divendres, 31 de desembre del 2021

Les cites dels llibres. "Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury", de Quim Monzó


Em sembla que durant una època, als anys noranta, jo pràcticament només llegia dos tipus de llibres, a banda de les lectures obligatòries de l'institut: els d'en Quim Monzó i els d'en Sergi Pàmies.

Sense tenir-los, ni de bon tros, tots, a la llibreria de casa en tinc una bona mostra i entre ells hi ha "Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury" (Quaderns Crema, tretzena reimpressió, 1994), un recull de relats i contes de Quim Monzó que s'inicia amb dues cites, essent aquesta la primera:

"-Em sento orgullós de dir que tota la vida he combatut contra les idees que defenso a hores d'ara.
- Jo em sento orgullós de respondre-us  que a mi em passa exactament el contrari.
"
Wolinski, al número 346 de Charlie Hébdo.
Georges Wolinski, periodista i dibuixant de còmics francès, va morir en l'atemptat terrorista del 7 de gener de 2015 a la seu del setmanari satíric Charlie Hébdo.

dijous, 30 de desembre del 2021

El món s'acaba


El món s'acaba, deia fa anys Xavier Grasset al programa de Catalunya Ràdio que es deia precisament així, i arribat a aquest punt hi ha qui prefereix no mirar amunt, o ni tan sols al voltant, per evidenciar que no tenim remei, que irremeiablement (?) el món s'acaba... 

Potser és que el nostre compte enrere compta massa temps, des de la nostra perspectiva quotidiana, situant al 2050 un punt crític que, em temo, possiblement posposarem. Potser l'amenaça hauria de ser més imminent i, com en la pel·lícula "No mires arriba", més perceptible, és clar que no hi ha més cec que el que no vol veure-hi, i d'evidències ja fa temps que en tenim moltes, i moltes vegades fins i tot les lamentem... 

Potser la vida ja no és allò que passa mentre fem altres plans, com va dir John Lennon, sinó allò que passa mentre el món s'acaba, mentre seguim xuclant més i més recursos de la Terra, mentre intentem fer plans, de cimera en cimera, més per allargar-ne l'agonia que no per resoldre de soca-rel el problema. Pilotada endavant, i que la propera generació s'arromangui, més si cal... 

El món s'acaba i a la pel·lícula "No mires arriba", que no deixa de ser una caricatura de la nostra realitat, la nostra estúpida realitat, s'agraeix que no el salvin, que no ens salvin, i que el món, el nostre món, es destrueixi víctima d'ell mateix

El món s'acaba, deia Xavier Grasset, però s'acaba bé, reblava tot seguit! Aquests dies, mentre el món es va acabant, s'acaba un nou any, un 2021 pandèmic que procurarem acabar bé, el màxim bé que puguem, i això ja serà molt...

El món s'acaba i mentre la perspectiva sigui que per dècades ens sobreviurà, em temo que seguirem escanyant-lo més del compte, perquè mai en tenim prou, perquè sempre en volem més... No podem (volem) evitar-ho i com l'escorpí de la faula (fins que ens demostrem el contrari), així és la nostra naturalesa... 

dimecres, 29 de desembre del 2021

Paraulògic, o breu història d'una frustració personal


Dos dies, he durat al Paraulògic. Dos dies, ni un més. El primer, naturalment, per provar-lo, per començar a jugar. El segon, per decidir que ja en tinc prou. No li he donat, ni li donaré, un tercer dia; entre el Paraulògic i jo no hi ha hagut química, i en part em sap greu, que a mi ja m'agrada jugar amb les paraules.

Pel carrer, quan condueixo i tinc un cotxe al davant els ulls se me'n van a les lletres de la matrícula, prescindint dels números, i mentalment jugo a construir paraules amb les tres consonants de la matrícula afegint-hi només vocals. O als passatemps del diari, que abans faré els mots encreuats que el sudoku...

M'agraden les paraules fins al punt que un any pel meu Sant, essent adolescent, la meva mare em va regalar el Gran Diccionari de la llengua catalana! M'agraden les paraules però no el Paraulògic.

La decisió de no seguir jugant va ser un impuls, i no va ser fins dies després que vaig trobar-ne el motiu (per a mi) més racional. I en essència el motiu és la frustració, la frustració de saber que per més que m'hi esforci és impossible que el completi només per mi mateix.

És a dir, en el meu cas començava a jugar vençut, i convençut que em quedaria a anys llum d'un resultat mínimament digne. Reconec que és un sentiment molt personal, i aquesta frustració impacta directament en la motivació: perquè jugar a un joc en el que difícilment, i rarament, guanyaré res?

Fins i tot les màquines escurabutxaques, sobretot les màquines escurabutxaques, saben que per motivar-lo (i potenciar així la seva ludopatia) el jugador necessita victòries, encara que siguin petites, petites victòries i premis que l'animin a seguir jugant...

I per més drama, com si no fos poc motivador saber que no tens res a pelar, mirava Twitter i comprovava com fins i tot experts en la llengua i les paraules a vegades ni tan sols completaven el Paraulògic...

I sí, ja sé que també podria jugar-hi posant-me reptes personals, allò de dir "va, a veure si arribo (per exemple) a quaranta paraules!", però ni així...

A casa la resta de la meva família hi juguen de forma més cooperativa, començant jugant individualment i després compartint paraules. També hi ha qui demana ajuda a Twitter, qui es passa paraules o qui, directament, les copia...

Jo no sóc de Paraulògic però reconec que, ni que sigui per la fogonada d'aquests dies, és un meravellós fenomen en favor de la nostra llengua, d'autoafirmació i alhora de coneixement, sobretot pel descobriment de l'ingent lèxic en català que, en general (o si més no en el meu cas), desconeixem...

Al capdavall, jugar amb la llengua és una bona manera de donar-li valor, sobretot ara que rep nous embats, sobretot per una llengua, el català, que massa gent d'aquí i d'allà mira amb recel i tracta amb menyspreu.

En fi, entre el Paraulògic i jo la cosa ha durat, si fa o no fa, de Nadal a Sant Esteve!

dimarts, 28 de desembre del 2021

Els innocents som nosaltres...


Avui és el dia de les llufes, però no de totes!

No és el dia (o també?) de les ventositats produïdes sense estrèpit, aquell pet, no de llop ni de monja, que xiula més que brama... 

Tampoc és el dia (o sí?) de fer llufa, com fan alguns petards que cremen sense explotar, que fem les persones quan defallim, quan no responem a les expectatives... 

Avui és el dia per penjar la llufa, ja sabeu, aquell retall de paper en forma de ninot que clavem a l'esquena a qui, sense malícia, volem prendre el pèl el dia dels Innocents

A qui li penjarieu la llufa, avui? 

A mi m'agradaria poder-li penjar al Covid i poder-me'n riure i fer-li "elis, elis" i pam i pipa, clavar-li la llufa a l'esquena i que la passegi arreu on va... Així també veuríem venir el virus, aquest empipador òmicron que fa setmanes que es fica per tot arreu! 

Em temo, però, que els innocents som nosaltres, i ja fa molts mesos, masses, que portem la llufa clavada a l'esquena i, per més que ho sabem i la notem, no trobem la manera de desempallegar-nos-en

I fos només la llufa... 

dilluns, 27 de desembre del 2021

Un any de rècord!


