"El meu avi" baixa als inferns

El risc d'alçar-se en un pedestal és, ja ho sabem, caure; i com més alt el pedestal, més fatídica la caiguda. Qui més qui menys hi som, en un pedestal, bé en l'àmbit familiar, d'amistats, cívic i social o professional. El risc d'estimbar-nos, en menor o major mesura, el tenim tothom.

A José Luis Ortega Monasterio, el pare de l'havanera catalana, el compositor de la popularíssima havanera "El meu avi", l'havíem alçat merescudament en un pedestal, però la seva possible vinculació amb una xarxa de prostitució de menors, descoberta arran de la investigació del documental de 3Cat  "Murs de silenci. Gran Escala 2000", ha esmicolat, per a moltes persones, el pedestal en què l'havíem encimbellat.

Ortega Monasterio és un mite més caigut del cel, un mite més que baixa als inferns, tot i que, pel que sembla, als inferns (presumptament) ja hi havia baixat en vida. Hi hauria de baixar, també, l'havanera "El meu avi"?

Se'm fa estrany imaginar-me una cantada d'havaneres sense que es canti "El meu avi", com se'm faria estrany una cantada d'havaneres sense "La bella Lola"; quan cau del pedestal un artista, ha de caure (i hem de fer caure) també el seu art?

Suite orquestral Francisca de Pedraza. Minuts Musicals històrics

Francisca de Pedraza és, possiblement, la primera dona que va denunciar de forma clara i explícita la violència de gènere.

Nascuda a finals del segle XVI a Alcalà d'Henares la seva infància, òrfena de mare i pare, la va passar com a donzella en un convent fins que un home, Jerónimo de Jaras, un busca-raons i alcohòlic membre d'una coneguda família d'Alcalà, va demanar la seva mà a la priora del convent, l'any 1612.

Només dos anys després Francisca de Pedraza torna al convent demanat tornar-hi, farta del tracte violent que rep del seu marit des que es van casar. Quan el seu marit la va a buscar només rep un advertiment: només pot picar a la seva dona quan sigui necessari per a la seva obediència.

Les pallisses que rep Francisca de Pedraza són violentes i constants i l'any 1618 presenta el seu cas davant el corregidor d'Alcalà, però el funcionari reial defuig la denúncia afirmant que això és assumpte de Déu i la deriva als tribunals eclesiàstics.

No només ella és víctima de les amenaces, pallisses i violacions del seu marit, també els seus fills i, desesperada, acut al seu confessor, qui li diu que ha de poder-ho suportar, que aquest és un comportament normal. L'any 1620 presenta una petició de divorci al Palau Episcopal, refrendada per diferents testimonis, però la seva petició és denegada.

L'any 1622, estant de nou embarassada, Jerónimo de Jaras l'apallissa brutalment al carrer, prop de la catedral, provocant-li un avortament. Recorre de nou davant les autoritats eclesiàstiques i aleshores rep com a sentència favorable la indicació que el seu marit, Jerónimo de Jaras, la tracti amb amor.

L'any 1624 Francisca de Pedraza aconsegueix presentar el seu cas davant el nunci papal, aleshores de visita a Espanya, i aquest li recomana que presenti la seva demanda a l'Audiència Escolàstica Universitària. Finalment, se li concedeix la separació matrimonial, la recuperació del seu dot i la meitat dels béns del matrimoni. També una ordre d'allunyament per part del seu marit, Jerónimo de Jaras. Aquest va recórrer, sense èxit, la sentència.

Francisca de Pedraza és un referent de la lluita feminista i contra la violència de gènere. Alcalà d'Henares lliura des de 2016 un premi en el seu honor, el Premi Francisca de Pedraza contra la violència de gènere.

D'altra banda, l'Orquesta Filarmónica Cervantina de las 25 Villas va encarregar l'any 2018 al compositor Fernando Furones la "Suite orquestral Francisca de Pedraza" per esdevenir, com la protagonista d'aquesta història, un símbol cultural contra la violència de gènere.

Cent vint-i-set, la xifra de la setmana

Cent vint-i-set feminicidis. Entre els anys 2012 i 2023 a Catalunya hi ha hagut un total de 127 feminicidis. Per si la dada no és prou preocupant, mirem-nos-la amb més detall.

