Avui fa deu anys amb la Sira i les nenes érem a Cantallops; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, Cantallops és part de la nostra vida i hi anem de tan en tan.
Hi havíem anat a passar el cap de setmana per allò de canviar d'aires, de paisatge, que encara estàvem enfeinats i amb casals d'estiu; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que és arribar a CanLlonch i calçar-me les espardenyes d'espart que tinc per estar per casa, i tot va a un altre ritme, tot pren un altre color.
Era dissabte i amb la meva tia, la tia Maria de Cantallops, vam fer via cap a la Font del Solanà, sense arribar-nos-hi, per allò d'estirar les cames i deixar caure la tarda; i de tornada a la Font de la Mel vam fer-nos algunes fotos, per allò de la posteritat; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que si del que es tracta és de canviar de paisatge, bé paga la pena trepitjar-lo (en el millor dels sentits) una mica.
L'endemà diumenge, dia 22 de juliol de 2012, vam anar a dinar a casa dels meus oncles; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que és de les millors coses que fem quan anem a Cantallops: compartir taula i conversa, vida en definitiva, amb la família. Tant li fa el que mengem, tot el que arriba a la taula és deliciós i nosaltres ho solem rematar amb algun postre dolç, que jo sóc llaminer de mena!
Abans d'entaular-nos vam començar a veure fum des de l'eixida de casa els meus oncles i això sí que era extraordinari, era excepcional, i sobretot preocupant!
A les 12:22 vaig fer la primera foto de la columna de fum, que suposàvem que venia de La Jonquera i Els Límits. I el que a partir d'aleshores també va treure fum van ser els telèfons mòbils, especialment els dels meus oncles, que patien pel meu cosí petit, que aleshores treballava en una botiga al Pertús, i com podia ens anava informant del que veia, del que sabia, del que passava...
Aquella columna de fum va ser el maleit origen del Foc Empordà, que demà farà 10 anys que va tornar devastar part de la comarca; per sort el foc no va passar per sobre de Cantallops, com sí va fer-ho l'any 1986, però la desolació igualment va ser immensa.
Aquell diumenge a la tarda, també a la nit no vam tornar a casa, ens vam quedar de forma extraordinària i excepcional a Cantallops, jo voltant pel poble amatent, com tothom, de l'evolució del foc; la Sira i les nenes a Can Llonch, també atemorides.
Avui fa deu anys érem a Cantallops; aquest cap de setmana, com tants altres, hi tornarem i jo em calçaré de nou les meves espardenyes d'espart amb el desig i l'esperança que el foc calli, que calli per sempre!
No sé si el foc té memòria, ja que sovint passa sobre terra cremada. El que sí té, el foc, és que se’ns queda gravat a la nostra, de memòria, i per llunyà que sigui el record sempre en resta un vestigi que el manté viu.
Recordo, per exemple, observar des de Montjuïc, atònit, les flames que cremaven a la muntanya dels Àngels al juliol de 1983, el primer incendi que recordo; o com amb els amics del CAU a l'agost de 1994 vam presentar-nos de voluntaris per col·laborar a l'extinció del foc que aquell estiu va cremar a la comarca de La Selva; i naturalment el record del foc de l'Alt Empordà de 2012, que viscut des de Cantallops inevitablement va fer aflorar la memòria del foc de 1986...
D'aquell incendi en tenim memòria, memòria documentada l'any 2006, vint anys després d'aquell terrible incendi...
Aquesta és la "Memòria del foc de 1986"... El documental dura un xic més de tres quarts d'hora, però cada minut paga la pena!
Trenta dos anys són molts, possiblement massa, per fer finalment quelcom que tenia pendent! Però han estat trenta dos i l'important, més enllà de la demora, és que finalment ho he fet!
Trenta dos anys després he anat a veure les restes de l'avió francès que, col·laborant en les tasques d'extinció del gran incendi del 1986 a l'Alt Empordà, es va estavellar prop de Requesens, sobre Cantallops; els quatre integrants de l'avió (Jean Pierre Davenat, Jacques Ogier, Roland Denard i Jack Le Bel) van deixar-hi la vida i les restes de l'avió resten allà, formant part de la muntanya i, inevitablement, de la tràgica i trista història i relació d'aquesta amb elfoc.
