Tornar a Santa Marta

Fa deu anys vaig fantasiar com seria viure a Extremadura, al poble natal de la meva àvia paterna, Santa Marta de Magasca, un petit poble entre Càceres i Trujillo. Aquell estiu vaig tornar-hi després de més de trenta anys de no trepitjar-lo en un viatge en el que vam fer el camí a la inversa del que la meva família paterna va fer a mitjans del segle passat, emigrant a Catalunya, fugint de la misèria.

Reconec que en una part de mi sentia l'impuls de fer d'aquest petit poble extremeny, bressol d'una part de la meva família, part viva i present de la meva vida, i no esperar més de trenta anys per tornar-lo a trepitjar. De moment ja fa deu anys que no hi he tornat i no sembla que hagi de fer-ho properament, no és un viatge ni un destí que estigui en perspectiva.

Santa Marta de Magasca, per a mi, no és Cantallops; per bé que Cantallops és el poble, i Santa Marta "el pueblo", a Cantallops hi he anat sempre i molt sovint, mentre que Santa Marta amb prou feines hi he anat dues vegades a la meva vida; amb prou feines en tinc records i en el meu imaginari sempre ha estat aquell poble llunyà on va néixer la meva iaia i del que fins i tot ella (sobretot ella), d'una o altra manera i segur que a despit, un dia en va marxar per a no tornar-hi a viure mai més.

Santa Marta de Magasca és alhora glòria i tragèdia, mite i realitat i la distància física que en separa és també en part emocional, per ser el poble del que, també per circumstàncies familiars, la meva família paterna va haver d'emigrar. Per més cicatritzada que estigui, a Santa Marta hi ha una ferida... No tenir-hi casa, sens dubte, va fer que aquesta distància fos encara més gran i, amb els anys, quasi insalvable.

A Santa Marta de Magasca encara hi tinc família, família de relació cada vegada més esporàdica però suficientment propera per poder-hi anar. Ja no fantasio com seria anar-hi a viure, les arrels d'aquí són massa profundes, però sí mantinc viu el desig de tornar-hi, ni que sigui de passada, de visita, que allà també hi tinc uns orígens, que d'allà també tinc identitat.

Les arrels

Fa vuit anys amb la meva família vam resseguir el camí que, fa setanta anys, va fer la meva família paterna, d'origen extremeny, des de Portugal fins a Figueres.

Vam estar-nos uns dies a Santa Marta de Magasca, el poble d'origen dels meus avis paterns, entre Càceres i Trujillo, i des d'allà vam fer via cap a Rossio ao Sul do Tejo, al costat d'Abrantes (Portugal), on va raure la família errant cercant una millor vida, i on va néixer el meu pare.

Desarrelada com tantes altres, la meva família paterna va clavar les seves arrels a Figueres, que "la cabra no es de donde nace , sino de donde pace", i els meus pares més tard van fer-ho a Girona, i més concretament al barri del Pont Major, on jo hi he arrelat de nou...

Aquell viatge de fa vuit anys ens va servir per resseguir mínimament els orígens de part de la meva família, i per descobrir el que els meus avis paterns van deixar enrere, amb més o menys recança, amb més o menys dissort...

Més profundes són les arrels de la meva família materna, arrels cantallobenques des de com a mínim set generacions, i des de fa vint-i-un anys que, per voluntat (i obra i gràcia) de la meva mare reivindiquem el cognom Llonch, perdut des que es va morir el meu avi (Miquel Gumbau Llonch), l'any 1986.

A casa sobretot venerem la figura de la Maria Llonch Sobrepera, l'àvia materna de la meva mare, la darrera Llonch que va viure a la modesta casa pairal de la família Llonch de Cantallops, de la que en tenim constància i fins i tot en conservem les escriptures de compra del terreny...

De totes les branques dels meus avis materns (Gumbau, Llonch, Reynalt i Pagès) ens sentim especialment hereus dels Llonch, no només per l'ascendència de la meva besàvia, també per tots els tresors que la modesta casa pairal ha conservat des que Josep Llonch Ferrer, el rebesavi del meu rebesavi, va comprar l'any 1776 el terreny, fora muralles, per a construir-hi Can Llonch.

Aquesta casa, més que un llinatge, és testimoni viu d'una família que, si fa o no fa com totes, ha prosperat i patit adversitats quasi a parts iguals, i malgrat tot ha preservat el llegat d'unes vides que, gràcies a alguns documents conservats, intuïm i sobretot imaginem amb nostàlgia.

