Escriure a mà

"Fora pantalles: cal tornar a llegir en paper i a escriure a mà".
Aquest és el titular de l'entrevista de la publicació cultural Catorze a la professora de català (també és escriptora) Àfrica Ragel. No us la perdeu, és molt interessant tot el que hi diu!

Ella ho té clar i ho defensa des de la primera resposta: "s’aprèn molt millor escrivint a mà que amb l’ordinador". També ho tenen clar a l'institut on treballa, un nou institut del municipi de Vallcarca en el que només tenen alumnat de primer d'ESO: "som set professors i hem decidit que no s’utilitzaran tablets ni mòbils. No tenim ordinadors. Hem començat el curs amb paper i boli, i m’he adonat que era necessari: no saben escriure. Amb l’ordinador sí, però a mà, no. N’hi ha molts que escriuen amb lletra de pal. Estan acostumats a teclats. És culpa de tots".

Ells comencen de bell nou i, des del principi, ja marquen una pauta: llibres en paper, i paper i bolígraf. D'altres instituts, que anys enrere havien fet una accelerada i esforç en l'adquisició de tablets, ordinadors i llibres digitals, també tornen al paper. Podria semblar una regressió, però no ho és, és una evolució positiva.

És curiosa la situació que he vist a casa: les meves filles quan estudien fan resums i esquemes a mà, fins i tot una passa a net els apunts a mà, de llibreta a llibreta. Diria que aquests darrers anys elles han escrit a mà molt més que jo.

Jo escric a mà sobretot a la feina, quan prenc apunts en reunions, o a vegades ni això; també escric cartes personals, tot i que menys de les que escrivia fa vint o trenta anys enrere, quan la meva producció epistolar era més intensiva.

Jo escric molt cada dia, per qüestions laborals i personals, i sobretot escric a l'ordinador o amb el telèfon mòbil. Escric poc a mà, potser cada vegada menys i, segur, cada vegada, ho reconec, amb més mala lletra. Si quan escrivia més prolíficament ja era de mal llegir, a vegades ara la trobo del tot inintel·ligible, ni jo me l'entenc...

Però tornem a l'educació, tornem a la mainada. Aquesta entrevista posa de relleu el que tantes famílies reclamen aquests dies en nombrosos xats de WhatsApp i Telegram, el que pregonen també molts docents: menors lliures de mòbils, cal posar fre a l'accés prematur, indiscriminat i amb poc control (a vegades sense control) de la mainada a les pantalles, un fre a casa, un fre també a les escoles i instituts.

Cal tornar a escriure a mà, i potser també tornar a jugar més al carrer, tot i que amb els carrers que tenim avui, i com els tenim avui, és missió impossible i fins i tot, tota una temeritat. Però això ja és un altre tema...

Morir per la Madonna de Bruges

Dies després de participar en el Club de Lectura sobre Pau i Drets Humans de Girona vaig veure la pel·lícula The Monuments Men. En una de les escenes finals un historiador, o ara no recordo si era un militar, pregunta a Frank Stokes, personatge interpretat per George Clooney i inspirat en el personatge real George L. Stout, si havia valgut la pena que Jean Claude Clermont, interpretat per l'actor francès Jean Dujardin i inspirat en el personatge real Jacques Jaujard, hagués mort defensant la Madonna de Bruges.

En una escena de la pel·lícula el personatge de Jean-Claude Clermont està defensant tot sol l'escultura de la Madonna de Bruges enmig d'un atac alemany i es posa davant de l'obra d'art per protegir-la, sacrificant la seva pròpia vida en un intent desesperat per preservar aquesta valuosa obra d'art de Michelangelo que els nazis havien robat de la ciutat de Bruges, a Bèlgica.

El personatge interpretat per George Clooney respon a la pregunta amb un inapel·lable sí i reconec que, encara amb la lectura fresca del llibre "Johnny va agafar el fusell", de Dalton Trumbo, la seva contundent afirmació va ressonar dins meu amb menys èpica que ho hauria fet abans de llegir el llibre.

"Morir no és noble", diu ja malferit Joe Bonham, el protagonista del llibre, per boca del Dalton Trumbo, "encara que moris per honor. Encara que moris sent l'heroi més gran de la història". I en un altre fragment del llibre diu: "No hi ha cap paraula que valgui una vida. (...) Canviaria democràcia per vida. Canviaria independència i honor i alliberament i decència per vida".

Si una vida no val ni una paraula, la canviaria per la Madonna de Bruges?

És indiscutible que en la seva resposta afirmativa (sí, havia valgut la pena donar la vida per l'escultura), el personatge interpretat per George Clooney no només pretén aportar una gran dosi d'honor a la mort del company, també i sobretot, pretén aportar un honorable sentit a la seva vida, que és al capdavall el que va sacrificar per salvar una escultura.

Jo no tinc tan clar que morís per ella, per la Madonna de Bruges...

Aquests dies anglosaxons...

A un mes vista de les festes de Nadal, engreixem la maquinària comercial i consumista amb l'encesa dels llums de Nadal i les campanyes d'aquests dies anglosaxons que hem importat i abraçat, com tantes altres coses, dels Estats Units: el Black Friday i el Ciber Monday.

Si en la litúrgia de l'església se celebra l'Epifania el sis de gener, en commemoració de la manifestació de la divinitat de Crist als Reis d'Orient, aquests dies s'ha celebrat l'epifania consumista en commemoració de la manifestació de les compres compulsives de regals que s'obriran entre la nit de Nadal, per obra i màgia del Tió, i la diada de Reis. És aquesta, la nova litúrgia prenadalenca...

Reconec que aquest any no he sucumbit a la temptació dels (teòrics) descomptes i dissabte a la tarda vaig sentint-me com Odisseu lligat al pal del seu vaixell mentre navegava pel territori de les sirenes i els seus bells i perillosos cants. Passejava jo pel centre de Girona atordit pel reclam dels descomptes, que em cridaven des dels aparadors; fins i tot vaig entrar en un parell de sabateries, i vaig aconseguir sortir-se sense, ni tan sols, haver-me provat cap sabata, i mira que n'hi havia que m'agradaven. El cert és que, afortunadament, ja vaig prou ben calçat, no necessito més sabates.

El cas és que aquests dies de suposats grans descomptes i promocions ja no duren un dia o dos, sinó una setmana pel cap baix; i si bé és evident que podem trobar-hi bones oportunitats, en general, i jo el primer, solem caure-hi i comprar més per caprici que per necessitat.

En fi, digueu-me carrincló, però a mi m'agraden més els dies que aquí diem en català, com el dijous gras, Dimecres de Cendra, el Diumenge de Rams, el Divendres Sant, el Dilluns de Pasqua... És clar que no tots els dies aquests anglosaxons són perniciosos: avui és el Giving Tuesday!

Teorema de Clàudia

Diu el diccionari que un teorema és, en una teoria, un enunciat demostrable i, en l'accepció relacionada amb les matemàtiques, "qualsevol proposició matemàtica que pot ser demostrada a partir d’unes hipòtesis, uns axiomes o altres proposicions demostrades anteriorment".

