La d'handbol, tampoc!

Aquesta temporada cap de les seccions professionals del Barça ha alçat la (preuada i desitjada) Copa d'Europa.

L'equip que més la va acaronar va ser el de futbol femení, arribant a la final i perdent-la, contra tot pronòstic, contra un combatiu Arsenal que el va saber desarmar. 

El de futbol masculí es va quedar a les semifinals, quan ja assaboria l'accés a la final després de l'enèsima remuntada, però un gol en el darrer sospir i la pròrroga el van enfonsar...

Per tocar fons, el de bàsquet, que va arribar, amb penes i treballs i encara gràcies, als quarts de final i que no només no ha estat un equip prou competitiu a Europa, tampoc a les competicions espanyoles, caient en totes als quarts de final. 

I arribem, aquest passat cap de setmana, a la final a 4 de Colònia de l'equip d'handbol, la secció que, juntament amb la femenina de futbol, és la que semblava que tenia més a l'abast la Copa d'Europa, però va topar de nou, en una dura derrota, contra el Magdeburg amb un gol en el darrer segon de partit, després d'un arbitratge més que controvertit i d'uns darrers minuts jugats amb inferioritat.

El primer equip d'handbol del Barça és el gran dominador d'aquesta competició europea, essent l'equip que més n'ha guanyat, fins a 12. Sap greu que no l'hagi guanyat aquesta temporada perquè l'equip farà una gran transformació de cara a la pròxima, amb el comiat de fins a deu jugadors de l'actual plantilla, entre els quals hi ha jugadors històrics com Aitor Ariño (el jugador amb més títols), Gonzalo Pérez de Vargas (un dels millors porters del món) i Thiagus Petrus (una de les referències en defensa).

És evident que aquest any Europa se’ns ha resistit. Però si alguna cosa ha demostrat el Barça és que sap aixecar-se i sobreposar-se i, estic convençut, més aviat que tard alguna de les seccions professionals aixecarà, novament, una Copa d'Europa. 

Sis, la xifra de la setmana

El Barça aquesta temporada ha tenyit de blaugrana sis lligues estatals obtenint un ple històric de campionats dels sis equips professionals que té: futbol masculí i femení, bàsquet, handbol, hoquei i futbol sala.

La xifra és una fita històrica mai assumida fins ara i en el seu conjunt té molt mèrit en l'àmbit esportiu, també en el social (especialment d'autoestima) i l'econòmic, tenint present que el club no viu precisament la seva millor època en aquest aspecte, immers en retallades pressupostàries en totes les seccions.

El mèrit esportiu en el seu conjunt és innegable tot i que en algunes seccions, per la seva clara superioritat respecte dels seus rivals, potser és més relatiu, com en l'handbol i el futbol femení, on a escala estatal els respectius equips dominen la competició de forma més que folgada, guanyant quasi tots els partits, sinó tots.

Més competides són les competicions estatals d'hoquei i futbol sala, en les que tot i que el Barça és dominador, no ho guanya sempre tot; i molt de mèrit tenen, enguany, les lligues de futbol masculí i bàsquet, en les que el Barça està recuperant, aquestes darreres temporades, la competitivitat que havia perdut.

Sis lligues de les sis possibles de les seves sis seccions professionals. La dada no hauria de passar desapercebuda per inèdita i, sobretot, perquè serà difícil, tot i que no impossible, que es torni a repetir.

Més improbable, ara com ara, és que aquesta fita s'assoleixi a escala continental, que les sis seccions es proclamin, en una mateixa temporada, campiones d'Europa... Aquesta seria, sens dubte, una gran fita històrica! De moment és només una il·lusió.

Si funciona... no ho toquis?

Si funciona no ho toquis, diu la frase, i és precisament això el que molts no entenen de la destitució del fins ara entrenador del Barça de handbol, flamant guanyador de tot aquesta temporada, que ha culminat amb la desena Copa d'Europa del club, la tercera de l'entrenador.

Xavi Pascual ha signat la temporada perfecta, no només amb un ple de títols, també mantenint-se imbatut! L'única taca del seu impecable full de serveis d'aquesta temporada ha estat la final de la Copa d'Europa de la temporada passada, jugada a finals de desembre, i perduda, més que per demèrit propi, per mèrit del rival...

Si funciona no ho toquis, diu la frase, i hi ha qui diu que és precisament quan funciona, quan les coses van bé, quan s'han de fer els canvis. Així ho defensava dies enrere Lluís Cortés, entrenador del Barça femení de futbol, després de guanyar el triplet aquesta temporada, argumentant alguns dels canvis que farà a la plantilla.

Per més que hagi funcionat l'equip de Xavi Pascual sota la seva batuta, el president Laporta s'ha mantingut ferm en la seva voluntat de canviar l'entrenador del primer equip de handbol, canvi motivat per tancar un cicle i, amb la seva reestrenada presidència, encetar-ne un altre.

Que funcioni no sempre és suficient, que funcioni no sempre és garantia... 

La primera victòria!

Sincerament, no les tenia totes. A principi de temporada em vaig fer a la idea que no guanyarien cap partit, que difícilment guanyarien cap partit, aquesta temporada...

L'equip és nou i la majoria de les jugadores, la meva filla petita entre elles, no havien jugat mai a handbol: una temporada per aprendre!, vaig pensar...

I la temporada va començar i les derrotes, algunes amb marcadors escandalosos, es van anar succeint cap de setmana rere cap de setmana, aquí i allà; és clar que en aquestes circumstàncies, de fet en totes, cal observar quelcom més que el resultat global i en cada derrota hi havia, hi ha, (a banda de les coses a millorar) sempre quelcom positiu a destacar: una millora en la defensa, un nou rècord de gols a favor, una jugada tàctica que es consolida, una tècnica de tir que es depura...

