El feminisme i les polítiques d'igualtat, en involució?

La confiança, ho sabem prou bé, costa molt de guanyar i poc de perdre; el mateix pot passar amb les polítiques d'igualtat, impulsades des de fa dècades pel moviment feminista. El risc que les polítiques d'igualtat retrocedeixin és plausible, no és una mera amenaça estèril, és una realitat en potència.

Les dades recents de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) en són una prova alarmant; aquestes dades mostren una tendència creixent entre els nois joves cap a ideologies de dreta i extrema dreta: 6 de cada 10 estan en contra del feminisme, una caiguda en picat de gairebé 20 punts respecte del sondeig de fa un any. 

És a dir, cada vegada hi ha més nois joves que mostren, d'una manera més o menys clara i explícita, el seu rebuig al feminisme i a les polítiques d'igualtat. Aquest augment de posicionaments contraris al feminisme i a les polítiques d'igualtat representen un risc real d'involució en els drets aconseguits fins ara, especialment a mesura que aquests joves s'incorporin al cens electoral i comencin a exercir el seu dret a vot i, encara pitjor, vagin guanyant posicions de representació i poder a les institucions, empreses, organitzacions, etc.

Aquest canvi de paradigma i marc ideològic es pot interpretar com un posicionament reaccionari a les transformacions socials i polítiques de les darreres dècades, que han posat en el centre del debat la igualtat de gènere i la diversitat. No sorprèn, i alhora també preocupa, que també siguin els homes més joves (el 38% dels homes menors de 25 anys) els que més rebutgen la immigració.

Que una part significativa (tot i que encara no majoritària) dels nois joves d'avui es mostri en contra de les polítiques que fomenten la igualtat, i per altres motius també les que fomenten l'acollida, pot ser la resposta (en part visceral) davant l'amenaça de la pèrdua del seu estatus i dels privilegis tradicionals que la societat (masclista i patriarcal) ens ha atorgat als homes. Aquesta tendència, lluny de ser marginal i  anecdòtica, pot tenir efectes profunds en les futures decisions polítiques.

A Europa, també en altres latituds, l'ascens de l'extrema dreta entre els joves homes tampoc és un fet aïllat i la seva progressiva incorporació al sufragi universal podria derivar (si no ho està fent, ja ara) en una deriva legislativa més restrictiva en matèria de drets de les dones, també dels col·lectius minoritzats, com ja està fent el president Trump als Estats Units. Això pot implicar des de la retallada de lleis d'igualtat fins a una regressió en les polítiques de prevenció de la violència de gènere, consolidant un retrocés que impactaria de manera directa en les generacions futures.

Davant aquest escenari, com combatre aquest impuls reaccionari de la dreta i l'extrema dreta? La sensibilització continua essent essencial, i cal seguir reforçant el discurs sobre els beneficis col·lectius de la igualtat de gènere i, alhora, combatre els relats que promouen la percepció del feminisme com una amenaça, especialment per als homes i nois joves. 

M'agradaria pensar que aquesta lluita no està perduda, que la involució de les polítiques d'igualtat és només un risc, no encara (i espero que mai) una realitat...

Twisted Nerve. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que només d'escoltar-la et transporta en una pel·lícula, "Kill Bill 1", tot i que en realitat va formar part de la banda sonora de la pel·lícula homònima: "Twisted Nerve". I ara que parlem de "Kill Bill", avui potser és un bon dia per a fer-nos aquesta pregunta: és una pel·lícula feminista?

La pregunta, com tantes altres, planteja alguns matisos en la resposta... Podem considerar "Kill Bill" com a pel·lícula feminista en la mesura que presenta dones fortes i independents, trencant amb els estereotips tradicionals del cinema d’acció, protagonitzat majoritàriament per homes.

El personatge interpretat per Uma Thurman (La Núvia) és una dona poderosa (empoderada, que en diríem avui) que pren el control de la seva vida i la pel·lícula presenta, a més, altres personatges femenins igual de poderosos.

No obstant això, l'atribució de feminista de la pel·lícula no genera consens, ja que també hi ha qui la considera com una mena una fantasia masculina de l'empoderament femení, per la sexualització de la violència i per una projecció, en definitiva, masculinitzada del poder.

Feminista o no, el que conté la "Kill Bill 1" són escenes icòniques, algunes d'elles acompanyades per grans cançons, com "Twisted Nerve", del compositor Bernard Herrmann. La inquietant "Twisted Nerve" va formar part de la pel·lícula homònima de 1968, traduïda aquí com a "Nervios rotos", una pel·lícula controvertida que no va tenir l'èxit esperat.

Anys més tard, el director Quentin Tarantino va recuperar aquesta cançó per a la banda sonora de "Kill Bill 1", per emfatitzar la sensació de suspens i perill, d’amenaça imminent d'una de les escenes...

Així comença... "Superadas 1"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, tot i publicar-se l'any 2002, segueix estant d'actualitat i, alhora, d'utilitat; d'utilitat per a empènyer, a través de l'humor, el feminisme, per a fomentar la igualtat: "Superadas 1".

