Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personal. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de gener del 2023

Blockudoku


He començat l'any enganxat a aquest joc, barreja del Tetris i del Sudoku.

Si fa un any ens vam tornar bojos amb el Paraulògic (al que no em vaig enganxar) o amb el Wordle (en aquest sí, hi jugo cada matí), aquest any l'he començat enganxat al Blockudoku!

La meva filla petita, tota una experta, em va deixar jugar una partida al Blockudoku i minuts després ja tenia l'aplicació del joc descarregada al mòbil. I des d'aleshores el resultat és que les estones "mortes" que fins ara dedicava sobretot a tafanejar Twitter, ara les dedico aquest joc.

Em sembla que la meva salut, en general tota i especialment la mental, ho acabarà agraint, veient el pa que s'hi dóna, a Twitter: retrets, insults, més retrets i més insults. És veritat que a Twitter també hi ha coses fantàstiques, i que naturalment el que hi trobem és fruit, algoritme a banda, de qui seguim, però al final quasi sempre que llegeixes alguna conversa, tard o d'hora apareix l'insult, independentment del tema.

Així que aquí em teniu, omplint i fent desaparèixer blocs de caselles, que segur que, com els sudokus tradicionals, com a mínim fan exercitar el magí!

dimarts, 26 de juliol del 2022

Comença el compte enrere


Avui comença el compte enrere, però no en plan dramàtic tipus "The Final Countdown" sinó un compte enrere més modest, més alegre i optimista, també més personal i intransferible: el compte enrere per les nostres noces de plata!

Encara es celebren les noces de plata?
O ja és quelcom "démodé", carrincló, passat de moda? Avui, que fa 24 anys que ens vam casar, comença el nostre particular compte enrere per celebrar, si tot va bé i si Déu (o qui sigui) vol, les nostres noces de plata just d'aquí un any.

Per arribar-hi ens farà falta, si fa o no fa, el mateix que hem necessitat per arribar fins aquí, que ens ha costat Déu i ajuda: amor? Sí, sempre que l'amor també inclogui les suficients dosis de comprensió, paciència, perdó, passió, alegria, resistència, cura, estima, compassió, somriures i llàgrimes... Què és sinó l'amor? Com es construeix sinó una vida en comú?

No sé vosaltres, nosaltres no ho sabem fer de cap altra manera i al capdavall cada parella ha de trobar i fer el seu camí, sempre que pagui la pena seguir fent camí junts, fent camí per la vida... I el nostre camí de moment segueix avançant, a vegades planant amb el vent a favor, a vegades amb alguna turbulència però sempre amb la voluntat d'avançar junts.

Fa 24 anys vam formalitzar un compromís i aquest és un compromís que es renova dia a dia, i és així, només així, que podrem arribar, d'aquí a un any, a celebrar les noces de plata. Comença el compte enrere i, com fins ara, la clau és merèixer sumar cada dia, que ja sabem que és així com s'empenyen els anys.

A dia d'avui, a un any vista, encara no sé com celebrarem les noces de plata; a vegades hi dono voltes i dibuixo escenaris de possibles celebracions, tot i que sé que al capdavall la millor celebració serà arribar-hi dia a dia, donant corda al pèndol que, com un metrònom, ens dóna vida i ritme.

Així que sí, seguirem gronxant-nos junts, descomptant segons, minuts, hores i dies a aquest any que cada dia es farà més petit, a aquest anhelat dia que cada dia tindrem més a prop...





dijous, 21 de juliol del 2022

10 anys del Foc Empordà


Avui fa deu anys amb la Sira i les nenes érem a Cantallops; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, Cantallops és part de la nostra vida i hi anem de tan en tan.

Hi havíem anat a passar el cap de setmana per allò de canviar d'aires, de paisatge, que encara estàvem enfeinats i amb casals d'estiu; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que és arribar a Can Llonch i calçar-me les espardenyes d'espart que tinc per estar per casa, i tot va a un altre ritme, tot pren un altre color.

Era dissabte i amb la meva tia, la tia Maria de Cantallops, vam fer via cap a la Font del Solanà, sense arribar-nos-hi, per allò d'estirar les cames i deixar caure la tarda; i de tornada a la Font de la Mel vam fer-nos algunes fotos, per allò de la posteritat; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que si del que es tracta és de canviar de paisatge, bé paga la pena trepitjar-lo (en el millor dels sentits) una mica.

L'endemà diumenge, dia 22 de juliol de 2012, vam anar a dinar a casa dels meus oncles; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que és de les millors coses que fem quan anem a Cantallops: compartir taula i conversa, vida en definitiva, amb la família. Tant li fa el que mengem, tot el que arriba a la taula és deliciós i nosaltres ho solem rematar amb algun postre dolç, que jo sóc llaminer de mena!

Abans d'entaular-nos vam començar a veure fum des de l'eixida de casa els meus oncles i això sí que era extraordinari, era excepcional, i sobretot preocupant! 

