Joe Biden, president i octogenari

Mireu la foto; què hi veieu? El qui, està clar, Joe Biden, però necessitem anar una mica més enllà per entendre l'atzucac en què s'ha situat la seva candidatura a la reelecció.

Hi ha qui hi veu un octogenari amb algunes de les seves capacitats en declivi, capacitats que potser no s'ajusten a l'exigència del càrrec que ocupa i que vol continuar ocupant els pròxims quatre anys.

Hi ha qui hi veu un senyor gran que tot sovint es desorienta, en el discurs i també en l'espai, no trobant la paraula exacta o buscant una cadira inexistent. Res que no pugui passar a la seva edat, naturalment.

Quan el veig em fa patir; també em va fer patir, anys enrere, Leonard Cohen. El vaig anar a veure en un concert al Palau Sant Jordi, com perdre'm aquesta oportunitat! Però allà al davant hi vaig trobar un Leonard Cohen que més que fer-me gaudir del concert, em va fer patir; segurament el problema el tenia més jo, de percepció i de prejudicis, que ell, que, a pesar de mi, semblava prou desimbolt.

I així es deu veure el mateix Joe Biden, capacitat no només per afrontar una dura campanya electoral contra un resistent i dur (i implacable, si cal) Donald Trump, també per continuar governant quatre anys més, en cas que guanyi...

Però jo avui, per exemple, m'ho pensaria dues vegades abans de pujar en un cotxe conduït per Joe Biden, i soc conscient que haver d'arribar a aquest punt, amb les persones grans, és certament delicat; soc conscient que potser a mi també em costarà veure i, sobretot, acceptar el declivi de les meves pròpies capacitats físiques i cognitives.

És clar que hi ha qui mira la foto i, per sobre d'un senyor octogenari amb algunes de les seves capacitats en declivi, hi veu el president dels Estats d'Units d'Amèrica, és a dir, un home poderós, el cap d'un dels estats més poderosos i influents del món, sinó el que més, un home que, des de la seva posició i responsabilitat, només ell pot ser amo i senyor del seu destí, i si el president vol anar a la reelecció, es va a la reelecció. Qui dels seus gosaria estossegar-li a la cara, al president dels Estats Units?

El primer debat amb Donald Trump ha alimentat el debat sobre si Joe Biden està en condicions, o no, d'afrontar aquesta transcendental campanya electoral. Possiblement, afrontar la campanya és més complicat que, en cas de guanyar les eleccions, continuar governant, ja que l'administració americana és forta i robusta, possiblement molt més consistent que el president que aspira a la reelecció.

Només Joe Biden i el seu entorn més proper poden decidir deixar la cursa electoral, però sembla que ell i el seu entorn més proper estan decidits a entomar el repte, i a mi, i diria que a mig món, ja em tremolen les cames, molt més del que li poden arribar a tremolar seves!

"Solitudes"

Els Manel canten a la vellesa a "Criticarem les noves modes de pentinats", un cant que no amaga un "somriure una mica per sota del nas..."

Més cru és el relat que, sense dir paraula, en fa Kulunka Teatro a l'obra "Solitudes", que aquest diumenge passat van representar al Teatre Municipal de Girona.

L'obra ens parla de la vellesa i, arribat un punt, de la solitud, tot i que la de l'ancià protagonista no és l'única solitud que s'arrossega sobre l'escenari; també es senten sols el seu fill i la seva néta, o la maldestra, i alhora encantadora, novella prostituta...

La solitud és fins i tot agraïda quan és volguda, i temporal; també cal aprendre a estar sols, o encara pitjor, a estar amb nosaltres mateixos! Però estar sol, sentir-se sol, per mal acompanyat que hom estigui, és molt trist, que al capdavall qui més qui menys necessita compartir un xic la vida, encara que sigui amb una maleïda mosca!

La solitud fruit de la incomunicació i de les presses dels nostres dies potser no mata, però tampoc ens ajuda a viure, i a vegades no és qüestió d'estar sol, sinó simplement de sentir-se'n.

Amb una posada en escena sòbria i, alhora, molt efectiva, dos actors i una actriu donen vida a una colla de personatges que, sense dir paraula, ens expliquen la seva vida, potser no tan diferent a la nostra.

"Solitudes" és un joc de màscares (i de cartes) en el que, més enllà de la seva expressió, les emocions es manifesten corporalment, amb uns cossos que, més que les màscares, expressen por, tristesa, desesperació, impotència i solitud...

