Les cites dels llibres. "Poesies", de Joan Salvat-Papasseit

D'entre les cançons intensament emotives de Joan Manuel Serrat jo hi compto la del poema de Joan Salvat-Papasseit "Res no és mesquí". Poema i cançó són un gran tresor de la nostra llengua, de la nostra cultura.

És clar que Papasseit és molt més i, al seu dia, en plena infantesa, vaig ensopegar amb aquest llibre,  un recull de les seves poesies (Edicions Ariel, 2a edició, 1978), que la meva mare va comprar a mitjans de febrer de 1981; una breu nota, que he situat a la portada amb l'ajuda d'un clip, condueix cap al poema "Nadal", que deuria escriure i possiblement regalar a algun amic o amiga... Sincerament, no ho recordo!

De Salvat-Papasseit són curiosos els "Poemes en ondes hertzianes" (1919), el seu primer llibre, i curiosament de tots els que recull el llibre (tots), és l'únic que duu una cita literària:

"L'Art commence où finit l'imitation."
Pierre Albert-Birot

De Papasseit també m'agrada molt aquest altre poema, "Mester d'amor":

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada. 

I sí, també "Res no és mesquí":

Fer un directe!

Fer de la necessitat virtut, diu la frase, i jo hi afegiria "sense la necessitat de ser virtuós!"

La necessitat ja la vam tenir l'any passat, amb l'inici de l'estat d'alarma i el confinament; van aparèixer tantes necessitats, ara fa un any! Afortunadament també moltes virtuts.

La necessitat era transportar, quasi d'avui per demà, l'acte de lliurament dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras del format presencial al telemàtic; l'any passat va ser una autèntica contra rellotge i, amb el suport desinteressat d'un professional de l'audiovisual, vam poder retransmetre els premis fent un directe a YouTube. Quina odissea!, i al final, uf!, prova superada!

Aquest any la necessitat era la mateixa (retransmetre en directe els premis a través de YouTube), i vam afegir-hi un repte: fer-ho tot, absolutament tot (producció, realització i emissió) des de la pròpia entitat, sense tercers, tot amb personal de la casa! Si els esdeveniments telemàtics han vingut per quedar-se, val més que el saber-ho fer també es quedi, no?

El dia de Sant Jordi, minuts abans de les 12 del migdia, ho teníem tot a punt, i jo els nervis a flor de pell; vam convertir una sala de reunions de l'entitat en la sala de màquines, la de realització, amb tres ordinadors i els qui havíem de controlar la realització l'emissió amb els dits creuats!

A les dotze vam començar l'emissió, i poc a poc, minut a minut, l'escaleta i el guió van anar avançant, sorprenentment, sobre el guió previst! Ara una intervenció en directe, ara entra un vídeo, ara una retolació... Quins nervis! 

Diu el meu rellotge, que m'ho mesura quasi tot,  que l'estrès, durant aquella hora, es va incrementar... Estava tan nerviós que un company informàtic que em feia suport tècnic em va dir: perquè parles fluixet, igualment no ens senten! Vam esclatar de riure...

La realització va tenir algunes petites errades, però en general tot va anar molt bé i l'acte de lliurament va pode lluir, que és del que es tractava! Quan es va acabar vaig notar un gran alleujament, i alhora, ho reconec, una certa eufòria!

Vam fer de la necessitat virtut, i vam decidir fer-nos-ho nosaltres mateixos; vam fer de la necessitat virtut i vam decidir aprendre'n; vam fer de la necessitat virtut i, sense la necessitat de ser virtuosos, ara ja en sabem una mica més que fa un any!

Ara, fer un directe, ja no ens espenta tant! I sobretot sabem que, quan es fa un directe la feinada és, en gran mesura, tot el que cal preparar abans de prémer el "play"!

Ah, per cert, si voleu veure, o tornar a veure l'acte de lliurament de la 9a edició dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, només heu de fer un clic!

Pacifiquem les xarxes socials

Tan bèl·liques estan les xarxes socials per què necessitin ser pacificades?

Es pot educar per a la guerra (de fet s'educa per a la guerra arreu, i moltes vegades de forma sibil·lina) i afortunadament també es pot educar per a la pau, entenent sempre que la pau és molt més que l'absència de guerra.

L'educació per la pau i per la no violència és del tot necessària i imprescindible, encara avui, encara a casa nostra, doncs massa vegades volem resoldre els conflictes amb violència, en totes i cadascuna de les seves manifestacions.

El que no m'esperava és que també fos necessària l'educació per la pau a les xarxes socials, posant l'accent en la necessitat que qui en fa ús hi participi sempre de forma respectuosa i no violenta. Mare de Déu senyor, sí que estem malament!

Que una entitat com la Fundació per la Pau hagi hagut de fer una campanya de sensibilització per a l'ús respectuós de les xarxes socials és l'evidència que no anem bé, que no estem bé.

A les xarxes socials, especialment a Twitter, l'insult i el menyspreu campen quasi amb total impunitat, i en comptes de fomentar el debat, la discussió i el diàleg, alimenten l'odi. Qualsevol discrepància, especialment si és política, fins i tot un petit matís, sembla ser suficient pretext per a insultar i menysprear l'altre gratuïtament, i quedar-se tan ample...

Amb la campanya "Pacifiquem les xarxes" Fundació per la Pau no només vol sensibilitzar, també vol incidir en el bon ús de les xarxes socials, promovent "una participació en l’entorn digital més respectuosa, creativa i positiva, lluny de la bronca, el menyspreu i els discursos d’odi".

Moltes persones abans de piular haurien d'aturar-se i respirar, i dedicar uns minuts a repassar aquestes 15 propostes per pacificar les xarxes.

No en dubto, amb unes xarxes socials pacificades tothom, absolutament tothom, hi sortirem guanyant! No és tan difícil...

Que t'escoltin...

L'entrevista que el Diari Ara li va fer a la Sira setmanes enrere, compartint les seves vivències com a afectada per la covid persistent, no va passar gens desapercebuda i va generar, sobretot, dues grans onades: una d'ànims i solidaritat, un autèntic tsunami, i una altra, en certa manera, d'auxili i suport, menys nombrosa però igualment intensa!

Arran de l'entrevista no són poques les persones que, per terra mar i aire, és a dir, a través de les xarxes socials i d'amics, coneguts, saludats o familiars, s'han adreçat a la Sira demanant, simplement, parlar amb ella; sí, també hi ha qui se li ha adreçat per a recomanar-li tal tractament, o tal altre, però a mi el que m'ha sorprès són les persones que, sobretot, han contactat amb la Sira per ser, simplement, escoltades!

Escoltades per una persona que les pot entendre, perquè també ha reclamat ser escoltada; escoltades per una persona que ha viscut, com elles, la desesperació de la incomprensió, i la importància de ser compresa. Escoltar i compartir, escoltar i acompanyar, escoltar i crear, poc a poc, una mica de comunitat, d'equip, per petit que sigui...

