Així comença... "Memòria de Just"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que per a mi i la meva família és molt important, "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999) de Jaume Guillamet Lloveras, la biografia del meu pare que va escriure un dels seus millors amics.

El llibre ressegueix la vida familiar, social i política de Just Manuel Casero i Madrid, des del seu naixement, el 5 de juny de 1946 a Rossio ao sul do Tejo (Abrantes, Portugal) fins a la seva mort, el 31 de gener de 1981 a Girona, avui fa precisament 44 anys.

El llibre conté un bon recull d'escrits d'en Just, escrits literaris, poètics, periodístics i personals que en Jaume Guillamet entrellaça amb el relat de la seva vida, que també s'acompanya amb el testimoni que recull de familiars i amistats d'en Just. 

Les primeres pàgines del llibre expliquen el context de la seva família i el periple migratori que van viure (una doble emigració), i és un retrat de les penúries i misèries que tantes famílies van patir durant la postguerra; de fet, la mateixa vida d'en Just és un retrat i paradigma del procés d'inclusió de tantes famílies migrants, vingudes a Catalunya provinents del sud d'Espanya.

"Memòria de Just", la biografia del meu pare que avui fa 44 anys que va morir, és un llibre que comença així:

"En Just havia nascut molt lluny. La seva família era d'Extremadura i havien arribat l'any 1950 a aquesta petita ciutat prop de la frontera francesa, però ell havia nascut a Portugal. «A Rossio ao sul do Tejo, Abrantes», solia dir amb  un deix dolç de malenconia.

El pare era l'encarregat d'una finca a la vora del riu, quan ell va néixer, el 1946. Hi havien arribat tres anys abans, però ja en feia cinc que José Casero i Obdúlia Madrid, la filla gran Juana i la tia Rufina havien marxat de Santa Marta de Magasca, en una emigració plena de penalitats.

El pare Casero havia nascut a Caceres, fill d'una dona que va tenir vint-i-dos parts i només quatre fills vius. Anava pels pobles amb el seu pare i un carro, fent justet el que sortia: traginers i carboners, feien picó pels forns de calç. A Santa Marta va conèixer Obdúlia, filla gran d'un bollero o caporal d'una finca, i es van casar el 13 d'octubre de 1937.

Ja feia més d'un any que havia començat la guerra civil i la zona havia quedat de seguida en mans dels insurrectes contra la República. Ella tenia 20 anys i acabaven de morir els seus pares. Ell en tenia 25 i s'havia deslliurat de la mili per peus plans, però quatre dies més tard va haver d'anar a la guerra.

Havien pogut fer un petit viatge de noces a Càceres i ell ja no va tornar fins a la vigília de Sant Joan de 1939, quasi tres mesos després del final. Mentrestant havia nascut la primera filla i molt aviat vingué Salvadora, la segona, que només va viure tretze mesos. Però no hi havia feina i el pare Casero la va anar a buscar a Portugal. La frontera era a prop i a l'estiu de 1941 va tornar per endur-se la família.

Varen marxar de Santa Marta de Magasca, a peu, el matrimoni, la nena de tres anys i la germana petita d'Obdúlia, Rufina, que no se separarà mai de la família. Van passar la frontera de nit i d'amagat, pel pont de Valencia de Alcántara, després que els carrabiners tanquessin la porta. Les dues germanes recorden la por i els tres dies caminant fins al primer poble on varen quedar-se."

Bones festes!

Totes les fotografies tenen la seva història, per curta i, si voleu, insignificant que sigui, i la de la felicitació de Nadal de la meva família, no n'és una excepció.

La història, com la mateixa fotografia, potser no té res d'extraordinària, més enllà del nostre àmbit personal i familiar, però sí que representa un moment en què, com en tantes altres fotografies, pensem en com ens volem mostrar, quina imatge volem donar i, conscientment o no, transmetre.

La fotografia escollida forma part d'una petita col·lecció en què, després de col·locar el trípode buscant un bon enquadrament, posem davant la càmera en diferents posicions i postures, algunes més formals, d'altres més divertides, ara amb les filles intercalades, ara amb les filles al mig...

A vegades apareixen nervis, o presses, sobretot si, com el dia que ens vam fer la fotografia, fa fred; però sobretot cal que aparegui un mínim consens per triar, primer la imatge, la fotografia escollida, i després el disseny, que com veieu és més aviat auster, sense massa filigranes.

La de la felicitació de Nadal és una de les moltes fotografies de família que ens fem al llarg de l'any, juntament amb les de cada celebració familiar (aniversaris, sants, etc.), i de totes les que ens fem és, possiblement, la que pensem més en vosaltres, les persones familiars, amigues, conegudes o saludades que, d'una manera o altra, la rebreu, la veureu. Perquè és amb aquesta fotografia que enguany us volem dir, simplement i alhora sincerament, 

Bones festes i feliç 2025!

Els sabors familiars de l'albergínia

El primer record que tinc de l'albergínia és de Cantallops; la meva àvia les fregia a llesques amb all i julivert i les acompanyàvem amb pa torrat; eren delicioses, ben amarades d'oli, era impossible no llepar-te'n els dits...

El darrer record que tinc de l'albergínia és tot just d'aquest cap de setmana, de la darrera "alberginiada" que hem celebrat, tota una tradició culinària i gastronòmica de la família paterna de la Sira, una trobada familiar que té per única norma que tots els plats que compartim han de portar albergínia.

Un any més la família s'ha superat i totes les menges han estat delicioses; un any més hem gaudit dels clàssics brunyols d'albergínia o de la truita d'albergínia, presents en totes les edicions, i també hem gaudit de noves elaboracions, com uns farcellets d'albergínia amb beixamel, uns xips d'albergínia o unes albergínies fregides amb salsa especiada i magrana.

L'albergínia ha esdevingut una mena d'element representatiu d'aquesta família, una fruita que ens uneix ancestralment i que ens convida a compartir els plats que cada unitat familiar elabora, i a fer-ho a "la barraca", un espai intensament simbòlic d'aquesta família.

L'albergínia és un fruit més aviat modest, generalment més acompanyant que protagonista en els plats, i entre les seves virtuts hi ha la seva capacitat d'absorbir sabors albergínia endins, i d'unir cultures albergínia enfora. Sembla evident que també té la virtut, en aquest cas, d'esdevenir no només un dels sabors característics d'una família, també un dels identitaris.

Perquè el sabor de l'albergínia, és el sabor d'aquesta família, tan àmplia i variada com poden ser les elaboracions fetes amb aquesta carnosa fruita...

