25 anys

Ahir la meva filla gran, la Clàudia, va fer 25 anys, que és l'edat que jo tenia quan ella va néixer, que és l'edat que tenia la meva mare quan vaig néixer jo. 

25 anys després de parir el seu darrer fill, la meva mare va veure néixer la seva primera neta. Aquest any, doncs, la meva mare n'ha fet 75 i jo 50, i amb els 25 de la meva filla gran acabats de fer les nostres edats s'alineen matemàticament en progressió aritmètica, que el diccionari defineix com a la "Progressió en què cada terme és igual a l’anterior més una quantitat constant que és anomenada diferència de la progressió." 

L'anècdota no té més importància, és com un joc de paraules però amb xifres, i la correlació de les nostres edats amb aquests números no deixa de ser curiosa, ja que avui les tres edats són, a banda de múltiples de 5, també múltiples de 25.

La progressió aritmètica ens acompanya i acompanyarà des de i per sempre, i cada cinc anys, com fins ara, les nostres edats seran múltiples de 5, però serà difícil, tot i que no impossible, que les nostres edats siguin, de nou, múltiples de 25...

Sense esperar que això torni a passar, ens limitarem a gaudir de les nostres edats, cadascú la seva, i sobretot de la nostra estima com a mare / àvia, pare / fill i filla / neta...

L'ull del Pont: "Donació del Fons Just Manuel Casero i Madrid"

A mitjans de novembre de 2022 la família de Just Manuel Casero i Madrid vam fer la donació del fons documental del qui, entre d'altres coses, va ser president del Consell Municipal de Sarrià de Ter entre mitjans de 1979, fruit de les primeres eleccions municipals, i finals de gener de 1981 quan, després d'un curt període de malaltia, va morir sobtadament a l'edat de 34 anys.

Al llarg de la seva activitat política, social, cultural, periodística i cívica Just M. Casero va escriure molt, generant documents, articles i molts altres materials escrits, alguns publicats en forma de columna o articles periodístics en revistes, diaris i altres publicacions, d'altres publicats en forma de llibre i molts altres van restar inèdits fins que, arran de la seva mort primer la revista Presència i sobretot després Jaume Guillamet van publicar alguns dels seus escrits (que incloïen entre d'altres relats i poemes) en un dossier especial de la revista i en un llibre que Guillamet (Memòria de Just, Edicions 62, 1999), amic d'en Just, va publicar a mode de biografia.

Durant més de quaranta anys, després de la seva prematura mort, els escrits, documents i papers d'en Just van restar desats en calaixos i armaris de casa sota la cura i custòdia de la seva vídua, Maria Mercè Gumbau Reynalt, la meva mare, però a partir del 40è aniversari de la seva mort va començar gestar-se la idea de donar aquest fons al Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona.

La donació d'un fons documental, per mínim interès històric que tingui, és la millor manera de preservar-lo i de deixar-lo com a llegat per a les futures generacions, també per al seu estudi i difusió. Els arxius no només en tenen cura, també els documenten, cataloguen i digitalitzen, a banda naturalment de posar-los a l'abast de qualsevol persona, fent que un fons personal esdevingui de domini públic.

Els arxius públics són essencials per a la preservació de la memòria, per a tenir cura de llegats personals que transcendeixen les persones que el van generar i prenen una dimensió pública imprescindible per posar en context fets, relacions i moments històrics.

Les administracions tenen una responsabilitat sobre aquesta tasca i no se'n poden desentendre; d'aquí la importància de rebre, tenir cura i digitalitzar documents i arxius, i entre els arxius, naturalment, també fotografies.

El criteri arxivístic és diferent del criteri personal; l'escriptor, editor i fotògraf Quim Curbet m'explicava un dia que, en la donació del seu fons fotogràfic a l'arxiu municipal de Girona, ell considerava que hi havia fotografies que, per la seva qualitat fotogràfica (artística, per entendre'ns) quedarien descartades, però des de l'arxivística algunes imatges tenien rellevància per la presència de persones concretes en circumstàncies concretes. És a dir, més que el valor artístic l'arxivística valorava en moltes de les seves imatges el valor narratiu i de testimoni.

El 15 de novembre de 2022 el Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona va rebre el fons Just Manuel Casero i Madrid, format per 10 capses d’arxiu, 4 capses de diari i 2 carpetes de gran format; entre moltes altres qüestions aquest fons també conté, inevitablement, documentació sobre el Consell Municipal de Sarrià de Ter.

L'acte de donació del fons va ser presidit per l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas i pel cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona, Joan Boadas i Raset, reconegut recentment amb dos prestigiosos premis, el "Fellow of the ICA" i el "Emmett Leahy Award", considerat aquest darrer el “Nobel” de l'arxivística, reconeixements que li han arribat a les portes de la seva jubilació.

Sobre els arxius, sobre el fet d'arxivar els papers, Just M. Casero en va escriure una columna, un Quiosc, que començava així: “Sóc un nostàlgic dels papers. Els papers poden arxivar-se de dues maneres: traspassant-los tots periòdicament a la bossa de les escombraries, o apilonant-los sobre una taula, en un armari, esperant el temps d'arxivar-los. Però aquest és un temps que no arriba mai programat, que no és un temps fatal com el temps d'exàmens, la festa major, la setmana santa.”

“Els papers també tenen el seu cor”, deia en aquest article en el que reflexionava sobre la dificultat de desprendre'ns-en. Aquesta mateixa dificultat l'expressava Maria Mercè Gumbau el dia de la donació del fons: “Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas (tècnic de l'arxiu de Girona) va sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de recança. El pis del Pont Major seria, des d’ara, una mica més buit, una mica més trist...
Aquell rau-rau, però, va deixat pas al ferm convenciment que a en Just li hauria agradat aquest pas que estem fent, i que tots els seus escrits i papers restaran des d’ara i per sempre en les millors mans.”

Per acabar, ja que parlem de papers i d'arxius, recordar que l'any 2008, en el marc de la X Fira del Paper, Sarrià de Ter va acollir un congrés internacional d'Arxius i Drets Humans i es va fer, també, una exposició sobre “Els papers de Salamanca”. Serveixi aquesta coda per a posar en valor la funció pública dels arxius, i alhora reivindicar la recuperació de la Fira del Paper de Sarrià de Ter, tristament extingida, confiem que només temporalment.

Article publicat al número 114 de la revista Parlem de Sarrià.

Quim Pou, un pare de Natzaret

Em dic Roger Casero Gumbau i sóc fill de Natzaret, de l'escola Natzaret. En Quim, en Quim Pou Sunyer, va ser un dels pares d'aquesta escola bressol, pare no només per portar-hi la mainada, pare també per ser un dels impulsors d'un projecte d'escola autogestionada que tenia en el valor de l'educació una potent i compromesa eina d'inclusió al cor de la seva activitat.

