La Diada de tothom

Si l'eslògan, la marca d'identitat del govern del president Illa és "el Govern de tothom", no és d'estranyar que, per extensió, l'esperit de la celebració institucional de la Diada nacional de Catalunya d'enguany també pretengui ser-ho. 

Això d'"El Govern de tothom" forma part, inevitablement en els nostres dies i com han fet i fan molts altres governs, de l'estratègia comunicativa del govern de generar una marca, conceptual i gràfica, que aporti caràcter i personalitat a l'acció de govern, més enllà de la mateixa acció de govern.

Així és com es defineix aquesta marca al manual de comunicació del govern:

"El Govern de tothom és el missatge que ha d’identificar la comunicació de l'acció del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu de transmetre a la ciutadania la voluntat de governar per a tothom, és a dir, on tothom s'hi senti representat, independentment del territori, la generació, la ideologia, etc.
Perquè quan parlem de tothom parlem d’una Catalunya de totes i tots. Parlem d'un govern de tothom."

Que les coses siguin de tothom, a priori, està molt bé, tot i que ja sabem que en algunes ocasions, allò que és de tothom no és de ningú, i és aleshores quan ningú se'n fa responsable... No és el que passa amb la celebració de la Diada, que més que ser de tothom, més aviat cadascú té la seva, de celebració i, per tant, de Diada.

Cada vegada ens queden més lluny aquelles celebracions unitàries, i no només dels de finals dels anys setanta, si no les de fa una dècada, que a banda de ser més unitàries, també eren més multitudinàries. Aquests darrers anys a la Diada li ha passat, si fa o no fa, com al procés, que s'ha trossejat, confrontat i dispersat, i més enllà de bones paraules i poques intencions, cada partit, cada organització va a la seva i fa la seva.

Possiblement, com la llei del pèndol, aquest procés de dispersió - concentració forma part del procés, i avui en dia encara no hem arribat, ni de bon tros, al punt final de la dispersió. Al capdavall, la Diada de tothom és només un desig, un miratge, també als ulls del mateix independentisme, en el que la independència potser tant voler ser de tothom, no ha acabat essent de ningú...

En tot cas, sembla clar que qui també la reclama, la Diada, és el president Illa i el seu govern, la reclama per fer-la de tothom, també dels no independentistes que aquests darrers anys se n'havien allunyat...

... i segueix sense parlar de tu...

"Només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu". Aquesta frase, una de les moltes cèlebres d'Oscar Wilde, ens ha arribat transfigurada en la també frase cèlebre "l'important és que es parli de tu, encara que sigui malament"; i una irònica evolució d'aquesta la va fer (el genial?) Salvador Dalí dient "l'important és que parlin de tu encara que sigui bé".

Darrerament, penso en aquesta frase cada vegada que veig a la televisió Toni Comín, un polític camaleònic que avui dia, a l'espera de poder exercir com a eurodiputat, és un dels sis candidats a presidir el Consell de la República. 

Sense qüestionar les seves llums, que sens dubte deu tenir i prou llargues, si més no per haver enlluernat diferents projectes polítics al llarg dels darrers vint anys (el PSC a través de Ciutadans pel Canvi, ERC i Junts), les seves ombres projecten dubtes sobre la gestió financera del Consell de la República, acusat de desviar donacions cap a despeses personals i, més recentment, una acusació d'un col·laborador d'assetjament sexual i psicològic.

Darrerament, hi ha més qui en parla malament que bé, de Toni Comín, i qui ha sortit a cara descoberta, de forma contundent i sense pèls a la llengua (fidel al seu estil) ha estat el músic Valtònyc, prou coneixedor del funcionament intern del Consell de la República i de la vida a Waterloo. 

Carles Puigdemont segueix, prudentment, en silenci en relació amb els darrers assumptes controvertits de Toni Comín, probablement perquè és el millor que pot fer: no parlar-ne gens, ni bé ni malament, fent bona la frase d'Oscar Wilde: "només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu".

Possiblement, quan més necessitaria Toni Comín un gest, una paraula, de qui l'ha estat aixoplugant els darrers anys, rep com a resposta a la seva delicada situació la seva indiferència, no parlant-te, si més no públicament, ni tan sols malament.

1 d'octubre, més passat que futur

Arriba un moment, a la vida, que hom viu més rememorant el passat que no projectant-se al futur, fent del present una mena de caldo en què la nostàlgia i la melangia, els records, van fent xup-xup. No me'n lamento, és un fet, com quan els infants i adolescents es creuen immortals, i m'agradarà, quan sigui un vell xaruc, poder-m'hi recrear, a risc de repapiejar...

Tinc la impressió que això, si fa o no fa, és quelcom que ens està passant amb l'1 d'octubre, bé, més aviat amb el seu esperit. Invoquem més aquell esperit com a record, que com a motivació per a fer un nou embat. No estem per a nous embats, ara, les darreres eleccions a Catalunya ho han deixat prou clar.

