El programa Incorpora: 15 anys de compromís social

Experiència, expertise i una gran xarxa d’entitats socials, les claus del programa d’inserció laboral

El programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" no és l'únic programa d'inserció laboral, ni tampoc ha estat el primer, però té, entre moltes altres, la virtut de ser, ara per ara, possiblement el programa d'inserció laboral més longeu i de major continuïtat d'Espanya.

Des que va néixer, l'any 2006, el programa Incorpora ha donat servei ininterrompudament, fins i tot en temps de pandèmia, acompanyant les persones i les empreses a través de les més de 400 entitats socials que en formen part. D’aquesta manera, s’ha millorat l'ocupabilitat de col·lectius vulnerables i, a la vegada, s’ha fomentat la seva inserció laboral a les empreses col·laboradores, totes elles amb un gran compromís social que els ha permès reforçar les seves polítiques de responsabilitat corporativa.

El poder d’adaptació del programa Incorpora, el millor camí per avançar amb la societat

Tota aquesta tasca és possible gràcies als acords estatals i territorials que el projecte d’inserció laboral de la Fundació "la Caixa" ha establert amb les entitats socials que en formen part, un compromís que es renova any rere any des del 2006. Dins d’aquest treball col·laboratiu també queda patent el poder d’adaptació d’Incorpora impulsant acords que es revisen constantment, s'actualitzen i es renoven cada any per tal de respondre a les necessitats actuals del mercat laboral.

Paradoxalment, aquestes renovacions anuals, malgrat que en un primer moment poden semblar un fre a l'estabilitat i continuïtat del programa, han estat un element clau en el sentiment de la pertinença de les entitats dins el programa Incorpora. La renovació i actualització cada any d’aquests acords entre la Fundació "la Caixa" i les entitats respon a l’evolució natural del programa i, per tant, han permès generar un procés de millora constant, tant per part de cada entitat social de forma individual com del programa Incorpora en general.

Aquesta avaluació anual ha acabat esdevenint, doncs, el principal motor de consolidació i estabilització de les entitats al programa Incorpora i, per tant, clau de la seva continuïtat amb la pervivència, actualitzada any rere any, del compromís Incorpora.

La renovació de l’acord Incorpora, cada mes de gener, entre la Fundació ”la Caixa” i les entitats socials, revitalitza el programa Incorpora i en reforça el compromís de les parts. És per això que els 15 anys del programa Incorpora no s’expliquen sense aquesta continuada renovació i actualització del compromís Incorpora.

Treballant de forma especialitzada per a cada col·lectiu vulnerable

Aquesta constant avaluació i millora del projecte d’inserció laboral han permès implementar noves estratègies d'actuació i línies d'intervenció dins del programa d’inserció laboral com la formació, la salut mental, l'atenció especialitzada a persones privades de llibertat i a joves, o l'autoocupació, entre altres.

La llarga trajectòria del programa Incorpora, doncs, ha generat un enriquidor espai de treball i col·laboració estret entre la Fundació ”la Caixa” i les entitats socials que en formen part. Aquest espai també ha permès que, juntament amb la participació de les empreses col·laboradores i d'altres organismes col·laboradors, fins i tot s’hagi pogut definir un model i uns indicadors de qualitat per a la millora de la qualitat del programa Incorpora.

Aquesta especialització del programa Incorpora ha estat possible gràcies a la determinació de la Fundació ”la Caixa” i del mateix programa en la millora de l’atenció a les persones i el servei a les empreses, i s'ha nodrit de l’experiència i expertise de les entitats, una suma d’esforços que ha donat, i està donant, uns resultats extraordinaris. Tant és així que només durant el 2020, i malgrat la crisi provocada per la COVID-19, el programa Incorpora va aconseguir facilitar 34.274 insercions laborals de persones en risc d’exclusió social amb la col·laboració de 11.700 empreses amb compromís social.

Roger Casero Gumbau
Coordinador del Grup Incorpora Girona

Article publicat al web del programa Incorpora.

Sóc transfòbic?

Em tinc per una persona tolerant i respectuosa, també respecte a les identitats de gènere, però un dia, fa uns mesos, les meves filles em van fer dubtar, no sobre les meves creences, sinó sobre com poden ser adjectivades (és a dir, jutjades) quan intento exposar-les, no sempre amb la suficient eloqüència.

Reconec que en aquesta qüestió es fa més present el salt (o xoc) generacional, ja que jo he crescut amb la concepció binària de la sexualitat, i reconec que avui no sabria definir, amb la precisió correcta, totes les lletres que composen les sigles LGTBI...

Acceptant que una dona pot tenir penis, i no posant cap però a aquesta qüestió, vaig dir que jo, personalment, rarament tindria una relació sexual amb una dona amb penis; naturalment aquesta és una afirmació genèrica, no referint-me ni pensant en cap dona en concret.

Aquesta afirmació va ressonar com a transfòbica, i reconec que d'entrada aquesta acusació em va doldre ja que jo, com he dit al principi, no me'n considero. La discussió, perquè va ser una discussió, va ser una sacsejada que, inevitablement, va remoure les meves creences: sóc transfòbic?

El debat dóna per molt, i per molt més que això, i més enllà d'aquesta discussió domèstica, tot i els avenços legislatius respecte els drets del col·lectiu LGTBI, encara és molta la discriminació que pateixen, lamentablement també moltes les agressions.

El respecte a la diversitat, també respecte a la identitat de gènere, és un procés col·lectiu en què cada un de nosaltres hem de fer els nostres propis deures, enfrontant-nos als nostres prejudicis, que sens dubte tenim, i afrontant les contradiccions que, en el camí, podem tenir.

Sóc transfòbic? Potser més que un sí o un no, aquesta pregunta convida més a una sana discussió, d'entrada amb mi mateix, i naturalment amb qui convingui...

L'error del baixador turístic de Pedret

Reconec que més d'una vegada he intentat resoldre un error cometent-ne un altre, a vegades per orgull, d'altres per tossuderia, d'altres per ambdues coses... No sé si és per qüestió d'orgull o tossuderia, però em sembla que l'Ajuntament de Girona està cometent un error, per intentar resoldre'n un altre... M'explico.

