La Diada de tothom

Si l'eslògan, la marca d'identitat del govern del president Illa és "el Govern de tothom", no és d'estranyar que, per extensió, l'esperit de la celebració institucional de la Diada nacional de Catalunya d'enguany també pretengui ser-ho. 

Això d'"El Govern de tothom" forma part, inevitablement en els nostres dies i com han fet i fan molts altres governs, de l'estratègia comunicativa del govern de generar una marca, conceptual i gràfica, que aporti caràcter i personalitat a l'acció de govern, més enllà de la mateixa acció de govern.

Així és com es defineix aquesta marca al manual de comunicació del govern:

"El Govern de tothom és el missatge que ha d’identificar la comunicació de l'acció del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu de transmetre a la ciutadania la voluntat de governar per a tothom, és a dir, on tothom s'hi senti representat, independentment del territori, la generació, la ideologia, etc.
Perquè quan parlem de tothom parlem d’una Catalunya de totes i tots. Parlem d'un govern de tothom."

Que les coses siguin de tothom, a priori, està molt bé, tot i que ja sabem que en algunes ocasions, allò que és de tothom no és de ningú, i és aleshores quan ningú se'n fa responsable... No és el que passa amb la celebració de la Diada, que més que ser de tothom, més aviat cadascú té la seva, de celebració i, per tant, de Diada.

Cada vegada ens queden més lluny aquelles celebracions unitàries, i no només dels de finals dels anys setanta, si no les de fa una dècada, que a banda de ser més unitàries, també eren més multitudinàries. Aquests darrers anys a la Diada li ha passat, si fa o no fa, com al procés, que s'ha trossejat, confrontat i dispersat, i més enllà de bones paraules i poques intencions, cada partit, cada organització va a la seva i fa la seva.

Possiblement, com la llei del pèndol, aquest procés de dispersió - concentració forma part del procés, i avui en dia encara no hem arribat, ni de bon tros, al punt final de la dispersió. Al capdavall, la Diada de tothom és només un desig, un miratge, també als ulls del mateix independentisme, en el que la independència potser tant voler ser de tothom, no ha acabat essent de ningú...

En tot cas, sembla clar que qui també la reclama, la Diada, és el president Illa i el seu govern, la reclama per fer-la de tothom, també dels no independentistes que aquests darrers anys se n'havien allunyat...

Bloodless. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, sí, una altra cançó del músic Andrew Bird que ens transporta, curiosament, a la Catalunya de 1936, just abans que esclatés la Guerra Civil, ahir va fer 89 anys.

La cançó és una crítica a les tensions polítiques i socials dels nostres dies, que ens aboquen a una "guerra incívica, de moment sense sang", com el 1936 a Catalunya, escrivia Bird el 2018, tot i que avui ja sabem que les guerres dels nostres dies estan ben tacades de sang...

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o quan se'ns crema el país!

Bàrbara de Nicomèdia és una santa que, segons la llegenda, va ser martiritzada i, finalment, decapitada pel seu pare per haver-se fet cristiana, i just després de matar-la, un llamp el va fulminar. És per això que se la considera protectora contra les tempestes i patrona dels que treballen amb foc i explosius, dels oficis relacionats amb la mineria, l'artilleria, etc.

L'expressió "només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona" ve d'aquí i vol dir que només ens preocupem dels perills quan ja els tenim a sobre, quan ja són inevitables i els mals, possiblement, irremeiables, en comptes prevenir-los amb temps...

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o quan se'ns crema el país!, quan les flames avancen descontrolades, com amb l'incendi del Baix Ebre, quan el fum ho cobreix tot, quan s'evacuen, o es confinen, pobles sencers. 

I és aleshores quan, lamentablement, recordem el que caldria haver fet (i que potser no s'ha fet del tot...): netejar (treballar) el bosc, un bosc que creix i que com més creix menys es treballa (s'explota), i a aquest factor només cal sumar-hi un episodi de pluges torrencials (primer) i un episodi de sequera (després) per desfermar les flames, atiades pel vent.

Un estiu més acumulem les imatges d'efectius desbordats, hectàrees calcinades, gent, desolada, confinada o desplaçada, natura ferida. Si només actuem i invoquem Santa Bàrbara quan trona, o quan tot crema, seguirem apagant focs que es podrien haver evitat.

El Premi CRIT va ser contra Mazón!

Reconec que assistir a la gala del lliurament dels primers Premis CRIT va ser, per a mi, tota una revelació. Una revelació múltiple!

Per començar, va ser revelador, per a mi, fer més tangible el que ja intuïa: que és impressionant la gran quantitat de generadors de continguts que parlen de (quasi) totes les temàtiques a les xarxes socials, i de la gran quantitat que ho fan, també, en català. La immensa majoria d'aquests continguts i, sobretot, de generadors de continguts, són absolutament desconeguts per a mi, que és evident que (no només generacionalment) he quedat, sinó desfasat, en fora de joc. És com si la vida ja es jugués en una pantalla en què no hi he passat, jo la visc unes quantes pantalles enrere...

