Recollir cable

És probable que aquests darrers dies en algun moment, en algun mitjà, hàgiu tornat a sentir aquesta expressió, recollir cable, ara en relació amb l'afer Rubiales.

Han recollit cable molts dels que van aplaudir el seu vergonyós discurs, sobretot després que la FIFA el suspengués, i qui més qui menys ha hagut de fer equilibris, com el president de la Federació Catalana de Futbol, embolicant-se barroerament contra el govern de la Generalitat (que li demanava més contundència en el seu posicionament), o el mateix seleccionador espanyol, que directament ha demanat disculpes, sense pal·liatius.

Recollir cable és, simplement, fer-se enrere, desdir-se, d'alguna manera (de forma matisada o totalment), del que anteriorment s'ha dit o s'ha fet i és una expressió d'origen (per a mi) incert però segurament prou moderna, que el cable no fa tants anys que és entre nosaltres, en comparació als anys que els humans fem servir el llenguatge.

L'expressió, certament gràfica, és d'aquelles que davant d'un fet determinat (ara l'afer Rubiales, anteriorment altres episodis polítics...) tothom es posa a la boca fent-ne ús i abús i després, curiosament, sembla que desaparegui i caigui en desús, que potser és més fàcil dir, simplement, que tal persona s'ha fet enrere...

En qualsevol cas la recollida de cable per part de molts dels qui van aplaudir el discurs de Rubiales ha estat espectacular, perquè una vegada assenyalat per la FIFA són pocs els qui, si més no públicament, encara l'aplaudeixen.

Paula Badosa, out!

L'actual primera raqueta del tenis català va enviar fora dels idiomes, talment com si fos una pilotada, el que tu i ella parleu i jo ara escric: el català. Error no forçat?

En un primer podria semblar-ho per desconeixement o per ignorància (trist, greu fins i tot), per bé que de seguida va haver-hi qui, enmig de tota la polseguera que tal declaració ("[el català] en realitat no és un idioma...") va aixecar a Twitter, va interpretar-ho com un menyspreu (encara més trist, encara més greu), amanint-ho tot amb un raig de rerefons ideològic que no sé si de veritat hi és.

De fet ens hauria de ser igual si la tenista de Begur és de dretes o d'esquerres, independentista o no, al capdavall tot això tampoc ens preocupava massa tot això abans de la seva relliscada amb el català.

Badosa es va equivocar i, a la seva manera es va disculpar i explicar:  “Estic bastant decebuda amb tot això, més que res perquè quan vaig fer l’entrevista, l’entrevistador em va dir que no comptava com un idioma i aleshores jo ho vaig haver d’expressar així.”

L'explicació pot ser més o menys convincent, és cert, però de tot plegat el que també em preocupa, més enllà de situar el català fora de la categoria d'idioma, és l'enèsima reacció furibunda de tanta gent a Twitter, amb perfils vomitant bilis menyspreant-la i atacant-la personalment, fins i tot barrejant-hi els problemes personals que la tenista empordanesa ha tingut i que durant un temps la van mantenir allunyada de les pistes de tenis.

Amb Paula Badosa passa com amb tants altres esportistes catalans: voldríem que es comportessin com pensem que ho faríem nosaltres en el seu lloc, els hi exigim com si fos la seva obligació aixecar una bandera i no una altra, hissar per damunt de tot la nostra bandera.

A vegades sembla que esperem i exigim més de les altres persones que de nosaltres mateixos. Al capdavall Paula Badosa només és una tenista professional; sí, actualment una de les millors del món i potser algun dia arribarà a ser la número u. Una tenista catalana que parla el català i que ha comès un error. Qui estigui lliure de pecat que llanci la primera raqueta...

De veritat, la màgia (negra) de Twitter converteix Paula Badosa en anticatalana amb la mateixa velocitat que converteix Lluís Llach en racista. Ens està quedant una independència molt bonica. Hem passat de la revolució dels somriures a la hiperventilació dels piuladors que assenyalen traïdors a tort i dret...

"Les poques lectures..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Dies enrere la Generalitat de Catalunya va donar el tret de sortida del Pla nacional del llibre i la lectura, un nou pla que traça un full de ruta que s'allargarà fins al 2030 i que té per objectiu general "el foment de l’hàbit lector i l’increment dels índexs de lectura, especialment en català".

Llegir requereix temps i la competència, en el temps que dediquem a l'oci, és cada vegada més ferotge: les sèries, les xarxes socials, l'esport, la cuina... La lectura no sembla situar-se, en general, entre les tries prioritàries, tot i que no sé si seguim essent presoners d'aquesta teoria (les sèries vencen els llibres), tampoc sé si ara es llegeix més o menys que abans...

