Girona FC: plantilla oberta, equip per fer

"Qui no vulgui jugar, que faci un pas al costat".
Amb aquestes declaracions, un dels capitans del Girona FC, David López, va expressar el seu malestar per la manca de compromís d’alguns jugadors de la plantilla. Míchel, l’entrenador, també va mostrar la seva disconformitat, venint a dir que no tenia equip; equip entès com el grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú.

El Girona FC ha començat de manera estrepitosa la competició de lliga, i no estrictament pels resultats, dues derrotes, sinó per la manera com s’han produït: fruit d’errades clamoroses que denoten manca de concentració. Sembla que alguns jugadors, amb un peu al Girona i l’altre al mercat, tenen el cap en un altre lloc, i no pas al camp.

Costa d’entendre, de fa anys, que la lliga s’iniciï sense les plantilles dels clubs tancades, amb el mercat encara obert de bat a bat. És evident que aquesta situació afecta tots els clubs, no només el Girona. Una altra cosa és que, darrerament, el Girona sigui dels que més tard tanquen la seva plantilla. I un dels riscos d’anar tard és precisament aquest: que alguns jugadors pensin més en els possibles equips on poden acabar jugant que no pas en el Girona FC.

Confeccionar un equip (un grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú) no és fàcil i no s’aconsegueix d’un dia per l’altre. D’això també es queixa Míchel en relació amb el club i la confecció de la plantilla.

Acabades les dues primeres jornades, el Girona FC és a la cua de la classificació amb vuit gols encaixats i només un a favor, un balanç certament preocupant. Entenc que, fins i tot en aquests moments, saltin les alarmes. Però abans de demanar que rodin caps (el de Quique Cárcel, director esportiu, o el del mateix Míchel), jo donaria el temps necessari per, primer, tancar la plantilla i, després, confeccionar l’equip.

I valorar, d’aquí a uns mesos, si un i l’altre mereixen menjar-se els torrons a Girona. Jo confio que sí, que ambdós se'ls seguiran menjant aquí.

Així comença... "El Pont Major"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que al seu dia quan es va publicar, i avui encara es recorda, va generar certa controvèrsia entre alguns veïns i veïnes del barri. Bé, diguem que el terme "controvèrsia" és un intent d'eufemisme per dir, ras i curt, que és un llibre que no va agradar a tothom del barri de Pont Major.

"El Pont Major" (Ajuntament de Girona, 2005) va ser un encàrrec del mateix ajuntament a la periodista Eva Vázquez dina la col·lecció "Tot barris", essent aquest el segon número de la col·lecció, després del barri de Sant Narcís.

Un dels motius pels quals el llibre no va ser del tot beneït per part de la comunitat local és que qui el va escriure no és del barri; a priori això no hauria de representar un inconvenient, ja que a vegades precisament és millor una mirada forana i, sobretot, no contaminada per les inevitables fílies i fòbies locals. 

Un altre element de controvèrsia, segurament derivat del primer, és que la mirada no és, ni de bon tros, edulcorada, ni té una voluntat laudatòria del barri, sinó que més aviat en fa un repàs històric sense vocació historiogràfica, més aviat un relat poètic en vers, per moments cru, fins i tot insultant, per alguns veïns i veïnes, quan fa referència amb paraules eufòniques a la lletjor d'alguns indrets del barri. 

Sigui com sigui, per mi el llibre té la virtut, més enllà de la recopilació fotogràfica que li és inherent, de ser una mirada, particular si voleu, del barri d'algú que s'hi aproxima sabent-se foraster i que en balanç de totes les paraules escrites, comptades i debatudes, hi acaben pesant més les referències neutres i positives, que no les negatives. 

I tot i que aquesta secció va de com comencen els llibres, i no de com acaben, el final és tota una sarcàstica declaració de principis: "Per primera vegada en la seva història, algú ha comprès que aquest és un lloc digne de romandre-hi i no una carretera de pas."

"El Pont Major" és un llibre que comença així:

Diuen que al Pont Major, els passavolants i els nouvinguts són tinguts per forasters. Ignoro si hi ha desdeny en aquesta etimologia que va forjar-se en el temps que el pont era una mena d'àrea de servei entre els viatgers que feien el camí d'anada i tornada de França per reposar-hi i avituallar-se, però és ben probable que s'hagi guanyat tant el nom com la reticència aquell que s'avingui a presentar l'àlbum fotogràfic d'un barri que no li pertany. Acceptar-ho és un atreviment i un risc, encara que qui els assumeixi provingui, també, d'un dels vorals que formen l'anella urbana de Girona, mal que pesi als proclamadors de la seva, d'altra banda, ben guanyada independència. Cap semblança entre un lloc i l'altre, cap exploració sobre el terreny, cap referència bibliogràfica exhaustiva, no podrà suplir, ni per aproximació, el do llampeguejant de la memòria, que en aquesta prologuista forana queda confinada a l'espai restringit que va d'una discoteca avui derruïda i a la boira fluvial i gelatinosa que s'hi estenia a la matinada, fins a un camp de futbol de terra on recorda haver vist pelar-se obstinadament els genolls a un dels seus germans. Aquests episodis escadussers no construeixen ni tan sols una identificació precària amb el lloc, no pas com la consciència de ser la prolongació genètica d'un mosso de les cavallerisses de can Ravetllat o d'haver jugat entre els geranis d'un pati del barri vell de Salt on l'eco tenebrós d'un pou va revelar, en una sola tarda, la idea de l'infinit i la premonició de la por.

El darrer canvi del canvi de model de recollida de residus

L’Ajuntament de Girona ja ho ha aprovat. En qüestió de mesos, previsiblement a principis de l'any vinent, tornaran al carrer tots els contenidors, els de totes les fraccions. Això sí, seguiran essent dels tancats que cal obrir amb targeta. Els contenidors tornaran allà on s'han mantingut, mentre que allà on es fa el porta a porta es mantindrà aquest sistema, així com a les zones on hi ha recollida amb àrees temporals.

Reconec tot plegat em produeix opinions contradictòries, o si més no farcides de matisos. Per una banda, celebro que s’obri una escletxa (una modificació del contracte no poc important) per millorar un servei que fa temps que no funciona com cal i, per una altra banda, lamento que precisament això sigui l'evidència que en el seu moment no es va dimensionar bé, ni econòmicament ni operativament, el contracte.

És inevitable la sensació de ser els conillets d’Índies d’un sistema, als ulls d'ara, mal planificat des del començament, amb una implantació que ha coincidit, precisament, amb un increment de la taxa d'escombraries, factor que ha desesperat encara més els veïns i veïnes, que hem vist que paguem més, però no tenim un servei a l’alçada.

Amb la modificació aprovada, a partir de l'any vinent als barris que ja tenim contenidors tancats podrem llençar les escombraries cada dia i a qualsevol hora, obrint-los amb la targeta. Aleshores jo em pregunto: si haguéssim començat per aquí, no ens hauríem estalviat molts maldecaps? Aquest model, més flexible, més racional, podria haver estat un bon punt de partida i potser no hauria generat tant de rebuig.

