Dues-centes vint-i-sis , la xifra de la setmana

Va ser una de les millors decisions que vam prendre per a la celebració de les noces d'argent. 

Estava clar que no estàvem organitzant un casament, sinó la celebració del 25è aniversari del nostre casament, i que la gent, només família, més o menys es mudaria però no com en un casament, perquè no ho era... 

Els vestits no serien de casament (bé, els nostres sí, que anàvem més de nuvis que fa 25 anys, pel casament!) i tampoc ho seria el menú, amb uns entrants variats i una bona graellada de carn a la brasa, això sí, amb unes postres de casament: un pastís coronat per uns nuvis, tot i que no era un casament... 

I entre les moltes decisions (lloc de la celebració, menú, llista de convidats, disposició de les taules, parlaments, detalls pels convidats...) contractar una fotògrafa va ser una de les millors decisions que vam prendre per a la celebració de les noces d'argent. 

Les dues-centes vint-i-sis fotos que configuren l'àlbum oficial de la celebració són un dels millors records de les noces d'argent, amb fotos de persones, de detalls, de gestos i de moments, alhora que un testimoni gràfic de la família que, com les fotos del casament i de tantes altres celebracions i esdeveniments, amb el temps guanyaran valor. 

Contractar una fotògrafa no només per no haver de fer les fotos nosaltres mateixos, també per no haver-nos-en de preocupar i sobretot, com hem corroborat una vegada vistes (una i mil vegades), per tenir fotos de qualitat a nivell tècnic, artístic i fotogràfic. 

Les càmeres dels mòbils de molts convidats també van recollir fotos i vídeos de la celebració, material que també té i tindrà valor, però fiar-ho tot a les fotos dels mòbils dels convidats no hauria estat una bona decisió; les fotos de la fotògrafa professional ara són un petit tresor, equiparable a les del casament de fa 25 anys. 

Contractar-la va ser, sens dubte, una de les millors decisions que vam prendre per a la celebració de les noces d'argent.

Moltes gràcies Sara Bravo! 

Miquel Ruiz, fotoperiodista amb causa

Diumenge al matí; com cada dia a primera hora estiro el diari de la bústia i a la portada m'impacta la notícia: "Mor el fotoperiodista empordanès Miquel Ruiz."

Immediatament torno entre quinze i vint anys enrere, recordant el temps que en Miquel Ruiz va ser, durant uns anys, membre del jurat del concurs de fotografia de les Jornades del Paper de Sarrià de Ter.

No puc evitar obrir l'ordinador i accedir a les carpetes i documents d'aquella època que encara guardo. Trobo algunes bases del concurs i també algunes actes del jurat; alguns dels membres del jurat van ser, a banda del fotoperiodista Miquel Ruiz, el periodista Enric Matarrodona, el dissenyador gràfic Xavier Fontané, el fotògraf amateur sarrianenc Quim Llunell, l'artista sarrianenc Edgar Massegú, la dissenyadora gràfica Yolanda Ruiz o el fotògraf Josep Magallón.

Del concurs de fotografia en tinc molts bons records i, a banda de les obres fotogràfiques, algunes de gran qualitat artística, naturalment propietat de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, recordo alguns dels sopars que, fet el veredicte, fèiem jurat i part de la comissió del les Jornades del Paper com a agraïment per la seva col·laboració.

Compartir taula amb en Miquel Ruiz i l'Enric Matarrodona, periodistes d'ofici, un càmera en mà, l'altre amb la màquina d'escriure, era tota una experiència, a banda d'un luxe, i sobretot un aprenentatge.

D'aquella època també tinc documents que en Miquel enviara a tort i dret: ara la invitació a l'exposició "Fragments de Sarajevo", després una felicitació de Nadal de Fotògrafs per la Pau...

En un dels escrits que vaig fer arrel del concurs de fotografia vaig trobar-hi una frase atribuïda a Émile Zolà: "D'ara endavant, res no existirà que no hagi estat abans fotografiat." Miquel Ruiz és dels foto periodistes que ha contribuït a fer-nos arribar realitats que, sense el testimoni gràfic de les seves fotografies, semblarien no haver existit.

En aquell text hi vaig escriure: "Als ulls de ningú més que d'una càmera serem eterns; la resta d'ulls que ens miren, amb tendresa, amb supèrbia, amb odi, amb passió, amb compassió... tard o d'hora s'apagaran, fonent-se amb ells la imatge del nostre rostre, el perfil de la nostra ànima."

