dilluns, 31 de març del 2025

Fòrum Ciutadà Girona 2100: (Re)construir Girona des dels barris


Divendres de la setmana passada, en el marc del Fòrum Ciutadà Girona 2100, vaig exposar, com a president de la Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona (CAV Girona), la necessitat de repensar el paper dels barris en la governança de la ciutat. Girona ha d'avançar cap a un model més descentralitzat, on la participació ciutadana sigui real i efectiva, i on els barris tinguin un rol determinant en la planificació i gestió dels recursos.

Aquestes són les idees que, amb altres paraules, vaig desenvolupar.

Suport als Centres Cívics i condemna de les destrosses al Centre Cívic Onyar

En primer lloc, vaig voler expressar la nostra condemna pels danys soferts pel Centre Cívic Onyar i manifestar el suport de la CAV Girona a tot el personal, usuaris i entitats que fan vida en aquest espai i en la resta de centres cívics de la ciutat. Aquests equipaments són fonamentals com a espais d'acollida, educació, cohesió i participació comunitària.

Els Centres Cívics: xarxa de proximitat i dinamització

Des de la creació del primer Centre Cívic a Sant Narcís el 1989, Girona ha consolidat una xarxa que actualment compta amb vuit Centres Cívics i 21 Espais Cívics i Locals Socials. Aquests espais han esdevingut pilars fonamentals per a la dinamització dels barris, fomentant la col·laboració veïnal i acostant serveis a la ciutadania.

De cara al futur, cal aprofundir en la descentralització municipal per tal que aquests equipaments no només acullin activitats socials i culturals, sinó que esdevinguin també centres de gestió i planificació territorial.

Els barris com a eixos de vertebració urbana

Tal com vaig remarcar en la meva intervenció, "els barris no han de ser només un element de divisió territorial, sobretot han de guanyar pes i importància en la vertebració de la ciutat en clau de gestió dels recursos i serveis, planificació urbanística, participació ciutadana i cohesió social". 

Així doncs, els barris no han de ser simples divisions administratives, sinó autèntics motors de gestió de la ciutat. La seva importància rau en la capacitat d'influir en aspectes clau com la planificació urbanística, la distribució de recursos i serveis, la participació ciutadana i la cohesió social.

Cap a una participació ciutadana real i efectiva

El model actual de participació ciutadana no pot reduir-se a votar cada quatre anys ni a processos limitats per imperatiu legal. Ha de ser un diàleg continu i estructurat entre les entitats veïnals, la ciutadania i les administracions. Aquest diàleg ha d'incloure:

  1. Accés a la informació sobre temes que afecten la ciutat (urbanisme, educació, residus, mobilitat, etc.).
  2. Interacció amb les administracions i altres agents socials per generar propostes i debatre estratègies.
  3. Participació en la presa de decisions, encara que no siguin vinculants, per assegurar que la veu de la ciutadania sigui escoltada.
  4. Seguiment i avaluació de les decisions, per garantir-ne la transparència i efectivitat.

Propostes per una governança més participativa

Finalment, vaig apuntar dues mesures que permetrien avançar en aquest model de governança més participativa:

    • Reforçar la figura de la regidoria de barri, dotant-la de competències executives i d'un pressupost propi per a una gestió més eficient.

    • Potenciar els consells de barri, donant-los d’estructura, competències i recursos perquè puguin esdevenir veritables espais de decisió col·lectiva.

Construir la Girona del 2100 passa, necessàriament, per donar-los el protagonisme que mereixen.

Els barris són l'escala idònia per connectar territori i societat, la complexitat del territori i la complexitat de la societat. 

dissabte, 29 de març del 2025

Home. Minuts Musicals que xiulen


Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó popularitzada sobretot gràcies a un anunci de cotxes, tot i que el títol de la cançó és "Home", casa. No sé si el ganxo, més enllà de l'alegre i encertada melodia, és transmetre la idea que el cotxe anunciat és "casa"...

"Home", de la banda de folk Edward Sharpe and the Magnetic Zeros, és un cant alegre i optimista cançó d'amor que reivindica que "casa" no és estrictament un lloc i espai físic, sinó, com diu la lletra, "La casa (la llar) és allà on estic amb tu"...

En aquesta cançó, a més, el xiulet és el primer que se sent... Què més podem demanar?



divendres, 28 de març del 2025

Així comença... "Soldados de Salamina"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Soldados de Salamina" (Tusquets Editores, 2001), de Javier Cercas, que va ser tot un fenomen literari, primer, i posteriorment cinematogràfic, gràcies a la pel·lícula de David Trueba

Tant el llibre com la pel·lícula em van encantar, i és que aquest relat, basats en fets reals, de l'infructuós afusellament de Rafael Sánchez Mazas, fundador de la Falange Española i autor de l'expressió "¡Arriba España!", humanitza una de les manifestacions menys humanes que hem creat els humans: la guerra.

 "Soldados de Salamina" és un llibre comença així:

"Fue en el verano de 1994, hace ahora más de seis años, cuando oí hablar por primera vez del fusilamiento de Rafael Sánchez Mazas. Tres cosas acababan de ocurrirme por entonces: la primera es que mi padre había muerto; la segunda es que mi mujer me había abandonado; la tercera es que yo había abandonado mi carrera de escritor. Miento. La verdad es que, de esas tres cosas, las dos primeras son exactas, exactísimas; no así la tercera. En realidad, mi carrera de escritor no había acabado de arrancar nunca, así que difícilmente podía abandonarla. Más justo sería decir que la había abandonado apenas iniciada. En 1989 yo había publicado mi primera novela; como el conjunto de relatos aparecido dos años antes, el libro fue acogido con notoria indiferencia, pero la vanidad y una reseña elogiosa de un amigo de aquella época se aliaron para convencerme de que podía llegar a ser un novelista y de que, para serlo, lo mejor era dejar mi trabajo en la redacción del periódico y dedicarme de lleno a escribir. El resultado de este cambio de vida fueron cinco años de angustia económica, física y metafísica, tres novelas inacabadas y una depresión espantosa que me tumbó durante dos meses en una butaca, frente al televisor. Harto de pagar las facturas, incluida la del entierro de mi padre, y de verme mirar el televisor apagado y llorar, mi mujer se largó de casa apenas empecé a recuperarme, y a mí no me quedó otro remedio que olvidar para siempre mis ambiciones literarias y pedir mi reincorporación al periódico."

dijous, 27 de març del 2025

Vamos a contar mentiras, tralará


Segurament María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho van cantar, tant o més que jo, de petites a l'escola quan anaven d'excursió amb l'escola, la cançó "Vamos a contar mentiras", aquella que començava així:

"Ahora que vamos despacio
Ahora que vamos despacio
Vamos a contar mentiras, tralará
Vamos a contar mentiras, tralará
Vamos a contar mentiras

Por el mar corren las liebres
Por el mar corren las liebres
Por el monte las sardinas, tralará
Por el monte las sardinas, tralará
Por el monte las sardinas"

La cançó, innocent i divertida, no era més que un entreteniment per fer més curt el viatge en autobús quan anàvem d'excursió, tot i que per algunes persones potser va ser tot un descobriment i, sobretot, un aprenentatge en l'art de mentir, una capacitat que, certament, es pot entrenar.

