Heartaches. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "Heartaches", que exemplifica que a vegades pot ser que l'èxit tardi a arribar, però finalment arriba!

Aquesta cançó, composta per John Klenner i Al Hoffman, es va publicar l’any 1931 sense gaire èxit; l’any 1933 el músic Ted Weems en va fer una versió instrumental, amb la seva orquestra, que contenia un característic xiulet i va guanyar certa popularitat, però no va ser fins 14 anys després, en una reedició de l’any 1947, que una emissora de ràdio la va començar a reproduir amb més freqüència i la cançó va esdevenir, aleshores, tot un èxit, un èxit inesperat!

Així comença... "A cadascú el que és seu"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "A cadascú el que és seu" (Edicions 62, 1988), de l'escriptor sicilià Leonardo Sciascia, que és l'únic testimoni d'un fet, si voleu anecdòtic, de la meva, d'ara fa poc més de 37 anys...

A la primera pàgina del llibre, just quan girem la portada, hi ha quelcom més que el meu nom; com en altres llibres que tinc, també hi ha el motiu pel qual aquest llibre, que ja fa temps que té les pàgines esgrogueïdes, va arribar a les meves mans.

Escrit per mi mateix, a la part superior dreta d'aquesta primera pàgina hi diu: "Roger Casero. Concurs de redacció en català. 30-4-88. St. Jordi. Escola de Magisteri". Aquest llibre va ser l'única recompensa, a banda de la satisfacció de participar-hi, del concurs de redacció en català a Girona, després de ser seleccionat per la meva escola.

No recordo quina redacció vaig escriure; recordo més la que vaig escriure a l'escola i que em va dur a participar en el concurs en l'àmbit de Girona; recordo vagament el dia, sobretot la impressió que em va causar, físicament, l'edifici i les aules de "l'Escola de Magisteri", que aleshores acollia els estudis de Magisteri i avui acull els de medicina i infermeria.

El que sí que vaig descobrir aleshores és que m'agradava escriure, però no me'n sortia gaire amb la ficció; segurament aquell concurs va ser un toc de realitat...

Del llibre, podria comentar-vos que me'l devia llegir aquell estiu, i ara he hagut de recórrer a la breu sinopsi que hi ha a la contraportada per recordar-ne la trama: "Ens trobem en un poble de l'interior de Sicília. Una carta anònima amenaça de mort el farmacèutic Manno, un home que fins aquell dia vivia tranquil, no havia fet mai cap mal a ningú, i no es ficava en política. Però l'amenaça s'acompleix puntualment, durant una cacera, sense donar temps a Manno d'encomanar-se a Déu ni al diable. Laurana, un jove professor d'institut, mogut per la seva passió intel·lectual, intentarà de buscar l'assassí enmig d'una xarxa de silenci i complicitat."

"A cadascú el que és seu" (Edicions 62, 1988), de Leonardo Sciascia amb traducció, en aquesta edició, de Francesc Parcerisas, és un llibre que comença així:

La carta va arribar amb la repartició de la tarda. El carter, com de costum, va deixar el feix multicolor dels impresos publicitaris damunt el taulell, després, amb precaució, quasi com si tingués por que explotés, deixà la carta: sobre groc, adreça impresa en un rectangle blanc enganxat al sobre.
-Aquesta carta no em fa gens de gràcia -va dir el carter.
El farmacèutic va aixecar els ulls del diari, va treure's les ulleres i demanà:
-Què dius? -una mica dur i encuriosit.
-Deia que aquesta carta no em fa gens de gràcia.
Amb l'índex va apropar-la lentament, per sobre el marbre del taulell, cap al farmacèutic.
El farmacèutic va inclinar-se per mirar-la, sense tocar-la; després va aixecar-se, es tornà a posar les ulleres i la va mirar de nou.
-Per què no et fa gràcia?
-L'han tirada al correu aquí, aquesta nit o aquest matí d'hora; i, i, l'adreça, l'han retallada d'un full amb l'encapçalament de la farmàcia.
-Molt bé va constatar el farmacèutic, i esguarda el carter, embarassat i inquiet, com si esperés una explicació o una decisió.
-És una carta anònima va dir el carter.
-Una carta anònima? -va repetir el farmacèutic

Contenidors intel·ligents, ciutadania emprenyada

L'altre dia, quan vaig obrir el contenidor, quasi m'emociono: estava notablement ple i amb molts residus del que pertocava aquell dia (envasos) i, sobretot, hi havia més escombraries a dins, que no pas a fora. Llàstima, però, que una flor no fa estiu.

El canvi del model de recollida de residus és, possiblement, el tema que més preocupa i del que més parla, la ciutadania. Potser el nou Campus de Salut és el projecte, amb polèmica i tensió incloses, de major impacte, també urbanístic, de futur de la ciutat (i l'àrea i la demarcació de Girona per extensió), però avui el problema real i, sobretot, quotidià dels veïns i veïnes de Girona és el de les escombraries.

El procés d'implantació, començat ara fa un xic més d'un any, encara no s'ha completat, i la percepció és que en cada fase el nou model ha anat guanyant, sobretot, detractors. La resistència inicial és, pràcticament, inevitable: allà on fins ara hi havia contenidors oberts de totes les fraccions, ara hi ha contenidors tancats (es parla més de contenidors tancats que d'intel·ligents) amb limitacions de fraccions segons el dia. Tan sols aquest simple matís (que no és simple) obliga a cada habitatge, a cada persona, a fer un canvi d'hàbits en la gestió domèstica dels residus; és a dir, a disposar d'una targeta per obrir el contenidor i a llençar només la fracció (o fraccions) que toquen cada dia. Sembla evident que aquest és un canvi que no tothom ha acceptat de bon grat.

Em comentava un veí, l'altre dia, que aquest nou model de recollida posa les coses més difícils a la gent conscienciada que separa els residus de fa anys, que motiva menys als que podrien fer-ho i que no té cap efecte pels que passen de tot, i segueixen llençant les escombraries on els sembla, menys a dins dels contenidors.

El fet és que, per més que l'Ajuntament de Girona expliqui que el canvi està motivat per una directiva o una llei europea, molts veïns i veïnes no poden evitar percebre que qui els està obligant a fer tots aquests canvis és l'Ajuntament, un caprici de l'Ajuntament i, més concretament, de l'equip de govern, tot i que aquest canvi el planifiqués i aprovés un altre equip de govern.

Aquest enuig, que es propaga inevitablement en el boca-orella de moltes converses, s'ha reforçat encara més amb la dèria, per moltes persones, de la renaturalització de les zones verdes urbanes, incrementant la percepció que la ciutat bruteja no només per la quantitat d'escombraries que hi ha al voltant dels contenidors, sinó per les males herbes que creixen descontroladament (?) als escocells i, sobretot, a les voreres. I aquí la percepció és que, a banda de fer més brut, aquestes herbes fan lleig, quan no entorpeixen la visibilitat del trànsit en alguns indrets.

A aquestes altures apel·lar a la pedagogia és tan necessari com, tristament, inútil. Les queixes s'acumulen i alimenten l'estat d'opinió que el sistema no funciona. El govern municipal té dos anys per intentar endreçar aquest tema que, ara com ara, com cap altre és el que més factura li pot passar, electoralment.