Ja fa uns dies que l'Ajuntament de Girona ha transformat una bona colla d'aparcaments pel nou baixador turístic de Girona, situat al final de la Ronda de Pedret, a tocar del semàfor, l'escultura "Columna de la Història de Girona" de Domènec Fita, i el Pont de Pedret.

Personalment, i potser també egoistament, penso que aquesta decisió és un error, el segon que l'Ajuntament comet en relació als busos turístics que s'aturen a la ciutat.

Al seu dia, ja fa una colla d'anys, es van habilitar uns aparcaments específics per aquests busos, al carrer Berenguer Carnicer, sota les vies del tren i al costat de la plaça Jaume Vicens Vives. Ben a prop s'hi va situar un Punt d'informació turística, i uns lavabos, per donar un mínim servei als turistes.

Fa un temps l'Ajuntament va decidir que els busos turístics ja no paressin en aquest indret i per disgust del sector, va enviar turistes i autocars a Fontajau. Per mi l'error no va ser enviar els busos a Fontajau, sinó enviar-hi també els turistes.

No es podia haver mantingut aquesta zona del carrer Berenguer Carnicer com a baixador per als turistes i enviar després els busos a Fontajau?

Això és el que ara es vol fer amb aquesta nova zona habilitada a Pedret, que els busos hi estacionin, facin baixar els turistes, i que després busos i xofers s'esperin a Fontajau fins que hi tornin per a recollir-los.

Aquesta decisió no perjudica als turistes, que com abans estaran a prop del centre històric de Girona, sinó que ens afectarà als veïns i veïnes dels barris de Pedret, Montjuïc, Sant Daniel, Barri Vell, Pont Major i Campdorà, és a dir, als veïns i veïnes que entrem al centre de Girona per la Ronda de Pedret. 

El perjudici és doble, a banda de la pèrdua d'aparcaments al barri de Pedret; per un costat un increment  de trànsit d'autocars per aquell sector, ja prou saturat de vehicles a hores punta; per l'altre costat un increment notable d'ús dels passos de vianants de la zona, afectant encara més al trànsit, ja generalment prou saturat.

Des del nou baixador els turistes poden prendre dos camins; o bé travessar pel pas de vianants de la Ronda Pedret i seguir pel que hi ha al carrer de Palamós, o bé travessar per pas de vianants que hi ha al Pont de Pedret, resseguint el curs del diu. Les riuades de turistes passant pels passos de vianants faran alentir encara més el trànsit de vehicles, a risc de saturar més encara aquella zona, força poblada de cruïlles.

Deixant els turistes a sota les vies del tren, no només estalviem un increment de busos a la zona de Pedret, també minimitzem l'afectació al trànsit rodat per les riuades de turistes, que en aquell punt és quasi insignificant.

Per mi va ser un error enviar els turistes (que no els busos) a Fontajau, i és un error enviar-los, ara, a Pedret; i no sé si és per orgull o per tossuderia, però em sembla que l'Ajuntament no desfarà un error que pagarem sobretot, els veïns i veïnes...

"Clint Eastwood". Minuts Musicals amb nom propi

Gorillaz és un grup de música certament singular; la seva composició i, sobretot, posada en escena està molt allunyada dels cànons habituals; de fet Gorillaz és un dels millors paradigmes del que s'anomena "banda o grup virtual".

Creat a finals dels anys noranta, per, entre d'altres, Damon Albarn, vocalista de Blur, fa vint anys van publicar el seu primer disc, que contenia el seu primer gran èxit, "Clint Eastwood".

Tot i que pren el nom de l'actor, en realitat la cançó vol ser un homenatge a Ennio Morricone i a la banda sonora de la pel·lícula "El bo, el lleig i el dolent", dirigida per Sergio Leone i protagonitzada per Clint Eastwood.

Com a curiositat, la frase "I got sunshine in a bag" que trobem a la lletra de la cançó és una expressió que el personatge de Eastwood (el bo, naturalment!) diu a la pel·lícula...

El videoclip, ja ho veureu, està té altres referències (homenatges) de la cultura audiovisual...

Les cites dels llibres. "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", de Montserrat Roig

El passat 13 de juny l'escriptora Montserrat Roig hauria fet 75 anys, i a principis de novembre en farà 30 de la seva prematura mort. La seva obra, tot i restar inacabada, és prou rica com per ser considerada, sense cap mena de dubte ni discussió, una de les veus més potents de la literatura catalana, i alhora un referent inevitable del feminisme.

Ambdues qüestions convergeixen en aquest llibre, "Digues que m'estimes encara que sigui mentida" (Edicions 62, 1991), en el que Montserrat Roig reflexiona, des de la seva mirada inevitablement femenina, sobre el fet d'escriure.

El llibre, que va aterrar a casa el Sant Jordi de 1997, està farcit de cites literàries, moltes d'elles a l'inici d'alguns capítols; per exemple:
"El verdadero artista es el que junta por primera vez dos palabras." Valle Inclán
"El plaer superior en literatura és fer real allò que no existeix." Oscar Wilde
"L'única ficció que val la pena és la que tracta sense reserves el propi jo de l'autor." Strindberg

El llibre, en el seu inici i abans de l'"Advertiment als lectors" que fa Montserrat Roig, té aquesta cita literària:

"... el miracle de crear Bellesa de la realitat dels homes i les coses, revelar la possibilitat de la perfecció i eternitat que hi ha en la més imperfecta caducitat i de transformar en heroica o tràgica la matèria més vulgar del melodrama confús de l'existència humana."
Dolors Oller, La construcció del sentit.

Si és d'agrair que els i les escriptores escriguin, encara ho és més quan escriuen, precisament, sobre el fet d'escriure...

Possiblement, la millor coca de Sant Joan!

De coques de Sant Joan n'hi ha moltes, però de Can Francès només n'hi ha una i és, possiblement, la millor coca de Sant Joan del món!

A Can Francès ja tenen un dels millors pans del món (sinó el millor!), la coca del Montgrí, un pa rodó en tots els sentits; cruixent per fora, tendre per dins, ideal per a compartir i acompanyar amb el que convingui, o per a sucar qualsevol plat!