Les derrotes inevitablement afecten l'estat d'ànim, però aquest equip, l'infantil femení de la Unió Esportiva Sarrià (UES), va començar la temporada amb el dipòsit ple d'il·lusió i motivació, possiblement també pel fet que la majoria de les jugadores, la meva filla petita entre elles, no havien jugat mai a handbol!

És indiscutible que des de l'inici de la temporada les jugadores i l'equip han crescut a nivell tècnic i tàctic, com evident és que encara els queda molt més per aprendre i consolidar; i entre els aprenentatges també han après a perdre, a encaixar la derrota com a part de l'esport i la competició, i que la derrota no ho és tot...

Aquest passat cap de setmana l'equip va experimentar un nou aprenentatge: aprendre a guanyar! Finalment, i inesperadament per mi, ho reconec, l'infantil femení de la UES va aconseguir la primera victòria, una victòria forjada durant tot el partit i que al final va fer esclatar d'eufòria a les jugadores i, naturalment, també ens va fer esclatar d'eufòria a la grada!

Sincerament, no les tenia totes, i de fet avui no tinc molt clar que puguin guanyar algun altre partit; tan de bo que puguin assaborir de nou el dolç sabor de la victòria, però potser la veritable victòria és veure la il·lusió i les ganes que empenyen a la meva filla a anar als entrenaments, als seus partits i fins i tot a veure altres partits de la UES!

Potser la veritable victòria és la passió, insospitada per mi mesos enrere, de la meva filla petita pel handbol en general, i la UES en particular!

Pit i collons?

Els crits de guerra motiven els equips abans, durant i després dels seus partits, alhora que mantenen i reforcen, i això potser és més important, la seva cohesió.

El crit de guerra més espectacular, i possiblement més amenaçador per l'equip rival, no és un crit sinó una dansa, el "haka", un ball tradicional d'origen maori popularitzat per la selecció de rugbi de Nova Zelanda, els "All Blacks", que el ballen abans de cada partit.

Aquesta temporada els crits de guerra han tornat a la família de la mà de la meva filla petita, i el seu equip d'handbol. Als primers partits, abans de començar, després dels temps morts i al final, agrupades en comunió cridaven "pit i collons", un crit de guerra poc adient en general, pel meu gust, i encara menys, en particular, per un equip femení!

A casa la qüestió va ser objecte de comentari, doncs de debat no n'hi va haver gens; i entenc que deuria ser així, també, a la majoria, sinó totes, les cases de la resta de jugadores.

Pit i collons és una expressió popular esdevinguda crit de guerra en diverses ocasions (esport, política...), també en alguns equips de la Unió Esportiva Sarrià (UES) des de fa temps. És per això que l'equip infantil femení de la UES el va adoptar, al principi de temporada...

De pit i collons fins i tot se'n fan samarretes, i suposo que tot tipus de marxandatge amb al·lusions, bàsicament, polítiques i esportives. A mi no és una expressió que m'agradi especialment, ans al contrari, potser perquè no són aquests, precisament, els atributs del meu caràcter, ni en la política, ni en l'esport... Per poc que em conegueu ja sabreu que tinc molta més dosi de seny, que de rauxa! En tot cas jo sóc més de cap i pota que de pit i collons!

El cas és que des de fa uns quants partits l'equip de la meva filla petita té un altre crit de guerra, potser menys contundent, menys agressiu, però més inclusiu i, si voleu, reivindicatiu:  

1, 2, 3... Totes som UES!

El Sarrià - Bordils de Plata, el "derby" més radiofònic

Imatge: UES

Aquest dissabte l'handbol gironí va viure una autèntica festa amb el "derby", sis anys després, entre la Unió Esportiva Sarrià (UES) i el Handbol Bordils! 

L'alt nivell d'aquest partit, disputat a la categoria de Plata de la Divisió d'Honor, va elevar el "derby" gironí a "derby" català de la categoria, i bona prova d'aquest fet va ser l'excepcional cobertura radiofònica que les dues principals emissores catalanes (RAC1 i Catalunya Ràdio) en van fer, amb retransmissions en directe.

Naturalment Ràdio Sarrià, com és habitual en els partits de casa, també va retransmetre el partit en directe, pel que tot plegat va esdevenir un fet pràcticament inèdit, amb tres emissores del dial informant del partit!

Us avanço que no espereu trobar, en aquest modest article, una crònica esportiva del partit, si no em puc enganyar a mi mateix, tampoc us enganyaria a vosaltres! Avui tan sols voldria compartir una anècdota que, tal vegada, potser algun dia serà categoria, si no ho és ja!

Us comentava que una de les emissores que retransmetia el "derby" en directe era RAC1; doncs bé, una de les veus que al llarg del partit es va poder escoltar, aportant informació específica de la categoria i, sobretot, dels dos equips i en especial la UES, va ser la d'en Sergi Torrentà, fins fa poques setmanes el narrador habitual de les retransmissions dels partits de la UES a Ràdio Sarrià!

I si en Sergi Torrentà no retransmetia per Ràdio Sarrià, qui ho feia per a l'emissora local? Des de finals del mes passat, i com una derivada d'aquesta "estranya" situació, l'equip del programa "Sarrià en Joc" es va fer càrrec de les retransmissions de Ràdio Sarrià dels partits a casa de la UES.

No he parlat amb en Sergi Torrentà però estic convençut que, al principi de temporada, aquest "derby" era un dels partits marcats en vermell, dels que més ganes deuria tenir de retransmetre per Ràdio Sarrià, i poc es deuria imaginar, tot just fa quinze dies, no només que deixaria de ser la veu dels partits de la UES a Ràdio Sarrià, sinó que, malgrat aquest inesperat contratemps, igualment viuria el "derby" micròfon en mà, en aquest cas, i excepcionalment, el de RAC1!