En el 60% dels feminicidis l'agressor ha estat la parella i el 16% l'exparella, en menys del 23% hi havia denúncia prèvia a l'agressor per violència masclista i només el 4% tenien mesures de protecció en el moment del feminicidi. Quasi el 60% de les dones assassinades tenien entre 18 i 50 anys i són més de 90 els fills i filles menors a càrrec de les dones en el moment del feminicidi.

Aquest 2023 ja són 14 les dones assassinades, la xifra més alta registrada en un any, juntament amb la dels anys 2014 i 2021. Aquests dies tornem a dir prou!, prou violència contra les dones, prou violència contra els fills i filles, prou violència contra els fills i filles per a fer mal a les dones. Prou feminicidis!

Però només amb les paraules no aturem aquesta xacra; tampoc només amb els números. Sí amb l'educació i, també, sí amb una justícia que protegeixi a les dones, també als seus fills i filles, en comptes de protegir l'agressor. Perquè l'agressor aprofita qualsevol oportunitat per, com hem vist aquesta setmana al Sense Ficció, atacar "Allà on fa més mal".

Cent vint-i-set feminicidis entre els anys 2012 i 2023 a Catalunya, 14 aquest 2023; fins que la xifra no sigui zero no podrem dir que anem pel bon camí, fins que no hàgim extirpat la violència masclista de la nostra societat. Malauradament caldran més 25 de novembre...

Prou!

Prou. No caldria dir res més, però malauradament cal. Prou, tot i que no qualsevol prou, que són moltes les definicions d'aquesta paraula. Prou, doncs, en la seva definició com a interjecció: "Ja basta, no més".

També podríem dir "s'ha acabat", expressió que ha esdevingut lema de denúncia per tot l'afer Rubiales. Podríem dir "prou, s'ha acabat!"

Però, no, la violència masclista no s'acaba i, de moment, ni les mesures penals ni les educatives han erradicat aquesta xacra. És més, fins i tot tenim la impressió que anem a més, que aquesta és una violència que es manifesta en edats més prematures, que també arrela en les generacions més joves.

Però no per això, i precisament per això, des d'entitats com la meva, Plataforma Educativa, no deixarem de dir "Prou!", que la violència masclista no té cabuda a cap societat, que reafirmem el nostre compromís cap a la conscienciació i la construcció d’un món lliure de violències.

25N: acceptar la profunditat de l'iceberg

No em considero masclista però reconec que més d'una vegada a la vida m'he beneficiat dels privilegis que el masclisme ens atorga als homes. M'agradaria pensar que ha estat més per inèrcia, per una qüestió cultural que no deliberadament, tot i que el fet, sigui quina sigui la motivació, és el mateix.

Us poso un exemple aparentment innocu. Fa uns vint anys, amb una filla petita i una altra acabada de néixer, si jo tenia un compromís, una reunió o una trobada a la tarda o al vespre simplement informava a casa i marxava, sense haver-me de preocupar de massa res, que ja es quedava a casa la meva dona.

No passava el mateix quan era ella qui tenia un compromís, una reunió o una trobada a la tarda o al vespre; ella abans de marxar havia de deixar-ho tot lligat, havia de planificar (planificar-me) la logística d'aquella tarda o vespre: les activitats de les nenes, el sopar...

Així va ser durant uns anys, i no és que jo fos un calçasses (o sí, podem debatre-ho...), simplement reproduíem el que havíem viscut a casa tant ella com jo. És evident que en relació als compromisos socials o lúdics, no estàvem en igualtat de condicions: jo informava i marxava, ella abans de marxar ho havia de deixar tot organitzat.

Jo gaudia d'un privilegi que em venia donat, d'un privilegi que ens situa als homes en una posició de major poder vers la dona, en aquest cas el poder de marxar sense més. Un privilegi que, sense considerar-se masclista, també n'havia gaudit el meu pare i tants i tants altres homes que van lluitar contra el franquisme en reunions clandestines mentre les seves dones s'ocupaven de la mainada a casa...

Aquest exemple és un dels molts que encara forma part de la part de l'iceberg del masclisme que no veiem; a la superfície hi ha la violència física i l'assassinat, però en la profunditat hi ha qüestions aparentment tan innòcues com aquesta.

