La ràdio sempre hi és

L'apagada general de dilluns no va deixar-nos literalment a les fosques perquè es va produir de dia, tot i que sí que va paralitzar, de forma tant sobtada com inesperada bona, part de la nostra activitat laboral i quotidiana. L'apagada general de dilluns, més que deixar-nos a les fosques va enlluernar, i de quina manera, les nostres mancances, vulnerabilitats i, sobretot, dependències, alhora que va il·luminar, com si es tractés d'una estrella invitada, la ràdio analògica.

Sense electricitat, els canals habituals d'informació i entreteniment com la televisió, internet, i les xarxes socials van desaparèixer de cop; les pantalles dels ordinadors i els televisors es van ennegrir i les connexions d'internet, les dades mòbils i el wifi, van anar fallant en qüestió de minuts afectant no només la nostra vida laboral, també l'accés a la informació, tan necessària en circumstàncies com aquesta. Va ser llavors quan la ràdio, fidel i resilient, va tornar a demostrar la seva importància vital.

Quan tot falla, la ràdio analògica, especialment la que emet a l'FM, segueix funcionant. A través d’un simple transistor a piles la veu de la ràdio arriba, veu que informa, entreté i, si cal, sobretot acompanya. La ràdio analògica no necessita connexions complexes ni grans infraestructures electròniques: la ràdio està dissenyada per resistir, la ràdio està acostumada a resistir. És un mitjà modest, humil, sovint silenciat i menystingut en temps de normalitat, però inigualable i insubstituïble quan la normalitat es capgira.

Vivim en una època de pantalles brillants i comunicació immediata, on la televisió i les xarxes socials ens ofereixen informació i entreteniment amb tot luxe de detalls i espectacularitat; només cal recordar les imatges de l'enterrament del papa Francesc, però la dependència absoluta de la xarxa elèctrica i d'internet converteix aquests suports digitals en terriblement fràgils quan es produeix una crisi. Aleshores, el transistor encès, l'anacrònic i revalorat transistor, el que ofereix la veu calmada de qui informa des d'un estudi modest, com el de Ràdio Sarrià, però preparat, esdevé una eina essencial tant per saber què passa com per sentir-se acompanyat.

La ràdio no només ens diu el que necessitem saber. També ens connecta amb els altres, ens reconforta i ens recorda que, malgrat l'adversitat, seguim formant part d’una comunitat. I ho fa amb una proximitat i una calidesa que cap altre mitjà és capaç d'igualar.

Dilluns va quedar clar, una vegada més, que la ràdio sempre hi és, i sempre hi serà.

Sense electricitat

La nevera. En el meu cas va ser la nevera el primer electrodomèstic que em va alertar del tall de llum. Abans de connectar-me en una reunió vaig anar a la cuina i quan vaig obrir la nevera vaig veure que no tenia llum; el primer pensament va ser que s'havien fos les bombetes... Però després vaig veure que els rellotges del forn i del microones no marcaven cap hora, estaven apagats.

D'haver estat assegut a l'estudi, me n'hauria adonat per l'apagada dels ordinadors, el meu i el de la feina, que quan vaig anar a fer un cop d'ull, per verificar que no hi havia electricitat, els vaig trobar apagats.

Amb el quadre de llums en ordre, el dubte (existencial i desesperat en aquestes ocasions) era el clàssic: és una apagada general o només de casa? Minuts després als grups de WhatsApp va començar una cascada de missatges sobre l'apagada, certificant l'abast general.

Sense electricitat, ja ho sabem de fa temps, el nostre món s'atura i, alhora, es col·lapsa. I arribat aquest punt, la distància entre la resignació i la desesperació està condicionada per les circumstàncies en què t'agafa l'apagada, i hi ha circumstàncies realment desesperants. En el meu cas, treballant des de casa, la resignació va ser més aviat acceptació. 

La reunió per què m'estava preparant va ser la primera cancel·lació de totes les que van venir després, tots els esdeveniments i les tasques de l'agenda d'ahir. I amb la pèrdua de la connexió d'internet i de la línia telefònica, la ràdio, l'analògica de la freqüència modulada, va ser l'única companyia i, sobretot, font d'informació. 

En dies com el d'ahir, sense electricitat, la ràdio analògica, sobretot l'escoltada des de transistors alimentats amb piles, pren especial rellevància, no només per accedir a la informació, també per a sentir-se acompanyat. 

