(Només si) perd Espanya

Com a subscriptor del diari El Punt Avui cada dia rebo, dins el diari, una edició de L'Esportiu; aquestes són unes pàgines que també llegeixo, com llegia abans El 9 o, anys enrere, les pàgines d'esports del diari. La informació esportiva també m'interessa, i per això m'hi entretinc, llegint informació i opinió.

La informació, com en la majoria de diaris esportius, està molt segmentada i prioritzada, essent el futbol (del Girona i del Barça) el que ocupa més espai i pàgines. No hi abunda gaire (o gens) la informació sobre la selecció espanyola, entenc que per un criteri editorial, per la qual cosa quan juga Espanya com a molt sol aparèixer un breu en cas que algun jugador català hagi tingut alguna actuació destacada.

Dies enrere la selecció espanyola va jugar dos partits de la fase de classificació per a propera Eurocopa; va guanyar el primer contra Noruega (sense Haaland) i va perdre el segon contra Escòcia. L'endemà del primer no em va semblar trobar cap referència del partit al diari però, en canvi, l'endemà del segon la notícia va superar el breu habitual i sota el titular "Perd Espanya" el diari s'hi va esplaiar una mica més, sucant pa a la derrota espanyola.

A L'Esportiu només parlen de la selecció espanyola (sobretot) quan perd, però aquest no és un criteri editorial exclusiu d'aquest rotatiu: a la premsa esportiva de Barcelona es parla més del Real Madrid quan l'equip blanc ensopega, i viceversa.

Quelcom semblant, a vegades més ben dissimilat que d'altres, també passa amb els mitjans generalistes amb relació a la informació política; al capdavall, tothom té la seva pròpia línia editorial, cada mitjà té les seves pròpies fílies i fòbies polítiques.

I en el cas que avui ens ocupa, entenc al consell editorial del diari van pensar que el titular (Perd Espanya) bé mereixia quelcom més que un simple breu.

La família de Lorenzo Brown

La selecció espanyola de bàsquet, autoanomenada de fa uns anys "La Família" (com qui diu "La Roja" a la masculina de futbol o "Las Guerreras" a la femenina d'handbol...), s'ha proclamat sorprenentment i contra tot pronòstic campiona de l'Eurobasket i s'ha coronat d'or a nivell continental per quarta vegada en la seva història, guanyant també quatre de les sis darreres edicions.

Aquest ha estat un títol inesperat ja que Espanya no tenia, ni sobre paper ni sobre la pista, les millors estrelles, ni l'equip més alt, ni l'equip més fort però ha mostrat que possiblement tenia, ha tingut, simplement el millor equip, i possiblement el millor seleccionador.

La victòria té molt mèrit i l'equip espanyol, sens dubte, se l'ha guanyat i merescut sobre la pista mostrant una gran capacitat de resistència i de patiment en els moments crítics, i una fortalesa mental per remuntar, o no enfonsar-se, quan calia. Una victòria suada a la pista, també treballada als despatxos.

Ningú dubta que un dels artífexs del bon torneig de la selecció espanyola ha estat el jugador nord-americà nacionalitzat espanyol Lorenzo Brown; la seva direcció del joc i el seu talent han estat determinants en el bon paper de la selecció espanyola i la seva participació, com la de la resta de nacionalitzats d'altres seleccions, tampoc ha escapat de la polèmica i del debat esportiu i ètic d'aquesta realitat que la FIBA permet, i que ara la Federació Espanyola de Bàsquet ha abraçat.

Fins abans de ser nacionalitzat Lorenzo Brown no tenia cap vincle, ni personal ni esportiu, amb Espanya ni amb el bàsquet espanyol, i de la mateixa manera que va aterrar a la selecció espanyola podria haver aterrat en qualsevol altra. El reglament de la FIBA permet a les seleccions nacionalitzar un jugador; altra cosa és que aquesta nacionalització sigui ètica o moralment acceptable.