També va ser revelador confirmar un fet que ja vam veure amb els efectes tràgics i devastadors de la Dana de València: que al País Valencià es parla, i es defensa, el (català) valencià molt més del que ens imaginàvem o, si més no, jo m'imaginava. Ho vam veure al llarg de totes les cròniques informatives dels mitjans catalans, en les que la majoria de les declaracions de persones afectades, voluntàries i fins i tot de responsables polítics (inclosos del PP) es feien en valencià. El mateix referèndum sobre l'ús de les llengües a l'escola valenciana va ser prou revelador. També als Premis CRIT, amb una pila nominacions valencianes (també algunes nominacions de les illes, tot i que diria que cap de la discutida Catalunya Nord).

I la tercera revelació que vaig tenir és que, potser inevitablement, si un crit es va sentir alt i fort al llarg de la gala, més que el de la mateixa reivindicació dels i les generadores de continguts en català, va ser el de "Mazón dimissió!" Es va sentir molt, quantitativament, pel nombre de premiats i premiades del País Valencià, i qualitativament pels indiscutibles mèrits del president valencià per la seva desastrosa gestió de la Dana de València i per la seva política lingüística, com el del govern de les illes, d'arraconar aniquilar el català.

Més enllà de les (necessàries) reivindicacions polítiques, cosa que també esperaríem d'altres premis de caràcter cultural (de cinema, de música, etc.), caldrà veure si la convocatòria i ressò d'aquests premis representen un impuls per aquest sector (el de la generació de continguts) fins al punt que pugui esdevenir una indústria, fins i tot una acadèmia, com són i tenen altres manifestacions culturals.

I un altre tema és si, en el meu cas particular, decideixo fer l'intent de passa pantalla, fer força improbable, tot i que no impossible...

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso

Isabel Díaz Ayuso, l'ínclita presidenta de la Comunitat de Madrid, continua essent un vers lliure. Un vers, naturalment, que només admet ser recitat en castellà.

El darrer, i esperpèntic, episodi de la seva particular croada, no només contra Pedro Sánchez, també contra tot allò que soni mínimament català, va ser l'espectacle de marxar, en plena conferència de presidents autonòmics, en sentir parlar alguna llengua que no fos castellà per part d'algun altre president, tal com havia anunciat que faria. El gest no només li ha donat la notorietat i quota mediàtica que buscava, també l'ha seguit posicionant, cada vegada més, a l'ala més dretana del Partit Popular, confonent-se per moments, especialment en les seves declaracions posteriors, amb l'extrema dreta.

De les seves paraules, del to amb què les va pronunciar, es desprèn un odi resclosit cap a les llengües cooficials d'Espanya que put a franquisme i que, com la colònia que vol tapar la pudor de suor, intenta dissimular enarborant la bandera de la llibertat.

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso, el gallec, l'euskera i el català, només haurien de servir com a nota folklòrica d'una Espanya pluriuninacional, amb una clara voluntat de portar-les a l'extinció.

Davant el seu gest, possiblement més simbòlic que efectiu, s'ha de destacar, i alhora valorar, el respecte (com a mínim institucional) de la resta de presidents del Partit Popular presents a la conferència, que traductor en mà van mantenir-s'hi en tot moment a la trobada, sense renunciar a les seves discrepàncies.

Diuen les males llengües, que no sé si alhora són les més ben informades, que a banda de rebentar la conferència de presidents, Isabel Díaz Ayuso també va rebentar l'estratègia d'oposició del seu propi partit en aquesta trobada, enviant un nou torpede a la línia de flotació d'Alberto Núñez Feijóo.

Tal com diu l'expressió castellana, Isabel Díaz Ayuso "no deja títere con cabeza"...

Els frescos de Sixena

Sembla prou evident que el cas dels frescos del monestir de Sixena no és tant una qüestió de patrimoni cultural com una qüestió política, de batalla política. La lluita aparentment gira entorn del patrimoni, però la veritable, i cada cop menys dissimulada, batalla és política.

Arribats a aquest punt, els frescos ja no són només les pintures de Sixena arrencades al seu dia per salvar-les d’un incendi i conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No. Els frescos són, sobretot, els responsables polítics del govern d’Aragó, que han decidit embolcallar-se amb l’excusa del patrimoni per tapar la batalla real del Partit Popular, una lluita molt més tèrbola: la del menyspreu sistemàtic a tot allò que faci olor de català.

Cal una bona dosi de cinisme, si no és ignorància, per reclamar amb urgència i escarafalls unes obres fràgils, gairebé impossibles de traslladar sense posar-les en perill, i fer-ho sense cap garantia tècnica real per a la seva conservació. I cal també una bona dosi d’incoherència per exigir només les peces conservades a Catalunya, mentre es guarda silenci sobre la dispersió d’altres obres del mateix monestir, escampades per museus d'altres ciutats espanyoles que, curiosament, no desperten cap "greuge històric".

L’obsessió, doncs, no és pel patrimoni, sinó per Catalunya. La reclamació dels frescos encaixa com un guant en aquesta estratègia de sumar victòries judicials i polítiques contra Catalunya a qualsevol preu, fins i tot al preu que les pintures acabin literalment esmicolades, fins i tot malmetent el patrimoni que diuen voler conservar. Però tant se val, per a la dreta i l’extrema dreta espanyola, contra Catalunya tot s’hi val.

El feminisme i les polítiques d'igualtat, en involució?

