Fer el cim

Des de l'estiu de 1989 que no hi havia tornat; feia tants anys que no havia tornat al poble cerdà de Meranges que ni tan sols el recordava. De fet, abans d'aquell estiu de 1989 no hi havia anat mai, tampoc.

Meranges va ser el punt d'inici de la primera de les tres rutes de muntanya que vaig fer amb el Cau els estius de 1989 (de Meranges a Andorra), 1990 (d'Àreu a Tavascan) i 1991 (d'Espot a Boí), essent "pioner". A l'escoltisme, una manera de "fer país" és trepitjant-lo, i l'escoltisme, a casa nostra, sempre ha tingut tradició muntanyera, una tendència a tirar amunt, muntanya amunt...

Feia molts anys que no tornava a Meranges i, de fet, el primer dia hi vaig passar de llarg, anant cap al refugi  de Malniu, punt de trobada de la sortida familiar, punt des d'on vam fer l'excursió, l'endemà, cap al Puigpedrós, el cim més alt de les comarques gironines.

Pujant cap al cim, notant l'esforç en el cos (el cor accelerat, l'alè insuficient, les cames exigides), vaig connectar amb les sensacions i, sobretot, els pensaments de quan era jove i feia aquelles rutes, aleshores carregats, a més, amb el menjar de tots els dies, els atuells de cuina i les tendes: quin sentit tenia tot aquell esforç?

Fer el cim, al capdavall, és molt més que conquerir una muntanya. És enfrontar-se a un mateix, posar a prova els propis límits, escoltar la veu interior que et diu que potser no cal seguir i, tanmateix, continuar. 

Fer el cim és resistir, acceptar el patiment just, aquell que no posa en perill la vida, però que et fa sentir viu, compromès amb el camí. I quan arribes a dalt, el plaer és intens, no només per la vista sinó per tot el que has superat. I si no hi arribes, si el cos diu prou o el temps canvia, queda la satisfacció d’haver-ho intentat. 

Perquè, en el fons, fer el cim és, sobretot, caminar-hi amb sentit, amb un sentit, un propòsit, i per arribar a dalt, o si més no intentar-ho, cadascú hi ha de trobar el seu.

Carta en motiu dels 50 anys d'en Dani...

Ahir, un dels meus millors amics va fer 50 anys  i vaig escriure-li aquesta carta, i fer aquest vídeo, que comparteixo no només per a celebrar els seus 50 anys, també simbòlicament els de tots els amics i amigues que aquest any hem celebrat els 50!

Benvolgut Dani,

el primer record que tinc de tu no és del Cau, sinó d'un xic abans; és de l'acadèmia d'anglès International House que hi havia al carrer Minali, amb una balconada que donava a la Rambla de Girona, just davant del que més tard seria el Punt de Trobada. No recordo haver compartit classe, però sí haver coincidit per l'acadèmia, i a més és un record que tinc molt vinculat, no em preguntis per què, als BocaBits...

És evident que del pas per aquella acadèmia tu en vas treure molt més profit que jo, veient el meu paupèrrim nivell d'anglès, i escoltant el teu anglès pràcticament britànic...

De saludats a l'International House vam passar poc després a fer-nos amics al Cau, amb un munt de vida i moments compartits durant anys, dissabte rere dissabte, als campaments de Ràngers i Guies, a les rutes de Pioners i Caravel·les, a Truc...

Una amistat forjada al Cau, i també fora del Cau, amb el rock com a banda sonora a Ràdio Salt, fent trio amb en Pau, i en molts concerts a les barraques de Girona, a la Vall de Sant Daniel, a Vilobí d'Onyar, a Anglès, a Riudellots... I per descomptat compartint grans concerts com The Ramones, The Black Crowes, Dire Strais, Pink Floyd, Van Morrison, Roger Waters, The Cure... I els que em deixo!

Concerts i festa, com la d'aquella nit, reconec que un xic esbojarrada, de l'Estartit, que va acabar a la comandància de la Guàrdia Civil; per sort tot allò ja ha prescrit. I parlant de música, tampoc voldria oblidar-me de les trobades a casa teva, allargant les nits veient l'MTV, quan era un canal musical...

És per tot això i molt més, Dani, que quan em vaig casar vaig tenir molt clar que volia que tu fossis el meu padrí de casament, i a banda del ram i del vers per la Sira, també vas regalar-nos una obra d'art, un fotomuntatge fet i revelat per tu d'una rosa que sempre he tingut ben a prop a casa.

Dani, la vida t'ha dut lluny de Girona, primer al Canadà, després a Anglaterra i ara a Bèlgica, i per lluny que hagis anat, la nostra amistat s'ha mantingut sempre viva, gràcies a les seves arrels profundes i a les nostres trobades.

Reconec que m'és difícil quedar-me amb un moment, dels molts que solidifiquen la nostra amistat; prefereixo quedar-me'ls tots! 

Dani, avui que fas i celebres 50 anys, voldria dir-te PER MOLTS ANYS i, sobretot, MOLTES GRÀCIES per la teva amistat.

Que la música i l'amistat ens acompanyin sempre!

Roger Casero Gumbau.

Girona, 8 de desembre de 2024

Trapelleria a la parròquia de Sant Salvador d'Horta

Aquests dies, ja ho veieu, sembla que no em mogui de la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, parròquia que ja té més de 50 anys i que va tenir com a primer mossèn a Joan Pons, que no només dona nom al carrer, també a l'agrupament escolta que hi cohabita, i del que tants bons records tinc.

Però abans d'endinsar-me en els records, val la pena comentar el bonic campanar que té la parròquia, construït a mitjans dels anys noranta del segle passat en motiu del 25è aniversari de la parròquia, un campanar esvelt i sobri que s'enlaira per damunt el teulat de la parròquia.

Davant la parròquia, també al bell mig del carrer, i al parc i la pista del costat, recordo haver-hi jugat un munt de vegades, amb pilota i sense, fent temps abans d'entrar al CAU. Al principi d'anar-hi, a mitjans dels anys vuitanta, entràvem al CAU per les portes laterals de la parròquia per accedir als locals; anys més tard es va habilitar l'accés per una porta posterior, fent servir els locals que hi ha al darrere.

No sé si va influir en aquest canvi una trapelleria que recordo que una colla vam fer; cal advertir que si el que vam fer era delicte ja ha prescrit, i si era pecat, alabat sigui Déu! Consti, però, que al seu dia els caps d'aleshores ja ens van alliçonar convenientment...

Resulta que un dia, per un motiu que no recordo, ni vindria al cas, vam fer un pica-pica i es van obrir unes patates xips i unes olives farcides. Jo aleshores estava a la unitat de Ràngers i noies Guia, per tant, devia tenir uns 12 o 13 anys, a tot estirar, i a alguns se'ns va acudir buidar el suc de les olives en una de les piques que hi ha a l'entrada de la parròquia, barrejant-lo amb l'aigua beneïda...

