Diversitat, més enllà del binarisme

Quan parlem d'identitat de gènere i d'orientació sexual amb els nostres fills i filles és possible que en moltes ocasions ho fem des de marcs mentals diferents, utilitzant no només termes diferents, també concepcions diferents d'aquests termes.

Avui no tot es redueix a la divisió binària clàssica d'home i dona de la nostra infància (si com jo ja teniu una edat...), sinó que han aflorat altres conceptes com la identitat no binària i s'ha fet més visible la diversitat d'orientacions sexuals quan parlem de persones heterosexuals, homosexuals (gais, lesbianes), bisexuals o asexuals; per si això no fos prou també hem hagut d'aprendre a entendre conceptes com cisgènere, transgènere o transsexual.

Reconec que a vegades em costa entendre aquests termes, termes que les meves filles fan servir amb total naturalitat i jo amb més inseguretat que el meu macarrònic anglès.

La sensació pot ser que tota aquesta nova diversitat de gènere ens aclapari, ens superi com hi ha una onada quan el mar està revoltat i ens agafa desprevinguts: comencem a rodolar sense control i ens costa Déu i ajuda reprendre el control.

La diversitat de gènere és una realitat i per més frívola i pueril que puguem trobar-la (si pensem que és així, cadascú sabrà) el cert és que no podem renunciar a entendre-la i a entendre sobretot com la viuen, en el propi cos, els nostres fills i filles.

És entre d'altres per tot això que des de l'AMPA Xifra hem organitzat una xerrada ("Diversitat, més enllà del binarisme") per als pares i mares de l'institut, perquè no serà per nosaltres que no ens esforcem a entendre millor, tot i que ens costi i mal ens pesi (si us pesa), la diversitat del món en el que vivim.

Sóc transfòbic?

Em tinc per una persona tolerant i respectuosa, també respecte a les identitats de gènere, però un dia, fa uns mesos, les meves filles em van fer dubtar, no sobre les meves creences, sinó sobre com poden ser adjectivades (és a dir, jutjades) quan intento exposar-les, no sempre amb la suficient eloqüència.

Reconec que en aquesta qüestió es fa més present el salt (o xoc) generacional, ja que jo he crescut amb la concepció binària de la sexualitat, i reconec que avui no sabria definir, amb la precisió correcta, totes les lletres que composen les sigles LGTBI...

Acceptant que una dona pot tenir penis, i no posant cap però a aquesta qüestió, vaig dir que jo, personalment, rarament tindria una relació sexual amb una dona amb penis; naturalment aquesta és una afirmació genèrica, no referint-me ni pensant en cap dona en concret.

Aquesta afirmació va ressonar com a transfòbica, i reconec que d'entrada aquesta acusació em va doldre ja que jo, com he dit al principi, no me'n considero. La discussió, perquè va ser una discussió, va ser una sacsejada que, inevitablement, va remoure les meves creences: sóc transfòbic?

El debat dóna per molt, i per molt més que això, i més enllà d'aquesta discussió domèstica, tot i els avenços legislatius respecte els drets del col·lectiu LGTBI, encara és molta la discriminació que pateixen, lamentablement també moltes les agressions.

El respecte a la diversitat, també respecte a la identitat de gènere, és un procés col·lectiu en què cada un de nosaltres hem de fer els nostres propis deures, enfrontant-nos als nostres prejudicis, que sens dubte tenim, i afrontant les contradiccions que, en el camí, podem tenir.

Sóc transfòbic? Potser més que un sí o un no, aquesta pregunta convida més a una sana discussió, d'entrada amb mi mateix, i naturalment amb qui convingui...

Deixeu que els infants vinguin a mi...

La cita evangèlica (Marc 10,13-16), en boca de segons quin capellà, no pot ser més desafortunada.

Sorpresos i, sobretot, indignats descobrim les vergonyes, els crims, que massa capellans amagaven sota la sotana; crims contra infants que si s'atrevien a explicar-ho a casa topaven amb la llei del silenci, qui sap si per por, per vergonya o per tot i més alhora!