Mentir requereix memòria, una bona dosi de cara dura i una certa habilitat i capacitat de control emocional. Més enllà de la meva memòria i de la duresa de la meva cara, a mi quasi sempre em delata, quan vull mentir o com a mínim dissimular, la meva comunicació no verbal i, en concret, l'expressió de la meva cara; sí, jo soc d'aquells que amb la cara paga...

María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho em van semblar molt entrenades en l'art de mentir, l'altre dia en les seves compareixences al Congrés de Diputats en la comissió sobre la Operació Catalunya; tan entrenades que me les vaig imaginar en un possible gag de Polònia cantant a duo, precisament, aquesta cançó de les mentides, això sí, amb la lletra adaptada, en aquest cas per gentilesa de la intel·ligència artificial i un parell d'indicacions:

"Ahora que estamos en sede,
ahora que estamos en sede,
vamos a contar mentiras, tralará,
vamos a contar mentiras, tralará,
vamos a contar mentiras.

Yo no supe nada de esto,
yo no supe nada de esto,
ni informes ni policías, tralará,
ni informes ni policías, tralará,
ni informes ni policías.

Nunca hablé con Villarejo,
nunca hablé con Villarejo,
ese audio es pura envidia, tralará,
ese audio es pura envidia, tralará,
ese audio es pura envidia.

No existía un plan secreto,
no existía un plan secreto,
todo son sucias patrañas, tralará,
todo son sucias patrañas, tralará,
todo son sucias patrañas.

Las cloacas son un cuento,
las cloacas son un cuento,
no hay ni un dato que lo diga, tralará,
no hay ni un dato que lo diga, tralará,
no hay ni un dato que lo diga.

La Operación Cataluña,
la Operación Cataluña,
fue un invento, qué manía, tralará,
fue un invento, qué manía, tralará,
fue un invento, qué manía.

Y aunque todo se ha escuchado,
y aunque todo se ha escuchado,
¡aquí nadie va a la trena! Tralará,
¡aquí nadie va a la trena! Tralará,
¡aquí nadie va a la trena!"

La cançó original acaba així:

"Ahora que vamos deprisa
Ahora que vamos deprisa
No contamos más mentiras, tralará
No contamos más mentiras, tralará
No contamos más mentiras"

Em sembla que ni María Dolores de Cospedal ni Alicia Sánchez-Camacho, per ràpid que vagin, no tenen ganes de deixar de mentir. Una altra cosa serà si les seves mentides s'acaben elevant a la Fiscalia General de l'Estat...

dimecres, 26 de març del 2025

Per pocs anys!...


Ja fa cinc anys que la Sira Covid persistent. Ja fa cinc anys que la Sira arrossega la Covid persistent, que l'acompanya, dia sí, dia també, en totes i cadascuna de les activitats de la seva vida diària, sense treva, sense pausa

I sí, alguns dies són més bons que d'altres, i al llarg d'aquests cinc anys en algunes qüestions hi ha hagut una millora; i sí, potser si la veieu, alegre i riallera com és ella de natural, potser pensareu "però si la veig molt bé!"... Una cosa és que la veieu bé, altra que estigui curada. Perquè curada, curada, de la Covid persistent, la Sira, com tantes altres persones afectades, no ho està.

Al llarg d'aquests cinc anys el que la Sira ha hagut d'aprendre, ves quin remei, és a conviure amb la malaltia i amb totes les seves manifestacions, molèsties i limitacions, a conviure'hi per intentar fer vida amb el màxim de normalitat, i alhora acceptar les inevitables renúncies, algunes doloroses.

Aquesta és una Covid persistent i així la volem seguir anomenant; persistent de persistir (durar llarg temps), però no permanent ni crònica, amb el desig, i la voluntat, que pugui remetre, que perdi intensitat, que desaparegui del mapa i, sobretot, del seu cos!

Ahir, que feia cinc anys que arrossega i conviu amb la Covid persistent, no li vaig dir "per molts anys" sinó "per pocs anys!", i després vaig afegir-hi, "o encara millor, per cap més!"

dimarts, 25 de març del 2025

"Urruti, t'estimo!"


El 24 de març de 1985 era diumenge, dia de futbol; bé, els diumenges, per a mi, a partir d'una certa edat van ser, sobretot, dia de mirar esports, tots els esports que es podien mirar, aleshores, per la televisió, en obert: motociclisme, automobilisme, bàsquet, futbol... La del diumenge era, sobretot, tarda de futbol i,  en el meu cas i com tants altres, especialment tarda de futbol i ràdio. Hi ha setmanes que de futbol, avui, pràcticament n'hi ha cada dia, però això és un altre tema...

El 24 de març de 1985 jo tenia 10 anys; no recordo què vaig fer exactament aquell dia podria haver-hi altes probabilitats que, amb la meva mare i el meu germà, anéssim a dinar a Cantallops, a casa dels avis... Sí que recordo haver escoltat la mítica expressió de Joaquim Maria Puyal, tot i que no recordo si en directe o posteriorment, i sobretot recordo que durant molts anys vaig tenir penjat a la meva habitació un pòster d'aquell Barça campió de la Lliga 1984-85.

Aquella aturada, aquell penal aturat al Valladolid que ens va donar una lliga, acompanyat segons després d'una energètica i estètica botifarra, va elevar a Urruti a la categoria de mite, i amb l'expressió d'en Puyal, aquest mite va entrar directament als nostres cors, com una pilota que entra irremeiablement a la porteria per a fer gol!

Urruti, nascut a Sant Sebastià, va debutar amb la Reial Societat, tot i que al club de la seva ciutat va viure a l'ombra de dos altres grans porters: Artola, amb qui posteriorment, coincidiria al Barça, i el mític Arkonada, que a banda de treure-li la titularitat de la porteria dues temporades després que Artola se n'anés al Barça, també li va prendre la titularitat de la porteria de la selecció espanyola. Amb l'eclosió i consolidació d'Arkonada a la Reial Societat, Urruti se'n va anar cap a Barcelona l'any 1977 per jugar el RCD Espanyol.

Valorat i estimat allà on va jugar, tant a la Reial Societat com a l'Espanyol, va ser al Barça on es va convertir en llegenda, gràcies al seu caràcter i al seu carisma, i sobretot gràcies a aquest penal. Va arribar al Barça l'any 1981 i, tot i lesionar-se a l'inici de la temporada, quan es va recuperar va convertir-se ja en el porter titular del Barça que va aixecar la Recopa d'Europa l'any 1982.

Si aquell penal aturat, que va valer una lliga, va ser el cim d'aquell Barça entrenat per Terry Venables, la fatídica final de la Copa d'Europa de Sevilla, l'any 1986 contra l'Steaua Bucarest, va representar no només el declivi d'aquell equip, també va representar l'inici de la seva sortida del Barça i retirada del futbol, amb l'arribada de Zubizarreta. Retirat del futbol, recordo que Urruti va obrir, com era habitual entre els jugadors retirats de l'època, una botiga de roba esportiva i un concessionari de cotxes, i va seguir més o menys vinculat al Barça i al món de l'esport.

Francisco Javier González Urruticoechea, Urruti, va morir tràgicament a finals de maig de 2001 víctima d'un accident de trànsit, a l'edat de 49 anys. Urruti es va morir, però la seva llegenda segueix ben viva i el seu record, expressat amb aquest "Urruti, t'estimo!", és etern...

dilluns, 24 de març del 2025

Comunicat de la CAV Girona arran dels incidents i desperfectes que han afectat el Centre Cívic Onyar


La Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona ahir vam fer i publicar aquest comunicat:

Comunicat de la CAV Girona arran dels incidents i desperfectes que han afectat el Centre Cívic Onyar

La Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona (CAV Girona) condemna amb fermesa els greus incidents que han tingut lloc recentment al Centre Cívic Onyar de Girona. L'atac a aquest equipament municipal, amb actes vandàlics i destrosses, suposa un greu atemptat contra la convivència i la cohesió social a la nostra ciutat.