Imagino, per ell, la retransmissió deuria tenir un regust agredolç, i no només per la derrota de la UES...

En fi, sigui com sigui, i més enllà d'aquesta anècdota (o categoria!), el "derby" gironí va ser, a banda d'una autèntica festa del handbol català, una petita gesta de la ràdio!

L'esportivitat, també a la graderia

Imagen de jiebing xu en Pixabay

Aquesta temporada hem tornat als esports d'equip; la meva filla petita ha començat a jugar a handbol, a la Unió Esportiva Sarrià (UES).

Uns quants anys després, des que la meva filla gran va deixar el bàsquet, tornem als partits de casa i als desplaçaments quinzenals aquí i allà, amb estones d'espera i cafè amb la resta de mares i pares... I jo que em pensava que ja havia deixat enrere aquesta vida! La temporada de gimnàstica rítmica, que fa una colla d'anys que practica la meva filla mitjana, té una altra dinàmica...

La meva filla petita fa handbol i, com ella, la majoria de les jugadores del seu equip tot just fa unes setmanes que han començat a jugar, pel que el més habitual, de moment, és que perdin tots els partits per una diferència tan gran de gols que, com també es fa en el bàsquet, arriba un moment que es tanca el marcador. Al darrer partit fins i tot el marcador es va tancar des de l'inici, una decisió que també s'agraeix.

És un equip en formació, i de moment la lluita és contra elles mateixes, millorant poc a poc partit a partit, en el treball dels entrenaments. Potser per això la seva actitud és en general tant positiva malgrat les pallisses que reben, i això és quelcom que trobo admirable.

Cada intent de jugada és aplaudit, cada aturada de les porteres, i també els gols, encara que escassos, que fan! Potser per això no m'agrada quan a vegades, potser fruit de la desesperació o la poca paciència, alguns pares i mares exigeixen més que animen i encoratgen...

També a la graderia cal fer molta pedagogia; com l'altre dia, quan algun o alguns nois d'un equip visitant que jugava després a la pista de la UES, se'n reien de la portera del nostre equip fins al punt que ella, tipa de sentir-ho, no va poder evitar plorar, i naturalment va ser canviada.

Afortunadament aquest lamentable fet no va quedar aquí, i el coordinador de formació de la UES, que era a la pista, es va dirigir a la graderia per parlar amb els responsables adults de l'equip de joves, que van ser, com a mínim, advertits.

El públic, la graderia, és una part més de l'esport, i no és un subjecte passiu sinó actiu (s'espera que animi!), i com a tal té una responsabilitat en el bon desenvolupament de l'activitat esportiva, sigui un partit de primera divisió de futbol, o d'infantil femení de handbol...

Al públic, a la graderia, també li hem d'exigir esportivitat!

El primer partit

La meva trajectòria com a jugador de handbol va ser breu, fugaç com un d'aquells desitjats estels que ens esquiven la mirada; diria que no vaig jugar regularment més d'una temporada...

Era petit (sis o set anys, diria, potser algun més i tot) i menut i jugava d'extrem a la Unió Esportiva Sarrià (UES); no era àgil ni ràpid, virtuts dels extrems, però hi jugava, suposo, perquè era la posició en la que deuria destorbar menys...

Uns anys més tard, a l'estiu de 1985, vaig participar en una estada esportiva d'handbol a Viella, tot i que aleshores va estava plenament lliurat al bàsquet!

Sense ser gaire més bo que en l'handbol val a dir que la meva trajectòria com a jugador de bàsquet va ser més llarga, prorrogada fins i tot puntualment fa uns anys, fins que una patacada em va deixar, literalment, fora de combat!

En el món del bàsquet fins i tot vaig fer, d'adolescent i jove, d'àrbitre, però això és una altra història...

Us explico tot això perquè, inevitablement, vaig pensar-hi en el primer partit d'handbol que la meva filla petita (tretze anys) va jugar aquest dissabte amb l'equip infantil femení de la UES, al seu pavelló.

No sé si la seva trajectòria serà llarga o curta, de fet això ara per ara és el de menys, sobretot veient les ganes i la il·lusió amb la que de moment afronta la temporada!

Al primer partit, amistós, van posar-hi més cor que tècnica i tàctica, i a cor que vols s'hi van esforçar i córrer! Ella, com la gran majoria de les seves companyes d'equip, tot just ara ha començat a jugar a handbol, després d'haver fet, aquests darrers anys, gimnàstica rítmica i funky...

El primer partit va ser molt emocionant, sobretot des de la grada! Cada acció, cada intent d'acció, era seguit amb expectació i aplaudit amb passió pels pares i mares, que teníem tants o més nervis que elles, i ja no us dic com vam celebrar els gols, pocs en comparació amb l'altre equip, que van marcar!

El de l'altre dia va ser només el primer partit, tot just el primer d'una apassionant aventura que, sospito, farà córrer més tinta!

La concha de tu madre

Javier Mascherano, expulsat!

L'acta arbitral va recollir l'expressió en el seu formar més clàssic, el que dóna títol a aquest article, tot i que en l'àudio de les imatges captades s'evidencia que Javier Mascherano es referia a la germana, i no a la mare, en l'exabrupte que va llençar al linier del partit del Barça contra l'Eibar. Fos a la mare o a la germana el cas és que l'expressió li va costar la targeta vermella i ara s'està pendent de la possible sanció.

