És Nico Williams el nou Mbappé del Barça?

Dies enrere escrivia sobre Nico Williams com a desig per al Barça, àvid per fitxar aquest jove i talentós extrem, que tan bona entesa té, per exemple, amb Lamine Yamal. Però finalment el petit dels germans Williams ha decidit quedar-se a Bilbao dient novament que no al Barça i renovant altra vegada amb l'Athletic Club. Digerida la (relativa) sorpresa, comença a ser inevitable preguntar-nos: serà Nico per al Barça el que Mbappé ha estat durant anys per al Madrid?

Els madridistes saben bé de què parlo, ja que durant uns quants estius Kylian Mbappé va ser la gran esperança blanca, el fitxatge desitjat, i quan finalment semblava que arribava, un inesperat gir de guió el mantenia de nou a París... Fins que l'estiu passat, finalment, el real Madrid el va poder fitxar. Però abans de dir que sí, va dir molts cops que no.

Amb Nico Williams podria passar quelcom similar respecte del Barça. Nico no sembla tenir pressa per marxar de Bilbao, i menys la temporada que l'Athletic Club torna a compatir la Champions League; d'altra banda, resulta evident que a Bilbao s'hi sent còmode i sap que les ofertes i els cants de sirena, del Barça i d'altres equips, novament arribaran. 

És clar que ara com ara el Barça, però, no juga amb les mateixes cartes que el Ral Madrid, ja que sense múscul econòmic, ni marge salarial, pot desitjar molt, però fitxar poc. I això fa que el somni de Nico Williams, igual que el de Mbappé ho va ser per al Madrid, a banda de recurrent, no pugui fer-se realitat.

Potser sí, potser Nico és ja el nostre Mbappé (confio que no un nou "Griezmann"), i de ser així voldria dir que encara que sigui més d'hora que tard, vindrà al Barça per rendir. De moment, però, només és un objecte de desig, un somni, avui, inabastable.

L'enèsima remuntada per (quasi) guanyar la lliga

El Barça de Hansi Flick ho ha tornat a fer: ha tornat a guanyar un partit remuntant dos gols en contra. El Barça de Hansi Flick ho ha tornat a fer: ha tornat a guanyar al Real Madrid, la quarta victòria de la temporada en els quatre clàssics, la tercera remuntada contra el Real Madrid. El Barça ho ha tornat a fer: ha guanyat un partit després que un jugador de l'equip rival hagi fet un estèril "hat-trick".

Una característica d'aquest Barça de Hansi Flick és la seva mentalitat, la seva actitud competitiva de no donar cap partit per perdut; això s'ha vist, sobretot, a partir del mes de gener, després del novembre (i part de desembre) de merda.

Tot i la patacada en la semifinal de la Champions League contra l'Inter de Milà, podem afirmar que aquest Barça de Hansi Flick és el Barça de les remuntades, de no defallir tot i rebre un o dos gols en contra, de saber-se sobreposar i capgirar el marcador.

És clar que aquesta característica fa brillar virtuts (mentalitat, competitivitat, determinació, insistència) que es posen en joc amb la pressió i la contundència golejadora, i no amaga defectes, com la fragilitat defensiva o la manca de control en moments clau del partit, com la gestió dels darrers minuts del partit contra l'Inter, abans que els "nerazzurri" empatessin el partit...

El Barça de Hansi Flick, amb aquesta nova remuntada contra el Real Madrid, ja acarona el títol de lliga, que pot guanyar matemàticament a la pròxima jornada en el partit contra l'Espanyol. Si no hi ha sorpreses, el Barça guanyarà el títol de lliga dos anys després, després de la lliga de Xavi; si aquella va ser la lliga dels "1 a 0" (fins a onze vegades es va produir aquest resultat), aquesta de Hansi Flick serà recordada com la lliga de les remuntades!

Remuntar la remuntada

Des de fa unes hores la «culerada» somiem desperts, literalment desperts tenint presents les hores intempestives en què va acabar la final de la Copa del Rei, lluitada i finalment guanyada pel Barça després de la pròrroga.

El partit va ser una autèntica muntanya russa d’emocions i el guió final va oferir al Barça una victòria molt valuosa contra l’etern rival, el Real Madrid, més enllà del títol en si. El valor de la victòria rau sobretot en el fet que el Barça va remuntar un partit que abans li havia remuntat el Real Madrid, l’especialista històric en remuntades.

És cert que en la final de la Supercopa d’Espanya el Barça va capgirar el marcador després del gol inicial del Real Madrid, atropellant-lo després de forma contundent; però a la final de la Copa del Rei no va ser així: el Barça va ser superior, especialment a la primera part, i si hagués pogut marcar un segon gol potser hauríem vist un altre partit. El Real Madrid, però, va saber equilibrar el matx a la segona part i, en dues jugades a pilota aturada, va aconseguir capgirar el marcador. El Real Madrid va poder fer, finalment amb el Barça aquesta temporada, allò que tant sap fer: remuntar el partit.

El factor diferencial d’aquest Barça, com ha demostrat especialment aquest 2025, és que no es rendeix i, a diferència d’altres temporades, competeix fins al final. Aquest esperit competitiu sovint dona fruit, i ahir el fruit va ser, primer, el segon gol que empatava el partit i forçava la pròrroga, i, després, el tercer gol als minuts finals de l’afegit, que evitava els temuts penals (d’arribar-hi, sincerament, els veia perduts) i donava el títol al Barça, per joia i eufòria de tota la «culerada» i desesperació, furibunda i irada, d’alguns jugadors del Real Madrid.