Al grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" estem fent el cim! No sabem amb quina xifra d'insercions laborals tancarem l'any però ara ja sabem que la xifra serà la més alta mai assolida: de moment ja són més de 1.140 insercions, superant l'anterior rècord de 1.095 de l'any 2019!

Fer el cim fa molta il·lusió, també una mica de vertigen, i sobretot és molta la satisfacció per tot el camí fet, des de la primera passa. I com que sabem que no sempre ens superem, és important gaudir d'aquest moment en aquest moment.

Com cada any la fita assolida és fruit del treball dels i les tècniques d'inserció de les entitats, del compromís de les empreses i també de l'esforç i interès de les persones que atenem i acompanyem en el seu procés d'inserció laboral. Ja ho diu el proverbi: si vols arribar ràpid camina sol; si vols arribar lluny camina acompanyat.

Al grup de Girona del programa Incorpora, és evident, volem arribar lluny!



dissabte, 25 de desembre del 2021

"Jesus, Etc." Minuts Musicals amb nom propi


Resulta quasi inevitable no vincular aquesta cançó, i el disc que la conté, amb els atemptats de l'11 de setembre de 2001 i, especialment, amb els de les Torres Bessones de Nova York; d'entrada per la portada del disc, una imatge en contra picat, torres Marina City de Chicago; també per algun passatge de la cançó d'avui, "Jesus, Etc.":

"Edificis alts que tremolen,
veus que s'escapen cantant cançons tristes...
"

El cert és que el disc, tot i que es va publicar mesos després de l'atemptat, s'havia enregistrat i llençat molt abans; resulta que per desavinences amb la discogràfica Wilco va decidir oferir el seu quart disc, "Yankee Hotel Foxtrot", per "streaming" al setembre de 2001...

La referència, però, sembla inevitable, com la de pensar que en la cançó pesa la religiositat i que el Jesús del títol és Jesús; tampoc ho desmentiré, que aquí tothom és lliure d'interpretar-ho com vulgui; el que sí és clar és que inicialment el títol no era aquest sinó el de la primera estrofa, "Jesus, don't cry", però resulta que en algun paper s'hi havia escrit "Jesus, Etc." per abreviar, i aquí es va quedar el títol...

Amb aquesta bonica cançó s'acaben els Minuts Musicals amb nom propi d'aquest any... L'any vinent en vindran més, al voltant d'un altre concepte...

divendres, 24 de desembre del 2021

Les cites dels llibres. "Si Beethoven pogués escoltar-me", de Ramon Gener


Ramon Gener
té una habilitat que admiro, i reconec que sanament envejo: es sap fer escoltar!

Suposo que això, d'una o altra manera, és que el que també s'estudia quan s'estudia música i, especialment, cant: fer-se escoltar. I quan parla, com amb la música, Ramon Gener domina el "tempo", el ritme, les pauses i els silencis. De ser un extraordinari baríton potser ens hauríem perdut un gran comunicador i divulgador de l'art en general, i la música en particular.

La seva comunicació també t'atrapa per la passió amb la que explica les històries que hi ha dins i fora de la música i les cançons; recordo més d'una vegada haver-me esperat dins el cotxe, amb el motor apagat i la ràdio encesa, per acabar d'escoltar la seva secció mentre fa una dissecció a una peça musical com un taxidermista.

És per tot això que no vaig dubtar en comprar-me, quan va sortir, el llibre "Si Beethoven pogués escoltar-me" (Ara Llibres, 2014), en el que comparteix amb el lector la seva passió per la música.

A l'inici de cada capítol del llibre hi ha un fragment d'una cançó, i aquesta és la cita del capítol "Curiositat":

"Per què no?
Jo no apel·lo mai el que no sé."

Les noves de Fígaro (Acte III). Lorenzo da Ponte, Wolfgang Amadeus Mozart

Ramon Gener és un gran comunicador i estic convençut que fins i tot el Beethoven amb sordesa, de tenir-lo al davant, se l'escoltaria!

dijous, 23 de desembre del 2021

Amb una La Marató de TV3 no n'hi ha prou


Diumenge es va fer, finalment, La Marató de TV3 dedicada a la salut mental; dic finalment perquè aquest era, en principi, el tema de La Marató de TV3 de l'any passat, que com quasi tot de les nostres vides, també es va veure superat pel Covid-19!

Diumenge es va fer La Marató de TV3 dedicada a la salut mental i possiblement caldria fer-ne una altra tot seguit; no és que consideri que la recaptació va ser baixa, no és aquest el problema, sinó el destí dels diners; sens dubte els diners recaptats serviran per seguir investigant sobre la salut mental, però em temo que això no és, ni serà suficient per a resoldre els creixents problemes de salut mental que tenim, en general, la societat.

Caldria tornar a fer La Marató de TV3 sobre la salut mental, doncs, però no per a recaptar fons per a la investigació, sinó per a oferir a les persones que recorren a la xarxa pública de salut mental l'atenció i la teràpia que necessiten.

Fa dos mesos, al voltant del Dia Mundial de la Salut Mental, Amnistia Internacional va denunciar que a Espanya "una Atenció Primària afeblida rep més d'un de cada quatre dels pacients per salut mental amb llista d'espera entre 15 i 90 dies". Aquest temps d'espera, per a moltes persones, és una eternitat!

Aquesta manca d'atenció és conseqüència de la manca de recursos que es destinen a l'atenció primària, també als serveis i recursos especialitzats, i aquí es produeix la paradoxa que tenim una bona xarxa de salut mental, amb molts serveis especialitzats de caràcter comunitari, fet que permet reduir les estades en hospitalització, però amb uns recursos poc finançats; i aquesta qüestió, és evident, s'ha vist agreujada per la pandèmia, que ha fet créixer els problemes de salut mental en general, i de forma particular en l'àmbit sanitari, entre d'altres.

Fins a tres mesos d'espera per a ser atès pel sistema públic per un problema de salut mental és massa espera i és evident que ens cal molt més que una segona Marató de TV3 per a començar a resoldre el problema.

Ara tothom sap que com a mínim una de quatre persones patirà, al llarg de la vida, algun problema de salut mental; ara que ho sabem, hauríem de vetllar, haurien de vetllar les administracions, per a dotar dels recursos necessaris la xarxa de salut mental per tal que aquestes persones puguin ser correctament ateses, ja que el missatge que donem s'assembla més a aquest: 1 de 4 persones patirà al llarg de la seva vida algun problema de salut mental i tardarà entre 15 i 90 dies a ser atès pel sistema públic de salut...

dimecres, 22 de desembre del 2021

Per Nadal cada ovella (confinada) al seu corral


La sensació, aquests dies, aquestes darreres hores, és de viure un "déjà vu", tot i que afortunadament aquesta sisena onada manté més a ratlla el nombre de defuncions. Malgrat tot, les vacunes tenen els seus efectes, també els efectes positius.

A les portes de Nadal hem tingut una nova anunciació, que ho sap tothom i és profecia, en forma de noves restriccions. Sembla que els corrals, aquest Nadal, hauran de tornar a ser per a menys ovelles, i hauran de tornar a estar això sí, ben ventilats. A risc que entri el llop i sobretot perquè marxi el virus!

A casa ja ens n'hem fet a la idea, vés quin remei, i reconec que especialment a mi m'ha costat acceptar-ho, resignar-m'hi, però al final la prudència s'imposa, prudència que hi ha qui anomena sentit comú.