El camí el vam fer des de Requesens, on vam deixar el cotxe; el camí és una pista forestal (practicable per a vehicles 4x4) que voreja primer la muntanya de Requesens, més ombrívola, per passar després a la més assolellada de Cantallops, poble que des d'aleshores resta a la dreta i que es veu a vol d'ocell, juntament amb la plana de l'Empordà, fins allà on la vista, els núvols, la boira o la calitja la deixen veure. Només per aquella vista paga la pena.
Una placa commemorativa, una de les dues que hi ha, adverteix de la proximitat de l'avió; l'altra és just al costat de l'avió, prop d'un dels motors que va sortir disparat i que ha acabat encastat a la muntanya. L'avió és ben bé uns metres per sobre el camí, abraçat per la natura que, des d'aquell fatídic dia, ha anat fent el seu curs.
La visió a peu del camí de la cua de l'avió, entre els arbres, impressiona; a mi fins i tot em va commoure, emoció que creix a mesura que t'hi apropes. L'avió és allà, embolcallat per la muntanya, quasi com si la volgués acabar de grimpar; però no pot ni va poder, aquell dia, superar per poc els pocs metres d'aquell vessant que amenaçava el foc i que el va sentenciar a mort.
Em sap greu haver tardat tant en pujar-hi, i alhora estic content d'haver-hi anat finalment. Ja hi he pujat i sé que hi tornaré, tot i que espero no tardar de nou trenta dos anys...
Hi tornaré per veure l'avió i també, ho reconec, per tornar a veure Cantallops com fins fa ara no havia vist mai!
Però la placidesa i tranquil·litat del cap de setmana es van esvair amb la mateixa rapidesa que la columna de fum que vam començar a veure diumenge, tot dinant, va anar envaint el cel i fent-se present fins a l'horitzó!
Són moltes les lliçons que el Foc Empordà, com altres grans incendis que hem patit, ens va donar: la prevenció, la necessitat de treballar més el (i al) bosc, disposar de suficients efectius, el paper important del món local per a la coordinació dels efectius...
Davant les adversitats, també les injustícies, les persones tenim la capacitat de sumar esforços per fer que un trosset de nosaltres contribueixi a millorar el nostre entorn.
Aquest estiu el foc Empordà va cremar més de 13.000 hectàrees, deixant en cendra tot el què trobava per davant, però apagades les flames elfoc Empordà va encendre, també, una guspira de solidaritat i compromís en moltes persones!
Iniciatives com Foc al Cor, 1 català 1 arbre o la cursa solidàriaÀnims Empordà que es va fer a Cantallops són tres exemples de la força que tenim, les persones, per comprometre'ns i millorar, canviar el nostre entorn, canviar i transformar el món!
Més que del "nostre poder", del "poder de nosaltres" per plantar cara al foc Emnpordà!
Els efectes del Foc Empordà a Cantallops. Foto: Roger Casero
Si la memòria no em falla el 19 de juliol de 1986, amb 12 anys, jo era a Amposta participant en unes estades esportives (avui en diem “campus”) de bàsquet. Recordo que la meva mare em va trucar, fet inusual reservat només per a fets extraordinaris, i el motiu d’aquella trucada ho era: Cantallops s’ha cremat!
Potser la trucada no la vaig rebre el mateix dia 19, però sí que va ser el 19 de juliol de 1986 quan prop del Pertús va començar un incendi que ràpidament es va propagar i escampar i que hores més tard va passar literalment per sobre del poble de Cantallops i, com el d’aquest any, va cremar bona part de la comarca de l’Alt Empordà.
Malgrat viure de lluny aquell gran foc, el vaig sentir molt a prop, doncs a Cantallops hi tenia, hi tinc encara, família. Quan vaig tornar a Cantallops, poble de la meva família materna, vaig poder veure el mal que el foc havia fet als boscos, a les finques, a les oliveres, als camps... però aleshores no vaig saber copsar prou el mal que el foc va fer als cantallobencs, als qui el van patir aquella nit de flames, també els meus avis, oncles i un cosí que aleshores amb prou feines tenia l’any.
