Paraula de Fabra: pregó

Part del Consell de redacció, en ple pregó! Foto: Ràdio Sarrià

"¿Mamaaaá porqué papaaaá matooooó al pregoneeeroooo?"

L'acudit, vell i suat si voleu, reconec que encara fa riure si, com la majoria d'acudits, està ben explicat.

Avui no es tracta, espero, de matar el pregoner o, en aquest cas, els pregoners: el consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, que amb el seu pregó ahir al vespre van donar oficialment el tret de sortida a la Festa Major de Sarrià de Ter!

Un pregó, també el d'ahir a Sarrià de Ter, fidel a la seva definició:

[1591; del cast. pregón, i aquest, del ll. praeco, -ōnis 'nunci, el qui fa una crida']

m 1 Crida.

2 1 Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.
 
2 pregó pasqual LITÚRG Angèlica.

Va ser un pregó coral, com coral és la pròpia revista, un pregó a quatre veus confeccionat a quatre mans i cosit com un patchwork! Confio que el resultat final estigués a l'alçada de les circumstàncies; de moment encara estem vius!

El pregó de Festa Major sol tenir una mena de guió preestablert quan qui el pronuncia és un personatge, un veí o veïna il·lustre que sobretot evoca records de les festes majors d'antuvi, amanits amb vivències personals i, en la majoria dels casos, transferibles.

Però quan el pregoner és una entitat, en aquest cas el Grup Editor de la Revista de Sarrià de Ter (GERDS de Ter) el guió del pregó sol prendre altres camins... així va ser també ahir en el cas del pregó d'ahir.

El que sí tenen tots els pregons és que són el pas previ i necessari perquè la festa, en aquest cas la de Sarrià de Ter, s'escampi pels carrers i barris amb un munt d'activitats per a tots els gustos i totes les edats!

Bona Festa Major!

Municipals 2019: hi haurà llista socialista a Sarrià de Ter?

Alguns dels interrogants que les properes eleccions municipals podrien plantejar-nos ja els hem resolt, d'altres en podem intuir les respostes, tot i que encara no s'han desvetllat del tot (o si més no confirmat oficialment), i n'hi ha uns tercers que no es resoldran fins d'aquí uns mesos. El que es planteja en el títol d'aquest article, com segurament ja heu endevinat, és d'aquests darrers.

A dia d'avui ja sabem que el candidat que ha guanyat les darreres tres eleccions municipals, l'avui president del Parlament Roger Torrent, no serà cap de llista i al seu lloc el candidat a l'alcaldia del grup d'ERC serà l'avui alcalde Narcís Fajula. De fet Fajula serà el cap de llista d'una candidatura que fins ara sempre havia encapçalat Torrent, des de 1999...

A dia d'avui també sabem que el nombre de regidors i regidores que formaran part del nou ple municipal s'incrementarà dels onze actuals als tretze, fruit de l'augment de població del nostre poble, havent superat ja la barrera dels cinc mil habitants.

Aquestes són algunes de les certeses, però també tenim interrogants les respostes dels quals tan sols podem intuir, com intueixo a risc d'equivocar-me que hi haurà llista del PDeCAT; encapçalada pel regidor Jordi Costa? ... I la candidatura socialista?

A dia d'avui no sé del cert si hi haurà una llista socialista a les properes eleccions municipals, però el que sí us puc afirmar amb total seguretat és que en cas d'haver-n'hi jo no l'encapçalaré.

No crec que sigui cap sorpresa, ni que sorprengui a ningú, aquest secret a veus que ara, amb aquest article, confirmo. El meu cicle com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter es tancarà a finals de maig de l'any vinent. Ha hi haurà temps per a valorar-ho, doncs ara el que realment ens interroga és: hi haurà una candidatura socialista a les municipals de 2019 a Sarrià de Ter?

Aquest és un d'aquells interrogants la resposta del qual potser tardarem setmanes, mesos a desvetllar definitivament. Fins aleshores jo només m'atreveixo a expressar un desig i una certesa.

El desig és que sí, que a les properes eleccions municipals els veïns i veïnes de Sarrià de Ter tinguin entre les seves opcions una candidatura socialista que doni continuïtat a les que sempre hi ha hagut encapçalades, des de la recuperació de la nostra independència, per Jordi Cañigueral, Josep Turbau i per mi mateix.