La confiança, ho sabem prou bé, costa molt de guanyar i poc de perdre; el mateix pot passar amb les polítiques d'igualtat, impulsades des de fa dècades pel moviment feminista. El risc que les polítiques d'igualtat retrocedeixin és plausible, no és una mera amenaça estèril, és una realitat en potència.

Les dades recents de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) en són una prova alarmant; aquestes dades mostren una tendència creixent entre els nois joves cap a ideologies de dreta i extrema dreta: 6 de cada 10 estan en contra del feminisme, una caiguda en picat de gairebé 20 punts respecte del sondeig de fa un any. 

És a dir, cada vegada hi ha més nois joves que mostren, d'una manera més o menys clara i explícita, el seu rebuig al feminisme i a les polítiques d'igualtat. Aquest augment de posicionaments contraris al feminisme i a les polítiques d'igualtat representen un risc real d'involució en els drets aconseguits fins ara, especialment a mesura que aquests joves s'incorporin al cens electoral i comencin a exercir el seu dret a vot i, encara pitjor, vagin guanyant posicions de representació i poder a les institucions, empreses, organitzacions, etc.

Aquest canvi de paradigma i marc ideològic es pot interpretar com un posicionament reaccionari a les transformacions socials i polítiques de les darreres dècades, que han posat en el centre del debat la igualtat de gènere i la diversitat. No sorprèn, i alhora també preocupa, que també siguin els homes més joves (el 38% dels homes menors de 25 anys) els que més rebutgen la immigració.

Que una part significativa (tot i que encara no majoritària) dels nois joves d'avui es mostri en contra de les polítiques que fomenten la igualtat, i per altres motius també les que fomenten l'acollida, pot ser la resposta (en part visceral) davant l'amenaça de la pèrdua del seu estatus i dels privilegis tradicionals que la societat (masclista i patriarcal) ens ha atorgat als homes. Aquesta tendència, lluny de ser marginal i  anecdòtica, pot tenir efectes profunds en les futures decisions polítiques.

A Europa, també en altres latituds, l'ascens de l'extrema dreta entre els joves homes tampoc és un fet aïllat i la seva progressiva incorporació al sufragi universal podria derivar (si no ho està fent, ja ara) en una deriva legislativa més restrictiva en matèria de drets de les dones, també dels col·lectius minoritzats, com ja està fent el president Trump als Estats Units. Això pot implicar des de la retallada de lleis d'igualtat fins a una regressió en les polítiques de prevenció de la violència de gènere, consolidant un retrocés que impactaria de manera directa en les generacions futures.

Davant aquest escenari, com combatre aquest impuls reaccionari de la dreta i l'extrema dreta? La sensibilització continua essent essencial, i cal seguir reforçant el discurs sobre els beneficis col·lectius de la igualtat de gènere i, alhora, combatre els relats que promouen la percepció del feminisme com una amenaça, especialment per als homes i nois joves. 

M'agradaria pensar que aquesta lluita no està perduda, que la involució de les polítiques d'igualtat és només un risc, no encara (i espero que mai) una realitat...

... i segueix sense parlar de tu...

"Només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu". Aquesta frase, una de les moltes cèlebres d'Oscar Wilde, ens ha arribat transfigurada en la també frase cèlebre "l'important és que es parli de tu, encara que sigui malament"; i una irònica evolució d'aquesta la va fer (el genial?) Salvador Dalí dient "l'important és que parlin de tu encara que sigui bé".

Darrerament, penso en aquesta frase cada vegada que veig a la televisió Toni Comín, un polític camaleònic que avui dia, a l'espera de poder exercir com a eurodiputat, és un dels sis candidats a presidir el Consell de la República. 

Sense qüestionar les seves llums, que sens dubte deu tenir i prou llargues, si més no per haver enlluernat diferents projectes polítics al llarg dels darrers vint anys (el PSC a través de Ciutadans pel Canvi, ERC i Junts), les seves ombres projecten dubtes sobre la gestió financera del Consell de la República, acusat de desviar donacions cap a despeses personals i, més recentment, una acusació d'un col·laborador d'assetjament sexual i psicològic.

Darrerament, hi ha més qui en parla malament que bé, de Toni Comín, i qui ha sortit a cara descoberta, de forma contundent i sense pèls a la llengua (fidel al seu estil) ha estat el músic Valtònyc, prou coneixedor del funcionament intern del Consell de la República i de la vida a Waterloo. 

Carles Puigdemont segueix, prudentment, en silenci en relació amb els darrers assumptes controvertits de Toni Comín, probablement perquè és el millor que pot fer: no parlar-ne gens, ni bé ni malament, fent bona la frase d'Oscar Wilde: "només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu".

Possiblement, quan més necessitaria Toni Comín un gest, una paraula, de qui l'ha estat aixoplugant els darrers anys, rep com a resposta a la seva delicada situació la seva indiferència, no parlant-te, si més no públicament, ni tan sols malament.

Ocupació, entre el dret i la indefensió

L'ocupació és un dels majors temors de qualsevol persona que tingui un habitatge; aquests dies em sembla que, qui més qui menys, tots ens hem solidaritzat amb la família que no només ha patit l'ocupació de casa seva, a Girona, sinó que ha vist, amb impotència, estupefacció, indignació i indefensió, havien de ser ells els "desallotjats"  de casa seva en benefici de les persones que l'havien ocupat, per indicació i recomanació de la policia. Veure per creure!