Ara bé, aquest canvi s’hauria de notar. I no només en la comoditat i facilitat per a llençar les escombraries, sobretot s'hauria de notar amb menys escombraries i residus al voltant dels contenidors. És clar que això no passarà per generació espontània: cal pedagogia, informació i persistència per part de l'Ajuntament. La responsabilitat individual existeix, i naturalment cal interpel·lar-la, però no pot suplir les mancances del sistema.

L’altre aspecte que em preocupa és la taxa d'escombraries, incrementada recentment. Si fem bé la recollida selectiva, això s’ha de notar a la butxaca. No pot ser que cada millora vingui acompanyada d’un nou increment. Si volem que la gent cregui en el sistema, cal demostrar que fer-ho bé té recompensa i que es va avançant, tal com diu el mateix ajuntament, amb l'anomenada taxa justa.

És clar que amb aquesta modificació no tot són flors i violes; em sap greu la desigualtat que hi ha entre diferents sistemes. Els barris amb porta a porta i amb àrees temporals continuaran com fins ara, amb dies concrets i horaris limitats, i això accentua més el greuge que senten molts veïns i veïnes. 

Hi ha petites propostes que podrien ajudar. Per exemple, als barris amb porta a porta es canviarà el sac de poda per un cubell més gran. Em sembla bé. Però també caldria una mica de flexibilitat horària, permetre que els veïns tinguin més marge per treure els cubells o més opcions per a fer servir les àrees d'emergència.

I ja que parlem d’aquestes àrees d’emergència, per què no poder-hi llençar totes les fraccions? Ara només serveixen per rebuig i orgànica. Si ja no faran falta als barris amb contenidors tancats, potser caldria pensar com les podem aprofitar millor als barris amb porta a porta.

En definitiva, celebro que es rectifiqui, i confio que no sigui només maquillatge. Si realment volem un sistema de recollida selectiva que funcioni, ha de ser just, eficient i comprensible. I sobretot, ha de fer-nos sentir que val la pena fer les coses bé.

La història no escrita del CE Pontenc

Dies enrere el Girona FC celebrava el seu 95è aniversari; de l'aniversari se'n fa ressò cada any les Efemèrides de Girona: 25 de juliol de 1930 - Es funda el Girona Futbol Club en un local de l'antic Cafè Norat.

El Girona FC és, des de fa moltes dècades, el club de futbol més important de la ciutat de Girona, també des de fa molts anys, el més important de les comarques gironines, tot i que anys enrere clubs com el Palamós o el Figueres li havien fet ombra... Avui, consolidat a l'elit i, confiem que per molts més anys, a la primera divisió, ningú li discuteix la supremacia.

Avui el Girona FC és el primer club de futbol de la ciutat, però no va ser el primer a constituir-se; aquest honor, sembla ser, el té l'Strong FC, fundat l'any 1909. Són d'altres els clubs de futbol que es van fer i desfer en aquella època, a principis del segle XX, tal com recull, per exemple, la Viquipèdia, clubs com l'Sport FC, el Club Patronat, l'Agrupación Juventud, l'Atlètic, el Gerunda, Olímpic, el Catalònia, l'Estudiantil o l'Industrial, i més endavant, a la dècada dels anys 20, el CE Gironí o la Unió Deportiva Girona.

Trobo estrany que en aquest inventari de clubs de futbol gironins no s'esmenti el CE Pontenc, o "Pontense", fundat l'any 1918 i que possiblement és el club actiu (esportiu en general, i de futbol en particular) més longeu de la ciutat, ja que va ser fundat abans que en GEiEG (1919) i que el Girona FC (1930).

Fent una cerca bàsica i ràpida en l'hemeroteca gironina he trobat una referència de l'any 1922 d'una crònica d'un partit (F. C. Sportiu Pontense 1 -  F. C. Cassà 4) publicada a la revista setmanal "Sportiva" el 8 d'agost de 1922. Altres referències posteriors són diferents publicacions del "Diari de Girona d'avisos i notícies" de 1923 i 1925, o de la revista quinzenal "Aigua Cuit", el 20 de desembre de 1925.

La meva impressió és, doncs, que la història del CE Pontenc resta pendent d'escriure's, d'estudiar, recopilar i escriure's. És possible que els documents fundacionals s'hagin perdut, que el mateix club, avui dia, no els tingui, i potser caldria cercar en altres arxius, però la història del futbol gironí no serà completa fins que no s'escrigui, amb un mínim rigor històric, la història de la fundació i els inicis del CE Pontenc o, com es devia dir a l'inici, del F. C. Sportiu Pontense.

En cas d'escriure's aquesta història, la història de l'actual CE Pontenc, a la revista "Som del Pont" estarem encantats de publicar-la...

L'ull del Pont: Sota el Pont de l’Aigua

A diferència de l’aigua trista que el poeta Josep Maria de Sagarra descrivia al poema Girona a la tardor (“Sota del pont camina l’aigua trista, és l’aigua de la pluja de Tots Sants”), sota el Pont de l’Aigua, d’un temps ençà, hi circula una energia molt diferent. El pas dels anys i, sobretot, la intervenció urbanística han transformat aquest espai en un veritable corredor de vida, més enllà del curs del riu, amb la consolidació de la via verda que passa per sota d’una de les seves voltes. Allà on, temps enrere, pràcticament només hi desfilava el riu, la majoria de vegades en silenci, alguns dies fent brogit, ara hi conflueixen persones, bicicletes i una nova manera de recórrer el territori.

Les obres de rehabilitació que s’hi han dut a terme recentment han consolidat l’estructura del pont, corregint afectacions produïdes pel temps i millorant-ne la resistència. Són obres de manteniment totalment necessàries, gairebé imperceptibles per a qui circula per sobre del pont, però vitals per prorrogar i assegurar-ne la vida útil, també per sota.

I és que sota el Pont de l’Aigua hi transcorre la via verda que enllaça el barri del Pont Major, i també el poble de Sarrià de Ter, amb el barri i el pla de Campdorà, amb la mirada posada en la futura i desitjada connexió fins a Celrà. Aquesta via, pensada per a la mobilitat sostenible, permet desplaçar-se a peu o en bicicleta envoltats de natura, seguint el curs del Ter, tal com també es pot fer des de l’altra banda de la riba, des dels barris de Fontajau i Sant Ponç de Girona fins a Sarrià de Ter, en una ruta que ja connecta, a més, amb Sant Gregori i la vall de la Llémena.

Després del temporal Glòria, el projecte de la via verda al barri del Pont Major s’ha consolidat, i s’hi han habilitat punts de descans i s'hi han incorporat elements de protecció que integren el traçat dins el paisatge de ribera. La recuperació d’aquest entorn fins i tot ha permès que formi part del recorregut d’alguna de les cercaviles de la Colla de la Gegantona del Pont.