És cert que aquests darrers anys hi ha hagut una important davallada de vot socialista (també i sobretot) a les eleccions municipals, però és important que com a mínim hi hagi l'opció, la papereta. Aquest va ser precisament el principal motiu i objectiu que va fer presentar-me de nou a les darreres eleccions municipals, les de 2015.

El desig d'una candidatura socialista també l'alimenta la possibilitat que el Partit Popular, com ja ha fet en altres eleccions municipals, o qui sap si també Ciutadans, puguin presentar les seves candidatures i realment seria una llàstima que la socialista, una candidatura catalanista i d'esquerres, no hi fos!

Si el desig és que el PSC pugui presentar-se, la certesa és que de moment, no sense dificultats, el partit treballa perquè aquest desig pugui fer-se realitat. El PSC ha iniciat un procés de confecció d'una nova candidatura socialista a Sarrià de Ter, un procés en el que naturalment els i les votants socialistes, també aquelles persones que s'hi sentin properes, poden dir-hi la seva i fins i tot participar-hi!

El PSC ha començat a treballar-hi i si us hi voleu sumar, d'una o altra manera, podeu posar-vos-hi en contacte per telèfon, trucant a la seu del PSC de Girona (972 21 26 08) o bé per correu electrònic (executivacomgironines@socialistes.cat).

Seria una llàstima que els i les votants socialistes, siguin molts o pocs, es sentissin orfes i no trobessin cap papereta socialista per depositar el seu vot.

Article publicat al número 100 de la revista Parlem de Sarrià.

No és per vosaltres, és pel Facebook!

Quan us ho expliqui potser alguns de vosaltres ho atribuireu a l'edat, i qui sap, potser sí teniu raó, que quan passes de certa edat, posem els quaranta, qualsevol decisió sembla presa (només!) per l'edat: que fas esport, per l'edat!; que decideixes prendre't-ho amb més calma, l'edat!; que menges més saludable, l'edat!... Però aquesta decisió, si més no d'entrada, la vaig prendre per altres motius...

Mesos enrere vaig decidir desinstal·lar-me l'aplicació del Facebook del meu mòbil; no va ser l'única aplicació que em vaig desinstal·lar, però de les eines i xarxes socials sí la més significativa!

Abans ja havia silenciat les notificacions, de fet com les de la majoria d'aplicacions, per allò de pacificar la vida (l'edat?!), però veia igualment aquell número en vermell en un racó de la icona blava de l'aplicació, i ja sabem (ho saben també ells) que el vermell ens posa en alerta i ens activa.

Tot plegat, malgrat haver silenciat les notificacions, massa soroll! Massa soroll i també massa espai (que mai en tenim prou!), i com totes les masses piquen finalment vaig acabar prenent la decisió: desinstal·lar l'aplicació.

Des d'aleshores, he de reconèixer, no l'he trobat a faltar, ans al contrari. I com era previsible des d'aleshores també hi he entrat menys, a Facebook. Si abans pràcticament hi treia el nas quasi cada dia ara és estrany el dia que hi entro.

És per això que és a molts de vosaltres aquests darrers mesos no us he felicitat l'aniversari, que el Facebook sempre ens avisa, sempre que li deixem, és clar!, i també us he fet menys "m'agrada" a les vostres publicacions... I que no és per vosaltres, que hi he entrat menys i que no us he felicitat, és pel Facebook!

No sé, tot i que fa més de deu anys que sóc a Facebook, o possiblement per això, cada vegada tinc més la impressió que personalment el Facebook (que no vosaltres!) em fa més nosa que servei... Serà l'edat!

Paraula de Fabra: irrompre

Irrompre no sembla un verb fàcil de conjugar, sobretot perquè entre tantes erres, sobretot la posterior a les inseparables ema i pe, fan patir el risc d'embarbussar-se, verb encara més difícil de conjugar!

Setmanes enrere els CDR (Comitès de Defensa de la República) van irrompre a les seus d'ERC, el PDeCAT i la CUP, talment com el llop a casa dels tres porquets!

En comptes de bufar els activistes van empaperar i pintar les seus dels partits reclamant-los tirar pel dret: República o dimissió!

Els CDR van irrompre, literalment, sobretot a ulls dels dos primers partits, ERC i el PDeCAT, no així el tercer, la CUP... Irrompre: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0079285

[del ll. irrumpēre, íd.]

v intr Entrar sobtosament i violentament. Els assaltants van irrompre a l'establiment i s'ho van endur tot.

