La virtut d'un acord imperfecte

Hi ha fumata blanca, hi haurà investidura, Pedro Sánchez seguirà exercint de president del govern espanyol. Podem posar molts adjectius, més enllà dels que vindran tot seguit, al polièdric i complex acord d'investidura, però el fet més rellevant és que hi ha acord.

Segurament no és l'acord perfecte i ideal per a ningú, per a cap dels partits que en formen part, però segur que, fins i tot amb les seves imperfeccions i, en cas que n'hi hagi, contradiccions, és sens dubte el millor acord possible.

D'entrada és un acord més que suficient, un acord que permet tancar la investidura amb una més que suficient majoria i, més enllà del nombre de vots favorables (significativament més que els que hi votaran en contra) és un acord amb un ampli suport parlamentari pel que fa als colors polítics dels partits que hi donaran suport.

Possiblement, aquesta és una de les grans virtuts d'aquest acord, el PSOE ha sabut teixir aliances amb i entre partits ideològicament distants, també distants entre ells: partits d'esquerres, partits nacionalistes, partits independentistes, partits conservadors, partits regionalistes... 

L'amalgama (en la seva accepció de sentit figurat: "mescla d’elements heterogenis") i aquesta àmplia diversitat de pactes contrasta amb el monocultiu que només van poder conrear Feijóo i el Partit Popular en el seu fallit intent d'investidura, que només van poder establir insuficients acords amb la dreta regionalista i l'extrema dreta.

El preu d'aquest acord va per barris i només l'avanç de la legislatura permetrà valorar-ne el cost. 

Per la dreta i l'extrema dreta que es manifesta al carrer aquest acord posa en risc la (sacrosanta) unitat d'Espanya i fins i tot la mateixa democràcia, com hem sentit aquests darrers dies, de forma quasi apocalíptica, per boca d'alguns dels seus dirigents polítics.

Un altre cost és l'inevitable desgast polític de tots i cadascun dels partits que han acordat la investidura; tot acord implica renúncies (naturalment també guanys) i, per moments, fràgils equilibris.

Per imperfecte que sigui aquest pacte, fins i tot per fràgil i arriscat, és millor que l'alternativa, que com va dir Leonard Cohen, "de vegades un sap de quin costat estar, simplement veient els qui estan a l'altre costat"...

El preu d'investir Sánchez, el risc de no fer-ho

Jo el blat no el veig ni al sac ni, ni de bon tros, ben lligat; també em fa la impressió que venen la pell de l'os abans de caçar-lo...

Ho dic per uns, que ja donen l'amnistia per feta i lògicament reclamen el referèndum; també ho dic pels altres, que sembla que ja es reparteixen ministeris a tort i a dret.

Potser sí que, uns i altres, ja ho tenen tot coll avall i el desinformat soc jo, que baixo de l'hort, però em sembla que la investidura de Pedro Sánchez, tot i que no fallida d'entrada com la de Feijóo, podria ser-ho de sortida.

Amnistia i referèndum, així de ras i curt per resumir, són les condicions que ERC i Junts, ara sí en sintonia, posen al PSOE i Sumar per investir Pedro Sánchez i donar nova vida al govern de coalició. I el PSOE, també el PSC, de moment no diu que no a l'amnistia i no diu que sí al referèndum. Bé, més aviat del referèndum diu, pràcticament, que ni parlar-ne.

El pols està servit i com més discreció sembla demanar el PSOE, més públiques fan ERC i Junts les seves condicions, segurament més en clau interna de país que externa d'estat.

El preu d'investir Sánchez és elevat, certament, no dubto que just. És elevat, també, el risc de no investir-lo?

És un risc que, segons sembla, el PSC (i hem d'entendre que el PSOE per extensió) està disposat a córrer. Dies enrere Salvador Illa ho va deixar clar, responent a les condicions que el president Aragonès va marcar al debat de política general: "Vostè aboca el país a noves eleccions".

La qüestió és qui hi perd més en una hipotètica repetició electoral, ERC i Junts o el PSOE i Sumar? Possiblement, el risc és que hi perdin tots quatre, per la qual cosa possiblement és quan ho tens tot perdut que més pots oferir el braç a tòrcer.

Ja veurem què passa, i possiblement la certesa més gran que podem tenir, ara per ara, és que passi el que passi els bascos, d'una manera o l'altra, hi sortiran guanyant.