El teorema més conegut és el de Pitàgores, que diu que "en un triangle rectangle el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels quadrats dels catets". Qui més qui menys haurà fet una regressió, més o menys plaent, a l'escola o a l'institut... 

Pitàgores, filòsof i matemàtic grec, no només va descobrir aquest teorema, tot i que és aquest teorema el que ens l'ha fet present i conegut fins als nostres dies, com a mínim, a les classes de matemàtiques.

Com altres filòsofs i matemàtics clàssics, Pitàgores també tenia una vocació docent i divulgativa, exemplificada entre d'altres en l'Escola Pitagòrica; la jove matemàtica de la família, la Clàudia Casero Canyigueral, també té una forta vocació docent i divulgativa, i és precisament aquesta vocació la que l'ha empès a ser professora de matemàtiques i, més recentment, a desenvolupar el seu propi teorema, el Teorema de Clàudia.

Teorema de Clàudia és el perfil d'Instagram (i TikTok) en el que cultiva el seu vessant divulgatiu, amb petites peces informatives sobre matemàtiques, matemàtics, la seva història i les seves històries! De moment podeu trobar-hi una pregunta sobre els nombres naturals i els nombres enters, una explicació sobre el diagrama de Voronoi i un record per al matemàtic català (gironí per a ser més precisos) Lluís Santaló.

La manera de plantejar i desenvolupar els temes de la Clàudia fa que, sense perdre un gram de rigorositat (us asseguro que per ella el rigor és innegociable) siguin entenedors i accessibles per a tots els públics i tots els nivells de coneixement, des dels més avesats a les matemàtiques als que, com jo, se'ns han travessat.

Us recomano que li feu un cop d'ull i que seguiu el Teorema de Clàudia, ja veureu que la Clàudia pot esdevenir la vostra matemàtica de confiança!

Suite orquestral Francisca de Pedraza. Minuts Musicals històrics

Francisca de Pedraza és, possiblement, la primera dona que va denunciar de forma clara i explícita la violència de gènere.

Nascuda a finals del segle XVI a Alcalà d'Henares la seva infància, òrfena de mare i pare, la va passar com a donzella en un convent fins que un home, Jerónimo de Jaras, un busca-raons i alcohòlic membre d'una coneguda família d'Alcalà, va demanar la seva mà a la priora del convent, l'any 1612.

Només dos anys després Francisca de Pedraza torna al convent demanat tornar-hi, farta del tracte violent que rep del seu marit des que es van casar. Quan el seu marit la va a buscar només rep un advertiment: només pot picar a la seva dona quan sigui necessari per a la seva obediència.

Les pallisses que rep Francisca de Pedraza són violentes i constants i l'any 1618 presenta el seu cas davant el corregidor d'Alcalà, però el funcionari reial defuig la denúncia afirmant que això és assumpte de Déu i la deriva als tribunals eclesiàstics.

No només ella és víctima de les amenaces, pallisses i violacions del seu marit, també els seus fills i, desesperada, acut al seu confessor, qui li diu que ha de poder-ho suportar, que aquest és un comportament normal. L'any 1620 presenta una petició de divorci al Palau Episcopal, refrendada per diferents testimonis, però la seva petició és denegada.

L'any 1622, estant de nou embarassada, Jerónimo de Jaras l'apallissa brutalment al carrer, prop de la catedral, provocant-li un avortament. Recorre de nou davant les autoritats eclesiàstiques i aleshores rep com a sentència favorable la indicació que el seu marit, Jerónimo de Jaras, la tracti amb amor.

L'any 1624 Francisca de Pedraza aconsegueix presentar el seu cas davant el nunci papal, aleshores de visita a Espanya, i aquest li recomana que presenti la seva demanda a l'Audiència Escolàstica Universitària. Finalment, se li concedeix la separació matrimonial, la recuperació del seu dot i la meitat dels béns del matrimoni. També una ordre d'allunyament per part del seu marit, Jerónimo de Jaras. Aquest va recórrer, sense èxit, la sentència.

Francisca de Pedraza és un referent de la lluita feminista i contra la violència de gènere. Alcalà d'Henares lliura des de 2016 un premi en el seu honor, el Premi Francisca de Pedraza contra la violència de gènere.

D'altra banda, l'Orquesta Filarmónica Cervantina de las 25 Villas va encarregar l'any 2018 al compositor Fernando Furones la "Suite orquestral Francisca de Pedraza" per esdevenir, com la protagonista d'aquesta història, un símbol cultural contra la violència de gènere.

Cent vint-i-set, la xifra de la setmana

Cent vint-i-set feminicidis. Entre els anys 2012 i 2023 a Catalunya hi ha hagut un total de 127 feminicidis. Per si la dada no és prou preocupant, mirem-nos-la amb més detall.

En el 60% dels feminicidis l'agressor ha estat la parella i el 16% l'exparella, en menys del 23% hi havia denúncia prèvia a l'agressor per violència masclista i només el 4% tenien mesures de protecció en el moment del feminicidi. Quasi el 60% de les dones assassinades tenien entre 18 i 50 anys i són més de 90 els fills i filles menors a càrrec de les dones en el moment del feminicidi.

Aquest 2023 ja són 14 les dones assassinades, la xifra més alta registrada en un any, juntament amb la dels anys 2014 i 2021. Aquests dies tornem a dir prou!, prou violència contra les dones, prou violència contra els fills i filles, prou violència contra els fills i filles per a fer mal a les dones. Prou feminicidis!

Però només amb les paraules no aturem aquesta xacra; tampoc només amb els números. Sí amb l'educació i, també, sí amb una justícia que protegeixi a les dones, també als seus fills i filles, en comptes de protegir l'agressor. Perquè l'agressor aprofita qualsevol oportunitat per, com hem vist aquesta setmana al Sense Ficció, atacar "Allà on fa més mal".

Cent vint-i-set feminicidis entre els anys 2012 i 2023 a Catalunya, 14 aquest 2023; fins que la xifra no sigui zero no podrem dir que anem pel bon camí, fins que no hàgim extirpat la violència masclista de la nostra societat. Malauradament caldran més 25 de novembre...

Prou!

Prou. No caldria dir res més, però malauradament cal. Prou, tot i que no qualsevol prou, que són moltes les definicions d'aquesta paraula. Prou, doncs, en la seva definició com a interjecció: "Ja basta, no més".

També podríem dir "s'ha acabat", expressió que ha esdevingut lema de denúncia per tot l'afer Rubiales. Podríem dir "prou, s'ha acabat!"

Però, no, la violència masclista no s'acaba i, de moment, ni les mesures penals ni les educatives han erradicat aquesta xacra. És més, fins i tot tenim la impressió que anem a més, que aquesta és una violència que es manifesta en edats més prematures, que també arrela en les generacions més joves.

Però no per això, i precisament per això, des d'entitats com la meva, Plataforma Educativa, no deixarem de dir "Prou!", que la violència masclista no té cabuda a cap societat, que reafirmem el nostre compromís cap a la conscienciació i la construcció d’un món lliure de violències.

