Vint-i-un, la xifra de la setmana

Arròs i paella, aquest és el menjar preferit pel 21% de la població catalana segons el darrer Baròmetre d'Opinió Política.

El CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), no sé si avorrits de tanta pregunta política recurrent (Estimació d’escons / de vot al Parlament de Catalunya, Valoració dels líders, Principal problema de Catalunya, Posicionament davant la independència de Catalunya, Model d'organització territorial, Valoració de la gestió del Govern de la Generalitat de Catalunya...) introdueix als baròmetres altres qüestions de caràcter més social i en el de la primera onada de 2023 ha preguntat "Ara parlem de menjar, em podria indicar quin és el seu plat preferit?".

Guanya, tot i que ni molt menys per golejada, l'arròs i paella (21%) seguits per la pasta i fideuada (15%), els entrants i les tapes (12%) i les carns i el pollastre (12%). El resultat no sorprèn, ja que l'arròs té una gran versatilitat i tant te'l pots menjar amb ou ferrat i tomata a l'estil cubana, com a la cassola, a la paella...

Observant el detall de les dades, en clau generacional, hom podria sospitar que l'arròs i la paella tenen els dies comptats, ja que entre la població de 18 a 40 anys el plat preferit és la pasta i la fideuada, i l'arròs apareix en quarta posició entre la població de 18 a 24 anys i en segona entre la de 25 a 34 anys i també entre la de 35 a 49 anys. Només la població de 50 a 64 anys i de més de 64 anys situen l'arròs i la paella en la primera posició.

És clar que també podem interpretar que a mesura que ens fem més grans ens agrada menys la pasta i més l'arròs. Potser amb l'arròs ens passa com amb les verdures.

Situades en la sisena posició global, empatades al 9% de preferència amb les sopes i plats de cullera, les verdures apareixen en la 9a posició (5%) en la franja de 18 a 24 anys, en la 8a (4%) en la franja de 25 a 34 anys, en la 5a (8%) en la franja de 35 a 49 anys, en la 6a (9%) en la franja de 50 a 64 anys i en la franja de majors de 64 anys les verdures apareixen al podi, en la 3a posició (13%).

Els i les catalanes preferim l'arròs i la paella tot i que no és, segons les mateixes persones enquestades, el plat més representatiu de la cuina catalana; bé, ho diu l'estudi i també el sentit comú.

La paella, juntament amb la fideuada, apareix en la 7a posició com a plat més representatiu de la cuina catalana rere els canelons, la crema catalana, els calçots i, ja al podi, el pa amb tomàquet, la botifarra amb fesols i l'escudella.

En el meu cas, potser no l'escudella, però la carn d'olla la situaria, ben segur, al podi dels meus plats preferits!

En fi, aquest baròmetre, amb tants de plats i bon menjar, m'han retornat a la memòria el bo d'en Jaume Pastallé i el seu Bona Cuina! Em sembla que he quedat ben empatxat... 

Disculpeu-me, me'n vaig a fer el rotet!

Maldestre

Em declaro definitivament mancat de destresa o, en una paraula, maldestre. Són vàries les evidències que us podria mostrar per corroborar-ho però n'hi ha una que m'exaspera especialment: la manipulació del film transparent.

El film transparent i jo tenim una relació odi - odi. No hi ha amor, sempre que el manipulo tard o d'hora acabo renegant.

Miro el Cuines de TV3 i tant en Marc com la Gessamí filmen amb tanta facilitat que penso, va, que no és tan difícil, però després quan ho torno a provar el film se'm doblega abans d'hora i quan el vull tallar la serra del cartró no talla; al final n'acabo gastant més del que caldria...

A vegades penso que la serra del cartró és una trampa, que potser és enginyós que l'embolcall porti incorporada la serra, però com més intento tallar-lo més se'm doblega i enganxa, i després el tall no em surt net i el film acaba tan rebregat que desesperat en faig una bola i la llanço esbufegant de desesperació.