El metrònom de Pedro Sánchez

Amb la mateixa intencionalitat que Pedro Sánchez va imprimir velocitat a la política espanyola anticipant les eleccions generals després de les municipals, ara, vistos els resultats, redueix la velocitat i espera que les coses passin més lentament, sense presses...

Per coses podem entendre la investidura impossible d'Alberto Núnez Feijóo i la negociació per la seva, no impossible però sí realment complicada, fruit de l'aritmètica parlamentària resultat de les darreres eleccions generals.

Ara Pedro Sánchez no té pressa i mentre va tocant el violí confia que Feijóo viurà un bany de realitat, mentre l'independentisme segueix madurant (debatent i discutint) si és millor investir Sánchez (caldrà veure a canvi de què) o, com el 2019, tornar a votar.

Pedro Sánchez té el metrònom, però si vol la vareta de director necessita Junts per completar la seva orquestra, Junts amb el seu principal solista, un president Puigdemont revalorat que el resultat de les eleccions generals ha situat, de nou, a l'epicentre de la política espanyola.

D'un temps ençà els estius ja no són políticament de baixa intensitat, menys el d'enguany, per més que Pedro Sánchez hagi enviat els seus negociadors de vacances. La nova legislatura s'iniciarà i amb ella caldrà començar a prendre decisions importants, com l'elecció de la mesa i presidència del Congrés i la concreció dels grups parlamentaris.

L'espectacle està servit; veurem si caldrà preparar crispetes per a la diversió, o un pot de gelat, d'aquells gegants que s'engoleixen els americans mentre miren pel·lícules, per al drama!

El metrònom de moment va lent, però no s'atura...

Pedro Sánchez resisteix

El PP ha guanyat les eleccions generals, però la festa, fins i tot l'eufòria desfermada, es va viure més al carrer Ferraz, seu del PSOE, que al carrer Gènova, feu dels de Feijóo.

El PP guanya, el PSOE resisteix, VOX punxa i Sumar resta. En clau catalana, el PSC torna a tenyir de vermell el país, Sumar aguanta el tipus, ERC segueix en caiguda lliure, Junts minimitza els danys, el PP recupera un cert vigor, la CUP s'estimba (ja sense la furgoneta) i el PDeCAT i el seu espai CiU esdevenen insignificants.

Amb aquest panorama, diuen els analistes, hi ha partit i fins i tot hi ha qui no descarta una possible nova convocatòria electoral. Bé, de moment no ens avancem ni precipitem...

Si l'avançament electoral ha servit perquè PP i VOX no sumin, doncs benvingudes aquestes eleccions estivals; aquesta és una altra de les victòries de Pedro Sánchez, que a tot i que té molt difícil la investidura, la té més a l'abast, políticament, que Alberto Núñez Feijóo.

Pedro Sánchez ha parat el cop; va saber llegir el (mal) resultat (per al PSOE) de les eleccions municipals i amb l'avançament electoral ha aturat l'embranzida electoral que impulsava el PP cap a la Moncloa; Sánchez, tot i no guanyar les eleccions, resisteix i manté opcions de seguir presidint el govern espanyol. No sé si té, políticament, més vides que un gat, però manté l'habilitat de caure dempeus.

La investidura es vendrà cara (més si el preu el marca Junts) i ara és el torn de la política, de les negociacions i dels pactes. I si ells no se'n surten, ens passaran de nou la pilota perquè, amb el nostre vot, tornem a repartir joc...

Mentir, més que debatre

Deixeu-me dir per començar que dilluns a la nit no vaig veure ni escoltar el debat televisiu entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. Us asseguro que l'alternativa va ser molt més interessant i nutritiva, un sopar a casa d'uns amics fet, bàsicament, amb productes del seu hort: enciams, tomates, carabassons, albergínies, cogombres... Qui té un amic té un tresor, i més si té hort! 

Ahir al matí en vaig sentir parlar a la ràdio i el que em va sorprendre va ser que parlaven més de mentides, o de mitges veritats, que de polítiques, fins i tot que de promeses electorals. 

A la ràdio en parlaven amb Verificat, una associació sense ànim de lucre que té per objectiu lluitar contra la desinformació i la manipulació. Des de Verificat contrastaven la veracitat de les afirmacions que (sembla ser) més Feijóo que Sánchez, feien honor a la mentida i a la falsedat. 

Al seu web Verificat parla de més de 150 afirmacions susceptibles de ser contrastades, que en dues hores de debat representen més d'una afirmació dubtosa per minut.

