On vas?

No, no patiu, que el tema d'avui no és sobre aquella campanya de la Generalitat de l'envàs on vas... Avui no és aquest, el tema, però bé podria ser-ho un altre dia, veient el lamentable (i fastigós) estat d'algunes illes de contenidors del meu barri, en les que sembla que hi hagi més escombraries (però, ara en diem residus) a fora dels contenidors que a dins...

No, avui el tema va sobre controls policials, però tampoc parlaré de l'operació gàbia i l'escapoliment del president Puigdemont, tema que aquests dies ha tornat a la primera línia informativa i que, inevitablement, seguirà fent vessar tinta i omplint minuts de tertúlia.

No, avui us vull parlar de dos controls policials que m'he trobat aquest estiu, en dos dies diferents, entre setmana, a primera hora del matí, en dos llocs diferents de Girona: un al carrer riu Güell just abans de la rotonda de la Devesa, l'altre a la rotonda que hi ha entre els barris de Pont Major i de Pedret. En tots dos controls em van fer aturar i en tots dos, quan vaig abaixar la finestra per fer més visible l'interior del cotxe, em van preguntar: "on vas?"

Entenc que la pregunta en qüestió és protocol·lària, no per cortesia sinó per interès policial, però, així i tot, és una pregunta que, reconec, em va sorprendre. Per què aquesta pregunta? Entenc que aquesta pregunta tenia molt de sentit durant el confinament, quan per sortir de casa necessitàvem una autorització i un destí molt clar, com per exemple anar a comprar... Però ara, perquè preguntar "on vas?" en un control policial?

I si la primera vegada la pregunta em va sorprendre, la segona em va inquietar (què n'han de fer, d'allà on vaig, la policia?), i vaig començar a pensar que més que la resposta concreta, més que saber allà on vaig, potser aquesta pregunta té per objectiu observar i analitzar la reacció de qui l'ha de respondre.

En el meu cas, en ambdós casos, la resposta va ser la mateixa: al gimnàs. I a banda de la resposta literal, la meva vestimenta hi donava més versemblança; és clar que també podria semblar que anava al gimnàs, quan potser podria anar a fer qualsevol altra cosa, fins i tot la comissió d'un delicte...

En els dos controls em van deixar seguir, sense fer-me cap més pregunta, i vaig poder arribar al gimnàs; de moment no he ensopegat amb cap més control. A vegades penso que si me'n trobo un altre i m'aturen, i em pregunten el mateix (on vas?), m'agradaria preguntar-los el perquè de la pregunta, però sospito que la resposta ja me la sé, em sembla que em dirien, amb un to ferm i autoritari, "aquí les preguntes les fem nosaltres!".

Inferns particulars

Hi ha una veïna del meu barri que fa mesos que viu un infern, una situació incomprensible que l'ha trasbalsat, havent de fer un munt de paperassa per defensar-se davant l'actuació prepotent d'uns servidors públics, en aquest cas de la policia municipal de Girona.

La veïna va rebre mesos enrere la notificació d'una multa per un estacionament suposadament prohibit, just davant de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà; la dona, com tants altres veïns i veïnes, efectivament havia aparcat en una zona pintada amb una ratlla groga, senyal que impedeix l'estacionament; però el cas és que aquesta ratlla groga té una excepcionalitat, marcada per uns senyals que hi ha penjats d'uns fanals a l'inici i al bell mig del tram puntat de groc, que permet l'estacionament de vehicles des de les sis de la tarda fins a les vuit del matí.

L'hora de la denúncia era per sobre les sis de la tarda, i lluny d'entrar en raons, la policia municipal va insistir a mantenir la denúncia, refusant els recursos de la veïna, arribant fins i tot a tractar-la amb menyspreu en alguna de les respostes.

Temps enrere la veïna va informar-nos a l'Associació de Veïns i Veïnes de Pont Major de la seva situació en relació amb la sanció; jo recordo que, a banda d'escoltar-la, li vaig suggerir que s'adrecés a la Defensora de la Ciutadania de Girona. Des d'aleshores no hi havia tornat a parlar, que jo recordi.

La setmana passada la veïna em va veure pel carrer i vam parlar una estona. Em va dir que se sentia decebuda amb l'Associació de Veïns i Veïnes, i vaig entomar la crítica amb esportivitat; entenc que més enllà del seu problema particular amb la sanció, caldria resoldre millor la senyalització de l'estacionament d'aquell tram de carrer, per donar seguretat als qui hi aparquen, i no deixar ni un marge de dubte davant una possible sanció.

Afortunadament, la Defensora de la Ciutadania ha resolt la sanció en favor de la veïna, però ni aquesta resolució favorable li ha sufocat el seu infern. El sentiment d'indefensió i d'impotència davant l'actitud prepotent o abusiva d'alguns servidors públics a vegades és tan profund que ens acaba encenent... Per apaivagar les seves flames, la veïna no només necessita que se li doni la raó, com finalment ha passat, també que es repari d'alguna manera el desemparament que ha viscut, també per part de l'AV del barri.

Més enllà de les disculpes que li vaig transmetre, i de demanar-li què més hauríem pogut fer per ella, caldrà que com a AV demanem formalment a l'Ajuntament que senyalitzi correctament aquella zona, especialment l'excepcionalitat d'estacionament, per tal que cap altre veí o veïna passi pel mateix infern.

El gir a l'esquerra

Girona necessita un gir a l'esquerra, i n'hi ha un altre que s'hauria d'eliminar.

Del gir a l'esquerra que, per mi, necessita Girona ara no en parlaré, potser encara és massa aviat, a un any i mig de les properes eleccions municipals. Avui tinc més ganes de parlar d'un altre gir a l'esquerra que, per mi, s'hauria d'eliminar, si pot ser abans de les properes eleccions municipals. 