5 fragments del llibre "Johnny va agafar el fusell"

La d'aquest llibre no és una lectura agradable; més aviat és incòmode, fins i tot pertorbadora, i no només pel que explica, també per com ho explica. No sé si aquesta incomoditat també és causada pel fet que en el text no hi ha comes, tot són frases amb punts i seguits i punts i aparts.

"Johnny va agafar el fusell", de Dalton Trumbo, ha estat la primera de les tres lectures del Club de Lectura sobre Pau i Drets Humans, que es fa a la Biblioteca Just M. Casero de Girona. La participació en el club n'enriqueix encara més la lectura, compartint les impressions i les reflexions del llibre amb altres lectors, aprofundint en el missatge, o missatges que transmet el llibre. El debat i la conversa del club sempre et porta un xic més enllà de la lectura, no només en l'àmplia comprensió de la lectura, també en la presa de consciència.

"Johnny va agafar el fusell", escrit després de la Primera Guerra Mundial i publicat just a l'inici de la Segona, és un crit a la pau i a l'antibel·licisme i deixa anar frases (algunes sembla fins i tot que les escup!) que no van deixar indiferent la societat d'aleshores (més l'europea que l'americana), ni deixa indiferent la d'ara.

Les que contenen aquests fragments tan sols en són una mostra.

"Hi ha moltes lleis que protegeixen els diners de la gent en temps de guerra però que la vida et pertanyi a tu mateix no apareix recollit en cap llibre".

"Defensa els teus ideals mentre no et costin la vida. I diran però segur que la vida no és tan important com els principis. I tu respons ah no? Potser la teva no però la meva sí. Què collons són els principis? Defineix-los i queda-te'ls tots per a tu".

"Podia demostrar que tots aquests assassins retòrics fills de la gran puta que exigien sang estaven equivocats. Els podia dir senyor al meu entendre no hi ha res perquè valgui la pena morir perquè jo estic mort. No hi ha cap paraula que valgui una vida. Preferiria treballar en una mina de carbó a les profunditats de la terra i no tornar a veure la llum del sol i menjar crostes i aigua i treballar vint hores al dia. Ho prefereixo a la mort. Canviaria democràcia per vida. Canviaria independència i honor i alliberament i decència per vida. Li ho donaria tot a canvi del poder de caminar i veure i escoltar i respirar l'aire i tastar el menjar. Vostè quedi's les paraules."

"Morir no és noble. Encara que moris per honor. Encara que moris sent l'heroi més gran de la història. Encara que siguis tan magnífic que el teu nom es recordi per sempre i qui ha estat mai tan magnífic? El més important és la vostra vida nois. Quan ets mort només vals per a discursos. No us deixeu entabanar. No feu cas quan us toquin l'espatlla i us diguin vine hem de lluitar per la llibertat o la paraula que sigui sempre hi ha una paraula".

"Vosaltres planegeu les guerres vosaltres senyors dels homes planegeu les guerres i apunteu on són que nosaltres apuntarem el fusell." 

Ja tenim a les mans la lectura següent, el còmic "El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard" de Harkaitz Cano i Adur Larrea.

Del 155 a l'amnistia

El 27 d'octubre de 2017 es va aprovar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya, fet que va suposar la suspensió del govern català i la intervenció de l'espanyol. El PSOE de Pedro Sánchez, aleshores a l'oposició, va ser un dels partits que va votar-hi a favor.

Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 2018 va culminar la moció de censura que el PSOE va presentar contra el president Mariano Rajoy i va encimbellar el seu candidat, Pedro Sánchez, a la presidència del govern espanyol.

El 22 de juny de 2021 el Consell de Ministres, ja amb Pedro Sánchez com a president del govern espanyol fruit de les segones eleccions generals de 2019, va aprovar els indults als presos polítics.

El 13 de juny de 2023 el PSOE va presentar, per a la seva tramitació, la llei d'amnistia al Congrés de Diputats; el 16 de novembre Pedro Sánchez va ser de nou investit president del govern espanyol, rebent el suport, entre d'altres, dels partits independentistes.

Podem posar-hi totes les paraules que vulgueu, tots els arguments, totes les paràfrasis, totes les hipòtesis, totes les hipèrboles i fins i tot totes les sospites, però els fets diuen (més que qualsevol paraula) que en sis anys el PSOE de Pedro Sánchez ha passat de votar el 155 a proposar la llei d'amnistia, passant pels indults.

Em sembla prou interessant, aquest viratge, tant com les circumstàncies que l'han motivat, sobretot perquè dibuixa un nou escenari polític a Espanya que, tot i que fràgil, trenca amb l'escenari de confrontació nacional d'anys enrere entre els partits espanyols i els independentistes. De la confrontació al pacte.

El camí traçat pel PSOE, del 155 a l'amnistia, li permet reforçar el relat del diàleg i la negociació, de la desjudicialització del procés i de la cicatrització de les ferides obertes, algunes literalment, l'1 d'octubre.

Serà interessant veure la trajectòria de la llei d'amnistia, també la del nou govern de Pedro Sánchez, més collat i condicionat que mai. La realitat d'avui, però, és que el PSOE defensa l'amnistia i el català a les institucions europees, i potser si al seu dia Albert Rivera hagués pactat amb Pedro Sánchez, les coordenades del PSOE ara potser serien unes altres.

20N, no estaven de parranda

Avui fa 48 anys va morir el dictador, Francisco Franco Bahamonde. Cinc anys després de la seva mort, el 20 de novembre de 1980, Just M. Casero tancava així la seva columna diària Quiosc del Punt Diari, titulada amb un breu 20-N:

"Cinc anys després, perduda la virginitat i amb els braços embrutits de netejar el país, encara no s'ha acabat aquell dia. Se'ns va parar el rellotge de l'esperança, i hem viscut tot aquest temps com a administradors d'una agonia sospitosament incerta, com si encara no hagués quedat tot prou enterrat sota la llosa. Ens cal encetar definitivament el dia 21, sense fantasmes, sense cadenes, sense agendes nostàlgiques. Començar a creure que la resurrecció és possible".

Avui fa 48 anys va morir el dictador i aquests dies estem veient que el seu llegat no estava mort, ni estava de "parranda" (de tabola, de barrila, de gresca!), sinó que estava hibernant i d'un temps ençà s'ha despertat tornant com un fantasma, amb cadenes i agenda nostàlgica.

Malauradament, no va quedar tot enterrat sota la llosa, ans al contrari, el franquisme encara es manifesta i no només als carrers, com veiem aquests dies, i no només de forma tronada i esperpèntica. El franquisme ha tornat a les institucions de la mà de Vox i amb l'empenta del Partit Popular.

48 anys després hem de seguir donant corda al rellotge de l'esperança; l'alternativa és massa terrible.

Strange Fruit. Minuts Musicals històrics

El 7 d'agost de 1930 dos homes afroamericans, Thomas Shipp i Abram Smith, van ser brutalment linxats i penjats d'un arbre de la plaça del Palau de Justícia de Marion, una ciutat de l'estat d'Indiana.