Mentir, més que debatre, deu ser la nova tàctica electoral per afrontar debats i mítings. Acostumats com estem a viure entre notícies falses, les utilitzen sense vergonya per a desacreditar l'adversari, confiant que les acabarem validant, si no totalment en part, que també de les mentides quelcom en queda...

En fi, l'única veritat que jo puc verificar és que les tomates que vaig menjar per sopar, les de totes les varietats, eren certament boníssimes! 

Abstenir-se de votar

Abstenir-se de votar, no voler votar, no és un acte antidemocràtic, pot ser moltes coses, però mai un acte antidemocràtic; no poder votar sí que ho és.

A partir del moment que votar és un dret, és evident que hom té dret a no voler-lo exercir pel motiu que sigui, per nihilisme, "tant se me'n fotisme", per protestar... El problema és que costa fer-ne una lectura política, de l'abstenció, perquè pot estar motivada per múltiples causes, algunes fins i tot contradictòries entre elles.

És per això, entre altres motius, que sorprenia que una part de l'independentisme fomentés l'abstenció a les eleccions generals del 23 de juliol, i més quan precisament en aquestes eleccions hi concorren diferents opcions independentistes.

Abstenir-se de votar no és antidemocràtic, però pot tenir un punt d'irresponsabilitat, ja que el vot que no es mobilitza, el que no entra a l'urna, no compta en el sentit que no invalida cap resultat, per minsa que sigui la participació; com a vot de càstig, té un valor relatiu, fins i tot discutible.

Si hom vol castigar un partit, o una opció, pot castigar-la més votant a l'adversari que no deixant d'anar a votar. I si cap opció és prou vàlida sempre queda el vot en blanc, més que el vot nul, ja que el vot en blanc és un vot vàlid, però no el nul, com el seu nom indica.

Anar a votar no és obligatori i jo sempre recomanaré fer-ho; és un acte democràtic personal i intransferible, un dret que no sempre hem tingut, un dret que no tothom té. Entenc que poden ser molts els motius per no votar, però al final només compten els vots emesos, només aquests poden ser determinants per decidir parlaments i decantar majories. És a les nostres mans, tan simple i poderós com això... Abstenir-se de votar? Millor abstenir-se d'abstenir-se, i anar a votar!

"Post festum, festum"

No, no m'he equivocat amb l'expressió llatina que dona títol a aquest article. I sí, ja sé que l'expressió original és "post festum, pestum" però avui, contra tot pronòstic, no és l'expressió que més s'escau al moment polític.

Si les eleccions són la festa de la democràcia, encara no hem tancat la de les eleccions municipals i autonòmiques que, amb un inesperat gir de guió, el president Pedro Sánchez ja n'ha convocat unes altres, les generals, de forma anticipada, avançant-les mig any.

Ja sabem que la festa de les eleccions va per barris i en aquestes, a excepció de Catalunya, els socialistes han patit una important patacada, perdent places importants en l'àmbit municipal i autonòmic en favor del Partit Popular, que confirma la seva tendència a l'alça.

Davant aquest escenari el president del govern espanyol ha actuat i reaccionat de forma ràpida i àgil, dissolent les Corts i convocant eleccions generals d'aquí menys de dos mesos, el 23 de juliol.

Sabent-se perdedor d'aquestes eleccions, i possiblement de les properes, l'avançament li dona algunes armes polítiques per poder-les afrontar, qui sap, si amb més possibilitats de sortir-ne indemne. D'entrada amb aquest moviment s'apodera del control de l'agenda política i capta l'atenció mediàtica, ara que tot se centrava només en el reguitzell de preses de possessió de presidents i presidentes, alcaldes i alcaldesses del Partit Popular.

D'altra banda, s'estalvia una agònica precampanya amb la pell de brau tenyida de blau i amb un Alberto Núñez Feijóo furgant durant mesos en la ferida socialista. El que hagi de passar, sobretot si és una derrota, que passi ràpidament.

De fet, el mateix anunci de l'avançament electoral és el primer acte de campanya de Pedro Sánchez, reforçant la imatge d'un polític que pren decisions, si cal arriscades, que no és dels que resten immòbils, quasi impassibles, dels que, com Rajoy, sembla que no facin res... De moment, davant una inapel·lable derrota, ha reaccionat.