A veure demà, com trobo els contenidors, què sentiré, emoció o decepció?

Ara que es parla del porter Joan Garcia...

Per com va arribar al Barça, retirat, pel seu caràcter impertèrrit (tot i les llàgrimes que va vessar en una celebració), per les seves cantades i, alhora, grans aturades, pel fet de ser un "porter fumador"... per tot això i molt més possiblement Wojciech Szczesny ha estat el porter d'aquesta temporada, però és indiscutible que, després d'haver fet una gran temporada amb el RCD Espanyol, Joan Garcia és, aquests dies, el porter del moment.

La seva clàusula de rescissió, accessible per als grans equips, fan que sigui objecte de desig de molts clubs, entre ells el Barça, club que ni el mateix porter, contradient les paraules del seu entrenador (l'irreductible Manolo González), descarta. No sé si Joan Garcia està arrancant els pètals d'una margarida, aquests dies, decidint si fitxa, o no, per al Barça.

Ara que es parla del porter Joan Garcia, però, no puc deixar de pensar en un altre gran porter del RCD Espanyol, el camerunès Tommy N'Kono, el porter que de petit vaig admirar més després, naturalment, de l'estimat i malaurat Urruti!

A la seva manera, Tommy N'Kono va trencar motlles, tant per la seva vestimenta (amb pantalons llargs) com pel seu estil i els seus reflexos felins! Feia goig veure'l jugar, sobretot comparant-lo amb la sobrietat d'Andoni Zubizarreta, un gran porter discret.

La de porter és una posició diferencial en molts esports, també en el futbol, i més enllà de la qualitat tècnica, pesen el caràcter i la personalitat, ja que han de ser jugadors mentalment forts; potser és per això que no sempre són de tracte fàcil, i a diferència d'altres posicions, la distància entre la titularitat i la banqueta sol estar més marcada i definida, i un porter titular, rarament accepta ser suplent. Que li ho preguntin a Ter Stegen.

Veurem què passa amb la porteria del Barça, veurem si Joan Garcia forma part de la complicada equació blaugrana, o si fa les maletes per marxar més enllà de la ciutat comtal.

Preservem la memòria

Aquest dissabte 31 de maig, el Cinema Truffaut de Girona acollirà l’estrena del documental "Preservem la memòria", una iniciativa impulsada per l’AV Pont Major que se centra, sobretot, en les vivències i records de la gent gran del barri. Més enllà d’un simple exercici de recuperació històrica, aquest documental també vol ser una reivindicació de la memòria oral, avui menys valorada, com a eina essencial per entendre la identitat d’un territori; en aquest cas, la del nostre barri.

És a través dels testimonis orals, de les seves vivències i records, que ens podem fer una imatge aproximada de com el Pont Major va ser molt més que un simple barri perifèric: va ser un punt neuràlgic de connexió amb la ciutat, amb una vida comercial pròpia i un teixit social actiu i divers. D’aquest dinamisme encara se’n conserven alguns vestigis, tot i que cada vegada menys. Per això, les veus dels veïns i veïnes més grans esdevenen un arxiu viu i insubstituïble, capaç de reconstruir amb emoció i autenticitat una història —la seva— que sovint ha quedat fora dels grans relats oficials.

Els testimonis orals no només aporten dades o fets; també aporten perspectiva i, des de la seva subjectivitat i emocions, context. Són fragments de vida explicats des de la quotidianitat, des del record íntim del que s’ha viscut en primera persona. I és precisament aquesta dimensió subjectiva la que fa d’aquests relats un patrimoni valuós que permet construir allò que anomenem memòria col·lectiva, una memòria que, si no es recull, corre el risc de desaparèixer.

El documental "Preservem la memòria" és quelcom més que una reivindicació del passat: és un antídot contra l’oblit i un gest de reconeixement cap a aquelles generacions que, sense fer soroll, també han construït el dia a dia del barri de Pont Major. I, en conseqüència, també és una invitació a escoltar: a escoltar el relat i les històries d’un passat que, tot i que no hàgim viscut directament, també és nostre.

La projecció és oberta i gratuïta. Ens agradarà que ens hi pugueu acompanyar.

Una (inesperada i dolorosa) derrota per seguir creixent

Hi ha derrotes que destrueixen equips i n’hi ha que els endureixen. Algunes deixen un llegat de desencís, d’altres una llavor de resistència. 

El Barça femení va perdre de forma inesperada i dolorosa la final de la Champions League contra l’Arsenal. Va ser una derrota païda entre llàgrimes que trenca, de moment, l'hegemonia europea d'un equip forjada amb esforç, talent i un estil inconfusible. Però, a diferència d’altres episodis que han suposat la fi d’un cicle, aquesta desfeta no sembla marcar el final de res. Més aviat, pot marcar l’inici d’una nova etapa dins del mateix projecte.

El record de la final masculina de 1994 planeja sempre que es parla de grans derrotes del Barça a Europa. Aquell 4-0 contra el Milan, contra un Barça que se sentia favorit i guanyador des d'abans de baixar de l'autobús, va suposar la fi abrupta del Dream Team i l’inici d’un període d’incertesa. Però la sensació avui és diferent. 

Aquell equip es va descompondre. Aquest, en canvi, sembla preparat per digerir el cop i transformar-lo en energia renovada. L’Arsenal va ser superior, va jugar millor i va saber anul·lar les virtuts d’un Barça irreconeixible. Però una derrota així no hauria de ser llegida només com un fracàs, sinó com un advertiment, una oportunitat per reforçar-se mentalment i tàcticament.

Aquest equip ha demostrat, al llarg dels últims anys, una ambició insaciable. Ha estat, i és encara, tot un referent futbolístic, mediàtic i social que inspira generacions. I, sobretot, aquest equip ha après a perdre, també a Europa, abans d'aprendre a guanyar. La derrota d’una final no és nova per a elles. Ja saben què significa aixecar-se després d’una patacada. 

Les derrotes poden ser definitives, i també poden ser punts d’inflexió. O t'enfonsen irremeiablement o, si no et maten, et fan més fort. El Barça femení té tots els ingredients per triar la segona opció. Perquè perdre, de tant en tant, no només és inevitable, també pot ser necessari.

Aquestes jugadores senten que tenen un deute, a banda que amb elles mateixes, amb l'afició, i no dubto que s'esforçaran per tornar-hi, per tornar a disputar una final de la Champions League, per tornar-la a guanyar.

Games Without Frontiers. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó de Peter Gabriel, "Games Without Frontiers", el títol de la qual s'inspira en el programa de televisió "Jeux sans frontières", produït com el Festival d'Eurovisió, per la Unió Europea de Radiodifusió.

Aquest programa, que en una primera etapa es va emetre entre el 1965 i el 1982, era una mena de gimcana entre països europeus que simulava cooperació entre nacions; Espanya va participar-hi en la segona etapa del programa, entre el 1988 i el 1999, i entre d'altres el van presentar els (aleshores) popularíssims Ignacio Salas i Guillermo Summers.