Thomas Shipp i Abram Smith havien estat arrestats aquella mateixa nit com a sospitosos del robatori i assassinat d'un obrer blanc, Claude Deeter, i d'haver violat a la seva xicota, Mary Ball. Una multitud enfervorida els va començar a colpejar, fins i tot amb la col·laboració d'alguns dels policies que els havien arrestat, i alçant una soga d'un arbre els van penjar. El fotògraf Lawrence Beitler va poder capturar l'escena dels cossos penjats sobre els caps de la multitud. Posteriorment, Mary Bell va testificar afirmant que no havia estat violada.

Va poder evitar el linxament James Cameron, també sospitós, escapolint-se entre la multitud, tot i que posteriorment va ser capturat, jutjat i condemnat com a còmplice d'assassinat, tot i la manca d'evidències de la seva acusació. James Cameron anys després va sortir en llibertat condicional i es va implicar en la lluita pels drets civils dels afroamericans.

Aquest va ser un dels molts linxaments contra la població afroamericana, linxaments que van servir d'inspiració del professor i poeta Abel Meeropol per escriure el poema "Bitter Fruit", convertit en cançó sota el títol "Strange Fruit" amb la veu de l'enorme Billie Holiday. La seva interpretació, intensa i emotiva, va fer que la cançó esdevingués un himne en la lluita contra la discriminació racial i la violència.

Cinc mil, la xifra de la setmana

Reconec que això que jo faig quasi diàriament aquí, això d'escriure un bloc, ja fa temps que ha passat de moda tot i que tampoc fa tant de temps que ho estava, de moda.

Jo el vaig començar a escriure fa poc més de 16 anys i, aleshores sí, els blocs, aquestes bitàcoles personals que s'expandien per internet i les (llavors incipients) xarxes socials, eren l'últim crit! Era la manera més fàcil, més accessible per a tothom, d'esdevenir "prosumidor", un neologisme que no sé si encara es fa servir, que és la unió dels conceptes productor i consumidor; és a dir, el bloc et permetia passar de ser un simple consumidor de contingut a internet, a ser un productor de contingut; altra cosa és el públic i abast que aquest contingut podia tenir.

Jo el vaig obrir per un impuls, l'impuls personal d'escriure i dir-hi la meva, també, com tantes altres coses, per mimetisme; aleshores molta gent que seguia per internet tenien el seu bloc, que alimentaven tot sovint de nous continguts. Fins i tot tenia instal·lada una aplicació que et facilitava la subscripció als blocs, de manera que en un sol espai web en veies les actualitzacions.

Aquests darrers anys, amb l'auge de les xarxes socials, primer, i després amb el fenomen dels continguts audiovisuals (de YouTube a Periscope, d'Instagram a TikTok...), molts continguts que abans es publicaven en blocs han passat en aquests espais (de blogger a YouTuber, a Instagramer, a TikToker...), més dinàmics, més moderns, més actuals.

Però jo segueixo aquí i com que qui dies passa anys empeny, ja són cinc mil, més de cinc mil, les entrades que he publicat; ja són, amb aquesta, cinc mil dues petites gotes fredes tremolant que, gota a gota, van omplint aquest bloc...

L'ull del Pont: "Sarrià de Ter, 40 anys d'independència"

Perquè Sarrià de Ter no ha celebrat al mes de març d'enguany, com sí que ha fet Salt, els 40 anys d'independència municipal?

Tot i que jo tinc les meves sospites, possiblement no em correspon a mi respondre aquesta pregunta. Sí manifestar, amb un punt de tristesa, que em va saber greu que l'efemèride d'aquesta fita històrica passés desapercebuda al llarg del mes de març; és clar que també podria ser que jo, despistat, m’hagués perdut alguna commemoració, evocació o record.

Afortunadament, l'Ajuntament de Sarrià de Ter encara hi és a temps, que si tots els sants tenen vuitada aquesta celebració també, i abans no s’acabi l’any Sarrià de Ter pot recordar no només els fets, també qui els va fer possible.

Potser tampoc caldria que Sarrià de Ter fes com la vila de Salt, que cada any commemora la independència municipal lliurant els Premis Tres de Març, un reconeixement a persones i entitats que han treballat pel municipi, la seva gent i el seu entorn. Aquests premis, més enllà dels reconeixements, han contribuït a mantenir viu el record de la data any rere any i en les efemèrides més assenyalades la celebració ha estat més sonora, com enguany.

El nom dels premis fa referència a la data, el 3 de març de 1983, que el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret 72/1983 de 3 de març pel qual es va aprovar la segregació dels antics municipis de Salt i Sarrià de Ter del terme municipal de Girona per constituir-se en municipis, recuperant així la independència municipal.

A Sarrià de Ter potser no cal que fem uns Premis Tres de Març, però sí que caldria reivindicar més aquesta fita, la independència municipal, la recuperació de la identitat de poble, diluïda durant quasi una dècada per la de barri. La fita, certament, va ser històrica i va ser fruit de la lluita i el treball de moltes persones i entitats, fruit de moltes reivindicacions i filla, també s’ha de dir, de la democràcia. Efemèrides rodones com la d'enguany no haurien de passar desapercebudes, ans al contrari. Com he comentat abans, encara hi som a temps.

També seria interessant establir una data de celebració i en aquest sentit jo sempre havia sentit a l'alcalde Josep Turbau reivindicar el 9 de març. Si el 3 de març la Generalitat va aprovar el decret de segregació, el 9 de març aquest es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, fent-se aleshores efectiva la independència municipal. Salt sempre ha tingut com a referència la data del 3 de març; quina data tenim a Sarrià de Ter?

La història la coneixem i, afortunadament, està ben documentada, tan sols l'hem de recuperar i recordar-la, especialment en boca dels qui la van protagonitzar, fent-los alhora un acte de reconeixement i recuperant la seva memòria, que també és la nostra.

Fa 40 anys Sarrià de Ter va recuperar la independència municipal, que no s'acabi l'any sense que aquesta efemèride passi desapercebuda; no ens podem permetre que aquesta fita històrica s'esborri de la memòria col·lectiva. 

Article publicat al número 116 de la revista Parlem de Sarrià.

El bloqueig

El bloqueig és un recurs, en molts esports, que forma part del joc. En l'handbol o el voleibol el veiem quan els jugadors de l'equip que defensa s'alcen amb els braços amunt per aturar, bloquejar, la pilota que llença l'equip atacant, l'equip rival.

El bloqueig no és només un recurs defensiu, també és un recurs ofensiu i el veiem, especialment en el bàsquet, també el futbol, quan un jugador que ataca bloqueja el pas d'un defensor per tal que un seu company es desmarqui.

El bloqueig no es pot fer de qualsevol manera, el reglament el sanciona, en el cas del bàsquet, si el jugador no l'executa correctament.

El bloqueig, malauradament, també forma part del joc de la política i el Partit Popular, des de fa uns anys, s'està graduant amb "cum laude". Ho veiem, i patim, amb el seu bloqueig per a la renovació del Consell General del Poder Judicial i ara voldran fer tres quarts del mateix amb la llei d'amnistia.