Va arribar un punt que la meva dona, conscient d'aquesta desigualtat, es va plantar: ni jo podia marxar sense més ni ella havia de deixar-ho tot lligat abans de marxar. No crec que, malgrat això, hàgim trobat l'equilibri perfecte, però jo sí vaig sentir, un dia sol a casa amb les nenes i el sopar per fer, que el meu privilegi s'havia esfumat. Perquè en realitat el meu privilegi no era tant marxar sense més sinó trobar-m'ho tot planificat i fet (el sopar, per exemple) quan ella marxava.

Els homes que no ens considerem masclistes, que ni piquem ni maltractem a les dones, hem d'afrontar i acceptar la profunditat de l'iceberg i prendre consciència dels privilegis que el masclisme ens segueix regalant, i als que ens costa tant renunciar, ja que d'ells es nodreix una posició de poder, de pensar que en algunes qüestions simplement som més, tenim més drets, portem la batuta.

Les dones fa anys que veuen, miren i ens mostren la profunditat de l'iceberg; els homes, en general, encara ens el mirem massa de cua d'ull. Som massa covards per mirar-lo de fit a fit, no sigui que descobrim el masclista que portem dins.

Article publicat a la Revista Mirall.

No ho permetis

Demà, 25 de novembre, és el Dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones i a la meva entitat, com en tantes altres, i tants altres ens i administracions, també tenim marcada (en lila) aquesta data per recordar, i recordar-nos, que encara cal avançar molt per a l'erradicació d'aquesta xacra, per a dir alt i clar que la violència no és una opció.

Perquè les dones, encara avui, segueixen patint assetjament, també en l'àmbit laboral, i això és quelcom que elles, tampoc nosaltres, hem de permetre.

I quan parlem d'assetjament en l'àmbit laboral ens referim, entre d'altres situacions, a quan de forma repetida i sense el consentiment de l'altra es fan bromes, preguntes i comentaris sexuals o discriminatoris, tocar sense el consentiment, riure's de la forma de ser o de l'aparença i el cos, tractar amb un nom o pronom no desitjat o no prendre's seriosament les aportacions i la feina de les dones.

Davant aquestes situacions, no ho permetis, no ho deixis passar!

Les cites dels llibres. "Los nuevos hombres nuevos", de Miguel Lorente Acosta

Els homes, en general, ens hem de re programar. Fa anys que es parla de noves masculinitats, però els tics de la clàssica, la que s'imposa, denigra i violenta, es segueixen reproduint de forma més o menys dissimulada, més o menys sibil·lina.

Urgeix que s'imposi un home nou, el que també transita pel camí de la igualtat, i en aquest procés de transformació l'expert Miguel Lorente Acosta fa uns anys que amb "Los nuevos hombres nuevos" (Destino, 2009) ens adverteix d'un perill que ell mateix resumeix, en el pròleg del llibre, amb aquesta breu, i alhora contundent, cita:

"Canviar per a seguir igual." Giuseppe Tomasi di Lampedusa (El gatopardo)

I és que, com apunta Lorente Acosta, el "postmasclisme" és l'estratègia masculina per mantenir la posició de preeminència en temps d'aparent igualtat, l'estratègia masculina per adaptar-se als nous temps, modes i circumstàncies sense renunciar a la posició de poder.

Una barrera més en el camí vers la igualtat.

25N: no ho deixis passar

Malauradament l'assetjament i la violència masclista encara són ben presents en la nostra societat, incrustada en tots els àmbits: el familiar, el social i cultural, el religiós, l'esportiu... I també el laboral.

Malauradament l'assetjament i la violència masclista persisteixen però d'un temps ençà ja no ho fa el silenci, ni el de les dones assetjades i violades i no hauria de fer-ho el tantes vegades silenci còmplice dels altres homes.

Cal, però, seguir fent molta més pedagogia, i sobretot justícia, per eradicar l'assetjament i la violència masclista, i aquesta és una responsabilitat de tothom, no només de qui l'exerceix i de qui la pateix; de tothom.

