És qüestió de detalls...

No sé què diu història recent de la cuitat, però per mi, tot i els seus errors (ningú és infal·lible), Joaquim Nadal ha estat el millor alcalde de Girona.

I un dels motius per refermar aquesta afirmació és que, possiblement com cap altre, es passejava la ciutat i en coneixia bé els carrers i els racons. Per a la majoria de ciutadanes i ciutadans això és més important que els grans projectes de ciutat, moltes vegades presentats amb excessiva pompositat per després, esgotat el titular del diari, florir-se en un calaix de l'Ajuntament esperant finançament, o la determinació per executar-lo...

Els veïns i veïnes de Girona, com els de la resta de pobles, viles i ciutats, ens preocupa més que el nostre carrer estigui net i endreçat cada dia, i també hi solem contribuir, en general, deixant les escombraries com pertoca, no embrutant el carrer i utilitzant-lo amb civilitat.

I quan, pel motiu que sigui, hi apareix un desperfecte, confiem que l'Ajuntament, degudament informat, l'arranjarà amb celeritat i diligència, bo i entenent que, com els veïns i veïnes, també vol tenir els carrers nets i endreçats.

Fa més de tres anys que a la vorera del meu carrer, prop de casa, hi ha un desperfecte que, tot i que l'Ajuntament en té coneixement, com a mínim per part de l'AAVV del Pont Major, no s'arranja.

La vorera està enfonsada, sobretot perquè és un punt habitual, tot i que no reglamentari, de càrrega i descàrrega, i quan plou s'hi fa bassa. És fàcil entrebancar-s'hi, i no permet el pas franc de cotxets de mainada o carrets de la compra.

La reparació no sembla massa complicada, i el que m'indigna és que fa la sensació que al govern municipal li és igual l'estat d'aquest petit tros de vorera, com si els i les veïnes de la zona, i que en fem ús, no mereixéssim una vorera en bon estat.

No puc evitar pensar, possiblement de forma equivocada, que aquest desperfecte en un altre indret hauria estat arranjat amb més celeritat i diligència per part de l'Ajuntament.

Que ja faci més de tres anys que aquest tros de vorera estigui malmès i enfonsat, i que no es repari (com tants altres desperfectes de tants altres barris) és senyal que aquest govern municipal té al cap una Girona diferent, i que en aquests detalls lamentablement falla...

Perquè sí, governar una ciutat és, sobretot, qüestió de detalls...

Anar tornant...

Esgotades les quatre setmanes de les vacances d'estiu, m'agradaria pensar que merescudes, i en tot cas us asseguro que aprofitades, avui jo també torno a la feina! El primer dia és d'aterratge, de prioritzar els correus electrònics acumulats, d'ordenar les feines a fer els propers dies, de revisar l'agenda i començar-la omplir de nou amb reunions i tasques, i d'anar escalfant motors per quan, a partir del 13 de setembre, tot ja prengui velocitat de creuer!

Els darrers dies d'agost i els primers de setembre són dies d'anar tornant, i el fet que no tothom hagi tornat de vacances permet prendre'ls com ho fan els futbolistes amb la seva pretemporada: posar-se físicament a to i anar agafant ritme de competició.

Aquests dies, doncs, són dies de molta feina, de molta intensitat, tot i que el ritme de trucades i de correus és més baix, fet que s'agraeix perquè, amb menys interrupcions, puc concentrar-me més en posar-me al dia, reprendre el fil de tot el que vaig deixar embastat a finals de juliol.

El primer dia encara no, que sol ser un dia de treva, però més aviat que tard, lamentablement, arribarà el dia que no podré evitar tenir la sensació que no ho atrapo tot, que la planificació de tasques per moments s'accelera i les cites a l'agenda s'incrementen, i que les reunions van robant temps, i més temps, a la feina de despatx; és aleshores quan s'agraeix un festiu, o encara millor, un pont, per,com amb els ciclistes quan en plena ascensió troben tram de un fals pla, poder recuperar mínimament l'alè i les forces.

