Acceptar les cookies? No gràcies!

Les cookies són unes galetes molt boniques i dolces, aquelles que tenen trossets de xocolata per sobre, que possiblement alguna vegada heu fet a casa i que queden tan bufones quan les fotografiem i publiquem a Instagram. Les cookies de les pàgines web (anomenades també galetes) no són tan dolces, tot i que generalment ens les mengem igualment.

És habitual que quan naveguem per internet i obrim una pàgina web ens aparegui un missatge emergent demanant-nos que acceptem les cookies. El missatge ens convida a acceptar-les totes i generalment nosaltres ho fem sense llegir-nos massa què és el que estem acceptant. També les acceptem, en moltes ocasions, perquè pensem (o interpretem del mateix missatge emergent) que en cas de no fer-ho la nostra navegació per la pàgina web en qüestió es veurà limitada.

Us heu parat a llegir mai què és el que estem acceptant?
Les cookies són petits arxius que emmagatzemen informació sobre la nostra activitat mentre naveguem en una pàgina web (què mirem, què cliquem, etc.).
Aquesta és una mostra literal del que estem acceptant, potser sense ser-ne massa conscients:

• Utilitzar la geolocalització específica i la informació sobre les característiques del dispositiu
• Afegir més dades per personalitzar millor els anuncis i el contingut
• Mesurar el rendiment del contingut i els anuncis.
• Obtenir informació sobre el públic que ha vist els anuncis
• Crear un perfil sobre vostè i els seus interessos per mostrar-li anuncis personalitzats que siguin pertinents per a vostè
• Mesurar el rendiment i l’eficàcia del contingut que es veu o amb el qual interactua.
• Emmagatzemar o accedir a les galetes, els identificadors del dispositiu i altra informació del seu dispositiu amb les finalitats que se li indiquin.

Acceptar alegrament les cookies en els llocs web que visitem, com hem vist, implica diversos riscos potencials. Si bé poden ser útils per a personalitzar l'experiència de l'usuari i facilitar la navegació, també existeixen conseqüències negatives.

En primer lloc, la privadesa, una qüestió certament rellevant. Les cookies poden recopilar dades personals, com ara informació de localització, preferències de navegació i hàbits en línia. Això pot ser utilitzat per a la publicitat dirigida, el rastreig de l'usuari i fins i tot la venda de dades a tercers.

En segon lloc, hi ha un risc de seguretat. Les cookies poden ser vulnerables a atacs informàtics, ja que poden emmagatzemar informació crítica com ara contrasenyes o detalls de targetes de crèdit. Els atacants poden intentar accedir a aquestes dades confidencials a través de vulnerabilitats en les cookies.

A més, les cookies poden afectar el rendiment dels dispositius, un gran nombre de cookies emmagatzemades en el navegador poden reduir la velocitat de càrrega de les pàgines web i consumir recursos del sistema.

Per tant, és important ser conscient dels riscos associats a l'acceptació de les cookies i prendre mesures per protegir la privadesa i la seguretat. Això pot incloure limitar les cookies, utilitzar eines de bloqueig o netejar regularment les cookies emmagatzemades al navegador o rebutjar-les totes.

Potser és més pràctic i còmode acceptar totes les cookies i seguir navegant; rebutjar-les sol requerir un xic més d’esforç, tot i que segurament és un esforç que val la pena fer. Al capdavall, podrem seguir navegant i visitant les pàgines web sense problemes, alhora que protegirem millor el nostre ordinador i la nostra seguretat i privacitat. 

Acceptar les cookies? No gràcies!

Article publicat al número 115 de la revista Parlem de Sarrià. 

Quin és el futur dels blogs?

"El futur dels blogs és una pregunta que molts es fan en l'actualitat. A mesura que les xarxes socials i les plataformes de contingut en línia es converteixen en els llocs més populars per compartir informació i idees, molts es pregunten si els blogs seguiran sent rellevants en el futur.

Personalment, crec que els blogs seguiran tenint un lloc important en el panorama de la comunicació en línia. Encara que les xarxes socials i les plataformes de contingut en línia ofereixen una gran varietat d'opcions per compartir informació i idees, els blogs segueixen sent un mitjà valuós per a aquells que busquen una plataforma més personal i controlada per expressar-se.

El futur dels blogs també serà influenciat per les noves tecnologies i tendències en línia. Per exemple, la intel·ligència artificial i la realitat virtual són tecnologies emergents que poden tenir un impacte en la manera en què els bloggers creen i comparteixen el seu contingut. Això pot donar lloc a una nova generació de blogs que ofereixen experiències més immersives i interactives per als seus lectors.

En resum, el futur dels blogs depèn de com evolucionin les tecnologies i les plataformes en línia, així com de la capacitat dels bloggers per adaptar-se i aprofitar aquestes noves oportunitats. Tot i que les xarxes socials i les plataformes de contingut en línia continuaran sent importants, els blogs seguiran sent un mitjà valuós per a aquells que busquen una plataforma personal i controlada per expressar-se."

Us he de confessar que aquest article no l'he escrit jo; tampoc l'ha escrit cap persona, sinó una intel·ligència artificial, la intel·ligència artificial del moment, la creixent ChatGPT.

La meva petició a aquesta intel·ligència artificial va ser literalment aquesta: escriu un article de 2.000 caràcters sobre el futur dels blogs, i el resultat és el que heu llegit damunt aquestes paraules, tal qual, sense tocar-ne ni una coma; jo simplement m'he limitat a marcar en negreta algunes paraules clau, com faig habitualment.

D'entrada no està malament, potser caldria polir algun paràgraf o alguna paraula, però en general l'article està ben escrit i construït. A més li vaig demanar nous articles a partir de la mateixa "petició" (escriu un article de 2.000 caràcters sobre el futur dels blogs) , i la redacció en cada un d'ells va ser diferent.

Aquesta intel·ligència artificial, però, no és infal·lible i tot i que conté un munt d'informació i dades, a vegades el resultat no és prou exacte: preguntant pel Pont Major, el meu barri, hi situava el riu Onyar en comptes del Ter... 

Diuen que aquesta intel·ligència artificial matarà el cercador de Google, també la manera de cercar informació; vés que Google no l'acabi integrant, o fent quelcom semblant. Més enllà del futur de Google a mi el que em preocupa és el meu i el d'aquest bloc, que fent el símil amb la premsa, equivaldria a un diari en paper.

En fi, potser el coronel no tenia qui l'hi escrivís, ara podria tenir ChatGPT...

Pescaclics (Clickbait), quan la curiositat mata el periodisme

Els mitjans de comunicació tenen la missió d'informar-nos de forma clara i a vegades sembla que s'entestin deliberadament fer tot el contrari, a desinformant-nos. Afortunadament no ho fan a tot arreu ni sempre, tot i que darrerament ho fan força per les xarxes socials i, sincerament, més del que voldríem.

El motiu és tan simple com la manera com ho fan: el motiu és generar més audiència, generar més clics, i el sistema és fer-ho amb titulars ambigus, fins i tot enganyosos, titulars que ratllen el propi codi deontològic dels i les periodistes, que en el cas del Col·legi de Periodistes de Catalunya té en el seu primer criteri "informar de forma clara i acurada".

El periodisme a vegades abandona aquest criteri per prioritzar el "tot per l'audiència", ja que l'audiència és mercat i negoci, un mercat i negoci que s'ha diversificat tant com ho han fet els propis canals pels quals els mitjans, també nosaltres, s'expressen.

Això del tot per l'audiència no ens ve de nou, ja fa anys que estem advertits: a mitjans dels anys noranta el periodista Xavier Sardà, acompanyat de la colla d'El Terrat va presentar a TV3 el programa "Tot per l'audiència", un programa d'humor que se'n reia d'ell mateix en el que, amb l'aparició de les cadenes privades, representava un nou repte per a totes les televisions: mantenir i incrementar l'audiència de cada programa, quasi a qualsevol preu.

A Internet aquesta pugna també es lliura i l'audiència es mesura en "clics", a partir del nombre de visites que rep a una pàgina web, pel que els mitjans de comunicació necessiten atraure cap a les respectives webs els internautes que naveguen per internet, i que des de fa uns anys circulen per les xarxes socials. L'esquer, moltes vegades, és un titular cridaner i, sobretot, un titular amb un polsim de misteri que ens activi suficientment el cuquet de la curiositat per clicar l'enllaç i accedir a la notícia.