A les 12:22 vaig fer la primera foto de la columna de fum, que suposàvem que venia de La Jonquera i Els Límits. I el que a partir d'aleshores també va treure fum van ser els telèfons mòbils, especialment els dels meus oncles, que patien pel meu cosí petit, que aleshores treballava en una botiga al Pertús, i com podia ens anava informant del que veia, del que sabia, del que passava...

Aquella columna de fum va ser el maleit origen del Foc Empordà, que demà farà 10 anys que va tornar devastar part de la comarca; per sort el foc no va passar per sobre de Cantallops, com sí va fer-ho l'any 1986, però la desolació igualment va ser immensa.

Aquell diumenge a la tarda, també a la nit no vam tornar a casa, ens vam quedar de forma extraordinària i excepcional a Cantallops, jo voltant pel poble amatent, com tothom, de l'evolució del foc; la Sira i les nenes a Can Llonch, també atemorides.

Avui fa deu anys érem a Cantallops; aquest cap de setmana, com tants altres, hi tornarem i jo em calçaré de nou les meves espardenyes d'espart amb el desig i l'esperança que el foc calli, que calli per sempre!

dimecres, 11 de maig del 2022

El meu primer Temps de Flors


Quan era petit recordo el Temps de Flors com l'activitat que ens permetia gaudir d'un dia fora de la classe, d'un dia per divertir-nos i jugar, a banda de veure flors, és clar!

Les flors, però, si més no en el meu cas, eren només el pretext, l'excusa per sortir d'excursió per Girona. Reconec que no hi posava massa interès, en les flors...

La memòria és capriciosa, en ocasions també tramposa i mentidera. L'altre dia mirava un programa a la televisió que explicava fins a quin punt podíem tenir records de coses que en realitat no van passar com les recordem, perquè la memòria és selectiva i no reté tot el que passa i a vegades els buits que resten els omplim amb impressions de records, o altres records semblants...

El cas és que, a risc que no fos exactament així, el record que tinc del meu primer Temps de Flors és de mitjans dels anys vuitanta a Sant Domènec i l'edifici del Seminari plens de motius i muntatges florals, però sobretot dels jocs i corredisses pels voltants, per fora muralla, jugant a atrapar i, sobretot, a "verdad, acción o beso!"

El Temps de Flors pot representar moltes coses segons com ens el mirem i com el sentim; pot ser un vestigi de la secció femenina de la Falange, pot ser una exposició floral efímera, pot ser un producte turístic, una molèstia veïnal o una oportunitat per fer l'agost...

Per mi també és un dolç record de la meva infància, que em transporta a l'escola i a un moment de felicitat, en el que les flors, simplement, feien de decorat. Aquest és el meu record destil·lat del Temps de Flors i poc m'importa què hi ha de cert, què d'imaginat... 

dijous, 16 d’abril del 2020

La prova del nou


Els primers dies de confinament ho vaig estar rumiant, donada l'oportunitat. També vaig veure que d'altres homes no només ho havien rumiat, sinó que ja s'havien decidit!

En el meu cas no es tractava tant de no afaitar-me i deixar créixer la barba al seu aire, sinó de fer algun canvi d'imatge, de jugar, aquests dies, amb la pilositat facial, ja que la capil•lar no dóna per gaires invents...

Quasi no vaig ni poder començar; pocs dies després de rapar-me el cap (com cada setmana) i endreçar-me la barba (generalment me l'afaito juntament amb el cap) amb la idea de fer-la créixer diferent, vaig rebre un encàrrec que em va situar, de nou, en una cruïlla: amb barba o sense?

Em van de demanar de gravar-me per fer una petita peça de vídeo, temes de feina, i la resposta va ser quasi immediata i sense dubtar, fent d'aquella proposta l'autèntica prova del nou: sense barba!

I si m'hi paro a pensar, quasi sempre que tinc un acte en el que he de donar la cara, abans m’afaito o em retallo la barba. I el més curiós és que no pesa només la imatge que vull donar als ulls dels altres (hi ha qui em prefereix amb barba i m'ho diu!), sobretot és la que em vull donar a mi mateix, als meus propis ulls, a com em vull veure.

La barba és, doncs, el que passa mentrestant, com la vida mentre la planifiquem...

dimarts, 14 d’abril del 2020

(Molt millor) Sense “La República”!


A vegades, ho reconec, prenc decisions impulsives, temperamentals, d’aquelles que no permeto que passin pel cervell; es coven a l’estómac, s’impulsen al cor (mal ferit, en aquesta ocasió) i simplement deixo que la impulsivitat em domini.

Em va passar quan la capçalera Presència va desaparèixer indignament (penso jo) del món periodístic català en favor de “La República”, el setmanari del diari El Punt Avui que va suplir, fa menys de dos anys, a la històrica revista. Al seu dia ja me’n vaig lamentar... I val a dir que no va ser la darrera decepció amb el diari que rebo a diari...