La coca de Sant Joan, farcida de crema i decorada amb la fruita confitada, és artesanal i de km0, tot i que, paradoxalment, la tingui a uns trenta quilòmetres de casa. Prop de casa també en podria comprar, en algun supermercat o en alguna fleca, però la de Can Francès de Torroella de Montgrí té quelcom que, per a mi la fa especial: la fa un bon amic meu, amic des de la infància, i de qui mai, mai de la vida, hauria pensat que acabaria essent flequer!

Perquè l'amic Joan ja fa temps que no només treballa de flequer, em sembla que, amb els anys, les hores i les matinades d'ofici que duu a les mans, ja és tot un flequer, digne successor del seu sogre!

L'amistat és un valor i un bon motiu per anar a Can Francès de Torroella de Montgrí, però la coca de Sant Joan, també la del Montgrí, més enllà de l'estima que tinc cap a en Joan i l'Anna, de veritat que  valen i paguen el desplaçament! 

Ahir una ja va endolcir-nos la revetlla, avui l'altra ens allargarà la sobretaula.

De Sant Joan cada vegada m'agraden menys els petards, i cada vegada més la coca, sobretot si és la de Can Francès, possiblement la millor coca de Sant Joan del món! 

Foc nou, les mateixes brases

No sé si seran moltes les fogueres que, arreu del país, cremaran aquesta nit, revetlla de Sant Joan. Unes fogueres, moltes d'elles, enceses amb la mítica flama del Canigó...

Sigui com sigui, sigui d'on sigui, el foc de Sant Joan que diuen purifica, i no sé si això és el que també s'espera que passi amb el foc nou que, per algunes persones, representen els indults (parcials) als presos polítics.

Deia el president Sánchez que, amb els indults, no es podia començar de zero però sí de nou, en relació al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Caldrà veure si els indults fan foc nou, com esperen uns, o si aquest foc ho crema tot, taula de diàleg inclosa, com esperen altres!

El foc pot ser nou, però les brases són les mateixes... I avui per avui és incert el que pugui renéixer de les seves cendres! 

Joan Ribas, dominical...

Dues constants defineixen la meva particular relació amb Joan Ribas: la lectura del seu article dominical al diari El Punt Avui, i la seva fidel presència a l'acte de lliurament del Premi Casero.

L'article dominical de Joan Ribas era un estímul afegit per obrir el diari, i mentre passava pàgines fins a trobar-lo (jo el diari el llegeixo de principi a fi, sense dreceres) pensava sobre què, o qui, dispararia: la política cultural de la ciutat?, la urbanística?... o potser es vestiria de cronista i ens regalaria un bocí dels seus records.

Per mi, que no sóc de missa, el seu article dominical era com un sermó (en el seu sentit més noble) que bé podria cloure, més amb un "paraula de Déu", amb un "paraula de Joan Ribas!" Perquè la seva era una paraula potent, moltes vegades crítica, cert, però també honesta: en Joan Ribas es mullava i en tota crítica hi havia proposta, alternativa...

Ja trobo a faltar els seus articles, com trobo a faltar també els de l'estimat Narcís-Jordi Aragó... A Joan Ribas també el trobaré a faltar, en el meu cas particular, a l'acte de lliurament del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que lliura la Llibreria 22, des de fa molts anys, a la seva estimada Sala la Planeta. Sens dubte el Premi Casero també era una mica seu, i més a partir de la Proposta de Poesia que des de fa anys l'acompanya...

En Joan Ribas, que ja va coincidir amb el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, a la revista Presència, va participar, a l'octubre de 2007, en unes "Lectures del Quiosc" que es van fer a la biblioteca Just Casero. L'acte era el que donava el tret de sortida al lliurament del premi d'aquell any, i a banda de Joan Ribas també hi vam participar Narcís-Jordi Aragó, Montserrat Terradas, Tià Salellas, Guillem Terribas i jo mateix. Cadascú de nosaltres va llegir un dels articles que en Just havia publicat a la seva columna "Quiosc" del Punt Diari; Joan Ribas va escollir "Dimecres de Cendra".

Aquest n'és un fragment:

"La cendra és el producte de la mort, però també l'adob de la nova vida. És el símbol del dol, però també l'esperança de l'alegria. Aquesta cendra que avui serà imposada amb aquelles paraules "memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris", és, en definitiva, el resultat de la cremada de llors i palmes d'un diumenge de Ram. Entre aquella glòria i aquesta penitència, hi ha els dies de la vida dels homes, desiguals, fràgils, vacil·lants."

Se'm fa estrany no llegir més a Joan Ribas al diari, ni veure'l al Premi Casero; naturalment Joan Ribas era molt més, i aquests dies el seu record li fa justícia com el ciutadà compromès que ha estat, un emprenedor i activista cultural, referent imprescindible del teatre gironí i català.

Per acabar recupero unes paraules d'un dels seus articles dominicals:

"La buidor més espectacular ens corprenia, i permetia contemplar l’estructura singular d’aquell espai majestuós, sense additaments, ni decoracions afegides. Cal dir que ens va preocupar que, en una tarda lluminosa com aquella, no va entrar-hi ningú més durant les dues hores que va durar el nostre recorregut. Ningú! Semblava una desatenció, força típica de la nostra ciutat arronsada."
L’harmonia del silenci (El Punt Avui, 31 de gener de 2021)

DEP

Cada 28 minuts!

L'altre dia vaig consultar cada quants minuts, de mitjana, desbloquejo la pantalla del meu telèfon mòbil: cada 28 minuts! De veritat? 

Davant l'ensurt no vaig ni gosar veure la quantitat d'hores que acumulo a la setmana consultant Twitter, Facebook, Instagram, etc. Em temo que més del que em penso, fins i tot més del que voldria... 

És evident que si hi passo tant de temps és perquè vull, tot i que no tinc massa clar haver decidit, un bon dia, haver pres conscientment la decisió de dedicar a les xarxes socials el temps que hi dedico. 

Tot plegat potser és un procés més inconscient, en el que sense adonar-te'n vas quedant atrapat al fluxe constant d'informació i estímuls de les xarxes socials: ara l'enèsima polèmica política a Twitter, ara el darrer vídeo d'una recepta llaminera a Facebook, ara unes altres imatges encisadores a Instagram... 