Aquestes festes, doncs, tampoc farem trobades familiars multitudinàries convençuts que, si més no en aquestes circumstàncies, menys és més: menys persones, més seguretat, més salut.

I salut és sobretot el que demanem i desitgem per a tothom, i si no fos que la nit de Nadal ja tindré la tercera dosi, acabada d'inocular aquell mateix dia, li demanaria al Tió millor que als Reis que ja fa més de sis mesos de la segona i la tercera millor que vingui més aviat que tard.

I és que qui estigui lliure de contagiar-se que llenci la primera "mascareta", que si una habilitatl'òmicron és la d'escolar-se per tot arreu sigil·losament, com la fura al galliner. Casum l'olla, ara que semblava que ens anàvem refent...

Per Nadal, doncs, cada ovella (confinada) al seu corral...

dimarts, 21 de desembre del 2021

"Golden Christmas Festimarket"


La fira de Nadal "Golden Christmas Festimarket" de Sant Medir (Sant Gregori, Gironès) és, possiblement, la gran novetat de les activitats nadalenques d'enguany a les comarques gironines, una fira ubicada en un indret idíl·lic que és possible que molts gironins i gironines descobreixin embadalides i embadalits.

Jo no l'he trepitjat, aquest nou mercat de Nadal, però estic convençut que, si finalment hi vaig, el trobaré encantador, amb tot de parades amb productes nadalencs, amb bones opcions gastronòmiques i amb un ambient animat pel dringar de picarols i pel repic de campanes.

De moment no he tingut, ni buscat, l'oportunitat d'anar-hi, com sí que, improvisadament, fa dos anys vam anar a parar al mercat de Nadal d'El Barcarès (Catalunya nord), o anys enrere, quan la mainada era més petita, fèiem carambola entre la Fira de l'Avet d'Espinelves i el Mercat Medieval de Vic...

Al "Golden Christmas Festimarket" no hi he anat i, reconec, que el nom no em convida a fer-ho: calia un nom en anglès? No es podria haver dit "Mercat de Nadal de Sant Medir"? O "Mercat de Nadal Mas Fuster"? Ei, que si és quelcom més que un mercat també es podria dir "Festival de Nadal..."

En fi, plorem per les cantonades (i amb raó) pel català i en quelcom nostrat com un mercat de Nadal tirem de l'anglès? Són coses que no entenc, aquesta mania de prescindir de forma tan alegre i gratuïta de la nostra llengua; suposo que és qüestió de màrqueting, de presumpta modernitat o d'ambdues coses...

No sé, si es pot dir en català, caldria dir-ho en català, no? En fi, a risc de semblar el barrufet rondinaire, o encara pitjor, el de les ulleres!, faig com el caganer del pessebre, i aquí ho deixo, com a mínim, escrit.

dilluns, 20 de desembre del 2021

Trucant en Miquel pel telèfon del iogurt

Durant la meva infantesa vaig passar moltes hores, hores i hores de jocs i diversió, a casa d'uns veïns del barri, amb la família Casellas Oliveras. Vivien molt a prop de casa i durant molts anys la mare, l'estimada i enyorada Dolors, ens portava cada dia al matí a l'escola, juntament amb els seus tres fills i, més tard, amb la seva filla petita.

Primer dalt del Seat 600, i després dalt d'un Renault F4 (un Renault furgoneta) color crema al que s'hi van anar afegint altres veïns i veïnes. Quan arribàvem a l'Escola Montjuïc semblava l'autobús escolar del Pont Major!

En Ramon, el pare, havia fet la mili amb el meu pare i eren amics, i la Dolors i la meva mare de seguida se'n van fer. El seu fill gran, en David, era de l'edat del meu germà, el segon, en Miquel, un any més petit que jo i el tercer, en Josep, tres; cinc anys més tard va néixer la petita, l'Anna.

Amb ells, i amb altres veïns del barri, jugàvem molt al carrer, sota casa nostra o sota casa seva, o a la pista de bàsquet que hi havia als pisos verds del barri. També jugàvem a futbol fent servir de porteria la porta del seu garatge, o a bàsquet a la cistella que el seu pare va clavar dins el garatge...

També entrava molt a casa seva, per jugar a jocs de sobretaula, per berenar... La Dolors era tot hospitalitat, no en tenia prou amb quatre mainades que a sobre hi anàvem, tot sovint, dos galifardeus més! Les dues famílies havíem compartit celebracions i aniversaris, a casa seva i a casa nostra. 

De casa seva recordo que em sorprenia que la cuina tenia dues entrades, una des del passadís i una altra des del menjador i sala d'estar. Ho trobava molt modern i només ho havia vist en una altra casa...

Tots aquests records van aflorar a mitjans de la setmana passada quan la meva mare em va comunicar, tristament, la mort d'en Miquel! 

I entre els records no podien faltar els que vam compartir jugant a bàsquet, ja no al garatge de casa seva amb els seus germans, també amb l'equip de l'Escola Montjuïc, un mític equip en el que hi havia molt talent, i no parlo per mi sinó, sobretot i entre d'altres, d'en Miquel

Aquell equip escolar va ser per mi el primer i quasi l'últim, però per ell va ser l'inici d'una meritòria trajectòria en equips gironins, i que qui sap si hauria pogut ser una trajectòria brillant! La vida té les seves circumstàncies i en Miquel, com tothom, també les va tenir, i superar, i el bàsquet sempre va ser-hi per recordar-li, i recordar-nos, el gran jugador i company que era! 

El seu comiat va ser molt emotiu, amb els seus germans i la seva germana compartint, amb emoció i fent el cor fort, records i el goig d'haver-lo estimat, i amb la Mercè, la seva dona, agraint-li la vida junts i els fills, a qui amb altres paraules va dir que malgrat la boira, cal caminar... 

En Miquel, com la seva família, són part de la meva infantesa i el seu és un agradable record farcit de jocs, diversió i bons moments. I un dels grans moments va ser quan vam connectar els nostres balcons, separats per un carrer i un pati, amb un d'aquells telèfons fets amb dos pots de iogurt i un fil. Des del seu primer pis al nostre tercer aquell rudimentari telèfon era un fil directe que ara m'agradaria tornar a connectar només per dir-li a en Miquel que moltes gràcies per tot el que d'infants vam compartir, i a la seva família que l'estima hi serà sempre, amarada de  bons records...

DEP Miquel... 

dissabte, 18 de desembre del 2021

"Charlotte Sometimes". Minuts Musicals amb nom propi


Si Joy Division eren la línia depriment del rock gòtic, nascut del post punk i de la new wave, The Cure eren, i són encara, la línia més lluminosa, que no acolorida, d'aquest moviment.

I en moviment encara hi són, que la setmana van ser notícia per la posada a la venda de les entrades del concert que faran a Barcelona el novembre de l'any vinent. Una bona ocasió per veure'ls en directe, després d'escoltar-los enllaunats tants i tants anys! Ja ho he anotat a la llista de regals d'aquest Nadal...

Més enllà de "Friday I'm in Love" The Cure tenen un munt de bones cançons, entre elles "Charlotte Sometimes", cançó inspirada en un conte, de títol homònim, de l'escriptora Penelope Farmer, un dels contes preferits del líder del grup, Robert Smith. El conte, una història amb salts temporals i dualitats, va sobre la identitat, sobre qui som o deixem de ser, en funció de les nostres circumstàncies.