Un dels objectius específics d'aquest pla de lectura és precisament l'aportació de dades, espero que més enllà de la venda de llibres, que ja sabem que comprar un llibre no és necessàriament sinònim de llegir-lo, i que també hi ha molta lectura a través de préstecs de biblioteques...

No sé si aquest Pla nacional  del llibre i la lectura de Catalunya inclourà, en la promoció de la lectura, aquest aforisme de Joan Fuster, ara que se'n celebra l'any en motiu del centenari del seu naixement:

"Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten."

És clar que posats a triar frases motivadores per al foment de la lectura a mi m'agrada més aquesta, del que no en conec l'autoria, que allibera del sentiment de culpa per no llegir, alhora que convida a fer-ho sense pressió
:
"Si no llegeixes no passa res, però si llegeixes passen moltes coses..."

Roba d'estar per casa

"Montse, interiors!" M'agrada escoltar aquest "jingle" a la ràdio i m'agrada veure com sobreviu un comerç que no és només de proximitat, també que conserva un nom senzill i planer, alliberat d'anglicismes i de pretensions "marquetinianes".

No sé, potser aquest "jingle" em transporta al temps que les botigues i els comerços prenien el nom de qui els regentava, independentment del nom formal, com la Papereria Mary del carrer de la Barca de Girona, "ca la Mary" que li dèiem nosaltres, on compràvem llaminadures després de l'escola, o "ca la Quitèria", a la Cort Reial, on la meva mare comprava la llana que amb el vaivé del balancí convertia en acolorits jerseis.

A casa hi comprem, a Montse Interiors; no exclusivament tota la roba de la llar, però si necessitem llençols, o algun coixí, o unes tovalles o draps de cuina hi fem cap. Dies enrere vam anar-hi a comprar un barnús. Ja a casa em vaig fixar en la bossa de paper, que trobava un xic diferent; el logotip no era tan gran, ja que destaca un 50 en motiu del cinquantè aniversari de la casa. I observant amb més deteniment la bossa vaig veure un detall que fins aleshores m'havia passat totalment inadvertit i que, reconec, em va decebre un xic: "roba per la llar & homewear".

Un anglicisme a Montse Interiors?
Un anglicisme a Montse Interiors!

No sé si aquest "homewear" serà només l'excepció, una concessió per atraure més clientela jove, per destil·lar més modernitat, quelcom que, d'altra banda, transmeten prou bé les seves botigues... Potser sí que en faig un gra massa, però ho tradueixo i així, traduït, encara m'agrada més en català: "roba per la llar i per estar per casa".

Perquè sí, la "homewear" és la roba d'estar per casa, pijames i quelcom més, aquesta roba més còmode que ara ja no cal que sigui vella i tronada i que la pandèmia i el confinament han revaloritzat.

En fi, no sé si és per la globalització o per una modernitat mal entesa, o per tot plegat, que anem abraçant anglicismes mentre maldem per salvar la nostra llengua; si podem dir-ne roba d'estar per casa, que mira que és bonica l'expressió "d'estar per casa", cal que en diem "homewear"?

Per cert, en comptes de "jingle" també podem dir melodia publicitària... Si és que en català podem dir de tot, dir-ho tot!

Amb un nus a la llengua

Amb el menjar no s'hi juga, amb la llengua sí. També es juga, políticament, amb l'educació, tot un clàssic, i quan el joc és amb la llengua a l'educació es fa carambola!

I aquí estem, al cap del carrer, i així estem, amb un nus a la llengua amb la llei del català i el 25%. La virtut d'aquesta llei possiblement també és el seu principal defecte: ha generat un gran consens tot i que cada un dels grups que li ha donat suport en fa lectures diferents, naturalment interessades, que poden semblar contradictòries: blinda el català com a llengua vehicular alhora que dóna (més) ales al castellà.

A mi no sempre em molesten les contradiccions, la meva vida és una contradicció constant; el que m'inquieta és que no tinc clar que aquesta llei del català representi un punt i final, tanqui per sempre més (ni per un instant) la polèmica, apaivagui les ganes de trencar amb el model d'immersió. En temo que serà un punt i seguit i que la llengua seguirà essent, dins l'escola, armament polític.

I sense desmerèixer el paper fonamental que la llengua juga en tot sistema educatiu la percepció és que, sense tenir clar que hem guanyat aquesta batalla, en d'altres sembla que ja no hi plantem cara.

Potser el que més em dol és que fa la sensació que ja fa molts anys que, contradient la Norma, el català ja no és cosa de tots. I em sap greu no saber identificar quan va deixar de ser-ho... Qua hi penso se'm fa un nus a l'estómac, un nus a la gola i sí, també un nus a la llengua.

