Així comença... "Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà" (Diputació de Girona, 1988), de Joaquim Gironella i Garañana, que a les portes de les festes de Nadal pren un valor especial, en aquest món cada vegada més globalitzat en el que vivim, on les celebracions tendeixen a uniformar-se; llibres com aquest ens ajuden a recuperar, valorar i, m'agradaria, preservar les tradicions pròpies, la memòria col·lectiva i una manera singular d’entendre les festes, arrelada al nostre territori i a la nostra història.

"Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà" és un llibre que, en la introducció del mateix autor, comença així:

EL PRESENT TREBALL és fruit de la gran afecció que de sempre hem tingut per les nostres tradicions, llegendes i costums, molts dels quals avui són gairebé extingits o almenys molt oblidats, però que antigament havien estat la sal i el pebre de la comarca de l'Alt Empordà, amb la qual ens sentim tan vinculats per haver-hi vist la llum primera.

La tradició és tot allò que el poble sap de memòria, sigui de l'ordre que sigui, mentre no reconegui un origen o una procedència erudita.

El costum, pròpiament dit, és allò que de manera intuïtiva hom pot fer cada dia i en un moment determinat de l'any. No és, per tant, un fet aïllat i deslligat completament del que l'envolta i forma part del mateix costum, sense ésser precisament una pràctica.

El nostre modest propòsit és el de procurar salvar de l'oblit els costums i tradicions de l'avior, tan abundants a la nostra comarca de l'Alt Empordà i molts d'ells interessants, si bé desconeguts gairebé per la majoria, especialment per la joventut. Per això hem decidit recopilar moltes d'aquestes tradicions i costums, unes vegades valent-nos de ploma aliena i, d'altres, gràcies a les nostres pròpies recerques.

Aquí va, doncs, la justificació d'aquest treball, esperant que els qui tinguin a bé llegir-lo siguin almenys indulgents i comprenguin el nostre interès a portar-lo a terme.

Fre al cotxe elèctric?

D'aquí a poc més d'un any, a casa haurem de prendre una decisió important: què fem amb el cotxe que tenim actualment? El consens familiar, si més no, és clar en una cosa: el canviarem. També coincidim que el nou vehicle hauria de ser una mica més gran i amb més capacitat de maleter. On no ens posem gens d'acord és en la qüestió clau: ha de ser de combustió, híbrid o elèctric?

Ara mateix, pràcticament l'únic defensor del cotxe 100% elèctric soc jo. I no ho tinc fàcil. Arguments com la manca de punts de càrrega, les limitacions reals de l’autonomia, sobretot quan es fan trajectes llargs (a Madrid, per exemple...), o els vídeos virals de bateries que exploten o s’incendien em fan trontollar un argumentari que, sobre el paper, semblava sòlid i convincent.

Per si no n’hi hagués prou, darrerament ha aparegut un nou element que complica encara més el debat. Europa sembla disposada a fer marxa enrere i permetre la venda de vehicles de combustió més enllà del 2035, fruit, sobretot, de la pressió del sector de l'automòbil. Una decisió que, si s'acaba confirmant, suposa un impuls clar per als vehicles de combustió i els híbrids, i un fre evident als cotxes elèctrics, que fins ara semblaven destinats a imposar-se, si més no imperatiu legal més que no pas per convicció col·lectiva, a partir d'aquella data.

Aquesta pilotada endavant envia, penso jo, un missatge ambigu en relació amb la reducció de les emissions, vinculada a l'electrificació del parc automobilístic: si ni tan sols Europa té clar cap on va, com se suposa que els consumidors hem de fer una aposta ferma i tranquil·la per una tecnologia que encara genera tants dubtes? La sensació és que el relat de la transició energètica en l'àmbit de la mobilitat grinyola, o si més no té moltes resistències (potser tantes com dubtes), i que el fre no el posa només el mercat i la indústria, sinó també la política, que segurament tampoc està fent com caldria els seus deures.