Part de la lletra de la cançó són passatges del conte...

divendres, 17 de desembre del 2021

Les cites dels llibres. "Liderar en femenino", de Txell Costa


Fa uns anys, i per un breu període de temps, les vides laborals de la Txell Costa i la meva es van creuar a la meva entitat. Jo en aquella època portava algunes coses de comunicació i ella, que aleshores ja era una experta en comunicació, vessava talent per tots costats.

Encara no entenc perquè no la vam saber (poder?, voler?) retenir, i recordo que em va saber molt greu que marxés, potser perquè amb ella albirava la possibilitat de fer un salt qualitatiu en l'incipient estratègia de comunicació de l'entitat a les xarxes socials, una aspiració que en el meu cas es va quedar, només, en desig...

És clar que veient el que va venir després, veient tot el camí que ha fet com a professional i com a emprenedora amb treball, esforç i dedicació, retenir-la hauria estat missió impossible!

Després del celebrat "Working Happy" (Viena Edicions, 2015), llibre a mode de guia pràctica per a emprendre, Txell Costa va publicar "Liderar en femenino" (Paidós, 2019), en el que aborda el lideratge des d'una perspectiva molt inclusiva i, al contrari del que podria semblar pel títol, i tal i com adverteix a continuació, és per a dones i homes!

El llibre es divideix en cinc capítols i a l'inici de cada capítol hi ha una cita; aquesta és la del segon:
"Ni tan sols un mirall et mostrarà a tu mateix si no vols veure." Roger Zelazny
La Txell Costa, comunicadora experta en emprenedoria, és com una bombeta que, com la d'un far, guia als i les que naveguen per l'oceà de l'emprenedoria. La bombeta és menuda, la seva llum és intensa!

dijous, 16 de desembre del 2021

Perquè no em van preguntar per la meva salut mental?


Dies enrere us vaig parlar de la meva darrera revisió mèdica laboral i ahir, mentre seguia amb atenció el segon debat de les jornades "En clau de futur" dedicat a les noves generacions, vaig pensar-hi quan parlaven de la salut mental i em vaig preguntar: perquè no em van preguntar per la meva salut mental?

A la revisió mèdica em van preguntar pels antecedents de malalties de la meva família, pels meus hàbits de vida i de consum (dieta equilibrada, esport sí, tabac no, alcohol ocasional) i per possibles molèsties físiques derivades de l'exercici de la meva feina, com coïssor als ulls, dolors musculars a l'esquena, a les cervicals, als braços, etc., però no recordo que em preguntessin per la meva salut mental.

No sé si, aquell dia, entre la visita que em va fer la infermera i la doctora, ambdues professionals van haver de fixar-se en alguns indicadors o respostes que asseguressin mínimament que tinc una bona salut mental per al desenvolupament de la meva feina.

Forma part la salut mental de la prevenció dels riscos laborals?
Si la resposta és que , jo diria que no es nota massa; si la resposta és que no, potser caldria que ens ho plantegéssim seriosament.

També és cert que possiblement, en general, ens costa menys despullar-nos físicament que no emocionalment, i potser caldria que en la vigilància de la salut laboral obríssim el focus del benestar emocional i la salut mental; i si això ja era necessari abans, amb la pandèmia aquesta necessitat encara s'ha fet més evident, més urgent com a mínim, des de la perspectiva de la salut laboral, en la prevenció.

Em preguntaran per la meva salut mental a la revisió mèdica de l'any vinent?


dimecres, 15 de desembre del 2021

El treball ja estat vençut

"Vindrà aquell dia que el treball vencerà", versa la frase que ja fa una colla d'anys, juntament amb la icònica imatge del quadre "El Quart Estat" del pintor italià Giuseppe Pellizza da Volpedo (i utilitzada pel director de cinema Bernardo Bertolucci a l'inici del film "Novecento"), va esdevenir pòster del PSC per a l'esperança...

I potser sí que el treball va vèncer algun dia, no seré jo qui ho negui tot i que en dubto, però avui, penso, podem afirmar sense por d'equivocar-nos que el treball ja ha estat vençut.

Setmanes enrere escoltava amb interès la intervenció de Raúl Flores, Secretari Tècnic Foessa, en la que posava paraules a la crua realitat del nostre mercat de treball: "hi ha dues classes de persones treballadores, els qui tenim feina estable, que representem aproximadament 2/3 parts de les persones que treballem, i els que estan atrapats a la precarietat  i inestabilitat, que representen la tercera restant."

Això ja fa anys que ho sabem, i aquest és el drama: no que ho sabem, sinó els anys que fa que ho diem, perquè la inestabilitat laboral no és temporal sinó que esdevé crònica, solidificant així la cronificació de la precarietat.

Ampliant el focus Raúl Flores definia tres tipus de persones treballadores:

  • Les persones treballadores segures, les privilegiades, que tenen bones condicions de treball, que treballen en posicions estables i en sectors econòmics forts, i que d'alguna manera poden escollir.
  • Les persones treballadores de risc, que treballen en condicions precàries, condicions que no els permet superar el llindar de risc, que es mantenen a la corda fluixa acumulant deutes, sense disposar de massa recursos.
  • Les persones treballadores desarrelades, que pel motiu que sigui es troben privades del dret al treball, a vegades perquè els han acomiadat perquè solen ser els primers a qui s'acomiada, i que si treballen ho fan en "el que hi ha", o en l'economia informal o submergida amb dificultats per accedir a ajudes o prestacions.

És evident que el risc d'exclusió no només depèn de tenir o no tenir feina;  la feina és un factor de risc més, però massa vegades aquest factor (no tenir feina) és un desencadenant dels altres: acumular deutes, perdre l''habitatge...

I si el risc d'exclusió no només depèn de tenir o no tenir feina, el treball per a fomentar la inclusió, per a recuperar tot el que s'ha anat perdent, ha de comptar també amb la recuperació de la feina, encara que ja sabem que moltes vegades treballar no serà suficient.

Ja no sé si, com a societat, seguim esperant que vingui aquell dia que el treball vencerà; el que sí sabem és que la feina ja no és ni ascensor ni salva vides, i que aquest "Quart Estat" que va pintar Giuseppe Pellizza da Volpedo al seu quadre, la classe més pobra de la societat, segueix en el mateix vagó de cua rere la burgesia, el clergat i la noblesa d'aleshores, en els seus equivalents d'avui...

dimarts, 14 de desembre del 2021

La salut mental és femenina?


La pregunta, que no vol ser impertinent, me la faig cada vegada que veig, des de fa setmanes, l'anunci de la propera Marató de TV3, que enguany va sobre la salut mental.

La Marta, protagonista de l'anunci, és una dona que, sembla, té una depressió. L'anunci està bé perquè posa de relleu la necessitat de reconèixer quan hom no està bé, i la importància de posar-se en mans de professionals... Però amb aquest anunci, quan el veig, no puc evitar preguntar-me: on són els homes amb problemes de salut mental?

La cara de la protagonista de l'anunci és la cara que, fins que es celebri la Marató de TV3, aquests dies posem a la salut mental i indueix, entenc que no de forma expressa, a pensar que la salut mental és cosa de dones i no d'homes... Buf, em sembla que m'estic posant en un espinós jardí...

Perquè en l'anunci no veiem un home que no està bé? La salut mental també és masculina? Sense entrar ara en qüestions de gènere, m'he endinsat en informes, memòries i projectes d'administracions com la Generalitat de Catalunya o l'Ajuntament de Barcelona, o entitats com Salut Mental Catalunya cercant algunes dades, sempre més fredes que els relats, per veure què diuen en relació als homes i a les dones sobre els nostres problemes de salut mental.