En aquesta cançó Peter Gabriel juga amb el títol (en clara al·lusió al programa) per fer una crítica a la guerra i als conflictes internacionals, denunciant el comportament infantil i competitiu dels països i nacions, com si la guerra fos simplement un joc, un joc sense conseqüències. Entre els noms que es mencionen a la cançó, apareixen un Adolf i un Enrico, clares referències a Hitler i Mussolini.

Els xiulets, en aquesta cançó, no només se senten, també es canten en aquests dos versos:

"Whistling tunes we hide in the dunes by the seaside"
(Xiulant cançons, ens amaguem entre les dunes vora el mar)

"Whistling tunes we're kissing baboons in the jungle"
(Xiulant cançons, besem babuïns a la jungla)

"Jocs sense fronteres / Guerra sense llàgrimes", diu la cançó...

Així comença... "La noia del tren"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "La noia del tren" (2015, La Campana) de Paula Hawkins amb traducció d'Imma Falcó, que al seu dia, fa 10 anys, va ser tot un fenomen literari, amb més de 20 milions de llibres venuts, esdevenint tot un "best-seller" i generant una adaptació cinematogràfica, també de gran èxit.

"La noia del tren" és la Rachel, una dona vulnerable i alcohòlica (no sé si alcohòlica per vulnerable o vulnerable per alcohòlica...), que agafa cada dia el mateix tren per anar a treballar a Londres i, des de la finestra, observa una parella que viu a prop de la casa on ella va viure amb el seu exmarit, i que s’imagina perfecta… Fins que un dia veu alguna cosa estranya i la dona desapareix. A partir d’aquí, la Rachel es veu arrossegada a un misteri fosc on res ni ningú és el que sembla.

"La noia del tren", una història que explora la fragilitat humana, la confiança i la desconfiança, la dependència emocional i com la percepció, a vegades, pot enganyar més que no pas revelar, és un llibre que comença així:

"Està enterrada sota un bedoll, baixant cap a les antigues vies del tren. La tomba està marcada amb un túmul. De fet, només és una pila de pedres. No volia atraure l'atenció de la gent cap al lloc on reposa, però tampoc la podia deixar sense cap recordatori. Allà hi descansarà en pau, sense que la molesti ningú, sense cap altre so que el cant dels ocells i la fressa dels trens."

Gestionar les expectatives

Si seguiu habitualment el futbol haureu notat com, d'uns anys ençà, les estadístiques han esdevingut un element important en la valoració dels jugadors i dels equips, i són tantes les dades que ara es recullen del seu rendiment (més enllà de gols i assistències, quilòmetres recorreguts, zones del camp que ha trepitjat, etc.) que fins i tot són utilitzades a l'hora de fer alineacions, valorant la càrrega de partits i la necessitat de descansar, prevenint fins i tot potencials lesions.

Amb la introducció de la intel·ligència artificial també veiem, a les retransmissions, dades en relació amb els atacs dels equips (si són més per banda dreta, esquerra o pel centre), o en relació amb els percentatges del destí de les pilotes en els llançaments de córner. L'explotació i anàlisi de les dades, també en el món del futbol, sembla infinita...

Un dels conceptes que aquests darrers anys s'han introduït en el món del futbol són els "expected goals" (els objectius esperats), una mètrica que calcula la probabilitat que una oportunitat es converteixi en gol. És clar que tenir un millor coeficient "expected goals" que l'equip contrari no garanteix marcar més gols, ni guanyar el partit, ja que l'important no és la probabilitat que entri la pilota, sinó que aquesta entri de forma efectiva, dins la porteria.

Això dels "expected goals", dels objectius esperats, m'ha fet pensar en la gestió de les expectatives, cosa que caldrà fer, amb cura i calma, amb el Barça de Hansi Flick la pròxima temporada. Veient com ha anat aquesta temporada, segurament l'expectativa, l'objectiu esperat, serà millorar-la, és a dir, revalidar els títols d'aquesta temporada i sumar-hi el de la Champions League. 

Inevitablement, es parla que aquest equip, jove, amb talent i un punt irreverent, pot marcar una època, sinònim de títols a cabassos cada temporada, amb Champions League incloses, però no perdria de vista que això és només l'objectiu esperat, l'expectativa, i que la realitat pot ser ben diferent.

Entenc que cal ser ambiciós, però el culer prudent (temorenc si voleu) que porto a dins, m'obstina a gestionar les expectatives i a valorar, de moment, més el que s'ha aconseguit que no els objectius esperats del futur, que sempre té un punt d'incert.

Renaturalització o deixadesa?

El debat (a Girona, suposo que com a tants altres llocs, no tanquem un debat que ja n'estem obrint un altre...) està servit i, com sol passar en aquests casos, genera comentaris de tots els colors i per a tots els gustos, generant de tot menys, ara per ara, consens.

El debat sobre el nou model de jardineria urbana, que substitueix la gespa tradicional i plantes ornamentals per vegetació autòctona que creix (més o menys) espontàniament, no està deixant indiferent a gaire ningú i divideix, a traç gruixut, entre qui voldria recuperar la percepció estètica tradicional de l’espai públic (gespa ben segada i zona enjardinada), i entre qui valora i aplaudeix aquest nou concepte, tenint presents les necessitats ecològiques i de sostenibilitat del present. Per poc que apuntis el tema, apareix la controvèrsia, que no és només tècnica o mediambiental, sinó sobretot cultural, estètica i fins i tot emocional.

El concepte de renaturalització, ara tan en voga, defensa un canvi de paradigma per recuperar espais urbans més semblants als ecosistemes originals del territori, utilitzant plantes autòctones resistents a la sequera, amb cicles vitals propis i que afavoreixin la biodiversitat. Aquest model respon a criteris de sostenibilitat, especialment en un context de canvi climàtic, escassetat d’aigua i crisi de biodiversitat, fent que el resultat, l’aspecte visual d’aquestes zones, xoqui amb l’imaginari col·lectiu de com haurien de ser les zones verdes i enjardinades de l'espai públic (gespes ben retallades amb flors de colors vius dibuixant simetries o figures geomètriques, evidenciant l'ordre i el control humà sobre la natura.

Aquesta visió clàssica de les zones enjardinades fa que quan les herbes creixen espontàniament (mal anomenades ara males herbes), quan hi ha fullaraca o flors silvestres seques, molts ciutadans ho interpretin com a deixadesa i fins i tot brutícia, encara que siguin el resultat, com està passant a Girona i a tantes altres viles i ciutats, d’una gestió i decisió conscient, volguda i planificada.

Aquest canvi de model, en cas d'apostar-hi, no pot ser només tècnic; cal, paral·lelament, pedagogia i comunicació, explicar-ne els beneficis i, fins i tot també, establir-ne els límits o acotar-ne l'execució, en la mesura que aquest nou model de jardineria es vagi entenent i assimilant. I és que el dubte és raonable: On acaba la renaturalització i on comença la deixadesa?

Potser caldria evitar segons quines actuacions sota el pretext de la renaturalització, alhora que caldria entendre que renaturalitzar no significa no intervenir... La línia, en alguns casos, és tan fina!

