L’enèsima prova de resistència de Pedro Sánchez

Hi ha materials que abans de ser utilitzats en estructures crítiques, passen assaigs de tracció, compressió o impacte per saber si aguantaran quan calgui. Pedro Sánchez fa anys que se sotmet, voluntàriament o no, a proves similars i cada crisi que ha patit (i no són poques dins o fora del partit) ha estat un test per comprovar si el seu lideratge aguanta, si cedeix o si es trenca. I fins ara, ha resistit, i sobreviscut, a les primàries del 2016, al desgast de governs de coalició, a l'embat de la dreta, a les exigències de l’independentisme, al retorn de Puigdemont i fins i tot a la seva pròpia carta sobre "reflexionar".

Però l'explosió del cas Cerdán, amb ramificacions amb el cas Ábalos, li ha fet entrar (un cop més) en zona de risc, qui sap si de fractura, amb una doble afectació: d’una banda, qüestiona la regeneració promesa dins del PSOE, que no acaba de fer net; de l’altra, posa en tensió els pactes amb els socis d’investidura, pactes que se sustenten amb una fràgil estabilitat parlamentària. 

Pedro Sánchez ha respost amb l’estratègia habitual, basada en el control de danys en clau de partit (perdent dolorosament "dues mans dretes"...), i amb la promesa, i el convenciment, de seguir governant fins al final de la legislatura. Però no tothom li compra el discurs, i portes endins del partit creixen les veus crítiques (Emiliano García-Page, president de Castella - la Manxa), també portes enfora, en clau governabilitat, especialment pel que fa als seus socis de govern. Pedro Sánchez torna a estar a la corda fluixa, i amb la impressió que cada vegada té menys xarxa de seguretat.

A diferència de les proves de laboratori, realitzades en un entorn segur, la política sempre no avisa quan una estructura es col·lapsa; ho hem vist al llarg de la història, també la més pròxima i recent... La confiança és com una soldadura, que aparentment pot aguantar molt, fins que inesperadament (i fatal) es trenca. I Pedro Sánchez, tot i l’ofici i els reflexos que té, sap que l'esquerda oberta per aquest escàndol no es tanca només amb bones paraules i les millors intencions. Superarà aquesta nova prova de resistència?

Les onades de la DANA

El pas de la DANA pel País Valencià ha deixat, i està deixant, diferents onades que, com cercles concèntrics que es van eixamplant, com quan llancem una pedra a l'aigua, es toquen entre elles i fan que, totes sumades, n'amplifiquin els efectes, tant els positius com els negatius. 

D'entrada la DANA ha deixat una onada de destrucció, deixant enrere imatges dantesques de carrers i habitatges negats, colgats de fang, col·lapsats de vehicles, contenidors, de tot el que la força de l'aigua s'enduia corrent avall. 

I amb l'onada de destrucció, una onada de morts que fa feredat, que ha anat creixent i que temem que encara creixi més i més els pròxims dies. Una onada de morts amb relats colpidors, que ens fan pensar que potser moltes d'aquestes morts es podrien haver evitat, de fer-se millor les coses des d'un inici... 

Perquè l'altra onada que va venir després va ser l'onada de perplexitat i indignació pel retard en l'avís, en l'activació de l'alerta d'emergència; d'activar-se abans segurament s'haurien pogut salvar vides... 

Aquest retard en l'avís va ser el preludi de què hem vist després, l'onada de descoordinació i manca de resposta de la Generalitat Valenciana, amb un president i una consellera desbordats, superats per la situació i donant missatges contradictoris, mostrant molt poca empatia i comprensió per les famílies de les víctimes mortals, les persones damnificades i les persones voluntàries que, des d'un primer moment, es van mobilitzar. 

I la descoordinació ha generat dues onades més: per una banda, ha fet més gran l'onada de solidaritat, una onada salvadora, que ha donat un cert respir i consol a moltes persones aïllades, tancades a casa sense aigua, sense menjar, sense més ajuda que aquesta; per una altra banda, l'onada de la batalla política, que tindrà (que de fet, ja té) en aquesta DANA un gran caldo de cultiu. 

Perquè sí, la batalla política ja s'ha fet present en aquesta catàstrofe, i serà creixent l'onada de retrets entre partits, especialment entre el PP que governa la Generalitat valenciana, i el PSOE, que governa el govern central, retrets per espolsar-se la responsabilitat de sobre; amb la visita de Feijóo, president del PP i cap de l'oposició, ja en vam tenir una bona mostra. També amb la visita reial.

La DANA esdevindrà (ja ha esdevingut), inevitablement, arma política, com ho han estat altres fets tràgics, prou coneguts per a tothom; serà impossible evitar aquest fangar... L'onada de retrets potser és inevitable, i en tot cas estaria bé que pogués virar, més aviat que tard, en una onada de responsabilitats. 

Del 155 a l'amnistia

El 27 d'octubre de 2017 es va aprovar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya, fet que va suposar la suspensió del govern català i la intervenció de l'espanyol. El PSOE de Pedro Sánchez, aleshores a l'oposició, va ser un dels partits que va votar-hi a favor.

Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 2018 va culminar la moció de censura que el PSOE va presentar contra el president Mariano Rajoy i va encimbellar el seu candidat, Pedro Sánchez, a la presidència del govern espanyol.

El 22 de juny de 2021 el Consell de Ministres, ja amb Pedro Sánchez com a president del govern espanyol fruit de les segones eleccions generals de 2019, va aprovar els indults als presos polítics.

El 13 de juny de 2023 el PSOE va presentar, per a la seva tramitació, la llei d'amnistia al Congrés de Diputats; el 16 de novembre Pedro Sánchez va ser de nou investit president del govern espanyol, rebent el suport, entre d'altres, dels partits independentistes.

Podem posar-hi totes les paraules que vulgueu, tots els arguments, totes les paràfrasis, totes les hipòtesis, totes les hipèrboles i fins i tot totes les sospites, però els fets diuen (més que qualsevol paraula) que en sis anys el PSOE de Pedro Sánchez ha passat de votar el 155 a proposar la llei d'amnistia, passant pels indults.

Em sembla prou interessant, aquest viratge, tant com les circumstàncies que l'han motivat, sobretot perquè dibuixa un nou escenari polític a Espanya que, tot i que fràgil, trenca amb l'escenari de confrontació nacional d'anys enrere entre els partits espanyols i els independentistes. De la confrontació al pacte.

El camí traçat pel PSOE, del 155 a l'amnistia, li permet reforçar el relat del diàleg i la negociació, de la desjudicialització del procés i de la cicatrització de les ferides obertes, algunes literalment, l'1 d'octubre.

Serà interessant veure la trajectòria de la llei d'amnistia, també la del nou govern de Pedro Sánchez, més collat i condicionat que mai. La realitat d'avui, però, és que el PSOE defensa l'amnistia i el català a les institucions europees, i potser si al seu dia Albert Rivera hagués pactat amb Pedro Sánchez, les coordenades del PSOE ara potser serien unes altres.

La virtut d'un acord imperfecte

Hi ha fumata blanca, hi haurà investidura, Pedro Sánchez seguirà exercint de president del govern espanyol. Podem posar molts adjectius, més enllà dels que vindran tot seguit, al polièdric i complex acord d'investidura, però el fet més rellevant és que hi ha acord.

Segurament no és l'acord perfecte i ideal per a ningú, per a cap dels partits que en formen part, però segur que, fins i tot amb les seves imperfeccions i, en cas que n'hi hagi, contradiccions, és sens dubte el millor acord possible.

D'entrada és un acord més que suficient, un acord que permet tancar la investidura amb una més que suficient majoria i, més enllà del nombre de vots favorables (significativament més que els que hi votaran en contra) és un acord amb un ampli suport parlamentari pel que fa als colors polítics dels partits que hi donaran suport.

Possiblement, aquesta és una de les grans virtuts d'aquest acord, el PSOE ha sabut teixir aliances amb i entre partits ideològicament distants, també distants entre ells: partits d'esquerres, partits nacionalistes, partits independentistes, partits conservadors, partits regionalistes... 

L'amalgama (en la seva accepció de sentit figurat: "mescla d’elements heterogenis") i aquesta àmplia diversitat de pactes contrasta amb el monocultiu que només van poder conrear Feijóo i el Partit Popular en el seu fallit intent d'investidura, que només van poder establir insuficients acords amb la dreta regionalista i l'extrema dreta.

El preu d'aquest acord va per barris i només l'avanç de la legislatura permetrà valorar-ne el cost. 

Per la dreta i l'extrema dreta que es manifesta al carrer aquest acord posa en risc la (sacrosanta) unitat d'Espanya i fins i tot la mateixa democràcia, com hem sentit aquests darrers dies, de forma quasi apocalíptica, per boca d'alguns dels seus dirigents polítics.

Un altre cost és l'inevitable desgast polític de tots i cadascun dels partits que han acordat la investidura; tot acord implica renúncies (naturalment també guanys) i, per moments, fràgils equilibris.

Per imperfecte que sigui aquest pacte, fins i tot per fràgil i arriscat, és millor que l'alternativa, que com va dir Leonard Cohen, "de vegades un sap de quin costat estar, simplement veient els qui estan a l'altre costat"...

L'Espanya adormida?

"España acaba de despertar, hijos de puta!"

Ben segur ja haureu sentit aquesta frase i vist el personatge que la va dir, en una de les moltes concentracions que la dreta i l'extrema dreta estan fent arreu d'Espanya, especialment davant les seus del PSOE.

Aquesta és només una mostra del que s'hi respira, en aquestes manifestacions, un aire ranci, dens i condensat de naftalina, amb importants traces de franquisme cada vegada menys dissimulat, que s'expressa i reparteix a parts iguals odi contra els socialistes i l'esquerra en general, odi contra els independentistes i els catalans en general. Unes manifestacions en les quals, també, es desferma la violència.

