Governants amb motoserres a les mans

"Que boig el món", podríem cantar, com els Lax'n'Busto, però per més que ho repetíssim ens seguiríem enganyant: no és el món que està boig, som nosaltres. Som nosaltres qui hem lliurat el poder i les administracions a governants egòlatres, xenòfobs, masclistes i fins i tot histriònics. Ara tenen el comandament a les seves mans, i amb aquestes mateixes mans branden motoserres com a emblema de les retallades de drets que ja estan executant.

En diuen contenció econòmica o reajustament pressupostari, però en realitat parlem de pèrdues de drets fonamentals, aquells pels quals les administracions haurien de vetllar i que ara, paradoxalment, es dediquen a erosionar. L'excusa de l'austeritat és el cavall de Troia amb el qual s'infiltren les polítiques de desmantellament social.

El paral·lelisme entre l'auge de l'extrema dreta que vivim avui i l'ascens del nacionalsocialisme als anys trenta del segle passat fa feredat. La història ens hauria d'haver ensenyat alguna cosa, però sembla que les lliçons s'obliden massa ràpidament; de fet, la història ens ensenya que, malauradament, a vegades la mateixa història es repeteix. La qüestió és si, democràticament, les institucions internacionals tenen prou capacitat per frenar aquest embat abans que l'extrema dreta es perpetuï a còpia de constrènyer les lleis i fer-se-les a mida, com al seu dia va fer Putin a Rússia. Un tercer mandat de Trump per perpetrar el seu particular Tercer Reich?

Passa ara als Estats Units, on la temptació de Donald Trump d'optar a un tercer mandat (quelcom que la legislació estatunidenca no permet) ha passat de ser un somni humit del magnat maligne a convertir-se en un globus sonda amb serioses intencions de materialitzar-se. Això posa a prova la resistència democràtica de les institucions i de la mateixa societat nord-americana.

La democràcia no és un dret adquirit de manera perpètua; és una conquesta constant. Si abaixem la guàrdia, correm el risc de veure com, a cop de motoserra, es van esborrant les conquestes socials i les llibertats per les quals tantes persones van lluitar, fins i tot morir. La pregunta és: serem capaços de reaccionar a temps?, de treure'ls la motoserra de les mans?

Així comença... "Jo sé per què canta l'ocell engabiat"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los o demanar-los en préstec a les biblioteques.

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

I per començar, voldria compartir les primeres paraules del primer llibre que llegiré aquest any,  "Jo sé per què canta l'ocell engabiat" (ICIP; Angle editorial, 2023), de l'escriptora i activista estatunidenca Maya Angelou (1928 - 2014), amb traducció de Blanca Busquets, el segon llibre del Club de lectura per la pau i els drets humans de Girona, un llibre de caràcter autobiogràfic:

"Havíem arribat a aquell poblet endarrerit quan jo tenia tres anys i en Bailey quatre, amb una etiqueta al canell que indicava - "A qui pugui interessar" - que érem la Marguerite i en Bailey Johnson fill, de Long Beach, Califòrnia, de camí a Stamps, Arkansas, a/ Sra. Annie Henderson.

Els nostres pares havien decidit posar fi al seu calamitós matrimoni, i el pare ens va enviar a casa de la seva mare. Ens havien confiat a un mosso d'equipatges, que l'endemà va baixar del tren a Arizona, i el meu germà portava els bitllets clavats amb una agulla a la butxaca interior de l'abric.

No recordo gran cosa del viatge, però quan vam arribar al sud, a la part segregada del trajecte, la situació devia millorar. Els passatgers negres, que sempre viatjaven amb carmanyoles ben plenes, van compadir-se d'aquells "pobres marrecs orfes tan bufons" i ens van afartar de pollastre fregit fred i amanida de patata.

Anys després, vaig descobrir que una multitud de nens negres espantats havia fet milers de cops aquella travessia dels Estats Units per reunir-se amb els seus pares, que havien aconseguit guanyar-se bé la vida a les ciutats del Nord, o per tornar amb les seves àvies a les ciutats del Sud que en Nord urbà incomplia les seves promeses econòmiques."

Matar de fam

La conseqüència potser és la mateixa, però no és el mateix morir de fam que matar de fam. En el segon cas hi ha qui, deliberadament, fa de la fam arma de guerra i, per tant, fa tot el possible per matar de fam a la població civil, en el context d'una guerra.

Ho estem veient aquests dies a Gaza, de forma explícita (i ignominiosa) amb l'atac de l'exèrcit d'Israel a un comboi d'una ONG d'ajuda humanitària. Aquest atac ens ha fet veure (per si encara no ho teníem prou clar) fins a quin punt són cruels (a banda d'estúpides) les guerres, i fins a quin punt els exèrcits estan disposats a arribar per a derrotar l'enemic.

No és la primera vegada que en el context d'una guerra o d'un conflicte bèl·lic la fam és una arma de guerra, i m'agradaria pensar que aquesta darrera en serà l'última...

No sé si aquest atac haurà representat un punt d'inflexió en l'esdevenir d'aquesta guerra; com a mínim ha servit per avergonyir (encara més!) l'estat d'Israel, el seu exèrcit i el seu president, fent que la comunitat internacional el pressioni més políticament, especialment els Estats Units, però de poc serveixen aquestes reprimendes  si els mateixos Estats Units li segueixen venent armament per seguir matant palestins.