En una de les seves felicitacions de Nadal de Fotògrafs per la Pau hi ha una frase de Mario Benedetti: "la fotografia compromesa amb causes populars, amb la llibertat dels pobles, amb la denúncia de les tortures i la repressió, és quan assumeix una funció testimonial de primer ordre i, perquè no, d'eficàcia".

En Miquel era ell i la seva càmera i, sobretot, ell i la seva causa.
Gràcies per compartir-la, Miquel. DEP.

El museu de les fotos prohibides

Vaig preguntar-ho a l'entrada del museu: "se pueden hacer fotos?" "No, sólo en la entrada, no dentro del museo."

Hi ha museus que deixen fer fotos, alguns amb alguna excepció a alguna sala, o a alguna obra. Al Museo del Prado no es poden fer fotos. D'acord, cap problema, queda entès. Queda entès?

En el recorregut per les sales no hi ha la típica iconografia que et recorda la prohibició, quelcom en el que potser caldria invertir mínimament, i que estalviaria feina al personal que hi ha a les sales, que no paren d'advertir als intrèpids visitants que gosen desenfundar el telèfon mòbil i capturar un trosset del Jardí de les Delícies, de Las Meninas, de El Cardenal, de Saturn devorant un fill o del Cavaller amb la mà al pit...

M'encurioseix l'irrefrenable fenomen de no poder evitar fer la foto. No poder-ho evitar tot i ser conscient de la prohibició, fins i tot acceptant el risc de ser advertit. És clar que l'advertiment no passa d'aquí, d'un avís a mode de recordatori de la prohibició, a la que els fotògrafs furtius responen fent-se els despistats...

Entenc que fer la fotografia és un acte més aviat primari, un impuls motivat potser per les ganes de compartir-la després fent evident que hom l'ha vist (l'obra) o que hi ha estat (el museu). O simplement pel desig instantani de retenir aquella imatge, per poca qualitat que tingui, davant el temor que la nostra memòria n'esvaeixi el record. Com quan volem fer una foto amb el mòbil a la lluna plena...

És clar que prohibir és, moltes vegades, el primer estímul i motiu per saltar-se la prohibició. De no fer-ho potser tampoc es farien tantes fotos, fotos així convencionals, però sí possiblement moltes selfies... Una vigilant del museu explicava a unes noies que entre d'altres motius no es deixaven fer les selfies, que amb la "tonteria" en algun museu alguna obra s'ha malmès per l'estupidesa de voler-se fer una foto graciosa...

De totes les persones que vaig veure que el personal del museu va advertir a cap els hi va fer esborrar la foto prohibida. El fotògraf furtiu, doncs, se n'endú la caça, major en alguns casos, cap a casa i vés a saber què se'n farà d'aquesta foto robada.

Jo proposaria als responsables del museu que les capturessin i potser se'n podria fer un museu amb totes les fotos prohibides dels museus del món, o qui sap si una exposició, temporal i itinerant, o un perfil de Instagram o com a mínim un fil de Twitter...

Durant tota la meva visita no em vaig treure el telèfon mòbil de la butxaca, ni tan sols per consultar res de cap obra o autor; la temptació és massa gran, el premi massa petit, quasi insignificant; el que té valor no és fer-li la foto al quadre, sinó mirar-lo amb els propis ulls...

Reunions a cop de clic!

Aquests dies reunir-nos és qüestió de "clic", de fer clic al programa o aplicació de videoconferència? Sí, i també de fer clic a la càmera de fotos!

Per poc que sovintegeu les xarxes socials haureu vist, aquestes setmanes, innumerables fotografies de captures de pantalla de reunions en línia, aquelles imatges en la que es veu una quadrícula de persones suposadament reunides a distància, a través d’aquestes aplicacions i programes de videoconferència que tant s’han popularitzat darrerament. Jo mateix n’he fet i compartit més d’una, fins i tot de reunions familiars!

Tantes reunions presencials que havíem fet fins a l’estat d’alarma i confinament i tan poques fotos, i tantes fotos que estem fent ara de (quasi) totes les reunions virtuals des de l’estat d’alarma i el confinament.

És curiós aquest sorprenent acte reflex de no poder evitar fer una captura de pantalla mentre participes en una d’aquestes reunions en línia, fruit (entenc) del mimetisme (tendència a fer el mateix que fan els altres), i també de deixar constància i testimoni gràfic d’aquest moment excepcional.

Compartir la nostra vida a les xarxes ja és quelcom que fèiem abans del confinament, però em sembla que des d’aleshores és molt poca la vida que no compartim virtualment per terra, mar i aire. També teniu aquesta impressió?