Per exemple en l'Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA 2016) en la prevalença de patir ansietat o depressió les dones tenen, significativament, major probabilitat de patir-ne que els homes, essent els casos de els dones al voltant del 9% més que els homes.

Dades més recents, extretes del "Resum executiu dels principals resultats de l’ESCA del 2020", afirma que "el 10,6% de la població de 15 anys i més pateix depressió major o depressió major severa (7,4% dels homes i 13,7% de les dones)", és clar que també cal tenir present que, segons dades del mateix informe, "vuit de cada deu persones de 15 anys i més fan una valoració positiva del seu estat de salut (pitjor les dones 77,2% que els homes 83,6%)."

D'altra banda el "Pla de salut mental de Barcelona 2016-2022" indica que segons "l’informe "La salut mental a Barcelona 2016" entre la població adulta de 18 a 64 anys el 16,3% dels homes i el 19,1% de les dones presenta mala salut mental."

Les xifres indiquen que en general els problemes de salut mental afecten a més dones que a homes, i aquesta afectació, a banda de quantitativa, també pot ser qualitativament més preocupant en els dones, que per raó de gènere ofereixen majors indicadors de vulnerabilitat.

En aquest sentit des de Salut Mental Catalunya, afirmen, en la relació del binomi Salut Mental - Gènere, que "El risc de patir violència de gènere es multiplica per 4 si ets una dona amb un problema de salut mental" i que "3 de cada 4 dones amb problemes de salut mental han patit violència en l’àmbit familiar i/o en parella, i més del 40% de les dones amb trastorn mental ha estat víctima de violència sexual."

Arribat a aquest punt em torno a fer la pregunta inicial: la salut mental és femenina? No, la salut mental no és només femenina, tot i que és evident que té una major incidència en les dones, i que cal desplegar encara un major ventall de recursos i suports, també en clau de gènere.

Però tot i les dades, tot i el factor de gènere, a l'anunci hi he trobar a faltar que algun home també hi posés cara; és clar que així és com us heu sentit, i encara sentiu les dones amb tanta invisibilitat...

Estic convençut, però, que a la Marató de TV3 sobre la Salut Mental les hi veurem totes, les cares, també cares d'homes amb problemes de salut mental...

dilluns, 13 de desembre del 2021

Picar el Tió, o no...


"Hi ha dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana. I de l'Univers no n'estic segur." 

Ignoro quina va ser la circumstància concreta que va inspirar el físic Albert Einstein a dir aquesta frase, que va esdevenir cèlebre; ben bé podria ser, cas de viure avui i ser català, la broma aquesta de deixar de picar el Tió, tot i que sembla que no és una broma...

No en farem una qüestió d'estat, que no en tenim, i veurem si arriba a qüestió de país... Mare meva, quin país! 

Cal revisar les tradicions, naturalment, també si cal la del Tió; ho estem fent o hem fet amb altres tradicions, com la dels correbous o les empaitades d'ànecs...

Aquestes tradicions s'han revisat o eliminat per la violència exercida als animals, per evitar el seu patiment gratuït només per al nostre gaudi (?). És clar que aquest no és un debat tancat, que aquí hem eliminat les curses de braus però mantenim encara correbous i activitats semblants. El debat és obert i per moment encès com el foc dels bous embolats... 

Ara hi ha qui defensa deixar de picar el Tió per deixar d'exercir una violència semblant sobre aquest símbol del Nadal, per adreçar-nos-hi, diuen, de forma respectuosa i amable i no a cops de bastó

Sense negar que el Tió és un símbol del Nadal, també cal afirmar que és un tronc, que en el fons i en la forma simplement és un tros de fusta que, per més cara, potes i barretina que tingui, no deixa de ser un tió, així en minúscula, que el diccionari defineix com un "tros de soca o branca gruixuda, sobretot el que hom destina a ésser cremat."

No sé, penso que en fem un gra massa, que aquesta humanització és una hipèrbole, una ridícula exageració, que tampoc he vist mai que la mainada piqui el Tió de forma violenta, ni amb actitud violenta, sinó amb la naturalitat festiva de la tradició i de la cançó, o cançons, que l'acompanya. 

Humanitzar el Tió fins aquest punt és posar-lo al nivell de la pilota "Wilson" del nàufrag interpretat per Tom Hanks, és clar que en aquella ficció la humanització de la pilota era qüestió de supervivència, i la del Tió sembla, simplement, una qüestió d'estupidesa.

El Tió és un tros de fusta que convertim en símbol en una ficció nutritiva i escatològica, en una mentida pietosa, una més de la tradició del Nadal, i que acabada la seva funció, pot ser tallat i cremat si convé, o bé desat per a tornar-lo fer sortir en escena l'any que ve...

El Tió és un tronc i potser el més aberrant és voler-ne canviar la naturalesa

dissabte, 11 de desembre del 2021

"Glossa en la mort de Mac Sweney". Minuts Musicals amb nom propi


La de Ramon Muntaner serà per mi, sobretot, la veu de la cançó de la Plaça del Diamant, però seria injust quedar-nos, els de la meva generació i posteriors, només amb aquesta referència.

Entre les seves cançons, moltes d'elles, també aquesta, poemes musicats, hi ha "Glossa en la mort de Mac Sweney", publicada l'any 1975 en el disc "Cançó de carrer".

La cançó, amb lletra a partir d'un poema laudatori de Ventura Gassol a la figura de Terence MacSwiney, posa de relleu la lluita i mort del polític irlandès que essent alcalde de Cork pel Sinn Féin va ser detingut i acusat de sedició, durant la Guerra d'independència irlandesa, pel Regne Unit; va morir a finals de 1920 a la presó després d'una vaga de fam.

Ja ho diuen que la història es repeteix...



divendres, 10 de desembre del 2021

Les cites dels llibres. "La Catedral de Girona. Una interpretació de Joaquim Nadal."


Aquests dies que totes les mirades observen l'il·luminat nou estel de la Torre de Maria de la Sagrada Família jo no puc evitar mirar la Catedral de Girona cada vegada que vaig al centre de la ciutat...

També vaig fixar-m'hi dies enrere, amb la Catedral de Girona, minuts abans de començar l'assemblea de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà; bé, més que amb la Catedral amb aquest llibre sobre la Catedral de Girona que vaig trobar en una secció de la biblioteca de l'institut, reconvertida en aula.

El llibre és una minuciosa descripció de la magnànima seu gironina a càrrec de l'historiador i ex alcalde Joaquim Nadal Farreras, un llibre també coral amb la participació de documentalistes, arxivers, fotògrafs, dibuixants... El pròleg del llibre s'inicia amb una cita d'un altre il·lustre gironí:

"Jo mai no he vist enlloc del món cap escalinata tan colossal. És amplíssima, tota de pedra picada, amb balustrades artístiques, cada pom de les quals fóra càrrega feixuga per a un home valent, i amb grans replans, la major part dels quals domina les teulades de les cases veïnes. Sembla una obra feta per éssers més forts que els humans. L'esperit s'afadiga només de concebre l'intent de pujar-la."
Joaquim Ruyra. "La fi del món a Girona" (1919).
El llibre amb prou feines el vaig poder fullejar, que havia d'acabar d'enllestir els preparatius per l'assemblea, però segur que un altre dia, amb més temps, m'hi podré entretenir i seguir descobrint la història, secrets i tresors de la Catedral de Girona...

dijous, 9 de desembre del 2021

El gir a l'esquerra


Girona necessita un gir a l'esquerra, i n'hi ha un altre que s'hauria d'eliminar.