És curiós com un gest tan senzill, i a priori a l'abast de tothom, escoltar, pot ser tan poderós. Per aquestes persones ser escoltades no les guarirà, ja ho sé, però sí que farà que el seu trànsit per la malaltia, aquest (putu) covid persistent, no esdevingui una solitària travessia pel desert o, encara pitjor, per un mar de incomprensió.

No descobreixo res que no sapiguem, simplement ho poso en valor perquè aquests darrers mesos he vist com la Sira ha anat teixint xarxes de suport de persones afectades per la covid persistent, i com aquestes xarxes van generant un impacte positiu en l'estat d'ànim de les persones que en formen part.

Al capdavall escoltar és una manera de cuidar, de tenir cura, de vetllar; a vegades és, quasi, l'única cosa que podem fer la resta, ser allà al costat, abraçar i, sobretot, escoltar...

Sant Jordi gloriós!

Aquest Sant Jordi potser encara no hem matat el drac, però per moments el divendres passat el vam deixar mig estabornit!

Tinc la sensació que aquesta diada de Sant Jordi hem fet una catarsi col·lectiva, que d'alguna manera ens hem retrobat i reconciliat amb nosaltres mateixos, ens hem tornat a sentir comunitat.

El bon temps va acompanyar, i la possibilitat de poder celebrar Sant Jordi on toca, al carrer, tot i la mascareta i les restriccions d'aforament dels espais habilitats amb parades de llibres i roses, va ser tota una injecció de moral,  d'optimisme i d'autoestima.

A Girona vam canviar la Rambla de la Llibertat per la zona de La Copa de la Devesa, i caldrà valorar si aquest nou emplaçament haurà vingut per quedar-se, o si l'any vinent, o l'altre, tornarem a rovell de l'ou... Potser el més important és celebrar Sant Jordi al carrer, amb independència de quin carrer sigui!

Ja sabem que una flor no fa estiu, i ja hem viscut, aquest darrer any, moments de major obertura i permissivitat, i moments de més restriccions i reclusió; una flor no fa estiu, però que bonica aquesta flor, quin Sant Jordi més gloriós!

I sí, per Sant Jordi tan sols vam lliurar, i guanyar, una batalla, però la guerra, seguint amb el símil bel·licista, encara no l'hem guanyada. Tan de bo l'any vinent puguem dir, a pulmó obert i sense mascareta, el poema de Sant Jordi: Sant Jordi va matar el drac amb unes vacunes de veritat!

"Angelene". Minuts Musicals amb nom propi

PJ Harvey va arribar a la meva vida a través a mitjans dels anys noranta amb la cançó "Down by the Water", motiu suficient per compar-me el disc que la contenia, "To Bring You My Love".

Amb una portentosa veu i un talent inqüestionable, PJ Harvey és una de les grans dames de la música alternativa i les seves cançons tenen un color, i una intensitat, molt característiques.

Una bona mostra és "Angelene", cançó publicada l'any 1998, que canta la poc esperançadora vida d'una prostituta... Així són les cançons de PJ Harvey, crues com la vida mateixa! 

El videoclip, per cert, s'ha editat fa pocs mesos amb material que aleshores es va gravar per la cançó, i que va restar inèdit.

Les cites dels llibres. "La mala filla", de Carla Cerati

No recordo perquè vaig triar aquest llibre, entre tots els possibles, per regalar-li a la Sira en el nostre primer Sant Jordi, avui fa vint-i-set anys...

El deuria remenar i llegir-ne la contraportada i les solapes interiors, i és evident que, per més que remenés altres llibres, l'elecció final va ser aquesta! Sense desmerèixer el llibre, potser no va ser la millor elecció, i menys per un primer llibre de Sant Jordi!

A la Sira, d'entrada, no li va entusiasmar, suposo que pel títol, i el cert és que no és dels llibres que més li ha agradat llegir... Potser aleshores era massa jove (en tenia 16) per identificar-se amb la filla de la novel·la: a les portes de la maduresa, amb una mare de vuitanta anys. Potser una nova lectura li oferiria, ara, una segona oportunitat...

Què podria dir, en defensa pròpia? Que no feia ni un any que festejàvem? Que era un pallús de 19 anys?... A vegades no hi ha defensa possible.; no sé, el llibre em va fer bona pinta, i el cert és que és una novel·la reconeguda d'una escriptora italiana també reconeguda; potser no era el moment...

Possiblement el que més li va agradar d'aquest llibre, més enllà del gest de regalar-li, és la dedicatòria que li vaig escriure, tota una declaració d'intencions!

Avui, però, no la reproduiré, que del que es tracta és de citar les cites, no les dedicatòries, i la cita de "La mala filla" (Muchnik Editores, 1993) és aquesta, certament pertorbadora:

"És molt dolorós divulgar la vida d'una mare.
I revelar-ne els errors és pervers.
Per què ho faig, doncs?"
Edward Dahlberg

Malgrat el llibre aquí segueixo, vint-i-set anys després, assumint cada Sant Jordi (i de fet cada dia) el risc d'equivocar-me de llibre; aquest any, però, jugo segur, si més no amb el títol del llibre (que no desvetllaré, però fàcilment podeu deduir, entre costures), per recomanació d'en Martí Gironell!

Bon Sant Jordi!

Sant Jordi: llibres, roses i premis d'acció social!

Aquest any sí, aquest any celebrarem Sant Jordi per Sant Jordi!

Ho farem d'aquella manera, com ho fem ara quasi tot: amb la cara emmascarada, les mans xopes de gel hidroalcohòlic, i amb la distància i aforament reglamentaris! Millor això que res!

Res és el que vam tenir l'any passat, amb un Sant Jordi suspès i prorrogat a l'estiu; i tot i que és cert que no serà un Sant Jordi com els d'abans, amb els centres de les ciutats plens a vessar, com a mínim podrem sortir al carrer i comprar i regalar llibres i roses!

Recuperem la tradició, i la tradició diu que, també per Sant Jordi, a Plataforma Educativa celebrem els Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras! Els d'enguany tampoc podran ser presencials i, com els de l'any passat, els podreu veure  a través de YouTube.

El canvi de format, de presencial a telemàtic, però, no ha transformat l'esperit dels premis: celebrar i fer un reconeixement a l'acció social, i premiar la innovació social, l'emprenedoria social i la coresponsabilitat ciutadana.

Premis i reconeixements a banda, l'acte també ens servirà per a presentar un nou llibre de la col·lecció de Plataforma Educativa, i tot plegat ho amanirem amb un toc de màgia i un glop de música!

Ens hi acompanyeu!

La Superlliga

La idea fa temps que ronda i ha hagut de venir una pandèmia, amb la seva crisi econòmica, que també ha afectat els clubs de futbol, per accelerar-ho tot!

Alguns dels principals clubs de futbol d'Europa ja han llençat la proposta de fer una Superlliga d'Europa, a desgrat de la UEFA, la FIFA i les federacions de futbol dels respectius països, que ja han posat el crit al cel i, fins i tot, amenaçat a clubs i jugadors d'excloure'ls de les competicions internacionals que organitzen...

