El preu de no compartir el relat

Una de les evidències més clares, i tristes, que aquests dies hi ha entre la comunitat educativa del Pont Major i les administracions (Ajuntament i Educació) és que no compartim el relat, el relat de com hem arribat a aquesta situació.

Escoltes Educació, també l'Ajuntament, i argumenten l'extinció de l'ESO al Xifra per la manca de demanda (poca inscripció) i la davallava demogràfica, com si ambdues coses fossin naturals, fruit d'unes circumstàncies que res tenen a veure amb ells, amb les seves decisions, amb el que han decidit fer i, sobretot, no fer.

I quan exposes el relat i els interpel·les, quan els expliques el que va passar (i no va passar) fa quatre anys, et deixen anar "jo fa quatre anys no hi era", espolsant-se la responsabilitat, quedant-se tan tranquils.

És molt frustrant quan volen fer passar bou per bèstia grossa, quan es queden només amb el seu relat (números i dades) i obvien el nostre, el compartit per la comunitat educativa, el que hem deixat escrit en articles, cartes i informes de l'AMPA, l'Institut Xifra i el Pla Comunitari Construïm Ponts, articles, cartes i informes no d'ara sinó de fa quatre anys, quan ja anunciàvem els riscos del que passaria, i per inacció de les administracions ha acabat passant, generant així la tempesta perfecta.

Ni empatia ni reconeixement; aquestes són dues qüestions que aquests dies, també aquests quatre anys, hem trobat a faltar per part de les administracions que, se suposa, han de vetllar per lluitar contra la segregació i promoure l'equitat, però que fins ara han mirat cap a un altre costat i quan han vist que el mal ja era, per ells, irremeiable han optat per al sacrifici. Han alimentat (o no evitat, tan se val) la segregació fins al punt que eradicar l'ESO del Xifra ha resultat ser la solució inevitable, i l'oportuna per a la necessitat de disposar d'un institut de Formació Professional sense ESO.

El preu de no compartir el relat és el no reconeixement no només a unes demandes clares i explícites que s'han desatès, també a l'impacte emocional que això ha causat a l'alumnat, el professorat i les famílies del Xifra al llarg d'aquests quatre anys, i ara també a la comunitat educativa de les escoles adscrites, que han vist com d'un dia per l'altre l'institut desapareixia del seu mapa.

Les administracions, els responsables polítics parlen de números i reglaments quan al davant tenen famílies en xoc, havent d'assumir a contra rellotge una nova realitat inesperada, un canvi precipitat que els altera i del que no han pogut dir, més enllà de queixar-se per la pressa de la decisió, ni ase ni bèstia.

El preu de no compartir el relat és la incomprensió d'unes administracions i d'uns responsables polítics que, atrinxerats als seus despatxos rere un munt (i un mur) de dades, no comprenen ni acompanyen i es sorprenen, després, quan la gent s'indigna.

El ple del Pont

Aquesta setmana estarà marcada, per a la comunitat educativa de Girona en general i dels barris de Pont Major i Montjuïc en particular, pel ple extraordinari que es celebrarà aquest proper divendres al matí.

La convocatòria d'aquest ple extraordinari és una resposta política a la decisió de suprimir per al curs vinent els grups de 1r d'ESO de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, resposta sobretot dels grups municipals del PSC i de Guanyem, que són els que van demanar la convocatòria del plenari.

Entenc que també és una resposta política a la mobilització de les AMPA de les escoles Carme Auguet, FEDAC Pont Major, Montjuïc i institut Xifra, mobilització que a banda de reunions i trobades, es va concretar en una concentració davant l'Ajuntament abans del darrer ple ordinari, i en el lliurament d'una carta als grups municipals demanant el manteniment dels estudis d'ESO al barri de Pont Major.

Aquest divendres al ple extraordinari la veu la tindran els grups municipals i serà interessant escoltar-los; alguns han volgut parlar amb nosaltres, les AMPA, d'altres no, tant li fa... Per a mi el més important és que en una sessió plenària es parli de forma específica d'una realitat que fa massa temps que s'ha fet massa invisible: la crítica situació dels estudis d'ESO al Xifra. El mal no ve d'ara, sinó de com a mínim fa quatre anys, tot i que no tothom ho veu, o vol veure, ni tan sols no tothom ho reconeix.

Sigui com sigui, però, aquest divendres caldrà posar de relleu les necessitats socioeducatives d'un sector, el Pont Major, i d'una comunitat educativa, la de les escoles afectades, que fa massa anys que arrosseguen demandes no ateses: solucions de transport, major diversitat a les aules, més recursos socioeducatius per evitar el que finalment ha passat: l'agònica mort anunciada de l'ESO del Xifra.

D'entrada, abans no comenci el ple, jo valoro molt positivament que en una sessió plenària es parli i debati d'aquesta qüestió i potser lamento, tan sols, que no se n'hagi parlat prou abans, tot i que jo tinc la impressió que fa quatre anys que canto la mateixa cançó de l'enfadós, però ja sabem que brams d'ase no arriben al cel... Com a mínim ara han arribat al ple municipal...

Masters of War. Minuts Musicals històrics.

El 17 de gener de 1961 el president dels Estats Units Dwight David Eisenhower va fer un discurs transmès per la televisió sobre el seu mandat, que estava ja a les acaballes i ja tenia Kennedy escalfant a la banda...

Aquell discurs també es va fer famós per l'advertiment que Eisenhower va fer sobre la perillosa influència del que s'anomenà "complex militar-industrial", no perquè no fos necessari (al capdavall Eisenhower era un militar retirat) sinó per la necessitat d'establir un control de la ciutadania.

El "complex militar-industrial", diu la Viquipèdia, "és un concepte comunament utilitzat per a referir-se a les relacions polítiques entre els governs, les forces armades nacionals, i industrials que obtinguin el suport del sector comercial en l'aprovació de polítiques de recerca, desenvolupament, producció, ús, i suport per a l'entrenament militar, armes, equip i instal·lacions dins de la defensa nacional i la política de seguretat."

És a dir, la comunió d'interessos militars, polítics i econòmics per engreixar la indústria militar i armamentística, una comunió d'interessos que a casa nostra denunciava Arcadi Oliveres...

Doncs bé, d'aquell discurs i d'aquella referència en va néixer aquesta cançó de Bob Dylan, “Masters of War”, de la que el cantant de Minnesota va dir, en una entrevista publicada just el dia abans dels atemptats de l'11 de setembre de 2001: "se suposa que és una cançó pacifista contra la guerra. No és una cançó contra la guerra. És una cançó en contra del que Eisenhower anomenava "Complex industrial-militar" en la seva etapa final com a President. Aquest ambient hi era, i jo ho vaig captar".

Si la lletra li va inspirar aquest discurs, la música la va manllevar d'una cançó folk nord-americana, "Nottamun Town", arranjada i popularitzada per la cantant Jean Ritchie. Quan ella va reclamar figurar en els títols de crèdits, els advocats de Dylan li van pagar 5.000 dòlars per evitar futures reclamacions...

Drets d'autor a banda, la cançó més que de la guerra, parla dels senyors de la guerra:
"Veniu, senyors de la guerra,
els que fabriqueu armes
i els avions de la mort
Els que fabriqueu bombes
i no doneu la cara
amagats al despatx
Només vull que sabeu que
ja us he vist la màscara..."

Cinc-cents setanta-sis, la xifra de la setmana

Aquesta setmana ens està trasbalsant la notícia de les dues germanes bessones de dotze anys que es van precipitar des del balcó de casa seva, a Sallent, morint una d'elles i quedant greument ferida l'altra. Dues cartes manuscrites trobades a casa de les nenes reforcen la hipòtesi del suïcidi i si la notícia per si sola ja és esgarrifosa, que aquesta en pugui ser la causa encara ens commou, impressiona i inquieta més.