I tot i que el diccionari la defineix com un estat ("estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol"), la solitud és, sobretot, un sentiment, i a vegades no hi ha sucre que la pugui edulcorar...  

Hi ha un moment en que la solitud, com "Solitudes", no té pietat!

Seré vell?

Jo quan sigui gran vull ser vell. No sé si la meva vida donarà per tant, però m'agradaria.

És clar que això de ser vell no és el mateix ara que fa vint o trenta anys. Realment comença als seixanta-cinc anys la vellesa?

La setmana passada vaig tenir el goig de participar a la trobada de Juntes dels EspaiCaixa de Catalunya que es va fer a Girona, i amb tots ells i elles vam compartir reflexions, projectes, horitzons i moltes rialles sobre la vellesa i la gent gran, i naturalment després vam compartir un bon dinar!

De tot el que es va dir m'agradaria compartir algunes idees que va esboçar el Dr. Javier Yanguas, director científic del programa de Gent Gran de la Fundació Bancaria "la Caixa".

Per començar la constatació de la millora general de la qualitat de vida de la gent gran, no només per l'augment de l'esperança de vida (més que viure molt més anys, més gent en edats més longeves), sinó precisament per la qualitat dels anys, la majoria dins la vellesa viscuts amb plenitud física i mental.

Una altra qüestió és que ara ja estem davant, possiblement, de la generació de gent gran millor formada de la història, i aquest factor situa a la gent gran amb una actitud diferent, en general, alhora d'afrontar la seva jubilació, la seva vellesa.

Ja fa anys que es parla de vellesa activa, i de fet aquesta és la premissa bàsica que ha fet virar el concepte d'equipament per a la gent gran, passant, per exemple (i perdoneu-me la simplificació) dels esplais de dòmino i cartes, als EspaiCaixa de clubs de lectura, aules d'informàtica i activitats i tallers molt variats, molts d'ells dinamitzats per la pròpia gent gran.

I una darrera qüestió que el Dr. Yanguas va subratllar: la potencialitat comunitària de l'acció de la gent gran. Valorant i molt les activitats que la gent gran fa per a sí mateixa, i amb la voluntat que les segueixin fent, va apuntar la necessitat de tenir mirada més oberta, més panoràmica, més comunitària, enfocant aquest voluntariat actiu i activista en accions que incideixin en altres sectors i col·lectius de la comunitat; aquest punt, i ara potser tampoc ve al cas, és precisament el que va motivar la meva participació en aquesta jornada com a coordinador del programa Incorpora a Girona...

De fet aquesta visió comunitària és inherent a una part de la gent gran als que són avis i, sobretot, àvies, que en general juguen encara avui un paper important, vital en algunes ocasions, de suport familiar.

És evident, doncs, que la concepció social de la vellesa s'està transformant, i d'ésser considerada un passiu és, avui per avui, un important actiu en molts sentits, també en el social des d'una perspectiva comunitària.

Jo quan sigui gran vull ser vell.... el que avui no sé, però, és com seré quan sigui vell, però les ganes d'arribar-hi, sense més pressa de la necessària, reconec que hi és!

El vídeo de la setmana: envejezANDO

En alguna ocasió, fins i tot ja en plena mitjana edat (que no edat mitjana), a tots ens han preguntat què volem ser quan siguem grans. La pregunta pren dimensions diferents segons l'edat que tenim quan ens la fan (o ens la fem!), i naturalment també les respostes!

I vosaltres, ja sabeu què voldreu ser quan sigueu grans?
Jo sí, jo ja fa molts anys que tinc clar què vull ser quan sigui gran: jo quan sigui gran vull ser vell!

Deu ser per això que m'ha encantat topar-me amb aquest vídeo del projecte "envejezANDO. Diseño para todos: arquitectura y tercera edad" que en format exposició es pot visitar aquest estiu al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Madrid (COAM).

L'exposició convida a reflexionar sobre la vellesa, la posa en valor i l'afronta en relació la ciutat (urbanizANDO), l'habitatge (habitANDO) i l'oci (disfrutANDO).

Sí, jo de gran vull ser vell i no només em pregunto com seré jo a la senectut, també i sobretot com serà la meva ciutat, com serà el meu barri, en definitiva, com serà la meva vellesa...


envejezANDO from arkinotectura on Vimeo.

Bon divendres!

Vincles prestats entre una àvia i una amiga que, en realitat, no ho són

Una noia, de procedència llatinoamericana i vorejant la trentena, empenyia una cadira de rodes amb una senyora de cabells blancs i esquena cansada.

