El darrer canvi del canvi de model de recollida de residus

L’Ajuntament de Girona ja ho ha aprovat. En qüestió de mesos, previsiblement a principis de l'any vinent, tornaran al carrer tots els contenidors, els de totes les fraccions. Això sí, seguiran essent dels tancats que cal obrir amb targeta. Els contenidors tornaran allà on s'han mantingut, mentre que allà on es fa el porta a porta es mantindrà aquest sistema, així com a les zones on hi ha recollida amb àrees temporals.

Reconec tot plegat em produeix opinions contradictòries, o si més no farcides de matisos. Per una banda, celebro que s’obri una escletxa (una modificació del contracte no poc important) per millorar un servei que fa temps que no funciona com cal i, per una altra banda, lamento que precisament això sigui l'evidència que en el seu moment no es va dimensionar bé, ni econòmicament ni operativament, el contracte.

És inevitable la sensació de ser els conillets d’Índies d’un sistema, als ulls d'ara, mal planificat des del començament, amb una implantació que ha coincidit, precisament, amb un increment de la taxa d'escombraries, factor que ha desesperat encara més els veïns i veïnes, que hem vist que paguem més, però no tenim un servei a l’alçada.

Amb la modificació aprovada, a partir de l'any vinent als barris que ja tenim contenidors tancats podrem llençar les escombraries cada dia i a qualsevol hora, obrint-los amb la targeta. Aleshores jo em pregunto: si haguéssim començat per aquí, no ens hauríem estalviat molts maldecaps? Aquest model, més flexible, més racional, podria haver estat un bon punt de partida i potser no hauria generat tant de rebuig.

Ara bé, aquest canvi s’hauria de notar. I no només en la comoditat i facilitat per a llençar les escombraries, sobretot s'hauria de notar amb menys escombraries i residus al voltant dels contenidors. És clar que això no passarà per generació espontània: cal pedagogia, informació i persistència per part de l'Ajuntament. La responsabilitat individual existeix, i naturalment cal interpel·lar-la, però no pot suplir les mancances del sistema.

L’altre aspecte que em preocupa és la taxa d'escombraries, incrementada recentment. Si fem bé la recollida selectiva, això s’ha de notar a la butxaca. No pot ser que cada millora vingui acompanyada d’un nou increment. Si volem que la gent cregui en el sistema, cal demostrar que fer-ho bé té recompensa i que es va avançant, tal com diu el mateix ajuntament, amb l'anomenada taxa justa.

És clar que amb aquesta modificació no tot són flors i violes; em sap greu la desigualtat que hi ha entre diferents sistemes. Els barris amb porta a porta i amb àrees temporals continuaran com fins ara, amb dies concrets i horaris limitats, i això accentua més el greuge que senten molts veïns i veïnes. 

Hi ha petites propostes que podrien ajudar. Per exemple, als barris amb porta a porta es canviarà el sac de poda per un cubell més gran. Em sembla bé. Però també caldria una mica de flexibilitat horària, permetre que els veïns tinguin més marge per treure els cubells o més opcions per a fer servir les àrees d'emergència.

I ja que parlem d’aquestes àrees d’emergència, per què no poder-hi llençar totes les fraccions? Ara només serveixen per rebuig i orgànica. Si ja no faran falta als barris amb contenidors tancats, potser caldria pensar com les podem aprofitar millor als barris amb porta a porta.

En definitiva, celebro que es rectifiqui, i confio que no sigui només maquillatge. Si realment volem un sistema de recollida selectiva que funcioni, ha de ser just, eficient i comprensible. I sobretot, ha de fer-nos sentir que val la pena fer les coses bé.

La història no escrita del CE Pontenc

Dies enrere el Girona FC celebrava el seu 95è aniversari; de l'aniversari se'n fa ressò cada any les Efemèrides de Girona: 25 de juliol de 1930 - Es funda el Girona Futbol Club en un local de l'antic Cafè Norat.

El Girona FC és, des de fa moltes dècades, el club de futbol més important de la ciutat de Girona, també des de fa molts anys, el més important de les comarques gironines, tot i que anys enrere clubs com el Palamós o el Figueres li havien fet ombra... Avui, consolidat a l'elit i, confiem que per molts més anys, a la primera divisió, ningú li discuteix la supremacia.