Es desperta aquesta Espanya que semblava adormida, hivernada i somnolenta, i ho fa alimentada per un Partit Popular que els ha donat vida, vida política i, encara més perillós, vida institucional. Lluny de tendir a la moderació, el Partit Popular s'ha escorat a la dreta i ha abraçat políticament i institucional a Vox, donant-los corda i volada.

Aquesta Espanya s'ha despertat i, "arriba Espanya!", s'ha mobilitzat al carrer i resulta curiós, si més no, veure com manifestants de dreta o extrema dreta s'enfronten violentament a la policia, i fins i tot l'insulta referint-s'hi com a "piolins": "¡Piolines, sois unos piolines. Os tenían que haber tirao al mar en Barcelona!". Veure per creure!

El despertador d'aquesta Espanya és Aznar, que d'ideòleg ha passat a agitador de masses i, naturalment, s'hi suma Abascal, ara fins i tot exhortant a la policia espanyola a desobeir les suposades ordres il·legals dels seus responsables polítics.

Aquests dies previs al possible pacte d'investidura de Pedro Sánchez s'està tensant el clima polític fins al punt que hi ha, entre els manifestants, qui troba a faltar Tejero. Potser el risc és aquest, que l'Espanya que es desperta és la colpista, no només la de dretes sinó la feixista, la que no respecta la democràcia, ni la diferència, ni la diversitat.

Aquesta Espanya es desperta ara al carrer, però en realitat mai ha perdut la son i s'ha mantingut sempre molt viva i desperta sota les togues...

El preu d'investir Sánchez, el risc de no fer-ho

Jo el blat no el veig ni al sac ni, ni de bon tros, ben lligat; també em fa la impressió que venen la pell de l'os abans de caçar-lo...

Ho dic per uns, que ja donen l'amnistia per feta i lògicament reclamen el referèndum; també ho dic pels altres, que sembla que ja es reparteixen ministeris a tort i a dret.

Potser sí que, uns i altres, ja ho tenen tot coll avall i el desinformat soc jo, que baixo de l'hort, però em sembla que la investidura de Pedro Sánchez, tot i que no fallida d'entrada com la de Feijóo, podria ser-ho de sortida.

Amnistia i referèndum, així de ras i curt per resumir, són les condicions que ERC i Junts, ara sí en sintonia, posen al PSOE i Sumar per investir Pedro Sánchez i donar nova vida al govern de coalició. I el PSOE, també el PSC, de moment no diu que no a l'amnistia i no diu que sí al referèndum. Bé, més aviat del referèndum diu, pràcticament, que ni parlar-ne.

El pols està servit i com més discreció sembla demanar el PSOE, més públiques fan ERC i Junts les seves condicions, segurament més en clau interna de país que externa d'estat.

El preu d'investir Sánchez és elevat, certament, no dubto que just. És elevat, també, el risc de no investir-lo?

És un risc que, segons sembla, el PSC (i hem d'entendre que el PSOE per extensió) està disposat a córrer. Dies enrere Salvador Illa ho va deixar clar, responent a les condicions que el president Aragonès va marcar al debat de política general: "Vostè aboca el país a noves eleccions".

La qüestió és qui hi perd més en una hipotètica repetició electoral, ERC i Junts o el PSOE i Sumar? Possiblement, el risc és que hi perdin tots quatre, per la qual cosa possiblement és quan ho tens tot perdut que més pots oferir el braç a tòrcer.

Ja veurem què passa, i possiblement la certesa més gran que podem tenir, ara per ara, és que passi el que passi els bascos, d'una manera o l'altra, hi sortiran guanyant.

Pedro Sánchez resisteix

El PP ha guanyat les eleccions generals, però la festa, fins i tot l'eufòria desfermada, es va viure més al carrer Ferraz, seu del PSOE, que al carrer Gènova, feu dels de Feijóo.

El PP guanya, el PSOE resisteix, VOX punxa i Sumar resta. En clau catalana, el PSC torna a tenyir de vermell el país, Sumar aguanta el tipus, ERC segueix en caiguda lliure, Junts minimitza els danys, el PP recupera un cert vigor, la CUP s'estimba (ja sense la furgoneta) i el PDeCAT i el seu espai CiU esdevenen insignificants.

Amb aquest panorama, diuen els analistes, hi ha partit i fins i tot hi ha qui no descarta una possible nova convocatòria electoral. Bé, de moment no ens avancem ni precipitem...

Si l'avançament electoral ha servit perquè PP i VOX no sumin, doncs benvingudes aquestes eleccions estivals; aquesta és una altra de les victòries de Pedro Sánchez, que a tot i que té molt difícil la investidura, la té més a l'abast, políticament, que Alberto Núñez Feijóo.

Pedro Sánchez ha parat el cop; va saber llegir el (mal) resultat (per al PSOE) de les eleccions municipals i amb l'avançament electoral ha aturat l'embranzida electoral que impulsava el PP cap a la Moncloa; Sánchez, tot i no guanyar les eleccions, resisteix i manté opcions de seguir presidint el govern espanyol. No sé si té, políticament, més vides que un gat, però manté l'habilitat de caure dempeus.