L'assetjament i la violència masclista s'han de denunciar, i el que és més important, no s'han de produir. I aquí també hi entren els anomenats micro masclismes, aquells comentaris suposadament graciosos, aquelles mirades suposadament innocents, aquella proximitat física confiada que no deixen de ser comentaris degradants, mirades lascives i proximitat física buscada que tenen en comú la cosificació de la dona i que alimenten, a la part submergida de l'iceberg, l'assetjament i la violència masclista.

No, res de tot això és ni ha de ser normal, per més que ens semblés que ho era durant dècades... No, res de tot això s'ha de deixar passar.

La violència masclista mata!

Ja no podem dir que és un problema particular (ja fa anys que no podem dir-ho), i que cal tractar-lo i resoldre'l portes endins; ja no podem dir que és, simplement, un mal endèmic i considerar-la com una llei de vida, com quelcom inevitable; ja no podem deixar de mirar perquè per fer-ho hauríem de deixar de mirar-nos, com a societat, cada dia al mirall...

La violència masclista no és un problema particular, i no es tracta ni resol (només) portes endins, tot el contrari; i no, no és inevitable, perquè de ser-ho seria com afirmar que és llei de vida, que és fruit de la condició humana...

I mirem on mirem, resulta impossible no veure-ho, que les més de nou mil set-centes dones víctimes de violència masclista dins la parella ateses aquest 2020, fins al tercer trimestre, no són invisibles. Tampoc les nou dones assassinades. Sí, nou dones assassinades! Tampoc les quasi catorze mil persones ateses en els diferents episodis de violència masclista. No, tanta violència masclista no és invisible. 

Són massa víctimes, massa dones assassinades, massa episodis de violència masclista que tenallen vides, fins a segar-les.

I amb el confinament han augmentat les trucades al telèfon d'atenció a les violències de gènere, i les consultes a la bústia de correu electrònic d'aquest servei d'atenció i suport; amb el confinament, amb aquest aïllament social d'obligat compliment, la convivència amb l'agressor augmenta el factor de risc de patir violència masclista, risc que augmenta també pels fills i filles, en cas d'haver-n'hi.

La violència masclista és una pandèmia, és un senyal inequívoc d'una societat malalta, disfuncional, i en canvi no la tractem com ho faríem en cas de matar, tot i que mata... Perquè sí, la violència masclista mata! I arribats a aquest punt no sé si no ho diem prou, o si de dir-ho massa ja ens hem immunitzat...

La violència masclista, al Món laboral...

Imatge de Виктория Бородинова a Pixabay

Ahir, 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista, a l'espai Món laboral de Ràdio Sarrià vam parlar amb la Montserrat Solerdelcoll Rallo, directora del Servei d'Intervenció Especialitzada (SIE) de Girona, amb qui vam parlar...

(1) del que aquest servei ofereix a les dones víctimes de violència masclista,
(2) de l'oportunitat de commemorar el 25 de novembre i
(3) finalment de com la violència masclista afecta a la en general, també a la vida laboral en particular, de les dones supervivents de violència masclista.

Us recomano que no us perdeu l'entrevista!

Supervivents de la violència masclista

Nou mil nou-centes setanta-set dones víctimes de la violència masclista en l'àmbit de la parella han estat ateses aquest any 2019 pels serveis especialitzats en violència masclista a Catalunya, segons les dades del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Si la xifra en lletres no us sembla prou impactant, i preocupant, us la posaré en xifres: 9.977!

Les víctimes mortals per violència masclista són, aquest 2019 a Catalunya i en dades tancades el passat 4 de novembre, vuit dones, sí 8!

La violència masclista segueix tenallant vides de dones, també dels seus fills i filles, esdevenint la pitjor manifestació del masclisme, encara incrustat culturalment a la nostra societat.

Les dones són víctimes i, al mateix temps que lluiten per superar aquesta condició, lluiten per a ser supervivents! I és que sí, per a les dones víctimes la violència masclista és una qüestió de supervivència!

Sobreviure a la violència masclista, però, és quelcom més que sortir-ne amb vida, que ja és molt, sinó sortir-ne amb una vida recuperada a tots els nivells, exactament els mateixos nivells que la violència ha esmicolat, i entre aquests nivells hi ha la possibilitat de viure de forma autònoma i independent recuperant vida laboral i habitatge, cas d'haver-los perdut.