Més enllà del defecte de forma que el Barça pot apel·lar entre la referència a la mare de l'acta arbitral i a la germana que va dir realment el jugador argentí, el sentit del seu renec, o del seu insult, és el mateix. No és el mateix, però, si es considera l'expressió un renec, una desconsideració, o un insult, i aquí les interpretacions poden ser variades, i per tant donen molt de joc, doncs parteixen de la voluntarietat del jugador de queixar-se, o d'insultar, i acaben en el sentiment de qui va rebre tal exabrupte, de si es va sentir insultat, de si el linier es va donar per al·ludit, tingui o no germana, i amb independència de la intenció i voluntarietat del jugador..

Sigui com sigui i acabi com acabi aquesta qüestió, jo situaria el debat en la (in)capacitat del futbol, dels futbolistes, de respectar les decisions dels jutges, dels àrbitres, fins i tot si aquestes són equivocades. I aquí, penso jo, la responsabilitat és, més que dels futbolistes, dels propis àrbitres i dels estaments que els regulen, i regulen la competició.

Protestar iradament a un àrbitre és habitual, fins i tot sembla que formi part del joc; la violència verbal dins els camps de futbol, també entre els jugadors, és un fet quotidià que els espectadors acabem normalitzant i, en alguns casos, reproduint. Que ho faci tothom, o que s'hagi fet sempre així, no vol dir que sigui normal i ni molt menys correcte!

Hi ha qui ho justifica presentant l'acceleració de les pulsacions com a atenuant, però en d'altres esports, on les pulsacions també s'acceleren, on també hi ha contacte físic, els jugadors mostren un major respecte vers els àrbitres i, sobretot, vers les seves decisions.

El bàsquet és un bon exemple, però per si el trobeu massa poc físic i intens, també ens podem referir a l'handbol. Per molt menys del que fan els jugadors de futbol els d'altres esports són sancionats dins la pista.

És cert que quan ens bull la sang se'ns escalfa la llengua, i ja sabem de l'alta capacitat que tenen les paraules per ofendre! És clar que també hi ha qui es queixa per qui, davant l'autoritat in(competent) es mostra excessivament dòcil.

No són pocs qui han considerat que la posició i l'estratègia del Barça amb l'afer de les estelades i la sanció de la UEFA ha estat massa tova, tot i que davant aquesta segona sanció la directiva, el club, s'ha mostrat més bel·ligerant!

Els jugadors de futbol a vegades llueixen a les mànigues de la samarreta la paraula "respect", però solen ser més les vagades que els mateixos jugadors falten al respecte, no "guarden aquell mirament, aquella alta consideració que pertoca", que els pertoca als seus adversaris i als àrbitres.

Potser caldria i es podria començar començar per aquí!

L'amic de l'Iñaki

Possiblement són molts els amics que l'Iñaki ha tingut, fins ara, al llarg de la seva intensa vida.

Amb els primers, ben segur, va compartir jocs i pilotes, gaudint amb passió de l'esport en general i l'handbol en particular. Més amics va fer més endavant, ja retirat de l'elit de l'handbol amb un palmarès impressionant després de formar part del, possiblement, millor equip de la història de l'handbol!

Però els nous amics no veien en l'Iñaki l'excel·lent jugador d'handbol, sinó el Duc de Palma, el marit de la Infanta Cristina i, sobretot, el gendre del Rei!

Ai les amistats perilloses! L'Iñaki, per acció i omissió, ja sap el pa que s'hi dóna!

Els amics de debó ho són quan tu els necessites, no quan ells et necessiten! L'Iñaki , ben segur, ha perdut uns quants amics darrerament, és part del preu dels pecats que ha comès. Però no els ha perdut tots!

Aquests dies un amic de l'Iñaki, Valero Rivera, qui va ser el seu entrenador al Barça durant tota la seva trajectòria al Barça, li ha ofert feina. Quan més repel·leix els suposats amics en Valero Rivera li ha atansat la mà per dir-li: no ets perfecte, t'has equivocat, però aquí tens un amic.

Que pagui pels seus pecats de grandesa i misèria, l'Iñaki, que no es lliuri de la justícia i repari el mal que ha fet. Que caigui sobre ell el pes de la justícia! Però més enllà de les derivades judicials de l'Iñaki per mi el destacable d'aquest darrer episodi d'aquest sainet és el gest de l'amic de l'Iñaki, davant del qual només puc dir: "ole tu" Valero!

Aquest gest m'ha fet pensar en la frase que diu: estima'm quan menys m'ho mereixi, serà quan més ho necessiti!

No sé quants amics conserva l'Iñaki... però és evident que com a mínim en té un, i això, moltes vegades, ja és tenir molt!

La UES tenyeix l'#handbol gironí i català de groc i blau! #sarriadeter

Samarreta reivindicativa estrenada durant la celebració del campionat de lliga de 1a Nacional de la UES. Foto: Roger Casero

La rivalitat esportiva es viu també a la paleta de colors... o a la carta dels pantone!

Al darrer derbi de l'handbol de primer nivell al gironès, entre l'Handbol Bordils i la Unió Esportiva Sarrià (UES) hi havia, al paavelló del Bordils, una pancarta que emfatitzava que els colors de l'handbol del gironès eren els verd i blanc, colors de l'equip bordilenc... La pancarta era tota una provocació per l'afició sarrianenca, sobretot perquè abans, durant i després d'aquell intens derbi, la UES era i va seguir essent líder del campionat...

Durant la celebració del títol de lliga, el passat dissabte a la nit. entre els càntics de jugadors i afició era inevitable la referència cromàtica: de quin color és el Gironès?

En una temporada socialment i econòmicament complicada, on algú ha volgut, sense èxit, desestabilitzar el club, el primer equip de la UES ha fet una gran temporada esportiva, temporada que encara no ha finalitzat, doncs queda encara disputar les fases d'ascens...

Però de moment toca seguir gaudint d'aquest moment, com vam fer-ho el dissabte... tenyint l'handbol gironí i català de color groc i blau!