La investidura es vendrà cara (més si el preu el marca Junts) i ara és el torn de la política, de les negociacions i dels pactes. I si ells no se'n surten, ens passaran de nou la pilota perquè, amb el nostre vot, tornem a repartir joc...

Guanyem Girona no és la CUP...

Guanyem Girona no és la CUP, és quelcom més que la CUP. De la mateixa manera Junts no és Convergència, és un artefacte polític diferent de Convergència... Amb la mateixa contundència podríem afirmar que el PSC no és el PSOE, i fins i tot afinar més: la candidatura del PSC de Sílvia Paneque no és PSOE.

Naturalment al PSC, també al de Sílvia Paneque, hi ha traces del PSOE, com a Junts traces de Convergència i a Guanyem Girona traces de la CUP. Però una cosa és que contingui traces i l'altre que ho sigui per complet.

Els matisos sempre són importants, els matisos a vegades marquen la diferència. Per això hi ha qui volgudament, fins i tot també de forma maliciosa, nega qualsevol matís i es queda només amb la generalització: el PSC és PSOE, Junts és Convergència, Guanyem Girona és la CUP.

Els matisos permeten, juntament amb altres condicionants, establir ponts entre propostes polítiques aparentment antagòniques. Les generalitzacions normalment els dinamiten.

Els matisos i el context, els matisos i les circumstàncies del moment acaben definint pactes i aliances; i els matisos, el context i les circumstàncies d'un partit en un lloc poden no tenir res a veure amb els del mateix partit en un un altre lloc. En els pactes de les municipals s'han de prioritzar les dinàmiques locals, per contradictòries que ens puguin semblar?

El factor local a vegades determina pactes i aliances que fora d'aquell context poden sorprendre, grinyolar o fins i tot indignar. Ja ens ho adverteix la cèlebre frase, "la política fa estranys companys de llit"...

Potser sí que sembla força antinatural un possible pacte entre el PSOE i la CUP o entre la CUP i Convergència, però Guanyem Girona no és la CUP, Junts no és Convergència, el PSC no és el PSOE...

"Post festum, festum"

No, no m'he equivocat amb l'expressió llatina que dona títol a aquest article. I sí, ja sé que l'expressió original és "post festum, pestum" però avui, contra tot pronòstic, no és l'expressió que més s'escau al moment polític.

Si les eleccions són la festa de la democràcia, encara no hem tancat la de les eleccions municipals i autonòmiques que, amb un inesperat gir de guió, el president Pedro Sánchez ja n'ha convocat unes altres, les generals, de forma anticipada, avançant-les mig any.

Ja sabem que la festa de les eleccions va per barris i en aquestes, a excepció de Catalunya, els socialistes han patit una important patacada, perdent places importants en l'àmbit municipal i autonòmic en favor del Partit Popular, que confirma la seva tendència a l'alça.

Davant aquest escenari el president del govern espanyol ha actuat i reaccionat de forma ràpida i àgil, dissolent les Corts i convocant eleccions generals d'aquí menys de dos mesos, el 23 de juliol.

Sabent-se perdedor d'aquestes eleccions, i possiblement de les properes, l'avançament li dona algunes armes polítiques per poder-les afrontar, qui sap, si amb més possibilitats de sortir-ne indemne. D'entrada amb aquest moviment s'apodera del control de l'agenda política i capta l'atenció mediàtica, ara que tot se centrava només en el reguitzell de preses de possessió de presidents i presidentes, alcaldes i alcaldesses del Partit Popular.

D'altra banda, s'estalvia una agònica precampanya amb la pell de brau tenyida de blau i amb un Alberto Núñez Feijóo furgant durant mesos en la ferida socialista. El que hagi de passar, sobretot si és una derrota, que passi ràpidament.

De fet, el mateix anunci de l'avançament electoral és el primer acte de campanya de Pedro Sánchez, reforçant la imatge d'un polític que pren decisions, si cal arriscades, que no és dels que resten immòbils, quasi impassibles, dels que, com Rajoy, sembla que no facin res... De moment, davant una inapel·lable derrota, ha reaccionat.

Veurem si Pedro Sánchez té més vides que un gat, veurem si d'aquesta se'n surt. D'entrada ho té pelut, molt pelut, però ja ha estat sentenciat i quasi enterrat políticament altres vegades i, malgrat tot, fins ara sempre ha sobreviscut.

Tindrem una altra festa de la democràcia; per a Pedro Sánchez és millor que aquesta tampoc la guanyi l'abstenció.

Protocol a la madrilenya

Tenim els calamars a la romana, els calamarsons a l'andalusa i el protocol a la madrilenya.