"Només hi ha un pecat mortal..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Al seu dia jo també vaig estudiar les normes ortogràfiques, que no són poques ni senzilles, especialment les que regulen les dièresis o els diftongs.

Amb els anys potser ens hem quedat més amb les d'accentuació, tot i que per moments l'accent diacrític pugui portar-nos de corcoll, amb la retallada que es va fer no fa gaire.

No sé vosaltres, però jo quan escric i tinc algun dubte ortogràfic més que repassar les normes ortogràfiques visualitzo la paraula escrita, com si fos una imatge; suposo que és més pràctic així, que una imatge val més que les mil paraules de les normes ortogràfiques!

És clar que ja fa temps que tenim els correctors en línia, o els dels processadors de textos, que ens faciliten molt la feina! Reconec, però, que tot i aquests recursos jo, quan escric, segueixo cometent faltes ortogràfiques, algunes per la meva poca traça a l'hora de teclejar, d'altres perquè a vegades els dits volen córrer més que el cervell i em capgiren lletres...

Escriure, per poc que s'escrigui, exigeix repassar, rellegir, no només per assegurar que allò escrit tingui sentit, algun sentit, també per assegurar-nos que no hi hem deixat cap falta d'ortografia. Tot i això, se me'n colen més de les que voldria! Sort de la meva correctora de capçalera, la meva mare!

Respecte aquesta qüestió ho tenia clar, molt clar, Joan Fuster:

"És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia."

Em declaro culpable, culpable d'acumular dia sí, dia també, un reguitzell interminable de pecats mortals en forma de faltes d'ortografia. Que Joan Fuster m'agafi confessat!

"El que mana..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Hi ha paraules boniques de dir i escoltar, eufòniques, que alhora poder tenir significats terribles, per poc que ens hi parem a pensar. "Dòcil" n'és una, amb la seva "de" que en suavitza l'entrada, la "o" oberta que ens l'eixampla, la "ce" que ens fa lliscar la llengua fins entre les dents per acabar amb el fil de la "i" la "ela", tan orgullosament alveolar, que ens la tanca sense cap petar de llavis i ni dents. Dòcil ens endolceix la boca quan la pronunciem, i és un bri de música celestial per a les orelles que l'escolten. 

Dòcil, diu el diccionari, "que fàcilment es deixa instruir, conduir, o que fàcilment obeeix i se sotmet", i la pròpia paraula ho sembla, de dòcil, tan fràgil i delicada... 

Pensava en tot això després d'haver llegit aquest aforisme de Joan Fuster:

"El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat."

I el terrible d'aquest aforisme és que això, hores d'ara, ho sabem perfectament i malgrat això, malgrat partim d'aquesta obvietat, seguim mantenint-los al poder, segueixen manant, ens segueixen manant i volent-nos dòcils, deixant-nos instruir (ells en diuen seduir) i conduir (acompanyar), a vegades fins i tot obeint-los i sotmetent-nos.

Massa vegades som mesells (una altra paraula terriblement eufònica), i de tan mesells dòcils. 

Elles rere la càmera

El cinema català, que no necessàriament en català, destaca i premia darrerament la mirada femenina.

Una bona mostra són els darrers Premis Gaudí, que han coronat les cineastes Neus Ballús i Clara Roquet amb les seves darreres pel·lícules, "Sis dies corrents" i "Libertad" com a millor pel·lícula i millor pel·lícula en llengua no catalana respectivament. Clara Roquet dies enrere també va guanyar, amb "Libertad", el Goya a la millor direcció novell.

El bon moment de la mirada femenina del cinema català també es va premiar a la Berlinale amb l'Os d'Or d'"Alcarràs" de la directora Carla Simón, que amb "Estiu 1993" també va guanyar el Goya a millor direcció novell i els Gaudí, entre d'altres, a millor pel·lícula i millor direcció.

Anys enrere eren anècdota les directores, i podem recordar noms com Pilar Miró, Gracia Querejeta o l'admirada Iciar Bollain; més recentment trobem, a Catalunya, notables aportacions de directores com Isabel Coixet, Maria Ripoll, Leticia Dolera o Mar Coll, a banda de les ja esmentades....

Les dones, al cinema, també han hagut de lluitar molt per a fer-s'hi un lloc, especialment en aquells àmbits tradicionalment dominats pels homes; de fet la lluita encara continua i persisteix, també en el cinema, el sostre de vidre, i no només en la interpretació.

La mirada femenina encara és notícia, potser encara no està del tot normalitzada, com no hem normalitzat altres realitats: no caldria adjectivar de "trans" una actriu, simplement hauríem de presentar-la com a actriu, però com que no ho hem normalitzem, "necessitem" posar-li l'etiqueta. Queda camí, tenim feina...

