Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).
Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.
Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.
Avui obrim un llibre de poemes que és, possiblement, un dels més llegits del nostre país, una gran obra, "L'àmbit de tots els àmbits" (Edicions del Mall, 1981), d'un gran poeta, Miquel Martí i Pol.
L'edició conté un pròleg del també poeta Salvador Espriu, que entre moltes altres coses, respecte del primer poema del llibre, el que reprodueixo aquí, diu:
"En els vint-i-cinc versos del primer poema, "Ara mateix", (...) el poeta, (...) enfila amb una reflexiva pressa una agulla, (...) amb el fil d'un propòsit que amb un bri d'ironia diu que no ens diu, i es posa a apedaçar torta la nostra roba nacional, que prou veres ho necessitaria. Sí, tot està per fer i qui sap si sempre ho estarà, perquè desfem sense respir el que fem, com a l'Hades el soguer i la somera, no destriables en nosaltres, en el nostre privatiu infern."
"L'àmbit de tots els àmbits" és un llibre que comença així:
ARA MATEIX
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