D’entre les moltes lliçons i reflexions que aquests dies intentem extreure de tot plegat, és redundant la de valorar quines coses romandran una vegada recuperada (?) la normalitat (?), i em temo que això de deixar registre gràfic de les reunions que fem possiblement es mantindrà; d’entrada per la novetat de les primeres, i després perquè ja serà, aleshores, un hàbit adquirit.

El que m’inquieta de tot aquest assumpte és la motivació profunda d’aquesta necessitat de deixar constància de tot, i no sé si en el fons, i potser sense ser-ne del tot conscients, estem transitant cap a una societat permanentment enregistrada i retransmesa, com aquell episodi de Black Mirror...

Tal vegada les fotos de les reunions en línia són un símptoma que hauríem d'atendre, a banda d’una (entretinguda) anècdota...

El vídeo de la setmana: el nou logo d'Instagram

Ho ha fet Google, ho ha fet Twitter, ho ha fet la Coca-Cola, ho ha fet Seat, ho ha fet el Barça, ho ha fet Alfa Romeo, ho ha fet Danone, ho ha fet Facebook, ho ha fet Adidas,ho ha fet Pepsi, ho ha fet Citroën, ho ha fet Apple, ho ha fet el Burger King, ho ha fet Fiat, ho ha fet Nike...

Si totes aquestes marques han renovat al llarg dels anys el seu logotip, la seva imatge de marca, perquè no hauria de fer-ho també Instagram?

Instagram ha canviat el logo de la càmera estil Polaroid "vintage" per un disseny més modern, de línies més senzilles i amb els colors de l'arc de Sant Martí... I amb el canvi de logo també ha redissenyat l'aparença de la seva aplicació mòbil, sense canviar-ne, però, la funcionalitat.

Si triar un logotip no és una decisió fàcil, canviar-lo, renovar-lo en aquest cas tampoc ho és, sobretot per la resistència al canvi que, en més o menys mesura tots tenim. Però quan s'imposa el renovar-se o morir, morir no és una opció.

Així és com des d'Instagram expliquen el seu canvi, la metamorfosi del seu logotip!


A New Look for Instagram from Instagram on Vimeo.

Bon divendres!

El vídeo de la setmana: "Poema de primavera"

"Quan arribi la inspiració que em trobi treballant" va dir Pablo Picasso, però a la Vinyet la va trobar passejant un dia de primavera i, això sí, al seu pare amb la càmera de fotos a la mà, que és on la té tot sovint!

És clar que el passeig va ser, també, font d'inspiració d'aquest poema de la Vinyet, en el que el seu pare hi va posar les imatges i ella la, poesia!

Tot plegat, ja ho veureu, un minut deliciós!



Bon divendres!

El vídeo de la setmana: #FiresGirona!

Ja fa dies que el cartell de les Fires de Girona penja dels bàculs dels fanals de la ciutat, cartell on destaca un modern i digitalitzat Sant Narcís acompanyat de les seves inseparables mosques.

Malgrat la seva modernitat la imatge del sant patró de la ciutat dels quatre rius (i també una séquia, diuen) ens aboca a la nostàlgia, la de l'època d'or del videojoc que representa, si fa o no fa la del present de la saga "Retorn al futur", l'època de l'envelat de La Copa a tocar del viaducte del tren, del Lido al Pont de Can Vidal i de l'Enterprise com a una de les més agosarades atraccions! I sí, aleshores el Látigo també hi era, tal qual com ara!

Aquests darrers dies, que ja fa fred de Fires, el parc de la Devesa i l'esplanada del passeig de La Copa s'han anat omplint de fires i firaires el primer, i de l'escenari i les barraques el segon, doncs és aquest el punt neuràlgic de les Fires de Girona.

Batega com mai la Devesa de Girona, també amb la Fira de Mostres que d'aquí uns dies obrirà portes; d'uns anys ençà cada any ens preguntem si no li exigim massa, en aquest parc centenari!

Però com una taca d'oli, les Fires de Girona s'aniran escampant per diferents racons i escenaris de la ciutat: també hi ha moltes Fires de Girona Devesa enllà!

Hi ha tantes activitats que és humanament impossible seguir-les totes, però ben segur de (quasi) totes propis i estranys en deixarem constància a les xarxes socials en forma de centenars, milers de fotografies compartides a Facebook, Twitter i Instagram, imatges noves amb mirades i perspectives, possiblement, repetides!

És temps de Fires, de Fires de Girona!



Bon divendres i bones Fires de Girona!

El noi de la portada

Portada d'ahir de l'edició d'El Punt Avui de les comarques de Girona.

El titular és tan breu com eloqüent, però necessita una imatge per acabar de ser contundent, una fotografia que el reforci i que sigui la viva imatge del sentiment que el titular vol transmetre.