El protocol a la madrilenya se serveix com a aperitiu just abans de la desfilada militar del 2 de maig i té per missió trencar la gana alimentant la picabaralla entre el PSOE i el PP, que les polèmiques madrilenyes entre aquests dos partits són com les patates xips o les noves batusses entre Junts i ERC: mai en tens prou, sempre en vols més!

En aquests casos coincideixen la gana amb les ganes de menjar i si un (el ministre Bolaños) es presenta a un acte al qual no estava convidat, a l'altra (la presidenta Ayuso) no li cauen els anells (ni les espatlleres toreres ni la vergonya) per vetar-li el pas a la tribuna institucional de la desfilada.

Així se les gasten a la capital del regne, fent-se la punyeta política i institucional cada dos per tres. Així és, en part, la política dels nostres dies mentre la gent, la gent normal i corrent que cantaven "Pulp", ens allunyem dels polítics i dels seus sainets de baixa estopa.

Sincerament, em nego a resignar-me pensant que tenim els polítics que ens mereixem...

Pàtria? Jo ja tinc les meves...

Pedro Sánchez finalment ha cohesionat un PSOE del que ell en va ser díscol i defenestrat. La seva determinació, entre d'altres coses, el va dur a dominar un partit dividit, primer, i a assaltar el govern d'Espanya quasi de forma inesperada, i per carambola.

Fent-se fort al govern, ara governa el partit i en aquest 40è Congrés Federal ha tornat a alinear els barons i, especialment, el Sant Cristo Gros, Felipe González. Li ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, i ara, ni que sigui per un instant, gaudeix del moment.

Determinat a afrontar, a la seva manera, el repte de resoldre la complicada equació de Catalunya, Pedro Sánchez ha tirat de pàtria, concepte sempre controvertit, fent una afirmació agosarada, també provocadora:

"... seguirem treballant per la convivència entre catalans i entre Catalunya i el conjunt de la seva pàtria, que és Espanya..."

No tinc massa clar que el conjunt de la pàtria dels catalans i de Catalunya sigui Espanya, per saber-ho caldria que tots i cadascun de nosaltres ens pronunciéssim. Tampoc tinc clar que, en cas de pronunciar-nos, arribéssim a un acord sobre el concepte de pàtria.

Diu el diccionari, en una de les seves accepcions, que és "la terra on hom ha nascut, la terra dels pares", i aquí ja tindríem un primer problema.

Aprofundint en la definició, el diccionari afegeix que també és el "concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part."

La pertinença o no a una pàtria, doncs, emana del sentiment, pel que no és un fet jurídic inqüestionable (què hi diu al teu DNI?), i a més la pàtria, a banda d'una nació (que no Estat), també pot ser una unitat espiritual...

Aquesta reducció de la pàtria de Pedro Sánchez, sens dubte intencionada i interessada, en redueix la grandesa, ja que la pàtria és personal i intransferible, per això hi qui ho donaria tot per ella, i hi ha qui l'enyora quan s'hi allunya...

Jo, de pàtria, tinc les meves i ho dic així, en plural, perquè en tinc més d'una, i em sembla que Pedro Sánchez també en té més d'una. A la precampanya de les eleccions generals de 2015 va dir que “la patria de los socialistas es la igualdad", i veus, en aquesta pàtria, no en d'altres, ben bé podríem coincidir...

"Con Iglesias si!"

"Tanto va el cántaro a la fuente, que al final se rompe". I no és que el càntir del PSOE s'hagi trencat (sí el de Ciudadanos!), però sí que s'ha esquerdat una mica i ara, amb aquesta tardor freda que ja anuncia l'hivern, el president Sánchez haurà de fer, amb més o menys mala gana, el que a la primavera i amb mànigues de camisa tant es va resistir: un govern de coalició.

Aquestes eleccions, ja s'intuïa, possiblement no calien; i no sé si han estat més un caprici de Pedro Sánchez o de l'assessor que li xiuxiueja a cau d'orella; per si no ho tenia prou clar, ara ja sap que les eleccions, tot sovint, les carrega el diable; que li ho diguin al president Mas!

I el diable, en aquestes eleccions, no vesteix de Prada sinó d'un verd que (curiosament?) s'assembla prou al vòmit de l'emoticona, el verd de Vox, que s'escampa sobre el taronja de Ciudadanos. Possiblement era inevitable que, com ja ha passat en altres països europeus, l'extrema dreta es serveixi de la democràcia per (intentar) imposar la seva llei; a diferència d'altres països europeus, però, la dreta espanyola li ha donat ales pactant amb ella, en comptes d'arraconar-la a l'extrem d'on provenen.

"La avarícia rompe el saco", i tot i que no sé si el president Sánchez va pecar d'avar, ara haurà de fer de la necessitat virtut, i se suposa que d'això, vista la seva trajectòria política, n'és tot un expert!

Ara és, sí o sí, (descartat Rivera) "con Casado no", "con Iglesias si!" Bé, "con Iglesias" i quelcom més...

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'ambició

Photo on Foter.com

La primavera electoral ens ha conduït a un estiu políticament tens i inestable.