Els centres cívics tenen un paper essencial en la vida comunitària dels barris, proporcionant espais d'acollida, formació i participació per a persones de totes les edats i orígens, i esdevenint punts de trobada que fomenten el diàleg, la integració i la cooperació entre veïns i veïnes, vertebrant també el treball de moltes entitats. Qualsevol atac contra aquests espais és un atac contra el teixit social que ens uneix com a comunitat.

Demanem a les autoritats que adoptin les mesures necessàries per evitar que fets com aquests es tornin a repetir, garantint la seguretat d'aquests equipaments i la protecció de les persones que hi treballen i que en fan ús. Al mateix temps, fem una crida a la responsabilitat col·lectiva per preservar aquests espais com a llocs de convivència i respecte mutu.

Des de la CAV Girona reafirmem el nostre compromís amb la defensa i la promoció dels centres cívics com a eina fonamental per enfortir els vincles entre la ciutadania i construir una societat més cohesionada i solidària.

Girona, 23 de març de 2025

dissabte, 22 de març del 2025

Bésame Mucho. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, avui em prenc una petita llicència, com també faré altres dies, ja que en comptes de compartir cançons que en algun moment contenen música xiulada, són versions xiulades de cançons populars.

I la d'avui és "Bésame Mucho", un mític bolero compost per la compositora i pianista mexicana Consuelo Velázquez, una cançó molt versionada, i també xiulada amb gran talent, com aquestes dues mostres!



divendres, 21 de març del 2025

Així comença... "Dona de teatre"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que relata la vida i obra, bé, més aviat obres, d'una de les grans actrius gironines (també catalanes), Cristina Cervià Sancho, que dies enrere va fer sis anys que ens va deixar. "La Cervià" no només va ser una militant del teatre, també del teatre fet des de la perifèria barcelonina, tot un atreviment digne d'una gran actriu.

Diria que la primera obra que li vaig veure interpretar va ser l'any 1991 amb "L'hort dels cirerers", de Txékhov, amb el Talleret de Salt, tot i que la recordo més a "Els fruits saborosos", de Josep Carner, de 1996.

El llibre "Dona de teatre" (Editorial Gavarres i Fundació Valvi, 2022), escrit per Núria Martí Constans, comença així:

"Si soc actriu és per culpa d'aquest senyor de cabell blanc, que és el meu pare." Amb aquestes paraules, Cristina Cervià responia la pregunta d'un espectador a la Sala La Planeta de Girona, en un col·loqui postfunció. Li havien demanat d'on li venia la passió pel teatre. Mentre parlava, la Cervià assenyalava l'altre Cervià, l'home alt i canós que era entre el públic.

Joan Cervià Grabalosa neix el 1937, en plena Guerra Civil, al número divuit del carrer del Progrés de Girona -l'actual carrer Nou-, molt a prop de la fàbrica tèxtil Grober, llavors la indústria més important de la ciutat. El pare se li mor quan ell té quinze dies i la mare desapareixerà, de manera que són els avis materns i un oncle els que se'n fan càrrec. El febrer de 1939, però, els Grabalosa han de deixar casa seva. La guerra s'acaba i Girona ha estat durament bombardejada per l'aviació italoalemanya, aliada de Franco. Els republicans es retiren in extremis i apliquen la política de terra cremada. Amb tot plegat, el carrer del Progrés és el sector de la ciutat més devastat: les flames devoren la Grober i també altres negocis, com ara els Almacenes Llens, la botiga de teixits dels Comadira, de militància carlina. El foc arriba al número divuit, encara que no és un objectiu concret, i la família, doncs, amb el nen Cervià, n'ha de marxar. Aviat s'instal·len tots en una finca amb entrada al carrer de Germans Busquets, un carreró sense sortida a la part alta de la Rambla de la Llibertat, però amb balcons que miren aquest passeig arbrat. Als anys quaranta i als cinquanta, a Girona, tot passa a la Rambla, l'avinguda que comença a prop del Pont de Pedra i que baixa en paral·lel al riu Onyar. És allà -i al que llavors es diu Carreró Álvarez- on creix Joan Cervià. 

dijous, 20 de març del 2025

Vivint entre Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis. Entrevista a Josep Martínez Soler


Si la mítica cançó de Sopa de Cabra "L'Empordà" comença dient, referint-se a en Siset, "nascut entre Blanes i Cadaqués", si en féssim una sobre en Josep Martínez Soler podria començar així: "vivint entre Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis"...

Dic viscut perquè néixer va fer-ho, oficialment, com tantes persones de diferents generacions que van néixer a l'Hospital Dr. Josep Trueta, aleshores anomenat Hospital Álvarez de Castro, a Sant Gregori, ja que aleshores fins allà arribava el seu terme municipal.

Al llarg de la seva vida en Josep Martínez ha viscut a Sarrià de Ter i a Sant Julià de Ramis, però sobretot ha fet vida (que no és exactament el mateix), a Sarrià de Ter, implicant-se en moltes entitats: l'AMPA de l'Escola Montserrat, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, la (tristament desapareguda) Penya Blaugrana de Sarrià de Ter, l'Associació Cultural Ona Sarrià, etc.

És clar que després d'una vida social tan llarga, prolífica i activa, en Josep Martínez ara sobretot gaudeix invertint hores entre l'hort i l'olivar, per la qual cosa algunes vegades, com en Siset de la cançó, també està tocat per la tramuntana...

De tot això i molt més en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dimecres, 19 de març del 2025

La cremà que necessita el país Valencià


Les Falles de València, salvant les distàncies com les "chirigotas" de Cadis, són un gran termòmetre de la realitat, en la mesura que la crítica, la ironia i fins i tot la sàtira són part intrínseca de la seva naturalesa. A les Falles de València d'enguany els efectes de la dana hi són ben presents, tant els efectes de solidaritat (sols el poble salva al poble) com els polítics per la mala gestió, centrats sobretot tot i que no exclusivament, en la figura del president Mazón.

A l'exposició de ninots n'hi havia un dedicat al president valencià amb aquest text que l'acompanyava:

"Ja no eres molt honorable
Eixe privilegi has perdut
Per estar tantes hores
Aquell dia desaparegut

Ja no eres molt honorable
I sempre a l'esquena portaràs
Haver deixat les funcions
I al teu poble abandonat

I per això sempre serás
Mazón el SOCARRAT"




Mazón
, però, no només té la capacitat que no mullar-se quan plou, tampoc sembla que s'hagi de cremar (socarrar) gaire, ara, amb l'acord amb Vox per aprovar els pressupostos de la Generalitat valenciana. 

Lluny d'assumir responsabilitats, Carlos Mazón segueix amb la seva fugida endavant, defugint responsabilitats polítiques i mirant d'esquivar les judicials, atribuint-se un indult que el poble, o si més no una important part del poble valencià, li nega, i que Vox li serveix en safata de plata.