La intenció no és tant informar del contingut de la notícia sinó que aquesta generi com més visites millor; en altres´paraules, la notícia és el mitjà i no la finalitat, ja que la finalitat és la generació del màxim de clics, que convertits en visites milloraran el posicionament del lloc web incrementant així els ingressos, per exemple, per publicitat.

Aquesta pràctica, sens dubte una mala pràctica, s'anomena "clickbait", un neologisme anglès format per les paraules "click" (clic en català, l'acció de clicar) i "bait" (esquer). En català del "clickbait" en podem dir pescaclics, paraula que ja tenim al diccionari i que defineix així: "contingut web, generalment de poca qualitat, presentat sota un títol o un format cridaner per a aconseguir que els usuaris hi cliquin i el reenviïn a les xarxes socials, que té com a únic objectiu obtenir ingressos publicitaris."

Naturalment un bon titular ha de tenir ganxo, però hauria de tenir-lo sense renunciar a informar, ni que sigui un xic, sobre el contingut que es desplega a la notícia. D'exemples les xarxes socials en van plenes i, per poc que hi navegueu, ben segur us n'haureu trobat. I el cert és que funcionen, perquè és una pràctica cada vegada més estesa, fins i tot per mitjans teòricament seriosos.

De fet aquesta pràctica també s'alimenta de la saturació de notícies i continguts que tenim i, lamentablement, aquesta “sobreinformació", aquest excés d'informació ("infoxicació") alimenta la desinformació, una altra mala praxis que promou la informació falsa i la propaganda atacant a un dels nostres drets fonamentals, el dret a la informació, vinculat estretament al de la llibertat d'expressió. La curiositat, en aquest cas, no mata el gat sinó la rigorositat periodística que s'exigeix als mitjans.

Article publicat al darrer número de la revista Parlem de Sarrià. 

Notable People

Aquests darrers dies qui més qui menys ha fet el tafaner consultant quina és, segons la pàgina web "Notable People", la persona més famosa de cada poble, vila o ciutat.

Som tafaners de mena i aquests tipus de pàgines desperten la nostra curiositat i fent rodar la bola del món descobrim que de Los Angeles és Marilyn Monroe, de Londres Charlie Chaplin o de Girona Lluís Llach. Lluís Llach de Girona?  De debò? No sé si aquesta llicència està condicionada per la presència de Francesc Cambó com a persona més famosa de Verges...

Bé, el web, no sé si també els seus algoritmes, no és infal·lible i conté alguns errors i oblits: ningú per Cantallops? Home, si Lluís Llach val per Girona, no podria valdre Eduard Toldrà per Cantallops? Més tenint present que a la seva Vilanova i la Geltrú natal el web situa a l'actor Sergi López com la persona més famosa...

Em pregunto si les persones suposadament notables, per vanitat o simple curiositat, s'han buscat i, en cas de no trobar-se, el seu ego (que més o menys inflat tothom en tenim) se n'ha ressentit. No sé si fins i tot hi ha un llibre de reclamacions...

En fi, tot plegat serveix sobretot d'entreteniment estival per a la majoria de nosaltres, "la gent normal" com cantaven Pulp; un entreteniment fugisser i caduc, com les tempestes d'estiu.

"Notable People"? Jo sóc més de "Common People"...

Ciutats massificades, Internet fragmentada...

La setmana passada vaig assistir a dues taules rodones de la Mobile Week Girona, una sobre la Internet del futur, l'altre sobre les ciutats del futur. En una es va parlar de ciutats massificades, en l'altra d'una internet fragmentada. Reconec que no vaig sortir-ne gaire optimista, però el problema segurament és meu, que em faig gran i començo a percebre certa resistència (i reticència) als canvis.

Viurem cada vegada més dins de la Internet, en una Internet cada vegada més fragmentada, van començar a desenvolupar els ponents, no posant-se d'acord si en una Internet cada vegada més de les persones o de les empreses. Es va parlar molt del Metavers, que serà, se suposa, on viurem cada vegada més, i jo cada vegada tinc més clar que no vull viure-hi, allà...

És clar que l'imparable avenç de la tecnologia ens hi portarà irremeiablement, com ens ha portat als serveis d'atenció al client (de la banca, l'administració, les empreses...) cada vegada més automatitzats, digitalitzats i despersonalitzats.

Es va parlar molt de "blockchain", i de criptomonedes, i de "NFT", i de confiança i de les oportunitats, també econòmiques, que ofereix aquest futur i jo, què voleu que us digui: quina mandra que em fa tot això! Mandra i, ho reconec, una certa por. Però insisteixo, el problema segurament és meu, que no hi entenc un borrall!

Viurem cada vegada més en ciutats massificades, massificades cap a la costa abandonant (encara més?) l'interior; ciutats massificades però, això sí, cada vegada més intel·ligents, i aquí sí que hi veig alguns aspectes positius, sobretot si aquesta intel·ligència ens permet transformar la mobilitat, recuperar espais verds i millorar la qualitat de vida de les ciutats.

Es va parlar molt de mobilitat, de més tren i menys cotxe, especialment el privat, però també que la tecnologia avança més ràpidament que els canvis, però els canvis ja els estem veient: sabeu que a Girona ja hi ha un munt de sensors que capten la qualitat de l'aire?

La massificació de les ciutats planteja grans reptes en la seva gestió intel·ligent i sostenible, i la mobilitat només n'és un factor; habitatge, residus, equipaments, etc... Potser sí que les ciutats creixeran més per sota que per sobre la superfície, potser sí que escales avall hi haurà, en un futur no massa llunyà, quelcom més que clavegueres i línies de metro...

No entenc, però, perquè aquesta tendència a massificar la costa quan:
1.- la costa és precisament la part del territori més exposada a l'extinció, per la constat pujada del nivell del mar...
2.- se suposa que amb les noves tecnologies, Internet i tot plegat, es pot treballar en una gran empresa d'una gran ciutat des d'un petit poble de l'interior...

No havíem quedat que la tecnologia ens hauria de permetre reconquerir l'interior i els àmbits rurals? Aquests dies que amb l'estrena d'Alcarràs fem una declaració d'amor cap a la vida de pagès, la declaració sembla més de ficció que la pel·lícula.

Ciutats massificades i Internet fragmentada, i possiblement també podríem parlar de Internet massificada i ciutats fragmentades...

Metavers, el nou univers que ens vol conquerir?

Aquestes darreres dècades hem anat incorporant paraules i conceptes que, tot i que ara utilitzem amb naturalitat i formen part del nostre dia a dia, no sempre en coneixem suficientment els seus ets i uts, i a vegades ni falta que fa.

Em refereixo per a exemple a la paraula Internet, de la que jo en tinc un coneixement bàsic i elemental, i que encara té per a mi grans dosis de misteri: com funciona Internet? Afortunadament no sempre cal conèixer del tot quelcom per a fer-ho servir... A mi encara em meravella com d'un disc de vinil en pot sortir música amb el delicat fregadís d'una agulla.

D'un temps ençà hi ha una altra paraula que està molt en voga, Metavers, especialment des que Mark Zuckerberg ha rebatejat el seu conglomerat d'empreses tecnològiques amb el nom de "Meta", de Metavers, i també ha creat el seu propi Metavers...

Heus ací un gran nínxol de negoci, diuen, en aquest nou univers que jo, ja em perdonareu, no acabo de comprendre. I és en aquests casos, quan el present i el futur se'ns fa tan incomprensible, que part de les respostes les podem trobar al passat.

Casualment un dia vaig sentir parlar d'un petit llibre de E. M. Forster, "La Máquina se para", publicat l'any 1909. Sí, el 1909! I aquest llibre, publicat fa més de cent anys, em va ajudar a comprendre millor, tot i que no del tot, això del Metavers.

Forster, autor d'obres cèlebres adaptades al cinema com "Una habitació amb vistes" (1908) o "Retorn a Howards End" (1910), dibuixa a "La Máquina se para" una societat que viu soterrada després que la vida sobre la superfície de la Terra s'hagi tornat hostil, i les persones viuen aïllades en petits cubicles hexagonals, com un rusc d'abelles, a mercè d'una màquina, La Màquina, que els proveeix de tot. Les persones amb prou feines tenen contacte físic i es comuniquen a través d'un sistema de comunicació semblant al que avui seria una vídeo trucada, a través d'unes plaques blaves...