La Copa del Rei «mola» quan es guanya i és un «xupito» quan es perd, però la rellevància d’aquest títol no rau només en el trofeu en si, sinó en el context: una victòria contra el principal rival, en una temporada en què el Barça li qüestiona l’hegemonia, també a Europa.

Des de fa unes hores la «culerada» somiem desperts, i convindria despertar-nos del somni de Morfeu, perquè la lliga i la Lliga de Campions s’han de seguir competint, i el risc de rebre una plantofada aquest dimecres, al pròxim partit (l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions), és elevat.

Remuntar la remuntada ha estat una gesta, tant o més valuosa que una possible victòria per golejada. I d'aquí endavant es podrà guanyar o perdre, però ara ja sabem que la competitivitat d'aquest equip de Hansi Flick, aquesta temporada, ja no és negociable.

"Fuck off" o "fuck you"?

Diuen que, segurament després dels dies de la setmana i els números fins al deu, el que primer s'aprèn d'una llengua són els insults; no és el cas, de moment, de Jude Bellingham, un jove jugador anglès del Real Madrid, que de moment segueix parlant, si més no amb els àrbitres, i deixant anar improperis amb la llengua de Shakespeare!

Encara segueix viu el debat sobre el que Bellingham va dir a l'àrbitre José Luis Munuera Montero a l'estadi d'El Sadar: "fuck off" o "fuck you"? 

L'àrbitre, a l'acta del partit, ho té clar: "fuck you". Bellingham, en declaracions posteriors, també ho té clar: "fuck off". I a partir d'aquí tot són interpretacions, ja no estrictament sobre què va dir (que també), sinó sobre el significat de les dues expressions. I el significat, com s'està veient, pot tenir moltes interpretacions en funció del context, també de l'adhesió / animadversió al jugador i, per extensió, al Real Madrid.

És així com, aquests darrers dies, han aparegut, fins i tot de sota les pedres, improvisats (i sorprenents) filòlegs de la llengua anglesa que ens  han il·lustrat sobre el significat d'ambdues expressions, que si "fuck off" tant pot ser un general "a la merda" si llances l'expressió a l'aire, com "ves a la merda" si li dirigeixes a algú, o fins i tot pot significar "no fotis"; que si "fuck you" significa "que et fotin", tot i que també pot significar, simplement, "fotre", "hòstia" o "recoi" en el sentit de la interjecció castellana "joder".

En fi, no sé si cal que ens perdem en tantes disquisicions lingüístiques, ja que al final el que pesa no és el que literalment Jude Bellingham va dir, sinó el to i la seva intenció i, sobretot, com va percebre-ho l'àrbitre. Perquè del que es tracta és precisament això, del fet que l'àrbitre va interpretar que el que li va dir Jude Bellingham va ser, simplement, una desconsideració; no sé si exactament un insult, però sí una manca de respecte, i entenc que és això el que va sancionar.

Potser en la decisió de l'àrbitre van influir els antecedents del jugador, que en un altre partit, el passat mes de setembre, li va deixar anar l'expressió "you're a piece of shit" (ets un tros de merda), per la qual cosa, més enllà del "fuck off" o "fuck you", el que va llegir del jugador va ser la seva desconsideració.

Aquest enrenou se suma al memorial de greuges que el Real Madrid acumula i documenta aquesta temporada, però aquest enrenou (tots els altres del memorial segurament no...) s'acabaria aviat si, com passa en altres esports, els jugadors es dirigissin als àrbitres amb més respecte, respecte que també podrien aplicar, alguns futbolistes, als jugadors contraris i a l'afició.

Això o que, com a mínim, Jude Bellingham aprengui a insultar, o si més no a indignar-se, en castellà...

La botifarra del 2 a 5

A l'Aràbia Saudita, aquest cap de setmana, el Barça va guanyar, dins i fora del terreny de joc, molt més que una Supercopa d'Espanya; la cautelar del "Consejo Superior de Deportes" (CSD ) que va permetre la inscripció dels futbolistes Dani Olmo i Pau Víctor va ser una victòria als despatxos que va provocar la sonora i arrauxada botifarra del president del Barça, Joan Laporta; l'exhibició futbolística del Barça de Hansi Flick es va traduir en una exultant (i insultant) victòria dins el terreny de joc contra un Real Madrid, novament contra el Barça, aclaparat.

La botifarra de Laporta va ser una explosió d'alliberament, com quan desactives la vàlvula d'una olla de pressió. L'oportunisme, o potser més ben dit, la perícia i professionalitat del càmera de 3Cat va permetre captar el gest de la botifarra, acompanyat d'un crit sorgit de ves a saber quines entranyes del president del Barça, en una imatge que, era evident, valia més de mil paraules, les  més de mil paraules que ahir el mateix president va desplegar, embriagat d'eufòria per ambdues victòries.

Aquesta victòria als despatxos, però, tot i ser vital per al mateix equip, sense la futbolística hauria quedat coixa i, en canvi, amb la botifarra tàctica que Flick li va fer a Ancelotti, la va reforçar encara més. Esportivament, la final només va tenir un miratge quan el Real Madrid es va avançar al marcador a l'inici del partit, després que el Barça mostrés les seves bones credencials i ja fes gala del seu domini i bon joc, del seu perill.