Permeteu-me que us llegeixi alguns fragments del llibre “Memòria de Just” que l'amic Jaume Guillamet va escriure a mode de biografia del meu pare, Just Manuel Casero i Madrid. Fragments que parlen, a partir del testimoni de la Mercè Rovira, sobre les vicissituds d'aquella escola:

“Darrere mateix de la catedral, tocant la muralla exterior, hi havia la guarderia Natzaret. Mercè Rovira era una de les mestres i coneixia en Just del seminari, on havia estat company del seu germà Josep i del seu marit Joaquim Pou. Recorda els seminaristes vestits amb sotana i faixa vermella pels carrers de Girona...

(...) Mercè Rovira va anar un dia al carrer de les Ballesteries a demanar a en Just i la Maria Mercè que portessin en Bernat a la guarderia Natzaret i ajudessin a tirar endavant una associació de pares. Era la tardor de 1973. (...) Les monges que la duien havien de marxar a Barcelona per atendre una residència de mares solteres i les mestres volien trobar la manera de seguir. Hi anaven nens de famílies immigrades de Torre Gironella, Alfons XII o Sant Daniel, a més d'algunes famílies del barri de la catedral. Les monges van ajudar a fer la transició d'un any amb l'associació de pares promoguda pels Pou (en Quim i la Mercè), els Casero (en Just i la Maria Mercè) i els Franscisco (en Quico i la Mita).

(...) Era una idea agosarada: els pares de suburbi i els pares de ciutat constituïren una associació, de manera que els fills dels primers tinguessin l'escola gratuïta i els altres paguessin doble quota. Sense cap ajut, organitzaren camps de treball els dissabtes al matí, amb tothom picant i fent de paleta per ampliar l'espai...
(...) La guarderia Natzaret va formar part de l'Assemblea de Catalunya, representada per Joaquim Pou...”

Mercè, algun dia algú hauria d'escriure la història de l'escola Natzaret, una escola que promovia l'equitat educativa i lluitava contra la segregació escolar quan possiblement aquestes dues paraules encara no es feien servir com avui; algun dia aquesta escola, i totes les persones que la vau impulsar, mereixeríeu un reconeixement públic. Jo sempre dic amb orgull, com tants d'altres que avui sou aquí, que sóc fill de l'escola Natzaret.

L'escola finalment es va tancar, ara tampoc entrarem en detalls, però aquella experiència compartida va forjar una intensa amistat entre les tres famílies; aquesta amistat va marcar profundament la meva infància, entenc que també la d'en Quim (petit), la Marta, la Gemma, l'Adriana, l'Eugènia i en Bernat, durant molts anys, tots nosaltres, companys d'aventures a Sant Gregori, a Sant Dalmai, a Llançà...

En Quico, la Mita, en Quim i la Mercè són, sou per mi, com una segona família i mai trobaré prou paraules per agrair-vos tot el que heu fet per la meva, especialment quan (demà farà 42 anys) en Just va morir. Vosaltres éreu allà, a l'antic Hospital Santa Caterina el 31 de desembre de 1980, celebrant el darrer cap d'any d'en Just, ja irremeiablement malalt, i vosaltres no hi heu deixat de ser mai, fent costat a la mare, a en Bernat i a mi.

Gràcies Quico i Mita, gràcies Mercè; i gràcies Quim per tot i per ser un dels pares de Natzaret, un projecte valent que, tot i la seva curta vida, va donar abundants i fructífers fruits. 

Escrit llegit en el comiat d'en Quim Pou Sunyer, el 30 de gener de 2023 a Girona.

Setmana de parlaments

Durant molts anys he estat (i sóc encara i sempre seré!) el fill d'en Just Manuel Casero. També naturalment el fill de la Maria Mercè Gumbau, que la referència de la meva mare, especialment a Girona i Cantallops, esdevé imprescindible.

D'un temps ençà, inevitablement i feliç, començo a ser també el pare de... I aquesta setmana he estat especialment fill de i pare de... M'explico.

Aquesta setmana a la meva família hem tingut una intensa activitat parlamentària! No, no hem trepitjat el Parlament, tampoc el Congrés de Diputats, hem trepitjat altres institucions i en aquestes, membres de la meva família hi han fet parlaments, grans parlaments, parlaments brillants!

La setmana va començar amb el parlament, aquest dilluns, de la meva filla gran a l'acte de graduació del Grau de Matemàtiques al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Ella va fer el discurs en representació de l'alumnat i va fer-lo de forma brillant, fent un reconeixement al professorat, a les companyes i companys i a les famílies amb un toc de solemnitat i, alhora, d'humor.

L'endemà dimarts va ser el torn de la meva mare, en la presentació del fons Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona. A la sala dedicada a l'amic Miquel Diumé, plena com poques vegades en aquestes ocasions, acompanyada per l'alcaldessa i el director de l'arxiu municipal la meva mare va fer un discurs personal i emotiu, evocant el buit que els papers donats deixen a casa i valorant amb convenciment, alhora, que restaran ara i per sempre en molt bones mans.

A vegades és a mi, que em toca parlar, però aquesta setmana he restat en segon terme i he gaudit, no sense nervis i emoció, escoltant les seves paraules.

Aquesta setmana, escoltant la meva mare i la meva filla no he pogut evitar sentir-me, a banda d'orgullós, baula d'una cadena de valor que transcendeix les paraules i els discursos, una cadena que uneix amb força vivències i vincles, i de la que les paraules només en són la part visible, tangible, per més que les paraules se les pugui endur el vent.

Aquesta ha estat una setmana intensa de parlaments, una setmana d'emocions a flor de pell!

Fons Just Manuel Casero i Madrid

La donació del fons Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona ha estat un dels grans esdeveniments familiars (no l'únic!) de la setmana i, com podeu comprovar, m'està deixant anar molta tinta!

Ahir es va fer la presentació de la donació, i si dilluns hi deia la meva i ahir publicava un Quiosc d'en Just, avui per tancar aquest tríptic publico i comparteixo el parlament que la meva mare va fer en l'acte de donació del fons, com a donant i en representació de la família:

Alcaldessa, Joan Boadas, arxiver excel·lent, família, amics i amigues, bon dia.

Quan fa gairebé dos anys el periodista i amic Jaume Guillamet em va recomanar recollir tots els escrits d’en Just i cedir-los a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Girona, em va sorprendre. Vaig pensar que potser no n’érem mereixedors de tal honor, que potser no era massa el que teníem... i vaig deixar passar un temps.

De fet, però, en Just ja havia fet una mica de feina: ho guardava tot i tenia en carpetes el que anava escrivint. Textos inèdits, poesia i tot allò que publicava a Vida Parroquial, a l’Hora Nova, a Presència, a Serra d’Or, al Tele/Exprés, al Poble Andorrà, a la revista Poble del Pont Major i de Sarrià de Ter, al Punt Diari...