Tens especialment a Catalunya, amb la controvèrsia dels pactes locals de Junts per Catalunya i ERC amb un PSC a l'alça, i inestable especialment a Espanya després de la investidura fallida de Pedro Sánchez, amb el PSOE i Unidas Podemos incapaços de bastir un acord de govern.

Passarà l'estiu amb les seves vacances i amb la inevitable migdiada política (presidències i alcaldies accidentals), i caldrà veure si quan enfilem la tardor haurem après a redreçar la situació, o ens la complicarem encara més.

L'ambició política és legítima, i des de la seva legitimitat cada partit defensa la seva posició i la seva estratègia. Entre migdiada i migdiada els qui tenen alguna responsabilitat en el devenir polític d'aquesta tardor farien bé de llegir, ni que fos una sola vegada, aquesta cèlebre frase d'Oscar Wilde: "l'ambició és l'últim refugi del fracàs".

Gestos, i més que en caldran...

Em va agradar el gest del diputat socialista català José Zaragoza seient entre els novells (que no precisament innocents) de Vox, que matiners i murris van ocupar els escons del Congrés de Diputats generalment ocupats per la bancada socialista, just darrere el president Pedro Sánchez, per copar tots els plànols televisius que enfocaven el president.

Zaragoza, no sé si més desvergonyit que gat vell, o ambdues coses alhora, els va esguerrar el plànol seient just al costat d'Abascal...

Em va agradar la contundència amb que la nova presidenta del Congrés de Diputats, la socialista catalana Meritxell Batet, va defensar l'acatament a la Constitució dels diputats presos polítics, per disgust d'un indignat Albert Rivera que, al contrari que Inés Arrimadas, ni tan sols es va dignar, ja no a saludar-los, ni tan sols a mirar-los a la cara...

Em va agradar el gest del president Pedro Sánchez, no defugint només la salutació d'Oriol Junqueras, també, com part del seu govern, intercanviant-hi algunes paraules.

És evident que les discrepàncies hi són, i profundes, i hi seran, però més enllà de les discrepàncies polítiques s'agraeix quan encara es fa evident que encara resta un mínim de respecte personal i institucional.

I sobretot em va agradar molt el gest d'autoritat del nou president del Senat, el català Manuel Cruz, que mentre el senador Raül Romeva acatava la Constitució declarant-se pres polític, allargant un xic el braç va fer callar Rafael Hernando, membre de la mesa, que ja cantava el segünt nom...

A això es va dedicar ahir la dreta i extrema dreta al Senat i al Congrés, a interrompre barroerament l'acatament a la Constitució dels parlamentaris presos polítics. Tota una declaració d'intencions!

La legislatura que tot just comença serà tensa, molt tensa i crispada; tan de bo de tant en tant hi hagi gestos d'una certa distensió, i sobretot de respecte, com aquests, com a mínim entre els qui, des de posicions i condicions diferents, apel·len al diàleg!

Rubalcaba

La vall de llàgrimes que acompanya el dol i inunda el comiat d'una persona finada fa surar, generalment, les seves virtuts i submergeix, ni que sigui per uns moments, els seus defectes, donant per descomptat que les persones, en la majoria d'ocasions, hem forjat al llarg del nostre trànsit per la vida alguna virtut, al mateix temps que no ens hem sabut despendre, ai l'as, de tots els nostres defectes, que també hi són...

Aquest és un fenomen en part natural i que no s'acompleix quan no hi ha vall, ni mar, ni oceà capaços d'engolir i submergir en les profunditats de l'oblit defectes de magnituds colossals.

No és el cas d'Alfredo Pérez Rubalcaba, penso modestament, tot i que hi ha qui hi insisteix i em desmentiria amb una llarga tirallonga d'arguments. Els he vist i llegit a Twitter, amb piulades, algunes, pel meu gust desafortunades, però al capdavall també respecto el qui, ni tan sols en el dol i quan la seva lluita s'ha acabat, segueix veient en el finat l'adversari o, pitjor encara, l'enemic!

He admirat Rubalcaba i dir el contrari no seria honest; l'he admirat fins i tot quan el que ha dit o fet no m'ha agradat del tot. Tal vegada per això l'he admirat, perquè hi ha persones que per diferències que hi tinguis no deixes de reconèixer les seves virtuts, perquè les diferències són ideològiques, i la ideologia no sempre ho és tot, afortunadament!

Els periodistes i analistes polítics ja fan balanç del seu llegat, de la seva trajectòria i obra política al PSOE i als governs dels que ha format part; jo amb quedo amb el n'han dit aquests dies molts dels seus adversaris polítics, especialment els qui van mantenir-hi un tracte personal; finalment això és el que queda, precisament això és el que sura, per més que molts s'esforcin a enfonsar-lo fins al fons d'un pou sense fons...

Descansa en Pau, Alfredo...

Con Rivera no!

Recuperar l'alè! Sembla que el resultat de les eleccions generals del 28A permetrà recuperar lleugerament l'alè després d'uns mesos d'una intensa voràgine que, de fet, encara no hem abandonat del tot ni, sembla, abandonarem.