Costa entendre que els dotze sigui edat per suïcidar-se, si és que hi ha edat per fer-ho, i preocupa que, tal i com apunten els experts i les dades, la conducta suïcida sigui cada vegada més present en l'adolescència, senyal inequívoc de malestar. 

Cinc-cents setanta-sis són els suïcidis que es van produir a Catalunya l'any 2021, 20 més que el 2020, 41 més que el 2019, 54 més que el 2018, 72 més que el 2017. 

Els experts i les dades constaten que la conducta suïcida s'ha incrementat per la pandèmia i és especialment rellevant l'increment d'aquesta conducta entre joves i adolescents, com apunten les dades de les consultes per conducta suïcida que atenen les urgències psiquiàtriques de l'Hospital Sant Joan de Déu:  van passar de 437 consultes al 2020 a més de 1.000 al 2021.

El calfred de la notícia, també el que ens provoca la lectura d'aquestes dades, posen de relleu la necessitat de tenir cura, més cura, de la nostra salut mental, de tenir cura del nostre benestar emocional, també el dels nostres fills i filles, tan important com el físic.

Tinguem cura de les persones que estimem, també de les que atenem i acompanyem si som un servei, una administració, de les que treballen amb nosaltres... I sí, tinguem cura també de nosaltres mateixos...

3 frases de "Les aventures d'en Wesley Jackson", de William Saroyan

En plena Segona Guerra Mundial l'exèrcit nord-americà va encarregar a un dels seus soldats, a canvi d'un permís, que escrivís un llibre sobre la guerra per enaltir-la i el cert és que els va sortir el tret per la culata.

El soldat i escriptor William Saroyan va fer, amb "Les aventures de Wesley Jackson", una novel·la antibel·licista que no va agradar a l'exèrcit, que el va deixar sense el permís promès.

Ara que fa un any de la invasió russa d'Ucraïna, un any d'aquesta guerra, ara que el conflicte es rearma amb més material mortífer, convé fer una lectura crítica de la guerra, dels seus interessos i de les seves devastadores conseqüències.

• "Per això l'esperit de gran família que envaeix tot un país quan esclata una guerra em fa sospitar una mica de la gent que ho celebra, perquè la veig sempre somrient i plena d'esperança, i massa predisposada a les heroïcitats, mentre que els paios d'uniforme quasi sempre se senten confosos i desgraciats, i només comencen a somriure quan ja no hi ha res més a fer, i no són mai gaire optimistes perquè no saben gaire què passa ni què significa el que passa ni quin pot ser-ne el desenllaç -per a ells, vull dir-; i no tenen mai pressa per fer-se els herois perquè, amb una mica de mala sort, potser acabaran sent herois morts."
• "Així que esclata una guerra, sembla que tothom s'oblidi del que sabia -de tot el que importa de debò-, i calla i es queda callada i es limita a rondinar amargada per les mentides que no para de sentir pertot arreu."
• "En una guerra moren molts homes per coses que passen constantment: tota mena d'accidents, tota mena d'errors, tota mena de fets lamentables per culpa de la bestiesa humana.

 "Les aventures de Wesley Jackson" ha estat el primer dels tres llibres que llegim al Club de Lectura de Pau i Drets Humans de les Biblioteques de Girona. El segon va ser "Papers de Pau" d'Arcadi Oliveres, i el tercer serà el còmic "Transparentes. Historias del exilio colombiano" de Javier de Issui.

Oda a l'individualisme

Dues qüestions em tenen especialment entretingut aquests dies: l'extinció de l'ESO del Xifra (amb les seves múltiples derivades) i el nou reglament de pressupostos participatius de l'Ajuntament de Girona.

Ambdues qüestions tenen en comú, més enllà de la meva agenda, que d'una o altra manera destil·len, d'entrada, una preferència per l'individualisme enfront de la col·lectivitat, l'associacionisme.

Per mostra, dos botons, un per cada tema.

En el cas de l'extinció de l'ESO del Xifra tant l'Ajuntament de Girona com el propi Departament d'Educació han prioritzat tractar la situació particular de les famílies afectades (cosa que naturalment cal fer) per davant de qualsevol acció amb les organitzacions que, legítimament, representem a les famílies, en aquest cas les AMPA.

A les dues reunions informatives l'objectiu d'ambdues administracions era recollir les preocupacions particulars de les famílies afectades, més que atendre a les demandes i peticions que les AMPA fèiem com a col·lectiu.

En el cas del nou reglament de pressupostos participatius, la proposta inicial escombrava del tot les associacions veïnals, situant-les en un segon pla rere el paper de la ciutadania (sens dubte també important), afirmant que també podríem participar.

Una de les al·legacions presentades per una colla d'associacions veïnals de Girona reclama recuperar, per a l'aprovació definitiva del reglament, el paper actiu del teixit associatiu en general, i el de les associacions veïnals en particular.

L'individualisme s'imposa, també, en la gestió de les administracions, arraconant en aquests casos el concurs i la participació activa, també crítica, de les associacions. Les associacions representem col·lectius (famílies en un cas, veïns i veïnes en l'altre) i quan se'ns arracona es menysprea la nostra legitimitat.

Que el curs vinent el Xifra no tingui grups de 1r d'ESO no és només un problema per a les famílies de 6è de primària de les escoles afectades, és un problema per a totes les famílies de les escoles afectades, és un problema també per a la comunitat educativa i per al barri en general.

Que el nou reglament de pressupostos participatius no esmenti les associacions veïnals, que no els atorgui ni un trist paper de garant del procés de participació, és un mal símptoma, símptoma que les associacions, que representem de forma organitzada i legítima col·lectius específics, els fem més nosa que servei.

Cal atendre als casos particulars, naturalment; també incentivar la participació ciutadana de tots i cadascun dels veïns i veïnes, però alhora cal tenir en compte les organitzacions que representem legítimament els interessos de les famílies d'alumnes i dels veïns i veïnes.

Precisament quan més sentim que fem nosa, que les administracions se'ns volen espolsar, més necessaris sentim que som per evitar que amb el "divideix i venceràs", que a vegades tan vilment apliquen les administracions, precisament les famílies i els veïns i veïnes hi perdin.

El fum de l'agenda

Aquesta setmana algunes agendes de Pont Major treuen fum; aquesta setmana la meva és especialment intensa, plena de reunions i trobades per parlar de la situació de l'alumnat de sisè de les escoles Carme Auguet i FEDAC Pont Major, també el de Montjuïc, i de l'alumnat de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà.

Avui ha de ser un dia clau per a les famílies de l'alumnat de sisè de primària, dia en què les famílies rebran resposta per part d'Educació, espero que més concreta, assertiva i positiva, a les seves reclamacions i als seus dubtes.

Ahir una representació de les AMPA afectades vam fer una trobada amb una candidatura de les properes eleccions municipals, i demà amb un grup municipal; trobades que ens permeten exposar la nostra visió del què ha passat i, sobretot, de com ens hem sentit. També naturalment per exposar el què demanem, tant per a les famílies, com per l'alumnat, així com per al barri i els seus serveis socioeducatius.

Demà també ha de ser un dia important en clau de barri, amb la reunió, ja prevista abans que esclatés aquesta qüestió, de la Taula Institucional del Pla Comunitari Construïm Ponts. Aquesta qüestió centrarà, previsiblement, l'ordre del dia, i és evident caldrà reforçar encara més aquest pla comunitari, que són més els ponts que caldrà construir, si perdem l'ESO al Pont Major.

Dijous l'AMPA del Xifra fem assemblea i abans una representació de la Junta ens reunirem amb Educació; en cas d'extingir-se l'ESO al Xifra cal planificar bé la plantilla docent, garantint que l'alumnat que quedi podrà seguir amb la seva escolaritat en igualtat de condicions i garanties que la resta de l'alumnat.

