

Copiar i enganxar, qui no ho ha fet? Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra! No negaré que hi ha causes o iniciatives que bé mereixen ser copiades i enganxades, però a mi sempre m'agrada més llegir el que escriuen els meus contactes quan el que escriuen i comparteixen parla d'ells i com ells parlen... Sempre és millor la versió original!

Per cert, no copieu ni enganxeu aquest article, ni tan sols heu de compartir-lo; prou em conformo si el llegiu, que per això l'he escrit!

10 anys passant pel tub

És molt probable que la majoria de vosaltres, també jo, recordeu què vàreu fer el 23 d'abril de 2005: segurament comprar i/o regalar algun llibre i una rosa.

També és molt probable, quasi ho podria assegurar, que cap de vosaltres, tampoc jo, sabia que a la diada de Sant Jordi de fa 10 anys va succeir un fet extraordinari, un fet que a dia d'avui trobem absolutament normal però que fins aleshores era inèdit: es va publicar un vídeo a YouTube, el primer vídeo de YouTube!

Amb un títol més propi dels contes d'en Teo el cofundador de YouTube, Jawed Karim, va publicar  “Me at zoo”, un senzill vídeo d'encara no vint segons en el que es veu el propi Karim davant els elefants lloant-ne la seva trompa! De no ser perquè és el primer, aquest vídeo passaria totalment desapercebut!

Al llarg d'aquests 10 anys YouTube ha esdevingut un lloc imprescindible des d'on veure i analitzar la nostra societat, un mirall de nosaltres mateixos, doncs som precisament nosaltres mateixos qui hi publiquem els vídeos! A YouTube hi ha de tot, no en va s'ha convertit en un dels principals cercadors d'internet, quan la seva finalitat no és precisament aquesta.

Són molts els vídeos que durant aquesta dècada s'han fet virals, vídeos de nadons, de gats i altres animals, de celebritats, musicals, d'humor... Vídeos que, passats els anys, ens produeixen el mateix efecte, tot i tenir menys de 10 anys, que es produeixen les imatges pretèrites de programes de televisió: ens activen la nostàlgia!

El vídeo més vist de la història de YouTube, fins a dia d'avui, és el “Gangnam Style” de PSY amb més de dos mil dos-cents milions de visualitzacions! La xifra de visites no para de créixer, com tampoc paren de créixer altres xifres sobre YouTube que vaig destacar al programa “Sarrià de Ter en Xarxa” de Ràdio Sarrià:

• YouTube té més de mil milions d’usuaris
• Cada dia es veuen centenars de milions d’hores a YouTube i es generen milers de milions de reproduccions
• A YouTube es pugen 300 hores de vídeo per minut
• El nombre d’hores de visualització al mes a YouTube augmenta un 50% any rere any
• La meitat de les reproduccions de YouTube tenen lloc en dispositius mòbils

És a dir, YouTube no només té 10 anys d'història, també sembla tenir molt futur! Internet és mòbil i YouTube també, i com internet YouTube anirà evolucionant i adaptant-se a les necessitats i exigències de cada moment!

YouTube ja té 10 anys, que en l'àmbit de les noves tecnologies són molts anys! Instagram enguany celebrarà els 5 anys, WhatsApp ja fa 6 anys que és entre nosaltres, Twitter l'any vinent en farà 10 i Facebook els 10 els va celebrar l'any passat! Fa pocs anys que són entre nosaltres, però ens sembla que els tenim de tota la vida!

YouTube, propietat de Google des de finals de 2006, no és ni la primera ni la única plataforma online de vídeo, però sí és la més popular, la de referència, la més global.

YouTube sembla estar en plena forma i, sens dubte, sembla tenir encara molt futur per endavant!

Article publicat al número 91 de la revista Parlem de Sarrià.

Perfil gai

La commemoració del Dia de l'orgull gai, que es celebra a finals de juny, s'ha viscut aquest any de manera especial per la coincidència de la legalització, als Estats Units d'Amèrica, del matrimoni homosexual.

Aquests dies els colors de la bandera gai han inundat places, carrers i edificis oficials, començant per la pròpia Casa Blanca i acabant, si voleu, per la seu de la Comunitat de Madrid, presidida recentment per la popular Cristina Cifuentes.

El contagi de i per l'orgull gai és d'aplaudir, una mostra més que es normalitza el matrimoni homosexual, quelcom que els Països Baixos van iniciar l'any 2001 i que des d'aleshores fins a 18 països més s'hi han anat sumant; fa 10 anys Espanya també en va aprovar la legalització, essent el tercer país en legalitzar-lo després d'Holanda i Bèlgica.