És cert que en moltes d'aquestes ocasions la pressa, que sempre és mala consellera, no hi ajuda. Quan no s'és hàbil i es vol anar de pressa el resultat és tan previsible com desesperant... El film transparent m'exigeix, en el meu cas, que faci com Jack l'Esbudellador: anar per parts. Primer treure lentament el film, després situar-lo amb cura sobre allò que vull filmar i finalment tallar-lo amb unes tisores.

No sóc hàbil amb les mans, ni amb el film transparent ni amb els ganivets! És un miracle que conservi sencers els deu dits de les meves mans, però d'això, en tot cas, ja us en parlaré un altre dia!

Com cuinar...

Hores abans havia tret el bacallà del congelador, però ja sé que aquestes hores no compten, no computen, tot i que cal tenir-les presents, convé preveure-ho i pensar-hi.

Enfarino els trossos de bacallà i els marco a la cassola, a la que hi he posat un raig d'oli després de refregar-hi un all tallat pel mig.

Retiro els trossos de bacallà i omplo la cassola amb la ceba que he tallat. Sí, he plorat, no tinc remei! La ceba va prenent color i amb la mà dirigeixo el fum que fa cap a les meves famolenques fosses nasals; certifico que l'olor de la ceba és altament estimulant per seguir cuinant; o potser és una teranyina?

A l'ocre de la ceba s'hi afegeixen el verd i el vermell dels pebrots; fan goig els pebrots, amb els seus colors vius animen qualsevol cuina i són deliciosos! Ho remeno i contemplo l'espectacle aromàtic i cromàtic de la cassola que, tot i ser negra, sembla un llenç; serà per això que diuen que la cuina també és una art?

Hi tiro els dos trossos de l'all que fa una estona he refregat per la cassola i hi aboco la tomata. Polsim de sal, polsim de sucre, polsim d'orenga, i deixo que un parell de fulles de llorer nedin en l'abundant piscina vermella, que ben aviat farà xup-xup. Tapo la cassola.

Entretant preparo l'amanida: enciam i pastanaga, tallada a rodanxes fines; pipes de carbassa i de gira-sol, un grapadet de panses i una mica de poma. Altres dies també hi deixo caure festucs, o formatge a daus petits, o codonyat, o darrerament també una mica de picada d'ametlla. A mi l'amanida de casa m'agrada amb un bon i cruixent sotabosc; un dia ja us ho explicaré.

El raig d'oli, de les olives de casa, naturalment de Cantallops, el deixo just per moments abans que l'amanida voli cap a la taula.

De tan en tan aixeco la tapa de la cassola i remeno la tomata, i fins i tot deixo que se m'entelin les ulleres si la recompensa és flairar de nou el sofregit. Deu ser per això que quan cuino amb ceba la Sira diu que l'olor se'm sent a la barba, cas que aquell dia me l'hagi posat...

El bacallà fa molts minuts que s'ho mira pansit dins un plat, esperant el moment de saltar a la cassola i reviure en aquell mar de ceba, pebrot i tomata; quan torna a la cassola es capbussa i, amarada de vermell, em sembla veure com de nou remena la cua. No recordo haver-hi posat res amb propietats al·lucinògenes!

Unn parell d'ous durs mig tallats completen l'obra, i amb l'amanida convenientment regada, la cassola amb el bacallà amb pebrot i tomata presideix la taula. I perquè va callar?...

En qüestió de minuts escurarem el plat sucant-hi un tros de pa per deixar-lo net de tomata, net com una patena! En qüestió de minuts després de més d'una hora d'elaboració, més d'una hora cuinant.

Ja ho sabem que cuinar ja ho té, això. Hi pensava l'altre dia en relació als trenta-sis segons d'aquest vídeo, o del minut i catorze segons d'aquest altre, d'aquests petits vídeos que aquests dies hem fet relacionats amb la meva feina, del programa Incorpora...