Avui el Girona FC és el primer club de futbol de la ciutat, però no va ser el primer a constituir-se; aquest honor, sembla ser, el té l'Strong FC, fundat l'any 1909. Són d'altres els clubs de futbol que es van fer i desfer en aquella època, a principis del segle XX, tal com recull, per exemple, la Viquipèdia, clubs com l'Sport FC, el Club Patronat, l'Agrupación Juventud, l'Atlètic, el Gerunda, Olímpic, el Catalònia, l'Estudiantil o l'Industrial, i més endavant, a la dècada dels anys 20, el CE Gironí o la Unió Deportiva Girona.

Trobo estrany que en aquest inventari de clubs de futbol gironins no s'esmenti el CE Pontenc, o "Pontense", fundat l'any 1918 i que possiblement és el club actiu (esportiu en general, i de futbol en particular) més longeu de la ciutat, ja que va ser fundat abans que en GEiEG (1919) i que el Girona FC (1930).

Fent una cerca bàsica i ràpida en l'hemeroteca gironina he trobat una referència de l'any 1922 d'una crònica d'un partit (F. C. Sportiu Pontense 1 -  F. C. Cassà 4) publicada a la revista setmanal "Sportiva" el 8 d'agost de 1922. Altres referències posteriors són diferents publicacions del "Diari de Girona d'avisos i notícies" de 1923 i 1925, o de la revista quinzenal "Aigua Cuit", el 20 de desembre de 1925.

La meva impressió és, doncs, que la història del CE Pontenc resta pendent d'escriure's, d'estudiar, recopilar i escriure's. És possible que els documents fundacionals s'hagin perdut, que el mateix club, avui dia, no els tingui, i potser caldria cercar en altres arxius, però la història del futbol gironí no serà completa fins que no s'escrigui, amb un mínim rigor històric, la història de la fundació i els inicis del CE Pontenc o, com es devia dir a l'inici, del F. C. Sportiu Pontense.

En cas d'escriure's aquesta història, la història de l'actual CE Pontenc, a la revista "Som del Pont" estarem encantats de publicar-la...

El pols de Ter Stegen

Pensem un moment en els darrers grans porters del Barça, els que han marcat una època, i a mi, per generació, sobretot me'n venen 4 al cap: Urruti, Zubizarreta, Valdés i Ter Stegen. Cap dels tres primers va marxar del Barça per la porta gran, per diferents circumstàncies cadascun d'ells, tot i ser uns grans porters i donar un altíssim rendiment; Ter Stegen sembla que tampoc ho farà, pel pols que, segurament de forma legítima, està plantejant al club.

Hansi Flick sembla tenir clara la porteria de la pròxima temporada: tot indica que Joan Garcia, el porter de moda i fitxat aquest estiu provinent del RCD Espanyol, serà el porter titular i que Wojciech Szczesny, fitxat d'emergència la temporada passada quan ja estava retirat, i que va donar un bon rendiment, serà el porter suplent.

Iñaki Peña, el porter suplent de Ter Stegen que no va acabar de convèncer Flick hauria de marxar sense massa problemes traspassat a un altre club, i la pedra a la sabata de la porteria blaugrana és el (fins ara) capità, un Ter Stegen amb cartell de transferible fins que es va decidir operar, i que ara sembla que fa més nosa que servei.

Entenc que marxar del Barça no sempre és fàcil, i menys quan tens contracte vigent, per més que el club fitxi un porter per qüestionar-te la titularitat, quan no arrabassar-te-la, per voluntat de l'entrenador. Com es devia sentir Urruti, el gran "Urruti, t'estimo!", quan el Barça va fitxar Zubizarreta? Relegat a la suplència, Urruti no només va deixar el Barça, també es va retirar del futbol.

Ter Stegen devia sentir el mateix amb el fitxatge de Joan Garcia, per bé que el porter alemany no té previst retirar-se, i menys la temporada abans d'arribar a ser, per fi, el titular indiscutible (?) de la seva selecció en un gran torneig, com serà el Mundial de Futbol de l'any vinent. D'aquí que el porter alemany defensi aferrissadament la seva posició al club i al terreny de joc, plantejant un pols al Barça quan aquest ja el veia més fora que dins...

