Breus, per exigències del guió (als diaris en paper l'espai és limitat i es compta per paraules o caràcters), i
punyents, així són les
Barretades d'en Quim Curbet, articles que es cuinen al seu magí, convenientment cobert per un barret quan l'ocasió ho demana, barret tant característic en ell com la seva (eterna?) barba i una càmera de fotos que tot sovint s'interposa entre els seus ulls i el món.
Les
Barretades, explica
Curbet, són una inspiració de
mossèn Carles de Bolós i Vayreda, una de les tres veus que reivindica a "
Els dies de cada dia", juntament amb les de
Narcís-Jordi Aragó i
Just M. Casero:
"D'un d'aquests "ángulos" en vaig treure la inspiració per a les meves Barretades. Mossèn Bolós es queixava de la nova moda d'anar sense barret, una moda que havia d'acabar irremeiablement amb les barretades, una solució de compromís quan es trobava amb algun conegut i se l'havia de saludar, però sense fer gaires compliments. Un es tocava el barret movent-lo uns mil·límetres del seu lloc habitual i ja n'hi havia prou per quedar bé."
Precisament dies enrere, el també periodista
Jaume Guillamet, reivindicava que la
Casa Masó, en la que van viure de
Bolós,
Aragó i
Casero, fos anomenada també
la casa dels periodistes!
Les Barretades d'en Curbet són un
aiguabarreig de crònica i
prosa poètica, doncs no ens explica només el
què, això ja ho fan les cròniques periodístiques, tampoc només el
qui, el
quan, l'
on i el
perquè, sinó que sobretot ens explica quelcom més fàcil de dir que de fer, en aquest cas d'escriure: ens evoca el que
transpira el què, el qui, el quan, l'on i el perquè.
Es reconeix en els seus articles la
voluntat pictòrica de dibuixar-nos opinions i dèries personals, com ell mateix confessa; en realitat
Curbet no ha deixat mai de ser fotògraf (i dibuixant?), només que algunes fotos les fa en blanc i negre, i d'altres negre sobre blanc...
Les seves cròniques són com una
segona pell que revesteix l'actualitat de tanta
poesia com de
realitat! Una realitat (naturalment la seva: "el món no és com és sinó com el percebem", diu) que sota l'aparença d'una columna d'opinió esdevé, per desig de qui l'escriu i descriu, una
Barretada! I
què són les Barretades d'en Curbet?
"Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d'un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d'idees, fragments d'imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno Barretades."
Curbet, doncs,
aixeca lleugerament el seu
barret i literalment
buida el pap!
Curbet estima les paraules entre d'altres coses, suposo, perquè ha
crescut entre elles i amb elles hi ha jugat i hi jugarà tota la vida;
Curbet estima les paraules i ens les fa estimar a nosaltres, com ho fan els escriptors i escriptores que tant ens agraden, aquells que no sabem si ens agraden més pel que ens expliquen o per com ens ho expliquen... segurament és per ambdues coses!
Quim Curbet estima les paraules, les lletres i fins i tot els
signes de puntuació!
"És difícil descriure l'emoció que em provocava observar aquella pàgina [d'un catàleg tipogràfic] on, des d'un país tan llunyà i poderós, es reconeixia l'existència de la cultura catalana, encara que fos en la forma d'un minúscul punt volat que només servia per a separar les eles geminades."
La tardor catalana
"
La tardor catalana" és el recull de
Barretades que va del 20 de setembre al 21 de desembre de 2017. Llegint "
La tardor catalana" em resulta inevitable participar del "
revival" en el que inevitablement s'ha convertit (també) el procés, possiblement perquè allò que ens fa reviure, la transició, es va tancar en fals. Ho explica molt bé arrel de la
imposició de l'article 155:
"Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 28 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial."
I un dels elements d'aleshores que a la tardor catalana va tornar a la primera línia de l'actualitat van ser les
impremtes, de nou registrades per la policia, un territori sens dubte familiar per
Quim Curbet.
"Honor i glòria a les impremtes, les d'abans i les d'ara, perquè l'esperit de la nostra llibertat encara depèn de la fràgil consistència d'una papereta impresa."
Setmanes enrere assistia en un concert dels
Amics de la coral Genciana, organitzat per l'
ANC de Girona, que recuperava els clàssics de la nova cançó (l'espectacle es diu
Nova Cançó 2.0), una reinterpretació dels grans temes de
Lluís Llach,
Maria del Mar Bonet,
Raimon o
Joan Manuel Serrat...
Però no tot el
patrimoni d'aleshores, d'aquella
transició, li serveix avui i, no sense recança,
Curbet parla també del
patrimoni perdut:
"Em molesta el silenci de Raimon en un moment en què necessitava escoltar la seva veu, però m'incomoden encara més - perquè em fastiguegen - les paraules inoportunes en contra del referèndum per part del noi del Poble Sec, s'ho hauria pogut estalviar."
Després de la
tardor catalana, avui que som en ple l'
hivern meteorològic, em pregunto si romandrem molts mesos més en aquest
hivern polític en el que, sembla, estem instal·lats...
"Acabo aquest llibre (...) amb la convicció que l'hivern serà llarg, que potser durarà anys..." i el text segueix amb la conjunció adversativa "però", seguit de paraules com "victòria" i "llibertat", darrera paraula del llibre.
Apunts de la Costa Brava
Si
Dalí aixecava la
pell del mar com si fos una catifa,
Quim Curbet ressegueix la costa, la nostra més que centenària brava, com qui ressegueix amb el dit índex el relleu i contorn d'un mapa físic, identificant amb els dits
l'empremta que, per bé i per mal, els homes i les dones hi hem deixat litoral endins, litoral enllà...