La impressió, la trista (i resignada?) impressió, és que no n'aprenem, que sembla que cada generació necessiti viure i veure les seves guerres, les seves misèries, les seves calamitats, els seus horrors. Després de milers i milers d'anys de guerres acumulades, de conflictes bèl·lics, de massacres i exterminis, seguim matant de fam, fins i tot allà on aparentment no hi ha guerra, però tampoc hi ha pau.

Inserció laboral i dret al treball: una reflexió en el marc dels Drets Humans i els ODS

 

La Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada per les Nacions Unides el 1948, que enguany fa 75 anys, reconeix el dret fonamental al treball com a una part intrínseca de la dignitat humana. Aquest dret es converteix en una peça clau per a la consecució del benestar individual i col·lectiu de totes les societats, ja que està estretament vinculat amb la inserció laboral, pel que fa al procés d’incorporació i adaptació d'una persona al mercat de treball. D’altra banda, els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), adoptats el 2015, destaquen la importància d'assegurar oportunitats d'ocupació i treball decent per a tothom, així com la promoció d'un creixement econòmic inclusiu.

El programa Incorpora de la Fundació “la Caixa” contribueix a fer possible aquest dret i aquests objectius a través de l’acció que fan les entitats que en formen part, juntament amb les empreses que hi col·laboren, tot promovent la inserció laboral, facilitant oportunitats de feina, i enfortint la col·laboració entre els sectors social i empresarial.

La inserció laboral: el pont entre el dret al treball i la pràctica

Més concretament, l’article 23 de la Declaració Universal dels Drets Humans proclama que totes les persones tenen dret al treball i a unes condicions de feina justes i favorables. Aquest dret està vinculat a la dignitat inherent de tots els éssers humans, i els reconeix la capacitat i la responsabilitat de contribuir al progrés de la societat. D’aquí que, a banda de la retribució econòmica, el salari, la inserció laboral i la feina són factors d’inclusió social.

La inserció laboral, doncs, esdevé el pont entre el dret al treball i la seva realització pràctica, entre el dret escrit i el seu exercici pràctic i real. La creació d'oportunitats d'ocupació i l'accés al mercat laboral són elements essencials per assegurar que aquest dret sigui tangible per a totes les persones, independentment de la seva procedència, gènere, discapacitat o altres característiques. Fruit de la col·laboració de la xarxa d’entitats socials del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació “la Caixa” i les empreses col·laboradores, aquest 2023 s’han gestionat més de 1.040 ofertes laborals que han permès a més de 925 persones en risc d’exclusió social accedir al mercat laboral.

Entitats socials i empreses amb compromís social, factors clau en la creació de treball i creixement econòmic 

Més recentment, els ODS, particularment l'ODS 8 relatiu al Treball Decent i Creixement Econòmic, destaquen la necessitat de promoure oportunitats d'ocupació digna, estimular la creació d'empreses sostenibles i garantir condicions laborals justes. Aquest objectiu reconeix que la consecució del dret al treball no només implica l'accés a l'ocupació, sinó també assegurar que aquesta ocupació sigui digna i que contribueixi al desenvolupament sostenible.

La col·laboració entre les entitats socials i les empreses amb compromís social en el marc del projecte laboral de la Fundació “la Caixa” s’enfoquen especialment en aquest objectiu, en l’ODS 8, relatiu al Treball i al Creixement Econòmic. Aquesta col·laboració ha permès que més de 540 empreses de les comarques gironines facilitin oportunitats laborals a les persones ateses pel programa.

Amb aquesta col·laboració, les empreses també fan una contribució a l’ODS 10 relatiu a la Reducció de les Desigualtats, ja que en la identificació del talent aposten per la no discriminació, tot facilitant la inserció laboral de persones vulnerables i en risc d’exclusió social. 

Aquest treball conjunt entre les entitats socials i les empreses que promou la Fundació “la Caixa” amb el programa Incorpora suposa també una contribució a l’ODS 17, relatiu a les Aliances per a l’assoliment dels objectius, ja que fomenta el treball en xarxa i la cooperació entre els agents del territori per crear impactes positius i sostenibles per a les persones i per a la societat.

Tots els drets requereixen que algú vetlli per al seu compliment; també algú que contribueixi a fer-los realitat. El dret al treball no n’és una excepció, i a banda de l’administració, les entitats socials i les empreses també hi hem de contribuir i vetllar per al seu compliment. El programa Incorpora de la Fundació “la Caixa”, a través de la col·laboració entre les entitats socials i les empreses per promoure la inserció laboral dels col·lectius més vulnerables, hi posa el seu granet de sorra.

Article publicat al portal web del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa".
A la foto, part de l'equip tècnic del grup de Girona del programa Incorpora.

5 fragments del llibre "Johnny va agafar el fusell"

La d'aquest llibre no és una lectura agradable; més aviat és incòmode, fins i tot pertorbadora, i no només pel que explica, també per com ho explica. No sé si aquesta incomoditat també és causada pel fet que en el text no hi ha comes, tot són frases amb punts i seguits i punts i aparts.

"Johnny va agafar el fusell", de Dalton Trumbo, ha estat la primera de les tres lectures del Club de Lectura sobre Pau i Drets Humans, que es fa a la Biblioteca Just M. Casero de Girona. La participació en el club n'enriqueix encara més la lectura, compartint les impressions i les reflexions del llibre amb altres lectors, aprofundint en el missatge, o missatges que transmet el llibre. El debat i la conversa del club sempre et porta un xic més enllà de la lectura, no només en l'àmplia comprensió de la lectura, també en la presa de consciència.

"Johnny va agafar el fusell", escrit després de la Primera Guerra Mundial i publicat just a l'inici de la Segona, és un crit a la pau i a l'antibel·licisme i deixa anar frases (algunes sembla fins i tot que les escup!) que no van deixar indiferent la societat d'aleshores (més l'europea que l'americana), ni deixa indiferent la d'ara.