25 anys

Ahir la meva filla gran, la Clàudia, va fer 25 anys, que és l'edat que jo tenia quan ella va néixer, que és l'edat que tenia la meva mare quan vaig néixer jo. 

25 anys després de parir el seu darrer fill, la meva mare va veure néixer la seva primera neta. Aquest any, doncs, la meva mare n'ha fet 75 i jo 50, i amb els 25 de la meva filla gran acabats de fer les nostres edats s'alineen matemàticament en progressió aritmètica, que el diccionari defineix com a la "Progressió en què cada terme és igual a l’anterior més una quantitat constant que és anomenada diferència de la progressió." 

L'anècdota no té més importància, és com un joc de paraules però amb xifres, i la correlació de les nostres edats amb aquests números no deixa de ser curiosa, ja que avui les tres edats són, a banda de múltiples de 5, també múltiples de 25.

La progressió aritmètica ens acompanya i acompanyarà des de i per sempre, i cada cinc anys, com fins ara, les nostres edats seran múltiples de 5, però serà difícil, tot i que no impossible, que les nostres edats siguin, de nou, múltiples de 25...

Sense esperar que això torni a passar, ens limitarem a gaudir de les nostres edats, cadascú la seva, i sobretot de la nostra estima com a mare / àvia, pare / fill i filla / neta...

Oda a la família Casero

La meva família paterna, la família Casero, no és una família perfecta; quina ho és? Tampoc és, ni pretén ser, ideal, modèlica, ni exemplar. És, això sí, una família relativament nombrosa, per pocs que ens trobem ja som colla, per poc que ens trobem tots, o quasi tots, ja ens hem de comptar per desenes.

La família Casero no és una família perfecta, ni ideal, ni modèlica, ni exemplar, però és la meva família i, en la majoria de les persones que en formem part, també les persones sobrevingudes, exerceix una mena de poder ancestral d'atracció que alimenta les ganes de trobar-nos, de fer coses junts, de compartir activitats, dates assenyalades i, sobretot, de compartir taula.

Ja fa uns quants anys que, per acomiadar la temporada d'estiu i de vacances, ens trobem tot un cap de setmana a principis de setembre; generalment la trobada l'hem fet en un càmping, algunes vegades, com enguany, en una casa de colònies.

Com totes les altres trobades familiars (Fires de Girona, festes de Nadal, Dilluns de Pasqua, Santa Creu de Figueres, Garbet les tardes dels diumenges d'estiu, aniversaris, celebracions...) la convocatòria és sempre oberta a tota la família i hi participa qui vol i qui pot. Siguem més, siguem menys, sempre som colla, sempre fem colla!

Siguem més, siguem menys, sempre es manté, en general, aquest poder d'atracció i de convocatòria de la família, aquestes ganes de trobar-nos i de compartir, de conviure, les diferents generacions, al llarg d'un cap de setmana.

La família Casero no és una família perfecta, ni ideal, ni modèlica, ni exemplar; tampoc és, sempre, una bassa d'oli i, com en totes les famílies, a vegades afloren conflictes, malentesos o discussions i, malgrat això, és una família unida, una família que sempre respon davant els mals moments i les dificultats, que també hem tingut, una família que, si més no en el meu cas, fa que el sentiment de pertinença sigui fort i, sobretot, alhora agradablement i joiosa confortable.

La família Casero no és una família perfecta, simplement és una de les meves famílies, l'única herència rebuda pels meus avis paterns, el millor regal de la meva (estimada i enyorada) iaia Obdúlia, un llegat immaterial de valor incalculable.

Rius que conflueixen, camins que es creuen…

Estimats Clàudia i Carlos,
qué alegría celebrar, entre tanta gente, con la familia y amistades, vuestro enlace, una muestra de vuestro amor, también de vuestro compromiso.

Permitid que acompañen mis palabras unos fragmentos de poemas inacabados de Just Manuel Casero Madrid, tu abuelo paterno, Clàudia, que entre otras cosas fue un poeta desconocido.

“Una mujer
que pasa por tu lado cada día,
que no te atreves a mirar,
y que es el dorso de tu vida.
La extraña coincidencia
de una tarde insólita,
cercana la tristeza de unas horas de sombra,
de recuerdos sin alma,
de llantos sin motivo.
Y luego, en el camino nuevo,
juntos en una intimidad de nostalgias eternas.”

"La extraña coincidencia de una tarde insólita", dice el poema...
Y me pregunto yo, ¿en qué tarde insólita habitó vuestra extraña, e inesperada y por supuesto, feliz, coincidencia?

La vida es un constante cruce de caminos, también nuestras familias son un cruce de caminos, así como la familia que vosotros dos, Clàudia y Carlos, estáis sembrando. Sembrando una familia, trazando un nuevo camino.

"Viuré;
caminaré vers una terra nova,
plena,
santa,
per uns camins sincers
que em lliguin a la vida,
de joia,
de llum nova..."

"Viviré;
andaré hacia una tierra nueva,
llena,
santa,
por unos caminos sinceros
que me aten a la vida,
de joya,
de luz nueva..."

Los ríos, a su manera (que te voy a contar yo, Carlos), también son caminos, caminos que fluyen y que confluyen:

"Que aquí broten tristezas,
y más allá teoremas,
y un camino de letras ignoradas
allá en la confluencia de mi río y el vuestro..."

Ahora y aquí, confluyen vuestros ríos, que en cierta manera también son los nuestros: el arroyo de La Cañada con el río Onyar, el río Jarama con el río Ter, confluencias a priori imposibles, pues sus cauces no se cruzan ni por asomo, pero igual que los del Señor, los caminos del amor también son inescrutables, y sois vosotros dos, Clàudia y Carlos, quiénes con vuestro amor unís todos estos ríos, añadiendo incluso, como si de un afluente se tratara, el germánico río Kinzig. Ríos llenos de vida, de vuestra vida en común…

Ríos que confluyen, caminos que se cruzan… Caminos, como dice el conocido poeta, que se hacen al andar, "camins", como dice la canción de un grupo de música gerundense, "somnis i promeses, camins, que ja són nous" (caminos, sueños y promesas, caminos, que ya son nuevos).

Que tingueu sort, que la vida us doni un camí ben llarg…
Que tengáis suerte, que la vida os dé un largo camino, que vuestro río, Clàudia y Carlos, siga fluyendo y confluyendo…

Enhorabona, Clàudia i Carlos, felicitats parella!