Avui les Falles de València cremaran i el foc, a banda de donar la benvinguda a la primavera, no servirà, lamentablement, per fer la neteja que necessita el País Valencià... bé, perdó, la Comunitat Valenciana!

dimarts, 18 de març del 2025

L'esperit competitiu del Barça de Hansi Flick


Potser no va ser tan apoteòsica com aquella nit inoblidable del 12 de març de 1997, la del 5-4 contra l'Atlètic de Madrid en el partit de tornada de quarts de final de la Copa del Rei, la nit del "Pizzi, ¡sos macanudo!" que Joaquim Maria Puyal va immortalitzar. Potser no va ser tan apoteòsica com aquella, però la remuntada del Barça d'aquest diumenge contra els "colchoneros", remuntant un 2 a 0 per acabar amb un 2 a 4, va ser vibrant i espectacular!

Aquella remuntada va servir per no caure eliminats i seguir competint a la Copa del Rei, que finalment es va guanyar. Aquesta remuntada de moment no sabem si servirà per guanyar la lliga; de moment serveix per refermar la primera posició de la lliga, per allunyar més l'Atlètic de Madrid i per guanyar-li la diferència de gols particular, l'anomenat "gol average".

Em meravella, i alhora sorprèn, l'esperit competitiu d'aquest equip; jo, que amb el segon gol de l'Atlètic de Madrid ja em resignava a donar el partit per perdut, aspirant com a molt a l'empat quan el Barça va fer el primer, vaig quedar totalment en fora de joc, assenyalat com tants altres, quan vaig veure com el Barça no només capgirava el marcador, sinó que l'ampliava guanyant-li la diferència de gols, element clau en cas d'empat a punts.

És evident que aquest Barça comet errors defensius i que assumeix riscos i és vulnerable; també és evident que és un equip que, mentalment i futbolística, té la capacitat per compensar amb escreix els errors defensius amb una gran capacitat per marcar gols, per a ser més contundent a l'àrea contrària que vulnerable a la pròpia.

El Barça necessitarà aquest mateix esperit competitiu per eliminar, precisament a l'Atlètic de Madrid, en el partit de tornada de les semifinals de la Copa del Rei, amb l'eliminatòria empatada, per seguir refermant el lideratge a la lliga espanyola i per superar fases a la Champions League, la més immediata, els quarts de final que disputarà contra el Borussia Dortmund.

Certament, el camí fa pujada, però aquesta temporada, a diferència de les darreres, el Barça va ben calçat i, amb independència de si arriba o no a tots els destins desitjats, com a mínim estem gaudint, i de quina manera, del camí!

dilluns, 17 de març del 2025

"Detectoristes", no detectors de metall...


A les sèries de televisió, generalment, la trama sol tenir moments d'alta intensitat i d'acció: un moment dramàtic, un moment intens, un moment d'acció trepidant, un moment de suspens... Com la sal de les patates xips, aquests moments ens atrapen i fan que ens enganxem a la sèrie, consumint capítols un rere l'altre, de la mateixa manera que seguim picant patates xips fins que ja no en queda cap...

També hi ha sèries que plantegen trames menys intenses, fins i tot aparentment insulses, trames en el que sembla que no passi res, o que passi poca cosa i, no obstant això, també ens atrapen. En el meu cas, "Detectoristes" (disponible a 3Cat) en seria el darrer descobriment, i exemple. 

A "Detectoristes", creada per l'actor, director i guionista Mackenzie Crook, el plantejament i la trama són ben senzills: dos amics, l'Andy i en Lance, recorren i pentinen els camps dels voltants d'un poble fictici del comtat anglès d'Essex amb els seus detectors de metalls, buscant tresors amagats.

Entre recerca i recerca, anem coneixent els personatges, les seves relacions, els seus problemes quotidians, les seves frustracions i els seus anhels com passa amb tantes altres sèries, però aquí sense estridències, en una aparença de quotidianitat assimilable a les nostres vides, en les que normalment el nostre dia a dia no és el trepidant ni el d'alta intensitat que dibuixen moltes sèries.

L'encant d'aquesta sèrie són els personatges, especialment els dos protagonistes, i també els secundaris que els acompanyen; i quan la clau són els personatges, i no l'acció, el que sobresurt són els diàlegs, amb els seus silencis, les seves pauses, el seu humor i les seves subtileses. I naturalment els paisatges (un personatge més, que se sol dir, i en aquest cas és realment així), els camps (farcits literalment d'història i d'històries) que ressegueixen amb els seus detectors de metall, que esdevenen una mena de confessionaris i que, certament, amaguen tresors!

La sèrie és entretinguda i les trames, amb un aire de melancolia, interessants i, algunes, fins i tot sorprenents. I el títol, "Detectoristes", és prou revelador, ja que la sèrie tracta dels detectoristes, no dels detectors de metall, que són els aparells...

dissabte, 15 de març del 2025

Goodbye Stranger. Minuts Musicals que xiulen


Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, un gran tema d'un gran disc d'un gran grup: "Goodbye Stranger", del disc "Breakfast in America" del grup Supertramp.

La cançó parla d'un home que defensa el seu estil de vida lliure, independent i sense compromisos emocionals, acomiadant-se de les seves parelles sense remordiments... No sé si, segons com, avui podríem considerar-lo un penques!

Sigui com sigui, "Goodbye Stranger", amb un breu xiulet melòdic, és dels grans èxits de  Supertramp.

divendres, 14 de març del 2025

Així comença... "Informe al difunt"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Informe al difunt" (La Campana, 2008), de Teresa Pàmies, que vaig comprar en una estació de tren, i no és l'únic!

D'aquest llibre, tornant-lo a agafar de la modesta llibreria de casa, n'he descobert dues coses, un parell d'anècdotes personals, que no recordava:

  • que el vaig comprar el 26 de març de 2008 a l'estació de Sants de Barcelona
  • que me'l vaig llegir, o com a mínim començar a llegir, aquell mateix dia al tren en el trajecte de tornada a casa

El punt de llibre que vaig fer servir és un bitllet del tren regional d'aquell mateix dia, picat al matí a un quart tocat de vuit i a la tarda a tres quarts tocats de set, i s'hi observa clarament el traç que hi va deixar el revisor quan em va validar el bitllet.

El llibre és un informe (a manera de carta) que Teresa Pàmies li envia al difunt, al seu marit difunt, Gregorio López Raimundo, figura imprescindible del PSUC en la clandestinitat durant la dictadura franquista. Com diu la contraportada del llibre, "Informe al difunt és un cant a la lluita i a la vida, que en aquest cas són la mateixa cosa".

"Informe al difunt" (La Campana, 2008), de Teresa Pàmies, és un llibre que comença així:

Vas morir la matinada del dissabte 17 de novembre de 2007 amb la mà refredant-se entre les del nostre fill Antonio, que t'havia vetllat al capçal del llit de l'Hospital de l'Esperança. T'hi havien ingressat sis setmanes abans. L'Hospital et podia proporcionar uns tractaments mèdics en unes condicions que no teníem a casa.

