Guanyem Girona no és la CUP...

Guanyem Girona no és la CUP, és quelcom més que la CUP. De la mateixa manera Junts no és Convergència, és un artefacte polític diferent de Convergència... Amb la mateixa contundència podríem afirmar que el PSC no és el PSOE, i fins i tot afinar més: la candidatura del PSC de Sílvia Paneque no és PSOE.

Naturalment al PSC, també al de Sílvia Paneque, hi ha traces del PSOE, com a Junts traces de Convergència i a Guanyem Girona traces de la CUP. Però una cosa és que contingui traces i l'altre que ho sigui per complet.

Els matisos sempre són importants, els matisos a vegades marquen la diferència. Per això hi ha qui volgudament, fins i tot també de forma maliciosa, nega qualsevol matís i es queda només amb la generalització: el PSC és PSOE, Junts és Convergència, Guanyem Girona és la CUP.

Els matisos permeten, juntament amb altres condicionants, establir ponts entre propostes polítiques aparentment antagòniques. Les generalitzacions normalment els dinamiten.

Els matisos i el context, els matisos i les circumstàncies del moment acaben definint pactes i aliances; i els matisos, el context i les circumstàncies d'un partit en un lloc poden no tenir res a veure amb els del mateix partit en un un altre lloc. En els pactes de les municipals s'han de prioritzar les dinàmiques locals, per contradictòries que ens puguin semblar?

El factor local a vegades determina pactes i aliances que fora d'aquell context poden sorprendre, grinyolar o fins i tot indignar. Ja ens ho adverteix la cèlebre frase, "la política fa estranys companys de llit"...

Potser sí que sembla força antinatural un possible pacte entre el PSOE i la CUP o entre la CUP i Convergència, però Guanyem Girona no és la CUP, Junts no és Convergència, el PSC no és el PSOE...

Assaltar

“És com si ens haguessin entrat a robar a casa”. Això és el màxim que la dreta moderada catalana ha arribat a dir quan s'ha vist democràticament despullada del govern, és a dir, del poder. La frase la va pronunciar Marta Ferrusola, la "mare superiora", quan el govern tripartit d'esquerres liderat per Pasqual Maragall es va fer amb el Pati dels Tarongers.

Convé posar en context la frase, dita després de més de dues dècades de ser la dona del president de la Generalitat, i podem entendre que formava part de l'acceptació de la derrota de CiU amb Artur Mas com a cap de cartell... Aquella deuria ser una derrota difícil de pair, de  digestió pesada i si el màxim exabrupte va ser aquest, podem estar contents.

Perquè avui l'extrema dreta no accepta el joc democràtic ni el resultat de les urnes i, com fa dos anys amb l'assalt trumpista al Capitoli, aquests dies l'extrema dreta brasilera, partidaris de Bolsonaro, han fet el mateix amb tres institucions d'allà.

Assaltar el poder si no el guanyes a les urnes, aquesta és la qüestió, i no amb un cop d'estat militar sinó amb una gran mobilització civil. Perquè assaltar és precisament això, escometre, atacar per apoderar-se d'allò que s'assalta.

La democràcia requereix, a banda del joc net i la transparència, l'acceptació del resultat de les urnes per dolorosa que pugui ser la derrota; i és evident que fins arribar a l'acceptació podem passar per la negació i la incredulitat, i que en aquestes fases es puguin escapar frases desafortunades i alhora innocents.

Altra cosa és quan, enquistats en la fase de negació es vulgui assaltar el poder de qualsevol manera; en alguns països aquesta és una formula de canviar governs, a base de cops d'estat: el preocupant és que en democràcies teòricament consolidades aquestes pràctiques es vagin provant i entrenant...

I aquest problema no apareix quan l'extrema dreta guanya el poder a les urnes, sinó quan el perd. Per tant el millor antídot, la millor prevenció  perquè l'extrema dreta no tingui la temptació d'assaltar el poder, és que no el guanyi mai a les urnes, així no el podrà perdre...

Pretòria aliena

Aquestes darreres setmanes el Canal 3/24 de Televisió de Catalunya s'ha mutat en una mena de "canal judicial" amb la retransmissió del judici pel 9N, el del cas del Palau de la Música i ara el del cas Pretòria.

No sé si el nou director de Televisió de Catalunya, Vicent Sanchís, té previst seguir amb aquesta política de retransmissions, n'hi ha que especulen que precisament l'excessiva exposició pública a "la nostra" del judici cas Palau i del cas del 3% li va costar el càrrec a l'anterior director, Jaume Peral...

Més enllà dels d'aquestes especulacions el cert és que els periodistes especialitzats en notícies judicials viuen la seva particular edat d'or, fent cròniques que dia rere dia obren els informatius.

Aquests dies és actualitat el judici pel cas Pretòria, amb antics dirigents i responsables polítics de CiU i el PSC al banc dels acusats, un judici que mostra les vergonyes de la pitjor versió de la sòciovergència. La perla del judici són les converses telefòniques entre alguns dels acusats i el cert és que són de vergonya aliena, quan no directament repugnants.

El cas Palau de la Música i el cas Pretòria ens ofenen profundament, sobretot perquè són casos de factura plenament catalana, amb delictes ordits des de Catalunya mateix i, si voleu, contra Catalunya mateix. S'airegen converses, s'airegen acusacions, es declaren i es reconeixen delictes pel propi interès d'alguns dels acusats cercant minimitzar l'obligat càstig, i tot plegat pud de mala manera, una pudor que per més basques que ens faci venir, no la podem defugir.

Aquests casos formen part de la Catalunya que no volem, sigui independent o no, i ens haurien de servir per reconèixer que els catalans no som ni millors ni pitjors que els espanyols o els francesos, que no tenim una naturalesa diferent, que al capdavall els catalans no deixem de ser homes i dones amb virtuts i defectes i no semi déus com a vegades em sembla llegir, ungits d'una puresa espiritual i moral diferent, un poble escollit...