Com a subscriptor cada dia rebo el diari a la bústia i cada diumenge, des de fa encara no dos anys, rebia també “La República”, que (aquí la decisió impulsiva!) anava directament al cubell dels diaris i paper per a reciclar, naturalment abans de llegir-ne res! I sí, ja sabia que em perdia interessants articles de columnistes i periodistes que admiro (cada vegada en queden menys, també s’ha de dir), però pesava més la ignomínia amb la que el grup editorial va defenestrar, sense honors, la revista Presència.

Com amb els morts sense vetlla que ara tenim, passada la pandèmia i el confinament, potser també podríem fer-li un comiat digne, a la revista Presència...

Ara ja fa alguns diumenges que m’estalvio el gest, que no la llenço per a reciclar; “La República” ja no s’encarta amb el diari de diumenge sinó que es pot adquirir directament al quiosc, els dissabtes, i els qui tenim la subscripció al diari podem accedir-hi en format digital a través del web (ha!).

No sé quina sort, o dissort, tindrà aquest setmanari, si a la història en general, i en particular la del periodisme, ocuparà una columna central (com sens dubte Presència) o serà un breu; però la decisió de no servir-la més en paper cada diumenge, de no trobar-me-la a la bústia, la trobo d’allò més encertada!

La meva impulsivitat i el meu temperament no poden estar més tranquils, i agraïts!

Visca la República!

dilluns, 6 d’abril del 2020

Setmana Santa sense bunyols?


La cita era aquest dissabte, com mana la (nostra) tradició, la vigília de Diumenge de Rams. I la cita, com tantes altres, per no dir totes, ja fa setmanes que va saltar pels aires!

La meva mare la setmana passada ho hauria disposat tot: els ous, el greix, el llevat de París, el llevat de pa, la matafaluga, les llimones, els quatre quilos de farina...

El primer en entrar en acció, al matí, seria el meu germà, que a força de braços i traça pastaria la massa per fer-ne dos pans, que llevarien durant hores, sempre després que la meva mare els marqués amb una creu i la corresponent jaculatòria que va aprendre de la seva mare (la meva àvia) com tantes altres coses:
"Déu m'ha donat per néixer,
Déu em doni per créixer.
Déu m'ha donat per granar
Déu em doni per llevar.
"

Al capdavall fer brunyols (amb erra!) només és el pretext, una dolça excusa per compartir, amb els dits untats d’oli i de sucre, el plaer de trobar-nos en família.

A vegades tinc la impressió que més enllà de la meva mare, i del seu germà (el meu oncle) hi haurà un inevitable abisme...

El dinar ens aplegaria en família al voltant de la taula, mirant sempre de reüll els pans, tot fent sobretaula esperant el moment d'arromangar-nos les mànigues, posar-nos el davantal i començar la producció en cadena.

El millor de fer brunyols és tastar-los acabats de fer, ben ensucrats i deixats refredar una estona en un plat apart, mentre la producció omple fins a dalt pots de totes les cases, i de totes les mides!

Enguany els de la meva àvia no els farem, de brunyols, i dels altres no sé si en farem; aquests dies el llevat i la farina escassegen arreu, i de fer-los no seran com els tradicionals de casa... Però què hi farem, enguany tampoc s'ha beneit la palma o el llorer, i a casa tampoc han arribat els tortells dels padrins, que confinats altra feina tenen!

El que sí vam fer ahir va ser menjar brunyols, però no els d'enguany, sinó els de l'any passat; sempre en desem al congelador per menjar a destemps, quan són tant o més bons que quan els tastem!

Aquests dies prescindim per força de moltes coses, d'entrada resignadament, i després com un aprenentatge, entrenant la nostra flexibilitat i adaptabilitat a la incertesa, la nostra tolerància a renunciar a coses que, setmanes enrere, ens semblarien impensables, per supèrflues o banals que puguin semblar, com fer brunyols per Setmana Santa...

dimecres, 25 de març del 2020

L'últim pèl ros


L'altre dia, rentant-me les dents, vaig veure, quasi amb tota seguretat, l'últim pèl ros que em queda a la barba!

Aquests dies de confinament me la deixo més llarga de l'habitual, però no és deixadesa eh, que el dissabte passat me la vaig repassar i em vaig tallar els cabells... rapar el cap!

El cas és que l'altre dia, entre el primer i el segon capítol del cas de l'Helena Jubany del programa Crims de TV3, em vaig anar a rentar les dents i, pam!, el vaig descobrir just al mig de la barbeta, ben ros... Què ros, ben daurat!

El vaig acaronar amb la punta del dit com qui acarona un preuat tresor, i quasi que me'l podria haver arrancat per desar-lo amb el floc de cabells que guardo, ben desats a casa, de la primera gran rapada que em vaig fer, ara fa vint-i-cinc anys!

Aquest pèl és quasi el darrer vestigi que certifica que, efectivament, sóc ros, tot i que les canes ara són la tònica general del poc pèl que tinc al cap, i el molt que tinc, aquests dies, a la barba!

