"Detectoristes", no detectors de metall...

A les sèries de televisió, generalment, la trama sol tenir moments d'alta intensitat i d'acció: un moment dramàtic, un moment intens, un moment d'acció trepidant, un moment de suspens... Com la sal de les patates xips, aquests moments ens atrapen i fan que ens enganxem a la sèrie, consumint capítols un rere l'altre, de la mateixa manera que seguim picant patates xips fins que ja no en queda cap...

També hi ha sèries que plantegen trames menys intenses, fins i tot aparentment insulses, trames en el que sembla que no passi res, o que passi poca cosa i, no obstant això, també ens atrapen. En el meu cas, "Detectoristes" (disponible a 3Cat) en seria el darrer descobriment, i exemple. 

A "Detectoristes", creada per l'actor, director i guionista Mackenzie Crook, el plantejament i la trama són ben senzills: dos amics, l'Andy i en Lance, recorren i pentinen els camps dels voltants d'un poble fictici del comtat anglès d'Essex amb els seus detectors de metalls, buscant tresors amagats.

Entre recerca i recerca, anem coneixent els personatges, les seves relacions, els seus problemes quotidians, les seves frustracions i els seus anhels com passa amb tantes altres sèries, però aquí sense estridències, en una aparença de quotidianitat assimilable a les nostres vides, en les que normalment el nostre dia a dia no és el trepidant ni el d'alta intensitat que dibuixen moltes sèries.

L'encant d'aquesta sèrie són els personatges, especialment els dos protagonistes, i també els secundaris que els acompanyen; i quan la clau són els personatges, i no l'acció, el que sobresurt són els diàlegs, amb els seus silencis, les seves pauses, el seu humor i les seves subtileses. I naturalment els paisatges (un personatge més, que se sol dir, i en aquest cas és realment així), els camps (farcits literalment d'història i d'històries) que ressegueixen amb els seus detectors de metall, que esdevenen una mena de confessionaris i que, certament, amaguen tresors!

La sèrie és entretinguda i les trames, amb un aire de melancolia, interessants i, algunes, fins i tot sorprenents. I el títol, "Detectoristes", és prou revelador, ja que la sèrie tracta dels detectoristes, no dels detectors de metall, que són els aparells...

La falsa temptació

Em sembla que a hores d'ara ja fa temps que la temptació ja no té forma de poma, ni cos de serp; o en tot cas la serp i la poma ara han pres altres formes i cossos, tot i que l'essència i la intenció són les mateixes.

En el panorama televisiu fa temps que conviu entre nosaltres una illa molt temptadora, un concurs en format de telerealitat en el que els participants, suposadament parelles, posen a prova la seva fidelitat i la de la respectiva parella, convivint amb nois i noies que tenen per missió temptar-los.

El veritable premi, més enllà de l'econòmic, no és la fidelitat sinó la possibilitat de seguir vivint de la bola, d'aquests productes televisius que se serveixen de "famosos" per omplir hores de televisió i pàgines de la premsa del cor.

L'altre dia, però, vaig veure un programa que gràcies a la intel·ligència artificial ha fet un pas més enllà: posar en dubte la lleialtat i fidelitat de la parella amb la recreació d'imatges falses, creades artificialment, del o la consort en acte deslleial.

És a dir, mentre a l'illa catòdica les infidelitats són, tant sí com no, físicament carnals, aquí també poden ser directament falses i del que es tracta és que el presumpte cornut, o cornuda, els hi doni veracitat o no... És a dir, en aquest format, a banda de la parella, també et pot enganyar el mateix programa. 

I d'acord, això només és entreteniment, un joc televisiu, però no se'ns escapa, com veiem amb altres exemples més preocupants (suplantació d'identitat pel que fa al cos, la cara o fins i tot la veu), que el potencial per a fer el mal amb la intel·ligència artificial és directament proporcional a la de fer el bé...

Com amb tantes altres coses, el problema no és la tecnologia, sinó la mà que l'utilitza... Pel que fa al programa en qüestió, és evident que qui no vulguis pols, que no vagi a l'era!

El teletext, al segle XXI

L'Internet dels anys noranta, del segle passat, naturalment. Així és com podem definir, avui en dia, el teletext, un servei d'informació que s'emetia, i s'emet encara avui, a través del senyal de la televisió. Per estrany i sorprenent que ens sembli el teletext segueix essent un servei utilitzat a Espanya, ben entrat al segle XXI, per més de dos milions de persones!

Haver utilitzat, al seu dia, el teletext és una d'aquelles coses que revela en quina generació es pertany, assenyalant especialment als de la Generació X i als de l'anomenat “baby boom” anomenats avui “boomers”.

El teletext era, i és encara, un canal d'informació que a banda de consultar l'actualitat (darreres notícies, resultats esportius, predicció meteorològica, etc.) també incloïa informació com l'horòscop i, naturalment, la programació de la televisió.

El funcionament era molt senzill i, situats a l'inici, cada pàgina d'informació tenia un número de tres xifres, que tan sols havies d'indicar amb el comandament a distància. Recordo que d'algunes pàgines em sabia el número d'accés de memòria!

A banda de la informació també incorporava un sistema de subtítols que se sincronitzava amb la programació que s'estava fent. Fins i tot podies navegar pel teletext amb la informació sobre impressionada en l'emissió o bé dividint la pantalla en dues finestretes, una per l'emissió, l'altra pel teletext.

Creat per la BBC anglesa anys setanta del segle passat a Espanya va arribar l'any 1988 i als anys noranta va viure la seva època d'esplendor, fins que Internet va anar entrant a poc a poc a les nostres vides i a les nostres cases, fins i tot conquerint els televisors amb els Smart TV.

Internet ha arraconat el teletext, però no l'ha matat; el teletext encara segueix donant servei i al voltant de dos milions de persones el segueixen consultant a Espanya. Com el transistor a piles o el diari en paper el teletext resisteix amb la seva senzillesa, la seva paleta de colors bàsica i la facilitat del seu ús.