Ja entenc que ara no és moment d'esmolar ben bé les eines, que no sembla que hagi de venir un altre juny, tampoc un altre 1 d'octubre; em sembla que encara no ens hem acabat de llepar les ferides, amb l'amnistia encallada i enrocada; i de ferides, l'independentisme se'n fa de noves, mossegant-se els uns als altres a cop de declaració o, encara pitjor, de piulada.

Fa set anys semblava que ho teníem a tocar; es respirava il·lusió, tot i que avui temem que en realitat fos innocència, i ens dol que aquella confiança, gairebé cega, en aquell govern els encegués més a ells que a nosaltres.

Avui recordarem l'1 d'octubre, i demà ja seguirem aspirant al finançament singular, maldant perquè no esdevingui, com el cafè per a tothom, plural...

La Diada descarnada

Fa 10 anys l'aleshores presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va interpel·lar el president de la Generalitat, Artur Mas, dient allò de "president posi les urnes!". No sé si avui l'actual president de l'ANC, Lluís Llach, li farà alguna interpel·lació al president de la Generalitat, Salvador Illa, a qui va titllar de feixista, i després va matisar, parafeixista (per assistir a manifestacions "pseudofeixistes", va dir) un matís prou important, ja que el prefix "para-" vol dir, en el significat que volia dir Lluís Llach, "al costat de". És curiós perquè, des d'una l'altra banda, hi ha qui titlla el president Illa d'independentista, tot i que, seguint el símil, potser l'haurien de titllar de "paraindependentista"...

Més enllà d'aquesta, pel meu gust, desafortunada desqualificació, probablement el president de l'ANC s'hauria de preocupar més del mateix moviment independentista, en plena crisi existencial i electoral, que no del president de la Generalitat, que sembla que va per feina a governar, com si volgués arribar als 100 dies de govern amb molta feina feta!

La realitat és que els partits independentistes afronten la Diada d'enguany dividits, fins i tot diria que enfrontats, divisió i enfrontament especialment crus, sobretot dins d'ERC, partit que està immers en una crisi interna descarnada amb filtracions interessades, comunicats creuats i desmentiments públics.

La renovació del moviment, feta després de la derrota electoral, és especialment dolorosa i, en el cas d'ERC, fins i tot fratricida. Lluny d'una catarsi, el moviment sembla viure més aviat una penitència, de durada de moment indefinida, de conseqüències imprevisibles...

Llançar la tovallola

"Avui tiro la tovallola, he tirat la tovallola, jo ja no sé què més fer, perquè ens tornem a entendre, perquè ho fem honestament, per construir una relació de confiança, és molt difícil..." Aquestes paraules les va dir, dies enrere en una entrevista al programa "Els Matins", Marta Rovira, secretària general d'ERC, referint-se a la dificultat per tornar a unir l'independentisme en general, i per refer les relacions amb Junts en particular.

Diu el diccionari que llençar (o tirar) la tovallola significa "donar-se per vençut, abandonar una empresa, una tasca", i en el seu reconeixement les paraules de Marta Rovira desprenien, a banda d'abatiment, tristesa i un punt de desesperació.

De tothom és conegut que l'origen d'aquesta expressió, "llençar la tovallola", prové del món de la boxa i fa referència al moment en què l'entrenador d'un boxejador llança la tovallola al ring per indicar que el seu boxejador no pot continuar boxejant, que abandona el combat. Aquesta acció sol fer-se per evitar que el boxejador, que als ulls del seu entrenador no pot guanyar i està en una situació molt desavantatjosa, no pateixi més danys, per evitar mals majors.

La qüestió també és, però, d'on va treure el món de la boxa el significat d'aquest gest, i hi ha qui el situa a l'antiga Roma, especialment arran de la inscripció d'unes termes romanes situades a l'actual Turquia que diu: "Hic Antinous Hadriano linteum suum iactavit" (Aquí Antínous va llençar la seva tovallola a Adrià).

Aquesta frase fa referència a l'emperador romà Adrià i al seu amant, el jove Antínous, i s'interpreta (això de llençar la tovallola) com un acte de lleialtat i amor incondicional, també de submissió i dedicació total.

Llençar la tovallola, sostenen els historiadors, és el que feien els nois joves quan rebien propostes (s'entén que per a mantenir relacions sexuals) per part de notables homes de l'imperi a les termes romanes, com a gest d'acceptació (de submissió); quan un d'aquests joves rebia la proposta, se situava davant el prohom romà i si feia un segon nus a la tovallola, el rebutjava, però si la llençava, significava que l'acceptava, que d'alguna manera l'altre guanyava.