Elevats a la categoria de mercenaris esportius el greuge d'aquests nacionalitzats no es produeix només per les persones que han d'esperar tràmits i anys, i misèries, per adquirir la nacionalitat espanyola, també es produeix pels jugadors de bàsquet que, arrelats personalment o esportivament, veuen encara més difuminades les seves possibilitats de jugar amb la selecció nacional i participar en competicions internacionals.

No s'altera la competició perquè el propi reglament ho permet; sí s'altera l'esperit de la competició, ja que parlem de seleccions nacionals, i no clubs esportius.

La selecció espanyola de bàsquet és la justa campiona de l'Eurobasket, fins aquí res a objectar; el que em sap greu és evidenciar, una vegada més, les (cada vegada més) grans desigualtats que hi ha, també a casa nostra, entre ciutadans de primera, adinerats, i la resta; ei, i no és culpa, ni responsabilitat de Lorenzo Brown ni, per descomptat, de la seva nova família! És el sistema, quasi sempre decantat cap al diner i el poder...

Ganamos la plata!

Es pot ser agnòstic i casar-se per l'església? O encara pitjor, tenir una estampeta de "La Macarena" sota la pantalla de l'ordinador de la feina?

O en un altre ordre de coses... es pot ser independentista i alegrar-se, fins i tot celebrar, la victòria de la selecció espanyola al Mundial de bàsquet?

La vida és plena de contradiccions i a vegades costa més acceptar-les i conviure-hi que evitar-les, quan no dissimular-les, amagar-les com la porqueria sota l'estora o, directament, espolsar-te-les de sobre...

Jo (sobre)visc amb moltes contradiccions, ambivalències si voleu, i m'agrada quan, defugint d'una puresa pretesament perfecta, algú dóna senyals que també hi conviu.

Es pot perdre una final i assegurar haver guanyat la medalla de plata?
És cert que la medalla de plata té, moltes vegades, inicialment un regust amarg, doncs sol ser fruit d'una derrota; i tant cert és això com que la pròpia medalla és, en sí mateixa, símbol d'una gran gesta, malgrat la derrota final...

Es pot perdre una final i assegurar haver guanyat la medalla de plata?
Sergio Hernández, l'entrenador de la selecció argentina que va perdre la final del Mundial de bàsquet contra la  selecció espanyola, ho tenia claríssim just al final del partit: “hoy no perdimos el oro, ganamos la plata”

La penúltima cantada de Lopetegui

Per grans aturades que un porter hagi fet al llarg de la seva carrera esportiva alguns arrosseguen, de per vida, grans cantades que, potser injustament, han influït o van influir en la seva trajectòria futbolística.

El cas més recent és el de l'alemany Karius i les seves errades fruit d'una commoció cerebral a la final de la Lliga de Campions que el seu equip, el Liverpool, va perdre contra el Real Madrid.

Precisament el sorprenent proper entrenador del Real Madrid, Julen Lopetegui, també arrossega la seva cantada colossal, la de la Supercopa d'Espanya de l'any 1994.

Lopetegui, després de fer unes bones temporades amb el Logroñés, va fitxar pel Barça i aquell partit de la tornada de la Supercopa d'Espanya era el del seu debut oficial.

No li podia anar pitjor: cinc gols encaixats i el darrer amb una cantada històrica! Una falta directa aparentment de bon aturar i que quan ja feia la "palomita" per blocar la pilota i deixar immortalitzat el vol la pilota, juganera, se li va colar entre les mans mentre ell queia vençut sobre la gespa, com va caure, en aquell moment, la seva carrera al Barça.

Ara, quasi vint-i-quatre anys després, Lopetegui ha tornat a fer una cantada i ha quedat alhora, ben fotut i retratat...

A pocs dies per començar el mundial de futbol, la seva primera gran i esperada cita com a seleccionador, el Real Madrid va anunciar que Lopetegui serà el nou entrenador blanc, un inoportú anunci que ha precipitat els esdeveniments, la seva fulminant destitució!