(fotos: Assumpció Vila)
La UES campió de lliga! Enhorabona!

La Irresponsabilitat Social Corporativa de l'IB amb la UESarrià en 5 actes

Acte primer:

L'Institut Balmes (IB) ofereix un conveni de patrocini a la Unió Esportiva Sarrià que sembla que pot anar més enllà de la vessant estrictament esportiva (espai educatiu per a la base del club). Fins aquí res que no facin o vulguin fer els clubs esportius: patrocinar la samarreta a canvi d'ingressos per sufragar les múltiples despeses que tenen els clubs (fitxes federatives, desplaçaments, arbitratges...). Fruit d'aquest acord a més a més a través del propietari de l'IB s'aporten jugadors nous amb fitxa (sou) per a reforçar la plantilla.

Acte segon:
L'interès de l'IB amb la UES, o si més no del seu propietari, va més enllà del patrocini del club i, donada la seva condició de dirigent del Girona FC, proposa a la UES que, tal i com han fet altres clubs gironins, s'integri com a secció al Girona FC a canvi d'una major aportació econòmica... L'acord inclou aspectes que, als ulls de la UES, sembla que poden posar en joc la seva independència com a club, amb aspectes més formals (entrada de nous directius a la junta de la UES) i d'altres més simbòlics (escut del Girona FC, denominació equip, colors segona samarreta...)

Acte tercer:
Es produeix un tens i intens debat en el sí de la UES i finalment s'opta per no acceptar la proposta d'integració a l'estructura esportiva del Girona FC. La posició de la Junta de la UES és assumida majoritàriament per l'assemblea i, malgrat les pressions rebudes, es fa forta defensant la seva posició.

Acte quart:
L'IB, possiblement no satisfet amb auesta decisió, denuncia el conveni de patrocini amb la UES per incompliment per part d el'entitat esportiva sarrinenca: els equips inferiors no lluïen el logo de l'IB. L'IB es presenta a un partit d'un equip de la base de la UES amb notari i fotògraf per aixecar acta un dissabte, dies abans que les samarretes, convenientment grafiades, arribéssin al club.Entenent com a rescindit el conveni de patrocini de l'IB a la UES, l'IB amenaça de fer una demanda a la UES si els seus equips juguem amb la samarreta patrocinada per la UES.

Acte cinquè:
Tota aquesta situació fa que l'ambient a Sarrià de Ter s'hagi crispat aquests darrers dies per moments, produint-se fets molt lamentables.


Reflexió final:
El què hauria estat una bona acció de RSC per part de l'Institut Balmes (patrocini d'un club esportiu local, modest, però amb una gran projecció, amb suport a l'esport base, a la formació -alienament amb l'activitat de l'IB-) ha esdevingut un exercici d'Irresponsabilitat Social Corporativa, doncs pel que sembla el patrocini inicial (acte primer) no era més que la pastanaga per l'interès real (acte segon) que després de rebre per part de la UES la decisió que estimaven més adient (acte tercer) han actuat, encara que legítimament (?) amb un nes accions que més aviat tenen un aire de represàlia (acte quart) que ha derivat amb una crispació de l'ambient (acte cinquè).

Així és com, encara aquesta setmana, promociona l'Institut Balmes la seva Responsabilitat Corporativa al seu web:

Imatge: Institut Balmes

No sembla que aquest sigui un bon exemple, com bé explica l'Assumpció Vila al seu bloc, de com una empresa ha de gestionar la seva Responsabilitat Social Corporativa...

Jo, davant aquesta situació, ja he donat el meu suport a la UES!

Comunicat de l'Ajuntament de Sarrià de Ter respecte la Unió Esportiva Sarrià

Aquest és un comunicat conjunt dels grups municipals de l'Ajuntament de Sarrià de Ter de suport a la Unió Esportiva Sarrià (UES) per la situació que està visquesnt aquests darrers dies

Comunicat Ajuntament de Sarrià de Ter respecte la Unió Esportiva Sarrià

La Unió Esportiva Sarrià és una entitat esportiva històrica del nostre municipi. Amb una massa social molt important. Socis i sòcies que, de manera sobirana i democràtica, determinen els destins del club. En aquest sentit, l'ajuntament comparteix i reconeix la feina feta per les diferents Juntes Directives de l'entitat així com les de tots els clubs esportius que treballen constantment per millorar la vida social i cultural de Sarrià de Ter.

Amb tot, sense entrar a valorar la gestió al si del club -per la qual cosa tenen únicament veu i vot els socis-, cal dir que volem mostrar la nostra preocupació pels esdeveniments relacionats amb la UES de la darrera setmana. Amb episodis en els quals han sorgit greus acusacions a directius amb noms i cognoms. Una pràctica, evidentment reprobable. I es per això que volem fer una crida a la serenor, el diàleg i el treball constructiu. Estem convençuts que les discrepàncies es podran exposar i resoldre en altres fòrums i per altres vies més lògiques i civilitzades.

Finalment reiterar el nostre recolzament a la Directiva en conjunt i en especial als directius acusats publicament i sobretot remarcar la necessitat de no portar la divergència al terreny de la crispació i els atacs personals. Fet, aquest darrer, que no contribueix -ans al contrari- a millorar el club, l'esport i el nostre poble.

Jo dono suport a la Junta de la Unió Esportiva Sarrià!

Foto: Ràdio Sarrià

Davant els lamentables fets ocorreguts recentment a Sarrià de Ter fruit del conflicte de patrocini entre l'Institut Balmes i la Unió Esportiva Sarrià (UES) vull manifestar públicament el meu suport a la Junta de la UES fent-me meu aquest manifest redactat per un grup de socis i sòcies:

SUPORT A LA JUNTA DE L’UES

Davant del mal estil utilitzat mitjançant un escrit anònim que s’ha difós a Sarrià de Ter per qui diu ser un “sarrianenc que va a veure partits i algun entrenament i li agrada estar ben informat”, els socis de l’UES que signen aquest escrit volen manifestar el seu suport tots els membres de la Junta Directiva, sense exclusió, reafirmant-nos en la confiança dipositada en ells per prendre les decisions que considerin més encertades pel bé del club, la seva identitat i pels sarrianencs en general.