Ja ahir, les vendes de transistors i piles va augmentar notablement, i així seguirà els pròxims dies; quina paradoxa que en un món globalitzat, tecnològic i digital com el d'avui, davant una situació d'emergència com la caiguda de l'electricitat el dispositiu clau d'informació sigui un transistor per escoltar la ràdio analògica. 

Sense electricitat, cal connectar amb l'FM.

Remuntar la remuntada

Des de fa unes hores la «culerada» somiem desperts, literalment desperts tenint presents les hores intempestives en què va acabar la final de la Copa del Rei, lluitada i finalment guanyada pel Barça després de la pròrroga.

El partit va ser una autèntica muntanya russa d’emocions i el guió final va oferir al Barça una victòria molt valuosa contra l’etern rival, el Real Madrid, més enllà del títol en si. El valor de la victòria rau sobretot en el fet que el Barça va remuntar un partit que abans li havia remuntat el Real Madrid, l’especialista històric en remuntades.

És cert que en la final de la Supercopa d’Espanya el Barça va capgirar el marcador després del gol inicial del Real Madrid, atropellant-lo després de forma contundent; però a la final de la Copa del Rei no va ser així: el Barça va ser superior, especialment a la primera part, i si hagués pogut marcar un segon gol potser hauríem vist un altre partit. El Real Madrid, però, va saber equilibrar el matx a la segona part i, en dues jugades a pilota aturada, va aconseguir capgirar el marcador. El Real Madrid va poder fer, finalment amb el Barça aquesta temporada, allò que tant sap fer: remuntar el partit.

El factor diferencial d’aquest Barça, com ha demostrat especialment aquest 2025, és que no es rendeix i, a diferència d’altres temporades, competeix fins al final. Aquest esperit competitiu sovint dona fruit, i ahir el fruit va ser, primer, el segon gol que empatava el partit i forçava la pròrroga, i, després, el tercer gol als minuts finals de l’afegit, que evitava els temuts penals (d’arribar-hi, sincerament, els veia perduts) i donava el títol al Barça, per joia i eufòria de tota la «culerada» i desesperació, furibunda i irada, d’alguns jugadors del Real Madrid.

La Copa del Rei «mola» quan es guanya i és un «xupito» quan es perd, però la rellevància d’aquest títol no rau només en el trofeu en si, sinó en el context: una victòria contra el principal rival, en una temporada en què el Barça li qüestiona l’hegemonia, també a Europa.

Des de fa unes hores la «culerada» somiem desperts, i convindria despertar-nos del somni de Morfeu, perquè la lliga i la Lliga de Campions s’han de seguir competint, i el risc de rebre una plantofada aquest dimecres, al pròxim partit (l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions), és elevat.

Remuntar la remuntada ha estat una gesta, tant o més valuosa que una possible victòria per golejada. I d'aquí endavant es podrà guanyar o perdre, però ara ja sabem que la competitivitat d'aquest equip de Hansi Flick, aquesta temporada, ja no és negociable.

Whistle Stop. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó la melodia de la qual, segurament, heu xiulat alguna vegada!

L’any 1973, la factoria Disney va estrenar Robin Hood, una pel·lícula de dibuixos animats basada en el llegendari personatge del bosc de Sherwood; la pel·lícula utilitza animals antropomòrfics per a encarnar els diferents personatges, un recurs molt utilitzat en l'animació. Entre l'elenc d'actors i actrius que van posar veu als personatges hi trobem el mític actor britànic Peter Ustinov.

Qui també va posar veu a un dels personatges, al gall, el narrador de la història, va ser el cantant estatunidenc de country Roger Miller, que a més va compondre algunes cançons per a la banda sonora de la pel·lícula, com "Whistle Stop", la cançó instrumental que obre el film i en marca el to alegre i simpàtic.

Per cert, Roger Miller també és autor d'un gran èxit de la música country: "King Of The Road".

Així comença... "Tàmiris i els jacints"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, en el meu particular, entra a la categoria de "llibre de Sant Jordi", ja que és el que a casa m'han regalat o, més ben dit, he triat perquè em regalessin!

"Tàmiris i els jacints" (Cap de brot edicions, 2025), de Lluís Lucero Comas, té les dues condicions que enguany em vaig autoimposar per triar el llibre de Sant Jordi: (1) un llibre d'un autor català, (2) i escrit en català. El llibre, a més, té una tercera condició que el fa diferencial dels meus darrers llibres de Sant Jordi: és un llibre de poesia. I si a més, el poeta és gironí... què més podem demanar?

"Tàmiris i els jacints" és un llibre que comença així:

Comença el dia
i es força a escriure
quatre o cinc versos.
Duran enlloc?
O bé un bon foc
és llur planeta?