L’ull del pont, aquest espai inferior sovint ignorat o considerat residual, ha esdevingut una zona transitable. Per sota del Pont de l’Aigua, no només hi passa el riu, sinó també una nova manera d’habitar l’entorn, de fer territori, generant un espai que connecta barris i municipis i, sobretot, persones. On abans hi havia un límit, una barrera, ara hi ha una connexió, un vincle.

El Pont de l’Aigua, doncs, no només uneix per sobre Sarrià de Ter i el Pont Major, sinó que, per sota, dona vida a una altra manera de gaudir del nostre entorn d’una manera més pausada i tranquil·la que ens permet redescobrir els marges del riu des de la vora, i que aposta per un present més verd i sostenible.

Sota el pont, l’aigua, si aquesta ho havia estat mai, ja no és trista, ni camina sola.

Article publicat al número 121 de la revista Parlem de Sarrià.

Així comença... "Girona, ara i sempre. Una crònica"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre del qual ja en vaig publicar, fa quasi quatre anys, un apunt: "Girona ara i sempre. Una crònica" (Diputació de Girona, 1982), de l'enyorat Narcís-Jordi Aragó.

I si aleshores el vaig obrir per compartir una de les moltes cites que conté el llibre, avui l'obro per compartir les primeres línies del "Pòrtic" que l'obre...

"Girona ara i sempre. Una crònica", de Narcís-Jordi Aragó és un llibre que comença així:

A un gironí no li pregunteu mai de la vida quants esglaons té l'escalinata de la Catedral.

Des del llindar de la muralla ciclòpia, arran de la Via romana i a dues passes del Call jueu, l'escalinata monumental puja cap al claustre romànic, la nau gòtica i la façana barroca. Pedres de totes les èpoques i de tots els estils convergeixen en aquest punt on sembla concentrar-se sencera la història de Girona.

A un gironí no li pregunteu mai quants esglaons té aquesta escala. Noranta? Noranta-nou? Cent? Cent u? No ho sabrà. I, si ho sap, no us ho voldrà pas dir. S'estimarà més que la dada es mantingui envoltada de misteri; que l'escala inacabable ascendeixi fins a l'infinit i que una boira espessa s'arrapi a l'últim replà sense deixar-ne veure l'acabament. De fet, ja és aquesta la impressió que dona. Hom comença a pujar amb els peus lligats a terra, però a mesura que va ascendint s'apodera d'ell una creixent sensació d'irrealitat. Les cases del voltant s'empetiteixen; els carrers laterals s'enfonsen com pous; sorgeixen arreu terrats i teulats, arbres i campanars i una cresta llunyana de muntanyes blaves. La gent que passa per la plaça és diminuta i distant, i, en canvi, les campanes sonen a frec d'orella, i els núvols naveguen pel cel a l'abast de la mà.

Arribat a dalt de tot, el visitant ha perdut la noció del temps i de l'espai. I és justament aquí dalt on de debò convergeix la història, no ja de la ciutat, sinó del món. A dins del temple, a mà esquerra, hom entra simultàniament en un doble túnel del temps. D'una banda, el passat; de l'altra, el futur. D'una banda, el brodat romànic únic al món en el qual s'expressa dia per dia, amb les imatges del Gènesi, la història bíblica de la creació. De l'altra, el llibre del Beatus sobre l'Apocalipsi, amb els dibuixos miniats de la fi del món. El principi i la fi, l'alfa i l'omega, reunits misteriosament al capdamunt d'una escalinata. Entre aquest brodat i aquest llibre, la història sencera de la humanitat, la completa aventura de l'home sobre la terra des de la primera llum a la llum definitiva.

Girona entre l'ahir i el demà: Girona ara i sempre. Com explicar el misteri d'aquesta ciutat que guarda amb imatges i paraules la doble crònica del principi i de la fi del món? 

10 milions per salvar el parc?

10 milions són els euros que, fruit  d'un acord  de la Generalitat amb els Comuns per aprovar el tercer suplement de crèdit, se suposa que estan destinats a preservar el parc Jordi Vilamitjana, un espai verd afectat pel projecte del nou Campus de Salut de Salt i Girona. 

L’acord sembla clar, i alhora, paradoxalment, poc aclaridor, ja que aquesta dotació pressupostària no garanteix l’execució de cap mesura concreta, no explica el com: “El compromís del govern de Catalunya, sobre la base de l’acord amb els Comuns per al tercer suplement de crèdit, consisteix a preveure una partida pressupostària per si l’Ajuntament vol expropiar la propietària dels terrenys on s’ha de construir el nou Trueta, preservant el parc Jordi Vilamitjana. Hi ha, per tant, partida per a expropiacions previstes.”

L’ambigüitat és evident. El Govern, fins ara, que se sàpiga, no ha concretat en cap proposta, projecte o idea d'execució d'aquesta proposta, i sembla que més aviat deixa la pilota a la teulada de l’Ajuntament de Girona, que fins ara ha defensat la ubicació prevista del nou hospital com l’única viable. El govern municipal, sorprès (i indignat) per l'anunci i la manca de comunicació i d'informació del Govern de la Generalitat, segueix defensant el pla urbanístic engegat i els terminis i condicions ratificades en el protocol que setmanes enrere van signar, solemnement, la generalitat, l'Ajuntament i la UdG.

Arribats a aquest punt, doncs, què preval: el protocol ratificat entre les administracions competents?, l'acord entre el Govern i els Comuns?

Aquest tipus de pactes, sorgits d’equilibris parlamentaris (segurament necessaris, imprescindibles per a la viabilitat d'un govern en minoria), poden generar un efecte pervers: es presenten com una victòria política, a risc que acabin tenint entre poc i gens de recorregut. I això pot generar, inevitablement, una gran frustració ciutadana, especialment si es creen expectatives que després no es poden complir. 

El rerefons és clarament polític. El parc Jordi Vilamitjana s’ha convertit en molt més que un símbol de la lluita veïnal, és sobretot una arma de pugna política entre partits i governs, una pugna d'interessos i deslleialtats, que poden acabar convertint els 10 milions en pols...

El penúltim gir de guió del Campus de Salut del nou Trueta

Els girs de guió són aquells moments que, en les novel·les, les pel·lícules o les sèries ho capgiren tot, de forma inesperada, en una història. Quan estan ben fets, sorprenen i donen força al relat, fent que t'hi enganxis i que t’ho miris tot amb uns altres ulls; quan estan ben fets, són fins i tot plaents. 

Però si són barroers, previsibles o fins i tot si n’hi ha massa, generen una immensa decepció, rebaixant la qualitat del producte, sigui novel·la, pel·lícula o sèrie, fent que, en comptes de mantenir l’interès, desertem de la lectura o del visionament, sobretot ara que amb tanta oferta audiovisual, tenim el poder del comandament a les mans.