És el gir a l'esquerra que es permet fer a la Gran Via de Jaume I, direcció Correus, cap al carrer Dr. Francesc Coll i Turbau, just després del carrer Bacià. El carrer Bacià és clau en aquesta permissivitat, com bé saben els i les gironines informades, com explicaré més tard.

Deixeu-me abans acabar de situar aquest gir. Cal dir que avui és l'únic gir a l'esquerra que es permet fer a la Gran Via de Jaume I sense regulació de semàfors. Justament a escassos metres d'aquest perillós gir hi ha un semàfor que permet fer el gir a l'esquerra, direcció Correus, cap al carrer Álvarez de Castro (ja seria hora de rebatejar aquest carrer, no? Aquest i altres!), i en direcció al Mercat del Lleó cap a la Plaça de l'Hospital.

Just en aquest punt, on hi ha els semàfors, el traçat de la Gran Via de Jaume I es torça un xic dificultant encara més la visibilitat dels cotxes que volen fer el perillós gir a l'esquerra cap al carrer Dr. Francesc Coll i Turbau, just abans del semàfor. 

Aquest gir a l'esquerra en qualsevol altre punt de la Gran Via de Jaume I avui estaria prohibit, la Policia Municipal en proposaria la prohibició com es va fer, fa un temps, amb el gir a l'esquerra que hi havia una mica més amunt per girar cap a la Plaça Marquès de Camps.

I és precisament la Policia Municipal, i per la Policia Municipal, que moltes gironines i gironins pensem que aquest perillós gir a l'esquerra es manté, per a fer més drecera quan els cotxes de la Policia Municipal han de tornar a la seu, ubicada al carrer Bacià, quan vénen del Mercat del Lleó o del carrer Joan Maragall.

Per a fer drecera i per estalviar-se el semàfor que hi ha uns metres més enllà i que tot i fent uns metres més, passant pel carrer Álvarez de Castro i girant pel carrer Ferran Agulló, també arribarien a bon port.

Aquest gir a l'esquerra en principi es manté per la Policia Municipal, però naturalment el fa servir tothom. Penso que ja seria hora d'eliminar aquest gir a l'esquerra, que tampoc passa res si la Policia Municipal ha de fer un xic més de volta. Hauria de primar la seguretat, i més en un carrer en el que s'han eliminat els altres girs a l'esquerra sense regulació de semàfors.

S'hi atrevirà algun govern municipal? 

A punta de navalla, "a sota casa meu"...

Dimarts a la nit. Quina nit! Una nit moguda!

A quarts de dotze acabàvem de mirar el darrer capítol de la primera temporada de "Sweet Tooth", una sèrie entretinguda i interessant sobre les aventures d'un curiós nen en un món devastat per un virus mortal: descoberta del (seu) món, personatges que viren, dilemes mèdics, mascaretes.... Per reprendre aquesta sèrie, basada en un còmic de la factoria DC (Superman, Batman, etc.), haurem d'esperar força mesos, sembla que a mitjans de 2022, ja que la segona temporada ni tan sols està anunciada.

Disposat per entrar plàcidament en el món dels somnis, el serial no va seguir a la televisió sinó al carrer; uns crits em van fer saltar del llit quan amb prou feines havia aclucat els ulls: altra vegada el veí, l'ocupa de torn dels garatges en desús que hi ha al costat de casa, es discutia amb algú. La novetat, aquesta vegada, era que portava un ferro llarg a les mans per marcar distància i protegir-se d'un altre noi, que amb prou feines veia des de la finestra, indiscreta, de casa.

Vam trucar a la policia municipal i pocs minuts després aturaven la baralla i trobaven, sota d'un cotxe, la navalla que menava l'altre noi, i que sembla que va llençar quan va veure les sirenes... Una baralla a punta de navalla, com diria el periodista Tapi Carreras, "a sota casa meu!"

Curiosament aquella mateixa tarda havia enviat un correu electrònic a la Policia Municipal de Girona per denunciar l'ús irregular del garatge del costat de casa, no només pel fet d'estar ocupat, també perquè, sembla, serveix de magatzem de ferralla i altres materials que hi hem vist entrar i sortir...

La situació no és nova, la policia n'està al corrent, ja que també hi ha intervingut en altres incidències (ocupacions, tràfic de drogues, incendis, cops i sorolls, etc) i de moment no sembla que la propietat de l'immoble el vulgui protegir i tancar convenientment...

Em temo que s'estrenarà la segona temporada de "Sweet Tooth" i aquest particular serial de "veïns" seguirà oferint-nos nous capítols dia sí, dia també...

El barco de la plaça, el transatlàntic del barri

El barco de la plaça del Barco del barri de Santa Eugènia de Girona ha anat a menys, per resignació momentània (?), quan no indignació, dels seus veïns i veïnes.

La plaça de Santa Eugènia és un dels centres neuràlgics d'un barri que al seu dia va ser poble, i ja fa molts anys que diferents barcos hi han amarat, per gaudi de la mainada, de la mainada de cada moment!

El barco de la plaça s'ha anat canviant al ritme de les normatives que regulen els jocs infantils urbans i del desgast que han anat patint, i la darrera renovació, amb una barqueta més que un barco, ha generat certa controvèrsia, i alguna que altra riota, entre els veïns i veïnes del barri.

La nova barqueta ha animat la confrontació política entre el govern i l'oposició municipals, i ens ha entretingut a propis i estranys... Però sincerament, aquesta nova barqueta és, possiblement, el més petit dels problemes que, lamentablement, arrossega encara sense solució el barri de Santa Eugènia, i segurament el problema més gran és el de la seguretat, amb reiterats incidents de baralles i actes vandàlics, els darrers la crema d'uns contenidors i cotxes, i l'enèsima baralla al carrer.