La fotografia és de Jonas Forchini i la publicava El Punt Avui a la portada de l'edició de Girona d'ahir.

A la imatge joves seguidors del Girona FC desconsolats, plorant el cruel empat a darrera hora després de somiar desperts l'ascens automàtic (i merescut) del Girona FC a Primera.

Dels quatre joves que apareixen a la fotografia la mirada inevitablement busca la del jove que, sense saber-ho, mira a la càmera. La seva és una mirada perduda que cerca en l'horitzó una resposta racional al que acaba de viure. La mirada es perd segurament a la gespa de l'estadi de Montilivi, on ha passat tot, però ens arriba carregada amb la seva emoció, una mirada que potser no vessa llàgrimes, però sí un aiguabarreig de tristesa i perplexitat.

En la mirada d'aquest jove, en la seva expressió, s'hi concentra tot un sentiment, un estat d'ànim! Els seus llavis han tastat la mel que aquesta vegada no ha anat gola avall, però ell sap, fins i tot en el moment de la fotografia, que encara res està del tot perdut!

Participar el "play-off" d'ascens, aquesta doble eliminatòria a doble partit, sembla més una condemna que no un premi, però és, al capdavall i assumit el bany de realitat, l'única possibilitat que el Girona FC té per ser equip de Primera!

La primera eliminatòria contra el Saragossa és un repte complicat, però segur que si els fotògrafs busquen aquest jove a la grada de l'estadi de Montilivi, en el partit de tornada, el trobaran animant com sempre, somiant de nou com mai amb un Girona de Primera!

I si finalment el Girona FC assoleix la gesta, que el noi de la portada hi aparegui de nou curull d'alegria, amb l'eufòria desenfrenada si cal...

En el fons la seva mirada, en el fons de la seva mirada, s'hi pot veure un Girona de primera a Primera!

Ànims Girona, amunt Girona!

La fotografia (també) és femenina

Dues alumnes en una de les presentacions de l'exposició "Dona i Llum". Foto: Roger Casero

Reconec que se'm faria difícil, molt difícil, enumerar el nom de 20 fotògrafs... més difícil em resultaria encara enumerar el de 20 fotògrafes! Sí, la fotografia també és femenina des de l'altre costat del visor!

L'exposició que actualment es pot veure al Centre Cívic "la Cooperativa" ens presenta la vida i obra de dones fotògrafes des de la mirada dels i les alumnes de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter en una sèrie de murals que han fet, un any més, en motiu de la commemoració del Dia Internacional de les Dones i que es va presentar dies enrere.

Des de P3 fins a 6è de primària podem anar repassant les vides d'Anne Geddes, Cindy Sherman, Montserrat Barraquer, Maria Sarradell, Madronita Andreu, Roser Oromí, Carme García de Ferrando, Roser Martínez, Isabel Steva Hernández, Colita, Ouka Leele, Louise Dalh-Wolfe, Carme Gotarde, Linda McCartney, Lola Alvarez, Montserrat Sagarra, Helen Levitt, Joana Biarnés, Annie Leibovitz i Magararet Bourke-White.

Aquesta exposició no només permet als alumnes descobrir dones extraordinàries, també ens permet a nosaltres, com a mínim a mi, descobrir fins a quin punt les dones, malgrat tenir les mateixes qualitats i aptituds professionals que els homes, com a mínim, surten desenfocades, si és que hi surten, a les fotografies de les que la història reserva per a fer inventari!

Potser ara no se'm faria tan difícil enumerar el nom de 20 fotògrafes, però reconec que em seria difícil fer-ho amb historiadores, filòsofes, pintores, arquitectes, cuineres... És clar que em resultaria impossible enumerar una sola presidenta d'Estats Units d'Amèrica, d'Espanya o de Catalunya...

La fotografia és femenina, també ho és la igualtat, però no són igualitàries, encara, la gran majoria de fotografies i imatges que veiem, dia sí, dia també, als diaris i informatius! En molts sectors a les fotografies de la seva actualitat hi ha encara, només o majoritàriament, molta corbata!

Va bé recordar-ho per no caure en la trampa de creure, i creure'ns, que ja hem assolit la plena igualtat entre homes i dones... Siguem homes o dones, no desenfoquem la imatge de la nostra realitat!

Selfies... qui no se n'ha fet algun?

Internet i totes les coses, bones i dolentes, que hi passen són un reflex de nosaltres mateixos, de la nostra vida i manera de viure, de les nostres virtuts i els nostres defectes, de la nostra grandesa i sí, també de la nostra misèria!