Aquestes són unes reunions i trobades que s'haurien d'haver produït fa setmanes, potser de forma més discreta, abans no esclatés tot plegat a la premsa. Part del malestar de les famílies l'ha generat la gestió de la informació i, tot i que segurament no hi ha una fórmula màgica, sens dubte es podria haver fet millor.

Aquests dies les nostres agendes treuen fum, també els xats que hem activat per mantenir viva la coordinació i compartir la informació. Les famílies i el teixit associatiu del barri s'ha mobilitzat i, amb el de les agendes, enviem senyals de fum al centre de la ciutat. 

I possiblement el senyal més important que enviem a les administracions és que en les seves decisions, també en la gestió de les decisions que prenen, haurien d'haver comptat amb nosaltres, amb les famílies afectades, amb el teixit associatiu, amb la gent del barri.

La paradoxa, o contradicció, del Xifra

Sembla una paradoxa, o una contradicció, que mentre Educació i l'Ajuntament de Girona pateixen per construir un nou institut (l'edifici), el que ha d'acollir el "desdoblat" Ermessenda de Girona, prescindeixi per als estudis d'ESO, a risc també de perdre més endavant els de batxillerat, de l'edifici de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà.

Mentre no acaba (bé, de moment ni tan sols comença) de construir-ne un en tanca (en clau d'ESO, veurem si també de batxillerat) un altre.

És clar que les ubicacions són ben diferents, el nou edifici per l'Ermessenda és al sud de la ciutat, el del Xifra del que es vol prescindir per a ESO és al nord. Sembla una paradoxa o una contradicció però de fet les ubicacions no xoquen, hom pot comprendre que la ciutat necessita tant un institut al sud, com al nord...

És clar que no tot és tan simple ni senzill, més aviat és complicat i complex i és en aquesta complexitat que suren algunes (possibles) paradoxes i contradiccions.

Sembla una paradoxa, o una contradicció, que a l'espera que el nou edifici es construeixi l'Ajuntament de Girona ha anat pagant, i paga encara des de fa nou anys, entre 80.000 i 90.000 euros al Bisbat de Girona en concepte de lloguer per a la ubicació d'una de les dues seus provisionals de l'Institut Ermessenda, mentre aquests darrers quatre anys no ha invertit ni un euro per pal·liar la previsible davallada d'alumnat del Xifra amb l'obertura de l'Institut de Sarrià de Ter.

No ho ha fet per atraure alumnat del centre de la ciutat cap al Xifra, tampoc per facilitar que l'alumnat que hi va o hi ha d'anar (especialment el de Montjuïc, Sant Daniel i Barri Vell) puguin anar-hi amb transport públic en un temps raonable i amb suficients busos.

Us imagineu la meitat del que l'Ajuntament de Girona s'ha gastat en lloguer per l'Ermessenda si s'hagués gastat per a la millora del transport públic i transport escolar per al Xifra?

No sé si és una paradoxa o una contradicció, però el que sí que sé és que la comunitat educativa del Xifra ens hem sentit abandonats per l'Ajuntament de Girona, també per Educació, aquests darrers quatre anys, fent cas omís, ambdues administracions, dels precs i demandes que els hi hem fet per evitar, precisament, la situació que avui viu el Xifra.

És per això, també per altres coses, que la comunitat educativa del Xifra no podem evitar pensar, i sentir, que a Girona per l'Ajuntament (també per Educació) hi ha barris de primera i de segona, instituts de primera i de segona, ciutadans de primera i de segona... Paradoxa o contradicció?

Brighter Than A Thousand Suns. Minuts Musicals històrics

El 16 de juliol de 1945 els Estats Units d'Amèrica van fer el primer assaig nuclear fent detonar la seva primera bomba atòmica en un desert de Nou Mèxic.

El físic J. Robert Oppenheimer dirigia l'equip científic; s'atribueix a aquest equip l'expressió "mirin aquesta explosió, és més brillant que mil sols!".

J. Robert Oppenheimer dimitiria poc després però el mal ja estava fet, ja que setmanes després, els fatídics 6 i el 9 d'agost de 1945, els Estats Units va atacar amb bombardejos atòmics les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki.

J. Robert Oppenheimer va dir, recordant un poema èpic hindú, "ara m'he convertit en la mort, el destructor de mons".

Aquests primers assajos nuclears i l'expressió "més brillant que mil sols!" van inspirar aquesta cançó dels mítics Iron Maiden.

Dos mil nou-cents cinquanta-un, la xifra de la setmana

Tant parlar, aquests dies, del barri del Pont Major, que va bé mirar-nos-el, també, en clau demogràfica.

Dos mil nou-cents cinquanta-un són el nombre d'habitants d'aquest barri, el meu barri, a gener de 2023, segons les dades del propi Ajuntament de Girona, i representen el 2,8% dels habitants de la ciutat, que en aquesta mateixa data té 105.339 habitants.

Si bé respecte el total de la ciutat el pes del barri, pel que fa a habitants, és relatiu (semblant als de Montjuïc, Fontajau o Mercadal) és el barri del sector nord amb més població, aglutinant més del 70% de la població de la zona nord, conformada pels sectors de de Campdorà (muntanya i pla), Pedret i el propi Pont Major.

El Pont Major és un barri amb vocació de poble i, com passa amb altres barris perifèrics, els que hi vivim quan anem al centre diem que anem a Girona, tot i que en realitat ja hi som. De fet al seu dia el Pont Major va ser una mena de Llívia gironina, ja que part del barri actual, la de l'eixample, pertanyia al municipi de Sant Daniel, pel que per arribar-hi passat Pedret es sortia del terme municipal de Girona i s'entrava al de Sant Daniel i a l'alçada de l'inici del barri vell de Pont Major es tornava a trepitjar terme municipal de Girona.

És un barri divers urbanísticament i socialment en el que, en qüestió de metres, conviuen infrahabitatges en estat precari i cases tipus xalet. Té la part de barri vell, amb les cases alineades al voltant del carrer principal, entre la muntanya i el riu, i l'eixample, que s'obre a ponent i llevant amb un tramat més quadricular, amb molts carrers amb noms d'illes. El propi barri és, de fet, com una illa dins de Girona...

Dos mil nou-cents cinquanta-un habitants; potser no tots estan revolucionats pel que aquests dies es parla tant, el futur de l'ESO al barri; però molts d'ells s'han expressat en les reunions, al carrer i al xat del barri que té per nom una orgullosa reafirmació de sentiment de pertinença: Som del Pont. Així també es diu la pàgina web que es dinamitza, a batzegades, des de l'AV.

El Pont Major és aquell barri massa vegades oblidat per Girona i que massa vegades moltes persones, algunes de Girona i tot, es pensen que aquest indret ja és Sarrià de Ter. De fet el Pont Major, històricament, també ha mirat cap a Sarrià de Ter, amb el que ens uneix, més que separa, el Pont de l'Aigua i el curs de la història, i de moltes històries.

Precisament per això molts d'aquests dos mil nou-cents cinquanta-un habitants veurien amb naturalitat que l'alumnat del barri també estudiés ESO (a banda de Girona) a Sarrià de Ter, perquè allà és on anem al metge, on també anem al mercat o fins i tot a l'oficina bancària, ara que al barri només hi ha un trist caixer.

Llàstima que el sistema (normes i reglaments fets per nosaltres mateixos), i naturalment la manca de voluntat política, entorpeixi el curs natural de les coses, també al Pont Major.

AMPA sense ESO?

Tot i que fa més d'onze anys que sóc pare de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà només en fa cinc que sóc a la Junta de l'AMPA i un xic més de dos que en sóc el president; el mandat de l'actual Junta vencerà a principis de novembre de 2024 i aleshores, si tot va bé, ja hauré deixat l'AMPA perquè hauré deixat de ser pare de l'institut.