Amb pas més ràpid i enèrgic vaig avançar-les i, en el breu espai de temps que vaig passar pel seu costat, vaig sentir que la senyora gran li deia a la noia: "que bien que estés conmigo, eres como una amiga para mi". Vaig alentir un xic la marxa per escoltar a la jove respondre: "tu para mi eres como una abuelita!"

La senyora troba en la noia, més enllà de la seva cuidadora, una amiga, algú amb qui compartir el seu llarg passat, vulnerable present i incert futur. Possiblement les seves amigues ja no hi són i les que encara són vives possiblement també tenen, sinó en la seva família, en la seva cuidadora qui els dóni un xic de conversa que les faci de més bon passar les llargues hores que té un dia sencer, rere l'altre...

La noia troba en la senyora, més enllà de la persona que dóna sentit a la seva professió, i li permet seguir guanyant-se la vida, una àvia, una persona gran a qui escoltar, de qui aprendre de la seva llarga vida, de les seves vivències i experiències, ajudant-la a mantenir presents records que cada menys presents. Possiblement la seva àvia és lluny, oceà enllà, i són unes altres orelles les que escolten tot el què les àvies han d'explicar a les seves nétes!

Més enllà de la fantasia generada per aquest breu diàleg robat, ben cert és tot sovint sota l'epidermis d'una relació professional entre la persona depenent i qui en té cura es teixeixen forts vincles personals... També, malauradament, que sobre l'epidermis d'algunes d'aquestes relacions professionals es maquinen lamentables enganyifes i estafes...

Jo avui em quedo, però, amb els vincles prestats que afortunadament, i de manera positiva, es generen entre senyores grans soles i noies, cuidadores, desarrelades!

Elogi de la vellesa

A finals d'octubre es va celebrar, a Cantallops, el XXI Homenatge a la Vellesa. Amb gran joia vaig rebre l'encàrrec d'escriure quatre ratlles per al programa, afegint-hi un poema. Aquest és l'escrit i el poema, per a l'ocasió, de Guerau de Liost.

Qui sap, avui per avui, si la viuré amb plenitud, la vellesa. Sempre he pensat que m'agradaria arribar-hi, arribar a ser vell. Les persones grans sou un gran patrimoni, porteu marcat al rostre el pas del temps, certament teniu les mans cansades i tremoloses de tants i tants anys treballant, l'esquena se us encorba, us pesen les espatlles de carregar tots anys viscuts, que cada dia queden un dia més enrere, més lluny. Però més enllà de l'inevitable envelliment físic, les persones grans teniu experiència, sou savis. No em refereixo a la saviesa acadèmica, em refereixo a la saviesa que al llarg de la vida, d'experiències viscudes, agradables i desagradables, heu anat teixint, a vegades sense saber-ho, sense ser-ne conscients, però que formen un preuat pòsit de coneixement que malauradament anem perdent, com el degoteig que vessa del forat d'una canonada... Envejo sanament la vostra experiència, la vostra saviesa, i sobretot voldria que de la mateixa manera que vosaltres la vau heretar, ho féssim també nosaltres...

La vellesa és una etapa de la vida per viure-la amb plenitud, mentre el cos i el cervell, la salut en definitiva, ho permetin. No ha de ser la sala d'espera de res, ha de ser, és, una etapa vital més en la nostra vida, com ho és la infantesa, l'adolescència o joventut i l'edat adulta. La vellesa hauria de ser la culminació de qualsevol vida, així és la nostra naturalesa, però malauradament no totes les persones arriben a temps per viure-la, per gaudir de la vellesa. La vellesa, però, no és una etapa de la vida exempta de patiments. Fer-se vell no és només fer-se gran; és un procés inevitable en el qual, a mesura que hi anem transitant, esdevenim cada dia un xic més fràgils. Poc a poc el ble de la nostre espelma es va consumint, fins que un dia un cop de tramuntana ens apaga la flama.

Gaudim de la vellesa mentre la salut ens ho permeti, mantenint l'activitat física i mental, mantenint la relació amb qui ens envolta, els veïns, la família, els amics, envoltats d'aquells que heu ajudat a créixer i que ara us han d'ajudar a envellir. Us imagineu un poble sense vells?. Seria com un poble sense infants, un poble incomplet, un poble trist, sense vida, sense vitalitat. Celebreu amb joia la vellesa, retrobant-vos un any més, grans i petits, en el vostre homenatge. Homenatjar la vellesa és el just reconeixement que, com a mínim un cop l'any, el poble us fa, un petit i necessari gest d'agraïment.