La mirada femenina és necessària, tant com ho és la masculina, perquè el cinema, el món, la vida necessita i es nodreix d'ambdues mirades, de fet de totes les mirades; el problema, al cinema, al món, a la vida és que per defecte encara en predomina només una, la masculina, i encara massa vegades tenyida, adjectivada i lacrada de masclisme.

La cinematografia catalana avui té una mirada de gènere més completa que anys enrere, una mirada més fidel a la realitat; més completa no vol dir completa del tot ni satisfactòria, vol dir més equilibrada que abans; és clar que la cinematografia catalana, rere aquest dolç moment per la major i gran contribució de les dones, malda per la llengua, com a l'escola, a la justícia, al comerç... És clar que això ja és una altra història, un altre tema, una qüestió potser per un altre dia, que avui és el dia de les dones!

"Descriure és inventariar..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Mentre escric aquestes paraules, assegut al seient 5C d'un vagó de tren camí de Girona (finestra), alço la vista un instant, per reposar-la i trobar motius per seguir teclejant les diminutes tecles de la pantalla del telèfon mòbil, i m'adono d'una taca que tinc als pantalons. 

No l'he vist a primera vista. Amb la tauleta que penja i es desplega del respatller del seient del davant el primer que m'ha cridat l'atenció és una enganxina petita que hi ha amb un codi QR en forma de tassa. Al lateral de la dreta del quadrat que forma el codi, mitja circumferència fa de nansa, un trapezi isòsceles invertit fa de platet i dues ratlles ondulades a la part de dalt fan l'efecte de fum, del fumejar del cafè, o de la infusió, que aquesta tassa podria contenir. El que veritablement conté el codi QR, dedueixo, deu ser la carta de productes que pots demanar al tren, quan el personal el travessa amb el carro a mode de bar ambulant. 

Abans de veure la taca els meus ulls han repassat, a mode d'inventari, el que minuts abans havia deixat sobre la tauleta desplegada: un llibre que m'estic rellegint per a un article, sobre el llibre, que estic preparant per a una revista local i que he de lliurar els propers dies, tot i que era per abans d'ahir; i un sobre petit, amb la part superior mig estripada, que conté la tovalloleta de gel hidroalcohòlic que el personal del tren ofereix amb cortesia quan aquest arranca de cada estació on s'atura. Del llibre en surten uns petits post-it de colors que marquen les pàgines i els llocs precisos on hi ha frases que trobo interessants, però que no faré servir per l'article que estic preparant, sinó per un altre que encara no he escrit i que, com aquest, alimentarà el meu bloc. El petit sobre de gel hidroalcohòlic està deixat de qualsevol manera sobre la tauleta, amb el dors panxa amunt, i a dins hi ha rebregada la tovalloleta amb la que sortint de l'estació madrilenya d'Atocha m'he refregat les mans. 

Després de certificar que sobre la tauleta tot estava en ordre he agafat de nou el telèfon mòbil amb les dues mans, i mirant el teclat he observat en segon pla, a l'inici del camal esquerra i quatre dits més avall de l'entrecuix, la taca. L'he tocat amb els dits i l'he trobat enganxosa, i he tingut la temptació innata d'olorar-me els dits però aquests han topat amb la mascareta... No he tardat en deduir que la taca segurament és de la salsa de mel de canya en la que sucat la tapa d'albergínies a la malaguenya que m'he menjat com a epíleg de la meva estada a Madrid aquests dies, per temes de feina. 

Entretingut en les meves cabòries he recordat que tenia pendent escriure l'article de demà (avui per vosaltres) del meu bloc, i que aquest any dedico, cada divendres, a un aforisme de Joan Fuster. Els tinc ordenats alfabèticament i aquest és el d'avui:

"Descriure és inventariar: una activitat subalterna, de notaris o novel·listes dolents."

Tan sols recordar-vos que no sóc ni notari ni novel·lista, ni bo ni (ni tan sols) dolent. 

"Dir el que pense..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Sincerament, no sempre diem el que pensem, el que pensem de veritat, allò que en castellà diuen "la verdad verdadera". És possible que sí que ens diguem, a nosaltres mateixos, el que de veritat pensem, tot i que fins i tot així ens enganyem, ens enganyem a nosaltres mateixos.

Dir el que hom pensa no sempre és fàcil, no sempre és possible i fins i tot no sempre és recomanable; la mentida, o com a mínim no dir sempre tota la veritat, és un inevitable recurs de supervivència.

En altres paraules ho expressava Joan Fuster:

"Com que no m’atrevesc a dir el que pense, m’esforce a dir el que hauria de pensar."

I és ben cert que a vegades el que hauríem de pensar, el que diem o callem per a encaixar, per a evitar el conflicte o la confrontació, a vegades dista força del que realment pensem.