Les ocupacions gairebé sempre generen un debat tant intens com ple de contradiccions. 

Per una banda, tenim els propietaris, en aquest cas una família que veuen com casa seva, en plena tramitació per a fer-ne la rehabilitació, és ocupada impunement, fet que provoca una profunda impotència i una desesperada indefensió, ja que, com hem vist en aquest cas, sovint les eines jurídiques són lentes i insuficients per protegir de manera àgil i efectiva els propietaris, per protegir el seu dret a l'habitatge i, també en aquest cas, a la propietat privada. La incertesa sobre quan podran recuperar la seva propietat és, sens dubte, una preocupant font de frustració i angoixa, que pot derivar en una desconfiança general en el sistema...

Per altra banda, existeix una realitat social innegable: moltes persones es troben en situacions de vulnerabilitat extrema, sense accés a un habitatge digne. En aquest context, l'ocupació esdevé, per a algunes persones, l'única alternativa per garantir un sostre per a les seves famílies.; no sembla que sigui el cas, però, d'aquesta ocupació de Girona... Això posa de manifest la necessitat imperiosa de vetllar pel dret a l'habitatge com a dret fonamental, tal com recullen diverses normes i tractats internacionals, tal com recull, per exemple, la Constitució espanyola.

Així doncs, ens trobem davant d'un dilema moral i legal: com es pot garantir el dret a la propietat i, alhora, assegurar que ningú quedi sense un lloc on viure? Les mesures i solucions han de ser equitatives, buscant un equilibri entre la protecció dels drets dels propietaris i la necessitat de proporcionar habitatge a qui més ho necessita. És evident que l'ocupació no hauria de ser la solució, però també és evident que el sistema actual, en moltes ocasions, no ofereix alternatives realistes per a les persones en situació de precarietat i vulnerabilitat. Aquí, per descomptat, no cal comptar-hi les persones que tenen més cara que esquena...

El debat està servit, i és responsabilitat de tothom buscar vies de solució que permetin garantir tant el dret a la propietat com el dret a un habitatge digne, assegurant que ningú quedi desemparat, un equilibri que, com en el cas de Girona, es percep massa desequilibrat, ja que qui de moment ha quedat desemparada és la família propietària de la casa ocupada.

La cantarella dels primers nadons catalans de l'any

La Nayeli ha estat la primera catalana nascuda el 2025; completen la llista oficial dels primers nadons nascuts el 2025 a Catalunya, en les diferents demarcacions, en Derek, en Saúl, l’Erola, l'Hugo, la Siena i en Samuel. Un any més, coneguts els noms dels primers nadons catalans, hem sentit la cantarella de la substitució demogràfica i cultural de la immigració, atribuïda a la proliferació de noms no catalans (?) dels primers nadons nascuts a Catalunya.

Amb l'auge de l'extrema dreta i dels discursos d'odi contra les persones immigrades, aquesta cantarella es fa sentir més i té més acceptació, aquesta cantarella ressona més, tot i que no deixa de ser una mena de "cançó de l'enfadós".

Ja sabem, de fa anys, que aquesta circumstància (el fet que d'uns anys ençà el primer nadó no tingui un nom estrictament català) ve determinada per diferents factors, un dels quals, naturalment, el fenomen migratori, però cal afegir-hi altres factors socials i econòmics, prou ben explicats en diferents articles, com per exemple aquest darrer del diari digital Nació: "Per què el primer nadó de l'any acostuma a ser de família immigrant?"

La fotografia dels noms dels primers nadons catalans de l'any, doncs, ens dona una informació que pot resultar esbiaixada i que, en tot cas, no descriu cap més realitat que la dels primers naixements de l'any; extreure'n altres conclusions interessades és desdibuixar la realitat amb la voluntat de crear un marc mental amb unes intencions molt concretes, i gens lloables.

Ja sabem que fa temps que de Joans, Joseps i ases no n'hi ha a totes les cases; bé, d'ases sí, que n'hi segueix havent, a totes les cases... El cas és que l'increment de població de Catalunya s'ha produït, aquests darrers anys, més pel factor migratori que per natalitat, i aquesta és una qüestió que previsiblement se seguirà produint els anys vinents.

Així doncs, no sé per què ens estranyem i, sobretot, alarmem, pel fet que els noms dels primers nadons nascuts a Catalunya no siguin noms estrictament catalans; i encara entenc menys que donem per fet que l'origen del nom pressuposi que aquests nadons (no els seus noms) no siguin catalans, amb tota la càrrega ideològica que hi ha en aquesta pesada i enfadosa cantarella...

El batxillerat del Xifra, tocat i... enfonsat?

El que insinuava fa escassament quinze dies, en l'article "AMPA Xifra, final d'etapa", malauradament s'està confirmant: "Els vents que arriben del departament d'Educació, ja vestit amb el nou govern, podrien confirmar aquella llei que diu que si una cosa va malament, encara podria anar pitjor."

Anem per parts i desgranem, breument, la llei i la qüestió.

Si una cosa va malament...
L'extinció de l'ESO de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, situat al barri de Pont Major de Girona, és ja un fet consumat i dolorosament assumit per l'institut i les famílies, i semblava ser el punt final d'uns anys de maltractament institucional, despullant de diversitat els estudis d'ESO i abocant-los a uns nivells de segregació a través de falses promeses i xutades de pilota endavant. 