La Supercopa d'Espanya és dels anomenats títols menors, però augmenten de valor quan el teu equip la guanya, i sobretot quan la guanya contra, com en aquest cas, el màxim rival desplegant un gran joc. Imaginem-nos, si no, en quina situació es trobaria avui el Barça, el club i l'equip, en cas d'haver-la perdut.

Davant una possible crisi institucional (pel risc de no inscripció) i esportiva (en cas de perdre la final), el Barça, com a club i com a equip, ha tornat molt reforçat de l'Aràbia Saudita, amb un 2 a 5 i una botifarra històrics!

La lliçó de la Pilota d'Or

Fa poc més d'una setmana de la gala de la Pilota d'Or i han passat tantes coses des d'aleshores (la DANA de València, les eleccions estatunidenques...) que han copat l'actualitat, que sembla que faci una eternitat. L'ombra d'aquella gala és allargada i encara plana sobre un Real Madrid, encara avui, en hores baixes...

De les múltiples derivades de l'anàlisi del que ha passat arran del frustrat lliurament a Vinícius Júnior de la Pilota d'Or, m'agradaria destacar-ne una, a manera de lliçó. Lliçó que a banda del Real Madrid també ens podem aplicar nosaltres, salvant les distàncies, si mai és el cas, per bé que mai puguem optar a guanyar la Pilota d'Or.

No es pot vendre la pell de l'os abans d'haver-lo mort, abans d'haver-lo caçat, diu la dita, i això és el que el Real Madrid, i la premsa i periodistes acòlits, han fet des de fa mesos construint un relat en què donaven per segur que Vinícius Júnior guanyaria la Pilota d'Or, perquè era inevitable que no la guanyés, perquè se la mereixia més que ningú. I el més curiós de tot és que aquest relat l'havia comprat quasi tothom, també nosaltres, que donàvem per fet, resignadament, que Vinícius Júnior guanyaria la Pilota d'Or.

És a dir, el Real Madrid no només ens va vendre la pell de l'os, nosaltres l'hi vam comprar. També l'hi va comprar i es va creure aquest relat Vinícius Júnior, que a banda de la festa, ja devia haver fet espai a la vitrina de casa seva per posar-hi la preuada Pilota d'Or. Que Vinícius Júnior enguany havia de guanyar la Pilota d'Or no només era inevitable, per al Real Madrid i la premsa i periodistes acòlits era, sobretot, indiscutible.

És clar que una cosa és dominar el relat, i l'altra controlar la decisió, i aquesta decisió, és evident, no estava ni està en mans del Real Madrid, sinó dels capricis i voluntat de 100 periodistes esportius d'arreu del món, periodistes que molt allunyats de la teranyina mediàtica i del relat del Real Madrid.

No es pot vendre la pell de l'os abans d'haver-lo mort o, com també diem en català, no diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat...

La Pilota d'Or, en blanc

Al Real Madrid, i a la premsa i periodistes acòlits, subalterns, la realitat els ha espatllat un bon titular, un titular que, ben segur, tenien preparat de feia dies, setmanes, fins i tot mesos. Semblava tan clar que Vinícius Júnior guanyaria la Pilota d'Or, s'havia vessat tanta tinta donant-ho per fet, que la simple possibilitat que no fos possible va fer col·lapsar el club blanc, i la premsa i periodistes acòlits, fins al punt que, en una decisió certament controvertida, va decidir quedar-se a Madrid i no comparèixer a la gala de la Pilota d'Or.

La rebequeria del Real Madrid no assistint a la gala, que se simplifica en això que "si no guanyo no comparec", en perjudica la imatge de "señorío" i esportivitat, i n'enforteix el caràcter de superioritat i arrogància projectada per l'allargada ombra del seu president.

L'absència del Real Madrid a la gala de la Pilota d'Or el va convertir en el gran protagonista absent, deixant sense recollir els premis que va rebre (millor club masculí i millor entrenador), amplificant la seva rebequeria, i va potenciar més la presència triomfant del Barça, el club que va sortir més reforçat de la gala, per premis i, sobretot, per imatge.

Perquè la imatge que va deixar el Real Madrid amb la seva absència a la gala de la Pilota d'Or, és la d'un club que no sap perdre, tenyint la seva rebequeria de manca de respecte. Florentino Pérez i Vinícius Júnior se sabien tan indiscutiblement guanyadors, que la simple possibilitat que no ho fossin els va col·lapsar.

La paradoxa és que en la gala de la Pilota d'Or en què es posa més en valor el futbol espanyol, el Real Madrid, el club màxim exponent del futbol espanyol, no en sigui partícip, i que, en canvi, sigui el Barça qui amortitzi més i millor aquest valor... 

I pel que fa a la premsa i periodistes acòlits, alguns han hagut de fer autèntics contorsionismes indignant-se per Vinícius Júnior procurant no menysprear gaire la merescuda Pilota d'Or de Rodri.

La Pilota d'Or, en blanc, ha generat tanta o més eufòria que el 0-4 del Barça adolescent al Bernabéu... Vinícius Júnior ha tornat a perdre, i en contra del que ell deu pensar, ha perdut aquesta Pilota d'Or per mèrits propis. Però això ja és una altra història...