D'aquestes xarxes i més, com LinkedIn, en sóc usuari actiu, pel que també hi he de sumar el temps de preparar, programar i publicar els meus continguts. 

La reflexió sobre el temps que invertim (o malbaretem) a les xarxes socials és necessària, i ens ha de servir per a quantificar i prendre consciència de la magnitud de la tragèdia, i a partir d'aquí, possiblement, prendre decisions. I naturalment la decisió podria ser seguir-hi dedicant temps, o fins i tot dedicar-n'hi encara més! 

Sabem quantes hores passem tafanejant les xarxes socials? I quantes hores llegint (un llibre, s'entén), cuinant, passejant o, fins i tot, badant? 

En general no és veritat que no tinguem temps per llegir, cuinar o passejar; simplement dediquem el temps potencialment disponible per a fer llegir, cuinar o passejar a fer altres coses, i sospito que entre moltes de les altres coses que fem hi ha pantalles pel mig: mirar sèries i consultar les xarxes socials, segurament fent ambdues coses alhora! 

Desbloquejo més el mòbil del que personalment voldria fer. Ara només cal saber si estic disposat a fer-hi alguna cosa, però això ja és una altra història... 

"Ei, Joan!". Minuts Musicals amb nom propi

Ara que fa trenta anys de tantes coses del rock català, com el disc "Ben endins" de Sopa de Cabra o el macroconcert del Palau Sant Jordi, també en fa trenta que per molts va aparèixer en escena, per mi, un dels millors grups de rock català, els menorquins "Ja t'ho diré".

Els vam descobrir gràcies al seu primer disc, "És blau, és fester" (1991) i a cançons com "Suspès en l'aire" (el meu estat permanent a WhatsApp...), "Es vell pescador" o l'energètica "Ei, Joan!". 

Les cançons de "Ja t'ho diré" no han deixat d'acompanyar-me mai, són cançons que, tot i transportar-me als seus concerts dels anys noranta, no s'escuden només en els records i la nostàlgia... Sempre ve de gust escoltar els "Ja t'ho"...

Les cites dels llibres. "Una eterna claredat", de Just M. Casero

"Els versos d'en Just varen ser una sorpresa", diu Jaume Guillamet al llibre "Una eterna claredat (Antologia de poemes, 1960-70)", publicat l'any 2008 per CCG Edicions. 

El llibre recull una selecció de poemes feta i treballada per Roger Costa-Pau, i representa una mostra de la primera poesia dispersa que en Just va escriure, i que el propi Guillamet també va recollir, en part, al seu llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999).

El Just M. Casero escriptor també era poeta, possiblement, com va dir Guillamet, la seva faceta més desconeguda, no així la de periodista, cronista i escriptor. Aquest petit llibre li va fer justícia.

Dividit en tres parts, amb un pròleg a càrrec de Roger Costa-Pau i un epíleg a càrrec de Jaume Guillamet, el llibre s'inicia amb aquest poema del propi Just M. Casero, a mode de cita:

"sóc petit
em colguen els silencis i la mar

no arribo a les estrelles
ni tampoc als somnis

em posseeixen àtoms i protons
no tinc galàxies"

Roger Costa-Pau diu: "No sóc amic dels pronòstics, però sí dels pressentiments: per la seva construcció i per la seva música, els seus poemes - i no només aquests que ara us brindem - contenen en algun punt del seu desplegat la certesa sempre fràgil que un moment o altre tornarien a sentir la carícia de la mà amiga que els havia esbatanat al món."

La lliga de...

El Barça de bàsquet finalment ha guanyat, 7 anys després, la lliga de bàsquet!

La secció ha passat una travessia del desert de joc i resultats i aquesta temporada per fi ha pogut guanyar un dels títols grans, la lliga ACB, a banda de la Copa del Rei, i competir fins al final l'Eurolliga, perdent la final als darrers minuts.

Aquests títols, malgrat ser fruit de l'esforç col·lectiu, tot sovint s'atribueixen a una persona en concret: la lliga de Mirotic?, la de Gasol?, la de Higgins?, la de Jasikevicius?...

Nikola Mirotic ha estat el jugador més valuós (MVP) de la final i la seva contribució, ja des de la temporada passada, ha estat clau per alçar el gen competitiu de l'equip.
Pau Gasol ha estat, amb la seva tornada a principis d'any, un revulsiu dins i fora la pista, aportant minuts de qualitat i esdevenint un referent, un líder.
Corey Higgins ha fet una gran temporada, imprimint caràcter guanyador a l'equip i no evitant les pilotes calentes en els moments decisius quan Mirotic ha estat menys inspirat.
Sarunas Jasikevicius, l'entrenador, té la possibilitat de, més de titllar una temporada, titllar tota una època, en cas que es confirmi, la temporada vinent, el canvi de cicle que amb aquesta s'endevina...

De fet m'és igual com es pugui titllar la lliga que, finalment, s'acaba de guanyar, però més que amb Mirotic, Gasol, Higgins o Jasikevicius, no puc evitar recordar Pesic, l'entrenador que, sense guanyar cap lliga, va ser clau en la recuperació anímica i esportiva de l'equip. Aquest equip (ara sí) guanyador, penso, també li deu molt al treball que va fer el veterà entrenador...

Sí, d'haver-la guanyat el Barça la temporada passada, aquella hagués estat, sens dubte, la lliga de Pesic!

Si funciona... no ho toquis?

Si funciona no ho toquis, diu la frase, i és precisament això el que molts no entenen de la destitució del fins ara entrenador del Barça de handbol, flamant guanyador de tot aquesta temporada, que ha culminat amb la desena Copa d'Europa del club, la tercera de l'entrenador.

Xavi Pascual ha signat la temporada perfecta, no només amb un ple de títols, també mantenint-se imbatut! L'única taca del seu impecable full de serveis d'aquesta temporada ha estat la final de la Copa d'Europa de la temporada passada, jugada a finals de desembre, i perduda, més que per demèrit propi, per mèrit del rival...