Les que contenen aquests fragments tan sols en són una mostra.

"Hi ha moltes lleis que protegeixen els diners de la gent en temps de guerra però que la vida et pertanyi a tu mateix no apareix recollit en cap llibre".

"Defensa els teus ideals mentre no et costin la vida. I diran però segur que la vida no és tan important com els principis. I tu respons ah no? Potser la teva no però la meva sí. Què collons són els principis? Defineix-los i queda-te'ls tots per a tu".

"Podia demostrar que tots aquests assassins retòrics fills de la gran puta que exigien sang estaven equivocats. Els podia dir senyor al meu entendre no hi ha res perquè valgui la pena morir perquè jo estic mort. No hi ha cap paraula que valgui una vida. Preferiria treballar en una mina de carbó a les profunditats de la terra i no tornar a veure la llum del sol i menjar crostes i aigua i treballar vint hores al dia. Ho prefereixo a la mort. Canviaria democràcia per vida. Canviaria independència i honor i alliberament i decència per vida. Li ho donaria tot a canvi del poder de caminar i veure i escoltar i respirar l'aire i tastar el menjar. Vostè quedi's les paraules."

"Morir no és noble. Encara que moris per honor. Encara que moris sent l'heroi més gran de la història. Encara que siguis tan magnífic que el teu nom es recordi per sempre i qui ha estat mai tan magnífic? El més important és la vostra vida nois. Quan ets mort només vals per a discursos. No us deixeu entabanar. No feu cas quan us toquin l'espatlla i us diguin vine hem de lluitar per la llibertat o la paraula que sigui sempre hi ha una paraula".

"Vosaltres planegeu les guerres vosaltres senyors dels homes planegeu les guerres i apunteu on són que nosaltres apuntarem el fusell." 

Ja tenim a les mans la lectura següent, el còmic "El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard" de Harkaitz Cano i Adur Larrea.

8 fragments de "Transparentes. Historias del exilio colombiano."

Aquest curs estic participant en el Club de lectura sobre Pau i drets humans i el tercer, i últim, dels llibres que hem llegit ha estat el còmic "Transparentes. Historias del exilio colombiano", de Javier de Isusi. 

El còmic, dividit en vuit capítols i protagonitzat per vuit personatges principals, relata a través de les seves vides enllaçades no només la seva trajectòria vital (qui són i les seves circumstàncies), també la importància de preservar la memòria, per dura i dolorosa que sigui, per reparar.

De cada capítol n'he extret un fragment:

"Es difícil saber donde está la línea de separación entre que las cosas se pongan peor... Y que sea demasiado tarde."

"Basta ya con eso. Todos los muertos son compartidos. Tus muertos son mis muertos también. Hasta que no aprendamos eso no vamos a poder cambiar nada."

"¿Sabes lo que son los falsos positivos, Camilo? Cadáveres que el ejército mostraba como si fueran guerrilleros abatidos en combate... Y que en realidad eran... Jóvenes civiles a los que habían asesinado impunemente y después disfrazado de guerrilleros para engrosar los resultados de algún oficial."

"¿Sabes cuál fue mi crimen, Ángela?
Me uní a la huelga para exigir el pago de los salarios, que llevaban cuatro meses de retraso. Entonces empezaron a perseguirnos. Mataron al líder del sindicato. Así que pasé de defender los derechos laborales a defender la vida. Finalmente, tuve que defender mi propia vida. Huyendo, igual que tú. ¿Mi crimen? Ser sindicalista."

"- Nunca faltan las historias. Lo que falta a veces es gente que esté dispuesta a contarlas.
- Contarle, le contarán, aunque ya sabe que una historia es como una cebolla... Debajo de la primera capa hay otra, y luego otra, y después otra... - Lo difícil es llegar al corazón.
- ¿De las historias?
- Y de las personas."

"Dediqué a Colombia los mejores años de mi vida. ¿Cómo no voy a dedicarle ahora los peores?"

"Ella era locutora en una radio clandestina cercana a algunos movimientos revolucionarios...
Una radio. ¿Entiendes? Su única arma era su voz. El Habla.
Y eso mismo es lo que esperaban de ella los que se la llevaron: que hablara.
No lo consiguieron. Un día, mientras la interrogaban... Ella alcanzó un vidrio de una botella rota que estaba por el suelo y...
Se rajó la garganta. Ella, cuya única arma era su voz... Para no hablar... Se... Ella se..."

"¿De dónde salió toda esta gente?
¿De dónde esta marea?
Cuando regresen a sus casas volverán a ser solo pequeñas gotas de agua...
Transparentes...
Gotas que apenas se ven...
Que se diluyen...
Gotas que se evaporan...
Pero aquí, ahora, todas juntas...
¡Son un mar!"

La qüestió és, efectivament, no acabar esdevenint transparents...

Xinjiang i el vestit del Barça

Les samarretes dels clubs de futbol fa anys que, a banda de ser l'element identificatiu del club i de l'equip, són un gran actiu de màrqueting, pel que és prescriptiu renovar-les cada temporada.

Amb tanta renovació, i tenint present que normalment es tenen tres models, no tots els dissenys són del gust de tothom; no sembla que sigui el cas de la propera temporada amb les samarretes del Barça, amb un primer equipament en la que destaca la creu de l'escut al pit, i un segon de color púrpura que pot tenir molt èxit!