Marta Rovira ha llençat la tovallola, però no tinc clar que Junts hagi guanyat, tot i que ara com ara va guanyant el combat per punts; qui sens dubte ha guanyat, de moment, és el president Illa.

Carles Puigdemont, l'il·lusionista

La tornada del president Puigdemont a Catalunya, amb tots i cadascun dels seus elements (l'arribada, el discurs i la fugida, o simplement la tornada a Waterloo...), no ha deixat indiferent a ningú causant sorpresa i admiració en uns, perplexitat i estupefacció (fins i tot indignació) en altres.

La seva aparició va ser certament arriscada, arriscada pel risc de detenció, i la seva desaparició, digne dels millors il·lusionistes, va ser realment sonada: en comptes de fer aparèixer un conill d'un barret de copa, es va esfumar sota un barret de palla, una veritable, aquell dia, arma de distracció massiva.

"Veni, vidi, vici"?
Que el president Puigdemont va arribar, és evident, tal com havia promès, que va mirar ningú en dubta, va mirar i, sobretot, va ser vist i va parlar, però: va guanyar? Aquí les interpretacions, ja ho sabem, simplement, són interessades: per uns és un heroi, per d'altres un vilà i per molts no deixarà de ser, mai, un delinqüent...

En tot cas em sembla que hi ha dues evidències: que venint i marxant ell no hi va perdre més del que ja té o tenia perdut abans de venir (caldrà calibrar si la seva fugida afecta al seu risc de fuga...), i que al cap del dia, qui segur que va guanyar la ser Salvador Illa, essent investit com a 133è president de la Generalitat i exercint, des de dissabte, com a tal, com a president Illa.

I aquí, en aquest contrast, que no necessàriament contradicció, no sé si hi ha el risc que al capdavall el president Puigdemont, amb el seu truc d'il·lusionisme burlant els Mossos d'Esquadra (que mereixen comentari i article a part), acabi esdevenint més una il·lusió que una realitat, una mena de fantasia o de somni mentre la realitat s'imposa de manera tant tossuda com legítima: Salvador Illa és president de la Generalitat mentre el president Puigdemont ha tornat a la casella de l'exili.

I no sé si com a truc de màgia, era més difícil que Illa fos finalment president que no que Puigdemont vingués i evités ser detingut...

Investir Salvador Illa, decisió de país o de partit?

Si la militància ho beneeix, en la consulta que previsiblement (a hores d'ara, quan escric aquestes quatre ratlles) farà demà, ERC investirà el socialista Salvador Illa com el 133è president de la Generalitat. La defensa de la llengua i el finançament singular (concert econòmic solidari) són els dos grans pilars d'aquest acord, però a mi, més enllà del contingut concret del pacte (sens dubte un contingut d'interès), m'agradaria conèixer quina ha estat la motivació real (la veritable) que ha dut ERC a pactar amb el PSC: país o partit?

No tinc clar que aquest pacte apropi el país a la independència; potser sí a un nou model de finançament, i fins i tot a un model més federal, però afirmar (o ni tan sols insinuar) que un acord amb el PSC apropa Catalunya a la independència, és com titllar els cartells dels germans Maragall de campanya de contrast: una mena d'autoengany.

Que aquest acord no ens apropi a la independència no vol dir, necessàriament, que no sigui un bon acord per a Catalunya (per a la Catalunya federal, aquest acord no satisfà ni a la independentista ni a l'autonomista), i aquí ERC sí que pot dir-ho sense que se'ns escapi el riure per sota del nas; és com si tornéssim, canviant els interlocutors i salvant les distàncies, a la casella de la frustrada trobada del president Mas amb el president Rajoy pel pacte fiscal.

Fins i tot ERC pot treure pit (com ja ha fet) argumentant que aquest és un acord més de país que de partit, però fins i tot així, és un acord que, d'una manera o altra, beneficia ERC o, potser seria el cas, evita que surti més malparada d'una possible repetició electoral, l'alternativa al pacte per la  investidura.

Si en la cruïlla d'ERC hi trobem dos camins, el d'investir Illa o el de la repetició electoral, molt maldades deuen haver calculat que els anirien les coses per optar, finalment, per facilitar la investidura de Salvador Illa, naturalment no a qualsevol preu. Entenc, però, que el preu de la repetició electoral seria superior que el pitjor dels perjudicis de la repetició electoral.

Més enllà de les fílies i fòbies que pugui despertar aquest pacte, més enllà del recorregut que pugui tenir, no em negareu que la política, que té per virtut (o defecte) fer estranys companys de llit, en alguns moments no és apassionant!

En suport al meu "germà" canalla

Tinc un germà, un germà biològic, dos anys més gran que jo, el meu germà de tota la vida; i d'uns anys ençà tinc un altre "germà"...