Al darrere d'aquestes petites peces de vídeo, difoses a les xarxes socials en un parell de piulades a Twitter, piulades i vídeos de consum ràpid, com una glopada, hi ha molta feina, molt temps i energies invertits que, com cuinar, no sempre s'aprecien i es valoren. Tinguem-ho present...

---------------------------
pd: aquí les piulades amb els vídeos...

Hoy queremos haceros llegar los mensajes de ánimo de los técnicos de inserción laboral de #Incorporalacaixa.

Desde sus casas, ellos continúan al pie del cañón, para acompañar a quienes más están sufriendo esta crisis.

Comparte para que su mensaje llegue a más gente. pic.twitter.com/UjScV7nRTu

— Fundación "la Caixa" (@FundlaCaixa) April 20, 2020

Este es Roger, técnico del programa #IncorporalaCaixa que sigue trabajando desde casa durante el confinamiento. En este vídeo nos da 5 consejos para seguir formándonos laboralmente.

🔃 Compártelo para que pueda ayudar a más personas. pic.twitter.com/4POmZHZoVW

— Fundación "la Caixa" (@FundlaCaixa) April 2, 2020

El vídeo de la setmana: Constructing Albert

La vaig conèixer l'estiu del 1990, impossible no recordar-lo, aquell estiu, especialment els dies d'agost que vam compartir amb altres joves en un camp de treball a Boada, un petit poble de la comarca de la Noguera. Jo aleshores tenia 16 anys i lluïa una mitja melena rossa que feia prou goig, i que amb el pas del temps anys es va anar fent fonedissa.

No, ja us desvetllo ara que no, no va ser ella el meu amor d'estiu d'aquell estiu, però ens vam fer prou amics com per cartejar-nos durant un temps, cartes que jo encara guardo en una caixa de cartró tot i que fa anys i panys que no rellegeixo. Guardarà ella, encara, les cartes que jo li vaig escriure?

Guarden encara les meves cartes tots els amics i amigues de joventut amb qui amb més o menys assiduïtat ens vam cartejar? Jo les seves les guardo com un tresor, inequívoca evidència d'unes amistats que no sempre s'han mantingut amb la mateixa intensitat.

Sí, aleshores n'escrivia moltes de cartes a amics i amigues, cartes i postals; un hàbit lamentablement perdut que ni el correu electrònic, ni les xarxes socials ni la missatgeria instantània han sabut, si més no en el meu cas, substituir.

De cartes i postals encara n'escric, sobretot, diria que quasi exclusivament, a la Sira, que amb diferència és qui més m'ha llegit: les nostres cartes es compten per centenars i en elles hi ha un relat força aproximat, íntim i personal de la nostra relació, del nostre amor, de la nostra vida junts...

Però tornem als anys noranta; un dia vam deixar d'escriure'ns, un dia, sense saber-ho ni possiblement voler-ho, com amb tantes altres persones, una carta va ser la darrera i ella i les seves cartes amb el pas dels anys van començar a formar part del passat, en el seu cas un bonic record de l'estiu del 1990, record animat, més que per fotografies, per un vídeo que mesos enrere vaig fer digitalitzar.

Alguna vegada, com amb tantes altres persones, m'havia preguntat què en seria d'ella, on seria, què faria... se'n recordaria de mi? Seria jo també un record d'aquell estiu, un d'aquells records que no els esborra la pols del camí? O simplement la pols, una lleugera ventada, m'haurien esborrat a mi, a Boada i a les cartes que li vaig escriure. Abans que els records el vent escombra les respostes...

Dies enrere vaig assistir en una jornada sobre responsabilitat social i vaig sentir el seu nom, però en veure la noia que recollia el reconeixement de seguida vaig confirmar que no, que no era ella; fins i tot vaig fer una cerca ràpida per si la trobava, però res, vaig restar més atent a la jornada que a rememorar l'estiu del 1990; però uns dies després vaig tornar a veure el seu nom, aquesta vegada escrit com a codirectora d'un documental sobre l'Albert Adrià i, amb dos clics sí, vaig confirmar que era ella, la Laura que vaig conèixer fa 27 anys!