Veurem si Pedro Sánchez té més vides que un gat, veurem si d'aquesta se'n surt. D'entrada ho té pelut, molt pelut, però ja ha estat sentenciat i quasi enterrat políticament altres vegades i, malgrat tot, fins ara sempre ha sobreviscut.

Tindrem una altra festa de la democràcia; per a Pedro Sánchez és millor que aquesta tampoc la guanyi l'abstenció.

"Con Iglesias si!"

"Tanto va el cántaro a la fuente, que al final se rompe". I no és que el càntir del PSOE s'hagi trencat (sí el de Ciudadanos!), però sí que s'ha esquerdat una mica i ara, amb aquesta tardor freda que ja anuncia l'hivern, el president Sánchez haurà de fer, amb més o menys mala gana, el que a la primavera i amb mànigues de camisa tant es va resistir: un govern de coalició.

Aquestes eleccions, ja s'intuïa, possiblement no calien; i no sé si han estat més un caprici de Pedro Sánchez o de l'assessor que li xiuxiueja a cau d'orella; per si no ho tenia prou clar, ara ja sap que les eleccions, tot sovint, les carrega el diable; que li ho diguin al president Mas!

I el diable, en aquestes eleccions, no vesteix de Prada sinó d'un verd que (curiosament?) s'assembla prou al vòmit de l'emoticona, el verd de Vox, que s'escampa sobre el taronja de Ciudadanos. Possiblement era inevitable que, com ja ha passat en altres països europeus, l'extrema dreta es serveixi de la democràcia per (intentar) imposar la seva llei; a diferència d'altres països europeus, però, la dreta espanyola li ha donat ales pactant amb ella, en comptes d'arraconar-la a l'extrem d'on provenen.

"La avarícia rompe el saco", i tot i que no sé si el president Sánchez va pecar d'avar, ara haurà de fer de la necessitat virtut, i se suposa que d'això, vista la seva trajectòria política, n'és tot un expert!

Ara és, sí o sí, (descartat Rivera) "con Casado no", "con Iglesias si!" Bé, "con Iglesias" i quelcom més...

El vot útil?

Alguns ahir vau anar a votar molt convençuts la vostra opció política, un vot ferm, sense fissures. No sé si vau ser la majoria...

Molts ahir vau anar a votar convençuts que havíeu de fer-ho, però amb moltes reserves, o com a mínim alguns dubtes, a l'hora de decidir el color polític de la papereta...

Ahir hi ha qui va votar a cegues, escollint entre dos o tres sobres prèviament preparats, cada un amb una candidatura diferent, i escollint-ne un a sort, llançant els altres sense mirar el contingut ni del sobre triat, ni dels descartats.

Ahir hi ha qui va votar a contracor, sense massa convenciment, amb molts dubtes i fins i tot amb el nas tapat. Són vots resignats, mals menors per evitar-ne de majors, possiblement vots prestats, o en transició, vots molt circumstancials.

Ahir hi ha qui va votar en blanc, un vot cansat, o qui va votar nul, un vot enfadat tot i que, en realitat, un vot llençat. I no van ser pocs els qui ahir van decidir no votar, l'expressió d'un "ja s'ho faran" motivat per mil raons, que darrerament no en falten...

Fa una colla d'anys Toni Soler va escriure el llibre "Vota'm inútil!", i vist el panorama polític, la manca de voluntat de fer política amb majúscula, l'inútil sembla ser, més que el sofert votant o l'innocent vot, el càrrec electe que legítimament s'apropia, massa vegades, de forma maldestre del nostre vot.

De moment, en blanc...

Photo on Foter.com

Volem votar, reclamàvem no fa tant quan defensàvem el referèndum de l'u d'octubre, i avui, que de nou tornem a ser cridats a les urnes, jo em permeto afegir un interrogant a la proclama: volem votar?

Naturalment sí, i resignadament tantes vegades com sigui necessari, però també volem, o com a mínim vull, que els polítics es dediquin a quelcom més que a estar en permanent campanya, o precampanya electoral, i que aprenguin, de nou cas que no en sàpiguen, a parlar, dialogar i pactar mínimament per a donar suficient estabilitat als governs i procurar esgotar, ni que sigui de nou i per una vegada, una legislatura completa!

I no sé si estic més cansat que decebut, o possiblement em pesen per igual ambdues coses. alhora; potser és per això que, a pocs dies de tornar a votar, el meu vot és ara per ara en blanc, blanc com la llet.

Només un impuls de darrera hora, un rampell, farcirà de color el sobre que, apàtic, de moment resta buit esperant ser introduït a l'urna.