No sé, potser amb el confinament acabaré perdent tot rastre de pèls rossos... Diuen que d'aquesta pandèmia no en sortirem iguals, que quelcom en nosaltres, individualment i col·lectiva, ben segur canviarà, s'haurà transformat...

No sé si compten en aquesta transformació també el canvi d'imatge, que ara que me l'he vist penso que potser faria bé de conservar-lo, aquest pèl, de no tallar-lo arran i deixar-lo créixer, juntament amb els que té al voltant.

Deixar créixer més la barba i seguir-me rapant el cap? Potser sí, aquests dies, també ens poden servir per a trobar-nos de nou, qui sap si per descobrir-nos o descobrir un nou jo, per a pensar o repensar qui som i, més que què volem fer, sobretot qui i què volem ser!

I sospito que pel que fa a mi, el confinament em brinda l'oportunitat, com a mínim, de gaudir de l'ultim pèl ros, que diu tant de mi i, alhora, segurament tant poc...

dimarts, 24 de setembre del 2019

Mercès


Clamava mercè la Mercè i al no concedir-li, va restar a mercè de la seva mercè, pel que les mercès, naturalment, se les va quedar per ella!

De mercès també n'és ple el diccionari tot i que avui l'onomàstica que es celebra és la de la Mercè amb majúscula, i Mare de Déu (i patrona de Barcelona) per a més informació...

Jo sobretot en tinc una de Mercè, patrona de la seva vida, i mare no d'un Déu, sinó simplement meva, vulgar mortal, i del meu germà, que déu n'hi do també!

I a la seva mercè va restar la meva vida, i no a mercè de qualsevol altre incert, i qui sap si funest, destí, quan sense morir vaig tornar a néixer...

I santa no és tot i obrar miracle, doncs (sobretot) mercès a ella, Mercè amb ema majúscula, ema també de mare, encara som de prou bon profit!

Mercès, doncs, (a) per la vida, parafrasejant Violeta Parra, que malgrat tot ens dóna tant, i mercès per compartir-la cada dia, i també avui que és el teu Sant!

Mercès a la vida, i per la de la (Maria) Mercè que me la va donar!


dilluns, 23 de setembre del 2019

Abans del 2000!


A finals dels anys vuitanta Televisió de Catalunya va començar a emetre "Més enllà del 2000", un programa presentat pel divulgador científic Josep Maria Ferrer Arpí, que tenia per missió apropar-nos, des de la ciència, a l'expectant futur que ens esperava més enllà d'aquesta mítica i esperada data!

L'any 2000 representava, col·lectivament, una fita pel seu inevitable simbolisme, ja alimentat dècades enrere per la literatura, el cinema i, naturalment, la ciència i la religió.

No recordo a partir de quin moment vaig prendre consciència dels anys que tindria l'any 2000, no recordo quan, per primera vegada, vaig fer la resta: 2000-1974=26!

És clar que l'1 de gener de 2000 encara tindria vint-i-cinc anys, vint-i-cinc i mig per a ser més precisos!

I tampoc recordo el moment en què em vaig proposar un repte, bé, més aviat un propòsit, un d'aquells que un vol que s'acompleixin, però si no és possible, tampoc passa res... El propòsit era, ni més ni menys, ser pare abans del 2000!

El que sí recordo és un dels regals que em van fer quan vaig complir els 18 anys!

El 6 de juliol de 1992 estava fent d'intendent en uns campaments de l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons, i aquell dia el pastís d'aniversari va ser un d'aquells fets amb galetes i crema de cacau, doncs és evident, o si més no ho era aleshores, que a la cuina dels campaments no hi havia forn!

Que què em van regalar en aquells campaments? Un conte infantil, un pot de farinetes, un xumet... en fi, tot un "pack" infantil acompanyat d'un missatge que m'animava i esperançava a ser pare abans del 2000!

Vuit anys abans del 2000 els meus amics i amigues del Cau ja tenien clar el meu desig d'ésser pare abans del tombant de segle; tan insistent (pesat!) era?

Sigui com sigui el cas és que poc més de set anys després, a tres mesos i mig de l'any 2000, naixia la meva primera filla, complia el propòsit, el desig, de ser pare abans del 2000!

dilluns, 16 de setembre del 2019

Ara fa vint anys!


Feia poques setmanes que ens havíem instal·lat al pis de Sarrià de Ter, just a principis d'estiu, i feia poc més d'un any del nostre calorós casament; la Sira, ja visiblement embarassada, deixava enrere les escales del quart pis de davant el Jardí de la Infància de Girona, casa meva els darrers dos anys, nostra el darrer, des que ens vam casar...

Aquell estiu la Sira ja havia aprovat les oposicions de mestra i tenia plaça assignada a l'Escola Pompeu Fabra d'Anglès; els primers dies de setembre  jo la portava amb el Renault 6 que anys enrere havia comprat a cegues a un mestre jubilat. Aquell Renault 6, avesat durant anys a fer via cap a Sant Feliu de Guíxols, ara s'enfilava cap a Anglès...