La forma barroera i covarda utilitzada no mereixeria resposta de cap mena a no ser per les mentides i injúries que s’aboquen contra dues persones de la Junta que de forma altruista i totalment desinteressada deixen temps i energies en la gestió d’un club que és un element d’identitat de Sarrià de Ter.

Es pot estar o no d’acord amb les decisions preses pel Club, però sigui quina sigui la manera de veure-ho, qualsevol persona que tingui un mínim de dignitat, es dirigirà a la Junta Directiva identificant-se i exposant la seva visió personal i, per descomptat, els seus suggeriments.

Tot i que, òbviament, desconeixem l’autoria de l’escrit, volem manifestar-li que, segons el nostre entendre, fa un flac favor al Club i també a l’empresa que el patrocina.

...socis de la UNIÓ ESPORTIVA SARRIÀ

Si com jo vosaltres també voleu manifestar-los el vostre suport, podeu fer-ho enviant un mail a unioesportivasarria@sarriadeter.cat

Joaquim Rodríguez situa "L'esport català, a primera divisió" a el diari El Punt

Aquest és un interessant i recomanable article que l'amic i company Joaquim Rodríguez va publicar, com a responsable de la sectorial d'esports de la Federació de les comarques gironines del PSC, el passat dissabte 4 de desembre de 2010 al diari El Punt:

L'esport català, a primera divisió

A Per què ens agrada el futbol, M. Sandri donava múltiples i complexes respostes i apuntava que és un esport fàcil, senzill i assequible a la majoria; és imprevisible, fomenta la pertinència, no distingeix entre les classes socials, no discrimina el físic, és bell i et permet participar-hi, característiques totes elles assumides i valorades per la societat catalana.

El meu pare ja ho destacava així en els estatuts fundacionals de l'handbol a Sarrià de Ter, el mateix esperit de molts clubs esportius i entitats de les nostres contrades, dedicats al bàsquet, a l'atletisme, el muntanyisme, el ciclisme, etcètera.
Tots els esports tenen elements educatius fonamentals per fomentar valors en el nostre jovent, i ja ningú no discuteix que l'esport és una pràctica de vida saludable i una eina per prevenir i pal·liar o curar malalties pròpies de la nostra forma de vida actual. L'esport és una oportunitat per millorar la qualitat de vida però també per millorar l'àmbit de l'economia, de la producció de llocs de treball, de la recerca, de l'estalvi en despesa sanitària... i, pel seu paper mediàtic, la força internacional de les seves institucions i l'impacte dels esdeveniments.

L'escriptor i periodista Eduardo Galeano recordava, amb motiu de l'últim mundial de futbol, alguns episodis relacionats amb aquest esport, com el dia que els jugadors de la selecció argentina, als anys trenta, varen portar a coll el porter de la selecció rival de l'Uruguai com a reconeixement espontani del gran partit que havia fet, tot reivindicant el respecte i la consideració enfront de la desqualificació.

Jugar per guanyar o guanyar-hi jugant

L'esport d'elit a Catalunya, en totes les seves modalitats, ens mostra cada vegada més la importància del treball en equip, l'esforç i el respecte. Dirigents, tècnics i esportistes gironins coincidien amb nosaltres sobre la importància dels valors per a tota la població d'aprofitar els bons models, d'estendre l'esport a tothom.

L'afany de millora, donar el màxim d'un mateix, ésser competiu, no és incompatible amb saber perdre, amb tenir respecte. Es parla d'uns valors-força per a cada edat, des de ben petits, com la urbanitat, la generositat, la sinceritat, l'ordre, l'obediència, la fortalesa, la responsabilitat, el treball, l'amistat, l'empatia, l'audàcia, l'optimisme, la tolerància. Es parla de cultura de l'esport que pretén fomentar l'associacionisme, el voluntariat, les polítiques de gènere i la integració social.

Una societat progressa quan aquesta crea les condicions per tal que les persones puguin desenvolupar totes les seves capacitats personals i humanes d'acord amb les seves necessitats i interessos.

L'esport: eina per al progrés de Catalunya

L'esport es relaciona amb la majoria d'aspectes de la societat i pot contribuir a la seva millora, juntament amb l'educació, la salut, el benestar, la cohesió social, i intervé en el medi ambient, l'urbanisme, la innovació, la comunicació, les relacions internacionals.

El pes de l'esport i l'activitat física des d'un punt de vista econòmic s'ha incrementat exponencialment tot intensificant l'oferta i la demanda tant pel nivell de vida en general, una major renda, el temps d'oci i el volum d'ocupació del sector. A Catalunya representa el 3% del PIB però encara, en termes generals, l'ocupació que es genera és molt estacional i amb una baixa estabilitat laboral. D'oportunitats ens en dóna el turisme, l'entorn natural, el clima, la qualitat de vida, la generalització de l'esport a tots els col·lectius, la qual cosa pot facilitar l'elaboració de programes, esdeveniments i infraestructures per tal d'utilitzar l'esport com a pol d'atracció turística del territori.

Des de l'Esport Parc Internacional de Catalunya, es pretén fomentar la relació entre innovació, empresa i esport. El parc tecnològic gaudeix de col·laboració tant del sector públic com privat i està situat al costat del CAR de Sant Cugat, centre d'alt rendiment que cal impulsar com un espai de formació d'esportistes d'elit millors d'Europa, vinculat, al mateix temps, amb nous centres de tecnificació esportiva arreu de Catalunya.
L'esport pot ser un dels grans ambaixadors de Catalunya al món. Apostem per ser un magnífic referent on tots guanyarem.