Tornar, en aquest cas de les vacances, i contradient Els Amics de les Arts, no és la millor part de l'aventura, però és una part que, inevitablement, convé transitar i superar. I encara gràcies, que hi ha qui no pot tornar de les vacances perquè, simplement, no en té!

Esgotades les quatre setmanes de les vacances d'estiu encara són tres els dies de vacances que tinc pendent de gaudir; serà per les festes de Nadal, que ara, que encara vaig amb pantalons curts, ni tan sols albiro; abans caldrà passar, en el meu cas i el dels i les gironines, per la següent parada: les Fires de Sant Narcís!

A partir d'avui torno de les vacances; no m'ho tingueu en compte, que vaig tornant...

"Dancing With Mr. D". Minuts Musicals amb nom propi

Diuen que els bateries són a la música el que els porters al futbol: uns tipus estranys! Suposo que també era el cas de Charlie Watts, el bateria dels The Rolling Stones, mort aquesta setmana als vuitanta anys.

A la seva manera Charlie Watts també compleix amb aquesta llegenda que sol perseguir a molts bateries, tot i que en seu cas era el contrapunt tranquil de la banda, diuen, el que tocava de peus a terra davant les fortes personalitats de Mick Jagger i Keith Richards., i naturalment també de Brian Jones.

Coincidint amb la trista notícia volia engreixar aquesta llista de cançons amb nom propi amb una de les grans cançons, i amb un nom propi, de The Rolling Stones, "Angie", però finalment m'he decantat per la cançó que obria el disc (Goats Head Soup, 1973) que contenia aquesta meravellosa peça, "Dancing With Mr. D".

La pregunta, doncs, és del tot previsible: qui era Mr. D? Diuen, i la lletra de la cançó irremeiablement t'hi condueix, que es referien al diable, i ja sabem que els Rolling Stones hi tenien especial simpatia!

A punta de navalla, "a sota casa meu"...

Dimarts a la nit. Quina nit! Una nit moguda!

A quarts de dotze acabàvem de mirar el darrer capítol de la primera temporada de "Sweet Tooth", una sèrie entretinguda i interessant sobre les aventures d'un curiós nen en un món devastat per un virus mortal: descoberta del (seu) món, personatges que viren, dilemes mèdics, mascaretes.... Per reprendre aquesta sèrie, basada en un còmic de la factoria DC (Superman, Batman, etc.), haurem d'esperar força mesos, sembla que a mitjans de 2022, ja que la segona temporada ni tan sols està anunciada.

Disposat per entrar plàcidament en el món dels somnis, el serial no va seguir a la televisió sinó al carrer; uns crits em van fer saltar del llit quan amb prou feines havia aclucat els ulls: altra vegada el veí, l'ocupa de torn dels garatges en desús que hi ha al costat de casa, es discutia amb algú. La novetat, aquesta vegada, era que portava un ferro llarg a les mans per marcar distància i protegir-se d'un altre noi, que amb prou feines veia des de la finestra, indiscreta, de casa.

Vam trucar a la policia municipal i pocs minuts després aturaven la baralla i trobaven, sota d'un cotxe, la navalla que menava l'altre noi, i que sembla que va llençar quan va veure les sirenes... Una baralla a punta de navalla, com diria el periodista Tapi Carreras, "a sota casa meu!"

Curiosament aquella mateixa tarda havia enviat un correu electrònic a la Policia Municipal de Girona per denunciar l'ús irregular del garatge del costat de casa, no només pel fet d'estar ocupat, també perquè, sembla, serveix de magatzem de ferralla i altres materials que hi hem vist entrar i sortir...

La situació no és nova, la policia n'està al corrent, ja que també hi ha intervingut en altres incidències (ocupacions, tràfic de drogues, incendis, cops i sorolls, etc) i de moment no sembla que la propietat de l'immoble el vulgui protegir i tancar convenientment...

Em temo que s'estrenarà la segona temporada de "Sweet Tooth" i aquest particular serial de "veïns" seguirà oferint-nos nous capítols dia sí, dia també...