Sospito que algun cap devia sentir la fortor del suc de les olives en passar pel costat de la pica, perquè vam haver de buidar-la i netejar-la, que no era qüestió que els parroquians, en entrar a missa més tard i remullar-s'hi els dits per senyar-se, fessin el vermut!

L'anècdota no té més història i algun dia l'hem rememorat entre rialles... I més enllà d'aquesta trapelleria, el cert és que tant per la parròquia com pel CAU, al final va ser més pràctic habilitar la porta posterior, i evitar la temptació de fer qualsevol altra trapelleria!

Sant Salvador d'Horta

Ahir recordava la darrera vegada que vaig entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta; durant molts anys aquella església, bé, més aviat alguns dels seus locals, van formar una part molt important de la meva vida, a través de l'escoltisme. Entre els anys 1986, amb dotze anys, i 1999, amb vint-i-cinc anys, vaig viure-hi amb intensitat l'escoltisme, fent-hi amics, alguns per tota la vida, i aprenent molt, a banda naturalment de passar-m'ho pipa com a nen en les diferents branques, i com a cap, els darrers cinc anys.

Tants anys d'anar a l'Agrupament Escola i Guia Joan Pons, a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, i fins ara mai m'havia aturat a esbrinar qui era Sant Salvador d'Horta... Afortunadament tenim la Viquipèdia per posar-ho remei. I de tot el que explica la Viquipèdia, m'agradaria destacar dos fets.

En la seva estava en un convent a Madrid, Salvador d'Horta va ser rebut pel rei Felip II i el nostre germà llec se li va adreçar en català, fet recollit documentalment. Si ell va mantenir el català davant el rei Felip II de Castella, per què no hauríem de mantenir-lo, nosaltres, davant els nostres conciutadans?

Anys més tard Salvador d'Horta va ser processat per la Inquisició a Barcelona. Per parlar-li català al rei Felip II? No, ja els agradaria a més d'un que aquest fos el motiu... No, va ser jutjat per la Inquisició per la seva fama de taumaturg (la taumatúrgia és l'art de simular prodigis), i perquè sembla que alguns dels seus miracles (es destaca que entre d'altres, va guarir una nena sordmuda) van incomodar als seus confrares i superiors eclesiàstics. Va ser jutjat per la Inquisició, però va ser absolt i no va ser castigat.

Nascut a Santa Coloma de Farners l'any 1520 amb el nom de Salvador Pladevall i Bien, va córrer força món, però sobretot va estar destinat dotze anys al convent d'Horta de Sant Joan; va morir a Càller, Itàlia, el 18 de març de 1567. La seva festivitat se celebra, coincidint amb la data de la seva mort, el 18 de març.

Barcelona'92

Penso en els Jocs Olímpics de Barcelona'92 i en tot el que van representar i tinc, com amb altres fets i coses de la vida, sentiments contraposats.

Quan passen per la televisió les imatges de Joan Antoni Samaranch, aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, pronunciant el 17 d'octubre de 1986 "A la ville de... Barcelona" em veig al pati de l'escola, a l'hora de menjador, saltant d'alegria per la notícia, que ens deuria anunciar algun mestre mentre jugàvem al pati. Jo aleshores tenia 12 anys i per mi això dels Jocs Olímpics era tot un espectacle després de veure un senyor volant a Los Angeles 1984, a banda de Carl Lewis.

Un parell o tres d'anys més tard, ja a l'institut, la cançó "Barna 92" dels "Decibelios" ja formava part de la meva col·lecció de cintes i vinils i alimentava la visió més crítica, la cara oculta dels Jocs Olímpics de Barcelona'92 amb l'Operació Garzón com a trist episodi. De l'època preolímpica de l'institut també recordo la difusió d'un vídeo promocional dels Jocs, diria que també del voluntariat, en el que hi apareixia ballant sardanes una companya de classe...

Ara que fa 30 anys que es celebraven els Jocs i que qui més qui menys recorda on era i què feia, jo era a Holanda amb el grup de Truc del CAU participant en el "Nawaka", una trobada internacional de joves escoltes organitzada pels escoltes d'allà, que són més d'aigua que de muntanya, per raons òbvies. Aquells dies vam viure força aliens als Jocs de Barcelona, entre l'estada i la mica de turisme que vam fer després per Holanda... Potser va ser només per caprici del calendari, però una part de mi agraïa no ser-hi, no ser-ne del tot partícip.

Aquell estiu, però, vaig acabar pujant a l'Estadi Olímpic de Montjuïc; va ser un dia de principis de setembre, abans de començar el curs, per veure una jornada dels Jocs Paralímpics; em va impressionar molt veure tants esportistes amb discapacitat física competint a tan alt nivell invocant l'esperit de la Petra, la mascota dels Jocs Paralímpics de Barcelona'92.

Sens dubte els Jocs Olímpics de Barcelona'92 van impulsar la ciutat i el país, van transformar-nos urbanísticament i també mentalment, una bona injecció d'autoestima; allò de situar-nos al mapa a nivell mundial... És clar que el seu èxit també va tenir un preu; no tot van ser flors i violes i no tot s'ha recordat prou, aquests dies...

Aquests dies potser tirem més de nostàlgia que de memòria, al capdavall els records es fixen amb més intensitat gràcies a les emocions; els Jocs Olímpics de Barcelona'92, com tantes altres coses de la vida, em segueixen generant sentiments contraposats, una mena de relació d'amor - odi en la que no puc desempallegar-me de cap de les dues emocions. 

Em sembla, però, que més que els Jocs sóc jo, que aquesta ambivalència és cosa meva, defecte de fàbrica!

"La majoria d’edat..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Dies enrere va fer trenta anys (30 anys!) que en vaig fer divuit! Aquell dia de primers de juliol de l'any 1992 no sé exactament on era, però sí què feia: intendent d'uns campaments del Cau.

No em van preparar una festa sorpresa, però sí una celebració sorpresa, amb regals i pastís d'aniversari inclòs! El pastís era un d'aquells de galeta i xocolata que no necessita forn i els regals van ser tot d'objectes relacionats amb els nadons: un xumet, un pot de fruita triturada, un pitet, un llibre infantil...

No, no us equivoqueu, el missatge no era que jo era com una criatura, el missatge era ara que tens divuit anys ja pots ser allò que tantes ganes tens de ser i que tant ens recordes: ser pare i a ser possible, abans de l'any 2000!.

Sobre la majoria d'edat Joan Fuster va dir això en un dels seus aforismes:

"La majoria d’edat arriba quan el fill comença a sentir compassió del pare. Diguen les lleis el que vulguen."