Els darrers anys passàvem les dues primeres setmanes d'agost al Balneari Prats. I enguany el tercer dia al balneari, dinant al menjador ple d'estiuejants, vas tenir un mareig amb tremolor, incontinència urinària i pèrdua de l'equilibri. Això va requerir l'assistència immediata de cambrers i comensals que s'alçaren per ajudar-me a traslladar-te a la nostra habitació, que, per sort, era a peu pla i a pocs metres de distància. Els nostres amics Santiago Carrillo i Carme Menéndez es van alçar de la taula veïna i participaren en l'operació de la qual tu eres parcialment conscient, tot dissimulant la humiliació i la vergonya que et produïa el patètic episodi de la senectut i els seus efectes repulsius, més insuportables que el dolor reflectit en el teu rostre convulsionat i lívid. 

dijous, 13 de març del 2025

Barça 2025


El primer equip masculí de futbol del Barça, el Barça de Hansi Flick, encara no coneix la derrota aquest 2025. Després del "novembre de merda", crisi de resultats que es va arrossegar part del desembre, el Barça ha començat l'any 2025 desplegant un bon joc i aconseguint trans resultats. 

La comunió al vestidor es palpa també al camp, com la fortalesa mental d'aquest equip, que està aprenent, tot i la joventut d'alguns dels seus jugadors, a afrontar adversitats dins i fora del camp. Hansi Flick no només ha fet madurar l'equip, en el seu conjunt, també ha sabut recuperar el bon joc que alguns jugadors havien perdut, i ha ordenat tàcticament un equip que ara té clar a què juga en atac, i en defensa.

Ara com ara el Barça és candidat a tot, a la lliga espanyola, remuntant i recuperant el lideratge, a la Copa del Rei, amb una tornada de semifinals contra l'Atlètic de Madrid que promet emocions fortes, i a la Champions League, amb un quadre aparentment favorable i havent desplegat un gran joc en l'eliminatòria de vuitens de final contra el Benfica.

Els mateixos jugadors ja diuen que van a totes, per tots els títols, i entenc que aquesta ha de ser la seva actitud, i fins i tot la "culerada" s'encomana d'aquesta rauxa i ja somia amb un tercer triplet! Afortunadament, Hansi Flick hi posa calma: "cal anar partit a partit i encara queda molta temporada".

Aquest Barça competeix, que és el mínim que li hem d'exigir i, sobretot, amb aquest Barça es gaudeix amb les genialitats de Lamine Yamal, el control de la pilota i del partit de Pedri, el nervi de Raphinha i fins i tot amb la seguretat que Szczesny, sota pals, ha aportat de nou a la defensa.

El Barça de Hansi Flick encara no coneix la derrota aquest 2025, és clar que falta dir-ho i destacar-ho perquè la primera derrota es produeixi, i no ens convindria que es produís, que el pròxim partit és contra un combatiu Atlètic de Madrid aquest diumenge en el campionat de lliga.

Aquest 2025, fins a final de temporada, hem de comptar que el Barça perdrà algun partit, i potser algun partit perdut li costarà algun títol. Veurem fins quan dura aquesta bona ratxa, veurem si aquesta bona temporada es pot farcir amb algun títol, o títols més!

dimecres, 12 de març del 2025

Desencontres a la desena fase


El nou sistema de recollida de residus de Girona té 11 fases; la primera es va iniciar amb la implantació del sistema porta a porta a principis de maig de l'any passat als barris de Sant Daniel, Montjuïc, Pujada de la Torrassa i Campdorà i la darrera s'activarà, previsiblement, a finals d'abril d'enguany amb la implantació dels contenidors intel·ligents als barris de Font de la Pólvora, Mas Ramada, Grup Sant Daniel i Vila-roja.

El canvi de model és complex per la diversitat de sistemes de recollida (porta a porta, contenidors intel·ligents, àrees temporals, àrees d'emergència i recollida comercial) i per l'elevada població que ha de donar servei, una ciutat de més de cent mil habitants. El canvi, inevitablement, està estressant la ciutat en general, i els barris, en particular, agreujant fenòmens ja existents com el "turisme d'escombraries".

El barri de Pont Major forma part, juntament amb Pedret, Sant Ponç i una part de Fontajau, de la desena fase de la implantació del nou sistema de recollida de residus, en el nostre cas amb contenidors intel·ligents. Aquesta fase inicialment s'havia d'iniciar el mes d'abril, però l'ajuntament va avançar un mes la fase, preveient començar-la el 10 de març. El cas és que, finalment s'ha optat per posposar l'inici d'aquesta desena fase una setmana i iniciar el canvi de model el dilluns 17 de març.

Un dels requisits imprescindibles per iniciar una fase és que la majoria d'habitatges disposin, en el cas de la implantació dels contenidors intel·ligents, les targetes magnètiques que els permet obrir, i en el cas del barri de Pont Major el percentatge de recollida d'aquestes targetes és alarmantment baix; això representa un problema perquè, tot i que la implantació sigui progressiva, de manera que durant uns dies conviuen contenidors oberts i contenidors intel·ligents, tots aquells veïns i veïnes que no disposin de les targetes magnètiques no podran obrir els contenidors, a risc d'acumular més escombraries a terra, al voltant dels contenidors.

Aquest escenari l'AV Pont Major el va preveure i comunicar a l'Ajuntament de Girona en una reunió prèvia a la reunió informativa veïnal del canvi de model, apuntant que possiblement caldria fer més accions d'informació de les previstes per assegurar que les targetes arribessin, si no a tots els habitatges, sí a una immensa majoria.

Entenent que aquesta és una situació excepcional (en altres barris els percentatges de recollida de targetes abans de la implantació dels contenidors intel·ligents han estat notablement superiors), confio que l'Ajuntament prengui mesures excepcionals, per vetllar que el màxim nombre d'habitatges disposin de les targetes magnètiques, que tots els habitatges del barri trobin (recullin) la seva targeta, que la immensa majoria dels veïns i veïnes puguin obrir els contenidors intel·ligents quan aquests ja siguin a peu de carrer.

dimarts, 11 de març del 2025

No és només una qüestió d'altura


Al barri de Pont Major de Girona tenim uns quants fronts oberts; per fronts em refereixo a conflictes, necessitats o demandes no cobertes o no resoltes, tot i que alguns d'aquests fronts sembla que estan en el camí de resoldre's satisfactòriament.

Fent un repàs ràpid d'aquests fronts oberts, en destacaria:

  • El turisme d'escombraries i la implantació, teòricament a partir d'ahir (?), del nou model de recollida d'escombraries amb contenidors intel·ligents.
  • El futur del batxillerat a l'institut Narcís Xifra i Masmitjà; aquest tema, a l'espera de confirmació o anunci oficial, sembla prou ben encaminat.
  • Les obres de consolidació dels balcons / accessos del bloc d'habitatges del passeig Sant Joan Bosco 38, que sembla que avancen a batzegades.
  • Les voreres malmeses, inacabades o inexistents al barri, un mal endèmic que arrosseguem mandat rere mandat.
  • N'hi ha més, la llista és més llarga...

Va ser parlant precisament de les voreres amb l'Ajuntament, en una reunió a mitjans de febrer, que l'AV Pont Major ens vam assabentar de l'aprovació inicial del Pla de Millora Urbana (PMU) Destil·leries I, que preveu la reurbanització de dues parcel·les per a construir-hi fins a 441 habitatges, en blocs d'entre baixos i 4 fins a baixos i 8 pisos.

L'anunci ens va agafar per sorpresa i a contrapeu, i amb pocs dies disponibles per conèixer bé i estudiar la proposta i presentar-hi al·legacions, que vam haver de preparar i presentar a correcuita. No entenc per què ningú de l'Ajuntament, ni la regidora de barri, ni el regidor de planejament ni l'alcalde ens va dir res a l'AV Pont Major, com a mínim, just després de l'aprovació inicial, en la Junta de Govern Local de 3 de gener de 2025, d'aquest PMU. 

