Per pocs anys!...

Ja fa cinc anys que la Sira té Covid persistent. Ja fa cinc anys que la Sira arrossega la Covid persistent, que l'acompanya, dia sí, dia també, en totes i cadascuna de les activitats de la seva vida diària, sense treva, sense pausa. 

I sí, alguns dies són més bons que d'altres, i al llarg d'aquests cinc anys en algunes qüestions hi ha hagut una millora; i sí, potser si la veieu, alegre i riallera com és ella de natural, potser pensareu "però si la veig molt bé!"... Una cosa és que la veieu bé, altra que estigui curada. Perquè curada, curada, de la Covid persistent, la Sira, com tantes altres persones afectades, no ho està.

Al llarg d'aquests cinc anys el que la Sira ha hagut d'aprendre, ves quin remei, és a conviure amb la malaltia i amb totes les seves manifestacions, molèsties i limitacions, a conviure'hi per intentar fer vida amb el màxim de normalitat, i alhora acceptar les inevitables renúncies, algunes doloroses.

Aquesta és una Covid persistent i així la volem seguir anomenant; persistent de persistir (durar llarg temps), però no permanent ni crònica, amb el desig, i la voluntat, que pugui remetre, que perdi intensitat, que desaparegui del mapa i, sobretot, del seu cos!

Ahir, que feia cinc anys que arrossega i conviu amb la Covid persistent, no li vaig dir "per molts anys" sinó "per pocs anys!", i després vaig afegir-hi, "o encara millor, per cap més!"

La decisió dels "kiwis"

Crec que el més interessant que he vist i sentit a la televisió de la Copa Amèrica de vela han estat les declaracions a TV3 dels neozelandesos Phillip i Leslie:

Phillip, seguidor de l'equip de Nova Zelanda: "Crec que aquesta és una bona ubicació, per tots els diners que s'hi destinen. Per això crec que és millor aquí que a Nova Zelanda."

Leslie, seguidora de l'equip de Nova Zelanda: "Nova Zelanda té un pressupost ajustat i l'ha de dedicar a altres coses com la salut i l'educació. Així que estem contents de venir aquí."

Reconec que aquesta competició no m'ha enganxat, i això que jo soc un gran aficionat a les retransmissions esportives; dona'm uns jocs olímpics, o uns mundials d'atletisme, o d'altres esports i, per poc que pugui, em trobaràs amb el nas enganxat a la pantalla! Amb la Copa Amèrica de vela, no m'ha passat; n'he vist algun moment, però al final més aviat que tard he acabat canviant de canal...

És una competició que mai m'ha despertat interès, tot i que ara el poc interès que hi tenia era pel fet de fer-se aquí; caldrà veure quin balanç en fan les administracions públiques, balanç econòmic i també social, i sobretot caldrà veure què passa amb la pròxima edició.

Perquè el fet que hagi guanyat, novament, l'equip "Team New Zealand", els "kiwis", fa que tinguin pes en la decisió de la pròxima seu de la competició, i pel que sembla tant a aquest equip com a d'altres, fins i tot a l'organització, no els semblaria malament repetir Barcelona, fins i tot consolidar-la com a seu...

De moment hem escoltat en Phillip i la Leslie, dos simples seguidors, i les seves declaracions han estat prou aclaridores; no sé quina imatge se n'han endut de Barcelona, de Catalunya i del nostre sistema de salut i d'educació, però em sembla que prou evident que els nostres pressupostos també són molt ajustats i, tant o més que els de Nova Zelanda, els nostres sistemes de salut i d'educació també necessiten que s'hi destinin més recursos...

Els "kiwis", si han de decidir, sembla que ho tenen clar, que tenen clares les seves prioritats; ho tenim clar, també, nosaltres? Tenim clares les nostres prioritats?

A l'abisme...

He viscut prou vida per entendre que, fins i tot sense haver-la volgut o demanat (la vida se'ns dona, aliena a la nostra voluntat), paga la pena viure-la; també he viscut prou vida per entendre que, fins i tot volent-la viure, per moments es fa feixuga, densa i pesada, fins i tot asfixiant i insuportable.

Ningú se'n deslliura, de moments difícils, més tard o més d'hora la vida ens posa a prova, ens planteja situacions angoixants, d'aquelles que ens pertorben l'ànim, que ens fan sentir que som en un pou, en un carreró sense sortida, moments incòmodes de viure en els que la nostra pròpia vida, a vegades, ens fa nosa.

La majoria de vegades ens en sortim, d'aquestes situacions, a força d'anar aprenent a viure-les, també gràcies a altres persones que ens ajuden a veure que no era un pou, sinó un túnel, o si era un carreró, ens en mostren la sortida que no sabíem veure.

És clar que no sempre veiem la llum al final del túnel, per més que ens enlluerni la cara, no sempre sabem agafar la mà que s'estira i s'atansa per auxiliar-nos...

Per més trasbalsos que hagi patit, no he estat mai a l'abisme, en aquell punt de difícil no retorn; i si mai m'hi trobo, confio trobar sempre la mà que s'atansa, confio que la llum del final del túnel, més que encegar-me encara més, em pugui mostrar de nou el camí, o com a mínim, un camí que m'allunyi de l'abisme...