Parlament que vaig fer, el dissabte 31 d'agost de 2024, a l'enllaç de la meva filla gran, al Mas Solà de Santa Coloma de Farners.

La llicència gastronòmica dels brunyols de casa

En poesia les infraccions, bé, algunes infraccions, es permeten i s'aixopluguen sota el concepte "llicència poètica", que el diccionari defineix com la "infracció admesa de les lleis del llenguatge o de la mètrica en la redacció d’un poema".

Tot i que podríem considerar la poesia com l'orfebreria de la literatura, l'art de treballar amb precisió les paraules, certes infraccions, certes llicències, són permeses sense perjudici de la mateixa obra, ni de qui l'ha escrit.

En això pensava ahir, Diumenge de Rams, mentre degustava l'enèsim brunyol dels que vam fer el dia abans amb la meva família, fidels a la tradició. Tal com els fem a casa, podria afirmar que ens permetem una llicència, tot i que no és poètica, sinó gastronòmica.

En la pastisseria i la brioixeria, com en la poesia, tot és molt precís; si amb la poesia l'important és la precisió amb les paraules, en la pastisseria i la brioixeria l'important és la precisió amb les mesures i amb la manipulació, a risc que el resultat final quedi fet un brunyol, en el pitjor sentit de la paraula.

La nostra infracció podria considerar-se un atemptat contra els principis bàsics de la pastisseria i de la brioixeria (als ulls del pastisser de la família ho és, un atemptat), o si no voleu ser tan dramàtics, podríem parlar d'incongruència o contradicció.

La infracció, l'atemptat, la incongruència o contradicció que cometem amb els brunyols és que, una vegada llevada la massa, llevada lentament a la vora del foc després d'haver estat senyada i d'haver rebut la corresponent jaculatòria, la manipulem en excés, fins i tot prement-la una mica, fent que en comptes de rodons i flonjos, quedin més aviat planers, trencant, en part, la màgia del llevat.

Aquesta característica manipulació de la massa just abans de coure, que la meva mare fa amb molta traça, dona als nostres brunyols una forma única que els caracteritza i diferencia de la resta, per goig nostre i (temporal) desesperació del pastisser de la família.

I si les llicències poètiques tenen la seva raó de ser, tenen la seva justificació, aquesta nostra llicència gastronòmica dels brunyols de casa, també. És així com els volia, i com li agradaven, al meu avi matern, uns brunyols en forma de palmell de la mà, més planers que arrodonits, amb un clot al mig.

Potser sí que no són tan flonjos com la resta de brunyols, potser sí que queden més secs més aviat, però és així com els fem perquè, sobretot, és així com ens agraden, i perquè cada brunyol que fem a casa no deixa ser, modestament, un petit homenatge a la tradició familiar, un petit homenatge a la nostra família.

És la nostra tradició, és la nostra singularitat, és la nostra llicència, que tractant-se de brunyols, en aquest cas també és poètica.

Menors i aules, lliures de mòbils?

L’emissió per TV3 de la sèrie documental "Generació porno", la tardor de 2023, va generar un gran debat al voltant de l’accés dels menors d’edat a la pornografia i en va obrir, exponencialment, molts més, com l’ús dels telèfons mòbils a les aules i l’accés a les pantalles, en general, dels menors. Aquests debats socials i educatius han calat fins al punt que les administracions han hagut de moure fitxa, començar a prendre mesures.

Entre les mesures que recentment s’han anunciat, destaquen les barreres d’accés a la pornografia dels menors d’edat, intensificant la verificació de l’edat i la identitat, i la regulació de l’ús dels telèfons mòbils en l’àmbit escolar. Mesures anunciades, altra cosa serà la seva implantació.

La sèrie documental va servir, d’una manera o altra, per treure’ns la bena dels ulls i parlar d’un dels elefants que socialment tenim al saló de casa, al pati de l’escola i a les places dels pobles, viles i ciutats: l’accés dels infants i joves a la pornografia i com aquest accés prematur, sense cap mena d’acompanyament, pot distorsionar la seva concepció de la sexualitat i influir negativament en les seves relacions sexo afectives pel consum d’una pornografia no només en edats més primerenques, també d’una pornografia amb continguts més violents i denigrants.

És evident que no és funció de la pornografia educar sexualment els infants i joves, aquesta és una funció que essencialment recau a la família, en primer lloc, després a l’escola i més generalment a la societat, especialment en els espais d’educació no formal i informal. La sèrie documental "Generació porno" no només mostrava com la pornografia penetra, sense necessitat d’invocar-la explícitament, als mòbils dels infants i joves menors d’edat, també ens va permetre veure fins a quin punt les dificultats de les famílies, pares i mares, per afrontar aquesta qüestió i parlar de sexualitat, genera un buit que inevitablement omple la pornografia.

La projecció d’aquesta sèrie documental ha donat volada al moviment "Menors Lliures de Mòbils", sumant i aglutinant milers de famílies i professionals de l’educació que defensen que no es permeti l’accés als mòbils als infants i joves menors de 16 anys. El moviment, desplegat en múltiples grups territorials i comarcals de Catalunya a través de grups de WhatsApp i de Telegram, promou que les famílies no comprin telèfons mòbils als seus fills i filles menors de 16 anys, contribuint així a reduir la pressió social que reforça la llei no escrita que diu que el primer mòbil dels infants arriba als 12 anys, quan comencen l’etapa d’educació secundària a l’institut, si és que no ha arribat abans.

Les eines i xarxes socials han esdevingut un element primordial de socialització dels infants i joves menors d’edat, sobretot a través de xarxes com Instagram, Tik-Tok, Snapchat, Discord... Ser-hi o no ser-hi pot marcar la diferència, ja que les converses no només es produeixen a la vida analògica, també es parla i s’interactua molt a la vida digital. Possiblement, una de les causes d’aquest desgavell digital dels infants i joves és que, en general, han accedit a les pantalles sense massa orientació, ni acompanyament, ni filtres per part dels adults. És cert que hi ha famílies que han aplicat, en diferents graus d'intestat, controls parentals a l’accés dels seus fills i filles a internet, però fins i tot aquests controls han estat estèrils quan els mateixos menors els han sabut desactivar.

Les dades creixents d’abusos i agressions sexuals perpetrats per menors d’edat, agressions violentes que semblen reproduir fidelment escenes de pel·lícules pornogràfiques, han encès les alarmes i activat el govern espanyol a aprovar l’"Informe sobre protecció integral dels menors davant l'accés a la pornografia a internet", base sobre la qual pivoten els tres eixos d'actuació del govern espanyol sobre aquesta matèria: l'elaboració d'una estratègia interministerial per a la protecció integral dels menors a internet, l'aprovació d'un projecte de llei que li doni cobertura jurídica i la creació d'un sistema de verificació de l'edat per a l'accés a les pàgines web amb contingut per a persones adultes, entre elles les de contingut pornogràfic.