Ràdio Sarrià, vocació de servei públic

Per al bon funcionament d’una emissora municipal com Ràdio Sarrià, no només necessitem la infraestructura tècnica adequada i un equip humà, també és imprescindible, i obligatori en tant que emissora pública, disposar d’un reglament que estableixi els principis bàsics i els criteris d’actuació de la ràdio, així com els elements de control de la seva gestió i, naturalment, els mecanismes que vetllin pels drets i deures que són inherents a la ràdio en tant que servei públic, com l’accés a la informació, tal com estableix la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya.

Sense una regulació definida, sense un reglament, la ràdio municipal podria estar subjecta a decisions arbitràries que podrien posar en risc la seva independència i pluralitat, de la mateixa manera que la manca de recursos tècnics i econòmics podrien posar en risc la qualitat del servei. De fet, la dotació d’un reglament permet a Ràdio Sarrià no només garantir l’ordenament del seu funcionament, també garanteix i vetlla perquè l’emissora municipal disposi dels mitjans tècnics i humans necessaris per desenvolupar la seva tasca, per complir la seva funció i missió amb el màxim rigor i eficiència.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter ha dotat, recentment, Ràdio Sarrià d’un reglament, establint així un marc normatiu que assegura el bon funcionament de l'emissora i garanteix, alhora, els drets dels veïns i veïnes a una comunicació plural, veraç i participativa, reforçant la seva funció de servei públic.

El reglament de Ràdio Sarrià, doncs, estableix com a principal objectiu que l’emissora municipal ha d’operar com un mitjà de comunicació local, promovent la participació ciutadana, la transparència informativa i el respecte als valors democràtics.

D’altra banda, entre els seus objectius específics, definits com a principis i criteris d’actuació, el reglament inclou, entre d’altres, garantir una informació veraç i objectiva, el respecte a la diversitat  i al pluralisme polític, promoure la cohesió social, la participació ciutadana i la inclusió i impulsar la llengua i cultura catalanes.

Per assegurar el compliment de la seva missió, el reglament estableix diverses garanties fonamentals, com la garantia de la participació del Ple de l’Ajuntament en l’elecció dels màxims responsables de la gestió, establint alhora els mecanismes per evitar possibles ingerències polítiques, i assegurar-ne així el funcionament independent; la garantia de la participació dels grups polítics amb representació municipal; la garantia de participació ciutadana i d’accés universal; o la garantia de transparència en la seva gestió.

Pel que fa a la gestió de l’emissora municipal, el reglament estableix i defineix tres òrgans de govern, el Consell Assessor, la Direcció de Ràdio Sarrià i la Regidoria delegada del servei. El Consell Assessor és un òrgan consultiu, format per representants de l’Ajuntament, professionals del sector i entitats del municipi, que assessora periòdicament sobre la programació, els continguis i el funcionament de l’emissora; la Direcció de Ràdio Sarrià és la responsable tècnica de la gestió del servei; finalment, la Regidoria delegada del servei actua com a intermediària entre l’Ajuntament i la Direcció de la ràdio, facilitant la comunicació i vetllant pel compliment dels objectius.

El reglament desplega i detalla molt més totes responsabilitats dels òrgans de govern, així com el seu funcionament, interacció i vinculació amb el mateix Ajuntament i la ciutadania, és a dir, veïns i veïnes i entitats.

Des de l’Associació Cultural Ona Sarrià entenem Ràdio Sarrià com un servei públic de radiodifusió que, a més de ser un canal informatiu que promou i difon la informació local, també és una eina essencial per a la dinamització social i cultural del poble, i per a la promoció de la cohesió social i la participació ciutadana. La informació local i la participació ciutadana són dos pilars que defineixen el nostre model de ràdio i són el principal estímul pels quals més d’una vintena de persones voluntàries fem ràdio a Ràdio Sarrià. 

El reglament de l’emissora municipal garanteix que Ràdio Sarrià continuï essent un mitjà de comunicació plural, transparent i compromès amb els valors democràtics, i alhora un espai de trobada per als veïns i veïnes, entitats i equipaments de Sarrià de Ter, oferint-los un altaveu per a les seves inquietuds i iniciatives.

El reglament de Ràdio Sarrià, en definitiva, ordena, vetlla i garanteix el model de ràdio que volem per a Sarrià de Ter. És per això que el necessitem tant com la infraestructura tècnica i l’equip humà.

Article publicat al número 120 de la revista Parlem de Sarrià.