La supervivència és una llarga i feixuga cursa d'obstacles, i algunes de les tanques que les dones han de superar les posem nosaltres, la societat... I dins la societat els homes, pel que diem i fem, també pel que callem!

Carn de retallades al seu dia, els serveis especialitzats en l'atenció de dones víctimes de violència masclista fan una feina ingent, alhora que reclamen més recursos i serveis i, sobretot, la fi d'aquest masclisme incrustat a la nostra societat, doncs és evident que sense dones víctimes, no caldrien dones supervivents!

Els masclistes de la violència

Costa molt, diuen els i les expertes, alliberar la dona del sentiment de culpa quan és víctima de la violència masclista de la seva parella. Fer-la sentir culpable forma part del procés, a vegades més subtil i sibil·lí, de violència, de submissió.

També diuen, però, que quan la dona s'allibera d'aquest sentiment de culpa, fa un gran pas! Aquest pas, no obstant, pot situar a la dona en una posició de major vulnerabilitat, sobretot si l'home reacciona, davant l'apoderament de la dona, amb més violència, alimentada per la inseguretat masclista i el "nou" descontrol que té sobre ella, de la que fins ara havia manifestat. El patró, tristament, l'hem vist reproduït massa vegades...

És evident que tenim clar, com a societat, què cal fer en aquests casos amb les dones víctimes, encara supervivents, altra cosa és que destinem prou recursos als programes i serveis que les acompanyen, protegeixen i apoderen; tenim clar què fer, també, amb els homes masclistes, amb els masclistes de la violència?

I quan em faig aquesta pregunta no em refereixo a tot allò que cal fer després d'haver maltractat, sinó abans, quan la violència masclista és subtil, sibil·lina, quan és aquella quasi invisible, als nostres ulls, també possiblement als de la dona, com quan l'oceà ens amaga de l'iceberg.

I és que, a banda de treballar per pal·liar les terribles conseqüències de la violència masclista, també tenim molt a treballar per eradicar el masclisme, que viu i es reprodueix en els homes, que viu i es reprodueix encara en la nostra societat...

Minuts Musicals de desamor amb "Malo"

Malo és la radiografia, cantada, de la violència masclista, una cançó sobre les agressions i que retrata el masclista que les fa:
"Tu carita de niño guapo
Se la ha ido comiendo el tiempo por tus venas
Y tu inseguridad machista
Se refleja cada día en mis lagrimitas"

Malo també ens presenta qui les pateix, la dona víctima, que en aquest cas a base de cops primer sembla que es debilita, que defalleix...
"Una vez más no, por favor
Que estoy cansá' y no puedo con el corazón
Una vez más no, mi amor, por favor
No grites, que los niños duermen"

Sembla que defalleix però, també a Malo, com amb tantes altres dones, arriba un moment que fa el cor fort i planta cara:
"Voy a volverme como el fuego
Voy a quemar tu puño de acero
Y del mora'o de mis mejillas
Saldrá el valor pa cobrarme las heridas"

Malo és un cop de puny, un estop a la violència masclista, crit enèrgic i contundent, una cançó que posa les coses al seu lloc, les coses d'un amor que, d'haver bategat algun dia, és evident que a cada agressió, a cada cop, s'ha anat esmicolant:
"Malo, malo, malo eres
No se daña a quien se quiere, no
Tonto, tonto, tonto eres
No te pienses mejor que las mujeres"

Malo és, ja ho sabem, una cançó sense edulcorants... Car la violència masclista és impossible d'edulcorar!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: masclisme

Reivindico la masculinitat, i tota la diversitat que pot atresorar, com l'atresora ensems la feminitat! I així com també reivindico el feminisme ("Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home") no puc fer-ho, no podem reivindicar (ans el contrari!), ni tan sols per analogia, el masclisme!

[de mascle]

m Actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones.

La pitjor expressió del masclisme és la violència masclista, una xacra (paraula candidata també en aquesta secció!) encara present a la nostra societat, una violència que deixa rere seu un trist rastre de víctimes, moltes d'elles mortals!

Diumenge vinent, dia 25 de novembre, es commemora el dia contra la violència masclista, una violència que, en les seves diferents formes, segueix tenallant vides... Un dels molts errors del sistema presents, encara arreu, també a casa nostra!