Però no tota la tela que es talla és per a les samarretes, i els clubs ja fa anys que també tenen molta cura de la imatge dels seus equips en els desplaçaments, quan viatgen, amb l'anomenat vestit de carrer, o vestit de passeig.

El Barça semblava que tenia coll avall la signatura d'un nou contracte amb la marca H&M, i sembla que finalment no s'ha pogut tancar per una qüestió, com a mínim, controvertida.

Resulta que en la seva política aquesta marca sueca de moda té el compromís de no utilitzar cotó provinent de la regió xinesa de Xinjiang, regió que acumula nombroses denúncies d’abusos dels drets humans per treballs forçats. Aquest compromís de la marca de moda, lluny de reforçar l'acord amb el FCB l'ha trencat, sembla que pel temor del club de perdre influència i mercat (ingressos) en altres acords comercials amb empreses xineses...

Amb la globalització l'esport i el futbol també s'han globalitzat, i ja fa temps que les televisions marquen els horaris dels partits, ja no només per a ser vistos als propis països, també en altres mercats, i el de la Xina és un dels importants, també per al Barça.

Per això, suposo, aquesta controvertida situació, en la que l'interès econòmic venç l'ètica; és clar que en aquest cas no parlem només del Barça; precisament ahir al diari hi llegia que les importacions europees de Xinjiang han crescut, aquest any, un 131% tot i les múltiples denúncies contra els drets humans.

Avui parlem de l'ètica i de com es vesteix el Barça, i potser també caldria parlar de l'ètica i de com ens vestim nosaltres, i de la petjada ecològica i contra els drets humans que deixa la roba que vestim i ens posem cada dia... La factura de la globalització, certament, és molt cara.

Pillar

“A río revuelto, ganancia de pescadores.”
Aquesta frase castellana descriu molt bé la metamorfosi que han patit les manifestacions de protesta en defensa de la llibertat d'expressió que aquests dies s'estan realitzant per l'empresonament de Pablo Hasél.

Els pescadors, en aquest cas, són els murris que aprofiten l'avinentesa per a desfermar la seva agressivitat, tacant de violència les protestes, en una imparable pugna contra l'acció policial, també violenta i per moments qüestionable.

"Entre pillos anda el juego" és una pel·lícula dels anys vuitanta del segle passat, comèdia per a més detalls, dirigida per l'enyorat John Landis i protagonitzada per Dan Aykroyd, Eddie Murphy i Jaime Lee Curtis. "Pillo", a banda de referir-se a una au camallarga, un tipus de cigonya, també és, segons la RAE, l'adjectiu que defineix a la persona "pícara y hábil para engañar a los demás, sagaz o astuta". En català no direm "pillo", sinó murri!

En la pel·lícula d'aquests dies el pillatge ha aparegut, lamentablement, en escena. La trencadissa d'aparadors d'entitats bancàries s'ha estès a altres tipus d'establiments i ara s'hi han sumat els murris que veuen, en aquest riu revoltat, l'oportunitat del pillatge!

El pillatge, diu el diccionari, és l'acció de pillar ("emparar-se violentament d'una cosa. Van assaltar la botiga i van pillar tot el que van poder."), és sinònim de furt i també es defineix com la "despulla o saqueig fet per un exèrcit en un país estranger, durant una guerra." Impossible despendre'ns del llenguatge bèl·lic...

Amb tanta violència gratuïta al carrer, i amb el pillatge d'aquests darrers dies, no sé què hi guanya la llibertat d'expressió. És evident que urgeix un canvi de llei, i els partits polítics, que tenen entre les seves responsabilitats exercir el poder legislatiu, en comptes de seguir-se tirant els plats pel cap i vetant-se mútuament (l'únic vet hauria de ser per Vox), ja haurien d'estar-s'hi arremangant, en aquesta i tantes altres qüestions...

Diuen els experts que en part aquestes protestes, violència i pillatge inclosos, són la resposta (desesperada?) d'uns joves que veuen com la política no dóna respostes efectives a les necessitats i anhels, uns joves que han crescut en crisi i que, com en el joc de l'oca, van de crisi en crisi caient sempre a la casella del pou, del laberint i fins i tot a la de la presó, i quan avancen no ho fan per acabar en un magnífic estany, sinó en un mar d'incertesa i precarietat...

En fi, veurem si aquests propers dies es calmen les aigües, els polítics s'hi posen i s'acaba el pillatge!

Quan no és (només) qüestió de llibertat, sinó (sobretot) de violència

Ho diré d'entrada, sense subterfugis ni matisos: no m'agrada gens que una protesta en favor de la llibertat d'expressió, com la de dimarts en contra de l'empresonament de Pablo Hasél, acabi amb aparadors trencats, per més que aquests siguin d'entitats bancàries, ni amb un intent d'assalt a una comissaria dels Mossos d'Esquadra.

Entenc que els ànims per moments s'escalfin, jo també sóc de sang calenta, però desfermar l'agressivitat en aquesta violència gratuïta i innecessària em sembla totalment fóra de lloc. Preocupa com es contagia la violència, i com s'escampa i s'alimenta generant un comportament de rusc, en què el grup no només empara, sinó que genera complicitats, un comportament que s'articula de forma semblant quan la víctima és una persona, com una comissaria o una entitat bancària.

Entenc que a banda d'aquesta violència vandàlica també hi ha la sibil·lina del sistema, una violència igualment hostil i que també cal combatre, com també cal combatre la violència exercida per la brutalitat policial...

La violència engendra violència, i que la de dimarts al vespre volgués respondre a l'empresonament de Pablo Hasél no la justifica. La finalitat no justifica tots els mitjans, i defensar la llibertat d'expressió amb violència, atropellant altres drets, és un greu error que ens hauríem d'estalviar.