Fins ara tenia aquesta data marcada al calendari per la necessitat, des d'ara fins aleshores, per renovar la Junta de l'AMPA garantint-ne el relleu; actualment a la Junta som cinc persones i una d'elles preveu plegar com jo, a finals del curs vinent.

Però el que havia de ser la preocupació normal pel relleu d'una Junta d'una AMPA s'ha convertit en la missió impossible per garantir la supervivència de l'AMPA de l'Institut Xifra en un institut en el que, a mig termini, es preveu que desaparegui l'ESO.

Sóc conscient que de tots els danys col·laterals de l'extinció de l'ESO del Xifra, el risc que desaparegui l'AMPA de l'institut és el menor, el menys important, però portes endins ens obre interrogants i incerteses que ens fan patir per a la seva continuïtat.

Buscava l'altre dia alguna AMPA de Catalunya d'algun institut d'estudis postobligatoris, sense ESO, i de moment em sento com quan era petit i aixecant la tapa del iogurt m'hi sortia el missatge "sigue buscando", i em quedava sense premi.

Seguiré buscant perquè confio que alguna n'hi haurà, perquè em nego a admetre amb amb l'ESO del Xifra també s'extingirà l'AMPA, tot i que no sé massa com pot funcionar una AMPA d'un institut que només té estudis postobligatoris.

El risc de perdre l'AMPA, aquesta incertesa, també es suma al sentiment de pèrdua, perquè hi ha el risc que s'empobreixi més la comunitat educativa del barri. Potser és el menor dels danys col·laterals de tot plegat, però podria ser un dany col·lateral més...

Tontets i segregats

Han passat dies, tot just avui una setmana, de la reunió en què, després de fer-se pública, les administracions competents van explicar-nos, a les famílies afectades, la decisió d'extingir l'ESO del Xifra i, per tant, del Pont Major.

Vaig assistir a les dues reunions i al final, quan es van acabar, va emergir la sensació que a la primera vam assistir-hi sobretot els segregats i a la segona els tontets. Ambdues qualificacions no són de collita pròpia, sinó que van planar, de forma més o menys literal, en cadascuna de les reunions.

Un pare de l'Institut Xifra, també de l'Escola Montjuïc, va autodefinir de tontets, de forma irònica, a les famílies de l'Escola Montjuïc que havien fet una aposta  per l'educació pública fent allò que Educació espera que facin les famílies d'aquesta escola, que vagin a l'únic institut públic que tenen adscrit, el Xifra, perquè descompto l'adscripció de l'Ermessenda, que més aviat sembla una broma de mal gust.

Tontets per haver fet, a nivell de famílies, una aposta conjunta per un Xifra que ja agonitzava i per veure com ara qui es retira del Xifra és precisament Educació.

Segregats van sentir-se les famílies del Pont Major sobretot quan el regidor, en una resposta impulsiva en un debat intens, va definir el barri de segregat, cosa que va indignar encara més a la parròquia, com si fos responsabilitat nostra, de les famílies i dels veïns i veïnes que érem allà.

Els tontets i els segregats érem abans d'ahir a la plaça del Vi, davant i dins l'Ajuntament de Girona, defensant el barri i l'educació pública.

Potser també demanant una mica de respecte, i no tant per la desafortunada expressió, sinó pel dret a la informació que també devem tenir, i no hi ha dret que les famílies afectades coneguin a les portes de la preinscripció que ara resulta que l'institut que fins ara tenien de referència desapareix del mapa, que la decisió està presa i que s'hi han d'adaptar.

Informar a les famílies no és un tràmit que s'apunta a l'agenda i es resol en una reunió, però és així com actua massa sovint Educació, amb la connivència en aquest cas de l'Ajuntament.

Tontets i segregats ens hem organitzat i estem mobilitzats i, ara sí, se'ns vol escoltar quan fa anys que defensem el que defensem ara (una ESO digna al Pont Major) i fins ara se'ns ha fer cas omís: transport del centre al barri? No. Millora del transport de Montjuïc i Sant Daniel al Xifra? No, que paguin les famílies. Replantejar via planificació les adscripcions per diversificar l'alumnat del Xifra? I ara! I així cada any...

Els tontets i els segregats finalment hem fet un crit, un crit davant la sentència de l'ESO del Xifra. Cridem les famílies de l'institut i de les escoles afectades, cridem els veïns i veïnes.

Volem l'ESO al Pont Major (la carta)

Sí, aquesta carta és llarga i és possible que algú la trobi densa... Però el més important d'aquesta carta és que és l'expressió de la veu de les famílies de tres escoles i un institut, també la veu de diferents barris de la ciutat de Girona.

És una carta adreçada als grups municipals de l'Ajuntament de Girona i ahir la vam lliurar personalment al tots els regidors i regidores.

Davant l'anunci d'Educació de suprimir, per al curs vinent, els grups de 1r d'ESO de l'Institut Xifra, iniciant així un procés d'extinció de l'ESO a l'institut, les famílies de les escoles Carme Auguet, FEDAC Pont Major, Montjuïc i de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà us demanem que activeu els mecanismes polítics i administratius necessaris per revertir aquesta decisió i que el futur de l'ESO al barri de Pont Major es treballi, tal i com preveu la pròpia ciutat, a través dels instruments i espais tècnics i de participació comunitària.

El 6 de juliol de 2020 l'Ajuntament de Girona va aprovar per unanimitat el "Pacte de ciutat per combatre la segregació escolar", un pacte, segons diu el propi web municipal, "amb la finalitat de millorar l’escolarització per a tots els infants i joves de la ciutat per evitar els desequilibris en l’accés a l’educació i en els resultats."

El primer dels tres eixos d'aquest pacte gira entorn a la planificació i la gestió de l’oferta de places escolars i en el punt quart d'aquest eix es parla “d'establir mesures específiques per incidir en la desagregació de centres educatius ja segregats.”

En el segon eix, en relació al projecte de centre educatiu, organització i funcionament, els punts 3 i 4 parlen “d'assignar recursos extraordinaris als centres amb més necessitats, incrementar els recursos per a l’atenció a la diversitat en els centres educatius i posar els serveis públics al servei de combatre la segregació escolar.”

El 9 de juny de 2022 l'Ajuntament de Girona va presentar el "Pla per a l'equitat educativa a Girona", un document que parteix del pacte abans esmentat i que li dóna una major operativitat i execució, establint, segons diu el propi web municipal, "accions concretes, aterrant de forma més pràctica i detallada les mesures proposades pel Pacte de ciutat per combatre la segregació escolar."

Un dels elements que el Pla per a l'equitat posa en valor és l'existència dels Plans Educatius d'Entorn, que el propi pacte defineix com a "instruments de corresponsabilitat educativa entre el Departament d’Educació, l’Ajuntament de Girona i les entitats del territori, que han de servir per donar una resposta integrada i comunitària a les necessitats educatives dels membres més joves de la nostra societat, a través de la coordinació i la dinamització de l’acció educativa en els diferents àmbits de la seva vida."

Un dels tres Plans Educatius d'Entorn de la ciutat és el de Pont Major, que es desenvolupa dins el pla comunitari Construïm Ponts i que té com a centres vinculats les escoles Carme Auguet i FEDAC Pont Major i l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà.

És a dir, la ciutat té una ferma voluntat política per combatre la segregació escolar i per a treballar per a l'equitat educativa i ha articulat estratègies i accions per a treballar-hi, tenint a l'abast instruments de corresponsabilitat educativa, com són els Plans Educatius d'Entorn i, en el cas que ens afecta, el del Pont Major que es desenvolupa dins el pla comunitari Construïm Ponts.

Les famílies de les escoles Carme Auguet, FEDAC Pont Major, Montjuïc i de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, representades aquí per les respectives AMPA, juntament amb l'AV de Pont Major en representació dels veïns i veïnes del barri, pensem que és a través d'aquests instruments, juntament amb la participació del Consell Municipal d'Educació, que s'hauria d'haver abordat la situació que ha patit l'Institut Xifra des de la posada en funcionament de l'Institut de Sarrià de Ter, sabent que aquella obertura impactaria inevitablement en el futur de l'institut.