Dues alegries i un disgust

La primera alegria que deuria tenir la meva àvia Juanita, més enllà del meu naixement, deuria ser quan els meus pares li van dir que seria la meva padrina, i que per tant no només tindria un lloc d'honor el dia del meu bateig, també en la meva vida.

No vaig ser el seu primer fillol, de padrina ja en tenia experiència, sí el seu primer nét fillol, després que el meu avi Miquel, el seu home, ho fos del meu germà. Em sento honorat, i orgullós, d'haver-la tingut de padrina, també d'haver tingut com a padrí el meu tio Josep...

El primer disgust vindria anys més tard, quan la meva mare li va dir que jo, tampoc el meu germà, no faria la comunió. Deuria ser un d'aquells disgustos que trasbalsen, ja que aleshores, a mitjans dels anys vuitanta, es donava per descomptat que la mainada fèiem la comunió; un disgust també, més enllà del dia i de la festa, pel que suposava en la vessant més transcendent, ja que la meva àvia era molt catòlica, molt creient...

Jo no recordo cap retret, cap mal gest; la meva mare, fent d'escut, va amortir-nos el cop de la decepció que, ben segur, per la meva àvia Juanita i pel meu avi Miquel, va representar la nostra decisió.

La segona alegria, sempre he pensat des d'aleshores, deuria ser quan em vaig casar, i sobretot per fer-ho per l'Església. Agnòstic convençut no vaig fer-ho per ella, sinó naturalment per la Sira, però em sembla que d'alguna manera aquell dia vaig reparar part del dolor que li vaig causar, sense voler, no fent la comunió. La Sira per ella, també per mi, va ser tota una benedicció!

A vegades les nostres decisions no agraden a tothom, i poden disgustar i fer mal a persones que, com la meva àvia Juanita, estimem incondicionalment. I malgrat això, malgrat el risc que, d'una o altra manera puguin doldre a persones que estimem, les prenem; d'altra manera, de no prendre-les, ens trairíem a nosaltres mateixos.

Hi pensava dies enrere, la vigília de la Mare de Déu d'agost, just quan va fer 10 anys que la meva àvia Juanita es va morir. Ella, al llarg de la seva vida, també va prendre les seves decisions, algunes certament difícils de prendre, transcendentals per a la seva vida, i segur que tampoc del gust de tothom.

Som les decisions que prenem, per bé i per mal, i naturalment a risc d'equivocar-nos.

"Sheena Is a Punk Rocker". Minuts Musicals amb nom propi

A casa ha arribat el punt que si sonen segons quines cançons la resta de la família ja no saben si les estic escoltant jo o la meva filla petita! Ara ja no em sorprèn que la petita escolti cançons de Nirvana, Pixies, Eagles, Dire Strais, Lynyrd Skynyrd, Scorpions, Pink Floyd, The Cure o Ramones!

D'aquests últims no em sona que hagi escoltat aquesta, una cançó amb aires de música surf que van publicar en ple auge del punk britànic, l'any 1977. La protagonista de la cançó, una jove punk que segur que va existir, no sabem com es deia, però Joey Ramone i companyia, sembla ser, es van inspirar en el personatge principal del còmic "Sheena, Queen of the Jungle"; Sheena va ser la primera protagonista d'un còmic, fins aleshores copats només per a herois mascles, molt mascles!

Per cert setmanes enrere va anar d'un trist que la meva filla petita no es compra una samarreta de Ramones clavada a la que jo portava si fa o no fa a la seva edat!

Els calçotets dessota el banyador

Dies enrere em va sorprendre veure un home de la meva edat, si fa o no fa, que vestia uns calçotets dessota el banyador; em pensava que aquesta era, bàsicament, una pràctica de fervorosos adolescents...

Jo no recordo haver-ho fet mai, això, ni tan sols d'adolescent, i reconec que segurament alguna vegada ho hauria agraït, després d'haver patit les coïssors d'alguna malla de banyador a l'entrecuix.