Si em busqueu a Cantallops no pregunteu per Can Gumbau, per més que jo me'n digui de segon cognom i la meva mare de primer, pregunteu per Can Llonch... Encara que, lamentablement, hem perdut aquest bonic cognom, allà seguim, a tocar de la riera de Torrelles!

És el que tenen les arrels, que hi són malgrat no sempre les veiem, i a la seva manera també sustenten la nostra vida. Les arrels hi són i podem ignorar-les, naturalment, i a vegades fins i tot ens poden fer nosa, no deixar-nos créixer...

A mi m'agrada conèixer-les mínimament, potser amb l'esperança que algun dia, d'aquí a molts anys, jo també en sigui, finalment i feliçment esdevingui arrel...

La Felisa

Alguns dels noms propis de la família de la meva àvia paterna, especialment els de les dones, semblen transportar-me no només a unes altres latituds, les de l'Extremadura rural, sinó també a un altre temps, la primera meitat del segle XX.

La meva iaia Odbúlia tenia dues germanes, la Filomena, casada amb el tío Toribio, i la (tia) Rufina, que sempre va fer vida al costat de la iaia i la seva (meva) família. Els noms propis que hi ha en aquest paràgraf són noms que rarament apareixen, avui, en el llistat de noms més utilitzats, ni tan sols, segurament, als llistats de l'Extremadura d'avui!

D'entre els fills i filles que la tia Filomena i el tío Toribio van tenir, va ser especialment important en la meva vida la Felisa, una cosina del meu pare que dies enrere es va morir a Santa Marta de Magasca, un petit i bonic poble extremeny que hi ha entre Càceres i Trujillo.

Als anys setanta del segle passat la Felisa va seguir el camí d'alguns dels seus germans que, empesos per la voluntat i insistència del meu pare en fer-los venir, allunyant-los de la misèria i poc futur que tenien al "pueblo", van fer via cap a Catalunya en general, i Girona en particular, cercant la prosperitat (?) que allà no trobaven. La Felisa, acompanyada pel seu home, en Rosario, i els seus quatre fills es van establir primer provisionalment al Pont Major i després, ja de manera més definitiva, a Salt. I és de Salt d'on jo guardo la majoria dels records que tinc de la Felisa!

Són records d'infantesa, de salsa de tomata a dojo, de delicioses patates fregides i d'un arròs groc, amb safrà, que mai més he sabut ni pogut degustar com ho feia aleshores, quan amb el meu germà hi anàvem alguns caps de setmana per donar un respir a la meva mare...

També són records de jocs al carrer, al carrer i al solar de davant del seu pis, on ja fa anys també hi ha pisos, jugant amb els seus quatre fills, jugant i barallant-nos quasi a parts iguals! La Felisa i en Rosario, amb quatre fills, mai tenien un no per acollir-ne provisionalment a dos més, dos cosins! El que valia per quatre, valia per sis! Admirable!

Anys més tard, i amb la mainada ja més grans, la Felisa i en Rosario se'n van tornar a viure al "pueblo", a Santa Marta de Magasca, on encara hi vivia (i fins no fa tant) la seva mare i un seu germà, solter... Reconec que d'entrada em va sorprendre que la Felisa se'n tornés al pueblo, i no va ser fins a l'estiu del 2012 que ho vaig comprendre...

Els de l'estiu de 2012 són els altres grans i inoblidables records que tinc de la Felisa, records i un agraïment etern que, confio, rebés amb l'efecte i l'estima que sempre vaig intentar transmetre-li.

L'estiu de 2012 amb la Sira i les nenes vam fer un viatge familiar als orígens de part de les nostres famílies, Valencia del Ventoso (Badajoz) i Santa Marta de Magasca, amb una incursió a Rossio ao Sul do Tejo (Abrantes), població natal del meu pare, part del viatge que vam fer conjuntament amb la meva mare i l'Esteve. L'estada a Santa Marta de Magasca la vam fer a casa la Felisa, que molt generosament ens la va deixar tota per nosaltres! Aquells dies va procurar que no ens faltés de res, sobretot a taula!

Aquells dies, veient la Felisa al seu poble, vaig entendre perquè hi va tornar; per tenir cura i estar a prop de la seva mare?, per estar a prop del seu germà? Sí, segurament també, però sobretot perquè en aquella terra aspra i seca ella es sentia, no com a casa, sinó precisament a casa!