La bandera gai també ha inundat les xarxes socials i, en especial, les fotos de perfil de Facebook, que amb dos clics permetia, permet encara, tenyir amb els colors de la bandera gai la imatge del perfil.

La gran majoria dels qui ara han mostrat amb orgull els colors de la bandera gai al seu perfil de Facebook no van fer-ho quan l'any 2005 Espanya va aprovar la legalització del matrimoni homosexual!

No és que llavors no es manifestés també l'alegria per l'assoliment de tal fita, simplement la immensa majoria dels qui avui tenim perfil de Facebook l'any 2005 no només no estàvem registrats a Facebook, ni tan sols sabíem que existia i què era! Aleshores Facebook tenia poc més d'un any...

No sé si, d'aprovar-se aquests dies la legalització dels matrimonis homosexuals a Espanya enlloc dels Estats Units, Cifuentes faria el mateix gest de penjar la bandera gai a la seu de la Comunitat de Madrid, o si tots els qui ara s'han tenyit de gai el perfil ho farien...

M'agradaria pensar que sí, que igualment ho farien, però a vegades les disputes domèstiques fan més difícil l'adhesió o aplaudiment a decisions més properes, mentre que les més llunyanes, sobretot si provenen dels Estats Units, generen ràpidament una major adhesió!

El fet és que, en un context general de retallades de drets, també aquí (llei mordassa), n'hi ha que tenim moltes ganes d'aplaudir quan se'n guanyen d'altres!

Jo internet, tu Jane

Internet, poc o molt, ha canviat les nostres vides en la mesura que ha canviat, que està transformant, tot allò que ens envolta. En alguns dels articles publicats en aquesta mateixa secció ho hem pogut veure quan hem parlat de Spotify i com ara escoltem música, de l'internet de les coses, dels serveis de missatgeria instantània com WhatsApp, etc.

Però si internet és una revolució, que ho és, no és només perquè canvia amb major o menor mesura les nostres vides, també perquè transforma la nostra societat i, d'una manera molt directa, la manera com ens comuniquem; ens comuniquem amb aparells diferents, però també amb codis i comportaments diferents. Paradoxalment la comunicació, la nostra comunicació, amb internet s'ha tornat més primitiva! M'explico.

Si féssim una retrospectiva de com era internet anys enrere, quan va començar a entrar a les nostres vides, podem recordar webs als que navegàvem on el tipus de continguts que predominaven eren textos, per sobre de les imatges. Ara, en canvi, si naveguem per diferents webs de diferents tipus, webs d'empreses, d'entitats, de projectes i serveis, institucionals, de professionals i fins i tot personals observarem que predomina molt més el llenguatge audiovisual (vídeos, fotos, infografies) que no pas l'escrit.

De fet avui els webs es nodreixen de continguts amb vídeos, imatges i infografies i textos que els acompanyen. És cert que el text segueix essent molt important i que quan naveguem també ens trobem molts webs, especialment blocs, on el que predomina és el text, però la nostra pròpia experiència d'usuaris ens demostra que a internet llegim molt en diagonal, i que quan necessitem llegit un text llarg la majoria de vegades l'imprimim.

Hi ha qui considera Twitter la xarxa social dels intel·lectuals, doncs les paraules, per bé que en nombre reduït i limitat, són part de la clau del seu èxit: Twitter exigeix capacitat de síntesi. Però Twitter sap en quin món viu i com ens comuniquem, i és conscient de l'auge que els vídeos estan tenint a les xarxes socials com Facebook i Instagram. Aquest 2015 Twitter reforçarà la seva estratègia de vídeo permetent publicar vídeos de fins a 30 segons des de la pròpia aplicació mòbil.

Un altre exemple del pes del llenguatge visual sobre l'escrit el trobem en la missatgeria instantània amb l'ús de les emoticones, que fan bona l'expressió, també a WhatsApp, que una imatge, ni que sigui una emoticona, val més que mil paraules!

Els continguts amb suport audiovisual són més accessibles i comprensibles per a més gent que no pas els continguts escrits; de fet aquest és un debat molt viu en l'àmbit educatiu que, més enllà de discutir sobre l'ús de les pantalles a l'aula, comença a fer-ho també sobre com s'han de mostrar els continguts a uns alumnes que es comuniquen a través de fotos i notes de veu que s'envien per WhatsApp o Snapchat.

Al final, com van fer Tarzan i Jane, cal cercar l'equilibri entre els continguts audiovisuals i els continguts escrits, doncs al capdavall hi ha coneixements, i sobretot experiències, que només es poden adquirir amb la lectura i seria un error arraconar el text, com ho seria obviar la potencialitat del llenguatge i la comunicació audiovisual.