És evident que en relació al conflicte territorial i al procés no hi ha treva, ni n'hi haurà com a mínim fins que duri el judici, però el resultat electoral a Espanya i a Catalunya, sembla, permetran baixar-ne les revolucions...

La victòria del PSOE a Espanya i d'ERC a Catalunya, amb una notable millora del resultat del PSC, es pot llegir de moltes maneres, entre elles aquestes dues lectures: han guanyat les esquerres (essent generós amb el PSOE) en l'eix dreta-esquerra, i han guanyat les opcions més partidàries (teòricament) al diàleg, essent generós, alhora que caut, amb el terme, en l'eix nacional i territorial.

Les posicions constitucionalistes i independentistes més bel·ligerants, les que més tensen el procés i el conflicte, no han rebut tants suports, especialment els posicionaments més abraonats del nacionalisme espanyol, tot i que, ben segur, Puigdemont (i suposo que el PDeCAT) haurà pres bona nota del seu resultat, contingut, resistent, sobretot en relació a ERC.

Pedro Sánchez, doncs, serà de nou president, i ara per ara tot indica que si es va atrevir a governar en solitari amb vuitanta cinc diputats, perquè no hauria de fer-ho amb cent vint-i-tres!

Però si el seu vol ser un mandat llarg i estable, de com a mínim quatre anys, farà bé de prendre nota del missatge que militants, simpatitzants i votants van cantar-li en plena eufòria electoral: responent a la seva crida ("Haz que pase"): "con Rivera no!"

Veurem si Pedro Sánchez pot, mentre la dreta es llepa les ferides, guarir part de les que encara sagnen sobre la pell de brau...

De la (quasi) independència, a la (probable) dissolució?

Amb la mel als llavis, sense ni tan sols haver-la pogut tastar! Així ens vam quedar a la tardor de 2017 molts amb la República de sucre, la que es va suspendre tot just després d'haver-la proclamat, i que encara espera, hivernada, que algun govern, sinó el poble, la faci efectiva! Em temo que ja podem anar esperant. Amb la mel als llavis i moltes i molts, tristament, amb les porres dels "piolins" marcades al cos...

Des d'aleshores ha plogut molt, i la pluja, torrencial per moments, ha empresonat part del govern català, enviant l'altra part a l'exili, ha fet president un superat Quim Torra, i també se n'ha endut el govern Rajoy amb una moció de censura històrica; i ara ha finat el breu govern del president Pedro Sánchez, presoner dels pressupostos que no ha pogut aprovar, per despit dels partits independentistes, pel relator, per les enquestes electorals que maneja el PSOE...

Després d'una tardor més aviat tèbia (hi ha qui l'esperava calenta!) i d'un hivern caldejat als jutjats (amb l'inici del judici als presos polítics) i al carrer (amb la dreta volent-se fer-se'l seu) ara afrontem una primavera amb unes noves eleccions al Congrés, abans de les ja previstes municipals i europees, que lluny de resoldre el conflicte polític, el pot nuar-lo encara (i ennuegar-nos a tots) més si, com preveuen algunes enquestes, la tríada de la dreta espanyola arriba a sumar una majoria!

I amb aquest probable escenari plana l'ombra, i l'amenaça, d'un nou 155 dur i perenne, dissolvent fins on la Constitució permeti, i si cal més enllà, l'autonomia catalana!

Després d'una tardor (la de 2017) amb la mel als llavis és possible que aquesta primavera no esclati la República Catalana sinó que revisqui el falangisme que d'uns anys ençà ha despertat, si és que mai s'havia adormit. Després de quedar-nos amb la mel als llavis em temo que aquesta primavera tocarà menjar sorra, molta sorra!

La culpa no és del relator

"La culpa fue del Cha-cha-chá", cantava Jaime Urrutia de Gabinete Caligari, txa-txa-txa!, i ell sabia que en realitat no ho era, com tampoc ho és ara del relator!

El relator, com el txa-txa-txa de la cançó, és només l'excusa, i ni tan sols és la perfecta, tampoc la millor, sinó la més disponible, la que passa per allà, la.que passa per aquí...
Per la dreta espanyola, i part de la suposada esquerra, el relator ha estat la gota que ha fet vessar el got, la prova del nou i del cotó de la submissió del president Pedro Sánchez i el seu govern a la voluntat del govern català en les seves ànsies (dèria?) independentistes. Traïció!, es van afanyar a clamar!

La vintena d'insults del líder del Partit Popular, un desfermat Pablo Casado, va dedicar al president Sánchez, a banda de quedar tristament per la història i l'hemeroteca, han atiat encara més el conflicte, fent-lo més irresoluble i situant, ja no el diàleg sinó el seu intent, a l'alçada del terrorisme, o pitjor!

La culpa no és del relator sinó d'una dreta que negarà a la major qualsevol intent de diàleg i (per tant) resolució d'aquest conflicte polític que no passi per la submissió i (sobretot) humiliació del moviment independentista. O 155 dur i permanent o 155 dur i permanent!