Segurament resisteix encara per una qüestió generacional, com hauria de resistir més l'atenció bancària presencial i personalitzada o l'atenció telefònica sense missatges gravats i inintel·ligències artificials (o artificioses) responent.

Embriagats de tecnologia i de realitat virtual sembla que, tristament i per moments, perdem el món i la realitat de vista, la realitat analògica que funciona sense dades ni connexió a internet, la realitat de persones, no sempre grans, que se senten excloses víctimes de la bretxa digital.

El teletext, al segle XXI, a banda d'un vestigi del passat és un símbol de resistència.

Article publicat al número 114 de la revista Parlem de Sarrià.

El FAQS com a símptoma

 "La teva", ens diu de fa anys TV3 i de tant dir-ho al final hi ha el risc que ens ho creiem, que TV3 és nostra, que TV3 és meva. I és clar, en tant que meva, que faci el que jo vulgui.

És inqüestionable el seu paper en la construcció de país, també el desig i la temptació, a vegades poc dissimulada, dels partits polítics d'influir-hi i controlar-la, de fer que remi a favor seu, o si més no que no ho faci en contra.

Tampoc a Catalunya ens deslliurem d'aquesta lluita de poders i si hi ha un programa que aquests darrers anys, d'alta convulsió política, ha simbolitzat aquesta lluita ha estat el FAQS. Estimat i odiat alhora per tothom ha estat titllat d'independentista i d'espanyolista alhora fins al punt que, a banda del propi esgotament, hom té la sensació que ara ja feia més nosa que servei, si és que alguna vegada ha prestat algun servei, més enllà de l'informatiu.

El FAQS, al capdavall, és una víctima més del procés, del "processisme" i de tota aquesta pesada lluita pel relat Catalunya endins, també dins l'independentisme.

Dies enrere el periodista Josep Cuní s'acomiadava del seu informatiu matinal de SER Catalunya entrevistant el president Pujol; tots dos van recordar moments de preguntes incòmodes i de respostes evasives, de la voluntat de la política de condicionar el guió i de la persistència del periodisme de respectar el codi deontològic i preservar la independència i el dret a la informació.

Tres quarts del mateix, d'aquesta eterna lluita de poders, deuria passar dies enrere dins un camerino de TV3 després de l'entrevista que el FAQS de Cristina Puig va fer-li a la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Es queixava Borràs d'estar més sotmesa a un judici que a una entrevista, i no sé si el seu problema, i el del seu equip, Francesc de Dalmasses escridassat i intimidat periodistes inclòs, era que en tant que seva s'esperaven de TV3 una sessió de bany i massatge.

Reconec que jo, alguna vegada, també m'he enfadat per com algun mitjà ha mostrat alguna informació; hom espera que el mitjà es limiti a reproduir fil per randa el comunicat de premsa; resulta, però, que el mitjà té veu pròpia, que el mitjà és seu o, si és públic, és nostre, de tothom, no exclusivament meu.

De males arts per controlar els mitjans públics n'hi ha a tots els nivells, també en la premsa local, moltes vegades més vulnerable, més exposada a pressions i amb menys mecanismes de control i de defensa.

"La teva", ens diu de fa anys TV3; potser seria més adient que d'ara endavant el leitmotiv de TV3 fos "la de tothom" o, simplement, "la pública"; o, si es tracta de treure pit, "la líder".

Com "Qui és l'Anna?"

Veient la sèrie "Inventing Anna" ("¿Quién es Anna?", Netflix) un no pot deixar de preguntar-se, al llarg dels (excessivament llargs) capítols d'aquesta mini sèrie, què hi ha de veritat, què de mentida, en la excèntrica i vanitosa vida de l'Anna Delvey, una hereva alemanya que persegueix de forma obsessiva el seu somni americà.

La sèrie, basada en fets reals, pivota sobretot en la relació d'amor-odi entre la protagonista i la periodista que explica la seva història i en el desenvolupament de la trama central es produeix una certa lluita pel relat, per quin és el relat que s'acaba imposant: el de la protagonista?, el de la periodista?, el del seu advocat?, el de cada una de les seves amigues?...

Acabada la sèrie no vaig poder evitar fer un cert paral·lelisme amb el procés, amb la lluita pel relat i en la capacitat, a vegades calculada, d'altres desesperada, que uns i altres han tingut i tenen de creure's el propi relat, fins i tot amb les mentides o mitges veritats que tot relat també conté.

Resulta inquietant veure fins a quin extrem la protagonista es creu el seu propi relat, fins a quin punt el defensa fins a les últimes conseqüències negant l'evidència, també per moments la realitat, mantenint-se fidel en el personatge que ella mateixa s'ha creat.

Escoltant les gravacions del comissari Villarejo també s'evidencia fins a quin punt tot un partit polític, tot un govern, va voler crear una realitat, un relat, per fer-lo servir vilment (també de forma delictiva, no?) de flagell contra l'independentisme.

Curiosa, quan no inquietant, aquesta capacitat (no m'atreveixo a dir-ne habilitat) humana de creure'ns les nostres pròpies mentides; més inquietant la capacitat que els altres se les creguin, se les empassin i les defensin amb més convicció que qui les ha creat.

Pseudo democràcia

Pseudo-, prefix d'origen grec, significa falsedat i l'hem sentit sovint vinculat a paraules com nom (pseudònim) o ciència (pseudo ciència). Mal ens pesi també podem afegir-hi democràcia i parlar de pseudo democràcia...

I si la pseudo ciència no és ciència però ho sembla (o ho vol semblar), la pseudo democràcia no és democràcia ni ho sembla, per més que vulgui fer com la dona del Cèsar...

La votació de la final del Benidorm Fest, per exemple, volia ser i semblar democràtica, i prou que se'n van omplir la boca quan van explicar el triple sistema de votació: el vot del jurat (50%), el vot demoscòpic (25%) i el vot popular (25%) a través de missatges de text o trucades telefòniques.

La pseudo democràcia no és tant per la ponderació de cada vot, que també, sinó per la manca de transparència en el seu escrutini. Respectant que el vot pogués ser secret, perquè no vam saber com va votar el jurat?