O no, potser no, potser ja no és aquella joveneta com potser jo tampoc sóc el noi que ella va conèixer l'estiu del 1990. No sempre estem igual, no sempre som iguals, sense necessitat de deixar de ser nosaltres mateixos, sense necessàriament trair-nos inevitablement creixem i en el creixement canviem o, com a mínim, ens transformem en una versió, en el millor dels casos i no sempre, millorada.

Sí, era ella, és ella... i ara què? Contacto amb ella, la busco al Facebook, li escric una carta?

De moment he decidit rellegir de nou les seves cartes, i cercar la manera de mirar el seu darrer treball: aquesta n'és una mostra.

CONSTRUCTING ALBERT teaser 2016 from Trueday Films on Vimeo.

En la construcció de l'Albert, qui sap, potser he trobat l'oportunitat de reconstruir una relació epistolar...

Haiku gastronòmic

Els ingredients són a la cuina el que les paraules a la poesia: la matèria primera.

Quelcom semblant vaig sentir dir a un dels cuiners premiats, en el seu discurs breu d'agraïment, en el darrer Fòrum Gastronòmic de Girona.

Amb les paraules, deia, podem dir hola i bon dia, expressions ben quotidianes i, si voleu, simples, i també podem escriure un poema.

La matèria primera pot ser la mateixa, no la manera com la treballem. Molt millor que jo va expressar-ho el poeta J. V. Foix:

"Saber narrar, en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós"

Sense esforç per ell, que la majoria de la resta de mortals prou feines tenim a combinar amb un mínim criteri subjecte i predicat, i fins potser una subordinada si estem inspirats!

El mateix passa amb la cuina, que hi ha la de cada dia, la que ens alimenta i si és possible (i ho és) amb bon gust i la que no només ens omple l'estómac, també ens nodreix els sentits en tots els sentits.

I és aquí on els cuiners, com els poetes, saben focalitzar la seva inspiració i creativitat i, gràcies al coneixement i domini de la matèria primera i de la tècnica, elaboren plats que, com els poemes, esdevenen experiències.

És aleshores quan un menú degustació esdevé un haiku gastronòmic, quan dins la simplicitat d'un plat minimalista s'hi amaga l'essència d'un instant, d'una llum, d'una idea...

Bon profit!

"Staigers"

Les estrelles les tenen els restaurants i, en la majoria de casos, ho solen ser també els cuiners! La figura del cuiner transcendeix la cuina i ha esdevingut, els darrers anys, una figura mediàtica.

Ho va expressar molt bé Jordi Roca en una xerrada que va fer recentment a Girona: "ara als cuiners ens escolten!", va venir a dir, i té tota la raó! I no només se'ls escolta, s'analitza tot el que fan dins i fora de la cuina, el mateix que passa amb els futbolistes dins i fora del camp...

Ho està vivint (patint?) en pròpia pell el televisiu xef Jordi Cruz, que ha escalfat el Primer de Maig amb unes polèmiques declaracions sobre els "staigers", els aprenents de cuiner que realitzen estades (pràctiques) en restaurants de prestigi sense cobrar o en condicions precàries, responent a un reportatge del diari digital El Confidencial sobre les condicions dels "staigers".

Sabem que la vida (xiulant o no) tenia un preu, que de fet tot té un preu, també i sobretot l'alta cuina amb menús de tres xifres; la formació dels joves cuiners, dels futurs talents gastronòmics, també.

Tot plegat, però, sembla haver sortit de mare, especialment a Twitter, on les coses prenen una altra dimensió, sovint desconeguda. Les pràctiques no laborals, és a dir les no remunerades, són legals i jo fins i tot diria que són més que necessàries. El seu exercici està regulat per lleis, decrets i ordres i, naturalment, estan subjectes a la inspecció de treball.