Reiteració electoral

Photo by sniggie on Foter.com / CC BY-NC-SA

La nova convocatòria electoral del proper 10 de novembre, fruit de la investidura fallida, obliga als partits polítics a fer un esprint en tots aquells processos interns d'elecció de les candidatures, i també els obligarà a fer un esprint en la reduïda campanya electoral que tindran, doncs serà d'una setmana en comptes de les dues habituals.

De marge en tenen, fins i tot els partits a qui aquesta convocatòria els fa més aviat nosa o els agafa amb el peu canviat, doncs d'una o altra manera els partits polítics sempre estan a punt, o s'hi posen, s'activen quan oloren eleccions.

Els partits polítics, de fet, tan estan preparats per a curses de fons com, quan s'escau, per a esprints electorals com el que ve ara... Els partits polítics estan preparats per tanta reiteració electoral, no sé si nosaltres, els soferts votants!

I no és el fet d'anar a votar el que exaspera, que les urnes no ens fan por, sinó el que els polítics fan, o deixen de fer, amb el nostre vot.

Jo per aquestes eleccions els deixaria sense campanya electoral; ja sé que en totes les eleccions la campanya és un element fonamental i imprescindible per a garantir el dret a la informació, però tenint present que (1) estem quasi en permanent campanya des de fa mesos i mesos, i que (2) a aquestes alçades les campanyes semblen estar més al servei i necessitats (econòmiques) dels partits que al nostre servei i necessitats com a electors, jo els castigaria sense campanya!

Tanta reiteració electoral ha de ser, inequívocament, senyal que el sistema falla, que està malalt, i de moment no fem res més que estabilitzar-nos en la inestabilitat electoral... Fins quan?

Espero que a partir del 10 de novembre la reiteració electoral s'aturi... 

La frase cèlebre de la setmana, sobre el fracàs

Reconeguem-ho: el 10N és fruit d'un (nou) fracàs; diria que això, uns i altres ho tenen clar, ningú ho discuteix. Altra cosa és qui s'atribueix, o a qui s'atribueix la responsabilitat (que no culpa) d'aquest fracàs, i per bé que és compartida, aquí tothom, uns i altres, se l'espolsen atribuint-la a l'altre!

Sigui com sigui les eleccions del proper diumenge 10 de novembre més que una oportunitat semblen, per a la majoria de votants, un càstig, i caldrà veure si així també es tradueix es relació als polítics, amb un massiu vot de càstig que representaria un notable increment de l'abstenció, a banda dels pronosticats (i per alguns esperats) transvasaments de vots entre partits...

Diuen els experts que els llatins no gestionem tan bé el fracàs com els anglosaxons, tot i que veient el cul de sac del Brèxit d'uns, i l'imprevisible i perillós mandat de Donald Trump dels altres no sé si els anglosaxons ens poden donar, avui per avui, massa lliçons.

L'industrial i empresari nord americà Herny Ford va dir que "el fracàs és una gran oportunitat per començar una altra vegada amb més intel·ligència", i observant el 10N i tot l'enrenou polític que l'envolta, penso que potser el problema és que "més intel·ligència" implica que, per poca que sigui, n'hi ha d'haver de prèvia!

El 10N és fruit d'un fracàs, i m'agradaria pensar que, malgrat tot, n'aprendrem, n'aprendran!

La setmana dels retrets

Hi ha la setmana santa, la dels barbuts, la dels tres dijous i fins i tot, paraula d'escolta, la del cigró! Cap d'aquestes s'escau aquesta setmana, que em temo que esdevindrà, més o menys arreu, la setmana dels retrets!

Coneguts els resultats, fetes les càbales i algunes reunions, que no tothom es reuneix amb tothom, aquests dies es comencen a definir els pactes electorals, més o menys naturals segons qui els jutgi, que hauran de regir els futurs governs municipals.

És curiós veure, fins i tot amb certa distància és divertit, com en alguns municipis s'estableixen pactes a priori sorprenents, com els que s'estan produint entre Junts per Catalunya i el PSC, que poden despertar el recel d'ERC, o els que els Comuns o Podem (que tot i assemblar-se no són exactament el mateix) segellen amb els socialistes, titllats pels altres, fins i tot per Junts per Catalunya quan els convé, abanderats del 155!