Les (meves) noves tradicions de Sant Jordi

La de Sant Jordi és una de les grans diades de Catalunya, un gran dia de festa i celebració (de l'amor, dels llibres, de la llengua, de la primavera) cívica i ciutadana sense necessitat que sigui festiu. Un dia en què la tradició convida a regalar i regalar-nos roses (vermelles a ser possible) i llibres (en català i d'autors catalans preferentment). 

La tradició també mana, si el temps acompanya, a sortir i passejar pel carrer, per aquells carrers, places i rambles dels pobles, viles i ciutats  on s'instal·len parades de llibres i de roses i s'hi fan moltes altres activitats relacionades amb el Sant Jordi.

Des de fa uns anys, però, el meu Sant Jordi ha incorporat noves tradicions, actes socials, cívics i culturals que se sumen a aquesta celebració col·lectiva i que, a la seva manera, també l'enriqueixen.

Una d'aquestes noves tradicions del meu Sant Jordi ja no és tan nova: des de l'any 2013 a Plataforma Educativa celebrem, i lliurem, els Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, un reconeixement a la innovació i a l'emprenedoria socials, també a la corresponsabilitat ciutadana; una festa en la qual, més enllà dels premis i reconeixements, també presentem un llibre. L'acte de lliurament de la 13a edició dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras enguany es farà, a partir de les 12 h, des d'un nou emplaçament, des del Hub Girona (la Farinera Teixidor), i tot el que passi (premis, reconeixements, llibre i humor) també es podrà seguir en línia.

Una altra d'aquestes noves tradicions del meu particular Sant Jordi és radiofònica: la programació especial de Sant Jordi de Ràdio Sarrià, que per segon any consecutiu, des de la municipalització de la gestió de la ràdio, torna a sortir al carrer per viure de prop, i fer arribar a tothom, la celebració del Sant Jordi a Sarrià de Ter. Tal com ja vam fer l'any passat, Ràdio Sarrià serà a peu de plaça, de la Plaça Catalunya, just davant de la Biblioteca Emília Xargay, centre neuràlgic de la celebració de Sant Jordi a Sarrià de Ter, amb una programació especial en què hi haurà molta música, la retransmissió dels premis de Sant Jordi que lliurarà l'Ajuntament i entrevistes als protagonistes del Sant Jordi sarrianenc.

És clar que el meu Sant Jordi, com segurament el vostre, donarà per molt més.
Bon Sant Jordi i que aquesta diada sigui generosa en roses i llibres!

En la mort del papa Francesc

El primer pensament que vaig tenir ahir, Dilluns de Pasqua, quan em vaig assabentar de la mort del papa Francesc va ser d'alleujament. Diumenge, quan el vaig veure a la televisió fent la seva (darrera) benedicció "urbi et orbi", la seva darrera aparició pública, no vaig poder evitar comentar, com qui parla amb la televisió, "deixeu-lo morir tranquil!" Feia patir, darrerament, veure'l i sentir-li el fil de veu que li quedava. Ignoro quins protocols té l'església, però em semblava que arribat a un cert punt, el papa Francesc, el que representa el papa Francesc, hauria de permetre que Jorge Mario Bergoglio es morís tranquil·lament.

El papa Francesc sempre l'hem situat a la part progressista de l'església, tenint present que, com amb la política nord-americana, el progressisme del Vaticà als nostres ulls és molt conservador. Inevitablement, el papa Francesc deixa una vida, un llegat i un papat amb llums i ombres, en què la llum s'imposa pel gir que la seva proclamació va representar, un gir precisament, i paradoxal, amarat d'ortodòxia: l'austeritat i la mirada i l'atenció a les persones més vulnerables, inspirat per la figura de Francesc d'Assís, de qui va manllevar el nom papal.

En la mort del papa Francesc, com en la de qualsevol altra papa, s'obre l'interrogant de la successió, amb el conclave com a punt culminant de l'elecció del nou papa. I davant l'interrogant, el temor que, aplicant la llei del pèndol, la "fumata blanca" anunciï un papa, més que conservador, ultraconservador, veient el pa que s'hi dona, en alguns àmbits de l'Església catòlica.

Si no fos pel seu vessant i influència política, que la té i molt, l'elecció del papa de Roma hauria de ser, per a una gran part de la població, no catòlica, atea o agnòstica, del tot innòcua, però ja sabem que no és així, i que tot i la laïcitat de molts estats, l'Església catòlica segueix exercint la seva influència política, com veiem a Espanya amb la Conferència Episcopal.