I encara que la bellesa és molt subjectiva, sigui amb el model clàssic o amb el renaturalitzat, el que esperem dels espais verds, dels jardins urbans de la ciutat, és que siguin bonics, i potser algunes actuacions en clau renaturalització no embruten, però fan lleig...

Israel, 12 punts

Al darrer Festival d’Eurovisió, Espanya va atorgar sorprenentment (?) els 12 punts del vot popular a Israel. Aquest resultat, que anys enrere hauria passat com una anècdota musical més, o per una simple qüestió d’afinitats estètiques, enguany no es pot entendre fora del tens context polític i bèl·lic que protagonitza Israel. En plena ofensiva militar d’Israel sobre Gaza, ofensiva condemnada per nombroses organitzacions internacionals com a desproporcionada i qualificable de crim de guerra, i fins i tot de genocidi, la seva participació a Eurovisió ha generat controvèrsia, protestes i pronunciaments contraris arreu del continent.

El que va passar a Espanya és curiós, fins i tot paradigmàtic: mentre a les xarxes socials, als mitjans i als carrers es demanava l’exclusió d’Israel del festival, una mobilització paral·lela, sembla que molt ben organitzada, des de sectors de la dreta i l’extrema dreta (no sé si més pro israelians o més en contra de Pedro Sánchez) va desplegar una campanya per votar massivament a favor d’Israel. No es tractava d’un simple suport genuí a la proposta musical de la cantant israeliana, més aviat es tractava d'un gest, molt més que simbòlic, de suport polític. Votar Israel era, en aquest context, tota una declaració d'intencions, un posicionament polític i una clara, i contundent, afirmació ideològica.

Aquests 12 punts del vot popular espanyol a Israel, reproduïts també en altres països, no només tenien per missió relativitzar la dimensió humanitària del conflicte a Gaza, sinó que confirmava una vegada més fins a quin punt Eurovisió continua essent un festival geopolític disfressat d’espectacle musical. La seva història ho corrobora, amb puntuacions que mai han estat del tot neutres: vot entre països veïns, vot per aliances estratègiques, vot per vells ressentiments... 

Eurovisió, un festival que aquests darrers anys ha anat a l'alça, presentat com una celebració musical de la unitat i comunió europees (amb Austràlia com a convidada de pedra), no pot evitar veure's atrapat entre el seu esperit fundacional i les contradiccions del món actual, també de l'Europa actual, una Europa cada vegada més polaritzada; és així com aquest festival també s’ha convertit en una finestra on no només es mostren cançons, sinó nacions i, inevitablement, també posicionaments ideològics.

Aquests 12 punts a Israel, més enllà de la música, evidencien que res, ni tan sols una gala d’Eurovisió, és aliè a la política. I que la cultura, com l'esport, la política o d'altres manifestacions, quan s’escau pot esdevenir pont quan s'escau, trinxera.

El mural de les gallines!

 

Al barri de Pont Major de Girona se'ns han escapat unes gallines!

Són unes gallines molt entremaliades i juganeres, i han fugit de la plaça de l'Om, on normalment viuen, juguen i s'ajoquen: són les gallines de la Majordoma de la plaça de l'Om!

Diu la llegenda que un dia la Majordoma estenia una gran bugada i les gallines, entremaliades de mena, van fer caure l'estenedor i la roba per terra; enfurismada, la Majordoma va clavar una estaca amb tanta força que d'aquella estaca en va créixer, alt i fort, l'om que des d'aleshores va donar el nom a la plaça.

Des d'aleshores, doncs, el barri de Pont Major de Girona tenim una llegenda més per explicar, la de la Majordoma de la plaça de l'Om, representada com a gegantona d'un quant temps ençà, i sempre la veureu, quan surt en qualsevol celebració o cercavila, acompanyada de les seves entremaliades gallines, unes gallines de llegenda!

I ara, ai l'as, unes quantes gallines s'han escapolit i campen pel barri; diuen molts veïns i veïnes que les han vist, amb els seus colors vius i alegres, juganeres com sempre a tocar del Pont de l'Aigua, i per més que alguns s'esforcen a fer-les anar cap a la plaça de l'Om, sembla que aquestes no es volen moure d'allà!

I allà les trobareu, tant si enfileu cap al Pont de l'Aigua com si tireu cap a Campdorà, alegres i estarrufades, animant i embellint el barri!

(Sittin' On) The Dock of the Bay. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, tot un clàssic de la música soul, "(Sittin' On) The Dock Of The Bay", una de les cançons més emblemàtiques del malaurat Otis Redding, que va morir amb tan sols 26 anys víctima d'un accident d'aviació.

La cançó, amb aires melancòlics, ens situa asseguts en un moll d'una badia deixant passar el temps, veient passar el dia i els vaixells, observant el món que ens envolta sense més èpica que veure baixar la marea... Una escena que, inevitablement, també convida, en alguns moments, a xiular, tal com fa la cançó...

Així comença... "Epigrames"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que conté un estil poètic sorprenent i fins i tot addictiu, l'epigrama, que segons el diccionari és la "composició poètica breu, de to satíric i contingut moral, social, polític". 

I si algú va sublimar en l'art d'escriure epigrames, va ser Carles Fages de Climent, que amb els seus "Epigrames" (Brau, 2002), fa un retrat irònic, crític i fins i tot burleta del paisatge humà, social i polític d’una època, la que li va tocar viure.

Carles Fages de Climent, però, té la seva pròpia definició d'epigrama, atribuïda a un pagès de l'Empordà:

"Un pagerol ho ha encertat:
l'epigrama ve a ser com
un vers que agrada a tothom
excepte a l'interessat".

Aquesta definició ja és tota una declaració de principis!

"Epigrames", de Carles Fages de Climent, és un llibre que comença així:

"Sembla que el Gaiter de la Muga ha fet
testament amb estalvi de notari
i tacte exquisidament discret:
hereu universal de l'epigramari
més perillós, audaç i estrictament secret,
no pas al primogènit sinó al nét,
per editar quan es compleixi el centenari."

La jungla interior de Frank Cuesta

Sincerament, tota aquesta qüestió de Frank Cuesta, de Frank de la Jungla, em costa d'entendre. Suposo que tot plegat té, al darrere, una qüestió judicial, però les anades i vingudes dels seus vídeos, les confessions i desmentiments, em fan encara més comprensible la persona i el personatge, si és que en aquest cas es poden separar.

I és que tot plegat, la confessió i posterior rectificació (?) no fan més que alimentar la incredulitat i el desconcert sobre qui és realment Frank Cuesta i, més enllà dels fets concrets, que ni m'atreveixo a escodrinyar, la polèmica generada pot servir-nos per preguntar-nos realment qui som, per reflexionar reflexió sobre la nostra pròpia identitat i, fins i tot, sobre la nostra pròpia capacitat per autoenganyar-nos.

A vegades projectem una imatge de nosaltres mateixos, ja sigui per quedar bé, per agradar, per protegir-nos, per  destacar, etc., que tot i que parla de nosaltres només n'és una part, una cara; per nosaltres només és un tros, tot i que per a moltes persones aquella part és el tot que veu de nosaltres. El risc és quan una d'aquestes parts creix i es fa gran sense control, quan aquesta part es converteix en personatge, quan el personatge minimitza la resta de les parts, quan el personatge es menja la persona.