Si una missió extraterrestre volgués estudiar l'espècie humana actual podria saber molt de nosaltres, tal vegada no tot, tan sols analitzant com som a internet, què hi fem, com ens relacionem, què publiquem...

A internet, ja ho sabem, hi ha fenòmens que durant un cert temps prenen una certa volada, viuen uns mesos a la cresta de l'onada, el fenomen esdevé viral i després baixa d'intensitat fins a donar la sensació que desapareix, vençut per un nou fenomen... Al seu dia van ser tendència els “lipdub”, també els “flashmob” i després els “Harlem Shake”. Un dels darrers fenòmens virals a les xarxes socials són els “selfies”, els autoretrats que ens fem amb el telèfon mòbil.

Qui no s'ha fet, o ha participat, en un “selfie”?

Res millor per popularitzar un fenomen que les celebritats se'l facin seu, i si parlem de “selfies” són cèlebres l'inoportú que es va fer Barack Obama als funerals de Nelson Mandela o els que s'ha fet, s'ha deixat fer amb total naturalitat el Papa Francesc.

Els “selfies” no són una novetat, fa anys que ens en fem, quasi tants com hi ha càmeres fotogràfiques; fins i tot hi ha qui diu que els primers “selfies” els trobem en la pintura en forma d'autoretrat.

L'única condició d'un “selfie” és que la foto ens la fem nosaltres mateixos amb la càmera del telèfon mòbil; si la foto és col·lectiva un dels integrants a la foto l'ha de fer. No en va el terme “selfie” deriva de “self”, sí o un  mateix, paraula que tenim molt familiaritzada per exemple en l'anglicisme “self service”, autoservei.

Els nostres “selfies” diuen molt de nosaltres mateixos, com a la seva època també deien molt d'ells els autoretrats de Frida Kahlo, Goya, Picasso o Rembrant. Sense necessitat d'elevar-los a la categoria d'obra d'art, que per si sols no ho són, els “selfies” ens expliquen no tan pel fet de sortir-hi retratats, sinó pel context i l'actitud en què ens retratem.

Si els extraterrestres ens estudiessin avui també ells observarien que en la història de la humanitat mai ens hem auto retratat tant com ara...

Els “selfies” són una manera més de compartir a les xarxes socials el nostre dia a dia, però tenen també un vernís narcisista, amb més o menys mesura, que no és aliè a d'altres fenòmens d'internet o de la vida mateixa.

Narcís va ser castigat per Nèmesi a enamorar-se d'ell mateix després de rebutjar cruelment l'amor d'Eco. Absort per la seva pròpia bellesa reflectida en l'aigua d'una font va acabar ofegat sota les seves aigües buscant-se a sí mateix, enamorat d'ell mateix.

Malauradament alguns “selfies” també han acabat en tragèdia, però no per excés de narcisisme, sinó per manca de prudència. Aquest estiu són dons els casos que han aparegut als mitjans de comunicació, un quan una barana d'un balcó va cedir a la pressió exercida per un grup que es feia un “selfie”; l'altre el d'uns infants que van veure com els seus pares s'estimbaven penya segat avall mentre retrocedien càmera en mà per buscar el millor angle.

També els “selfies”, més enllà d'aquests tràgics accidents, descriuen prou bé i amb fidelitat l'estupidesa humana...

En tot cas sempre farem bé de tenir present que si els “selfies” diuen molt de nosaltres, ens hi pensem dos cops abans de prémer el botó i, sobretot, de compartir-los a les xarxes socials. Correm el risc de quedar ben retratats, ben auto retratats! 

Article publicat al número 89 de la revista Parlem de Sarrià.

Un Nadal de fotografia

Aquests dies, mirant fotografies d'altres Nadals, no he pogut evitar, per moments, que m'envaís un cert aire de nostàlgia; és el que té mirar fotos de fa 5, 8, 10 o 15 anys enrere! Gaire més enrere a vegades més que nostàlgia hi ha fotos que fan certa vergonya!

I no és l'evidència del pas dels anys el que alimenta aquesta nostàlgia, el pas dels anys genera altres emocions; és l'evidència que aquells moments viscuts tan sols podem recuperar-los en forma de volàtils records que atrapem i cosim amb anècdotes i retalls, fotografies, de la realitat viscuda...

El dia a dia, la rutina, la quotidianitat ens omple de vida la vida, però alhora ens la mata a cada segon amb hores i hores d'oblit, de fràgils records que s'esvairan en un ignot indret del nostre misteriós cervell.

Però en dies assenyalats com el d'avui, Nadal, o tants altres que afortunadament ens brinda el calendari, prenem la càmera de fotos, la de debò, no la del telèfon mòbil, i capturem instants amb la ferma voluntat d'atrapar, en cada fotografia, un banc de records, com el pescador espera atrapar amb la seva xarxa un banc de peixos.