El casos Palau i Pretòria reflecteixen la part que menys ens agrada de nosaltres mateixos, i lluny de negar-nos davant el mirall, millor que no en defugim la mirada i que fem tot allò necessari per, com els espanyols i els francesos, depurar-ne les responsabilitats.

Aquests judicis, ens agradi o no, també ens parlen d'un temps i d'un país, d'un temps i d'un país que són també els nostres, el nostre temps i el nostre país...

El Sant despullat

A qui lliurarà Puigdemont la vara d'alcalde, o alcaldessa, de Girona?

Finalment Catalunya no només té president, també té govern! I el govern governarà, que és el que s'espera que faci!

La designació del president Puigdemont ha tingut, personatge a banda (hi ha qui diu precisament per ell), un efecte balsàmic sobre el procés, ferit més d'amor (propi) que de mort durant les llargues, convulses i agòniques festes de Nadal!

Però el president ungit ha deixat vacant una alcaldia a Girona i el conclave per resoldre el seu successor ha esdevingut, inesperadament, una lluita fratricida dins el grup municipal i la candidatura de CiU, amb una pugna, ara, entre membres de CDC i de Demòcrates (els ex-Unió sobiranistes).

El que semblava un tràmit s'ha convertit en un tràngol fent aflorar les lògiques i lícites ànsies de poder, personals i de partit, amb una inevitable (?) exposició pública que els perjudica, de moment, més a ells que a la ciutat.

No sé si el president Mas havia previst aquest escenari a la ciutat de Girona quan va impulsar l'alcalde Puigdemont cap a la presidència; sí deuria calcular-ho el president Puigdemont, però ni tan sols ell ha pogut resoldre la seva successió i l'equació de l'alcaldia de Girona segueix essent una incòmode incògnita.

Sobre la taula molts noms, fins i tot membres de la candidatura que ni tan sols són regidors! I és que aquest joc de cadires per aconseguir el tron de Girona és més complex del que sembla; el caramel d'una alcaldia com la de Girona, amb la projecció que ara té, és massa dolç i ara ja hi ha qui l'està assaborint!

Passi el que passi, sigui qui sigui finalment l'alcalde o alcaldessa de Girona, aquest procés passarà factura d'una o altra manera al grup municipal, sobretot si, com també hauran de fer en un altre nivell la CUP i Junts pel Sí al Parlament, no es llepen conjuntament les ferides i les cicatritzen!

Hem despullat un sant per vestir-ne un altre: els gironins devots ja poden encomanar-se a Sant Narcís, o potser millor a Sant Vicenç Màrtir, onomàstica del 22 de gener, data límit per resoldre el conclave municipal de Girona!

La ciutat espera, però també espera i desitja que que abans d'aquella data hi hagi "fumata blanca"!

Miratges

El 9N de l'any passat semblava un referèndum, el 27S un plebiscit, el 9N d'enguany una declaració d'independència i l'ANECUP l'assemblea en què es resoldria el futur immediat de la política catalana.

Però no, el 9N de l'any passat no va ser ni una consulta, el 27S no va ser un plebiscit, la declaració del 9N d'enguany la van incomplir els propis signants i l'ANECUP es va cloure amb un sospitós empat que, lluny de resoldre l'equació, la va complicar més encara!

Vés que la independència no sigui com les utopies, que t'hi apropes i quasi les toques amb la punta dels dits, però aleshores s'allunyen de nou, i de nou semblen inabastables... I sí, és molt el recorregut fet, però les utopies tenen això: no s'atrapen!

La sensació és que la CUP amb la seva assemblea es va fer trampa al solitari, posposant una decisió, sigui quina sigui, que l'esberlarà.

Si investeix el president Mas s'haurà d'empassar, a banda d'una maleïda promesa electoral, part del seu ideari revolucionari; si no l'investeix patirà les envestides de la majoria dels independentistes. Potser aquesta és la gran victòria del president Mas amb la seva resistència a desaparèixer del mapa: erosionar políticament la CUP.

Mas ja va neutralitzar ERC al 27S amb la candidatura de Junts pel Sí, després de desempallegar-se d'Unió i de Duran i Lleida, fulminant CiU. L'agònica i desesperant investidura per part de la CUP és pràcticament la seva darrera carta per seguir essent president!

L'escenari d'unes noves eleccions al parlament situen a Mas i a la CUP en una situació més vulnerable, avui per avui; a Mas perquè de no reeditar-se Junts pel Sí pot veure's finalment superat per l'ERC de Junqueras; a la CUP perquè pot rebre el càstig dels independentistes que els van votar el 27S, per allò de repartir-se el vot, i pot veure's superada per l'embranzida que En Comú Podem ha agafat a les eleccions generals del 20D.

Unes noves eleccions obren massa interrogants i poden dibuixar un escenari massa diferent pels interessos independentistes en general, i pels de Mas i la CUP en particular; la investidura sembla, ara per ara, la seva major zona de confort, tot i les incomoditats i inconvenients que suposaria...

Si la CUP finalment investeix Mas semblarà que l'independentisme finalment va a la una: un altre miratge!

Sants Innocents!

És possible que ahir al vespre, com cap altre dia, la independència perdés la innocència, si és que mai n'ha tingut!

La broma per molts és pesada com una llosa i no hi troben la gràcia doncs no és cap broma, és la crua i dura realitat.

Ironies de la vida, l'assemblea de la CUP en la que havia de decidir si caixa o faixa, si investia o no Artur Mas, es va resoldre amb un sorprenent empat a 1.515 vots! Sí, ja ho sé, a mi també em costa molt de creure!