Un sistema proveït per La Màquina, que també proveeix l'aire que respiren, l'aliment que mengen, els llits en els que dormen, la música que escolten i unes conferències que, d'una forma poc subtil, els adoctrina: "La Máquina nos alimenta y nos viste y nos aloja; nos hablamos por medio de ella, existimos en ella. La Máquina es amiga de las ideas y enemiga de la superstición: la Máquina es omnipotente, es eterna; bendita sea la Máquina."

La seva bíblia és El Llibre, que conté tot el que cal saber sobre La Màquina, una màquina inventada i construïda pels homes i que, paradoxalment, des de fa temps que els sotmet. La ciència i la tecnologia, en aquest món anticipat per E. M. Forster, lluny d'alliberar-nos i fer-nos la vida més fàcil ens reclou, aïlla i esclavitza, ens confina i priva del contacte social, ens condemna a viure una vida artificial i virtual, contra la que alguns, pocs, es rebel·len. La ciència i la tecnologia com a elements de control social.

No costa massa fer el paral·lelisme entre La Màquina i Internet, entre aquesta vida isolada i depenent que descriu el llibre amb el Metavers, aquesta realitat virtual que, sembla, ens dóna l'oportunitat o la fantasia de tenir una segona vida virtual i, aparentment, més apassionat que l'analògica.

El Metavers no és el primer intent de vida virtual paral·lela a l'analògica, fa quasi vint anys, a principis de segle, també va tenir el seu minut de glòria "Second Life", i ara fins i tot la Generalitat de Catalunya s'ha submergit en aquest món a través del CatVers, el Metavers català.

La paraula Metavers ("meta" vol dir més enllà i "vers" prové de univers) encara no és al diccionari però la Viquipèdia la defineix com el "concepte utilitzat generalment per a descriure una experiència immersiva i multisensorial en l'ús aplicat de diversos desenvolupaments tecnològics immersius d'Internet".

Els videojocs són un dels motors d'aquest desenvolupament, també les empreses tecnològiques i les xarxes socials, que hi veuen, entre d'altres coses i sobretot, una oportunitat de negoci. Al Metavers, com en la nostra vida real, també hi ha propietat privada, béns de consum i economia, també hi ha diners i, per tant, negoci, i tothom vol la seva part del pastís d'aquest món virtual que, en certa manera, està per fer i sobretot per explotar.

Ja fa anys que les nostres vides analògica i digital s'hibriden, amb avatars i realitat augmentada, amb la intel·ligència artificial i el "núvol", amb les criptomonedes i els NFT (Token No Fungibles, uns actius digitals avui per avui molt preuats). Fins i tot amb la implosió de les xarxes socials a les nostres vides sembla que vivim, per moments, en mons paral·lels sense haver de triar entre la pastilla blava o la vermella de Matrix: n'hi ha prou entrant a Twitter...

Internet va arribar per quedar-se, i poc a poc ha anat conquerint més espais de la nostra vida; ja fa anys que parlem de l'Internet de les coses i ara ja és, com l'aigua i l'electricitat, un servei bàsic i indispensable. I per si en dubtàvem la pandèmia de la Covid-19 i el confinament ens ho han confirmat. El Metavers ha arribat, veurem, també, si per quedar-se...

Sense la darrera connexió

A veure, faig un repàs de la configuració de la privadesa del meu compte de WhatsApp:

• Última connexió: ningú
• Foto de perfil: tothom
• Quant a: els meus contactes
• Estat: els meus contactes
• Confirmar lectura: desactivat

Sí, ja sé que si no comparteixo la meva última connexió tampoc podré veure la vostra, i que amb la confirmació de lectura desactivada tampoc veuré la vostra confirmació de lectura... No ho faig per vosaltres, ho faig per mi.

Les eines i xarxes socials ens permeten donar molta informació sobre nosaltres, tanta com vulguem i fins i tot més, i no em refereixo tant al que hi diem, sinó sobretot al seu ús. De veritat és rellevant per a mi, així en general, conèixer l'hora de la vostra última connexió? De veritat és rellevant per a vosaltres, així en general, conèixer la meva?

No necessitem saber tantes coses, coses a priori intranscendents, insubstancials, morralla si més no per a mi. La meva configuració respon als meus criteris, que són personals i intransferibles, si cal, com el meu vot.

I pel mateix criteri no m'agrada compartir la meva localització per WhatsApp, prou localitzat estic entre el telèfon i el rellotge. Que puguis fer-ho no vol dir que ho hagis de fer, i amb les noves tecnologies hem integrat tant allò de "sí a tot" que a vegades el més saludable és dir no a quelcom.

Pel mateix motiu, entre d'altres, al seu dia vaig amagar la informació del meu aniversari (dia i any de naixement) a Facebook i, més recentment, a Twitter. Suposo que la qüestió és decidir jo (o tenir la fantasia que ho decideixo) què dic o deixo de dir de mi, per activa i per passiva...

Ahir escoltava a la ràdio que el presentador i una col·laboradora deien que les persones que amaguen la seva última connexió o que tenen la confirmació de lectura desactivada són persones rares; no recordo quins adjectius van fer servir literalment, però la idea era aquesta: entre rares i menyspreables: hi estic d'acord, tan rares i menyspreables com poden ser-ho les persones que mostren la seva última connexió i que confirmen la lectura amb el lluminós doble "check" blau!

Twitch, en viu i en directe

Deixeu-me començar amb una confessió: fins ara m'havia endinsat amb més o menys atreviment, amb més o menys fortuna, a les diferents xarxes socials que han anat sortint; amb Twitch m'he quedat, literalment, a les portes. Potser és una qüestió personal, o potser generacional, però el cas és que, pel motiu que sigui, Twitch no forma part de la meva vida digital.

La meva singladura en aquest món de les xarxes socials va començar l'any 2007 registrant-me i entrant a Facebook; després van venir Twitter, a principis de 2008, i més endavant YouTube, Linkedin, Instagram o Periscope.

Facebook és la xarxa social per definició, i tot i que ja no és atractiva per al jovent, continua essent la xarxa social de referència; a Twitter hi domina la paraula i és sempre de rabiosa, i caduca, actualitat; YouTube és el gran repositori de vídeos, amb més hores de vídeo de les que ens queden de vida, independentment de l'edat que tinguem; Linkedin és la principal xarxa social de caràcter professional, Instagram és on les imatges valen més que mil paraules i Periscope, que ja és història, havia de ser la gran plataforma d'emissió en directe (“streaming”) que finalment, sembla, és i serà Twitch.

Twitch s'ha popularitzat molt darrerament, però la seva història és llarga, amb un recorregut de més de 10 anys, i si per a la majoria de nosaltres (i aquí m'hi incloc) fins fa poc era totalment desconeguda, no ha estat així per a milions d'aficionats als videojocs; potser això explicaria part de les meves resistències a Twitch: no m'agraden els videojocs!

La història de Twitch comença quan, a principis de 2007, Justin Kan, Emmett Shear, Michael Seibel i Kyle Vogt creen Justin.tv, una plataforma que permet l'emissió de vídeos en directe; el canat inicialment retransmetia la vida d'un dels seus fundadors, Justin Kan, a través d'una petita càmera que duia ajustada a la seva gorra de beisbol. Poc després la plataforma es va obrir a nous usuaris permetent que qualsevol persona pogués fer retransmissions en directe. Poc a poc Justin.tv va anar creixent, especialment en la categoria de retransmissió de videojocs. Entre els anys 2008 i 2009 Justin.tv triplica el seu trànsit, amb més de 20 milions d'usuaris únics mensuals.

Aquest fenomen, l'especialització, és una arma de doble fil, ja que per una banda et permet un gran creixement dins un col·lectiu específic, però per l'altra la mateixa especialització pot portar-te a un carreró sense sortida. Un exemple seria MySpace, xarxa social amb vocació generalista que al seu dia es va especialitzar molt en el sector de la música, i aquesta especialització va ser una de les causes del seu declivi. Per contra, Instagram al seu dia era una aplicació de filtres molt focalitzada als amants de la fotografia, i avui el seu ús és generalitzat, i ja és igual si t'agrada o no la fotografia.