Mentre els dos primers van expressar-se manifestament molestos amb tal acció (nosaltres no som l'enemic!) els cupaires els van agrair el gest fins al punt d'aplaudir-los!

L'acció dels CDR a les seus dels partits independentistes va ser, sobretot, la resposta a la cimera bilateral entre els governs català i espanyol, una pèrdua de temps i energies per molts independentistes, que creuen que amb el govern espanyol no hi ha res a fer, ni a dialogar, res que no sigui la pròpia independència!

L'acció dels CDR a les seus dels partits independentistes va ser, també, la resposta a les constants picabaralles internes entre el PDeCAT i ERC, la darrera escenificada públicament (i per molts impúdicament) des del mateix Parlament de Catalunya!

Ara que sembla que, per raons òbvies, l'ANC i Òmnium Cultural s'han vist relegats a un segon pla els CDR, que van esclatar especialment arran de l'u d'octubre, han irromput a la política catalana per empènyer el procés, per accelerar la República incomodant, si és necessari, als partits que van dir que la implementarien. I és que, no ho oblidem, tal dia farà un any...

"La bomba"

Possiblement ha pres la millor decisió de les tres que podia prendre: quedar-se, marxar a un altre equip o retirar-se.

Quedar-se hagués estat un greu error; suposo que si ell no ho veia clar algú li deuria fer veure. Tot i tenir contracte en vigor no comptava, aquesta propera temporada, per l'entrenador, pel que estava condemnat a passar molts minuts a la banqueta, a entrar poc en les rotacions. Quedant-se corria el risc d'arrossegar-se per les pistes, de deixar de ser un actiu per l'equip a ser un problema.

Marxar a un altre equip, especialment d'una altra lliga, hagués estat una bona opció en cas que el bàsquet (en actiu) encara li corregués per les venes. Podria haver emprès una nova aventura en una altra lliga amb un darrer, i generós, contracte milionari. També és cert que d'aventura ell ja va viure la de la temporada que va jugar a la NBA, lliga a la que no es va acabar d'adaptar; potser per això, i perquè està ben establert aquí amb la seva família, ha descartat tornar a fer les maletes.

Retirar-se segurament ha estat una decisió difícil, possiblement la més difícil i, alhora, la més encertada. Potser s'ha retirat una mica a contracor, resignat davant la voluntat de l'entrenador i el club de prescindir d'ell com a jugador. Però vistes les altres dues opcions aquesta queia pel seu propi pes.

Juan Carlos Navarro "La bomba" es retira després demés de 20 temporades jugant i un munt de títols i reconeixements individuals amb el Barça de bàsquet i la selecció espanyola.

El seu palmarès és impressionant (8 lligues ACB, 7 Copes del Rey, 5 Supercopes ACB, 2 Eurolligues, 1 Copa Korac, 1 Campionat del Món, 2 Europeus, 2 medalles de plata olímpiques i 1 bronze entre altres títols), també els seus rècords i fites individuals (9 MVP, líder de partits, punts, valoració i triples, entre d'altres a l'Eurolliga ), però si avui ja és un mite del bàsquet és sobretot pel seu joc, per la seva habilitat amb la pilota tot i no ser un base, pel seu tir exterior, per la seva visió de joc, perquè mai li ha cremat la pilota en els moments decisius i sobretot per la genialitat que el defineix: la bomba! Un tir entrant a cistella que s'enlaira verticalment evitant el tap dels pivots i que cau, literalment com una bomba, dins el cèrcol!

Tot el que de petit vaig gaudir veient jugar a Juan Antonio San Epifanio "Epi" de gran ho he fet veient jugar a Juan Carlos Navarro "La bomba"!

Si fins ara era un mite en actiu, a partir d'ara ja és, sense cap mena de dubte, llegenda! Ben aviat la seva samarreta lluirà al sostre del Palau Blaugrana al costat de les de Nacho Zolozábal, d'Andrés Jiménez "Jimix", Juan Antonio San Epifanio "Epi" i Roberto Dueñas...

Definitivament Juan Carlos Navarro ha estat la bomba!

No ho poden evitar?

Hi ha un unionisme, aparentment molt lligat a Ciudadanos, que com li passa a Inés Arrimadas dins i fora del Parlament, no ho pot evitar: necessita tenyir-ho tot amb la bandera espanyola i sembrar el conflicte allà on va.