El projecte del Campus de Salut vinculat al nou Hospital Trueta fa massa temps que té massa girs de guió. En més de dues dècades, ha acumulat canvis d’ubicació, de model, de prioritats i d’actors polítics. Primer es va planificar prop de la seva actual ubicació, al nord de Girona, amb l'interès de col·laboració de Sarrià de Ter, i després va aparèixer la pugna entre Girona i Salt, amb la (desesperada?) proposta de Domeny... La batalla política, partidista i territorial va ser intensa fins que es va arribar, semblava, a un consens institucional. I en l'execució del tràmit urbanístic d'aquest consens va aparèixer l'afectació, i la posterior lluita (veïnal i política), per la defensa del Parc Jordi Vilamitjana.

I ara, en plena negociació pressupostària, arriba el penúltim gir: l’acord entre el Govern i els Comuns per, se suposa, garantir els recursos que permetin preservar el Parc Jordi Vilamitjana, una proposta tan il·lusionadora com poc concreta, que fa témer que no sigui, només, un miratge... 

Aquest penúltim gir de guió no és només un detall urbanístic, és un gest polític amb una important càrrega simbòlica pel que simbolitza la defensa del Parc Jordi Vilamitjana, i és un moviment que reobre un debat que, si més no a escala institucional, es donava per tancat, per exemple, amb l'acte de compromís que el Govern de la Generalitat, els ajuntaments de Salt i de Girona i la UdG van rubricar dies enrere.

Aquest nou gir de guió és una nova escena en un serial que ja no sabem si és un drama, una tragicomèdia o una saga infinita. El risc és que, mentre es reescriu el guió amb un excés de girs, el final segueix ajornat. I el risc és que les expectatives que ara s'obren, sobre la possibilitat de salvar el Parc Jordi Vilamitjana, es quedin precisament només en això, expectatives.

No sé quants girs de guió més tindrà aquest serial, però em sembla que ja fa massa temporades que  qui més qui menys n'esperem, finalment, el desenllaç.

Contenidors intel·ligents, ciutadania emprenyada

L'altre dia, quan vaig obrir el contenidor, quasi m'emociono: estava notablement ple i amb molts residus del que pertocava aquell dia (envasos) i, sobretot, hi havia més escombraries a dins, que no pas a fora. Llàstima, però, que una flor no fa estiu.

El canvi del model de recollida de residus és, possiblement, el tema que més preocupa i del que més parla, la ciutadania. Potser el nou Campus de Salut és el projecte, amb polèmica i tensió incloses, de major impacte, també urbanístic, de futur de la ciutat (i l'àrea i la demarcació de Girona per extensió), però avui el problema real i, sobretot, quotidià dels veïns i veïnes de Girona és el de les escombraries.

El procés d'implantació, començat ara fa un xic més d'un any, encara no s'ha completat, i la percepció és que en cada fase el nou model ha anat guanyant, sobretot, detractors. La resistència inicial és, pràcticament, inevitable: allà on fins ara hi havia contenidors oberts de totes les fraccions, ara hi ha contenidors tancats (es parla més de contenidors tancats que d'intel·ligents) amb limitacions de fraccions segons el dia. Tan sols aquest simple matís (que no és simple) obliga a cada habitatge, a cada persona, a fer un canvi d'hàbits en la gestió domèstica dels residus; és a dir, a disposar d'una targeta per obrir el contenidor i a llençar només la fracció (o fraccions) que toquen cada dia. Sembla evident que aquest és un canvi que no tothom ha acceptat de bon grat.

Em comentava un veí, l'altre dia, que aquest nou model de recollida posa les coses més difícils a la gent conscienciada que separa els residus de fa anys, que motiva menys als que podrien fer-ho i que no té cap efecte pels que passen de tot, i segueixen llençant les escombraries on els sembla, menys a dins dels contenidors.

El fet és que, per més que l'Ajuntament de Girona expliqui que el canvi està motivat per una directiva o una llei europea, molts veïns i veïnes no poden evitar percebre que qui els està obligant a fer tots aquests canvis és l'Ajuntament, un caprici de l'Ajuntament i, més concretament, de l'equip de govern, tot i que aquest canvi el planifiqués i aprovés un altre equip de govern.

Aquest enuig, que es propaga inevitablement en el boca-orella de moltes converses, s'ha reforçat encara més amb la dèria, per moltes persones, de la renaturalització de les zones verdes urbanes, incrementant la percepció que la ciutat bruteja no només per la quantitat d'escombraries que hi ha al voltant dels contenidors, sinó per les males herbes que creixen descontroladament (?) als escocells i, sobretot, a les voreres. I aquí la percepció és que, a banda de fer més brut, aquestes herbes fan lleig, quan no entorpeixen la visibilitat del trànsit en alguns indrets.

A aquestes altures apel·lar a la pedagogia és tan necessari com, tristament, inútil. Les queixes s'acumulen i alimenten l'estat d'opinió que el sistema no funciona. El govern municipal té dos anys per intentar endreçar aquest tema que, ara com ara, com cap altre és el que més factura li pot passar, electoralment.

A veure demà, com trobo els contenidors, què sentiré, emoció o decepció?

Preservem la memòria

Aquest dissabte 31 de maig, el Cinema Truffaut de Girona acollirà l’estrena del documental "Preservem la memòria", una iniciativa impulsada per l’AV Pont Major que se centra, sobretot, en les vivències i records de la gent gran del barri. Més enllà d’un simple exercici de recuperació històrica, aquest documental també vol ser una reivindicació de la memòria oral, avui menys valorada, com a eina essencial per entendre la identitat d’un territori; en aquest cas, la del nostre barri.

És a través dels testimonis orals, de les seves vivències i records, que ens podem fer una imatge aproximada de com el Pont Major va ser molt més que un simple barri perifèric: va ser un punt neuràlgic de connexió amb la ciutat, amb una vida comercial pròpia i un teixit social actiu i divers. D’aquest dinamisme encara se’n conserven alguns vestigis, tot i que cada vegada menys. Per això, les veus dels veïns i veïnes més grans esdevenen un arxiu viu i insubstituïble, capaç de reconstruir amb emoció i autenticitat una història —la seva— que sovint ha quedat fora dels grans relats oficials.

Els testimonis orals no només aporten dades o fets; també aporten perspectiva i, des de la seva subjectivitat i emocions, context. Són fragments de vida explicats des de la quotidianitat, des del record íntim del que s’ha viscut en primera persona. I és precisament aquesta dimensió subjectiva la que fa d’aquests relats un patrimoni valuós que permet construir allò que anomenem memòria col·lectiva, una memòria que, si no es recull, corre el risc de desaparèixer.

El documental "Preservem la memòria" és quelcom més que una reivindicació del passat: és un antídot contra l’oblit i un gest de reconeixement cap a aquelles generacions que, sense fer soroll, també han construït el dia a dia del barri de Pont Major. I, en conseqüència, també és una invitació a escoltar: a escoltar el relat i les històries d’un passat que, tot i que no hàgim viscut directament, també és nostre.