Més enllà de la Girona de postal i aparador (molts tancats, d'altres sobrevivint, i uns darrers esperançats amb noves obertures), la ciutat pateix importants problemes de convivència i seguretat, i Santa Eugènia n'és un dels principals epicentres. L'associació veïnal ja no sap quin verb més conjugar, ni a qui conjurar en les seves crides per posar-hi remei, o com a mínim posar-hi fre. Brams d'ase no arriben al cel, i els de l'AAVV no semblen arribar a qui correspongui de l'Ajuntament...

A la plaça del Barco hi ha una barqueta petita, cert, però al barri hi ha un transatlàntic embarrancat de dimensions descomunals que és impossible no veure'l, per poc que hom giri la mirada cap aquest eugenial barri.

La solució, ben segur, ni és fàcil ni és simple, però no per això s'ha de defugir; ans al contrari. Girona no es pot permetre que Santa Eugènia, amb el seu barco, o la seva barqueta, naufragui...

Ja no són peixets sinó taurons

M'explicava l'altre dia la meva filla petita (12 anys) que en un altre barri perifèric gironí hi volta una furgoneta que vigila, segueix i rapta infants, que va veure l'alerta en unes històries d'Instagram, i que naturalment no vol anar sola pel carrer; ella naturalment té por i es sent insegura, jo inevitablement procuro que abans la por la venci guanyi en seguretat. Aquest és sempre un equilibri difícil ja que la por és humana i la seguretat total no existeix.

El tràgic desenllaç del cas d'en Gabriel, l'infant desaparegut i finalment trobat sense vida, mort presumptament a mans de la companya del seu pare, no farà més que disparar els temors de la meva filla petita tot i que, una vegada més, no són precisament els desconeguts els qui més mal ens poden causar...

Aquesta desaparició va causar un gran impacte social i mediàtic i va omplir les parets de la seva escola, també les xarxes socials, de peixets, símbol de la solidaritat i l'esperança de trobar-lo amb vida. Un mar de peixos han inundat les xarxes socials aquests darrers dies i aquestes darreres hores molts d'aquests innocents peixets s'han transformat en taurons, escampant odi i venjança, clamant la pena de mort com a única sort per la presumpta autora.

Davant tal visceral tsunami ha hagut de ser la mare d'en Gabriel, precisament ella que és qui més trista i desolada deu estar, al costat del pare, qui ha demanat, quasi implorat, respecte i sobretot que no s'escampi la ràbia; quina lliçó! Si la ràbia per si sola ja és difícil de contenir, més ho és quan s'escampa a les xarxes socials on cada piulada esdevé una contagiosa mossegada...

Amb aquest clima de tensió i desolació, de ràbia i impotència, de sed de venjança, el Congrés de Diputats haurà de debatre i votar, aquesta setmana, les esmenes a la totalitat que PP i Ciudadanos han presentat a la proposta del PNV de derogació de la presó permanent revisable, un eufemisme de la cadena perpètua. A les portes del Congrés hi ha lleons, dins l'hemicicle autèntics taurons...

La meva filla petita vencerà les seves pors, i jo les meves inconfessables, amb seguretat i confiança tal i com han fet i fan les seves germanes grans, amb més encerts que errors, equivocant-se ella, equivocant-me jo, i aprenent-ne tots doncs ella, com en Nemo, tard o d'hora abandonarà l'escull...

El vídeo de la setmana: força excessiva

"La policia espanyola va usar de manera excessiva la força contra manifestants a Catalunya durant un controvertit referèndum, utilitzant porres per colpejar a persones que es resistien passivament i causant múltiples ferides."

No la faig jo aquesta contundent afirmació, que no obstant subscric, sinó Human Rights Watch en base a les observacions i a l'informe que sobre el terreny va fer Kartik Raj: "Puede que la policía tuviera a la ley de su parte para ejecutar una orden judicial, pero eso no le daba derecho para usar la violencia contra manifestantes pacíficos".

Tots hem vist les imatges, aquestes en són tan sols una petita mostra recollida per Human Rights Watch per il·lustrar la seva denúncia.



Tan de bo la força de les paraules substitueixi la de les porres...
Bon divendres!

La independència possible

La independència, que anys enrere semblava una quimera (creació imaginària de l'esperit que hom pren per una realitat), i després una utopia (concepció d'un ideal irrealitzable), avui, més que cap altre dia, sembla pràcticament una realitat, un ideal certament realitzable!

I si ho sembla (un ideal certament realitzable) no és només pel que avui pugui passar al Parlament de Catalunya, amb una possible declaració o proclamació de la independència, o quelcom semblant, sinó sobretot pel que ha anat passant aquests darrers dies.

I no em refereixo només a les càrregues policials contra urnes, paperetes i, lamentablement, votants, em refereixo sobretot als canvis de seus socials de bancs i empreses o al canvi sobtat de la seguretat i vigilància del Palau de Justícia de Catalunya, fins ara i de fa temps responsabilitat exclusiva dels Mossos d'Esquadra, ara també, per desig exprés del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de la Policia Nacional espanyola.

Sí, la independència és possible! Si la independència és possible no és, ara i aquí, pel que pugui dir o fer el president Puigdemont aquesta tarda al Parlament de Catalunya, sinó pel que ja han fet empreses i el propi estat espanyol. Els seus darrers moviments són l'evidència que el que semblava una quimera, i després una utopia, pugui ser avui, o demà, un ideal realitzable.