Textos cívics, polítics, també personals: correspondència, llibretes de diari íntim de la seva estada al Seminari, escrits del Casino Menestral i de l’Esplai de Figueres, Actes i escrits de l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà, carpetes de la Guarderia Natzaret, del TEI, del PSC, del Servei de Colònies de Vacances. De les seves tasques com a president de l’AV del Pont Major, regidor de l’Ajuntament de Girona, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i diputat provincial de Serveis Socials...

La carpeta dossier amb el nom de «El cul de la lleona», amb alguns escrits del que seria el primer llibre de Narcís Jordi Aragó, de Jaume Guillamet, de Pius Pujades i de Just M. Casero, «Girona, grisa i negra»...

També els textos «Jo vaig començar a ser català....», relat de l’arribada de la família a Figueres la primavera de l’any 1950, i «8 de febrer de 1976», una contundent crònica, escrita en primera persona, de la manifestació a Barcelona reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, i on una pilota de goma dels grisos li va esberlar l’ull dret; ambdós textos recollits a «Memòria de Just» de Jaume Guillamet.

Després de la seva mort vaig ser jo qui vaig anar guardant totes les notes i publicacions que parlaven d’en Just. També les notes de condol, algunes entranyables...

M’hi vaig posar, doncs, i aquí ho teniu. Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas va sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de recança. El pis del Pont Major seria, des d’ara, una mica més buit, una mica més trist...

Aquell rau-rau, però, va deixat pas al ferm convenciment que a en Just li hauria agradat aquest pas que estem fent, i que tots els seus escrits i papers restaran des d’ara i per sempre en les millors mans.

La família d’en Just agraïm profundament a l‘Ajuntament de Girona aquest acolliment.

Moltíssimes gràcies.
Maria Mercè Gumbau i Reynalt
Girona, 15 de novembre de 2022

Els papers d'en Just

 Els papers d'en Just han estat, durant més de quaranta anys, una massa dispersa de fulls i documents diversos, uns endreçats aquí, d'altres allà, que com jo, també van quedar orfes.

Sota la cura i custòdia de la meva mare els papers d'en Just han hivernant a casa durant anys entre carpetes, arxivadors i una mena de cofre, a mode de moble fa de seient, que fa aproximadament vint-i-cinc anys Jaume Guillamet va remoure i despertar de la seva letargia per a escriure "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999), la biografia del meu pare en la que Guillamet va recuperar i publicar escrits inèdits d'en Just, trobats entre els seus papers. Bé, no és que se'ls trobés, la meva mare sabia que hi eren!

Els papers d'en Just potser estaven dispersos entre diferents llocs de casa, però mai perduts; la meva mare, pou de memòria i guardiana de records, sabia on eren i, a la seva manera, els tenia ordenats.

Va arribar un dia, però, que als papers d'en Just els hi va passar el mateix que anys enrere amb la seva roba: què fer-ne? Què fer de papers que parlen del Seminari, del Punt Diari, del PSC, de l'escola Natzaret, del TEI, del Servei de Colònies de Vacances, de la seva tasca com a regidor de l'Ajuntament de Girona, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter, diputat provincial?...

No va caldre donar-hi massa voltes, la meva mare aviat va tenir clar que calia donar els papers d'en Just a l'Ajuntament de Girona i aquests darrers mesos els ha estat recopilant, revisant i ordenant per lliurar-los a l'arxiu municipal.

Els papers d'en Just ara seran el fons Just Manuel Casero, un fons que a partir de demà formarà part de l'arxiu municipal de l'Ajuntament de Girona, que el preservarà i tindrà cura, que l'ordenarà i el posarà a la disposició de qui el vulgui consultar.

Com amb la roba, a casa també hem hagut de fer el dol pels papers d'en Just, que a casa la meva mare ja no omplen carpetes, arxivadors i una mena de cofre, que a mode de moble fa de seient...

Els papers d'en Just eren privats, de la família; el fons Just Manuel Casero és i serà públic i a l'abast de tothom. Els papers d'en Just estaven en bones mans; ara hi seguiran, naturalment, unes mans que el sabran preservar i que, modestament, li donaran encara més valor.

Donem els papers d'en Just i, al seu temps, arxivem les nostàlgies...

Els seus darrers dies...

La meva mare, metòdica i organitzada de mena, no té llibre comprat sense data ni circumstàncies: la dedicatòria, la targeta de la presentació... D'alguna o altra manera s'ha passat la vida  endreçant números i papers, ara els d'una empresa, ara els d'un taller mecànic, ara els del cens municipal,  durant molts anys els de dos ajuntaments, els de casa...

Amb la mateixa meticulositat va registrar, en una agenda del meu pare, l'evolució de la seva malaltia i les circumstàncies de les darreres setmanes de la vida del seu home, del meu pare, en Just Manuel Casero i Madrid.

Jaume Guillamet les va recollir al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999):
"La Maria Mercè lamenta ara no haver portat un diari detallat d'aquells dies, però a partir del divendres 12 de desembre hi ha anotacions de la seva mà a l'agenda d'en Just."

Aquesta és la transcripció del que la meva mare va anotar, del seu puny i lletra, a l'agenda del meu pare entre finals del 1980 i principis de 1981, i que Guillamet va recollir al llibre:

Dilluns 22 de desembre:
Viladiu em crida per parlar de la malaltia d'en Just. És irreversible. Cal operar.
Tot és terrible. Després de l'Hospital passo per l'Ajuntament a veure en Quim.
Després a casa, com si res.
Al vespre, Viladiu ve a casa. Quedem a ingressar demà i operar demà passat.
Vaig a parlar amb Joan Carbó.

Dimarts 23 de desembre de 1980:
A les 9 a l'Hospital. Hab. núm. 5 de la 1a. planta.
Li explico la situació a la mare d'en Just.
És tot molt gros.

Dimecres 24 de desembre:
A les 10, operació.
Fins cap a la 1 no torna a l'habitació.
Reacciona bé. Pateix molt. Sento els crits que fa quan es va despertant.
No hi ha res a fer.
Viladiu em crida: té un mes i mig de vida.
Tot és terrible.

Dijous 25 de desembre:
A poc a poc va prenent consciència després de l'operació.
Té una ferida molt grossa, des de "l'esternó" fins al començament dels pèls.
No demana mai el resultat de la intervenció.
Està molt enfonsat.

Dilluns 29 de desembre:
Viladiu li explica la irreversibilitat del procés, que cada cop és més estès. Reacciona molt bé.
Ha canviat totalment dels darrers tres dies.
Agraeix la informació que Viladiu va donant.
A poc a poc li anirà explicant tot.

Dimecres 31 de desembre:
Demana a en Quico, la Mita, en Quim i la Mercè que vinguin a passar el cap d'Any a l'Hospital.
Tots 6 a l'habitació.
[A peu de pàgina] L'emoció i la tensió de tots aquests dies és quelcom inexplicable. Comencem a parlar de la mort. Ens estimem més que mai. Connectem amb un món elevadíssim de vivències i de sensacions fins ara mai viscudes. Viladiu parla sovint amb en Just.