Al capdavall, la impressió és que la covardia política ha guanyat a valentia, i per Educació era millor deixar morir d'inanició els estudis d'ESO del Xifra, que no fer-hi una posta per mantenir-los lluitant contra la segregació. Quan la valentia política exigia desplaçar alumnat del centre de Girona (suposadament benestant) cap a la perifèria, la covardia s'ha replicat, novament, desplaçant l'alumnat de la perifèria (suposadament pobre, segregat) cap al centre.

... Encara podria anar pitjor!
Assumida la pèrdua de l'ESO, i encara fent-ne el dol, l'institut i les famílies afrontàvem amb incertesa la transició de l'institut cap a un centre de formació professional integrada, per esdevenir una referència dels estudis postobligatoris, amb la formació professional i mantenint i potenciant encara més els estudis de batxillerat, desplegant el que s'anomenen batxillerats professionalitzadors.

Aquest escenari permetria no només que l'alumnat que encara fa ESO pogués seguir amb els estudis de batxillerat a l'institut, també garantia que aquests els estudis de batxillerat tinguessin continuïtat, i amb aquest escenari treballava, des d'aleshores, l'equip directiu i tot l'institut, en la reformulació del projecte de centre.

Doncs no, ara aquest escenari corre el risc de saltar pels aires, per la voluntat d'Educació d'extingir (d'extirpar), juntament amb l'ESO, els estudis de batxillerat del Xifra, de manera que els alumnes que aquest curs fan 1r de batxillerat puguin fer 2n el curs vinent, però que els que fan 4t d'ESO ja no puguin fer 1r de batxillerat al Xifra, i hagin d'anar a un altre institut.

En altres paraules i perquè s'entengui més clarament, el curs 2025/26 seria el darrer amb els estudis d'ESO i de BAT al Xifra.

Davant aquest escenari, l'equip docent i les famílies s'han mostrat contràries (i contrariades) per la voluntat d'Educació, exigint no només la continuïtat dels estudis de batxillerat per a l'alumnat que encara fa ESO a l'institut, també de cara al futur, desplegant el projecte que el mateix departament d'Educació havia animat a fer i presentar, projecte d'estudis postobligatoris que incloïa també els estudis de batxillerat.

El batxillerat del Xifra està tocat; les famílies i l'equip docent ja han començat a defensar, amb dents i ungles, la continuïtat dels estudis de batxillerat; en aquesta lluita també s'hi suma, per descomptat, el barri de Pont Major a través de la seva Associació de Veïns i Veïnes, pel risc que representa anar perdent estudis al barri, com qui perd llençols a cada bugada: primer l'ESO, ara el BAT? I demà què seran, els estudis d'infantil i primària?

El batxillerat del Xifra està tocat, enfonsar-lo seria una greu irresponsabilitat.

Deixar-lo publicar, o no...

La setmana passada es va conèixer la sentència del primer judici contra el periodista Saül Gordillo, acusat d'agressió sexual; va ser condemnatòria i haurà de complir un any de preó i dos de llibertat vigilada. La sentència encara no és ferma i Saül Gordillo la recorrerà.

El seu vessant públic, com a director de Catalunya Ràdio (2016 - 2022) entre altres responsabilitats dins el món del periodisme, inevitablement ha donat una major volada mediàtica al cas, i la seva acusació i condemna també ha sacsejat algunes redaccions, com la del diari El Punt Avui, de la que ell n'havia format part, i n'era, de fet n'és encara, col·laborador. 

La setmana passada diferents publicacions del diari ens van mostrar part d'aquesta sacsejada, tot i que només en vam veure i llegir la punta de l'iceberg. 

Tot va començar, coneguda la sentència condemnatòria, amb "El voraviu" "Què faràs amb en Saül?", del director i propietari del diari, Joan Vall Clara, pregunta que ell mateix es responia: 

(...)"La resposta és no faré res. Insinuen que no hauria d'escriure al diari. Insinuen que no hauria d’escriure al diari. Insinuen que li he de retirar el dret al treball i a guanyar-se la vida amb dignitat. Però no ho faré. Soc aquí per evitar tot tipus d’abusos. Treure-li la feina ho seria. Si la condemna es fa ferma, l’haurà de complir, es redimirà a través de la pena i tindrà dret a una segona oportunitat, com tot ciutadà. No hi ha res més. Què faré amb en Saül? No faré res."

L'endemà la plantilla del diari El Punt Avui publicava un comunicat al diari, que entre altres coses, deia això:

"La plantilla d’El Punt Avui vol expressar el seu desacord amb el manteniment de Saül Gordillo com a col·laborador del diari després que hagi estat condemnat, en primera instància, per un delicte d’agressió sexual. (,,,) Davant la negativa del director a prendre cap mesura, la plantilla ha avalat aquest text perquè lectors i l’opinió pública sàpiguen que Gordillo publica en aquest diari malgrat el rebuig del personal."