És evident que sobre el jurat pesava la meitat de la decisió, i el vot se'ns va presentar agrupat, la suma total de tots els membres. Mantenint el seu anonimat perquè no van mostrar els vots individuals?
És més: perquè el jurat no podia votar a cara descoberta? Votar i argumentar. Bé que es fa així, en tants programes de talents, i donat el pes de la seva decisió en la decisió final hauria estat el més just i professional.

També és qüestionable l'invent aquest del vot demoscòpic, en el que 350 persones, seleccionades per una empresa per a representar el conjunt de la població espanyola, van votar per a decidir un 25% de la puntuació. Tenim informació de la mostra? Amb quins criteris es va elaborar aquesta mostra?

L'escrutini també s'hauria de fer públic en el cas de la votació popular, que hem d'entendre que com tot el procés va ser seguit i validat per un notari... En resum: tants esforços per semblar una votació democràtica quan en realitat de democràtica, aquesta votació, en va tenir poca, com a màxim un qüestionable 25%, que per votar telefònicament calia pagar.

Al final la conclusió és que el resultat va acabar essent el que volia el jurat (ergo els organitzadors), i per tant hagués estat ben legítim que només haguessin votat ells; i una segona conclusió: el vot popular, a banda de donar-li una pàtina de democràcia a la votació, sobretot va servir per a recaptar algun caler, que algú havia de pagar la festa, no? És a dir, perquè li diuen democràcia quan en realitat volen dir recaptar diners?

La democràcia requereix, com a mínim, garanties de participació en igualtat de condicions i transparència en l'escrutini, i tot el que no respecti aquests principis no és democràcia o, com a molt, és pseudo democràcia.

Per cert, la controvertida votació sobre els Jocs Olímpics d'Hivern 2030 serà democràtica o l'haurem de prefixar, també, amb un sonor pseudo?

Bricoheroes

Hem de poder riure, poder fer humor, de tot i de tothom; riure és un indicador de salut, de la salut física i mental (no fer-ho mai és perjudicial per a la salut), l'humor ho és de la salut democràtica.

Hem de poder riure de tot i de tothom, però no de qualsevol manera, perquè sí, amb el riure i l'humor també hi ha "peròs". I qui diu "peròs" diu límits, normes, línies vermelles o, simplement, codis. I són codis, moltes vegades, més ètics i morals que estrictament jurídics, que també n'hi ha, i són també un indicador de qualitat democràtica.

Aquests dies un (per a mi) desafortunat gag dels Bricoheroes ha encès Twitter i ha revifat el debat, sempre necessari i mai acabat. I segurament és així, també, com anem configurant les líquides fronteres de l'humor, que ahir eren unes, avui són unes altres i demà veurem quines seran, i siguin quines siguin segur que seran diferents.

El que ahir ofenia avui ja no, i viceversa, perquè els valors i la sensibilitat canvien, i si abans no es gosava fer humor de la monarquia, i avui sí, avui no es fan bromes que abans es feien, i que ara ens sonen, per exemple, terriblement homòfobes, masclistes o misògines.

Ja ho sabem que l'humor té uns límits, i qui més qui menys alguna vegada els hem traspassat: qui no ha fet, alguna vegada, una broma o comentari passat de voltes, desafortunat? La llibertat d'expressió no és sinònim de dir el que vulguis a qui vulguis de qualsevol manera, perquè no totes les maneres són vàlides. Tampoc es pot dir el mateix a tot arreu; és diferent el bar del Parlament, que l'hemicicle del Parlament, és diferent un mitjà públic que un mitjà privat, és diferent...

Ja ho sabem, ja ho hem viscut. Al final arriba un punt que no cal riure-li totes les gràcies al graciós de la classe... Ho fèiem a l'escola, ho fem a la vida perquè, si bé hem de poder riure de tot i de tothom, no totes les gràcies en fan.

Continguts multiplataforma

Ni la televisió, ni la ràdio, ni els diaris són el que eren! I quan dic el que no són el que eren eren no em refereixo només a fa cinquanta anys, tampoc són el que eren fa tot just cinc o deu anys!

Avui a la televisió es promouen programes de la pròpia cadena que no es poden veure a la televisió, a la ràdio anuncien retransmissions esportives que no trobarem al dial i als diaris en paper a vegades ens diuen que si volem més informació d'aquella entrevista que estem llegint consultem el seu web!

És a dir, avui trobem continguts de les televisions, de les ràdios i dels diaris que podem veure, escoltar i llegir més enllà de la televisió, la ràdio i el diari. Són continguts produïts pel mitjà que consumim fora del propi mitjà.

Per exemple, Televisió de Catalunya anuncia a la televisió programes que es transmeten per YouTube, RAC1 fa moltes retransmissions radiofòniques esportives només per Internet i, com he comentat abans, alguns diaris ofereixen més continguts per Internet que al propi diari en paper...

Aquests darrers anys els mitjans, com la pròpia comunicació, ha esdevingut multicanal, com al seu dia ja va fer Ràdio Sarrià, quan va obrir el seu web, en format bloc, esdevenint un complement informatiu de tot el que passava a les ones.

Aquest procés de multiplicar els canals ha fet guanyar protagonisme als continguts i a la seva capacitat d'adaptar-se a les diferents plataformes de comunicació. Avui, per exemple, és habitual que un mateix contingut el puguem consumir des de diferents canals alhora, fins i tot de forma simultània.

Per exemple, la retransmissió d'un partit del Barça de futbol, en aquest cas la que fa el programa "La transmissió d'en Torquemada" (la TdT) de Catalunya Ràdio es pot escoltar a través de Internet, de la retransmissió televisiva (via opcions d'àudio), de YouTube i, sí, fins i tot també a través de la ràdio!

Aquesta realitat ha multiplicat la generació de continguts, i si fa quinze anys qualsevol persona amb un bloc podia tenir veu pròpia a Internet, avui qualsevol persona amb un telèfon mòbil pot fer i retransmetre en directe un programa televisiu, radiofònic o ambdues coses alhora!