L'any 2011 els propietaris de Justin.tv llancen un nou canal enfocat a un dels fenòmens creixents dins el món dels jocs electrònics, els esports electrònics (“e-esports”). Twitch ràpidament esdevé el portal de referència de retransmissió dels “e-esports” (tot un fenomen també digne d'estudi), i el seu creixement exponencial de transmissions i usuaris el fa referència especialitzada inevitable per a jugadors de videojocs (“gamers”) en general.

Al 2014 Twitch ja és una de les principals fonts de trànsit a internet als Estats Units, rere Netflix, Google i Apple, amb més de 45 milions de visitants que hi dediquen una mitjana d'una hora i mitja al dia. És evident que aquestes dades no passen desapercebudes i aquest any passen dues coses significatives: es tanca el canal Justin.tv, que fins aleshores havia coexistit amb Twitch, i entra en escena el gegant Amazon, que adquireix Twitch per 970 milions de dòlars.

Twitch, nascuda com a derivada (“spin-off”) de Justin.tv, se la menja i acaba en mans d'una de les grans corporacions tecnològiques; i avui, tot i que segueix altament especialitzada en videojocs i esports electrònics, és una referència inevitable de la retransmissió en directe (“srtreaming”) en general.

I és aquí on habiten molts retransmissors en línia (“streamers”), com per exemple el popularíssim Ibai Llanos. Ara l'actualitat ja no només es cou als mitjans tradicionals, que encara resisteixen, o a les xarxes socials com Facebook, Instagram o Twitter, ara l'actualitat també es cou a Twitch.

L'auge de Twitch i les seves retransmissions en directe han fet aparèixer aquesta nova categoria, el retransmissor en línia (“streamer”), que no són ben bé com els que ja havíem assimilat des de fa uns anys, els retransmissors de YouTube (“YouTubers”).

Els “YouTubers” publiquen els seus vídeos i continguts, prèviament enregistrats i generalment editats, a YouTube, mentre que els “streamers” generen el seu contingut en viu i en directe, amb una alta interacció amb el públic que els segueix, també en viu i en directe, una interacció que no es produeix, en general, a YouTube. I tot i que YouTube, com altres eines socials, permeten la retransmissió en directe, Twitch va guanyant la partida. De fet, el que molts “streamers” de Twitch fan és, una vegada feta la retransmissió en directe, editar-la i publicar-la a YouTube.

Al principi he comentat que amb Twitch m'he quedat a les portes; a nivell personal perquè a mi els videojocs mai m'han despertat interès ni curiositat, i Twitch prové del món dels videojocs, tot i que estan creixent molt els continguts relacionats amb la cultura, i especialment la música i les arts escèniques. També especulava amb factors generacionals; segons Twitch el 70% dels seus espectadors tenen entre 16 i 34 anys, i hi passen una mitjana de més d'una hora i mitja al dia.

Actualment Twitch té més de 140 milions d'usuaris actius al mes i més de 30 milions de visites al dia. És clar que no tot és seure i mirar: segons Twitch els seus usuaris no només veuen contingut, sinó que (naturalment) també el creen; el 2020 més de 13 milions de persones van decidir transmetre per primera vegada a Twitch. De moment no és el meu cas!

Article publicat al número 110 de la revista Parlem de Sarrià.

El cost energètic d'un correu electrònic

L'energia en general, i la transició energètica en particular, centren aquests darrers anys part del debat polític i social a partir de conceptes com pobresa energètica, el propi de transició energètica, o energia renovable, interpel·lant-nos sobre la responsabilitat personal i col·lectiva que tenim davant la insostenibilitat manifesta del planeta.

Aquest debat, certament polièdric i no exempt de polèmica i controvèrsia, inclou tant la producció de l'energia com el consum, és a dir, com produïm l'energia i com la utilitzem, com la consumim, pel que és un debat que no només interpel·la a les empreses energètiques, també a tots i totes nosaltres, siguem empreses, administracions, entitats o, simplement, ciutadanes i ciutadans.

Aquests darrers mesos el debat s'ha centrat en dues qüestions molt concretes: l'horari de la rentadora, en motiu del canvi tarifari implementat a Espanya, i la conveniència o no d'instal·lar parcs solars i molins de vent al territori, especialment a l'Alt Empordà. Aquestes qüestions, en el fons, giren al voltant dels dos grans temes: com generem l'energia i com la consumim, en aquest cas quan la consumim!

La rentadora s'ha erigit com a símbol del consum energètic, i el seu horari en un autèntic trencaclosques per a moltes famílies, més enllà dels "mems" i les bromes que han circulat per internet. I si bé és cert que la rentadora és un electrodomèstic que consumeix molta energia, també en consumim molta, possiblement més de la que ens pensem, fent altres coses aparentment innòcues per al medi ambient: escriure un correu electrònic, veure una sèrie a Netflix o fer una videoconferència.

Sí, internet també gasta molta energia, i segurament en podríem fer un ús més sostenible.

Internet consumeix molta electricitat per a que funcioni, i nosaltres, com a consumidores i consumidors, volem que ens arribi a alta velocitat i sense interferències. Internet necessita electricitat per a fer funcionar tota la seva infraestructura (pensem ens els routers i altres aparells que tenim instal·lats, i connectats a la xarxa elèctrica, a casa), necessita espai per emmagatzemar dades, necessita refrigerar els servidors que emmagatzemen les nostres dades (això del núvol sembla molt ecològic, però en realitat no ho és tant!), i necessita electricitat per a fer funcionar tot el que connectem a internet, que cada vegada són més coses!

Un estudi de la Diputació de Palència situava el consum energètic derivat de Internet en el 10% del consum d'electricitat de la Unió Europea, el 7% de consum a nivell mundial, amb una demanda que es duplica cada dos anys i amb més del 50% d'aquest consum d'electricitat precedent de fons no renovables i contaminants com el carbó i l'energia nuclear.

Quant contamina un correu electrònic?
Es calcula que cada correu electrònic genera uns 10gr de CO2, pel que si en rebem o enviem uns 3 al dia, és a dir uns 1.000 cada any, la petjada ecològica del nostre correu equivaldria a uns 10kg de CO2 cada any. Us pot semblar poca cosa, i en part és cert; la incidència del correu electrònic en la nostra contribució de generació de CO2 representa només el 0,5%; però per poc que sigui, segur que podem prendre decisions per minimitzar-ne l'impacte.

Veure Netflix també contamina; es calcula que cada hora de consum emet 440gr de CO2, pel que una temporada, equivalent a unes 10 hores, emet 4,4kg de CO2. Quantes hores al dia dediqueu a Netflix o a altres plataformes similars?

Zoom també contamina, tot i que les videoconferències i el teletreball també han contribuït a reduir les emissions de CO2 en la mesura que ens han estalviat desplaçaments, tot i que poc a poc anem recuperant la mobilitat, i el teletreball no ha vingut per quedar-se per a tothom, sinó només per a uns quants.

Sigui com sigui el debat continua girant sobre els mateixos dos eixos: com generem energia i com la consumim. Pel que fa al consum, de la mateixa manera que socialment hem après a tancar l'aixeta i a tancar llums, també haurem d'aprendre a racionalitzar altres usos d'aparells elèctrics i de serveis com internet, procurant consumir menys, o consumir el just i necessari.

I naturalment haurem de seguir avançant en la necessitat de generar energia de fonts renovables, prescindint cada vegada més de les d'origen fòssil, i per tant necessitarem anar tancant, espero que positivament per a tothom, o per a la majoria, els debats oberts que avui tenim al territori... 

Article publicat al número 109 de la revista Parlem de Sarrià.

Massa pantalles?

Des del confinament i, sobretot, el teletreball a temps complet, m'estic acostumant a treballar amb dues pantalles, també dos teclats i dos ratolins. Un ordinador l'utilitzo preferentment per les vídeo trucades i les reunions telemàtiques, que encara sovintegen i molt, l'altre per a la gestió del correu electrònic i dels documents, per a les tasques habituals...

Les dues pantalles em van molt bé especialment quan tinc reunions telemàtiques, ja que mentre en una hi tinc la vídeo trucada, a l'altra hi puc tenir, i veure informació rellevant sobre la reunió...

En fi, que des del confinament i, sobretot, el teletreball a temps complet, treballo a dues pantalles. I fent bona la dita castellana de "no hay dos sin tres", aquí encara hi podríem afegir la pantalla del telèfon mòbil.