La projecció és oberta i gratuïta. Ens agradarà que ens hi pugueu acompanyar.

Renaturalització o deixadesa?

El debat (a Girona, suposo que com a tants altres llocs, no tanquem un debat que ja n'estem obrint un altre...) està servit i, com sol passar en aquests casos, genera comentaris de tots els colors i per a tots els gustos, generant de tot menys, ara per ara, consens.

El debat sobre el nou model de jardineria urbana, que substitueix la gespa tradicional i plantes ornamentals per vegetació autòctona que creix (més o menys) espontàniament, no està deixant indiferent a gaire ningú i divideix, a traç gruixut, entre qui voldria recuperar la percepció estètica tradicional de l’espai públic (gespa ben segada i zona enjardinada), i entre qui valora i aplaudeix aquest nou concepte, tenint presents les necessitats ecològiques i de sostenibilitat del present. Per poc que apuntis el tema, apareix la controvèrsia, que no és només tècnica o mediambiental, sinó sobretot cultural, estètica i fins i tot emocional.

El concepte de renaturalització, ara tan en voga, defensa un canvi de paradigma per recuperar espais urbans més semblants als ecosistemes originals del territori, utilitzant plantes autòctones resistents a la sequera, amb cicles vitals propis i que afavoreixin la biodiversitat. Aquest model respon a criteris de sostenibilitat, especialment en un context de canvi climàtic, escassetat d’aigua i crisi de biodiversitat, fent que el resultat, l’aspecte visual d’aquestes zones, xoqui amb l’imaginari col·lectiu de com haurien de ser les zones verdes i enjardinades de l'espai públic (gespes ben retallades amb flors de colors vius dibuixant simetries o figures geomètriques, evidenciant l'ordre i el control humà sobre la natura.

Aquesta visió clàssica de les zones enjardinades fa que quan les herbes creixen espontàniament (mal anomenades ara males herbes), quan hi ha fullaraca o flors silvestres seques, molts ciutadans ho interpretin com a deixadesa i fins i tot brutícia, encara que siguin el resultat, com està passant a Girona i a tantes altres viles i ciutats, d’una gestió i decisió conscient, volguda i planificada.

Aquest canvi de model, en cas d'apostar-hi, no pot ser només tècnic; cal, paral·lelament, pedagogia i comunicació, explicar-ne els beneficis i, fins i tot també, establir-ne els límits o acotar-ne l'execució, en la mesura que aquest nou model de jardineria es vagi entenent i assimilant. I és que el dubte és raonable: On acaba la renaturalització i on comença la deixadesa?

Potser caldria evitar segons quines actuacions sota el pretext de la renaturalització, alhora que caldria entendre que renaturalitzar no significa no intervenir... La línia, en alguns casos, és tan fina!

I encara que la bellesa és molt subjectiva, sigui amb el model clàssic o amb el renaturalitzat, el que esperem dels espais verds, dels jardins urbans de la ciutat, és que siguin bonics, i potser algunes actuacions en clau renaturalització no embruten, però fan lleig...

El mural de les gallines!

 

Al barri de Pont Major de Girona se'ns han escapat unes gallines!

Són unes gallines molt entremaliades i juganeres, i han fugit de la plaça de l'Om, on normalment viuen, juguen i s'ajoquen: són les gallines de la Majordoma de la plaça de l'Om!

Diu la llegenda que un dia la Majordoma estenia una gran bugada i les gallines, entremaliades de mena, van fer caure l'estenedor i la roba per terra; enfurismada, la Majordoma va clavar una estaca amb tanta força que d'aquella estaca en va créixer, alt i fort, l'om que des d'aleshores va donar el nom a la plaça.

Des d'aleshores, doncs, el barri de Pont Major de Girona tenim una llegenda més per explicar, la de la Majordoma de la plaça de l'Om, representada com a gegantona d'un quant temps ençà, i sempre la veureu, quan surt en qualsevol celebració o cercavila, acompanyada de les seves entremaliades gallines, unes gallines de llegenda!

I ara, ai l'as, unes quantes gallines s'han escapolit i campen pel barri; diuen molts veïns i veïnes que les han vist, amb els seus colors vius i alegres, juganeres com sempre a tocar del Pont de l'Aigua, i per més que alguns s'esforcen a fer-les anar cap a la plaça de l'Om, sembla que aquestes no es volen moure d'allà!

I allà les trobareu, tant si enfileu cap al Pont de l'Aigua com si tireu cap a Campdorà, alegres i estarrufades, animant i embellint el barri!

Les (meves) noves tradicions de Sant Jordi

La de Sant Jordi és una de les grans diades de Catalunya, un gran dia de festa i celebració (de l'amor, dels llibres, de la llengua, de la primavera) cívica i ciutadana sense necessitat que sigui festiu. Un dia en què la tradició convida a regalar i regalar-nos roses (vermelles a ser possible) i llibres (en català i d'autors catalans preferentment). 

La tradició també mana, si el temps acompanya, a sortir i passejar pel carrer, per aquells carrers, places i rambles dels pobles, viles i ciutats  on s'instal·len parades de llibres i de roses i s'hi fan moltes altres activitats relacionades amb el Sant Jordi.

Des de fa uns anys, però, el meu Sant Jordi ha incorporat noves tradicions, actes socials, cívics i culturals que se sumen a aquesta celebració col·lectiva i que, a la seva manera, també l'enriqueixen.

Una d'aquestes noves tradicions del meu Sant Jordi ja no és tan nova: des de l'any 2013 a Plataforma Educativa celebrem, i lliurem, els Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, un reconeixement a la innovació i a l'emprenedoria socials, també a la corresponsabilitat ciutadana; una festa en la qual, més enllà dels premis i reconeixements, també presentem un llibre. L'acte de lliurament de la 13a edició dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras enguany es farà, a partir de les 12 h, des d'un nou emplaçament, des del Hub Girona (la Farinera Teixidor), i tot el que passi (premis, reconeixements, llibre i humor) també es podrà seguir en línia.

Una altra d'aquestes noves tradicions del meu particular Sant Jordi és radiofònica: la programació especial de Sant Jordi de Ràdio Sarrià, que per segon any consecutiu, des de la municipalització de la gestió de la ràdio, torna a sortir al carrer per viure de prop, i fer arribar a tothom, la celebració del Sant Jordi a Sarrià de Ter. Tal com ja vam fer l'any passat, Ràdio Sarrià serà a peu de plaça, de la Plaça Catalunya, just davant de la Biblioteca Emília Xargay, centre neuràlgic de la celebració de Sant Jordi a Sarrià de Ter, amb una programació especial en què hi haurà molta música, la retransmissió dels premis de Sant Jordi que lliurarà l'Ajuntament i entrevistes als protagonistes del Sant Jordi sarrianenc.