Aquest precipitat anunci, naturalment, ha molestat a la Federació Espanyola de Futbol i, en especial, al seu nou president, Luís Rubiales, a qui no li ha tremolat el pols per destituir-lo.

L'error no és que Lopetegui fitxés per un Real Madrid orfe d'entrenador després de l'inesperada dimissió de Zidane, l'error és que el Real Madrid, se suposa que amb el seu consentiment (o com a mínim coneixement) ho fes públic responent més a les seves urgències que a les necessitats de la selecció espanyola.

Que el propi president de la Federació Espanyola de Futbol se n'assabentés minuts abans de fer-se públic el fitxatge tampoc hi va ajudar, ans al contrari... No són maneres, és evident!

Si l'anunci del Real Madrid va caure com una bomba a la Federació Espanyola de Futbol el fulminant cessament de Lopetegui com a seleccionador, a dos dies del debut d'Espanya al Mundial, ha causat un autèntic terratrèmol dins el futbol espanyol!

Aquest sisme ha estat provocat per Florentino Pérez, president del Real Madrid, i ell mateix sembla haver-se encarregat que determinada premsa situï al president de la Federació Espanyola de Futbol, Luís Rubiales, com el principal responsable de tot aquest enrenou, de desestabilitzar la selecció a les portes del Mundial, espolsant-se una vegada més qualsevol responsabilitat...

Julen Lopetegui, que durant unes hores semblava l'home més feliç del món, encadenant ser seleccionador espanyol en un Mundial per després aterrar a la "casa blanca", amb la seva defenestració ha quedat fotut com va quedar fotut amb aquell maleït cinquè gol de la Supercopa d'Espanya.

Tot i els cinc gols encaixats i perdre aquell partit el Barça i Lopetegui van guanyar el títol; veurem ara com com li va a la selecció espanyola, entrenada d'urgència per Fernando Hierro, al Mundial; veurem com aterra Lopetegui al Real Madrid després d'aquest revés, després d'aquesta cantada...

Infinit Iniesta

 

Andrés Iniesta és un jugador atípic, especial, diferent, extraordinari, quasi una raresa en el món del futbol: no se li coneix cap tatuatge!, cap agulla ha tintat, fins allà on hem vist i sabem, ni un centímetre quadrat de la seva lletosa pell.

Quina banalitat, pensareu, però no, possiblement no ho és tant. Els tatuatges en l'esport, també en el futbol, tenen quelcom de tribal alhora que d'exhibició, quelcom que deu anar lligat al culte al cos, convertint-lo en una mena de llenç sobre el qual pintar (tintar) de per vida (?) noms, símbols i imatges importants per ells, irrellevants per nosaltres: una mena d'auca del senyor Esteve tintada sobre la pell.

Desconec els motius pels quals Andrés Iniesta no es tatua però és evident que ell el culte el té i l'ha exercit, sobretot, a la pilota! La pilota més que el gol, tot i els inoblidables dos gols que Andrés Iniesta ha deixat per a la història del Barça i la selecció espanyola.

La pilota i el seu control, la pilota i el seu destí, així podríem simplificar l'essència del joc d'Intesta. Control (recepció, visió de joc...) i destí (assistències al peu, a l'espai...), tan senzill de dir i escriure, tan complicat i difícil d'executar-ho amb excel·lència i eficàcia dins el camp; no ho sé per experiència però m'ho puc imaginar!

Ell que va debutar amb l'autoritari Van Gaal i va créixer amb l'entusiasta Rijkaard va viure la seva plenitud en l'anomenat Barça de Guardiola primer, i Barça de Messi després, dos noms que, juntament amb el dels seus companys Xavi i Busquets han marcat la seva carrera i, sens dubte, el seu joc. De fet tots ells, també Guardiola i Messi, li deuen molt a Iniesta, un jugador tan elegant dins com fora del camp.