El camí cap a la tecnificació d'handbol a Sarrià de Ter

Proposta millores PSC MIEM Sarrià de Ter maig'09
La proposta del PSC per la tecnificació d'handbol, a la pàgina 13.

M'ha agradat llegir, acompanyant la notícia de potenciar el sarrianenc com un dels bressols de l'handbol català (Sarrià, bressol d'handbol), que el govern preveu, a mig termini, la proposta  d'ubicar a Sarrià de Ter un centre de tecnificació d'handbol.

La proposta de fer a Sarrià de Ter un centre de tecnificació d'handbol ja formava part del programa electoral (esports) del PSC de Sarrià de Ter a les eleccions del 2007:

"Proposarem a la Federació Catalana d´Handbol la possibilitat d´establir Sarrià de Ter com a centre de tecnificació d´handbol"

Al maig del 2009, en motiu de l'aprovació del Mapa d'Instal·lacions Esportives Municipals (MIEM), el PSC hi vam insistir dedicant-hi una de les 10 propostes que des del PSC de Sarrià de Ter vam fer:

"Excel·lència esportiva – tecnificació handbol
Caldria afegir, dins les línies estratègiques, l'aposta per l'excel·lència esportiva, acompanyant al MIEM la proposta de petició a la Federació Catalana d'Handbol de fer de Sarrià de Ter un Centre de tecnificació d'handbol al territori.
A nivell de comarques de Girona Sarrià de Ter aporta centralitat al triangle format per Banyoles, Bordils i Girona – Sarrià de Ter.
La construcció d'un nou pavelló, a més, pot significar un revulsiu que reforça aquesta proposta alhora que una oportunitat per obtenir finançament per a la seva construcció."

Celebro que el govern municipal faci també aquesta aposta, una proposta que, com hem defensa t sempre des del PSC de Sarrià de Ter, ha de fer-se amb la complicitat d'altres administracions (la Diputació entre elles) i també d'altres poblacions amb tradició  d'handbol...

Sarrià de Ter és bressol de l'handbol, és història de l'handbol gironí i català, però també és, ha de ser, futur!

Reunió amb clubs i entitats pel MIEM de Sarrià de Ter

El dimarts de la setmana passada, dia 5 de maig, el PSC de Sarrià de Ter vam fer una reunió amb clubs esportius i entitats de Sarrià de Ter per presentar-los les nostres propostes de millora al MIEM (Mapa d'Instal·lacions Esportives Municipals) de Sarrià de Ter aprovat inicialment al darrer ple amb l'abstenció del nostre grup.

A l'hora de fer la convocatòria vam veure clar que no podíem convocar només els clubs esportius i les entitats que organitzen activitat esportiva, sinó que a més havíem de convocar altres entitats, especialment les associacions de veïns i veïnes, doncs ens sembla que també poden fer moltes i positives aportacions a la proposta de MIEM.

Des del nostre grup vam valorar molt positivament la reunió, doncs no es va limitar a la nostra exposició, sinó que es va generar un debat viu i interessant, alhora que es van formular també algunes propostes que hem recollit.

Des del PSC vam articular la reunió a través d''aquesta presentació, que vam donar donar a totes les entitats i clubs assistents:

Proposta millores PSC MIEM Sarrià de Ter maig'09


Publish at Scribd or explore others: How-to-Guides & Manu sarrià de ter PSC

Després de la reunió vam elaborar aquest comunicat de premsa amb el nostre posicionament i valoració. Aquesta propera setmana presentarem les nostres propostes de millora a l'ajuntament...


El PSC presenta les propostes de millora al MEIM als clubs i entitats de Sarrià de Ter. El grup socialista valora molt positivament la trobada

El grup municipal del PSC, que es va abstenir en l'aprovació inicial del MIEM, presentarà la propera setmana les propostes de millora al govern amb l'esperança que algunes s'afegeixin al document i el desig de votar-lo a favor en l'aprovació definitiva.

El PSC de Sarrià de Ter es va reunir aquest dimarts al vespre amb clubs i entitats de Sarrià de Ter per presentar les propostes de millora al Mapa d'Instal·lacions Esportives Municipals (MIEM) de Sarrià de Ter, aprovat inicialment al darrer ple municipal amb l'abstenció del grup socialista. Segons Roger Casero, portaveu del PSC, "abans de presentar les nostres propostes al govern en forma d'al·legació volíem compartir-les amb els clubs esportius i també amb les entitats de Sarrià de Ter".

Roger Casero va fer una valoració general de la proposta de MIEM, destacant els aspectes positius i els aspectes a millorar, va argumentar els motius pels quals el PSC es van abstenir en l'aprovació inicial, va exposar les propostes de millora del PSC i finalment es va obrir un torn obert i de debat sobre les propostes de millora, el document i la pràctica de l'esport en general.

Roger Casero va fer una primera valoració general positiva del MIEM, argumentant que "és una bona eina per tenir una fotografia de la pràctica i les instal•lacions esportives a Sarrià de Ter, alhora que una oportunitat per projectar el nostre futur en clau de la pràctica de l'esport". També va destacar que "pel PSC el MIEM té alguna mancança a la fase d'anàlisi, el document és poc ambiciós i és conservador i hi hem trobat a faltar algunes propostes d'equipaments i usos". Pel PSC és una proposta que consolida majoritàriament les previsions que ja tenien els tres grups municipals, pel què segons Casero "la proposta inicial del MIEM no ens projecta amb força cap al futur".