D’altra banda, la dispersió de la normativa sobre l’ús dels telèfons mòbils als centres educatius, ha obligat el govern català a aprovar les instruccions d'ús dels telèfons mòbils a les aules, de manera que a partir del curs vinent estaran prohibits tant als centres d’educació primària com d’educació secundària, amb la diferència que si bé a primària cap alumne podrà fer servir el telèfon mòbil, a l'educació secundària es permetrà, només, per a usos educatius expressament autoritzats pel professorat. Aquestes instruccions s'hauran d'incorporar a les normes d'organització i funcionament de cada centre (les NOFC) i, com és preceptiu, les haurà d'aprovar el consell escolar.

L’accés a les pantalles no hauria de ser tan diferent com aprendre a anar en bicicleta; tothom té clar que aprendre a anar en bicicleta és un procés que requereix acompanyament i suport per part dels adults, a ningú se li acudiria donar-li una bicicleta de dues rodes a un infant i, sense que hi hagués pujat mai, llençar-lo carrer avall a veure si n’aprèn. Amb les pantalles, a vegades tinc la impressió que fem, si fa o no fa, això.

Article publicat al número 117 de la revista Parlem de Sarrià.

18 anys d'aniversaris

18 anys d'aniversaris és el que recullen els tres vídeos que he fet a les meves tres filles quan han arribat a la majoria d'edat. El primer el vaig fer l'any 2017, el segon l'any 2020 i el tercer i darrer enguany, just aquesta mateixa setmana.

El criteri a l'hora de seleccionar les fotos el vaig marcar amb el primer: fotos del naixement i fotos de la celebració dels aniversaris, de tots i cadascun dels aniversaris, però no d'altres celebracions. És veritat que restringint les fotos als aniversaris, n'hi ha moltes altres, i moltes molt maques, que sap greu deixar de banda, però en realitat que hi hagi un criteri restrictiu ajuda, que prou feina és triar i fer una selecció, només, de les fotos dels aniversaris.

Ara que ja he fet els tres vídeos he corroborat un fet que, d'altra banda, també poden en evidència la successió dels vídeos: cada vegada fem més fotografies o, per a ser més precisos, amb la digitalització, cada vegada fem més fotografies.

Aquesta evidència fa que, paradoxalment i al contrari del que passava dècades enrere, amb la fotografia digital he disposat d'un major banc d'imatges per a fer aquest darrer vídeo, ja amb totes les fotografies en format digital, que no per a fer el primer vídeo.

El creixement, comptant les imatges de cada vídeo, ha estat exponencial: 20 imatges el primer, 37 el segon i 82 el tercer. A finals de 1999, quan va néixer la meva primera filla, encara fèiem fotos amb una càmera analògica, de les que havies de posar-hi el carret, i no va ser, si no recordo malament, al voltant de l'any 2005 que vam fer el salt amb la càmera digital.

I també hem de tenir present que avui, sobretot, hi ha les fotografies fetes amb el telèfon mòbil, però en aquesta ocasió no formen part de l'equació perquè jo, les fotos importants (de celebracions, de viatges, etc.) les segueixo fent amb càmera de fotos, i no amb la càmera del telèfon mòbil. Però sí, amb l'evolució i la millora de la qualitat de les fotografies fetes amb el mòbil, encara en fem més, de fotos, que no pas abans.

En conclusió: mentre l'àlbum de fotos de la meva infància era significativament més prim que el del meu germà, que és més gran, els vídeos dels 18 anys de les meves filles acumulen més fotografies com més petita és la filla. Comptat i debatut, però, l'avantatge d'aquesta circumstància és que la protagonista del vídeo més curt, la filla gran, també surt a moltes fotografies del vídeo de la segona, i totes dues a moltes del vídeo de la tercera...

I una darrera conclusió: és impossible condensar 18 anys de vida en uns tres minuts, però en tres minuts de vídeo hi cap molta vida dels primers 18 anys...

Feliços 18, Abril!

Estimada Abril,
diuen que els tercers fills, o filles, creixeu sols, que no només us trobeu el camí fet, sobretot us trobeu amb uns pares i mares que us eduquen per inèrcia, i se suposa que també amb més experiència i expertesa, per l'embranzida que ja portem (?) amb les primeres dues criatures.

Una cosa és el que diu la saviesa (o la ignorància) popular, l'altra és la realitat, i la realitat és que per més que siguis la petita, no has crescut per inèrcia i com qui no vol, sinó estimada i envoltada per la teva família i, en el meu cas com a pare i com amb les teves germanes, amb una suma d'errors i encerts, confiant sempre que els segons vencin els primers, en el saldo final.

I la realitat també diu que, per més que siguis la petita, també et fas gran. I és que mentre les teves germanes obren alguns camins, enceten algunes etapes, tu les tanques: la darrera a tancar l'etapa de l'escola bressol, l'escola de primària, o d'aquí a uns mesos, la de l'institut.

Ara ja tens 18 anys i, més enllà de la mitificació d'aquesta edat pel que representa en l'àmbit legal (possibilitat de votar, de ser condemnada, de treure't el carnet de conduir, etc.), amb 18 anys la vida segueix, si fa o no fa, igual. Nosaltres et seguirem estimant igual, i podràs seguir comptant amb nosaltres com fins ara, per més que siguis major d'edat...

Fer-se gran és atrapar el present d'un futur passat, i acumular un passat que un dia va ser present. I si mires endavant és molt, i llarg i incert, el camí que resta per fer, i si mires enrere ja en pots veure, en perspectiva, un bon tros de l'avançat, que a 18 anys no és poc!

Condensar-los en tres minuts és impossible, no hi caben ni en tota una vida; recordar-ne alguns moments, els de les celebracions dels teus aniversaris, sí!

Feliços 18, Abril!

Cap d'Any, amb més emoció que cotilló

Aquest Cap d'Any no vam comprar cotilló, ja sabeu, aquelles bosses que venen als supermercats que van farcides d'antifaços, d'acolorides perruques, d'ulleres amb nas, de ridículs barrets i d'espanta-sogres: "ja aprofitarem tot el que tenim d'anys anteriors", va dir la Sira. 