Aquell va ser un estiu de molts canvis, canvis d'aquells que condicionen la vida com la vida mateixa: canvi de casa, la nova feina de la Sira i, sobretot, la bona nova que fins aquella nit la Sira amagava orgullosa, alguns dies sota un bonic vestit curull de margarites.

El dimarts 14 de setembre a la nit jo vaig anar a dormir primer, fet aleshores força excepcional, i quan hores més tard, entre la mitjanit i la matinada, la Sira em va despertar amb la llum d'una espelma, em vaig espantar! No hi havia llum a casa i ella, que ja havia trencat aigües, estava a punt de donar-ne!

Una intensa pluja no només ens havia deixat a les fosques a casa, també havia posat a prova la perícia del pilot d'un avió que va aterrar fent "aquaplaning" a l'aeroport de Vilobí d'Onyar, un aterratge reeixit que no va poder estalviar cops i contusions a part del passatge, que aleshores ja omplia les urgències de l'Hospital Doctor Josep Trueta de Girona quan nosaltres hi vam fer cap, amb la il·lusió i els nervis propis d'uns pares joves i primerencs.

Aleshores el 15 de setembre era la data fixada (i sagrada) per l'inici del curs escolar i la Sira, en comptes d'estrenar-se com a mestra a l'escola d'Anglès empenyia amb totes les seves forces per estrenar-se com a mare, entre nerviosa i expectant per tot el que estava vivint, tot nou, i les inevitables (altrament volgudes) conseqüències que aquell moment comportaven...

No, a la sala de parts no hi vaig entrar amb la càmera de fotos, ni ens vam fer cap selfie ni vam publicar res a cap xarxa social; el 15 de setembre de 1999 al voltant de migdia, quan va néixer la nostra filla gran, la Clàudia, la Sira i jo no vam reprimir cap llàgrima de l'emoció que en aquell moment va inundar les nostres vides!

Més tard, ja més asserenat, vaig baixar fins a la planta baixa de l'hospital, on hi havia unes cabines amb telèfons públics; vaig treure'm un paperet de la butxaca i vaig anar trucant a un per un tot el llistat de telèfons de família i amics anunciant la bona nova, trucades tot a telèfons fixes!

El temps passa, a vegades volant tan ràpid que resulta impossible atrapar-lo, a vegades lent i feixuc, com quan la carn se't fa bola i les mandíbules dimiteixen de mastegar més.

El temps passa i vint anys (passin lents o ràpids) són vint anys, i aquella criatura menuda, aleshores de poc més de tres quilos, ahir els va fer!, i amb els seus vint anys són vint, també, els anys que jo sóc pare!

Vint anys donen per molt, de fet per ella, de moment i avui, tota una vida!
Feliços 20!

dimecres, 17 de juliol del 2019

Arbres genealògics

Photo by Me in ME on Foter.com / CC BY
Fa temps que la meva mare basteix l'arbre genealògic de la nostra família, que com totes no és una, sinó moltes!

Al contrari dels arbres que, multiplicats al lliure albir, formen boscos i els que, sumats degudament ordenats, ornamenten places, carrers, parcs i jardins, en els genealògics les arrels tiren amunt, tant amunt com ho permet la memòria, i quan aquesta falla els arxius històrics.

La immersió en aquests arxius, generalment els parroquials, a la recerca de les pròpies arrels, per a confirmar o desvetllar dates de naixement i defunció entre d'altres, no sol ser innòcua, i d'una o altra manera això d'embrancar-se fins a les entranyes familiars acaba afectant; no en va aquestes dates revelen en ocasions inquietants biografies de vides longeves, o d'altres massa curtes, i en tots els casos vides ja pretèrites, algunes quasi oblidades.

La reconstrucció de les pròpies arrels és per moments una feina feixuga, també apassionant, que persegueix la il·lusió que totes les peces encaixin, tot i que hi haurà caps de mal lligar, inevitablement alguna branca escapçada, i afortunadament d'una altra en brotarà un nou arbre...

L'arbre creix per dalt arrels amunt fruit de la recerca, per baix al ritme dels nous naixements, que es produeixen per generacions a batzegades, i sobretot creix horitzontalment amb noves branques que, en realitat, en sí mateixos són nous arbres genealògics, els de les famílies sobrevingudes...

I és que curiosament, al contrari del que diu la dita popular, com més creix el nostre arbre, més ens permet, i ajuda, a veure el bosc!

dilluns, 8 de juliol del 2019

Quaranta cinc


A mig camí, així són els quaranta cinc! Els quaranta cinc, però, no estan a mig camí de res, sinó que es troben al bell mig entre els quaranta i els cinquanta, que els qui hi arriben diuen que són els nous quaranta!

Sincerament, això dels anys massa vegades ens ho compliquem massa! Els quaranta són els quaranta, els cinquanta els cinquanta i els quaranta cinc, simplement, són al bell mig!