Aquesta nova realitat multicanal i multiplataforma també està transformant el llenguatge comunicatiu, i només cal comprovar-ho ficant la punta el nas a Instagram o Tik Tok... És evident que en aquesta transformació de mitjans i de llenguatge el factor generacional és clau, i els i les adolescents d'avui (i no tan adolescents) no consumeixen els continguts audiovisuals com ho fan, ja no els seus pares i mares, tampoc els i les joves d'una altra generació. Aquesta és una realitat que no escapa dels grans mitjans, i només cal veure la proliferació de programes i continguts multiplataforma.

La televisió fora del televisor, la ràdio més enllà del transistor i el diari més enllà del paper és la nova normalitat comunicativa, i aquesta realitat també pot ser una oportunitat per als mitjans de comunicació locals per a la difusió dels seus continguts perquè aquests ja no els trobem només a la televisió, a la ràdio i al diari, i sobretot perquè les noves generacions ja no els busca, ni buscarà a la televisió, a la ràdio i al diari, sinó a internet i a les xarxes socials.

No ens hauria d'estranyar, doncs, que en un futur proper Ràdio Sarrià també es pugui escoltar, i veure, per YouTube i que els continguts d'aquesta revista, Parlem de Sarrià, s'avancin a les històries d'Instagram!

Al temps...

Article publicat al número 108 de la revista Parlem de Sarrià.

El ros de La Trinca

A finals dels anys vuitanta La Trinca no només eren molt populars per les seves divertides i satíriques cançons, també pels seus gamberros programes televisius.

L'any 1987 es van estrenar a TV3 amb el programa "No passa res", amb el que es van estrenar, també, com a productors televisius. L'any següent van fer el salt a Televisió Espanyola i ja a a principis dels noranta es van centrar més en la producció televisiva que en situar-se davant la càmera... La història dels trincaires com a productors ja la coneixem, amb èxits com "Crónicas Marcianas", "Operacion Triumfo", o "Tu cara me suena"...

Però tornem a l'any 1987. Aquell estiu vaig participar en un Campus de Bàsquet que, entre d'altres, organitzaven a Girona els ex jugadors Eddy Vidal i Herminio San Epifanio (Epi I); jo aleshores tenia tretze anys, era ros i duia unes d'aquelles ulleres, graduades, que s'enfosquien amb la claror...

Alguns dels companys del Campus em deien "el ros de La Trinca", tot i que qualsevol semblança amb Josep Maria Mainat era pura coincidència, i fins i tot em cantaven la sintonia del programa!

Aquests dies Josep Maria Mainat, el veritable "ros de La Trinca", víctima presumptament d'un intent fallit d'assassinat per part de la seva dona, es troba immers en una catòdica espiral mediàtica, especialment a Tele 5, que busca, més que justícia, acarnissar-se amb el productor televisiu per treure'n rèdit, se suposa que també a nivell d'audiència, i no sé si també per passar comptes d'algun assumpte pendent, o desavinença...

A vegades penso que la televisió, massa vegades, és com la política: avui et crida i et mima, demà t'expulsa o t'escup a la cara! 

Mainat ja deu saber, de sobres, el pa que s'hi dóna...

Mitjans puntualment impuntuals

Si juguem a dividir el món en dues tipologies de persones, podríem dir que hi ha les persones rigorosament puntuals, entre els que moltes vegades podria incloure-m'hi, i hi ha les puntualment impuntuals.

Però avui no vull parlar de les persones puntualment impuntuals, sinó dels mitjans de comunicació que, per voluntat o no, són puntualment impuntuals!

RAC1, per exemple, és històricament impuntual, no sé si per desori, per cultura o com a tret d'identitat. Els senyals horaris de les hores en punt no marquen el punt i final d'un programa, sinó una mena de punts suspensius que indiquen, en moltes ocasions, que caldria anar acabant el programa...

Reconec que, puntual com acostumo a ser, m'agrada que els programes radiofònics acabin amb els senyals horaris, fent de cada emissió un repte de planificació i improvisació, si cal, per a complir amb l'horari previst.

Em desespera més la poca puntualitat de la televisió! I sí, ja sé que puntualment un informatiu pot allargar-se més del previst per una notícia d'última hora, però a TV3, per exemple, són impuntuals de mena i la programació de la graella sembla més una declaració d'intencions que no un compromís amb l'audiència.

No demano precisió suïssa, simplement que tinguin present que el seu temps també és el nostre... Potser per això, i també per les intempestives hores de segons quins programes (això donaria per un altre article) cada vegada preferim les opcions a la carta o les plataformes digitals, quan som nosaltres qui gestionem el nostre propi temps.

Si el temps és or, no estem per anar-lo perdent, i menys que ens el facin perdre!

Mataran els cinemes les plataformes digitals?

(Nota de context: article publicat al número 105 de la revista Parlem de Sarrià, i escrit setmanes abans del confinament) 

Quina és la darrera vegada que heu anat al cinema? No que heu vist una pel·lícula, sinó que l'heu vist al cinema... Una setmana, un mes, un any?

En general encara anem al cinema, així ho indiquen les xifres d'espectadors, i alhora en general cada vegada mirem més cinema fora del cinema.

Els lectors més veterans recordareu les sessions dobles del cinema, quan encara ens miràvem l'any dos mil de lluny i quan semblava que aleshores la vida seria diferent, molt diferent! I si bé és cert que moltes coses han canviat, potser no ho han fet tant com ens havíem imaginat.

Dècades després el cinema perviu i amb força, i fins i tot els cinemes, les sales on aquest encara es projecta; i dic encara perquè avui per avui és així, tot i que ara ja tenim clar, també la pròpia indústria, que no tot el cinema viu només a i de la gran pantalla, sinó que, com en tantes altres coses, el cinema també ha entrat de ple en la multipantalla!

Avui els cinemes ja no fan sessions dobles, ja fa anys que es van deixar de fer, i en general els cinemes d'avui són multisales que ofereixen una variada oferta cinematogràfica en sessions consecutives, en sales amb grades i un so de darrera generació.