Al capdavall, veient algunes imatges, hi ha qui troba en la (pretesa) defensa de la llibertat d'expressió el millor pretext, la pitjor excusa per alliberar, violentament, la seva agressivitat i ràbia.

Dimarts a la nit va arribar el moment en què ja no es tractava (només) de llibertat, sinó (sobretot) de violència...

Pablo Hasél

Foto: El Periódico

No tinc cap disc de Pablo Hasél, ni falta que fa! Tampoc he escoltat cap cançó seva, més enllà dels fragments que punxen els informatius... I no, de Valtònyc tampoc tinc, ni he escoltat res.

Personalment m'interessen més aviat poc la seva música i les seves lletres, ans al contrari tindria el meu Spotify farcit dels seus raps... És més, el poc que he escoltat de Pablo Hasél no m'agrada, tampoc el que he escoltat de Valtònyc; no m'agrada, ni falta que fa...

Menys m'agrada, però, que per cantar el que canten se'ls pugui empresonar o hagin de cercar l'exili; menys m'agrada la música i la lletra d'aquesta justícia lletraferida de pell fina que troba delictes a cada rima.

Que Pablo Hasél o Valtònyc desafinin, que no ho fan, passa, però no que desafini d'aquesta manera tan flagrant la justícia espanyola, perseguint lletres i piulades mentre fa l'orni cada setmana davant les reiterades exaltacions del feixisme, aquestes sí constitutives de delicte.

I aquest és el veritable problema, que la societat avança però una part de la justícia segueix ancorada en el franquisme assedegada i àvida de repressió... 

No tinc cap disc de Pablo Hasél, ni falta que fa, però la seva resistència ha servit per veure'ns, més que les costures, els preocupants descosits de la nostra millorable democràcia!

Infrahabitatge

El de l'habitatge és un dret recollit, a banda de la Declaració Universal dels Drets Humans, a la Constitució espanyola i a l'Estatut de Catalunya. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, i és evident que si hi ha un dret, vol dir que algú, qui el promulga, té el deure de vetllar perquè s'acompleixi.

Situacions d'infrahabitatge com la de Badalona es produeixen arreu, també a Girona, també al meu barri, al Pont Major.

Just al costat de casa hi ha uns garatges en desús que, de forma més o menys continuada, han servit d'aixopluc de diferents persones que l'han ocupat o ocupen per a (mal) viure-hi.

Fins i tot algunes vegades s'ha fet servir, també, de punt de distribució de droga... D'aquesta situació en té coneixement l'Ajuntament i la policia local de Girona, com a mínim en les diverses ocasions que els he trucat per diferents incidències.

Una de les vegades que vaig trucar a la policia va ser precisament per un incendi que s'hi va produir i que va requerir la intervenció dels Bombers. Aleshores només hi vivia una persona, que afortunadament va sortir il·lesa...

Altres vegades he trucat, més recentment, de nit o matinada després de sentir reiteradament cops i crits. La sensació és que la policia local en pren nota i poca cosa més. Alguna vegada la policia m'ha comentat que n'informaria a la propietat, però no sé si ho han fet, o si la propietat se n'ha preocupat...

Tampoc m'ha semblat veure-hi cap tipus d'intervenció per part de serveis socials, és clar que potser hi han intervingut parlant amb els ocupants, de fa uns mesos una parella, sense jo saber-ho (que tampoc caldria...).

La porta d'entrada als garatges sol estar oberta, i generalment queda tancada, per dins, quan hi ha els ocupants que, entenc, hi viuen en una situació precària...

La situació que l'incendi de les naus de Badalona va destapar és una evidència més de l'enorme dificultat que té la nostra societat per a vetllar plenament per aquest dret, i tristament també per d'altres, a Badalona i arreu, també a Girona, també al meu barri...

No oblidem els Drets dels Infants

Si els infants cada any ens han de recordar els seus drets deu ser que, més que ignorar-los, com a adults els hem oblidat.

Jo em pensava que com més ens allunyàvem de la infància, la nostra infància, més innocència perdíem, però resulta que el que perdem és molt més, i molt més greu!

L'any vinent, just d'aquí un any, en farà trenta de l'aprovació de la Convenció sobre los Drets dels Infants, trenta! És evident que en trenta anys hem avançat molt, els Drets dels Infants ha estat i són una gran eina que ens obliga a pensar el món, el present i el futur, també des de la seva perspectiva, no només per protegir-los i vetllar perquè tinguin tot allò que necessiten per créixer, també per fer-los partícips del present i del futur, que també són seus.

Cada any, com a mínim cada 20 de novembre, els infants ens recorden els seus drets, i ho fan, i ho seguiran fent, sobretot perquè nosaltres, els adults, no els oblidem!

Paraula de Fabra: escrúpol

La d'avui, escrúpol, és una paraula que sobretot utilitzem per referir-nos, utilitzada en plural, a qui no en té! Podem observar-ho en el seu sentit figurat...

[1398; del ll. scrūpŭlus 'pedreta petita que ens molesta dins el calçat']

m 1 1 Part, porció, molt petita d'una cosa.

2 Pes, temps, etc., molt petit, pres com a unitat.

3 esp ant METROL ASTR Cadascun dels minuts en què es divideix un grau de cercle.

4 esp ant METROL FARM Unitat de pes que consta de 24 grans i és equivalent a 1/24 d'unça, és a dir, 1,198 g.