No sé si les lleis deien, quan Joan Fuster va dir això, que la majoria d'edat era als 21 anys o, com ara, ja era als 18, però és cert que això de la majoria d'edat té la vessant estrictament legal, tot i que en realitat amb 18 anys, amb o sense la compassió del pare, encara s'és molt jove i, en la immensa majoria de casos, encara lluny de l'emancipació.

Tres anys més tard m'emancipava, sis anys més tard em casava i set anys més tard, al setembre de 1999, m'estrenava en, com va dir i escriure Joan Barril, la condició de pare! I em sembla que va ser sobretot a partir d'aleshores quan vaig començar a sentir la compassió que deia Joan Fuster, quan inequívocament pots posar-te al seu lloc i d'afegir a la condició de fill la de pare, fins aleshores jutjada sense coneixement de causa!

"Laura". Minuts Musicals amb nom propi

Passava especialment d'excursió, de campaments o de ruta, o a les trobades com la Festa del pas i d'altres; també molts dissabtes... Al Cau cantàvem, i cantàvem molt!

Sempre hi havia qui gratava la guitarra, perquè sempre hi havia una guitarra, i cantàvem cançons que, tard o d'hora, acabaven formant part dels cançoners de campaments i rutes.

En un dels meus primers campaments, a mitjans dels anys vuitanta, vaig fer un intent, ara ja sabeu que fallit, d'aprendre a tocar la guitarra; potser no vaig tenir prou paciència, potser també vaig pensar que si ni me n'havia sortit al conservatori amb el solfeig, tampoc ho faria al Cau amb la guitarra; de cantar tampoc en sabia, ni en vaig aprendre però, com ara, ho feia igualment, i com ara cantava desafinant. Canto, i mai en sabré...

Entre les cançons que cantàvem n'hi havia, naturalment. de Lluís Llach, com "L'Estaca", "Cal que neixin flors a cada instant", i "Laura", una cançó d'amor, d'amor a l'amistat, que Llach va dedicar a la guitarrista que quasi sempre la va acompanyar als escenaris, Laura Almerich i Santacreu.

No va ser, aquesta, l'única cançó que Lluís Llach va dedicar a la Laura; també "Roses blanques", cançó que, entre d'altres, també es va cantar fa poc més de dos anys, a la cerimònia de comiat de la Laura Almerich i Santacreu, en la que també es va cantar "Laura".

"I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura."

Arcadi Oliveres

No m'hi veia fent el servei militar, no m'hi veia fent la mili! Suposo que hi hauria sobreviscut, vés quin remei, però això de disparar i de preparar-me per a la guerra no em feia gràcia. No m'hi veia...

Entenc que, munició i fusells a banda, també hi hauria trobat coses positives, sobretot les relacionades amb la convivència, però per això ja tenia el Cau i l'escoltisme, que al capdavall el va fundar un militar...

Tampoc tinc clar que la mili m'hagués convertit en un home, si és que hi havia un home per a convertir. Més que convertir-m'hi, jo sóc més de descobrir l'home que hi ha en mi, tot i que no sempre m'agrada el que descobreixo de mi mateix... Si això és un home!

L'Arcadi Oliveres, com en Pepe Beúnza, ben aviat van ser referents per a assedegar les ganes de no fer la mili, per a trobar la força per empènyer-me a prendre la decisió, juntament amb dos amics del Cau, de fer-me objector de consciència al servei militar.

Va ser tanta l'empenta que vaig acabar formant part de l'Associació de Pacifistes i Objectors de Consciència (APOC), promovent la cultura de la pau i la no violència, tenint a l'Arcadi Oliveres com un dels referents inevitables, i desitjables! Lectures, trobades, conferències... em va impactar especialment unes jornades organitzades pel Col.lectiu Cristià per la Insubmissió de Justícia i Pau.

Rarament trobareu un objector de consciència al servei militar que no tingui a l'Arcadi Oliveres entre els seus referents... La seva és una lliçó de vida, de coneixement i de compromís.

Gràcies per tantes lliçons de pau i no violència. DEP. 

Fragment de la ponència "INSUBMISSIÓ COM A REBUIG DE LA DEFENSA ARMADA:FER NORMAL EL QUE SEMBLA EXTRAORDINARI" d'Arcadi Oliveres, dins el "EL DEBAT DE LA INSUBMISSIÓ" del Col.lectiu cristià per la insubmissió de Justícia i Pau:

(...)
Si  les  guerres  són  possibles  és  perquè  es  preparen  amb  dedicació  de  persones  i  de mitjans:personal  adscrit  a  les  forces  armades,  infraestructures  adequades  a  maniobres  i  entrenaments, recerca  científica  amb  finalitats  militars,  producció  i  venda  d'armes, convenciment  a  l'opinió pública  de  l'existència  d'amenaces,  etc.  Tot  això  té  un cost  en  termes  econòmics  socials i mediambientals.
(...)
Tanmateix allà on els efectes de la preparació de la guerra es fan més palesos és en el comerç mundial  d'armaments  que  manté,  com  és  ben  sabut,  una  direcció  Nord-Sud.  Armes  que  es fabriquen  en  els  països  del  Nord,  que  beneficien  els  seus  fabricants  i  venedors,  però  que endeuten els països del Sud i que causen víctimes entre els seus habitants.
(...)
Caldria  dir,  en  resum,  que  la  guerra  no  és  -com  sovint  s'ha  dit-  un  dels motors de l'economia sinó  més  aviat  l'activador  dels  privilegis  d'un  complex  militar-industrial  que  identifica  els  seus interessos  particulars  amb  els  de  caràcter  general.  D'aquesta  manera  la  realitat  de  totes  les guerres,  "molta  gent  que  pateix  a  benefici  d'uns  pocs",  es  veu  avançada  en  l'àmbit  econòmic per part d'aquells que es dediquen a preparar-la."

Binocles

Hi havia flirtejat, però mai m'hi vaig apassionar del tot, tot i que tenia els elements bàsics per introduir-m'hi fàcilment: uns binocles, la guia Peterson, heretada del meu germà, i els Aiguamolls de l'Empordà a tocar. L'ornitologia, com anys abans els estudis de música, no em va atrapar suficientment i va acabar essent un altre intent frustrat que quelcom quallés en mi. Tampoc van ser-ho l'handbol i l'anglès, i sí el bàsquet!

A vegades me'n lamento, de no haver-ne après més dels ocells, i dels seus cants, del seu plomatge, les seves migracions i els seus costums. I això que els documentals d'animals m'encanten!