Durant tot el sopar la bossa amb les restes de cotilló va restar en un racó del menjador; la taula feia goig, primer amb uns entrants variats i molt complets, d'aquells entrants que conviden a dir que amb ells ja en faríem prou: brandada de bacallà, taula de formatges i de patés, quiches, pernil (pernil del bo, acabat de tallar!), endívies amb rocafort, gambes... Després van aparèixer dues cassoles: llom de porc amb salsa de foie gras i galta de vedella amb bolets.

Vam començar a sopar a quarts d'onze de la nit; la taula era plena de menjar, també plena de comensals, vint-i-tres, si no em vaig descomptar, repartits en tres generacions de la meva família paterna. Personalment, m'agraden molt, aquestes trobades familiars, el bon menar està garantit, també la bona conversa, a vegades més distesa i desimbolta, d'altres més seriosa i transcendent. I sí, a vegades hi hauria motius per fer alguna esmena a la totalitat a algun familiar, per dir alguna astracanada, però amb un mínim nivell de tolerància, la sang no arriba al riu.

Amb bon menjar i millor companyia, només calia deixar passar el temps fins que arribés el de descompte, amb el cava en fresc i els grans de raïm comptats i repartits. I amb el temps de descompte se'ns va anar fent present, cada vegada més, i més intensament, el nostre gran absent d'aquest 2023, i l'emoció ja ens embolcallava prou, que no calia el cotilló, i l'emoció finalment ens va desbordar just acabades les campanades...

Vam començar el 2024 amb més abraçades que petons, amb més emoció que cotilló; abraçades intenses i emotives, abraçades amb llàgrimes galtes avall, abraçades d'enyor i de record, també de consol, reconfort i suport. 

El vam tornar a plorar i ho farem tantes vegades com ho necessitem; ja no era aquell plor desconsolat d'aquells primers dies de sense ell, a mitjans de juny; era un plor naturalment trist, més amarat d'enyorança i record.

Va ser el primer Cap d'Any sense ell, també el primer Nadal... Jo el vaig trobar a faltar, especialment, l'endemà, primer d'any, a l'hora d'esmorzar, quan ens feia riure amb la seva divertida, i tantes vegades exagerada, fatxenderia... No és només el buit que deixa a la taula, és sobretot el buit d'aquests moments en què que hi fos o no marcava la diferència, perquè sabies que amb ell la conversa i les rialles estaven assegurades.

L'endemà, dia 1 de gener, el cotilló seguia allà mateix, immòbil, quiescent dins la bossa en aquell racó del menjador, aliè a la festa de la nit anterior; i tal com el vam dur, ens el vam endur de nou cap a casa. Qui sap si fins a l'any vinent, si fins al següent Cap d'Any.

La postal de Nadal

Les postals de Nadal són, en si mateixes, tot un gènere. És clar que les postals de Nadal han canviat molt i ja fa anys que no són, només, aquelles que compràvem bones i fetes per desenes i que, després d'escriure-hi un missatge de bona esperança i de desig de bones festes, enviàvem per correu postal a la família, o els hi donàvem quan ens trobàvem, en dies com aquests...

Recordo que anys enrere compràvem un lot de postals d'Unicef, però amb l'impuls de les noves tecnologies i les xarxes socials les postals no només s'han digitalitzat, també s'han personalitzat i, en molts casos, les postals de Nadal familiars no són imatges de paisatges nadalencs bucòlics, sinó fotografies de la mateixa família, acompanyades de missatges de bona esperança i desig de bones festes, i més que per correu postal ara s'envien per correu electrònic, per WhatsApp i, sobretot, es comparteixen per les xarxes socials.

A casa, la fotografia de la postal de Nadal també ha esdevingut tot un gènere, com les fotografies de les celebracions d'aniversaris i sants o la fotografia de les vacances d'estiu. De fet, els primers anys per la felicitació solíem aprofitar alguna fotografia que ja ens havíem fet, i la de les vacances d'estiu al passeig de Sant Antoni era una de les predilectes.

Però els darrers anys hem optat per fer una fotografia específica per a la postal de Nadal, una fotografia pensada per aquesta finalitat. I si els primers anys l'editàvem afegint motius nadalencs a la fotografia d'estiu, o a la familiar genèrica, ara ja ens la fem al costat del nostre arbre de Nadal, l'olivera del pati de casa i ens vestim per a l'ocasió, amb motius nadalencs.

Des de fa uns anys, el moment de fer-nos la fotografia per a la postal de Nadal, és un altre dels moments familiars! El repertori és curiós i divertit i no només és testimoni de com hem anat fent-nos grans, també de com han anat evolucionant les nostres postals de Nadal...

Bones Festes!

La màgia del Nadal

Nadal ens enlluerna amb tants llums nadalencs, fins i tot ens porta a competir, estúpidament, per qui té l'arbre de Nadal més alt fins al punt que l'arbre no és arbre, i a aquest pas ni serà de Nadal.

Els llums de Nadal només han d'acompanyar-nos, que els protagonistes hauríem de ser nosaltres, i el nostre corral. I aquí per corral no hi llegiu només família, que també, llegiu-hi també amistats, a vegades més estimades que la mateixa família.

Sigui com sigui la família, sigui quina sigui la família, les festes de Nadal són dies de trobades i de retrobaments, dies que al mateix temps que compartim l'alegria de veure'ns (alegria naturalment modulable i modulada), també compartim l'enyorança dels qui trobem a faltar, dels qui ja no hi són.

El buit és quelcom més que una cadira que ja no s'ocupa, és aquell comentari que ja no arribarà més, aquella broma tan seva, aquell gest, aquella veu que ja no escoltarem. Algun dia faltarem nosaltres, però fins aleshores serem nosaltres qui tindrem un record, més o menys íntim i personal, més o menys compartit amb qui ens envoltarà a la taula, pels nostres estimats absents. Un record potser encara dolorós, un record potser emocionat, un record potser melangiós, fins i tot un record acompanyat de rialles...

Recordant els absents, aquests dies, ens recordem que estem vius, que nosaltres encara estem vius i que seguim tenint motius per viure, bons motius per viure malgrat les adversitats, que d'una manera o altra sempre apareixen.

Potser sense voler-ho, potser inconscientment, per Nadal sobretot celebrem l'alegria de viure, de compartir taula i conversa amb les persones que estimem, amb les persones que ens estimen.

Si Nadal té màgia, no és precisament la dels llums de Nadal, és una altra que costa més de definir, d'escriure, de descriure; la màgia de Nadal no és dolça i ensucrada (dolços i ensucrats ho són els torrons i els tortells de Reis), és agredolça i contradictòria, com la vida mateixa.