Imatge de Lothar Dieterich a Pixabay

Vitrectomia

No, la meva no és una mirada pura i brillant; no sé quan vaig perdre-la, però ja fa molts anys que és quan dormo que hi veig clar, que quan estic despert res del que miro és nítid, sinó parcialment entelat i amb uns filaments i taques que floten sobre tot allò que miro, especialment amb l'ull esquerre.

La meva alopècia no és l'únic senyal de precocitat, també ho són les dues operacions de cataractes que em van fer abans d'arribar als quaranta anys, conseqüència, sembla ser, de la uveïtis crònica idiopàtica que pateixo... Sí, tinc els ulls delicats i al final, ves quin remei, hom s'acaba acostumant als tels, als filaments, a les taques...

En una de les revisions periòdiques dels meus ulls, que no només de la meva vista, vaig manifestar que d'un temps ençà la visió de l'ull esquerre havia perdut qualitat, que s'havien incrementat els filaments, les taques i els tels, fins al punt que a la revisió mèdica de la feina amb prou feines podia, ja no veure, ni tan sols deduir les lletres de la prova de visió que, en canvi, sí que podria veure només amb el dret.

M'impressiona com els oftalmòlegs poden veure l'interior dels nostres ulls, com a través de la pupil·la dilatada i amb un intens feix de llum blanca i brillant poden desvelar els secrets dels nostres globus oculars. I el que revelava el meu ull era que dins l'humor vitri hi havia sang. Ni jo ni l'oftalmòleg sabem amb precisió com s'hi ha colat, però ell va considerar que calia intervenir: farem una vitrectomia via pars plana.

Aquests dies m'estic recuperant de la intervenció, que essencialment consisteix a extreure l'humor vitri i substituir-lo per una solució salina. En resum, ara tinc menys humor, i més sal! I entre la cataracta i la vitrectomia, poca cosa deu quedar, de sèrie, del meu ull esquerre, la majoria ja són peces de recanvi!

L'esperança és recuperar una millor qualitat de visió, tot i que la mirada seguirà essent la mateixa!

Ricky Rubio torna a tocar pilota

No ha de ser fàcil, gens fàcil, deixar la feina per un problema de salut mental; sigui la feina que sigui, també la de jugador d'elit de l'NBA, la (suposada) millor lliga de bàsquet del món. Ha de ser greu, prou greu, el problema de salut mental per prendre tal decisió.

Més difícil és fer-ho públic, com va fer Ricky Rubio, com han fet altres esportistes, com el també jugador de bàsquet Àlex Abrines, la gimnasta Simone Biles o la tenista Naomi Osaka. Amb el seu valent testimoni, com el de tantes altres persones anònimes, ajuden a normalitzar unes malalties farcides de prejudicis, d'estigma i de discriminació.

Aturar l'activitat laboral per recuperar-se, i emprendre-la de nou per, precisament, recuperar-se. Segurament el pas que ha fet aquests dies Ricky Rubio, entrenant-se amb el primer equip masculí de bàsquet del Barça, sense tenir fitxa federativa, forma part de la seva recuperació per, qui sap quan, potser tornar a jugar, tornar a competir, tornar a treballar amb plenitud.

Ricky Rubio pot trobar, en Àlex Abrines, un company que ha passat, si fa o no fa, per un procés semblant, i més enllà del fet que actualment el balear està lesionat, la seva recuperació ha estat positiva i ha pogut tornar a competir.

És inevitable que, veient-lo entrenar amb el primer equip, les expectatives del seu retorn a les pistes vestit de blaugrana creixin, i augmentin les especulacions, però el més important, ara per ara, és que Ricky Rubio es recuperi bé, i una vegada recuperat, que decideixi quin serà el seu futur. I si finalment decideix reforçar el Barça de bàsquet, perfecte, i si no, també!

Quaranta-set coma cinc, la xifra de la setmana

El quaranta-set coma cinc dels joves entre de 14 a 18 anys han tingut una intoxicació etílica alguna vegada en la seva vida; en altres paraules, quasi la meitat dels menors adolescents s'han emborratxat, almenys una vegada.

Aquesta setmana el Ministeri de Sanitat ha fet públiques unes dades sobre el consum d'alcohol i tabac dels joves menors d'edat, i són especialment preocupants les dades referides als nois i noies entre 12 i 13 anys.

El 34,6% dels joves de 12 i 13 anys reconeix haver consumit alcohol, com a mínim una vegada, el 25% haver fumat cigarretes electròniques i el 8% haver fumat tabac convencional. La prevalença en el consum d'alcohol disminueix lleugerament si només tenim en compte darrers dotze mesos, situant-se en el 30,6%, i els darrers 30 dies, situant-se en el 21,5%. Tot i això, que dos de cada deu joves entre 12 i 13 anys consumeixi alcohol ens hauria de preocupar.

Les borratxeres, en aquesta prematura edat, se situen al 7,2% alguna vegada a la vida, el 5,8% el darrer any i l'1,9% el darrer mes. Ja hem vist, però, com s'incrementa el percentatge en el grup d'edat posterior, entre els 14 i 18 anys.