És un espanyolisme d'estirp falangista que durant anys més que adormit semblava minoritari, i que d'un temps ençà sembla haver despertat del malson de la democràcia i de l'escola en català!

Continuo sense entendre la necessitat d'anar a una manifestació per la memòria i el record de les víctimes del 17A amb un barret amb la bandera espanyola, amb un barret i tot el pack sencer; i més que amb la iconografia, del tot innecessària, no entenc la desvergonyida actitud de venir (d'anar a la manifestació) només per conquerir Catalunya, espanyolitzar-la com si fos l'illa de Perejil!

No ho volen evitar i per això, a tall d'exemple, xiulen a la periodista Gemma Nierga reclamant-li que parli només en castellà, no ho poden evitar i per això criden "viva España" (fins i tot en plena interpretació d'"El Cant dels Ocells") en una manifestació per la pau i el record a les víctimes de terrorisme!

No ho poden evitar? Encara pitjor, en realitat (i més que nosaltres ells i elles també ho saben) no ho volen evitar!

Paraula de Fabra: ignorar

Ignorar és no saber, però també, i aquest és el significat que més m'interessa avui, no tenir en compte!

[s. XIV; del ll. ignorare, íd.]

v tr 1 No saber (alguna cosa), no conèixer-la o no tenir-ne notícia. Ignoro on he deixat les claus. Ignorava que les meves paraules l'ofendrien.

2 p ext No tenir en compte (algú o alguna cosa), no fer-ne cas, prescindir-ne. Va ignorar els seus advertiments. Em va ignorar durant tota la festa.

Ignorar, especialment en aquest segon significat, és l'acció que penso més s'escau en relació a la (inevitable) presència del rei Felip VI en l'acte de record i homenatge a les víctimes del 17A.

Ignorar no perquè no sabem, sinó precisament pel contrari, ignorar perquè sabem! I ignorar (no fer-ne cas) malgrat hi sigui perquè el contrari seria donar-li un protagonisme que, avui, no es mereix, perquè avui podem ignorar (prescindir) (d)el rei, però no les víctimes (i les seves famílies) que van patir els terribles atemptats d'avui fa un any.

El record i l'homenatge és per elles, sobretot per elles...

Finalment he pujat a l'avió!

Trenta dos anys són molts, possiblement massa, per fer finalment quelcom que tenia pendent! Però han estat trenta dos i l'important, més enllà de la demora, és que finalment ho he fet!

Trenta dos anys després he anat a veure les restes de l'avió francès que, col·laborant en les tasques d'extinció del gran incendi del 1986 a l'Alt Empordà, es va estavellar prop de Requesens, sobre Cantallops; els quatre integrants de l'avió (Jean Pierre Davenat, Jacques Ogier, Roland Denard i Jack Le Bel) van deixar-hi la vida i les restes de l'avió resten allà, formant part de la muntanya i, inevitablement, de la tràgica i trista història i relació d'aquesta amb el foc.

El camí el vam fer des de Requesens, on vam deixar el cotxe; el camí és una pista forestal (practicable per a vehicles 4x4) que voreja primer la muntanya de Requesens, més ombrívola, per passar després a la més assolellada de Cantallops, poble que des d'aleshores resta a la dreta i que es veu a vol d'ocell, juntament amb la plana de l'Empordà, fins allà on la vista, els núvols, la boira o la calitja la deixen veure. Només per aquella vista paga la pena.

Una placa commemorativa, una de les dues que hi ha, adverteix de la proximitat de l'avió; l'altra és just al costat de l'avió, prop d'un dels motors que va sortir disparat i que ha acabat encastat a la muntanya. L'avió és ben bé uns metres per sobre el camí, abraçat per la natura que, des d'aquell fatídic dia, ha anat fent el seu curs.

La visió a peu del camí de la cua de l'avió, entre els arbres, impressiona; a mi fins i tot em va commoure, emoció que creix a mesura que t'hi apropes. L'avió és allà, embolcallat per la muntanya, quasi com si la volgués acabar de grimpar; però no pot ni va poder, aquell dia, superar per poc els pocs metres d'aquell vessant que amenaçava el foc i que el va sentenciar a mort.

Em sap greu haver tardat tant en pujar-hi, i alhora estic content d'haver-hi anat finalment. Ja hi he pujat i sé que hi tornaré, tot i que espero no tardar de nou trenta dos anys...

