El català del PSC

El PSC és un partit catalanista. No en dubto (?), o potser millor i en altres paraules, m'agradaria seguir pensant que el PSC és un partit catalanista, pensament que, reconec, s'alimenta per l'ombra d'un dubte raonable.

Aquests dies, quan miro els Telenotícies de TV3, tot sovint veig que en els talls dels mítings del PSC el seu candidat, en Salvador Illa, parla en castellà, tot i fer tots els mítings a Catalunya. I llavors m'assalta el dubte: no hi ha un millor tall de veu en català d'aquell míting, o és TV3 que prioritza els talls en què Illa parla en castellà?

Sigui com sigui, és una realitat que els líders del PSC, naturalment també Salvador Illa, en els seus mítings tot sovint es dirigeixen al públic en castellà, una decisió, no en dubto, del tot pensada, estudiada i premeditada en clau electoral i comunicativa, una decisió, això no obstant, que a mi personalment m'entristeix, tot i que ja no formo part del PSC.

Segur que hi ha raons (talls de veu per als mitjans espanyols, esgarrapar votants d'altres partits, etc.), i fins i tot podria entendre-les, que no compartir, perquè al final es corre el risc d'enfortir el marc mental que defensa que si en castellà a Catalunya també ens podem entendre, no hi ha necessitat de parlar català, entre catalans.

I això, desplaçar la nostra llengua, en un context de preocupant davallada de l'ús social del català em sembla, sobretot, una temeritat que no fa més que alimentar el risc que segueixi encara més arraconada. I el que em fa patir, en clau PSC, és que tard o d'hora es permeti fins i tot normalitzar el parlar castellà al Parlament de Catalunya, una línia vermella que faria bé de no travessar més, després de fer-ho puntualment fa dos anys.

Ara que el Girona FC és en boca de tothom, cal valorar i reconèixer la valuosa contribució que Míchel, el seu entrenador, ha fet a la llengua catalana, més enllà de la seva contribució (igualment valuosa) al futbol, aprenent el català i fent-lo servir com amb normalitat com a llengua vehicular amb els mitjans, amb les persones.

Perquè això és del que es tracta, que a Catalunya ens puguem entendre en català, a banda (no enlloc) d'entendre'ns en castellà. Per això cada vegada que veig en Salvador Illa fent una arenga en castellà en un míting, m'entristeix pensar que el PSC, per les raons que sigui, estigui transvestint el seu marc mental en relació amb la nostra llengua.

La lliga del Girona

D'acord, la lliga l'ha guanyat el Real Madrid, però si aquesta lliga ha de dur algun nom associat, sens dubte és el del Girona FC.

De fet, ja fa moltes jornades, des de l'inici de la temporada, que el Girona FC ha estat sense cap mena de dubte l'equip revelació, però dissabte a la tarda, doblegant novament el Barça i certificant la classificació per a jugar, la temporada vinent, la Lliga de Campions, va inscriure a foc el seu nom a la lliga d'enguany.

I tant és si finalment el Girona FC acaba segon o acaba tercer, per actitud, per joc i per resultats, el Girona FC mereix que la Lliga 2023/24 sigui recordada com la lliga del Girona!

Que el Real Madrid hagi guanyat una nova lliga, la seva trenta-sisena, és una notícia d'aquelles relativament recurrents; que el Girona FC s'hagi classificat per a la Lliga de Campions, i a més en un partit remuntant per dues vegades al Barça (i guanyant-lo per primer cop a Montilivi), és una notícia històrica!

D'aquí que la celebració fos, ben bé, com si s'hagués guanyat un títol; perquè tot i que el Girona FC no ha guanyat cap títol, no ha enlairat cap trofeu, la gran temporada d'enguany s'ha de celebrar i els partits que resten s'han de viure com una festa, més enllà dels resultats.

És més, jo convidaria als seus pròxims rivals (Alabès i València a domicili, Vila-real i Granada a Montilivi) que els fessin el passadís d'honor a l'inici dels partits, en reconeixement de l'extraordinària temporada del Girona FC.

L'orgull gironí, aquests dies, està pels núvols, ben bé toca el cel!

It's Not a Merry Christmas For Me and You. Minuts Musicals de Nadal

Hi ha el Nadal alegre i joliu, en el que dringuen cascavells, com argentins joiells... També hi ha l'anti Nadal, el del Grinch, que no suporta la felicitat dels altres, possiblement, a causa de la infelicitat pròpia. 

I hi ha el Nadal melancòlic, fins i tot un punt depressiu, el que llangueix sota els llums de Nadal pensant, com el que canten The River Indigo a la cançó "It's Not a Merry Christmas For Me and You" quan diuen "pensava que ara seríem més feliços".

Perquè hi ha tant Nadal com persones hi ha al món, perquè, també Nadal, està farcit de matisos...

La penyora en ofrena. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

La penyora en ofrena  

                                   Tirania de l’amor

Tirania de l’amor
si et vull deixar, dius: No em deixis.