Ter Stegen passarà pel quiròfan i no podrà jugar d'entrada; els mesos de recuperació són claus per habilitar la inscripció de Joan Garcia, i el mercat d'hivern oferirà a Ter Stegen i al Barça una nova oportunitat per gestionar la seva situació, la seva possible sortida, que en cas de produir-se, estaria bé que fos de mutu acord i que permetés al porter alemany sortir per la porta gran del club, no per la del darrere o la de servei...

Els nous lladres entren per la pantalla

Els lladres ja no entren a casa nostra per la finestra, sinó que entren a les nostres vides (que és molt més que entrin a casa nostra) a través de la pantalla. I el que volen no és només robar-nos un objecte concret, com una joia, el cotxe o diners en efectiu, ara l’objectiu és molt més subtil, valuós i intangible: les nostres dades. Ja sabem que, d’un quant temps ençà, la nostra informació personal, les nostres contrasenyes, els nostres comptes bancaris o els nostres hàbits de consum han esdevingut moneda de canvi. Totes les nostres dades tenen un valor enorme al mercat negre digital, i la nova ciberdelinqüència fa servir tota mena d’estratègies per aconseguir-les, la major part de les vegades, sense que ni nosaltres mateixos en siguem conscients.

Aquest tipus d’enganys han crescut molt els últims anys, i cada vegada són més difícils de detectar. Ho veiem cada vegada més sovint als mitjans de comunicació, i el ganxo pot ser una trucada aparentment normal, un missatge de text que simula ser d’una empresa o persona coneguda o una aplicació falsa que instal·lem sense adonar-nos.

Un dels senyals que hem d’activar quan sospitem que alguna comunicació pot ser falsa i delictiva, és la pressa amb què ens demanen que prenguem alguna decisió, quan ens alerten d’una suposada urgència, quan apel·len a la por, quan ens demanen que ens decidim en qüestió de segons; sota aquesta pressió els ciberdelinqüents molt sovint ens desarmen i podem acabar donant-los accés a part de la nostra vida digital i de les nostres dades sense voler-ho.

A més, ara els delinqüents, que sempre solen anar una passa per endavant que la policia, compten amb l’ajuda de la intel·ligència artificial, que permet perpetrar estafes molt més creïbles i versemblants. Amb aquesta tecnologia poden simular la veu d’un familiar, generar textos perfectament redactats i personalitzats, o fins i tot fer trucades automàtiques amb respostes convincents. El perill ja no és només caure en un parany per falta de coneixement, sinó deixar-se enganyar per una simulació que sembla real.

És per tot això que és tan important estar atents, informar-nos i parlar-ne. Desconfiar de missatges que demanen dades, trucades estranyes o peticions urgents. Mai donar contrasenyes o codis per telèfon, i sempre revisar bé les adreces dels enllaços abans de clicar. I si alguna cosa ens fa dubtar, convé aturar-nos, respirar i comentar-ho amb algú (un familiar o la policia) i sobretot no prendre una decisió precipitada.

La millor protecció que tenim és el sentit comú (malgrat que sigui el menys comú de tots els sentits) i el fet de no sentir-nos sols davant d’aquesta realitat. I si quan entren per la porta tanquem amb clau, posem alarma o mirem per l'espiell, també ho hem de fer davant els nous lladres que entren per la pantalla.

Article publicat al número 121 de la revista Parlem de Sarrià.

Heartaches by the Number. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Heartaches by the Number", una cançó country escrita per Harlan Howard que interpretada per Guy Mitchell el 1959 va arribar al capdamunt de les llistes d'èxit.

La cançó parla d’un home atrapat en un cercle de decepcions amoroses, on cada desengany esdevé un "maldecap numerat", traducció aproximada del títol, i tot i la lletra dramàtica i trista, la cançó té un to animat, accentuat pel xiulet que l'introdueix... 

Convertida en un clàssic del country, ha estat versionada, entre d'altres, per Jerry Lee Lewis, Willie Nelson, Rosanne Cash (filla del mític Johnny Cash) i Elvis Costello, o Cyndi Lauper, tot i que en totes aquestes versions, realment extraordinàries, s'han oblidat de xiular...