Dijous 1 de gener de 1981:
Quan tothom és fora, parlem amb en Just de tot. Ho veu molt clar. Pensa en tot: en els nens, en mi, en la situació econòmica. Com quedareu?, diu.

Dissabte 3 de gener:
Jordi Pujol ve a Girona. Demanen a en Just si el pot veure. En Just contesta que no.

Dilluns 5 de gener:
Comença a sagnar.
Havent dinat, anem a casa...
Vaig amb els nens a esperar els Reis a Sarrià i, després, a Girona.
Més tard, els Reis de Sarrià i el Pont Major vénen a casa a veure en Just. S'afecta molt.

Dimarts 6 de gener:
A casa, molt incòmode.
Regals de Cantallops i de Figueres. Baixen tots.
Quim Pla (capellà del Pont Major).

Dimecres 7 de gener:
Tornem a l'Hospital.
Noves proves, noves anàlisis.

(Maria Mercè torna a anotar, fora de dies):
Tots aquests dies l'Hospital és un va i ve de gent. Comença a voler parlar amb la gent.
La gent, però, ve acollonida. En Just fa l'esforç d'aixecar-los la moral, però li costa terriblement.
La Mita, en Quico, la Mercè i en Quim són sovint al meu costat.
En Quim Nadal ve cada dia.
Gent de Sarrià, del Pont, del Partit. La família. Tothom pregunta i s'interessa per en Just.
La vivència de l'Hospital és viscuda a nivell de carrer.
Ve Joan Reventós, el Sr. Bisbe. Molta gent.

Dijous 22 de gener:
Comença una forta davallada.
Maria Mercè, m'estic morint.
A la tarda vénen els nens. S'acomiada d'ells. És terrible.

Dissabte 24 de gener:
Al captard demana altra vegada els nens. Torna a ser impressionant el comiat. Just, estimat, és terrible.

Dissabte 31 de gener:
Mor Just a les 0:30 hores.
Tot el dia a casa. Incomptables visites.

Van ser els seus darrers dies, i els primers de la meva nova vida; una vida sense el meu pare, una vida amb l'inesborrable testimoni i records de vida d'en Just. I sobretot una vida amb la millor lliçó de vida i resiliència de la meva mare, que a la seva manera segueix anotant dates, dades i circumstàncies a la nostra vida, que també és la seva...

El meu avi Miquel

Ahir va fer 35 anys que va morir el meu avi Miquel, el pare de la meva mare, l'únic avi que he conegut. Tenia 81 anys (per pocs dies no va arribar als 82), jo en tenia 12.

Al meu avi sempre l'havia vist com un home vell, un pagès molt treballador i un xic rondinaire. Quan, de petits, els diumenges anàvem a dinar a Cantallops amb el meu germà esperàvem que tornés de l'hort i quan, des de l'eixida, el vèiem menant el carro amb la mula, baixàvem esperitats per atrapar-lo i acompanyar-lo, els darrers centenars de metres, dalt del carro. Encara em sorprèn, i admiro, com aquell home vell i encorbat podia menar la mula (després va ser un burro) i el carro...

A l'estiu, quan hi passàvem algunes setmanes, també el recordo a l'hort i als camps feinejant, sempre feinejant, i naturalment reposant una estona sota una ombra, fent un mos de poma que tallava amb la seva navalla.

Per sopar menjava sopa, escopia a terra sobres al gat, que sempre el rondava, i imposava silenci absolut quan a la televisió feien el temps. Fumava Celtas i s'afaitava, amb una màquina elèctrica, a la cuina, allà mateix on menjava, amb un petit mirall de mà que recolzava a la paret; a vegades quan m'afaito amb la meva màquina de tres capçals penso que algun dia al mirall hi reconeixeré al meu avi... El que també feia, com faig jo i com també fa la meva mare, era llegir el diari, que el meu avi era pagès, que no ignorant!

Amb el meu avi ens separava quasi tota una vida, 70 anys, i certament la seva vida em semblava, i sembla encara, d'un altre món, d'un món que m'hauria agradat descobrir més per boca seva: el de la seva difícil infància, el de la seva vigorosa joventut... Als 12 anys no hi pensava, que el meu avi havia estat fill, ni m'interessava la vida de la seva mare, avui far de la meva; als 12 anys res de tot això m'interessava i quan em va interessar, ell ja no hi era per explicar-m'ho.

Són moltes les coses que m'hauria agradat que el meu avi m'expliqués de viva veu: la tràgica mort del seu pare, que es va llevar la vida quan ell era petit, la seva anada a la Guerra Civil i, sobretot, la seva clandestina tornada a casa, els seus anys de jutge de Pau, i d'alcalde... M'hauria agradat conèixer més, i millor, el meu avi, però què voleu, quan va morir jo no era més que un marrec de 12 anys.

Amb la seva mort, també la de la meva àvia Juanita fa 10 anys, es va començar a esvair un món que encara resisteix, en part, en els records de la meva mare; uns records que volem atrapar fútilment, doncs se'ns escolen entre les esquerdes de la memòria, sempre fràgil, inevitablement fonedissa...

Ahir va fer 35 anys va morir el meu avi Miquel, i el cert és que en aquests 35 anys l'he conegut més que en els 12 que vam conviure, i més que el seguiré coneixent, encara que no hi sigui, anys a venir...

 

Entre bambolines

Rere qualsevol teló hi ha molta feina, molta més de la que es fa i es veu quan s'aixeca. I no és només el treball artístic de qui surt en escena, és tot el que l'envolta, inclosa la pròpia escena.

Aquesta feina ingent és imprescindible tant en la representació més fastuosa com en la més humil, tant en una òpera al Liceu com en una representació de final de curs de qualsevol escola...

També en el petit espectacle que la meva família vam fer, aquest dissabte passat, en l'acte de lliurament del 41è Premi Casero. Vam arribar a La Sala La Planeta una hora i mitja abans i vam veure i viure, entre bambolines, com l'escenari es transformava i es vestia de premi literari; vam fer les pertinents proves de so, alguns canvis de vestuari (les músiques) i vam endreçar el mínim atrezzo...

A la meva mare aquella estona, aquells moments previs abans d'aixecar-se el teló, encara que no n'hi hagués, li van agradar tant o més que els del propi acte. És clar que els artistes ja hi esteu avesats, a aquests moments, com els esportistes a l'escalfament previ a la competició; però per a nosaltres, com a mínim per a la meva mare i per mi, forans en la matèria, aquests moments no són quotidians sinó tan extraordinaris com sortir en escena!

Per cert, diu el diccionari que la bambolina és "cadascuna de les bandes de tela o de paper pintades que, penjades al sostre d'un escenari, formen la part superior d'una decoració que figura un sostre, branques pontades, el cel, etc.", definició molt semblant a la de bastidor, en l'accepció de teatre: "cadascuna de les teles o dels papers pintats i fixats en una armadura de fustes i llistons que hom posa a banda i banda de l'escenari formant part d'una decoració teatral."