Podem observar la proposta de la Superlliga des de diferents perspectives: una podria ser l'econòmica, l'altra la romàntica, i naturalment fins i tot l'esportiva.

Des de la perspectiva econòmica la proposta té lògica: els clubs que en formarien part rebrien, ja d'entrada, una bona injecció de diners, i amb els clubs de futbol seguiria passant com amb les persones: els rics cada vegada són menys, i els que ho són cada vegada són més rics...

És clar que hom podria pensar que els beneficis no serien només per als clubs selectes que participarien en aquesta Superlliga; hi hauria també beneficis indirectes per al futbol en general, que suposo que s'haurien de repartir les engrunes.

Des de la perspectiva romàntica es trenca la classificació per mèrits esportius (que solen anar lligats també a la riquesa del club), ja que aquesta Superlliga europea tindria clubs de ple dret, que hi participarien independentment de la seva classificació a les lligues casolanes, quelcom que en part ja passa al bàsquet amb l'Eurolliga; amb el bàsquet aquesta guerra ja es va lliurar fa uns anys...

Es perd part de l'essència de la competició, certament, en benefici de l'espectacle, que també és del que es tracta; els grans equips d'Europa volen jugar i competir més entre ells, de forma més regular i continuada, aprimant les lligues domèstiques. Guanya l'espectacle, part del futbol (el modest i de classe mitja) possiblement hi perd...

Des de la perspectiva esportiva, aquesta Superlliga permetria que cada temporada tinguéssim múltiples enfrontaments entre els equips grans d'Europa, i aquí el risc és que la resta de clubs de futbol perdin competitivitat esportiva, i se'n ressentin les lligues domèstiques; això en part ja passa, i només hem de veure, per exemple, el que passa a la lliga espanyola: les darreres 20 lligues les han guanyat només 4 equips: Atlético de Madrid (1), València CF (2), Real Madrid (7) i Barça (10).

Veurem com acaba aquesta guerra, que és sobretot una guerra pels diners; els clubs volen gestionar-los directament, sense la intermediació i els criteris de la UEFA, que fa i desfà calendaris i talla el bacallà.

Competicions com la NBA, encara més tancada, o l'Eurolliga de bàsquet (amb certa permeabilitat d'entrada i sortida de clubs) han marcat un camí que els clubs més importants d'Europa també volen prendre; el pols està servit, i poques hores després de presentar-se ja hi ha hagut les primeres desercions, d'entrada la dels clubs anglesos!

Al capdavall tot es resumeix amb una paraula: poder; al capdavall tot es representa amb una persona, o més aviat personatge: Florentino Pérez!

Un trist paper...

"Busco chica para cuidar a mi madre, si puede ser soltera ya que ella está delicada; eso sí, no puedo pagar un sueldo pero si habitación y comida."

Sota el missatge d'aquest paper, clavat en un fanal del barri del Pont Major de Girona, hi havia, també escrit a mà, un número de telèfon repetit en tires d'aquelles per estirar.

Dedueixo que la persona que va escriure aquest missatge, que va agafar paper i bolígraf, escriure el missatge i el telèfon, retallar a mode de serrell la part del telèfon i baixar al carrer per clavar-lo amb cinta adhesiva, deu estar molt desesperada!

La persona molt desesperada i la seva mare, ja ho veiem, desvalguda... I desesperada i desvalguda també ha d'estar la dona que, a canvi de sostre i menjar, accepti aquesta feina! La mera existència d'aquest paper és senyal que quelcom no funciona bé, que vàries coses no funcionen bé!

És evident que aquesta persona necessita suport, i la seva mare possiblement atenció sociosanitària, i potser aquest trist paper, més que clavar-lo en un fanal del carrer, hauria d'anar a parar a sobre la taula dels serveis socials, en cas que no siguin coneixedors de la situació que es deu viure en aquesta casa, entre aquesta persona desesperada, i la seva mare desvalguda.

M'agradaria que cap dona acceptés la feina, ja que lluny de resoldre positivament aquesta situació, en perpetuaria la precarització encara més; si el diner crida el diner, la pobresa crida la pobresa!

Vaig fer la foto de pressa i corrents tornant de comprar, i després em va saber greu no haver fotografiat el número de telèfon mòbil; el podria haver inclòs a la foto, i després retallar-lo... L'hauria pogut fer arribar als serveis socials del barri; també jo, aquí, vaig fer un trist paper, pensant més en la piulada que faria que no en la necessitat de resoldre la situació que aquesta persona, i la seva mare, estan vivint.

També jo, en aquesta situació, sóc una evidència més que quelcom no estem fent bé, que a vegades perdem perspectiva i desenfoquem prioritats, i ni tan sols aquest article serveix de propòsit d'esmena. No sé si encara trobaré aquest trist paper clavat en algun fanal del carrer...

La Copa de Koeman

Els dos primers minuts de joc van esvair, per a qui els tingués, els dubtes que el Barça podia haver generat després de la darrera derrota davant el Real Madrid. Dos minuts de possessió que van ser tota una declaració de principis: avui sabem a què jugarem, i jugarem així. 

Amb la controvertida, i alhora efectiva, defensa de cinc amb tres centrals, el Barça es va fer amo i senyor del partit, i la manca d'encert a la primera part i a l'inici de la segona, ara pels pals, ara pel porter, no va deprimir l'equip, com altres vegades. 

Fortalesa tàctica, i fortalesa mental, i mentrestant anar desgastant un Athletic de Bilbao que, també s'ha de dir, arribava cansat, en dinàmica de resultats negativa i havent perdut, fa quinze dies, la final de la Copa de la temporada passada contra la Reial Societat. 

I va arribar el gol perquè era inevitable, i el Barça va superar també una altra assignatura pendent d'aquesta temporada: la labilitat defensiva després de marcar, que ha generat massa sovint ensurts i gols dels equips contraris... Fortalesa tàctica, fortalesa mental, i fortalesa defensiva; amb aquests ingredients el títol no es podia escapar! 

A partir d'aquí la resta és història, amb tres gols més, un d'un Frenkie de Jong estelar, i dos de Messi per engreixar la seva extensa vidioteca! 

En la seva trajectòria a la Copa el Barça ha anat superant eliminatòries a empentes i rodolons, remuntant partits al darrer moment i lluitant contra ell mateix, contra la seva versió més desesperant; dissabte, però, va rubricar una final per emmarcar que, sens dubte, com a mínim salva una temporada que es preveia nefasta, i de nou en blanc. 

La samarreta de celebració de l'equip, tota una declaració de intencions: la primera d'una nova era. Veurem si una Copa fa estiu, o no... 

Ara toca competir la Lliga, si és possible fins al final, sense la pressió de guanyar-la i, per tant, sense descartar-la. No depèn només del Barça guanyar-la (amb l'empat d'ahir del Real Madrid resulta que novament sí!) , però sí competir-la fins a la darrera jornada, i només ho farà si manté la millora de joc i de resultats dels darrers partits, Real Madrid a banda. 

Koeman ha sabut recuperar a nivell futbolístic i anímic una plantilla deprimida, enfonsada en un declivi imparable a final de la temporada passada, llençant la Lliga i essent humiliada a Europa. 