Aquesta és la independència possible, la que sembla que es pot esdevenir... ara ja només manca saber (ho sabrem avui?) si és possible la independència, la real, l'efectiva, o si tot plegat serà un cop d'efecte més...

Explicar l'1 d'octubre

A casa tots cinc vam viure directament i en primera persona l'1 d'octubre; la meva filla gran, de divuit anys, va votar per primera vegada!; la mitjana, de quinze anys, va vetllar el col·legi electoral al llarg de la nit; la petita, d'onze anys, va ser al col·legi electoral quasi tot el dia, amb la meva dona i amb mi, amb molts veïns i veïnes, amb amics i amigues seves participant d'una jornada electoral que, en el cas de Sarrià de Ter, va esdevenir finalment i feliç una festa de la democràcia.

L'amenaça de la presència policial, però, va planar sempre i en tot moment i ni tan sols ella, la meva filla petita, se'n va poder desentendre, tot el contrari. Ella sabia que si nosaltres érem allà, com tots els veïns i veïnes aplegats dins i fora el col·legi electoral, era per protegir les urnes i els vots que contenien, i va saber que protegíem les urnes i els vots de la policia, de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil que, com havien fet en altres pobles i ciutats, volien agafar i prendre'ns urnes i vots.

La realitat és molt crua i com a tal a vegades difícil de pair: però si és la policia qui ens protegeix dels lladres, no?, em preguntava la meva filla; i al vespre els dubtes li seguien rondant: que són dolents aquests policies?

Aquestes són preguntes que ens agradaria respondre amb un simple i contundent sí, o un simple i contundent no, però tu i jo sabem que aquestes preguntes no les podem ventilar d'aquesta manera, sinó que exigeixen d'una resposta més raonada, més complexa, que no necessàriament complicada.

Ella de fet, com tota la mainada que va rondar al voltant del col·legi electoral, va veure una parella de policies, Mossos d'Esquadra, que d'alguna manera també van acabar formant part del paisatge de l'1 d'octubre, una presència vigilant però passiva que va finalitzar com va començar: amb un sonor aplaudiment!

No, ni sempre temem per la policia ni sempre l'aplaudim; i encara menys fem ambdues coses en un mateix dia, encara que amb policies diferents! I sí, hi ha el "poli" bo i el "poli" dolent, però de debò podem afirmar amb rotunditat que hi ha una policia bona i una de dolenta?

Ara sembla que la bona, la nostra són els Mossos d'Esquadra, i la dolenta la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, però no sempre ha estat així ni, possiblement, serà així; que no ens semblaven dolents els Mossos quan un d'ells va buidar l'ull d'Esther Quintana? O quanta gent va trobar a faltar la Guàrdia Civil quan va començar a desaparèixer de pobles petits i mitjans?

Sí, ara les policies s'han polititzat excessivament i són una arma política més instrumentalitzades pels responsables polítics; ho hem vist malauradament amb els atemptats de Barcelona i Cambrils i aquests dies amb el referèndum, en què han tingut un protagonisme que en condicions normals no haurien de tenir...

No és fàcil explicar l'1 d'octubre a la meva filla petita, a vegades també a mi em costa entendre'l i pair-ne algunes coses... Per això a casa en parlem, per això és important parlar-ne a l'escola, a l'institut, a la universitat i fer-ho no només per reafirmar el que pensem, per retro alimentar els propis arguments, també per intentar comprendre els dels altres...

Explicar l'1 d'octubre a la meva filla petita? Potser el millor és començar perquè la meva filla m'expliqui el seu 1 d'octubre, ja que ella també el va viure en primera persona; potser que deixi de banda les meves cabòries i l'escolti; potser tan sols es tracta que se l'expliqui ella mateixa, l'1 d'octubre...

Atracament a les dues!

L'any 1962 José María Forqué va dirigir la comèdia espanyola "Atraco a las tres", protagonitzada entre d'altres per José Luis López Vázquez, Cassen, Gracita Morales, Alfredo Landa, Manuel Alexandre, Agustín González, i Rafaela Aparicio.

La pel·lícula narra les peripècies dels treballadors d'una entitat bancària que planifiquen atracar el seu propi banc; amb aquesta trama com a excusa José María Forqué fa un retrat crític de la societat espanyola d'aquella època, del poder, de les seves misèries...

Ben diferent va ser l'atracament a les dues de l'altre dia a Girona!

"No hi ha hagut víctimes", ens va deixar anar el cambrer com si res, però nosaltres, concentrats en els nostres plats i immersos en la nostra conversa, no sabíem d'on ens baixava aquest comentari. Qui més qui menys, entre els comensals que compartíem taula als Jardins de la Mercè, va pensar que sí, que havíem sobreviscut als primers plats!

"Ah perdoneu, em pensava que us ho havia comentat", ens va dir el cambrer, "es veu que hi ha hagut un atracament a punta de pistola a la zona del Güell però diuen que no hi ha víctimes!" La notícia corria com la pólvora i la inquietud s'escampava pels carrers i les xarxes socials alhora!

És clar que qui pitjor ho va passar van ser els treballadors i els clients de l'entitat bancària atracada i els dels comerços del costat, un bar i una carnisseria... Nervis, corredisses, por i sí, també heroïnes i herois anònims i inesperats que amb el seu atreviment, segurament alimentat per l'instint o inconsciència per una sobtada pujada d'adrenalina, van ajudar a avortar l'atracament, com ens va dir el cambrer, sense lamentar víctimes, i a la posterior detenció dels reincidents atracadors, ara ja entre reixes!

Atracament a les dues! Ben segur que amb les històries i els relats dels fets que aquests dies anem coneixent se'n podria fer una pel·lícula d'acció! Tampoc són poques ni tan diferents les misèries dels nostres dies... I del poder, millor no en parlem...