El director, s'explicava així a "El voraviu" del mateix dia ("Linxament i mort civil"):

"Els treballadors del diari no avalen la decisió de mantenir Saül Gordillo com a col·laborador. (...) La decisió l’he de prendre jo. No em ve de nou. Fa anys que contracto i acomiado. (...) Fins ara havien sigut partits, els que m’havien demanat el cap d’algun periodista. Ara m’ho demanen 51 companys i em fot molt quan he de dir que no als companys. Però atendre’ls és condemnar en Saül a la mort civil, i no ho faré. (...) Qui vulgui continuar amb el linxament no tindrà la mort civil que busca. Aquest no és país de lapidacions."

I el tema encara va cuejar més dos dies després; arran d'unes pintades aparegudes a la façana del diari i reivindicades per "Arran", acusant Vall Clara d'encobridor, el director del diari  a "Ara soc encobridor" va escriure "Fa anys que practico la política laboral de la segona oportunitat, i amb èxit".

Trobo molt interessant tota aquesta cascada d'articles, i més interessant és tot el que hi ha dessota, tot el contingut ideològic, emocional i personal que no veiem, però sí que intuïm, en el posicionament d'un fet aparentment col·lateral: ha de seguir publicant al diari un col·laborador condemnat per agressió sexual?

Jo quan intento respondre, tinc contradiccions internes que fan que la meva resposta no es pugui limitar ni a un simple sí, ni a un simple no... I en tot cas, la pregunta, i aquesta polèmica, me'n desperta una altra: quan comença la reinserció d'una persona condemnada?

La decisió dels "kiwis"

Crec que el més interessant que he vist i sentit a la televisió de la Copa Amèrica de vela han estat les declaracions a TV3 dels neozelandesos Phillip i Leslie:

Phillip, seguidor de l'equip de Nova Zelanda: "Crec que aquesta és una bona ubicació, per tots els diners que s'hi destinen. Per això crec que és millor aquí que a Nova Zelanda."

Leslie, seguidora de l'equip de Nova Zelanda: "Nova Zelanda té un pressupost ajustat i l'ha de dedicar a altres coses com la salut i l'educació. Així que estem contents de venir aquí."

Reconec que aquesta competició no m'ha enganxat, i això que jo soc un gran aficionat a les retransmissions esportives; dona'm uns jocs olímpics, o uns mundials d'atletisme, o d'altres esports i, per poc que pugui, em trobaràs amb el nas enganxat a la pantalla! Amb la Copa Amèrica de vela, no m'ha passat; n'he vist algun moment, però al final més aviat que tard he acabat canviant de canal...

És una competició que mai m'ha despertat interès, tot i que ara el poc interès que hi tenia era pel fet de fer-se aquí; caldrà veure quin balanç en fan les administracions públiques, balanç econòmic i també social, i sobretot caldrà veure què passa amb la pròxima edició.

Perquè el fet que hagi guanyat, novament, l'equip "Team New Zealand", els "kiwis", fa que tinguin pes en la decisió de la pròxima seu de la competició, i pel que sembla tant a aquest equip com a d'altres, fins i tot a l'organització, no els semblaria malament repetir Barcelona, fins i tot consolidar-la com a seu...

De moment hem escoltat en Phillip i la Leslie, dos simples seguidors, i les seves declaracions han estat prou aclaridores; no sé quina imatge se n'han endut de Barcelona, de Catalunya i del nostre sistema de salut i d'educació, però em sembla que prou evident que els nostres pressupostos també són molt ajustats i, tant o més que els de Nova Zelanda, els nostres sistemes de salut i d'educació també necessiten que s'hi destinin més recursos...

Els "kiwis", si han de decidir, sembla que ho tenen clar, que tenen clares les seves prioritats; ho tenim clar, també, nosaltres? Tenim clares les nostres prioritats?

Esquerra esbudellada de Catalunya

Les crisis internes dels partits polítics són cícliques i, d'una manera o altra, han afectat alguna vegada a tots els partits. Podríem fer memòria i anar esmentant, internament, les crisis internes de tots i cadascun dels partits catalans o, si ho preferiu, de Catalunya.

Crisis internes per lideratges, per debats polítics, per posicionaments ideològics, per votacions als parlaments, per pactes de govern, per quotes de poder dels moviments interns, famílies o altres partits que en formen part. 

Aquestes crisis internes, també ho sabem, no són patrimoni exclusiu dels partits polítics; també passa en altres organitzacions, com sindicats, associacions, fundacions, empreses, clubs, etc. 

Les crisis internes són inevitables, formen part de la vida de les organitzacions, i el que passa és que moltes vegades no podem evitar és gestionar-les malament, de forma destructiva, fins al punt que algunes crisis mal gestionades, i mal resoltes, acaben fent implosió i esberlant partits polítics, sindicats, associacions, fundacions, empreses, clubs, etc.

La crisi interna que fa temps que es viu a Esquerra Republicana de Catalunya és de les que fa inútil la proclama que "la roba bruta es renta a casa", ja que els draps bruts del partit (cartells, ninots, etc.) han esdevingut motiu de retret públic entre els diferents sectors.

Més que punyalades per l'esquena, aquestes batusses dins d'ERC semblen cruentes esbudellades que obren el partit en canal d'una forma descarnada, fins i tot visceral. Arriba un punt que tanta sagnia, fa angúnia.