En altres paraules, el problema és que de tant repetir un relat, el relat que el personatge acaba magnificant, ens el comencem a creure, de manera que allò que va començar com una representació estratègica (o casual) d'una part de nosaltres, arriba un punt que sembla no tenir aturador i esdevé una gàbia, una màscara que no ens sabem, o no podem, o no volem, treure'ns.

Aquesta situació (ser víctimes del personatge que nosaltres mateixos hem creat) no l'hem vist, només, amb Frank Cuesta, resulta impossible no pensar en Enric Marco, el català que durant anys va construir i creure's un relat, el de supervivent dels camps de concentració nazis. Com ells, molts altres han caigut en aquesta trampa, trampa en la qual també podem caure nosaltres: confondre la veritat amb el desig, la realitat de qui som amb la fantasia de qui voldríem ser.

Frank Cuesta, amb el seu relat enrevessat, s'ha convertit en un exemple més d’aquesta jungla interior on l’ego, la por, la impostura i la necessitat de reconeixement s’enreden i ens devoren, on la línia entre l'autenticitat i la ficció és tan difusa que pot arribar a esdevenir imperceptible.

Potser el que més m'inquieta de tot plegat és que, en realitat, tot això no ens és tan aliè. Tots tenim versions de nosaltres mateixos que mostrem al món que amaguen els nostres dubtes, les renúncies, les  nostres fragilitats. Per això, quan mirem el cas Cuesta, no ho fem només entre la morbositat i la perplexitat, ho fem també amb la incòmoda intuïció que aquesta enrevessada jungla interior no és una exclusivitat seva, que d'una manera o altra cadascú de nosaltres també podem córrer el risc de perdre'ns en la nostra pròpia jungla interior.

L'enèsim número de telèfon bloquejat

Ja he perdut el compte: un dia més, una trucada més, una altra trucada d'un número desconegut, una altra trucada no resposta, un altre número de telèfon bloquejat. A aquestes altures, el meu telèfon mòbil s’està convertint en una mena de cementiri de números desconeguts, per no dir fantasmes. També us passa a vosaltres? Sospito que sí...

El ritual és sempre, si fa o no fa, el mateix: sona el telèfon, per descomptat d'un número desconegut i, amb una barreja de resignació i curiositat, per si qui fa la trucada és algú saludat, responc. I per resposta rebo un silenci; un silenci que penja, immediatament, la comunicació. Ja no sé si és pitjor rebre per resposta aquest molest silenci o la veu artificial que em demana que desi el número i els enviï un missatge, que tenen una bona oferta de feina (que no he demanat) per a mi, o bé la veu real d'una persona que intenta encolomar-me una tarifa, una alarma, una assegurança, una estafa, o ves a saber què més. 

Bé, aquesta trucada sense conversa, en la que la comunicació es penja tan bon punt despenjo, m'inquieta molt més, ja que no n'entenc el motiu, ni les intencions. Jo sempre responc dient "hola", per allò de ser amable i per evitar el temut "sí", que diuen que poden fer servir per a estafar-te...

M'incomoden cada vegada més les trucades de números desconeguts. De fet, darrerament ja no les responc, aquestes trucades, a risc de no respondre alguna persona que en realitat no és desconeguda. Ja m'ha passat més d'una vegada. Aleshores un correu electrònic, o un missatge de text aclareixen l'origen d'aquell número desconegut, que deixa de ser-ho, però potser en el camí no he estat prou diligent, o prou amable.

Em molesten molt, aquestes trucades; per inoportunes i per inútils. També per invasives. El telèfon mòbil s'ha convertit en una mena porta giratòria en la que hi entren tota mena d'intrusos, de trucades no desitjades ni demanades que no fan més que fer-nos perdre el temps i els nervis, que ens molesten fins al punt d'alterar-nos l'estat d'ànim i fer-nos enfadar. 

Després d'aquestes inoportunes i molestes trucades el que acostumo a fer és bloquejar aquell número de telèfon. És una reacció no exempta d'un cert temor, de la por que aquella trucada representi la porta d'entrada al meu telèfon mòbil i, per tant, a les meves dades, a la meva vida d'algun virus, algun programari maliciós, etc. 

La sensació de vulnerabilitat és inevitable. Engreixo el llistat de números de telèfons bloquejats, però aquestes trucades molestes no cessen, per la qual cosa em sembla que l'acció de bloquejar-los és totalment estèril. Demà serà un altre dia, un dia més, una trucada més, una altra trucada d'un número desconegut, una altra trucada no resposta, un altre número de telèfon bloquejat...

Dones sense veu, ni vot

Cal reconèixer que l'església, com també passa amb les monarquies, sap fer una gran posada en escena en els moments clau, com la mort i comiat d'un papa i la celebració d'un conclave. L'escenificació, les coreografies, els vestits, etc., configuren un autèntic espectacle digne de veure.

Aquests dies ha estat especialment vistós la corrua de cardenals, vestits d'un vermell intens, sortint de Sant Pere del Vaticà acompanyant el fèretre del papa Francesc, o entrant a la Capella Sixtina per celebrar el conclave. Reconec que tota aquesta pompositat, potser fel fet de ser alhora un fet històric i excepcional, em meravella. Em meravella, però, alhora, no m'enlluerna prou per no veure que aquesta mateixa posada en escena posa en evidència el caràcter marcadament patriarcal de l'Església catòlica.

Segons dades del mateix Vaticà, aproximadament el 43 % religiosos i religioses consagrats són homes (monjos, capellans, frares, bisbes, etc.), mentre que aproximadament el 57 són dones (monges i religioses). És a dir, en una organització en què la majoria de membres són dones, aquestes no tenen amb prou feines veu, i no tenen, en absolut, vot.

La paradoxa és prou evident: l'Església catòlica, una organització profundament feminitzada per la base, amb centenars de milers de dones que dediquen la seva vida al servei religiós, a l’educació, la sanitat, la cura dels pobres i la pregària, manté les dones completament allunyades de les instàncies i dels organismes de decisió i, per tant, de poder. Les dones consagrades no tenen accés ni a dir missa ni a càrrecs de govern eclesiàstic rellevants, i el seu dret a vot és nul en els processos clau, no només el conclave que elegeix el papa de Roma, també en altres espais de decisió interns de les diòcesis i episcopats.

La paradoxa encara és més eixordadora quan la mateixa Església catòlica mentre predica (afortunadament) conceptes com la justícia, la dignitat humana i el valor del servei. Aquest és un dels temes que més debat genera aquests dies, també, i per més que el papa Francesc hagués fet gestos en favor d'una major visibilitat de les dones religioses, el paper que els segueix atorgant l'església és secundari i de submissió, i no d'apoderament i emancipació.

No sembla que amb Lleó XIV la situació de les dones religioses, dins l'Església catòlica, canviï substancialment, de manera que seguirà essent una organització amb una gran base femenina i una privilegiada cúpula masculina, on les que més hi treballen no decideixen res, no tenen veu, ni vot.