D'aquí l'expressió entre bambolines, o entre bastidors, "d'amagat del públic..."

Avui fa 50 anys...

Avui fa 50 anys els meus pares es van casar!

Setmanes enrere va caure a les meves mans l'àlbum de fotos del casament, que es va celebrar el dissabte (també era un dissabte, com avui!) 16 d'octubre de 1971 a Cantallops, i amb una tria d'imatges he fet aquest vídeo commemoratiu.

A les imatges potser hi reconeixereu gent, o potser us hi reconeixereu vosaltres!

En Just, malauradament, es va morir el 31 de gener de 1981, i la família i amistats en mantenim viu el seu record; aquest vídeo, en certa manera, també hi contribueix.

Avui fa 50 anys els meus pares es van casar, i aleshores els casaments, de fet fins no fa tant, semblaven delegacions de la Tabacalera!

La veu d'en Just

Ara que fa quaranta anys que el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, va morir és un bon moment per a llegir la seva veu, bé a través els articles de la seva columna diària "Quiosc" del Punt Diari, bé recuperant la seva (inacabada) poesia, bé resseguint la seva vida amb la biografia que l'amic Jaume Guillamet va escriure, "Memòria de Just"...

En Just va escriure molt, des de jove al Seminari i fins quasi a la seva mort, molt més del que va publicar, i llegir-lo és, possiblement, la millor manera d'escoltar la seva veu. Però en motiu del 40è aniversari de la seva mort hem volgut recordar-lo amb quaranta pinzellades de la seva vida, i escoltant, literalment, la seva veu!

Mesos enrere la meva mare em va proposar de fer un vídeo amb imatges d'en Just per a commemorar el 40è aniversari de la seva mort, i de seguida vaig pensar que aquest vídeo podria ser l'ocasió ideal per a recuperar una gravació que vam fer a Cantallops i que la meva mare va etiquetar, a la caixa del cassete, amb el títol "Veu d'en Just"...

La seva vida es va apagar, la seva veu encara perviu...

Llevar el suro

Si el passat 9 de febrer de 1986 no vau tenir l'ocasió de veure el Cometa Halley, potser podreu fer-ho el proper 28 de juliol de 2061. Jo aleshores, cas que sigui viu, tindré vuitanta-set anys i no sé si estaré per a observar el fenomen! 

No és com amb el Cometa Halley, que orbita al voltant del Sol cada setanta-sis anys, any amunt any avall, però el que vaig viure i veure aquest dissabte a Cantallops va ser un fet  igualment extraordinari! I aquesta experiència, allà mateix, no la podré veure i viure fins d'aquí catorze anys, és a dir, quan voregi els seixanta! 

Aquest dissabte una colla de bosquetans van llevar el suro d'un petit bosc que la meva mare té a la muntanya de Cantallops. Per ella aquest era un dia molt esperat, potser la darrera vegada que veuria llevar el suro de la Planella a peu de bosc! 

Als anys cinquanta i seixanta del segle passat a casa es llevava el suro cada any, un any aquí, l'altre allà, i així anar fent en els diferents boscos propietat de la família, aleshores treballats i explotats intensament.

El que fa dècades era per a la meva família materna un fet ordinari, com tants altres de la vida rural, avui és extraordinari, un vestigi del passat quasi amb més interès històric, etnogràfic, natural i emocional que econòmic. 

A mig matí vam plantar-nos al bosc, on la partida ja hi treballava des de primera hora. A les vores del camí les pannes amuntegades ja anunciaven que s'hi treballava de valent, i més encara quan vam veure els troncs despullats de suro, enfilant-nos entre la bardissa muntanya amunt. 

Poc després vam trobar la partida, picassa en mà, desnuant alzines sureres amb una destresa admirable. I sí, vam mirar-los treballant i admirar-los durant una estona.

La meva mare conserva, entre els llibres i documentació de la família Llonch de Cantallops, i entre la paperassa hi ha un llibre amb els registres de la lleva del suro d'una vintena d'anys de finals del segle XIX. Aleshores la família Llonch fins i tot havia tingut una petita fàbrica de taps de suro, al pati que hi ha just al costat de Can Llonch, la nostra modesta casa pairal.

Veure llevar el suro del bosc de la Planella ens va transportar al passat familiar, i va ser una bonica ocasió per recordar-lo i reivindicar-lo. Aquest és un passat que també ens pertany.

Per a la meva família, les arrels de Cantallops són molt profundes i per un dia les meves filles van poder connectar amb un passat i amb un llegat que també és seu, el llegint les dades que el besavi de la seva àvia va escriure, fa més de cent cinquanta anys, del seu puny i lletra.

Llevar el suro de la Planella és el nostre particular Cometa Halley; la propera cita, aproximadament, serà d'aquí catorze anys!  

Per molts anys mare!

En condicions normals avui la visitaria, segurament a la tarda, per felicitar-la personalment!

Abans, al matí a primera hora, l'hauria trucat per felicitar-la telefònicament, i ho hauria fet també per un grup familiar de WhatsApp que serveix, entre d'altres coses, per a felicitar-nos tot allò que celebrem! De fet això ja són coses que he fet o faré avui, ja que el confinament i les restriccions pel coronavirus encara ho permeten.

Avui és l'aniversari de la meva mare i se'm farà estrany no poder-li fer dos petons, i més estrany se'ns farà no poder-lo celebrar en família aquest cap de setmana, com havíem previst. La celebració del seu aniversari, com tantes altres coses d'aquests dies, es cancel·la fins a nou avís!

Aquests dies tot té un altre regust, tot el que es manté dempeus, és clar; el cuinar, el menjar, les trucades, el consum, la tele i la ràdio fins i tot els diaris... Tot té regust de confinament, que no de resclosit, un sabor nou al que, vés quin remei, ens hi acabarem acostumant. També el seu aniversari té un regust diferent...

Avui l'aniversari de la meva mare està impregnat d'aquest regust, un regust que té notes de resignació quan entra en boca, i que després, afortunadament, fins i tot deixa percebre un bri d'alegria, l'espurna d'una nova dolçor que fa que tot plegat, al capdavall, sigui de bon empassar, i que fins i tot fan especials aquests dies, inclòs el seu aniversari.

Avui la meva mare no podrà quedar amb les amigues i ex companyes de l'Ajuntament de Girona, ni dinar a fora amb l'Esteve, ni tan sols rebre una visita inesperada... En canvi tindrà tot el temps del món, o com a mínim el del dia d'avui, per atendre i respondre totes les felicitacions que està rebent i rebrà per Facebook i per WhatsApp, una allau incontrolable de missatges que la distrauran del confinament i que, ben segur, la faran sentir més acompanyada!