Hi tornaré per veure l'avió i també, ho reconec, per tornar a veure Cantallops com fins fa ara no havia vist mai!

Auto-resposta: estic de vacances!

Fa unes quantes setmanes que no paro de rebre aquells odiosos missatges d'auto-resposta que anuncien, per si ja no les recordaves, les vacances dels contactes amb qui contacto per correu electrònic, missatges del tipus "disculpeu les molèsties, estic fora per vacances" o "de tal dia a tal altre (ambdós inclosos) seré fora de l'oficina"...

És evident que el missatge s'agraeix només pel fet de situar les expectatives de la possible resposta dels contactes, doncs si estan de vacances no espero que em responguin, però més enllà d'aquest (necessari) context aquests missatges d'auto-resposta tenen un punt cruel: em recorden, en el meu cas, que jo encara no hi sóc, de vacances!

He dit que no hi sóc?! Bé, per a ser més precisos hauria d'haver dit que jo encara no estava de vacances, perquè des d'avui i durant les properes tres setmanes, sereu vosaltres, cas que contacteu amb mi al correu electrònic de la feina, qui rebreu aquest odiós missatge d'auto-resposta:

"Bon dia,
del 13 d'agost al 2 de setembre, ambdós inclosos, gaudiré de les meves vacances d'estiu. A partir del 3 de setembre ja tornaré a estar operatiu.
Moltes gràcies!"

Doncs això,  que jo estic de vacances... però no el meu bloc!

Paraula de Fabra: canícula

L'estiu té els seus clàssics, com la cançó de l'estiu, que ja fa anys que no és una sinó moltes, tantes que ja quasi ni s'identifiquen!

El Tour de França és un altre clàssic d'estiu, un esdeveniment que televisat esdevé el somnífer ideal per a fer la migdiada al sofà esperant els darrers, i generalment més, apassionants quilòmetres de cada etapa.

Els festivals d'estiu també són un clàssic, un d'aquells estranys fenòmens que, malgrat tenir la sensació que moriran d'èxit, no deixen de créixer en edicions i en nombre!, doncs cada municipi, cada territori vol el seu...

Un altre clàssic d'estiu és la canícula, una paraula que tard o d'hora apareix als titulars dels informatius!

[del ll. canicŭla, íd., dimin. fem. de canis 'gos', nom donat a Sírius, de la constel·lació del Ca Major, que a l'estiu coincidia a la seva sortida amb la del sol]

f METEOR 1 Període d'unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i una gran part de l'agost, durant el qual sol fer molta calor.

2 p ext Calor que fa durant la canícula.

Curiosa aquesta paraula i curiós el seu origen, doncs com podem observar a la definició deriva de la paraula "canis", gos... I així hem estat aquests dies, tot i que no encara en plena canícula, traient la llengua com els gossos, acalorats i aclaparats per unes temperatures que, com els festivals d'estiu (canvi climàtic?), semblava que no volien deixar de créixer! Afortunadament hem tingut i tenim una treva...

Aquest any cent!

No són, encara, cent anys, que qui sap tot arribarà malgrat la majoria, segurament, no ho viurem si es dóna el cas!

No, no són cent anys sinó cent números de la revista Parlem de Sarrià, que també tenen el seu mèrit, que també tenen molt de mèrit!

Cent números d'una revista que, gràcies al seu consell de redacció i múltiples col·laboradors fa una important tasca de recerca històrica, de crònica cultural i social i d'informació local a través dels escrits i imatges que, al llarg d'aquests cent números ha anat publicant.

Cada número té vida pròpia i la revista en el seu conjunt, els seus primers cent números, esdevé inevitablement el millor inventari, juntament amb la tasca periodística que fa Ràdio Sarrià, de la vida cultural, social, esportiva i política de Sarrià de Ter.

La fita dels 100 bé mereix una portada especial i per a l'ocasió l'ha fet l'artista sarrianenc Quim Corominas, una portada commemorativa espectacular que sens dubte convida a estirar la revista d'allà on sigui i començar-la a llegir!

Moltes felicitats a tots els qui fan possible la revista Parlem de Sarrià, al consell de redacció per l'empenta, als i les col·laboradores pel farciment, a l'Ajuntament de Sarrià de Ter i als anunciants pel finançament i, naturalment, sobretot als i les lectores, de Sarrià de Ter i més enllà, que se la fan seva, que us la feu vostra!