Els pactes municipals es teixeixen més per afinitats personals i programàtiques en clau local que per les fílies i fòbies polítiques que marquen la política al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats... És més, en alguns casos simplement aflora el pragmatisme polític, interessat i interessant naturalment per les dues, o més parts que segellen l'acord.

Tota aquesta pluja fina d'acords diversos alimenta l'argumentari de retrets dels qui se n'han sentit exclosos i dels qui, sense opció de participar-hi, comencen a exercir frontalment d'oposició, fins i tot abans de la constitució del consistori municipal.

Aquesta és la setmana dels retrets, i el foc creuat no necessàriament reconeix, ni respecta, els blocs de caràcter nacional i de l'eix dreta-esquerra... Aquesta és, també, part de la gràcia de la política municipal!

És clar que finalitzada aquesta setmana, els retrets no cessaran, car la constitució dels consells comarcals, diputacions i, allà on correspongui, autonomies seguiran animant el pati polític, fins a la investidura del president del govern espanyol.

Comptat i debatut més que una setmana, diria que ens queda més d'un mes de continus retrets entre uns i altres...

M'aniré a preparar un bol de crispetes!

Con Rivera no!

Recuperar l'alè! Sembla que el resultat de les eleccions generals del 28A permetrà recuperar lleugerament l'alè després d'uns mesos d'una intensa voràgine que, de fet, encara no hem abandonat del tot ni, sembla, abandonarem.

És evident que en relació al conflicte territorial i al procés no hi ha treva, ni n'hi haurà com a mínim fins que duri el judici, però el resultat electoral a Espanya i a Catalunya, sembla, permetran baixar-ne les revolucions...

La victòria del PSOE a Espanya i d'ERC a Catalunya, amb una notable millora del resultat del PSC, es pot llegir de moltes maneres, entre elles aquestes dues lectures: han guanyat les esquerres (essent generós amb el PSOE) en l'eix dreta-esquerra, i han guanyat les opcions més partidàries (teòricament) al diàleg, essent generós, alhora que caut, amb el terme, en l'eix nacional i territorial.

Les posicions constitucionalistes i independentistes més bel·ligerants, les que més tensen el procés i el conflicte, no han rebut tants suports, especialment els posicionaments més abraonats del nacionalisme espanyol, tot i que, ben segur, Puigdemont (i suposo que el PDeCAT) haurà pres bona nota del seu resultat, contingut, resistent, sobretot en relació a ERC.

Pedro Sánchez, doncs, serà de nou president, i ara per ara tot indica que si es va atrevir a governar en solitari amb vuitanta cinc diputats, perquè no hauria de fer-ho amb cent vint-i-tres!

Però si el seu vol ser un mandat llarg i estable, de com a mínim quatre anys, farà bé de prendre nota del missatge que militants, simpatitzants i votants van cantar-li en plena eufòria electoral: responent a la seva crida ("Haz que pase"): "con Rivera no!"

Veurem si Pedro Sánchez pot, mentre la dreta es llepa les ferides, guarir part de les que encara sagnen sobre la pell de brau...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la reflexió...

Photo on Foter.com

A les portes d'unes noves eleccions apareix, just a la vigília i de nou, la qüestionada jornada de reflexió, una jornada que sobretot vol semblar una treva, després de l'àrdua batalla que han lliurat els partits polítics en general, i els seus candidats i candidates en particular.

Aquesta ha estat novament una campanya crispada, no només per l'anòmala situació que hi aporta l'existència de preses i presos polítics i exiliats, també per la irrupció de Vox i de tot el seu argumentari, abraçat en part per una dreta cada vegada més escorada a l'extrem.

Fins que una nova llei electoral dicti el contrari, la realitat és que, ens agradi o no, de moment tenim i disposem d'una jornada de reflexió, i farem bé d'aprofitar-la, tot seguint el consell, en format frase cèlebre, del filòsof i escriptor suís Hermann Hesse: "la pràctica hauria de ser producte de la reflexió, no al contrari".

Si la pràctica és el vot, reflexionem abans de dipositar-lo a l'urna, no sigui que l'endemà de les eleccions haguem de fer el contrari, i més que de reflexió la jornada sigui, de lament i de decepció!

Ventres com a salconduit, infants com a mercaderia

El concepte de precampanya electoral cada vegada costa més de definir i de precisar temporalment, sobretot en legislatures curtes i convulses com les darreres catalanes i espanyola.