Parafrasejant Joan Fuster podria dir que com que no m’atreveixo a dir el que penso del darrer sainet del Parlament de Catalunya, m’esforço a dir el que hauria de pensar... No us penseu, encara penso en el que hauria de dir.

"Cinc sentits..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Diuen que quan ens coixeja un sentit, o quan directament el perdem, algun altre s'aguditza més; ho saben més les persones amb problemes auditius, o de visió, i no sé si això és suficient consol per a les persones que, aquests darrers mesos han perdut, per culpa del Covid-19, l'olfacte, el gust o ambdós!

Tenim cinc sentits i a vegades ens sembla que són massa, massa percepcions, massa estímuls; potser per això quan ens volem relaxar generalment, d'entrada, tanquem els ulls, apaguem la vista.

És clar que a vegades, com va dir Joan Fuster en un dels seus aforismes, cinc sentits se'ns fan insuficients...

"Cinc sentits corporals. Demanem-ne més!"

El sisè sentit ja el tenim identificat, i l'Enciclopèdia el defineix, dins el camp de la psicologia, com el "nom donat a un hipotètic sentit ocult capaç de percebre globalment per vies extranormals i que seria posseït d’una manera eminent per persones hipersensibles o clarividents."

De debò volem més sentits, de debò volem el sisè sentit?

Caiacs per la llera del Ter

Ignoro si els membres del Consell de Redacció de la revista Parlem de Sarrià tenim, de forma implícita ja que no em consta haver signat res, un acord de confidencialitat que ens impedeix fer públiques les deliberacions internes que fem, en format presencial o a través de la missatgeria, en relació als continguts de la revista.

Em sembla que no en trairé l'esperit de privacitat i confiança que s'hi respira si faig surar una mica la controvèrsia (petita, no va arribar la sang al riu!) que es va produir arrel del titular de la portada del darrer número: "Caiacs per la llera del Ter".

La qüestió, lingüística en aquest cas, és si el terme llera s'ajusta o no a la fotografia, o si hauria estat més encertat parlar de caiacs pel curs del Ter o pel llit del Ter...

Ja sé que en el moment actual l'important del català és que es parli, i ja discutirem després si el terme emprat s'hi ajusta o no, però ja sabeu que a les revistes, també a les locals, hi fem vida força lletraferits, en el millor sentit de la paraula (Amant de conrear les lletres).

L'ortodòxia exigeix, en casos com aquests, recórrer al diccionari:

• Llera: [forma palatalitzada ribagorçana de glera]. Glera: Areny gruixut i ple de còdols.
• Curs: Camí que fan les aigües cap a mar.
• Llit: Fons de la mar, d'un llac, etc. / Espai del riu per on s'escorren les aigües. / El jaç o tros cobert habitualment per l'aigua durant les revingudes corrents considerat com a bé de domini públic.

Veient les definicions del diccionari, amb quina paraula titularíeu la portada de la revista? Potser la solució menys arriscada hauria estat "Caiacs per les aigües del Ter"...

No cal que respongueu, si no voleu, podeu fer "pasa palabra", o en aquest cas, millor, girar full i deixar-vos endur corrent enllà, navegant per totes i cadascuna de les seccions de la revista; no només arribareu a bon port ("The Sarrià News"), també gaudireu del viatge!

La involució del català

Amb les dades a la mà, les darreres publicades pel Departament d'Educació, i també de fa temps per la Plataforma per la Llengua, l'ús del català recula. La percepció general també ho corrobora, tot i que aquí la cosa pot anar per barris, per ciutats, per pobles...

El debat sobre la llengua ha aflorat de nou, i és objecte de negociació als pressupostos de l'Estat en relació als continguts en català, i en les altres llengües cooficials, a les plataformes digitals, Netflix per entendre'ns.

Les dades sobre l'ús del català en l'àmbit educatiu, dins i fora de les aules, planteja fer canvis en el model d'immersió lingüística, que durant molts anys s'ha definit d'èxit, i fins i tot hi ha qui planteja reproduir el model basc i implementar les dues línies, escola en català i escola en castellà.

No sé quina podria ser la millor solució per a preservar el català, per aturar aquest retrocés en l'ús social. És evident que l'escola hi té un paper important, també les plataformes digitals (Netflix, per entendre'ns) i l'oci en general, però em temo que el català necessita quelcom més que un % de presència a les plataformes digitals (i al cinema) i una sacsejada al model d'immersió.

Per a molta gent la no elecció del català és una qüestió purament política, de posicionament ideològic, deixant de ser funcional, i el que amb Ciutadans ja vam veure fa uns anys al Parlament, ara passa, en part, també al carrer.