En la nostra estèril contra-rellotge contra el rellotge, contra el pas del temps, estirant la joventut fins a extrems a vegades ridículs, correm el risc de no gaudir del que cada edat ens ofereix, tenint clar que cada persona viu la seva edat a la seva manera, i per tant de manera personal i quasi intransferible.

I sí bé és cert que, en part, hi ha un temps per a cada cosa, les coses no sempre han de seguir el curs que tradicionalment ha marcat el temps.

L'aniversari, en tot cas, pot ser un bon dia, no l'únic, per a pensar en un mateix, per a fer introspecció i, després de recordar el passat i tot allò viscut, convenientment desat al calaix dels records, i de projectar el futur amb tot el que ens espera, o volem que ens esperi, centrar-se en el present, en l'ara i aquí, i fer un esforç, si s'escau, per a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, per nosaltres mateixos, sense el que els altres puguin pensar o dir de nosaltres.

L'aniversari també cal celebrar-lo, a banda de la família, les amistats o els i les companyes de feina, amb un mateix, fins i tot si voleu bufant les espelmes! Sí, ja sé que sembla com aquell gag d'en Mr. Bean fent-se i enviant-se una felicitació de Nadal...

El cas és que passem moltes hores amb nosaltres mateixos, de fet som la persona a qui més escoltem, també per la nostra veu interior, i per moments, vés per on, som per a nosaltres mateixos autèntics desconeguts!

A mig camí; així són els meus quaranta cinc anys, a mig camí de conèixer-me una mica més, que mai en sé prou, de mi, i fins i tot per mi per moments sóc una caixa de sorpreses!

divendres, 5 de juliol del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre els dies importants...

Photo on Foter.com
Fins ara creia saber quins eren els cinc dies més importants de la meva vida, i ni tan sols m'espantava, tampoc m'espanta avui, haver-ne viscut quatre, d'aquests cinc!

Fins ara creia, diria que també avui, que el cinquè dia encara ha d'arribar, una manera de deixar-lo obert, d'esperar tot allò que la vida em pot oferir i que encara no he viscut!

És clar que llegint aquesta frase cèlebre de Mark Twain, "els dos dies més importants de la teva vida són el dia que vas néixer, i el dia que descobreixes per què", me n'adono que en el meu recompte de dies importants me n'he deixat dos que potser caldria valorar...

Pel que fa al primer, el dia que naixem, és important, naturalment, però no és un dia viscut a consciència, si bé és cert que és un dia celebrat, any rere any, amb més o menys alegria, amb més o menys resignació...

Pel que fa al segon, el dia que descobrim per què vam néixer, doncs no tinc clar que vulgui que arribi, encara, i que potser el millor seria que fos, aquest segon dia, o cinquè més important, sinó el darrer de les nostres vides, que fos cada dia!

dimecres, 3 de juliol del 2019

Des de 1993...


Si la meva relació amb la Sira fos un negoci, l'any passat el podria haver retolat com vaig titular l'article per celebrar-ne l'aniversari: 25 anys!

Això és el que fan molts negocis, empreses o entitats quan celebren anys per múltiples de cinc. És clar que aquesta fórmula esdevé caduca en qüestió de mesos, un any a tot estirar, i és aleshores quan apareix la fórmula alternativa "des de (any)" per donar valor a l'antiguitat.

Així que enguany, en comptes de titular un insuls "26 anys", opto per la fórmula "des de 1993", retolació més perenne que, en cas que la meva relació amb la Sira fos un negoci, podria mantenir permanentment, mentre duri la relació (que espero que, més que per molts anys, per sempre!), o com a mínim fins que en fem 30!

Des de 1993, concretament des del 3 de juliol de 1993 mantenim viva la nostra relació, i per més passat que anem acumulant, que qui dies passa anys empeny!, el que ens segueix estimulant és el futur, els dies i anys que encara hem de viure!

dilluns, 3 de juny del 2019

Benvinguts a pagès

Aquest cap de setmana he anat a pagès...

De petit a pagès hi anava quasi cada diumenge, a pagès, i especialment a l'estiu, quan passava part de les vacances amb els meus avis materns.

Al costat de la cort de la mula, que més tard va ser un d'un ruc, hi havia la de les vaques, on també hi havia algun vedell, que mig desdentegat ens servia per jugar-hi posant-li la mà dins la boca i notar, mentre la xumava, la seva llengua rasposa!

De la mula el que a mi més m'agradava era el sac de garrofes que hi havia fora de la seva cort, i que jo menjava com si fos una llaminadura... Setmanes enrere em va agradar veure a les notícies que en un territori reivindicaven els valors nutricionals de la garrofa i l'introduïen a la seva proposta gastronòmica.

A la cort de porcs no hi entrava, tot i que a la seva menjadora hi llançava quasi de tot, i quasi tot ho endrapaven! I del corral m'encantava, sobretot, mirant el pioc mascle i la seva estarrufada cua plomada, acompanyada del seu guirigall característic! També tocava recollir els ous, els de dins el galliner, els del costat del llimoner, els de sota la mimosa...