Des que en Josep Campmajó i Caparrós va guanyar, l'any 2009, el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que em tracta de "germanet"; a la dedicatòria del llibre ja en va deixar constància, d'aquest tracte familiar...

I el cert és que no va mal encaminat, ja que si bé és cert que no forma part de la nombrosa família Casero, sí que forma part d'una altra família, la també nombrosa, extensa i expansiva família del Casero.

I si un és el meu germà biològic, l'altre no el considero el meu germà bord, sinó el meu "germà" canalla.

La setmana passada el meu germà biològic se'n va anar a Suïssa, per temes de feina. Ens va passar una foto al grup de WhatsApp de la família i vaig estar a punt de preguntar-li si també estava encausat en el cas Tsunami...

Just aquells mateixos dies, el meu "germà" canalla va fer públic que està exiliat a Suïssa des de fa més de 20 setmanes, i és evident que ell no hi ha anat per feina ni per gust, sinó que hi ha anat exiliat per a protegir-se millor, i amb més garanties, davant l'acusació de terrorisme que li ha caigut, pel cas Tsunami Democràtic.

Aquesta acusació de terrorisme és un autèntic despropòsit, un grapeig barroer del concepte terrorisme que no només representa un insult (sinó directament una escopinada a la cara) a les víctimes del terrorisme, també obre (si prospera l'acusació) una perillosa via judicial per a criminalitzar la protesta, per a retallar els nostres drets. Perquè protestar és un dret, manifestar-se és un dret, no és terrorisme.

Perquè avui és ell, i tants altres, per la causa independentista, i demà pots ser tu, i tants altres, l'acusat de terrorista per a protestar en favor d'altres causes: el feminisme, les persones immigrades, els drets laborals, etc.

És per tot això que jo també he donat el meu suport al meu "germà" canalla adherint-me al manifest de suport, és per tot això que aquest vespre també seré a la plaça del Vi de Girona.

Despolotitzar la justícia

L'amnistia està marcant l'inici d'aquesta nova legislatura, com ha marcat el debat d'investidura, i s'entreveu com el gran tema, el de major importància política no de l'inici, sinó de la legislatura sencera. El seu tràmit no serà com el dels indults, la llei d'amnistia generarà, com ja ho fa ara, un gran soroll polític i mediàtic.

És d'esperar que, malgrat el soroll i les traves, de tota mena, que hi posaran el Partit Popular i Vox, la llei d'amnistia s'acabi aprovant i, finalment, aplicant. De ser així segurament no s'haurà resolt tot, ni de bon tros, però sí que s'haurà reparat quelcom i aquesta llei, juntament amb els indults, hauran contribuït a desjudicialitzar la política. No caldrà parlar de perdó, potser sí, d'una manera o altra, de reparació.

Al final s'ha vist que desjudicialitzar la política era una qüestió de voluntat política i ara han confluït, tot i ser igualment divergents, els interessos necessaris per poder afrontar la qüestió. Tot i que fràgil, l'acord per la investidura i la legislatura amb l'amnistia com un dels compromisos és de calat. La política també és això.

Som més a prop de desjudicialitzar, en part, la política i, paradoxalment, més lluny de despolititzar la justícia. El jutge García Castellón s'erigeix ara en el principal ariet per seguir encausant l'independentisme, cercant desesperadament i arreu traces de terrorisme al Tsunami Democràtic, investigant el president Puigdemont i Marta Rovira.

Despolititzar la justícia és el veritable repte i la resistència no és només món judicial, també del polític; res indica que el Partit Popular deixarà de bloquejar la renovació del Consell General del Poder Judicial, l'òrgan que ha de vetllar, ai l'as, per a garantir la independència dels jutges i magistrats enfront dels altres poders de l'Estat. Ja podem anar esperant asseguts...

1 d'octubre: ni oblit... ni perdó?

No oblidem el que va passar l'1 d'octubre de 2017; no ho oblida ningú, no ho oblidem nosaltres, tampoc ho obliden ells. Una altra cosa és com metabolitzem, uns i altres, aquest record que ni oblidem, ni volem oblidar.

Com més penso en l'1 d'octubre més present se'm fa la mítica frase de John Fitzgerald Kennedy: "No pensis en el que el teu país pot fer per tu, sinó en el que tu pots fer pel teu país". Aquell dia, l'1 d'octubre de 2017, una immensa part de la ciutadania de Catalunya vam complir amb la segona part de la frase; la llàstima va ser que setmanes més tard, el 27 d'octubre, alguns polítics i algunes institucions catalanes no van complir amb la primera part, a la que ens semblava que estaven compromesos, i preparats.

Ja ho sabem i potser no cal insistir-hi gaire més; s'ha vessat molta tinta per explicar (justificar?) el que va passar (i no va passar) portes endins i tampoc no n'hem tret (encara) l'aigua clara.