L'instrument és el Senat i, gràcies a la majoria que hi tenen, l'utilitzaran per entorpir i endarrerir l'aprovació de la llei d'amnistia, en un intent de torpedinar la investidura de Pedro Sánchez i la legislatura. És una manera de fer política, és la seva manera de fer política i al seu dia, amb l'Estatut de Catalunya, ja en van treure prou rèdit.

Hi posaran pals a les rodes, tots els que trobin, i argumentaran que ho fan en legítima defensa, defensa de l'Espanya que representen, la que tolera poc la diversitat, la que voldrien gran i lliure, però que en realitat, quan se suposa que era així , "grande y libre", a banda de "una", era petita, autàrquica, i presonera del feixisme, del qual, no és casualitat, molts dels qui ara protesten en són hereus.

El bloqueig és un recurs i el jugador hàbil, moltes vegades, sap sortejar-lo per escapolir-se'n. Em consta que Pedro Sánchez té bons fonaments de bàsquet...

Elon Musk mata l'ocell de Twitter

Matar l'ocell de Twitter potser no és com "matar un rossinyol", però la referència a la metàfora de la mítica novel·la de Harper Lee no és, a criteri meu, gratuïta. Elon Musk no ha matat un rossinyol, sí un monarca blau coronat, l'ocell en què, sembla ser, podria haver inspirat el fins ara mític logotip de Twitter.

El monarca blau coronat, "Hypothymis azurea" de nom científic, és un petit ocell que es troba principalment a les regions del sud-est asiàtic, des de l'Índia i Sri Lanka fins a Indonèsia i les Filipines. Aquest ocellet, d'uns 16 centímetres, es caracteritza per la seva coloració vistosa, amb una part superior del cos de color blau brillant i un pit de color blanc. El nom "blau coronat" fa referència al color blau de la clapa, a manera de corona, que té al cap.

Mesos enrere Elon Musk, propietari de Twitter, va eliminar l'icònic ocell blau i el nom d'aquesta xarxa social per col·locar-hi una intrigant "X" i rebatejant-la, també, com a "X". Què amaga realment aquesta "X"? Què hi ha rere la "X"? El canvi de nom i d'imatge no ha estat l'únic que ha tingut aquesta xarxa.

De fet, d'un temps ençà veiem que a Twitter (perdó, "X"), és menys democràtica, si és que mai ho ha estat; com en altres eines i xarxes socials, qui passa per caixa té més avantatges. I és que Twitter (perdó, "X", és que em costa anomenar-la així...) tampoc escapa de la monetització del seu contingut i ja sabem que tot té un preu.

Però el canvi, en mans de Musk, és més profund i alhora intrigant i preocupant: si Twitter va néixer com un servei de "microblogging" que valorava essencialment la conversa, "X" té la voluntat de ser un espai en el qual puguem fer moltes altres coses, a banda de comunicar-nos i conversar: entretenir-nos (com fem en altres xarxes com Instagram o TikTok) i sobretot consumir, comprar.

Elon Musk, d'alguna manera, ha matat la innocència de Twitter (que potser tampoc ho era tant, d'innocent), i d'aquí l'inevitable paral·lelisme amb el rossinyol de Harper Lee.

La metàfora de "matar un rossinyol" reflecteix la cruesa del racisme i la injustícia en la societat de l'època (Alabama, anys trenta del segle passat), i com la innocència i la bondat poden ser destruïdes quan es condemna a persones innocents a causa dels prejudicis i la discriminació racial. L'acte d'injustícia que l'advocat Atticus Finch (protagonitzat a la pel·lícula per un magistral Gregory Peck) vol evitar, condemnar un innocent, seria com "matar un rossinyol".

En un moment de la novel·la Atticus Finch diu: "Els rossinyols no es dediquen a res més que a cantar per alegrar-nos. No devoren els fruits dels horts, no nien als baguls del blat de moro, no fan res més que vessar el cor, cantant per al nostre delit. Per això és pecat matar un rossinyol".

Matant Twitter, potser Elon Musk no ha comès cap pecat, simplement ha matat (una vegada més) la nostra innocència.

Article publicat al número 116 de la revista Parlem de Sarrià.

La virtut d'un acord imperfecte

Hi ha fumata blanca, hi haurà investidura, Pedro Sánchez seguirà exercint de president del govern espanyol. Podem posar molts adjectius, més enllà dels que vindran tot seguit, al polièdric i complex acord d'investidura, però el fet més rellevant és que hi ha acord.

Segurament no és l'acord perfecte i ideal per a ningú, per a cap dels partits que en formen part, però segur que, fins i tot amb les seves imperfeccions i, en cas que n'hi hagi, contradiccions, és sens dubte el millor acord possible.

D'entrada és un acord més que suficient, un acord que permet tancar la investidura amb una més que suficient majoria i, més enllà del nombre de vots favorables (significativament més que els que hi votaran en contra) és un acord amb un ampli suport parlamentari pel que fa als colors polítics dels partits que hi donaran suport.

Possiblement, aquesta és una de les grans virtuts d'aquest acord, el PSOE ha sabut teixir aliances amb i entre partits ideològicament distants, també distants entre ells: partits d'esquerres, partits nacionalistes, partits independentistes, partits conservadors, partits regionalistes... 

L'amalgama (en la seva accepció de sentit figurat: "mescla d’elements heterogenis") i aquesta àmplia diversitat de pactes contrasta amb el monocultiu que només van poder conrear Feijóo i el Partit Popular en el seu fallit intent d'investidura, que només van poder establir insuficients acords amb la dreta regionalista i l'extrema dreta.

El preu d'aquest acord va per barris i només l'avanç de la legislatura permetrà valorar-ne el cost. 

Per la dreta i l'extrema dreta que es manifesta al carrer aquest acord posa en risc la (sacrosanta) unitat d'Espanya i fins i tot la mateixa democràcia, com hem sentit aquests darrers dies, de forma quasi apocalíptica, per boca d'alguns dels seus dirigents polítics.

Un altre cost és l'inevitable desgast polític de tots i cadascun dels partits que han acordat la investidura; tot acord implica renúncies (naturalment també guanys) i, per moments, fràgils equilibris.

Per imperfecte que sigui aquest pacte, fins i tot per fràgil i arriscat, és millor que l'alternativa, que com va dir Leonard Cohen, "de vegades un sap de quin costat estar, simplement veient els qui estan a l'altre costat"...

Tom Dooley. Minuts Musicals històrics

 L'any 1996 Nick Cave and The Bad Seeds van publicar el disc "Murder Ballads", un disc temàtic de cançons que relaten crims, entrant si cal en detalls i cantant-ne les conseqüències. Una mena de "Crims", de Carles Porta, en format musical!

Aquests tipus de cançons ben bé podrien configurar un gènere musical del qual cançons com "Nebraska", de Bruce Springsteen, en podria formar part. També la cançó d'avui, “Tom Dooley”.

Thomas C. Dula, conegut també com a Tom Dooley, nascut l'any 1845 a l'estat de Carolina del Nord, va ser un soldat confederat que va acabar essent declarat culpable per l'assassinat de Laura Foster, desapareguda l'any 1866 quan, embarassada d'ell, se suposa que havien de marxar junts, d'escapar-se.