I quan es matava un gall, o un conill, allà era jo, observant la destresa de la meva àvia, recollint el plat de sang, de la que amb la cresta faria festa major, o aguantant amb força les potes del conill mentre la meva àvia el despullava esquinçant-li la pell.

També anàvem a l'hort, l'anada, a peu amb la meva àvia, es recompensava amb la tornada en carro; el meu avi ja hi era des del matí... A l'hort jugava més que feinejava, sobretot quan tocava collir patates...

Collir olives, ja a l'hivern, era diferent: a duro el pot era l'estratègia de la meva àvia per tenir-nos enfeinats i contents!

I si hi havia una cosa que m'agradava especialment era treure els fems de la cort de vaques i escampar-hi la palla neta. Forca amunt, forca avall anava omplint el femer!

Algunes vegades també acompanyava el meu oncle, especialment si el trajecte es feia amb el tractor i el remolc, bé a les vinyes, abans que les arrenquéssim per convertir-les en més olivars, bé als olivars, bé a recollir les bales de palla.

A pagès, però, sobretot hi vaig aprendre dues coses: a anar amb moto i que definitivament les escopetes, ni que fossin de balins, no estaven, ni estan, fetes per mi!

Ja fa molts anys que no hi ha porcs, ni conills, ni vaques, ni vedells, ni mula ni ase ni bèstia! Ni tan sols un gos. Sí algunes gallines, algun gall i alguna perdiu... Alguns dies collim olives, i poca cosa més...

La vida urbana s'ha acabat imposant, aquí i arreu, i la imatge de la vida a pagès massa sovint es dibuixa bucòlica i paisatgística, quan segueix essent dura, intensa i no sempre prou agraïda ni, segur, reconeguda.

És la diferència entre anar a pagès i viure a pagès, i sobretot viure de pagès!

Tinc la sospita, o no sé si el temor, que la benintencionada iniciativa Benvinguts a pagès, que ja fa alguns anys que es fa, inesperadament contribueix a perpetuar aquesta imatge bucòlica i paisatgística de la vida a pagès, presentada quasi com una peça de museu... tan de bo m'equivoqui!

Al capdavall de petit jo anava a pagès, ara simplement vaig a Cantallops, on encara hi ha vida de pagès però de la que, fins i tot jo, cada vegada en participo menys...

dijous, 31 de gener del 2019

Una major naixença?

Photo on Foter.com
Si pogués m'agradaria desmentir el poeta Joan Maragall, quan en el seu "Cant Espiritual" versa "sia'm la mort una major naixença". Si mai puc desmentir-lo, em temo que ja serà massa tard!

Aquestes són paraules de consol que ajuden a afrontar l'inevitable amb l'esperança, fantasia si voleu, que la mort no és més que un punt i a part, i no un punt i final de la nostra vida, unes paraules que alimenten l'anhel d'eternitat que, sembla, busquem des que els humans tenim consciència de nosaltres mateixos i de la nostra existència.

No sé si amb la mort tornaré a néixer, i encara menys quina naixença serà; sí sé que amb les morts dels qui estimem, i ens han estimat, morim també un xic nosaltres, i en nosaltres neix també quelcom nou...

Hi pensava l'altre dia en la cerimònia de comiat d'un company de feina que tristament va morir a deshora, massa aviat! No sé quina nova naixença tindrà, ens agrada pensar, a tots els qui el vam acomiadar, que ara podrà ser l'home ocell que en vida en part va ser, i que ara sí finalment desplegarà les seves ales i volarà ben amunt, tan amunt com pugui...

No sé quina nova naixença tindrà, més enllà de la que neix i reneix a base dels records, i dels records recordats, però sí sé que en tots els qui l'han estimat i estimen, quelcom ha mort i ha nascut alhora, doncs la seva vida sense ell no serà el mateix, i la seva absència crearà i omplirà nous espais, records i sentiments, com ho farà alhora la seva nova presència absent.

Hi penso també avui, que fa trenta vuit anys que es va morir el meu pare, Just Manuel Casero i Madrid; i penso què de mi, què del que jo sóc avui o he estat fins ara, va néixer just aquell dia, i què de mi es va morir, també i alhora, llavors.

La mort del meu pare va ser, possiblement també per mi, més que una major naixença, una nova naixença, i respecte el que aquell dia de mi es va morir, sento que mai n'he fet el dol, doncs no ho he sabut reconèixer, reconèixer i trobar a faltar el que de mi aquell dia va morir com ell, amb ell; al capdavall el que no hem viscut, ni en el passat ni el en futur, no existeix... 

Només existeix el present, aquest instant, aquest moment!

dilluns, 24 de desembre del 2018

Postals de Nadal


Encara rebo postals de Nadal en paper. Són poques i sobretot les rebo a la feina, postals de Nadal d'entitats socials, també d'alguna empresa...