No oblidem ni oblidarem l'1 d'octubre, però, el perdonarem? El perdó és inherent a l'amnistia? A la definició d'amnistia no apareix la paraula perdó, ni cap de les seves derivades: "Decisió del poder públic que esborra el rellevament penal de determinats actes i n’extingeix la responsabilitat punitiva". La definició parla d'esborrar el rellevament penal i d'extingir la responsabilitat punitiva. La paraula perdó no hi apareix, tot i que s'entén, popularment i més enllà dels tecnicismes jurídics, que una amnistia és un perdó general...

El perdó, en canvi, sí que apareix de forma explícita a la definició d'indult: "Gràcia especial per la qual hom perdona algú o molts de tota o de part de la pena a què havien estat condemnats". És clar que els indults als presos polítics sembla més aviat un "et perdono, però no oblido", per la seva condició de parcials i, sobretot, de condicionats.

En fi, potser no és qüestió de perdonar com de reparar, fent servir el símil que, salvant les distàncies, ha servit per a superar el terrorisme al País Basc. I és clar la qüestió de fons és reparar per a què, i és en aquest per a què que hi ha enormes discrepàncies entre les parts que, a priori, s'haurien de perdonar.

Torna Puigdemont

Una vegada assolits els indults (reversibles!) fa dos anys ara sobre la taula (se suposa que també de negociació) hi ha, entre altres qüestions, l'amnistia. Reclamada de fa temps pels partits independentistes ha estat el president Puigdemont, des de l'exili, qui l'ha situat al bell mig del debat polític i la negociació per la possible investidura de Pedro Sánchez.

La nova jugada (veurem si mestra) del president Puigdemont de desfer l'enroc en què s'havia situat (ell i Junts) li ha permès, gràcies a la capritxosa aritmètica parlamentària, esdevenir de nou una peça necessària en la política espanyola, capitalitzant astutament l'esdevenir d'aquesta qüestió.

Puigdemont, que semblava un simple peó en tauler d'escacs d'aquesta partida entre Catalunya i Espanya, s'ha convertit en "reina", ara per ara en la peça més determinant del futur polític espanyol i català. Com el peó dels escacs ha hagut d'anar lluny i tenir paciència, calcular molt bé cada moviment i, finalment, arribar al fons de la quadrícula per a fer aquesta transformació.

Puigdemont sembla que torna tot i que en realitat no ha marxat mai, per lluny que sigui el seu exili. Puigdemont sempre hi ha estat, per bé que ara ha guanyat més rellevància i influència política, fent ombra fins i tot al mateix president Aragonès i, amb la visita de la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Yolanda Díaz, mostrant la clau de la governabilitat espanyola.

Veurem fins on arriben les negociacions i els pactes, veurem si finalment s'albira una investidura o s'albiren noves eleccions; potser a Carles Puigdemont tant li fa, que ara, desvestit de tota responsabilitat política de cap partit, tampoc el seu, ha esdevingut la figura clau de la investidura, el líder natural per a uns, el mal necessari, aquí i allà, per a altres.

I sí, per uns altres ha estat, és i serà sempre la terrible (i temible) encarnació del mal...

Un, la xifra de la setmana.

Un any de presó. Aquesta és la condemna que ha rebut l'educadora i activista gironina Carla Costa per les protestes per la sentència de l'1 d'octubre.

Ella va ser una de les moltes persones, centenars de persones, que el 14 d'octubre de 2019 des de la plaça d'Espanya de Girona (just davant de l'estació) van accedir a les vies de tren i les van tallar per a fer una marxa de protesta. 

Centenars de persones i només una encausada? Sospitós...

Més aviat sembla que la Carla Costa ha estat una mena de cap de turc per no deixar impune una gran mobilització; certament la mobilització va ser de protesta (de què, sinó!, no era una rua ludicocreativa...), i quan hom es mobilitza per protestar talla alguna cosa: un carrer, una carretera, les vies de tren...

El seu és un cas més de la resposta desproporcionada de l'Estat espanyol a l'1 d'octubre, resposta violenta en l'àmbit policial i judicial; a més el seu judici ha patit dilacions innecessàries, que han allargat més el seu procés judicial.

En resum, el seu judici ha acabat tard i malament, perquè tot i que no haurà d'entrar a la presó, ha acabat en condemna quan l'única resolució lògica era, simplement, l'absolució.

Infiltrada

Quan hom pensa que una persona infiltrada vol arribar al cor de l'organització (o moviment) a espiar, un no s'imagina que la missió impliqui arribar al cor, sentimentalment, d'algú de l'organització.

El cas d'aquesta espia infiltrada apuja el llistó de la manca d'escrúpols a què pot arribar la policia, en aquest cas l'espanyola, per obtenir informació.