Són dies de confinament i la vida segueix, amb aniversaris al calendari i celebracions cancel·lades preventivament; enlloc de resignar-nos-hi arrapem-nos a aquesta espurna i no renunciem a res que el confinament ens permet.

En condicions normals avui, possiblement, no hauria escrit aquest article, així que només em resta embolicar-lo i fer-li arribar, tot i que em temo que quan tu el llegeixis, ella ja farà estona que l'haurà desembolicat!

Per molts anys mare!

Mercès

Clamava mercè la Mercè i al no concedir-li, va restar a mercè de la seva mercè, pel que les mercès, naturalment, se les va quedar per ella!

De mercès també n'és ple el diccionari tot i que avui l'onomàstica que es celebra és la de la Mercè amb majúscula, i Mare de Déu (i patrona de Barcelona) per a més informació...

Jo sobretot en tinc una de Mercè, patrona de la seva vida, i mare no d'un Déu, sinó simplement meva, vulgar mortal, i del meu germà, que déu n'hi do també!

I a la seva mercè va restar la meva vida, i no a mercè de qualsevol altre incert, i qui sap si funest, destí, quan sense morir vaig tornar a néixer...

I santa no és tot i obrar miracle, doncs (sobretot) mercès a ella, Mercè amb ema majúscula, ema també de mare, encara som de prou bon profit!

Mercès, doncs, (a) per la vida, parafrasejant Violeta Parra, que malgrat tot ens dóna tant, i mercès per compartir-la cada dia, i també avui que és el teu Sant!

Mercès a la vida, i per la de la (Maria) Mercè que me la va donar!

Els Casero a Santa Eugènia d'Agullana

Totes les famílies tenen llurs tradicions, com els àpats nadalencs, o els d'altres trobades que el calendari assenyala en vermell; també els aniversaris d'uns i altres, i d'altres celebracions variades que convoquen els i les qui en formen part, generalment, al voltant d'una taula curulla de menjar i conversa!

Menjar plegats, compartir el menjar, uneix molt a les famílies, no sé si per això tan primari que és i representar l'acció de menjar, i per això és una llàstima que hi hagi famílies que perverteixin aquest moment amb la intromissió de la televisió, abans, i dels telèfons mòbils ara...

Les famílies tenen tradicions ancestrals, aquelles que ens transmeten de generació en generació i que, malgrat el pas del temps i les viscissituds de la vida, es mantenen inalterables, tot i que adaptades al temps i a les circumstàncies de cada moment.

Hi ha altres tradicions que, en canvi, s'han perdut, s'han deixat de fer precisament per les circumstàncies i les vicissituds de la vida, doncs no tot és inalterable i perdurable... i tampoc passa res!

I fins i tot, i aquesta és també part de la gràcia, es forgen noves tradicions, a vegades per generació espontània, fins i tot sense buscar-les i ser-ne del tot consicents.

L'any 2011 la família Casero vam convocar-nos a principis de setembre en un càmping, compartint cada unitat familiar d'aquest nombrós clan com a mínim una nit, per a celebrar els quaranta anys del cosí gran; des d'aleshores ho hem anat fent successivament cada any fins a l'any passat, celebrant els quaranta anys de totes les cosines i cosins (nascuts entre Blanes i Cadaqués, entre el 1971 i el 1978) i les respectives parelles, també de la mateixa generació.

Han estat vuit setembres de càmping compartit, muntant i desmuntant una enorme carpa que ens reunia als àpats, dormint cada unitat familiar al seu bungalow, tenda o vehicle, convivint tothora junts, compartint foteses i confidències, resolent conflictes de convivència, fent caminades a enlloc i emocionants baixades de riu, gaudint, en general, de la companyia de tothom i de les hores compartides.

El setembre de l'any passat vam celebrar els quaranta anys de la cosina més petita, els darrers quaranta anys per celebrar de l'actual segona generació, la meva, la que estem al bell mig! L'interrogant que molts teníem era saber què fariem enguany, quan aparentment no teníem res a celebrar, car se'ns han acabat els quaranta i encara resten dos anys, a dia d'avui, per als cinquanta anys del cosí gran...

Naturalment la família Casero ens trobem moltes altres vegades al llarg de l'any, especialment (i ancestralment) per les festes de Nadal amb combinacions variades i variables, tot i que sempre nombroses; també per Fires de Girona i, sobretot, per les de la Santa Creu de Figueres i entre d'altres celebracions, com també és tradició, els diumenges d'estiu a Garbet! Entre aquestes trobades va anar covant la idea de fer un canvi per aquest any, i finalment es va validar, no sense alguns interrogants, una nova proposta, un nou emplaçament: la casa de colònies de Santa Eugènia d'Agullana!

Aquest cap de setmana, en paraules de la meva mare, "tres generacions Casero hem fet un cap de setmana per no oblidar; hem compartit els àpats, els dormitoris, els jocs, la conversa, caminades..." I ho hem fet a Santa Eugènia d'Agullana, una casa en la que diria que tots els cosins i cosines hi hem fet colònies, tot i que la vinculació d'aquesta casa amb la família Casero ve de més lluny...

La meva mare, personificació de la memòria històrica col·lectiva i familiar, recuperava aquest paràgraf del llibre "Memòria de Just" de Jaume Guillamet (Edicions 62, 1999) i el compartia amb la família:
"En un manuscrit sense data, probablement de 1969, en Just ha deixat una petita crònica de la descoberta de Santa Eugènia d'Agullana com a casa de colònies de l'Alt Empordà i de la col·laboració generosa i entusiasta rebuda del rector d'Agullana, Francesc Coll. Aquest estiu Just Manuel Casero és el cap de la primera colònia de Santa Eugènia d'Agullana, amb cincuanta nens i deu monitors."

Caminant pels voltants de la casa la meva mare explicava com aleshores van fer una primera restauració a la casa, per tal d'acondicionar-la com a casa de colònies, i amb quina il·lusió i energia feien les colònies allà i, entre d'altres, també a la mítica casa de colònies dels Arcs de Santa Pau...

Aquest cap de setmana aparentment no teniem res a celebrar, i la casualitat (o la causalitat, o ambdues coses) han fet que, com va remarcar ahir la meva mare, "50 anys després, els Casero hem tornat a Santa Eugènia d'Agullana!"

I a Santa Eugènia d'Agullana hem fet quelcom que rarament hem fet totes i tots plegats, les tres generacions: dormir sota el mateix sostre!

Totes les famílies tenen llurs tradicions; avui ni tan sols jo sé si la de Santa Eugènia d'Agullana en serà una de nova... De fet avui m'és ben igual, doncs la vivència ha estat (de nou) extraordinària i gratificant, i la conservo encara a flor de pell amb la ferma seguretat que penetrarà epidermis endins i  esdevindrà un bonic record farcit d'anècdotes i de bons moments, i de moments de tot!