De fet, arrel d'aquella decisió, des de la comunitat educativa i des del pla comunitari del barri ja vam advertir dels riscos de la decisió, en clau de Girona, si no es prenien mesures a nivell de planificació escolar.

Des de l'AMPA Xifra l'any 2019 s'exposava, en un article publicat al programa de la Festa Major del barri:

“Aquesta pèrdua d'alumnat no és només una significativa pèrdua quantitativa, també és una pèrdua qualitativament rellevant en el sentit que perdrem, de cares al futur, la diversitat d'origen de les escoles de procedència de l'alumnat, alimentant així el risc, i el fantasma, de la segregació escolar. Aquesta és una preocupació que també hem compartit amb les comunitats educatives de l'Escola Carme Auguet i de l'Escola FEDAC Pont Major, i també amb l'AV del Pont Major i l'equip de serveis socials del barri.

Tenint clara i assumida la pèrdua de l'alumnat de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, des de la comunitat educativa del Xifra hem reclamat mesures, al Departament d'Educació i a l'Ajuntament de Girona, per fer venir més alumnat a l'institut, en aquest cas del centre de Girona, repensant les adscripcions de les escoles de Girona al nostre institut.”

D'altra banda des de la Taula de Coordinació Tècnica del Pla Comunitari Construïm Ponts a finals de 2018 s'exposava

“Que aquesta decisió inevitablement té efectes en la planificació educativa de l’educació secundària a la ciutat de Girona en general, i en concret afecte molt directament a l’alumnat del barri de Pont Major escolaritzat a l’INS Narcís Xifra i Masmitjà, atès que amb la fugida de l’alumnat de fora de municipi, es perpetuarà l’índex de segregació escolar al barri viscut tradicionalment amb les escoles d’infantil i primària, on les estratègies i/o mesures per revertir aquesta situació de segregació escolar al barri mai han estat polítiques educatives decidides per transformar la situació social i educativa del barri, almenys, fins al moment.

(...) Per aquest motiu, és important plantejar la planificació educativa en clau de corresponsabilitat educativa d’ambdues administracions i posar en valor el treball comunitari que els diferents centres, agents i entitats del territori duen a terme, atès que no només té efectes a nivell global de ciutat, sinó també i molt important, per les conseqüències que pot tenir al barri, atenent a les necessitats de la seva població i a la voluntat de transformació educativa que cal en el barri de Pont Major.”

Les famílies de les escoles Carme Auguet, FEDAC Pont Major, Montjuïc i de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, famílies dels barris de Pont Major, Montjuïc, Campdorà, Sant Daniel, Barri Vell, Pedret, Sant Ponç i d'altres de Girona, volem fer-vos arribar la nostra disconformitat davant aquesta decisió, tal i com vam expressar dies enrere en les reunions informatives que es van fer amb una nombrosa assistència i participació de les famílies afectades.

Demanem que els estudis d'ESO es mantinguin al barri i que s'activin les eines i mecanismes necessaris que s'esmenten al Pacte: “assignar recursos extraordinaris als centres amb més necessitats, incrementar els recursos per a l’atenció a la diversitat en els centres educatius i posar els serveis públics al servei de combatre la segregació escolar” per, tal com s'esmenta al Pla per a l'equitat, “donar una resposta integrada i comunitària a les necessitats educatives”.

Les famílies dels centres escolars i els veïns i veïnes del barri no volem perdre l'ESO, volem el compromís d'aquesta corporació per a fer el que no s'ha fet (juntament amb el Departament d'Educació) aquests darrers quatre anys: potenciar l'ESO del Xifra fent que esdevingui un institut més de la ciutat. En comptes de potenciar-lo, la inacció política l'ha abocat a una agònica extinció.

Demanem que s'activin, en corresponsabilitat  amb el Departament d’Educació, els mecanismes de planificació que permetin pal·liar els efectes negatius que la manca de planificació d'aquests anys ha abocat a l'institut i al barri a la situació d'avui, i no acceptem que la solució sigui eliminar l'ESO de Pont Major i que l'alumnat fins ara adscrit al Xifra hagi d'anar a altres instituts.

“Girona ets tu”, diu el nou eslògan de l'Ajuntament, i les famílies de Carme Auguet, FEDAC Pont Major, Montjuïc i Xifra aquests dies no sentim que siguem Girona, ni que Girona, la Girona institucional, compti i vetlli per nosaltres.

És a les vostres mans revertir aquesta decisió i, sobretot, revertir la situació que l'ha desembocat. És una qüestió de voluntat política; ja hem vist que quan hi ha voluntat política es desencallen situacions que fins ara semblaven impossibles: ens dol que ara hi hagi una bona predisposició per transportar alumnat de Pont Major (la perifèria) al centre de la ciutat però que aquesta voluntat no hi hagi estat, aquests darrers quatre anys, per a fer-ho a l'inrevés.

Tenim el convenciment que amb voluntat política hi ha recursos i fórmules per mantenir l'ESO a Pont Major sense que això vagi en detriment del futur projecte d'especialització en estudis postobligatoris del Xifra.

Interpel·lem a la vostra responsabilitat política i pública, en tant que representants de la ciutat, també nostres.

Moltes gràcies per escoltar-nos.

• AMPA Carme Auguet
• AMPA FEDAC Pont Major
• AMPA Montjuïc
• AMPA Xifra
• AV Pont Major

Girona, a dilluns 13 de febrer de 2023

Filtració

Els premis Tres de Març de Salt prenen per nom la data que la Generalitat de Catalunya va aprovar el Decret 72/1983, de 3 de març sobre la segregació de Salt, també Sarrià de Ter, de Girona, és a dir, la recuperació de la seva independència municipal.

Salt commemora aquesta data i, en canvi, Sarrià de Ter sempre s'ha fixat més en la data del 9 de març, quan el DOGC va publicar el decret, dia a partir del qual el decret es feia efectiu. Més enllà que enguany es commemoraran els 40 anys de la independència d'ambdós municipis, l'altre dia també pensava en aquest ball de dates, en la diferència entre l'aprovació i la publicació d'un acord, arrel d'una possible filtració.

La naturalesa de la possible filtració és molt diferent i, val a dir, al contrari de la del decret citat, l'acord no té un caràcter jurídic ni legal vinculant, ja que és d'un òrgan consultiu. M'explico.

El passat 23 de gener el plenari del Consell Municipal d'Educació de Girona va aprovar una resolució, un fet natural sense aparentment més transcendència. Part de la resolució, però, era material sensible, especialment la relacionada amb el present i futur de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona.

Dies més tard, ja embolcallats en l'agitació social, política i mediàtica per la decisió d'eliminar progressivament l'ESO del Xifra, part de la resolució aprovada al plenari del CEM va ser "filtrada" en un mitjà de comunicació, en part naturalment per la bona feina periodística, entenc que també per interès de qui va "filtrar" la resolució, després de les tenses reunions entre les famílies afectades i les administracions competents.

El cas és que quan el diari va publicar part del contingut de la resolució, aquesta encara no havia estat publicada al portal municipal del CEM. De fet quan escric aquestes paraules encara no ho està. Podem considerar, doncs, que s'ha filtrat?

És a la secretaria del CEM a qui correspon publicar les actes dels plenaris d'aquest òrgan de participació de caràcter consultiu i, per bé que encara no s'ha publicat formalment, s'entén que la naturalesa oberta i pública dels plenaris, als que pot accedir-hi tothom (tot i que tothom amb veu i vot) el que allà es parla i decideix és públic des del mateix moment que s'aprova, malgrat les actes i acords no estiguin publicats.