Però més enllà de la política, en la mort del papa s'esdevé quelcom semblant davant la mort d'un monarca: la litúrgia de l'enterrament i de la successió. I cal reconèixer que precisament l'església és alumna més que avantatjada en aquestes qüestions, fent de la litúrgia espectacle, d'aquells que, com en el cas de les monarquies, a banda de retransmetre's per la televisió, apareixen als llibres d'història.

En la mort del papa Francesc només puc dir-li que descansi en pau, i tot seguit dir-me a mi mateix, des del meu agnosticisme, que Déu ens agafi confessats, que espero que els cardenals del conclave no es passin de frenada per la dreta, per la ultradreta...

L'esperada resurrecció del Girona FC

Com cada primavera, la Setmana Santa arriba carregada de símbols poderosos: la passió, el sacrifici, la mort i, finalment, la resurrecció. El de la Setmana Santa és un relat que transcendeix la religió i s’inscriu també, en altres àmbits i circumstàncies de la vida, i aquests dies sembla encaixar en el relat d’un Girona FC que travessa, des de fa massa setmanes, el seu propi calvari futbolístic: els darrers nou partits de lliga els ha saldat amb sis derrotes i tres empats, i no guanya a la lliga des de principis de febrer. Aquests mals resultats del Girona FC, un autèntic Via Crucis, l'estan enfonsant a la classificació en una espiral de dubtes i patiment que el situa massa a prop del Gòlgota de la classificació, de la temuda crucifixió, de la zona de descens.

Les últimes jornades han estat una autèntica penitència: errades defensives, manca de gol i una sensació general de desconnexió amb el Girona FC que havia brillat la temporada passada, deixant-nos un regust amarg i una sensació d’impotència. El que fa pocs mesos semblava un equip sòlid i amb idees clares, avui sembla extraviat al desert. I com aquell que recorre el Via Crucis, el Girona FC ha de carregar amb el pes de les seves pròpies debilitats mentre la temporada avança inexorable, i l'abisme s'apropa indefectiblement.

La Setmana Santa, però, també ens recorda que, després de la foscor, de la mort, pot arribar la llum, es pot retornar a la vida. La visita del Betis avui a Montilivi s’eleva com una oportunitat de resurrecció, tot i que l'equip bètic, actualment en un gran estat de forma i amb ambicions europees, no serà precisament un rival fàcil. Però és precisament en aquests partits, en què tot sembla perdut, que emergeixen les redempcions més sonades, i més necessàries.

Una victòria contra el Betis no només significaria sumar tres punts vitals per allunyar-se del pou, sinó que podria ser l’inici d’una nova etapa, d'una resurrecció col·lectiva. Perquè aquest Girona FC, malgrat les seves febleses recents, encara té futbol, orgull i afició per escriure un final de temporada digne. I si a la banqueta qui ha de guiar aquesta resurrecció és Míchel, al camp el profeta hauria de ser, tant sí com no, Stuani, sortint de titular.

Com els relats religiosos més antics, el futbol també està fet de cicles, i potser ara és el moment perquè el Girona FC deixi enrere la seva travessa pel desert i torni a aixecar-se victoriós. No com un miracle, sinó com a resposta a l’esforç, el treball i la voluntat de redimir-se. 

Que aquesta Setmana Santa que avui es tanca, doncs, marqui el punt d’inflexió que el Girona FC necessita. Que Montilivi, avui, sigui escenari de la seva esperada resurrecció.

Whistle. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "Whistle" de Flo Rida, que no és ben bé el que sembla...

En moltes cançons, com en les altres arts, les coses no sempre són el que semblen literalment, sinó que amb l'ús de metàfores hi ha coses que tenen i prenen un altre significat. D'exemples en podem trobar molts, des de l'Estaca de Lluís Llach fins a La Faixa de La Trinca, per posar dos exemples propers.

Els dobles sentits en la música donen molt de joc, especialment quan es volen transmetre missatges altament sexualitzats, com és el cas d'aquesta cançó, en la que escoltem una agradable melodia enganxosa, xiulada amb un to despreocupat, i en realitat rere la metàfora del xiulet s'hi amaga una invitació a la pràctica de la fel·lació.

La funció del xiulet, doncs, en aquesta cançó és doble: musicalment, és un element distintiu del tema; simbòlicament, conté una alta càrrega sexual, fet que ha generat certa controvèrsia, essent criticada des de la perspectiva de gènere.

I és que parafrasejant l'expressió "per què diuen amor quan volen dir sexe?", amb aquesta cançó podríem dir "per què diuen xiulet quan volen dir fel·lació?"