És evident que la decisió de la CUP no és gens fàcil, doncs arribat a aquest punt decideixi el que decideixi perd, si és que no ha perdut ja. La paradoxa, però, és que a aquestes alçades de la pel·lícula la CUP sembla ja només víctima d'ella mateixa, situada entre l'espasa de la governabilitat que ha de permetre impulsar el procés i la paret de les seves promeses electorals.

Possiblement molts "cupaires" haurien preferit que avui no fos 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, doncs el fals empat es situa tot sol com la més gran de les llufes a les portades dels diaris d'avui, llufa, sigui dit, que s'han posat ells mateixos.

I si dic fals empat no és només per les minses probabilitats que hi havia que sortís tal resultat, sinó sobretot perquè em sembla que cada dia que passa hi ha més "cupaires" disposats a investir Mas, qui sap si pel factor "àpats de Nadal", i d'aquí al 2 de gener el relat de la CUP permetrà fer-ho amb els mínims danys possibles, si l'acaba investint!

El procés és com aquelles pel·lícules que comencen amb un grup de persones que, a mesura que avança la trama i van superant proves, molts es queden pel camí: el PSC, ICV, CiU...

Fa un any molts independentistes de CiU titllaven de traïdors als d'ERC perquè Oriol Junqueras es negava a unir-se a la llista unitària del president Mas, però dos mesos abans de les eleccions Junqueras "va fer bondat"; ara la CUP, es doblegui o no finalment a la investidura del president Mas, corre el risc de trencar-se, doncs sembla evident que ja està dividida!

Avui els informatius obren amb una notícia que ens hagués fet molta gràcia d'haver estat, de debò, res més que una innocentada!

Avui la llufa també me la clavaré a l'esquena jo mateix, innocent com sóc!

L'acord, amb sense pressa!

El president Mas té pressa, ara té molta pressa!

No en tenia tanta fa un any quan, després del 9N, va demanar temps quan molts independentistes (repasseu l'hemeroteca) reclamaven la convocatòria anticipades de les eleccions per abans de les eleccions municipals!

El temps se li va concedir i ell el va aprofitar per mantenir la coalició amb Unió fins a les eleccions municipals, per després trencar CiU separant-se d'Unió i neutralitzar ERC amb Junts pel Sí.

No sé si l'etiqueta #tenimpressa viu novament una segona o tercera joventut, però el cert és que ara el president Mas i Junts pel Sí tenen pressa i la manen als de la CUP, que es prenen el seu temps, i les seves assemblees, per prendre la decisió de baix a dalt.

L'Assemblea Nacional Catalana va demanar fa uns dies a la CUP i Junts pel Sí (tot i que la demanda era més explícita als cupaires) que l'acord arribés abans del divendres 27 de novembre, però ara aquest termini ja fa dies que ha expirat i l'acord per investir un (o el) president és encara, més que una il·lusió, una desesperació!

La CUP segueix majoritàriament ferma en la seva voluntat de no investir el president Mas, com ferma és la voluntat de Junts pel Sí de no renunciar-hi.

En el relat de Junts pel Sí ara qui ha de moure's és la CUP, després de les seves moltes concessions; fins i tot ERC ha dit, tancant files Junts pel Sí endins, que sense Mas no hi independència!

Però el relat de la CUP diu que els moviments de Junts pel Sí són encara insuficients i que precisament la independència és més possible sense Mas (de president!).

L'acord, si és que es produeix, sembla més probable que arribi per festes de Nadal (no descartaria el 28 de desembre!), o potser passades les festes, just a darrera hora!

És clar que en el relat d'uns i altres ja es comencen a bastir arguments per espolsar-se, Junts pel Sí per una banda i la CUP per una altra, la responsabilitat d'unes noves eleccions, fruit d'un frustrant i desolador desacord!

Però tal i com ara estan les coses, amb retrets i pujades de to, no sé si un possible acord dibuixa un escenari més planer que unes noves eleccions...

Definitivament el qui no és ni era el més important, era i és el quid de la qüestió, amb o sense pressa!

Fins que la independència ens separi

Aquesta és una setmana d'alta intensitat política al Parlament de Catalunya, marcada per l'aprovació de la resolució d'inici de la desconnexió i pel debat d'investidura de l'onzena legislatura.

La intensitat política d'aquest moment també es viu fora del Parlament, al carrer, al bar, a les sobretaules dels dinars familiars i, en especial, a les xarxes socials, on massa vegades les coses prenen un caire transcendental fora de mida, on el posicionament i les opinions es fan més a base de titulars que d'arguments.

Aquests darrers dies he llegit al mur de més d'un usuari de Facebook l'auto-imposició del silenci polític per a preservar un mínim clima de convivència i cordialitat entre els "amics socials".

Són dies d'alta intensitat i, també, d'alta sensibilitat i qualsevol opinió en un sentit pot rebre agres crítiques de l'amic més inesperat en sentit contrari!

No seré jo qui afirmarà amb rotunditat que el procés d'independència ha trencat famílies i amistats; no seré jo qui farà un discurs apocalíptic sobre la fi del món, de la convivència familiar i de l'oasi català, però és cert que hi ha qui prefereix, preventivament, ser prudent i desar la roba, esquivar el tema o tocar-lo només superficialment, mantenint el debat i possible discussió en un prudent nivell epidèrmic.

La independència, com el futbol, aixeca passions però com de futbol cal saber-ne parlar i, si s'escau, discutir tenint sempre present una única i imprescindible premissa: combat les idees, no les persones que les defensen!

La independència ha esberlat el PSC i ha separat CiU: que els danys i les víctimes, en cas d'haver-n'hi, siguin sempre polítics, mai personals!