Durant anys, anant com sempre tot sovint a Cantallops, les cendres i els arbres cremats eren el paisatge habitual de la carretera que va de la Jonquera a Cantallops; però mica en mica, quasi sense adonar-nos-en, com quan creixem i no en som conscients, el paisatge, els boscos, anaven rebrotant i el verd, la nova vida, anava guanyant terreny a les cendres.
El 22 de juliol de 2012, vint-i-sis anys i tres dies després del gran incendi del 1986, jo era, amb la meva família, a Cantallops. Hi havíem anat a passar el cap de setmana i el diumenge ens hi vam haver de quedar. Vaig ser jo qui, aleshores, vaig trucar a la meva mare.
Aquella nit a Cantallops, amb les flames voltant, encara que lluny, el nucli urbà, va ser tensa. Les flames feien respecte, les vèiem a la carena, rere el poble, i a la plana, però més que les flames aquella nit a Cantallops s’escampava pels carrers del poble, entre la gent, el neguit pels “fantasmes” de l’incendi del 1986.
Per fortuna per Cantallops, no per d’altres pobles afectats pel mateix incendi, el vent no va portar les flames al nucli urbà, tot i que el foc va seguir cremant prop el poble i pel terme municipal durant moltes més hores.
Viure el foc de prop, veure les flames avançar terreny, compartir aquelles hores amb la família i amics, amb el poble de Cantallops, em va fer entendre el què el 1986 per la distància i possiblement l’edat no vaig saber copsar prou: l’empremta que el foc deixa entre els qui l’han patit, empremta a la retina, a la ment, al cor...
El foc de l’Alt Empordà d’aquest any ha cremat més de 13.000 hectàrees, unes tres mil menys que el de 1986, però a diferència d’aquell el foc d’aquest juliol ha avançat més lentament, cremant molta més massa forestal, consumint molt més els boscos.
Ara l’objectiu és recuperar la terra cremada; avui, com al 1986, el paisatge és desolador, però com va fer aleshores, l’Alt Empordà renaixerà de nou de les cendres! Però el veritable repte és que les flames no tornin a travessar l’Alt Empordà! El risc que es reprodueixi un incendi com el d’enguany, com el de 1986, hi serà d’aquí uns anys: les imprudències i negligències es seguiran produint i el vent seguirà bufant...
El repte, el gran i veritable repte que tenim és que el futur bosc estigui millor preparat per evitar una devastació com la d’aquest juliol. Potser la gran lliçó d’aquest incendi és que hem de tornar a fixar la mirada al bosc, per recuperar-lo primer, però per a treballar-lo i regenerar-lo després; potser així, només així, evitarem que cada 20 o 30 anys reneixi de les seves cendres! Article publicat a l'Intocable Digital el passat diumenge 19 d'agost de 2012
A l’Alt Empordà se’ns ha cremat el paisatge, se’ns ha tornat a cremar el paisatge! 26 anys i 3 dies després del gran incendi de l’Alt Empordà (1986) les flames han tornat a escampar cendres fins allà on el vent, la tramuntana, les ha empès. I com fa 26 anys, el paisatge que el foc ens deixa és desolador!
El foc de l’Alt Empordà ha fet molt de mal a nivell personal, amb la mort de 4 persones, a nivell particular, fent malbé cases, masos i un munt de finques agrícoles, forestals i ramaderes, a nivell econòmic, a nivell natural... Els efectes sobre l’economia i la biodiversitat són evidents, però no sempre els efectes sobre les persones que l’han patit són prou tangibles.
Jo vaig viure l’incendi des de Cantallops, poble natal de la meva mare en el què hi tenim família i casa. La nit del foc, la primera nit del foc, la del diumenge 22 de juliol, feien més por el records de fa 26 anys, la temença que les flames passessin de nou per sobre el poble, que no pas les flames que l’envoltaven, per la vessant de muntanya i al pla, a certa llunyania però clarament visibles. Les flames feien respecte, però els “fantasmes” em generaven més neguit!