Si Tu em deixaves, sóc jo
qui sóc gelós de que ho fessis.

Englantina del camí
fas goig perquè jo et llueixi:

tota la il·lusió que tinc
la vols teva
                    quan te prengui.

Joan Salvat-Papasseit

En blanc?

D'aquí a deu dies hi ha les eleccions al Parlament de Catalunya i tocarà anar a votar. Tinc clar que votaré, però, tinc clar què votaré?

En realitat, el meu vot per aquestes eleccions al Parlament de Catalunya el vaig decidir fa més de dos anys, a mitjans de gener de 2022, i fins i tot vaig deixar per escrit aquesta decisió:  

Ja ho he decidit. A les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. Votaré en blanc perquè no em vull abstenir; votaré en blanc, i no nul, perquè vull que el meu vot sigui vàlid (altra cosa és si serà útil...). Votaré en blanc perquè no vull que el meu vot no se'l quedi ningú, cap partit, cap parlamentari.

M'és igual quan es convoquin, si quan toca o si s'avancen. Votaré en blanc, agafaré el sobre i l'introduiré a l'urna sense cap papereta de cap partit, de cap dels que he votat alguna vegada, de cap dels que no he votat mai, de cap dels que tenen representació parlamentària, de cap dels que no. Res, cap papereta, només el sobre, un sobre orfe de qualsevol sigla.

I si us pregunteu si aquesta decisió és pel tema aquest de la vergonyosa "llicència per edat" del Parlament de Catalunya, doncs sí, però no només. Aquest tema ha estat la gota que ha fet vessar el got, el meu got, i és que ja en tinc la pipa plena de tanta pantomima política. 

És cert que, amb tot el que ha plogut des d'aleshores, aquest tema de la llicència per edat del Parlament de Catalunya avui dia sembla del plistocè, però rellegint l'article, m'he anat autoconvencent de nou:

Estic tip de tanta hipocresia, de tanta comèdia, de tanta lluita caïnita, de tanta escenificació i tan poca versemblança. Estic enfadat i decebut. Possiblement més decebut que enfadat.

Així que si, ja ho he decidit i ho deixo escrit ara i aquí per a no oblidar-me'n. A les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. 

I tant com fa dos anys vaig escriure això, avui podria fer una altra cosa, certament; podria no ser esclau de les meves paraules i alliberar-me amb el meu silenci, respecte del meu vot i votar, com sempre he fet, amb més convenciment o menys, a qui em plagui, sense haver de donar explicacions a ningú més que a mi mateix.

I també podria escoltar els cants de sirena dels partits polítics, i escoltar com diuen que el moment és crític, que hi ha molt en joc, que no s'hi val a badar, que cada vot compta i que si votem malament el país se'n va en orris... Però la hipèrbole electoralista és massa evident i no fa més que alimentar la comèdia, la lluita caïnita, l'escenificació i la poca versemblança.

Així doncs, en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya em seré fidel a mi mateix més que a qualsevol promesa de qualsevol partit, i mantindré el meu vot en blanc, el meu vot de protesta, un vot que expressa, també una trista decepció.

Quan el Pla de l'Horta era una horta

Al llibre "Sarrià de Ter, el paper de la història" (CCG Edicions, 2006), coordinat per Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé, hi ha una magnífica fotografia de principis del segle XX de Valentí Fargnoli des del veïnat de Sarrià de Dalt en la que es veu, a la llunyania, el nucli de Sarrià de Baix, separats ambdós nuclis, essencialment, per camps, alguns masos i hortes.

Part dels camps que es veuen en aquesta fotografia de Valentí Fargnoli pertanyen a l'actual barri del Pla de l'Horta de Sarrià de Ter, urbanitzat a partir dels anys setanta i que conserva, com a vestigi d'èpoques pretèrites, la casa de l'Horta.

D'altra banda, en el llibre "Sarrià de Ter" (2007) de la col·lecció de Monografies dels Quaderns de la Revista de Girona, escrit per l'historiador Javier Antón Pelayo, hi ha una fotografia, datada de l'any 1960, en la que es veu el nucli de Sarrià de Baix, presidit per l'església de la Misericòrdia, des de la casa de l'Horta, en la que es veu la seva característica tanca, conservada en part, encara avui.

Veient aquestes fotografies, especialment la segona, puc imaginar-me un joveníssim Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé jugant per aquells entorns, quan el Pla de l'Horta era, simplement, una horta.

D'aquests records d'infància i joventut, i de moltes altres qüestions de la seva vida (la docència, la política, els llibres d'història i d'històries, i fins i tot els orgues!) en vam parlar, dies enrere, amb en Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé a l'entrevista que li vaig fer al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar. 