L'escoltisme tampoc m'hi va encaminar, tot i trepitjar sovint els Aiguamolls de l'Empordà. Al seu dia potser vaig mostrar més interès per la geografia i els mapes, però ni la geologia ni la botànica tampoc em van atrapar. Sobretot em vaig interessar més per les relacions i la condició humanes, i entre parlar de la fauna i flora que ens envoltava jo preferia, estant d'excursió, de campaments o de ruta, donar voltes i més voltes a la sociologia i antropologia de les nostres relacions. Potser per això anys més tard vaig decidir estudiar i ser educador social...

D'infant i jove a banda de l'esport, tots en general i el bàsquet en particular, també m'interessaven els cotxes. En comptes d'identificar fauna i flora, identificava esportistes i cotxes, aquests darrers fins i tot amb les llums nocturnes: podia distingir sense marge d'error el Fiat Ritmo del Seat Ronda, i reconeixia el motor del Simca 1.200 de la meva mare abans de veure-la aparèixer per la Cort Reial de Girona quan em recollia després de sortir del Conservatori de Música, que aleshores era sota les Voltes d'en Rosés...

En canvi, fins i tot avui, sóc menys àgil en distingir un martinet blanc d'un bernat pescaire... Sí, el bec i el plomatge són la clau!

L'altre dia, remenant entre els llibres de la biblioteca de casa vaig retrobar-me amb la "Guía de Campo de la Aves de España y de Europa", anomenada abreviadament "guia Peterson", però els binocles que fa vint-i-cinc anys feia servir quan era cap, ja no els tinc. Em sembla que no van sobreviure al trasllat de fa dos anys, ja que estaven en força mal estat...

Fa anys que no vaig als Aiguamolls de l'Empordà i el cert és que tinc moltes ganes de tornar-hi quan el "desconfinament" ens permeti sortir del municipi; tinc ganes de badar i veure les aus des dels aguaits, que d'observar les relacions humanes ja en tinc un tip!

Em sembla que començaré a ullar binocles, que la guia Peterson i els Aiguamolls de l'Empordà ja els tinc!

Abans del 2000!

A finals dels anys vuitanta Televisió de Catalunya va començar a emetre "Més enllà del 2000", un programa presentat pel divulgador científic Josep Maria Ferrer Arpí, que tenia per missió apropar-nos, des de la ciència, a l'expectant futur que ens esperava més enllà d'aquesta mítica i esperada data!

L'any 2000 representava, col·lectivament, una fita pel seu inevitable simbolisme, ja alimentat dècades enrere per la literatura, el cinema i, naturalment, la ciència i la religió.

No recordo a partir de quin moment vaig prendre consciència dels anys que tindria l'any 2000, no recordo quan, per primera vegada, vaig fer la resta: 2000-1974=26!

És clar que l'1 de gener de 2000 encara tindria vint-i-cinc anys, vint-i-cinc i mig per a ser més precisos!

I tampoc recordo el moment en què em vaig proposar un repte, bé, més aviat un propòsit, un d'aquells que un vol que s'acompleixin, però si no és possible, tampoc passa res... El propòsit era, ni més ni menys, ser pare abans del 2000!

El que sí recordo és un dels regals que em van fer quan vaig complir els 18 anys!

El 6 de juliol de 1992 estava fent d'intendent en uns campaments de l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons, i aquell dia el pastís d'aniversari va ser un d'aquells fets amb galetes i crema de cacau, doncs és evident, o si més no ho era aleshores, que a la cuina dels campaments no hi havia forn!

Que què em van regalar en aquells campaments? Un conte infantil, un pot de farinetes, un xumet... en fi, tot un "pack" infantil acompanyat d'un missatge que m'animava i esperançava a ser pare abans del 2000!

Vuit anys abans del 2000 els meus amics i amigues del Cau ja tenien clar el meu desig d'ésser pare abans del tombant de segle; tan insistent (pesat!) era?

Sigui com sigui el cas és que poc més de set anys després, a tres mesos i mig de l'any 2000, naixia la meva primera filla, complia el propòsit, el desig, de ser pare abans del 2000!

Cartes pendents

Photo on Trendhype

Gairebé totes les cartes que he rebut han tingut la seva corresponent resposta. És la gràcia de la correspondència, un escriu primer, l'altre respon després, i així anar fent fins que, a vegades més tard que d'hora i d'altres més d'hora que tard, una carta esdevé la darrera, moltes vegades sense saber-ho quan s'escriu, quan s'envia o quan es rep.

El "gairebé" del principi d'aquest article no és gratuït, ja que com a mínim en dues ocasions, que jo recordi, no vaig respondre la carta que vaig rebre.

La primera carta que recordo no haver respost no en va ser una, sinó tres! Ara ho entendreu...

A la primavera del 1988 la classe de 8è d'EGB de l'Escola Montjuïc de Girona vam anar a Mallorca de viatge de fi de curs, tot un clàssic de l'època! Amb el camp base (llegeixi's hotel) al S'Arenal vam fer, platja a banda, les indispensables visites culturals a l'illa: la fàbrica de perles Majorica, Valldemossa, la Catedral de Palma...

Aquells dies al S'Arenal la meva classe no era l'única que gaudia del desitjat viatge de fi de curs, també hi havia, entre d'altres, la d'una escola de València! Aquells dies uns quants vam fer-nos molt amb unes alumnes d'aquella escola que s'allotjaven al mateix hotel.

Dies més tard, ja de nou a Girona, vaig rebre tres cartes de tres de les valencianes que vam conèixer, cartes innocents que, amb el pas dels anys, són testimoni no només de la innocència d'aquells tretze o catorze anys que teníem, també d'allò aparentment intranscendent que ens envoltava (grups de música, cantants...) i del futur immediat que ens esperava: les vacances d'estiu i, sobretot, l'institut!

Les cartes amagaven també confessions d'amor passatger, que si a tal li agradava qual, que si tu m'agrades a mi... No sé si va ser això, que em va espantar, el que va fer que no respongués les cartes, ni tan sols la de la valenciana que em va confessar el seu amor fugisser...

La segona carta que no vaig respondre va ser a mitjans dels anys noranta, quan jo feia de Cap a l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona. A la segona quinzena del mes de juliol de 1996 vam participar a la trobada "Repics '96", una trobada escolta europea que es va celebrar a Castelló d'Empúries.

D'entre la multitud de joventut que ens vam aplegar, aquells dies vaig fer una bona amistat amb en Massimo, un cap d'un agrupament escolta italià, d'una ciutat que ja no recordo... Sí recordo acomiadar-nos entre llàgrimes, inevitables per la intensitat dels dies viscuts, després de donar-nos les respectives adreces postals. Avui ho hauríem resolt intercanviant-nos els números de telèfon i escrivint-nos i enviant-nos fotos pel mòbil!