Al capdavall si el vídeo finalment no va matar l'estrella de ràdio, ni la televisió la ràdio, ni el cinema la televisió, el vídeo tampoc matarà ara l'escriptura, els textos escrits.

Article publicat al número 90 de la revista Parlem de Sarrià.

El vídeo de la setmana: ni ós bru ni ós polar, ós rentador!

Poseu-me un documental sobre óssos i, ben segur, m'atraparà! Bé, de fet m'encanten la majoria de documentals sobre animals, doncs en el fons no deixen ser documentals sobre nosaltres mateixos!

Jo no sóc d'aquells que es clapen a mitja tarda al sofà veient documentals de La 2, són altres programes els que em provoquen somnolència!

No va ser un documental, sinó un divertit vídeo pescat a Facebook, el que em va cridar l'atenció setmanes enrere; el protagonista és un ós bru, tot i que ben mirat jo més aviat em decantaria per afirmar categòricament que en realitat es tracta d'un ós rentador!

No sé, jutgeu vosaltres mateixos!

Publicació de Tom Forester.

Bon divendres!

Micro-vídeos a internet: Vine o Instagram vídeo?

El resultat final de sumar els termes “vídeo” i “internet” és, en la majoria de casos, YouTube, el principal servei de publicació de vídeos a Internet. 

YouTube no és, però, l'única eina que permet publicar i compartir vídeos a internet; Dailymotion i Vimeo, tot i no ser tan populars ni posicionar tan bé, ofereixen també, si fa o no fa, el mateix servei que YouTube, amb algunes particularitats diferents que ara tampoc venen al cas.

A YouTube, també a Dailymotion o a Vimeo, solem veure-hi vídeos d'entre 1 a 10 minuts, la majoria entre 3 i 5 minuts, però en aquest article voldria parlar-vos d'un altre tipus de vídeos, dels micro-vídeos, un producte diferent al dels vídeos.

Si tradicionalment associem els vídeos amb les càmeres de vídeo, fins i tot amb la funció de vídeo de les càmeres fotogràfiques digitals, els micro-vídeos els hem d'associar als telèfons intel·ligents (“smartphones”), que a banda de fer fotos permeten també, i cada vegada amb una major qualitat, enregistrar vídeo.

Ara que ja hem après a fer fotos i compartir-les a internet amb el nostre telèfon mòbil intel·ligent, gràcies a la càmera, a la connexió a internet i a les aplicacions que ens hi podem descarregar (Facebook, Twitter, Instagram, etc), hem fet un pas més i, a banda de compartir instants captats per una imatge, captem instants, breus instants, micro-vídeos d'entre 6 a 15 segons, captats també amb el telèfon mòbil i compartits a través d'aplicacions creades amb aquesta finalitat.

És cert que des del telèfon mòbil, també des de la tauleta tàctil (“tablet”), podem gravar i publicar vídeos directament a YouTube, però rarament a YouTube hi trobarem micro-vídeos de menys de 20 segons, el que sol durar un anunci.

Si dels blogs (blogging) se'n van derivar les eines de “micro-blogging”, com Twitter, i dels relats els “micro-relats”, dels vídeos se n'han derivat, en aquesta època on allò “micro” i/o “nano” està a l'alça, els “micro-vídeos”.

Els micro-vídeos estan de moda i bona prova d'això són les aplicacions mòbils (“apps”) que aquest any 2013 s'han llençat, entre les que destaquen, i destaquem Vine i Instagram Vídeo.

Vine, propietat de Twitter, tot i que funciona independentment d'aquest servei de micro-blogging (veure article sobre Twitter al número 73 de la revista Parlem de Sarrià), permet enregistrar vídeos de fins a 6 segons, creant efectes semblants a les imatges animades “GIF”. Vine, aplicació creada a mitjans de 2012 i comprada, mesos després per Twitter, es va llençar al mercat de les aplicacions per iPhone i iPad a principis de 2013 i per a dispositius Android a partir del juny de 2013.

Els micro-vídeos creats a través de Vine, més minimalistes, es poden compartir a Twitter, naturalment, i també a Facebook.

Si Vine està vinculada a Twitter la seva principal competidora, Instagram Vídeo, està vinculada a Facebook, quan la xarxa social va comprar Instagram a la primavera de l'any 2012. 