Aquesta és una qüestió recurrent des de fa molts estius, bàsicament des que es van imposar els banyadors tipus bermudes; de petit infants, adolescents i adults vestiem banyadors curts, tipus eslip, és clar que a anys llum de Mark Spitz...

A banda de la funció de contenció, d'evitar fer massa evidents ereccions inesperades i incontrolables, l'ús del calçotet dessota el banyador també podria tenir un altre motiu: hi ha banyadors que, oh sorpresa, no tenen malla! Entenc que en aquests casos convé posar-se un calçotet sota del banyador.

En aquests casos però, jo seria més aviat partidari de posar-me un banyador tipus eslip, com els d'abans o els que encara vesteixen molts nedadors, ja que els calçotets no estan pensats, a priori, per al bany, i no només són de més mal assecar, sinó que sospito que deuen provocar més coïssors a l'entrecuix que les pròpies malles...

Misteris de l'estiu que, per reiteratius que siguin, a mi també em costen de comprendre! 

A Leo Messi

Benvolgut Leo,
un dia les estrelles es van alinear per portar-te des de Rosario i el Club Atlético Newell's Old Boys a Barcelona i al Barça; dies enrere, sembla, es van tornar a alinear, tràgicament, per deixar-te com la cançó de Ja t'ho Diré: suspès en l'aire!

I si tots els camins porten a Roma, sembla prou evident que tots els vents (et) porten a París!

Aleshores, quan tot just eres una jove promesa, va obrar la màgia, i ara tot plegat sembla obra d'un malèfic malefici! El futbol és així, diu el tòpic, però no hauria de ser-ho...

Aquests són dies de sentiments contradictoris, d'aquells agredolços que a vegades tant ens incomoden; no puc evitar estar trist per la teva sortida, i també un punt decebut, en part amb tu, amb part amb el club. De debò no hi havia manera de fer realitat el teu desig de quedar-te i el del club que et quedessis?

Sé que no hi ha només un motiu, que tot aquest sainet és fruit de males decisions que s'han pres, i no totes per part teva... A vegades, tampoc per a tu i per al Barça, voler no és poder!

Trist i decebut, certament, i també agraït; t'estic molt agraït per tot el futbol que ens has regalat durant tots aquests anys, més enllà dels teus èxits personals i títols col·lectius; ha estat un goig veure't jugar amb la samarreta del Barça, i ni tan sols aquesta precipitada sortida en tacarà el record.
Moltes gràcies Leo!

A partir d'ara els nostres camins es separen, i jo seguiré fidel al Barça, per difícil i complicat que sigui ara el seu moment, fins i tot si cal travessar, com diu molta gent, una nova travessia del desert...

I m'agradaria dir-te que et desitjo el millor, però sincerament en allò estrictament esportiu no puc. A partir d'ara no m'alegraré dels teus títols, és més, desitjaré, encara amb més motius i forces, que el PSG no guanyi la Lliga de Campions! No és res personal... O potser una mica sí!

Aquest estiu vaig anar a dormir molt tard per veure't guanyar, finalment i feliç, la Copa Amèrica; però sincerament, ara que ja no vesteixes la samarreta del Barça, m'és igual si no guanyes el Mundial!

Winston Churchill va popularitzar la frase “la política fa estranys companys de llit”, i Groucho Marx la va reblar dient que no era la política la que feia estranys companys de llit sinó el matrimoni. El futbol, i més concretament el negoci del futbol, fa estranys companys de vestidor, i que ara el comparteixis amb Sergio Ramos no deixa de ser un cop de realitat: el futbol és així!

Leo, no dubto del teu barcelonisme i, segurament, acabaràs tornant al club, al teu club, al nostre club, tot i que al contrari de l'Eric Castel, no amb la samarreta... Mentrestant aprendrem a viure el barcelonisme sense tu, mirant de cua d'ull el que fas a París, i confiant que la patacada esportiva sigui de menys magnitud, menys tràgica, que l'econòmica.