Jo fa molts anys que no n'envio, de paper, tants que ja ni recordo l'última que vaig tancar en un sobre, enganxar un segell i llençar dins una bústia de Correus.

Recordo que durant uns anys comprava una caixa de postals d'Unicef, en un petit quiosc que parava al carrer Santa Clara de Girona, i aquella desena o dotzena de postals servien per felicitar el Nadal a la família...

D'uns anys ençà les postals ens arriben per correu electrònic, i ara també per WhatsApp, i, a banda d'enviar-les (per correu postal mo electrònic), també les propaguem per les xarxes socials.

Aquests darrers anys no només hem canviat com enviem i rebem les postals de Nadal, també hem ampliat el seu suport, més digital que de paper, i amb un lleuger i constant increment de les postals en format vídeo!

És el cas de la meva entitat, Plataforma Educativa, que aquest any hem donat moviment, accelerat, a la felicitació de Nadal!



Em sembla que el dia que deixi de rebre una postal de Nadal en paper certificaré que, efectivament, haurem perdut quelcom més important del que semblava! I el més trist és que sabré que jo també hi hauré contribuït, si és que algun Nadal (aquest no serà) no hi poso remei...

divendres, 21 de desembre del 2018

Paraula de Fabra: Nadal


Per uns són només unes vacances, les de Nadal, per uns altres, que naturalment poden coincidir, unes festes, i diria que encara són forces els qui per ells, i elles, el Nadal és sobretot una celebració!

[s. XIV; del ll. (dies) natalis '(dia del) naixement', der. de natus, -a, -um, participi de nasci 'néixer']

m 1 1 LITÚRG FOLK Solemnitat que hom celebra el 25 de desembre i té per objecte commemorar el naixement de Jesús a Betlem.

2 durar de Nadal a Sant Esteve Durar molt poc.

2 p ext 1 Els dies dels volts de Nadal. Bon Nadal i feliç Any Nou! Desitjar un bon Nadal, felicitar per Nadal.

2 per Nadal cada ovella al seu corral Per les festes de Nadal tothom procura d'estar amb la família.


És clar que la celebració pot consistir només en saltar de taula en taula, com qui salta d'oca a oca, en inacabables, copiosos i atapeïts àpats familiars, com marca la tradició, doncs aquestes són sobretot unes festes molt familiars!

Per si no som prou xais (més que ovelles) durant tot l'any, per Nadal cuitem al nostre corral, o corrals, que aquí cal repartir el joc en cada família, amb agendes que no sempre són de bon quadrar!

Per Nadal ornamentem amb més o menys encert casa nostra i il·luminem façanes, arbres i balcons, però moltes vegades, com els propis àpats nadalencs, això és tan sols l'embolcall; quin és l'autèntic esperit del Nadal? Fondre'ns la paga extra? Fondre'ns-la, naturalment, cas que en tinguem, de paga i d'extra!

Hi ha qui també viu el Nadal en la seva part més espiritual i religiosa, quelcom que, diria, com tantes altres celebracions religioses, es manté tot i que a la baixa; que baixi és bo o dolent segons les creences de cadascú, però potser estaria bé no rebaixar-lo, el Nadal, al pur consumisme, al simple aparador.

En fi, Bon Nadal!

dijous, 29 de novembre del 2018

Movember


Un novembre més, i aquest ja és el quart, m'he deixat bigoti!
Cert és que no me l'he deixat tot el mes sencer, ni tots els dies m'he deixat només el bigoti, però els qui aquests dies m'heu vist no en negareu que heu trobat el meu somriure un xic més pilós...

El bigoti no me'l deixo, el novembre, per un canvi estètic (que no sé si també?), me'l deixo sobretot per l'adhesió a una causa noble, a una causa sobretot molt masculina: el "Movember", un moviment que promou la salut masculina en relació al càncer de pròstata, al càncer de testicles i en la prevenció de la salut mental i del suïcidi. Buf, quasi res!

Com amb el càncer de mama en les dones, aquesta campanya vol donar visibilitat i sensibilitzar sobre el càncer de pròstata i el de testicles, dos càncers molt masculins, i el sorprenent bigoti que brota cada novembre esdevé el millor aliat per esdevenir un símbol d'aquesta causa, com el llaç rosa de la lluita contra el càncer de mama, o el vermell contra la Sida.

Deixar-se el bigoti
és simplement un gest, possiblement el més senzill, el mínim que es pot fer en aquesta campanya, un gest que genera, en el meu cas, inevitables somriures per la destacada (divertida, curiosa?, inesperada?) pilositat que creix sota el nas més del que és habitual; també és cert que la sorpresa no és per tothom, doncs tres anys després la gent ja reacciona dient "ah sí, allò del mes de novembre!", o bé "ah sí, la campanya aquella per la pròstata!"

Ara el meu bigoti hivernarà de nou, esperant pacientment que torni el novembre, que torni el Movember!