L'enèsima remuntada per (quasi) guanyar la lliga

El Barça de Hansi Flick ho ha tornat a fer: ha tornat a guanyar un partit remuntant dos gols en contra. El Barça de Hansi Flick ho ha tornat a fer: ha tornat a guanyar al Real Madrid, la quarta victòria de la temporada en els quatre clàssics, la tercera remuntada contra el Real Madrid. El Barça ho ha tornat a fer: ha guanyat un partit després que un jugador de l'equip rival hagi fet un estèril "hat-trick".

Una característica d'aquest Barça de Hansi Flick és la seva mentalitat, la seva actitud competitiva de no donar cap partit per perdut; això s'ha vist, sobretot, a partir del mes de gener, després del novembre (i part de desembre) de merda.

Tot i la patacada en la semifinal de la Champions League contra l'Inter de Milà, podem afirmar que aquest Barça de Hansi Flick és el Barça de les remuntades, de no defallir tot i rebre un o dos gols en contra, de saber-se sobreposar i capgirar el marcador.

És clar que aquesta característica fa brillar virtuts (mentalitat, competitivitat, determinació, insistència) que es posen en joc amb la pressió i la contundència golejadora, i no amaga defectes, com la fragilitat defensiva o la manca de control en moments clau del partit, com la gestió dels darrers minuts del partit contra l'Inter, abans que els "nerazzurri" empatessin el partit...

El Barça de Hansi Flick, amb aquesta nova remuntada contra el Real Madrid, ja acarona el títol de lliga, que pot guanyar matemàticament a la pròxima jornada en el partit contra l'Espanyol. Si no hi ha sorpreses, el Barça guanyarà el títol de lliga dos anys després, després de la lliga de Xavi; si aquella va ser la lliga dels "1 a 0" (fins a onze vegades es va produir aquest resultat), aquesta de Hansi Flick serà recordada com la lliga de les remuntades!

Good Life. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Good Life", del grup de pop-rock estatunidenc OneRepublic, una d'aquelles cançons que, com la gran majoria de les cançons que xiulen, transmeten bon rotllo, d'aquelles que, malgrat els dubtes i les dificultats, malgrat els entrebancs i mals moments (que també hi són), la nostra és, en general, una bona vida.

Així comença... "Un cafè a Roma"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que ens transporta a una de les ciutats que concentra, aquests dies, l'atenció i l'actualitat del moment: Roma.

L'inici del conclave per elegir el nou papa de Roma ha omplert la Ciutat del Vaticà, aquesta ciutat enclavada a Roma, de fidels, curiosos i periodistes, pendents tothora del color del fum de la xemeneia, que finalment, amb la "fumata blanca", ha anunciat el papa Lleó XIV, el nou cap de l'Església catòlica.

Qui no voldria ser a Roma, aquests dies, per veure i viure en directe un esdeveniment de tal magnitud? Més enllà de les creences de cadascú, l'elecció d'un nou papa de Roma és un fet històric, també excepcional.

I si el conclave ha disparat les visualitzacions de la pel·lícula homònima, tot el que està envoltant la mort del papa Francesc i l'anunci del papa Lleó XIV, mostrant-nos la ciutat de Roma dia sí, dia també, ens fa créixer les ganes de viatjar-hi si no hem estat mai, o de tornar-hi.

És clar que a Roma podem viatjar-hi de moltes maneres, i una de ben particular és fer-ho a través del llibre que li va dedicar Josep Maria Fonalleras, "Un cafè a Roma" (Univers, 2022), un llibre que, com diu a la contraportada, "no és una guia turística ni una enciclopèdia històrica, sinó un retrat de la ciutat i, alhora, un autoretrat de qui la mira i la viu."

"Un cafè a Roma", de Josep Maria Fonalleras, és un llibre que comença així:

En Modest Prats va ser la segona persona que em va fer descobrir tot el que sé sobre Roma. O quasi tot. La primera persona va ser el meu pare. En parlaré, més endavant, de tots dos, i també de tots els altres que m'hi han acompanyat, que m'han ensenyat i a qui he ensenyat Roma. Potser amb el desig que siguin certes les paraules de la meva filla Clara: «Roma és sobretot el meu pare. És ell qui ens ha transmès l'amor per cada pintura, per cada escultura, per cada cantonada i per totes les històries amagades en aquesta ciutat». També afegeix que "Roma és transformar-te, és créixer i comprovar com cada cop en gaudeixes d'una manera diferent". No ho sabria dir millor. Em penso que amb això n'hi hauria d'haver prou: no crec que pugui transmetre als meus fills res de més valuós, de més transcendent, de la mateixa manera que Roma, per a mi, és, ha estat, el recinte i el recorregut, l'espai i temps, on s'han acumulat els tresors més transcendents i valuosos. En aquest microcosmos sentimental, hi habiten el meu pare i en Modest, els meus fills, les dones amb qui he compartit la vida, els amics. I tam-bé la meva solitud romana, en un episodi certament rocambolesc i estrafolari que, si hi penso, explicaré d'aquí a un moment. 

Fins a Gräfelfing

Gräfelfing és un municipi alemany de poc més de 9,5 km² i uns 13.000 habitants, situat just a l’oest de Múnic, a pocs minuts del centre de la ciutat. És una zona residencial, tranquil·la i benestant, envoltada de verd, amb bones connexions de transport i, tot i estar tan a prop d’una gran ciutat com Múnic, manté un caràcter propi, calmat i familiar, amb serveis de qualitat com escoles, comerços i espais naturals.

Salvant les distàncies, Gräfelfing seria a Múnic el que Sant Cugat del Vallès és a Barcelona: ambdós municipis funcionen com a extensions residencials de les seves respectives capitals, oferint una qualitat de vida més alta, entorns naturals propers (com el bosc de Gräfelfing o la serra de Collserola) i una connexió ràpida amb el centre urbà. Tant Gräfelfing com Sant Cugat són escollits sovint per famílies i professionals que volen viure a prop de la ciutat però lluny del ritme intens, el brogit i l’enrenou propis de les grans urbs.

Aquest dimarts, en el fins ara sorprenent, il·lusionant i exitós camí cap a Múnic, el Barça de Hansi Flick es va quedar, podríem dir literalment, a Gräfelfing, a escassos minuts de la glòria que suposava arribar a Munic, seu de la final de la cobejada Champions League d'enguany.

Després d’una altra remuntada èpica, aixecant un 2 a 0 contra l’Inter de Milà, el Barça ja estava pràcticament classificat per a la final a les acaballes del partit. Però, en el temps afegit, i pocs instants abans que l’àrbitre xiulés el final (a l’altura simbòlica de Gräfelfing), l’Inter va empatar el partit i el va portar a la pròrroga, on finalment va vèncer el Barça, avançant-lo a l'altura de Gräfelfing i arribant a Múnic.

El Barça, que va exhibir tant talent ofensiu com llacunes defensives, es va quedar amb la mel als llavis, a tocar de Múnic, acaronant la final amb la punta dels dits, però perdent-la finalment. Va caure dignament i amb orgull. Arribar fins a Gräfelfing, a tocar de la gran final, és molt més del que molts havíem esperat —i somiat— a l’inici de la temporada del Barça de Hansi Flick. I, encara que l’eliminació és un cop dur que entristeix l’equip i l’afició, cal valorar el camí fet i tot el que hem gaudit durant aquest trajecte.