"Superadas 1" (RqueR editorial, 2002), de la dibuixant argentina Maitena, és un primer recull de les vinyetes gràfiques publicades per l'autora al diari argentí "La Nación", en les que retrata la vida quotidiana de les dones amb humor i ironia, tractant temes com les relacions de parella, la maternitat o els estereotips de gènere.

El llibre va tenir dues edicions més ("Superadas 2" i "Superadas 3") i abans Maitena ja havia tingut un gran èxit amb la publicació de les seves tires còmiques "Mujeres alteradas", inicialment en diferents revistes i posteriorment en fins a 5 llibres.

"Superadas 1" té una dedicatòria a manera de pròleg que Maitena (nom artístic de Maitena Inés Burundarena) dedica al seu pare.

"Superadas 1" és un llibre que comença així:

a Burunda

Cuando me llamaron del diario La Nación para que dibujara un chiste todos los días, lo primero que hice fue contárselo a mi padre. No me creyó. Le resultaba imposible que ese tradicional matutino tan serio y prestigioso, que lo había acompañado cincuenta años de su vida informándolo de las cosas que para él eran realmente importantes, se interesara de repente en mí, una poco conocida dibujante de historietas en revistas under o femeninas (lo que para él era más o menos lo mismo, ya que consideraba que esas cosas de las que ahora las mujeres tan abiertamente hablaban eran un asco).

A mí me hacía mucha gracia cómo se refería a las mujeres que se divorciaban y se volvían a casar, tomaban anticonceptivos o se psicoanalizaban, o todo eso junto. Las llamaba, despectivamente, esas superadas.

Mi padre murió, convencido una vez más de que yo deliraba, tres meses antes de que empezaran a salir mis chistes en el diario, a los que llamé, en su honor, Superadas. Y que hoy recopilo en este libro que le dedico con todo mi amor.

Un tastet de les vinyetes...

Desconstruir els rols de gènere

Desconstruïm els rols, construïm igualtats. Aquest és el lema de la campanya de sensibilització i reivindicació de la meva entitat, Plataforma Educativa, en relació amb el Dia Internacional de les Dones, que es commemora cada 8 de març.

El lema obvia el terme "gènere", però se sobreentén, o si més no, jo ho faig, que quan diu desconstruïm els rols, es refereix als rols de gènere. Essent així, què és exactament el que demana la meva entitat amb això de desconstruir els rols (de gènere)?

Intuint que, en general, la segona part del lema (construïm igualtats) és més comprensible, tot i que naturalment també té molta profunditat i debat, voldria centrar-me més, per mirar d'entendre-ho bé, en els conceptes de la primera part del lema, desconstruïm els rols (de gènere), entenent que és quelcom que jo, en relació amb els meus rols de gènere, també he de fer. Però abans de desconstruir-me ho he de comprendre, i aquí, ja em perdonareu la reiteració, necessito recórrer de nou al diccionari.

• Desconstruir: Desfer analíticament (un text o un concepte) per mitjà de la desconstrucció.
• Desconstrucció: Mètode d’anàlisi crítica d’un text, d’un concepte o d’una construcció intel·lectual, que permet de desfer-ne l’estructura tot mostrant les seves contradiccions i ambigüitats.
• Rol: (accepció aplicada a la sociologia) Model de comportament que, en una societat determinada, hom espera d’una persona amb relació al seu estatus.
• Gènere: (accepció aplicada a la sociologia) Sexe en funció dels trets, els rols i les funcions que li són associats culturalment.

A aquestes definicions caldria afegir-ne una altra, la de rol de gènere, que segons el Termcat és el "Conjunt de comportaments i activitats que s'atribueixen socialment a cadascun dels sexes, que és variable segons les cultures".

Entenc, doncs, que el que hauríem de fer, socialment i col·lectiva, no és destruir els rols de gènere, sinó desconstruir-los, és a dir, desfer-ne l'estructura per fer evidents les seves contradiccions i ambigüitats per (primer) prendre consciència de fins a quin punt avui es desajusten amb la nostra realitat, més diversa en clau de gènere, i fan prevaler uns privilegis solidificats per la construcció clàssica i ancestral dels rols de gènere i (segon), construir-los de nou, car no deixen de ser atribucions socials, eliminant-te els factors de discriminació i de desigualtat.

Tal com s'intueix del lema, no podrem construir, en clau de gènere, una societat més igualitària si abans, individualment i col·lectiva, no fem l'exercici de desconstruir els rols de gènere, per més que ens costi a la majoria d'homes, alguns dels quals fins i tot s'hi resisteixen, s'hi oposen o s'hi neguen.

Cal que fem aquest exercici, perquè si bé avui la nostra societat és més diversa en clau de gènere, en clau de gènere també és menys igualitària.

Elles rere la càmera

El cinema català, que no necessàriament en català, destaca i premia darrerament la mirada femenina.