El Ministeri de Sanitat assenyala una relació directa entre el consum d'alcohol dels menors d'edat i el consum d'alcohol dels pares i mares; en aquest sentit entre les dades destaca que en el 49,7% dels joves que han consumit alcohol, el pare abusa de l'alcohol, i la xifra augmenta al 62,2% quan qui abusa de l'alcohol és la mare.

En conclusió, ja podem maldar per les botellades, que sense ser-ne del tot conscients també les fomentem nosaltres, els pares i mares, en la mesura que els nostres fills i filles ens veuen beure alcohol a casa, en el dia a dia, quan estem de festa, en les celebracions... Si l'hàbit de llegir s'educa, el de beure i fumar també...

Cinc milions set-cents cinc mil tres-cents noranta-cinc, la xifra de la setmana

Aquesta xifra, aquesta elevada xifra no són els milions que avui guanyaré al sorteig de Nadal de la loteria nacional, que pels diners que hi jugo són molt menys els diners que em podrien tocar i em temo que, com a molt, potser grato que en algun em retornin els diners, o ni això!

No, aquesta xifra, ben segur ja ho heu deduït, són els diners que va recaptar, fins al moment de tancar el programa, La Marató de TV3, ara La Marató de 3Cat, que es va celebrar diumenge passat: 5.705.395 euros. La recaptació d'enguany va ser notablement inferior a la de l'any passat, 8.034.807 euros dedicats a la salut cardiovascular, també a la de 2021, 9.022.147 euros dedicats a la salut mental i sobretot a la de 2020, que va recaptar, al tancament del maratonià programa televisiu, 10.305.000 euros dedicats a la Covid-19.

Per cercar una recaptació similar al tancament de la gala d'enguany, ens hem de remuntar a l'any 2009 amb una recaptació de més de 5,5 milions d'euros dedicats a les malalties minoritàries. És cert que encara queden dies, setmanes i algun mes per seguir fent donacions, i sense anar més lluny La Marató de 2009 finalment es va tancar amb una recaptació total de 7.120.569 euros.

Segurament la temàtica d'enguany (la salut sexual i reproductiva), més dispersa i, potser per algunes persones, més controvertida, no ha ajudat a recaptar tants diners, però més enllà dels diners per mi hi ha una altra xifra que és tant o més important que la de la recaptació: la de l'audiència.

Diumenge passat 1.733.000 persones van connectar amb La Marató de 3Cat, esdevenint líder d'audiència, amb una quota mitjana del 16,8% i 217.000 espectadors. Aquestes xifres no són poca cosa, també és important valorar-les. Perquè al costat de la voluntat recaptadora, La Marató de 3Cat també té la voluntat divulgativa, l'ànim d'informar i conscienciar la població, en aquest cas, sobre la importància de la salut sexual i reproductiva.

El missatge té més força, crida més l'atenció, quan es parla d'una malaltia, més que de salut, per més que siguem conscients que la salut és quelcom més que l'absència de malaltia. I certament de malalties se'n va parlar, a La Marató, però sense posar el focus, sense posar tota l'atenció en una de sola.

Cinc milions set-cents cinc mil tres-cents noranta-cinc euros, al capdavall, són molts diners, i més que se'n poden sumar els pròxims dies, setmanes i fins i tot algun mes...

Set coma sis, la xifra de la setmana

Aquesta setmana l'Hospital Germans Trias i Pujol ha publicat un estudi que aporta dades molt interessants (i preocupants alhora) sobre les persones afectades de covid persistent.

A Catalunya hi ha unes 13.000 persones diagnosticades de covid persistent i aquest estudi, fet amb una mostra de més de 500 pacients, estima que només el 7,6% de les persones afectades es recuperen dos anys després d'haver-se contagiat.

És a dir, la gran majoria de les persones afectades per la covid persistent, més del 90%, continuen arrossegant en major o menor grau els diversos símptomes i afectacions que té aquesta nova malaltia, i que poden ser:

• Fatiga extrema: moltes persones continuen sentint-se extremadament cansades i sense energia.
• Dificultats respiratòries: algunes persones tenen problemes respiratoris, com falta d'aire o dolor toràcic.
• Problemes neurològics: afectacions com pèrdua de memòria, confusió, dificultats de concentració, sensació de boira mental.
• Símptomes gastrointestinals: nàusees, vòmits, diarrea o dolor abdominal.
• Pèrdua de l'olfacte i el gust: en alguns casos persisteix l'alteració de l'olfacte i el gust.
• Dolor crònic: dolors musculars, articulars i mal de cap més o menys intermitent en el temps.
• Problemes cardíacs: algunes persones afectades poden patir inflamació del cor (miocarditis) o altres problemes cardíacs.

A banda d'això les persones amb covid persistent també poden patir altres símptomes com la pèrdua de cabell, erupcions cutànies i, lamentablement cada vegada més, ansietat i depressió.

Aquest estudi també evidencia que la covid persistent afecta més a dones que a homes, i curiosament són més els homes que s'han recuperat, que no les dones.