La maqueta de Sopa de Cabra

Fa 30 anys i, per moments, encara em sembla que fos ahir! L'estiu del 1988 no va ser, per mi, un estiu qualsevol!

L'estiu va començar acabant una etapa, la que avui en diem primària i que aleshores era la de la EGB (Educació General Bàsica). Deixar l'escola era un pas important i entre tots els records i vivències destacava l'esperat viatge de fi de curs, tot un clàssic, a Mallorca!

Al mateix temps al CAU també hi havia un final d'etapa pels de la meva generació (1974), l'etapa de Ràngers / noies Guies; i si a nivell escolar esperàvem entre il·lusionats i temerosos l'institut al CAU teníem ganes de Pioners / Caravel·les! Però abans de fer el pas a l'estiu hi havia els campaments!

Els campaments van ser genials, en tinc un gran record, i si alguna banda sonora van tenir va ser la de les primeres cançons de Sopa de Cabra, les de la maqueta, que els Caps escoltaven i ens feien escoltar...

Acabats els campaments la missió va ser fer-nos amb la maqueta, que no sense esforç finalment vam aconseguir, i aquelles cançons de la maqueta Sopa de Cabra em van acompanyar en el trànsit vital d'aquell estiu, ara fa trenta anys!

Ara Sopa de Cabra vol fer un homenatge a aquella maqueta de fa trenta anys, potser també estaria bé fer-nos un homenatge als qui vam viure i gaudir d'aquells campaments!

Paraula de Fabra: discrepar

La discrepància està servida! De fet no és cap novetat la manifesta discrepància que hi ha, entre els governs català i espanyol, en relació als presos polítics i a l'autodeterminació; discrepàncies profundes, de fons, però... insalvables?

Discrepar és inherent a la política, com en tants altres aspectes de la vida i les relacions socials...

[c. 1500; del ll. discrepare, íd.]

v intr 1 Ésser diferent una cosa d'una altra.

2 Dissentir, no avenir-se en el parer, en l'opinió, etc.

I en la política, com en tants altres aspectes de la vida i les relacions socials, la clau és què en fem, de la discrepància!

Una opció és pactar-la, com hem vist en moltes ocasions en política; s'evidencia la discrepància i s'assumeixen els punts de vista dels altres sense necessitat de compartir-los, encara menys d'assumir-los, tan sols perquè no siguin un fre als pactes en les qüestions en que les posicions no són tan discrepants, són més coincidents. Coalicions i pactes de govern es fonamenten en el pacte de la discrepància, en pactes que procuren minimitzar els inevitables mals de posicionaments polítics o ideològics distants.

Una altra opció és situar la discrepància com a mur infranquejable, com a pedra angular de l'acció política a emprendre, essent la matèria discrepant la que precisament impedeix qualsevol pacte, fins i tot en allò en que les posicions poden ser més coincidents.

La comissió bilateral Estat - Generalitat ha posat en evidència l'enorme discrepància en aspectes de calat polític (presos polítics i autodeterminació), alhora que ha evidenciat la necessitat de seguir avançant en altres qüestions, també de calat polític (competències, infraestructures, finançament...)

Des de la perspectiva de molts (?) independentistes pactar la discrepància i seguir treballant per establir acords en altres qüestions s'anomena, avui, independentisme autonomista, sinó autonomisme a seques! Des de la perspectiva de la dreta més unionista espanyola, cedir al xantatge independentista... Ambdós posicionaments bé podrien assimilar-se a l'expressió que al seu dia Bilardo va llençar al camp: a l'enemic ni aigua!

La política, de fet, és l'eina que tenim, avui per avui, per, malgrat les inevitables discrepàncies, tenir la capacitat i possibilitat de pactar...

Discrepar no és el problema, com no ho és el conflicte, a vegades inevitable; i si amb el conflicte la clau és com es supera, com es resol, la clau amb la discrepància és què se'n fa, si es pacta i es segueix tirant endavant o si s'utilitza com a mur de contenció...

La Felisa

Alguns dels noms propis de la família de la meva àvia paterna, especialment els de les dones, semblen transportar-me no només a unes altres latituds, les de l'Extremadura rural, sinó també a un altre temps, la primera meitat del segle XX.