Encara queda temps per prendre la decisió definitiva, però avui, ara mateix, la impressió és que, molt probablement, ens quedarem a mig camí. Ni combustió pura ni elèctric del tot: avui la decisió de més consens seria un vehicle híbrid. Una mena de solució intermèdia que, al capdavall, no deixa de ser un vehicle de combustió vestit amb pell d’elèctric. Una decisió sobretot pragmàtica, potser, però també el reflex d'un futur que semblava que havia de ser clar i que la realitat el fa, de moment, inabastable.

La saviesa ancestral de la Teresa

Hi ha persones que, quan moren, amb elles es mor quelcom més que la seva vida, la seva existència: també es mor, en part, el seu coneixement, un coneixement que, per més que el tinguem escrit col·lectivament, individualment es transmet sobretot per via oral i per proximitat, a través de la convivència. Hi pensava dies enrere, arran de la mort de la Teresa, la mare de la meva tia Maria, de Cantallops. 

La Teresa era una dona sàvia; tenia una saviesa curulla de coneixements, d'aquells que cada vegada abunden menys, coneixements arrelats a la terra i als seus fruits, coneixements forjats i transmesos amb estima i, per moments, duresa, coneixements d'un món que a poc a poc s'apaivaga, en aquesta nostra societat cada vegada més urbana, i en aquest món rural cada vegada més industrialitzat.

Les seves netes, en representació de la família, d'alguna manera en parlaven, de la seva saviesa, l'altre dia a la cerimònia de comiat, quan recordaven els formatges i recuits que feia, les truites de patata o els guisats; també quan parlaven de les plantes que recol·lectava, i de la seva prodigiosa memòria, un pou de coneixement que abastava més anys dels que tenia, ja que era depositària de la memòria dels seus pares i avantpassats...

Avui dia, en aquesta societat líquida, també és líquida la nostra memòria, i volàtils i vaporosos els nostres coneixements. Sincerament, escoltant a la Teresa, com m'havia passat també escoltant a la meva àvia Juanita, més d'una vegada em sentia com un autèntic ignorant...

Els seus coneixements eren petris, sòlids com ho era, també, la seva capacitat de treball. Amb la Teresa, a banda de taula i menges, també havíem compartit estones de treball a l'olivar, i fins que la salut la va acompanyar, més enllà dels noranta-dos anys, sempre la veies collint olives, repassant per allà on havíem passat, sense deixar-ne cap per perduda, amb una constància i resistència admirables.

La duresa de la seva vida, ja des de la seva infància, vivint a muntanya i a pagès, la va enfortir en saviesa, coneixement i resistència; i sota la robustesa del seu cos, bategava amb força un cor generós, amb una gran capacitat d'estimar i de fer-se estimar, naturalment per la família, i també pels qui al llarg dels seus noranta-cinc anys la vam conèixer i tractar. 

El dia del seu enterrament, escoltant les sinceres i encertades paraules de les seves netes, pensava que aquell dia no només ens acomiadàvem d'una persona molt estimada, sinó també d'una part d’aquesta saviesa ancestral que ella encarnava.

DEP, Teresa.

Així comença... "Difamació"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Difamació" (Club Editor, 2025), d'Eva Piquer, que no deixa indiferent a ningú que l'hagi llegit i, fins i tot, a ningú que no l'hagi llegit, ja que d'una manera més o menys implícita, és d'aquells llibres que generen adhesió o animadversió cap a l'escriptora difamada, o cap a l'articulista difamador.

El llibre, petit i breu, i alhora potent, és un assaig en el qual l'autora relata la difamació patida en primera persona al llarg d'anys, i reflexiona com la difamació pot arribar a afectar profundament la vida d’una persona, també la seva reputació, no només per la difamació en si, també per la dimensió, avui dia, de la propagació impune de mentides i desqualificacions injustes a través de les xarxes socials.

El llibre serveix també per a la reflexió personal: qui estigui lliure de difamar (segons el diccionari, "dir mal (d’algú) cercant de fer mal al seu bon nom, a la seva reputació"), que llenci la primera pedra!

"Difamació" és un llibre que comença així:

Els meus vint-i-tres anys i jo som a Nova York, on hem vingut a mirar-nos el món conegut des de fora, a treballar com a corresponsals i a perdre'ns per llibreries de nou i de vell. A la Strand del carrer 12 amb Broadway m'encanto amb exemplars antics de la revista Time i em deixo atrapar per un article sobre l'art de fer i mantenir enemics. L'autor sosté que un enemic és un tresor a preservar perquè és l'única persona que sempre pensa en tu: quan no t'ataca en públic, t'ataca en privat.