Benvingut a la llibertat!

Kylian Mbappé encara no ha aterrat a Madrid i ja ha guanyat. Encara no ha guanyat cap Champions League, però fiscalment hi guanyarà estalviant-se haver de pagar diners a hisenda, i més si la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, finalment ens marca un gol amb l'anomenada "Llei Mbappé", que permetria a nous residents (noves fortunes) deduir-se un 20% del tram autonòmic dels impostos.

És marca de la casa de la dreta, de qualsevol dreta, reduir els impostos, especialment els que afecten a qui té més diners i, per tant, a qui més hauria de contribuir, reduint així, també, la capacitat redistributiva que tenen els impostos.

És habitual que les grans fortunes se les empesquin per evitar pagar els impostos que els correspondria, i a vegades se les empesquen de forma delictiva, com ha admès l'actor Imanol Arias, que ha admès haver defraudat fins a 2,7 milions d'euros i ha arribat a un acorda amb la Fiscalia per evitar entrar a la presó, acceptant una condemna de menys de dos anys de presó. Ana Duato no vol pactar i s'enfrontarà a la petició de 32 anys de presó que demana la Fiscalia...

És així, entre una cosa i l'altra, que els rics cada vegada són més rics, i la classe mitjana cada vegada menys mitjana, i més pobra.

Tornant a Kylian Mbappé, el francès guanyarà molts diners i, és d'esperar, també molts títols (espera que entre ells hi hagi la Champions League, que de moment tant se li ha resistit), però de moment la primera derivada del seu fitxatge pel Real Madrid és que es perdrà els Jocs Olímpics, una decisió certament controvertida...

Kylian Mbappé no podrà defensar als Jocs Olímpics de París la tricolor ni els valors republicans que, se suposa, França defensa des de la Revolució Francesa: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. És clar que d'aquests tres valors, el de la igualtat potser ja no el podrà seguir defensant gràcies, com amb tants altres milionaris, als favors fiscals de què es beneficiarà quan aterri a Madrid, abraci i gaudeixi de la llibertat d'Isabel Díaz Ayuso.

La quinzena

"La vida és allò que passa mentre fas altres plans", va dir John Lennon, però en realitat avui, per a molts culers, la vida és allò que passa mentre el Real Madrid guanya Champions League...

Perquè mentre el Barça busca la seva essència futbolística cremant mites (Koeman i Xavi), el Real Madrid va guanyant Lligues de Campions d'Europa amb la mateixa (aparent) facilitat que Carlo Ancelotti buida paquets de xiclets.

I ja podem anar dient que aquesta darrera Champions la va merèixer més, durant bona part del partit, el Borussia Dortmund, però aquesta pel·lícula ja l'hem vist en altres ocasions, i al final l'evidència és que el Real Madrid dissabte, com en tantes altres ocasions,  va saber competir més, resistint quan tocava (sobretot amb un recuperat Courtois que empetiteix qualsevol porteria), i va saber ser letal quan ho va necessitar.

Perquè el Real Madrid potser no sempre juga bé a les finals, però gairebé sempre les guanya (que és del que es tracta, no?), i qui dies passa Champions acumula: des que el Barça va guanyar la seva darrera Champions League, la cinquena (2015), el Real Madrid n'ha guanyat tantes com en té el Barça, i en total ja n'acumula quinze. 

El seu domini a la màxima competició europea és incontestable, i no només històricament: en les darreres onze temporades el Real Madrid ha aixecat fins a sis vegades l'orelluda, i per més "peròs", matisos i excuses que vulguem buscar-hi (o que hi hagi) la realitat és molt tossuda.

Els culers només podem buscar consol en l'equip femení de futbol, perquè de moment l'equip de bàsquet tampoc ens dona massa alegries, tampoc passa pel seu millor moment.

És clar que per als culers d'una certa edat, aquesta realitat no és nova, alguns ja estem immunitzats per afrontar llargs períodes de penúria futbolística i sequera de títols, travessies del desert, mentre el Real Madrid va engreixant el seu palmarès, perquè, en el fons i per a molts culers, la vida també és allò que passa mentre el Barça es busca a si mateix...

La lliga del Girona

D'acord, la lliga l'ha guanyat el Real Madrid, però si aquesta lliga ha de dur algun nom associat, sens dubte és el del Girona FC.

De fet, ja fa moltes jornades, des de l'inici de la temporada, que el Girona FC ha estat sense cap mena de dubte l'equip revelació, però dissabte a la tarda, doblegant novament el Barça i certificant la classificació per a jugar, la temporada vinent, la Lliga de Campions, va inscriure a foc el seu nom a la lliga d'enguany.

I tant és si finalment el Girona FC acaba segon o acaba tercer, per actitud, per joc i per resultats, el Girona FC mereix que la Lliga 2023/24 sigui recordada com la lliga del Girona!

Que el Real Madrid hagi guanyat una nova lliga, la seva trenta-sisena, és una notícia d'aquelles relativament recurrents; que el Girona FC s'hagi classificat per a la Lliga de Campions, i a més en un partit remuntant per dues vegades al Barça (i guanyant-lo per primer cop a Montilivi), és una notícia històrica!