Una bona mostra són els darrers Premis Gaudí, que han coronat les cineastes Neus Ballús i Clara Roquet amb les seves darreres pel·lícules, "Sis dies corrents" i "Libertad" com a millor pel·lícula i millor pel·lícula en llengua no catalana respectivament. Clara Roquet dies enrere també va guanyar, amb "Libertad", el Goya a la millor direcció novell.

El bon moment de la mirada femenina del cinema català també es va premiar a la Berlinale amb l'Os d'Or d'"Alcarràs" de la directora Carla Simón, que amb "Estiu 1993" també va guanyar el Goya a millor direcció novell i els Gaudí, entre d'altres, a millor pel·lícula i millor direcció.

Anys enrere eren anècdota les directores, i podem recordar noms com Pilar Miró, Gracia Querejeta o l'admirada Iciar Bollain; més recentment trobem, a Catalunya, notables aportacions de directores com Isabel Coixet, Maria Ripoll, Leticia Dolera o Mar Coll, a banda de les ja esmentades....

Les dones, al cinema, també han hagut de lluitar molt per a fer-s'hi un lloc, especialment en aquells àmbits tradicionalment dominats pels homes; de fet la lluita encara continua i persisteix, també en el cinema, el sostre de vidre, i no només en la interpretació.

La mirada femenina encara és notícia, potser encara no està del tot normalitzada, com no hem normalitzat altres realitats: no caldria adjectivar de "trans" una actriu, simplement hauríem de presentar-la com a actriu, però com que no ho hem normalitzem, "necessitem" posar-li l'etiqueta. Queda camí, tenim feina...

La mirada femenina és necessària, tant com ho és la masculina, perquè el cinema, el món, la vida necessita i es nodreix d'ambdues mirades, de fet de totes les mirades; el problema, al cinema, al món, a la vida és que per defecte encara en predomina només una, la masculina, i encara massa vegades tenyida, adjectivada i lacrada de masclisme.

La cinematografia catalana avui té una mirada de gènere més completa que anys enrere, una mirada més fidel a la realitat; més completa no vol dir completa del tot ni satisfactòria, vol dir més equilibrada que abans; és clar que la cinematografia catalana, rere aquest dolç moment per la major i gran contribució de les dones, malda per la llengua, com a l'escola, a la justícia, al comerç... És clar que això ja és una altra història, un altre tema, una qüestió potser per un altre dia, que avui és el dia de les dones!

El masclista que hi ha en mi

No tinc per costum dir "guapa", tipus "gràcies guapa!", a les companyes de feina (ni d'altres avatars de la vida), i quan sento que algun company de feina els hi diu, sense (aparentment) mala intenció i (per ell) amb tota naturalitat, fins i tot a mi em ressona malament l'eco que aquesta (innocent?) expressió deixa en l'ambient.

I reconec que quasi sempre continc la temptació de preguntar-li a la companya si aquell "guapa" l'ha ofès, o no...

I sí, a l'hora de saludar generalment ofereixo primer la mà que la galta, i no sostinc la porta per deixar passar les dones davant meu, en tot cas la sostinc, com amb els homes, perquè passin rere meu si la.porta l'he obert jo... I en cap cas, no de dones ni d'homes, els hi tanco davant els morros!

En el radar del masclisme i dels micromasclismes veig amb prou nitidesa tot allò que és prou evident, la (petita) part de l'iceberg que sura, però la visió se'm desenfoca, quan no encega totalment, quan del que es tracta és de veure amb la mateixa claredat el que hi ha iceberg avall, en les profunditats, no sempre tant clares i evidents, del masclisme i els seus micromasclismes...

És per això que, per exemple, quan vaig llegir aquesta piulada* d'Eva Piquer vaig veure clarament, altra vegada, que el realment difícil per a molts homes (i jo no m'hi excloc), i alhora totalment necessari, és descobrir i reconèixer el masclisme que encara hi ha en nosaltres, del que precisament es queixa i dol Eva Piquer, el masclista que encara hi ha en mi...

*la piulada:

Estic a punt de fer 50 anys i estic bastant de tornada de tot. Però he patit discriminacions subtils CLARAMENT masclistes que encara avui no goso explicar, per por que se'm vegi victimista o que em diguin que això no em passa per haver nascut dona sinó per altres motius. #8M

— Eva Piquer (@EvaPiquer) 8 de març de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Respect"

Vaig assistir, inesperadament el diumenge passat, a l'Auditori de Girona per escoltar i gaudir del concert de la de la Black Music Big Band, capitanejada per l'entusiasta músic Adrià Bauzó. El concert, programat dins el Black Music Festival, va ser el que pretenia, un sonor homenatge (des de Girona i amb música gironins!) a la reina del soul, l'enorme Aretha Franklin!

Pels qui no vau poder-lo veure i escoltar podeu llegir la crònica de l'infal·lible periodista musical Xavier Castillón per fer-vos una idea del que va passar, i dels qui van passar, en aquest extraordinari concert!

D'entre les moltes interpretacions em va agradar especialment (i soprendre!) la de la mítica cançó "Respect", interpretada per dues joveníssimes veus de la Black Music Big Band Junior (la cantera, i quina cantera!), que no per joves van posar-hi menys actitud, a banda de qualitat i força vocal!