L'estudi, certament interessant i necessari, posa de relleu la necessitat que des d'una perspectiva holística (no només mèdica) es pugui afrontar aquesta malaltia i les afectacions que té en tots els àmbits de la vida, especialment el laboral. Incapacitacions laborals, adaptacions al lloc de treball, reducció de jornades, baixes laborals... Els instruments els tenim i els apliquem en altres malalties, encara no de forma clara i concisa en aquesta; potser falta temps, potser falta literatura, potser falta legislació.

Bé, de literatura se'n va generant i aquest estudi n'és una mostra, i el que indica és que la covid persistent, en la gran majoria de casos, podria esdevenir crònica. Davant aquesta perspectiva urgeix establir mesures per a millorar la qualitat de vida de les persones afectades, mesures no només de l'àmbit mèdic i de la salut, també especialment en el laboral.

Hi ha moltes persones que fa més de tres anys que conviuen (o malviuen) amb la covid persistent, que pateixen aquestes afectacions cada dia sense treva i amb la (necessària) recuperació de la normalitat no podem obviar que per a aquestes persones la seva normalitat és una altra, que per elles la covid va venir per quedar-se, qui sap fins quan...

Esperant la resurrecció

Així he viscut aquesta Setmana Santa, esperant la resurrecció, però no la de Jesucrist sinó la meva.

Sí, ja sé que he començat amb un punt excessivament dramàtic, però ja sabeu que la processó va per dins i per dins, diu la ciència, sobretot hi tenim aigua, els adults entre un 60 i un 70%.

Aquests dies em sembla que jo en comptes d'aigua al cos hi tenia mucositat, d'aquella que no para de rajar, d'aquella que et congestiona el pit i el cap i et fa dormir amb la boca oberta i et fa venir mal de coll, d'aquella que acaba amb les existències de qualsevol paper que corri per casa i serveixi per a mocar-se...

M'he passat la Setmana Santa rajant com un ciri, amb malestar general, tos i amb pics de febre, amb dos testos negatius de Covid i un triple negatiu de Covid i de les dues grips, i perquè de l'aviària no apareixia al test! Com Pere, tres vegades negatiu! 

En fi, tampoc voldria fer-me el màrtir, però si abans de la pandèmia, fins i tot durant la pandèmia, jo era com a molt d'un refredat per temporada, amb el d'aquests dies ja va el tercer i ja no sabia si, entre ibuprofens i el termòmetre sota l'aixella, lamentar-me amargament tot implorant "salut, perquè m'has abandonat"!

Afortunadament aquests dies jo també celebro la meva Pasqua particular, que tot i que encara no he fet net del tot, finalment jo també he ressuscitat. 

Cinc-cents setanta-sis, la xifra de la setmana

Aquesta setmana ens està trasbalsant la notícia de les dues germanes bessones de dotze anys que es van precipitar des del balcó de casa seva, a Sallent, morint una d'elles i quedant greument ferida l'altra. Dues cartes manuscrites trobades a casa de les nenes reforcen la hipòtesi del suïcidi i si la notícia per si sola ja és esgarrifosa, que aquesta en pugui ser la causa encara ens commou, impressiona i inquieta més.

Costa entendre que els dotze sigui edat per suïcidar-se, si és que hi ha edat per fer-ho, i preocupa que, tal i com apunten els experts i les dades, la conducta suïcida sigui cada vegada més present en l'adolescència, senyal inequívoc de malestar. 

Cinc-cents setanta-sis són els suïcidis que es van produir a Catalunya l'any 2021, 20 més que el 2020, 41 més que el 2019, 54 més que el 2018, 72 més que el 2017. 

Els experts i les dades constaten que la conducta suïcida s'ha incrementat per la pandèmia i és especialment rellevant l'increment d'aquesta conducta entre joves i adolescents, com apunten les dades de les consultes per conducta suïcida que atenen les urgències psiquiàtriques de l'Hospital Sant Joan de Déu:  van passar de 437 consultes al 2020 a més de 1.000 al 2021.

El calfred de la notícia, també el que ens provoca la lectura d'aquestes dades, posen de relleu la necessitat de tenir cura, més cura, de la nostra salut mental, de tenir cura del nostre benestar emocional, també el dels nostres fills i filles, tan important com el físic.

Tinguem cura de les persones que estimem, també de les que atenem i acompanyem si som un servei, una administració, de les que treballen amb nosaltres... I sí, tinguem cura també de nosaltres mateixos...

He pillat!

Finalment he pillat! Suposo que era inevitable que algun dia, després de més de trenta-dos mesos de conviure amb el Covid-19, donés positiu.

Dijous a la nit vaig començar a notar un lleuger malestar, tot i que la meva cunyada diu que abans ja m'havia vist mala cara... Jo sóc dels que amb la cara paga!

L'incipient mal de coll del divendres al matí no donava massa marge de dubte que quelcom de dolent s'estava covant, i al vespre a casa ja m'enterrava, estirat al sofà, entre mantes amb el buf al coll i els peücs als peus. La veu nasal i rogallosa feien de cotó, que no enganya. L'endemà dissabte els més de trenta-vuit graus del termòmetre ho deixaven clar i les dues ratlles del test de Covid-19 dictaven sentència: aïllat!