Del gir a l'esquerra que, per mi, necessita Girona ara no en parlaré, potser encara és massa aviat, a un any i mig de les properes eleccions municipals. Avui tinc més ganes de parlar d'un altre gir a l'esquerra que, per mi, s'hauria d'eliminar, si pot ser abans de les properes eleccions municipals. 

És el gir a l'esquerra que es permet fer a la Gran Via de Jaume I, direcció Correus, cap al carrer Dr. Francesc Coll i Turbau, just després del carrer Bacià. El carrer Bacià és clau en aquesta permissivitat, com bé saben els i les gironines informades, com explicaré més tard.

Deixeu-me abans acabar de situar aquest gir. Cal dir que avui és l'únic gir a l'esquerra que es permet fer a la Gran Via de Jaume I sense regulació de semàfors. Justament a escassos metres d'aquest perillós gir hi ha un semàfor que permet fer el gir a l'esquerra, direcció Correus, cap al carrer Álvarez de Castro (ja seria hora de rebatejar aquest carrer, no? Aquest i altres!), i en direcció al Mercat del Lleó cap a la Plaça de l'Hospital.

Just en aquest punt, on hi ha els semàfors, el traçat de la Gran Via de Jaume I es torça un xic dificultant encara més la visibilitat dels cotxes que volen fer el perillós gir a l'esquerra cap al carrer Dr. Francesc Coll i Turbau, just abans del semàfor. 

Aquest gir a l'esquerra en qualsevol altre punt de la Gran Via de Jaume I avui estaria prohibit, la Policia Municipal en proposaria la prohibició com es va fer, fa un temps, amb el gir a l'esquerra que hi havia una mica més amunt per girar cap a la Plaça Marquès de Camps.

I és precisament la Policia Municipal, i per la Policia Municipal, que moltes gironines i gironins pensem que aquest perillós gir a l'esquerra es manté, per a fer més drecera quan els cotxes de la Policia Municipal han de tornar a la seu, ubicada al carrer Bacià, quan vénen del Mercat del Lleó o del carrer Joan Maragall.

Per a fer drecera i per estalviar-se el semàfor que hi ha uns metres més enllà i que tot i fent uns metres més, passant pel carrer Álvarez de Castro i girant pel carrer Ferran Agulló, també arribarien a bon port.

Aquest gir a l'esquerra en principi es manté per la Policia Municipal, però naturalment el fa servir tothom. Penso que ja seria hora d'eliminar aquest gir a l'esquerra, que tampoc passa res si la Policia Municipal ha de fer un xic més de volta. Hauria de primar la seguretat, i més en un carrer en el que s'han eliminat els altres girs a l'esquerra sense regulació de semàfors.

S'hi atrevirà algun govern municipal? 

dimecres, 8 de desembre del 2021

Què estudiar?


De petit somiava ser moltes coses, em sembla que la majoria relacionades amb l'esport, coses que eren inabastables i que la vida, sense crueltat però sí de forma clara, van deixar en somnis. De jove, ja a l'institut, algunes cruïlles em situaven, com a molta altra gent, en l'obligació d'anar traçant el meu propi camí, ja no només cap a un possible somni, sinó en la decisió de què podia ser de gram, i què no: a vegades en la decisió pesa més el que es tria, en d'altres el que es descarta.

Dues coses pensava, que no somiava, que podria ser quan sigués gran: mestre i periodista; mestre o periodista. És clar que en cap d'aquestes dues professions m'hi acabava de veure, i no van arrelar prou dins meu com per desitjar estudiar magisteri, o periodisme. Era un altre el meu impuls, era una altra la pulsió que em movia, i no vaig veure la llum fins a 2n o 3r de BUP quan en una xerrada a l'institut dos educadors socials em van marcar un camí; l'enyorat Marià Casadevall i Ramon de la Cueva ens van parlar sobre l'educació social a cinc o sis estudiants i aleshores ho vaig veure clar, ho vaig tenir clar. La resta és història, i avui tampoc és dia d'explicar-la...

Què estudiar?
La revelació, cas que hi sigui, no sempre arriba i aquesta és una pregunta a la que els i les joves tard o d'hora han d'afrontar; i el que jo vaig viure com a jove, ho he viscut i visc encara com a pare, i a vegades aquest és un paper més difícil de fer: com afrontar la seva decisió?

Avui, acabada l'etapa obligatòria, són moltes les opcions que els i les joves tenen per a seguir els seus estudis, opcions que no es resolen només superant la primera cruïlla: batxiller o cicles formatius? Les opcions són tantes que moltes vegades les famílies, els pares i mares que acompanyem els nostres fills i filles en la seva decisió, acompanyem a cegues, sense conèixer prou les opcions, els itineraris, les sortides ni els propis estudis.

Tenint clar que la decisió és sempre dels nostres fills i filles, és evident si la poden prendre havent sospesat pros i contres, anhels i temors, no només amb els seus amics i amigues, també amb la seva família, els pares i mares no ens podem permetre el luxe de ser il·lustres ignorants.

És per això que xerrades d'orientació com la que organitzem des de l'AMPA Xifra, adreçada a les famílies i no als i les joves, són de gran ajuda, perquè els pares i mares naturalment no tenim l'obligació de conèixer fil per randa totes les opcions que ofereix l'educació post obligatòria, però sí la responsabilitat d'informar-nos-en quan els nostres fills i filles es troben en alguna d'aquestes cruïlles.

I no és només qüestió de conèixer mínimament les opcions, sobretot també de saber acompanyar, de trobar aquell punt mig, aquell equilibri tan difícil de calibrar que suposa acompanyar sense prendre decisions per elles i ells, ni deixar-los soles i sols davant la decisió.

Què estudiar? La resposta és seva, nosaltres simplement hem de saber estar al seu costat, en la decisió que finalment prenguin, acceptant que, com nosaltres, sempre hi ha el risc que s'equivoquin. Jo en la meva decisió d'estudiar Educació Social, em sembla, no em vaig equivocar...

dimarts, 7 de desembre del 2021

La revisió mèdica


La setmana passada em van fer allò que abans es deia un "chequeo" i que no és res més que una revisió mèdica, en aquest cas la de la feina.

Confio que el titular de la revisió es resumeixi, com tot sembla indicar que serà, amb un lacònic "apte", tot i que ja sabem que la clau, i la creu, és la lletra petita que inevitablement apareixerà en l'informe mèdic: el resultat de l'anàlisi de sang, de l'audiometria, de la prova de visió, els reflexes, l'alçada, el pes...

Ja sabem que, si a classe o a la feina s'hi va esmorzat i amb el pipí fet, a la revisió mèdica s'hi va en dejú i amb el pipí en un petit tub de laboratori convenientment tancat i dissimulat, i que normalment lliurem discretament i amb una mica de vergonya, que contrasta amb la naturalitat i fredor amb el que és rebut per part del personal sanitari...

L'hora de la revisió mèdica marca, aquell dia, l'hora d'esmorzar i la lluita és sempre per aconseguir les primeres hores, i l'esmorzar esdevé tema inevitable de conversa entre els soferts i famèlics revisats, com si amb l'esmorzar posposat ens hi anés la vida! Si a l'ascensor parlem del temps, a la sala d'espera de la revisió mèdica es parla de l'esmorzar...