Entre la legislació que les regula hi ha el Capítol III ("Prácticas profesionales no laborales en empresas y régimen de becas y ayudas a desempleados") de la "Orden TAS/718/2008, de 7 de marzo, por la que se desarrolla el Real Decreto 395/2007, de 23 de marzo, por el que se regula el subsistema de formación profesional para el empleo, en materia de formación de oferta y se establecen las bases reguladoras para la concesión de subvenciones públicas destinadas a su financiación."

Les pràctiques no laborals permeten a alumnes en formació practicar la feina per la que s'estan formant en un entorn real de feina; aquestes pràctiques ajuden als alumnes a millorar i ampliar els coneixements, les habilitats i les competències adquirides durant la seva formació. Les pràctiques es defineixen com a no laborals perquè no s'estableix cap relació laboral entre el practicant i l'empresa.

Les pràctiques no laborals tenen una limitació horària tant pel que fa al total d'hores a realitzar com pel total d'hores a fer per jornada, i s'entén, sempre, que no poden substituir en cap cas cap lloc de treball, doncs la seva finalitat és formativa.

És clar que, també en aquest terreny, feta la llei feta la trampa! En qualsevol cas tot plegat sembla que hauria de tenir fàcil solució: que a banda dels "inspectors" d'estrelles Michelin i guies gastronòmiques visitin aquests restaurants, i sobretot les seves cuines, inspectors de treball!

Dins les cuines, com en els altres entorns laborals, el mínim exigible que marca el límit entre el que és correcte i el que no és la llei, i ja sabem que la llei malauradament dóna prou marge fins i tot per precaritzar segons quines posicions, possiblement també dins les cuines dels restaurants amb estrelles.

El xef Jordi Cruz va sortir al pas del reportatge i va donar la cara, la seva opinió sobre aquesta controvertida qüestió i, assumint que és habitual que paguin justos per pecadors, ha pagat els plats trencats, n'ha sortit escaldat...

Benvinguda sigui la polèmica sobretot si ajuda a posar llum sobre una realitat que sembla s'amagava a les grans cuines, que paradoxalment han esdevingut, cada vegada més, espais oberts i ben visibles pels comensals.

Les estrelles les tenen els restaurants i en tinguin o no el mínim exigible és que tot, absolutament tot i especialment la situació del personal, sigui legal!

El Celler de Can Roca, el millor restaurant del món?

Fonalleras, l'alcalde Puigdemont i els germans Roca al Teatre Municipal de Girona. Foto: Roger Casero

"El millor restaurant del món no existeix", va dir Joan Roca divendres passat al Teatre Municipal de Girona.

Va ser triomfal, l'entrada de la família Roca (pares i germans) a la platea del Teatre Municipal de Girona! Amb el públic entregat i dempeus van rebre la primera gran ovació de la tarda!

Josep Ma Fonalleras, mestre de cerimònies de l'acte d'homenatge de Girona a Joan, Josep i Jordi Roca, ens va recordar les entrades triomfals a Roma dels generals romans després de les victorioses campanyes bèl·liques, tot subratllant que rere seu portaven un esclau que els recordava, als llorejats generals, la seva condició de mortals.  "Als germans Roca no els cal!".

I és ben cert, amb la mateixa humilitat que han aixecat el seu restaurant, han rebut aquest prestigiós premi, els germans Roca: són a dalt de tot, però sempre tocant de peus a terra!.

Em va agradar molt com Joan Roca va relligar la tradició (mirar enrere, no perdre mai aquesta mirada) amb l'academicisme (la importància de formar-se, d'estudiar, de conèixer, d'eixamplar mirades) amb el treball de cada dia, amb la necessitat de gaudir amb la feina, malgrat sigui dura i no sempre agraïda.