Així comença... "La maravilla del dolor"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre dels que va contribuir a consolidar un terme del món de la ciència en general, i la física en particular que, aplicat a la psicologia, avui emprem possiblement en excés, especialment durant i després de la pandèmia de la Covid: resiliència.

La resiliència és, en la seva definició de l'àmbit de la tecnologia, la "resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc, donada per una xifra que caracteritza la fragilitat del sòlid", i en l'àmbit de la psicologia la "capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses".

Una figura imprescindible de l'aplicació a la psicologia del concepte de resiliència és el neuròleg, psiquiatre i psicoanalista francès Boris Cyrulnik, sobretot arran de la publicació, l'any 2001, del llibre "Los patitos feos. La resiliencia: una infancia infeliz no determina la vida", tot un èxit editorial i de vendes, tot i que anteriorment ja havia abordat aquesta qüestió al llibre publicat l'any 1999 a França "La maravilla del dolor. El sentido de la resiliencia" (Ediciones Granica, 2001), reeditat l'any 2002 vist l'èxit del llibre publicat posteriorment.

Fa més de vint anys aquests llibres no només em van causar un gran impacte, també em van fer descobrir vides resilients que, possiblement fins aleshores, no les havia definit com a tals...

"La maravilla del dolor. El sentido de la resiliencia", de Boris Cyrulnik, és un llibre que comença així:

No se trata de lo que ustedes creen. No hay desgracia maravillosa. Pero cuando sobreviene la adversidad, ¿hay que someterse? Y si combatimos, ¿con qué armas contamos?

EL DESLUMBRAMIENTO DE CONOCER A NIÑOS QUE SUPERAN LA ADVERSIDAD

Siempre nos han deslumbrado esos niños que saben superar inmensas desgracias y forjarse una vida de hombre, a pesar de todo. Pero esta manera clásica de plantear el problema revela ya la forma como se lo interpreta. Nos "deslumbran" porque han "superado" una inmensa "desgracia". El deslumbramiento y la desgracia ya están relacionados. Y para que el sentimiento de triunfo acuda a la mente del observador, se necesita que el niño lastimado haya tenido tiempo de escribir varios capítulos de su historia y, al volverse así hacia su pasado, pueda advertir que ha triunfado.

Sólo mucho más tarde, al llegar a la "edad de la razón", podemos atribuir significado triunfal al estruendo de la infancia. Y sin embargo, en el instante mismo de la agresión, había ya un sentimiento en que se mezclaban sufrimiento y esperanza. En el momento de la herida, el niño abatido soñaba: "Un día saldré adelante... un día me vengaré... les demostraré..." Y el placer de soñar, combinándose con el dolor de la realidad, le permitía soportarlo. ¿Tal vez el tormento mismo exaltaba la necesidad de imaginar? "Los caminos empantanados tornan más deseable el alba espiritual y más tenaz la exigencia de un ideal".

La desgracia nunca es convertimos en relato, damos un sentido al sufrimiento y comprende-mos, mucho tiempo después, cómo pudimos transformar una desgracia en maravilla, ya que todo hombre herido se ve forzado a la metamorfosis: "Aprendí a transformar la desgracia en una prueba. Si una te baja la cabeza, la otra te la levanta", explica Catherine Enjolet.

Dos palabras organizarán la manera de observar y comprender el misterio de los que han salido adelante y una vez adultos vuelven hacia las cicatrices de su pasado. Son dos palabras extrañas, que preparan nuestra mirada: resiliencia y oxímoron.

Cuando la palabra resiliency nació en la física (soltura de reacción, elasticidad), designaba la capacidad de un cuerpo para resistir un choque. Pero atribuía demasiada importancia a la sustancia. Cuando pasó a las ciencias sociales, significó "la capacidad para triunfar, para vivir y desarrollarse positivamente, de manera socialmente aceptable, a pesar de la fatiga o de la adversidad, que suelen implicar riesgo grave de desenlace negativo". 