Potser, al capdavall, la màgia de Nadal és sobreviure a aquestes festes i sortir-ne indemne, d'una peça!

Bon Nadal!

 

Teorema de Clàudia

Diu el diccionari que un teorema és, en una teoria, un enunciat demostrable i, en l'accepció relacionada amb les matemàtiques, "qualsevol proposició matemàtica que pot ser demostrada a partir d’unes hipòtesis, uns axiomes o altres proposicions demostrades anteriorment".

El teorema més conegut és el de Pitàgores, que diu que "en un triangle rectangle el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels quadrats dels catets". Qui més qui menys haurà fet una regressió, més o menys plaent, a l'escola o a l'institut... 

Pitàgores, filòsof i matemàtic grec, no només va descobrir aquest teorema, tot i que és aquest teorema el que ens l'ha fet present i conegut fins als nostres dies, com a mínim, a les classes de matemàtiques.

Com altres filòsofs i matemàtics clàssics, Pitàgores també tenia una vocació docent i divulgativa, exemplificada entre d'altres en l'Escola Pitagòrica; la jove matemàtica de la família, la Clàudia Casero Canyigueral, també té una forta vocació docent i divulgativa, i és precisament aquesta vocació la que l'ha empès a ser professora de matemàtiques i, més recentment, a desenvolupar el seu propi teorema, el Teorema de Clàudia.

Teorema de Clàudia és el perfil d'Instagram (i TikTok) en el que cultiva el seu vessant divulgatiu, amb petites peces informatives sobre matemàtiques, matemàtics, la seva història i les seves històries! De moment podeu trobar-hi una pregunta sobre els nombres naturals i els nombres enters, una explicació sobre el diagrama de Voronoi i un record per al matemàtic català (gironí per a ser més precisos) Lluís Santaló.

La manera de plantejar i desenvolupar els temes de la Clàudia fa que, sense perdre un gram de rigorositat (us asseguro que per ella el rigor és innegociable) siguin entenedors i accessibles per a tots els públics i tots els nivells de coneixement, des dels més avesats a les matemàtiques als que, com jo, se'ns han travessat.

Us recomano que li feu un cop d'ull i que seguiu el Teorema de Clàudia, ja veureu que la Clàudia pot esdevenir la vostra matemàtica de confiança!

Menors lliures de mòbils

És un fenomen tan nou que ni tan sols el sé explicar amb tota la seva envergadura i complexitat. Un fenomen nou i ràpid, molt ràpid, tant que en qüestió d'hores va col·lapsar. Allò de morir-se d'èxit...

A les comarques gironines aquest fenomen s'ha accelerat precipitadament, com ho han fet d'altres de semblants en altres territoris. El moviment s'escampa i corre com la pólvora.

Us explico.
En el meu cas tot va començar aquest cap de setmana. En un grup de WhatsApp d'AFA i AMPA de secundària una persona va compartir l'enllaç d'un grup, de recent creació, anomenat "Menors lliures de mòbils a Girona".

Se'ns convidava a unir-nos-hi i quan vaig fer-ho vaig veure que ja hi havia centenars de membres, alguns dels quals amics, coneguts i saludats. Tothom vinculat al món de l'educació, ja com a docent, ja com a família.

Les adhesions no paraven, ja superaven el miler, i al final les administradores van haver de parar màquines, que el grup s'havia col·lapsat, i reorientar el moviment cap a grups comarcals de WhatsApp i un grup de Telegram.

Tota aquesta moguda, l'acceleració amb què el grup va col·lapsar, és senyal inequívoc que el tema interessa i preocupa, i molt, a docents i famílies.

I el tema és si cal que posem en mans d'infants de dotze o menys anys telèfons mòbils amb accés a Internet i a les xarxes i eines socials. El debat ha pres volada, especialment a Catalunya, arran de l'emissió de la sèrie documental "Generació porno", que ha tingut la virtut (potser també el mèrit) de fer-nos caure la bena dels ulls.

Aquest problema (perquè sí, és un problema) no és exclusivament domèstic i familiar, també és social per la pressió social que senten les famílies per tal que els seus fills i filles tinguin mòbil a edats cada vegada més prematures, també per la manca de restriccions a l'accés a continguts inapropiats (sexe, violència, jocs, etc.).

El debat també és per l'ús de les pantalles i de la tecnologia en el sistema educatiu formal, un ús que ha anat variant els darrers anys i en el que els últims la tendència general ha estat una progressiva retirada de les pantalles, en benefici del llibre físic com a suport.

El moviment està prenent cos i forma, cos conceptual (ideològic també, si voleu) i forma de grups territorials que caldrà veure com s'organitzen i, sobretot, per a fer què.

El traç gruixut d'aquest "què", és endarrerir l'accés dels infants als seus telèfons mòbils, tal com recomanen alguns experts. També promoure una ESO lliure de mòbils. La força d'aquest fenomen, aquestes darreres setmanes i arreu, és espectacular, tot i que hom no pot evitar sentir-se David, contra el Goliat que volem abatre.

Just M. Casero i la biblioteca que fa 20 anys que duu el seu nom

Bona tarda a tothom,
en nom meu i de la família Casero voldria dir-vos tres coses: primer fer un agraïment, després parlar d'en Just i el fet d'escriure i finalment parlar d'en Just i el barri.

Vam dir-ho fa 20 anys i tornem a dir-ho ara: moltes gràcies a totes les persones, entitats i institucions que van fer possible que aquesta biblioteca portés el nom d'en Just. Per a nosaltres, la família, és tot un honor que un equipament públic porti el seu nom, ell que va ser, de forma breu però intensa (com tot a la seva vida), un servidor públic.

Que un equipament públic porti el seu nom facilita que el seu record es mantingui més viu i es perllongui més en el temps. Passa des de fa 20 anys amb aquesta biblioteca, també amb la plaça que la ciutat de Figueres li va dedicar, amb el carrer d'aquest mateix barri que duu el seu nom, amb el monòlit que hi ha al costat del cementiri o amb el premi literari que la Llibreria 22 va crear, i que avui també ens ha convocat aquí: "el Casero a la Casero!".

Que l'equipament sigui una biblioteca, i que sigui la del barri en el qual va viure, encara ens agrada més i ens fa més il·lusió i, modestament, ens sembla que no podia haver-hi equipament millor. Deixeu-me argumentar-ho, breument, parlant-vos d'en Just i el fet d'escriure, i d'en Just i el barri, el Pont Major.