Però tot i que tot és política, la davallada de l'ús social del català no és només per motius ideològics, també apunten alguns experts motius demogràfics per l'arribada de persones immigrades: el 28% de la població estrangera a Catalunya l'1 de gener d'enguany provenia d'Amèrica (del nord i central el 8,8%,del sud el 19,3%).

La Norma ens deia que el català és cosa de tots (de tothom, diria ara, o de totes i tots...), i si bé és cert que la realitat social, política, demogràfica i lingüística de fa 40 anys és molt diferent a la d'ara, el català només sobreviurà si fem cas a l'esperit de la Norma: el català és cosa de tots (pensis com pensis, parlis el que parlis) i sobretot ha de ser útil per a tot.

I si, segons el proverbi, un infant necessita una tribu per educar-se, el català també necessita una tribu per salvar-se, i la tribu som totes i tots, administració (estatal i catalana), empreses, entitats i organitzacions, i naturalment la ciutadania.

La responsabilitat del català també pesa sobre nosaltres (no només sobre l'escola i la televisió o el cinema), i com tota llengua viva el català necessita ser parlat i escrit, escoltat i llegit. Així de senzill, així de complicat alhora...

El refrany de la setmana, sobre l'edat

 Una coneguda marca d'aigua mineral va popularitzar la frase, a mode d'eslògan d'una campanya publicitària dels anys vuitanta, "no pesan los años pesan los kilos"... La frase va fer fortuna, no sé si també a la sòlida economia de l'empresa, i va calar popularment.

Amb el pas dels anys, però, hom se n'adona que un eslògan és precisament això, una frase amb finalitats, en aquest cas, comercials, i tard o d'hora acabem confirmant que, com els quilos, els anys també pesen, que "l'edat avançada no és per a l'aixada..."

Cada edat té els seus refranys: la infantesa ("pocs anys, pocs afanys"), la joventut ("gent jove, pa tou"), l'edat adulta, o madura, que també en diem ("qui a coranta no s’atura i a cinquanta no endivina, a sixanta desatina") i la vellesa ("de vell ningú passa"); és clar que al capdavall "ni costums tenen disculpa, ni l'edat pot tenir culpa"...
 
A la meva edat, la també anomenada mitjana, solem concloure que, arribats a aquest punt de la vida, potser paga la pena no prendre'ns la vida tant a la tremenda; és clar que no sempre hi arribem a temps: "el qui mira massa prim, a mitja edat ja no hi veu"...

A la meva edat jo ja estic operat de cataractes, tot això que ja tinc avançat!, i de moment els meus quilos pesen més que els meus anys...

Totes cinc!

 A casa ja fa uns anys que hem arribat al punt que difícilment coincidim tots cinc, que les nenes es van fent grans i, vés per on, resulta que tenen vida pròpia!

A casa som cinc i jo, tot i ser l'únic mascle (més zeta que alfa!), he determinat i fet decantar històricament l'adjectiu cap al genèric masculí tot i ser, i estar pel que fa al sexe, en una evident i incontestable minoria.

A casa no serem diferents pel fet de dir tots cinc o totes cinc, som el i les que som, tampoc si el tots es refereix als individus o el totes a les persones, però segurament fer servir la forma femenina s'ajusta més a la realitat, tot i que reconec que no sempre em surt dir-ho de forma natural, com alguns partits polítics ja han internalitzat en el seu llibre d'estil.

El llenguatge també té la seva inèrcia, i el no sexista també troba, encara avui, incomprensibles resistències. Si durant anys la meva dona i les meves filles no s'han sentit excloses pel "tots" masculí genèric (altra cosa és si s'hi senten plenament representades) perquè jo m'hauria de sentir exclòs pel "totes"?

A casa ja fa uns anys que hem arribat al punt que difícilment coincidim totes cinc, que les nenes es van fent grans i, vés per on, resulta que tenen vida pròpia!... Per això és una alegria quan coincidim després de dies de no fer-ho, com vam fer un cap de setmana llarg aquest estiu i vam aprofitar per fer un mini viatge, fins que irremeiablement arribarà el dia que ni totes cinc, ni quatre, ni tres coincidirem ni cinc, ni quatre, ni tres dies per anar o fer vacances plegats... perdó, plegades!

Fills de puta!

A Quico Pi de la Serra li devem molt, i és possible que mai li sabem agrair prou la seva contribució a la música i a la cultura catalanes.

Li podem agrair, blues a banda, el seu estil directe i descarnat, dient les coses pel seu nom, si cal amb exabruptes!

I a més de descriure'ns l'home del carrer, fins a posar-nos-el davant com un mirall, sempre li podrem agrair la poderosa imatge d'un cel atapeït de voladors fills de puta que no ens deixen veure el sol! "Si els fills de puta volessin", canta Pi de la Serra, "no veuríem mai el sol"...