I "Respect" té tot el sentit del món avui, l'endemà del 8 de març, perquè, recollint el prec, el crit d'Aretha Franklin, és evident que no hi ha amor, ni cançó que l'acompanyi, si no hi ha respecte!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la igualtat

El feminisme reclama el seu espai, el que d'una manera més equitativa s'hauria de repartir en tots els àmbits de la vida, també el polític. La política històricament ha estat cosa d'homes, doncs, com l'economia o l'exèrcit, és sinònim de poder!

Les dones reclamen el seu espai però no tinc massa clar que totes les que l'ocupen es considerin, i les considerin les que ho són, feministes!, però això possiblement forma part d'una altra discussió, la que té més a veure amb els estils de lideratge...

Una de les dones políticament més poderoses del segle XX va ser la conservadora Margaret Thatcher, Primera Ministra del Regne Unit entre 1979 i 1990, coneguda popularment com "la Dama de Ferro", apel·latiu que suposo li feia justícia pel seu fort caràcter i una fèrria determinació, imprescindibles per obrir-se pas, als anys seixanta del segle passat, en un món (la política) dominat pels homes!

És evident que Margaret Thatcher no respon al clixé clàssic de la feminista (cas que n'hi hagi algun!), i de fet ella no se'n considerava, de feminista, i més aviat es va mostrar hostil, entre d'altres, amb el col·lectiu LGTB... Però tot i això és inevitable no situar-la en els rànquings de les dones més poderoses i influents del segle XX.

Deu anys abans de ser Primera Ministra, l'any 1969, Margaret Thatcher va dir que "quan es concedeix a la dona la igualtat amb l'home, es torna superior a ell". La frase, d'entrada, pot semblar reaccionària i contrària al feminisme (que no ho nego), un advertiment, però per mi sobretot fa surar una realitat des de la perspectiva dels homes: l'amenaça de la seva (nostra) pèrdua de poder quan les dones ocupen el (suposat) nostre espai, que també és seu!
El feminisme reclama el seu espai, el masclisme el defensa a ultrança, tement que la sentència de Margaret Thatcher es faci realitat...

Sometimes it's hard to be a woman?

"Sometimes it's hard to be a woman", cantava a finals dels anys setanta Tammy Wynette, i més enllà de les valoracions morals sobre el paper de la dona d'aquesta cançó, és evident que ser una dona no és dur algunes vegades, sinó moltes!

Ho veiem aquests dies, especialment sensibilitzats pel 8 de març, en la multitud de fronts que té la lluita feminista: la bretxa salarial, la conciliació, la violència masclista, els abusos sexuals, la representació en càrrecs públics i directius, el repartiment de les tasques de la llar...

Cantava Tammy Wynette que, al capdavall ell només és un home ("'Cause after all he's just a man"), però per més que minimitzem els homes, ja d'entrada, i en general, els homes partim amb un cert avantatge!

I per mostra, un botó: "les dones tenen el 30 % menys de probabilitats d’accedir a un procés de contractació que els homes."

I el més dramàtic d'aquest article, a banda de la discriminació indiscriminada que representa aquesta desigualtat, és que la paternitat beneficia més als pares que la maternitat a les mares, que com subratlla l'article, "pateixen una doble penalització: com a dones i com a mares".

I és que "la probabilitat de rebre una trucada per a una entrevista en el cas de les dones amb fills arriba a ser del 35,9% més baixa que per als homes també amb fills". O sigui, que després de l'embaràs i tot el que suposa, de parir i de tot el que suposa, i de tot el que suposen els primers anys de criança, quan la dona (i mare!) vol tornar a la seva vida laboral, per si la seva condició de dona no la perjudiqués prou, la de mare encara la condemna més, mentre que pel pare de la mateixa criatura la paternitat és un actiu en el seu procés de selecció i de projecció de la seva carrera professional!

No Tammy Wynette, no és "sometimes" sinó "a lot of times", que és dur ser una dona, sobretot quan en les mateixes circumstàncies ser un home (i pare!) és un xollo!

La casa (encara) és cosa de dones!

Si la igualtat entre homes i dones és qüestió de vasos comunicants, aquests encara no s'han equilibrat ni a nivell laboral (bretxa salarial), ni a nivell domèstic, en el repartiment de les feines de la llar.

Sí, les dones segueixen destinant molt més temps que els homes en les feines de la llar, una afirmació que es sustenta amb les dades d'un article de Observatori Social de “la Caixa”: "El repartiment de les feines de casa en les parelles en què només treballa la dona"

L'article, que també pren nota de l'avanç dels darrers anys en el repartiment de les feines de la llar, conclou que malgrat la millora, fins i tot en les llars en les que la dona és l'única que treballa, ella destina més temps que ell a les feines anomenades domèstiques.