Em va encantar l'emotivitat que destil·lava Josep Roca quan posava paraules a les emocions, a les abraçades, a l'immens agraïment que des del lliurament del guardó han rebut, essent aquest el veritable premi: el reconeixement i estima, profunda estima, de qui sempre els han estimat! Valgui com a exemple la imatge de la veïna de Taialà que, des del balcó i encara amb pijama, li feia "l'onada" en el breu camí entre Can Roca i el Celler de Can Roca!

Em va fer somriure l'espontaneïtat d'en Jordi Roca, mostrant encara la seva sorpresa i certa incredulitat pel premi rebut. Sota una aparença de murri despistat s'hi amaga "la roca" més dolça! No li van fer falta massa, ni grans paraules per fer-nos evident que fins i tot a ells se'ls fa un xic gros, tot això! Però ells s'ho prenen amb iguals dosis d'humilitat i responsabilitat!

"El millor restaurant del món no existeix!", va dir Joan Roca, i en Jordi Roca de seguida va fer un gest de silenci, com volent dir: calla home, però què dius!

És cert que cadascú té el seu millor restaurant del món, també la seva ciutat! Per molts avui ambdues coses coincideixen en l'espai i en el temps!

Els germans Roca són de Girona i exerceixen, ara més que mai, de gironins al món! Deia Joan Roca que fa temps que al Celler tenen clients d'arreu del món, però no sempre ha estat així; han estat els gironins qui han fet créixer i madurar el Celler de Can Roca, en un aprenentatge recíproc!

I eren sobretot gironines i gironins, en el sentit més ampli del terme, els qui ens aplegàvem també a la Plaça del Vi per seguir emocionant-nos i brindant amb cava per celebrar que tres dels nostres han assolit un cim que de fet ja fa anys van conquerir. el del nostre orgull, el de la nostra autoestima .. el dels nostres cors!

És el Celler de Can Roca el millor restaurant del món? Jo, que vaig anar-hi a principis de l'any 1999, avui no ho posaré en dubte!

5 ingredients imprescindibles per a fer brunyols

Per a fer brunyols, com qualsevol altra menja, hi ha ingredients que són necessaris, com la farina, el llevat, la matafaluga, el sucre, els ous, les llimones... però n'hi ha d'altres que són imprescindibles, i no solen aparèixer en cap recepta!

Fent brunyols aquest dissabte passat vaig descobrir aquests 5 ingredients imprescindibles per a fer brunyols:

1.- Esforç
Fer brunyols cansa, cal tenir-ho present des del principi. Pastar la massa és una tasca exigent que requereix traça (saber-ho fer) i resistència; és clar que el procés es pot mecanitzar, però igualment hem de dedicar-hi temps, coneixements i atenció.

Donar-los forma també exigeix esforç, com coure'ls, un procés que a casa dura, per cada pa (de 2 kg de farina) que ha llevat, més d'una hora seguida de feina, pel què normalment són més de dues hores les que dediquem a donar-los forma, coure'ls i ensucrar-los, que és una feina molt dolça i divertida, però també constant: un a un, cal ensucrar cada brunyol!.

Avesats com estem ara al menjar ràpid, a comptar els temps de preparació d'una menja per minuts, en el cas dels brunyols el temps es compta per hores. L'esforç és un ingredient imprescindible, i no és un ingredient negatiu, ans al contrari: allò que ens ha costat fer, que hi hem dedicat temps, hores, fins i tot que ens ha cansat, ho valorem més que no pas allò que ens ve donat, bo i fet!

2.- Paciència
Fer brunyols no és bufar i fer ampolles, dit i fet, un "pim-pam"!. Cal ser pacient i donar temps a certs processos, sobretot al de llevar. Cal amassar la pasta, que com hem dit requereix esforç, però sobretot cal que aquesta llevi, i per a llevar cal escalfor i temps. Fer brunyols és tot un procés i en una part del procés nosaltres no podem fer res més que esperar, esperar que la pasta que hem amassat llevi (pugi), moment en què la nostra paciència es posa a prova.