A reveure, Leo.

"Romeo and Juliet". Minuts Musicals amb nom propi

Romeu i Julieta és, possiblement, la millor història d'amor que s'ha escrit mai i, tot i ser un autèntic drama, una tragèdia a l'alçada de les clàssiques, la resta d'històries d'amor tard o d'hora hi acaben ressonant, també les nostres, anònimes i per moments anodines...

La cèlebre obra de teatre de William Shakespeare sobre l'amor impossible ha servit d'inspiració per a tot tipus de manifestacions artístiques, i si parlem de cançons destaca especialment "Romeo and Juliet" de Dire Straits.

Mark Knopfler, però, no es va limitar a relatar-nos, cantant, el tràgic drama dels enamorats de Verona, sinó que va endur-se'n el mite cap al seu terreny personal: aleshores Knopfler estava en plena ruptura de relació que tenia amb la cantant Holly Vincent, líder del grup Holly and the Italians.

La cançó, a més, es va gestar en ple procés de transformació de la banda, especialment amb la sortida del germà de Mark Knopfler, el també guitarrista David Knopfler. "Romeo and Juliet" és una de les grans cançons que formen part del tercer disc de Dire Straits, "Making Movies", publicat l'any 1980.

Knopfler ens dibuixa un Romeu encara enamorat d'una Julieta que el percep com una càrrega més... Jo seguiré enamorat dels Dire Straits i de cançons com aquesta!

El cost energètic d'un correu electrònic

L'energia en general, i la transició energètica en particular, centren aquests darrers anys part del debat polític i social a partir de conceptes com pobresa energètica, el propi de transició energètica, o energia renovable, interpel·lant-nos sobre la responsabilitat personal i col·lectiva que tenim davant la insostenibilitat manifesta del planeta.

Aquest debat, certament polièdric i no exempt de polèmica i controvèrsia, inclou tant la producció de l'energia com el consum, és a dir, com produïm l'energia i com la utilitzem, com la consumim, pel que és un debat que no només interpel·la a les empreses energètiques, també a tots i totes nosaltres, siguem empreses, administracions, entitats o, simplement, ciutadanes i ciutadans.

Aquests darrers mesos el debat s'ha centrat en dues qüestions molt concretes: l'horari de la rentadora, en motiu del canvi tarifari implementat a Espanya, i la conveniència o no d'instal·lar parcs solars i molins de vent al territori, especialment a l'Alt Empordà. Aquestes qüestions, en el fons, giren al voltant dels dos grans temes: com generem l'energia i com la consumim, en aquest cas quan la consumim!

La rentadora s'ha erigit com a símbol del consum energètic, i el seu horari en un autèntic trencaclosques per a moltes famílies, més enllà dels "mems" i les bromes que han circulat per internet. I si bé és cert que la rentadora és un electrodomèstic que consumeix molta energia, també en consumim molta, possiblement més de la que ens pensem, fent altres coses aparentment innòcues per al medi ambient: escriure un correu electrònic, veure una sèrie a Netflix o fer una videoconferència.

Sí, internet també gasta molta energia, i segurament en podríem fer un ús més sostenible.

Internet consumeix molta electricitat per a que funcioni, i nosaltres, com a consumidores i consumidors, volem que ens arribi a alta velocitat i sense interferències. Internet necessita electricitat per a fer funcionar tota la seva infraestructura (pensem ens els routers i altres aparells que tenim instal·lats, i connectats a la xarxa elèctrica, a casa), necessita espai per emmagatzemar dades, necessita refrigerar els servidors que emmagatzemen les nostres dades (això del núvol sembla molt ecològic, però en realitat no ho és tant!), i necessita electricitat per a fer funcionar tot el que connectem a internet, que cada vegada són més coses!

Un estudi de la Diputació de Palència situava el consum energètic derivat de Internet en el 10% del consum d'electricitat de la Unió Europea, el 7% de consum a nivell mundial, amb una demanda que es duplica cada dos anys i amb més del 50% d'aquest consum d'electricitat precedent de fons no renovables i contaminants com el carbó i l'energia nuclear.