A Santa Eugènia d'Agullana, a Garrigàs, a La Vajol, a Albanyà, a Figueres, a Garbet, a Girona, a Llançà, a Sant Martí d'Empúries, a Vilafant, a Cantallops, a el Mas d'en Dorra... de fet la tradició de la família Casero, sigui on sigui, és seguir essent un meravellòs clan!

Arbres genealògics

Photo by Me in ME on Foter.com / CC BY

Fa temps que la meva mare basteix l'arbre genealògic de la nostra família, que com totes no és una, sinó moltes!

Al contrari dels arbres que, multiplicats al lliure albir, formen boscos i els que, sumats degudament ordenats, ornamenten places, carrers, parcs i jardins, en els genealògics les arrels tiren amunt, tant amunt com ho permet la memòria, i quan aquesta falla els arxius històrics.

La immersió en aquests arxius, generalment els parroquials, a la recerca de les pròpies arrels, per a confirmar o desvetllar dates de naixement i defunció entre d'altres, no sol ser innòcua, i d'una o altra manera això d'embrancar-se fins a les entranyes familiars acaba afectant; no en va aquestes dates revelen en ocasions inquietants biografies de vides longeves, o d'altres massa curtes, i en tots els casos vides ja pretèrites, algunes quasi oblidades.

La reconstrucció de les pròpies arrels és per moments una feina feixuga, també apassionant, que persegueix la il·lusió que totes les peces encaixin, tot i que hi haurà caps de mal lligar, inevitablement alguna branca escapçada, i afortunadament d'una altra en brotarà un nou arbre...

L'arbre creix per dalt arrels amunt fruit de la recerca, per baix al ritme dels nous naixements, que es produeixen per generacions a batzegades, i sobretot creix horitzontalment amb noves branques que, en realitat, en sí mateixos són nous arbres genealògics, els de les famílies sobrevingudes...

I és que curiosament, al contrari del que diu la dita popular, com més creix el nostre arbre, més ens permet, i ajuda, a veure el bosc!

Serà qüestió de llegir-lo!

La meva col·lecció de cintes de casset, discs de vinill i discs compactes hiverna permanentment, des de fa poc més d'un any, a les golfes de casa, degudament desada, tot i que sense classificar, en varies caixes de plàstic.

Abans de la seva hibernació, quan les tenia més a l'abast, estirava un disc, una casset o un vinil quan en una pel·lícula sonava alguna cançó que també forma part de la meva banda sonora personal, i de la meva discoteca! L'estirava i els hi mostrava amb orgull com si fos un tresor!  Coses del papa, deurien pensar, mentre seguien amb la pel·lícula després de la meva (in)oportuna aportació...

L'altre dia vaig atrevir-me a dir que tal cançó (la que estava sonant en aquell moment!) la tenia en una de les meves llistes de reproducció de Spotify, que deu ser la versió moderna de la discoteca particular, i la seva reacció va ser, o potser ni tan sols, un ah vale...

En altres ocasions he fet el mateix però amb llibres, corrent a la nostra biblioteca per estirar tal o tals llibres d'aquell escriptor o escriptora, o sobre aquell tema... Això és precisament el que va fer la meva mare ahir, arran de la mort de l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio: regirar la seva biblioteca particular per estirar el seu exemplar de "El Jarama" i enviar-me'n una foto amb un còmplice "L'he trobat a casa..." i tot seguit l'emoticona del petó!

A mi aquestes coses, ja us podeu imaginar, també em fascinen, doncs al capdavall els llibres i els discs, també els quadres que tenim a casa, formen o han format part de la nostra vida i ens han fet sentir a prop dels seus creadors i creadores; potser per això a la meva mare i a mi ens costa tant de desfer-nos-en! Per això i per una tendència empedreïda a la nostàlgia...

Jo li vaig respondre amb un dit polze enlaire i tres aplaudiments, afegint, abans del petó, un "serà qüestió de llegir-lo!"

L'altre dia a casa les meves filles parlaven de no sé quina "influencer" d'Instagram, i la meva filla gran va dir que la seguia; ara me n'adono que la meva inexistent resposta emotiva va ser molt semblant a la de les meves filles respecte els meus disco,; ara me n'adono que la familiaritat que jo he anat bastint amb músics (sobretot) i escriptors, elles la basteixen amb "influencers", "youtubers" i altres personatges que corren per les xarxes...

Mentre tinc la sensació que ja no atraparé a les meves filles (Instagram se'm fa gran, a Youtuibe quasi només hi cerco vídeos musicals...), no puc deixar d'agrair-li a la meva mare que sigui tant cauta i prudent a l'hora de llençar, tot i que tant ella com jo sabem (i temem) que algun dia caldrà fer neteja de llibres i papers...

Fins aleshores, com a mínim, llegiré "El Jarama"!

La Carme amiga

No sé si a la Carme la despertava el vent d'un cop als finestrons, ni si era ample i gran el seu llit, i freds el llençols... Sí sé i puc assegurar que la Carme era una tieta, no la meva, tampoc de la meva mare, però sí una tieta ni que fos tan sols d'un únic nebot.

Reconec que em veig incapaç de confirmar o desmentir, aplicades a la Carme, cada una de les estrofes de la cançó d'en Serrat doncs no la coneixia prou, però el poc que la coneixia, o el poc que en sabia m'és més que suficient per sentir la seva pèrdua, potser no com si fos la meva tieta, certament, però sí per sentir-la amb una certa familiaritat.

La Carme era soltera, com les tietes autèntiques, però sobretot era una senyora, tota una senyora! Tan senyora que no admetia el bastó, que fa vell, i preferia utilitzar dissimuladament el carro de la compra com a bastó per baixar al carrer; un carro de la compra, trucs de gent gran dels que ja fa molts anys, més de mitja vida, que estan de tornada, que d'altra banda omplia.

De motius per baixar al carrer no li'n faltaven, entre ells les ineludibles cites que periòdicament tenia amb la meva mare pels respectius aniversaris i sants, Santa Carme i Santa Mercè.

La Carme no baixava mai de qualsevol manera al carrer, tampoc ho fa la meva mare, consti!, sempre elegant i convenientment pentinada i maquillada, que amb l'edat es perden moltes coses però no l'elegància si de jove també s'ha tingut, i amb els anys s'ha cultivat. La Carme, com la meva mare, no descuidava cap detall...

Amb la meva mare mantenien una curiosa amistat forjada dècades enrere quan a principis dels anys setanta la meva mare, ben joveneta, va entrar a treballar a l'Ajuntament de Girona: la Carme, dinou anys més gran, ja hi era.

Entre elles va néixer una amistat i estima que, a diferència de moltes altres que esdevenen sordes, es va mantenir constant: com a mínim quatre trobades ineludibles a l'any, quatre trobades en les que s'anaven posant al dia en relació a les seves vides entre anècdotes i confidències, trobades que la meva mare ens anunciava abans i ens explicava després. Quan era més petit no en feia massa cas, com amb tantes altres coses de la vida, però amb el pas dels anys vaig apreciar l'estima que hi havia entre elles, una mena de complicitat que les seves trobades no feien més que consolidar.