El pròxim Congrés Nacional d'ERC haurà de servir per tancar aquesta crisi interna; faran bé d'entrar-hi desarmats, o més aviat armats amb una farmaciola, per guarir-se les ferides que es fan els uns als altres.

Empènyer, o esperar els trens?

La setmana passada recordava la transfiguració irònica que quan jo era petit fèiem de l'acrònim de RENFE, i és curiós que més d'una persona em van fer l'observació que, en referència la primera "e", mentre jo la referia a "esperen" ("Rogamos Esperen Nuestros Ferrocarriles Estropeados") ells la referien a "empujen" ("Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados")

Les persones que em van fer aquesta observació són més grans que jo i a una d'elles li vaig dir que la seva generació potser sí, però que la meva generació ja no estàvem per empènyer... Bromes a banda, sí que em va cridar l'atenció el canvi de significat de la primera "e" de l'acrònim de RENFE amb el pas dels anys, i el vaig atribuir a quelcom tan simple, i alhora sorprenent, com el "joc del telèfon", aquell en què una filera de persones es van transmetent una frase a cau d'orella i la frase final la majoria de vegades poc té a veure amb la d'inici...

I és que les bromes, també els acudits o les ocurrències (o els mems d'avui dia...), també tenen vida pròpia i evolucionen, es transfiguren o muten a mesura que van passant de persona a persona, en l'inevitable boca-orella, a vegades per adaptar-se als nous temps, d'altres, possiblement la majoria, per simple error, confusió o malentès.

En tot cas, per bé que empènyer no és el mateix que esperar, el que no va canviar aleshores, i tampoc ha canviat ara, és això de "nuestros ferrocarriles estropeados", una autèntica marca de la casa que dura i perdura en el temps...

L'acrònim de RENFE

RENFE ja no és el que era.

Organisme estatal creat a principis dels anys quaranta del segle passat, en ple inici del franquisme, amb RENFE es van unificar i nacionalitzar les empreses ferroviàries de l'època, esdevenint una companyia ferroviària estatal. 

Amb el canvi de segle, per compliment d'una directiva europea, RENFE va transferir la gestió de la infraestructura a Adif, per quedar-se "només" amb la part operativa i de gestió del transport ferroviari i del manteniment dels trens.

RENFE és l'acrònim de "REd Nacional de los Ferrocarriles Españoles", tot i que recordo que quan era petit en dèiem "Rogamos Esperen Nuestros Ferrocarriles Estropeados"... El cert, però, és que aleshores a mi no em semblava que els trens s'espatllessin tant com ho fan ara, que hi hagués tantes i tantes incidències, dia sí, dia també.

Potser aquell va ser un acrònim excessivament dur, potser massa avançat al seu temps, perquè avui el servei ferroviari, especialment el de Rodalies de Catalunya, és un dels que pitjor funciona, i quan no és per un robatori és per una avaria, per un incendi, una llevantada,  etc.

RENFE ja no és el que era, la impressió és que ara, especialment en els serveis de rodalies, és i va pitjor!

1 d'octubre, més passat que futur

Arriba un moment, a la vida, que hom viu més rememorant el passat que no projectant-se al futur, fent del present una mena de caldo en què la nostàlgia i la melangia, els records, van fent xup-xup. No me'n lamento, és un fet, com quan els infants i adolescents es creuen immortals, i m'agradarà, quan sigui un vell xaruc, poder-m'hi recrear, a risc de repapiejar...

Tinc la impressió que això, si fa o no fa, és quelcom que ens està passant amb l'1 d'octubre, bé, més aviat amb el seu esperit. Invoquem més aquell esperit com a record, que com a motivació per a fer un nou embat. No estem per a nous embats, ara, les darreres eleccions a Catalunya ho han deixat prou clar.

Ja entenc que ara no és moment d'esmolar ben bé les eines, que no sembla que hagi de venir un altre juny, tampoc un altre 1 d'octubre; em sembla que encara no ens hem acabat de llepar les ferides, amb l'amnistia encallada i enrocada; i de ferides, l'independentisme se'n fa de noves, mossegant-se els uns als altres a cop de declaració o, encara pitjor, de piulada.

Fa set anys semblava que ho teníem a tocar; es respirava il·lusió, tot i que avui temem que en realitat fos innocència, i ens dol que aquella confiança, gairebé cega, en aquell govern els encegués més a ells que a nosaltres.

Avui recordarem l'1 d'octubre, i demà ja seguirem aspirant al finançament singular, maldant perquè no esdevingui, com el cafè per a tothom, plural...

La Diada descarnada

Fa 10 anys l'aleshores presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va interpel·lar el president de la Generalitat, Artur Mas, dient allò de "president posi les urnes!". No sé si avui l'actual president de l'ANC, Lluís Llach, li farà alguna interpel·lació al president de la Generalitat, Salvador Illa, a qui va titllar de feixista, i després va matisar, parafeixista (per assistir a manifestacions "pseudofeixistes", va dir) un matís prou important, ja que el prefix "para-" vol dir, en el significat que volia dir Lluís Llach, "al costat de". És curiós perquè, des d'una l'altra banda, hi ha qui titlla el president Illa d'independentista, tot i que, seguint el símil, potser l'haurien de titllar de "paraindependentista"...