Si funciona no ho toquis, diu la frase, i hi ha qui diu que és precisament quan funciona, quan les coses van bé, quan s'han de fer els canvis. Així ho defensava dies enrere Lluís Cortés, entrenador del Barça femení de futbol, després de guanyar el triplet aquesta temporada, argumentant alguns dels canvis que farà a la plantilla.

Per més que hagi funcionat l'equip de Xavi Pascual sota la seva batuta, el president Laporta s'ha mantingut ferm en la seva voluntat de canviar l'entrenador del primer equip de handbol, canvi motivat per tancar un cicle i, amb la seva reestrenada presidència, encetar-ne un altre.

Que funcioni no sempre és suficient, que funcioni no sempre és garantia... 

No mataré el missatger...

Christian Eriksen s'està recuperant, i això és, sens dubte, molt més important del que qualsevol altra cosa que us pugui explicar a partir d'aquí. 

Christian Eriksen és el futbolista danès que l'altre dia, a les acaballes de la primera part del partit entre Dinamarca i Finlàndia, va caure de forma sobtada i inesperada damunt el terreny de joc. La ràpida intervenció, immediata, d'alguns dels seus companys i, poc després, de l'equip mèdic i sanitari de la selecció danesa, van poder-lo reanimar sobre la gespa, i van traslladar-lo després cap a l'hospital.

Més enllà de l'estat de salut del futbolista, el seu desplomament va obrir de nou el debat sobre la difusió de les imatges, ja després de caure rodó, per part de la realització televisiva de la UEFA i la retransmissió de Mediaset.

Calia que la retransmissió mostrés l'intent de reanimació? Calia mostrar les cares de preocupació i incertesa dels altres futbolistes? Calia punxar la imatge de la companya del futbolista, que va baixar al camp? No, no i no!

I sobretot no quan els propis companys van formar una rotllana al voltant del futbolista, per evitar que les càmeres captéssin les tasques de reanimació.

No sé si la UEFA, en aquest cas com a ens organitzador, té protocols escrits sobre com procedir en casos com aquests. En cas que els tingui estaria bé que apliquessin el mateix criteri que apliquen els centres de salut (CAPs, hospitals, ambulatoris...) quan ens fan les cures: privacitat!

Malauradament la televisió, en general, té encara massa incrustada la màxima del "tot per l'audiència!", i aquesta màxima provoca males praxis com la de l'altre dia, amb la reiterada emissió, quasi en bucle, de les imatges del jugador desplomant-se, de la seva reanimació i de les cares de preocupació i pànic dels seus companys.

No es tracta de matar el missatger, en aquest cas n'hi ha prou amb fer-lo reflexionar... 

Que sigui el que Pfizer vulgui!

"2a dosi cap dins! I que sigui el que Pfizer vulgui!", vaig piular després de rebre la segona dosi... I Pfizer va voler que després del segon glop tingués una mica de malestar... Us ho explico.

Divendres a mig matí vaig rebre la segona dosi de la vacuna contra la Covid-19, també de Pfizer. Només entrar al box de vacunació i passar la targeta sanitària pel lector la infermera em va preguntar, per confirmar, "segona dosi?"

"Sí, segona dosi", vaig respondre, mentre, ja assegut, li oferia el braç arromangant-me la màniga curta del polo.
"Què tal la primera?", va seguir ella...
"Molt bé", li vaig dir jo, al temps que me la inoculava per via muscular.
"Pot ser que la segona et doni una mica més de malestar...", em va informar, "... potser una mica de febre, mal de cap, malestar general..."

El divendres va seguir normal, vaig seguir treballant i, més enllà de la fiblada per la punxada, em vaig trobar bé. El dissabte al matí, però, vaig notar aquella sensació que el cos no anava bé, ni el cap girava del tot rodó, la sensació de no estar fi, i havent dinat la temperatura em va pujar una mica, tot i no arribar als 37º, i em notava una mica "xof"!

Vaig covar el malestar amb un ibuprofè i el sofà, mig endormiscat, i poc a poc em vaig anar refent, al ritme que anava minvant la temperatura del termòmetre! Això va ser tot, una tarda entre cotons...

Això va ser tot? Una mica de malestar i ja està? És aquest el preu que he de pagar, jo, per a estar immunitzat? Sincerament, a casa quasi em feia vergonya queixar-me; ja ho veien que no estava fi, no calia fer-ho més evident, a risc de quedar jo, en evidència.

Així és, si fa o no fa, com es troba cada dia la Sira, afectada pel Covid persistent... Bé, així i més: febrícula, malestar general, mal de cap, fatiga, dolors musculars... Així cada dia, no unes hores a la tarda; així cada dia des de fa més d'un any: així cada dia, uns dies millor, d'altres pitjor, des de fa catorze mesos i mig. Així cada dia...

El meu malestar és un tip de riure!
Sí, si és (només) això, que sigui el que Pfizer vulgui!

"Tú, Garfunkel". Minuts Musicals amb nom propi

Aquesta enginyosa cançó va formar part, fa tres anys, dels Minuts Musicals de desamor, doncs el que ens explica és, com amb la mítica parella musical, el relat d'una ruptura. 

Però avui no torna pel desamor sinó perquè conté, en el títol, un dels dos noms propis d'aquest magnífic duet musical que tantes bones cançons ens va deixar: Garfunkel, d'Art Garfunkel! 

“Yo soy Simon, tú Garfunkel", diu la cançó, i no sé si aquest posicionament (yo Simon, tú Garfunkel) té, de forma sibil·lina, un punt de malícia, que ja sabem que en les ruptures, també les musicals, hi ha qui acaba per mèrits o no amb la llufa del paper de culpable, hi ha qui amb el de víctima...

O potser sóc jo que vull veure-hi més del que l'autor volia explicar: una ruptura tan inevitable com la d'en Paul i l'Art!

“Yo soy Simon, tú Garfunkel"...

Les cites dels llibres. "Somnis", de Guerau de Liost

Aquesta ha estat, un any més, la setmana de la selectivitat!
Pels qui l'hem fet és difícil no rememorar la nostra, tot i que reconec que de la meva jo en tinc cada vegada menys records, i els que es conserven són cada dia més vagues...

El que sí conservo, més que la memòria, són els llibres que, a banda de llegir, vaig haver d'estudiar a Literatura Catalana, i fins i tot el llibre que els recollia tots, "Lectures de COU 1992/1993".