D'aquí que la celebració fos, ben bé, com si s'hagués guanyat un títol; perquè tot i que el Girona FC no ha guanyat cap títol, no ha enlairat cap trofeu, la gran temporada d'enguany s'ha de celebrar i els partits que resten s'han de viure com una festa, més enllà dels resultats.

És més, jo convidaria als seus pròxims rivals (Alabès i València a domicili, Vila-real i Granada a Montilivi) que els fessin el passadís d'honor a l'inici dels partits, en reconeixement de l'extraordinària temporada del Girona FC.

L'orgull gironí, aquests dies, està pels núvols, ben bé toca el cel!

Era gol?

El darrer clàssic entre el Real Madrid i el Barça de futbol masculí encara es juga, tot i que ja fa dies que l'àrbitre va xiular el final del partit. El gol fantasma del Barça porta molta cua i sembla que prendrà nous camins, jurídics i burocràtics, que encara li donaran més corda.

Era gol?
En viu, el dubte és raonable, com són raonables els dubtes de molts altres àrbitres o jutges que han de prendre decisions precises a ull nu.

Penso per exemple en el tenis, en què els jutges de pista i el de cadira han de poder apreciar amb precisió, per exemple, si la pilota toca la línia o no. En l'alta competició, el tenis ja fa anys que ha resolt el factor humà amb la tecnologia de l'ull de falcó.

Altres lligues i competicions de futbol tan incorporat l'anomenada "tecnologia de gol", una tecnologia semblant a la de l'ull de falcó que envia un senyal a l'àrbitre quan la pilota entra, completament, a la porteria. I tot i que hi ha qui assegura que ni aquesta tecnologia és infal·lible, sí que la seva determinació admet un major consens, ja que en principi es minimitza el factor humà, i per tant subjectiu, d'una decisió sensible.

El cas és que el dubte raonable sobre el gol fantasma no el va saber (poder, voler?) resoldre el VAR, el videoarbitratge, i davant el dubte es va decidir que no era gol. Sorprèn que amb tantes càmeres com hi ha al camp, càmeres que no es perden cap detall, no es trobés cap imatge de la realització televisiva que permetés veure, i si cal calcular, si la pilota va entrar totalment a la porteria.

El president del Barça, que se sent perjudicat per aquesta decisió, fins i tot ha demanat la repetició de partit en cas que es pugui demostrar que la pilota va entrar, petició que voldrà portar fins a les últimes conseqüències, diu, però que no sé si tindrà gaire recorregut...

Entenc i ja està bé que el Barça es defensi; entenc també que aquesta jugada alimenta encara més la convicció de molts que el Real Madrid, a banda dels mèrits propis, juga amb avantatge pel favor dels àrbitres. Però al final, més enllà de si era gol o no, ni el Barça ha perdut la lliga, ni el Real Madrid la guanyarà, per aquesta jugada.

Vinícius Júnior contra el racisme

De la mateixa manera que arriba un moment que tot infant ha d'afrontar la pregunta "què és primer, l'ou o la gallina?", avui la societat en general, i el món del futbol en particular, ens toca afrontar la pregunta "què és primer, l'insult a Vinícius Júnior o la seva provocació?"

Amb Vinícius Júnior, o com a mínim amb la imatge que transmet dins el terreny de joc, em passa el mateix que amb Cristiano Ronaldo o fins i tot el que em passava amb Dani Alves: que són o han estat grans futbolistes, i pitjors persones. I sí, reconec que amb aquesta afirmació, amb aquesta generalització, soc terriblement injust.

No sé si és un ego desfermat, un excés de fatxenderia, massa diners a la cartera massa ràpid i massa aviat, o tot plegat; el cas és que l'innegable talent que té Vinícius Júnior pel futbol contrasta amb la seva actitud provocadora davant el públic, moltes vegades també davant els rivals, fins i tot essent visiblement maleducat amb els àrbitres.

I sí, és cert que lamentablement Vinícius Júnior rep molts insults, insults de tota mena, inclosos els racistes; insults, alguns greus, que certament poden ser objecte d'un delicte d'odi i, per tant, convé identificar a les persones que l'insulten i denunciar-los. També és cert que el mateix Vinícius Júnior, sense proferir cap insult racista, també ha fet gala de manca de respecte nombroses vegades dins el terreny de joc, insultant a rivals i fins i tot als àrbitres.

Amb tot això vull dir que em sembla perfecte que des del futbol també es lluiti contra el racisme, que aplaudeixo que la setmana vinent dues seleccions nacionals, Espanya i Brasil, juguin un partit contra el racisme; el que no em sembla tan bé, ni encertat, és que la imatge pública, amb la voluntat d'alguns de convertir-la quasi en icònica, de la lluita contra el racisme sigui la de Vinícius Júnior, un grandíssim jugador maleducat.

El respecte que Vinícius Júnior reclama vers ell, quan l'insulten, no se l'aplica quan és ell qui insulta el rival, l'àrbitre o  quan es mofa, amb actitud provocadora, del públic. A cada provocació, a cada manca de respecte, Vinícius Júnior perd credibilitat en la seva particular lluita contra el racisme, i els qui alimenten aquesta imatge de paladí contra el racisme, imatge quasi quixotesca, li fan més mal que bé a ell, i a la lluita contra el racisme.