Pilotada a la teulada

Pel president Mas perdre Barcelona ha estat un avís, allò de "quan vegis les barbes del teu veí tallar posa les teves a remullar"; amb aquest advertiment ha volgut reforçar el seu projecte polític (1) collant Unió, que en ple debat intern ha provocat el trencament de CiU i (2) fent la proposta de la "llista amb el president" amagant les sigles de CDC.

Però el president Mas sap que no en fa prou amb CDC, tampoc amb els "indepes" d'Unió, doncs la seva lluita no és només dins el sobiranisme per a liderar el procés, també és, per la tangent del dret a decidir, per impedir que l'avancin per l'esquerra, com a CiU li ha passat a Barcelona.

El president Mas es va donar temps, i el va demanar i se li va concedir, després del 9N per posposar unes eleccions que les entitats sobiranistes li demanaven per la primavera, abans de les municipals; Mas ha aprofitat aquest temps per fer els deures (alliberar-se d'Unió i deixar el segon pla les sigles CDC) que li han permès reforçar la seva figura i el seu lideratge, però analitzades les municipals tu i jo sabem, també el president Mas, que per guanyar les del 27S necessita quelcom més...

D'aquí la seva nova crida a l'ANC, Òmnium Cultural i l'AMI a sumar-se no la "llista única o unitària", sinó la "llista amb el president"!

Ha estat novament hàbil el president Mas, doncs no només ha despertat el debat de les llistes, que més que tancat estava adormit, sinó que ha interpel·lat directament a les entitats sobiranistes per tal que es pronunciïn, que es mullin, vers la seva resposta.

Ara la pilota és sobre la teulada de les entitats sobiranistes; l'ANC ja ha acordat que farà una consulta als socis amb una pregunta que sembla dictada pel propi Duran i Lleida:

"¿Vols que l'ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27-S que ens porti a la independència de Catalunya?"

La pregunta és complexa, però la resposta pot ser perillosa davant el risc que, com ha passat als partits, aquestes entitats també s'escindeixin en la mesura que, com a tals (no els seus membres personalment) prenguin part o mostrin una major preferència per alguna de les possibles llistes independentistes.

Més que una pilota el president Mas sembla haver llençat una pedregada sobre la teulada de les entitats sobiranistes...  La resposta que donin requerirà molta "finezza", tot i que ara el moment demana, sembla que exigeix, claredat i contundència!

L'alfa del procés

Sobre el paper les eleccions del proper 27 de setembre seran parlamentàries, però diuen que sobretot tindran un caràcter de plebiscit sobre la independència, que seran les que ens permetran dilucidar allò que el 9N no vam poder fer amb totes les de la llei.

Les del 27 de setembre, però, també seran les eleccions en les que es resoldrà (?) qui seguirà liderant el procés, qui serà l'alfa del procés sobiranista: ho seguirà essent el president Mas? Deixarà de ser, Oriol Junqueras, la ingrata llebre del president Mas!

Aquest no és un debat nou, més aviat dins el sector sobiranista i independentista és el debat!

Fins ara Artur Mas ha sabut fer valer la seva condició de president per erigir-se com a individu alfa, i malgrat per moments semblava que el seu lideratge podia ser qüestionat, la gestió del 9N i del post 9N, guanyant temps per fer endreça a casa seva, l'ha reforçat molt: ara, desencadenat, el president Mas va a per totes

Oriol Junqueras, per la seva banda, ha estat i és peça clau en el procés, però fins ara només ha pogut ser l'individu beta, tot i que aquesta és una condició compartida amb la societat civil sobiranista (ANC, Òmnium i AMI). Probablement més carregat de raons independentistes que ningú ell sap que la història, com en el futbol, només recorda qui guanya el títol, rarament el finalista, en aquest cas, la història sobretot recorda qui lidera el procés, i ell cerca, també legítimament, el seu lloc destacat en la història!

Ambdós pugnaran per ser l'alfa del procés amb llistes transversals, llistes que diluiran les respectives sigles i que tenen el risc que més que sumar divideixin.

Mas i Junqueras, Junqueras i Mas: l'alfa només pot ser un individu. Comença (de nou) la partida: facin joc!

Mas desencadenat

Necessitava el president Mas alliberar-se dels grillons que, a parer seu i de molts dels seus, l'impedien avançar amb peu ferm, córrer, vers la independència: Unió i Convergència!

En qüestió de dies Artur Mas s'ha alliberat d'aquestes cadenes i aquest dissabte va presentar, de nou, el seu full de ruta sobiranista.

Unió Democràtica de Catalunya li ha aplanat el camí amb el seu procés intern, que ha derivat en una profunda crisi que ha acabat dissolent la federació (CiU) per un costat, i dividint el propi partit (Unió) per l'altre. Duran i Lleida, geni i figura, ja no és una pedra a la sabata per Artur Mas!

Convergència Democràtica de Catalunya es reforça com un partit clarament independentista després de la separació (alliberament!) d'Unió, però sobre les sigles CDC pesen encara massa causes obertes de presumptes corrupcions, de Pujols i de diuen diuen...

És per això que en el seu relat a Artur Mas ja li va bé presentar-se amagant les sigles, sota la "llista del President", o com s'acabi dient la llista que ha de preguntar-se si el president n'ha de formar part!

Que el propi Artur Mas afirmi de nou que ell no ha d'encapçalar necessàriament la llista conjunta que ell proposa és, també de nou, una "boutade"; ells i els seus saben que ara, així desencadenat, el president Mas pot recuperar el terreny que CiU ha perdut aquests darrers anys.

Amb una CDC desacomplexadament independentista i un Mas desencadenat, com un "single" a la quarantena acabat de separar-se després d'una llarga relació, el president sap que ho té molt millor que no pas pel 9N per a seguir liderant el procés sobiranista, doncs no ens enganyem, aquest també és un objectiu pel 27S2015!