¿Cómo volverse humano a pesar de los golpes del destino? Esta pregunta existe apenas tratamos de descubrir el continente olvidado de la infancia.

La darrera presentació?

30 anys i 121 números després sembla que la revista "Parlem de Sarrià" podria tancar una etapa i, confiem, començar-ne una de nova. Una sèrie de circumstàncies, feixugues d'explicar amb detall, ens situen en una mena de període d'incertesa sobre la continuïtat d'aquesta revista tal com l'hem conegut aquests darrers trenta anys.

Les circumstàncies són feixugues d'explicar amb detall, però pel boc gros podríem parlar d'una licitació un xic tortuosa de la impressió que, com el gat de Schrödinger, inclou i no inclou la maquetació, i del lògic desgast i cansament de l'equip motor de la revista. 

Aquesta mena de petita crisi existencial, però, lluny d'amenaçar-ne la continuïtat, li hauria de donar un nou impuls, obrint una nova etapa en la seva edició i garantint-ne el futur, tant des de la perspectiva de la gestió i coordinació dels continguts com, naturalment, de la solvència econòmica. És evident que les revistes locals, ni aquesta ni cap altra, es fan soles, i al darrere hi ha, pressupostos a banda, esforç i dedicació continuats.

En tot cas, mentre acabem de dilucidar si aquesta mena de petita crisi esdevindrà una nova oportunitat, avui a la tarda presentarem com cal el darrer número publicat, amb la ferma voluntat que no sigui, ni de bon tros, la darrera presentació, l'últim ball de la revista "Parlem de Sarrià".

30 anys d’història, 20 anys de trajectòries compartides

Aquest 2025 a Plataforma Educativa celebrem 30 anys d’història, tres dècades de compromís, de projectes compartits, de reptes i, sobretot, d'aprenentatges. 

I si hi ha una cosa que realment ens defineix a les organitzacions, que ens mou i ens dona sentit, són les persones. I enguany, en aquest aniversari tan especial, hem fet una trobada amb les persones professionals que fa més de 20 anys que treballen i formen part del nostre grup d'entitats.

El reconeixement, però, no és només una qüestió de temps, és sobretot una qüestió de trajectòria, de dedicació i de valors viscuts i compartits. Aquestes persones no només han estat testimonis de l'evolució de Plataforma Educativa, sinó que, juntament amb les persones que atenem i acompanyem, n'han estat les protagonistes i el motor de canvi i transformació, sostenint, amb el seu saber fer, la seva expertesa i el seu compromís, el dia a dia de l'entitat. I ho han fet amb una fidelitat i una humanitat que mereixen ser reconegudes i celebrades.

La trobada, celebrada setmanes enrere, va ser un espai de reconnexió, de mirades còmplices, de records compartits i, sobretot, de gratitud.

Avís per als amants

La parella d’amants enxampada inesperadament per la "kiss cam", la càmera del petó, ha esdevingut un autèntic avís per a navegants. Per a molts amants, que intenten mantenir un equilibri, sempre tant fràgil com temptador, entre la discreció i les ganes de gaudir del moment, aquest cas és un avís dels riscos que estan prenent.

El risc zero no existeix, i ja ho sabem que pràcticament l’única manera de no ser enxampat amb l’amant és, ras i curt, no tenir-ne. Avui dia, envoltats de càmeres que ho enregistren tot, costa molt passar desapercebuts. La foscor d’una sala de concerts plena fins a la bandera pot semblar, en teoria, un escenari ideal per a la discreció, però ja s’ha demostrat que ni això és garantia de res.

El moment en què la càmera els va enfocar va ser tant breu, com èpic: ella es va girar en sec, ell es va amagar instintivament, i allò, aquell gest espontani i gairebé còmic, va desemmascarar-los i, inevitablement (?), va fer-los virals. 

Quan comprem una entrada per a un concert, convé llegir la lletra petita. Ara ja ho sabem. Aquesta és part de la que apareixia en l’entrada del darrer concert al qual vaig assistir:

“Promo Arts Music es reserva el dret de gravar i compartir imatges abans, durant o després dels espectacles que tenen lloc als seus espais, incloent-hi imatges del públic, amb l’única finalitat promocional i informativa de les activitats que s’hi duen a terme. El portador de l’entrada reconeix i accepta que la seva imatge personal podrà ser captada durant la seva estada al recinte, i autoritza de forma expressa que pugui ser usada de manera il·limitada i indefinida en qualsevol material informatiu.”