Després de la derrota

La clara i inapel·lable derrota del Girona FC davant el Real Madrid no ha d'entelar la gran i extraordinària temporada que l'equip de Míchel està fent; ans al contrari, encara li hauria de donar més mèrit, ja que avui dia, amb vint-i-quatre partits de lliga jugats, el Girona FC només n'ha perdut dos, i tots dos, precisament contra el Real Madrid.

Després del primer partit que el Girona FC va perdre a la lliga, l'equip no es va enfonsar i va mantenir el bon nivell de joc i resultats, mostrats fins aleshores, seguint amb les altes prestacions de l'equip, especialment, a l'atac. Caldria esperar que ara, després d'aquesta derrota, passés el mateix.

Sí, la derrota ha estat un xoc de realitat, una bona estabornida, però aquest Girona no ha caigut abatut sobre la lona i, estic convençut, sabrà aixecar-se i tornar a competir. No sembla que l'equip hagi de defallir i, fins i tot en el cas que tingui una mala ratxa de resultats, té prou marge per sostenir-se en les posicions de la Lliga de Campions.

Serà després d'aquesta derrota que el Girona FC marcarà el seu sostre, tenint molt clar que sigui quina sigui la seva posició final, el d'aquesta temporada ja és el millor Girona de la història.

L'indeleble joc del Barça

Assumim-ho, el Barça de Xavi va brotar a la Supercopa d'Espanya de la temporada passada i amb aquella embranzida va guanyar una meritòria lliga, i segurament caldrà podar-lo a la d'enguany. I si aleshores va ser rellevant com va guanyar la final contra el Real Madrid, ara ho és com l'ha perduda.

I si fa un any el joc desplegat a la final va ser inesborrable, indeleble, el de diumenge passat també; la diferència és que aleshores el Barça va fer un gran partit, i el d'enguany ha estat més aviat un partit calamitós.

Naturalment, aquesta era una final que es podia perdre, però hom esperava del Barça que la pogués competir, però el gol de Lewandowski només va ser un miratge en el desert d'un Barça làbil en defensa, impotent en atac. Fa més mal com va perdre, que el títol perdut.

Tot just som a mitjans de gener i encara resta molta competició per jugar, A la lliga no pot perdre pistonada, no només per no deixar escapar el Girona i el Real Madrid, sobretot per no deixar-se atrapar i avançar pels que el persegueixen. A la Champions prou que ha fet, superant la fase de grups, i ja serà molt si supera la primera eliminatòria contra el Nàpols. A la Copa del Rei, la següent eliminatòria l'ha de superar, i a partir d'aquí veure els possibles rivals i, si cau el Real Madrid, se li hauria d'exigir, com a mínim, arribar a la final.

Xavi es juga la continuïtat en el que resta de temporada (si no en els pròxims partits) i com a mínim hauria de poder aixecar un dels tres títols que encara estan en joc; la Copa s'entreveu com el més assequible. Però més enllà dels títols, Xavi necessita recuperar el bon joc de l'equip, que sobretot exigeix recuperar la solidesa defensiva que va mostrar la temporada passada.

Aquesta temporada el Barça és un colador; ha començat molts partits, massa partits, encaixant aviat i la remuntada, amb més o menys èpica, no sempre és possible. Veurem si les setmanes que venen el Barça remunta, millora les seves prestacions en defensa i recupera una mica d'alegria, que el (bon) culer, per enfonsat que estigui, mai perd l'esperança...

Vint, la xifra de la setmana

El Barça de bàsquet ha tornat a assaborir la glòria, guanyant de forma solvent la Lliga ACB, propinant-li un contundent tres a zero al Real Madrid al play-off de la final.

Amb aquesta ja són vint les lligues de bàsquet que acumula el Barça, la segona de Saras Jasikevicius en tres anys, la lliga de Nikola Mirotic, que li serveix per acomiadar-se del Barça per la porta gran.

El Barça encara és lluny dels trenta-sis títols de lliga del Real Madrid de bàsquet, però si fem un cop d'ull al palmarès d'ambdós clubs veurem que els anys vuitanta del segle passat representen un punt d'inflexió.

Entre el 1957 i el 1980 el Barça de bàsquet només va guanyar una lliga, la de 1959; la resta, excepte dues guanyades pel Joventut de Badalona, les va guanyar el Real Madrid. És a dir, fins al 1980 el Real Madrid havia guanyat vint-i-una lligues de bàsquet, el Joventut dues i el Barça només una.

Des de 1981 el Real Madrid ha guanyat quinze lligues i el Barça dinou, en períodes especialment fructífers, com el d'Aíto García Reneses i el de Xavi Pascual.

És clar que la gran assignatura pendent del Barça és Europa, on ha fet grans temporades i jugat força finals, vuit, però guanyat pocs títols, tan sols dos, que contrasten amb els onze títols europeus de la màxima categoria del Real Madrid...

Semblava que aquest any, després de fer una gran fase regular a l'Eurolliga, havia de tornar a ser un any victoriós a Europa, però novament el Real Madrid, que en bàsquet també té aquesta capacitat de superar moments límit, va guanyar el Barça a les semifinals en un incomprensible mal partit de Mirotic...

Però finalment el Barça, i Mirotic, han tancat la temporada amb una gran alegria, guanyant de nou un títol de lliga que, a banda de mantenir Saras Jasikevicius a la banqueta, ha de servir per esperonar a l'equip i fer-lo més competitiu a Europa, tot i la sortida de Mirotic, el jugador més determinant d'aquestes darreres temporades...