Un enemic pot sorgir del no-res i per no res, llegeixo. I només tens dos camins: o l'ignores o el mates. O fas com si no hi fos o l'esborres literalment del mapa. Però ha de ser un crim perfecte: l'enemic no pot veure que tu n'ets l'assassí, o morirà feliç perquè haurà aconseguit l'objectiu d'amargar-te l'existència.

Soc massa jove per tenir enemics. És més: el primer enemic que tindré mai és ara mateix tan bon amic meu que d'aquí a uns mesos vindrà a passar dues setmanes al piset minúscul del carrer 60 que ens han permès llogar a mitges amb un altre català malgrat no tenir nòmina.

Atzucac o polvorí…

 "Carreró o camí que no té sortida." Aquesta és la definició del diccionari de la paraula atzucac, i aquesta és la situació que, avui en dia, té la porteria del Girona FC. Més que una paradoxa, la situació de la porteria del Girona FC sembla una maledicció.

El porter titular està en hores baixes; després d'un nefast inici de temporada amb errades clamoroses que van costar punts, semblava haver recuperat el seu gran nivell amb aturades de mèrit, d'aquelles que fan guanyar o salvar punts, en els darrers partits, fins que a la darrera jornada van tornar les errades clamoroses...

El teòric porter suplent, el que li podria disputar el lloc, està en una mena de "mira'm i no em toquis", ja que, fitxat a darrera hora a l'inici de temporada i sense haver disputat cap minut amb el Girona FC en partit oficial, vol mantenir aquesta condició per poder marxar en el mercat d'hivern; si juga ni que sigui un instant, la possibilitat de marxar del club per buscar minuts se li esvairia.

El tercer porter, titular fa unes temporades i suplent les anteriors, està lesionat i, per tant, no ha pogut ser una solució provisional, i el quart porter, jove i del planter gironí, està massa verd, encara, com va mostrar en l'oportunitat que va tenir, segurament precipitada per les circumstàncies...

És evident que aquesta situació amaga una realitat que s'intueix, més que no es manifesta des del club, i és que el fitxatge del teòric porter suplent, amb possibilitats de ser titular, va ser més una oportunitat de mercat, i per tant de la direcció esportiva, que no una aposta de l'entrenador, ja que si no l'hauria fet jugar, i potser consolidar com a titular, fa unes quantes jornades...

Ara l'entrenador del Girona FC només pot confiar a cegues en el porter titular, en hores baixes, i esperar que el mercat d'hivern li porti un altre porter suplent, amb possibilitats de disputar-li el lloc...

"Lloc o edifici convenientment disposat per a guardar-hi pólvora i altres explosius". Aquesta és la definició del diccionari de la paraula polvorí, i aquesta és la situació en què ens pensàvem que es convertiria la porteria del Barça aquesta temporada, amb el fitxatge del fins ara porter de l'Espanyol, que s'ha convertit, per voluntat de l'entrenador, en titular indiscutible; i de fet, per l'entrenador, el porter fins a la temporada passada titular indiscutible, ja recuperat de la lesió, sembla que passarà a ser el tercer porter, per darrere del porter  suplent, el popular porter fumador...

La gestió de les porteries, en els equips de futbol, és una d'aquelles carpetes sensibles i complexes perquè, per la seva especialització, les peces són més limitades, també les oportunitats de jugar. Mesos enrere semblava que la porteria del Barça seria un polvorí, i ara més aviat sembla una bassa d'oli; pel que fa a la del Girona FC, confio que més aviat que tard trobi una sortida de garanties que li permeti deixar enrere l'atzucac...

Una portada de traca i mocador!

 La portada del número 122 de la revista Parlem de Sarrià m'encanta! M'agrada per seva la composició, per l'enquadrament i la llum, i també m'agrada pel que representa, pel moment precís que descriu: l'esclat d'eufòria del final del pregó de la darrera Festa Major de Sarrià de Ter!