La resposta de Facebook al Vine de Twitter no es va fer esperar i al mateix mes de juny d'enguany Instagram (veure article sobre aquesta aplicació al número 81 de la revista Parlem de Sarrià) va actualitzar la seva aplicació permetent la publicació de micro-vídeos de fins a 15 segons, permetent també, com ho fa amb les imatges, aplicar filtres “vintage” als vídeos abans de publicar-los.

Els micro-vídeos creats a través d'Instagram Vídeo es poden compartir, com els de Vine, a Twitter i Facebook, però també a d'altres xarxes socials com Foursquare (veure article al número 80 de la revista Parlem de Sarrià), Tumblr o Flickr.

Vine i Instagram Video responen a una mateixa necessitat: enregistrar, publicar i compartir breus fragments de la nostra vida; l'un i l'altre es miren de reüll i, com ja han fet recentment, s'aniran actualitzant per a oferir una millor experiència als usuaris. La darera millora d'Instagram Vídeo ha estat, per exemple, la possibilitat d'incrustar els micro-videos (també les imatges que s'hi publiquen) a blogs i pàgines web, com des de sempre ha permès Vine.

Instagram Vídeo, funció que es troba a la mateixa aplicació d'Instagram com una opció més, disposa, això sí, d'una major base social d'usuaris registrats, pel que com a xarxa social (es calcula que uns 130 milions d'usuaris registrats) és més potent que la de Vine, amb uns 40 milions d'usuaris registrats.

Però no tot l'univers dels micro-vídeos comença i acaba amb Vine i Instagram Vídeo, com amb altres funcionalitats són més les aplicacions disponibles que ens permeten enregistrar, publicar i, sobretot, compartir “micro-vídeos”, com per exemple l'aplicació Keek (fins a 36 segons), MixBit (aplicació creada pels fundadors de YouTube) o l'aplicació Unda (video-missatgeria).

Tota aquesta moda “micro” d'internet no només respon a una necessitat d'economitzar paraules i segons, sobretot respon a la necessitat d'adaptar-se al consum de continguts que fem a internet, sobretot a través de dispositius mòbils: textos i vídeos curts, a mode de “piulada”.

Afortunadament en aquesta revista encara no ens han imposat ·micro-articles”! Qui sap, potser només és qüestió de temps!

Article publicat al número 85 de la revista Parlem de Sarrià.

Sarrià de Ter en Xarxa, un espai de noves tecnologies a Ràdio Sarrià

Amb Neus Mercader a Ràdio Sarrià. Foto: Ràdio Sarrià

Sarrià de Ter en Xarxa és un nou espai del programa matinal “La Terrassa” de Ràdio Sarrià (87.6 FM), un espai en el què parlem de les noves tecnologies.

A finals d'estiu la Neus Mercader em va proposar tornar a fer ràdio amb un programa sobre noves tecnologies. Després de rumiar-m'ho uns dies vaig acceptar el repte d'explicar, d'una manera senzilla i planera, les noves tecnologies per ràdio, a Ràdio Sarrià i vam acordar fer una secció dins el seu magazine matinal, “La Terrassa”.

Sarrià de Ter en Xarxa és un espai bimensual que s'emet en directe els primers i tercers divendres de cada mes de dos quarts d'onze a onze del matí; el primer programa es va emetre a principis d'octubre i el programa ja està plenament consolidat a la graella de Ràdio Sarrià.

Sarrià de Ter en Xarxa té quatre seccions: el tema del dia, la novetat, la llista i el bloc.

A “El tema del dia” expliquem i explorem algun tema d'actualitat, com els Premis Blocs Catalunya, els telèfons intel·ligents (“smartphones”), les etiquetes (“hashtags”) de Twitter, les tauletes tàctils (“tablets”), la xarxa social Pinterest, els “Informer” de Facebook o l'eina de publicació de contuinguts Tumblr.

Pel que fa a “La novetat” expliquem alguna novetat tecnològica com per exemple l'Iphone 5, la tauleta infantil “Super Paquito”, els tallers de Qpertin per a famílies, l'iPad 4, la Samsung Galaxy Càmera, la primera càmera de fotos connectada a internet, Tuitele, una empresa que mesura les audiències socials dels programes de televisió, o “Vine”, una nova aplicació que permet fer i publicar micro-vídeos de 6 segons a Twitter.

“La llista” ens permet proposar eines web o aplicacions per a dispositius mòbils que pensem que poden ser del vostre interès, com aplicacions per a cuinar o per a fer esport, webs de micromecenatge, etc. Recentment la secció de “La llista” s'ha transformat, fruit de la col·laboració de “Qpertin, cultura interactiva”, en “La llista de Qpertin”, secció en la que la Yolanda Hernández i en Dani Rodríguez de Qpertin ens presenten a cada programa 3 aplicacions educatives infantils per a tauletes tàctils.