Si l'espionatge per si sol ja planteja dilemes legals i jurídics, especialment en democràcies, el d'aquesta naturalesa n'afegeix d'ètics i de morals.

Admiro la valentia de l'Òscar d'explicar-ho a cara descoberta i amb el cor ferit per un engany perpetrat per l'Estat, i m'indigna que el mateix Estat accepti com a vàlides jugades brutes com aquesta.

Sempre he llegit el "Todo por la Pátria" pensant en el compromís de vessar fins a la darrera gota de sang, mai que la defensa pàtria exigís involucrar-se sentimentalment d'aquesta manera tan ignominiosa.

La victòria moral

"Entro en un restaurant i la gent es posa a aplaudir". Amb aquest titular presentava en portada, el dijous de la setmana passada el diari El Punt Avui, l'entrevista a Xavier Trias, regidor de l'Ajuntament de Barcelona.

No vaig llegir l'entrevista, en part per mandra, en part, ho reconec, per desinterès, però el titular descrivia prou gràficament una situació que em va fer pensar en allò de la victòria moral (de fet la seva va ser tant inapel·lable com inefectiva), a risc d'acabar esdevenint, els aplaudiments populars, en premi de consolació.

Està bé que Xavier Trias, com tants altres regidors i regidores que han vist frustrades les seves aspiracions a ser alcaldes o alcaldesses, rebi mostres de suport i escalf, fins i tot de reconeixement; aquests aplaudiments, no en dubto, ben segur ajuden a pair el disgust de l'imprevisible (?) ple de constitució i investidura, que com bé sabem va acabar amb Collboni d'alcalde i ell etzibant un sorprenent "que us bombin!"

Mentre aplaudeixen a Trias, xiulen (tot i que tampoc sempre i arreu) a l'alcalde Collboni; mentre Xavier Trias rep aplaudiments, Jaume Collboni va fent d'alcalde, potser amb l'esperança que els xiulets es vagin atenuant i que la seva projecció institucional d'alcalde vagi consolidant-se i creixent i, amb més o menys entusiasme, amb més o menys resignació, uns l'aniran acceptant, d'altres simplement s'hi aniran acostumant.

El titular interior de l'entrevista, diferent, també mereix un comentari, encara que sigui breu: "Cada dia em fan tornar més independentista." El titular abona la tesi que això de ser independentista no és com estar embarassada, que bé ho estàs, bé no ho estàs. D'independentista (s'interpreta pel titular) se'n pot ser molt, se'n pot ser poc, se'n pot ser una mica, se'n pot ser a estones o ser-ne per moments, i naturalment se'n pot no ser...

Xavier Trias, ara per ara possiblement més que ningú altre, és el millor exponent d'aquest tipus d'independentista, del que modula el seu grau d'adhesió i de discurs i, lluny de ser un defecte, per a mi és una virtut. Situant-se, en la campanya electoral, en aquesta frontera, en aquest espai d'aiguabarreig, ha pogut guanyar les eleccions, malgrat que no hagi pogut ser alcalde. Segurament l'han votat no independentistes que avui, com els independentistes, també l'aplaudeixen...

Pactar amb el PSC

La política, com la realitat, és molt tossuda i en més d'un municipi els partits independentistes, que pugnen entre ells com pugnen amb els que no ho són, acaben pactant alcaldies i governs amb el PSC; és possible que alguns ho facin amb més convenciment i d'altres amb més resignació, però la realitat és que en molts municipis el PSC forma part de l'equació per a la governança per a candidatures independentistes.

Segurament entre els pactes hi ha el de la discrepància per a quan el municipi s'hagi de pronunciar, si s'escau, sobre qüestions nacionals en què les posicions siguin clarament discordants. Per a les qüestions internes, en clau municipal, principi d'acord total fins que es demostri el contrari.

Els pactes de partits independentistes amb el PSC són la prova del nou que el moviment independentista tampoc genera a hores d'ara fortes aliances en l'àmbit local (tampoc en l'àmbit nacional, és prou evident) i que el PSC, en la seva àmplia representació territorial, tampoc és el "papus".

Al final en l'àmbit municipal s'imposa la lògica i la dinàmica local per sobre els interessos dels partits a escala nacional, per sobre de les grans proclames, per sobre fins i tot de les sigles, que si hi ha entesa programàtica i sintonia personal, el pacte és més factible i la mostra és prou diversa i àmplia.

No tinc dades, però la impressió és que en aquestes eleccions municipals el PSC ha recuperat força en clau municipal i tindrà més càrrecs electes governant, no sé si també més alcaldies. I no sembla que el PSC tingui massa problemes per pactar amb partits independentistes, no sembla que hagi de fer gaires giragonses argumentals, no sembla que per aquests pactes la seva consistència política trontolli, ans al contrari.