2 fig 1 Dubte, inquietud de la consciència, per cosa poc important. Treu-te aquest escrúpol de sobre!

2 [ generalment en pl ] Aprensió, fre que posa la consciència, a obrar o decidir, per por que l'acció duta a terme no sigui immoral, injusta, il·lícita, etc. Tenir escrúpols religiosos, de consciència. Amb tants d'escrúpols no et faràs ric. Un home sense escrúpols.

3 Aprensió, fàstic. Li fa escrúpol menjar als restaurants.

Curiós que el seu origen etimològic es refereixi a la "pedreta petita que ens molesta dins el calçat"; i no és una pedra petita, sinó un autèntic rocam!, el que ens fa nosa i molesta, dia sí, dia també, no només dins el calçat sinó arreu! Sí, altra vegada Donald Trump!

No té escrúpols Donald Trump, i tampoc sembla tenir límits! La seva darrera política (anti)migratòria es basa en la traumàtica separació dels infants dels seus pares, separació qüestionada fins i tot per la seva dona, la primera dama.

Aquesta terrible i indignant mesura no només vol tenir un efecte dissuasiu pels migrants, també és un xantatge polític per tal que el congrés li aprovi, precisament, la seva llei migratòria; bo i reconeixent el patiment que causa amb aquesta decisió diu que és ben senzill evitar-la: aprovar la seva reforma de la llei migratòria. Només la pressió interna i l'externa (internacional) han fet que hagués de recular i moderar aquesta mesura realment extrema, inhumana!

Trump contra el món! Allà on va genera discòrdia i es mostra, a banda d'autoritari, imprevisible; portes enfora no para de fer enemics, fins i tot entre els fins ara més fidels aliats dels Estats Units, i tot, diu ell, per un sol motiu, portes endins: fer més gran Amèrica!

Quan portem al màxim, sense límits, la màxima de la fi justifica els mitjans, senyal que pel camí hem perdut, si mai els teníem, els pocs escrúpols que ens quedaven! Els de Trump ni ell els busca!

Paraula de Fabra: somiar

Somiar és gratis, és cert, però els somnis no ho són!

Somiar és gratis, tots ho fem vulguem o no i els somnis tenen, diuen els experts, una funció reparadora. Però l'expressió no es refereix als somnis onírics sinó als que tenim desperts; somiar despert també és gratis, n'hi ha prou en fer volar la imaginació...

Aquesta setmana recordem, en l'efemèride del 50è aniversari del seu assassinat, l'activista pels drets dels negres i Premi Nobel de la Pau Martin Luther King; el recordem a ell, recordem la seva lluita i sobretot el seu principal llegat: un somni, el seu somni!

Avui, cinquanta anys després del seu assassinat, el seu somni lamentablement continua vigent doncs el malson de la desigualtat i el racisme es segueix cobrant vides arreu del món en general i als Estats Units en particular; els somnis no són gratis quan hi ha qui en paga el preu amb la vida...

Els somnis no són gratis i no obstant, obstinadament, seguirem somiant...

Somiar:

[s. XIV; del ll. somniare, íd., der. de somnium 'somni']

[®canviar ] v 1 intr 1 Tenir un somni o somnis. Fa dies que somio cada nit: abans no somiava mai.

2 semblar-li (a algú) que somia Trobar-se veient o sentint coses inesperables, increïbles.

3 somiar despert (o simplement somiar) Imaginar-se coses que no poden ésser, donar com a cert o com a realitzable el que no és o bé és de quasi impossible realització, discórrer fantàsticament. I tu et penses que ell es desprendrà del que més estima per donar-nos-ho a nosaltres? Tu somies, noi.

2 tr 1 Veure en somni alguna cosa. He somiat que queia daltabaix d'un balcó. Tu em vas dir que ho pagaries o ho he somiat?

2 Imaginar com a possible o realitzable alguna cosa que no és d'esperar, que és de molt difícil realització. Qui hauria mai somiat de trobar-te aquí? Que ell et concedeixi això, ni ho somiïs. Somiava poder tenir una caseta vora la mar. Qui té fam somia pa.

3 somiar truites Fer-se il·lusions.

so_mi_ar.

El vídeo de la setmana: força excessiva

"La policia espanyola va usar de manera excessiva la força contra manifestants a Catalunya durant un controvertit referèndum, utilitzant porres per colpejar a persones que es resistien passivament i causant múltiples ferides."

No la faig jo aquesta contundent afirmació, que no obstant subscric, sinó Human Rights Watch en base a les observacions i a l'informe que sobre el terreny va fer Kartik Raj: "Puede que la policía tuviera a la ley de su parte para ejecutar una orden judicial, pero eso no le daba derecho para usar la violencia contra manifestantes pacíficos".

Tots hem vist les imatges, aquestes en són tan sols una petita mostra recollida per Human Rights Watch per il·lustrar la seva denúncia.



Tan de bo la força de les paraules substitueixi la de les porres...
Bon divendres!

El dret a l’educació… en el lleure!

L'hora dels adéus d'uns campaments d''estiu. Foto: Roger Casero

L’educació és un dret; així ho expressa la Convenció sobre els Drets de l’Infant que les Nacions Unides van aprovar el 20 de novembre de 1989.

En l’article 28 de la Convenció els estats membres reconeixen el dret de l’infant a l’educació i amb aquest objectiu l’articulat proposa una sèrie de mesures que aquests han de prendre per a garantir aquest dret, entre elles i en primer lloc la implantació de l’ensenyament primari obligatori i gratuït.