L’incendi del 1986 va marcar el poble de Cantallops, va deixar una empremta inesborrable en tots aquells que el van viure, veure i patir. A casa es recorda amb especial tristor la desolació del meu avi, a qui aquell foc va deixar anímicament molt tocat; mesos després, delicat de salut, ens va deixar amb 82 anys.
L’altre dia, tornant a Cantallops després del foc, veient les cendres i els arbres calcinats a costat i costat de la carretera que hi porta des de la Jonquera, pensava que el més trist és que amb 82 anys de vida les darreres imatges que el meu avi va veure de Cantallops era la d’un poble, la d’un terme, tenyit per les cendres. Deien a Cantallops després de l’indendi: se’ns han cremat els records!
Apagades les flames l’Alt Empordà ha de conviure amb les cendres, però no farà resignadament, sinó, com fa 26 anys, com també va fer-ho el meu avi fins allà on les forces i la vida li van permetre, amb la ferma voluntat de recuperar els boscos, les explotacions agrícoles, l’activitat econòmica, el paisatge!
Una de les iniciatives que s’han endegat per a la recuperació de la terra cremada és la campanya “Foc al Cor” impulsada per l’IAEDEN (Institució Alt Empordanesa per a l'Estudi i Defensa de la Natura), que té per objectiu recaptar com a mínim tants euros com hectàrees es van cremar: 13.000 €.
Però “Foc al Cor” no és només una campanya per a recaptar fons, també esdevindrà una convocatòria per a presentar projectes amb l’objectiu de promoure la recuperació de les zones afectades pels incendis: restauració de bens materials, restauració d’ecosistemes, projectes innovadors relacionats amb la prevenció d’incendis (pedagògics, d’investigació, etc…).
Iniciatives com “Foc al Cor” no només permetran recuperar la terra cremada, també ens permetran recuperar-nos anímicament, encara que els qui hem viscut de prop l’incendi tindrem el foc marcat al cor. I potser algun dia se’ns cremaran de nou aquests records (esperem que no!) però mai hi haurà prou flames ni cendres per esborrar-los!
Article publicat a Gironainfo.cat el passat 1 d'agost de 2012
Avui fa un any que es va morir a Juanita, la meva àvia de Cantallops. Per avui havia previst un escrit sobre aquest primer any sense ella, de com han canviat algunes coses, de com la vida segueix, de com la recordem a casa...
Però avui no us parlaré d'ella, sinó del del seu poble, Cantallops, i voldria fer-ho, com parlaria d'ella, no un punt de tristesa sinó d'esperança!
I és que de la mateixa manera que al llarg d'aquest any el record de la meva àvia ha anat desdibuixant cada dia un xic més el dol i la tristesa, i dibuixant cada dia un xic més un somriure, confio que quelcom semblant passarà amb el Foc Empordà, passant de la desolació a l'esperança!
I a Cantallops aquesta setmana hi ha dues activitats que, ben segur, ens ajudaran a començar a enterrar les cendres amb esperança!
"Una branca d'olivera escapçada de la terra, de la seva terra, l'acompanya en el seu repòs etern, una branca d'olivera, també símbol de la Pau..."
Amb aquestes paraules acomiadava fa un any a la meva àvia...
Amb la cursa i concert solidaris, amb tantes altres iniciatives solidàries tornaran a rebrotar les oliveres cremades, tornarà a rebrotar l'Alt Empordà!
Nascut entre Blanes i Cadaqués
molt tocat per la tramuntana
d'una sola cosa pots estar segur
quan més vell més tocat de l'ala.
Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.
Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava,
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no si tirava.
Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.
I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suïcidi
potser ho deixi fins demà.
Parafrasejant Bruce Lee, que ho deia amb l'aigua, i recollint l'esperit de la campanya 1 català, 1 arbre, avui et convido a que siguis arbre, que com a català que ets, siguis també arbre! Que siguis arbre també fins i tot si noetscatalà!