És cert que d'un temps ençà hi ha hagut una millora; l'estudi compara algunes dades de 2003 i 2010, i hauríem d'entendre, o deduir, que ara (2019) estem en una situació millor (?)... En tot cas mentre que al 2003, en relació a totes les parelles (parelles entre dones i homes), les dones destinaven 189 minuts més per dia que els homes a les feines de la llar, al 2010 la diferència era de 132 minuts per dia; és a dir, en aquests set anys s'ha reduït quasi una hora el diferencial entre homes i dones, xifra encara insuficient veient les més de dues hores al dia de major dedicació de les dones a les tasques domèstiques.

L'estudi, com he comentat, també es fixa en el repartiment de les feines de la llar en els casos en què, en la parella la dona és la sustentadora (cobra més que l'home), i especialment en les llars de parelles en les que només treballa la dona, una realitat creixent els darrers anys també com a conseqüència de la crisi econòmica, tal com indica l'estudi: "fins al 2008, les parelles en què només treballa la dona representaven aproximadament el 5% del total de parelles espanyoles, però a partir d’aleshores la xifra va començar a augmentar, fins que el primer trimestre del 2013 va assolir un màxim del 12,9%. A partir d’aquell any, la taxa ha anat minvant lleument i s’ha estabilitzat entorn del 10%."

L'article és interessant sobretot per les dades que aporta en relació, precisament, a les llars en les que qui treballa és la dona, i si aquesta circumstància aporta un valor diferencial en repartiment de les feines de la llar.

Si al 2003, en les llars on només treballava la dona, elles destinaven 55 minuts més per dia a les feines de la llar que les seves parelles homes (que recordem, no treballaven), al 2010 la xifra es va reduir dins als 13 minuts més per dia. La tendència, encara que insuficient, és positiva, si més no en aquest sentit que l'estudi subratlla: "en les parelles en què la dona es l’únic membre que treballa, el temps dedicat a les feines de la llar es reparteix més equitativament entre l’home i la dona que no pas en el conjunt de parelles".

La conclusió, com he comentat, és que fins i tot quan només treballa la dona, és ella qui segueix assumint més tasques domèstiques, i aquesta xifra només es redueix una mica més en el cas de les parelles sense fills i filles. Encara avui, quan hi ha persones a càrrec (fills i filles o persones grans i/o dependents), la càrrega (en cas que d'una o altra manera ho sigui) generalment la suporta sobretot la dona...

La inèrcia és molt forta i costa molt de trencar, també per la resistència inherent a la societat patriarcal, doncs és evident que els vasos, cas de ser comunicants, no acaben de comunicar, ni comunicar-se bé!

Tancarem algun dia la bretxa?

Diu el diccionari que una bretxa és, en l'accepció militar del terme, una "obertura que fa l'artilleria en una muralla"; si la muralla fos la igualtat (la societat igualitària) l'artilleria seria el masclisme!

I una de les bretxes més evidents (també més estudiades i amb més dades) és la bretxa salarial de gènere, que segons el darrer l’informe "Evolució de la bretxa salarial de gènere" de la Generalitat de Catalunya, es situa al 23,4%.

Amb dades de 2016 el salari brut mitjà dels homes va ser de 24.454,60 €, mentre que el de les dones va ser de 21.110,30 €, representant els 6.462,50 € de diferència aquest 23,4% de bretxa salarial de gènere.

La bretxa salarial de gènere es produeix en tots els tipus de feina, si bé és cert que com més qualificat és el lloc de treball menys bretxa hi ha, passant del 32,6% en les ocupacions elementals a un xic més del 18% en les ocupacions de personal tècnic i directiu.

La bretxa no té diferències significatives pel que fa als sectors (indústria - serveis), té diferències relatives en funció de l'origen (nacionals - estrangers/es), però sí té diferències significatives en relació a la tipologia de contracte, amb un major impacte en la contractació indefinida (24,5%) vers la temporal (11,4%), i al tipus de jornada, amb una major incidència en les jornades a temps complet (15,1%) en relació a les de temps parcial (11,6%).

És a dir, que les dones amb un contracte indefinit a temps complet són les que més bretxa salarial pateixen, alimentant així, encara més, la desigualtat entre homes i dones. És molt trist (i terriblement injust!) que les contractacions que més estabilitat haurien de donar (i de fet donen) a les dones siguin les que més contribueixen a dinamitar la igualtat, a torpedinar el mur, a seguir mantenint oberta la bretxa!

Tancarem algun dia la bretxa?

Al capdavall només és un home

En el cas que avui ens ocupa xerrica tot, tot fa mal: la gravació, la filtració i el contingut.

La gravació és preocupant, sobretot perquè arribarà un dia, si no ha arribat ja, que acceptarem que ja no hi ha privacitat, que ja no tenim privacitat, que som o podem ser permanentment vigilats i escoltats. No prou conscients de la pròpia exposició pública (i a voltes impúdica) a les xarxes socials ara ja sabem que qualsevol conversa pot ser interceptada, gravada i difosa.

La filtració, (in)oportuna just l'endemà del Dia de la Dona, naturalment cerca fer mal, desprestigiar un polític i amb ell el seu partit i el procés que defensen. La filtració és política, interessada i manté obert el debat de l'ètica periodística, com en el cas dels missatges presidencials capturats a la pantalla del mòbil de Toni Comín...