Quant contamina un correu electrònic?
Es calcula que cada correu electrònic genera uns 10gr de CO2, pel que si en rebem o enviem uns 3 al dia, és a dir uns 1.000 cada any, la petjada ecològica del nostre correu equivaldria a uns 10kg de CO2 cada any. Us pot semblar poca cosa, i en part és cert; la incidència del correu electrònic en la nostra contribució de generació de CO2 representa només el 0,5%; però per poc que sigui, segur que podem prendre decisions per minimitzar-ne l'impacte.

Veure Netflix també contamina; es calcula que cada hora de consum emet 440gr de CO2, pel que una temporada, equivalent a unes 10 hores, emet 4,4kg de CO2. Quantes hores al dia dediqueu a Netflix o a altres plataformes similars?

Zoom també contamina, tot i que les videoconferències i el teletreball també han contribuït a reduir les emissions de CO2 en la mesura que ens han estalviat desplaçaments, tot i que poc a poc anem recuperant la mobilitat, i el teletreball no ha vingut per quedar-se per a tothom, sinó només per a uns quants.

Sigui com sigui el debat continua girant sobre els mateixos dos eixos: com generem energia i com la consumim. Pel que fa al consum, de la mateixa manera que socialment hem après a tancar l'aixeta i a tancar llums, també haurem d'aprendre a racionalitzar altres usos d'aparells elèctrics i de serveis com internet, procurant consumir menys, o consumir el just i necessari.

I naturalment haurem de seguir avançant en la necessitat de generar energia de fonts renovables, prescindint cada vegada més de les d'origen fòssil, i per tant necessitarem anar tancant, espero que positivament per a tothom, o per a la majoria, els debats oberts que avui tenim al territori... 

Article publicat al número 109 de la revista Parlem de Sarrià.

"Patchwork" de paper...

No sé a partir de quin moment vam començar a anomenar "patchwork" el que fins aleshores, i encara ara, es diu a la labor de retalls, ja sabeu, aquella tècnica de costura de cosir trossos de tela, retalls, per a fer una nova peça.

Novament s'imposa l'anglicisme, que, sembla, hem acabat adoptant; serà que fa més modern fer "patchwork" que labor de retalls?

Com les peces fetes amb tela, la revista Parlem de Sarrià també és una labor de retalls, en aquest cas de paper, fent de cada revista una peça única, elaborada amb una pila de retalls, d'articles de diferents temàtiques i signatures. 

No n'és una excepció el darrer número de la revista Parlem de Sarrià!

"Chuck E.'s in Love". Minuts Musicals amb nom propi

Vaig descobrir Rickie Lee Jones un indeterminat matí de dissabte de mitjans dels anys noranta, escoltant Radio3. Recordo que compartia pis amb un amic al genuí barri de Sant Narcís de Girona, i alguns caps de setmana sintonitzava amb un programa radiofònic que em va fer eixamplar els meus gustos musicals: Rickie Lee Jones, PJ Harvey, Bill Withers o Alison Krauss. 

A Rickie Lee Jones jo també la vaig descobrir gràcies al seu "Chuck E.'s in Love", i escoltar aquesta cançó va ser motiu suficient per anar a a la botiga que Discos Coll tenia al carrer Argenteria de Girona per a comprar el disc, ja compacte aleshores, que la contenia, el primer que va publicar la cantant... 

Dilluns de la setmana passada, al migdia, fent ruta amb el cotxe per l'Empordà sintonitzant Radio3 vaig topar amb un programa en el que feien un homenatge al músic i compositor Chuck E. Weiss, sí, el "Chuck E." de la cançó de Rickie Lee Jones, mort dies enrere... 

Chuck E. Weiss, també amic de Tom Waits, en aquell moment parella de Rickie Lee Jones, potser no va tenir una carrera musical tan rellevant, però va ser notable i farcida de bones cançons i moltes col·laboracions amb músics de renom. 