A casa quan fem brunyols la pasta l'amassem abans de dinar i deixem que llevi mentre dinem, tot fent un cop d'ull a la massa per, havent dinar, arromangar-nos de valent per a donar-los forma, coure'ls i ensucrar-los!

El temps és or, diu la dita! I la tecnologia ens ha permès escurçar el temps de molts processos, també a la cuina! Fer brunyols fa que recuperis, ni que sigui per un dia, el temps natural de les coses... Fer brunyols entrena la paciència! Si algú té pressa, que se n'abstingui... o que es presenti quan tots ja estiguin ensucrats!

3.- Treball en equip
Si s'ho proposa una persona sola pot fer brunyols, i tan que si! Però per a mi el mínim ideal per a fer brunyols són tres persones! Un els hi dóna forma, l'altre els cou i el darrer el ensucra! Per amassar la pasta calen dos braços, per a fer-los, com he dit, l'ideal són sis mans! Dues persones també poden fer-los, deixant el procés d'ensucrar per a més endavant, però l'interessant és no trencar la cadena i que en qüestió de minuts la pasta prengui forma, cocció i sucre i esdevingui brunyol!

Fer brunyols és treballar en equip! És, a més, una feina molt intergeneracional. grans i petits, tothom hi té el seu paper! La meva àvia Juanita, que de fer brunyols se n'havia fet un tip, els darrers anys de la seva vida, ja velleta, ratllava la pela de llimona, només ratllava la llimona! Bé, i com tothom, també els tastava, que és una feina més a fer, possiblement la més esperada! Ella fins que va poder va formar part del nostre equip... o més aviat al contrari, érem nosaltres qui formàvem part del seu equip!

Pels adults les feines més exigents. amassar la pasta, donar-li forma i coure-la! Pels la mainada, la feina més dolça: ensucrar els brunyols! I la mainada, com direm després, també poden donar-los forma! I per a tothom, també els espectadors i convidats ocasionals, si n'hi ha, tastar-los! Amb més de tres persones es poden fer relleus, un pot rellevar la tasca de l'altra! També hi ha altres tasques auxiliars, com preparar un xic de beure, rentar els atuells i, si s'escau, donar conversa!

4.- Creativitat
Penseu en un brunyol... i ara en un altre: són iguals? Difícilment hi ha dos brunyols iguals! Poden ser semblants, però no iguals! A més de brunyols n'hi ha moltes mides i formes, no hi ha un estàndard, un model únic! Poden ser boteruts, allargats, prims, menuts... Al meu avi matern els hi agradaven prims i amb un clot al bell mig,. com el palmell d'una mà, i és aquesta la nostra especialitat!

I vosaltres, com els voleu, com us agraden? Podem fer rosquilles, "salsitxes" i fins i tot brunyols que et roben el cor! És cert que quan se'ls dóna forma, abans de coure'ls, cal anar per feina i qui en té experiència els dits li marxen sols, però és molt divertit que la mainada, i no tan mainada, també s'unti els dits d'oli i prengui un bocí de pasta per a fer els brunyols més creatius!

Fer brunyols requereix esforç i paciència, però també creativitat! Ha de ser divertit fer brunyols!

5.- Il·lusió
Els brunyols han de fer il·lusió, no només per menjar-los, que també, sinó per fer-los i compartir-los! Si només us agrada menjar-vos-els, millor els compreu fets, però si us agrada fer-los, malgrat l'esforç i la paciència, descobrireu que sobretot és molt divertit, molt entretingut!

Ha de fer il·lusió fer-los i tastar-los, però també compartir-los; amb els brunyols sempre és millor tirar llarg, fer-ne no només per al consum propi sinó pensar en compartir-los amb d'altra gent; naturalment és impossible fer-ne per a tothom (per a tots vosaltres, per exemple), però ben segur algun amic o familiar agrairà que li'n porteu un tast!