Per Koeman la Copa era el camí més curt cap a un títol, i la seva fe (i perseverança) potser no mourà muntanyes, però ha servit per aixecar la Copa! Per mi si aquesta Copa té un nom, sens dubte, és el de Koeman. 

"Polly". Minuts Musicals amb nom propi

L'any 1987 una adolescent de 14 anys de Tacoma (estat de Washington), tornant d'un concert de rock va ser segrestada per un home que posteriorment la va violar i torturar. Kurt Cobain va llegir aquesta tràgica notícia al diari i va composar "Polly", cançó que formaria part del llegendari disc "Nevermind", en el que també hi trobem les imprescindibles "Smells Like Teen Spirit", "In Bloom" i "Come as You Are".

La cançó no va estar exempta de polèmica, ja que Cobain la va escriure des de la perspectiva del violador; i més quan temps després de publicar-se es van detenir dos violadors abusant d'una adolescent menor d'edat mentre escoltaven aquesta cançó. Kurt Cobain va definir aquests violadors com a plàncton i brossa...

Més enllà de la veu de la cançó, que podria donar entendre que Kurt Cobain es posava al costat del violador (sempre ho va negar!) el rellevant és que  Nirvana cantessin sobre aquest tema, no massa habitual, aleshores, a les lletres de les cançons. Uns anys després de la mort de Kurt Cobain la cantant Amanda Palmer va fer una versió de la cançó, i un videoclip relatant el segrest i violació...

Lamentablement avui encara seguim llegint al diari tràgiques notícies de violacions, tortures i assassinats de dones...

Les cites dels llibres. "El país de les dones ocell", de Huguette Pérol

Hi ha llibres que no sé com han arribat a casa, que no tenen escrita cap data ni motiu, tot i que puc intuir-los; és el cas del llibre d'avui, "El país de les dones ocell", de Huguette Pérol, que sé que algun dia vaig llegir, i en tinc una evidència, però no recordo quan ni perquè, tot i que puc intuir-ho...

Aquest llibre m'ha acompanyat en els quatre trasllats que he fet a la meva vida, pel que d'entrada podria intuir que el llibre és meu; editat per l'Editorial Pòrtic el 1987, en una col·lecció, llegeixo en els crèdits, dirigida per Pilar Rahola, intueixo que el deuria llegir a segon o tercer de BUP com a lectura obligatòria; el llibre no té cap data a la primera pàgina, només el que s'intueix que deuria ser el preu: 550 pessetes?

El que sí té, entre les seves pàgines groguenques, és un tros paper quadriculat amb la relació de personatges del llibre escrits a mà, del meu puny i lletra, amb una breu descripció de cada un d'ells, i fins i tot en un racó hi ha divisió simple: 107:2, amb el corresponent resultat: 53,5; què deuria estar calculant? El llibre té 107 pàgines... deuria calcular quantes n'hauria de llegir en dos dies, que deurien ser els que quedaven per esgotar el termini...

Aquest paper demostra, a banda que deixava massa coses per a darrera hora!, que poc i molt em vaig llegir el llibre, i la pista del quan és el punt de llibre del Departament de Cultura i de la Federació de Llibreters de Catalunya que també s'amaga entre les seves pàgines. El punt de llibre és commemoratiu de "L'any del Tirant", en motiu dels cinc-cents anys del Tirant lo Blanc; "L'any del Tirant" es va celebrar entre el 23 d'abril de 1990 i el 23 d'abril de 1991, pel que intueixo que me'l deuria llegir l'any 1990, fent segon o tercer de BUP, segons el moment de l'any...

El llibre, que narra la història de dues germanes, Olfa i Siham, en un context de xoc entre les cultures i tradicions oriental i occidental, conté aquesta breu cita a l'inici:

"Per Déu, no enterboleixis l'aigua, home que tens pressa, abans que els qui s'estimen puguin beure." Poema beduí.

Si fes com fa la meva mare amb els llibres, i si (sempre) li fes cas, aquest llibre duria, com a mínim, escrita la data que va arribar a casa i, probablement, el motiu; és clar que aleshores, per poder-ne parlar, no hauria pogut fer gala de la meva habilitat deductiva (nivell bàsic), ni m'hauria deixat en evidència...

Més persistent que el virus!

La Sira és més persistent que el virus!
Ei, que si jo ho dic és perquè ho diu ella mateixa: "(...) no em rendeixo, perquè de persistent ho soc més jo que el virus."

Aquest és un trosset del titular de l'entrevista que el Diari Ara ha fet a la Sira, afectada de Covid Persistent. L'entrevista, feta per la periodista gironina Marta Costa-Pau, està molt bé i us recomano que, si encara no ho heu fet, la llegiu de dalt a baix!

Entrevistes com aquesta, més enllà del fet personal que hi surti la Sira, són importants per a donar visibilitat al patiment que, com ella, viuen cada dia, i des de fa molts mesos (en el seu cas més d'un any) les persones afectades pel Covid Persistent.

L'entrevista de la Sira ha causat sorpresa a amics, coneguts i saludats, que tot i que a vegades parlem o ens saludem, potser no sempre hem parlat prou de la seva afectació.

A vegades topes amb amics, coneguts o saludats i la resposta a la pregunta "què tal, com esteu?" és un automàtic i genèric "bé, anar fent", en el que aquest "anar fent" duu implícitament l'anar fent de la Sira...

A vegades és manca de temps, de temps per explicar tot el periple d'aquest darrer any, a vegades és mandra, a vegades és no voler-hi pensar, a vegades no ve de gust...

Sigui com sigui, és evident que la major visibilitat d'aquest col·lectiu ha fet reaccionar, tot i que tard i encara amb moltes mancances, el sistema sanitari per a desplegar el seguiment, suport, recursos i cobertures que les persones amb Covid Persistent necessiten per al seu dia a dia: rehabilitació física i cognitiva, suport emocional, baixes laborals...

El Covid fa més d'un any que persisteix en el cos de la Sira, i ni ella sap fins quan li seguirà fent la punyeta, dia sí, dia també... L'única certesa que té la Sira, tot i els moments de flaquesa, és que per a vèncer la malaltia ha de ser més persistent que el virus, i la seva persistència no només és cosa seva, també de les persones que l'estimem, i del sistema de salut.

La seva persistència també és la meva, la nostra...

Hi haurà III República?

Si República fos un verb, em temo que a casa nostra, ara i aquí, només el podríem conjugar en els temps passat i futur, i mai en present! De la República en recordem i evoquem la segona, invoquem la que voldríem i, malauradament, la practiquem poc, o gens...

Avui que fa noranta anys que es va proclamar la II República (a la foto l'alcalde Miquel Santaló proclamant la II República des del balcó de l'Ajuntament de Girona) de nou em pregunto: hi haurà III República?