No dimiteix

Per alegria de molts, i enuig de molts altres, finalment Pedro Sánchez no dimiteix i seguirà essent el president del govern espanyol. La seva declaració d'ahir, anunciant la seva no dimissió, en principi tanca aquesta crisi institucional inèdita, i dibuixa un escenari, per si encara no ho era prou, d'increment de la tensió i la crispació política. 

Molts han fet un paral·lelisme entre la decisió del president Sánchez de no dimitir i la decisió de Xavi Hernàndez de seguir com a entrenador del Barça, però jo no ho veig exactament igual: mentre que Xavi sí que va dir, clarament i diàfana, que plegava (una dimissió en diferit), Pedro Sánchez només va dir que havia de pensar si dimitir o no, si bé és cert que tot indicava, fins i tot l'inici de la seva declaració, que dimitiria.

Diu que segueix, però que no segueix com si res, i potser caldrà esperar uns dies (o qui sap si avui mateix) per transformar les seves paraules en acció política, en fets i decisions concretes que vagin en la direcció de la regeneració de la política, allò que va dir del punt i a part, literalment, amb aquestes paraules:

"Esta decisión no supone un punto y seguido, es un punto y aparte. Se lo garantizo. Por eso asumo ante ustedes mi compromiso de trabajar sin descanso, con firmeza y con serenidad por la regeneración pendiente de nuestra democracia y por el avance y la consolidación de derechos y de libertades."

Sembla força clar que per ell aquesta qüestió ha de centrar l'acció política d'aquesta legislatura, aquesta regeneració pendent de la nostra democràcia, que entenem que es referia, sobretot, a les altes instàncies del poder judicial, però cal tenir present que, tot i que amb aquesta jugada ha sortit reforçat, la seva estabilitat parlamentària segueix essent fràgil, molt fràgil.

A més, caldrà veure com queda el panorama polític després de les eleccions al Parlament de Catalunya, més tenint present que la seva jugada està impactant de ple en aquesta campanya electoral, l'altra derivada (per molts la principal) de la seva crisi institucional.

La decisió

Mentre el president Puigdemont, de nou cap de llista a les eleccions al Parlament, ha anunciat que, ara sí de totes totes i passi el que passi, tornarà, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, dies enrere va anunciar que es retirava uns dies per pensar i reflexionar, i decidir si dimiteix o no.

Ambdós, a la seva manera i per circumstàncies diferents, han projectat un escenari anticipant una decisió certament transcendental que, més enllà de les previsibles implicacions personals, condicionen intensament la campanya electoral.

La carta de Pedro Sánchez, responent a la decisió d'un jutge d'acceptar la causa contra la seva dona, va sorprendre propis i estranys; va sorprendre per inèdita, i també perquè, certament, sembla que la causa contra la seva dona té més aviat poc recorregut.

En l'impàs d'espera, fins que avui faci pública la seva decisió, qui més qui menys s'ha preguntat si tot plegat respon només a qüestions personals, o si el rerefons també és polític i estratègic, convertint el seu anunci de possible dimissió en una jugada mestra (?) per condicionar la campanya electoral.

És evident que, de moment, el que sí que ha aconseguit és situar-se al centre del debat polític de la campanya electoral de les eleccions al Parlament (sense oblidar que després vindran les europees), i mobilitzar el seu electorat, que no és poc.

I si la seva carta, amb el seu anunci anticipat d'una decisió, ja ha generat un gran rebombori polític, la seva decisió, sigui quina sigui la que comuniqui avui, segur que seguirà aixecant polseguera i seguirà marcant, per a bé i per a mal, la campanya electoral d'unes eleccions al Parlament que, d'altra banda, sembla ens seguiren dibuixant un escenari d'inestabilitat política a Catalunya, i de retruc a Espanya.

I pel que fa a la decisió, em sorprendria que decidís seguir, així com si res... Aquesta crisi (personal i política), penso, només es pot tancar amb una dimissió, o amb una qüestió de confiança... Veurem.

Don't Shoot Me Santa. Minuts Musicals de Nadal

Les cançons de Nadal no només són un gènere, tot i que musicalment divers, en si mateix, per alguns grups també representen, o han representat, tota una tradició.

Una bona mostra són les nadales que, any rere any, entre el 2006 i el 2016, van publicar el grup de indie rock The Killers, i que a finals de 2016, just abans de Nadal, van recopilar en el disc "Don't Waste Your Wishes".

Entre les nadales hi ha la cançó d'avui, "Don't Shoot Me Santa", la segona que van publicar, l'any 2007, com a senzill nadalenc. En la cançó, efectivament, el protagonista, un nen entremaliat, suplica a un Pare Noel, que se li presenta amb una pistola carregada, que no li dispari, mentre intenta justificar les seves trapelleries...

The Killers, per cert, tenen entre els seus èxits la cançó "Human"...

Perquè has vingut. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Perquè has vingut  

                                   Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs  
i han dit llur joia
                           envejosa  
                                        a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,  
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas 
- qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:  
diré el teu nom  
                        i el cantarà l'alosa.

Joan Salvat-Papasseit