L'increment d'exposició a les pantalles ha augmentat en la mateixa proporció que han augmentat les reunions telemàtiques, en detriment de les presencials, i les vídeo trucades en detriment de les trucades a seques!

És clar que aquesta és la meva realitat en la meva realitat laboral, i és evident que no totes les feines tenen o han tingut les pantalles com un factor crític; sí que ho ha estat, de factor crític, en el món de l'educació, especialment en els estudis de secundària i universitaris. I en aquest cas ja parlem de col·lectius, adolescents i joves, molt més connectats "de sèrie" que els adults.

És especialment interessant l'article de l'Observatori Social de "la Caixa" "De moderats a hiperconnectats: sis perfils d’ús del mòbil i el seu impacte en el benestar personal"; aquesta és una de les seves conclusions:  

"Una mica més d’un terç (35%) dels joves espanyols manifesten signes de manca de control en l’ús del mòbil; el dels moderats és el grup que afirma controlar més aquest ús, mentre que els hiperconnectats es troben a l’extrem contrari, i més de la meitat mostren símptomes d’un ús problemàtic de la tecnologia."

Bé sigui per a nosaltres, bé per als nostres fills i filles, siguin infants o adolescents, el debat sobre l'ús de les pantalles és imprescindible, també inevitable, i més quan, per la pandèmia, hem fet de les pantalles necessitat.

És per tot això, per aquest debat latent sobre l'ús o abús de les pantalles, que des de l'AMPA Xifra hem organitzat una xerrada per a les famílies: "Ús racional de les pantalles. Possibilitat o quimera?"

La xerrada, oberta i gratuïta, anirà a càrrec de la professora i periodista Magda Minguet, i a risc de generar-nos més dubtes, esperem que ens en pugui resoldre alguns, o si més no que ens aporti més elements per a la reflexió.

A l'oficina no consumia tanta pantalla com a casa, i en el meu cas el teletreball sembla que ha vingut per quedar-se. Estic per plantejar-me fer un dia de feina sense pantalles, o marcar unes hores per, encara sense haver acabat la jornada, apagar-les i fer tasques que no requereixin que estiguin enceses.

Em temo que aprendre a treballar en teletreball també inclou desaprendre...

 

Ser a Linkedin... per a què?

No sé quants anys fa que sóc a Linkedin i, si us sóc sincer, fins no fa gaire no sabia massa què hi feia, ni què fer-hi! Ja ens passa a vegades, això, i no només amb les xarxes socials!

M'hi vaig registrar fa anys i durant molt de temps no hi vaig fer res, o quasi res; tampoc sabia massa què hi podia fer més enllà de bolcar-hi la meva trajectòria laboral. És clar que menys feia a Xing, una altra xarxa social professional, on amb prou feines em vaig donar d'alta i pujar la foto de perfil...

Durant anys Linkedin era la xarxa en la que hi era però no hi feia res, a diferència de les altres, en les que hi mantenia, com ara, una mínima activitat i interaccions amb certa regularitat.

Durant anys Linkedin va ser per mi la xarxa social desconeguda, fins que un bon dia vaig decidir fer el pas i passar de ser un usuari passiu a un usuari mínimament actiu, i vaig prendre dues decisions: abandonar definitivament Xing, i començar a publicar contingut a Linkedin, naturalment contingut vinculat a la meva activitat professional.

Jo a Linkedin no hi cerco feina, que la que tinc m'agrada molt i no vull canviar, i és que no cal cercar feina, ni gent que en cerca, per a ser a Linkedin, contràriament al que em pensava... Jo a Linkedin hi sóc per a compartir i trobar contingut sobre temes de feina, i naturalment per a contactar amb persones per interessos professionals.

D'un temps ençà sóc més actiu, i tot i això, no us penseu, tampoc li trec, segurament, tot el suc que podria! A vegades tampoc cal...

A Linkedin, naturalment, hi sóc com a coordinador Incorpora, i el cert és que des de fa unes setmanes també m'hi podeu trobar representant el grup que coordino, Incorpora Girona. Si a Linkedin també hi ha empreses, i persones que cerquen feina, i persones que cerquen persones, també és interessant que, poc a poc, els qui ens dediquem a la inserció laboral també hi siguem presents, amb objectius modestos i amb una mínima estratègia.

Anys enrere no sabia què hi feia, a Linkedin, i en canvi avui no entendria que, ni jo personalment, ni el grup que coordino, no hi fóssim. La diferència entre abans i ara és, simplement, preguntar-se per a què... I no deixar-s'ho de preguntar mai. I això val per Linkedin, i evidentment per a les altres eines i xarxes socials!

Pd:
el meu Linkedin → https://www.linkedin.com/in/rogercasero/
el Linkedin de Incorpora Girona → https://www.linkedin.com/in/incorporagirona/

Fer un directe!

Fer de la necessitat virtut, diu la frase, i jo hi afegiria "sense la necessitat de ser virtuós!"

La necessitat ja la vam tenir l'any passat, amb l'inici de l'estat d'alarma i el confinament; van aparèixer tantes necessitats, ara fa un any! Afortunadament també moltes virtuts.

La necessitat era transportar, quasi d'avui per demà, l'acte de lliurament dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras del format presencial al telemàtic; l'any passat va ser una autèntica contra rellotge i, amb el suport desinteressat d'un professional de l'audiovisual, vam poder retransmetre els premis fent un directe a YouTube. Quina odissea!, i al final, uf!, prova superada!

Aquest any la necessitat era la mateixa (retransmetre en directe els premis a través de YouTube), i vam afegir-hi un repte: fer-ho tot, absolutament tot (producció, realització i emissió) des de la pròpia entitat, sense tercers, tot amb personal de la casa! Si els esdeveniments telemàtics han vingut per quedar-se, val més que el saber-ho fer també es quedi, no?

El dia de Sant Jordi, minuts abans de les 12 del migdia, ho teníem tot a punt, i jo els nervis a flor de pell; vam convertir una sala de reunions de l'entitat en la sala de màquines, la de realització, amb tres ordinadors i els qui havíem de controlar la realització l'emissió amb els dits creuats!

A les dotze vam començar l'emissió, i poc a poc, minut a minut, l'escaleta i el guió van anar avançant, sorprenentment, sobre el guió previst! Ara una intervenció en directe, ara entra un vídeo, ara una retolació... Quins nervis! 

Diu el meu rellotge, que m'ho mesura quasi tot,  que l'estrès, durant aquella hora, es va incrementar... Estava tan nerviós que un company informàtic que em feia suport tècnic em va dir: perquè parles fluixet, igualment no ens senten! Vam esclatar de riure...

La realització va tenir algunes petites errades, però en general tot va anar molt bé i l'acte de lliurament va pode lluir, que és del que es tractava! Quan es va acabar vaig notar un gran alleujament, i alhora, ho reconec, una certa eufòria!

Vam fer de la necessitat virtut, i vam decidir fer-nos-ho nosaltres mateixos; vam fer de la necessitat virtut i vam decidir aprendre'n; vam fer de la necessitat virtut i, sense la necessitat de ser virtuosos, ara ja en sabem una mica més que fa un any!

Ara, fer un directe, ja no ens espenta tant! I sobretot sabem que, quan es fa un directe la feinada és, en gran mesura, tot el que cal preparar abans de prémer el "play"!

Ah, per cert, si voleu veure, o tornar a veure l'acte de lliurament de la 9a edició dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, només heu de fer un clic!

Continguts multiplataforma

Ni la televisió, ni la ràdio, ni els diaris són el que eren! I quan dic el que no són el que eren eren no em refereixo només a fa cinquanta anys, tampoc són el que eren fa tot just cinc o deu anys!

Avui a la televisió es promouen programes de la pròpia cadena que no es poden veure a la televisió, a la ràdio anuncien retransmissions esportives que no trobarem al dial i als diaris en paper a vegades ens diuen que si volem més informació d'aquella entrevista que estem llegint consultem el seu web!

És a dir, avui trobem continguts de les televisions, de les ràdios i dels diaris que podem veure, escoltar i llegir més enllà de la televisió, la ràdio i el diari. Són continguts produïts pel mitjà que consumim fora del propi mitjà.