També el Nadal d'avui i les seves festes seran, amb el pas dels anys i la vida, retalls que haurem de cosir i recosir per donar-los cos i forma de record, i tal vegada algun detall, alguna anècdota, serà memorable i esdevindrà categoria!

Retratem doncs el Nadal, retratem-nos el i per Nadal, però sobretot omplim de vida les fotos, que quan la vida ens manqui serà a les fotos, també les d'aquest Nadal, on els qui ens recordin l'aniran a cercar...

Bon Nadal!

Jo no surto a la #Gigafoto de la #ViaCatalana!

Animació en plena Via Catalana a Sarrià de Ter: Foto: Roger Casero

 A mi que em registrin... que jo no surto a la Gigafoto de la Via Catalana!

No sé si, arribat el moment que entressin els tancs, això seria un atenuant...

El fet és que mirant i remirant, regirant les 96 imatges que configuren el tram 610 de la Via Catalana, del que vaig formar part, no surto retratat en cap foto: ni sencer, ni deformat, ni retallat... ni tan sols decapitat! En fi, si serveix la Gigafoto d'inventari o certificat d'assistència a la manifestació de l'11 de setembre de 2013... com si no hi hagués anat!

Però res més lluny de la realitat: si no surto a la cadena de la Via Catalana és simplement perquè qui feia les fotos del tram vaig ser jo i, amb l'emoció del moment, amb l'emoció d'anar resseguint i retratant la cadena humana, no vaig pensar a demanar que, allà on hi havia la meva família, algú altre fes la fotografia...

Coses del directe!

Per sort, o per desgràcia si entren els tancs (!?), hi ha d'altres instantànies que donen fe i testimoni que, si bé literalment no em vaig encadenar a la Via Catalana, sí que vaig participar-hi!

A mi que em registrin... que sí sí, que jo també vaig anar a la Via Catalana!

Els voluntaris del tram 610 de la Via Catalana!

Foto de família!

Pel Temps de Flors Girona m'enamora

Agafant el ram del Temps de Flors 2014! Foto: Roger Casero

Dels diversos dies que he passejat pel Temps de Flors d'enguany n'hi va haver un que vaig anar-hi sol, tot sol.

A banda de passejar per carrers, patis i jardins fotografiant flors, muntatges i curiositats aquell dia també parava l'orella als comentaris dels visitants, d'aquí i forans, que com jo gaudien del Temps de Flors!

Em va sorprendre escoltar que per molta gent vinguda de lluny, sobretot d'arreu de Catalunya, però també de l'estat espanyol, aquesta no era la primera visita que feien a Girona pel Temps de Flors. Comentaris del tipus "aquest pati cada any queda preciós" o "el año pasado aquí habia unas enormes mariquitas" delataven visitants d'edicions antariors que acompanyaven, aquest any, a visitants novells.

Jo, com molts d'ells, sóc també un visitant reincident del Girona Temps de Flors!

D'entre els meus records d'infantesa hi ha les visites a l'exposició de flors, com l'anomenàvem aleshores, a Sant Domènech, on avui hi ha la Facultat de Lletres de la UdG, quan encara aquell espai no era universitat.

A mitjans dels anys '80 del segle passat, quan jo encara feia EGB, recordo que més que les flors, a les que aleshores sincerament feia poc cas, m'encantava descobrir espais i racons d'una ciutat que poc a poc anava coneixent i recorrent...

30 anys després el Temps de Flors em segueix seduint més per l'escenari que estrictament per les flors...

Penso de fet que aquest és un dels secrets de l'èxit del Temps de Flors:  com una flor Girona s'obre i esclata per primavera!

És aquesta obertura de patis i jardins un dels motius pels quals també els gironins ens enamorem, any rere any, de la nostra Girona, redescobrint carrers, patis i jardins que al llarg de l'any amb prou feines trepitgem ocasionalment.

I és que també pel Temps de Flors, Girona m'enamora, Girona ens enamora!

El vídeo de la setmana: els retalls de la #Gigafoto del #Tram610 de la #ViaCatalana

Aquesta setmana, finalment, hem tingut la Gigafoto de la Via Catalana!

Des d'Alcanar fins a la Jonquera, i fins i tot un xic més amunt, a la Catalunya Nord, podem veure retratats tots i cada un dels trams en una gigafoto que és una mena de "patchwork" on alguns dels "encadenats", els que es troben a les zones crítiques de cada foto (els extrems), apareixen amb estranyes formes humanes... prou m'ho crec que humanament no han pogut, no hem pogut, fer-ho millor!