És clar que el meu Sant Jordi, com segurament el vostre, donarà per molt més.
Bon Sant Jordi i que aquesta diada sigui generosa en roses i llibres!

L'esperada resurrecció del Girona FC

Com cada primavera, la Setmana Santa arriba carregada de símbols poderosos: la passió, el sacrifici, la mort i, finalment, la resurrecció. El de la Setmana Santa és un relat que transcendeix la religió i s’inscriu també, en altres àmbits i circumstàncies de la vida, i aquests dies sembla encaixar en el relat d’un Girona FC que travessa, des de fa massa setmanes, el seu propi calvari futbolístic: els darrers nou partits de lliga els ha saldat amb sis derrotes i tres empats, i no guanya a la lliga des de principis de febrer. Aquests mals resultats del Girona FC, un autèntic Via Crucis, l'estan enfonsant a la classificació en una espiral de dubtes i patiment que el situa massa a prop del Gòlgota de la classificació, de la temuda crucifixió, de la zona de descens.

Les últimes jornades han estat una autèntica penitència: errades defensives, manca de gol i una sensació general de desconnexió amb el Girona FC que havia brillat la temporada passada, deixant-nos un regust amarg i una sensació d’impotència. El que fa pocs mesos semblava un equip sòlid i amb idees clares, avui sembla extraviat al desert. I com aquell que recorre el Via Crucis, el Girona FC ha de carregar amb el pes de les seves pròpies debilitats mentre la temporada avança inexorable, i l'abisme s'apropa indefectiblement.

La Setmana Santa, però, també ens recorda que, després de la foscor, de la mort, pot arribar la llum, es pot retornar a la vida. La visita del Betis avui a Montilivi s’eleva com una oportunitat de resurrecció, tot i que l'equip bètic, actualment en un gran estat de forma i amb ambicions europees, no serà precisament un rival fàcil. Però és precisament en aquests partits, en què tot sembla perdut, que emergeixen les redempcions més sonades, i més necessàries.

Una victòria contra el Betis no només significaria sumar tres punts vitals per allunyar-se del pou, sinó que podria ser l’inici d’una nova etapa, d'una resurrecció col·lectiva. Perquè aquest Girona FC, malgrat les seves febleses recents, encara té futbol, orgull i afició per escriure un final de temporada digne. I si a la banqueta qui ha de guiar aquesta resurrecció és Míchel, al camp el profeta hauria de ser, tant sí com no, Stuani, sortint de titular.

Com els relats religiosos més antics, el futbol també està fet de cicles, i potser ara és el moment perquè el Girona FC deixi enrere la seva travessa pel desert i torni a aixecar-se victoriós. No com un miracle, sinó com a resposta a l’esforç, el treball i la voluntat de redimir-se. 

Que aquesta Setmana Santa que avui es tanca, doncs, marqui el punt d’inflexió que el Girona FC necessita. Que Montilivi, avui, sigui escenari de la seva esperada resurrecció.

Cinefòrum veïnal amb "El 47"

Dies enrere vaig tenir el privilegi de participar en un cinefòrum al Cinema Truffaut amb la projecció de la pel·lícula "El 47" i el debat posterior, una iniciativa organitzada per la Xarxa de Centres Cívics de Girona. Ens hi vam aplegar veïns i veïnes de tots els barris de Girona, compartint una estona de cinema i de reflexió sobre els reptes i les reivindicacions que afrontem, encara avui, des del moviment veïnal.

La pel·lícula, basada en fets reals, ens transporta al cor d'una de les moltes lluites veïnals i migratòries de la Catalunya de post guerra (ambdues lluites per molta gent eren indissociables), una lluita del barri de Torre Baró, a Barcelona. Veient la pel·lícula, però, no podia deixar de pensar en altres "Torre Baró", com el gironí que podria representar Torre Gironella, o el figuerenc que va viure i relatar en primera persona el meu pare, Just M. Casero, localitats que, com tantes altres arreu de Catalunya, també es va viure el barraquisme, la precarietat i la necessitat de dignificar la vida.  

Després de la projecció, vaig compartir col·loqui amb l’Antonio Fernández, un activista veïnal de Torre Baró que va viure aquells anys convulsos, i lluita en l'àmbit veïnal encara avui, en els anys convulsos actuals, la Joana Zambrana, una veïna de Girona que va viure en primera persona l’experiència del segrest del 47, i la Laura Tarrés, una jove activista vinculada al teixit associatiu de Santa Eugènia de Ter. Tots vam coincidir en la importància de la lluita col·lectiva, de l'organització veïnal i de la memòria compartida.

Al llarg de les meves intervencions vaig voler fer un apunt sobre dues figures imprescindibles per entendre el barraquisme a Girona i el seu llegat: Ramon Llorente i Luis Herrera. En Ramon Llorente, infant que va viure a les barraques de Montjuïc i que va arribar a ser el defensor de la Ciutadania de Girona, per la fermesa amb què sempre defensa que l’ascensor social només és útil si puja col·lectivament; en Luis Herrera per ser, encara avui amb més de noranta anys, un referent infatigable del moviment veïnal, una veu compromesa i sempre present en la lluita pels drets dels barris i de les persones més vulnerables.

En el col·loqui també vam remarcar la importància de l’educació com a eina d’inclusió i apoderament, ja que quan oferim oportunitats educatives, estem obrint portes, no només per créixer personalment, també per a fomentar l'esperit crític i per transformar col·lectivament la societat.  

I inevitablement també vam parlar del barraquisme, un fenomen avui encara present, tot i que no té la mateixa cara que fa dècades; el barraquisme no ha desaparegut: l’ocupació precària, el relloguer d’habitacions i la inseguretat residencial són el nou paisatge del barraquisme contemporani. 

La lluita per la dignitat continua, i continua essent una lluita veïnal. Només des de la comunitat, des del suport mutu i la lluita veïnal podem fer front als nous reptes socials i construir barris més justos, més dinàmics, més humans.

Més enllà de la projecció de la pel·lícula i del col·loqui posterior, el valor d'aquest cinefòrum va ser que veïns i veïnes de diferents barris, convocats a través dels centres cívics de la ciutat, vam compartir una activitat conjunta, i aquesta és, també, una altra manera de fer comunitat.

Així comença... "Susqueda"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Susqueda", de Miquel Fañanàs, que, a escala gironina, va generar un cert pànic de l'estil de "La Guerra dels mons" quan una lectura de fragments del llibre per Ràdio Girona, el 21 d'abril de 1983, va generar tal alarma que alguns veïns i veïnes de diferents poblacions del curs del riu Ter van afanyar-se i córrer cap a zones elevades i allunyades del riu, tement una nova inundació pel trencament de la presa.

"Susqueda" (Edicions pel pèl, 1983), va obtenir un accèssit al Premi Just M. Casero de 1981 i l'autor, Miquel Fañanàs, en va fer una reedició, "Susqueda, crònica d'una catàstrofe" (Columna Edicions, 2018), en motiu del 50è aniversari de la presa.