Fins ara l'havia esquivat, o si més no en tots els tests havia donat negatiu, però aquesta setmana, no sé si pel canvi de temps, pel munt de reunions i actes presencials o per tot plegat, he pillat.

Jo no sóc d'emmalaltir sovint, però sóc dels que quan emmalalteixo, per poc que sigui, durant unes hores, màxim dos dies, no valc per res. També sóc dels que, quan em començo a recuperar tinc pressa per tornar a fer vida normal, que no en sé d'estar malalt.

No em compadeixo de mi mateix, tampoc em compadiu vosaltres, que d'acord que jo he passat unes hores cansat i amb mal de cap, amb malestar general i sense esma per llevar-me del llit o del sofà, però a casa per la Sira aquest malestar, aquest cansament és quasi el pa de cada dia, de cada dia des de fa trenta-dos mesos, els mateixos que jo he tardat a pillar...

Menys fums

El sector de la restauració torna a treure foc pels queixals, ara per la proposta de prohibir fumar, entre d'altres llocs, a les terrasses, refugi de fumadors des que es va prohibir fumar dins de bars i restaurants.

Recordo quan es podia fumar arreu; el primer record que conservo de la molèstia del fum és d'una Quina de La Jonquera; no sé quants anys deuria tenir, segur que menys de deu, i aquell ambient tant carregat de tabac se'm deuria quedar registrat al cervell perquè sempre que se me n'impregnava la roba recordava aquella Quina espessa de fum... De fet el record més nítid que tinc d'aquella Quina és la pudor de tabac; la resta no és més que nebulosa...

Van haver de passar molts anys per prendre una mesura restrictiva, separar físicament els espais per a fumadors i no fumadors, i sort que aquesta idea no va durar gaire i es va prohibir, senzillament, fumar dins els locals, tot i que entenc que el sector de la restauració va haver de fer inversions per a fer les separacions. Natural que aleshores s'enfadessin...

Aquests darrers anys les inversions s'han anat fent a les terrasses, sobretot climatitzant-les a l'hivern amb aquestes estufes de gas que, sincerament, no sé si són el millor senyal de compromís amb l'estalvi d'energia i la sostenibilitat, per això d'escalfar artificialment l'aire lliure... A mi encara em fan mal d'ulls, tot i que entenc que són la salvació per a moltes persones fumadores i, fins ara, per al sector.

Ara ni aquí, ara es planteja que no es pugui fumar ni a les terrasses! Entenc que el sector, que prou magres les ha passat amb el confinament i la pandèmia, es queixi i s'indigni, però en aquestes decisions ha de prevaldre la salut i per salut convindria reduir encara més el nombre de persones fumadores, i ja sabem que a cada restricció, i pujada de preu, aquest nombre afortunadament ha anat minvant.

Ignoro si els beneficis fiscals de la venda de tabac compensen tota la despesa sanitària que destinem per prevenir-ne i eradicar-ne el consum, i per a tractar les malalties que provoca fumar, però em sembla evident que és un hàbit (de fet una addicció) que hauria de tendir a desaparèixer.

Ara que estem en plena transició energètica per generar menys fums (a la indústria, a l'automoció...) també hem de seguir fent tot allò necessari per reduir el del tabac, que ja sabem que menys fums vol dir més salut; més salut per a les persones que fumen, i per a les que no...

A cara descoberta

Ahir a primera hora del matí, quasi de matinada, la veritat finalment va ser revelada. La veritat de les nostres cares. Potser els ulls són el mirall de l'ànima, però de l'ànima, amb les mascaretes, només en vèiem un tros, un fragment, una part...

Ahir a primera hora del matí, quasi de matinada, al gimnàs vaig completar les cares que fins ara les mascaretes ocultaven. Els ulls són molt expressius, sens dubte, però l'expressió de les nostres emocions, la nostra comunicació no verbal, restava inevitablement coixa i escapçada sense la boca i les galtes, tapades preventivament per la pandèmia.

Ahir al gimnàs, sense mascaretes, les mirades rutinàries de salutació cordial duraven alguns segons més, els necessaris per radiografiar i registrar les cares noves descobertes, per descobrir la identitat completa de qui fins ara s'exercia emmascarat.

Descobrir i sorprendre'ns, en molts casos, per no haver endevinat amb prou precisió cap de les mil càbales de quines cares s'amagaven rere el tros de tela arrapat a la cara. Moltes sorpreses, cap decepció, i somriures còmplices de qui es reconeixia completament per primera vegada. I sí, també un cert pudor, que al capdavall ens despullàvem la cara.

És clar que al gimnàs ja hi havia qui hi circulava de fa temps sense mascareta, o qui se la treia en fer segons quin exercici, segons quin esforç; em va fer gràcia un noi que, com des de fa setmanes, ahir també la duia sota la barba...

Personalment agraeixo que anem deixant enrere la mascareta; entenc que ha contribuït a protegir-nos més, i segurament millor; també que ha estat, per a mi, una molèstia constant, molt incompatible amb les ulleres...