El Tram 610 de la Via Catalana el vaig fotografiar jo mateix i dono fe que vaig procurar seguir fil per randa les instruccions que l'organització ens va donar... En tot cas si algú d'aquest tram vol veure i descarregar-se les fotos on hi apareix amb el cos sencer pot trobar-les clicant aquí.

De fet amb totes les fotos que vaig fer d'aquest tram, amb tots els retalls, vaig publicar-ne un vídeo, aquest vídeo:



Bon divendres!

A la Gigafoto de la Via Catalana hi quedarem tots retratats!

Ho sap tothom i és profecia: avui finalitza el compte enrere per a la presentació de la Gigafoto de la Via Catalana.

Avui a 2/4 de 5 de la tarda l'ANC presentarà a Barcelona la Gigafoto de la Via Catalana  i aquesta ja es podrà veure, finalment, en aquest web: http://www.gigafoto.assemblea.cat

Sabem que la independència no és tasca fàcil ni, per pressa que es tingui, s'assolirà ràpidament! Ens pensàvem, això sí, que menys costaria la Gigafoto, que certament ha tingut un llarg (i no sé si dolorós) part!

Jo ja me'n faig el càrrec que això de la Gigafoto hagi trigat tant: la feinada que deuen haver tingut només per posar en solfa les fotos que vaig fer del tram 610 de la Via Catalana!

Diu l'ANC que a la Gigafoto hi trobaré #ElMeuLlocalaHistòria...



Jo tan sols espero trobar-hi la manifestació més clara i diàfana del que va ser la Via Catalana: un acte reivindicatiu, festiu, cívic i pacífic que va unir moltes voluntats en una: voler decidir, i decidir ser independents!

A l'espera de veure finalment la Gigafoto, si teniu set de Via Catalana i, sobretot si vau formar part del tram 610, aquí podeu veure les imatges del tram...




... recollides també en aquest vídeo!



Aquesta tarda, finalment, quedarem tots retratats!

El vídeo de la setmana: el "making off" d'una sessió de fotos de WayTIC!

Ella feia temps, molt de temps, que volia un "book" de fotos! Té vena artística la criatura...

Ell fa temps, molt de temps, que li agrada... no perdó, que l'apassiona la fotografia!

Era qüestió de temps que passés i els pares d'ella van posar, finalment, fil a l'agulla: tal dia a tal hora, sessió de fotos!

Aquest vídeo no és ben bé del resultat final, el "book" de fotos, que finalment té i lluiex!, sinó que és el "making off" que ell, a banda de fer les fotos, es va preocupar de gravar!



Sí, ja ho sé, tot queda en família! Ella és la filla gran del meu cosí gran... i ell és el meu germà...

Però més enllà de ser família dues coses són evidents: ella hi posa molt bona cara (i la que convingui) i ell té molt bon ull!

Bon divendres!

El Tram 610 de la Via Catalana!

Els voluntaris de la Via Catalana del Tram 610!

El 610 és tan sols un dels 722 trams que va tenir la Via Catalana, però és el tram en el que vaig participar i vaig fotografiar.

De totes les fotos del tram 610 que vaig fer com a voluntari de la Via Catalana en vaig fer aquest vídeo:



Pels qui vareu formar part d'aquest tram, o per qui vulgui, podeu veure i descarregar-vos les fotos del tram 610 en aquest àlbum:



Altres imatges de la Via Catalana al seu pas per Sarrià de Ter són les del tram 607. I les imatges del tram 609 de la Via Catalana, també de Sarrià de Ter, les podeu veure en clicant aquí.

I un xic més cap al nord, si vareu participar al tram 633 de la Via Catalana aquí podreu trobar-vos-hi! Les imatges les va fer el meu germà, el fotògraf Bernat Casero,

I naturalment podeu trobar més imatges de la Via Catalana al Flickr de l'ANC!

Veient les imatges dels diferents trams es pot veure, i comprovar, que pocs no érem!

Bona feina... i a seguir fent via!

Holanda, entre bicicletes, canals i molins!

Ara que, com la majoria de vosaltres, deixo cada dia més enrere les vacances d'estiu és quan més sentit tenen les fotografies fetes durant les vacances, els moments que, amb més o menys destresa i encert, hem immortalitzat per a recordar indrets, moments, persones... experiències!

D'entre els molts records immortalitzats al llarg de les vacances d'estiu comparteixo avui les imatges del viatge familiar a Holanda que he publicat a Instagram, entre bicicletes, canals i molins!