Tot i la qualitat i la comoditat de les sales de cinema, el cinema s'ha instal·lat també a casa, millorant molt les prestacions de com ho feia anys enrere, amb les cintes de vídeo VHS o Beta, i amb internet com a gran aliat!

Internet i les noves tecnologies han transformat moltes coses, han obligat i estan obligant a transformar molts sectors, sinó tots: el musical, el turístic, el mèdic, l'educatiu i, sí, també l'audiovisual, que inclou el cinema.

Les plataformes digitals, i Netflix com a punta de llança, han diversificat de forma massiva la multipantalla, oferint un ampli catàleg audiovisual, pel·lícules, sèries i documentals disponibles en televisors intel·ligents (Smart TV), ordinadors, portàtils, tauletes i telèfons mòbils.

Amb menys del que pot costar per una família de quatre membres anar a veure una pel·lícula al cinema en sessió de cap de setmana (crispetes, llaminadures i refrescs inclosos), aquesta mateixa família pot pagar la quota mensual d'una plataforma digital accedint a un catàleg de pel·lícules, sèries i documentals molt superior a la seva capacitat de veure-ho tot!

I la transformació no només impacta en els suports, les pantalles, també en els hàbits. Amb les plataformes digitals decidim quan, on i amb quin suport veiem tal sèrie o tal pel·lícula, i ara en comptes de les clàssiques sessions dobles es fan autèntiques maratons de consum, especialment de sèries, que abans que s'acabi un episodi ja ens proposen veure el següent en sessió contínua.

Les plataformes digitals, però, no són simples instruments de distribució de continguts, que també, tot i que més que simples, són potents instruments de distribució de continguts i, com Spotify amb la música, acaben sabent més dels nostres gustos i costums de consum audiovisual que nosaltres mateixos.

Netflix i HBO han contribuït aquests darrers anys a consolidar les sèries de televisió com un producte audiovisual de primera classe, abandonant la condició de germà pobre del cinema. La producció de sèries de televisió de qualitat ha posicionat a les plataformes digitals en el mercat, esdevenint un servei atractiu, alhora que relativament econòmic, i entrant en milions i milions de llars a través de televisors, ordinadors, tauletes i mòbils.

Les plataformes digitals han esdevingut, doncs, generadores i productores de continguts, sèries i pel·lícules, i especialment amb les pel·lícules han obert un debat en el món cinematogràfic, un debat i certa controvèrsia, ja que per algunes el seu recorregut vital és i seran més les plataformes digitals que les sales de cinema.

La potència de les plataformes digitals és tan gran que fins i tot les productores de cinema clàssiques van creant les seves pròpies plataformes digitals, tot i que la pregunta és si hi haurà prou mercat per a totes.

Mataran els cinemes les plataformes digitals? De moment és evident que no mataran el cinema, ans al contrari, possiblement l'han revitalitzat! Pel que fa als cinemes, veurem...

El cinema ja no és l'hàbitat natural de les pel·lícules, i tot i que avui per avui encara no estan en risc d'extinció, potser algun dia hauran d'afrontar de nou el repte de renovar-se o morir.

Cachitos Nochevieja

"Cachitos de hierro y cromo" és un programa de televisió que s'auto defineix com "un viaje musical de La 2 y Radio 3 a las entrañas del archivo de RTVE". Present a la graella televisiva des de fa més de cinc anys ja porta sis temporades traient la pols a l'extens arxiu musical de Televisió Espanyola d'una manera com poques vegades s'havia fet mai!

Els arxius televisius són tresors que amb el pas dels anys guanyen valor, sempre, naturalment, que es sàpiguen presentar convenientment; "Cachitos" no és el primer ni l'únic programa que s'alimenta de l'arxiu d''imatges d'una televisió, però sí és dels pocs que ho fa amb criteri, intel·ligència i humor. "Cachitos" no es limita a reescalfar al microones les cintes velles, sinó que les cuina de nou i les utilitza de base, d'excusa, per a comunicar quelcom més!

Cada un dels seus programes segueix un fil temàtic i és sobre les cançons que es va teixint el tema a través de les intervencions de la seva presentadora, Virgínia Díaz, i dels rètols que, amb un toc humorístic, apareixen en cada un dels fragments musicals.

A "Cachitos" hi entres per la nostàlgia de l'arxiu d'imatges, però t'atrapa per la grapa dels comentaris que enriqueixen les imatges d'antuvi!

La formula funciona i amb els anys ha esdevingut un dels programes estrella de La2 i, fins al punt, d'uns anys ençà, d'esdevenir un clàssic de la nit de cap d'any, com el passat o el d'enguany, amb el "Cachitos Nochevieja"!

Si després de les campanades la majoria de televisions ofereixen gales musicals, a "Cachitos Nochevieja" hi trobes, a banda de música, bones dosis d'ironia i fins i tot grans dosis de sàtira política!

D'entre els moments estel·lars que va tenir el darrer "Cachitos Nochevieja" en destaquen especialment tres, pel seu contingut inequívocament polític (que no polititzat):
1- la retolació de "La Vox" sobre un Bertín Osborne cantant (?) "New York, New York"
2- la de "Battiato, el Franco bueno" sobre l'afilat perfil de l'inclassificable músic italià i
3- "Los que esperáis chistes sobre el apellido de Bárbara seguro que luego sois unos agarraos pa' la fianza" que il·lustrava l'aparició de Bàrbara Rey, no emèrita ella...

I tot això, no ho oblidem, des d'una televisió pública i espanyola! És més, diria que "Cachitos" és dels pocs espais en que molts independentistes i unionistes es podrien fàcilment posar d'acord!

Per a nostàlgics empedreïts com jo, amants de la música i que a més la música la volem més per escoltar que per ballar, "Cachitos" és un regal, una de les millors maneres de començar l'any!

Un Nadal d'anunci

El Nadal, com l'estiu, també té els seus anuncis!

Hi ha el clàssic del torró que "torna per Nadal", o el de la Loteria, que no sempre ha estat enfarfegós; és clar que per clàssic contemporani l'irreverent de La Grossa!