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Te doy mis ojos"

Ahir la Comissió d'Igualtat del grup d'entitats Plataforma Educativa, de la que per cert en formo part, va repartir llaços liles per tal que les persones treballadores de tots els serveis ens el posem aquests dies en motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones; no sé si em va sorprendre més que un company de feina no el volgués lluir o que una companya no conegués l'existència d'aquest dia!

Ahir al vespre la meva filla mitjana es va presentar a casa amb una pancarta del sindicat d'estudiants que versa, clama als quatre vents, que volen ser lliures, no valentes!
Quina llàstima que aquesta hagi de ser, també pels joves d'avui, la seva lluita.

Com els meus companys de feina tampoc jo voldria haver de lluir el llaç ni recordar la importància de recordar, més que aquest dia, les dones víctimes de la violència masclista, una violència viscuda portes endins però que ens interpel·la portes enfora, a totes i tots!

Als meus apreciats companys de feina els hi donaria els meus ulls, o encara millor, els de la Pilar, personatge que interpreta Laia Marull a "Te doy mis ojos", o encara pitjor, els de la darrera víctima de la violència masclista...








I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

800 dones

La violència masclista segueix tenallant la vida de moltes dones i, de retruc, de llurs famílies: fills i filles, també víctimes directes i sovint també de violència, pares i mares, etc.

Prou sabem els efectes demolidors que produeix en qualsevol persona viure amb por, sota la dominació violenta de qui se suposa t'estimava, sota l'amenaça i el xantatge emocional, efectes que  combinats i sumats erosionen l'autoestima, debiliten la persona sotmesa, l'anul·len fins a límits inimaginables, tràgicament massa vegades fins a la mort!

Prou sabem el silenci que s'imposa, les aparences portes enfora que portes endins esdevenen terror i, més que solitud, abandó.

Prou sabem el pou en el que es troba la dona víctima de violència masclista, però no sempre sabem prou el que costa fer-la sortir del pou: apoderament, denúncia, apoderament, victimització, apoderament, autoestima, apoderament, "desvictimització", apoderament, integració, apoderament... Un camí llarg, costerut i ple d'entrebancs.

Al llarg d'aquests darrers anys s'ha anat teixint una xarxa de suport a les dones víctimes de violència masclista, però aquesta xarxa de suport ha patit, també, preocupants retallades; al seu manifest del 25N d'enguany, el PSC fa inventari de les retallades del govern del President Mas:

• reducció del 35,89% del pressupost destinat a polítiques de dones des de l’any 2010
• no donar compliment dels mandats del Parlament per a la prevenció de la violència masclista,
• desmantellar la llei integral i afeblir la xarxa que dóna suport a les dones maltractades
• retallades en els Serveis per a les dones víctimes (SIAD), els Serveis d’Intervenció Especialitzada en violència masclista (SIE) i els Serveis d’Acolliment i Recuperació de la violència (SARVs) que han limitat l’ajuda psicològica a les dones víctimes i les places d’acollida
• reducció del nombre de professionals en els serveis, afectant especialment els centres de les Terres de l’Ebre, Tarragona, Segrià, Alt Urgell, Igualada, Vallès, Barcelonès, Baix Llobregat, Gironès i Salt.

El manifest del PSC també recorda que el PP ha rebaixat un 10,92% el programa contra la Violència de Gènere respecte el 2009.

Totes i cadascuna d'aquestes retallades afecten als serveis de suport a les dones víctimes de violència masclista; a nivell professional conec especialment l'afectació d'aquestes retallades en la figura de l'orientador laboral que tenia un d'aquests serveis, figura que ha desaparegut i que s'ha "substituït" per la col·laboració amb un programa d'inserció laboral que, tot i oferir un molt bon servei, no pot garantir el mateix nivell de seguiment i coneixement de cada cas que tenia l'orientador retallat!

Les dades de la violència masclista són esfereïdores: al 2015 ja hi ha hagut 37 dones víctimes mortals de la violència masclista a Espanya, 6 d'elles a Catalunya.