Tot i la sentència i la seva execució (va morir executat a la forca dos anys després, a l'edat de 21 anys.), la seva culpabilitat va generar molts dubtes, ja que també es va sospitar d'una cosina de Laura Foster, Ann Melton, amb qui temps enrere ell havia tingut una relació. Es diu que des de dalt del patíbul Tom C. Dula va dir: "Senyors, veieu aquesta mà? Jo no li vaig tocar ni un pèl, al cap d'aquella jove".

La història del soldat confederat Tom Dooley i l'assassinat de Laura Foster, que al seu dia va tenir un important ressò mediàtic, és de les que d'una manera o altra han arribat als nostres dies, en part gràcies a la cançó "Tom Dooley" que l'any 1958 va publicar el grup The Kingston Trio i la pel·lícula "The Legend of Tom Dooley", de 1959, protagonitzada per un jove Michael Landon.

Les històries d'amor i desamor són una gran font d'inspiració musical, les criminals també, tant o més!

Vuit milions, la xifra de la setmana

A mitjans dels anys vuitanta a Catalunya vam arribar a la xifra de sis milions d'habitants; la fita va ser celebrada amb orgull sobretot a través d'una campanya institucional, que tenia per lema el cèlebre "Som 6 milions".

Aquesta setmana l'Institut Català d'Estadística (Idescat) ha informat que a Catalunya hem arribat als 8 milions d'habitants. L'anunci no sembla haver-se comunicat, com el dels 6 milions, a bombo i plateret i no sembla, tampoc, que es vulgui fer una campanya institucional com celebrar la xifra.

D'alguna manera aquest creixement, més que congratular-nos, ens preocupa, no només per la quantitat, també per l'acceleració. Fent una ràpida retrospectiva, és pertinent recordar que la Catalunya de la meitat del segle passat tenia poc més de tres milions d'habitants, la de mitjans dels anys vuitanta (35 anys després) sis milions i l'actual (més de 35 anys després) vuit milions.

La clau d'aquest creixement són les onades migratòries; la dels anys seixanta i setanta d'altres territoris d'Espanya i les dels anys noranta fins ara, onades migratòries provinents d'altres països, especialment dels continents africà i americà. El creixement demogràfic de Catalunya s'explica més pel factor migratori que pel de la natalitat.

La natalitat ha patit un decrement aquests darrers anys, produint-se una notable davallada de naixements: segons dades de l'Idescat, mentre l'any 2015 van néixer 70.450 infants, l'any 2021 només en van néixer 57.704, un 18% menys.

En poc més de 70 anys Catalunya ha més que doblat la seva població, passant dels 3,2 milions l'any 1950 als 8 milions actuals. No sé si com a país, també com a planeta, ens podem seguir permetent aquests creixements exponencials de població, sobretot perquè ara més que mai hi ha més població pobra a Catalunya, també al món.

La impressió és que això de "som 8 milions", avui més aviat ho diem amb la boca petita...

L'Espanya adormida?

"España acaba de despertar, hijos de puta!"

Ben segur ja haureu sentit aquesta frase i vist el personatge que la va dir, en una de les moltes concentracions que la dreta i l'extrema dreta estan fent arreu d'Espanya, especialment davant les seus del PSOE.

Aquesta és només una mostra del que s'hi respira, en aquestes manifestacions, un aire ranci, dens i condensat de naftalina, amb importants traces de franquisme cada vegada menys dissimulat, que s'expressa i reparteix a parts iguals odi contra els socialistes i l'esquerra en general, odi contra els independentistes i els catalans en general. Unes manifestacions en les quals, també, es desferma la violència.

Es desperta aquesta Espanya que semblava adormida, hivernada i somnolenta, i ho fa alimentada per un Partit Popular que els ha donat vida, vida política i, encara més perillós, vida institucional. Lluny de tendir a la moderació, el Partit Popular s'ha escorat a la dreta i ha abraçat políticament i institucional a Vox, donant-los corda i volada.

Aquesta Espanya s'ha despertat i, "arriba Espanya!", s'ha mobilitzat al carrer i resulta curiós, si més no, veure com manifestants de dreta o extrema dreta s'enfronten violentament a la policia, i fins i tot l'insulta referint-s'hi com a "piolins": "¡Piolines, sois unos piolines. Os tenían que haber tirao al mar en Barcelona!". Veure per creure!

El despertador d'aquesta Espanya és Aznar, que d'ideòleg ha passat a agitador de masses i, naturalment, s'hi suma Abascal, ara fins i tot exhortant a la policia espanyola a desobeir les suposades ordres il·legals dels seus responsables polítics.

Aquests dies previs al possible pacte d'investidura de Pedro Sánchez s'està tensant el clima polític fins al punt que hi ha, entre els manifestants, qui troba a faltar Tejero. Potser el risc és aquest, que l'Espanya que es desperta és la colpista, no només la de dretes sinó la feixista, la que no respecta la democràcia, ni la diferència, ni la diversitat.

Aquesta Espanya es desperta ara al carrer, però en realitat mai ha perdut la son i s'ha mantingut sempre molt viva i desperta sota les togues...

Tites, tites!

Durant massa anys, a Sarrià de Ter hem parlat de gallines, d'unes altres gallines; també en parlava, puntualment i fidel a la cita, en Sam Enfot al Sarrià News, la secció informativa i satírica que tanca la revista Parlem de Sarrià. Sí, els lectors habituals de la revista ja heu deduït que em refereixo a les gallines franquistes que fins no fa tant encara lluïen a la part exterior de la barana del Pont de l'Aigua.

En aquest darrer número de la revista Parlem de Sarrià, que tot just acaba de sortir del forn, quatre gallines copen la portada, gallines del renovat galliner de l'Escola Montserrat! La renovació del galliner i de l'hort de l'Escola Montserrat és un dels molts articles que podeu llegir, articles d'actualitat, d'història, de cultura, etc.

Com qui tira gra a les gallines, tites, tites!, la revista també permet picotejar-ne el contingut, que com bé sabeu és altament nutritiu! 

Aquí la teniu, gaudiu-la!

Abaratim el somni, tampoc ens passem, de moment...

Una jornada més, el Girona FC segueix al capdamunt de la classificació de la lliga, conreant victòries amb remuntades incloses i, sobretot, desplegant un gran joc.

El salt qualitatiu d'aquest inici de temporada és impressionant i, de moment, la seva continuïtat no sembla tenir fi. La dupla Cárcel - Míchel han permès construir un equip sorprenentment sòlid i competitiu que, a banda de guanyar, agrada i s'agrada.

La progressió ja es va veure la temporada passada i aquesta, lluny de trencar-se perdent peces importants, s'ha consolidat trobant solucions tant o més resolutives.

L'equip, l'afició i la ciutat vivim en un núvol i Míchel se'n cuida prou de fer-nos tocar de peus a terra, ell que ha mastegat molta pols en això del futbol d'elit, ell que té ofici i sap el pa que s'hi dona: que li ho preguntin al fins ara entrenador de l'Espanyol, Luis Garcia...