El nostre consentiment, per tant, és implícit. Així doncs, poca cosa podem fer davant la difusió d’una imatge nostra en un concert en aquell context. Una altra cosa molt diferent, naturalment, és el que ha passat després amb la revelació de la identitat d’aquesta parella i de les seves circumstàncies personals (feina, família, etc.). És evident que l’ús que se n’ha fet ha superat amb escreix la "finalitat promocional i informativa" de què parla la lletra petita.

I tornant a la parella i a la seva espontània reacció, penso que potser si, simplement, haguessin fet el que s’esperava d’ells, un petó i prou, tot plegat hauria passat més desapercebut, la càmera hauria canviat de focus buscant una nova parella i ells haurien pogut continuar gaudint del concert, i de la seva relació.

Però així és la vida pública en temps d’hipervisibilitat, i sovint el que més t’exposa no és el que fas, sinó el que intentes amagar.

L'ull del Pont: Sota el Pont de l’Aigua

A diferència de l’aigua trista que el poeta Josep Maria de Sagarra descrivia al poema Girona a la tardor (“Sota del pont camina l’aigua trista, és l’aigua de la pluja de Tots Sants”), sota el Pont de l’Aigua, d’un temps ençà, hi circula una energia molt diferent. El pas dels anys i, sobretot, la intervenció urbanística han transformat aquest espai en un veritable corredor de vida, més enllà del curs del riu, amb la consolidació de la via verda que passa per sota d’una de les seves voltes. Allà on, temps enrere, pràcticament només hi desfilava el riu, la majoria de vegades en silenci, alguns dies fent brogit, ara hi conflueixen persones, bicicletes i una nova manera de recórrer el territori.

Les obres de rehabilitació que s’hi han dut a terme recentment han consolidat l’estructura del pont, corregint afectacions produïdes pel temps i millorant-ne la resistència. Són obres de manteniment totalment necessàries, gairebé imperceptibles per a qui circula per sobre del pont, però vitals per prorrogar i assegurar-ne la vida útil, també per sota.

I és que sota el Pont de l’Aigua hi transcorre la via verda que enllaça el barri del Pont Major, i també el poble de Sarrià de Ter, amb el barri i el pla de Campdorà, amb la mirada posada en la futura i desitjada connexió fins a Celrà. Aquesta via, pensada per a la mobilitat sostenible, permet desplaçar-se a peu o en bicicleta envoltats de natura, seguint el curs del Ter, tal com també es pot fer des de l’altra banda de la riba, des dels barris de Fontajau i Sant Ponç de Girona fins a Sarrià de Ter, en una ruta que ja connecta, a més, amb Sant Gregori i la vall de la Llémena.

Després del temporal Glòria, el projecte de la via verda al barri del Pont Major s’ha consolidat, i s’hi han habilitat punts de descans i s'hi han incorporat elements de protecció que integren el traçat dins el paisatge de ribera. La recuperació d’aquest entorn fins i tot ha permès que formi part del recorregut d’alguna de les cercaviles de la Colla de la Gegantona del Pont.

L’ull del pont, aquest espai inferior sovint ignorat o considerat residual, ha esdevingut una zona transitable. Per sota del Pont de l’Aigua, no només hi passa el riu, sinó també una nova manera d’habitar l’entorn, de fer territori, generant un espai que connecta barris i municipis i, sobretot, persones. On abans hi havia un límit, una barrera, ara hi ha una connexió, un vincle.

El Pont de l’Aigua, doncs, no només uneix per sobre Sarrià de Ter i el Pont Major, sinó que, per sota, dona vida a una altra manera de gaudir del nostre entorn d’una manera més pausada i tranquil·la que ens permet redescobrir els marges del riu des de la vora, i que aposta per un present més verd i sostenible.

Sota el pont, l’aigua, si aquesta ho havia estat mai, ja no és trista, ni camina sola.

Article publicat al número 121 de la revista Parlem de Sarrià.