Roger Casero Gumbau


Somni VII
Elegia senil o pronòstica que fa Guerau de Liost de sa futura valetudinitat

Del llibre de poemes Somnis, de Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates)

Só, tanmateix, degà de l'oficina.
Porto casquet, sabates de cimolsa
i m'aquiloto els llavis i les ungles.
Passen els anys i la bondat perdura.
Una vegada i altra m'escarmenten
inútilment. Encara deixo llibres.
Passà aquell temps en què era la vida meva
un seguici de joies i de lluites.
D'aquí a trenta anys vegetaré com ara,
i em semblarà que sóc al primer dia,
car neix el temps del tramuntar dels canvis.
Avui que tinc definitiva tasca,
el que seré més endavant m'intriga.
Oncle seré. Seré curull de xacres
i d'indulgències paternals llongànim,
o, com marastra xorca, severíssim
per mos nebots tímidament amables?
Escoltaré benèvol o sarcàstic,
segons la lluna que regeix els dies,
manta lectura de poetes joves.
Treballaré l'ingrés en el si d'una
encarcarada germandat de savis
on siga mèrit suficient l'exhausta
decrepitud. I besaré amb freqüència.
I covaré projectes irrisoris
a base d'infinites col•legiales.
Em sentiré galant per les matrones
que del marit difunt saben anècdotes.
I sostindré solemnes controvèrsies
amb els sofistes més petits d'estudi.
I un temps arribarà que ni el diari
podré llegir, posant-me les ulleres.
I, per únic consol, una criada,
vella i xacrosa, al•legarà, provant-se-les,
que el mal és d'elles, car tampoc, duent-les,
no hi lluquen molt sos ulls degotadissos.
I acceptaré la hipòtesi amb una
dolça conformitat dubitativa.
Serà mon cos de cinc o sis malures
amenaçat, com una ciutadella
quan l'enemic, de fora estant, espia
les nafres evidents de la muralla.
Jo acudiré de l'un clivell a l'altre
i, enardit en les obres de defensa,
potser no vegi trontollar les voltes
sota llur pes d'encimbellades runes.
I, les estones de repòs, l'angoixa
tindré del qui, sabent-se vulnerable,
ignora d'on serà escomès tot d'una,
o, abandonat a l'oci rutinari,
cap altre afer ocuparà ma vida
que de la mort l'adveniment pacífic.
Só, tanmateix, degà de l'oficina.

Sarrià de Ter Fashion Day (post fotogràfic!)

Des de fa una quants anys a Sarrià de Ter tenim, en el marc de la Fira del Paper, una desfilada de moda molt especial. No es tracta de prêt-à-porter, més aviat és un prêt-à-paper!, expressió que podriem mal traduïr com a fêt-à-paper!. Ja ho veieu, és el nostre particular, modest però alhora espectacular Sarrià de Ter Fashion Day!...























La desfilada reuneix cada any un munt de gent, que mira embadalida les peces de roba que llueixen uns i unes grans models!. I són moltes les càmeres de fotos que volen captar la fràgil esplendor dels vestits de paper...

























La desfilada és cada any un èxit, però el mèrit no és només dels i les models, és sobretot de les modistes, que amb patrons i muntanyes de paper teixeixen aquestes veritables fantasies... Són homes i dones del Casal de la Gent Gran Onyar de Girona, que any rere any no deixen de sorprendre'ns amb la seva traça, imaginació i vitalitat!.

Infraestructures socials (I). Pere Torres i les ciutats amables

Són amables les nostres ciutats, els nostres, barris, els nostres pobles?. Estan preparades per la gent gran?.

A aquestes i a altres preguntes responia, el passat 25 de juny, el consultor Pere Torres en la seva conferència "El concepte d'infraestructura social" en la Jornada Infraestructures Socials [díptic en pdf] organitzada pels consorcis Benestar Social de la Garrotxa, Pla de l'Estany i Gironès-Salt, amb la col·laboració del Departament d'Acció Social i Ciutadania.

D'entrada el propi Departament d'Acció Social i Ciutadania, al díptic, diu que concep les infraestructures socials com un element clau per promoure una nova política amb impacte sobre el desenvolupament urbanístic del país.

Pere Torres diu que són un important element de cohesió social, alhora que contribueixen al progrés i a la generació de riquesa.