Si avui en Just fos petit, tant com era quan va arribar a Figueres amb la seva família extremenya, provenint de Portugal, on va néixer, molt probablement viuria en algun dels pisos del Grup Pont Major; seria un nen entremaliat que passaria sovint per la biblioteca. En Just no va anar a l'escola fins als cinc anys, a l'Auxili Social, l'escola dels més pobres, com ell mateix va escriure. "Apreníem a llegir i a escriure, i sobretot, ens donaven menjar", escriuria més tard en un relat biogràfic. Entrar en aquella escola va canviar la vida d'en Just, ell mateix ho descrivia d'aquesta manera: "Aquell ambient complex va ser la meva primera universitat. Anys profitosos. M'agradava aprendre. (...) Era una febre, aprendre. Del no-res, vaig passar en poc temps a llegir i escriure".

Escriure; quan el meu pare en va aprendre, va començar a escriure i ja no va parar. Sobretot a partir de la seva estada al seminari de Girona, on va viure intern dels 11 als 20 anys; en Just escriu al Seminari, textos personals i poesia, i més tard textos periodístics a Vida Parroquial, i a Tele/Exprés, a Presència i al Punt Diari, ja fet un home i fent de periodista.

Al llarg de la seva curta vida, en Just va escriure molt, sobretot en premsa, i en vida només va publicar un llibre, "Girona grisa i negra", escrit a quatre mans conjuntament amb Narcís-Jordi Aragó, Jaume Guillamet i Pius Pujades. Pòstumament, es van publicar les dues edicions del Quiosc, el recull de la seva columna diària al Punt Diari, Una eterna claredat, una antologia de poemes entre els 1960 i el 1970, i l’amic Jaume Guillament va publicar Memòria de Just, la seva biografia, que recull textos escrits per en Just, alguns d’ells inèdits.

Explico tot això perquè aprendre a llegir i a escriure, aquest aprendre ràpidament, aquestes ganes àvides d'aprendre, van obrir-li, dins les seves possibilitats i les de la seva família, les portes de l’educació i la cultura de bat a bat.

I això és el que feu les biblioteques: obrir de bat a bat i per a tothom les portes de l’educació i la cultura, fent-la accessible a tothom sigui quin sigui el seu punt de partida. Aquesta funció pública que feu les biblioteques, la funció de fer accessible la cultura, sobretot a través dels llibres tot i que no només, és quelcom que en Just va viure en primera persona, en el seu creixement personal. Per això, també, ens fa especial il·lusió que sigui precisament una biblioteca l'equipament públic que duu el seu nom.

I la biblioteca és, a més, al barri on va viure. Ell hi va viure relativament pocs anys, des de mitjans de 1974, just abans de néixer jo, fins a finals de gener de 1981; amb prou feines sis anys i mig. Però des que en Just va trepitjar aquest barri s'hi va implicar fins al moll de l'os, entre altres coses impulsant, juntament amb altres veïns com en Joan Pallàs, l'Associació de Veïns, essent-ne el primer president. Ell que va néixer a Portugal, que va créixer a Figueres, que va madurar al Seminari de Girona, que va començar a formar una família al capdamunt de la Casa Masó al carrer de les Ballesteries, finalment va arrelar al barri de Pont Major, des d'on escrivia amb la seva Olivetti verda:

"Posar el foli a la màquina; treure una mica la pols de les tecles; esparracar el foli del primer paquet, que groguejava de tants dies d'esperar torn; i esperar que lentament s'esbargeixin les boires d'aquests llargs dies de presumpta inutilitat".
(Dimarts, maleït dimarts. Quiosc de 26 d’agost de 1980)

"Sento la pluja des de la penombra del menjador de casa. Entre el paleta i el serraller que van construir la balconada del pis varen fer possible que cada dia de pluja pogués escoltar l'enigmàtica monotonia de les gotes que es despengen del teulat fins al ferro del balcó. S'engreixen allà dalt, arrapades en un bocí de rajol, i quan no poden més, es precipiten sobre la tecla exacta d'aquesta barana-piano lleugerament rovellada".
(Dia de pluja. Quiosc de 9 d’octubre de 1980)

"Les orenetes, ja us dic. Les espero amb un cert consol. 'Que les coses passen, amic Just', sé que em diran. I me les creuré. Necessito creure-les. I em tarden a venir.
Miro encara l'horitzó de la tarda gironina. Aquest matí ha gebrat; fa massa fred. Potser han de passar uns dies. Perquè venir, segur que vindran també aquest any, les orenetes".
(Ara les orenetes. Quiosc de 22 març de 1980)

No voldria acabar sense fer un agraïment al personal de la biblioteca, a totes les persones que hi treballeu i a les que hi heu treballat, a les persones que cada dia obriu les portes i el cor de "la Casero". D'alguna manera, d’aquesta manera, en Just també és vostre, com vostre és aquest barri.

Moltes gràcies i per molts anys!

Roger Casero Gumbau, Biblioteca Just M. Casero, Pont Major, Girona, 26 d'octubre de 2023.

Dotze, la xifra de la setmana

Les tradicions, avui parlaré de les familiars, requereixen compromís i constància. El compromís i la constància de fer cada any una trobada, un esdeveniment, un acte... Fins a quantes edicions es necessiten per a poder afirmar que un esdeveniment ja és una tradició familiar?

Hi ha categories que estan definides per un nombre concret; per exemple per a catalogar un vehicle com a històric, és necessari que tingui una antiguitat superior als trenta anys, però per a una tradició familiar potser no calen tants anys; bé, en aquest cas una tradició familiar de més de 30 anys es podria considerar d'històrica...

Dotze anys són suficients per considerar que un esdeveniment familiar és una tradició?
Dotze són els anys que la meva família paterna fem una trobada, a principis de setembre, en un càmping. Tot va començar l'any 2011 i el motiu va ser la celebració del 40è aniversari del cosí gran; a partir d'aleshores cada any hem anat celebrant el 40è aniversari de cada cosí o cosina, també de cada parella de cosins i cosines. Els 13 cosins vam néixer entre els anys 1971 i 1978 i cada any un o altre fèiem els 40...

El nucli de la trobada sempre ha estat un cap de setmana, tot i que hi ha qui fa més nits al càmping. La majoria estem en bungalous i sempre procurem reservar-los en una mateixa zona per estar junts; fins i tot muntem una carpa que fa funcions de menjador i de punt de trobada.

Cadascú dorm al seu bungalou, però els àpats, tots els àpats, són compartits, per la qual cosa tothom porta menjar per a compartir, amb cassoles abundants, i un dia fem una fideuada comunitària.