Per exemple, Televisió de Catalunya anuncia a la televisió programes que es transmeten per YouTube, RAC1 fa moltes retransmissions radiofòniques esportives només per Internet i, com he comentat abans, alguns diaris ofereixen més continguts per Internet que al propi diari en paper...

Aquests darrers anys els mitjans, com la pròpia comunicació, ha esdevingut multicanal, com al seu dia ja va fer Ràdio Sarrià, quan va obrir el seu web, en format bloc, esdevenint un complement informatiu de tot el que passava a les ones.

Aquest procés de multiplicar els canals ha fet guanyar protagonisme als continguts i a la seva capacitat d'adaptar-se a les diferents plataformes de comunicació. Avui, per exemple, és habitual que un mateix contingut el puguem consumir des de diferents canals alhora, fins i tot de forma simultània.

Per exemple, la retransmissió d'un partit del Barça de futbol, en aquest cas la que fa el programa "La transmissió d'en Torquemada" (la TdT) de Catalunya Ràdio es pot escoltar a través de Internet, de la retransmissió televisiva (via opcions d'àudio), de YouTube i, sí, fins i tot també a través de la ràdio!

Aquesta realitat ha multiplicat la generació de continguts, i si fa quinze anys qualsevol persona amb un bloc podia tenir veu pròpia a Internet, avui qualsevol persona amb un telèfon mòbil pot fer i retransmetre en directe un programa televisiu, radiofònic o ambdues coses alhora!

Aquesta nova realitat multicanal i multiplataforma també està transformant el llenguatge comunicatiu, i només cal comprovar-ho ficant la punta el nas a Instagram o Tik Tok... És evident que en aquesta transformació de mitjans i de llenguatge el factor generacional és clau, i els i les adolescents d'avui (i no tan adolescents) no consumeixen els continguts audiovisuals com ho fan, ja no els seus pares i mares, tampoc els i les joves d'una altra generació. Aquesta és una realitat que no escapa dels grans mitjans, i només cal veure la proliferació de programes i continguts multiplataforma.

La televisió fora del televisor, la ràdio més enllà del transistor i el diari més enllà del paper és la nova normalitat comunicativa, i aquesta realitat també pot ser una oportunitat per als mitjans de comunicació locals per a la difusió dels seus continguts perquè aquests ja no els trobem només a la televisió, a la ràdio i al diari, i sobretot perquè les noves generacions ja no els busca, ni buscarà a la televisió, a la ràdio i al diari, sinó a internet i a les xarxes socials.

No ens hauria d'estranyar, doncs, que en un futur proper Ràdio Sarrià també es pugui escoltar, i veure, per YouTube i que els continguts d'aquesta revista, Parlem de Sarrià, s'avancin a les històries d'Instagram!

Al temps...

Article publicat al número 108 de la revista Parlem de Sarrià.

La màgia de Twitter

Fa tretze anys, quan em vaig estrenar a Twitter, no hi havia odiadors, o seguidors hostils, "haters", que mal diem abusant dels anglicismes... 

De fet no recordo que el terme s'utilitzés, encara, tot i que que no deuria tardar massa en aparèixer. No sé quan hi van desembarcar, els perfils odiadors a Twitter però com tantes coses d'avui, sembla que hi van arribar per quedar-se i, com els escarabats, s'han multiplicat de forma exponencial! 

A Twitter, possiblement més que en qualsevol altra xarxa social, s'hi destil·la força mala llet en forma d'insult, especialment per desavinences polítiques, però no només. Ja sabem que Twitter el carrega el diable! 

Afortunadament, però, Twitter és molt més que un niu de verinosos piuladors compulsius, i seria molt injust prendre'n la part pel tot, que a Twitter també hi passen coses molt xules! 

És habitual, darrerament, veure qui per diversos motius apel·la i invoca la màgia de Twitter, sobretot persones que, després de descriure breument la seva situació d'atur o inactivitat laboral, demanen un cop de mà en la recerca de feina, sinó feina directament! 

És curiós perquè sembla que aquestes coses, especialment les relacionades amb la vida laboral, haurien de passar només a LinkedIn, la xarxa social professional, i el cert és que a Twitter aquestes peticions es produeixen de forma més directa, fins i tot més desenfadada... 

Tanta apel·lació a la màgia de Twitter deu ser una evidència que, a diferència dels unicorns, aquesta realment existeix, i si existeix és perquè les persones usuàries que hi estan registrades la fan possible! 

Aquestes piulades que cerquen la màgia compensen totes les que sembren odi, i em retornen tretze anys enrere, quan vaig descobrir la màgia de Twitter, la seva capacitat de connectar persones, idees i voluntats.

M'agrada veure que, malgrat tot, Twitter encara conserva part de la seva màgia! 

A Twitter, amb dos collons!

D'entrada us voldria demanar disculpes per l'exabrupte del títol, però no he sabut trobar altra manera de titular-lo... Intentaré explicar-me.

Aquests dies estic participant en una formació per a potenciar l'ús de les eines i xarxes socials en els processos d'intermediació i inserció laboral i, en una de les imatges que el formador ens va passar sobre l'ús de les diferents xarxes socials, una dada em va cridar especialment l'atenció: la notable diferència entre usuaris homes i dones de Twitter, especialment en les franges d'edat a partir de 25 anys.

Aquestes dades no es reprodueixen de la mateixa manera, per exemple, a Facebook (més homes, però no en tanta proporció) o a Instagram (més equilibrat), en les que no hi ha una diferència tant significativa entre usuaris homes i dones.

El formador va seguir amb la seva explicació i fins i tot va saltar de diapositiva, però jo encara estava encallat amb la gràfica de Twitter, i no vaig poder evitar la pregunta: "perdona Iván que torni enrere però, com és que hi ha una diferència tan gran entre usuaris homes i dones a Twitter, a diferència de les altres xarxes socials? Quin factor diferencial té Twitter?

La seva resposta em va semblar tan evident com primària: Twitter permet publicar i veure contingut per a adults, amb alguna cosa s'ha de diferenciar, va dir...

Segurament hi ha d'altres factors, m'agradaria pensar que n'hi ha molts altres, però aquest sembla plausible... Per això, ho reconec, el desafortunat títol!

En tot cas, i no només per aquest fet, és evident que a Twitter, també a diferència d'altres eines i xarxes socials, es desperten els instints més primaris, és on es conrea més mala llet, on de seguida s'insulta i es falta al respecte com si, efectivament, fos simplement una qüestió testicular, i el cervell s'aparqués a l'entrada...

Instagram: 10 anys després

Aquest 2020 Instagram ha fet 10 anys i, en aquesta segona dècada del segle XXI, ha passat de ser una aplicació selecta i selectiva a una xarxa social de masses, referència imprescindible d'influenciadors i alimentadora de la vanitat mundial. La seva transformació és paradigmàtica, i alhora aterradora!

Qui l'ha vist i qui la veu!

La paremiologia, diu el diccionari, és "l'estudi dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars", i en aquest cas la definició bàsica d'aquesta expressió (qui l'ha vist i qui el veu) es refereix al gran canvi, a la transformació, d'una persona.

És dir l'expressió i començar a pensar en persones del nostre voltant que, en un determinat espai de temps, s'han transformat, i en aquest cas tant li fa si és un canvi a fi de bé, o no...

Qui l'ha vist i qui la veu és el que penso jo, tot sovint, quan entro a Instagram, i sobretot quan retrocedeixo en el temps i torno al dia que vaig donar-m'hi d'alta: va ser a principis del mes d'abril de l'any 2012, quan Instagram, aleshores una aplicació de filtres fotogràfics disponible només per a dispositius mòbils d'Apple, va abraçar la comunitat Android. En qüestió de mesos va créixer de forma exponencial en número d'usuaris i es va popularitzar.

La seva popularitat no va passar desapercebuda pel gegant Facebook, que aquell mateix any la compraria per mil milions de dòlars, com també va fer amb WhatsApp dos anys més tard. Instagram, en mans de Facebook, va passar de ser una popular aplicació de filtres per a fotografies i un espai (fotoblogging) per a publicar-les, a ser, com és avui, una de les xarxes socials de referència, en què els filtres pràcticament són el menys important.

De matar a PicPlz a arraconar Snapchat

Per entendre aquesta transformació és interessant observar les víctimes, cadàvers inclosos, que Instagram ha deixat pel camí.