Mesos enrere la Felisa va caure malalta i durant unes setmanes va tornar a Girona en el que semblava que seria només un viatge d'anada; però ella va insistir tan com va poder, va insistir fins a sortir-se'n amb la seva: reclamava el viatge de tornada a el "pueblo", a la seva (i també un xic meva) Santa Marta de Magasca, i és allà on finalment la seva vida s'ha apagat, entre les cases blanques del poble, les alzines i ullastres que hi abunden, entre la seva gent...

La Felisa ha estat i serà el que més m'uneix al poble d'origen de la meva família paterna, ella em va permetre actualitzar un record, fa sis anys, que ja quasi ni recordava, de quan hi vaig anar a finals dels anys setanta! Espero que algun dia podré retrobar-la, ara que reposa eternament, a Santa Marta de Magasca; ella m'hi va portar fa sis anys, ella m'hi tornarà a dur algun dia...

Santa Marta de Magasca torna a ser, per mi, de nou una parada pendent en un futur viatge, qui sap on, qui sap quan...

Els petons de la tia Rufina

La tia Rufina, al meu costat, amb la iaia Obdúlia i la Sira el dia que em vaig casar, al juliol del 1998.

Els records són sempre molt personals i més els que teixim, al llarg dels anys, de les persones que ens envolten. Més enllà d'allò viscut conjuntament el record d'una persona es fonamenta amb allò que hem viscut d'una manera més personal i íntima.

Tot sovint la suma de molts records personals construeixen un conjunt de records col·lectius que, a base de rememorar-los i relatar-los, van creant una mena de vernís que es fa més resistents,  més perdurables al pas del temps. Són els records personals i la força dels records col·lectius el que permet mantenir viu el record dels absents.

La tia Rufina va fer, fa molts anys, un viatge de no retorn; circumstàncies d'una dura postguerra van portar-la, acompanyant la família de la nostra iaia Obdúlia i l'avi José, la nostra família, la seva família, cap aquí, a Figueres, fent un camí inicialment errant, però finalment, i feliçment, fructífer.

L'estiu passat vaig fer el camí de tornada que la tia Rufina mai va voler fer, tornant a l'extremenya Santa Marta de Magasca i resseguint el periple portuguès familiar, vorejant San Miguel do Rio Torto i passant per Rossio ao sul do Tejo i Abrantes. La tia Rufina mai va tornar-hi, mai va voler tornar al seu poble natal; més enllà de les seves raons la seva decisió ens ensenya que sí, que hi ha coses i circumstàncies a la vida que, simplement, cal deixar enrere...

Forma part del nostre passat aquella geografia, d'un passat que se'ns allunya i que es fa menys present als més joves de la família; així ha de ser, doncs la nostra vida, el nostre present i futur, com el de la tia Rufina quan, amb la família va venir, és aquí, és ara i aquí.

Avui acomiadem a la tia i ens sembla que el d'avui és també un viatge de no retorn, però sabem que no és exactament així; com amb la resta d'absents ens retrobarem amb la tia Rufina amb els  records, personals i col·lectius, que ja fa dies que anem teixint.

I si de tots m'hagués de quedar amb un record de la tia Rufina, em quedaria amb els seus petons. Em sobren dits d'una mà per comptar les persones que a la vida m'han fet petons com la tia; la tia Rufina no et feia un petó, et cosia la galta a petons, un rere l'altre, ràpids, seguits, sorollosos, energètics!

Els petons de la tia Rufina no només eren una mostra clara i tangible, palpable, que m'estimava, sinó que se n'alegrava d'estimar-me, d'estimar-nos. L'energia mai es perd, diuen els físics, i avui, aquests dies, el record d'aquells petons alimenten d'energia el record que per sempre tindré de la tia Rufina.

No hem de renunciar al record, no hem d'oblidar el passat, però també hem de saber deixar-lo enrere; la nostra vida és ara i aquí, plena de futur, plena d'esperança, també de reptes i dificultats, com sempre en aquesta família, que mai res ha estat fàcil ni res ens ha estat regalat.

La tia ens ha deixat i, com va dir dies enrere en Josep, el cosí gran, la millor herència que ens donen els que en deixen és una família, la nostra família: nombrosa, gran, unida i forta, cosida a base de petons com els de la tia Rufina!