A internet, seguretat o llibertat?

El 2 de desembre de 2015 dues persones emmascarades, vestides de militars i armades fins a les dents van irrompre al banquet del Departament de Salut Pública del comtat de San Bernardino (Califòrnia) i van començar a disparar indiscriminadament, causant catorze morts i una vintena de ferits. Els dos assaltants van morir posteriorment abatuts per la policia.

Un dels assaltants era Syed Farook, qui feia cinc anys treballava al Departament de Salut Pública i que fins minuts abans participava de la celebració; l'altre assaltant era Tafsheen Malik, la seva dona; moments abans van deixar el seu fill, un nadó de pocs mesos, a l'àvia paterna...

En la seva investigació l'Oficina Federal d'Investigació (FBI) va trobar un iPhone 5C propietat de Syed Farook i davant la impossibilitat d'accedir a les seves dades, a causa del bloqueig i de l'eliminació del contingut després de reiterats intents fallits d'accés, va demanar a Apple que li facilités l'accés a la informació del terminal propietat de l'assassí de San Bernardino, per tal confirmar o descartar vinculacions amb Estat Islàmic; Apple, però, s'hi va negar!

Apple va argumentar i argumenta que hauria de desenvolupar una nova versió del seu programari (“software”) per tal que l'FBI pogués eludir les restriccions de seguretat fet que, segons Apple, aquest “nou programari” permetria a qui l'utilitzés desbloquejar l'iPhone de qualsevol persona!

Aquest cas ha atiat un debat que, malauradament, altres atemptats mantenen encès: seguretat o llibertat?

L'abast internacional del terrorisme i l'ús que les organitzacions terroristes fan de les noves tecnologies (internet, xarxes socials, dispositius...) per a la captació de terroristes i la perpetració d'atemptats fan imprescindible que les agències i serveis públics que vetllen per la nostra seguretat no puguin obviar el que es cou a internet, incloses les comunicacions personals.

Fins a quin punt estem disposats a fer més vulnerable la nostra llibertat en favor de la nostra seguretat?

No fa massa el servei de missatgeria instantània WhatsApp va millorar la seguretat de les nostres comunicacions i ens en va informar amb aquest missatge: “Els missatges que enviïs a aquest xat i trucades ara estan assegurats amb encriptació punt a punt”, que significa, com WhatsApp també explica, “que ni WhatsApp ni tercers podran veure-les o escoltar-les”.

Podem pensar que ara les nostres comunicacions personals són més segures, però també ho poden ser les que els terroristes poden mantenir per atacar-nos. D'altra banda si permetem que pesi més la seguretat, i que per tant la policia tingui més facilitat d'accés a les comunicacions per a prevenir i investigar possibles atacs, potser també veurem més vulnerada la nostra llibertat.

La col·laboració i cooperació de les empreses tecnològiques amb els serveis de seguretat públics sempre genera debat, aquest debat, i no només per a la lluita contra el terrorisme, també per a lluitar contra altres delictes: fraus econòmics, pornografia infantil, etc. Cada vegada estem més connectats, no només les persones, també els dispositius, que també van aprenent a interactuar amb nosaltres i entre ells; cada avenç tecnològic aporta, se suposa, una solució, quan no crea una nova necessitat, però representa també un nou repte a nivell de seguretat, debat que interpel·la la nostra llibertat.

El debat, però, no és nou: també el vam obrir anys enrere amb la “Llei Corcuera” o el tenim cada vegada que s'instal·len càmeres de seguretat als carrers. El veritable repte, però, és substituir la disjunció per la conjunció per cercar l'equilibri impossible: seguretat i llibertat!

Article publicat al número 94 de la revista Parlem de Sarrià.

Dimecres de Cendra

Una de les comparses de lladres del carnaval de Sarrià de Ter. Foto: Ràdio Sarrià

D'entre les diferents comparses que enguany van amanir el Carnaval de Sarrià de Ter n'hi havia dues de lladres, caracteritzats amb les seves samarretes de ratlles (horitzontals, les verticals són per quan els tanquen a la presó!), pantalons negres, gorra de llana al cap i un antifaç per ocultar la identitat!

No sé si atrevir-me a deduir que aquesta coincidència (dues comparses de lladres) té una relació directa amb l'allau de robatoris que darrerament ha sofert el meu poble, ja que també hi havia dues comparses de Pac-Man i els seus fantasmes, i no sabria a què atribuir llavors el motiu de la duplicitat d'aquesta altra coincidència.

Però ja sabem que per Carnaval tot s'hi val, i si del que es tracta és de riure'ns de nosaltres mateixos, fins i tot de les nostres misèries i desgràcies, doncs benvingudes siguin les comparses i el bon humor!

De fet penso que ja va estar bé, doncs si les "chirigotas" de Cadis fan mofa de tot i de tothom, prenent el pols a l'actualitat, perquè no podem fer-ho també al Carnaval de Sarrià de Ter?

Però avui, Dimecres de Cendra, oficialment s'acaba la broma i amb l'enterrament de la sardina enterrem també el Carnaval, que va començar dijous gras! A l'escola recordo que fins i tot cremàvem el Rei Carnestoltes, reduint-lo a cendres com les d'aquest dimecres, tot i que les del Dimecres de Cendra tenen un origen diferent!

Avui, primer dia de Quaresma i abans, tradicionalment, primer dia també del dejuni i l'abstinència, s'acaba la broma tot i que les cercaviles de celebracions del Carnaval s'allargaran encara al llarg d'aquest proper cap de setmana.

S'acaba la broma i, bromes a part, el cert és que la seguretat és una de les qüestions que més preocupa als veïns i veïnes de Sarrià de Ter.