Setmanes després vaig rebre una carta seva, naturalment escrita en italià, i no sé per quin motiu, o tal vegada no el vulgui recordar, el cas és que no la vaig respondre... Anys enrere, un dia que era a Castelló d'Empúries prop d'on vam acampar aquell estiu del 1996, vaig pensar-hi de nou i vaig constatar, una vegada més, l'error de no respondre aquella carta d'en Massimo. No responent la carta vaig perdre un amic italià...

A vegades penso que no hauria de deixar sense resposta aquestes cartes, per anys, dècades que hagin passat. Tinc les cartes i les seves adreces, d'aleshores, al remitent, tot i que és altament probable que ni elles ni ell hi visquin, i qui sap si la seva família...

En aquest cas, però, potser és més important que jo respongui, que no que elles i ell rebin una carta que, possiblement, fa anys que ja no esperen...

La maqueta de Sopa de Cabra

Fa 30 anys i, per moments, encara em sembla que fos ahir! L'estiu del 1988 no va ser, per mi, un estiu qualsevol!

L'estiu va començar acabant una etapa, la que avui en diem primària i que aleshores era la de la EGB (Educació General Bàsica). Deixar l'escola era un pas important i entre tots els records i vivències destacava l'esperat viatge de fi de curs, tot un clàssic, a Mallorca!

Al mateix temps al CAU també hi havia un final d'etapa pels de la meva generació (1974), l'etapa de Ràngers / noies Guies; i si a nivell escolar esperàvem entre il·lusionats i temerosos l'institut al CAU teníem ganes de Pioners / Caravel·les! Però abans de fer el pas a l'estiu hi havia els campaments!

Els campaments van ser genials, en tinc un gran record, i si alguna banda sonora van tenir va ser la de les primeres cançons de Sopa de Cabra, les de la maqueta, que els Caps escoltaven i ens feien escoltar...

Acabats els campaments la missió va ser fer-nos amb la maqueta, que no sense esforç finalment vam aconseguir, i aquelles cançons de la maqueta Sopa de Cabra em van acompanyar en el trànsit vital d'aquell estiu, ara fa trenta anys!

Ara Sopa de Cabra vol fer un homenatge a aquella maqueta de fa trenta anys, potser també estaria bé fer-nos un homenatge als qui vam viure i gaudir d'aquells campaments!

Fer un (altre) tres mil!

Al cim del Monteixo, que no és un tres mil, però quasi...

Si la memòria no em falla són tres els tres mil que he fet a la meva vida, tots tres de jove, anant de ruta amb el CAU.

El primer, també el que recordo més, va ser la Pica d'Estats (3.143 m), l'estiu del 1990, amb setze anys. Recordo la satisfacció que vaig sentir en fer el cim, talment com si fos una gesta; de fet per nosaltres, un grup de Pioners i Caravel·les amb energies i ganes de menjar-nos el món, va ser tota una gesta! Anys més tard, ja essent cap (precisament de Pioners i Caravel·les), vaig tornar-hi i, malgrat algun contratemps, vaig tornar a fer el cim!

Els altres tres mil també van ser en la meva etapa de Pioner al CAU, en una altra ruta, aquesta l'estiu del 1991; van ser el Besiberri Sud (3.017) i la Punta Alta (3.014 m).

El cim més èpic, però, no va ser cap d'aquests tres tres mil, sinó un 2.905 m, el Monteixo, en l'inici de la ruta del 1990 en la que també vam fer la Pica! L'ascensió al Monteixo, que vam fer des d'Àreu, se'ns va fer eterna i com més pujàvem més companys de ruta es feien enrere: anaven caient com mosques! Al final només set de la vintena que fèiem ruta vam fer el cim, i a la baixada se'ns va fer fosc! Va ser tota una aventura!

Des d'aleshores que no he tornat a fer un tres mil, fins avui!

La d'avui és, si les matemàtiques no em fallen, l'entrada tres mil que publico en aquest bloc en aquests nou any i mig que ja té de vida! Tres mil entrades!

Com cada un dels altres tres mil aquest també és tota una aventura, tot i que em temo que encara no he fet el cim! Les cames encara tiren i encara no he perdut l'alè... Demà més!

L'esquela

A principis dels anys noranta els Pioners i Caravel·les de l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona vam gravar un videoclip, projecte que vam fer al llarg del curs, des de triar la cançó ("You Might Think", dels The Cars) i la història a explicar, fer el guió il·lustrat (storyboard), triar les localitzacions, el rodatge, el muntatge i finalment, feliçment, fer-ne l'estrena mundial, al mateix Cau!

Una de les localitzacions de la gravació va ser a casa de la meva mare, on naturalment aleshores jo encara vivia. El dissabte que hi vam rodar va succeir quelcom del tot inesperat, quelcom que mai havia pensat que passaria, quelcom que mai havia havia pensat que hagués de fer!

Aquell dissabte els companys i companyes del Cau que van venir a casa es van impressionar, d'entrada i a l'entrada, pel cap de senglar dissecat que hi havia al rebedor, les potes del qual servien de penja-roba. Aquella estampa, més pròpia d'una casa de pagès que d'un pis de ciutat, no va deixar indiferent a ningú i alguns encara el recorden! Ja fa anys que el cap de senglar no dóna la benvinguda al pis de la meva mare; el rebedor ara és menys animal!

La Natàlia, però, es va fixar ens uns pòsters emmarcats que hi havia al llarg del passadís, els cartells dels primers Premis Just M. Casero, i tota sorpresa em va comentar: "si que li han donat premis al teu pare, no!?"

Jo li vaig dir que no eren premis del meu pare, sinó en memòria i honor seu i aleshores ella, amb qui ja feia cinc anys que ens coneixíem i compartíem Cau, tota sorpresa i incrèdula em va qüestionar que el meu pare fos mort.

No es creia que el meu pare fos mort i no s'ho va creure fins que vaig fer el que fins aleshores no havia fet mai: ensenyar-li una esquela!

Vaig ensenyar-li els diaris de l'època, exemplars d'El Punt que col·leccionàvem a casa, tots enquadernats per anys naturals, i li vaig ensenyar les esqueles, la notícia i els articles que molts dels seus amics van escriure; tot plegat va ser més que suficient per certificar-ne la mort, als ulls de la Natàlia!

El rodatge a casa, anècdota inclosa, va ser molt divertit, com de fet la resta de rodatge, amb escenes memorables en un supermercat de Sarrià de Ter, i en general tot el projecte del videoclip; bona mostra n'és, més enllà del videoclip, el "making off" amb les preses falses!