Tota aquesta embranzida apropa el Girona FC de forma més prematura al seu primer objectiu, la permanència, i li permet somiar abastar-ne d'altres, ara ja verbalitzats explícitament, com la classificació per a les competicions europees.

Algun dia la ratxa de victòries es tallarà, i tal vegada en vindrà una de derrotes o empats; és cert que ara el Girona ha entrat en una dinàmica positiva i de confiança de joc i resultats, però difícilment seguirà així el que resta de temporada. Les aturades per partits de seleccions solen trencar ritmes i ratxes, i si en un futur és així, com a mínim podrà afrontar les turbulències amb un còmode coixí de punts.

Aquesta setmana hi ha qui ha començat a comparar el fenomen del Girona FC amb el del Leicester City Football Club, que la temporada 2015-16 va guanyar, sorprenentment, la Premier League. Aquesta és una comparació, a hores d'ara, perillosament precipitada, una comparació que no li convé al Girona FC i que, a la seva manera, el mateix entrenador ha defugit, situant el seu somni en la lluita per classificar-se per a les competicions europees, no per guanyar la lliga.

Aquest somni, si algú el té, de moment ha de ser inconfessable, un d'aquells somnis que no vols que s'acabin, dels que no et vols despertar; d'aquells somnis impossibles que, reconeguem-ho, més aviat se somien desperts, 

De moment, gaudim del moment i somiem una mica, si cal, amb Europa... Sí, contradient Lluís Llach, abaratim el somni, tampoc ens passem, de moment...

Menors lliures de mòbils

És un fenomen tan nou que ni tan sols el sé explicar amb tota la seva envergadura i complexitat. Un fenomen nou i ràpid, molt ràpid, tant que en qüestió d'hores va col·lapsar. Allò de morir-se d'èxit...

A les comarques gironines aquest fenomen s'ha accelerat precipitadament, com ho han fet d'altres de semblants en altres territoris. El moviment s'escampa i corre com la pólvora.

Us explico.
En el meu cas tot va començar aquest cap de setmana. En un grup de WhatsApp d'AFA i AMPA de secundària una persona va compartir l'enllaç d'un grup, de recent creació, anomenat "Menors lliures de mòbils a Girona".

Se'ns convidava a unir-nos-hi i quan vaig fer-ho vaig veure que ja hi havia centenars de membres, alguns dels quals amics, coneguts i saludats. Tothom vinculat al món de l'educació, ja com a docent, ja com a família.

Les adhesions no paraven, ja superaven el miler, i al final les administradores van haver de parar màquines, que el grup s'havia col·lapsat, i reorientar el moviment cap a grups comarcals de WhatsApp i un grup de Telegram.

Tota aquesta moguda, l'acceleració amb què el grup va col·lapsar, és senyal inequívoc que el tema interessa i preocupa, i molt, a docents i famílies.

I el tema és si cal que posem en mans d'infants de dotze o menys anys telèfons mòbils amb accés a Internet i a les xarxes i eines socials. El debat ha pres volada, especialment a Catalunya, arran de l'emissió de la sèrie documental "Generació porno", que ha tingut la virtut (potser també el mèrit) de fer-nos caure la bena dels ulls.

Aquest problema (perquè sí, és un problema) no és exclusivament domèstic i familiar, també és social per la pressió social que senten les famílies per tal que els seus fills i filles tinguin mòbil a edats cada vegada més prematures, també per la manca de restriccions a l'accés a continguts inapropiats (sexe, violència, jocs, etc.).

El debat també és per l'ús de les pantalles i de la tecnologia en el sistema educatiu formal, un ús que ha anat variant els darrers anys i en el que els últims la tendència general ha estat una progressiva retirada de les pantalles, en benefici del llibre físic com a suport.

El moviment està prenent cos i forma, cos conceptual (ideològic també, si voleu) i forma de grups territorials que caldrà veure com s'organitzen i, sobretot, per a fer què.

El traç gruixut d'aquest "què", és endarrerir l'accés dels infants als seus telèfons mòbils, tal com recomanen alguns experts. També promoure una ESO lliure de mòbils. La força d'aquest fenomen, aquestes darreres setmanes i arreu, és espectacular, tot i que hom no pot evitar sentir-se David, contra el Goliat que volem abatre.

Nebraska. Minuts Musicals històrics.

Charles Starkweather tenia 19 anys; la seva xicota, Caril Ann Fugate, tan sols 14. Ella vivia amb la seva mare i el seu padrastre quan, l'any 1956 i amb 13 anys, va conèixer i començar una relació sentimental amb ell, cinc anys més gran. Ell, després d'abandonar els estudis, treballava descarregant camions.

Les seves curtes i desestructurades vides van entrar en una espiral de violència entre desembre de 1957 i gener de 1958, perpetrant fins a 11 assassinats, inclosos el de la mare, el padastre i la germanastra d'ella, de tan sols dos anys, entre els estats de Nebraska i Wyoming.

El seu bany de sang va finalitzar a finals de gener de 1958, quan van ser detinguts. Ell va ser condemnat a pena de mort i el van executar a la cadira elèctrica a finals de juny de 1959; tenia 20 anys.

Ella va ser condemnada a cadena perpètua, tot i que va sortir en llibertat condicional l'any 1976, després de passar 17 anys a la presó. La seva bona conducta hi va ajudar i, ja en llibertat, va refer la seva vida. Aquest estiu ha celebrat el seu 80è aniversari.

La seva història ha inspirat, entre d'altres, les pel·lícules "Badlands", amb guió i direcció de Terence Malick i protagonitzada per Martin Sheen, Sissy Spacek i Warren Oates, o "Natural Born Killers" dirigida per Oliver Stone amb guió de Quentin Tarantino i protagonitzada per Woody Harrelson, Juliette Lewis, Robert Downey Jr i Tommy Lee Jones.

Però qui, possiblement, millor ha retratat aquests tràgics assassinats, és Bruce Springsteen amb la cançó "Nebraska", cantada en primera persona des de la perspectiva d'ell.

Crua i alhora emotiva, la cançó no deixa de ser una visió crítica de la violència i la desesperació, de la desesperació que alimenta i desferma la violència en la societat nord-americana.

Amb la seva guitarra, la seva harmònica i la seva veu, Bruce Springsteen en fa prou per fer de Nebraska una de les seves grans obres mestres!

Quaranta-set coma trenta-dos, la xifra de la setmana

La pregunta és inevitable i arriba un moment, tard o d'hora, que tothom se la fa: què hi ha després de la mort?, hi ha vida després de la mort?

Ningú té la resposta i alhora tothom la té, i per saber-ho amb precisió i certesa absoluta, primer ens hauríem de morir, i després tornar per explicar-ho. I és possible que ni així, en tinguem resposta.

No sé després de la mort, però una vegada morts parts del nostre cos poden tenir i donar vida a través de la donació de teixits, la donació d'òrgans, una pràctica altruista encara poc estesa, però que genera un impacte prou important: l'any passat quasi 16.000 pacients es van beneficiar de la donació de teixits gràcies als 1.749 donants. En aquests casos, podríem dir que hi ha vida després de la mort.