La picaresca va mutant i ara els lladres, els de debò, també es disfressen de comercials, venedors i d'altres passavolants que cerquen qualsevol excusa per picar el timbre, trucar la porta i ullar cases, pisos i inquilins per prendre mides i mesures per calibrar l'oportunitat d'un furt, d'un robatori, d'un atracament!

Les bromes fan gràcia fins que, pel motiu que sigui, deixen de fer-ne... És per això que festivament celebrem amb alegria el Carnaval, també amb la disfressa de lladres amb comparsa duplicada, però amb els lladres de veritat bromes les justes!

Els perills del Pont de l'Aurora

Des que el Pont de l'Aurora es va obrir, que no inaugurar, i fins i tot abans són diversos els comentaris que he sentit i llegit sobre la seva perillositat.

La majoria es centren en la perillositat dels ciclistes, doncs la seguretat dels vianants respecte els vehicles sembla ben garantida. L'existència del carril bici dins la calçada, just al costat del carril pels vehicles, fa que la convivència entre bicicletes i la resta de vehicles rodats i motoritzats, sinó perillosa, com a mínim sigui arriscada!

El Pont de l'Aurora va ser projectat per fer-lo amb dos carrils per cada sentit, doncs es preveia que pogués connectar amb l'anunciada, però fins a la data mai realitzada, variant del Pont Major, que hauria de passar per sobre la (no) soterrada via del tren convencional que ressegueix perimetralment el Pont Major, barri, com el de Pedret, que viu entre el tren i el riu... La variant hauria de desembocar a Campdorà, a l'alçada de Can Rubau, amb la carretera de La Bisbal i Palamós...

El soterrament de la via del tren convencional de Girona va ser un anunci pompós que va esdevenir després una mera il·lusió, un gris record que molts gironins tal vegada ja han oblidat, però no els soferts veïns i veïnes de Pedret i el Pont Major.

Tenint clar que la citada i somiada variant no seria realitat, ni tan sols projecte pressupostat, potser hauria estat més sensat fer el pont amb un sol sentit per banda, pel que fa al carril per als vehicles, i fer conviure el carril bici, separadament també, amb els vianants a la vorera, fent-la més ampla. Penso que hauria estat millor aquesta solució que no convertir un sentit per als vehicles i l'altra per les bicicletes; aquesta opció seria més perillosa, penso jo...

Però per mi l'autèntic perill del Pont de l'Aurora és la invitació que sembla fer a la temeritat!
 
L'estructura rovellada que li dóna forma, caràcter i personalitat, que neix als laterals del pont amb uns braços que es troben al bell mig en un punt alt, fent després un mig arc invertit, és de fàcil accés des de la vorera del pont.

La mateixa temeritat que va cometre un jove de Lleida podria cometre-la un gironí en aquest pont, naturalment jugant-s'hi la vida!
De moment no em consta que al pont s'hagi produït cap accident ni incidència rellevant... Espero que així sigui indefinidament!

I que si algun perill incert hi ha en aquest pont, que es certifiqui i s'actui per tal de minimitzar-lo pel bé, i la seguretat, de tothom!

Picada d'ullet a pilotes de goma!

La presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, pica l'ullet a Manel Prart, director general de la Policia de la Generalitat de Catalunya. Foto: ANDREU DALMAU / EFE

Les mateixes pilotes de goma que li van buidar l'ull a Ester Quintana li han salvat la cara a Manel Prat, director general de la Policia. La picada d'ullet, però, aquí li ha fet CiU, amb la complicitat d'ERC, tot i que el propi Prat ja ha procurat deixar clar que d'agrair la picada d'ullet d'ERC, res de res...

Li picava l'ullet Núria de Gispert a Manel Prat, un gest d'inequívoca complicitat, en motiu de l'oportú reconeixement de la Confederació Catalana del Comerç al responsable dels Mossos d'Esquadra; per més que volgués fer-ho, que ho dubto, Ester Quintana no li pot picar l'ullet a Manel Prat...

Innocent jo, sempre havia relacionat les pilotes de goma amb el passat, amb els "grisos", aquella policia que corria al darrere dels qui, com el meu pare, cridaven "Llibertat, amnistia i Estatuit d'Autonomia"! També un ull del meu pare va ser víctima d'una pilota de goma...

Però no ha estat fins ara, ja en plena democràcia, a causa del cas Ester Quintana, que finalment les pilotes de goma tenen data de caducitat.

Celebro la notícia, tot i que no m'agrada que s'hi barregi un mercadeig polític, ni que la mesura no sigui immediata...

I per acabar comentar només que sí,  a mi personalment m'ofen més aquesta imatge de la picada d'ullet, de Núria de Gispert a Manel Prat que la pròpia imatge de l'Ester Quintana després de rebre l'impacte d'una pilota de goma!

Seguretat a internet i tecnologia en català al Sarrià de Ter en Xarxa!

Amb Guillem Alsina, informàtic i coneixedor de les noves tecnologies, als estudis de Ràdio Sarrià. Foto: Ràdio Sarrià

El passat divendres 5 de juliol de 2013es va emetre el 16è i penúltim programa de la temporada del programa Sarrià de Ter en Xarxa, un espai sobre noves tecnologies de Ràdio Sarrià.

El programa va ser, més que una entrevista, una conversa amb Guillem Alsina, fundador d'imàtica.org, (ara  El Mur Tecnològic). En Guillem Alsina ens va parlar de seguretat a internet i, sobretot, de webs sobre tecnologia escrits en català i de l'aplicació Tecnologia en Català, que agrupa els més importants!

Podeu repassar els continguts del programa en aquesta presentació...