Per cert, la final de la Champions League de 2026 es jugarà a Budapest. Ja veurem, tant de bo d’aquí a un any, com de prop o de lluny hi queda el Barça... o si, qui sap, és capaç d’arribar-hi!

De moment, però, cal recompondre's de la patacada i tornar també mentalment, de Gräfelfing, que el pròxim partit serà contra el Real Madrid, un partit que pot determinar el desenllaç final de la lliga...

El dia prometia

El dia prometia. Era el primer dilluns feiner després de la Setmana Santa i encara conservàvem traces de l'alegria de la diada de Sant Jordi, sempre tan agraïda, tenyida només per la tristesa per la mort del papa Francesc. El dia prometia, un dilluns d'una altra setmana curta, amb la festivitat del Primer de Maig per a molts, i fins i tot d'un pont per a uns quants; les setmanes curtes sempre s'afronten amb més energia i optimisme, imagineu-vos si sempre fos així amb la setmana dels 4 dies laborables...

El dia prometia, també, pel rendiment de les plaques fotovoltaiques; des de primera hora, com jo, es preparaven per donar el màxim de si mateixes i a partir de les vuit del matí la seva producció d’energia va començar a créixer amb força, cobrint, al voltant de les onze, pràcticament tot el consum domèstic. Tot feia pensar que seria, novament, una jornada d’autosuficiència energètica.

El dia prometia, també, pel meu rendiment: correus per respondre, indicadors per observar, dades per analitzar, documents per llegir, reunions per preparar, trucades pendents i fins i tot algunes d'inesperades, que no inoportunes... Jo tampoc havia arribat al meu pic, anava fent ara una tasca, després una altra, i en un moment donat, vaig fer una petita pausa, vaig anar a la cuina i quan vaig obrir la nevera, vaig veure que no s'encenien els llums que s'il·luminen quan s'obre la porta...

El dia prometia, però, de sobte cap al migdia, la línia verda de la producció solar va caure en picat. En aquell moment no ho vaig veure, no vaig pensar a veure l'aplicació de les plaques fotovoltaiques; ho vaig mirar hores després: de més de 3,2 kW a zero en qüestió de segons. I no només això, també va caure, com s'observa al gràfic, el consum domèstic, senyal inequívoc (ara ja ho sé) que no només es va deixar de generar energia, sinó que tota la instal·lació es va aturar. I com el subministrament d'energia jo, en un primer moment i sense entendre res de res, també em vaig aturar.

El dia prometia i inevitablement la meva activitat laboral es va veure abruptament interrompuda, però afortunadament hi ha tasques, moltes de les quals posposem de forma quasi contínua, que no requereixen electricitat: ordenar documents, repassar apunts de reunions, llegir informes impresos... I, a més, la bateria del mòbil, mentre va durar la connectivitat, va permetre un cert temps de comunicació, ni que fos per suspendre reunions i per compartir la incomprensió del que vivíem, amb companys i companyes de feina. Tot amb la ràdio de fons...

El dia prometia i la interrupció va durar més de cinc hores; durant aquest temps, ni un sol watt va circular per l’habitatge, ni el que generaven les plaques, ni el que venia de la xarxa. Un silenci elèctric absolut que el sistema fotovoltaic va deixar registrat amb precisió quirúrgica.

El dia prometia i, més d'una setmana després, encara no sabem amb precisió l'origen de l'aturada, què és el que va fer d'un dia que prometia en un dia que, ben segur, no oblidarem.

El porter de Hansi Flick

Aquesta és una setmana clau per al Barça de Hansi Flick, en la que es jugarà bona part de la temporada: primer amb el partit d'avui contra l'Inter de Milà, la tornada de la semifinal de la Champions League, i que amb una victòria li permetria tornar-se a plantar, deu anys més tard, en una final de la Champions; després amb el partit contra el Real Madrid de diumenge, que permetrà calibrar fins a quin punt la lliga està quasi sentenciada (en cas de victòria o fins i tot un empat del Barça) o si caldrà lluitar-la, pràcticament, fins a la darrera jornada.

Respecte d'aquests dos partits de vital transcendència, Hansi Flick ja ha deixat clar qui jugarà a la porteria, Wojciech Szczesny, el veterà porter de nom impronunciable, tancant així, de soca-rel, qualsevol debat que es pogués generar arran de la recuperació del porter titular del Barca, Marc-André ter Stegen.

La gestió de la porteria, des de la inoportuna lesió de Ter Stegen, ha estat una de les qüestions que podrien haver desestabilitzat l'equip i, fins ara, les decisions que ha pres Hansi Flick han estat encertades, tot i que no sempre compreses per tothom. Va ser controvertida, i poc compresa inicialment per part de la premsa i l'afició, la decisió de seure el porter suplent Iñaki Peña en favor de Wojciech Szczesny, tot i que les primeres impressions del porter polonès no van ser massa bones. El temps, fins ara, li ha acabat donant la raó, ja que tot i amb les seves mancances i errors, el porter polonès transmet molta més seguretat, i solvència, a la porteria i la defensa de l'equip, fins al punt que el porter fumador, amb la seva actitud aparentment abstreta, s'ha guanyat la simpatia de l'afició.

Arribat a aquest punt, Hansi Flick opta per donar continuïtat a Wojciech Szczesny en els partits transcendentals per davant del suplent (ara més suplent que mai) Iñaki Peña i del recuperat, tot i que encara sense ritme de joc Marc-André ter Stegen.

Aquesta gestió servirà fins a final de temporada, i una vegada acabada, amb independència dels títols que finalment sumi el Barça, Hansi Flick haurà de pensar en la porteria de la temporada vinent, i juntament amb la direcció esportiva i el club, prendre decisions. I ara com ara, sembla que Wojciech Szczesny, podria renovar i seguir, en detriment d'Iñaki Peña, per ser el suplent de Marc-André ter Stegen. Veurem.

Si Josep Lluís Núñez tenia la seva portera, Hansi Flick també té, de moment i pels partits transcendentals, el seu porter.

De mare no només n'hi ha una

De mare no només n’hi ha una; només cal fer un cop d'ull a les xarxes socials el Dia de la Mare desmentir l'esgotada expressió "de mare només n'hi ha una!"

Entenc que l'expressió, sens dubte benintencionada, és una manera bonica de reconèixer l’amor, l’esforç, fins i tot l'abnegació d’aquella figura que no només ens ha donat vida, sinó que sobretot ens acompanya des d'aquell primer moment: la mare. Però sovint, rere aquesta bondadosa frase, s’hi amaga una visió limitada, fins i tot injusta i gairebé exclusivista de què és i representa ser mare.

La maternitat, entenc, és una experiència intensa, molt més, per raons òbvies, que la paternitat, però, tot i això, la maternitat no sempre ho és tot, ni ho ha de ser tot. Les mares no neixen com a mares: són persones amb una història i amb una identitat pròpia, amb somnis, vocacions, contradiccions i desitjos que van més enllà del fet de parir i de ser mares. La idea, defensada durant tants anys per tantes religions, que ser mare és el rol definitiu d’una dona ha estat tan repetida que l'ha acabat subjugant.