Ahir, 31 de gener, va fer 35 anys que el meu pare es va morir a la flor de la vida i ahir, com cada any des del primer, el diari El Punt Avui va publicar una esquela que la meva mare sempre encarrega per recordar que viurà per sempre en el record d'aquells a qui va estimar i el vam estimar.

Per cert, quines coses té el destí: ahir les esqueles de Just Manuel Casero i de Jordi Negre es van publicar una al costat de l'altra al diari El Punt Avui...

Els 10 més (i menys) llegits del 2015

A finals d'any sempre s'acumulen xifres i balanços de l'any que acomiadem, una manera de repassar i valorar els darrers dotze mesos viscuts, tot i que hi ha vivències que són de difícil recompte!

Intentava calcular dies enrere el nombre de petons que ens hem fet amb la meva dona al llarg d'aquest darrer any, i reconec que no me'n vaig sortir...

Em resulta més fàcil calcular el nombre de quilòmetres correguts, les piulades fetes, les fotografies publicades a Instagram, el nombre de pel·lícules vistes al cinema o el número de llibres llegits... Comparant les dades podria veure essencialment a què dedico el meu temps lliure, què prioritzo, què m'apassiona!

De tots els possibles balanços n'hi ha un que d'uns anys ençà faig públic, i és el llistat d'entrades al bloc publicades al llarg de l'any més llegides o, per a ser més exactes, més clicades. Enguany he llistat, també, les menys clicades...

Aquest és, doncs, el top 10 del 2015!

10.- La llista amb (del) president
(fragment)
Mas no serà el cap de llista, però sí el presidenciable!
La jugada és hàbil, doncs els altres s'hi presten i ho accepten, però també té els seus riscos: no tots els independentistes volen Mas, de nou, de president; entre molts altres arguments la CUP ben segur utilitzarà aquest d'una manera més o menys explícita.
Sigui com sigui Mas s'ha assegurat seguir essent l'alfa del procés!

9.- Lectures d'estiu
(fragment)
L'estiu, astronòmicament parlant, el vaig començar escoltant el que Beethoven mai podrà escoltar, ni llegir, de tot el que Ramon Gener explica i escriu, amb texans, sobre la història de la música clàssica i sobretot l'òpera, tot ben amanit per les seves peripècies musicals i vitals, que en el seu cas, convergeixen.
Després vaig agafar el tren acompanyat per l'alcohòlica i deprimida Rachel en els seus anar i venir de Londres, tot fent-se fantasies de les vides d'altri, fins que aquestes vides entren de ple en la seva!
Per comprendre-ho tot plegat (això de la condició himana!) i ja a peu la platja dels espigons de Sant Antoni em vaig endinsar en la breu i didàctica història de la humanitat segons Yuval Noah Harari: història que parla d'uns "homo sàpiens" a qui per moments em sembla reconèixer, i per moments em fan realment por!

8.- Postal de Nadal...2015!
(fragment)
Secretament comprem, no fos cas que ens enxampin, i amaguem els regals com qui fos gos enterrant un os, entaforant-los al fons d'armari, lluny de les furtives mirades dels infants; i per ells mentim, de manera piadosa, atribuint tals mèrits a un tronc caganer i tres reis maquillats, i també cada vegada més a un pare Noel importat, "okupa" de les nostres tradicions, finalment (vés què hi farem!) adoptat.
Brindem amb cava ben tips en àpats consecutius, repartint-nos bons desitjos entre els vius; i recordem els absents, sempre ben presents, amb més silencis que paraules, però amb profund sentiment. I els menuts diuen el vers, que reciten de carrer, esperant l'aplaudiment i qui sap si algun caler!

7.- Bloc d'estiu
(fragment)
Fins ara les veia lluny, no només per la distància en dies i setmanes, també per la inevitable feina de més que s'acumula quan s'apropen les vacances i que fa que arribar-hi sigui un xic més pesat, allò de deixar segons quins temes més o menys tancats, lligats o com a mínim embastats per reprendre'ls després de vacances.
Però ara sí, ara ja les oloro, ja em sembla sentir l'anhelada salabror del mar, ja les tinc a tocar, les sento com si fossin un cant de sirenes i m'hi dirigeixo, quasi m'hi deixo portar...
No tanco per vacances!

6.- 10 anys passant pel tub
(fragment)
Amb un títol més propi dels contes d'en Teo el cofundador de YouTube, Jawed Karim, va publicar  “Me at zoo”, un senzill vídeo d'encara no vint segons en el que es veu el propi Karim davant els elefants lloant-ne la seva trompa! De no ser perquè és el primer, aquest vídeo passaria totalment desapercebut!
Al llarg d'aquests 10 anys YouTube ha esdevingut un lloc imprescindible des d'on veure i analitzar la nostra societat, un mirall de nosaltres mateixos, doncs som precisament nosaltres mateixos qui hi publiquem els vídeos! A YouTube hi ha de tot, no en va s'ha convertit en un dels principals cercadors d'internet, quan la seva finalitat no és precisament aquesta.

5.- El König de La Font
(fragment)
No és només per les extraordinàries patates braves, tampoc és només per les seves varietats d'entrepans i hamburgueses (tot i que jo quasi sempre demano una de les seves amanides!) és també perquè el König, amb més de quaranta anys de vida a la ciutat, és un element més d'orgull gironí com poden ser-ho la Catedral, les cases sobre l'Onyar, el Temps de Flors i, també de fa anys i salvant les distàncies, el Celler de Can Roca! De no ser així no s'entén la constant peregrinació, aquests darrers anys, de gironins cap al König de Vilablareix, fins ara el que més facturava dels diferents locals del grup. El Vol Gastronòmic, en canvi, no ha seduït els gironins, però ara no ens hi entretindrem aquí...
El nou König desperta entre els gironins la curiositat per veure com ha quedat el local, i la nostàlgia pel record del restaurant que fins fa pocs mesos hi havia en aquest mateix indret; el Restaurant La Font era també dels que els gironins ens hi deixàvem caure tot sovint, especialment a partir de la primavera per gaudir del seu ampli, bonic i acollidor pati. La seva carpa també permetia fer-hi nombrosos sopars de grup, o el seu encantador interior, planta baixa i sobretot primer pis, dinars de negocis o de caràcter més reservat. Mai faltàvem excuses, pretextos, motius per anar a La Font!

4.- L'"indepe" convers
(fragment)
La setmana passada va fer fortuna en alguns mitjans un independentista convers, un català, Joan Planas, que, com tants altres, al seu dia es va trobar nedant cap a la riba del Sí, però que després de fer allò que molts recomanen als independentistes, viatjar, va decidir nedar cap a la riba del No.
És evident que  l'Estat espanyol en general i el govern del PP en particular han estat una gran fàbrica d'independentistes; amb les seves declaracions i polítiques han contribuït a construir una barca (fins i tot un pont!) que ha permès a molts catalans arribar a la riba del Sí amb major rapidesa, sense necessitat de nedar!
La gràcia del relat de Joan Planas és que és precisament Espanya, una mirada diferent d'Espanya, a peu de barra de bar, qui l'ha convertit d'independentista racional a no independentista.