La publicitat aquests dies ens inunda de colònies i perfums, amb un toc francès que (suposo) vol transmetre categoria, tot i que per pesats els anuncis de joguines, que penetren directament al còrtex cerebral dels infants amb les seves tedioses cançonetes.

Aquest any hi ha hagut el retorn de l'Edu, el que fa vint anys felicitava el Nadal per telèfon ("hola soy Edu, feliz Navidad!") i ara que la criatura ja és gran ho fa a cavall d'un cotxe! I si hi ha anuncis que tornen n'hi ha que, sembla, ja no tornaran mai: quants anys fa que no tenim "Rondel Oro, Rondel Verde"?

Si ha un anunci que ha impactat aquest Nadal és el d'Ikea, que en comptes de vendre'ns directament productes de noms impronunciables, ens interpel·la preguntant-nos què en coneixem, dels comensals amb qui aquests dies compartim taula, ens pregunta si en coneixem més vida de la vida que coneixem de les celebritats...

Espero que aquest anunci no hagi causat un preocupant sentiment de culpa a cap membre de la meva extensa família, que no em voldria veure víctima d'un autèntic interrogatori públic i impúdic entre torrons i amb la làmpada del menjador enfocant-me la cara! Arribat el punt potser el més assenyat seria, com fan els de l'anunci, aixecar-se de la taula, auto expulsar-se!

Fora bromes, el drama de l'anunci d'Ikea és que moltes vegades no ens n'adonem que no coneixíem prou aquella persona, aquell familiar (també aquella amistat) fins que ja és massa tard, i llavors lamentem no haver sabut, o volgut, preguntar a temps...

Així que, com sempre i cada any, pregunteu-me si voleu, perdoneu-me si us pregunto...

Mocs de pallasso

Sense voler treure el valor simbòlic de les banderes potser caldria que ens relaxéssim una mica, especialment alguns sectors d'Espanya, que interpreten qualsevol broma que pugui fer-se amb l'espanyola com un veritable ultratge, fins i tot motiu de delicte! Com aplaudirien si s'hagués mocat amb una estelada!

Aquesta setmana un pallasso, l'humorista Dani Mateo, ha estat citat a declarar en un jutjat per simular mocar-se amb una bandera espanyola, un gag televisiu que, jutjat a banda, per molts ja l'ha condemnat: retirada d'algun contracte publicitari, i una incontrolable ràfega de piulades, autèntics dards, apuntant al seu perfil de Twitter, que van provocar que necessités prendre-hi certa distància. Twitter, massa sovint, enverina encara més la situació, incendia un foc que a alguns els escalfa (massa) en clau electoral.

Fa temps que a Catalunya veiem també una estúpida guerra de banderes, guerra que també s'ha traslladat a un altre símbol, els llaços grocs; potser sí que mentre ens entretenim posant i traient banderes i llaços la cosa no va a més, però sembla que fins i tot aquesta guerra de símbols atia el foc, intensifica el conflicte.

I el més paradoxal és que precisament els que més defensen els seu símbols i n'exigeixen el respecte, menys respecten els dels altres, ja sigui xiulant himnes, traient llaços o cremant banderes!

Sempre és millor respectar els símbols dels altres, doncs és una (bona) manera de mostrar respecte cap a qui l'hi dóna valor, però mofar-se d'un símbol, mocar-s'hi, cremar-lo o fins i tot (perdoneu-me per la imatge) eixugar-s'hi el cul, pot ser de mal gust, desagradable o desafortunat, però mai hauria de ser motiu de delicte.

Els mocs d'un pallasso han entrat a un jutjat; sembla un acudit, però si ens hi parem a pensar una mica, no fa gaire riure...

Sempre que hi ha un conflicte amb una bandera taral·lejo la cançó "Milonga del moro judío" de Jorge Drexler:
"Perdonen que no me aliste
Bajo ninguna bandera
Vale más cualquier quimera
Que un trozo de tela triste"

Mujer contra mujer

Aina Clotet ha fet públic, aquesta setmana, el seu malestar per la situació que va viure en relació al rodatge que havia de fer d'una sèrie dirigida per Letícia Dolera; el malestar era, com ja sabeu, per la renúncia (acomiadament?) de l'actriu al paper pel qual havia estat seleccionada, per motiu del seu embaràs, incompatible segons la directora, (i també la productora) amb el rodatge, tot i la predisposició de l'actriu a una rebaixa del seu salari si per fer compatible el rodatge s'havien de prendre certes mesures: dobles, canvis en el calendari de rodatge, vestuari...

La situació de l'Aina Clotet ha tornat a la primera línia de l'actualitat la discriminació laboral de les dones motivada per l'embaràs, generant una propagació del "me too" (jo/a mi també) amb confessions de moltes dones que s'han vist, i sentit, discriminades a la feina partir que han comunicat el seu embaràs; algunes d'elles fins ara s'ho havien callat, d'altres, cada vegada més, han anat a judici i han guanyat!

La situació de l'Aina Clotet ha pres volada sobretot perquè Letícia Dolera és una feminista declarada i sembla que el seu feminisme militant no encaixa amb el seu paper en aquest conflicte, un paper que com a mínim ha molestat a l'Aina Clotet.

L'ona expansiva d'aquest conflicte ha situat a Letícia Dolera en el centre de la diana i, a jutjar per molts comentaris, s'ha fet evident que hi ha molta gent que, no entenc perquè, li tenia ganes! La barra lliure de Twitter s'ha omplert, en el fil de moltes piulades, des de masclistes recalcitrants que suquen pa per desacreditar-la fins a oportunistes que no desaprofiten l'ocasió per criticar, de passada, Ada Colau! Clar, com que Dolera va ser pregonera...

El conflicte laboral s'embolica també per l'elevat cost de l'assegurança en cas de treballar, de fer el rodatge, amb una dona embarassada, qüestió, com a mínim aquesta, que diria no és responsabilitat de Letícia Dolera.