També en parlaven, i molt, i fins i tot amb un punt d'indignació, el personal sanitari que l'altre dia em va atendre, dues infermeres i una metgessa.

A les vuit tocades del matí em vaig plantar al servei de prevenció amb el meu potet d'orina i primer em van fer totes les proves, extracció de sang inclosa. Com que, com és habitual, hi havia cua, vaig demanar excusar-me una estona per anar a una reunió que tenia a dos quarts de deu, que hi ha dies que l'agenda no perdona, i passar més tard amb la metgessa. El personal d'allà i les persones que s'esperaven quasi em fan l'onada: un menys!

A un quart i mig de dotze tornava a ser a lloc, i mentre esperava que m'atengués la metgessa les dues infermeres feien mans i mànigues per anar a esmorzar. La seva apretada agenda tampoc perdona!

I quan la metgessa em va atendre, i va veure que hi havia anat tres hores abans, em va preguntar si havia esmorzat (sí, havia esmorzat) i em va dir "doncs mira, amb això estàs millor que jo, que fa hores que tiro només amb un cafè!"

La revisió mèdica de la feina jo la faig un dia a l'any, per elles les nostres és la seva feina de cada dia, i espero que l'esmorzar, el seu esmorzar, no sigui també el tema de conversa, i preocupació, de cada dia, que a mi m'agrada que el personal sanitari que m'atén també pugui treballar esmorzat (amb el primer i amb el segon) i a mb el pipí fet! 

dilluns, 6 de desembre del 2021

Twitch, en viu i en directe


Deixeu-me començar amb una confessió: fins ara m'havia endinsat amb més o menys atreviment, amb més o menys fortuna, a les diferents xarxes socials que han anat sortint; amb Twitch m'he quedat, literalment, a les portes. Potser és una qüestió personal, o potser generacional, però el cas és que, pel motiu que sigui, Twitch no forma part de la meva vida digital.

La meva singladura en aquest món de les xarxes socials va començar l'any 2007 registrant-me i entrant a Facebook; després van venir Twitter, a principis de 2008, i més endavant YouTube, Linkedin, Instagram o Periscope.

Facebook és la xarxa social per definició, i tot i que ja no és atractiva per al jovent, continua essent la xarxa social de referència; a Twitter hi domina la paraula i és sempre de rabiosa, i caduca, actualitat; YouTube és el gran repositori de vídeos, amb més hores de vídeo de les que ens queden de vida, independentment de l'edat que tinguem; Linkedin és la principal xarxa social de caràcter professional, Instagram és on les imatges valen més que mil paraules i Periscope, que ja és història, havia de ser la gran plataforma d'emissió en directe (“streaming”) que finalment, sembla, és i serà Twitch.

Twitch s'ha popularitzat molt darrerament, però la seva història és llarga, amb un recorregut de més de 10 anys, i si per a la majoria de nosaltres (i aquí m'hi incloc) fins fa poc era totalment desconeguda, no ha estat així per a milions d'aficionats als videojocs; potser això explicaria part de les meves resistències a Twitch: no m'agraden els videojocs!

La història de Twitch comença quan, a principis de 2007, Justin Kan, Emmett Shear, Michael Seibel i Kyle Vogt creen Justin.tv, una plataforma que permet l'emissió de vídeos en directe; el canat inicialment retransmetia la vida d'un dels seus fundadors, Justin Kan, a través d'una petita càmera que duia ajustada a la seva gorra de beisbol. Poc després la plataforma es va obrir a nous usuaris permetent que qualsevol persona pogués fer retransmissions en directe. Poc a poc Justin.tv va anar creixent, especialment en la categoria de retransmissió de videojocs. Entre els anys 2008 i 2009 Justin.tv triplica el seu trànsit, amb més de 20 milions d'usuaris únics mensuals.

Aquest fenomen, l'especialització, és una arma de doble fil, ja que per una banda et permet un gran creixement dins un col·lectiu específic, però per l'altra la mateixa especialització pot portar-te a un carreró sense sortida. Un exemple seria MySpace, xarxa social amb vocació generalista que al seu dia es va especialitzar molt en el sector de la música, i aquesta especialització va ser una de les causes del seu declivi. Per contra, Instagram al seu dia era una aplicació de filtres molt focalitzada als amants de la fotografia, i avui el seu ús és generalitzat, i ja és igual si t'agrada o no la fotografia.

L'any 2011 els propietaris de Justin.tv llancen un nou canal enfocat a un dels fenòmens creixents dins el món dels jocs electrònics, els esports electrònics (“e-esports”). Twitch ràpidament esdevé el portal de referència de retransmissió dels “e-esports” (tot un fenomen també digne d'estudi), i el seu creixement exponencial de transmissions i usuaris el fa referència especialitzada inevitable per a jugadors de videojocs (“gamers”) en general.

Al 2014 Twitch ja és una de les principals fonts de trànsit a internet als Estats Units, rere Netflix, Google i Apple, amb més de 45 milions de visitants que hi dediquen una mitjana d'una hora i mitja al dia. És evident que aquestes dades no passen desapercebudes i aquest any passen dues coses significatives: es tanca el canal Justin.tv, que fins aleshores havia coexistit amb Twitch, i entra en escena el gegant Amazon, que adquireix Twitch per 970 milions de dòlars.

Twitch, nascuda com a derivada (“spin-off”) de Justin.tv, se la menja i acaba en mans d'una de les grans corporacions tecnològiques; i avui, tot i que segueix altament especialitzada en videojocs i esports electrònics, és una referència inevitable de la retransmissió en directe (“srtreaming”) en general.

I és aquí on habiten molts retransmissors en línia (“streamers”), com per exemple el popularíssim Ibai Llanos. Ara l'actualitat ja no només es cou als mitjans tradicionals, que encara resisteixen, o a les xarxes socials com Facebook, Instagram o Twitter, ara l'actualitat també es cou a Twitch.

L'auge de Twitch i les seves retransmissions en directe han fet aparèixer aquesta nova categoria, el retransmissor en línia (“streamer”), que no són ben bé com els que ja havíem assimilat des de fa uns anys, els retransmissors de YouTube (“YouTubers”).

Els “YouTubers” publiquen els seus vídeos i continguts, prèviament enregistrats i generalment editats, a YouTube, mentre que els “streamers” generen el seu contingut en viu i en directe, amb una alta interacció amb el públic que els segueix, també en viu i en directe, una interacció que no es produeix, en general, a YouTube. I tot i que YouTube, com altres eines socials, permeten la retransmissió en directe, Twitch va guanyant la partida. De fet, el que molts “streamers” de Twitch fan és, una vegada feta la retransmissió en directe, editar-la i publicar-la a YouTube.

Al principi he comentat que amb Twitch m'he quedat a les portes; a nivell personal perquè a mi els videojocs mai m'han despertat interès ni curiositat, i Twitch prové del món dels videojocs, tot i que estan creixent molt els continguts relacionats amb la cultura, i especialment la música i les arts escèniques. També especulava amb factors generacionals; segons Twitch el 70% dels seus espectadors tenen entre 16 i 34 anys, i hi passen una mitjana de més d'una hora i mitja al dia.