A banda de recopilar aquestes dades, el manifest del PSC en posa de relleu una altra: des del 2003, any on vam començar a recopilar-se dades oficials, al voltant de 800 dones han estat assassinades a Espanya per violència masclista.

800 dones assassinades, però són moltes més les víctimes de violència masclista que segueixen en vida, i és responsabilitat de tots fer aque aquestes dones recuperin les seves vides amb autonomia, recuperin la seva autoestima i la seva família lluny de la violència.

El PSC al seu manifest reclama, a banda de la Tolerància zero envers la violència contra les dones, un Pacte d'Estat perquè "sense drets no tenim igualtat, (...) sense igualtat no tenim llibertat".

Jo, però, no puc, ni vull treure'm del cap la xifra de 800 dones assassinades víctimes de la violència masclista... Com recordàvem fa dos anys, l'amor no és l'hòstia!

El vídeo de la setmana: la violència masclista no és un joc de nines

Poc més de tres minuts, no us demano més; poc més de tres minuts és el que dura el vídeo d'aquesta setmana i us prego que, malgrat abans dels dos minuts ja vulgueu deixar-lo, el mireu fins al final...

El vídeo, per cert, me'l va passar dies enrere la meva filla gran...



El passat 25 de novembre es va commemorar el Dia Internacional contra la Violència Masclista.
La violència de gènere no només colpeja a les dones que la pateixen, també en són víctimes directes els fills i filles que conviuen amb homes maltractadors...

Bon divendres... amb el desig que sigui aquest, i cada dia, un dia sense violència contra les dones!

Després de la violència

Suposem que es diu Carme, tot i que en realitat no se'n diu, i suposem també que viu a Girona. Fins aquí les suposicions i incerteses, doncs tot el que vindrà a partir d’ara és cert, tan cert i cru com la vida mateixa.

Certs són el menyspreu, les vexacions, la humiliació i els cops, físics i psicològics, que la Carme ha rebut de qui se suposa que era el seu company, marit, amant… La Carme és una de les moltes dones, més que no ens pensem, que ha estat víctima de la violència masclista, un infern que quasi la consumeix i en què cada any massa dones hi deixen, literalment, la vida.

No cal saber-ne els detalls ni les circumstàncies, prou ens les podem imaginar; però sí cal saber que la Carme, com l’au Fènix, lluita encara per ressorgir de les seves cendres i recompondre una vida que per moments s’havia esberlat.

La lluita contra la violència masclista ha de preveure accions i programes preventius, però també d’acollida i suport per totes aquelles dones que, com la Carme, són o han estat víctimes d’un home misogin i violent; programes que les ajudin a refer la seva vida, recuperar la seva dignitat i reconstruir la seva autoestima.

Ara la Carme busca feina i és aquest el motiu que m’ha permès conèixer-la. És la feina una de les moltes coses que ha perdut i serà la feina una de les moltes coses que li permetrà tornar-se a sentir activa, forta i independent.

Avui 25 de novembre es commemora, com cada any, el dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones i avui pensaré en la Carme, que ha sobreviscut a la violència masclista i ara sap que després de la violència hi ha una vida per la que val la pena lluitar, la seva.

Article publicat al número 3 de la Revista Mirall en pdf.

Violència masclista 2.0

Els homes que exerceixen la violència masclista ha trobat en les noves tecnologies una nova i poderosa arma de control i assetjament contra les dones. La violència masclista doncs, malauradament, també s’ha digitalitzat, especialment entre els joves.

Dies enrere la Delegació del Govern de l’Estat per la Violència de Gènere presentava dos informes prou reveladors en aquesta línia: "El ciberacoso como forma de ejercer la violencia de género en la juventud: un riesgo en la sociedad de la información y el conocimiento" i "La evolución de la adolescencia española sobre la igualdad y la prevención de la violencia de género".

Aquests informes presenten dades prou significatives i, alhora, preocupants:
- El 28,8% dels adolescents reconeixen haver patit el control abusiu (controlar amb qui parla, què diu o a on va) per part de la seva parella; el 25,1% de les noies reconeixen haver patit aquest control per part de les seves parelles a través del telèfon mòbil.
- El 16,4% dels adolescents reconeixen haver intentat controlar les seves parelles, decidint per elles. El 13,9% han intentat controlar a les seves parelles a través del mòbil, un 13,3% les han insultat o ridiculitzat, l’11,4% han intentat aïllar-les de les seves amistats i un 3,4% reconeixen haver exercit la violència física, haver agredit, a la seva parella.