Unió com a catàfora

Des de la seva inesperada aparició a les proves de la selectivitat la catàfora sembla haver viscut una segona joventut, si és que n'ha tingut mai una primera!

Tertulians i articulistes, que semblen el mateix i en ocasions ho són, l'han utilitzat amb més o menys encert i gràcia durant uns dies, setmanes a tot estirar, però el terme va tornant al llimb de les paraules oblidades...

Reconec que de trobar-me-la al davant a la catàfora només li hagués pogut dir, excusant-me, aquella expressió de "si t'he vist no me'n recordo", i poca cosa més...

Ahir, però, la catàfora va sobrevolar de nou sobre el meu niu tot donant voltes a la sortida dels consellers d'Unió del govern de la Generalitat. La catàfora és un recurs lingüístic que permet anticipar quelcom que s'explicarà un xic més endavant; pensava ahir si la crisi d'Unió podria ser la catàfora del trencament de CiU...

La política catalana viu de nou dies intensos, dies que necessitem explicar i comprendre també amb velles i belles paraules com la catàfora.

La política catalana viu, paradoxalment, en una anàfora i catàfora permanent! Potser sí que al final abusem, tots plegats, un xic massa dels recursos lingüístics: les metàfores marineres del president Mas, per exemple, donen molt de joc, doncs aquesta d'Unió és una tempesta que haurà de superar per arribar a bon port, si hi ha port on arribar!

La darrera combustió del "cerillo"?

Josep Antoni Duran i Lleida és president del Comitè de Govern d'Unió Democràtica de Catalunya des del 1987, tot i que del 1982 al 1984 també va ser-ho. És a dir, es podria dir que Duran i Lleida lidera i comanda Unió des de fa més de 30 anys.

Tan sols per agafar certa perspectiva podem recordar que l'any 1982, també al 1987, Jordi Pujol liderava Convergència, Manuel Fraga presidia Alianza Popular, Felipe González era el secretari general del PSOE, Heribert Barrera el d'ERC i Santiago Carrillo el del Partit Comunista d'Espanya!

La seva llarga trajectòria pot ser descrita com la d'un corredor de fons, tot i que la percepció és que al llarg d'aquests llargs 30 anys Duran i Lleida més que viure corrents ha viscut acomodat, especialment al Palace...

Sigui com sigui Josep Antoni Duran i Lleida ha estat i és, encara, un dels polítics més influents de la política catalana, fins i tot durant anys el polític català més ben valorat a les enquestes, erigint-se com ningú com el contrapunt moderat de CiU...

Però del procés sobiranista no se s'escapa ningú, tampoc Duran i Lleida! El procés sobiranista ha desacomplexat Convergència i ha sotmès a Unió a un intens (i fratricida?) debat intern.

Al "cerillo", com li diu el president Mas del Polònia, el procés sobiranista l'ha encès i sembla que com més avança el procés, més es consumeix Duran i Lleida políticament!

Duran i Lleida no és independentista, és un ferm defensor de la tercera via, de la seva tercera via, i no sembla tenir massa ganes de ser-ho; més que empènyer el procés hom té la sensació que a vegades ha volgut clavar-li el fre de mà!

La seva posició condiciona la coalició, doncs Convergència va fent el seu propi procés de mutació clarament independentista, però sobretot condiciona la pròpia posició del seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, cada cada vegada més amb més militants alineats (i alienats?) amb el procés sobiranista en general i el full de ruta del president Mas en particular!

Duran ha guanyat la consulta interna d'Unió pels pèls, sí pels poc que té, però guanyada al cap i a la fi! Però és una victòria tan ajustada que més que resoldre el problema el torna a situar al bell mig del debat polític d'una Unió que Duran i Lleida ja ni controla, ni governa amb mà de ferro.

El procés sobiranista obliga a posicionar-se i tard o d'hora els partits han de prendre part, deixar les ambigüitats i mullar-se. Salvant les distàncies, també les ideològiques, al PSC el procés també l'ha obligat a posicionar-se i la posició oficial del partit ha generat divisió interna i escissions.

Com al seu dia van intentar els "sectors sobiranistes" del PSC, ara el sector sobiranista d'Unió es sent legitimat per canviar el partit des de dins; els del PSC no se'n van sortir i van abandonar majoritàriament la militància; caldrà veure la capacitat de força del sector sobiranista d'Unió i la de resistència de Duran i Lleida...

I per si no fos poc, Convergència Democràtica de Catalunya llança un ultimàtum a Unió demanant-li que es defineixi clarament a favor del procés d'independència... o no! El 27S s'apropa i el primer escull de "la llista del president" és aclarir si la Unió de Duran i Lleida rema a favor o en contra del procés...

Serà aquest procés intern d'Unió la darrera combustió política de Duran i Lleida? Abans de respondre només recordar com he començat: Duran i Lleida lidera i comanda Unió des de fa més de 30 anys.

Duran sembla tenir més vides que un gat, però fins i tot als gats al final també se'ls hi acaben les vides!

Corrandes d'exili... interior!

Què farem avui sense la família Pujol Ferrusola compareixent al Parlament de Catalunya?...

Avui el Canal 3/24 tornarà als nivell d'audiència habituals, Catalunya Informació seguirà amb la programació prevista i els columnistes i opinadors varis pescaran, de l'actualitat, altres temes per omplir les seves columnes d'opinió...

Però pel que fa a aquesta comissió parlamentària res ha estat en va ni res està perdut, per més que hi hagi qui digui que aquesta comissió d'investigació del frau, l'evasió fiscal i la corrupció del Parlament de Catalunya de poc serveix i servirà. A Artur Mas li va ser útil...

Penso que Televisió de Catalunya hauria de recuperar totes les retransmissions de la família Pujol Ferrusola a la comissió d'investigació del frau, l'evasió fiscal i la corrupció del Parlament de Catalunya i preparar un pack de DVD com si d'una sèrie de televisió es tractés, dividida per temporades (dies de compareixença) i capítols (cada compareixença).