En aquestes circumstàncies la precampanya és quasi permanent, esdevenint un període ric en globus sonda, en missatges llençats a l'electorat per a calibrar quina rebuda i resposta tenen, i valorar així si els missatges poden sobreviure i entrar en la campanya, o bé moren allà, sense glòria, com el soldat que mor a la rere guarda sense entrar en batalla!

Les precampanyes són períodes de tempteig, d'assaig i error, una mena de banc de proves per anar afinant l'argumentari electoral, fixant les idees força i entrenant les rèpliques que exigiran, i que permetran marcar distàncies amb els adversaris polítics.

M'agradaria pensar que la proposta del Partit Popular de Pablo Casado de convertir els ventres de les dones immigrades com a salconduit, i els seus infants com a mercaderia, es fa en aquest context de banc de proves, davant la necessitat de tapar la fuita de vots cap a Vox, i no des del convenciment d'aplicar realment tals mesures, en cas de governar...

S'albiren temps (encara més) convulsos...

Noves eleccions? Sant tornem-hi amb la llista única!

Tal i com prevèiem tots, tal i com temíem molts, la crida no s'ha fet esperar: llista única!

Sincerament, de tot el que suposa i comporta aquesta nova convocatòria electoral (eleccions al Congrés el proper 28 d'abril), això és del que em fa més mandra! Poques hores després de l'anunci electoral de Pedro Sánchez la petició de la llista única (o unitària) ja va començar a manifestar-se a Twitter, i l'endemà en algunes columnes d'opinió dels diaris, en programes de televisió i tertúlies de ràdio... Quina mandra, de veritat!

I la pauta és la mateixa: gent propera al PDeCAT, o a Junts per Catalunya, o a la Crida o a tot plegat interpel·lant essencialment a ERC, que es resisteix i (espero tot i que no els votaré) resistirà. 

L'argument és el de sempre, el mantra que units farien més força, argument, a banda que altament qüestionable, que amaga la necessitat no només d'impedir que a Catalunya ERC pugui guanyar les eleccions (ser la llista més votada), sinó que Junts per Catalunya (o qui finalment es presenti) quedi en una tercera, o quarta posició!

La petició de la llista única neix sempre d'allà mateix (l'entorn ex convergent) i es dirigeix essencialment sempre allà mateix (ERC), i tanta insistència, ja em perdonareu, fa sospitar!

La pressió sobre ERC per la llista única aquests dies conviu amb una altra pressió, un nou "pressing CUP" perquè les "cupaires" es presentin, en contra dels seus principis, a les eleccions al Congrés de Diputats!

Em sorprendria que les de la CUP fessin aquest pas, em sorprendria molt més que ERC sucumbís de nou (després de Junts pel Sí) als desitjos (electorals, electoralistes) de l'entorn ex convergent...

Però en política (algunes vegades) res està escrit; que li ho preguntin a Pedro Sánchez!

Itàlia - Espanya més enllà del futbol

La selecció italiana celebrant un dels dos gols conrtra Espanya a l'Eurocopa 2016. Foto: Reuters

Altre cop Itàlia, com al Mundial de Futbol del 1994! En aquesta ocasió, però, no hi ha hagut sang, simplement millor futbol!

Espanya ha anat de més a menys a l'Eurocopa 2016 i és evident que aquesta dinàmica només condueix, tard o d'hora, a l'eliminació! Paradoxalment la Portugal de Cristiano Ronaldo, un equip teòricament inferior i que va fer una primera fase més que discreta, de moment ha arribat més lluny que "La Roja"! El futbol és així, capritxós i sorprenent com la política!

Les apostes i els mitjans de comunicació situaven la selecció espanyola entre les favorites per aixecar, per tercera vegada consecutiva, l'Eurocopa; van tenir el mateix encert que les enquestes electorals amb el resultat del 26J!

Si algú va perdre en aquestes eleccions del 26J van ser les empreses de demoscòpia! Ens hem passat la campanya calculant l'abast del "sorpasso" que Podemos havia d'infligir al PSOE i al final el "sorpasso" (avançament en itailà) l'ha fet el PP no només guanyant les eleccions, com també pronosticaven les enquestes, sinó millorant els resultats del 20D!

El resultat del PP, també el que ha tingut a Catalunya, em produeix una inquietant perplexitat: més que castigar-los l'efecte "Fernández Díaz" sembla haver-los donat ales: sacrificant Catalunya (o no, també han millorat resultat en vots i escons!) el PP ha guanyat a Espanya!