Una trajectòria, possiblement i de forma injusta, eclipsada per la meravellosa cançó que la seva amiga li va dedicar...

Ilaix Moriba: Barça o (més) diners...

Ilaix Moriba és un prometedor jugador de futbol que, des de fa uns mesos, està fent un pols amb la directiva del Barça per la seva renovació, a l'alça.

La situació econòmica del club no està per tirar coets, i més aviat la necessitat és rebaixar el cost de la plantilla per ajustar-se al límit salarial imposat per la Lliga, i fer-hi encaixar Messi, avui encara sense contracte amb el Barça.

Els representants d'Ilaix Moriba sembla que segueixen amb la dinàmica pre pandèmia, quan el club, dirigit per la Junta de Bartomeu, negociava sempre a l'alça, ara hem vist que possiblement de forma temerària; les amenaces dels representants que, de no arribar a un acord, el jove futbolista buscarà un nou destí, no han fet tremolar la nova Junta de Laporta, ans al contrari.

Amb el fre de mà posat, i la calculadora a punt essencialment per a restar massa salarial, la nova Junta del Barça ha virat, encertadament, en la seva política de renovació dels joves del filial: no estirar més el braç que la màniga, no entrar en el joc dels representants i, si el jugador no valora els intangibles més enllà dels diners, doncs bon vent i barca nova.

Celebro que, donada la situació econòmica, fent de la necessitat virtut el Barça recuperi el senderi, també amb els jugadors joves... Ilaix Moriba, al final, haurà de decidir si vol seguir jugant al Barça, o guanyar molts més diners...

Mens sana in corpore sano?

En l'esport d'alta competició la preparació mental és tan important, sinó més, que la preparació física, i el darrer exemple l'hem vist amb Simone Biles, que d'ésser cridada a tenyir de daurat el seu particular medaller, s'ha erigit en un valuós testimoni de la necessitat de preservar la salut mental, la seva i la de la resta d'esportistes.

Mesos enrere la tennista Naomi Osaka, l'esportista que va encendre el peveter olímpic, ja va posar de relleu la pressió a la que estan sotmesos, abandonant precipitadament el torneig de Roland Garros per no voler afrontar una roda de premsa.

Simone Biles no només ha canviat el seu guió, també el dels Jocs Olímpics de Tokio 2020, abandonant temporalment la competició i posant per davant de tot la salut mental. I ho ha fet públicament i parlant-ne obertament. Aquesta medalla no té metall possible, i és molt més valuosa!

No sé si hi ha una ment sana amb un cos que no ho és, però segur que no és possible un cos sa sense una ment sana!

Tokio 2020 està posant al límit moltes i molts esportistes, i un dels esports que més pateix les condicions meteorològiques, amb molta calor i humitat, és el tennis. Hem vist escenes de patiment defalliments i abandonaments com el de la catalana Paula Badosa, fets que han obligat a l'organització a modificar els horaris de la competició.

Tot plegat ens ha de fer reflexionar sobre els límits de l'esport, sobre la necessitat de superar-se cada vegada més, sobre la pressió i l'exigència, fins a uns nivells acceptables i fins i tot recomanables, a partir d'un nivell perillosos i inadmissibles.

I naturalment també podem portar-ho al nostre terreny, a la nostra vida, encara que no siguem esportistes d'elit, encara que no estiguem competint a Tokio 2020; també nosaltres, a la feina per exemple, hem de preservar i tenir cura de la nostra salut mental, i aquesta ha de formar part dels riscos laborals als que estem exposats en l'exercici de la nostra feina.

Pensem per exemple, a nivell d'exigència, pressió i estrès, l'elevat risc de patir trastorns mentals que té el personal sanitari, ja esgotat, davant la perspectiva d'un estiu sense vacances...

La salut mental és massa vegades el tabú, i gràcies a la menuda i valenta Simone Biles, posant-la a primera pàgina de tots els mitjans, possiblement ara ho és menys.