El règim de monarquia parlamentària que es va definir en la Constitució del 1978, la que ens vam donar entre (quasi) tots, n'és possiblement el principal obstacle, sobretot quan ni tan sols un partit històricament republicà, com el PSOE, té ganes que això canviï, tot i l'enorme perjudici que la monarquia espanyola ha fet i fa, precisament, a l'estat que en principi representa.

Les cases reials potser queden molt bé a les revistes i programes de paper cuixé, però no aporten gaire res més que la representació simbòlica de l'Estat; més aviat, tot sovint, fan més nosa que servei, quan no el perjudiquen lamentablement. L'emèrit rei Joan Carles I n'és el trist exemple, i n'hauríem d'aprendre.

Felip VI ha vingut, ben segur, per quedar-se, i per fer una neteja d'imatge a la figura institucional del rei, de la casa reial i de la monarquia. Per ell no serà...

Avui per avui hom podria pensar que el camí més curt cap a la República és la independència, però la realitat és molt punyetera, a banda de tossuda: si avui fa noranta anys arreu es proclamava la República, avui costa Déu i ajuda investir un president republicà, fins i tot pels qui, a banda d'una república, volen la independència!

En fi, visca la República, "manque pierda"!

Adéu "Holaluz"

La nostra relació, la de "Holaluz" i casa meva, ha estat breu, ben bé com una relació d'estiu, però amb la fredor de l'hivern. Volíem fer una revolució junts i al final, vés per on, l'acabarem fent per separat...

Com amb tantes altres relacions que es trenquen, hi ha hagut una desavinença, que ha desembocat en una irreversible crisi de confiança. M'explico.

L'enamorament, per part meva, va ser a primera vista, concretament la primera vegada que vaig veure l'anunci de les revolucions de les teulades de "Holaluz".

Vaig trucar-hi il·lusionat i d'entrada em van donar llargues: "encara no fem teulades de cases aparellades, serà més endavant", em van dir; cap problema, a vegades és qüestió de paciència, de trobar el moment oportú...

Va passar l'estiu, i ja amb la tardor avançada vaig tornar a trucar, i aleshores sí era el moment, podíem plantejar-nos-ho, i vam començar a festejar.

En una segona cita, telefònica per a més detalls, vam recopilar la informació i les condicions per a contribuir a la seva revolució, que també volíem fer-nos nostra; aquestes eren, a traç gruixut, les condicions:

• Jo em faig client vostre
• Jo us deixo la teulada
• Vosaltres instal·leu i exploteu les plaques fotovoltaiques
• Em feu un descompte de la factura
• I d'aquí a quinze anys les plaques són meves.

La idea ens va semblar interessant. Potser no era per autoconsum, però contribuiríem a generar energia verda i no havíem d'assumir el cost de la inversió, que pagaríem amb el rendiment de les plaques.

Abans de fer-nos clients ens van fer un pre projecte, amb les mesures de la nostra teulada i les dades de consum. Amb aquestes dades, i a l'espera d'afinar més el tret, ens van dir que el descompte a la factura de la llum seria aproximadament d'uns sis euros per factura. Ens va semblar correcte i vam fer el canvi de companyia, pas imprescindible per a fer l'estudi més acurat i la proposta definitiva.

I amb la proposta va arribar la desavinença, el desencís i la crisi de confiança. Aquella previsió de sis euros de descompte en cada factura van passar a poc més d'un, fet el càlcul no només de la potencial producció d'energia, també de l'amortització del crèdit que l'empresa contracta per a finançar la inversió. És a dir, les condicions amb les que nosaltres havíem fet l'aposta, el compromís i el canvi de companyia, ara canviaven substancialment!

Sincerament, vaig tenir la sensació que em prenien el pèl, que els sis euros havien servit per a la captació d'un nou client, i ara que ja érem clients les condicions canviaven.

De res va servir la nostra queixa, de res van servir les seves explicacions. Com lligar-se durant quinze anys amb algú que al primer mes ja hi tens una crisi de confiança? Com construir una relació durant quinze anys amb qui, tot i demanar parlar amb algú de major responsabilitat, no t'escolta?

Mentre esperàvem resposta d'"Holaluz" vaig veure la llum! Som Energia, de qui havíem estat clients i seguíem essent cooperativistes, llançava una nova compra col·lectiva per a instal·lar plaques solars fotovoltaiques a cent llars de les comarques gironines.

Ens hi vam llençar de caps i, com sempre amb Som Energia, tot ha estat molt fàcil i, sobretot, molt transparent! En qüestió de setmanes ens instal·laran les plaques, que seran d'autoconsum, i l'excedent l'explotarà Som Energia.

I sí, pagarem la inversió, però a un preu molt més competitiu (l'avantatge de la compra col·lectiva), i guanyarem en quelcom que no té preu: la confiança.

Amb Som Energia i amb l'empresa instal·ladora (Audit Energia) la sensació (i la certesa) és que tothom hi guanya, també nosaltres; amb "Holaluz" la sensació era que només hi guanyaven ells, o que en tot cas els importava poc, o gens el, nostre guany, ni que es mesurés en confiança.

Aquesta ha estat una bona lliçó, un gran aprenentatge, i tot i que a casa hem dit adéu a "Holaluz", espero que la seva revolució també tingui molt èxit!

Sense rancor nosaltres seguirem fent la nostra, amb Som Energia...

Continguts multiplataforma

Ni la televisió, ni la ràdio, ni els diaris són el que eren! I quan dic el que no són el que eren eren no em refereixo només a fa cinquanta anys, tampoc són el que eren fa tot just cinc o deu anys!

Avui a la televisió es promouen programes de la pròpia cadena que no es poden veure a la televisió, a la ràdio anuncien retransmissions esportives que no trobarem al dial i als diaris en paper a vegades ens diuen que si volem més informació d'aquella entrevista que estem llegint consultem el seu web!

És a dir, avui trobem continguts de les televisions, de les ràdios i dels diaris que podem veure, escoltar i llegir més enllà de la televisió, la ràdio i el diari. Són continguts produïts pel mitjà que consumim fora del propi mitjà.

Per exemple, Televisió de Catalunya anuncia a la televisió programes que es transmeten per YouTube, RAC1 fa moltes retransmissions radiofòniques esportives només per Internet i, com he comentat abans, alguns diaris ofereixen més continguts per Internet que al propi diari en paper...

Aquests darrers anys els mitjans, com la pròpia comunicació, ha esdevingut multicanal, com al seu dia ja va fer Ràdio Sarrià, quan va obrir el seu web, en format bloc, esdevenint un complement informatiu de tot el que passava a les ones.

Aquest procés de multiplicar els canals ha fet guanyar protagonisme als continguts i a la seva capacitat d'adaptar-se a les diferents plataformes de comunicació. Avui, per exemple, és habitual que un mateix contingut el puguem consumir des de diferents canals alhora, fins i tot de forma simultània.

Per exemple, la retransmissió d'un partit del Barça de futbol, en aquest cas la que fa el programa "La transmissió d'en Torquemada" (la TdT) de Catalunya Ràdio es pot escoltar a través de Internet, de la retransmissió televisiva (via opcions d'àudio), de YouTube i, sí, fins i tot també a través de la ràdio!