Amb les darreres filtracions el PP ha demostrat que és capaç de tot per mantenir la unitat d'Espanya; aquesta ha estat la seva millor arma electoral! Ben segur que molts espanyols esperen que un govern faci això i més! Si al 1935 era "antes roja que rota" al 2016 és "antes corrupta que rota"!

La nit electoral, fent tertúlia a la fresca al pati d'una casa de colònies a Colònia Sant Jordi (Mallorca), ens interrogàvem com és possible que amb tota la porqueria que ha sortit i surt del PP millorin resultats!

Un calfred em recorre el cos quan penso que amb l'Espanya del PP de Rajoy passa quelcom semblant a la Itàlia de Berlusconi, salvant les distàncies entre el gallec (aparentment) despistat i "Il Cavaliere": com podien votar Berlusconi? Segurament per populisme! Com poden seguir votant el PP de Rajoy? Segurament perquè el seu partit, més que ell, representa la màxima garantia de la sacrosanta unitat d'Espanya!

Més enllà del futbol, qui guanya, Itàlia o Espanya? Al pas que anem no tinc tant clar que en política, com ha fet ara en futbol, avui per avui Itàlia guanyi Espanya!

El vídeo de la setmana: Elecciones... ¡Otra vez! El Musical

La política, en general, és una inesgotable font per l'humor, i sort en tenim! Si ens la prenguéssim sempre seriosament possiblement acabaríem prenent mal!

A Catalunya la gent del "Polònia" de TV3 o "La Competència" de Rac1, també l'enyorat "Minoria Absoluta" de Rac1, fa temps que ens fan riure parodiant els polítics i la política, fins al punt que per qualsevol esdevé més rellevant sortir-hi que no que t'ignorin, seguint la màxima que diu que l'important és que parlin de tu, encara que sigui malament!

Una especialitat del "Polònia", també de l'esportiu "Crackòvia", són els musicals, paròdies amb versions de cançons que transfiguren la realitat fent-la, moltes vegades, més digerible!

Rodrigo Septién és un productor musical que s'ha divertit fent aquesta paròdia d'aquestes eleccions generals, divertint-nos a nosaltres també...



Bon divendres i tranquils, que la campanya ja s'acaba!

Em sobra campanya

Quan aquestes eleccions van esdevenir inevitables els partits polítics van fer un intent, fallit, per reduir de manera consensuada la despesa de la campanya electoral. Confirmat el desacord cada partit va dir que aplicaria una major austeritat en la despesa a la seva manera... Res de nou sobre la pell de brau!

No sé si una vegada acabada la campanya electoral els partits faran pública la despesa i, sobretot, la xifra de l'estalvi d'aquesta suposada i presumpta campanya "low cost". La despesa que ben segur haurà augmentat en aquesta campanya és la derivada del vot per correu: més d'1.250.000 electors residents a Espanya l'han sol·licitat, el doble que a les eleccions del 20 de desembre de 2015!

Ben seguir que la immensa majoria d'aquests electors ja han votat, doncs el termini màxim per fer-ho finalitzava el dimarts 21 de juny; per més d'un milió d'electors, jo entre ells, fa dies que la campanya ens sobra, si és que serveix per quelcom!

Jo vaig votar per correu el dissabte 18 de juny i després de fer-ho vaig pensar: per mi ja es podria acabar la campanya!

Aquestes no són unes eleccions generals més, malgrat en la convocatòria i desenvolupament pugui semblar-ho, ja que són fruit d'una investidura frustrada i d'una legislatura finada prematurament: tot just mig any després de votar, tornem a fer-ho!

Tenint present aquestes circumstàncies excepcionals i la voluntat de fons manifesta, tot i que no consensuada en la forma, dels partits per abaratir la campanya electoral, es podria plantejar que en cas d'avançament electoral per mort d'inanició d'una legislatura, la següent campanya duri tan sols una setmana, enlloc dels quinze dies habituals.

És clar que les campanyes són cada vegada més tedioses, durin quinze dies, durin una setmana, però aquesta ja és una altra qüestió...

Li queden poques hores a aquesta campanya electoral i malgrat els principals candidats han assegurat que, ara sí, hi haurà investidura, fent cas al que de moment també diuen i asseguren, ningú ens garanteix que ens n'estalviem unes terceres... Depèn de nosaltres, s'esgargamellen a dir, però ells també saben que sobretot depèn d'ells i del que facin amb els nostres vots!

Que tot plegat ens sigui lleu...