El divendres de la setmana passada una
jornada de Mifas va cloure la
celebració dels seus
40 anys d'història, una història marcada per la
lluita dels
drets de les
persones amb
discapacitat física,
orgànica i
sensorial, una lluita per la
inclusió, i contra les
barreres físiques i
mentals, també
legislatives, que avui encara
dificulten la seva
inserció social i laboral, la seva
plena inclusió.
La
jornada ens va permetre
reflexionar sobre els
canvis que s'han produït al llarg d'aquests darrers
quaranta anys, de la mà de l'escriptor
Antoni Puigvert, debatre sobre la resposta política a les seves necessitats, amb l'incombustible
Quim Nadal, l'ex consellera
Anna Simó i l'ex diputat, i actual director de la
Dincat,
Carles Campuzano, i sobretot ens va permetre
motivar-nos, i fins i tot
emocionar-nos un xic, amb la
vitalitat de
l'esportista andorrà
Albert Llovera.
Reposada i
digerida la jornada,
afloren, especialment per mi,
quatre reflexions:
La
primera reflexió és sobre un concepte que l'
Albert Carbonell,
president de
Mifas, va voler expressar, diria, deliberadament: el
paternalisme. En la seva defensa dels
drets i les necessitats de les
persones amb discapacitat Mifas, com tantes altres
entitats socials, ja fa anys que
no demanen permís sinó que
exigeixen el que és
just. Roman encara una visió
condescendent i
paternalista, la que fa dir "
pobrets", potser amb la millor de les
intencions i des del
cor, però no és ni ha de ser aquesta la
visió, ni la
qüestió...
La
segona reflexió la va transmetre, a la seva manera, tan
apassionada com, a vegades,
desordenada, i sempre
vital, l'esportista
Albert Llovera, i té a veure amb la
importància de les
adaptacions. Som molts els qui necessitem
adaptacions per
circular per la vida, com a mínim tothom que necessita i duu
ulleres! Ell, com tantes altres persones amb
discapacitat física, les necessita per a moltes coses més, algunes de
primera necessitat per al seu
dia a dia, d'altres per
gaudir de les
seves passions, com
l'automobilisme. Pot una persona com ell,
paraplègic de mig tors per avall,
pilotar un
cotxe de
rally? Amb
adaptacions sí, tal i com ha demostrat, però ell
no s'hi ha conformat, amb això... Si pot pilotar,
pot aleshores
competir amb la
resta de pilots aparentment
no discapacitats? L'
adaptació al cap i a la fi és una
solució tècnica que requereix, naturalment,
inversió,
investigació i
personalització; però
l'adaptació no és un
a finalitat en ella mateixa, sinó que és només el
mitjà; és el mitjà per per tal de
garantir la igualtat d'oportunitats.
Llovera va trobar
més resistència en que
acceptessin que
podia competir amb les persones "
normals" que
no dificultats per trobar
solucions tècniques a les adaptacions...
La
tercera reflexió, també manifestada per
Albert Llovera, és la
importància, també per a les persones amb
discapacitat física, especialment per a les persones amb discapacitat física, de
mantenir una vida activa, de
fer exercici físic. Mantenir-se actiu, va venir a dir, no només
millora la qualitat de vida, també ha
augmentat l'esperança de vida atribuïdes a algunes
discapacitats... Llovera, és evident, és un
esportista nat, ja ho era abans de l'accident (precisament en una prova esportiva) i no ha deixat de ser-ho després.
I finalment la
quarta reflexió,
retro alimentada i compartida a la
jornada de Mifas amb molts dels
assistents entre
entrepans,
mini croissants i
brunyols de bacallà; una
reflexió que va més enllà del
món de les persones amb discapacitat, que és més
general de sector, del de
l tercer sector social, i que
deixo anar en forma de
pregunta:
en quin moment vam deixar-nos trepitjar definitivament per l'administració?
La
contribució de Mifas al llarg d'aquests
quaranta anys és
impagable; han
trencat barreres físiques i
mentals, han
contribuït a fer una
societat, la nostra, més
accessible i inclusiva per a
tothom, no només per a les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial; i
seguiran fent-ho durant molts anys més, veient la
feinada que encara ens resta fer col·lectivament en matèria
d'inclusió social i laboral, d'
accessibilitat i de
mobilitat.
Moltes gràcies Mifas, i per molts anys!