El material, sense necessitat d'editar-lo, esdevindria l'epíleg necessari d'una etapa que, amb llums i ombres (ara hem vist que amb moltes més ombres de les que pensàvem i veiem), d'una o altra manera volem tancar i deixar enrere.

I no em refereixo només a la manera de fer diners, de dinamitzar l'economia de la família Pujol Ferrusola, també de la manera de fer política dels grups parlamentaris...

Aquestes compareixences ens exigeixen un exili interior per deixar enrere la Catalunya vella, entonant, si cal parafrasejant per a ser més exactes, les corrandes d'exili de Pere Quart:

En ma terra del Parlament
nou Pujols fan compareixença,
els silencis bosc espès,
cinc paraules massa merda.
Com el Parlament no hi ha res!

Diuen, diuen diuen que per moments Catalunya és un poema!

Diuen, diuen, diuen...

 

Jordi Pujol Ferrusola durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya

Diuen, diuen, diuen...
Diuen que si en comptes del Parlament de Catalunya Jordi Pujol Ferrusola hagués comparegut en una plaça de braus hauria sortit triomfant sobre les espatlles dels mateixos parlamentaris a qui va torejar, enduent-se com a botí cua i orelles del mans brau amb qui va pugnar.

La seva compareixença a la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya ha elevat Jordi Pujol Ferrusola a la categoria de JPF, inicials que, com les de JFK i salvant les distàncies, bé mereixerien un biopic!

Com un hàbil "triler" JPF va amagar la boleta durant la seva llarga compareixença i va mantenir l'audiència parlamentària, radiofònica i televisiva entretinguda parlant dels seus contactes i amistats, els seus negocis, la seva col·lecció de cotxes! i la gravació, no editada, de La Camarga!

Diuen, diuen, diuen...
Diuen que els qui van fer de portaveus dels grups parlamentaris, i per extensió els parlamentaris que representen, van quedar retratats durant la compareixença de la família Pujol Ferrusola, pare, fill i esperit sant, no per aquest ordre!

Jordi Pujol i Marta Ferrusola van saber callar al principi i parlar poc després... JPF va saber fer de les paraules silenci... Certament els parlamentaris van mostrar poca cintura, massa encotillats al guió que havien previst i que a la seva manera i amb el seu particular estil el clan Pujol Ferrusola va desmuntar... Martell es va guanyar els honoraris!

Diuen, diuen, diuen...
Diuen que, procés a banda, sort d'aquesta Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya!

Aquesta comissió d'investigació no sé si esclarirà tot el que té per objectiu esclarir, però de moment ens té a tots, parlamentaris, opinió pública i publicada i a nosaltres, ben entretinguts!

Després del nou 9N semblava que ara, precisament ara, hauríem d'estar en plena campanya o per-campanya electoral de les eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari al Parlament de Catalunya. Però finalment el President Mas va preferir allargar el seu mandat, diuen que per guanyar temps per reinventar el seu partit (CDC) i refer-se electoralment (les enquestes li van a favor).

Mentre no arriben les municipals (falsa primera volta de l'anunciat, que no convocat 27S) aquesta comissió ens manté distrets, sobretot ara que sembla que ens hem cansat, de moment, de refer  fulls de ruta!

Diuen, diuen diuen... 

S'aixeca el teló...

El president Mas durant la seva compareixença. Foto: Parlament de Catalunya

S'aixeca el teló i apareix Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, compareixent a la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya.

Al seu voltant i davant seu el president de la comissió i els portaveus dels grups parlamentaris amb la lliçó apresa i, com el propi Artur Mas, amb el discurs preparat, ells farcit de preguntes, ell de respostes.

Política és pedagogia i fins i tot a vegades és art, però de la mateixa manera que no tot el cinema és art, no tola la política és pedagogia i, encara menys, art! Hi ha pel·lícules que són pur espectacle, mer entreteniment, com alguns passatges de la política, també la catalana!

La compareixença del president Mas a la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya, retransmesa en viu i en directe, podia veure's tranquil·lament assegut al sofà, sota la manta i amb un vol de crispetes (o un pot de gelat pels depressius) per fer-ho tot plegat més digerible i entretingut.

I entre crispeta i crispeta podem anar repartint premis cinematogràfics: millor actor i actriu protagonista, millor guió original, millor guió adaptat, millor vestuari, millor actor i actriu secundari, millor banda sonora, millor direcció, millor interpretació de parla no catalana...

Hi ha moments de la política que són sobretot gesticulació i ahir en va ser un: posada en escena, guions preparats i actors i actrius apunt per mostrar geni i figura. Res de nou, res que no sabem, res que no ens hàgim buscat! Res de nou tampoc en l'esclariment dels fets que la compareixença volia esclarir... Però això també ho sabíem!

S'abaixa el teló; nom de la pel·lícula: "Catalan Movie".
Del número de la saga ja ni me'n recordo, però jo, com vosaltres, sé que... continuarà!

Eixos diferencials

Dos són els eixos que han mogut la política catalana i l'espanyola, l'eix social, el clàssic dreta - esquerra i l'eix nacional.

Anys enrere la política espanyola i catalana discorrien preferentment pel primer eix, però d'un temps ençà l'eix nacional ha guanyat protagonisme tant a la política espanyola com a la catalana.

Fa anys que el Partit Popular ret dia sí dia també al PSOE a un duel per a comprovar qui és més espanyol, més exclusivament espanyol, minimitzant la diversitat nacional d'Espanya; possiblement el primer punt àlgid d'aquesta competició va ser durant el debat polític de la reforma de l'Estatut de Catalunya, amb el Partit Popular muntant taules per a recollir signatures contra l'Estatut i n'hem pogut veure una nova mostra amb tot el procés sobiranista i el recent 9N.