El contingut és ofensiu i del tot reprovable dins i fora de context, perquè per més privada que fos la conversa els qui parlen no deixen de ser, ni ho han deixat de ser encara, càrrecs electes, representants públics.

Aquesta inoportuna conversa telefònica ha generat un moderat sisme polític i entre les reaccions sorprèn la solidaritat que va mostra-li l'opinadora Empar Moliner; ella defensava la possibilitat de parlar "tavernàriament" en privat (sí, a qui estigui lliure de pecat que li intervinguin la propera trucada) però em pregunto si la seva solidaritat seria tant convincent si l'autor de tals expressions hagués estat, per exemple, Miguel Arias Cañete, Empar?

Sospito que aleshores ella i molts (i moltes) que en certa manera l'han disculpat atribuirien aquests desafortunats comentaris a la pròpia naturalesa i essència de la dreta espanyola i dubto que s'hi haguessin solidaritzat.

És clar, és que tal comentari no és propi d'un independentista, menys encara si és d'esquerres, d'Esquerra...

Però tot plegat és molt més senzill: què voleu dones, Salvadó, com jo, com cantava Tammy Waynette, al capdavall només és un home...

Paraula de Fabra: bretxa

Hi ha paraules que utilitzem més en el seu sentit metafòric que no en literal; bretxa n'és una!

[c. 1645; del fr. brèche, íd., i aquest, del fràncic breka 'esvoranc']
    
f 1 MIL 1 Obertura que fa l'artilleria en una muralla.
         
2 batre en bretxa (un mur) Percudir-lo per obrir-hi una bretxa.
         
3 obrir bretxa (en un mur) Arruïnar-ne una part amb l'artilleria, fer-hi un esvoranc.
    
2 Qualsevol obertura feta en un mur, en un clos, etc.
    
3 fig Escletxa per la qual alguna cosa comença a perdre la seva fortalesa o integritat. Batre en bretxa uns raonaments. Obrir bretxa en l'ànim d'algú.
    
4 GEOMORF Pas estret entre muntanyes.
    
5 PETROG Roca constituïda per cairells units per un ciment natural.

Ens hi referim quan parlem de tecnologia, la bretxa digital, i aquesta setmana en relació a la desigualtat de gènere en general, i la (bretxa) salarial en particular, sí, l'esvoranc (una altra paraula realment eufònica!), l'escletxa que encara hi ha entre el que cobren els homes i cobren les dones per una mateixa feina; és precisament en el seu sentit figurat on trobem la magnitud de la tragèdia de la bretxa salarial, doncs fa perdre fortalesa i integritat (si és que mai n'ha tingut) al nostre fallit sistema...

Venen ganes, a vegades, més que fer-hi una bretxa obrir-lo en canal!

8M: desigualtat salarial i tercer sector

Avui voldria compartir un article de la Comissió d'Igualtat de Plataforma Educativa, comissió de la que qual formo part, que recull algunes dades de gènere, també en relació al tercer sector social:

8M: desigualtat salarial i tercer sector

El 8 de març es celebra el dia internacional de la dona, una jornada en el que es recorda la lluita feminista per la igualtat, en la que es posen de relleu les desigualtats de gènere que avui encara existeixen entre homes i dones.

Un dels àmbits on es produeix i reprodueix aquesta desigualtat és el laboral i bona prova d’aquesta desigualtat és la pròpia existència i necessitat d’una comissió d’igualtat, que treballa sobretot en clau de gènere.

La discriminació de les dones en l’àmbit laboral és una llosa que encara pesa amb dinàmiques i inèrcies que costen molt de trencar, i que sobrepassen el propi àmbit estrictament laboral ja que afecten a la conciliació i a la major dedicació de les dones a les tasques de cura de familiars ascendents i descendents. Aquest fet es tradueix en que són sobretot les dones qui pateixen una major temporalitat en els seus contractes, qui tenen més jornades parcials i qui generalment aparquen la seva vida laboral davant la necessitat d’atenció i cura a familiars grans o infants; és a dir, la taxa d’ocupació femenina és més baixa que la masculina i són les dones les que menys ingressos tenen, menys cotitzen i per tant menys prestació d’atur o de jubilació tindran.

La Taula del Tercer Sector esmentava aquesta setmana que set de cada deu persones treballadores que cobren menys de 1.000 euros són dones; des de les entitats socials sabem de fa anys que la pobresa és sobretot femenina.

Per poc que observem al nostre voltant aquesta és una realitat que podrem reconèixer fàcilment. I enguany hi afegim el focus de la desigualtat salarial, les diferències de salaris entre homes i dones per una mateixa feina, per un mateix lloc de treball.

Fa un any el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies va presentar els resultats de l’estudi “La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones”, amb dades recollides de l’any 2014, i la principal, i preocupant conclusió de l’estudi era que de mitjana les dones guanyen en termes anuals un 26% menys que els homes; aquesta xifra s’enfilava al 46% en les franges salarials més baixes. El salari mitjà anual de les dones era més de set mil euros més baix que el dels homes.