El PSC ha forjat la seva força, tradicionalment, des del municipalisme, el seu gran bastió, i en aquestes eleccions ha recuperat terreny. Ja seria curiós (paradoxal, graciós) que precisament els partits independentistes (i les seves dificultats manifestes per pactar) abonin i enriqueixin aquest terreny.

La realitat és molt tossuda i la (realitat) política molt sovint supera, més que la ficció, els apriorismes previsibles.

El color de la plaça del Vi

De quin color serà, finalment, el govern de la plaça del Vi de Girona? Vermell progressista?, groc sobiranista?... O color de gos com fuig?

Les opcions tampoc són tantes i en cadascuna d'elles tenen gripaus de mal empassar per uns o altres. Resultats en mà governar no serà fàcil, ni pel PSC ni per Guanyem Girona. No sé si aquests dies Sílvia Paneque i Lluc Salellas van anotant en un full els pros i contres dels possibles pactes per (primer) accedir a l'alcaldia i (després) governar.

Les opcions de Paneque per a ser alcaldessa passen per Guanyem Girona. A la columna dels pros sobretot que són les dues forces motores del canvi i constituirien un govern fort, podent establir, fins i tot, grans acords programàtics en clau local i social. A la columna dels contres, que Guanyem Girona no només és el partit que els discuteix i competeix l'alcaldia, també és un dels partits que ja ha dit que prioritza un acord amb partits independentistes.

Les opcions de Salellas per a ser alcalde passen per Junts. A la columna dels pros, la manifestada predisposició de Junts de promoure un govern sobiranista (barrant el pas a un "del 155"), predisposició a la qual també s'hi podria sumar ERC, tot i que els seus vots no són tan determinants. A la columna dels contres, que pactar amb Junts (alcaldia o govern) pot tenir un preu que podria comprometre alguna de les polítiques que proposa Guanyem Girona...

Res és gratis, tampoc (encara menys) en política. L'alcaldia de Girona té un preu i la qüestió és decidir quin s'està disposat a pagar. L'avançament electoral de les generals, tot i que no és determinant, condiciona força la paleta de colors, i no precisament en favor dels socialistes...

De quin color serà, finalment, el govern de la plaça del Vi de Girona?
Després de les porres pels resultats prèvies a la nit electoral, ara tenim les de l'alcaldia i el futur govern de la ciutat...

Espanya, contra el mur del Marroc

Sospito que Espanya, Marroc a banda, és un dels països on més s'ha celebrat, al carrer, la classificació de la selecció marroquina pels quarts de final del Mundial de Qatar, classificació històrica certificada amb solvència a la tanda de penals.

La selecció espanyola, a nivell futbolístic, va topar durant tot el partit contra el mur de la defensa marroquina i a la fatídica tanda de penals contra un inspirat Bono, porter de bon record a Girona, que aliat amb el pal es va mostrar infranquejable.

La selecció espanyola, en aquest mundial, ha anat de més a menys i la seva prematura (que no sorprenent) eliminació situa en el punt de mira al seleccionador, l'admirat (per molts, també per mi) i odiat (per molts més?) Luís Enrique... Veurem.

Més enllà del futbol, però, aquesta eliminatòria havia estat considerada d'alt risc pel risc d'aldarulls en cas de classificació marroquina, i resulta que la celebració marroquí als carrers catalans i espanyols sobretot ha estat sonada, sonora, lluminosa i festiva. Lliçó dins i fora del camp.

El futbol, com la política, també fa estranys companys de llit i és (com a mínim) curiós observar com molts independentistes, fruit de la seva animadversió amb tot allò mínimament espanyol (i "la roja" és molt espanyola i "mucho" espanyola), per uns moments simpatitzaven amb el Marroc, molts segurament sense pensar, per exemple en el Sàhara Occidental...

És clar que la puresa i integritat ideològica només la pot exigir qui se l'exigeix a sí mateix, i ni així, que les nostres vides estan plenes de contradiccions, o a vegades ni això, simplement complexitats, algunes de més ben portar i gestionar que d'altres.

El futbol aixeca passions perquè, és evident, transcendeix la pilota i el partit Espanya - Marroc no en va ser una excepció: hi ha partits que, sobretot, es juguen fora del terreny de joc.

Atrinxerats

Com un matrimoni mal avingut, acabat de separar-se i mal avingut, Junts i ERC no desaprofiten qualsevol ocasió per seguir llençant-se retrets, cadascú des de la seva trinxera.

Al principi fins i tot fa gràcia, per la morbositat mal dissimulada que tenim, però arriba un moment que cansa, que es fa molt pesat veure com cada partit desplega a través dels respectius soldats piuladors les consignes de llurs argumentaris. No s'atenen a raons, disparen piulades a discreció...