Són dies per a estar junts, per a compartir taula, petites excursions, remullades a la piscina, jocs i sobretaules... Són dies de convivència i de celebració.

Bé, les celebracions dels aniversaris dels cosins es van acabar amb els 40, perquè ara els 50 ja no els celebrem; no l'any passat ni aquest. Els 50 ja fan més respecte, potser ja no fan tanta il·lusió. Si l'excusa per trobar-nos al seu dia va ser la celebració dels 40 anys dels cosins i cosines, ara l'excusa, la motivació, és simplement les ganes de trobar-nos, conviure i compartir moments, converses i confidències.

Fa dotze anys que ens trobem i de moment sempre acabem amb ganes de tornar-hi l'any vinent. Compromís i constància. Em sembla que la trobada al càmping de la meva família paterna ja pot considerar-se una tradició, com les trobades els diumenges d'estiu a la tarda a Garbet, les de la nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve o la de Dilluns de Pasqua...

Al final, em sembla, del que es tracta és de trobar motius per trobar-se i, si no en fem prou, inventar-nos-en de nous, com fa dotze anys la trobada al càmping.

Dues-centes vint-i-sis , la xifra de la setmana

Va ser una de les millors decisions que vam prendre per a la celebració de les noces d'argent. 

Estava clar que no estàvem organitzant un casament, sinó la celebració del 25è aniversari del nostre casament, i que la gent, només família, més o menys es mudaria però no com en un casament, perquè no ho era... 

Els vestits no serien de casament (bé, els nostres sí, que anàvem més de nuvis que fa 25 anys, pel casament!) i tampoc ho seria el menú, amb uns entrants variats i una bona graellada de carn a la brasa, això sí, amb unes postres de casament: un pastís coronat per uns nuvis, tot i que no era un casament... 

I entre les moltes decisions (lloc de la celebració, menú, llista de convidats, disposició de les taules, parlaments, detalls pels convidats...) contractar una fotògrafa va ser una de les millors decisions que vam prendre per a la celebració de les noces d'argent. 

Les dues-centes vint-i-sis fotos que configuren l'àlbum oficial de la celebració són un dels millors records de les noces d'argent, amb fotos de persones, de detalls, de gestos i de moments, alhora que un testimoni gràfic de la família que, com les fotos del casament i de tantes altres celebracions i esdeveniments, amb el temps guanyaran valor. 

Contractar una fotògrafa no només per no haver de fer les fotos nosaltres mateixos, també per no haver-nos-en de preocupar i sobretot, com hem corroborat una vegada vistes (una i mil vegades), per tenir fotos de qualitat a nivell tècnic, artístic i fotogràfic. 

Les càmeres dels mòbils de molts convidats també van recollir fotos i vídeos de la celebració, material que també té i tindrà valor, però fiar-ho tot a les fotos dels mòbils dels convidats no hauria estat una bona decisió; les fotos de la fotògrafa professional ara són un petit tresor, equiparable a les del casament de fa 25 anys. 

Contractar-la va ser, sens dubte, una de les millors decisions que vam prendre per a la celebració de les noces d'argent.

Moltes gràcies Sara Bravo! 

Mil tres-centes quatre, la xifra de la setmana

Mil tres-centes quatre són les setmanes que hi ha en els vint-i-cinc anys que ens separen del dia que em vaig casar d'avui.

Els anys són la mesura que fem servir habitualment per a comptar la vida i per a les celebracions, les voltes al voltant del sol, tot i que quan naixem primer ens compten per dies i després per setmanes fins ben bé a dos anys...

Amb la Sira al principi de la nostra relació també comptàvem els mesos que anàvem acumulant, els comptàvem i, d'una manera o altra, els celebràvem no sé si, inconscientment, per allò de celebrar les petites fites. Ara, doncs, ben bé podríem celebrar els 300 mesos de matrimoni, que són els que caben en 25 anys.

25 anys també són 9.131 dies, 219.144 hores, 13.148.640 minuts o 788.918.400 segons, però aquestes mesures són massa quotidianes, fins i tot massa abundants, per a celebrar-en cada assoliment.

Pensant en els 25 anys de casats, que també volen dir de convivència sota el mateix sostre, rumiava que d'haver-n'hi són poques les setmanes senceres que hem estat separats; naturalment per feina o per altres motius sí que hem estat alguns dies fora de casa, algunes vegades ella, d'altres jo, però em sembla que rarament hem passat més d'una setmana sencera sense veure'ns.

Per a tots dos vint-i-cinc anys és més de mitja vida pel que, inevitablement, amb la convivència s'alimenta l'habitud, que no la monotonia, que fa que el dia a dia flueixi sempre que es mantinguin les ganes i l'interès de seguir convivint, compartint la vida, un sostre, un llit.

Mil tres-centes quatre setmanes després celebrem que seguim vius, celebrem que volem seguir estant junts i encara no ens haurem refet de la celebració que ja en tindrem una altra setmana al sac!

Noces d'argent

No hi ha hagut any, aquests darrers vint-i-cinc, que no hagi celebrat d'una manera o l'altra l'aniversari de casament. Enguany tampoc serà una excepció, per bé que l'ocasió, les noces d'argent, mereix una celebració especial. Avui celebració amb la família més propera, d'aquí a uns dies celebració més a l'engròs amb la família més extensa!

La celebració de les noces té la seva pròpia escala d'elements, en un "crescendo" que va del paper del primer any al diamant dels seixanta! Nosaltres hem celebrat les noces de paper (1 any), de fusta (5 anys), d'alumini (10 anys), de cristall (15 anys) i de porcellana (20 anys) sense ser-ne conscients, d'aquests elements.  D'aquestes noces d'ara, les d'argent, sí que en som conscients, tot i que no hi haurà regal d'aquest element, sinó una trobada i dinar familiar per a celebrar l'efemèride.

Per a més endavant, i amb ganes d'arribar-hi i, si és possible, celebrar-les, vindran les noces de perla (30 anys), les de corall (35 anys), les de robí (40 anys), les de safir (45 anys), les d'or (50 anys) i les de diamant (60 anys).

Per aquestes darreres només calen tres condicions: que l'any 2058 jo encara sigui viu (si hi arribo tindré 84 anys), que també visqui la Sira i, sobretot, si encara som vius, que seguim junts.

En fi, deixem els diamants i centrem-nos en l'argent, que és el que tenim ara, que la Sira i jo som vius i estem junts. I això és precisament el que volem celebrar!