És a dir, potser la filtració no es va produir com a tal ja que qualsevol persona que hagués assistit al plenari va poder conèixer el que s'hi va tractar, però és evident que qui va facilitar l'acord al periodista, juntament amb algunes consideracions atribuïbles al debat intern d'una comissió del CEM, ho va fer amb una clara intenció: al meu parer, desacreditar alguns dels membres del CEM i de la comissió que proposava la resolució aprovada, tot i que encara no publicada.

La notícia va requerir un comunicat per part d'alguns dels membres del la comissió del CEM, i és evident que més enllà de si va ser o no una filtració, s'ha generat una situació incòmode dins la comissió del CEM, per part meva en clau de confiança, que caldrà resoldre a la propera reunió.

Potser no s'ha produït una filtració, sí una esquerda.

Sólo pienso en ti. Minuts Musicals històrics.

Aquests dies el cantant Víctor Manuel ha estat per Barcelona, una de les parades de la seva gira per commemorar el seu 75è aniversari.

D'entre les cançons dels seus concerts no hi falta "Sólo pienso en tí", una cançó publicada l'any 1978 que relata la història d'amor de dues persones, la Mariluz i l'Antonio, amb discapacitat intel·lectual que, trencant barreres, van arribar a casar-se i tenir fills.

Potser avui aquesta història ens sembla més aviat banal, però cal tenir present que en aquella època el terme per parlar d'aquestes persones no era que tenien una discapacitat intel·lectual, sinó una paraula que afortunadament avui ja no s'utilitza, excepte per insultar amb mal gust.

Víctor Manuel va llegir la seva història en un diari, i d'aquella crònica en va sorgir aquesta cançó.

Disset mil, la xifra de la setmana

La xifra dita així, neutra i sense vincular-la a cap més dada ni informació, no fa ni fred ni calor: disset mil. 

Però si la xifra forma part d'una notícia o d'un titular vinculat al terratrèmol de Turquia i Síria, fa feredat: "Més de 17.000 víctimes mortals pels terratrèmols de Turquia i Síria, segons l’últim recompte."

I si la xifra ja és esgarrifant això de "segons l'últim recompte" és, sens dubte, un mal auguri, veient com dia a dia la xifra de víctimes ha anat creixent de forma exponencial.

Aquestes sacsejades, aquests fenòmens naturals sembla que ens fan tornar a la humanitat al nostre lloc, que si ens pensàvem que érem amos i senyors del planeta, de la Terra, la Terra ens recorda que només hi vivim i que la nostra vida també és a les seves mans.

Potser sí que vivim allà on no toca, que ens pensem que hem domat la Terra, però el nostre planeta és indomable i, més d'un deu pensar, a la seva manera s'hi torna en forma de catàstrofes naturals.

Disset mil persones mortes, així d'un dia per l'altre, de forma sobtada i imprevista; i molts milers de persones més ferides i víctimes d'aquest devastador terratrèmol. Quan la xifra és tan gran costa humanitzar-la, posar-hi noms i cares, relats i històries, visualitzar les vides que s'han sepultat sota les runes.

Potser per això necessitem saber qui eren, què feien; potser no de tothom, però sí saber quelcom de les víctimes per humanitzar la xifra, sempre més freda, per prendre consciència que de moment han estat més de disset mil persones mortes, persones amb la seva vida i les seves circumstàncies.

Disset mil quan ho escric i segurament quan ho llegiu aquesta xifra ja serà caduca... Ja en són més de vint mil!

Garanties

La d'ahir va ser una tarda intensa. Viscuda d'abans de les tres fins quasi les vuit al Centre Cívic del Pont Major de Girona en una sessió doble, però no de pel·lícules com als cinemes d'abans, sinó de reunions de famílies amb responsables polítics i tècnics del Departament d'Educació i de l'Ajuntament de Girona. Bé, de responsable polític només hi havia el municipal, el de la Generalitat se l'esperava i, malauradament (incomprensiblement), no va venir.

El tema, per dir-ho ras i curt i de forma planera, pair la decisió d'eliminar l'ESO de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona (una decisió de mal digerir, tal i com ahir es va comprovar) i trobar respostes (i garanties) als dubtes i incerteses que inunden les famílies afectades.

Al capdavall i resumint (que ara quan escric estic cansat i saturat mentalment) la clau són les garanties:

• Garantia que l'alumnat de Pont Major tindrà transport escolar gratuït i amb acompanyant fins als instituts assignats i que la mesura perdurarà en el temps.
• Garantia que es podran mantenir els grups en un mateix institut, si així ho desitgen les famílies, i no separar-los.
• Garantia que es farà un acompanyament a les famílies en tot el procés de preinscripció.
• Garantia que es vetllarà amb recursos la inclusió de l'alumnat i les famílies a la vida dels nous instituts.
• Garantia que es reforçaran els serveis i recursos educatius comunitaris per donar resposta a les noves necessitats generades per aquesta decisió.
• Garantia que si hi ha germans o germanes grans al Xifra d'alumnes que ara no hi podran anar que es faciliti el canvi d'institut dels grans si així ho volen les famílies.
• Garantia que l'alumnat del Xifra podrà acabar l'etapa d'ESO i, si s'escau, de Batxillerat al Xifra amb la dotació de personal i de recursos suficients en igualtat de condicions que qualsevol altre alumne de qualsevol altre institut.
• Garantia i compromís de les administracions que han pres la decisió que assumeixen que dins el cost polític d'aquesta decisió hi ha d'haver el cost econòmic per assegurar aquestes garanties (que ja sabem que valen diners), i les que ara no recordo per saturació, que aquesta és una decisió que no és gratuïta i que està tenint un elevat cost (també emocional) per a les famílies, l'alumnat i el professorat afectats.
• Garantia...
  

Garanties, aquesta és la clau, i que ens les donin els que tinguin la responsabilitat de garantir-nos-les, que són precisament els responsables que han pres aquesta decisió.

Perquè de moment, tal i com va quedar palès ahir a les dues reunions, de moment qui estem pagant aquesta decisió som les famílies, l'alumnat i el professorat.

La lliçó del Xifra (versió extensa)

Ahir el diari El Punt Avui va publicar un article que vaig escriure, com a president de l'AMPA Xifra i en representació de la Junta i l'entitat, arrel de l'anunci d'Educació de suprimir els grups dESO de l'institut. L'article publicat el vam haver de reduir, per ajustar-nos als lògics requeriments d'espai del diari, i que ara publico és la versió extensa. Tot i la reducció entenem que l'article publicat va mantenir l'essència i l'esperit d'aquest.

La lliçó del Xifra

Roger Casero Gumbau, president de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, en representació de la Junta de l’AMPA. 

Que l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona deixi de tenir, a partir del curs vinent, grups de primer d'ESO és una mala notícia per al propi institut i, a criteri nostre, també per la ciutat de Girona. Ens temem, però, que no tothom ho veu així, ja que hi ha qui no ha fet res per evitar-ho i, a més, ens resta el dubte de saber si aquesta inacció ha estat per incompetència o per voluntat.

Aquestes paraules poden semblar dures, i som conscients que ho són, però el "cas Xifra" clama al cel. La impressió de part de la comunitat educativa o, si més no, la nostra, és que ni Educació ni l'Ajuntament de Girona han fet res significatiu aquests darrers quatre anys per revertir la situació de segregació escolar que s'ha generat i alimentat al Xifra.

A finals de 2018 el Departament d'Educació va anunciar la posada en funcionament, per al curs següent, de l'Institut de Sarrià de Ter. La situació del Xifra no té tant a veure amb aquest anunci (Sarrià de Ter té legítimament dret a un institut propi) com en les decisions que calia prendre en clau de planificació escolar a partir d'aquest moviment, que impactava de ple en la vida del Xifra.