Aquesta realitat ha multiplicat la generació de continguts, i si fa quinze anys qualsevol persona amb un bloc podia tenir veu pròpia a Internet, avui qualsevol persona amb un telèfon mòbil pot fer i retransmetre en directe un programa televisiu, radiofònic o ambdues coses alhora!

Aquesta nova realitat multicanal i multiplataforma també està transformant el llenguatge comunicatiu, i només cal comprovar-ho ficant la punta el nas a Instagram o Tik Tok... És evident que en aquesta transformació de mitjans i de llenguatge el factor generacional és clau, i els i les adolescents d'avui (i no tan adolescents) no consumeixen els continguts audiovisuals com ho fan, ja no els seus pares i mares, tampoc els i les joves d'una altra generació. Aquesta és una realitat que no escapa dels grans mitjans, i només cal veure la proliferació de programes i continguts multiplataforma.

La televisió fora del televisor, la ràdio més enllà del transistor i el diari més enllà del paper és la nova normalitat comunicativa, i aquesta realitat també pot ser una oportunitat per als mitjans de comunicació locals per a la difusió dels seus continguts perquè aquests ja no els trobem només a la televisió, a la ràdio i al diari, i sobretot perquè les noves generacions ja no els busca, ni buscarà a la televisió, a la ràdio i al diari, sinó a internet i a les xarxes socials.

No ens hauria d'estranyar, doncs, que en un futur proper Ràdio Sarrià també es pugui escoltar, i veure, per YouTube i que els continguts d'aquesta revista, Parlem de Sarrià, s'avancin a les històries d'Instagram!

Al temps...

Article publicat al número 108 de la revista Parlem de Sarrià.

"Carrie". Minuts Musicals amb nom propi

La ortodòxia marca que tot grup heavy ha de tenir, com a mínim, una ensucrada balada entre les seves cançons, el que popularment es coneix com una "power ballad".

En el cas dels (pel meu gust) excessivament crepats i suecs Europe la cançó podria ser "Carrie", publicada l'any 1986 dins el tercer disc d'estudi de la banda, "The Final Countdown", que incloïa també la mítica cançó homònima.

"Carrie" és una cançó de desamor, el relat d'una relació que, com el dia que cau, no sembla tenir més futur que el propi vespre...

Sobre qui podria ser la desconsolada Carrie no hi ha massa pistes, i moltes especulacions: un amor primerenc?, una xicota que va morir en un accident de trànsit?, la germana d'un dels autors?...

Potser tan se val, qui és o va ser la Carrie... No hem de trobar sempre respostes per a tot, no cal entendre-ho sempre tot fil per randa, a vegades en fem prou gaudint de la cançó sense el que l'embolcalla.

La cançó, per cert, es tanca amb un final obert que no descarta un possible retrobament... No ens costa! 

Les cites dels llibres. "Super profesional", de Alfonso Alcántara

Vaig descobrir Alfonso Alcántara el dimecres 30 de maig de 2018 a mig matí, quan va aparèixer en escena en la Jornada Sumem Talents que va organitzar el programa Incorpora de la Fundació "la Caixa".

La jornada ja havia tingut un primer moment memorable, amb la intervenció de la sempre interessant Laura Rosillo, consultora de l’Observatori de l’Aprenentatge a la Madurescència, i amb la divertida xerrada del consultor d’empresa i de recursos humans Alfonso Alcántara vam tancar un matí molt profitós.

Va ser tal l'impacte que, reconec, com tants altres no vaig tardar en comprar-me el seu llibre, "#SuperProfesional. Tómate  tu vida profesional como algo personal" (Alienta Editorial, 2015). El llibre, a mode de manual, ofereix la possibilitat d'adquirir, amb la seva lectura i, sobretot, posada en pràctica de les seves orientacions, aquests 6 super poders: "SuperHaztitud", "SuperCambio", "SuperMétodo", "SuperMarca", "SuperIniciativa" i "SuperSocial".

El llibre té un pròleg, en format piulada, que bé podria servir de cita:

"Alfonso es al coaching lo que el talento a tu carrera. Si él no consigue hacerte mejorar, nadie más lo hará." Risto Mejide.

Alfonso Alcántara fa moltes referències de cites bibliogràfiques, videogràfiques i "Twittergrpafiques" d'autors diversos al llarg del llibre, i fins i tot hi trobem una cita escrita i posada seguint els cànons habituals, a l'inici d'un dels capítols:

"No hacer nada es muy difícil de hacer, nunca se sabe cuándo has terminado." Leslie Nielsen

Aquesta cita de Leslie Nielsen, un reconegut humorista i actor canadenc, és tota una declaració de principis no només del llibre, sinó del propi Alfonso Alcántara, que amaneix tot el que fa (articles, llibres, xerrades) sempre amb un bon raig de bon humor!

Possiblement per això, tot i que ja han passat quasi tres anys, recordo especialment la seva xerrada de totes les que van farcir la jornada Sumem Talents!

Una revista de Festa Major!

A la portada del darrer número de la revista Parlem de Sarrià hi ha una reproducció d'un dibuix de Domènec Fita que va servir, l'any 1959, de cartell de la Festa Major de Sarrià de Dalt. Podem veure-hi els músics i, sobretot, gent ballant, ballant sardanes, ballant en grup, ballant en parella...

La portada, com res en la revista, no és gratuïta, ja que en el seu interior hi podeu llegir un reportatge sobre l'estreta vinculació de l'artista, tristament traspassat mesos enrere, amb Sarrià de Dalt, "on tot va començar..."

També tot va començar, o gairebé, a Sarrià de Ter a la vida de l'esportista, ara ja d'elit, Àlex Jaime Fernández, un ciclista que recentment ha fet el salt en un equip professional, tot un campió d'Espanya de només 22 anys del que podeu llegir, també en aquest número, una interessant entrevista.

A la revista hi trobareu una pila de continguts més, com el dossier d'història sobre els sarrianencs al front del Segre, l'actualitat de les entitats, ressenyes de llibres o articles de divulgació variada...

I és que la revista, com la Festa Major, no te l'acabes!

Arcadi Oliveres

No m'hi veia fent el servei militar, no m'hi veia fent la mili! Suposo que hi hauria sobreviscut, vés quin remei, però això de disparar i de preparar-me per a la guerra no em feia gràcia. No m'hi veia...

Entenc que, munició i fusells a banda, també hi hauria trobat coses positives, sobretot les relacionades amb la convivència, però per això ja tenia el Cau i l'escoltisme, que al capdavall el va fundar un militar...

Tampoc tinc clar que la mili m'hagués convertit en un home, si és que hi havia un home per a convertir. Més que convertir-m'hi, jo sóc més de descobrir l'home que hi ha en mi, tot i que no sempre m'agrada el que descobreixo de mi mateix... Si això és un home!

L'Arcadi Oliveres, com en Pepe Beúnza, ben aviat van ser referents per a assedegar les ganes de no fer la mili, per a trobar la força per empènyer-me a prendre la decisió, juntament amb dos amics del Cau, de fer-me objector de consciència al servei militar.