Ara que anem deixant enrere aquests anys de sequera i restriccions, no sé si, amb els pantans de nou omplint-se, la por que la presa de Susqueda cedeixi segueix incrustada en alguns gironins i gironines... Pel temporal Glòria les inundacions no van ser perquè la presa cedís, sinó per desembassar, sembla que massa tard, el pantà de Susqueda.

Bé, el cas és que d'aquest llibre, que en realitat en són dos, en tenim dos començaments... 

"Susqueda" és un llibre que comença així:

Susqueda. 12 d'octubre
1.30 de la nit.

Havia deixat de ploure però aquell fred primerenc es deixava sentir amb una intensitat poc freqüent. Jeroni Vidal engegà un solitari renec i maleí per enèsima vegada la seva mala sort. Ell era dels qui opinaven que no calia que els tècnics fessin guàrdia de nits a la presa, i havia defensat davant el consell directiu de l'empresa, evidentment sense èxit, que com a mínim poguessin tenir lliures els dissabtes i diumenges. La seva proposta que es contractés un vigilant nocturn per als caps de setmana estigué a punt de prosperar, però, quan semblava que els directius donarien el seu vist-i-plau, vingueren aquells desafortunats articles a la premsa. "Els diaris tenen la culpa que hagi de treballar aquest diumenge" es repetia obsessionadament una i altra vegada.

"Susqueda, crònica d'una catàstrofe", comença així:

DIA I
Divendres, 12 d'octubre

Eren les 7.25 del matí quan en Mingo Sisquella es va despertar sobresaltat per aquella sacsejada que per ben poc no el fa caure del llit. Va veure els números lluminosos que marcaven l'hora, però la visió del despertador va desaparèixer immediatament del seu camp visual tan bon punt va caure a terra amb un notable estrèpit. Fins i tot li va semblar per un moment que sonaven les campanes de l'església de Santa Maria. Cada cop més esfereït, va adonar-se que el llit sobre el qual s'havia incorporat conti-nuava movent-se, com també ho feien la calaixera que tenia al davant i el llum nou suspès del sostre, que havia instal·lat feia tot just uns dies. Mentre tot ballava al seu voltant, va aconseguir posar-se els pantalons i la camisa, es va calçar amb les botes altes d'anar a cacera que sempre tenia a punt i va sortir al carrer. Va adreçar les passes cap a la plaça Major, que era a tocar de casa seva, perquè pensava que allí, on hi havia l'ajuntament, algú li podria dir què cony estava passant. No havia estat l'únic de tenir aquest pensament. Quan va arribar-hi, ja hi havia una bona colla de veïns tant o més espantats que ell.

Ciutadania intel·ligent

Quanta raó tenia la meva àvia materna quan deia que la culpa, o la qüestió, quan quelcom no acabava de rutllar, era del rere mànec. Al principi no ho entenia, però si t'ho diuen mentre agafes algun objecte pel mànec, com una paella, una pala o un rasclet, ho entens perfectament en la mesura que identifiques on rau el problema, és a dir, qui hi ha just rere del mànec.

La Defensora de la Ciutadania de Girona va demanar, dilluns d'aquesta setmana en un ple extraordinari en què va presentar la Memòria 2024, repensar els contenidors intel·ligents. La Memòria 2024, en l'apartat de les conclusions sobre la neteja viària i el nou sistema de recollida de residus, diu: 

"Certament en aquest àmbit hi ha moltes coses a millorar, els espais dels contenidors són bruts, les persones que no accepten aquest canvi deixen la brossa a terra o, fins i tot, hi ha usos indeguts dels contenidors. Potser cal repensar si els contenidors intel·ligents tenen l’efecte volgut, si cal millorar la freqüència de recollida de determinada fracció, i també quines accions sancionadores eficaces emprèn l’Ajuntament tant vers l’empresa adjudicatària del servei, com enfront dels ciutadans que actuen de forma incívica, i que se’n vegin els resultats."

És ben cert que els contenidors intel·ligents comporten una major complexitat, pel que fa al seu ús correcte, que els contenidors oberts; d'entrada, perquè per obrir-los cal una targeta magnètica, que no tothom ha recollit degudament, i també perquè, llevat del contenidor específic de la fracció orgànica i el més petit del tèxtil sanitari, el contenidor multi fracció té un ús diferent cada dia, tot i que per poc que hom hi aboqui el cap, s'observa que cada dia hi ha impropis, és a dir, fraccions que no correspondrien.

Tot plegat es tradueix en dos efectes no desitjats: 

• impropis dins el contenidor, pel mal ús llençant-hi el que aquell dia no toca tot i obrir-los amb targeta
• deixalles al voltant dels contenidors, deixades per qui no tenen targetes

Aquest nou sistema de recollida de residus exigeix temps, temps d'adaptació pel canvi d'hàbits que representa portes endins, ja que cada dia toca llençar algunes fraccions concretes; i sobretot requereix un cert aprenentatge i, per descomptat, responsabilitat i compromís. Aprenentatge per saber-ho fer correctament, i responsabilitat i compromís per voler-ho fer bé: recollir les targetes i llençar les escombraries com i quan toca.

No tinc clar, com comentava la Defensora de la Ciutadania, que la solució sigui tornar a l'anterior sistema, ja que igualment era habitual veure, dia sí dia també, impropis dins els contenidors (en tots i cadascun, fos del color que fos), i deixalles al voltant dels contenidors.

Parlem de contenidors intel·ligents i el que requereix el sistema és ciutadania intel·ligent, i naturalment una administració intel·ligent (diligent i flexible) i un servei eficient. Potser caldrà esperar un cert temps per veure si, amb aquest nou sistema, s'incrementa la recollida selectiva, també amb els contenidors intel·ligents, ja que aquest és el principal motiu de tot aquest canvi.

Fòrum Ciutadà Girona 2100: (Re)construir Girona des dels barris

Divendres de la setmana passada, en el marc del Fòrum Ciutadà Girona 2100, vaig exposar, com a president de la Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona (CAV Girona), la necessitat de repensar el paper dels barris en la governança de la ciutat. Girona ha d'avançar cap a un model més descentralitzat, on la participació ciutadana sigui real i efectiva, i on els barris tinguin un rol determinant en la planificació i gestió dels recursos.

Aquestes són les idees que, amb altres paraules, vaig desenvolupar.

Suport als Centres Cívics i condemna de les destrosses al Centre Cívic Onyar

En primer lloc, vaig voler expressar la nostra condemna pels danys soferts pel Centre Cívic Onyar i manifestar el suport de la CAV Girona a tot el personal, usuaris i entitats que fan vida en aquest espai i en la resta de centres cívics de la ciutat. Aquests equipaments són fonamentals com a espais d'acollida, educació, cohesió i participació comunitària.