Sens dubte el reconeixement d’aquest dret va suposar, i suposa encara, un important avenç en els drets humans en general, encara avui no respectats arreu del planeta tal i com entitats com Amnistia Internacional denuncia, i dels drets dels infants en particular, no assolits encara plenament, com tantes vegades Unicef ens recorda.

Avui en dia, però, el concepte d’educació que emana de la Convenció sobre els Drets dels Infants ha quedat superat, doncs sobretot es refereix a l’educació en l’àmbit escolar, aquella que anomenem educació formal o reglada, però no fa referència explícita, en l’article 28, a l’educació no formal o no reglada, més vinculada al lleure, ni a l’educació informal, més vinculada al concepte de ciutat educadora.

L’educació avui supera els propis murs de l’escola, no en va el primer agent educatiu no és l’escola sinó la família. Al capdavall l’educació és un conjunt de peces que formen, totes elles, un trenca closques sempre inacabat, ja que:l’educació és per a tota la vida!

L’educació en el lleure és una peça important d’aquest trenca closques, tot i que massa sovint s’ha menyspreat considerant-la secundària, menor, quan conté elements essencials per a la formació i educació dels infants, elements que no sempre l’escola ofereix.

Les activitats de lleure, sobretot en períodes no lectius com les vacances d’estiu, són part de la solució per als pares i mares que en aquest període treballen, però en realitat esdevenen un gran actiu en la formació dels infants que hi participen: d’entrada responen a una necessitat temporal dels pares i mares, però de sortida donen resposta a una necessitat vital dels infants: créixer i educar-se compartint, jugant, participant…

Casals, colònies o campaments d’estiu, de temàtiques diverses (esport, música, teatre, natura…), esdevenen espais de creixement personal on els infants aprenen i s’eduquen amb eines i metodologies diferents que a l’escola, diferents però complementàries: l’educació en el lleure no vol ni ha de substituir a l’educació formal, sinó que ambdues són complementàries i juguen un paper important en l’educació dels infants, com l’educació informal, encara més invisible, però igualment necessària!

En un informe de l’any 2012 sobre el dret a l’educació a Catalunya Unicef parla del dret a l’educació “ampliat”, donant a l’educació aquesta visió àmplia i holística que inclou, també, l’educació en el lleure.

Diu un proverbi africà que per educar un infant es necessita tota una tribu; l’educació en el lleure, es consideri o no un dret, també ha de formar part, forma part, de la tribu!

Article publicat a la Revista Mirall el 6 de juliol de 2015.

Els 10 del 2014 més llegits del meu bloc

Un any més, el darrer dia de l'any, faig balanç de tot el que he publicat al meu bloc al llarg d'aquest any; aquests són els 10 articles més llegits aquest 2014 entre els 304 que publicat aquest any, agrupats per temàtiques!

Un dels temes dels que més escric és de política en general, i del PSC en particular... 3 articles sobre el PSC estan en aquest "top 10": "Polítics gregaris, díscols, dimissionaris!" al número 7, "L'essència històrica del PSC? Aquí n'hi ha, tan sols, un petit bocí!" al número 5 i "Deixar el PSC?", el 2n article més llegit aquest 2014!

Aquest 2014 també ha estat notícia, i per diversos i variats motius, la monarquia espanyola; l'article "El vídeo de la setmana: la monarquia viola els Drets Humans" ha estat el 9è més consultat, apunt que inclou el vídeo d'un bon amic i ex company de feina; el mèrit, doncs, tot seu!

Aquest 2014 he celebrat els 40 anys! Aquest ha estat el motiu que dediqués tants articles i minuts musicals al 1974... Casualment TV3 ha estrenat una sèrie amb una protagonista coetània, l'Ília Martí, amb qui només comparteixo edat i aquest article, "Trenta-nou més u", el 8è més llegit de l'any!

Però el meu és també, sobretot, un bloc personal, de manera que respira el que jo respiro i a vegades transpira no només el que penso, també el que sento! L'article "Focs artificials" n'és una bona mostra, el 4rt article més llegit del 2014!

Les tradicions també tenen el seu moment al meu bloc; algun any han estat els brunyols, d'altres la collida d'olives i enguany ha estat un article nadalenc el que s'ha colat, i amb molts força aquests darrers dies de l'any, entre els més consultats del 2014! "El cul del Tió de Nadal" és el 3r article de l'any!

Al "top 10" sempre poden haver-hi agradables sorpreses, articles que inesperadament apareixen entre els 10 més llegits! És una gran alegria que el 10è article més llegit sigui "Recordeu aquest nom: Àlex Jaime Fernández"

El 2014, però, ha estat socialment i políticament marcat pel 9N, també el meu bloc, que curiosament ha situat dos articles en el "top 10", tot i que no són precisament articles massa "pro 9N"! El 6è article més llegit ha estat "La decepció del 9N" i el 1r, el més llegit de tots els publicats el 2014, "4 motius per no votar el 9N"... tot i que finalment, al temps afegit, vaig votar!

Aquest és, doncs, el "top 10" del 2014 del meu bloc!

1. 4 motius per no votar el 9N 
2. Deixar el PSC? 
3. El cul del Tió de Nadal  
4. Focs artificials  
5. L'essència històrica del PSC? Aquí n'hi ha, tan sols, un petit bocí!  
6. La decepció del 9N  
7. Polítics gregaris, díscols, dimissionaris! 
8. Trenta-nou més u
9. El vídeo de la setmana: la monarquia viola els Drets Humans 
10. Recordeu aquest nom: Àlex Jaime Fernández

Podeu consultar també els més llegits del 2013 i 2012!