Un planejament d'aquesta magnitud no pot passar desapercebut, com si res, ni per l'AV Pont Major ni per al barri. Una tramitació tan important no pot avançar amb la mínima informació pública exigible, la publicació al Diari Oficial de la Província i als mitjans locals en forma d'edicte; una aprovació d'aquest calibre i abast requereix, entenc, la informació prèvia a l'AV Pont Major i la informació pública a tot el barri.

La informació prèvia a l'AV Pont Major no va ser-hi; el tema va sortir com un element col·lateral mentre parlàvem de les voreres; la informació al barri, encara esperem que es faci.

Em dol, com a veí i com a membre de l'AV Pont Major, aquesta manca de diligència i interès de l'Ajuntament respecte a un tema cabdal, respecte a un planejament que generarà un gran impacte en el barri. Un impacte urbanístic, arribant a alçades inaudites a Pont Major, de fins a vuit plantes d'altura més els baixos, i un impacte social, augmentant en més del 50 % el nombre d'habitatges del barri, generant una zona que tindrà una elevada (i no desitjada) densitat.

El barri de Pont Major ja va viure una sacsejada semblant quan el barri va doblar de cop i volta la població quan es van construir els pisos del Grup Pont Major, amb tot el que va representar a escala urbanística i social; ara, precisament just al costat d'aquests habitatges, es fa un planejament desorbitat a risc de tornar a estressar el barri.

És evident, i innegable, que aquests terrenys tard o d'hora s'havien d'urbanitzar, i jo, com la immensa majoria dels veïns i veïnes, sempre havia pensat que la urbanització estaria en harmonia amb les altures que hi ha al sector, amb blocs de baixos i tres o fins i tot quatre pisos, no de quatre en amunt...

És així com, quan semblava que alguns dels fronts oberts que tenim al barri s'anaven resolent positivament, n'apareix un altre de gran magnitud. I l'altura dels blocs ens preocupa, ens preocupa molt, tot i que com ja heu pogut deduir no és només una qüestió d'altura, de l'altura dels pisos; també és una qüestió d'altura política, de valentia i de transparència, d'excel·lir en la informació pública d'una transformació urbanística tan important.

dilluns, 10 de març del 2025

El feminisme i les polítiques d'igualtat, en involució?


La confiança, ho sabem prou bé, costa molt de guanyar i poc de perdre; el mateix pot passar amb les polítiques d'igualtat, impulsades des de fa dècades pel moviment feminista. El risc que les polítiques d'igualtat retrocedeixin és plausible, no és una mera amenaça estèril, és una realitat en potència.

Les dades recents de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) en són una prova alarmant; aquestes dades mostren una tendència creixent entre els nois joves cap a ideologies de dreta i extrema dreta: 6 de cada 10 estan en contra del feminisme, una caiguda en picat de gairebé 20 punts respecte del sondeig de fa un any. 

És a dir, cada vegada hi ha més nois joves que mostren, d'una manera més o menys clara i explícita, el seu rebuig al feminisme i a les polítiques d'igualtat. Aquest augment de posicionaments contraris al feminisme i a les polítiques d'igualtat representen un risc real d'involució en els drets aconseguits fins ara, especialment a mesura que aquests joves s'incorporin al cens electoral i comencin a exercir el seu dret a vot i, encara pitjor, vagin guanyant posicions de representació i poder a les institucions, empreses, organitzacions, etc.

Aquest canvi de paradigma i marc ideològic es pot interpretar com un posicionament reaccionari a les transformacions socials i polítiques de les darreres dècades, que han posat en el centre del debat la igualtat de gènere i la diversitat. No sorprèn, i alhora també preocupa, que també siguin els homes més joves (el 38% dels homes menors de 25 anys) els que més rebutgen la immigració.

Que una part significativa (tot i que encara no majoritària) dels nois joves d'avui es mostri en contra de les polítiques que fomenten la igualtat, i per altres motius també les que fomenten l'acollida, pot ser la resposta (en part visceral) davant l'amenaça de la pèrdua del seu estatus i dels privilegis tradicionals que la societat (masclista i patriarcal) ens ha atorgat als homes. Aquesta tendència, lluny de ser marginal i  anecdòtica, pot tenir efectes profunds en les futures decisions polítiques.

A Europa, també en altres latituds, l'ascens de l'extrema dreta entre els joves homes tampoc és un fet aïllat i la seva progressiva incorporació al sufragi universal podria derivar (si no ho està fent, ja ara) en una deriva legislativa més restrictiva en matèria de drets de les dones, també dels col·lectius minoritzats, com ja està fent el president Trump als Estats Units. Això pot implicar des de la retallada de lleis d'igualtat fins a una regressió en les polítiques de prevenció de la violència de gènere, consolidant un retrocés que impactaria de manera directa en les generacions futures.

Davant aquest escenari, com combatre aquest impuls reaccionari de la dreta i l'extrema dreta? La sensibilització continua essent essencial, i cal seguir reforçant el discurs sobre els beneficis col·lectius de la igualtat de gènere i, alhora, combatre els relats que promouen la percepció del feminisme com una amenaça, especialment per als homes i nois joves. 

M'agradaria pensar que aquesta lluita no està perduda, que la involució de les polítiques d'igualtat és només un risc, no encara (i espero que mai) una realitat...

dissabte, 8 de març del 2025

Twisted Nerve. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que només d'escoltar-la et transporta en una pel·lícula, "Kill Bill 1", tot i que en realitat va formar part de la banda sonora de la pel·lícula homònima: "Twisted Nerve". I ara que parlem de "Kill Bill", avui potser és un bon dia per a fer-nos aquesta pregunta: és una pel·lícula feminista?

La pregunta, com tantes altres, planteja alguns matisos en la resposta... Podem considerar "Kill Bill" com a pel·lícula feminista en la mesura que presenta dones fortes i independents, trencant amb els estereotips tradicionals del cinema d’acció, protagonitzat majoritàriament per homes.

El personatge interpretat per Uma Thurman (La Núvia) és una dona poderosa (empoderada, que en diríem avui) que pren el control de la seva vida i la pel·lícula presenta, a més, altres personatges femenins igual de poderosos.

No obstant això, l'atribució de feminista de la pel·lícula no genera consens, ja que també hi ha qui la considera com una mena una fantasia masculina de l'empoderament femení, per la sexualització de la violència i per una projecció, en definitiva, masculinitzada del poder.

Feminista o no, el que conté la "Kill Bill 1" són escenes icòniques, algunes d'elles acompanyades per grans cançons, com "Twisted Nerve", del compositor Bernard Herrmann. La inquietant "Twisted Nerve" va formar part de la pel·lícula homònima de 1968, traduïda aquí com a "Nervios rotos", una pel·lícula controvertida que no va tenir l'èxit esperat.

Anys més tard, el director Quentin Tarantino va recuperar aquesta cançó per a la banda sonora de "Kill Bill 1", per emfatitzar la sensació de suspens i perill, d’amenaça imminent d'una de les escenes...




divendres, 7 de març del 2025

Així comença... "Superadas 1"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, tot i publicar-se l'any 2002, segueix estant d'actualitat i, alhora, d'utilitat; d'utilitat per a empènyer, a través de l'humor, el feminisme, per a fomentar la igualtat: "Superadas 1".