Als seus inicis, quan Instagram era només una selecta aplicació per a iPhone, les persones usuàries de telèfons amb sistema operatiu Android feien servir altres aplicacions per a millorar les seves fotos aplicant-hi filtres "vintage"; entre elles hi havia PicPlz, que no va poder resistir l'embranzida d'Instagram quan va aterrar a Android, i va haver de plegar veles!

Sobre tot això en vaig parlar, més extensament, en l'article "I definitivament Instagram es popularitza!", publicat l'any 2012 al número 81 d'aquesta revista.

Però si avui Instagram és altament popular, i especialment entre el jovent, no és (només) per a la seva diversitat de filtres, sinó (sobretot) per a les seves "Històries" (les "Stories"), la possibilitat de publicar fotografies i vídeos, afegint-hi tota mena d'adhesius ("stickers") i altres elements (música, mencions, localització...), que s'autodestrueixen i s'eliminen al cap de vint-i-quatre hores. Aquesta funcionalitat és el seu principal ganxo!

Però Instagram no es va inventar aquesta funcionalitat de publicar continguts amb data de caducitat, això ja fa anys que ho fa una altra aplicació, també molt popular entre el jovent: Snapchat. Sobre Snapchat també en vaig parlar aquí, al 2016 en el número 95 de la revista, i el que aleshores s'anunciava, que Instagram copiava les històries de Snapchat, al cap d'uns anys el que ha passat és que a banda de copiar-les, les ha acabat eclipsant.

Ja sabem que el contingut amb data de caducitat (24 hores) és més atractiu, ja que l'hi dóna una pàtina d'exclusivitat que en genera un major consum en temps real. Precisament Facebook també es planteja la possibilitat que alguns missatges de WhatsApp puguin autodestruir-se i eliminar-se al cap d'unes hores...

Instagram, la foguera de les vanitats

Però tornem a Instagram. Amb Snapchat fora de joc, Instagram també es planteja donar un major espai a aquest contingut temporal, en detriment de l'espai preferent que fins ara han tingut les fotografies publicades “tradicionalment”. D'alguna manera, i d'aquí el componen aterrador, es premia el contingut efímer, volàtil i moltes vegades insignificant, per davant de les fotografies, generalment de qualitat, que tenen un caràcter permanent.

Aquest torrent continu de contingut efímer i amb data de caducitat és el que el fa atractiu als ulls del jovent, i és on els influenciadors s'hi mouen com peix a l'aigua, promocionant productes, o ells mateixos com a producte, i alimentant la vanitat mundial. I és que si Twitter es relaciona, entre d'altres, amb trols i “haters”, Instagram ha esdevingut la xarxa del bon rotllo, tot i que hem de tenir en compte que hi ha molt d'impostat, i molt postureig.

Instagram, deu anys després, ha esdevingut la xarxa que ha permès a Mark Zuckerberg arreplegar el jovent que, des de fa una anys, ni tan sols s'ha plantejat apuntar-se a Facebook; de fet ambdues xarxes estan connectades, precisament per les “Històries”...

I sí, de moment deu anys després a Instagram encara hi podem trobar magnífiques fotografies, amb o sense filtres, tot i que no sé si passarà el mateix d'aquí deu anys. Instagram, qui l'ha vist i qui la veu!

Article publicat al número 107 de la revista Parlem de Sarrià.

Tancats a casa, oberts al món

No sé si algú de vosaltres ha invocat, en temps d'estat d'alarma i confinament, al Déu Lar, el protector llar. Durant setmanes ens hem reclòs a casa nostra com mai ens hauríem imaginat, convertint casa nostra en "casa", el lloc segur dels jocs infantils, protegint-nos així de l'hostil i arriscat carrer, en un aparent exili intern.

Moltes llars s'han transformat eventualment en aules, despatxos i fins i tot en gimnasos. Durant setmanes per a moltíssima gent tot, o quasi tot, ha passat dins de casa: l'escola, la feina, l'oci, l'esport...

El confinament ens ha donat la justa mesura de les nostres cases, i en massa ocasions s'ha demostrat que qui tenia un balcó tenia un tresor, i qui tenia un pati, per petit que fos, tenia mig paradís! Urbanistes i arquitectes, preneu nota!

Closos a casa nostra, notant-ne les costures a flor de pell, Internet s'ha revelat, una vegada més, com una enorme finestra oberta al món, o per ser més precisos, oberta als mons; al món al real, cas que efectivament encara existeixi, i a tots els virtuals i de ficció que neixen creixen i es reprodueixen des de fa dècades.

El notable increment del comerç electrònic i del consum audiovisual de plataformes de "steaming", amb Amazon i Netflix com a puntes de llança, descriu prou fidelment com hem passat les setmanes més recloses del confinament: consumint.

Sí, també hem llegit més del que ho hauríem fet, tot i la suspensió del Sant Jordi, i sobretot hem aplaudit cada vespre, fent viral el fenomen a les xarxes socials, fins que les terrasses de bars i restaurants van començar a reobrir, a partir de la Fase 1.

Les xarxes socials han esdevingut, de nou, cronistes descarnades i a vegades crues de la realitat, o com a mínim han estat i són el testimoni d'un relat paral·lel, mig postís mig veritat, no exempt de notícies falses, quan no interessades. Tal vegada encara en sobredimensionem l'impacte...

Moltes d'aquestes coses (el comerç electrònic les plataformes digitals, les xarxes socials...) ja les teníem abans de la crisi del Coronavirus; aquestes setmanes simplement, amb el confinament, han agafat major volada.

La gran novetat, el gran descobriment per a moltes persones durant la reclusió, han estat les videoconferències, i en qüestió de dies qui més qui menys s'ha trobat enmig d'una reunió de treball en línia, o bé una trobada virtual familiar o d'amistats a Zoom, Meet, Jitsi i fins i tot, encara Skype!

Sens dubte una de les imatges icòniques d'aquesta crisi, al costat de la del personal sanitari, els balcons com a espai d'expressió i manifestació o les cares emmascarades, són les captures de pantalla de galeries de finestretes farcides de gent reunida a Zoom, per exemple. Mai com fins ara havíem fet tantes fotos de les reunions que fem!

El fenomen de les videoconferències, a banda d'alimentar un xic el nostre narcisisme, també ens ha evidenciat dues qüestions prou rellevants:
1. Ser el primer no garanteix ser el millor, i la percepció és que Skype ha perdut pistonada...
2. El replantejament de l'abús de les reunions presencials, tot i que tampoc caldria eliminar-les.

Les videoconferències han impactat sobretot en l'àmbit laboral, erigint-se com una de les eines necessàries, quasi imprescindibles, del teletreball.

Per a moltes persones treballadores el teletreball ha esdevingut imperatiu legal, i moltes organitzacions (administració empreses, entitats...) s'hi han hagut d'adaptar a marxes forçades, implementant tecnologia i recursos per traslladar llocs de treball de l'oficina a casa.

El teletreball, és evident, no és una opció per a tots els llocs de treball, i per als que ho són o podrien ser-ho, parcialment o total, ha representat un repte per a les organitzacions, i sobretot per a les persones.

El teletreball requereix, a banda dels recursos tècnics, disposar d'unes habilitats i competències personals que, si no es tenen o no s'han desenvolupat en la modalitat del teletreball, convé fer-ho. Un senyal d'aquesta necessitat ha estat la prolongació de jornades laborals, a vegades sense horaris, fins i tot per moments sense ordre ni concert.

Paral·lelament a la implementació de la tecnologia doncs, també convé adquirir i entrenar les competències i habilitats que permeten optimitzar el teletreball: organització, planificació, disciplina...

Si el teletreball ja representa un repte en condicions normals, aplicar-lo d'urgència i en la situació de confinament ha estat, per a moltes persones treballadores, un autèntic galimaties, especialment si alhora les persones treballadores també havien de donar suport i fer seguiment de les tasques docents dels seus fills i filles.

Els centres educatius van ser els primers a tancar, fins i tot abans del decret d'Estat d'Alarma, i per al sector aquests mesos han estat, sobretot, de supervivència.