3.- Les circumstàncies
(fragment)
La nostra mort, per general, ens espanta, la dels altres, per general, ens entristeix, però són les seves circumstàncies el que, per moments en alguns moments i en d'altres per sempre, per tota la vida, ens colpeix terriblement!
Les circumstàncies de la mort de Mireia, de la Bruna i de la petita Sira siguin quines siguin, fossin quines fossin inevitablement trasbalsen i enterboleixen la tristesa amb un regust amarg que se't cola pel cor, però que afortunadament és destil·lat per les llàgrimes, que ja sabem que no són amargues, sinó salades.
La mort de la Mireia, de la Bruna i de la petita Sira ens percudeix la consciència i ens pesa en l'ànima, que ja supera amb escreix els 21 grams... I sí, jo també jo vull comprendre, necessito comprendre les circumstàncies de tanta i dramàtica mort, però no vull ni permetré que les circumstàncies impedeixin que la tristesa aflori; com més he plorat la Mireia menys m'han importat les circumstàncies de la seva mort, i més he valorat les de la seva vida!

2.- Un núvol blanc
(fragment)
Els records m'inunden de llàgrimes, les circumstàncies m'encongeixen el cor, i entre una cosa i l'altra només penso que la darrera vegada que ens vam veure vam riure, com riem en una foto de quan érem (més) joves i que aquesta nit he buscat, però que encara no m'atreveixo a publicar...
No havien de ser aquestes les paraules d'avui, i no sé quines més haurien de ser; no me'n surten més, no en vull dir més, tot és massa recent i aquest tot és tan gros que espanta!
Encara atordit, Mireia, m'entrego a la música, que sempre acompanya i sap dir el que volem dir quan ens manquen les paraules, i l'esma per dir-les...

1.- Abraçades a la Plaça del Vi
(fragment)
La Plaça del Vi de Girona n'ha vist de tots colors: diades festives, diades històriques, diades èpiques, diades incertes de nervis i transistors, diades de celebracions i sí, també minuts de silenci.
No va ser el primer ni serà, malauradament, el darrer ni per la Plaça del Vi ni per mi, però el minut de silenci d'ahir en record de la Mireia, la Bruna i la petita Sira ha estat el més colpidor i trist que he viscut mai, i dir mai és dir molt! Un minut per plorar a llàgrima viva en plena plaça, amb la plaça plena, amb amics, coneguts i saludats, compartint tristesa i desolació.
Va ser només un minut de silenci però van ser molts més els minuts de plors i abraçades, implorant consol amb els cossos imantats, estrenyent-nos i fonent-nos com mai doncs mai cap abraçada, d'haver-nos-la fet, havia estat tan trista.

I aquestes són les 10 entrades menys clicades, entre les que destaquen, sobretot, minuts musicals...

1.- Minuts Musicals amb "Serenade" / Llamando a la Tierra
2.- Aules mòbils
3.- Minuts Musicals de versions amb "Bad Romance"
4.- Minuts Musicals de versions amb "I Can't Stand the Rain"
5.- Minuts Musicals de versions amb "Nothing Compares 2 U" 
6.- Minuts Musicals de versions amb "Hallelujah"
7.- Minuts Musicals de versions amb "Brand New Cadillac"
8.- Minuts Musicals de versions amb "With a Little Help from my Friends" 
9.- Minuts Musicals de versions amb "Knockin' on Heaven's Door"
10.- Jornada de reflexió? No, de descans...

Fins aquí el que ha donat de sí el 2015... demà encetem el 2016!

Bona entrada d'any nou!

Arrels

Estiu del 1989 cantant "Me'n vaig allà" en plena ruta de Meranges a Andorra. Foto: AEiG Joan Pons

Al llarg de la vida cultivem relacions que a voltes floreixen en amistat, a voltes no.

No va florir la d'en Massimo, cap d'un agrupament escolta italià amb qui fa uns vint anys vam coincidir en una trobada d'escoltes a Castelló d'Empúries, essent jo també cap, i amb qui ens vam entendre i compenetrar molt bé aquells dies; setmanes després em va enviar una carta i des d'aleshores que li dec resposta...

Tenim tantes coses a la llista de "pendent"! No sé si mai m'atreviré a respondre-li la carta, empassant-me ara quelcom més que la poca vergonya que em queda, però el que sé és que el meu silenci va marcir el brot del que podria haver estat l'inici d'una bona amistat.

Per fortuna són molts més els brots que, al llarg de la meva vida, han florit en boniques i valuoses amistats que, malgrat el curs de la vida ens diguin per camins diferents, es mantenen vives amb arrels sòlides, d'aquelles que fan que resulti fàcil sempre reprendre el fil.

Amb més o menys intimitat i confidències la vida esdevé un florit jardí amb constant mutació, amb flors que invariablement hi són sempre, amb d'altres que van fer una gran florida anys enrere, però romanen arrelades, i amb d'altres que encara han de florir...

Al llarg dels meus 14 anys d'escoltisme, inclosos els que vaig ser cap, són moltes les vivències compartides dissabte rere dissabte, en excursions, campaments, rutes, festes del pas, de Sant Jordi, trobades i intercanvis amb altres agrupaments, formacions de cap...

Ha tornat a florir amb força el meu jardí de l'escoltisme, amb la força d'unes arrels sòlides que en el pitjor moment, en el pitjor moment compartit, han omplert de flors el comiat de la Mireia, una flor més del meu jardí.

Potser no n'era del tot conscient quan era rànger, pioner, truc o cap, de les arrels que s'anaven clavant, però en moments com aquest noto com mai la profunditat d'aquestes arrels, d'unes arrels tantes vegades cantades al Cau!



Arrels

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor
faré una cabana de pedra i de fang
on la terra em doni el meu guany.

Clavaré les meves arrels
creixent de cara al cel
donaré fruit abundós
i l'hivern em despullarà
de neu em cobrirà
neu que fondrà a poc a poc.

Després de la lluita intensa, vindrà el repòs
deixaré la terra abonada pel meu esforç.
Els fills que em segueixin potser marxaran,
però vagin on vagin, constants...

Clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel
donaran fruit abundós.

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor

Esquirols

Les circumstàncies

A la vida i a la mort, en la vida i en la mort, som nosaltres i les nostres circumstàncies. I són precisament les nostres circumstàncies el que determinen la nostra vida, i la nostra mort.