Les lectures d'aquell curs em van agradar, especialment perquè el professor de literatura catalana, que també havia tingut altres cursos a llengua, els explicava amb una passió encomanadissa!

Aquell curs em van acompanyar "La bogeria" de Narcís Oller, "Aigües encantades" de Joan Puig i Ferrater, "Sol i de dol" de J.V. Foix, "Antígona" de Salvador Espriu, "Bearn" de Llorenç Villalonga, "Vacances pagades" de Pere Quart i "Somnis" de Guerau de Liost.

La majoria d'aquests llibres estan escrits i subratllats, senyal i evidència que, amb més o menys fortuna, ara tan se val, me'ls vaig estudiar!

N'és un bon exemple "Somnis", que pel seu llenguatge era impossible no guixar-lo... No m'estranya que en el seu primer, i darrer, poema Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates), ens advertís amb un "Llegidor - que Déu t'empari -..."

El llibre comença amb un poema que li dedica el seu amic Josep Carner, home clau en la vida literària de Jaume Bofill i Mates:

"Oh mon Guerau, qui l’ametista rara
un jorn polies, únic en ton art:
tens un bigoti com una herba clara
i vela un poc de son el teu esguard.
Mes per voler del cel, adés i ara,
fa una paraula de ton son depart,
i és, en l’espai que un sol novell amara,
prodigiosa com un estendard.
Sent-me vijares que en la negra via
puges al cim, on és el llor sagrat,
cerqui jo mon tirany de poesia,
oh fort amic, de ma poquesa amat!
Sense la teva dolça companyia
fóra enutjosa la immortalitat."
Josep Carner

"Somnis" és un llibre autobiogràfic, en el que el propi autor fins i tot relata el seu enterrament (quelcom que sempre he trobar fascinant!). 

Tan de bo els somnis de l'alumnat que aquests dies s'examina no s'esvaeixin ni els estronqui la selectivitat!

A un pas de la pauta completa

Demà a mig matí rebré la segona dosi del vaccí, tot i que a mi m'agrada més dir-ne vacuna. Sospito que, com aquests darrers dies, hauré de fer cua entre els plàtans de la Devesa abans d'entrar al Palau Firal, reconvertit per a l'ocasió com a centre de vacunació. La cua i l'espera pagaran la pena si el resultat final és sortir-ne amb la pauta completa de la vacunació.

A més, ara que als de la meva generació ja els toca vacunar-se, no sé si de la primera o de l'única dosi, ja no sentiré la incomoditat per vacunar-me quan per edat, encara no em tocava...

Amb la segona dosi suposo que ja podré tenir aquest controvertit certificat digital de vacunació, tot i que no espero que, ja amb la pauta completa, el dia a dia de la meva vida canviï gaire; no tinc previst fer cap viatge ni res massa diferent del que he fet, o deixat de fer fins ara. Sí que espero, no obstant, poder contribuir, com la immensa majoria, a la immunització contra el virus per anar recuperant, més aviat que tard, part del que aquests mesos hem perdut: recuperar somriures, recuperar trobades...

Sí, més que viatjar, el que m'agradaria és poder prescindir més de la mascareta, especialment al carrer i en espais oberts, i recuperar trobades amb familiars i amistats, naturalment mantenint mesures preventives.

Demà ja tindré al cos la segona dosi, i confio que se'm posarà bé, com la primera. Quan vaig rebre el missatge per a vacunar-me de la primera dosi em vaig enfadar més que alegrar; ara que estic a un pas de la pauta completa, agraeixo disposar d'un sistema sanitari públic que, tot i les mancances que encara té, està vacunant amb celeritat i eficiència a la població; és trist dir-ho així però sí, em sento i sóc un privilegiat, que malauradament quelcom tan bàsic i vital com la vacunació contra la Covid-19 no està a l'abast de tothom, arreu del món...

A un pas de la pauta completa, moltes gràcies!

L'horari de la rentadora

A casa nostra, des de fa uns dies, també hem hagut de repensar l'hora de fer la bugada, de rentar els plats i fins i tot de carregar els mòbils i altres aparells. No ha estat només pel canvi tarifari de l'energia elèctrica, ha estat sobretot per la posada en funcionament de les plaques solars fotovoltaiques de casa, que ja fa alguna setmana que llueixen i capten l'energia del Sol!

La decisió, fa uns mesos, d'instal·lar les plaques no podia ser més oportuna; aleshores ja ens deien que hi hauria un canvi de tarifes, però no sé perquè, ho veia lluny, i aliè. Doncs resulta que ara això ja és aquí i és propi, ja que ens afecta a tothom. 

Més enllà de les bromes i "mems" sobre el nou sistema tarifari, i sense entrar-lo a valorar, el que és evident és que aquest canvi ens ha obligat, d'una o altra manera, a prendre més consciència sobre la nostra despesa d'electricitat i, en conseqüència, sobre els nostres hàbits de consum.

I la qüestió hauria d'anar més enllà de l'horari de la rentadora, vista la proliferació d'aparells que actualment tenim quasi permanentment connectats, i molts d'ells en aquesta posició d'hibernació de "stand by".

Aquests darrers anys hem hagut de prendre consciència de no malbaratar l'aigua, i d'aprendre a separar els residus; amb l'electricitat hem d'anar més enllà d'apagar els llums i de programar la rentadora, ja que tot plegat, els nostres hàbits de consum energètic, no només afecten a la nostra butxaca, sobretot afecten al planeta, i això, encara que a priori no ens ho sembli, encara és més greu.

Estem en plena transició energètica, amb una lenta i progressiva electrificació de la mobilitat i amb un debat, per moments encès, sobre la implantació de les renovables al nostre país; la rentadora és l'element tangible a nivell domèstic, i no hauria de ser l'arbre que ens impedeix veure el bosc...

Massa pantalles?

Des del confinament i, sobretot, el teletreball a temps complet, m'estic acostumant a treballar amb dues pantalles, també dos teclats i dos ratolins. Un ordinador l'utilitzo preferentment per les vídeo trucades i les reunions telemàtiques, que encara sovintegen i molt, l'altre per a la gestió del correu electrònic i dels documents, per a les tasques habituals...