No l'eliminem del tot, és veritat; potser per molt temps seguirà essent recomanada o obligatòria en segons quines espais, segons quines circumstàncies; celebro, però, que cada vegada més puguem anar com abans, a cara descoberta!

Més mascareta?

Si no fos perquè sé que n'hi ha de pitjors, diria que dur la mascareta és un drama! Ja sé que no m'hauria de queixar si la meva gran queixa, per tot plegat, és la mascareta... Ja em perdonareu, però la mascareta em supera!

Pensava que els tests d'antígens serien més molestos que la mascareta, però ja us puc assegurar que per a mi, tot i que això d'introduir un bastonet pel nariu m'inquieta força i em fa regalimar una llàgrima galta avall cada vegada que ho faig, dur la mascareta s'endú la palma!

I mira, al gimnàs fins i tot la tolero, m'hi he acostumat, fins i tot a l'el·líptica o a la ciclo estàtica, però quan l'he de dur amb les ulleres posades i s'entelen els vidres és un drama, és el meu drama. 

I més quan, per exemple, en una reunió presencial he de prendre notes: per escriure necessito les ulleres, que a la segona alenada s'entelen, i si de normal la meva cal·ligrafia ja és jeroglífica imagineu-vos sense ulleres!

Mesos enrere ja vaig dir que la mascareta no m'agrada, i jo, il·lús, em pensava que seria cosa només de l'any 2020, i som al 2022 i la mascareta segueix essent obligatòria, de moment "sine die", també al carrer i en espais oberts.

Estic per començar a buscar feina i casa a Dinamarca, tot i que en faria prou que aquí, seguint la recomanació d'experts i sanitaris, ens permetessin anar sense mascareta pel carrer i en espais oberts, sempre que no hi hagi aglomeracions.

De fet sorprèn força que es mantingui aquesta mesura, que segurament respon més a qüestions de percepció del risc i per a no relaxar-nos que al propi risc de contagiar-se. Entenc que la mascareta hagi vingut per quedar-se a l'interior, i espero que més aviat que tard deixi de ser obligatòria a l'exterior, que hagi vingut per marxar... 

Vint-i-dos mesos

Vint-i-dos.
Els més veterans, "boomers" que ens diuen ara, per bé o per mal recordem aquella cantarella que acompanyava el "Dúo Sacapuntas" al programa "Un, dos, tres" de Televisió Espanyola: “veintidó, veintidó, veintidó, veintidó, veintidó...” Sí, eren el Linterna (Manolo Sarria) el Pulga (Juan Rosa) i també han passat a la història de l'humor i la televisió per "¿Cómo estaba la plaza?... ¡Abarrotáaaaaa!"

Més nostrats són els vint-i-dos de la popular llibreria de Girona, la Llibreria 22, que precisament enguany, l'any 22, en fa 44! És evident que en aquesta llibreria, a banda de llibres i cultura, també hi ha molta numerologia i, especialment, una gens dissimulada tendència fetitxe vers el número 22 i tot el que hi combina. A la 22 van de la parella d'ànecs a les dues cadires, que la 22 en fa 44, i certament n'hi ha per llogar-n'hi!

Vint-i-dos mesos.
Vint-i-dos mesos és el temps que separen el part del meu germà gran i el meu, i si l'Olimpíada és el període entre dos Jocs Olímpics, aquests vint-i-dos mesos entre el setembre de 1972 i el juliol de 1974 van ser, per a la meva mare, la seva particular olimpíada partera. Ningú li discuteix la medalla d'or!

Però vint-i-dos mesos són, des d'ahir, els que la Sira fa que té (el putu) Covid Persistent i ahir va piular: "22 mesos després... Accepto que estic malalta i m'adapto. Però no accepto que sigui crònic.
Fatiga, mal de cap, problemes cognitius, boira mental... Marxeu ja!!! Deixeu-me estar!!!
Potser caduca als 24 mesos?"

Tan de bo que sí, que aquest Covid Persistent caduqui més aviat que tard, que persistent no és crònic!

El pitjor partit de Djokovic

És possible que, sinó ara amb l'Open d'Austràlia, Novak Djokovic sigui el tennista amb més tornejos de Grand Slam. Diuen que esdevindria així el millor tennista de la història...

Novak Djokovic ha estat i és notícia aquests dies per la seva agitada arribada a Austràlia per jugar-hi el primer Grand Slam, amb detenció, retenció, vista judicial i alliberament (per defectes de forma) inclosos, fent un pols sanitari, també diplomàtic, amb les autoritats locals.

Amb la seva polémica arribada a Australia, sense estar vacunat i declarant haver passat per un controvertit positiu, s'ha erigit en símbol de llibertat (la llibertat d'Ayuso) per molts anti vacunes, arribant quasi a (l'esperpèntica) beatificació per part de la seva família, alçant-lo a la categoria de màrtir. Algunes declaracions del seu pare i la seva mare, pel meu gust de vergonya aliena, penso que li han fet i fan un flac favor, tot i que veient-los entens més coses del caràcter altiu i xulesc de Djokovic, dins i fora la pista.