És clar que la situació d'ara no és només responsabilitat (per no dir culpa) de la irresponsable dreta, escorada cada dia més a l'extrema dreta i al populisme, la responsabilitat també és dels governs català i espanyol, ambdós, des de la diferència, a priori predisposats al diàleg però alhora atemorits per ser titllats de traïdors pels seus. Les 155 monedes de plata pesen molt, van pesar molt sobre el president Puigdemont i pesen molt sobre qualsevol intent de cessió, que seria llegit com una debilitat.

Uns i altres s'exigeixen un coratge que no s'apliquen a ells mateixos, el coratge de cedir, si del que es tracta és de dialogar i negociar.

I és clar, el calendari tampoc ajuda, per més que la necessitat dels pressupostos d'aquí i d'allà sembli imperativa; negociar en ple judici dels presos polítics potser també condiciona massa...

En fi, ja ho diu la cançó:
"La culpa fue del Cha-cha-chá,
sí fue del Cha-cha-chá,
que me volvió un caradura
por la más pura casualidad"

El sud, també existeix?

Si sabés cantar afinaria la veu per emular Paloma San Basilio, però en comptes d'implorar que Argentina no ploris per mi, com un Macri qualsevol, cantaria "no llores por mi Andalucía, mi alma está contigo"...

I cantaria amb aquell accent que, com a la Inés Arrimadas, inevitablement s'empelta quan fa unes hores que convius a la terra de Lorca, com amb el salat quan som a ses illes, la contundència verbal basca quan anem al nord, o la trista cantarella gallega quan som ries baixes amunt...

No ploris per mi Andalusia, plora per tu que prou pena tens, no tant perquè el PSOE sembla haurà de marxar del Palacio de San Telmo (que també) sinó perquè, i tristament servirà de precedent, Vox tindrà veu pròpia en el parlament andalús, i el seu sorprenent resultat fa sospitar (i alhora témer) que així serà en altres parlaments autonòmics, també l'europeu, l'espanyol i no es descarta (no descarten) el català!

La ultra dreta entra al parlament andalús i des d'allà, a cavall del pitjor populisme masclista, racista, xenòfob i franquista, iniciarà la seva reconquesta!

I per ells la reconquesta vol dir, entre d'altres coses, no només sotmetre Catalunya al jou de la uniformitat cultural i lingüística espanyola, també dilapidar l'estat de les autonomies (re)centralitzant-ho tot. Avui per avui Vox representa el major risc per a la democràcia espanyola, més que qualsevol independentista en vaga de fam!

I mentre uns es lamenten, tot llepant-se les ferides, potser per haver estat excessivament condescendents amb ells, els altres no tenen escrúpols per afegir-los a l'equació que els permetrà el canvi a Andalusia; amb raó hi ha qui li costa tant definir-los com el que són: extrema dreta!

Reconec que al principi no he estat del tot just amb Andalusia, barrejant-hi una cançó sobre Argentina... La cançó que des d'ahir al vespre tinc al cap és la de Joan Manuel Serrat (i Mario Benedetti) "El sur también existe", i no deixo de preguntar-me quin carai de record ha omès el sud, i no deixo de lamentar-me que sí, que aquest altre sud també existeix, i ha existit sempre...

No és (només) per vosaltres, és (també, sobretot?) per ells...

Molt significativa la primera designació ministerial del president Sánchez: Josep Borrell com a ministre d'afers exteriors!

La seva designació ha destrempat la poca il·lusió que alguns independentistes havien depositat en Pedro Sánchez i els ha confirmat el pitjor dels (mals) auguris, el que els independentistes més escèptics (amb quasi tot allò que arriba Ebre enllà!) no deixen de repetir: tampoc amb Pedro Sánchez res canviarà!

Qui més qui menys dins l'independentisme fa escarafalls per tal designació i, com amb el president Torra i tothom, s'estira d'hemeroteca i es recorda allò tan desafortunat de desinfectar les ferides de la societat catalana...

Aquesta decisió de Pedro Sánchez és sens dubte molt meditada, és molt estratègica: ser el flagell de l'independentisme? Ser la veu que expliqui a Europa i arreu del món mundial les atrocitats de l'independentisme? Potser sí, no ho negaré, però diria que no només, o fins i tot, no especialment!

La designació de Josep Borrell també és una manera d'afrontar les envestides que el president Sánchez rebrà des de la dreta, començant per sectors del propi PSOE i per descomptat per les que no li estalviaran ni el Partit Popular ni Ciudadanos.

Més enllà de la vàlua personal i política de Josep Borrell, del seu prestigi i projecció internacional (aquí que cadascú judiqui) Pedro Sánchez també deuria veure en ell aquell a qui populars i taronges aplaudien a les manifestacions i concentracions organitzades per Societat Civil Catalana...

Així que no és (només) per vosaltres, és (també, sobretot?) per ells...