Aleshores, el director dels Serveis Territorials d'Educació, preveient la lògica davallada de demanda del Xifra, va pronosticar que l'alumnat de l'Escola Balandrau cobriria l'oferta que deixava vacant l'alumnat de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis. Però no es va fer res a nivell de planificació ni de transport, ni per part d'Educació ni per part de l'Ajuntament, per facilitar l'accés d'alumnat del centre de Girona cap al Xifra, per mantenir, com a mínim, tres línies d'ESO.

No fer res també és decidir i aquesta decisió de no voler fer res ha alimentat la segregació escolar fins al punt que el propi Departament d'Educació ha hagut de tractar el Xifra en alguns aspectes com a centre de màxima complexitat, tot i que no està tipificat com a tal. És a dir, la manca de planificació, o una planificació nefasta, ha condemnat a la segregació escolar un institut de Girona. El més sinistre és que tot aquest procés de segregació ha passat al mateix temps que Girona ha aprovat el Pacte de ciutat per combatre la segregació escolar (2020) i el Pla per a l'equitat educativa a Girona (2022). Curs a curs, el número de grups ha anat reduint-se. Primer quatre, després tres,... Calia seguir amb aquesta agònica reducció de grups que ens portava a l'extinció?

Els propers cursos, els estudis d'ESO s'extingiran del Xifra i no sabem si també els de batxillerat, iniciant així el trànsit cap a una especialització en Formació Professional. Aquesta és una aposta ambiciosa i important, tant per l'institut com per la ciutat, però aquest baló d'oxigen que ha de ser la salvació del Xifra no ha d'eclipsar les causes que han fet viure a l'institut, en clau d'ESO, una agònica mort anunciada.

Amb l'extinció de l'ESO al Xifra s'obren nous interrogants i incerteses no només per a les famílies que ja hi són (Podran acabar el cicle d'ESO? Amb quin professorat? Podran fer Batxillerat) sinó també les que ja no hi aniran, les de les escoles que fins ara estaven adscrites al Xifra: l'alumnat de sisè de primària de les escoles Montjuïc, Carme Auguet i FEDAC Pont Major. Quines alternatives tindran? Es garantirà el transport? Serà gratuït? I si ja hi tenen un germà?...

A les famílies ens hauria agradat que els responsables de la Generalitat i l'Ajuntament ens haguessin respost aquestes preguntes en lloc d'haver de llegir a la premsa l'inici de l'extinció de l'ESO al Xifra.

Des de l'AMPA ens sembla evident que l'ESO del Xifra ha estat víctima de la mala planificació, de la manca de compromís (i potser valentia) de les administracions (in)competents (Generalitat i Ajuntament) per tenir cura d'un institut i de la seva comunitat educativa deixant orfe tota una zona de la ciutat. Potser aquesta és la tràgica lliçó del Xifra, el darrer consol que ens queda: que l'extinció del Xifra no sigui en va i que, més enllà de la seva reconversió cap a la Formació Professional, serveixi perquè fem de la planificació una eina per lluitar contra la segregació escolar, en comptes de fomentar-la.

No per sabuda fa menys mal

No per sabuda, per prevista o previsible s'entén, la mort d'una persona propera fa menys mal, és menys trista.

Naturalment l'impacte és major en cas d'una mort sobtada i imprevista que no quan és fruit d'un procés de malaltia, quan fins i tot malauradament és anunciada per un procés irreversible. Quan la persona mor les emocions ens inunden.

Quelcom semblant m'està passant en relació als estudis d'ESO de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona. Per més que sabés que l'extinció de l'ESO era més que probable, era un escenari plausible, ara que Educació ja ho ha fet oficial no puc evitar que m'inundin les emocions, sobretot la tristesa i, ho reconec, la indignació.

La tristesa perquè, jo que sóc i visc al Pont Major, el barri perd un institut, perd estudis de caràcter obligatori; indignació perquè en aquesta situació hi hem arribat per manca (o una poc dissimulada) voluntat política.

Institut, famílies i barri hem estat desatesos per les administracions competents en les nostres demandes per evitar aquesta situació i m'indigna que al final fins i tot nosaltres hem acabat, quasi, implorant cures pal·liatives quan el mal ja estava fet i era irreversible.

Quan el meu avi matern es va morir a casa seva es va poder reformar la cuina; ara que Educació ja ha sentenciat l'ESO del Xifra podrà potenciar-lo com a institut especialitzat en Formació Professional. És evident que per més que la cuina necessités una reforma la mort del meu avi va ser molt sentida i ens va entristir molt.

També m'entristeix, em dol i m'indigna l'extinció de l'ESO del Xifra, també per la manca d'autocrítica d'Educació, que ja va per casa, per l'institut, amb el catàleg de la nova cuina, venent-nos mobles i electrodomèstics nous.

No per sabuda l'extinció del Xifra em fa menys mal.

Miquel Ruiz, fotoperiodista amb causa

Diumenge al matí; com cada dia a primera hora estiro el diari de la bústia i a la portada m'impacta la notícia: "Mor el fotoperiodista empordanès Miquel Ruiz."

Immediatament torno entre quinze i vint anys enrere, recordant el temps que en Miquel Ruiz va ser, durant uns anys, membre del jurat del concurs de fotografia de les Jornades del Paper de Sarrià de Ter.

No puc evitar obrir l'ordinador i accedir a les carpetes i documents d'aquella època que encara guardo. Trobo algunes bases del concurs i també algunes actes del jurat; alguns dels membres del jurat van ser, a banda del fotoperiodista Miquel Ruiz, el periodista Enric Matarrodona, el dissenyador gràfic Xavier Fontané, el fotògraf amateur sarrianenc Quim Llunell, l'artista sarrianenc Edgar Massegú, la dissenyadora gràfica Yolanda Ruiz o el fotògraf Josep Magallón.

Del concurs de fotografia en tinc molts bons records i, a banda de les obres fotogràfiques, algunes de gran qualitat artística, naturalment propietat de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, recordo alguns dels sopars que, fet el veredicte, fèiem jurat i part de la comissió del les Jornades del Paper com a agraïment per la seva col·laboració.

Compartir taula amb en Miquel Ruiz i l'Enric Matarrodona, periodistes d'ofici, un càmera en mà, l'altre amb la màquina d'escriure, era tota una experiència, a banda d'un luxe, i sobretot un aprenentatge.

D'aquella època també tinc documents que en Miquel enviara a tort i dret: ara la invitació a l'exposició "Fragments de Sarajevo", després una felicitació de Nadal de Fotògrafs per la Pau...

En un dels escrits que vaig fer arrel del concurs de fotografia vaig trobar-hi una frase atribuïda a Émile Zolà: "D'ara endavant, res no existirà que no hagi estat abans fotografiat." Miquel Ruiz és dels foto periodistes que ha contribuït a fer-nos arribar realitats que, sense el testimoni gràfic de les seves fotografies, semblarien no haver existit.

En aquell text hi vaig escriure: "Als ulls de ningú més que d'una càmera serem eterns; la resta d'ulls que ens miren, amb tendresa, amb supèrbia, amb odi, amb passió, amb compassió... tard o d'hora s'apagaran, fonent-se amb ells la imatge del nostre rostre, el perfil de la nostra ànima."

En una de les seves felicitacions de Nadal de Fotògrafs per la Pau hi ha una frase de Mario Benedetti: "la fotografia compromesa amb causes populars, amb la llibertat dels pobles, amb la denúncia de les tortures i la repressió, és quan assumeix una funció testimonial de primer ordre i, perquè no, d'eficàcia".

En Miquel era ell i la seva càmera i, sobretot, ell i la seva causa.
Gràcies per compartir-la, Miquel. DEP.

Sunday Bloody Sunday. Minuts Musicals històrics.

El 30 de gener de 1972 unes 15.000 persones es manifestaven a Derry, ciutat d'Irlanda del Nord, contra una llei del govern britànic que permetia empresonar sospitosos de l'IRA sense judici previ.