Djokovic potser guanyarà aquest partit, de moment ha salvat una bola, i veurem si salva la segona. Fins i tot, si finalment juga, pot guanyar el torneig. Djokovic, que sens dubte és un dels millors tennistes de la història, pot ser el que guanyi més Grand Slams, superant al talentós i elegant Roger Federer i al combatiu Rafa Nadal, però per més que tingui els números a favor per mi, i em sembla que per molta altra gent, no serà mai el millor tennista de la història perquè al tennis, com en l'esport en general, i de fet també en la vida, l'actitud també suma o, com en el seu cas, resta...

Per Nadal cada ovella (confinada) al seu corral

La sensació, aquests dies, aquestes darreres hores, és de viure un "déjà vu", tot i que afortunadament aquesta sisena onada manté més a ratlla el nombre de defuncions. Malgrat tot, les vacunes tenen els seus efectes, també els efectes positius.

A les portes de Nadal hem tingut una nova anunciació, que ho sap tothom i és profecia, en forma de noves restriccions. Sembla que els corrals, aquest Nadal, hauran de tornar a ser per a menys ovelles, i hauran de tornar a estar això sí, ben ventilats. A risc que entri el llop i sobretot perquè marxi el virus!

A casa ja ens n'hem fet a la idea, vés quin remei, i reconec que especialment a mi m'ha costat acceptar-ho, resignar-m'hi, però al final la prudència s'imposa, prudència que hi ha qui anomena sentit comú.

Aquestes festes, doncs, tampoc farem trobades familiars multitudinàries convençuts que, si més no en aquestes circumstàncies, menys és més: menys persones, més seguretat, més salut.

I salut és sobretot el que demanem i desitgem per a tothom, i si no fos que la nit de Nadal ja tindré la tercera dosi, acabada d'inocular aquell mateix dia, li demanaria al Tió millor que als Reis que ja fa més de sis mesos de la segona i la tercera millor que vingui més aviat que tard.

I és que qui estigui lliure de contagiar-se que llenci la primera "mascareta", que si una habilitat té l'òmicron és la d'escolar-se per tot arreu sigil·losament, com la fura al galliner. Casum l'olla, ara que semblava que ens anàvem refent...

Per Nadal, doncs, cada ovella (confinada) al seu corral...

Perquè no em van preguntar per la meva salut mental?

Dies enrere us vaig parlar de la meva darrera revisió mèdica laboral i ahir, mentre seguia amb atenció el segon debat de les jornades "En clau de futur" dedicat a les noves generacions, vaig pensar-hi quan parlaven de la salut mental i em vaig preguntar: perquè no em van preguntar per la meva salut mental?

A la revisió mèdica em van preguntar pels antecedents de malalties de la meva família, pels meus hàbits de vida i de consum (dieta equilibrada, esport sí, tabac no, alcohol ocasional) i per possibles molèsties físiques derivades de l'exercici de la meva feina, com coïssor als ulls, dolors musculars a l'esquena, a les cervicals, als braços, etc., però no recordo que em preguntessin per la meva salut mental.

No sé si, aquell dia, entre la visita que em va fer la infermera i la doctora, ambdues professionals van haver de fixar-se en alguns indicadors o respostes que asseguressin mínimament que tinc una bona salut mental per al desenvolupament de la meva feina.

Forma part la salut mental de la prevenció dels riscos laborals?
Si la resposta és que sí, jo diria que no es nota massa; si la resposta és que no, potser caldria que ens ho plantegéssim seriosament.

També és cert que possiblement, en general, ens costa menys despullar-nos físicament que no emocionalment, i potser caldria que en la vigilància de la salut laboral obríssim el focus del benestar emocional i la salut mental; i si això ja era necessari abans, amb la pandèmia aquesta necessitat encara s'ha fet més evident, més urgent com a mínim, des de la perspectiva de la salut laboral, en la prevenció.

Em preguntaran per la meva salut mental a la revisió mèdica de l'any vinent?

La salut mental és femenina?

La pregunta, que no vol ser impertinent, me la faig cada vegada que veig, des de fa setmanes, l'anunci de la propera Marató de TV3, que enguany va sobre la salut mental.

La Marta, protagonista de l'anunci, és una dona que, sembla, té una depressió. L'anunci està bé perquè posa de relleu la necessitat de reconèixer quan hom no està bé, i la importància de posar-se en mans de professionals... Però amb aquest anunci, quan el veig, no puc evitar preguntar-me: on són els homes amb problemes de salut mental?

La cara de la protagonista de l'anunci és la cara que, fins que es celebri la Marató de TV3, aquests dies posem a la salut mental i indueix, entenc que no de forma expressa, a pensar que la salut mental és cosa de dones i no d'homes... Buf, em sembla que m'estic posant en un espinós jardí...

Perquè en l'anunci no veiem un home que no està bé? La salut mental també és masculina? Sense entrar ara en qüestions de gènere, m'he endinsat en informes, memòries i projectes d'administracions com la Generalitat de Catalunya o l'Ajuntament de Barcelona, o entitats com Salut Mental Catalunya cercant algunes dades, sempre més fredes que els relats, per veure què diuen en relació als homes i a les dones sobre els nostres problemes de salut mental.