Les noves tecnologies juguen un paper molt important en com es relacionen i interactuen els adolescents i ja hi ha detectades conductes de risc que situen a les noies, també nois amb “masculinitats” diferents, en un estadi de major vulnerabilitat.

Segons els informes citats la meitat dels nois i una quarta part de les noies no consideren molt o bastant perillós quedar amb un noi o una noia que han conegut per internet. Aquesta és una actitud que pot portar a conductes de risc, com tenir conductes a internet que els pares de l’adolescent no aprovarien. El 8,6% de les noies i el 15,6% dels nois han respost per internet a missatges d’algun desconegut que els oferia quelcom.

És gràcies a aquesta conducta de risc que els nous assetjadors contacten amb les seves potencials víctimes, a través d’identitats i perfils falsos. No és un fenomen nou l’assetjament de menors a través d’internet (anomenat també “grooming”), ja sigui per a l’obtenció de fotografies o imatges dels menors de caràcter sexual o pornogràfic, o bé per a contactar-hi físicament..

Un altre fenomen relativament nou és el “sexting”, anglicisme que suma els termes “sex” i “texting” (enviament de missatges), que defineix l’enviament i compartició de fotografies o vídeos personals de contingut sexual a través d’internet (a xarxes socials o a través de serveis de missatgeria, com el WhatsApp).

El 4,9% de les noies i el 16,1% dels nois no consideren molt o bastant perillós publicar una foto seva de caràcter sexual; de fet segons els informes el 2% de les noies i el 4,5% dels nois han publicat o compartit una foto seva de caràcter sexual i l’1,3% de les noies i el 2,5% dels nois ho han fet amb una foto de caràcter sexual de la seva parella.

Les conductes de risc hi són i, si bé poden ser percebudes amb certa innocència inicialment, esdevenen una autèntica llavor del mal en el terreny abonat dels ciberassetjadors sexuals.

Per als qui exerceixen la violència contra les dones, siguin joves, siguin adults, les noves tecnologies són una arma més de control i submissió. El Facebook, el Tuenti o el WhatsApp esdevenen una arma de doble fil: poden ajudar a la prevenció de la violència contra les dones, però també són un mitjà més de control al servei dels homes que controlen i agredeixen a les dones.

Aquests informes ens aporten dades sobre una realitat que no sempre sabem veure: un nou escenari en el que les noves tecnologies i les xarxes socials formen part de la nostra vida quotidiana, però també un escenari que no només no trenca amb la lacra de la violència masclista, sinó que a més, lamentablement, l’alimenta.

És, malauradament, la versió 2.0 de l’home que exerceix la violència contra les dones.

El 25 de novembre és el Dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones; caldrà seguir lluitant, i de valent, per eradicar la violència contra les dones, també la violència exercida a través de les noves tecnologies.

Article publicat a la Revista Mirall el 25 de novembre de 2013.

L'Amor no és l'hòstia! #MinutsMusicals contra la #violenciamasclista!

"El amor no son hi ostias ni gritos..."

Aquest és només un petit fragment de la cançó "El amor no es la ostia", punta de l'iceberg d'un projecte homònim que té per finalitat plantar cara a la violència envers les dones. El projecte va consistir en la gravació de la cançó i el videoclip, amb la participació de 30 MCs i 30 dones de la província de Girona.

"L'amor no és l'hòstia" és un projecte de l'Associació Brainstorming que vol, a través del hip hop, contribuir a la sensibilització i, sobretot, a l'eradicació de la violència contra les dones. Els diners recaptats amb aquest projectes es destinaran a entitats que treballen contra la violència masclista.

Avui, Dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones, hauriem de dedicar uns minuts a reflexionar sobre aquesta lacra social que tenalla la vida de moltes dones; jo avui us demano,  modestament, que en dediqueu uns quants a veure i, sobretot, escoltar aquesta cançó... i que la compartiu! Arreu de Catalunya avui es farà lectura d'aquest manifest... també caldria escoltar aquesta cançó!