Letícia Dolera ha mossegat la poma, i en aquest cas la poma és aquest entremat de qüestions econòmiques i laborals que, a banda d'indignar (amb raó) Aina Clotet, ha superat (ben segur) a la pròpia Letícia Dolera, situant-la en una mena d'incòmode fora de joc.

No tinc massa clar que tot plegat es limiti a prendre part a favor d'una i en contra de l'altra, aquesta simplificació té un punt de perversa; tenint clar que Clotet defensa poder treballar tot i estar embarassada (per ella el personatge no se'n ressent i, com he apuntat abans, ofereix solucions) el que m'intriga és perquè Dolera no pren (no vol o pot prendre) una altra decisió, quins són els elements, assegurança a banda, que la porten a prendre aquesta paradoxal decisió de prescindir (acomiadar?) de l'Aina Clotet.

Sense voler-la disculpar de la responsabilitat que té en aquest conflicte em pregunto si Dolera no n'és, també, una víctima més, Twitter a banda...

Quantes dones han pres, possiblement a desgrat, decisions semblants? Moltes dones que han confessat que també les havien acomiadat per estar embarassades han explicat el dolor afegit (i sorpresa, i indignació...) pel fet que les hagués acomiadat una dona!

Tenint clar que també hi ha dones masclistes, ens equivocarem si de nou les assenyalem només a elles, i no ampliem el focus i observem que, en realitat, si la societat és (encara) marcadament masclista, també ho són (encara) les relacions laborals i tot el que les regula.

No hem de defugir el conflicte si, com en aquesta situació, es produeix entre dues dones (i els seus respectius interessos) i les confronta; tampoc enganxar-nos-hi i no poder-hi veure més enllà, doncs com hem vist aquest no és només un problema entre l'Aina Clotet i la Letícia Dolera, sinó que el seu conflicte s'emmarca en un problema molt més general i que ens afecta a totes i tots: el masclisme!

Black Mirror, l'inquietant dimensió (des)coneguda

Sísif, personatge de la mitologia grega, va ser condemnat a l'infern a empènyer una gran pedra vessant amunt amb la fatalitat que just abans d'arribar al cim la pedra rodolava vessant avall, obligant a Sísif a començar de nou, a empènyer novament la gran pedra vessant amunt eternament.

Aquest mitològic càstig em va aparèixer com una revelació al final del capítol "White Bear" de la segona temporada de la sèrie Black Mirror, en la que la protagonista és condemnada a reviure cada dia el mateix dia, essent reiniciada a diari en una presó convertida en una mena de parc temàtic. La protagonista sembla patir un càstig semblant al de Sísif, viure en una reiteració constant!

Black Mirror és una sèrie diferent; d'entrada perquè no hi ha un fil argumental, ni una trama, que tingui continuïtat d'un episodi a l'altre, d'una temporada a l'altra: cada episodi es tanca en ell mateix. I malgrat tot és (televisivament) una sèrie doncs en cada episodi ens interpel·la sobre la nostra relació present i futura, d'un futur no massa llunyà, amb la tecnologia.

Black Mirror és una sèrie inquietant, d'aquelles que cal mirar i pair amb calma, prendre en dosis individuals; és poc recomanable fer-ne una marató engolint frenèticament un episodi rere l'altre. La majoria dels seus episodis deixen un regust amarg que poc a poc s'endolceix, generant el mateix plaer que produïa veure, anys enrere, la sèrie "La dimensió desconeguda" (The Twilight Zone), sèrie de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat que combinava magistralment relats de fantasia, ciència ficció i terror amb finals sorprenentment inquietants. Quelcom semblant fa Black Mirror, però amb una dimensió que ens és més coneguda, per bé que, en molts casos, encara no sigui real.

"Her" (2013) és una pel·lícula en la que el protagonista s'enamora del sistema operatiu informàtic; quelcom semblant passa a l'episodi "Be Right Back" de Black Mirror, en el que la protagonista estableix una relació amb un software (programa informàtic) que reprodueix la veu del seu difunt xicot, programa informàtic que va prenent vida (naturalment artificial) a mesura que avança la relació i que fins i tot pren forma en forma de cos sintètic i robotitzat, reproduint l'aparença del difunt xicot.

És cert que moltes de les qüestions que planteja Black Mirror ja les hem pogut veure, o llegir, abans al cinema i a la literatura, però la sèrie ens serveix, avui, per a reflexionar sobre la nostra pròpia evolució com a espècie, com a homínids, i la capacitat (i possibilitats) d'hibridació que farem amb la tecnologia.

Avui ja parlem dels dispositius "wearables" (portables), dispositius connectats a internet, o a d'altres dispositius que ens ofereixen diferents serveis; el següent pas serà integrar la tecnologia al nostre cos: us imagineu poder convertir els nostres records en bits de memòria i poder-los emmagatzemar i fins i tot transferir?

No deixa de ser curiós el procés de robotització que anirem fent els homes (pròtesis, implants, xips...) i el procés d'humanització que els homes fem dels robots, amb l'avenç de la intel·ligència artificial. De fet un dels grans terrors que tenim com a espècie és que, a banda d ela nostra capacitat autodestructiva, la possibilitat que els robots, amb la intel·ligència artificial (que aporta capacitat d'aprenentatge), puguin arribar a desobeir-nos contradient així les lleis de la robòtica d'Isaac Asimov:

1.- Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2.- Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3.- Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Black Mirror ens ajuda a mirar-nos al mirall però no per veure'ns-hi reflectits com ho fem al de casa, sinó per a veure-hi el que els miralls normals no ens mostren: la nostra part més fosca, la nostra cara oculta, la nostra dimensió més desconeguda!

Article publicat al número 96 de la revista Parlem de Sarrià.

Minuts Musicals retrobats amb Isao Tomita i "Arabesque Nº 1"

Demà, diumenge 20 de novembre, es celebra el Dia Universal de la Infància i he pensat que ja que enguany em retrobo amb músiques pretèrites què millor que fer-ho, avui, amb una de les cançons que forma part de la meva infància i, com jo, de tota una generació!