Actualment Twitch té més de 140 milions d'usuaris actius al mes i més de 30 milions de visites al dia. És clar que no tot és seure i mirar: segons Twitch els seus usuaris no només veuen contingut, sinó que (naturalment) també el creen; el 2020 més de 13 milions de persones van decidir transmetre per primera vegada a Twitch. De moment no és el meu cas!

Article publicat al número 110 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 4 de desembre del 2021

"Noelia". Minuts Musicals amb nom propi


Luis Manuel Ferri Llopis era Nino Bravo i Genoveva Noelia Afonso Cabrera, la Noelia d'una de les seves cançons més populars.

Ell va morir a mitjans d'abril de 1973 víctima d'un accident de trànsit; ella, que havia estat Miss España l'any 1969 i Miss Europa el 1970, és propietària d'un complex turístic a Tenerife.

La cançó la va composar el músic i director d'orquestra català August Algueró, aleshores marit de Carmen Sevilla.

Diu la cançó que "... solo sé que se llama Noelia", i el cert és que de la real encara en podem saber més coses (res com tenir el cercador a un cop de clic), però en aquest cas jo també prefereixo, com cantava Nino Bravo, quedar-me amb la misteriosa Noelia que, tot i que jo no l'espero,

"La veo todas las noches
Por la playa pasear
Y no sé de dónde viene
Y no sé a dónde va
"

divendres, 3 de desembre del 2021

Les cites dels llibres. "A cadascú el que és seu", de Leonardo Sciascia


A la primavera de 1988 cursava, a l'escola Montjuïc de Girona, el i darrer curs de l'antiga EGB. Aquell curs vaig participar en el concurs de redacció en català que aleshores organitzava (ho fa encara?) Coca-Cola.

Vaig passar el tall de l'escola i em van seleccionar per a la següent fase, que es va fer el dissabte 30 d'abril d'aquell 1988, a l'Escola Normal de Magisteri de Girona (sic), aleshores ubicada al carrer Emili Grahit, on actualment hi ha els estudis de medicina i infermeria. Per fortuna, i segurament per indicació de la meva mare, vaig anotar-hi el nom, la data i el motiu, i és gràcies a aquestes breus anotacions que 33 anys després puc recordar-ho.

No recordo la redacció que vaig escriure, ni el tema ni res, sí que aquella aventura literària es va acabar allà, però no vaig sortir amb les mans buides sinó, suposo que a banda d'un agraït refresc, amb l'obsequi d'un llibre: "A cadascú el que és seu" (Edicions 62, 1988), de Leonardo Sciascia, amb traducció de l'escriptor i poeta Francesc Parcerisas.

El llibre me'l vaig llegir aquell estiu i, el cert, és que no en recordo massa res. El llibre és dels que m'ha acompanyat en tots els trasllats que he fet des d'aleshores, reposant a la llibreria al costat de llibres més vells, d'altres més nous...

El llibre conté aquesta cita literària, s'entén, com sempre, en forma d'homenatge:
"No us penseu que estigui per descobrir misteris o per escriure novel·les." Poe, "Els crims del carrer Morgue".

A l'escola, recordo, m'agradaven els dictats i les redaccions, i a l'institut m'agradava esplaiar-me en dissertacions als exàmens d'història o literatura catalana, posant més èmfasi, a vegades, no tant en el que explicava sinó en com ho explicava; possiblement, en el fons, encara segueixo fent les redaccions de l'escola...

dijous, 2 de desembre del 2021

Caiacs per la llera del Ter


Ignoro si els membres del Consell de Redacció de la revista Parlem de Sarrià tenim, de forma implícita ja que no em consta haver signat res, un acord de confidencialitat que ens impedeix fer públiques les deliberacions internes que fem, en format presencial o a través de la missatgeria, en relació als continguts de la revista.

Em sembla que no en trairé l'esperit de privacitat i confiança que s'hi respira si faig surar una mica la controvèrsia (petita, no va arribar la sang al riu!) que es va produir arrel del titular de la portada del darrer número: "Caiacs per la llera del Ter".

La qüestió, lingüística en aquest cas, és si el terme llera s'ajusta o no a la fotografia, o si hauria estat més encertat parlar de caiacs pel curs del Ter o pel llit del Ter...

Ja sé que en el moment actual l'important del català és que es parli, i ja discutirem després si el terme emprat s'hi ajusta o no, però ja sabeu que a les revistes, també a les locals, hi fem vida força lletraferits, en el millor sentit de la paraula (Amant de conrear les lletres).

L'ortodòxia exigeix, en casos com aquests, recórrer al diccionari:

  • Llera: [forma palatalitzada ribagorçana de glera]. Glera: Areny gruixut i ple de còdols.
  • Curs: Camí que fan les aigües cap a mar.
  • Llit: Fons de la mar, d'un llac, etc. / Espai del riu per on s'escorren les aigües. / El jaç o tros cobert habitualment per l'aigua durant les revingudes corrents considerat com a bé de domini públic.

Veient les definicions del diccionari, amb quina paraula titularíeu la portada de la revista? Potser la solució menys arriscada hauria estat "Caiacs per les aigües del Ter"...

No cal que respongueu, si no voleu, podeu fer "pasa palabra", o en aquest cas, millor, girar full i deixar-vos endur corrent enllà, navegant per totes i cadascuna de les seccions de la revista; no només arribareu a bon port ("The Sarrià News"), també gaudireu del viatge!

dimecres, 1 de desembre del 2021

En Tano Pla, l'atípic


La primera imatge que tinc d'en Tano és, fa més de vint anys, al local que l'associació GERD, entre d'altres coses editora de la revista l'Atípic, tenia al Centre Cívic la Cooperativa de Sarrià de Ter.

Encara el veig allà, en aquell local atapeït de papers i material, de fum de tabac i maria, un local que, com ell, desbordava vitalitat i projectes.

Com a regidor de cooperació vaig viure el trasllat que l'entitat va fer a les antigues escoles de Sarrià de Ter, doncs era evident que el despatx de la Cooperativa se'ls havia fet petit, que l'entitat, entre d'altres amb l'empenta d'en Tano (també de l'enyorat Fermí Sidera o d'en Jan Millastre), tirava endavant projectes de cooperació, "ensamblar" i portar cadires de rodes allà on encara no n'hi havia prou. 

En Tano, reconec, era insistent, molt insistent, a vegades fins i tot incòmodament insistent, però tenia aquella manera de dir-te les coses que t'hi acabaves implicant d'una o altra manera, que la insistència no era per ell, que era pels altres.

I és que en Tano estava compromès, intensament compromès amb els altres i, especialment, amb els que com ell necessitaven una cadira per rodar pel món. El seu compromís, la seva determinació, era aclaparadora i et superava. En Tano era un home d'acció i no te n'adonaves i tornava a ser a Cuba, o a Guatemala, passejant aquell somriure contagiós que mai acabaves de saber si se'n reia d'ell, de tu, de la vida o de tot plegat.

És per tot això que en Tano, tan atípic com la revista que editava, em xarbotava la consciència i no em deixava, ni a mi ni a ningú, indiferent. Perquè quan deia que "no hi ha coses impossibles sinó homes incapaços", inevitablement et preguntaves, en la més poruga de les intimitats, quanta incapacitat afegies a les coses impossibles.

La seva cadira ja no el farà rodar més, però el seu esperit, lliure com ell, ens seguirà percudint la consciència, foragitat-la de la zona de confort, en cas que s'hi instal·li... 

Gràcies per la lliçó, Tano. Descansa en pau.