La
Costa Brava d'avui s'assembla poc a l'anterior als anys seixanta del segle passat, quan el
franquisme disfressat de "
desarrollismo" va obrir les fronteres als
turistes oferint sol i platja, un model que avui encara perviu, encara avui es
combat.
Plana de fa unes setmanes sobre la
primera línia de mar de tota la
Costa Brava una
moratòria de construcció, enèsim intent de
protegir el que encara ens queda mínimament
lliure de formigó, i la proposta d'una moratòria afegida per a la segona línia de mar... Raons no en falten, i algunes, sinó totes, les trobem també als "
Apunts de la Costa Brava":
"(...) la Costa Brava era simplement "la marina", un indret relativament insalubre i pobre, habitat per a pescadors i mariners, i pagesos que s'havien passat anys i panys mirant de reüll el mar, amb por i recel."
De nord a sud
Quim Curbet passeja (i ens passeja) per la
Costa Brava; me l'imagino arribant en cotxe però
transitant a peu, com l'
Espinàs, amb la mirada afilada, el llapis a mà i la càmera a punt per enquadrar un instant en blanc i negre,
sempre en blanc i negre!
Curbet, amb els seus "
Apunts de la Costa Brava", no només
descriu per al nostre gaudi gent i paisatges, costums i caràcters, història i anhels, sobretot
fa inventari de tot, des de la bogeria de la
Costa Brava ("un malson immobiliari que bombolleja com l'aigua pútrida d'una bassa"), als seus
intangibles, aquells que cap moratòria podrà salvar, més que la nostra
voluntat i perseverança.
Al llibre es palpa el
caràcter bipolar (estiu/hivern) de moltes de les
poblacions costaneres, i els efectes
artificials (l'urbanisme i l'especulació, també la pesca i el turisme) i
naturals (la geografia, la fauna -inclosa la humana, si és que ens resta res de natural - i la flora, fins i tot la
tramuntana, "una indisposició aguda del territori"), que inevitablement
marquen l'arítmia cardíaca que pateixen.
"
Apunts de la Costa Brava" és un llibre que ajuda a
descobrir aquest pam de costa del
Mediterrani pels qui no la coneixen, una lectura recomanada i sens dubte complementària a les guies d'ús tòpic; i pels qui ens hi sentim propers i fins i tot hi estiuegem ("Pels gironins la Costa Brava és aquell indret on acaba la part sòlida de la terra i comença un mar d'aigua salada i inquietant"), és un llibre que ens ajuda a
redescobrir-la, com ho fem sempre (i amb tot) quan observem amb la mirada d'un altre, una mirada que després de recórrer-la tota, veu la
Costa Brava com un got mig ple i mig buit alhora... Em temo que també nosaltres som
bipolars en relació a la
Costa Brava!
Els dies de cada dia
Amb aquest llibre he
contradit a l'autor i no he fet cas de la seva recomanació, del seu
prec: "(...) gràcies per obrir, i tal vegada, per llegir amb atenció aquest llibre, et prego, però, que no ho facis d'una tirada, val més espigolar-lo de mica en mica".
Insisteixo en la seva recomanació, hi ha llibres que és millor llegir en
dosis controlades, sense devorar-los, llibres per degustar, si voleu a diari, com qui pren un glopet de moscatell. Així vaig llegir, per exemple,
Històries de soldats d'
Ambrose Bierce, en una traducció de
Francesc Francisco-Busquets Palahí, així vaig mirar la sèrie
Black Mirror, així us recomano que llegiu també aquest llibre.
"
Els dies de cada dia" no són dies
consecutius, tot i que aparentment ho semblen; són dies agrupats per mesos però d'anys diferents, ordenats de tal manera que en el recorregut de
dotze mesos sencers que en
Quim Curbet ens ofereix, en realitat transitem per
quasi nou anys! I al llarg d'aquests dotze mesos transitem per dies blancs, prims, vius, grassos, llisos, llargs, amples, clars, dolços, grocs, llòbrecs i breus.
Els dies de cada dia són els que
no són ni cap de setmana ni festius, són els
feiners per a la majoria de nosaltres, els que empenyem, com
Sísif amb la seva
pedra condemna amunt, cada setmana per arribar-ne al cap, que sempre llisca massa ràpid, novament setmana avall...
I és precisament en "
Els dies de cada dia", en els suposadament
ordinaris, on hi descobrim
paisatges interiors (resulta que d'interior no només tenim la "veueta", com en Magnum...), els
indrets de l'ànima, la
geografia humana, la
memòria de la pell i fins i tot, vés quina paradoxa,
l'oblit que tot ho recorda!
Els dies de cada dia som nosaltres, no per
ordinaris sinó per
quotidians, i en aquest llibre ens hi podem trobar, ens hi
podem llegir, en qualsevol dels seus dies!
Són, si no m'he descomptat,
cent tretze dies en els que en
Quim Curbet ens
esbossa la seva pàtria! I és que si algú creu que la
pàtria és (només) allò pel que
cal fer-ho i donar-ho tot, en aquest llibre hi trobarà
no una ni dues, sinó
infinites definicions de
pàtria, tantes com pàtries hi ha:
"Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és el lloc on sempre es torna. (...) Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és l'indret on un arriba."
La pàtria, al capdavall, en aquest llibre
és el 12 d'agost del 2013!
"
Els dies de cada" dia també és una
cançó de Sau, que enmig de les seves estrofes diu:
"Tu ens fas sentir
part del teu món,
només amb
els dies de cada dia"
Curbet també ho fa amb
aquest, i
aquests llibres!
(Escrit per a la
presentació dels llibres "
La tardor catalana", "
Apunts de la Costa Brava" i "
Els dies de cada dia" de
Quim Curbet a la
Biblioteca Emília Xargay de
Sarrià de Ter el 20 de febrer de 2019 )