Arriba un punt que dius, mira, parleu-vos-ho en privat, acordeu les diferències, resoleu com queda el que fins ara teníeu en comú i deixeu-nos en pau amb la vostra cançó de l'enfadós, les vostres rancúnies, les vostres frustracions.

És clar que, com en una separació complicada, van apareixent temes i ara el problema ja no és només la legitimitat del president Aragonès o la composició del nou govern, ara és el pressupost del que Junts, tot i tenir-ne la paternitat, en renega i ERC li exigeix un exercici de responsabilitat i que el segueixi sentint com a propi.

El procés, per bé o per mal, per bé i per mal, ha cavat moltes trinxeres, també entre teòrics aliats; bé, algunes les ha cavat el procés i d'altres s'han cavat en nom del procés però, en realitat, per pur interès partidista (amb el procés com a pretext), interès partidista naturalment ben legítim, tant com que Aragonès segueixi essent president.

Així estem avui, atrinxerats. Amb el pressupost per moments la trinxera es fa més fonda i veurem què passa quan els partits entrin en el camp de batalla parlamentari... I no, donades les circumstàncies, un pressupost prorrogat no hauria de ser una opció. Veurem.

"Quan una revolució és impossible...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

No sé si, com cantava Lluís Llach, hem abaratit el somni o, simplement, ens hem despertat!

Volíem fer una revolució i després de cinc anys donant-hi voltes som allà mateix, més marejats, més enfadats, més lluny d'allà on volíem arribar.

Vés que no ens hagi passat el que, encertadament, va advertir Joan Fuster amb aquest aforisme:

"Quan una revolució és impossible corre el risc de convertir-se en el contrari: en una reacció."

El perill, en aquest cas, és que la reacció sigui la tercera definició que ens dóna el diccionari: "actitud de tipus regressiu, tradicionalista o conservador davant una situació politicosocial, religiosa o artisticocultural progressiva, renovadora o àdhuc revolucionària."

Ai, ai, ai... Diria que encara prendrem mal, però em temo que ja n'hem pres.

Un gat vell al nou govern

A l'Albera hi ha un llop nou i al nou govern hi ha Quim Nadal, un gat vell.

Semblava que Quim Nadal s'havia retirat de la política, fins i tot així ho havia manifestat en alguna entrevista, però de fet Nadal no ha tornat a la política perquè, senzillament, no l' ha deixat mai, no n'ha marxat. Potser no tenia carnet de partit, potser no tenia càrrec però Quim Nadal ha seguit actiu políticament, només cal llegir-li alguns dels seus articles, tot i que amb una activitat de més baixa intensitat, des de darrera la barrera, i ara ha tornat al bell mig de l'arena.

Tant incombustible com hiperactiu, Nadal no para, ara torna a la primera línia política com a Conseller de Recerca i Universitats del govern Aragonès, un govern (ara per ara) fràgil a nivell parlamentari tot i que més compacte a nivell polític. Quim Nadal, bregat en el debat i el combat polític, també en la gestió de govern, s'entén que hi aportarà quelcom més que experiència; aportarà aquesta pàtina transversal que ERC i el president Aragonès volen donar al govern, i que tant incomoda, fins i tot indigna, a molts independentistes.

La seva presència, també la de Carles Campuzano i Gemma Usabart, és la prova del nou, per a molts independentistes, que aquest nou govern Aragonès arracona la independència en favor de la gestió del dia a dia: menys retòrica, més senzillesa; menys lírica, més prosa, tot i que amb Nadal segur que el govern tindrà, com a mínim, un polsim de prosa poètica. Prosa patètica, que diran els altres...

Nadal, Campuzano i Usabart són catalanistes, d'això no en tenim cap dubte, i a la seva manera s'han manifestat a favor del dret a decidir, que deu ser el mínim exigible pel president Aragonès per enrolar-se al seu govern, però no són independentistes de pedra picada, tot i que això ho hem anat veient amb molts altres independentistes que ho semblaven. Això de l'independentisme té molts matisos, ara ja fa temps que és evident, encara que per moments dolorós. 

Veurem com neda Quim Nadal en aquest nou govern, veurem quin paper hi juga, més enllà de l'estricta gestió de la seva conselleria; Nadal és bastant tot terreny i en el joc de la política sempre s'ha sabut moure, tot i que amb errors, amb prou criteri. A més no oblidem que tenia bitllet i seient destacat en el Dragon Khan del primer tripartit... 

Aquesta setmana, més de 20 anys després de deixar de ser-ho, en una reunió veïnal del meu barri encara hi havia qui el reivindicava com a alcalde, com a alcalde proper i, sobretot, resolutiu. La seva ombra és molt allargada, tant com la seva trajectòria i, com en Lucky Luke, a vegades s'hi mou més ràpid; aquest darrer moviment n'ha estat el darrer exemple. El que deia, gat vell.