A casa fem brunyols només un dia a l'any, i és un dia molt especial, un dia assenyalat! És d'aquells dies que fa il·lusió que arribi, que no fa mandra, un dia de feina que al final tindrà la més dolça de les recompenses: el plaer de fer-los, de compartir un bonic dia amb els que més estimes! I sí, naturalment també els brunyols!

Si a la farina, el llevat, la matafaluga, el sucre, els ous, les llimones...hi afegiu esforç, paciència, treball en equip, creativitat i il·lusió teniu els brunyols assegurats!

Bon profit!

El #DiadelPare, ous ferrats!

Un dels regals del Dia del Pare 2012. Foto: Roger Casero

Les coses a vegades, simplement passen... Ni pensades, ni buscades, senzillament passen i ens dibuixen una rialla a la cara!

Aquest dilluns, dia 19 de març, a primera hora del matí, com sempre a quarts de 8, publicava aquest apunt sobre els ous del Dia del Pare, escrit i programat dies abans. Una estoneta més tard, a quarts de 9, tot esmorzant, la família va i em regalen aquesta paella i espàtula a joc per a fer ous ferrats! No volies ous!...

El missatge de les meves filles, també de la meva dona, era tan simple com contundent: el teu lloc, com a pare, també és aquest! I serveix no només de reconeixement, si s'escau, també i sobretot de recordatori!

La paella la necessitàvem i l'espàtula és molt divertida... Els ous ja els poso jo!

Gràcies família!

Calamars farcits, 12 anys després!

Calamars farcits emplatats!. Foto: Roger Casero

Una esgarrifança em va travessar el cos. Ben segur que és un símptoma més que, inevitablement, em faig gran. Anys enrere no m'hauria esgarrifat...

Netejava l'interior del tercer calamar que em disposava a farcir; al fons del calamar quelcom es resistia a sortir pel què, com també havia fet als altres dos, vaig girar-lo com un mitjó. I girat vaig poder veure allò que costava tant fer sortir: les restes d'un peix que el calamar tenia a mig païr quan el van pescar! Em va fer angúnia i, instintivament, el vaig llençar sobre la pica tot fent un bot i un esglai! Sort d'ella, sempre ella, que va acabar la feina...

Ja feia estona que havia tallat la ceba i l'havia posat a coure en una cassola amb un raig d'oli, afegint-hi, quan ja estava una mica daurada, la carn picada. Tan sols em faltava afegir al farcit les aletes i les potes trossejades dels calamars, que tot just acabava de netejar, i tenyir-ho amb un xic de tomata per fregir.

Amb els calamars ben nets i recuperat de l'esgarrifança vaig començar a embotir-los amb el farcit, segellant-los, per evitar futures fugues, amb tres escuradents, un per calamar...

Ben enfarinats els vaig fregir uns minuts a la cassola i els vaig retirar per a coure la salsa de tomata que els banyaria de nou, abans de ser engolits... bé, degustats!

Amb la salsa de tomata cuita tot fent xup-xup vaig retornar els calamars al seu medi líquid immergint-los a la salsa de tomata, tot esperant que entre ells i la salsa es fonessin llurs sabors...

Feia més de 12 anys que no feia calamars farcits... A casa, quan els van tastar, diuen que els van agradar molt... També a mi, em va encantar cuinar-los i, malgrat el sobresalt, vaig gaudir d'allò més de tot el procés!

Josep Maria @Fonalleras i #FerranAdria parlen de la #creativitat a la Butaca Jaume Casademont

Sies.tv

Gran intervenció, a mode de conversa amb Josep Ma Fonalleras, de Ferran Adrià a la Butaca Jaume Casademont. Si no vau ser-hi, podeu gaudir-ne gràcies a Sies.tv.

Qui no passaria una hora amb Ferran Adrià!?