La manifestació, de caràcter pacífic, estava convocada per l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord i es va enverinar arran del llançament, per part d'un grup aïllat, de pedres contra un grup de soldats.

La resposta dels soldats va ser contundent, disparant primer aigua a pressió i pilotes de goma per obrir foc, després, amb bales reals.

El balanç de víctimes va ser de 13 persones mortes, entre elles 6 menors d'edat, 26 persones ferides de bala, algunes disparades per l'esquena, i més de 30 persones ferides en total. Cap de les persones ferides anava armada.

Aquella massacre, que va ser objecte d'una investigació que no es va aclarir fins l'any 2010, va ser anomenada el "Bloody Sunday", el Diumenge Sagnant, i l'any 1983 el grup irlandès U2 va referir-s'hi en aquesta cançó: "Sunday Bloody Sunday".

Cinquanta, la xifra de la setmana

Amb la victòria contra el Betis d'aquest dimecres, un partit ajornat per la Supercopa d'Espanya, el Barça ha tancat la primera volta de la lliga amb cinquanta punts!

No és la seva millor primera volta però sí de les millors i, sobretot, certifica la millora de joc i resultats respecte les darreres lligues i el confirma, amb el permís del Real Madrid, com un dels ferms candidats al títol.

A la primera volta de 57 punts possibles el Barça només n'ha deixat escapar 7, dos empats (Rayo i Espanyol) i una derrota (Real Madrid), essent la solidesa defensiva (només 7 gols encaixats) una de les millores notables respecte les darreres temporades, a banda naturalment de l'aportació golejadora de Lewandowski.

Superada la decepció per l'eliminació de la Lliga de Campions, el campionat de lliga ha de ser, per mi, la prioritat, sense deixar de competir a la Copa del Rei, amb unes semifinals a doble partit contra en Real Madrid, i a l'Europa League, amb una eliminatòria contra el Manchester United.

Naturalment com més títols millor, però per mi guanyar la lliga ha de ser prioritari, i competir-la fins el final és la millor manera de poder aspirar a guanyar els altres.

Els cinquanta punts de moment donen ales, ara només falta que aquest equip no deixi de volar.

8 frases + 1 del llibre "Papers de Pau", d'Arcadi Oliveres

Abans d'ahir la segona de les tres sessions del Club de lectura de Pau i Drets Humans de les biblioteques de Girona ens va reunir de nou a la Biblioteca Just M. Casero per compartir la lectura del llibre "Papers de Pau" (ICIP, 2022) d'Arcadi Oliveres.

La sessió del club de lectura va comptar amb la presència dels editors del llibre, Jordi Algué i Mar Valldeoriola, essent aquesta darrera l'editora de tots els llibres publicats per Oliveres.

Va ser un luxe comptar amb els editors, que ens van explicar el procés de selecció dels textos per aquesta edició, selecció no gens fàcil, feta a més en el procés de donació del dons documental d'Arcadi Oliveres a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Durant prop d'una hora i mitja vam parlar de l'Arcadi Oliveres, de la seva integritat i el seu compromís, de la seva denúncia i lluita contra les guerres i la carrera armamentística i de els seves propostes per a la pau i la no violència.

La lectura del llibre, com de qualsevol text d'Arcadi Oliveres, dóna per molt però jo avui tan sols voldria rescatar algunes de les frases del llibre, transportades aquí sense el seu context, perquè la de l'Arcadi Oliveres és una veu molt necessària que, malauradament, tot i alguns avenços, cal seguir escoltant.

• "Jo crec que fins que no assumim que estem en una societat on la violència s'ha normalitzat, moltes coses no canviaran."
• "Caldrà fer un esforç davant de l'opinió pública i divulgar allò que tothom sap però que pocs reclamen: desarmar és desenvolupar."
• "En el año 2004, el gasto militar mundial ascendió al millón de dólares, lo que supone el equivalente, de acuerdo con las estimaciones de la FAO, de lo que se necesitaría para erradicar el hambre en el mundo durante veinte años."
• "Amb tot, a la reunió de les Açores, els quatre genets del maniqueisme -Bush, Blair, Aznar i l'amfitrió Durao Barroso- van prendre la determinació d'obviar el dret internacional, desmuntar els esquemes de les Nacions Unides sobre la resolució de conflictes i mostrar directament que en les seves ànsies engolidores no hi tenia cabuda la força de la raó, sinó tan sols la raó de la força, tot i que això comportés morts en combat, víctimes civils, urgència d'ajut humanitari i destrucció del patrimoni artístic i cultural."
• "La Unió Europea ha demostrat la seva absoluta inutilitat, derivada de la manca de voluntat per poder gaudir d'una política exterior pròpia, no armada i desvinculada de la dels Estats Units."
• "Caldria dir, en resum, que la guerra no és -com sovint s'ha dit- un dels motors de l'economia, sinó més aviat l'activador dels privilegis d'un complex militar-industrial que identifica els seus interessos particulars amb els de caràcter general."
• "Amb la mundialització de l'economia i de la política la preparació de la guerra prendrà encara noves dimensions i es recorrerà a la creació de blocs militars, als exèrcits multiestatals, als programes conjunts de recerca i de fabricació i a l'homogeneïtzació de les legislacions comercials. "
• "No podem dir "no a la guerra" i obrir un pla de pensions, que són diners que el banc ens reté i que molt probablement utilitzarà per finançar algunes empreses il·lícites, com per exemple la de l'armament."

Per acabar tan sols afegir una frase que Arcadi Oliveres va fer servir en un dels seus articles, dita també en molts dels seus discursos:

• "La guerra és el sufragi dels països bàrbars". Carlos Martínez, poeta.

Que important és llegir, i fer llegir, Arcadi Oliveres, i una primera lectura per aproximar-nos a la seva figura i el seu pensament és el conte "L’Arcadi al país de les oliveres".

Ara que estem en temps de guerres necessitem lectures de Pau.

Team Building

Ahir vaig participar en una jornada de treball interna de la meva entitat, amb més de 150 persones vingudes de les comarques de Girona, Barcelona, Tarragona i Terres de l'Ebre.

La jornada va ser molt profitosa, intensa i divertida; vam començar amb una presentació més institucional i estratègica per part de la direcció per passar, després, a les activitats més dinamitzades: primer una dinàmica de coneixença, després una de treball en equip.

Vam jugar, vam disfressar-nos de super herois i heroïnes, vam fer una mica de teatre, vam riure i fent tot això ens vam conèixer més i vam pensar en clau d'entitat fortaleses i amenaces (super poders i enemics). Vam fer equip en una d'aquelles jornades que s'anomenen de "team building".

Tot el que vam fer va estar molt bé i molt ben dinamitzat per una empresa especialitzada, però com sol passar en aquest tipus de trobades la màgia es va produir en l'autobús tonada, en el meu cas a Girona.

Ja havíem fet més de mig camí quan, després d'un lleuger ensurt amb una frenada en sec i els inevitables xisclets d'espant, una conversa aparentment intranscendent va derivar en el fet de la maternitat i la paternitat i un grup de persones vam començar a compartir i confrontar vivències i pensaments, generant un ambient de confiança i complicitat que no es respirava a l'anada.

Les tornades, les tornades d'un viatge, d'una excursió, d'una competició esportiva, d'una jornada de treball o d'una jornada de formació sempre són diferents de les anades perquè la tornada s'enriqueix de l'experiència viscuda en els espais formals (reunions, partits, activitats programades) i sobretot en els informals (estones mortes, moments d'esmorzar o dinar, etc).

És amb aquests espais no programats, amb espais de relació informal que creixen els equips, però per a que aquests espais tinguin valor cal que en els espais formals i programats passin coses significatives i que també tinguin i aportin valor.

De la jornada d'ahir recordarem les disfresses de super herois i heroïnes i, els qui vam compartir-la, també la conversa del bus de tornada.