Les dues pantalles em van molt bé especialment quan tinc reunions telemàtiques, ja que mentre en una hi tinc la vídeo trucada, a l'altra hi puc tenir, i veure informació rellevant sobre la reunió...

En fi, que des del confinament i, sobretot, el teletreball a temps complet, treballo a dues pantalles. I fent bona la dita castellana de "no hay dos sin tres", aquí encara hi podríem afegir la pantalla del telèfon mòbil.

L'increment d'exposició a les pantalles ha augmentat en la mateixa proporció que han augmentat les reunions telemàtiques, en detriment de les presencials, i les vídeo trucades en detriment de les trucades a seques!

És clar que aquesta és la meva realitat en la meva realitat laboral, i és evident que no totes les feines tenen o han tingut les pantalles com un factor crític; sí que ho ha estat, de factor crític, en el món de l'educació, especialment en els estudis de secundària i universitaris. I en aquest cas ja parlem de col·lectius, adolescents i joves, molt més connectats "de sèrie" que els adults.

És especialment interessant l'article de l'Observatori Social de "la Caixa" "De moderats a hiperconnectats: sis perfils d’ús del mòbil i el seu impacte en el benestar personal"; aquesta és una de les seves conclusions:  

"Una mica més d’un terç (35%) dels joves espanyols manifesten signes de manca de control en l’ús del mòbil; el dels moderats és el grup que afirma controlar més aquest ús, mentre que els hiperconnectats es troben a l’extrem contrari, i més de la meitat mostren símptomes d’un ús problemàtic de la tecnologia."

Bé sigui per a nosaltres, bé per als nostres fills i filles, siguin infants o adolescents, el debat sobre l'ús de les pantalles és imprescindible, també inevitable, i més quan, per la pandèmia, hem fet de les pantalles necessitat.

És per tot això, per aquest debat latent sobre l'ús o abús de les pantalles, que des de l'AMPA Xifra hem organitzat una xerrada per a les famílies: "Ús racional de les pantalles. Possibilitat o quimera?"

La xerrada, oberta i gratuïta, anirà a càrrec de la professora i periodista Magda Minguet, i a risc de generar-nos més dubtes, esperem que ens en pugui resoldre alguns, o si més no que ens aporti més elements per a la reflexió.

A l'oficina no consumia tanta pantalla com a casa, i en el meu cas el teletreball sembla que ha vingut per quedar-se. Estic per plantejar-me fer un dia de feina sense pantalles, o marcar unes hores per, encara sense haver acabat la jornada, apagar-les i fer tasques que no requereixin que estiguin enceses.

Em temo que aprendre a treballar en teletreball també inclou desaprendre...

 

Just M. Casero, 75 anys després

Rossio ao Sul do Tejo és una de les dinou "freguesias" (parròquies, districtes) d'Abrantes, municipi portuguès banyat pel riu Tajo. Aquí hi va néixer, el 5 de juny de 1946, Justo Manuel Casero Madrid, el meu pare. 

La foto que hi ha sobre aquestes paraules deu ser la primera d'en Just, i la deuria fer el senyor de la casa per la que la meva família treballava, el senyor Manuel Costa Cabazos. Tal i com va recollir l'amic Jaume Guillamet a Memòria de Just (Edicions 62, 1999), el nom Justo Manuel el van triar els senyors, com a padrins: Justo per l'avi matern, el pare de la meva iaia Obdúlia, i Manuel pel seu. Al dors d'aquesta fotografia anys més tard en Just hi escriuria "C'est moi"

A mitjans de 1946 la meva família paterna, d'origen extremeny, ja feia uns anys que hi estava instal·lada, cercant les oportunitats que la postguerra els negava a la seva terra d'origen, Santa Marta de Magasca. Quatre anys més tard, a la primavera de l'any cinquanta del segle passat, la família Casero Madrid va arribar a Figueres, i la resta ja és història o, més aviat Memòria de Just!

Aquest dissabte doncs, el meu pare, ell que va morir de càncer fa 40 anys, n'hauria fet 75! Per commemorar el 75è aniversari del seu naixement aquest dissabte vam estrenar un compte de Twitter (@JustMCasero) en el que hi anirem publicant, sobretot, escrits seus.

Ens sembla que és una bona manera de mantenir-ne viu el record i, sobretot, posar en valor la seva tasca com a periodista, cronista, poeta i escriptor. De fet en Just, des de que en va aprendre, quasi no va deixar d'escriure mai...

"Cecília". Minuts Musicals amb nom propi

Diu la Viquipèdia que Santa Cecília "va ser una dama romana, màrtir al segle III per la seva fe cristiana. És venerada com a santa per diverses confessions cristianes, i és la patrona dels músics perquè, mentre s'estava morint, va cantar a Déu." D'aquí que en la seva iconografia la veiem tot sovint acompanyada d'algun instrument musical.

És a aquesta Santa a qui Paul Simon va dedicar la cançó "Cecília", i no a cap possible xicota, companya o parella, per bé que alguns passatges de la cançó ens facin pensar el contrari.

Devoció de fe o sacrilegi, "Cecília" és una de les grans cançons de Simon and Garfunkel.

Les cites dels llibres. "Tots els noms", de José Saramago

És curiós com els llibres de casa nostra, els que reposen i acumulen pols a les llibreries, parlen de nosaltres! I no em refereixo només al que amaguen les seves pàgines, també em refereixo a com, quan i perquè van arribar a casa nostra!

Un bon exemple és el llibre d'avui, "Tots els noms" (Edicions 62, 1999) de José Saramago. Aquest va ser el llibre del Sant Jordi de 1999 que li vaig regalar a la Sira, i la data, però sobretot la dedicatòria que li vaig fer (i que ara no reproduiré perquè, com deia l'ara entrevistat president Pujol, "això no toca!") donen prou pistes de perquè aquest llibre, i no qualsevol altre!

Resulta que al Sant Jordi de 1999 el primer embaràs d'una joveníssima Sira ja era prou evident, i a banda de les lectures temàtiques, a casa sobretot agafava velocitat el ball de noms que podríem posar a la criatura que estava en camí...