El proper dilluns 9 de setembre de 2013 aquest bloc abandona l'horari d'estiu i recupera el ritme habitual de publicacions, de dilluns a dissabte.

Les imatges també podeu veure-les en aquesta altra publicació...

Bona tornada a la feina als qui us reincorporeu o ho heu fer recentment i molts ànims als qui teniu com a màxima prioritat tornar a treballar!

5 etiquetes per seguir les #FiresGirona a Twitter

Got de les barraques de les Fires de Girona. Foto: Roger Casero

El passat divendres 26 d'octubre, coincidint amb el primer dia de les Fires de Girona, vaig publicar un apunt al bloc "Sarrià de Ter en xarxa" sobre les principals etiquetes per piular sobre les Fires de Girona! 

Són aquestes: 

• #firesgirona: és de tots el principal i imprescindible! Si voleu piular sobre les Fires de Girona aquesta és la millor etiqueta, també la més popular, per fer-ho! A més si via Twitter, Instagram o alguna altra aplicació publiqueu fotos a Twitter fent servir aquesta etiqueta participareu al 3r concurs de fotos via Twitter.
• #barraquesgirona: les Barraques de La Copa són sens dubte un dels punts neuràlgics de les Fires de Girona, sobretot a la nit. La millor manera de viure i compartir tot el què s’hi cou és a través d’aquesta etiqueta, ja molt consolidada i amb molta activitat!
• #firademostres: la Fira de Mostres, el “Certàmen” és el centre de l’activitat empresarial i, des de fa uns anys, també emprenedora, de les Fires de Girona. Per estar al dia de les múltiples i diverses activitats que s’hi organitzen empreses, emprenedors i assistents fan servir aquesta etiqueta per fer bullir a la xarxa tot el què s’hi cou!
• #firesambcor: aquest és un hashtag nou, de moment sense massa repercussió, però que confio que al llarg de les Fires de Girona vagi creixent. “Fires amb Cor“ és una campanya de Càritas Girona que, a través de diverses accions, vol aportar un polsim de solidaritat a les Fires de Sant Narcís.
• #premiscasero: un dels actes de les Fires de Girona és l’entrega del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22, que s’acompanya de la proposta de poesia. El hashtag dels premis té un ús minoritari, però és també una bona manera d’estar al corrent, espacialment el dia de l’entrega del premi, d’un dels principals actes literaris de les Fires de Girona.

Altres etiquetes que aquests dies també es comparteixen vinculades a les Fires de Girona són #Girona , #SantNarcis  o, especialment l’1 de novembre, un dels dies forts de les Fires de Girona, #TotsSants.

Bones Fires i feliç diada de Sant Narcís!

La nova capçalera de Twitter: sí però no!

El meu perfil a Twitter amb la nova capçalera. Foto: Roger Casero

El darrer canvi de disseny de Twitter, tan a nivell web com de dispositius mòbils, permet afegir una imatge de capçalera, sobre la qual es veurà la nostra imatge de perfil (més petita), nom, "nick" i la nostra biografia i localització, que fins ara apareixien sobre un fons blanc.

La idea és bona, el resultat no tan!
La intenció és bona, doncs permet una major personalització del nostre perfil i amb traça el resultat pot ser fins i tot divertit, però tal i com es mostra tot plegat, amb la foto de perfil, sobreposada, i les lletres amb la resta de la informació, tot centrat, fan que, com ben aviat veureu, no totes les imatges ens serviran per a personalitzar la nostra capçalera de Twitter.

De fet cap de les 5 primeres imatges que vaig seleccionar per personalitzar la meva capçalera quedaven bé; o bé la foto de perfil, centrada, inamovible, feia nosa, o la foto seleccionada, amb tot el text (nom, "nick", biografia i localització), no lluïa, no destacava!

Ni tan sols la que tinc ara és la definitiva, és, de moment, una imatge de capçalera provisional d'urgència! Encara que, com la de facebook, aquesta és una imatge que es pot anat canviant, en funció dels esdeveniments personals o col·lectius...

La comparació amb la capçalera personalitzable de Facebook és inevitable i en la comparació possiblement guanya la de Facebook, doncs la imatge es presenta més neta i, per tant, amb més força!

Si voleu personalitzar la vostra capçalera heu d'anar a la secció de disseny de la vostra configuració de perfil. Tingueu present els requisits de mida i pes de la imatge, ja especificats a la configuració del perfil.

En resum, aplaudeixo la iniciativa de Twitter en afegir la imatge de capçalera, però els hi demano que en millorin la presentació i donin protagonisme a la imatge, possiblement la resta d'informació, també important i  necessària, pot situar-se d'una altra manera, sense trepitjar la imatge de capçalera!