Els Centres Cívics: xarxa de proximitat i dinamització

Des de la creació del primer Centre Cívic a Sant Narcís el 1989, Girona ha consolidat una xarxa que actualment compta amb vuit Centres Cívics i 21 Espais Cívics i Locals Socials. Aquests espais han esdevingut pilars fonamentals per a la dinamització dels barris, fomentant la col·laboració veïnal i acostant serveis a la ciutadania.

De cara al futur, cal aprofundir en la descentralització municipal per tal que aquests equipaments no només acullin activitats socials i culturals, sinó que esdevinguin també centres de gestió i planificació territorial.

Els barris com a eixos de vertebració urbana

Tal com vaig remarcar en la meva intervenció, "els barris no han de ser només un element de divisió territorial, sobretot han de guanyar pes i importància en la vertebració de la ciutat en clau de gestió dels recursos i serveis, planificació urbanística, participació ciutadana i cohesió social". 

Així doncs, els barris no han de ser simples divisions administratives, sinó autèntics motors de gestió de la ciutat. La seva importància rau en la capacitat d'influir en aspectes clau com la planificació urbanística, la distribució de recursos i serveis, la participació ciutadana i la cohesió social.

Cap a una participació ciutadana real i efectiva

El model actual de participació ciutadana no pot reduir-se a votar cada quatre anys ni a processos limitats per imperatiu legal. Ha de ser un diàleg continu i estructurat entre les entitats veïnals, la ciutadania i les administracions. Aquest diàleg ha d'incloure:

1. Accés a la informació sobre temes que afecten la ciutat (urbanisme, educació, residus, mobilitat, etc.).
2. Interacció amb les administracions i altres agents socials per generar propostes i debatre estratègies.
3. Participació en la presa de decisions, encara que no siguin vinculants, per assegurar que la veu de la ciutadania sigui escoltada.
4. Seguiment i avaluació de les decisions, per garantir-ne la transparència i efectivitat.

Propostes per una governança més participativa

Finalment, vaig apuntar dues mesures que permetrien avançar en aquest model de governança més participativa:

    • Reforçar la figura de la regidoria de barri, dotant-la de competències executives i d'un pressupost propi per a una gestió més eficient.

    • Potenciar els consells de barri, donant-los d’estructura, competències i recursos perquè puguin esdevenir veritables espais de decisió col·lectiva.

Construir la Girona del 2100 passa, necessàriament, per donar-los el protagonisme que mereixen.

Els barris són l'escala idònia per connectar territori i societat, la complexitat del territori i la complexitat de la societat. 

Comunicat de la CAV Girona arran dels incidents i desperfectes que han afectat el Centre Cívic Onyar

La Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona ahir vam fer i publicar aquest comunicat:

Comunicat de la CAV Girona arran dels incidents i desperfectes que han afectat el Centre Cívic Onyar

La Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona (CAV Girona) condemna amb fermesa els greus incidents que han tingut lloc recentment al Centre Cívic Onyar de Girona. L'atac a aquest equipament municipal, amb actes vandàlics i destrosses, suposa un greu atemptat contra la convivència i la cohesió social a la nostra ciutat.

Els centres cívics tenen un paper essencial en la vida comunitària dels barris, proporcionant espais d'acollida, formació i participació per a persones de totes les edats i orígens, i esdevenint punts de trobada que fomenten el diàleg, la integració i la cooperació entre veïns i veïnes, vertebrant també el treball de moltes entitats. Qualsevol atac contra aquests espais és un atac contra el teixit social que ens uneix com a comunitat.

Demanem a les autoritats que adoptin les mesures necessàries per evitar que fets com aquests es tornin a repetir, garantint la seguretat d'aquests equipaments i la protecció de les persones que hi treballen i que en fan ús. Al mateix temps, fem una crida a la responsabilitat col·lectiva per preservar aquests espais com a llocs de convivència i respecte mutu.

Des de la CAV Girona reafirmem el nostre compromís amb la defensa i la promoció dels centres cívics com a eina fonamental per enfortir els vincles entre la ciutadania i construir una societat més cohesionada i solidària.

Girona, 23 de març de 2025

Desencontres a la desena fase

El nou sistema de recollida de residus de Girona té 11 fases; la primera es va iniciar amb la implantació del sistema porta a porta a principis de maig de l'any passat als barris de Sant Daniel, Montjuïc, Pujada de la Torrassa i Campdorà i la darrera s'activarà, previsiblement, a finals d'abril d'enguany amb la implantació dels contenidors intel·ligents als barris de Font de la Pólvora, Mas Ramada, Grup Sant Daniel i Vila-roja.

El canvi de model és complex per la diversitat de sistemes de recollida (porta a porta, contenidors intel·ligents, àrees temporals, àrees d'emergència i recollida comercial) i per l'elevada població que ha de donar servei, una ciutat de més de cent mil habitants. El canvi, inevitablement, està estressant la ciutat en general, i els barris, en particular, agreujant fenòmens ja existents com el "turisme d'escombraries".

El barri de Pont Major forma part, juntament amb Pedret, Sant Ponç i una part de Fontajau, de la desena fase de la implantació del nou sistema de recollida de residus, en el nostre cas amb contenidors intel·ligents. Aquesta fase inicialment s'havia d'iniciar el mes d'abril, però l'ajuntament va avançar un mes la fase, preveient començar-la el 10 de març. El cas és que, finalment s'ha optat per posposar l'inici d'aquesta desena fase una setmana i iniciar el canvi de model el dilluns 17 de març.

Un dels requisits imprescindibles per iniciar una fase és que la majoria d'habitatges disposin, en el cas de la implantació dels contenidors intel·ligents, les targetes magnètiques que els permet obrir, i en el cas del barri de Pont Major el percentatge de recollida d'aquestes targetes és alarmantment baix; això representa un problema perquè, tot i que la implantació sigui progressiva, de manera que durant uns dies conviuen contenidors oberts i contenidors intel·ligents, tots aquells veïns i veïnes que no disposin de les targetes magnètiques no podran obrir els contenidors, a risc d'acumular més escombraries a terra, al voltant dels contenidors.

Aquest escenari l'AV Pont Major el va preveure i comunicar a l'Ajuntament de Girona en una reunió prèvia a la reunió informativa veïnal del canvi de model, apuntant que possiblement caldria fer més accions d'informació de les previstes per assegurar que les targetes arribessin, si no a tots els habitatges, sí a una immensa majoria.

Entenent que aquesta és una situació excepcional (en altres barris els percentatges de recollida de targetes abans de la implantació dels contenidors intel·ligents han estat notablement superiors), confio que l'Ajuntament prengui mesures excepcionals, per vetllar que el màxim nombre d'habitatges disposin de les targetes magnètiques, que tots els habitatges del barri trobin (recullin) la seva targeta, que la immensa majoria dels veïns i veïnes puguin obrir els contenidors intel·ligents quan aquests ja siguin a peu de carrer.