D'aquí que l'elecció fos "Tots els noms", i tot i que en la novel·la el Registre Civil forma part del decorat, i els noms de la trama, aquesta no és una novel·la sobre la paternitat.

El llibre conté una cita breu i, alhora, inquietant:

"Saps el nom que et van donar
però no saps el nom que tens."
Llibre de les evidències

Resulta impossible no preguntar-nos, després de llegir aquesta cita, qui som, i si el nostre nom és el que hauríem de tenir...

A la criatura, per cert, finalment li vam posar Clàudia.

Reines per un dia?

Els gestos, ja ho sabem, com les presències o les paraules, a vegades brillen per la seva absència, i hi ha absències que són enlluernadores!

Va ser el cas de l'absència de la reina Letícia a la final de la copa de futbol que duu el seu títol nobiliari. Perquè la reina Letícia, i perquè no acompanyada del rei Felip VI, no va assistir a la final de la Copa de la Reina?

La seva presència hauria estat un gest de suport a l'esport femení, especialment ara que viu un moment especialment dolç i, sobretot, de transició cap a la professionalització.

És clar que si ens creiem de debò l'esport femení i la seva professionalització, qui també hi hauria d'haver assistit és el màxim representant del futbol espanyol, el president de la Real Federación Española de Fútbol.

I són moltes més les absències, molta més la representació institucional que, en aquella final, es va trobar a faltar, va brillar per la seva absència. Una llàstima, una ocasió perduda.

A falta de reina van ser les jugadores del Barça, flamant campió de quasi tot aquesta temporada, les que es van posar, i lluir, literalment la corona, al terreny de joc i a la sala de premsa!

Reines per un dia? Sí, reines per un dia i, encara millor, històriques i llegendàries per a l'eternitat!

Osaka com a símptoma

Naomi Osaka és una jove i prometedora tennista, actualment la número dos del rànquing mundial. Aquesta setmana ha estat, sorprenentment, baixa del torneig de Roland Garros sense haver perdut cap partit, ni tan sols sense trepitjar la terra batuda; ha estat baixa per no voler trepitjar la sala de premsa.

Osaka, professional del tennis, diu passar-ho malament a les sales de premsa, patint fins i tot, algunes vegades, atacs d'angoixa, i veient afectada negativament la seva salut mental. El tema, doncs, no és menor!

El problema és que, per contracte, la seva participació als torneigs de tennis, també el Roland Garros, inclou l'obligatorietat de fer rodes de premsa i la negativa a fer-ho pot suposar-li sancions i fins i tot l'expulsió del torneig. Després de negar-se a sortir davant la premsa, Osaka va decidir abandonar el prestigiós torneig sobre terra batuda.

El seu cas, també les seves circumstàncies, ens haurien de fer reflexionar sobre l'exposició, en alguns casos sobre exposició pública a la que que alguns professionals, no només Osaka, estan sotmesos. Quants esportistes, quants escriptors, quants tants altres bons professionals preferirien estalviar-se, algunes vegades, parlar en públic? I no per mandra, precisament...

Pot semblar una bestiesa, però ni de bon tros és. I si parlar en públic és part inherent de la feina, doncs es treballa, naturalment, però en molts casos és quelcom afegit. D'algú que escriu podem esperar que faci bons llibres, d'algú que toca un instrument que faci bona música,  o d'algú que juga a futbol, que faci bones jugades, però potser no podem exigir-los, sempre, que s'enfrontin a parlar en públic si això els li genera estrès i angoixa.

Si Osaka és molt bona jugant a tennis, no s'hauria de veure's perjudicada per no voler, sempre, sortir a la sala de premsa.

Si volem respectar la diversitat, si diem ser sensibles als problemes de salut mental, podríem començar per flexibilitzar aquestes qüestions i cercar altres fórmules que, en el seu cas, li permetin igualment respectar el contracte i exercir el contacte amb la premsa. D'alternatives, en aquest cas, n'hi ha moltes.

A més, a vegades és millor no tenir res a dir que omplir una compareixença amb frases tòpiques buides de contingut. És clar que aquest és un altre tema...

El barco de la plaça, el transatlàntic del barri

El barco de la plaça del Barco del barri de Santa Eugènia de Girona ha anat a menys, per resignació momentània (?), quan no indignació, dels seus veïns i veïnes.

La plaça de Santa Eugènia és un dels centres neuràlgics d'un barri que al seu dia va ser poble, i ja fa molts anys que diferents barcos hi han amarat, per gaudi de la mainada, de la mainada de cada moment!

El barco de la plaça s'ha anat canviant al ritme de les normatives que regulen els jocs infantils urbans i del desgast que han anat patint, i la darrera renovació, amb una barqueta més que un barco, ha generat certa controvèrsia, i alguna que altra riota, entre els veïns i veïnes del barri.

La nova barqueta ha animat la confrontació política entre el govern i l'oposició municipals, i ens ha entretingut a propis i estranys... Però sincerament, aquesta nova barqueta és, possiblement, el més petit dels problemes que, lamentablement, arrossega encara sense solució el barri de Santa Eugènia, i segurament el problema més gran és el de la seguretat, amb reiterats incidents de baralles i actes vandàlics, els darrers la crema d'uns contenidors i cotxes, i l'enèsima baralla al carrer.

Més enllà de la Girona de postal i aparador (molts tancats, d'altres sobrevivint, i uns darrers esperançats amb noves obertures), la ciutat pateix importants problemes de convivència i seguretat, i Santa Eugènia n'és un dels principals epicentres. L'associació veïnal ja no sap quin verb més conjugar, ni a qui conjurar en les seves crides per posar-hi remei, o com a mínim posar-hi fre. Brams d'ase no arriben al cel, i els de l'AAVV no semblen arribar a qui correspongui de l'Ajuntament...

A la plaça del Barco hi ha una barqueta petita, cert, però al barri hi ha un transatlàntic embarrancat de dimensions descomunals que és impossible no veure'l, per poc que hom giri la mirada cap aquest eugenial barri.

La solució, ben segur, ni és fàcil ni és simple, però no per això s'ha de defugir; ans al contrari. Girona no es pot permetre que Santa Eugènia, amb el seu barco, o la seva barqueta, naufragui...