Més enllà d'aquesta, pel meu gust, desafortunada desqualificació, probablement el president de l'ANC s'hauria de preocupar més del mateix moviment independentista, en plena crisi existencial i electoral, que no del president de la Generalitat, que sembla que va per feina a governar, com si volgués arribar als 100 dies de govern amb molta feina feta!

La realitat és que els partits independentistes afronten la Diada d'enguany dividits, fins i tot diria que enfrontats, divisió i enfrontament especialment crus, sobretot dins d'ERC, partit que està immers en una crisi interna descarnada amb filtracions interessades, comunicats creuats i desmentiments públics.

La renovació del moviment, feta després de la derrota electoral, és especialment dolorosa i, en el cas d'ERC, fins i tot fratricida. Lluny d'una catarsi, el moviment sembla viure més aviat una penitència, de durada de moment indefinida, de conseqüències imprevisibles...

Llançar la tovallola

"Avui tiro la tovallola, he tirat la tovallola, jo ja no sé què més fer, perquè ens tornem a entendre, perquè ho fem honestament, per construir una relació de confiança, és molt difícil..." Aquestes paraules les va dir, dies enrere en una entrevista al programa "Els Matins", Marta Rovira, secretària general d'ERC, referint-se a la dificultat per tornar a unir l'independentisme en general, i per refer les relacions amb Junts en particular.

Diu el diccionari que llençar (o tirar) la tovallola significa "donar-se per vençut, abandonar una empresa, una tasca", i en el seu reconeixement les paraules de Marta Rovira desprenien, a banda d'abatiment, tristesa i un punt de desesperació.

De tothom és conegut que l'origen d'aquesta expressió, "llençar la tovallola", prové del món de la boxa i fa referència al moment en què l'entrenador d'un boxejador llança la tovallola al ring per indicar que el seu boxejador no pot continuar boxejant, que abandona el combat. Aquesta acció sol fer-se per evitar que el boxejador, que als ulls del seu entrenador no pot guanyar i està en una situació molt desavantatjosa, no pateixi més danys, per evitar mals majors.

La qüestió també és, però, d'on va treure el món de la boxa el significat d'aquest gest, i hi ha qui el situa a l'antiga Roma, especialment arran de la inscripció d'unes termes romanes situades a l'actual Turquia que diu: "Hic Antinous Hadriano linteum suum iactavit" (Aquí Antínous va llençar la seva tovallola a Adrià).

Aquesta frase fa referència a l'emperador romà Adrià i al seu amant, el jove Antínous, i s'interpreta (això de llençar la tovallola) com un acte de lleialtat i amor incondicional, també de submissió i dedicació total.

Llençar la tovallola, sostenen els historiadors, és el que feien els nois joves quan rebien propostes (s'entén que per a mantenir relacions sexuals) per part de notables homes de l'imperi a les termes romanes, com a gest d'acceptació (de submissió); quan un d'aquests joves rebia la proposta, se situava davant el prohom romà i si feia un segon nus a la tovallola, el rebutjava, però si la llençava, significava que l'acceptava, que d'alguna manera l'altre guanyava.

Marta Rovira ha llençat la tovallola, però no tinc clar que Junts hagi guanyat, tot i que ara com ara va guanyant el combat per punts; qui sens dubte ha guanyat, de moment, és el president Illa.

Carles Puigdemont, l'il·lusionista

La tornada del president Puigdemont a Catalunya, amb tots i cadascun dels seus elements (l'arribada, el discurs i la fugida, o simplement la tornada a Waterloo...), no ha deixat indiferent a ningú causant sorpresa i admiració en uns, perplexitat i estupefacció (fins i tot indignació) en altres.

La seva aparició va ser certament arriscada, arriscada pel risc de detenció, i la seva desaparició, digne dels millors il·lusionistes, va ser realment sonada: en comptes de fer aparèixer un conill d'un barret de copa, es va esfumar sota un barret de palla, una veritable, aquell dia, arma de distracció massiva.

"Veni, vidi, vici"?
Que el president Puigdemont va arribar, és evident, tal com havia promès, que va mirar ningú en dubta, va mirar i, sobretot, va ser vist i va parlar, però: va guanyar? Aquí les interpretacions, ja ho sabem, simplement, són interessades: per uns és un heroi, per d'altres un vilà i per molts no deixarà de ser, mai, un delinqüent...

En tot cas em sembla que hi ha dues evidències: que venint i marxant ell no hi va perdre més del que ja té o tenia perdut abans de venir (caldrà calibrar si la seva fugida afecta al seu risc de fuga...), i que al cap del dia, qui segur que va guanyar la ser Salvador Illa, essent investit com a 133è president de la Generalitat i exercint, des de dissabte, com a tal, com a president Illa.

I aquí, en aquest contrast, que no necessàriament contradicció, no sé si hi ha el risc que al capdavall el president Puigdemont, amb el seu truc d'il·lusionisme burlant els Mossos d'Esquadra (que mereixen comentari i article a part), acabi esdevenint més una il·lusió que una realitat, una mena de fantasia o de somni mentre la realitat s'imposa de manera tant tossuda com legítima: Salvador Illa és president de la Generalitat mentre el president Puigdemont ha tornat a la casella de l'exili.

I no sé si com a truc de màgia, era més difícil que Illa fos finalment president que no que Puigdemont vingués i evités ser detingut...