Dies enrere publicava un apunt al bloc sobre la campanya 1 català, 1 arbre en què expressava que hi trobava a faltar la informació dels impulsors de la iniciativa, un xic més de concreció; tots els dubtes que tenia es van esvair amb el comentari que un dels impulsors de la campanya va publicar al bloc.
Per tant sigues arbre... I és que de la mateixa manera que per educar un infant cal tota la tribu, per recuperar l'Alt Empordà de l'incendi que l'ha calcinat cal tot un país, cal tot el nostre País, necessitem que cada català sigui un arbre! O el què és el mateix, 1 català, 1 arbre! Sigues arbre amic meu!
Si avui, ara mateix, hagués de fer una donació en alguna de les campanyes promogudes per recuperar les zones afectades pel foc de l'Alt Empordà ho tindria clar: Foc al Cor.
És cert que és molt més popular la campanya 1 català, 1 arbre, però, sense voluntat de confrontar ambdues iniciatives, però sí comparar-les, la promoguda per l'IAEDEN em genera més confiança.
La campanya 1 català, 1 arbre té a favor que ha tingut una gran reprercussió a les xarxes socials, especialment a Twitter, també a Facebook; els perfils en ambdues xarxes d'1 català, 1 arbre tenen molts més seguidors i fans que no pas els de l'IAEDEN(i Twitter).
No és el nombre de fans, de seguidors, ni la seva repercussió el què em fa decantar per una o altra campanya, sinó que és la transparència, els referents i la informació que transmeten i comuniquen ambdues campanyes; i aquí, seguidors i popularitat a banda, Foc al Cor per mi guanya la partida.
Al web de la campanya 1 català, 1 arbre expliquen clarament quin és el seu objectiu i què cal fer, però el què no queda és el com... Però sobretot a 1 català, 1 arbre hi trobo a faltar un espai que digui clarament qui impulsa aquesta iniciativa, qui hi ha al darrere!
Que sigui una iniciativa particular no és, a priori, cap problema ni cap barrera, però que qui té promou la iniciativa no s'identifiqui, més enllà d'un telèfon mòbil i un correu electrònic sense saber a qui adreçar-te no penso que sigui la millor de les bones pràctiques.
Aplaudeixo la iniciativa d'1 català, 1 arbre; ha quallat i ha arribat a la gent, ha ajudat a difondre el desastre del foc i, ben segur, a prendre consciència de la necessitat de recuperar la terra cremada... Res del què fan, res del què han fet, és en va, tot al contrari! Però em permeto suggerir-los dues coses:
que els impulsors, particulars o entitats, s'identifiquin clarament al web i a la resta de xarxes, en pro de la transparència, i...
que es sumin, i amb ells tots els seus seguidors, a la campanyaFoc al Cor!
Vine'm a buscar
quan les bromes negres tenyeixin el mar.
Sigues el meu far
quan la boira ofegui i no pugui avançar.
La platja on vull naufragar,
a recer de les ones,
on el vent no fa mal.
Que tinc les veles tristes
i ja no puc navegar.
Que sóc nàufrag de la vida,
sense barca i sense mar.
Que tinc les veles tristes
I ja no puc navegar.
Que tinc l'ànima trencada
i m'ofego en aquest mar.
Vine'm a buscar
quan l'horitzó fugi i se'm pugui escapar.
Sigues el meu far,
quan crits de gavines m'angoixin el pas.
La platja on vull naufragar,
a recer de les ones,
on el vent no fa mal.
Que tinc les veles tristes
i ja no puc navegar.
Que sóc nàufrag de la vida,
sense barca i sense mar.
Que tinc les veles tristes
I ja no puc navegar.
Que tinc l'ànima trencada
i m'ofego en aquest mar.
Que sóc nàufrag de la vida,
sense barca i sense mar.