De fet les infraestructures socials van guanyant, els darrers anys, especial rellevància, no només per la seva vocació de servei i atenció a les necessitats de la població i en la seva contribució en la millora de la qualitat de vida, també com un factor més de dinamisme econòmic, generant, per exemple, ocupació directa i indirecta.

Pere Torres, en la seva intervenció, es centra molt en les infraestructures socials destinades a la gent gran, sobretot perquè, seguint la tendència dels darrers anys, el sector de la gent gran és i serà un sector emergent que augmentarà en nombre de població a la societat occidental.

En aquest sentit Pere Torres apunta que al 2025 els europeus de més de 65 anys seran més nombrosos que els europeus entre 5 i 65 anys. El què les dades i aproximacions demogràfiques apunten, algun dia esdevindrà realitat, si seguim mantenint uns nivells de natalitat baixos.

El cas és que van proliferant en alguns municipis, especialment a la costa alacantina, la creació de serveis d'atenció a la gent gran, no precisament des de l'àmbit social, sinó assistencial, de caràcter estacional o permanent, destinats a la gent gran provinents de països escandinaus. És a dir, habitatges, grups d'abitatges o urbanitzacions especialitzades en l'atenció, a l'estiu o tot l'any, a persones grans. Parlem de planificació territorial, naturalment.

I en part aquesta és la clau. No només en el sentit que ara apuntava, sinó, com deia Pere Torres, en un sentit més ampli. Des de la planificació urbanística i territorial hi ha mecanismes que poden ajudar a resoldre l'adaptació de les nostres ciutats (i del seu funcionament orgànic) als canvis socials actuals i futurs.

Que la gent gran comença a actuar com a lobby i que la seva força (també electoral) guanyarà pes és evident. De fet ja hi ha iniciatives de "comunitats amigues de la gent gran". El cert és que les ciutats no han estat dissenyades i pensades per la gent gran, tampoc per altres minories (persones amb discapacitat, per exemple). Majoritàriament estan pensades per què hi visquin i hi treballin persones adultes i, darrerament, també infants.

No s'expliquen sinó notícies com aquesta:

Michigan certificada Comunidad favorable a los ancianos
Durante los próximos quince años habrá un 41% de aumento en el número de residentes de 65 años en adelante. Eso es 500.000 personas adicionales de 65 años en adelante en el año 2020. La mayoría de estas personas de la tercera edad será de vital importancia, independiente de que los residentes pueden ser una fuente de cívica, social y capital financiero. Pueden servir como voluntarios y activistas, miembros de la junta directiva y los funcionarios electos, los financiadores y los líderes de la comunidad. Sin embargo, las comunidades deben asumir el compromiso de "facilitar el camino" para este grupo de población. El Certificado de amistad "Elder proyecto comunitario" ayudará a las comunidades lograr ese objetivo.

Entrant més en el detall, aquestes són les qualitats que la gent gran ha valorat per certificar Michigan.

- Protección y seguridad: Hay un alto nivel de seguridad personal en la comunidad.
- Transporte: Es fácil moverse en la comunidad y aviones, trenes y autobuses son fácilmente accesibles para viajar fuera de la ciudad.
- Sistemas de apoyo comunitario: La comunidad tiene un buen servicio de telefonía celular, Internet de alta velocidad y varios canales de televisión. Los servicios se encuentran cerca de la población y los servicios necesarios están disponibles. Las personas mayores de la comunidad se tienen en cuenta a la hora de la toma de decisiones.
- La viabilidad comercial: las empresas y los servicios están disponibles para satisfacer las necesidades superiores.
- Vivienda: Existe una vivienda asequible que tiene en cuanta la variedad de necesidades de estilo de vida para las personas mayores.
- Acceso a Cuidados de Salud: Tercera edad pueden estar seguros de que pueden satisfacer sus necesidades médicas, ahora y en el futuro.
- Enriquecimiento de oportunidades: oportunidades para las personas de la tercera edad a seguir aprendiendo cosas nuevas están disponibles
- Aficiones: Existen una variedad de oportunidades para satisfacer los diversos intereses de personas de la tercera edad. La comunidad es walkable.
- Conexiones espirituales: Una variedad de lugares de culto existentes.
- Abrazo y actitud agradecida: Los miembros de la comunidad y líderes reconocen el valor de las personas mayores en la comunidad y los tratan con respeto y aprecio.