Trobada rere trobada la Carme deuria veure'm créixer i fer-me gran, casar-me (fins i tot va fer-nos un regal de casament; era molt generosa, la Carme!) i tenir filles; trobada rere trobada la Carme va veure com les meves filles i nebodes (les nétes de la meva mare) s'anaven fent grans, tan grans com la filla i el fill del seu únic nebot...

La setmana passada la meva mare em va trucar i em va comunicar amb tristesa la defunció de la Carme: ja no hi haurà més trobades amb la Carme. La darrera va ser després de Santa Carme, la següent hauria estat pels voltants de Santa Mercè...

La Carme va viure discretament i discretament se'n va anar, i jo la recordaré sempre per la bonica amistat que va compartir amb la meva mare, la recordaré com la Carme amiga... Descansa en Pau, Carme.

Una samarreta (del Girona) de primera!

No, no recordo que el meu pare em portés a veure el Girona, pobret, quasi no en va tenir oportunitat... I no, tampoc jo he portat fins ara a cap de les meves tres filles al camp, qui sap potser encara en tinc l'oportunitat...

Són moltes les històries que aquests dies els gironins i gironines recorden i expliquen, històries particulars que han brollat amb l'ascens: pares (o avis) que diuen els seus fills (o néts) al camp, els més grans a Vista Alegre, els més joves a Montilivi, records d'exjugadors llegendaris, o simplement exjugadors sense llegenda... Aquests dies molts gironins han tret la pols als records vinculats al Girona FC, aquests dies, ni que sigui per uns moments, molts pares i avis s'han tornat a fer intensament presents...

L'esport en general, en aquesta ocasió el futbol en particular ja les té aquestes coses: hi molta més vida que només la dels vint-i-dos jugadors que corren rere la pilota.

En el meu cas però, no recordo que el meu pare em portés a veure el Girona però sí que, d'alguna manera, a la seva manera, ens va portar el Girona a casa!

Fa dos anys, quan el Girona semblava que tenia l'ascens a l'abast, tot dinant a casa la meva mare i comentant la jugada ella es va treure de la màniga (bé, en realitat la va treure d'un armari) una samarreta del Girona amb el número 6 al dorsal que no podia ser de ningú més que del meu pare!

Ei no, no us precipiteu i traieu conclusions equivocades! El meu pare va jugar a futbol, però no al Girona FC!

La samarreta, de finals dels anys setanta o principis dels vuitanta i sense escut!, li deurien donar per disputar un partit amistós quan va ser regidor de l'ajuntament de Girona, algun partit de costellada... La meva mare recorda que també hi havia unes mitges, també blanc i vermelles, però qui sap si encara romanen entaforades al fons d'un oblidat calaix, o simplement no van superar el que avui anomenem "fer un Marie Kondo", però que de tota la vida n'hem dit fer endreça!

Fa dos anys la samarreta va tornar al fons de l'armari però ahir, després de l'anhelat ascens, vaig demanar a la meva mare que la rescatés de nou. És curiosa aquesta necessitat que tenim, davant de fets històrics presents de connectar-los, i connectar-nos amb el vincle que ens uneix amb el passat i les persones que estimem que en formen part...

Aquests dies són molts els gironins que hem recuperat fotografies, anècdotes i curiositats d'antuvi per fer-les presents, per fer-les protagonistes també d'aquest històric ascens del Girona; en el meu cas, una samarreta del Girona!

És Sant Roger, avui?

Facebook sol advertir-nos dels aniversaris de les nostres amistats, convidant-nos fins i tot a felicitar-los! Dels sants, però, no en diu res, i potser ja està bé que sigui així! Però a Facebook hi ha qui també es recorda, dia sí, dia també, de l'onomàstica del dia, tot felicitant el Sant de les seves amistats que el celebren, tot i que ja sabem que tots els sants tenen octava.

En les innumerables cartes i postals que els primers anys de la nostra relació vaig escriure a la Sira (ja fa anys que són més comptades...) acostumava a escriure, just sota la data, l'onomàstica del dia en qüestió, fet que m'obligava a consultar el santoral, en aquest cas el de l'agenda (llavors de paper), prèviament triada a setmana vista, amb les fases de la lluna i, naturalment, el santoral!

La devoció pels sants ha anat a menys, sobretot la devoció religiosa, fruit del lògic procés de laïcització de la societat, encara incomplert. Naturalment n'hi ha d'assenyalats, com Sant Jordi, però en general el sant es celebra menys.

No és el meu cas, tot i ser agnòstic! Els meus pares van decidir posar-me per nom Roger i, en una decisió el motiu de la qual que avui encara ignoro, que celebrés la meva onomàstica tal dia com avui, el 15 de novembre, Sant Albert Magne! O sigui, que avui celebro el meu sant, tot i que no tinc clar que ho sigui!

Jo sempre havia cregut que Roger era més cavaller que sant (pels de Flor i de Llúria!), és a dir, que no hi havia cap Sant Roger i que per això el celebrava el 15 de novembre; de petit mai vaig qüestionar la data del meu sant, doncs no tenia amb qui comentar-la, no sovintejaven massa amics amb noms homònims! I de petit el celebrava portant una coca, la típica de iogurt feta a casa el dia abans, a l'escola, doncs l'aniversari sempre em coincidia amb les vacances escolars d'estiu!

Però amb el pas dels anys he conegut altres Rogers que celebren el sant un altre dia, fins i tot hi ha qui m'ha felicitat l'onomàstica, per sorpresa meva, un altre dia! Fent una simple cerca al santoral apareixen Sant Roger de Todi, beat, el 13 de març, Sant Rogeli (o Roger o Rogeric), màrtir, el 16 de setembre, Sant Roger, monjo i màrtir, el 22 de novembre o Sant Roger de Cannes, bisbe (el de la imatge que acompanya aquest escrit), el 30 de desembre. Amb els anys he descobert com d'equivocat n'estava, de creure que no hi havia Sants Rogers!

Però el dubte inevitablement persisteix: perquè jo celebro el sant, per obra i gràcia dels meus pares, el 15 de novembre? Fa uns anys li vaig preguntar a la meva mare i ella em va dir que va ser cosa del meu pare, qui per raons òbvies no pot resoldre el dubte... Entenc que no va ser una decisió arbitrària, una simple tria a l'atzar, sinó, vull entendre, fonamentada i amb coneixement de causa, fruit, sempre he pensat, de la seva condició d'antic seminarista i, per tant, coneixedor del santoral.

No necessito la resposta, com tampoc ser un fidel devot, per celebrar el meu sant, que tot i acceptant que pugui no ser avui, jo avui el celebro, com sempre he fet, per la santa decisió dels meus pares; al cap i a la fi no necessito més explicacions!