Gran part de la carretera de La Jonquera a Cantallops té aquest trist paisatge! Foto: Roger Casero
170 imatges
De totes les fotografies que vaig fer amb el mòbil, algunes publicades a Instagram, de l'incendi de l'Alt Empordà he seleccionat 170 imatges a mode de recull i testimoni gràfic; la majoria són fetes a Cantallops, però també n'hi ha de Campmany i de La Jonquera.
10 piulades
De totes les piulades que he fet, n'he seleccionat les 10 que m'han semblat més rellevants...
El paisatge, un actiu del nostre país... tenim molt per recuperar! #focempordà #reviuempordà http://instagr.am/p/NhLSJyy6iM/
1 frase La frase no és meva, és del bloc del Grup Xiruca i Forquilla de Cantallops, i us convido a clicar l'enllaç per llegir el magnífic text que s'amaga rere aquest títol:
Cartell a la carretera de Cantallops que alerta del perill d'incendis. Foto: Roger Casero
Jo avui, 26 de juliol de 2012, tenia previst parlar del 14è aniversari del meu casament, de com segueixo enamorat de la Sira, de com, malgrat les dificultats, que sempre n'hi ha, tirem endavant la nostra família, també gràcies a les nostres famílies, de com passen els anys, de com passa la vida...
Jo avui volia parlar de l'estada que vam fer a Carcassonne per celebrar l'aniversari gaudint d'un concert d'Alan Parsons... Però per més que ho intento, les mans, el cor, només volen que escrigui sobre el foc de l'Alt Empordà i sobre com l'hem viscut, personal i col·lectivament...
Reconec que em va costar marxar, dilluns, de Cantallops; era el més assenyat, era el millor, per mi i la meva feina, per les meves filles, per la Sira... però tot i això em feia recança marxar...
I va fer mal transitar per un Alt Empordà encara en flames i cobert de cendres!
Però precisament la celebració de l'aniversari del casament em va donar l'oportunitat de tornar de nou,ahir, 25 de juliol de 2012, a Cantallops! Tornar per a fer una visita llampec a la família, per saber d'ells, per compartir la catàrsi, per anar refredant patiments, per anar valorant els danys, per començar a pensar en què caldrà fer per recuperar allò perdut, allò cremat... per anar recuperant el somriure! Em va agradar tornar ahir a Cantallops...
El dilluns piulava que aquest foc deixarà empremta a les meves filles... també me'n deixa a mi, també li'n deixa a la Sira, també en deixa a tots els qui, d'una manera més o menys directa, l'heu patit, l'heu viscut, l'heu compartit...
S'apaguen les flames, però el foc no desapareix; el tenim, el tindrem present en forma de cendres, d'arbres cremats, de paisatge devorat per les flames...
Operaris treballant per reestablir el subministre elèctric a Cantallops. Foto: Roger Casero
Però no deixem que el paisatge desolador ens deixi desolats a nosaltres, no deixem que les cendres tenyeixin de cendra els nostres cors i fem com la Sira, que tornant a casa, dilluns, i anant a Carcassonne, dimarts, i tornant a Cantallops, ahir, veient per la finestra del cotxe els efectes del foc, després de lamentar-se'n, de seguida rumiava què podia fer ella, què podia fer jo, què podríem fer tots per enterrar les cendres sota un nou mantell verd de natura...
Així és ella, és de les que, davant les dificultats, s'arromanga! Una gran companya de viatge, i ja fa més de mitja vida que fem camí junts!
Jo avui tenia previst parlar del 14è aniversari del meu casament...
Però un inesperat incendi, iniciat diumenge al matí a la Jonquera, a la zona dels Límits, va capgirar de ple, lamentablement, els plans del cap de setmana! I no ho lamento pas per mi, per nosaltres, sinó pels qui viuen el dia a dia als pobles afectats per aquest gran incendi!
El meu relat sobre aquest cap de setmana és encara molt present a Twitter... on entre d'altres coses, hi ha aquestes imatges! Són un testimoni gràfic més d'aquest incendi que, si bé ha afectat molt de terme de Cantallops, no ha passat, com fa 26 anys, per damunt el poble, tot i que els fantasmes, com les flames, van voltar pel conscient i subconscient dels qui van patir aquell terrible incendi!