L'expressió és certament ofensiva, possiblement de les més ofensives que et poden escopir a la cara, doncs només els morts poden superar l'ultratge a la venerada mare que, com bé sabem, no en tenim més que una!

L'insult ha ressonat de nou, i amb força, després de la sentència del Tribunal Suprem pel judici del procés, emergint en algunes ocasions més de l'estómac que del cap, escopit en plena erupció volcànica.

El relat del meu pare, Just M. Casero, en el que explica el dia que una pilota de goma va rebentar-li l'ull a la manifestació per la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia del 8 de febrer de 1976  també començava amb aquest insult: "Fills de puta, cridaven els que corrien al meu costat. No sé si els coneixia...".

Aquests darrers anys la lluita feminista ens ha fet canviar, entre d'altres coses, l'ús del llenguatge, passant del tradicional androcèntric al no sexista, però encara no hem eradicat aquest insult, clarament sexista, tot i la insistència del moviment feminista.

Estaria bé deixar d'insultar a les mares quan volem ofendre a la seva descendència, i sobretot deixar de fer-ho d'aquesta manera tant denigrant.

D'alternatives, si us hi pareu a pensar, en trobareu d'infinites...

El català, (no és) cosa de tots!

Al 1982 la norma era que el català fos cosa de tots, al 1982 la Norma deia que el català era cosa de tots!

A l'Espanya que es despertava de la dictadura, la que encara retenia a la retina el "tranquil, Jordi, tranquil" del 23F, a l'Espanya del Naranjito i el seu Mundial'82, a l'Espanya que veuria guanyar amb majoria un jove Felipe González... en aquesta Espanya que la Catalunya de Pujol volgués que el català fos cosa de tots no li suposava cap problema, ans al contrari, en reforçava el caràcter plural i divers, culturalment i lingüísticament, tal i com versava l'estrenada Constitució...

En aquella Espanya, en aquella Catalunya va néixer la Norma, personatge de ficció protagonista de la primera campanya institucional de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya, que amb diferents anuncis televisius pretenia, valgui la redundància, normalitzar el català arreu! I sí, arreu també volia dir a l'escola...



Al 2018 la norma sembla ser, per cada vegada més espanyols, arraconar el català; Ciutadans no només ha aconseguit normalitzar l'ús del castellà al Parlament de Catalunya en detriment del català, també hi ha empès el Partit Popular.

Naturalment, en tant que llengua oficial, el castellà pot parlar-se al Parlament de Catalunya però semblava que la norma (no escrita si voleu) era que la llengua d'ús corrent era el català; de fet ha estat així fins a l'aparició de Ciutadans...

Al 2018 el govern espanyol, atemorit per les enquestes i els darrers bons resultats de Ciutadans, ha vist en la vigència (i permanència, veurem fins quan!) del 155 l'oportunitat per politiquejar amb la llengua, dinamitant (veurem si amb un petard o amb una bomba!) la immersió lingüística a l'escola.

El mateix que han fet al Parlament volen fer-ho amb la llengua a l'escola, normalitzar l'ús del castellà, que en l'àmbit escolar vol dir fer del castellà la llengua vehicular, naturalment en detriment del català...

El risc d'involució és evident, el risc que el català ja no sigui, tampoc a Catalunya, cosa de tots ja no existeix, ja és una trista (i vergonyosa) evidència, una fatalitat!

Sedició

No entenc com una paraula tan bonica, sedició, pot significar suposadament (?) una cosa tan lletja: alçament contra l'autoritat establerta.

Sedició és una paraula realment bonica, eufònica, suau com la seda i aparentment lleugera com una ploma. Altres paraules que aquests dies també són notícia són més lletges, com prevaricació, una paraula tan lletja com el delicte que defineix. Però sedició?

La sedició no té cap element abrupte, fonèticament abrupte: ni una ce que soni ca, ni una pe, ni una te, ni una erra ni cap erra després d'una pe o una te. En canvi al bell mig hi té una de que encara l'arrodoneix més, com si l'embolcallés de cotó fluix: sedició; si és que és una paraula melosa, de les que se't fon a la boca!

I si per si sola encara no la trobéssiu prou bonica, sedició s'assembla molt a seducció, una paraula atractiva que com la pròpia paraula defineix ens sedueix...

No ens sedueix especialment aquests dies una part d'Espanya, l'Espanya governamental, judicial i policial; més que paraules a cau d'orella aquesta Espanya ens assetja en nom d'una legalitat que volen dur fins a l'extrem i si cal potser un xic més enllà...