Vint-i-set, la xifra de la setmana

Amb la guanyada, i celebrada, dies enrere l'equip de futbol masculí del Barça ha guanyat vint-i-set títols de lliga. Quatre anys després el Barça s'ha erigit campió i, tot i que encara és lluny de les trenta-cinc lligues del Real Madrid; l'important no és que l'atrapi sinó que, d'alguna manera, el Barça ha tornat.

Bé, ha tornat o, per a ser més precisos, està tornant; haurà tornat quan, a banda de competir la lliga i la copa del Rei com ja ha fet aquesta temporada, també competeixi a Europa, superant la fase de grup de la Champions League i planant-se amb opcions a les eliminatòries.

Certament, el Barça encara està lluny d'igualar el palmarès de títols de lliga del Real Madrid, però des que Johan Cruyff va aterrar a la banqueta del Barça el Real Madrid ha perdut la seva hegemonia: de les 10 darreres lligues el Barça n'ha guanyat cinc; de les 20 últimes lligues n'ha guanyat onze, de les 40 últimes lligues n'ha guanyat divuit, tres més de les guanyades pel Real Madrid els darrers quaranta anys.

Aquestes divuit són, precisament, les que jo he viscut i recordo, les que he celebrat de nen, d'adolescent i d'adult; naturalment confio celebrar-ne moltes més, fins i tot de vell!

El Barça està tornant, espero que acabi de tornar i que, si mai marxa de nou, que no se'n vagi gaire lluny...

Quatre, la xifra de la setmana

No és fàcil fer-li quatre gols al Real Madrid, encara menys que els quatre gols els faci un mateix jugador. El Girona FC i Taty Castellanos ho han fet aquesta setmana amb una espectacular i històrica victòria que, a més, quasi certifica la permanència a la primera divisió.

"La vida siempre te da revancha", li vaig sentir dir al revalorat davanter argentí del Girona en una entrevista radiofònica, i és que tot just fa quinze dies Taty Castellanos va haver de tancar temporalment els seus perfils a les xarxes socials després d'haver fallat un gol cantat davant el Barça.

Els qui van insultar-lo aleshores no eren seguidors del Girona sinó que són dels que cerquen certa notorietat a les xarxes faltant al respecte a les persones, a vegades volent fer gràcia, d'altres passant directament a l'insult. Són tant previsibles com prescindibles. Els qui van insultar-lo aleshores suposo que ara callen, ara s'entretenen amb algú altre...

"Goles son amores", cantava Manolo Escobar en el programa televisiu homònim que fa trenta anys presentava a la Tele 5 de Valerio Lazarov, un programa pretesament esportiu que repassava la jornada de primera divisió i que no desaprofitava l'ocasió per treure a la palestra models amb poca tela, tela amb els colors de cada club, per posar-les en fila a tall de classificació.

Ja em perdonareu el referent, però si "Goles son amores" amb els quatre que va fer al Real Madrid Taty Castellanos, a banda de fer història sobretot es va guanyar el cor de l'orgullosa afició gironina i, perquè no dir-ho, part de la blaugrana.

I jo que me n'alegro per ell, m'agrada que en un gran partit la vida li oferís la "revancha!"

L'equip del règim

La rivalitat entre Real Madrid i Barça aquests dies no és tant futbolística com històrica i política: quin equip va ser menys afí al règim, al franquisme?

Que existeixi un mínim debat és notícia, ja que semblava que fins ara aquest era un debat inexistent, que hi havia un ampli consens, també des de la història, que l'equip del règim era el Real Madrid.

I el que sorprèn no és que el club blanc se'n vulgui desentendre o hi vulgui posar distància, sinó que atribueixi la condició d'equip del règim al Barça. Amb el vídeo publicat per la seva televisió sembla voler reescriure i tergiversar la història, crear un nou relat.

La història no són estrictament els fets sinó com s'expliquen i, és evident, també està molt condicionada (sempre, no només per aquesta qüestió) per qui l'explica i des d'on s'explica. I la història, com la informació, no és neutra.

Si no fos per la mosca amb l'escut del club que hi apareix, el vídeo de Real Madrid TV podria passar perfectament per un gag del programa Polònia de TV3.

És clar que el Real Madrid ja és gat vell en això de matisar la història o, si més no, de posar-hi l'accent en la part de la història que més li interessa. Si ho sap tothom (i és profecia) que el suís Hans-Max Gamper Haessig (conegut per nosaltres com a Joan Gamper) va fundar el FC Barcelona, no passa el mateix amb els fundadors del Real Madrid CF, fundat entre d'altres pels germans Joan i Carles Padrós.

La referència històrica merengue sempre és Santiago Bernabéu, al seu dia voluntari de l'exèrcit franquista i president del club des de principis dels anys quaranta fins a la seva mort, a finals dels anys setanta.

En fi, en l'època de les notícies falses no sorprèn que ara el Real Madrid ens vulgui fer creure que l'equip del règim era, precisament, el Barça. La història, no ho sé, però els fets i les estadístiques són prou evidents, i el controvertit i polèmic fitxatge de Di Stéfano, que ja s'havia vestit de blaugrana en alguns partits amistosos, és només una mostra de com el règim franquista va remar, sobretot, a favor del Real Madrid.