Potser no sabrem mai si hi ha vida després de la mort, però sí que podem saber, de fet decidir, què serà de nosaltres just després de morir... I entre les decisions que podem prendre, la donació de teixits n'és una, una de les moltes decisions que podem prendre en vida sobre què ens passarà després de morir.

Entenc que no és una decisió fàcil, com tampoc ho és la donació del cos a la ciència. Més fàcil és, aparentment, decidir entre la inhumació o la incineració. La incineració ha anat guanyant terreny els darrers anys, i a Girona ja representa el 47,32% dels serveis funeraris.

És a dir, quasi la meitat de les persones que es moren prefereixen ser incinerades, les cendres de les quals és molt possible que no acabin en un cementiri, tot i que els darrers anys han anat habilitant columbaris per dipositar-les.

Cada vegada menys persones, una vegada traspassades, acaben reposant dins un cementiri i aquesta realitat es pot comprovar veient el baix percentatge de làpides noves o amb dates relativament recents, en comparació a dècades enrere.

No, els cementiris no estan en risc; de fet a la seva manera s'estan adaptant als nous costums, amb els mencionats columbaris i també s'estan obrint a acollir altres tipus d'enterraments d'altres cultures i religions.

Cal no oblidar que els cementiris són els espais especialment habilitats per a dipositar les nostres restes, i ni les cendres, legalment, es poden llençar a qualsevol lloc.

La pregunta és inevitable: hi ha vida després de la mort? Orfes de resposta, a banda de decidir què volem que passi amb nosaltres quan ens morim, podem preocupar-nos més de la vida, que aquesta sí que existeix, que hi ha abans de la mort...

Alliberar la princesa Elionor

Als contes infantils d'abans, els clàssics, les princeses o donzelles sempre necessitaven ser rescatades per un príncep o un valent i galant cavaller, que les alliberava del seu tràgic destí: un son etern, la clausura en una torre elevada, morir engolida per un drac...

Ja fa anys que els contes més contemporanis mostren noies que no necessiten ser rescatades per cap príncep ni cap cavaller, que són elles mateixes les que s'enfronten al seu tràgic destí, dones apoderades que s'allunyen de la imatge de fragilitat i innocència de les seves predecessores...

Veient la jove princesa d'Astúries (i de Girona), Elionor de Borbó Ortiz, jurar la Constitució amb motiu de la seva majoria d'edat, em preguntava com afrontava ella el seu inevitable (?) destí, ser la futura reina d'Espanya, i si per ella aquest és un tràgic destí.

Sospito que no, o si més no que encara no, i tal vegada, per ella, no serà mai tràgic, el seu destí. Un destí marcat a foc des del seu naixement per la seva condició de ser la primera en la línia de successió del rei Felip VI. Un destí, és evident, que no ha triat, que li ha vingut fet i donat i amb el que ha viscut i conviscut sempre, des de petita.

Un destí, el seu, que hom podria considerar tràgic, ja que ni és volgut ni és triat, ni admet gaires alternatives. Eduard VIII del Regne Unit es va rebel·lar contra el seu destí, abdicant i generant, al seu moment, un sisme institucional i polític al Regne Unit, tot i que la Corona anglesa, robusta, va sobreviure i fins i tot en va sortir reforçada, especialment pel consistent regnat de la reina Elisabet II, conscient que aquell fet va canviar el destí de la seva vida, ella que no havia nascut per a ser reina, ni per un dia!

A 18 anys, jurant la Constitució, la princesa Elionor va comprometre's formalment (i entenc que conscientment, lliurement i voluntària) amb el seu destí, acceptant de moment el que per naixement li ha estat imposat. M'agradaria pensar que algú del seu entorn, de la seva família, potser els seus propis pares, més com a pares que com a monarques, en algun moment previ a aquest acte institucional van preguntar-li si és això el que ella realment vol, si accepta de grat el seu destí o si se'n vol alliberar...

També pensava fins a quin punt nosaltres ens creem el nostre propi destí o si, com la princesa Elionor, també el tenim marcat i en som esclaus, tràgicament o no...

Passejar pels cementiris

Avui moltes persones farem via cap als cementiris dels nostres pobles, barris i ciutats per recordar els nostres difunts, que hi reposen, confiem, en pau. En molts casos, com feien les Teresines, hi ha qui hi haurà anat algun dia abans per netejar la làpida i portar-hi flors naturals, per substituir-les després per les artificials que hi romandran la resta de l'any.

Avui moltes persones farem via cap als cementiris i a banda de visitar les làpides dels nostres difunts, de familiars més o menys propers, d'amics, coneguts i saludats, passejarem i farem el volt pels seus carrers.

Els cementiris conviden a passejar-s'hi, fins i tot a perdre's-hi (de dia, que de nit el passeig ja pren un altre caire, més halloweenià...) si el cementiri és gran. Passejar-s'hi tranquil·lament, sense presses, observant les làpides, amb un punt tafaner, i meravellant-nos amb els panteons i la seva majestuositat escultòrica.

Hi ha cèlebres cementiris que, bé per qui acullen en repòs etern, bé pel valor escultòric dels seus panteons, bé per ambdues coses, formen part dels circuits turístics, però per passejar-nos-hi, qualsevol cementiri és vàlid, per petit i modest que sigui. No sé si a vosaltres també us passa, però amb mi funciona el magnetisme que tenen, aquesta atracció que t'hi fa entrar, en part per curiositat, en part per tafaneria i sobretot per la calma que transmeten.

En cementiris més aviat petits, de pobles o de barris, pots refer-ne la crònica social a partir de les inscripcions dels noms i dates de les làpides, amb sagues familiars i parts d'arbres genealògics inacabats. Als cementiris hi reposa part de la nostra història, de la particular que s'escriu en minúscula, de la que surt als llibres que s'escriu en majúscula...

Des del panteó més espectacular fins a la làpida més modesta, passejar pels cementiris ajuda a fer evident que la mort no coneix classe ni condició, tampoc edat. També que, més enllà de tres generacions enrere, la memòria se'ns perd i arriba el punt que els morts, els nostres propis difunts, també esdevenen invisibles i fins i tot anònims, que els seus noms i referències deixen de formar part de la làpida, que prioritzem les morts més recents, la dels familiars que els supervivents hem conegut.

Els cementiris també parlen de nosaltres i de com ens relacionem amb la mort, fins i tot amb la nostra. Quan m'hi passejo sempre penso que jo, com tantes altres persones, no seré carn de cementiri; el meu destí físic, com a donant de cos, és un altre. No són poques les persones que no hi anirem mai, al cementiri, que cerquem altres indrets per al nostre repòs etern, o per a la nostra eternitat, amb repòs o sense, o simplement per al no-res que, com penso jo, és el que vindrà (tornarà) després.

Així que mentre visqui gaudiré dels cementiris, dels seus carrers, les seves làpides, de les fotografies dels difunts i de les flors dels qui els ploren; i dels panteons que guarden amb grandiloqüència el repòs dels més rics del cementiri.