I és clar, a menys seducció més risc, qui sap si més ganes, de sedició, i és tan atractiva la paraula, que a vegades hom pot passar, quasi sense voler-ho, o temptat per la seductora paraula com si fos un cant de sirena, de la paraula als fets: sedició...

Rèquiem pels accents diacrítics supervivents

Com una fiblada a la llengua, així de dolorosa ha estat la supressió de la majoria d'accents diacrítics.

Déu n’hi do quin merder que s'ha generat amb això dels diacrítics, és ben bé, o si més no ho sembla, una presa de pèl; s'anuncia el dia dels Sants Innocents i no ens ho creiem! Talment com si algun membre (catxondo) de l'Institut d'Estudis Catalans se li hagués anat la mà, s'hagués begut l'enteniment pensant en el món del demà, simplificant l'ortografia! És que vós, que sou un guardià de la la llengua, vos heu tornat boig i voleu empobrir-la? Que no l'empobrim prou nosaltres, els catalanoparlants vulgars?!

Si fem cas de l'ús que en fem als serveis de missatgeria instantània (WhatsApp) acabarem escrivint, més que sense accents (diacrítics o no), directament amb pictogrames o, encara pitjor, amb "emojis"! Sí, com si tornéssim al passat, als jeroglífics d'antuvi! Ben mirat potser tampoc seria tan mala idea!

També és cert que aquest és un debat generacional, doncs en general no veig els joves massa preocupats ni crítics amb aquest assumpte dels accents diacrítics, ans al contrari.

Sé que la llengua és quelcom viu, que els mots no són immutables, que creem neologismes,  n'importem per contacte amb altres llengües (a vegades per contaminació o dominació) i fins i tot n'adquirim per dir amb altres llengües el que també podem dir, però no ho fem, amb la nostra (això sí fa mal!), una de les nostres grans contribucions, aquesta darrera, per empobrir el català!

Però són molts els qui encara es pregunten (jo inclòs) què té de dolent l'accent diacrític, quin mal li fa a la nostra llengua!? I encara incrèduls, resistents a fer el dol, emergeix el dubte: el context ho resoldrà tot?

Com una fiblada a la llengua, deia al principi, com si ens l'haguéssim mossegat (ai, quin mal!)... No se l'han mossegat els de l'IEC amb aquest canvi ortogràfic, tampoc me la mossegaré jo que, com possiblement molts de vosaltres, em serà difícil, per no dir impossible, prescindir dels diacrítics suprimits. De fet demà ja no recordaré quins s'han salvat i quins no...

Mandat, no legislatura!

Ara que els ajuntaments ja estan constituïts, els alcaldes nomenats i la majoria dels cartipassos aprovats és un bon moment, abans que algun dels nous i fràgils pactes trontollin, per resoldre, sota el meu criteri, un dels majors errors que cometem, en general, els regidors i regidores dels ajuntaments d'arreu de Catalunya!

Reconec que en ocasions em perdo en els detalls i possiblement aquest n'és un cas, però és que hi ha detalls que són quelcom més que un simple matís.

Al llarg dels 12 anys que sóc regidor, alguns dels quals he estat també conseller comarcal, són incomptables les vegades que he escoltat a regidors i regidores (també consellers i conselleres comarcals) referir-se al període en el qual són càrrecs electes com a legislatura: "en aquesta legislatura, en la passada legislatura..."

Ja sé que és una qüestió semàntica i que, en la majoria de casos, es diu per analogia a les legislatures dels parlaments, però el que es va iniciar el passat 13 de juny a tots els ajuntaments, consells comarcals i diputacions de Catalunya no és una legislatura, sinó simplement (i no és poc) un mandat!

La legislatura, tal i com defineix el diccionari, és el "període de vigència d'un cos legislatiu", és a dir, d'un cos "que té el dret i la potestat de legislar", que té poder legislatiu, capacitat de legislar, de "fer, establir, lleis".

Ni ajuntaments, ni consells comarcals ni diputacions estableixen, aproven o deroguen lleis, no tenen aquest poder, aquesta potestat, no són cos legislatiu, ergo el seu període de vigència no és una legislatura, sinó un mandat!

En canvi la definició de mandat sí s'ajusta al període de vigència, cada 4 anys, de cada ajuntament, consell comarcal i diputació: "contracte pel qual una persona transfereix a una altra la seva representació i aquesta l'accepta per efectuar, en nom d'aquella, uns actes determinats. Mandat representatiu".

Fins i tot en el cas dels parlaments també podem parlar, naturalment, de mandat, doncs també es defineix com el "conjunt d'obligacions que els electors imposen a llurs diputats."

Així doncs com a primera lliçó per a regidors novells direm sempre mandat, en comptes de legislatura!

Ja ho sé, a vegades em perden les paraules, em perdo amb les paraules!