L'11 de juliol de 2010 Iniesta, ho reconec, em va arribar a l'ànima. Pel seu gol a la final del Mundial? També, però sobretot per la samarreta que aquell oportú gol ens va permetre veure, una vulgar samarreta blanca amb un missatge escrit a rotulador dedicat al malaurat jugador de l'Espanyol Dani Jarque. D'altres s'haurien limitat a mostrar, embriagats d'ego, la seva desenvolupada musculatura, ja m'enteneu...

Reconec que Iniesta em va sorprendre amb aquell gest cap a un jugador amb el que, més enllà d'una gran i evident rivalitat esportiva l'unia una amistat forjada des de les respectives canteres dels seus clubs de (quasi) tota la vida! De fet aquell "Dani Jarque siempre con nosotros" és el més a prop que Iniesta ha estat d'un tatuatge!

Aquell gol va valer més que un Mundial!

Andrés Iniesta deixa el Barça vint-i-dos anys després; hi va arribar essent un vailet i en marxa, de moment, essent infinit... Gràcies Andrés!

Qui la té més grossa?

Ben bé podriem dir... "vaya tela, no?"

No recordo exactament què el va motivar, possiblement la participació de "la Roja" a la darrera Eurocopa de futbol, però em va agradar la reflexió que més d'un va fer sobre el futur del periodisme català vers la hipotètica participació internacional de les seleccions catalanes: serà el periodisme català tan descaradament parcial i patriòtic amb les seleccions catalanes com l'espanyol amb les espanyoles?

Jo personalment no tinc tan clar que la resposta sigui un no rotund! Possiblement el periodisme català serà tan parcial i patriòtic amb les seleccions catalanes com ho és el periodisme francès, anglès i congolès amb les seves seleccions, sí, com el periodisme espanyol amb "la Roja"!

En una Catalunya independent algú dubta que les seleccions esportives catalanes seran un símbol més del país, de l'estat català? No buscaran, com ara ho fan els espanyols (també els nacionalitzats) amb la "rojigualda", els esportistes catalans la senyera per celebrar les seves gestes esportives?

No hem acabat sucumbint, també els catalans, a la mida de les banderes? Quan al 2001 a Madrid es va hissar una enorme (i cara!) bandera espanyola molts ho van trobar una exageració (que, ho és!) però molts d'aquests avui xalen més que mai, i el diumenge de Diada s'hi feien "selfies", amb les estelades mida "XXL" que aquests dies hem vist a Salt, a Berga... La bandera és diferent, però l'exaltació és la mateixa! A mi tanta exaltació de la bandera m'embafa...

Qui la té més grossa? És que resulta que sí, que al capdavall la mida sí que importa...

Ramos falla, Espanya perd!

Quan vaig veure Sergio Ramos disposat a llançar el penal contra Croàcia jo també vaig pensar: però no hi ha ningú més? Morata i Nolito ja no eren al camp, d'acord, però encara hi havia Silva, Iniesta, fins i tot Aduriz, que havia substituït Morata i, sobretot, Cesc!

Quan Cesc va veure Sergio Ramos disposat a llançar el penal contra Croàcia va demanar-li llençar-lo ell, però el capità de "La Roja" va imposar els seus galons, tot i que en aquest cas no sé si en té més que el jugador català, o com a mínim la seva voluntat de llançar-lo.

No crec que en els plans del seleccionador Sergio Ramos sigui el seu primer llançador de penals, sí possiblement forma part dels primers llançadors que prendrien part en una hipotètica tanda de penals, però si l'entrenador no marca clarament una jerarquia, un ordre, la decisió la prenen al camp, en calent, els propis jugadors en una combinació de responsabilitat,. seguretat i confiança. Cesc no va arronsar; no sé si a algun altre jugador se li van encongir les cames i es va fer l'orni davant tal responsabilitat...

Ramos va assumir la responsabilitat conscient del risc i, sobretot, que aquella era la seva millor oportunitat per erigir-se, com Piqué al primer partit, com el protagonista del partit! Marcant el penal Espanya quasi podia sentenciar el partit i, sobretot, assegurar-se quedar primera de grup, alhora que ell s'erigiria com l'heroi i coparia portades i titulars, engreixant minuts de cròniques èpiques amb veus en off i imatges a càmera lenta als informatius esportius de primera hora de la tarda. Sergio Ramos volia protagonisme, i el va tenir: Ramos falla, Espanya perd!