Demà comencem el 2015 i d'aquí un any veurem quina hauran estat els 10 articles més llegits del 2015! Com cada any, sobretot dependrà de vosaltres!

Aquest relat també l'he publicat a Storify.

Us desitjo una bona entrada d'any 2015!

El vídeo de la setmana: la monarquia viola els Drets Humans

L'abdicació del Rei Joan Carles I i la posterior proclamació com a nou monarca de Felip VI han obert de nou, encara que no prou, el debat sobre la monarquia espanyola i el seu paper present i futur en l'ordenament polític de l'estat espanyol.

Afegiu al debat aquests 4 minuts i mig de vídeo en què un amic, i excompany de feina, Guillem Compte,  argumenta de manera pausada els 4 motius pels quals la monarquia espanyola viola els drets humans:

1.- vulnera la igual dignitat humana
2.- vulnera el dret a la no-discriminació
3.- vulnera el principi d'igualtat davant la llei
4.- vulnera la igualtat en la participació política




Bon divendres... i visca la República!

Carta oberta a les meves tres filles, en motiu del #DiaInfància

Estimades Clàudia, Irina i Abril,
un dia com avui, el 20 de novembre de 1959, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració dels Drets dels Infants, un document que demana a les nacions que el signen que facin tot el possible per a fer acomplir els drets que la declaració recull.

Tenir un dret vol que hi ha qui té el deure de garantir aquest dret. 
Vosaltres teniu dret a l'educació i, per tant, hi ha qui té el deure de posar tots els mitjans perquè vosaltres pugueu exercir aquest dret, i per tant fer escoles, que hi hagi mestres, material escolar, etc...

La  Declaració dels Drets dels Infants recull drets que potser a vosaltres us semblaran lògics, com el dret a l'educació, el dret a la salut i a la cura mèdica, a l'alimentació, a l'habitatge, a la protecció davant qualsevol persona que us vulgui mal, a créixer en condicions de llibertat i dignitat...

Potser avui per vosaltres aquests drets estan garantits, però penseu que quan es van aprovar els vostres avis, que aleshores tenien entre 13 i 7 anys, no els tenien garantits.

I com els vostres avis fa 54 anys, avui encara hi ha molts infants de la vostra edat que tampoc els tenen garantits. L'any 2009 Mans Unides va fer públiques unes xifres que ho demostren:

• Un de cada quatre nens a les regions en desenvolupament està malnodrit.
• Més de 72 milions de nens no van a l'escola. El 54% són nenes.
• Cada any moren al món 9 milions de nens menors de 5 anys per causes previsibles i tractables.
• Més de 4.000 menors de cinc anys moren al dia per la falta d'aigua potable.
• Al món hi ha més de 15 milions d'orfes per la SIDA.
• La majoria dels morts per paludisme són infants subsaharians menors de cinc anys.
• Hi ha més de 2 milions de nens embolicats en xarxes de prostitució infantil.
• Més de 215 milions de nens passen la seva infància treballant.

Però no us penseu que tots els infants que no tenen garantits els seus drets viuen en països pobres, també hi ha infants, nens i nenes, nois i noies a Catalunya que veuen com alguns d'aquests drets són vulnerats; penseu que a Catalunya 1 de cada 4 infant menor d'edat és pobre, viu en una situació de pobresa, és a dir, amb importants mancances a nivell de salut, alimentació, habitatge...

Estimades filles, avui, recordant aquell llunyà 20 de novembre de 1959, es celebra el Dia Universal de la Infància. Penso que és la meva responsabilitat, com a pare, fer-vos conèixer els vostres drets i dir-vos obertament que és encara una major responsabilitat meva garantir que els podeu exercir plenament tots i cadascun d'ells.

Només si coneixeu els vostres drets podreu demanar, exigir si cal, que us siguin garantits!

Us estima, el vostre pare,
Roger

Malala Yousafzai: un infant, un mestre, un llapis i un llibre poden canviar el món! #BAD13

Llegint el discurs que Malala Yousafzai va fer a les Nacions Unides no puc evitar pensar en el pedagog Paulo Freire i la seva pedagogia de l'alliberament, que actualitzada al segle XXI bé es podria condensar en aquesta frase: un infant, un mestre, un llapis i un llibre poden canviar el món!

L'educació és el principal motor de canvi i transformació social de la societat, i això ho saben, com diu Malala, els qui només volen que la societat canviï en favor dels seus interessos i beneficis particulars.

L'article 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans comença amb aquesta sentència: Tota persona té dret a l'educació.

Malala lluita per a l'accés a l'educació de tothom, però especialment per l'accés a l'educació de les dones, de les nenes, doncs la seva lluita és també una lluita feminista, una lluita per assolir, arreu, la igualtat!

El dret a l'educació és un dels drets fonamentals que, com amb el dret a la vida, dóna la mesura de la qualitat i maduresa democràtica d'una societat en funció del seu nivell de desenvolupament.

I és que no només es tracta de garantir aquest dret, com defensa encertadament Malala, sinó també de valorar la qualitat educativa; l'educació no és neutral, podem educar per a la guerra i podem educar per a la pau... Deia Freire que "l'alfabetització va més enllà del ba, be, bi, bo, bu... perquè implica una comprensió crítica de la realitat social, política i econòmica".

Va ser precisament aquesta comprensió crítica de Malala el que la va fer blanc dels talibans... No van poder amb ella, no podran amb el poder de l'educació, doncs com diu Malala un infant, un mestre, un llapis i un llibre són armes més poderoses, més transformadores, que una bala!




Article publicat en motiu del Blog Action Day 2013 dedicat als Drets Humans.