Per això cal trencar amb la idea que una bona mare és aquella que s’hi dedica en cos i ànima, que s'entrega incondicionalment a la voluntat dels seus fills i filles (també del seu marit) sense que li importi res més. Aquesta anacrònica concepció de la maternitat, tant estesa com injusta, no només és inassolible, sinó que carrega les mares amb una exigència que les fa invisibles com a persones, com a les persones que són amb independència de la maternitat.

Afirmar que “de mare no només n’hi ha una” és una manera de dir que dins de cada mare hi conviuen moltes dones. Dones que, en general, estimen (moltes incondicionalment) els seus fills i filles, però que també necessiten (i afortunadament cada vegada més, s'agafen) espai per respirar, per créixer i fins i tot per equivocar-se, si cal com a mares. Dones que han après a posar límits, a no haver d'arribar a tot, dones que tenen nom més enllà de “mama” o "mare".

De mare no només n'hi ha una, per bé que, en teoria, tots en tenim només una, de mare (tot i que fins i tot aquesta afirmació és qüestionable), perquè dins de cada mare s'hi amaguen moltes dones, i ser mare és (hauria de ser), simplement sumar una identitat més a tot allò que ja són.

In Hell I'll Be In Good Company. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una d'aquelles cançons en què la música, aparentment alegre, amaga una història tràgica, i amarga.

"In Hell I'll Be In Good Company", del grup de folk i rock canadenc The Dead South, parla de l'acceptació (més que resinació) del destí, per terrible que aquest sigui, per més que el destí t'enviï, directament, a l'infern. Tal com diu el títol, i narra la cançó, fins i tot a l'infern el narrador hi trobarà bona companyia, ànimes condemnades com la d'ell mateix.

La narració d'una relació amorosa turbulenta i violenta xiulant i a toc de banjo no deixa de ser paradoxal, però aquesta és, també, la gràcia de la música en general i d'aquesta cançó d'aquest grup amb una estètica tan característica.

Així comença... "Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou" (Eumo Editorial,2021), que a banda de la tinta que es va gastar en imprimir-lo, se'n va gastar molta més en el debat, encara present, que va generar.

"Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou" és una obra coral imprescindible que recull les veus de diverses lingüistes que denuncien les discriminacions de gènere dins l’àmbit acadèmic i professional de la lingüística. Coordinat per Carme Junyent, el llibre ofereix un ventall de testimonis colpidors i reflexions punyents que posen de manifest el masclisme estructural que encara persisteix en molts espais del coneixement.

Amb un estil directe i honest, les autores comparteixen experiències personals, anàlisis crítiques i propostes de canvi, tot reclamant un futur més just i igualitari per a les dones dins del món de la llengua i més enllà. El resultat és una lectura que incomoda i sacseja, però que també inspira i dona força. Aquest llibre no només és un crit de denúncia, sinó també un acte de resistència i sororitat.

"Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou" és un llibre que (en la introducció que escriu Carme Junyent) comença així:

Quan vaig pensar en aquest llibre, no podia preveure que fer-ne la introducció em seria tan difícil. La idea no és tan complicada: convocar un gran nombre de dones que, d’una manera o d’una altra, es dediquen a la llengua i demanar-los que diguessin la seva en la qüestió del gènere, o de la llengua no sexista, o de la llengua inclusiva o com en vulgueu dir. Atès que la meva opció en aquesta qüestió és prou coneguda, la crida va ser prou explícita. En la invitació que vaig enviar hi deia: «La meva posició crec que és prou clara però no espero ni adhesions ni suports: més aviat coneixements, reflexió i experiència (o experiències). Potser tot plegat es pot resumir en una mica de sentit comú». El cas és que el lector es trobarà amb opcions molt variades i amb textos a vegades apassionats, a vegades emotius i sempre assenyats. També hi trobarà molt coneixement silenciat, perquè al capdavall sempre és més fàcil maquillar la superfície i no aprofundir-hi, no fos cas que prenguéssim mal i haguéssim de canviar unes quantes coses, fer unes quantes renúncies i enfrontar-nos a la realitat.

El que m’està fent difícil aquesta introducció, però, no és el que hi ha, sinó el que ningú no veurà i el que jo crec que s’ha de denunciar. Si tothom hagués acceptat la invitació, aquest llibre comptaria amb més de cent col·laboracions. Hi ha hagut, doncs, un gran nombre de renúncies. Les causes de la renúncia es poden reunir en tres grups: les que no estaven d’acord amb les condicions, les que tenien feina i no tenien temps per fer un article i, finalment, les que no volien dir el que pensen, o no s’hi atrevien. I això és el que em fa difícil fer aquesta introducció. De debò, era aquí on volíem arribar?

Electrificar la vida

La nostra vida està cada dia més endollada; l’electrificació és el camí que estem seguint per descarbonitzar l’economia i, en definitiva, la vida: cotxes elèctrics, calefaccions amb bomba de calor, cuines d’inducció, plaques solars... 

Cada vegada tenim més coses endollades i rere aquesta electrificació hi ha una voluntat mediambiental que apunta, ens agrada pensar, cap a un futur més net i eficient, menys contaminant. Però aquesta aposta també ens fa més vulnerables en la mesura que posem tots els ous en un mateix cistell, el cistell de l'electricitat, generant una dependència que, quan falla el sistema, ens deixa quasi paralitzats: quan la mobilitat, la climatització i fins i tot la cuina passen a dependre d’un únic sistema, un error o una avaria poden tenir un impacte molt més ampli que abans.

Anys enrere, quan se n'anava la llum, podíem seguir cuinant amb el gas, i trucar-nos amb els telèfons fixos, aquells clàssics de baquelita de color de gos com fuig. És clar que no ens quedàvem sense internet perquè, simplement, no en teníem...

La darrera gran incidència en el subministrament elèctric, deixant desenes de milions de ciutadans sense electricitat durant hores i generant un monumental caos, especialment pel que fa a la mobilitat, és un toc d’alerta. Si avui un tall ens deixa sense ordinador o nevera, sense telèfon ni connectivitat o sense trens, demà pot deixar-nos, també, sense escalfar la casa o sense carregar el cotxe elèctric. La xarxa elèctrica no només ha de suportar una demanda creixent, també ha de poder-nos donar una major garantia de continuïtat en el subministrament.

No es tracta de frenar el progrés, sinó de fer-lo amb seny. Reconec que en energia no hi entenc ni un borrall, però no cal entendre-hi massa, ni gens, per dir que caldria garantir una xarxa robusta i invertir en emmagatzematge, i sembla evident que, en paral·lel, ens hem de preparar més i millor per afrontar aquestes situacions.

Electrificar la vida pot ser una gran oportunitat, però no pot convertir-se en una nova forma de vulnerabilitat. Si volem confiar en el sistema elèctric per fer-ho tot, el sistema ens ha de poder garantir que no fallarà quan més el necessitem.