El degoteig de casos no s'atura i és admirable la valentia dels qui, ja adults, confessen, ara sí obertament i no en un confessionari resclosit i pervers, els abusos sexuals dels que van ser víctimes a mans de monjos o capellans.

Montserrat, Vilobí d'Onyar o Constantí es sumen a una pecadora ruta d'abusos sexuals massa anys silenciats.

No ens sorprèn, ara que ell també ha confessat, que al músic Joan Reig li sortís a mode terapèutic la cançó Corvus, publicada en el darrer disc d'Els Pets, Som (RGB Suports, 2018):

(Fragment)
"On era el teu Déu quan la meva pell tocaves
i on era el meu quan jo espantat callava,
encara sento aquella olor de pa d’hòstia i vi dolç,
sotanes, sermons, creus cobertes de pols."

I resulta terriblement versemblant la lletra de la cançó "Oració" del grup banyolí Kitsch. No és que la cançó ara, amb tot plegat, prengui un nou sentit, possiblement aquest és el sentit que aquesta oració ha tingut sempre!

"Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.
Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.
El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.
Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.
Deixeu que els nens vinguin a mi."

Sense ombres ni Grey

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey" per afirmar que ara que ja sé que deu ser un bon llibre, doncs té adaptació cinematogràfica, ja me'l podria llegir... però potser millor miro la peli i després faig com tothom afirmant que a mi m'ha agradat més el llibre!

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey"per afirmar que si li treus les escenes pujades de to la història no deixa de ser el típic conte de fades, l'amor romàntic tantes vegades narrat en llibres, pel·lícules i cançons...

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey" per afirmar que per fi una novel·la de dones escrita per una dona desinhibeix (?) a les dones i les introdueix (?) en la novel·la eròtica... tot i que fa anys i panys que moltes dones gaudeixen amb el més vertical dels seus somriure, editorialment parlant!

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey" per afirmar que més que les fantasies d'elles i/o les d'ells, el fenomen vol satisfer les fantasies dels productors de la pel·lícula...

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey" per afirmar que llibre i pel·lícula aporten llum a parts fosques, ocultes i amagades de la sexualitat, tot i que quan ho il·luminem no descobrim res de nou ni que hàgim vist abans...

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey" per afirmar que, com fa Quim Monzó al magazine radiofònic "Versió Rac1", en realitat no vull ni puc parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey": no només perquè no m'he llegit la trilogia, ni penso fer-ho, sinó perquè tampoc he vist ni veuré la pel·lícula.

Com passa amb tants programes de televisió, resulta molt més interessant i gratificant llegir el què se'n diu (articles, piulades, comentaris...) que no la pròpia lectura del llibre o visionat de la pel·lícula!

Podria seguir parlant de les "Cinquanta ombres d'en Grey"... però ja és prou càstig per vosaltres aquest article!

Conchita Wurst... qui millor que ella (?) podria guanyar Eurovisió?

Si amb l'home d'acer la gent es preguntava "és un ocell, és un avió?" per finalment respondre, ... "és Superman!" amb Conchita Wurst la gent es pregunta: "és un home, és una dona, és un transsexual, és  un transvestit, és un "drag queen"?"

Qui hi ha al darrere de Conchita Wurst? Ja ho sabem, darrere aquest personatge hi ha un home, l'austríac Tom Neuwirth!

Conchita Wurst és un personatge, un "alter ego" si voleu, de Tom Neuwirth, com al seu dia, salvant les distàncies, "El Chaval de la Peca" va ser-ho de Marc Parrot o Ricardo Solfa de Jaume Sisa...

En aquest cas, però, l'alter ego és més complex doncs entra en el terreny de l'ambigüitat sexual, reforçant el caràcter androgen del personatge amb una imatge i un nom (Conchita, de "Concha"...) molt femenins, però mantenint dos atributs molt masculins: la barba i el cognom, "wurst", salsitxa en alemany. Tota una declaració de principis!

Cert és que la participació de Conchita Wurst al Festival d'Eurovisió té un punt transgressor i provocador, però no crec que la seva participació fos menys esperpèntica que la de Rodolfo Chikilicuatre a l'Eurovisió de l'any 2008!