La meva iaia Odbúlia tenia dues germanes, la Filomena, casada amb el tío Toribio, i la (tia) Rufina, que sempre va fer vida al costat de la iaia i la seva (meva) família. Els noms propis que hi ha en aquest paràgraf són noms que rarament apareixen, avui, en el llistat de noms més utilitzats, ni tan sols, segurament, als llistats de l'Extremadura d'avui!

D'entre els fills i filles que la tia Filomena i el tío Toribio van tenir, va ser especialment important en la meva vida la Felisa, una cosina del meu pare que dies enrere es va morir a Santa Marta de Magasca, un petit i bonic poble extremeny que hi ha entre Càceres i Trujillo.

Als anys setanta del segle passat la Felisa va seguir el camí d'alguns dels seus germans que, empesos per la voluntat i insistència del meu pare en fer-los venir, allunyant-los de la misèria i poc futur que tenien al "pueblo", van fer via cap a Catalunya en general, i Girona en particular, cercant la prosperitat (?) que allà no trobaven. La Felisa, acompanyada pel seu home, en Rosario, i els seus quatre fills es van establir primer provisionalment al Pont Major i després, ja de manera més definitiva, a Salt. I és de Salt d'on jo guardo la majoria dels records que tinc de la Felisa!

Són records d'infantesa, de salsa de tomata a dojo, de delicioses patates fregides i d'un arròs groc, amb safrà, que mai més he sabut ni pogut degustar com ho feia aleshores, quan amb el meu germà hi anàvem alguns caps de setmana per donar un respir a la meva mare...

També són records de jocs al carrer, al carrer i al solar de davant del seu pis, on ja fa anys també hi ha pisos, jugant amb els seus quatre fills, jugant i barallant-nos quasi a parts iguals! La Felisa i en Rosario, amb quatre fills, mai tenien un no per acollir-ne provisionalment a dos més, dos cosins! El que valia per quatre, valia per sis! Admirable!

Anys més tard, i amb la mainada ja més grans, la Felisa i en Rosario se'n van tornar a viure al "pueblo", a Santa Marta de Magasca, on encara hi vivia (i fins no fa tant) la seva mare i un seu germà, solter... Reconec que d'entrada em va sorprendre que la Felisa se'n tornés al pueblo, i no va ser fins a l'estiu del 2012 que ho vaig comprendre...

Els de l'estiu de 2012 són els altres grans i inoblidables records que tinc de la Felisa, records i un agraïment etern que, confio, rebés amb l'efecte i l'estima que sempre vaig intentar transmetre-li.

L'estiu de 2012 amb la Sira i les nenes vam fer un viatge familiar als orígens de part de les nostres famílies, Valencia del Ventoso (Badajoz) i Santa Marta de Magasca, amb una incursió a Rossio ao Sul do Tejo (Abrantes), població natal del meu pare, part del viatge que vam fer conjuntament amb la meva mare i l'Esteve. L'estada a Santa Marta de Magasca la vam fer a casa la Felisa, que molt generosament ens la va deixar tota per nosaltres! Aquells dies va procurar que no ens faltés de res, sobretot a taula!

Aquells dies, veient la Felisa al seu poble, vaig entendre perquè hi va tornar; per tenir cura i estar a prop de la seva mare?, per estar a prop del seu germà? Sí, segurament també, però sobretot perquè en aquella terra aspra i seca ella es sentia, no com a casa, sinó precisament a casa!

Mesos enrere la Felisa va caure malalta i durant unes setmanes va tornar a Girona en el que semblava que seria només un viatge d'anada; però ella va insistir tan com va poder, va insistir fins a sortir-se'n amb la seva: reclamava el viatge de tornada a el "pueblo", a la seva (i també un xic meva) Santa Marta de Magasca, i és allà on finalment la seva vida s'ha apagat, entre les cases blanques del poble, les alzines i ullastres que hi abunden, entre la seva gent...

La Felisa ha estat i serà el que més m'uneix al poble d'origen de la meva família paterna, ella em va permetre actualitzar un record, fa sis anys, que ja quasi ni recordava, de quan hi vaig anar a finals dels anys setanta! Espero que algun dia podré retrobar-la, ara que reposa eternament, a Santa Marta de Magasca; ella m'hi va portar fa sis anys, ella m'hi tornarà a dur algun dia...

Santa Marta de Magasca torna a ser, per mi, de nou una parada pendent en un futur viatge, qui sap on, qui sap quan...