L'activitat docent, en la seva àmplia majoria presencial, s'ha hagut de reinventar improvisant sobre la marxa en la seva accelerada adaptació a la modalitat en línia. Aquest ha estat un canvi brusc i inesperat que ni l'administració, ni el professorat, ni l'alumnat ni les famílies estaven preparats per assumir, i encara menys amb les presses i exigències del moment; al final ha estat una mena de banc de proves, amb grans i extraordinàries iniciatives, i també amb la detecció de l'enorme risc que l'educació en línia representa si el pes del seguiment de les tasques docents recau en la família.

Aquí és on les desigualtats afloren i creixen, ja que no totes les famílies disposen de les mateixes eines i recursos tecnològics, tampoc de les mateixes habilitats i competències educatives, una qüestió que els centres educatius i l'activitat docent presencial iguala i compensa, en part.

En l'educació a distància i en línia, com en el teletreball, la tecnologia no ho és tot, només és el mitjà, i per validar-lo cal activar i potenciar altres recursos, habilitats i competències, tant del professorat com de l'alumnat, com també de les famílies.

Veurem què en queda, de tot plegat, en aquesta (mal?) anomenada nova normalitat; veurem quin pòsit deixa el consum de plataformes digitals, el comerç en línia, el teletreball i l'educació a distància.

La digitalització és imparable i ara, per motius sanitaris, fins i tot ens qüestionem si volem pagar el preu de la privacitat i la llibertat davant la seguretat amb l'ús de les nostres dades personals (geolocalització, historial mèdic, etc.) a través de la nostra identitat digital.

Qui sap si tancats a casa, i oberts al món, esdevindrem més vulnerables.

Article publicat al número 106 de la revista Parlem de Sarrià.

La meva activitat

No tot el que fem deixa rastre, tot i que aquesta és una frase que cada vegada podem afirmar amb menys contundència. De fet, jo ara mateix, mentre els meus dits premen el teclat, estic deixant rastre, un rastre que es farà més profund, que no necessàriament més significatiu, quan publiqui aquestes paraules, i vosaltres les llegiu.

"Si no vols que es sàpiga, no ho expliquis!"
I hi ha qui va més enllà i diu que no ho pensis, ja que si ho penses, rarament evitaràs la temptació, o necessitat, d'explicar-li a algú. I una vegada explicada alguna cosa, explicada, compartida o difosa, deixa de ser nostra i és també de qui la rep, i per més que ens asseguri que no ho dirà a ningú (t'ho juro per Snoopy!), aquella cosa ja resta fora del nostre control.

Encara fem coses que no deixen rastre, tot i que cada vegada se'm fa més difícil identificar-les, sobretot després de veure tot (o part?) del que els serveis de Google saben de la meva activitat a nivell de navegació, cerques, ubicació, etc.

N'he pres consciència activant la supressió automàtica dels meus registres d'activitat que Google ofereix, i no és que no fos conscient que Google precisament s'alimenta del nostre rastre, sinó que veient, dia a dia, les cerques que he anat fent, tot plegat es fa molt més conscient!

Li he dit a Google que elimini la meva activitat, que cada tres mesos faci net; Google m'adverteix que la meva experiència amb els seus serveis serà millor si mantinc l'activitat i no la suprimeix, però per experiència sé que cada vegada m'inquieta més veure com Google prediu les meves cerques, fins i tot sense haver-les teclejat!

Sigui com sigui Google diu que cada tres mesos suprimirà el rastre de la meva activitat en alguns dels seus serveis, i jo en principi faré veure que m'ho crec...

Internet, el blat del segle XXI

Photo on Trend Hype

Si avui som on som, i som el que som com a espècie, és en part gràcies al blat! Sí, la sentència pot resultar exagerada, però tot i així té molta veritat.

Diuen els experts que el domini del blat va ser clau, segurament la clau, que ens va permetre passar de ser caçadors recol·lectors a agricultors. El domini de l'agricultura en general, i el blat en particular, ens va permetre créixer de forma exponencial, quantitativament i qualitativament com a espècie al llarg de milers d'anys...

De tot això en parla i teoritza l'historiador Yuval Noah Harari al seu llibre "Sàpiens. Una breu història de la humanitat" (Edicions 62), fins al punt que s'atreveix a afirmar que més que dominar el blat, és el blat el que ha acabat dominant, durant segles i segles, a l'espècie humana!

Pensem sinó en el paper central que el blat ha jugat, i juga encara, en la nostra alimentació i, encara més, en la nostra economia al llarg de la història, i encara avui.

I si ens ho mirem, com també proposa Harari, des de la perspectiva de la supervivència com a espècie, lligada a les nostres necessitats, la supervivència del blat ha estat i és, a nivell evolutiu, tot un èxit.

També són aparentment un èxit la supervivència de les espècies com la porcina o la bovina, i la de la resta d'animals de granja, tot i que una altra qüestió, també plantejada per Yuval Noah Harari, és si paga la pena pagar l'elevat preu de mal viure en una granja, més com a producte de consum que com a animal, fora de l'hàbitat natural...

Penso en el blat i en la nostra dependència, intolerants al gluten a banda, cada vegada que cau internet o alguns dels serveis que, a través d'internet, utilitzem cada dia, a vegades fins i tot, sembla, a cada moment!

Disposar d'accés a internet esdevé en el nostre món (el presumptament desenvolupat), i en el nostre dia a dia, quasi un element imprescindible per a treballar i també per al nostre oci i temps lliure, fins al punt d'haver esdevingut, ja, en el que en el món empresarial i financer anomenen "commodity", una mercaderia imprescindible com ho són l'aigua, l'electricitat, el gas...

Internet ha conquerit definitivament les nostres vides, i més que ho farà en el futur immediat, com ja ho està fent ara, fent-se més i més present amb artefactes connectats entre ells, fins i tot electrodomèstics i altres aparells, se suposa que per fer-nos més fàcil i còmode la vida.

Internet ha vingut per quedar-se i, com amb les altres grans revolucions, per a transformar-ho tot, fins i tot a nosaltres mateixos amb l'avenç de la intel·ligència artificial.

A diferència d'internet el blat ja hi era, i la nostra espècie el va dominar fins que, segurament sense ser-ne conscients, el blat ens ha acabat dominant a nosaltres; internet l'hem creat i ens sembla que el dominem, encara, tot i que la literatura i el cinema, el fins ara anomenat de ciència ficció, fa anys que ens adverteix del risc que internet i la intel·ligència artificial ens acabin dominant!

Sobreviuríem a un dia sense internet? No cal que respongueu en veu alta, segurament internet ja ho sap...

Article publicat al número 103 de la revista Parlem de Sarrià. 

El que no comparteixo

Arribarà el dia que el que no compartim serà, sense cap mena de dubte, el més important!

Ara sembla que és tot just a l'inrevés, procurem compartir, publicar, fer públic sobretot a les xarxes socials, tot allò important que fem: un viatge, un àpat, un concert, una trobada especial...

En deixem constància (i rastre) a les xarxes socials per a inventari personal, com a evidència del que hem fet i viscut, i perquè els nostres contactes (amics, seguidors...) també (sobretot) en siguin coneixedors. Amb més o menys intensitat i vehemència, reconeguem-m'ho, hi ha una certa vanitat en aquesta ànsia de compartir el que fem.

Tant és si ho publiquem al Facebook, a Twitter, a Instagram o a les seves Stories o a l'estat del WhatsApp, la qüestió és publicar-ho, sentir la necessitat de compartir-ho. Hi ha un cert mimetisme en aquesta dèria, tant dels nostres dies, de publicar-ho quasi tot, doncs si aquell o aquella ho fan, perquè no hauria de fer-ho jo?

Naturalment la nostra condició d'animals socials hi té molt a veure; abans de l'arribada d'internet i les xarxes socials també la teníem aquesta necessitat, potser la diferència és que amb els mitjans d'avui la periodicitat, la quantitat i l'abast de tots els moments que compartim són quantitativament molt superiors; qualitativament que cadascú judiqui...

Compartim tant, he compartit tant que d'un temps ençà he començat a valorar precisament el que no comparteixo, o més ben dit, a valorar que hi ha moments, experiències i vivències, que més que preocupar-me per compartir-les a les xarxes socials m'ocupo de viure-les amb plenitud i, si és possible, amb el telèfon mòbil a una certa distància.

Al capdavall em temo que en la majoria dels casos el que publico i comparteixo interessa més a les empreses (Facebook, Google, Twitter, WhatsApp, Instagram) que a vosaltres mateixos...

Arribarà el dia que el no compartir vencerà?