Va ser tanta l'empenta que vaig acabar formant part de l'Associació de Pacifistes i Objectors de Consciència (APOC), promovent la cultura de la pau i la no violència, tenint a l'Arcadi Oliveres com un dels referents inevitables, i desitjables! Lectures, trobades, conferències... em va impactar especialment unes jornades organitzades pel Col.lectiu Cristià per la Insubmissió de Justícia i Pau.

Rarament trobareu un objector de consciència al servei militar que no tingui a l'Arcadi Oliveres entre els seus referents... La seva és una lliçó de vida, de coneixement i de compromís.

Gràcies per tantes lliçons de pau i no violència. DEP. 

Fragment de la ponència "INSUBMISSIÓ COM A REBUIG DE LA DEFENSA ARMADA:FER NORMAL EL QUE SEMBLA EXTRAORDINARI" d'Arcadi Oliveres, dins el "EL DEBAT DE LA INSUBMISSIÓ" del Col.lectiu cristià per la insubmissió de Justícia i Pau:

(...)
Si  les  guerres  són  possibles  és  perquè  es  preparen  amb  dedicació  de  persones  i  de mitjans:personal  adscrit  a  les  forces  armades,  infraestructures  adequades  a  maniobres  i  entrenaments, recerca  científica  amb  finalitats  militars,  producció  i  venda  d'armes, convenciment  a  l'opinió pública  de  l'existència  d'amenaces,  etc.  Tot  això  té  un cost  en  termes  econòmics  socials i mediambientals.
(...)
Tanmateix allà on els efectes de la preparació de la guerra es fan més palesos és en el comerç mundial  d'armaments  que  manté,  com  és  ben  sabut,  una  direcció  Nord-Sud.  Armes  que  es fabriquen  en  els  països  del  Nord,  que  beneficien  els  seus  fabricants  i  venedors,  però  que endeuten els països del Sud i que causen víctimes entre els seus habitants.
(...)
Caldria  dir,  en  resum,  que  la  guerra  no  és  -com  sovint  s'ha  dit-  un  dels motors de l'economia sinó  més  aviat  l'activador  dels  privilegis  d'un  complex  militar-industrial  que  identifica  els  seus interessos  particulars  amb  els  de  caràcter  general.  D'aquesta  manera  la  realitat  de  totes  les guerres,  "molta  gent  que  pateix  a  benefici  d'uns  pocs",  es  veu  avançada  en  l'àmbit  econòmic per part d'aquells que es dediquen a preparar-la."

No només independència

Ignoro si a la graella de Telecinco encara hi podem trobar el programa "No sólo música", un nocturn oasi de cultura de la cadena més sensacionalista...

D'aquest programa de culte avui m'interessa el nom, per traslladar-lo a la nostra (cada dia més sorprenent) actualitat política, i més concretament, a la independència.

És curiós el que aquest procés està generant als partits polítics catalans, des de l'escissió del PSC, a la irrupció de la CUP a la política catalana o la desintegració de Convergència i Unió, i de Convergència i d'Unió!

El procés sembla generar una inevitable força centrífuga que expulsa de la centralitat, la puresa independentista, a qualsevol que gosa esmenar-ne una coma; l'advocat, diputat de Junts i (sembla) efímer membre de la mesa del Parlament Jaume Alonso‑Cuevillas n'és la darrera víctima, després de defensar que la inhabilitació hauria de tenir un preu, quelcom que Esquerra ha defensat reiteradament la darrera legislatura, sobretot a través del president del Parlament, l'obviat Roger Torrent.

Les negociacions entre Esquerra i Junts per a investir el republicà Aragonès com a president i per a fer govern, lluny de resoldre's sembla que cada dia es compliquen més, i ara ja no es descarta, fins i tot, que Junts no entri al govern.

És evident que, tot i que el procés d'independència és la música de fons, el que es negocia i debat entre els dos partits no és només la independència i el seu procés, també el que es fa mentre aquesta avança, ara a pas de llebre, ara a pas de tortuga...

El fallit govern Torra ens ha demostrat que amb la independència possiblement no n'hi ha prou, que per bastir un govern sòlid cal quelcom més, i més quan ni amb la independència i el seu procés es posen d'acord.

No sé si el procés d'independència està o entrarà en una via morta, o en un estat letàrgic; és clar que ningú tindrà el valor d'admetre-ho en cas que sigui així; de fet tant li fa; el mentrestant, tot el que no és estrictament procés i independència, és prou important i exigent per no deixar-lo en via morta...

Tants anys centrats en la necessitat de treballar per la unitat de l'independentisme, al final hem vist que aquesta ni hi és ni se l'espera; que el procés, després de tenir un miratge d'unitat amb Junts pel Sí, al final ha atomitzat més el sistema de partits, i per no compartir, ara ni tan sols es comparteix l'estratègia, i la unitat estratègica és una altra quimera.

Si Esquerra i Junts no poden ni tan sols formar govern, difícilment podran portar-nos a la independència; si fins ara sabíem que són aigua i oli en allò que els diferencia, sembla que també ho són, avui per avui, en el que semblava que els unia.

Ens urgeix un govern, més enllà de la independència, sobretot pel que no té a veure amb la independència; potser sí que el millor favor que li poden fer al país és certificar amistosament les seves desavinences, i estalviar-nos un altre govern fallit...

Quatre dos dos u

Dijous, dijous era el dia! Del que avui m'agradaria parlar ho hauria d'haver publicat el passat dijous, però, ai l'as!, fins el propi dijous no vaig caure-hi, i aleshores l'entrada d'aquell dia ja estava publicada...

Ja em passa, a vegades, que les coses no sempre em surten rodones, ni el trencaclosques complert, que la perfecció, en el meu cas, és més un camí que un destí, quelcom que es persegueix tot i que mai, o gairebé, es tasta!

Resulta que dijous de la setmana passada vaig publicar l'entrada quatre mil dues-centes vint-i-una, i ja sé que per a vosaltres aquest número no té res d'especial, però per mi és un número important: és el de la matrícula del meu primer cotxe: GI 4221 K!

Me'n vaig adonar dijous, casum l'olla, massa tard per publicar-ho el dia que coincidien els números, i d'entrada vaig deixar-ho córrer... I una estona més tard vaig pensar que si tots els Sants tenen vuitada, bé que aquesta coincidència podria tenir, malgrat no coincidir, la seva oportunitat de ser, ni que sigui de passada, esmentada algun altre dia!

I comptant d'un en un, que jo no dono per més, vaig veure que el següent dia que podia parlar-ne (que els divendres són per les cites de llibres i dissabte les cançons amb nom propi) era el dilluns, és a dir avui, i que a més avui es produïa un altre fet, com a mínim, curiós: una altra entrada capicua, la quatre mil dos-cents vint-i-quatre! Al seu dia també vaig destacar la tres mil tres-cents trenta-tres...

Així que aquí em teniu, avui, fent-m'ho venir bé per, a través de la seva matrícula, recordar el meu primer cotxe, un Renault 6 de segona mà (del 1979) que vaig comprar l'estiu del 1995, encara sense tenir el carnet de conduir, i sense ni tan sols veure'l!