I al tercer sector? 
Les dades de la 2a edició de l’Anuari de l’Ocupació del Tercer Sector Social de Catalunya 2016 de la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya situa la bretxa salarial de gènere al voltant del 2%, definint-la d’irrellevant, davant el prop del 24% del mercat laboral català. Pel que fa a la parcialitat el 58% de les dones contractades ho fan a jornada parcial i un 42% a complerta, mentre que amb dades globals (homes i dones) el 53% de les persones contractades tenen un contracte a temps parcial mentre que el 47% restant disposa d’un contracte a temps complet; convé tenir present, a més, que les dones representen, de mitjana, el 76% de les plantilles de les entitats del tercer sector social.

Les entitats socials no vivim al marge de la desigualtat de gènere, tampoc la salarial encara que, en aquest cas la seva incidència sigui menor; la desigualtat és encara avui un greu error del sistema i ens interpel·la a totes i tots, a dones i homes; des de la Comissió d’Igualtat hi seguirem compromesos, hi seguirem treballant.

Comissió d’Igualtat del Plataforma Educativa

El 8M no faré vaga

Dijous no faré vaga i em temo que el problema (sí, tinc un problema) és que ningú espera que en faci, tampoc les dones que la motiven, les dones que la convoquen.

A diferència d'altres convocatòries de vaga per aquesta no em sento directament interpel·lat, car ningú m'insta a fer-ne, cap correu electrònic, cap missatge a les xarxes socials, ni tan sols cap piquet informatiu...

Al contrari, el que s'espera de mi és precisament que no faci vaga sinó que cobreixi els serveis mínims cas que afectin (que no) a la meva feina, i sobretot que m'ocupi de tot el que la meva parella (o companya, que no puc dir la meva dona, que no és meva sinó seva) deixarà de fer en relació a les qüestions domèstiques, de les que, a banda de la feina, també està cridada, ella sí, a fer vaga!

Entenc que la vaga feminista vol donar visibilitat a la massa vegades invisible feina que fan les dones en l'àmbit laboral i domèstic i en aquest sentit espero que la convocatòria tingui l'èxit que es persegueix.

I no puc evitar sentir un regust estrany, tampoc diria amarg, perquè sento que la de la igualtat és també la nostra lluita, la dels homes, per més esclaus que a vegades siguem de micro o macro masclismes, i m'hauria agradat sentir-me interpel·lat per aquesta vaga.

Més enllà d'aquesta minúscula circumstància em segueixo sentint interpel·lat per la lluita i encara en deute, reconec, per la causa...

"No nos metamos en eso..."

La lluita per la igualtat ha assolit moltes fites, certament ha aconseguit moltes coses però no totes, tampoc eradicar la desigualtat salarial.

La desigualtat salarial és una realitat no sempre reconeguda i per analitzar-la no cal fixar-se només en la xifra final, en el sou d'un home i en el d'una dona pel mateix lloc de treball, sinó en les condicions que es donen perquè la desigualtat, lluny de resoldre's, es perpetua.

Un dels motius és la manca d'igualtat d'oportunitats, que no només afecta a l'accés al món laboral, també a les condicions en que la dona hi entra: amb més jornades a temps parcial, amb més contractes temporals.

És a dir, i en altres paraules, el de la dona segueix essent, en molts casos, el salari complementari, no el principal, pel que serà ella sobretot qui treballarà a temps parcial quan hi hagi persones a càrrec (ascendents o descendents), serà ella sobretot qui deixarà la feina si alguna s'ha de deixar.

No són pocs els estudis que plasmen aquesta situació injusta, que afecta a tots els nivells retributius de l'escala salarial; la desigualtat salarial es produeix tant en els llocs de treball menys qualificats com en els d'alta qualificació.

És com si a l'inici d'una cursa entre un home i una dona la dona tingués grillons lligats al peu, grillons que representen les càrregues familiars que la dona assumeix en un percentatge molt superior al de l'home (respecte això també hi ha estudis!): naturalment em puc estalviar preguntar-vos qui guanyarà la cursa...

La desigualtat salarial és un fet i no és només responsabilitat de les empreses, també ho és de l'administració, on també es produeix, i sobretot dels governs i poders legislatius per la capacitat que tenen de legislar i promoure la igualtat; és per això que resulta tristament desencoratjador que el president del govern espanyol, preguntat setmanes enrere per la desigualtat salarial, s'espolsés el tema i la responsabilitat de sobre amb un desvergoinyit "No nos metamos en eso..."

Doncs res, no se'n parli més...

El vídeo de la setmana: quan "com una nena" és un insult

"Au va, no siguis nena!"; "Mira aquest, pica com una nena!"... Per molts nens, per molts homes, la feminització de la conducta i l'actitud és una greu denigració, i aquest és un preocupant problema no resolt!

És un preocupant problema perquè acabem donant a la paraula nena, encara pitjor, al concepte nena categoria d'insult! I aquesta categorització està enganxada, solidificada, a la crosta masclista que perviu encara avui en la nostra societat d'una manera perillosament natural: corre com una nena, llança com una nena, pica com una nena... plora com una nena!