Reconec que, més enllà del mèrit de la fotografia, feta per Josep Brugada Gutiérrez-Ravé a peu de carrer, sota la balconada de l'ajuntament, de capturar aquest instant, la imatge em transporta als nervis, l'alegria i l'honor d'haver participat en aquell pregó col·lectiu que vam fer l'Associació Cultural Ona Sarrià.

Mentre preparàvem el pregó, més enllà de pensar el missatge, el què volíem dir, també vam pensar en com ho volíem dir, i aquí de seguida vam coincidir a convertir el balcó de l'Ajuntament de Sarrià de Ter en un estudi de ràdio, fent un pregó radiofònic; i de la colla hi ha qui va anar més enllà i va proposar fer esclatar un petit castell de focs al final del pregó, i segurament aquest detall, més enllà del que vam dir i de com ho vam dir, va ser el que més impacte va causar en el públic, que va reaccionar fent un gran "oooooooh!"

Va ser una magnífica coda del pregó, la guinda del pastís, va ser, literalment, la traca final d'un moment emocionant que la fotografia de la portada va saber recollir, i que fa que encara ressoni, traca i emocions, quan la miro.

Una magnífica portada per una magnífica revista, que fareu bé de fullejar i, per descomptat, de llegir!

Així comença... "Mi hermano persigue dinosaurios"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Mi hermano persigue dinosaurios" (Nube de tinta, 2017), del jove escriptor italià Giacomo Mazzariol, una novel·la autobiogràfica divertida i emotiva en què l’autor explica la seva relació amb el seu germà petit, en Giovanni, que té síndrome de Down.

Per bé que la síndrome de Down té el seu propi dia mundial, el 21 de març, m'ha semblat oportú recordar aquest llibre amb motiu del Dia internacional de les persones amb discapacitat, que se celebra cada 3 de desembre.

"Mi hermano persigue dinosaurios" és un llibre que comença així:

En fin, esta es la historia de Giovanni.

Giovanni, que va a comprar un helado.

-¿Cono o vasito?

-¡Cono!

-Pero si el cono no te gusta.

-¡Qué más da! Tampoco me gusta el vasito.

Giovanni, que a sus trece años tiene una sonrisa más ancha que sus gafas. Que le roba el sombrero a un vagabundo y se va corriendo; que adora a los dinosaurios y el rojo; que va al cine con una amiga, vuelve a casa y anuncia: «Me he casado». Giovanni, que baila en medio de la plaza, solo, al ritmo de la música de un artista callejero, y los transeúntes, uno tras otro, se sueltan y empiezan a imitarlo: Giovanni es un tipo que hace bailar plazas enteras. Giovanni, para quien el tiempo siempre son veinte minutos, nunca más de veinte minutos: si alguien se va de vacaciones durante un mes, se ha ausentado veinte minutos. Giovanni, que sabe ser agotador, extenuante, que cada día sale al jardín y les lleva una flor a sus hermanas. Y si es invierno y no encuentra la flor, solo les lleva hojas secas.

Giovanni es mi hermano. Y esta también es mi historia. Yo tengo diecinueve años, me llamo Giacomo.

Amigurumis. Entrevista a Fina Suñer Soler

Amigurumis. Reconec que és una paraula que, abans d'aquesta entrevista, no coneixia i, si l'havia escoltat mai, no me'n recordava. Sí que n'havia vist, d'amigurumis, tot i que no sabia com es deien fins que, en aquesta entrevista, la Fina Suñer Soler, que en fa com a afició, me'n va parlar amb passió.

Cercant-ne l'origen, la paraula és la combinació dels termes japonesos "ami" (teixir amb ganxet o mitja) i "nuigurumi" (nino de peluix), i el resultat són aquestes figures petites i simpàtiques, de colors vius, fetes amb ganxet.

Amb la Fina vam parlar dels amigurumis que fa i que té a casa, i també vam parlar de cosir i de les seves màquines de cosir, de les dues que té, una d'elles centenària!

De tot això i molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

El català, és cosa de pocs!

 "El català, cosa de tots". Aquest era el lema d'una campanya institucional de la Generalitat de Catalunya de principis dels anys vuitanta del segle passat, protagonitzada per La Norma. Aquesta era la campanya i la voluntat era estendre'n l'ús i normalitzar el català com a llengua d'ús habitual, especialment entre la població immigrant. 