"Superadas 1" (RqueR editorial, 2002), de la dibuixant argentina Maitena, és un primer recull de les vinyetes gràfiques publicades per l'autora al diari argentí "La Nación", en les que retrata la vida quotidiana de les dones amb humor i ironia, tractant temes com les relacions de parella, la maternitat o els estereotips de gènere.

El llibre va tenir dues edicions més ("Superadas 2" i "Superadas 3") i abans Maitena ja havia tingut un gran èxit amb la publicació de les seves tires còmiques "Mujeres alteradas", inicialment en diferents revistes i posteriorment en fins a 5 llibres.

"Superadas 1" té una dedicatòria a manera de pròleg que Maitena (nom artístic de Maitena Inés Burundarena) dedica al seu pare.

"Superadas 1" és un llibre que comença així:

a Burunda

Cuando me llamaron del diario La Nación para que dibujara un chiste todos los días, lo primero que hice fue contárselo a mi padre. No me creyó. Le resultaba imposible que ese tradicional matutino tan serio y prestigioso, que lo había acompañado cincuenta años de su vida informándolo de las cosas que para él eran realmente importantes, se interesara de repente en mí, una poco conocida dibujante de historietas en revistas under o femeninas (lo que para él era más o menos lo mismo, ya que consideraba que esas cosas de las que ahora las mujeres tan abiertamente hablaban eran un asco).

A mí me hacía mucha gracia cómo se refería a las mujeres que se divorciaban y se volvían a casar, tomaban anticonceptivos o se psicoanalizaban, o todo eso junto. Las llamaba, despectivamente, esas superadas.

Mi padre murió, convencido una vez más de que yo deliraba, tres meses antes de que empezaran a salir mis chistes en el diario, a los que llamé, en su honor, Superadas. Y que hoy recopilo en este libro que le dedico con todo mi amor.

Un tastet de les vinyetes...



dijous, 6 de març del 2025

El Pont Major alça la veu

Fotografia: Aniol Resclosa

Benvolguts veïns i veïnes, aquest segon semestre de l’any 2024 ha estat molt farcit d’activitat al barri, com passa habitualment, i és voluntat d’aquesta revista fer-vos-en un breu extracte, a manera d’inventari, també de recordatori, a través dels articles de les entitats i equipaments del barri. Entre els mesos de juliol i desembre, entre la Festa Major i les festes de Nadal, han passat moltes coses, i n’hi ha una d’extraordinària que m’agradaria destacar especialment: la manifestació que es va fer a mitjans de desembre en defensa d’un barri més net.

El de les escombraries és un dels temes centrals d’aquesta revista, no en va la manifestació apareix en portada per la seva importància reivindicativa i també pel seu valor històric.

El Pont Major no és un abocador!

Amb aquest lema («El Pont Major no és un abocador!»), el divendres 13 de desembre de 2024 a la tarda més de 160 veïns i veïnes del barri ens vam manifestar, primer fent una lectura d’un manifest, que trobareu reproduït en aquesta mateixa revista, i després en una manifestació que es va fer al llarg del carrer del Pont Major i del passeig Sant Joan Bosco, des del Pont de l’Aigua fins a l’Instituït Narcís Xifra i Masmitjà.

El manifest i la manifestació van ser la resposta que des de l’AV Pont Major vam voler donar a l’increment de deixalles i brutícia dins i fora dels contenidors del barri, fruit entre altres motius pel creixent «turisme d’escombraries» i de l’incivisme, provocats en part pel procés de canvi de model de la recollida de residus a Girona, així com del porta a porta de pobles veïns, generant tot plegat un major malestar entre els veïns i veïnes expressat en més indignació, queixes i denúncies de brutícia al xat de WhatsApp del barri, i també de viva veu a la mateixa AV Pont Major.

Del «turisme d’escombraries» ja n’érem víctimes de fa temps, arran de la implantació progressiva del sistema de recollida porta a porta en pobles veïns, i hem vist com aquests darrers mesos s’incrementava pel nou model de recollida de residus a Girona, que va començar a implantar-se a la primavera de 2024 amb l’inici del desplegament del sistema porta a porta en alguns barris, especialment en el barri de Montjuïc.

Les limitacions horàries i de recollida de fraccions del sistema porta a porta, sumat a la insuficient neteja i manteniment dels contenidors oberts en el nostre barri, van generar la tempesta perfecta per convertir el Pont Major en un abocador, situació especialment agreujada en algunes illes de contenidors, acumulant tota mena d’abocaments: mobiliari, runes, roba i un munt de deixalles al voltant dels contenidors.

Des de l’AV Pont Major, escoltant dia sí, dia també, les reiterades queixes dels veïns i veïnes, les vostres queixes, i veient també amb els nostres propis ulls aquest increment de brutícia al barri, vam veure que ja no era suficient fer arribar totes les incidències rebudes a l’Ajuntament de Girona través de la Taula de Sostenibilitat, que calia fer quelcom més. D’aquí va sorgir la proposta de fer la manifestació i d’escriure un manifest que recollís no només la nostra queixa, sinó també una sèrie de propostes per a revertir la situació.

La convocatòria de la manifestació va ser tot un èxit, no només d’assistència, com he esmentat abans, també de repercussió als mitjans de comunicació, amb fins a cinc mitjans de ràdio, televisió i premsa escrita que van seguir i donar cobertura informativa de la manifestació en directe.

Més enllà del seu caràcter reivindicatiu, és possible que la manifestació fos, també, una fita històrica del Pont Major, esdevenint la manifestació convocada més multitudinària del barri.

En qualsevol cas, el més important de la manifestació va ser que el barri va alçar la veu perquè la queixa i les propostes arribessin fins a la plaça del Vi i fossin escoltades per l’Ajuntament de Girona.

Canvi de model: de contenidors oberts a contenidors intel·ligents

D’aquí a unes setmanes, el nostre barri estarà immers en la implantació del canvi de model de recollida, passant dels contenidors oberts que tenim ara als contenidors intel·ligents; un canvi del que serem degudament informats d’aquí a unes setmanes i que, com ha passat en altres barris, requerirà un període d’adaptació. Aquest canvi ha de suposar una millora en l’eficiència de la recollida selectiva i també hauria de suposar una millora en la neteja i salubritat dels entorns de les illes de contenidors.

És clar que aquest canvi de model també pot generar un increment de deixalles abocades fora dels contenidors, ja que serà imprescindible l’ús d’una targeta per obrir-los, targeta que no tindran les persones d’altres poblacions que de moment segueixen abocant els seus residus en el nostre barri.

Aquest canvi de model requerirà un cert canvi d’hàbits, ja que, a diferència d’ara, amb la implantació dels contenidors intel·ligents no podrem abocar cada dia qualsevol fracció de residus, sinó que tindrem un calendari setmanal de recollida. Serà de vital importància, per tal de mantenir els voltants dels contenidors nets, que els veïns i veïnes fem una bona recollida selectiva de residus i que els llancem convinentment en el contenidor corresponent el dia, o dies, que toqui. Naturalment, també caldrà que l’Ajuntament segueixi estant atent als abocaments descontrolats per part de persones d’altres municipis, aplicant les corresponents sancions.

El canvi de model hauria de repercutir positivament en un augment de la recollida selectiva, i per tant un decrement de la fracció de rebuig. Això permetria, confiem que més aviat que tard, poder aplicar l’anomenada «taxa justa», beneficiant-nos així de més bonificacions de la taxa d’escombraries.