A Catalunya l'eix nacional ha guanyat força, també a partir de la frustrada reforma de l'Estatut de Catalunya, esdevenint, la qüestió nacional, el principal tema de l'agenda política catalana. Aquí, d'una altra manera, també hi ha hagut una mena de duel a vàries bandes per a demostrar qui és més català o defenestrar el qui no ho és, o no ho sembla...

S'esforça ara el PSOE, davant la irrupció de Podemos, per seguir essent percebut com l'alternativa al PP, com el rival del PP, però als ulls de molts, que no de tots, les diferències entre PP i PSOE són menys de les que realment hi ha. Tan preocupat i ocupat per semblar tan espanyol com el PP, o com a mínim no menys espanyol, el PSOE sembla haver descuidat l'element que realment el diferencia del PP: que és un partit de centre esquerra!

I és precisament per l'esquerra per on Podemos sembla que avançarà el PSOE, i de ser així, aquest serà el drama del PSOE: haver caigut al parany nacionalista del PP i veure's avançat per l'esquerra per Podemos!

A Catalunya l'eix nacional segueix fent rodar la política i marca les agendes, però l'eix social, l'eix dreta - esquerra seguirà fent forat amb la CUP, que ara ja marca més distàncies amb el sobiranisme de l'inestable binomi CDC - ERC, però també per la irrupció de Podemos, que defuig el debat nacional per centrar-se en el social, conscient que és precisament aquí on pot fer i farà forat!

A Catalunya hi ha qui fa temps que fa esforços per fer convergir els eixos nacional i social en un sol eix, en l'eix del sobiranisme, del dret a decidir, de la independència... De moment, però, un dels partits que empeny el procés sobiranista s'esforça més per mirar (i tirar) endavant que no per mirar enrere, doncs són massa les causes pels pecats que presumptament hagi pogut cometre, o han comès presumptament alguns dels seus membres, que els persegueixen...

Podemos sembla haver sabut decantar la política espanyola vers l'eix social; caldrà veure si també sap fer decantar la política catalana vers aquest eix, desactivant la força que aquí té, avui per avui, l'eix nacional.

Enquestes al marge, serà en les eleccions quan podrem veure si els eixos social i nacional són o no eixos diferencials!

Això és Can Pixa!

Diuen que dies enrere, en una reunió entre els partits i entitats sobiranistes, Carme Forcadell va dir "això és Can Pixa!" És aquesta una més de les moltes filtracions, sempre interessades, amb la que es nodreix el debat polític sobiranista.

"Això és Can Pixa!" és una expressió col·loquial que té en la seva forma més formal i políticament correcte l'expressió "això és un desgavell!", frase que, si bé sembla dir el mateix, no té la mateixa força; si les pronuncieu amb veu alta en podreu percebre les diferències.

Parafrasejant Bill Clinton hom podria recordar-li a Carme Forcadell que "és la política estúpida!", doncs és evident que, malgrat tots els esforços que fan per mantenir la unitat en un fràgil equilibri, els partits polítics tendeixen a tancar files quan s'albiren eleccions a l'horitzó; no en va estem ja en plena precampanya multi-electoral!

És possible que Carme Forcadell va acabar d'entendre l'altre dia el que tan li va costar el dia que Oriol Junqueras va fer la seva conferència, posterior a la del president Mas, en la que Junqueras no va abraçar, precisament la proposta de Mas, més aviat s'hi va posar d'esquenes... L'"això és Can Pixa" de l'altre dia pot explicar l'airada discussió televisada que el vespre de la conferència de Junqueras Carme Forcadell va mantenir amb Marta Rovira.

"Això és Can Pixa!" i possiblement Carme Forcadell té raó, doncs estem en temps de canvis, de transformació i per moments la política catalana, a la seva manera també l'espanyola, sembla viure en un constant desgavell amb partits amb crisis internes, escissions, noves aliances i noves sigles que volen esborra-ne d'altres del mapa polític!

Aquesta expressió popular té diverses variants més extenses, com "això és Can Pixa Pedret" (singularment gironina) o en aquest cas la més encertada "això és Can Pixa i rellisca!"

Veurem qui és el primer que, en tot aquest aquest desgavell polític, rellisca i cau de culs! El PSC sembla tenir tots els números, però també en política, com a la cançó Pedro Navaja, "la vida te da sospresas, sopresas te da la vida..."

"Això és Can Pixa!", estem avisats, no sigui que ens enganxin amb els pixats al ventre!

#27S, WIN - win?

Si el president Mas el dia de la seva conferència post nou 9N hagués anunciat eleccions anticipades per a principis de la tardor ben segur que la majoria d'independentistes, també molts del seu partit, com al seu dia amb en Xènius, l'haguessin defenestrat... o quelcom semblant!

Aleshores el clamor era "eleccions ja", un clam que la pròpia ANC ha mantingut fins ben bé a les portes de l'acord; per "eleccions ja" s'entenia eleccions anticipades abans de les municipals, entre finals d'hivern i principis de la primavera.

Però després d'un Nadal amb una treva tensa i d'un inici d'any amb una negociació entre el president Mas i Oriol Junqueras farcida d'hostilitats, declaracions, acusacions més o menys velades i filtracions l'acord sona ara, per molts dels qui haguessin defenestrat el predsient Mas, a música celestial.

Fa fotografia de l'acord evidencia un fet ja previsible: a les fotos d'acord per data d'eleccions (ara no hi ha pregunta) cada vegada hi ha menys partits; cal recordar que la foto de l'acord per la data i pregunta pel 9N eren molts, però la foto de la nit del 9N només va ser per un: el president Mas. naturalment també espera ser ell qui acapari, el 28 de setembre, les portades dels diaris!