Finalment a “El bloc” recomanem un bloc; de moment hem recomanat blocs com “De res, massa” de Josep Ma Sansavlador, el del grup musical PulpoPop, el de Qpertin, el de l'AMPA de l'Escola Montserrat, el del Grup de Muntanya Sarrià o el de Ràdio Sarrià.

El programa es pot escoltar en directe a Ràdio Sarrià, però també es poden escoltar en diferit a través de Mixcloud, una eina que permet la publicació de "podcasts" (arxius d'àudio) a internet.

D'altra banda tots els continguts dels programes es poden consultar al bloc del programa (http://sarriadeterenxarxa.cat), on també s'hi poden trobar tots els enllaços dels temes tractats.
A banda del bloc Sarrià de Ter en Xarxa també és present a Twitter i a Facebook.

Així que ja ho sabeu, teniu una cita amb les noves tecnologies cada primer i tercer divendres de mes al matí a Ràdio Sarrià!

Article publicat al número 83 de la revista Parlem de Sarrià.

I demà, el #SarriadeTer en Xarxa número 10!

Demà farem el 10è Sarrià de Ter en Xarxa!

Sí, ja sé que 10 no és un número massa alt, no és un número que et permeti aturar-te i mirar enrere per tenir més clara la mirada per mirar de nou endavant!

10 programes de ràdio es fan aviat; en dues setmanes si és diari i en poc més de 2 mesos si és setmanal! En aquest cas el programa número 10 de l'espai Sarrià de Ter en Xarxa ha arribat sis mesos després d'iniciar aquesta aventura! I és que el meu és un espai bimensual!

Sarrià de Ter en Xarxa és un espai petit d'una ràdio petita d'un poble petit, un programa modest sobre noves tecnologies que té la finalitat d'apropar-les d'una manera senzilla i planera. És un espai petit però que procurem fer amb rigor i, sobretot, amb molta il·lusió!

En aquesta petita aventura ens hi acompanya una gent molt gran, la Yolanda i en Dani de Qpertin, cultura interactiva, que col·laboren en cada programa proposant-nos aplicacions educatives infantils per a tablets!

Fer ràdio m'encanta, i m'encanten les noves tecnologies... el repte, el veritable repte és mirar d'explicar-les a través de les ones!

Possiblement per això Sarrià de Ter en Xarxa és més que un espai de ràdio: és també un bloc, on hi publico els continguts del programa amb els enllaços del què hi tractem, on ens servim de Mixcloud per a publicar els podcasts del programa i de Slideshare per a deixar escrit el què diem, si fa o no fa, en directe!

Però Sarrià de Ter en Xarxa també és present a Facebook i a Twitter, on a banda de publicar-hi temes dels programes propis, també ens fem ressò del què publiquen altres blocs i pàgines web sobre noves tecnologies!

Demà farem el nostre programa número 10, i la sensació és que això tot just acaba de començar!

I abans no arribi us deixo amb el darrer programa, en el que entre altres temes vam parlar de WhatsApp i de Facebook.

Càpsula 9. Sarrià de Ter en Xarxa. 15 març 2013 by Rogercasero on Mixcloud

Sarrià de Ter en Xarxa. Càpsula 9. 15mar13 from Roger Casero

Pinterest, Informers i més aplicacions mòbils als #SarriadeTer en Xarxa de febrer!

Als estudis de Ràdio Sarrià amb en Dani Rodríguez de Qpertin. Foto: Ràdio Sarrià

"Faig ràdio", deia la setmana passada en motiu del Dia Mundial de la Ràdio, i la faig els primers i tercers divendres de cada mes amb l'espai Sarrià de Ter en Xarxa!

Aquest mes de febrer ja hem fet els dos programes i el cert és que han estat de molta actualitat! Entre d'altres continguts hem parlat de Pinterest, dels Informers (també en vam parlar aquí), d'aplicacions mòbils per a fer esport o d'aplicacions educatives infantils "carnavalesques"!

Precisament des d'aquest mes de febrer hem consolidat la col·laboració, en cada programa de Qpertin, cultura interactiva, que ens recomanaran 3 aplicacions educatives infantils a la secció "La llista de Qpertin".

El proper programa s'emetrà a Ràdio Sarrià demà divendres 1 de març de 2013 amb nous continguts!

Us recordo que tots els continguts del programa els podeu trobar i recuperar al bloc, a l'Slideshare i els programes els podeu escoltar al Mixcloud!