Sarrià de Ter en Xarxa. Càpsula 16. 5jul13 from Roger Casero

I també podeu escoltar-lo, com sempre, via Mixcloud.

Càpsula 16. Sarrià de Ter en Xarxa. 5 juliol 2013 by Rogercasero on Mixcloud

Sarrià de Ter en Xarxa és un espai de Ràdio Sarrià en el que procuro explicar, cada 1r i 3r divendres de mes, de manera senzilla i planera les noves tecnologies.

El proper divendres 19 de juliol farem el 17è i darrer programa d'aquesta 1a temporada!

Com sempre tots els continguts dels programes els podeu trobar i consultar al bloc del Sarrià de Ter en Xarxa; també a Twitter i Facebook, on a més hi trobareu molta més informació sobre noves tecnologies!

Ull! #pilotesdegoma!

Al Museu d'Història de la Ciutat de Girona hi ha un retrat del meu pare, Just M. Casero, que va pintar Enric Marquès. Del retrat destaca l'ull dret tapat del meu pare, ull que va rebre, en la manifestació del 8 de febrer del 1976 per la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia, l'impacte d'una pilota de goma dels grisos!

El quadre, que durant molts anys vaig veure penjat a casa, s'exposa des que la meva mare el va donar al Museu d'Història de la Ciutat a la sala dedicada a "La transició a la Democràcia".

Aquests dies el cas de l'Ester Quintana ens ha fet reviure, amb la família i amics, aquells fets.

El debat sobre l'ús de les pilotes de goma no és nou; recordeu el debat que es va generar l'any 2009?

Aquest retrat de Just M. Casero d'Enric Marquès és tota una icona gironina de la transició; aleshores aquest quadre, juntament amb d'altres, va passejar-se per les comarques gironines en una exposició itinerant de l'Assemblea Democràtica d'Artistes, de la que Enric Marquès n'era un membre destacat! El retrat, a més, va servir d'ajuda per a recaptar donatius per fer front a les despeses derivades de la cura i intervenció de l'ull del meu pare.

Sorprèn, tristament, que més de tres dècades després aquesta imatge es reprodueixi de nou, ara que els "grisos" ja no només són història, sinó que per molts fins i tot són uns autèntics desconeguts!

Ànims Ester, molts ànims!

Les nostres 2 regles d'or per iniciar-se al #messenger

Hi ha una llei no escrita, a casa nostra, que diu que als 10 anys les nostres filles poden donar-se d'alta al Messenger (Windows Live Messenger). I perquè 10 anys? Doncs perquè amb la filla gran, que ara en té 12, vam deixar-la registrar a aquesta edat...
A principis de mes la meva filla mitjana va fer 10 anys; un dels regals, l'alta al Messenger!

Aquesta llei no escrita conté només 2 regles d'or, dues regles que també serveixen per quan, anys abans, s'han creat el seu primer compte de correu electrònic. Dues regles perquè el què cal són poques paraules, pocs conceptes, poques normes, però que aquestes siguin molt clares:

1. Les amigues de les teves amigues no són les teves amigues. O en altres paraules, no agreguis a ningú que no coneguis personalment, per més que aquell perfil estigui agregat a una amistat teva.
2. Tot el què escriguis ho hem de poder llegir els teus pares. O en altres paraules, si t'ho demanem ens has de mostrar el què escrius. La porta de la confiança sempre cal mantenir-la oberta, i la confiança no es dóna, es guanya, es treballa...

Ni amb el Messenger, ni amb el mail, no hi ha més regles específiques que aquestes. Penso que no en calen més, sobretot si es parteix d'una relació de confiança. I és que, com no em canso de dir quan parlo de filtres i controls parentals (que a casa tenim activats, adaptats a les edats i necessitats de navegació de cada filla) el millor filtre parental és la confiança!

De fet aquestes dues regles, que inicialment semblen molt rígides, són la base del treball de flexibilització (negociació) i confiança que no es deixa de fer mai... A mesura que es van fent grans, i sobretot que en fan un bon ús i van prenent consciència de la necessitat de no ser "vulnerables per desconeixement o excés de confiança", aquestes lleis es flexibilitzen... i és que a mesura que es van fent grans va creixent també la seva necessitat d'intimitat i privacitat. I perquè arriba un dia que hi ha coses que expliquen a les amigues, que no explicarien als pares...

Però a casa qui truca a la porta, i cada dia amb més insistència, és Facebook! De moment mana l'imperatiu que el propi Facebook té a la seva normativa: els menors de 14 anys no poden donar d'alta el seu perfil personal... Em temo, però, que aquest "simple" argument legal algun dia, a casa nostra entrarà en crisi...

Per això ja estic pensant, abans d'improviztar-les, en les 5 regles d'or de Facebook... I la primera que em ve al cap és: et faràs "amic" del teu pare!... Però penso que aquest no és exactament el camí... penso que aquestes les haurem de redactar i pactar conjuntament les meves filles i nosaltres, els seus pares...

Comunicat post-ple del @pscsarriadeter sobre el #pressupost 2012 de #SarriadeTer

Roger Casero: "al pressupost 2012 hi trobem a faltar la inversió de l'Auditori"

Casero es mostra satisfet per la reforma del camp de futbol i sorprès per la previsió d'ingressos per multes, de 150.000 €

Roger Casero, regidor del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de Ter, es va abstenir en la proposta inicial del pressupost 2012 aprovada ahir dimarts, 31 de gener, al Ple municipal.

Casero va destacar positivament que el pressupost d'enguany contempli la inversió per la reforma del camp de futbol de La Rasa, "una reforma que era, és i serà, fins que no es faci, del tot necessària i prioritària", va dir Casero.