És clar que aleshores, quan era un infant, no sabia que la cançó es digués "Arabesque Nº 1", que el seu autor era Debussy i que el compositor japonès Isao Tomita en va fer aquesta adaptació electrònica, com va fer amb altres peces del compositor francès. Jo, com possiblement molts de vosaltres, tan sols sabia que era la sintonia del meravellós i fantàstic programa de televisió Planeta Imaginari... Des de la primera nota ja ens il·luminava!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

Menys "Deb4te", més "First dates"

Dilluns a la nit no vaig ser un dels deu milions i mig d'espectadors que van seguir el "Deb4te", el debat dels candidats dels quatre principals partits espanyols a les eleccions del 26 de juny d'enguany.

Tan sols vaig passar-hi de passada, valgui la redundància, fent "zàping", tot i que per redundant aquestes eleccions del 26J! Si aquests debats ja són encotillats per les ingerències dels partits i els seus caps de campanya, més deuria ser-ho pels tres moderadors (?), bé, presentadors; més que un debat deuria ser una mena d'entrevista simultània!

Sí, en canvi, vaig mirar "First dates", aquest programa de cites a cegues, una de les sensacions d'aquesta temporada televisiva i que, reconec, m'ha atrapat! El programa alguns dies ofereix algunes variants, com l'aparició de "famosos" o col·laboradors que assessoren, o animen a alguns dels comensals, quan no apareix un participant amb la seva mare, algunes mares també per a cercar parella!

El programa també va fer un especial "Second dates", una segona cita de parelles que en la primera van dir que sí, que tindrien una segona cita! O sigui, quelcom semblant a aquesta nova convocatòria electoral, una segona cita per si, en comptes de l'amor, o també, sorgeix un govern!

Potser dilluns hagués estat millor que els quatre candidats, en comptes de participar en aquest empostissat debat, haguessin compartit taula al restaurant de "First dates", especialment Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, que més que debats encarcarats necessiten una cita més informal i relaxada entre cambreres bessones, visites al "servei" per contrastar amb l'amiga (o l'assessor!) i la "perilla" d'en Sobera per adonar-se que és més el que els uneix que el que els separa...

Al principi del debat els quatre candidats van assegurar que no hi haurà una tercera convocatòria electoral, que ara sí, d'una o altra manera, es formarà govern... Si la història d'aquesta XI legislatura espanyola, la curta, corre el risc de repetir-se jo d'ells ja aniria reservant taula...

El vídeo de la setmana: el tràiler més gironí de Joc de Trons

Els "serièfils" més tronats estan d'enhorabona, doncs aquesta setmana la productora HBO ha publicat el tràiler de la sisena temporada de Joc de Trons amb imatges de Girona!

L'efecte Madrenas ja es nota! Què millor que aquest tràiler per deixar enrere el joc de trons que Girona ha viscut aquestes darreres setmanes!



Bon divendres!

El meu resum de l'any... 1974!

El 2014 s'escola inexorablement entre les nostres mans i, en qüestió de dies, d'hores, serà història! Són dies, aquests, per repassar el què aquest any ha donat de sí, de fer balanç... Avui, però, em miro aquest 2014 a partir del què he escrit, cada mes, sobre el 1974!

Aquesta és la mirada que aquest 2014 he fet al 1974!

Aquest 2014, en motiu dels meus 40 anys, el meu bloc ha mirat de cua d'ull el 1974!

Quina música s'escoltava l'any 1974? 
The Beatles, per separat!, Eric Clapton, John Denver, ABBA, Cecília, Jeanette, Perales, Lluís Llach, Raimon, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Guillermina Motta...

Quina televisió es mirava l'any 1974?
La tele fa 40 anys era molt diferent: tenia només 2 canals... Ara no ens els acabem! Però tal vegada potser no ha canviat tant!

I la ràdio? Ràdio Barcelona (Cadena SER) celebrava el 50è aniversari... Enguany ha celebrat els 90!
Així era la ràdio del 1974! 

La política, com la tele, també ens produeix sensacions ambivalents: hem deixat coses enrere i hem avançat molt, però sempre queden rèmores... El 1974 va ser un any políticament molt mogut!
Apunts de política de 1974

2 llibres d'història de 1974 sobre el marxisme 
Pel que fa a la història, aquell any , entre molts altres temes, es reflexionava també sobre el marxisme, amb llibres com els de Josep Benet o Pierre Vilar...

Pel que fa a la ciència i la tecnologia, paradoxalment Espanya l'any 1974 va entrar el òrbita!
Intasat, el primer satèl·lit espanyol posat en òrbita l'any 1974!

I molt amunt també van arribar uns aventurers motoristes catalans... i naturalment el Barça, amb Cruyff al camp!
El 1974, l'any que uns catalans van pujar al Kilimanjaro en moto!

Ple que fa als naixements la nòmina de natalicis, el meu a banda, fa prou patxoca!
40 que també van néixer l'any 1974...

El Citroën GS, cotxe de l'any 1974 
http://www.rogercasero.cat/2014/07/40-que-tambe-van-neixer-lany-1974.html

La crònica negra del 1974 la va escriure, de manera sanguinària, l'assassí de Pedralbes!
Crònica negra 1974: l'assassí de Pedralbes

Crònica de societat de 1974: el funàmbul de les torres bessones! 

I les cròniques de societat van explicar la temeritat i atreviment d'un jove funàmbul francès que es va passejar entre les Torres Bessones!

Pel que fa al 7è art, potser no figura als annals del cinema, però el 1974 ens va brindar la divertidíssima pel·lícula:
El jovenet Frankenstein

Però tot s'acaba, també va fer-ho el 1974... I aquell any aquestes vides es van acabar, tot i que, com el 1974, mai ens han deixat del tot!

Quan el dia s'acaba  

Per cert, de fa 40 anys també he escrit i compartit aquestes històries i minuts musicals de 1974!

Aquestes històries del 1974 també les he recopilat en aquest Storify...

Deixo enrere l'any en que vaig néixer i també aquest any, amb els 40 anys fets, celebrats i assumits plenament!