En quin moment fer-ho com una nena es converteix en un insult?



Bon divendres.

Amb ulls de dona

Per més que hi intenti, per més que m'hi esforci m'és impossible veure el món amb ulls de dona, percebre'l a flor de pell com el perceben les dones; ei, i no només perquè tingui un penis, i no una vulva, sinó perquè sóc i sobretot em sento un home. Com va dir el personatge que va interpretar Jack Lemmon a "Con Faldas y a Lo Loco" : ningú és perfecte!

I malgrat això, tot i ser un home, puc fer-me'n una idea de com pot ser el món amb ulls de dona, un món que d'entrada et discrimina només pel fet de ser dona, de néixer dona, i que al llarg de la vida en donarà prou evidències: més responsabilitats domèstiques, menys sou, major risc de ser víctima de maltractaments i abusos sexuals...

La nostra societat pateix un preocupant desequilibri de gènere, còmodament instal·lat, encara, en el cap de massa gent, homes i, malauradament, també dones. La lluita feminista ha fet passes de gegant vers la igualtat, però per més que tinguem lleis escrites que defensin els drets de les dones, aquests són reiteradament trepitjats a vegades de manera maldestre i descarada, a vegades subtilment, en silenci, en nocturnitat i traïdoria; només cal veure el darrer reportatge del 30' (No recordo res) sobre l'ús de substàncies químiques en l'abús sexual a les dones.

Intento mirar-me davant el mirall amb ulls de dona i veig un home: un potencial maltractador? Un potencial abusador? Els homes també som víctimes del masclisme, de la concepció arcaica i troglodita de l'home dominant, del mascle alfa que no només predomina sobre les dones i les sotmet a voluntat, també sobre la resta d'homes, especialment els qui no es mostren com a tals, com a homes com cal, els dèbils, els homosexuals, transsexuals i, per si no n'hi havia prou, ara els transgènere!

La igualtat de gènere és com un miratge, de lluny sembla una gesta assolida, veiem dones al primer nivell polític, econòmic, social i empresarial, dones als mitjans de comunicació, a la investigació científica i a l'alt nivell esportiu; i com amb els miratges com més t'hi apropes més clar veus la realitat, i malauradament massa vegades, com en l'oasi, ni rastre d'igualtat!

Observo el món amb els meus ulls, amb ulls d'home, i també voldria tancar-los, però per més que no m'agradi el que veuen, precisament perquè no els agrada el que veuen, els he de mantenir ben oberts, car la lluita, el camí vers la igualtat, continua...

El vídeo de la setmana: One Day I Will

Si el 8 de març és el dia internacional de les dones, quin és el dia internacional dels homes?
La pregunta no és gens innocent i és probable que algun infant us l'hagi fet alguna vegada, sinó vosaltres mateixos, vosaltres mateixes directament!

El dia dels homes és, de fa segles i segles, cada dia!
I si és així també hauria de ser cada dia el dia de les dones, com també reclamen homes i dones el dia 8 de març! Recordo especialment una vinyeta en la que una dona escrivia en una pissarra: "prefereixo que avui no celebris el dia de la dona, però que lluitis per la seva causa la resta dels 364 dies de l'any!"

Però precisament el fet que el dia dels homes sigui cada dia i que, en canvi. que ho sigui també cada dia el de les dones sigui encara un desig, una anhel, una lluita, fa necessària la commemoració del dia de les dones, doncs la igualtat és encara, en molts aspectes, un miratge.

Però és evident que no cal esperar que sigui el dia de la dona per reclamar la igualtat, per dibuixar-la com la fan aquestes dones i nenes que volen que a la seva vida, també a la nostra, cada dia sigui el dia de les dones!

One Day I Will... 



Bon i igualitari divendres, encara que avui no sigui el 8 de març!

Minuts Musicals retrobats amb Neneh Cherry i "Woman"

A finals dels anys vuitanta del segle passat la cantant sueca Neneh Cherry ens va sorprendre pel seu mestissatge musical, mestissa com és ella també, barrejant diferents estils partint de la base del hip hop, i ens va sorprendre també per la seva actitud: una dona rapejant?

El seu primer gran èxit, "Buffalo Stance" (1989), li va obrir les portes de la dècada dels noranta, en la que va brillar especialment amb la magnífica "7 Seconds" fent duet amb el músic senegalès Youssou N'Dour. També podem recordar-la per altres cançons plurals, com la versió de "Love Can Build a Bridge" amb Cher, Chrissie Hynde i Eric Clapton, o acompanyant el seu germà Eagle-Eye Cherry a "Long Way Around".

Però si avui recupero Neneh Cherry és per "Woman", un altre dels seus grans èxits, no en va aquesta setmana va ser el Dia de la Dona, i a la seva manera amb aquesta cançó Neneh Chery replicava, parlant del món de la dona, a James Brown amb el seu "It's a Man's Man' Man's World", tot i que en la cançó també retrata, i de quina manera, els homes i el seu món, o si més no un tipus d'home...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!