Rufina Madrid Muñoz, germana de la meva àvia paterna, la iaia Obdúlia, ens va deixar el passat dissabte 15 de juny de 2013. Aquest escrit vaig llegir-lo en el seu comiat, el dilluns 17 de juny de 2013. Descansa en Pau, tia! Una abraçada i mil petons!

Ell va començar a ser català un matí de primavera, senyor Fernández Vara!

Just M. Casero, un català d'origen extremeny...

"Jo vaig començar a ser català un matí de primavera, l'any cinquanta, pocs dies abans de fer el meu quart aniversari de permanent exili, fill de patriotes nòmades.

L'arxiu familiar, més aviat escàs en testimonis, guarda amb zel una fotografia commemorativa de la nostra presa de possessió de Catalunya. Sis personetes morenes, color de terra estrangera, roba aprofitada... Els grans - el pare, la mare i la tia - amb una certa esplendor de millors temps. I tan desgraciats que eren aquells dies! Els petits - en Josep, la Darlinda i jo -, viva imatge de les possibilitats econòmiques familiars: espardenyes de roba, rentades per tercera vegada; una pantalons subjectats per uns elàstics de roba; i una samarreta de coll rodó, de tercera mà, amb les corresponents puntades a l'aixella. Aquest era el primer jo: l'honorable Just M.Casero.

La gent no s'estranyava pas de nosaltres. Érem tanmateix una estampa vulgar en la Catalunya d'aquells dies. La tribu dels immigrants en aquest nou continent"

Des que va fer aquelles desafortunades declaracions ben segur que Guillermo Fernández Vara ha escoltat catalans d'origen extremeny condemnar les seves paraules per inoportunes. Ell mateix va reconèixer, a la seva manera, haver-se passat de frenada!

Modestament em serveixo d'un manuscrit, sense data però que l'amic Jaume Guillamet situa a principis dels anys '70, que va escriure el meu pare, Just Manuel Casero Madrid i d'origen extremeny, que Guillamet va recollir al llibre Memòria de Just (Edicions 62), per fer evident que aquells dies, aquell temps que tan personalment relatava el meu pare, formen part del passat, d'una memòria que no cal perdre, però que en cap cas pot servir per apropiar-se de res ni de ningú!

I amb la mateixa llibertat que el meu pare va decidir començar a ser català, alguns dels seus cosins van decidir, un bon dia, sense deixar mai de ser extremenys, tornar a viure a Extremadura!

La paraula clau és clara: llibertat!

I si no le gusta, que le den morcilla!

Des que Fernández Vara va dir que caldria "repatriar" els extremenys o descendents d'extremenys (un servidor) que viuen a Catalunya tinc ganes de publicar un text que el meu pare, d'origen extremeny, va escriure de jove fent referència a la seva identitat catalana...

De fet l'apunt el tinc mig preparat i el publicaré la setmana vinent... Però d'entre totes les respostes possibles, hagudes i per haver, aquesta de la Isabel em sembla que reprodueix d'una manera molt planera i directa alhora un sentiment molt compartit entre els que van emigrar d'Extremadura, també d'Andalusia, cap a Catalunya.

I és que al final, els extremenys, els catalans, els espanyols... en el seu conjunt, no són de ningú!

Ja ho diu la cultura popular: "la cabra no es de donde nace, sinó de donde pace"!

Bravo Isabel, bravo!

De vacances al "pueblo"!

Imatge aèria de Santa Marta de Magasca, poble d'origen de la  família Casero. Imatge: nuevoportal.com

Aquesta setmana he començat les vacances!

I tot i fer-ho amb la nòmina escapçada, no puc evitar sentir-me doblement afortunat!

1.- perquè començar les vacances és sempre una immensa alegria!

2.- perquè si faig vacances vol dir que treballo, que tinc feina! I tenir feina avui en dia és ser molt afortunat!

Per tant procuraré aprofitar i gaudir al màxim aquests dies de vacances, que estaran marcats per un concepte que potser els darrers anys ha anat passant de moda, però que una coneguda marca de begudes isotòniques ha posat de moda aquest estiu: anar al "pueblo"!

I de "pueblos" en seran tres, dos d'Extremadura i un de Portugal... Aquest estiu anirem a buscar els orígens extremenys de la nostra família fent el recorregut de tornada!

Per fortuna no caldrà que els pobles ens adoptin... hi tenim família i ens acollirà!

Avui començo vacances... però us recordo que aquest bloc, no fa vacances!