La nostra mort, per general, ens espanta, la dels altres, per general, ens entristeix, però són les seves circumstàncies el que, per moments en alguns moments i en d'altres per sempre, per tota la vida, ens colpeix terriblement!

Les circumstàncies de la mort de Mireia, de la Bruna i de la petita Sira siguin quines siguin, fossin quines fossin inevitablement trasbalsen i enterboleixen la tristesa amb un regust amarg que se't cola pel cor, però que afortunadament és destil·lat per les llàgrimes, que ja sabem que no són amargues, sinó salades.

La mort de la Mireia, de la Bruna i de la petita Sira ens percudeix la consciència i ens pesa en l'ànima, que ja supera amb escreix els 21 grams... I sí, jo també jo vull comprendre, necessito comprendre les circumstàncies de tanta i dramàtica mort, però no vull ni permetré que les circumstàncies impedeixin que la tristesa aflori; com més he plorat la Mireia menys m'han importat les circumstàncies de la seva mort, i més he valorat les de la seva vida!

Perdoneu-me la metàfora, però que l'arbre, per gros que sigui, de les circumstàncies de la seva mort no ens impedeixi veure i gaudir del bosc, immens, profund, de la seva vida.

En el seu bosc jo no he estat més que una branca més, com ella en el meu, però una branca que vull preservar perquè és meva, és nostra. Una branca de la que ja hi broten records, que avui potser encara no, però que demà esdevindran tresors.

Les circumstàncies no desapareixeran mai, ho sé, sempre seran allà i inevitablement alguns dies vindran cap aquí, com una inquietant remor del vent entre les fulles...

Abraçades a la Plaça del Vi

Aquests són dies d'abraçades, d'abraçades intenses i sentides; també són dies de plors, de plors i paraules que encara no troben consol però que, com les abraçades, consolen.

La Plaça del Vi de Girona n'ha vist de tots colors: diades festives, diades històriques, diades èpiques, diades incertes de nervis i transistors, diades de celebracions i sí, també minuts de silenci.

No va ser el primer ni serà, malauradament, el darrer ni per la Plaça del Vi ni per mi, però el minut de silenci d'ahir en record de la Mireia, la Bruna i la petita Sira ha estat el més colpidor i trist que he viscut mai, i dir mai és dir molt! Un minut per plorar a llàgrima viva en plena plaça, amb la plaça plena, amb amics, coneguts i saludats, compartint tristesa i desolació.

Va ser només un minut de silenci però van ser molts més els minuts de plors i abraçades, implorant consol amb els cossos imantats, estrenyent-nos i fonent-nos com mai doncs mai cap abraçada, d'haver-nos-la fet, havia estat tan trista.

Ploràvem la Mireia, la Bruna i la petita Sira, i les seguirem plorant avui, demà i sempre; però fins i tot ahir, a la Plaça del Vi, quan els plors i les abraçades van donar permís als records i aquests van entrar a la conversa, algun record de la Mireia es va atrevir a arrencar-nos un lleuger somriure, senyal inequívoc que no ens resignarem només a plorar-la, a plorar-les, sinó que ens abraçarem també amb els seus records, amb els records, a pesar dels pocs anys de vida, de tanta vida compartida.

Amb la Plaça del Vi quasi buida amb la meva mare la vam deixar enrere amb la impressió que de fet ens l'emportàvem tota sencera, ens l'endúiem  a sobre i plena a vessar d'abraçades, amb un reconfortant indici de sensació, un bri, paradoxalment, de serenor.

Encara ens queden, però, moltes més abraçades per fer-nos...

Un núvol blanc

No havia de ser aquest, l'article d'avui; tampoc havia de ser tan trist el dia d'avui, ni tan dolorosa la nit, una nit de les que ens sobren massa preguntes, i ens falten massa respostes; una nit per plorar, simplement plorar, i fer saber i sentir als qui com tu ploren, qui com jo ploren, que no ploren sols, que no plorem sols.

Els records m'inunden de llàgrimes, les circumstàncies m'encongeixen el cor, i entre una cosa i l'altra només penso que la darrera vegada que ens vam veure vam riure, com riem en una foto de quan érem (més) joves i que aquesta nit he buscat, però que encara no m'atreveixo a publicar...

No havien de ser aquestes les paraules d'avui, i no sé quines més haurien de ser; no me'n surten més, no en vull dir més, tot és massa recent i aquest tot és tan gros que espanta!

Encara atordit, Mireia, m'entrego a la música, que sempre acompanya i sap dir el que volem dir quan ens manquen les paraules, i l'esma per dir-les...




Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

Lluís Llach

Jo també he assistit al #catalunyallibertat de Girona! #CatalunyaVolViureEnLlibertat

Jo, d'esquenes i amb la camisa verda, al ampament d'escoltes a Holanda l'estiu de 1992

L'estiu de 1992 va estar marcat pels Jocs Olímpics de Barcelona, però en el meu calendari particular aquell va ser l'estiu que amb el Cau la colla de Truc de l'AEiG Joan Pons vam anar en un camp internacional d'escoltes a Holanda.

Allà, entre joves escoltes d'arreu d'Europa, fèiem bandera de Catalunya i de catalans, tan al campament com, si calia, a les embarcacions dels escoltes d'aigua holandesos que ens van acollir...

Ahir a Catalunya molts catalans, des de la capitalitat que jugava Girona, també fèiem bandera i onegàvem la senyera, o l'estelada, com a mostra de la nostra voluntat de ser, de la nostra llibertat de voler ser el què decidim els catalans, ja que sembla que són entre poques i cap les opcions de ser que ens deixa Espanya... ni el federalisme...

La d'ahir a la Devesa de Girona va ser una gran nit que, des d'un punt de vista personal i de Sarrià de Ter va  tenir, musicalment, dos moments estel·lars: la presentació de l'Elèctrica Dharma i l'actuació de PulpoPop!

Es tracta de deixar de ser imbècils! Aquesta frase de Joan Sales va ser una de les més destacades: "Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils." Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

Res ha canviat en mi durant aquests 20 anys; Catalunya és el meu país i la senyera la meva bandera. Però d'un temps ençà, des de l'atzucac de l'Estatut de Catalunya, sí que, com molts altres federalistes, tinc la percepció que m'estic quedant orfe...

Vés que no sigui que algun dia jo, que no sóc independentista, a mi, que fins i tot algú s'ha atrevit a titllar-me de "basura-espanyolista", m'hi acabi tornant! 

Se m'acaben les opcions, la bandera del federalisme no acaba de trobar qui la onegi amb prou força i convicció aquí i, sobretot, Ebre enllà! Malgrat tot, encara tinc esperances... esperances de no estar fent l'imbècil!

Ens ho carreguem a l'esquena, ho portem al pit. Foto: Roger Casero