És clar que resulta tan injust atorgar tot el mèrit de la victòria a Piqué al primer partit com tota la responsabilitat de la derrota a Ramos en aquest darrer, però al futbol els detalls són importants i el penal errat (bé, més aviat aturat pel porter!) va donar a les a una Croàcia combativa que va saber aprofitar el moment!

Per cert, el mèrit que el porter aturés el penal va ser del croat Luka Modric, company de Ramos al Real Madrid, qui des de la banqueta va avisar un jugador de camp per tal que donés instruccions al porter; Sergio Busquets va veure aquesta jugada i va avisar a Ramos; el desenllaç ja el sabem!

Però res està perdut, tot i que el que queda sí que serà més complicat, més costerut! El proper rival, Itàlia! Si Espanya vol guanyar aquesta Eurocopa haurà de superar eliminatòries que semblaran finals anticipades. Si Espanya les supera i arriba a la final, el penal fallat de Ramos serà una anècdota més; si cau, llavors sí, haurà estat determinant!

Per cert, si us pregunteu si en una ocasió semblant Ramos llançaria de nou un penal, no en dubteu, sí! La qüestió és si llavors la resta, especialment Cesc, el deixaran...

Amb el PSC al cor, i el cor en un puny!

Pere Navarro, proclamat candidat a les eleccions del 25N2012 pel Consell Nacional del PSC. Foto: PSC

El proper 25 de novembre de 2012 votaré PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya.

• Malgrat no compartir el posicionament respecte la manifestació de l'11 de setembre el proper 25 de novembre votaré PSC.
• Malgrat penso que els socialistes podríem haver fet un altre paper respecte el pacte fiscal, el proper 25 de novembre votaré PSC.
• Malgrat sentir-me orfe de federalisme, el proper 25 de novembre votaré PSC.
• Malgrat lamento que els socialistes no hàgim celebrat primàries per escollir cap de cartell, el proper 25 de novembre votaré PSC.
• Malgrat la meva candidata era Montserrat Tura, i no Pere Navarro, el proper 25 de novembre votaré PSC.
• Malgrat al meu partit li costi mirar, ni que sigui de cua d'ull, la independència, el proper 25 de novembre votaré PSC.

El proper 25 de novembre, amb el PSC al cor i el cor en un puny, votaré PSC!

(Des) #EsperanzaAguirre, #porquenotecallas!

Imatge: Los Calvitos

Esperanza Aguirre ha tocat el voraviu, per dir-ho d'una manera políticament correcte, a quasi tothom amb les seves incendiàries declaracions sobre una possible suspensió de la Final de la Copà del Rei i tancament del camp en cas d'una sonora xiulada contra el Rei i l'himne espanyol.

Dic a quasi tothom perquè no són pocs els qui li fan la "gara-gara"... però les seves declaracions no les ha comprat tothom, ni els seus! Això a ella, però, li és ben igual! Ningú com ella personifica la màxima "la qüestió és que parlin de tu, encara que malament"!

Les seves declaracions són incendiàries no només pel què diu, sinó sobretot pel què calla (la gestió politoitzada de Bankia, el dèficit de la comunitat que presideix...). Però la cortina de fum no ha fet més que revifar i atiar més el foc que intentava tapar generant-ne un altre.

Però així és l'Espe, castissa ella, amb la llengua afilada i més xula que un vuit!. És tan és ella que fins i tot es torna previsible...

Aquest divendres ella presidirà, acompanyant el Príncep Felip, la final de la Copa del Rei entre el Barça i l'Athletic. Si la xiulada ja era inevitable, ara serà més sonora que mai, doncs amb les seves declaracions ha ajudat, sens dubte, a amplificar-la dins i fora del camp!