Bé, segurament del nou model de recollida i dels contenidors intel·ligents en seguirem parlant més endavant, al pròxim número d’aquesta revista. Ara per ara, el més important és que de la mateixa manera que com a barri hem alçat la veu, afrontem amb la mateixa responsabilitat i el mateix sentit comunitari la implantació del nou model de recollida, per tal de tenir el barri el màxim net i endreçat, exigint, naturalment, la mateixa responsabilitat a l’Ajuntament i a l’empresa concessionària del servei de recollida de residus.

Salvar el batxillerat del Xifra, una nova lluita

Però el problema de les escombraries no és l’únic pel qual el barri ha alçat la veu aquests darrers mesos; també l’ha alçat per salvar els estudis de batxillerat de l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà.

A mitjans de desembre passat, en una reunió del director dels Serveis Territorials d’Educació amb famílies d’ESO i batxillerat de l’Institut, des del Departament d’Educació es va plantejar la possibilitat d’eliminar els estudis de batxillerat al mateix temps que els estudis d’ESO, ja en procés d’extinció des de fa dos cursos. En altres paraules: Educació va plantejar la possibilitat que en cosa de dos cursos a l’institut Xifra ja no es poguessin cursar estudis de batxillerat. Naturalment, aquest anunci va alertar la comunitat educativa de l’Institut, indignant l’equip directiu i el professorat, les famílies i l’AMPA de l’institut.

Des de l’AV Pont Major, coneixedors d’aquest nou revés per l’institut Xifra, vam contactar i coordinar de seguida amb l’institut i l’AMPA per activar una nova lluita, ara en defensa dels estudis de batxillerat.

Així doncs, just abans de les Festes de Nadal, la direcció i l’AMPA de l’Institut Xifra i l’AV Pont Major ens vam reunir amb el govern municipal de Girona, i vam decidir presentar una moció al ple de l’Ajuntament de Girona en defensa dels estudis de batxillerat. Els acords de la moció s’inspiren i basen en l’acord del Consell Escolar de l’Institut Xifra, que es va reunir de forma extraordinària abans de les vacances de Nadal, i en essència busquen l’inequívoc compromís de l’Ajuntament de Girona amb  els estudis de batxillerat al Xifra.

Si fa dos anys la lluita va ser per la continuïtat dels estudis d’ESO al barri de Pont Major, ara la lluita de la comunitat educativa i veïnal és per a la continuïtat dels estudis de batxillerat. Esperem que aquesta vegada ens en sortim!

Una nova lluita d’un barri que alça la veu!

Article publicat al número 2 de la revista Som del Pont.

dimecres, 5 de març del 2025

Presentació sense cos present


Presentar una revista sense tenir-la encara entre les mans, en paper, reconec que pot semblar estrany d’entrada, fins i tot contradictori, però no deixa de ser un detall que en algunes ocasions pot ser rellevant i, en d'altres, com em sembla que va ser aquesta, secundari.

Dies enrere vam presentar el segon número de la revista "Som del Pont", però aquell dia la revista encara no havia sortit del forn, i per això només la vam poder mostrar en pantalla. Naturalment, el públic va trobar-la a faltar, per allò de tenir-la ja entre les mans i poder-la fullejar i, tal vegada, començar a llegir.

El cas és que aquesta revista es distribueix, sobretot, a tots els habitatges del barri, a cada bústia; la mateixa AV Pont Major la repartim, que és el que hem estat fent aquests darrers dies, tan bon punt aquest segon número ha sortit del forn.

Això de presentar la revista sense tenir-la encara físicament em va fer pensar en els enterraments sense el cos present del difunt, en el que, més enllà del cos, el que realment importa és l'homenatge (i en aquest cas el comiat) que se li fa, el que es parla i recorda de la seva vida.

En el cas de la revista, més que comiat la presentació és de benvinguda, i més enllà de l'oportunitat de tenir-la entre les mans, la voluntat era sobretot presentar-ne els continguts de forma general i, el dia de la presentació, vam aprofitar per aprofundir en un dels articles. Tot i no tenir-la entre les mans, a la presentació vam poder-la veure a cop de clic, projectada en pantalla.

Tenint clar que l'ideal hauria estat tenir-la entre les mans, la presentació, sense el cos present de la revista, va complir perfectament el seu propòsit, que era presentar-la en societat, i no distribuir-la. És clar que la trentena de persones que van assistir a la presentació els hauria agradat marxar amb un exemplar de la revista, tant com a nosaltres ens hauria agradat tenir-la allà de cos present, omplint l'auditori d'aquella olor de tinta i paper tan característica que fan quan surten de la impremta, com la del pa quan surt del forn... Procurarem que així sigui per a la presentació del pròxim número, sempre que la logística i els terminis ens ho permetin.

I, per cert, en el cas del meu enterrament, ja us avanço que de fer-se alguna cerimònia, la meva voluntat és que sigui sense el meu cos present...

dimarts, 4 de març del 2025

Al·legacions de l'AV Pont Major al PMU Destil·leries I


La setmana passada l'AV Pont Major vam enviar aquest comunicat de premsa sobre la presentació d'unes al·legacions al Pla de Millora Urbana Destil·leries I:

L’AV Pont Major presenta al·legacions al Pla de Millora Urbana Destil·leries I per evitar el gran impacte urbanístic i social que representa per al barri.

L'Associació de Veïns i Veïnes del Pont Major ha presentat un document d'al·legacions davant l'Ajuntament de Girona en relació amb el Pla de Millora Urbana (PMU) Destil·leries I, aprovat inicialment el passat 3 de gener per Junta de Govern Local. L'entitat denuncia la manca d'informació i transparència per part de l'equip de govern municipal i manifesta la seva preocupació per l'impacte urbanístic i social que tindrà el projecte per al barri.

Durant una reunió de l’entitat celebrada el passat 11 de febrer amb l'alcalde i la regidora de barri, no es va informar l’AV Pont Major sobre l’abast i la tramitació d’aquest pla, tot i que havia estat aprovat el 3 de gener d’enguany. L’AV Pont Major considera inacceptable aquesta falta d’informació i de comunicació, especialment tractant-se d'un projecte de gran envergadura que preveu la construcció de 441 habitatges i un augment de la superfície del sector de 1.357,23 m².

Detall de les al·legacions presentades:

Demandes de l'Associació de Veïns i Veïnes del Pont Major:

  1. Reduir el sostre edificable per adequar-lo a la superfície real aportada pel promotor.
  2. Limitar l'alçada màxima dels edificis a PB+4 (18 metres).
  3. Tramitar prèviament la modificació del PGOU abans de qualsevol canvi en la superfície i edificabilitat del PMU.
  4. Mantenir la plaça Teresa Borín en la seva ubicació actual i preservar els espais verds i el parc infantil.
  5. Garantir la mobilitat interna mantenint la circulació de vehicles pel carrer Formentera.
  6. Corregir els errors i inexactituds de la memòria del projecte.
  7. Revisar els convenis urbanístics per assegurar el compliment dels acords establerts.
  8. Garantir un desenvolupament urbanístic sostenible i equitatiu per a tots els barris de Girona.
L'Associació de Veïns i Veïnes del Pont Major exigeix que es tingui en compte la seva veu en el procés de modificació del planejament i demana que es revisi l'aprovació inicial del PMU Destil·leries I per tal de garantir un desenvolupament urbanístic equilibrat i respectuós amb el barri.