Que el preisdent Mas i Oriol Junqueras s'hagin posat d'acord deu ser la única bona notícia per quasi tots els independentistes i és evident que podem fer servir allò del "win - win", però la meva percepció, avui, és que si bé ambdós guanyen, un guanya més que l'altre.

El WIN amb majúscules és pel president Mas, que sobretot guanya temps i estabilitat parlamentària, no tan per a governar, sinó per a seguir reforçant el seu rol de president i per a reforçar (refundar?), també, el seu partit i, qui sap, la seva coalició amb Unió. Reforçat pel 9N el president podrà seguir liderant el procés i marcant el "tempo", com ha anat fent aquests darrers mesos; té la paella del govern pel mànec i això sempre és un avantatge. D'altra banda CDC, també CiU, podran afrontar les eleccions municipals amb el Artur Mas com a president, i aixó sempre és un afegit.

El win amb minúscules és per Oriol Junqueras, que naturalment guanya en el fet d'haver concretat una data dins d'aquest any, el 27S, però segurament allunyada de la data que ell volia, abans de les eleccions municipals. Des de la seva conferència Oriol Junqueras i ERC han estat la principal diana dels independentistes "pro Mas", que els han presentat com el principal escull per a l'acord; des del nou 9N sembla que han perdut un xic de terreny en el camp independentista, en favor del president Mas. D'altra banda la reafirmació de l'acord de legislatura pot tornar a situar a ERC com un partit cada vegada més dòcil (malgrat les hostilitats i desconfiances recents) amb el govern de CiU, fent el paper d'acompanyant de les seves polítiques; caldrà veure fins a quin punt aquests mesos ERC pot marcar l'agenda política del govern.

Comentari a banda mereixen les entitats sobiranistes de la societat civil, especialment l'ANC; l'ANC, tal vegada per la seva naturalesa, i pel principi de realitat (qui acaba decidint són els partits) ha hagut de canviar i actualitzar tantes vegades el seu full de ruta que al final potser li resulta més efectiu fer-se seu el del president Mas... La seva sort, però, és que ara podrà centrar-se i fer allò que tan bé fa i sap fer: organitzar quelcom per l'11 de setembre!

Comptat i debatut, avui qui guanya és el president Mas, però això és com el sorteig de la Lliga de Campions després de la primera fase, en què es defineixen unes eliminatòries a mesos vista; tots els entrenadors diuen, amb bon criteri, que caldrà veure, quan hi arribin, en quin  estat de forma i de joc estan aleshores; el mateix passa ara i passarà amb el 27S, doncs 8 mesos amb les municipals pel mig donen per molt!

Els independents del president

Quan algú va dir "ningú va dir que seria fàcil" no sé si pensava en tot el que aquests dies estem vivint i veient políticament a Catalunya, especialment la retransmissió minut a minut d'aquest presumpte acord, forjat a base de filtracions, declaracions, contradeclaracions, contra-filtracions i sms, entre el president Mas i Oriol Junqueras. Tenyida per la independència i vestida amb l'estelada el que estem vivint i veient aquests dies és la pugna entre Mas i Junqueras pel poder del país, o les seves engrunes...

Després de setmanes atrapats en la discussió de les llistes, que si unitària de país o paraigües, aquests darrers dies la discussió ha evolucionat cap a la composició que han de tenir, esent el nucli del debat els independents, el nou Sant Greal de la independència!

D'independents a les llistes electorals n'hi ha hagut tota la vida i, diria, en tots els colors! L'independent és un membre d'una llista electoral que no milita en el partit pel qual es presenta, però s'entén que, com a mínim, hi simpatitza!

És per això que no acabo d'entendre aquesta mena de llei no escrita que, sembla, ha de ser i serà condició necessària per assolir l'acord que ha de permetre anticipar les eleccions catalanes: que sigui a la llista que faci el president Mas, i no a la d'ERC, on hi hagi els independents, entenent per independents, en aquest cas, persones destacades (?) de la societat civil i sobretot membres de l'ANC i Òmnium Cultural.

La independència d'un independent ho és vers els partit pel amb es presenta, doncs d'entrada no hi té un lligam formalment establert, com sí els militants, subjectes a reglaments i estatuts, però quan esdevenen càrrecs electes d'aquell partit sí que, d'una o altra manera, hi estan vinculats en aspectes que alguns partits regulen dins els seus grups parlamentaris com la disciplina de vot.

A més els independents no són neutrals, tenen ideologia i, com la resta de mortals, fílies i fòbies polítiques.

És per tot això que em sembla que aquests dies uns i altres no han fet més que marejar la perdiu, especialment el president Mas, CDC o qui sigui qui tingui al darrera, o al davant, el President. Ell vol els independents? Doncs que el triï i els que vulguin, que vagin amb ell, com aniran els qui voldran amb ERC, amb el PSC o amb ICV...

Entenc que el president Mas no vulgui avançar les eleccions per perdre-les i que ell, CDC o qui sigui que tingui al darrere, o al davant, facin tot i més per guanyar les eleccions abans de convocar-les; però sempre hi ha el risc, com ja li a passar al 2012, que no surtin com un espera...

Si el president Mas no vol assumir el risc de perdre les eleccions, doncs que no les avanci, que això sí pot decidir-ho ell; però si les convoca que deixi que cada partit faci la seva millor llista possible, i que es preocupi i ocupi ell només de la seva!

En el fons, tota aquesta qüestió dels independents, com setmanes enrere el tema del pressupost 2015 i la paga extra dels funcionaris és una mostra més que estem en plena precampanya, tal vegada ja de forma permanent i continuada durant quasi tot el 2015!

Quin any, amb els pocs dies que portem de moment és més esgotador que apassionant!