No tan contents deuen estar el Príncep Felip i el Rei, qui malgrat no ser-hi serà, durant la xiulada, el protagonista absent... Ells, ben segur, ja donen la xiulada per descomptada, un mal necessari, deuen pensar, que va amb el sou (i tant!).

Qui sap si, escoltant les declaracions de l'Espe el Rei es va parafrasejar a sí mateix tot exclamant: "Porqué no te callas"!

Lliçó magistral de @PauVallve sobre els efectes i conseqüències de la #comunicació 2.0

Després de tot aquest embolic sobre un tema de Pau Vallvé a la promo de TVE d'un partit de la selecció espanyola el propi músic ha fet un comunicat que, més enllà d'alcarir el tema, serveix també de lliçó magistral, i no ho dic en conya, de com estan canviant les coses en el món de la comunicació 2.0.

No és la primera vegada que una piulada esdevé notícia, fins i tot n'hi ha que converteixen en un fenòmen, però sens dubte aquest és un exemple més que en aquest món de la comunicació 2.0 tot és molt més immediat i ràpid i els mitjans, alguns mitjans, també tenen molt present aquesta realitat i hi paren l'orella per generar contingurts, especialment on line...

Del comunicat de Pau Vallvé n'extrec dos fragments que, penso, són una gran recomanació per a quelsevol persona que estigui immers, o es vulgui submergir, en l'univers de les xarxes socials:

"Però el pollo ja estava liat, i l'havia liat jo sol per parlar massa i per preguntar poc (és la putada de les xarxes socials, que et penses que el que dius ho dius per uns quants amics teus i per tant no t'hi mires massa a l'hora de dir les coses. Ja no em passarà més).
(...)

Tot i que he passat la tarda molt nerviós, crec que he après la lliçó: Avui en dia tothom està a la que salta i tothom busca una petita excusa per explotar-la al màxim i fer-ne tema o notícia (tan uns com els altres). La "moraleja" és molt clara: Tot i que m'agradin molt les xarxes socials, estic molt millor callat."

Ja ho diuen... "Si no vols que es sàpiga una cosa, no la pensis!"

En el cas d'en Pau, però, no és callat quan està millor, és cantant! Potser el millor final del seu comunicat podria ser: estic molt millor callat cantant!



ENCARA NO (lletres en pdf)
Any rere any m'he dedicat
a 'nar aplanant el terreny
i ara que casi ho tinc
l'únic que em fa partir
és que ara tot quedi aquí
i s’acabi així.
No, encara no, si us plau,
per favor, no així.
Que no quedi aquí,
que no acabi així,
que no em toqui a mi.
Per favor no a mi.

@PauVallve a la promo de #LaRoja de TVE: A cagar la transcendència. Jo ara només vull cantar

No sempre la música i el futbol són una combinació perfecta, tot i que en algunes ocasions la combinació ha estat molt reeixida!

No ha estat tan reeixida, però, aquesta breu combinació, d'encara no 15 segons!:



La promo és de TVE sobre el partit que aquest dimecres juga la selecció espanyola de futbol contra Colòmbia... i la música, per si no l'heu reconegut, és de la cançó Vacances del prolífic música català Pau Vallvé!

Aquesta tarda (dimarts) al Twitter (també al Facebook) en Pau Vallvé ha fet alguns comentaris sobre aquesta qüestió, alguns dels quals després els ta esborrat... Tot i que ja sabem que ni esborrant-los desapareixen, doncs minuts després el diari Ara els reproduïa.

Tip dels comentaris de la gent, sobretot al Facebook, va acabar sentenciant: @PauVallve A la merda... no es pot dir res... i després @PauVallve Jo parlava del tema drets, però sempre es polititza tot...

En fi, em quedo la lletra (pdf) de la cançó 2010 que canta el protagonista d'aquesta història al seu darrer disc, de títol homònim:

...i si tot és una broma
no serveix que ens enfadem.
Si el món va al ritme dels altres
és millor que disfrutem.
A la merda els grans projectes,
sacrificis i percals.
A cagar la transcendència.
Jo ara només vull cantar.