Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).
Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.
Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.
Avui obrim un llibre que al seu dia quan es va publicar, i avui encara es recorda, va generar certa controvèrsia entre alguns veïns i veïnes del barri. Bé, diguem que el terme "controvèrsia" és un intent d'eufemisme per dir, ras i curt, que és un llibre que no va agradar a tothom del barri de Pont Major.
"El Pont Major" (Ajuntament de Girona, 2005) va ser un encàrrec del mateix ajuntament a la periodista Eva Vázquez dina la col·lecció "Tot barris", essent aquest el segon número de la col·lecció, després del barri de Sant Narcís.
Un dels motius pels quals el llibre no va ser del tot beneït per part de la comunitat local és que qui el va escriure no és del barri; a priori això no hauria de representar un inconvenient, ja que a vegades precisament és millor una mirada forana i, sobretot, no contaminada per les inevitables fílies i fòbies locals.
Un altre element de controvèrsia, segurament derivat del primer, és que la mirada no és, ni de bon tros, edulcorada, ni té una voluntat laudatòria del barri, sinó que més aviat en fa un repàs històric sense vocació historiogràfica, més aviat un relat poètic en vers, per moments cru, fins i tot insultant, per alguns veïns i veïnes, quan fa referència amb paraules eufòniques a la lletjor d'alguns indrets del barri.
Sigui com sigui, per mi el llibre té la virtut, més enllà de la recopilació fotogràfica que li és inherent, de ser una mirada, particular si voleu, del barri d'algú que s'hi aproxima sabent-se foraster i que en balanç de totes les paraules escrites, comptades i debatudes, hi acaben pesant més les referències neutres i positives, que no les negatives.
I tot i que aquesta secció va de com comencen els llibres, i no de com acaben, el final és tota una sarcàstica declaració de principis: "Per primera vegada en la seva història, algú ha comprès que aquest és un lloc digne de romandre-hi i no una carretera de pas."
"El Pont Major" és un llibre que comença així:
Diuen que al Pont Major, els passavolants i els nouvinguts són tinguts per forasters. Ignoro si hi ha desdeny en aquesta etimologia que va forjar-se en el temps que el pont era una mena d'àrea de servei entre els viatgers que feien el camí d'anada i tornada de França per reposar-hi i avituallar-se, però és ben probable que s'hagi guanyat tant el nom com la reticència aquell que s'avingui a presentar l'àlbum fotogràfic d'un barri que no li pertany. Acceptar-ho és un atreviment i un risc, encara que qui els assumeixi provingui, també, d'un dels vorals que formen l'anella urbana de Girona, mal que pesi als proclamadors de la seva, d'altra banda, ben guanyada independència. Cap semblança entre un lloc i l'altre, cap exploració sobre el terreny, cap referència bibliogràfica exhaustiva, no podrà suplir, ni per aproximació, el do llampeguejant de la memòria, que en aquesta prologuista forana queda confinada a l'espai restringit que va d'una discoteca avui derruïda i a la boira fluvial i gelatinosa que s'hi estenia a la matinada, fins a un camp de futbol de terra on recorda haver vist pelar-se obstinadament els genolls a un dels seus germans. Aquests episodis escadussers no construeixen ni tan sols una identificació precària amb el lloc, no pas com la consciència de ser la prolongació genètica d'un mosso de les cavallerisses de can Ravetllat o d'haver jugat entre els geranis d'un pati del barri vell de Salt on l'eco tenebrós d'un pou va revelar, en una sola tarda, la idea de l'infinit i la premonició de la por.