Alhora el regidor socialista va lamentar que el cost de la inversió s'hagi més que doblat des que l'anterior govern va començar a pressupostar la reforma del camp de futbol. Roger Casero va lamentar que fa dos anys el govern estimés que la inversió necessària era de 300.000 € i que ara el pressupost s'hagi incrementat fins a 664.000 €.

Per Roger Casero amb una major contenció i control de la despesa de la reforma del camp de futbol també s'hagués pogut afrontar, aquest 2012 i amb la subvenció del PUOSC, la construcció de l'Auditori de Sarrià de Ter.

Finalment Casero es va mostrar molt sorpès per la previsió d'ingressos per pagaments de multes, que ha passat d'una previsió de 15.000 € l'any 2011 a uns previsió de 150.000 € per al 2012, multiplicant per 3 els ingressos obtinguts aquest darrer any, que han estat de 55.604,38 €.

Per Roger Casero "aquest és augment molt agosarat i amb aquesta previsió es corre el risc que els veïns i veines de Sarrià de Ter puguin pensar hi ha un excessiu afany de recaptació".

Recaptarà #SarriadeTer 150.000 € en multes?

Detall del pressupost d'ingressos on s'observa la previsió d'ingrés per multes: 150.000 €!

Cada pressupost és un món i en cada pressupost podem trobar-hi una història curiosa, sorprenent... a vegades fins i tot divertida, d'aquelles de riure per no plorar!

Una de les sorpreses de la proposta inicial del pressupost 2012 de Sarrià de Ter, aprovada ahir per el govern (el PSC ens vam abstenir) va ser veure, dies enrere, la previsió d'ingressos de la partida "391 Multes": 150.000 €?! 

Al pressupost 2011, que de fet és el prorrogat de 2010, aquesta partida tenia una previsió d'ingrés de 15.000 €. Al 2010 es van recaptar, per aquest concepte, un xic més de 17.000 € i l'any passat, el 2011, més de 55.600 €.

Ara el govern proposa recaptar 150.000 €, 10 vegades més que el pressupostat l'any passat i el triple del recaptat l'any 2011! Fins i tot prenent com a referència el recaptat l'any 2011, la previsió sembla excessiva... a no ser que del 2011 encara restin moltes multes per cobrar...

A principis del mandat 2007-2011 vaig alertar, a mitjans d'octubre de 2007, de l'ordre que havia donat el llavors nou govern a la policia local: deixeu de multar!

Ara, interpretant aquesta partida, sembla que el missatge sigui precisament el contrari: multes a dojo, el radar cada dia a l'Autovia!

Ei! Consti que cal posar el radar a l'Autovia, i on faci falta, per a regular la velocitat, però amb aquest increment hom podria pensar, sense pensar gaire malament, que aquesta previsió d'ingrés té un afany excessivament recaptador...

Personalment penso que aquesta previsió és molt agosarada; si al 2011 has recaptat 55.600 € en multes, fins i tot tenint present que en deuen faltar per cobrar, una previsió raonable seria incrementar-la fins a 60.000 €, 65.000 € a tot estirar...

Recaptarà Sarrià de Ter 150.000 € en multes?
Jo espero, sincerament, que no. Serà senyal que no hi ha tantes infraccions a Sarrià de Ter. Cal dir que la principal font d'ingressos de les multes és el radar que l'Ajuntament, amb bon criteri, va adquirir temps enrere, i que es situa habitualment a l'Autovia, a l'Avinguda de França... Dic amb bon criteri perquè està demostrat que és la mesura més efectiva per fer reduir la velocitat a l'Autovia.

Si els 150.000 € són un objectiu a assolir, la policia local s'hi passarà moltes hores a l'Autovia... 


O sigui que ja ho sabeu, esteu avisats: per l'Avinguda de França, a 50!

Xerrada #internet segura a #SarriadeTer

Si els ensenyem a circular pel carrer, també els hem d'ensenyar a navegar per internet; els infants i joves aprendran a navegar, si cal, per si sols, però molt millor si els en podem ensenyar nosaltres, sobretot ensenyar a saber, com al carrer, quines precaucions cal prendre. Del què es tracta és de gaudir navegant per internet, però perquè la navegació sigui plaent, divertida, cal conèixer els riscos i prendre precaucions...

Aquesta és una responsabilitat dels qui tenim menors a càrrec, però moltes vegades a nosaltres també ens manquen coneixements, eines i estratègies per afrontar i abordar aquesta qüestió amb seguretat.

És amb aquesta finalitat que aquest dimarts al vespre les AMPA de l'Escola Montserrat i l'IES Narcís Xifra, en col·laboració amb els dos centres educatius, han organitzat una xerrada sobre internet segura a càrrec dels Mossos d'Esquadra.

No és la primera xerrada sobre internet segura que s'organitza a Sarrià de Ter i l'interessant és precisament anar-les fent periòdicament, no només perquè les famílies van canviant, també perquè el món de les TIC evoluciona també molt ràpidament i és necessari posar-se al dia de les novetats, tan pel que fa a riscos, com pel que fa a eines de seguretat...

La xerrada "Internet segura" es farà al Centre Cívic "La Cooperativa" de Sarrià de Ter a les 8 del vespre.
Xerrada Internet Segura

Sobre seguretat a internet també he publicat aquests apunts al bloc:

Trols informàtics, ogres 2.0 (octubre 2011)

Manual de bons usos digitals per a joves (gener 2011)

D'aquí no passes! (setembre 2010)

Guia del CESICAT per gestionar contrasenyes (juny 2010)

Navegació segura per les xaxres socials (maig 2010)

La protecció de dades dels nostres infants (juny 2008)