Les qualitats musicals i vocals de l'excèntrica Conchita Wurst queden eclipsades per la seva imatge, però són apreciables; ans al contrari no hauria arribat ni tan sols a la gala final d'Eurovisió i, encara menys, a guanyar aquest festival!

Reconec que jo també em vaig alegrar que Conchita Wurst guanyés el Festival d'Eurovisió 2014!

M'agrada que hi hagi qui trenqui la imatge tradicional de la masculinitat i la feminitat que tantes vegades ens han venut els contes, la publicitat, el cinema... Hi ha moltes maneres de viure la masculinitat i la feminitat i la projecció de la imatge de Conchita Wurst/Tom Neuwirth sens dubte hi contribueix! Com també contribueix a lluitar contra l'homofòbia!

Llàstima, però, que part d'aquesta "normalització" passi per l'espectacle i sigui, possiblement en sí mateix, espectacle!

La imatge de "dona barbuda", personatge històricament "freak" i circense, és avui la viva imatge del Festival d'Eurovisió, un festival que ha esdevingut, aquests darrers anys, el circ de la tele!

Només hi faltava la "dona barbuda"!

Putin passa olímpicament de la carta olímpica, malgrat Sotxi 2014!

El 1936, fa 78 anys, Hitler va tenir els seus jocs olímpics... avui, aquest mes de febrer de 2014, Putin té els seus!

"Els Jocs de Putin" són d'hivern i deuria quedar glaçat (?) quan, divendres passat, dia de la inauguració dels Jocs Olímpics d'Hivern de Sotxi 2014, Google li dedicava el seu "doodle"destacant aquest paràgraf de la carta olímpica sota els colors de l'arc iris de la bandera gai:

"La pràctica esportiva és un dret humà. Tota persona ha de tenir la possibilitat de practicar esport, sense discriminació de cap tipus i dins de l'esperit olímpic, que exigeix comprensió mútua, solidaritat i esperit d'amistat i de joc net"

Ja pot esforçar-se Putin a dir que els homosexuals que vagin als Jocs Olímpics de Sotxi 2014 seran rebuts calorosament... Vés què ha de dir, el que realment pensa?

Els Jocs Olímpics són un gran aparador mundial que permet a la ciutat que els organitza ser per uns dies el centre del món, i, si es fan bé les coses, representa un impuls social i econòmic; prou bé que ho sabem aquí, amb els JJOO de Barcelona'92, que no van escapar, tampoc, d'operacions de maquillatge urbà i control social i repressió...

Però també sabem que els Jocs Olímpics són, en ocasions, res més una màquina de propaganda política; ja va passar amb els de Pequín, qüestionats per la manca de llibertats i la repressió del país que els acollia... Jocs Olímpics com a propaganda política? Hitler va tenir els seus, ara els té Putin!

La carta olímpica? Putin, en el fons, en passa olímpicament! 

Amb l'excusa dels JJOO de Sotxi ja ha fet i desfet a plaer i passat els jocs ho seguirà fent, ja sense els focus olímpics observant-lo, ja sense la llum del foc olímpic...

Quan la flama olímpica s'allunyi de Sotxi prendrà de nou a la Rússia de Putin, i qui sap si amb més vivor, amb més vigor, el foc de la repressió!

La Carlota parla de sexe i obre el seu consultori on-line

La Carlota parla de sexe és un espai sobre sexualitat, en format bloc i voluntat de consultori, de Dones en Xarxa, que properament inaugurarà el seu consultori on-line en directe. Serà el proper dijous 11 de febrer de 16:30 a 17:30 i si voleu, com sempre, podeu començar a deixar les vostres consultes i preguntes i la Carlota, la sexòloga virtual, les respondrà el mateix dia, o bé podeu enviar les vostres preguntes en directe el mateix divendres.

Dona, si ets de les que sempre has volgut saber més sobre sexe però mai t’has atrevit a preguntar, ara la Carlota t'ho posa encara més fàcil... Tan sols has de clicar aquí!.