Dècades després pensava que l'única esmena que caldria fer al lema d'aquesta campanya ("El català, cosa de tots") seria per la seva manca d'inclusió del llenguatge en clau de gènere, per aquest "tots", però em sembla que, veient el detall territorial de les dades de la darrera Enquesta d'usos lingüístics de la població, difoses la setmana passada, la qüestió de gènere no sembla que sigui el problema principal. I si la voluntat d'aleshores era que el català fos cosa de tots i de totes, de tothom o de tot ser, la realitat, avui dia, és que el català és cosa de pocs, de pocs i de poques, de cada vegada menys població de Catalunya.

Les dades recents mostren una pèrdua clara de l'ús del català com a llengua habitual, sobretot a les zones urbanes i metropolitanes, on la presència del català ha anat retrocedint. La fractura lingüística territorial cada vegada es fa més evident: mentre que en alguns àmbits rurals el català continua sent majoritari, als grans nuclis urbans retrocedeix de manera sostinguda, fins i tot a Girona! I aquí hi ha un factor global que, a més a més, ens juga en contra: la tendència, a escala planetària, d'una concentració més gran de la població a les ciutats, just allà on, en el nostre territori, el català és menys present i més difícil de fer prevaldre.

Els canvis demogràfics de les darreres dècades, naturalment, també tenen un pes important i representen tot un repte, a risc de caure en discursos extremistes discriminatoris. En molts barris, també en molts patis d'escola, el castellà funciona com a llengua habitual i, si el català no apareix amb naturalitat en  aquests espais socials, educatius o comunitaris, és difícil que s'hi arreli.

La politització del debat lingüístic tampoc no ajuda, i quan una llengua és percebuda com un símbol ideològic abans que com un patrimoni compartit, pot generar més refracció que atracció, esdevenint menys permeable. L'ús de la llengua com un separador entre "l'ells" i el "nosaltres", i no com un aglutinador, genera prejudicis i barreres cada vegada més difícils de superar.

El català, doncs, va perdent terreny, alhora que necessita fer grans esforços per fer-se veure en els grans productes de consum, com la música i el cinema, i sobretot les xarxes socials, fent que cada vegada tinguem més infants i joves que creixen i se socialitzen en entorns físics (patis d'escola, carrer, etc.) i digitals (xarxes socials, música, cinema, etc.) amb poca presència del català.

Preocupen aquestes dades, preocupa aquest retrocés de l'ús habitual del català a Catalunya, i sobretot preocupa que aquest senyal d'alarma, aquest SOS del català, no sigui percebut com a això, com un senyal, sinó que condueixi a la resignació...

Així comença... "Atrapada en el espejo"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, tot i publicar-se fa 18 anys, segueix essent, malauradament, d'actualitat...

"Atrapada en el espejo" (El Aleph Editores, 2007), de Gemma Lienas, explica la història de la Laura, una noia que queda atrapada en una relació de parella marcada pel control i la manipulació, a través de la veu de la Gina, la seva millor amiga, que a partir de la sobtada mort de la Laura, fa una relectura de la seva vida per intentar entendre les causes de la seva mort.

El llibre, tota una referència de la lluita contra la violència masclista, ens ajuda a entendre com aquesta s'emmascara sota l'aparença de l'amor, i entendre la dificultat de detectar-la i fer-la aflorar, i per això quasi vint anys després de la seva publicació, segueix essent una eina de sensibilització per a la lluita i erradicació de les violències contra les dones.

"Atrapada en el espejo" és un llibre que comença així:

Laura ha muerto.

La noticia me llegó inesperadamente, mediante un mensaje grabado por Ana, su madre, en el contestador de mi móvil. Aquella información tan breve me penetró en el cerebro como si me hubieran clavado un punzón con fuerza.

Maldije a Ana hasta el tuétano. Laura ha muerto. Así, con una frase de tres palabras y nada más.

Una frase que me había dejado una taquicardia vertiginosa en las venas del cuello y la garganta agarrotada alrededor de un grito silencioso.