No es tracta, però, de convertir les ciutats en una mena de parc temàtic pèr la gent gran, però sí
de fer-les més accessibles, més segures, en definitiva, més amables: i no només per la gent gran, sinó per tothom. De fet una rampa, en comptes d'unes escales, és utilitzada i agraïda no només per la gent gran...

La gent gran, explicava Pere Torres, percep les ciutats com a medis hostils insegurs i poc assessibles. L'alternativa és quedar-se a casa i aïllar-se. Pere Torres diu que cal repensar les ciutats, cal que el seu re-disseny dóni respostes als canvis socials, respostes urbanístiques:

. Avançar en el concepte d'habitatges adaptats i, sobretot, adaptables. No com a excepcionalitat, sinó com a norma d'edificació.

. Nou disseny d'urbanització de carrers: voreres, espai de descans, cruïlles, etc.

. Reserva específica de sòl per a infraestructures socials, no dins el genèric "equipaments públics".

. Necessitat de planificació i projecció de serveis i infraestructures socials dels municipis i del territori (superant l'àmbit estrictament municipal) a partir d'estàndars de serveis i equipaments socials per nombre d'habitants.

En aquest sentit Pere Torres considera que cal dotar a les administracions de majors elements d'anàlisi i diagnòstic de les necessitats, amb eines de valoració i de càlcul. També subratlla que davant les noves necessitats de la població cal valorar les infraestructures socials com a elements d'inclusió i de generació de benestar.

Finalment tres conclusions i un repte:

1. Les infraestructures (clàssiques) són molt importants, les socials, les que presten els serveis a les persones, també.

2. Les infraestructures socials, com les clàssiques, necessiten localització; cal fer reserves d'espais, de sòl, també per les socials.

3. Les infraestructures socials tenen sentit perquè actuen com a xarxa; si bé atenen necessitats individuals, resolen problemes col·lectius.

L'urbanisme, diu Pere Torres finalment, té el repte d'integrar la consciència sobre els canvis socials i de visualitzar la seva capacitat per donar-hi resposta.

Francisca Torroella Teixidor. En memòria.

Aquest passat divendres la Francisca Torroella Teixidor va expel·lir el seu darrer alè, després de més de 102 anys de vida. Va néixer el 10 de desembre de 1905. Una llarga vida, certament, en el temps en què la nostra societat ha viscut acceleradament molts canvis... Una vida de 102 anys però un valor de vida, de records, de coneixements, molt superiors, doncs en la memòria de la Franscisca, com en la de tanta altra gent gran, hi ha el pòsit de records de desenes d'anys més, dels seus antecessors... Els nostres records, actualment, caduquen més aviat...

No ha estat, aquests darrers temps, l'única dona centenària de Sarrià de Ter, però sí que ha estat, des de feia una anys, la dona més gran del poble. Així rebia, successivament els darrers anys, el seu particular homenatge en la festa de la vellesa de Sarrià de Ter, l'Homenatge a la Vellesa, celebrats sempre el primer diumenge de juny des de fa 37 anys. Va ser precisament la de l'any passat, el 2007, el primer homenatge a la vellesa al qual la Francisca no va poder assistir...

Del darrer homenatge a la vellesa en vaig escriure la crònica, com era habitual els darrers anys, en tant que regidor de la Gent Gran, per la revista Parlem de Sarrià. Reprodueixo un fragment de l'article "XXXV Homenatge Vellesa Sarrià de Ter. La vellesa, el crepuscle de la vida" publicat al número 61 del Parlem de Sarrià. Serveixi aquest escrit d'homenatge a la Francisca. Descansi en Pau.

"Homenatjar la gent gran és reconèixer la vellesa com una etapa vital en la vida de les persones; la vellesa no és cap sala d´espera, és una etapa per fruir, fins allà on permeti la salut mental i física, plenament de la vida: el lleure, l´esport, els viatges, el coneixement, la sexualitat, la lectura, l´aprenentatge, el testimoniatge... a la vellesa, com en la infantesa, en l´adolescència i en la maduresa, si ens ho proposem tot està per fer i tot pot ser possible. És per aquest motiu que és tan important i necessari que les administracions, totes i cadascuna d´elles, potenciïn polítiques actives per la gent gran, posant a la seva disposició serveis i recursos econòmics no només per atendre a les seves necessitats bàsiques (econòmiques, de dependència...) sinó també a les necessitats secundàries o superiors (la cultura, l´aprenentatge, el lleure...), en definitiva per reforçar i potenciar la qualitat de vida de les persones, totes les persones, al crepuscle de les nostres vides."