Estant en una trobada internacional d'escoltes, el company de la meva mare em va demanar si m'interessava un cotxe de segona mà d'un mestre retirat que, tot i que feia anys que no el feia circular, cada dia l'engegava dins el seu garatge mentre llegia el diari. Em va dir que el veia en bon estat (el cotxe, més que el mestre retirat), que havia estat en bones mans i que estava molt bé de preu...

Fiant-me del seu criteri, no m'hi vaig pensar: endavant! Fins a l'octubre d'aquell any no em vaig treure el carnet, i aquell Renault 6 blanc, certament molt ben conservat, va ser el meu primer i (per mi) llampant cotxe! No sabeu la il·lusió que em va fer!

Que cofoi estava amb el meu Renault 6, també quan ens va dur, a la Sira i a mi, a Andorra, i sobretot quan va ser un testimoni més del nostre casament! L'hauríeu d'haver vist portant a la Sira fins a la porta de l'església de Sarrià de Ter, i després arribant al restaurant Can Toscà on vam fer el convit, o entrant, victoriós, al pàrquing de l'Hotel Carlemany de Girona!

Quatre anys després de comprar-lo en vam comprar un de nou, que ja teníem la primera filla i necessitàvem un cotxe més segur i confortable, però el Renault 6 encara va córrer uns anys més...

A vegades els cotxes són quelcom més que quatre rodes i un volant, com aquell Renault 6 blanc, matrícula GI 4221 K...

"Tío Alberto". Minuts Musicals amb nom propi

Si parlem de Joan Manuel Serrat i pensem en cançons amb nom propi, suren amb molta força "Lucía" i "Penélope" i jo ara, com fa més de dos anys quan parlava de les cançons de desamor, em debatria de nou entre elles, no sabent quina escollir per parlar-ne avui...

Així que, per evitar triar entre l'amor perdut i la perduda en l'amor, ni una ni l'altra! A més, d'aquestes dues magnífiques cançons amb nom propi ja en vaig parlar...

La rica discografia de Serrat té, afortunadament, altres cançons amb nom propi, i en el mateix disc (Mediterráneo) que va publicar "Lucía" també hi havia la caçó d'avui, "Tío Alberto".

Albert Puig Palau, més conegut com a Alberto, el "Tío Alberto" de la cançó, va ser un empresari que va actuar també de mecenes i promotor cultural, molt vinculat a la discoteca Bocaccio, essent-ne un dels promotors, i a la "gauche divine".

Nascut a principis del segle XX i exiliat durant la Guerra Civil, aquest empresari també va estar molt vinculat, a partir dels anys 40, a la Costa Brava; tenia residència a Mas Castell, molt concorreguda per personalitats de l'època: toreros, actors i actrius, cantants, artistes...

També era un gran apassionat de l'automobilisme, arribant fins i tot a competir, i aquesta passió pel motor la va heretar, entre d'altres, també el seu nét, el pilot de motociclisme Alberto Puig de la Rosa, cosí germà del pilot de Formula 1 Pedro Martínez de la Rosa.

Però deixem el motor i tornem a la cançó. Sobre "Tío Alberto" hi ha qui fins i tot hi veu un paral·lelisme amb la cançó "Uncle Albert/Admiral Halsey" que per aquell temps va publicar Paul McCartney, tot i que la de l'ex Beatle és més aviat una disculpa, més que un homenatge...

Suposicions a banda, el que és segur és que Serrat, amb "Tío Alberto" va voler homenatjar a Alberto Puig Palau, el protector, a mode d'oncle, de tota una generació!

Cançó enregistrada en directe, amb una explicació prèvia, del propi Serrat, sobre qui era el "Tío Alberto".

I sí, no m'he pogut resistir a afegir, a banda de la cançó "Uncle Albert/Admiral Halsey" de Paul McCartney, les dues grans amb nom propi d'en Serrat, "Lucía" i "Penélope"...

Les cites dels llibres. "Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra)", de Carmel Rosa

 Si la setmana passada fèiem un cop d'ull al llibre "La llavor dels somnis",  escrit a quatre mans per Antònia Adroher i Carmel Rosa, avui ens centrem en el doble llibre escrit per Carmel Rosa "Roc", "Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra)" (CCG Edicions, 2008).

Militant del Bloc Obrer i Camperol i del POUM, Carmel Rosa es va exiliar a França després d'haver estat al Front d'Aragó; a l'exili va exercir de periodista de France Press, a banda de mantenir viva la seva militància i activitat política.

Aquesta vessant periodística el va portar a publicar, l'any 1986, el llibre "Quan Catalunya era revolucionària" a la desapareguda editorial "Edicions del pèl". Anys més tard en Carmel en va escriure la continuació i va lliurar l'escrit a l'editor Quim Curbet, que va tenir l'encert de recuperar el primer text i d'afegir-hi el segon per a compilar-ho tot en aquest llibre.

Just després del pròleg de Raimon Obiols, i d'una breu nota de l'editor, el llibre comença amb aquesta cita que, com veureu, ens posa en context:

"Però l'haver militat tants anys ens fa comprendre que el present no és mai com el passat i que el nostre recull no ha de ser un exercici melangiós, sinó un servei a la història. A la nostra i a la de tothom."
Víctor Alba (Pròleg de l'"Aventura del militant")

Llibres com aquest, o com "La llavor dels somnis", potser no ens han de fer caure en la malenconia, però a banda del servei a la història, també són el testimoni de l'inesborrable record de persones a qui, a casa, hem estimat i estimem molt...

La setmana, cada vegada menys Santa, i tradicional...

Ni palma, ni palmó, ni llorer. Ja són dos els anys que fa que, ni per devoció ni per tradició, beneïm res el diumenge de Rams! L'any passat i aquest, per la pandèmia, ens hem quedat a casa, i fins i tot sense estrenar...

Més per tradició que per devoció, el diumenge de Rams anàvem a beneir la la palma, llorer en el nostre cas, i després fèiem "la ruta dels padrins" de les meves filles, que amb vergonya deien allò de "estàs bo padrí!" a canvi d'algun tortell i algun regal!

No sé si ja perdrem el costum, si la poca tradició que manteníem viva tornarà, quan torni la normalitat perduda. Com amb altres tradicions, com les de Nadal, les restriccions en les trobades familiars fa que tot plegat prengui un altre caire, fins i tot que les deixem de fer com les fèiem fins l'any passat, qui sap si a risc de perdre-les...

Passa amb la benedicció de la palma el diumenge de Rams, també amb les processons de divendres Sant i tot el que les embolcalla, per més que la processó vagi per dins!

D'uns anys ençà la tradició ha anat guanyant terreny a la devoció, i ara és la tradició la que està en joc. Es manté la teca, això sí, gràcies als brunyols, tortells de Rams i Mones de Pasqua!

Qui sap si arribarà el dia que ho endrapem tot plegat (brunyol, tortell i mona) sense saber massa perquè...