Em sembla que aquest és un nou intent fallit de revisionisme històric...

La lliga del “VARça”

Una flor no fa estiu però 12 punts d’avantatge blaugrana, a les portes de la primavera, fan més de mitja lliga!

No sembla que el Barça de Xavi s’hagi de despistar en les jornades que resten, la solidesa defensiva mostrada aquesta temporada a la lliga és una bona garantia i per poca inspiració que segueixi trobant de mig camp endavant, l’equip hauria de saber gestionar amb solvència l’avantatge guanyat a pols sobre el Real Madrid.

A Madrid ja tenen excusa per digerir la derrota, no només aquesta darrera contra en Barça al Camp Nou, amb un tram final de partit trepidant, també la previsible derrota al la lliga: el VAR. Un VAR que ahir Ancelotti va posar sota sospita alimentant els dubtes i el convenciment merengue que sense la intervenció del VAR als dos darrers partits del Barça, el Real Madrid estaria avui a tres punts en comptes de 12.

El cas Negreira no només situa ombra de sospita sobre el llorejat passat recent blaugrana, també l’allarga sobre el present amb l’ànim de desestabilitzar, a banda del club, l’equip. Xavi, però, ha aïllat molt bé la plantilla de tot aquest soroll i es centra en la pilota i, sense l’eloqüència verbal de Guardiola, protegeix l’equip.

El Real Madrid malda pel VAR i el Barça malda pels títols que la seva absència els ha manllevat durant tants anys, amb decisions arbitrals polèmiques, algunes incomprensibles. El VAR resol eficientment algunes jugades, especialment els fora de joc, però la seva implantació segueix generant molts dubtes d’interpretació, ja no només sobre les imatges que mostra, també sobre quan ha d’intervenir i quan no, essent massa vegades tan fal·lible com els propis àrbitres damunt el terreny de joc.

L’aturada de la lliga pels partits de seleccions donarà encara més corda a la premsa merengue per seguir alimentant la polèmica del VAR. Podran mirar-se mil vegades i qüestionar els mil·límetres que situaven a Asensio en fora de joc; mentre s’hi deixen la vista tirant línies impossibles no observaran el que algun periodista de Madrid va fer notar a Ancelotti a la rosa de premsa posterior al partit: entre el partit de la primera volta i aquest de la segona el Barça ha guanyat 15 punts més que el Real Madrid i preguntat pel motiu d’aquesta diferència el tècnic italià va admetre que en tot aquest tram de temporada el Barça s’havia mostrat més consistent.

No ens deixem entabanar, no és la lliga del “VARça”; és i, confiem, serà la lliga d’un Barça consistent que en alguns moments semblava de circumstàncies. D’un Barça que a la lliga ha fallat poc i ha transformat la fragilitat d’altres temporades en la fortalesa d’un equip que competeix.

Xavi va aportar més nervi i criteri a un equip que ha de seguir creixent com ho fan els grans equips: sumant títols. El de lliga és imprescindible i aquest Barça no el pot deixar escapar. I per reblar el clau resta la Copa, que ara el Real Madrid viurà com una revàlida i una revenja, i que per al Barça és una gran oportunitat per seguir-se reivindicant i creixent.

Article publicat a la Revista Mirall.

Dominar les àrees

Des que el Barça va guanyar la seva primera Copa d'Europa, l'any 1992, he vist com el Real Madrid ha aixecat fins a vuit vegades l'orelluda, per cinc el Barça. 

Abans de la primera Copa d'Europa del Barça el Madrid ja en tenia sis i ara, trenta anys després, la distància encara és més gran: nou, la diferència entre les 14 del Real Madrid i les 5 del Barça. 

És clar que prefereixo aquesta situació d'avui que no la de la meva infància; per més distància que hagi guanyat el Real Madrid sempre és millor haver-ne pogut celebrar cinc amb el Barça! Pregunteu sinó als aficionats de l'Atlético de Madrid o del València... 

La catorzena Champions League del Real Madrid no només és una nova mostra de l'idil·li del club blanc amb aquesta competició, també representa d'alguna manera el paradigma del futbol d'avui: dominar les àrees, més que el mig del camp. 

Ser molt segurs a la pròpia àrea, dissabte novament amb un Courtois excel·lent aturant tot el que el Liverpool li xutava, i ser molt efectius a l'àrea rival. Sense desmerèixer el mig del camp, amb un talentós Modric, el Real Madrid ha triomfat aquesta temporada per mèrits propis amb aquests ingredients, afegint-hi quan l'ha necessitat, el seu gen competitiu que esprem quan més perdut sembla. Les eliminatòries contra PSG, Chelsea i City en són l'evidència. 

Mentre el Barça insisteix en fer pivotar el seu joc al mig del camp, intenta recuperar el seu estil, el Real Madrid aixeca títols dominant les àrees. Mentre el Barça necessita jugar molt bé per guanyar títols, el Real Madrid només necessita competir millor, i possiblement en aquest sentit darrerament és el millor, l'equip més competitiu, que no necessàriament el que fa un millor joc. 

No sé quan tardarà el Barça a guanyar una altra Copa d'Europa; la primera va arribar 36 anys després de la primera que es va disputar, i que va guanyar el Real Madrid. De moment en faria prou que, com la Lliga, la pogués competir. I per fer-ho ha de millorar sobretot en un aspecte: dominar  les àrees.