Per exemple en l'Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA 2016) en la prevalença de patir ansietat o depressió les dones tenen, significativament, major probabilitat de patir-ne que els homes, essent els casos de els dones al voltant del 9% més que els homes.

Dades més recents, extretes del "Resum executiu dels principals resultats de l’ESCA del 2020", afirma que "el 10,6% de la població de 15 anys i més pateix depressió major o depressió major severa (7,4% dels homes i 13,7% de les dones)", és clar que també cal tenir present que, segons dades del mateix informe, "vuit de cada deu persones de 15 anys i més fan una valoració positiva del seu estat de salut (pitjor les dones 77,2% que els homes 83,6%)."

D'altra banda el "Pla de salut mental de Barcelona 2016-2022" indica que segons "l’informe "La salut mental a Barcelona 2016" entre la població adulta de 18 a 64 anys el 16,3% dels homes i el 19,1% de les dones presenta mala salut mental."

Les xifres indiquen que en general els problemes de salut mental afecten a més dones que a homes, i aquesta afectació, a banda de quantitativa, també pot ser qualitativament més preocupant en els dones, que per raó de gènere ofereixen majors indicadors de vulnerabilitat.

En aquest sentit des de Salut Mental Catalunya, afirmen, en la relació del binomi Salut Mental - Gènere, que "El risc de patir violència de gènere es multiplica per 4 si ets una dona amb un problema de salut mental" i que "3 de cada 4 dones amb problemes de salut mental han patit violència en l’àmbit familiar i/o en parella, i més del 40% de les dones amb trastorn mental ha estat víctima de violència sexual."

Arribat a aquest punt em torno a fer la pregunta inicial: la salut mental és femenina? No, la salut mental no és només femenina, tot i que és evident que té una major incidència en les dones, i que cal desplegar encara un major ventall de recursos i suports, també en clau de gènere.

Però tot i les dades, tot i el factor de gènere, a l'anunci hi he trobar a faltar que algun home també hi posés cara; és clar que així és com us heu sentit, i encara sentiu les dones amb tanta invisibilitat...

Estic convençut, però, que a la Marató de TV3 sobre la Salut Mental les hi veurem totes, les cares, també cares d'homes amb problemes de salut mental...

La revisió mèdica

La setmana passada em van fer allò que abans es deia un "chequeo" i que no és res més que una revisió mèdica, en aquest cas la de la feina.

Confio que el titular de la revisió es resumeixi, com tot sembla indicar que serà, amb un lacònic "apte", tot i que ja sabem que la clau, i la creu, és la lletra petita que inevitablement apareixerà en l'informe mèdic: el resultat de l'anàlisi de sang, de l'audiometria, de la prova de visió, els reflexes, l'alçada, el pes...

Ja sabem que, si a classe o a la feina s'hi va esmorzat i amb el pipí fet, a la revisió mèdica s'hi va en dejú i amb el pipí en un petit tub de laboratori convenientment tancat i dissimulat, i que normalment lliurem discretament i amb una mica de vergonya, que contrasta amb la naturalitat i fredor amb el que és rebut per part del personal sanitari...

L'hora de la revisió mèdica marca, aquell dia, l'hora d'esmorzar i la lluita és sempre per aconseguir les primeres hores, i l'esmorzar esdevé tema inevitable de conversa entre els soferts i famèlics revisats, com si amb l'esmorzar posposat ens hi anés la vida! Si a l'ascensor parlem del temps, a la sala d'espera de la revisió mèdica es parla de l'esmorzar...

També en parlaven, i molt, i fins i tot amb un punt d'indignació, el personal sanitari que l'altre dia em va atendre, dues infermeres i una metgessa.

A les vuit tocades del matí em vaig plantar al servei de prevenció amb el meu potet d'orina i primer em van fer totes les proves, extracció de sang inclosa. Com que, com és habitual, hi havia cua, vaig demanar excusar-me una estona per anar a una reunió que tenia a dos quarts de deu, que hi ha dies que l'agenda no perdona, i passar més tard amb la metgessa. El personal d'allà i les persones que s'esperaven quasi em fan l'onada: un menys!

A un quart i mig de dotze tornava a ser a lloc, i mentre esperava que m'atengués la metgessa les dues infermeres feien mans i mànigues per anar a esmorzar. La seva apretada agenda tampoc perdona!

I quan la metgessa em va atendre, i va veure que hi havia anat tres hores abans, em va preguntar si havia esmorzat (sí, havia esmorzat) i em va dir "doncs mira, amb això estàs millor que jo, que fa hores que tiro només amb un cafè!"

La revisió mèdica de la feina jo la faig un dia a l'any, per elles les nostres és la seva feina de cada dia, i espero que l'esmorzar, el seu esmorzar, no sigui també el tema de conversa, i preocupació, de cada dia, que a mi m'agrada que el personal sanitari que m'atén també pugui treballar esmorzat (amb el primer i amb el segon) i a mb el pipí fet!