Roger Casero també va exposar els motius pels quals el PSC es va abstenir en l'aprovació inicial, destacant-ne, segons va dir, "per la no participació en el procés d’elaboració, malgrat posar-nos a disposició del govern des de l'inici del procés d'elaboració del MIEM i, després d'estudiar la proposta de MIEM, per la voluntat del nostre grup de presentar propostes de millora durant el període d’exposició pública".

Roger Casero va valorar molt positivament la trobada amb els clubs i les entitats, "no només per la possibilitat d'exposar les nostres propostes, sobretot per l'oportunitat de debatre, amb els clubs i les entitats de Sarrià de Ter, sobre la pràctica de l'esport i les instal·lacions esportives del nostre poble".

El PSC té previst presentar les propostes de millora la propera setmana, a les quals afegirà aspectes i detalls que van sorgir en el torn de paraules i debat posterior. Casero va manifestar la voluntat de votar favorablement a l'aprovació definitiva del MIEM de Sarrià de Ter amb l'esperança que el govern pugui incloure al document alguna de les seves propostes de millora.

-------------------------------------

pd: sobre el MIEM de Sarrià de Ter també n'he parlat en aquest bloc a L'esport, un motor de Sarrià de Ter, publicat el dilluns 30 de juny de 2008 i més recentment Volem millorar el MIEM de Sarrià de Ter, publicat el dimecres 8 d'abril de 2009.

UES 31 - Avebal 32. Breu crònica d'una derrota estèril

Al tram final del partit d'aquest dissabte entre la Unió Esportiva Sarrià (UES) i l'Avebal es sentien el missatge que Emili Rodríguez, "Emilín", transmetia a crits als jugadors de l'equip sarrianenc des del moment en què feien la transició atac-defensa: JUNTS, JUNTS!. "Emilín", tota una autoritat de l'handbol a Sarrià de Ter, història viva del club i, per damunt de tot, apassionat d'aquest esport com tota la seva família, demanava a la defensa que s'agrupés, que no es dispersés i deixés forats on l'equip rival pogués afusellar la porteria local... JUNTS, JUNTS, JUNTS!...

Amb la Clàudia, la meva filla gran (9 anys) arribem al Pavelló de la UES amb la primera part començada; el marcador senyala un empat a 11. L'equip rival, l'Avebal, és el cuer de la categoria i té més necessitat de victòria que la UES. Malgrat això arribem a la mitja part amb u petit avantatge (14-13). A la grada, però, les sensacions no són bones, no només pel marcador ajustat, també perquè hi ha dos factors que fan que l'equip de primera estatal de la UES potser no estigui rendint al seu màxim nivell: el fet d'haver jugat el darrer partit entre setmana (el dimecres contra el Granollers, aconseguint un valuós empat, que bé podria haver estat també una victòria) i el fet que des del partit (i sobretot victòria, combinada amb la derrota precisament de l'Avebal contra l'Onda) contra l'OAR Gràcia a casa a principis de mes la UES té garantida la permanència a la primera divisió estatal, gràcies a una bona segona volta de l'equip sarrianenc.

A la segona part l'equip rival capgira el marcador, amb avantatges mai superiors a dos gols. La UES fins i tot s'avança en un moment per un gol, però és un miratge, aviat l'Avebal, assedegat de victòries, es torna a posar per davant al marcador. El partit guanya en intensitat; hi ha expulsions de dos minuts i targetes vermelles per ambdós equips. El tram final del partit, els darrers instants, són intensíssims. La UES perdent per un gol empata el partit a 31 a 7 segons del final. L'equip sarrianenc ha de defensar l'empat. A la Clàudia li explico que a l'handbol, com en el bàsquet (esport que ella també practica), en set segons poden passar moltes coses... o fins i tot també pot no passar res. Naturalment l'Avebal demana temps mort per estudiar bé la darrera jugada. A la Clàudia també li dic que a vegades jugar a empatar un partit té el risc de perdre'l... L'Avebal juga bé el seu atac i als instants finals marca el gol de la victòria...

S'acaba el partit i a mi encara em sembla sentir els crits d'"Emilín" a peu dret des d'un extrem de la pista, a l'entrada del Pavelló de la UES i a l'altre costat del camp on defensava la UES a la segona part: JUNTS, JUNTS, JUNTS!...

------------------------------------

pd1: sobre la UES i l'handbol he escrit en aquest bloc:
UES 30 – FCB “B” 32: gran partit sense premi, diumenge 12 d'octubre de 2008
Jordi Ribera guanya la Copa Asobal, dimarts 30 de desembre de 2008
Més sobre Jordi Ribera, dimecres 7 de gener de 2009
La nova Junta de la UES, dissabte 7 de febrer de 2009

pd2: http://blocs.xtec.cat/handbolues/ és la nova adreça del bloc de la UES

La nova Junta de la UES

Sarrià de Ter és un poble paperer, però la indústria del paper no és l'únic senyal d'identitat de Sarrià de Ter; un dels grans referents d'aquest bonic poble és el seu caràcter esportiu. Són molts els esports que es practiquen a Sarrià de Ter: futbol, bàsquet, patinatge, gimnàstica rítmica, judo, muntanyisme... i, des de fa més de 50 anys, handbol, anomenat encara també, no només a casa nostra balonmano. Per cada un d'aquests esports hi ha un club al darrere, essent la Unió Esportiva Sarrià (UES, i bloc) el club d'handbol, un dels clubs més grans i amb més història...

L'esport en general i l'handbol en particular són un dels elements identificadors de Sarrià de Ter, essent el primer equip de la UES l'equip sarrianenc que juga i competeix en una categoria més alta, la Primera Divisió Estatal d'Handbol, essent el màxim representant de l'handbol de les comarques gironines a nivell estatal.

Aquest passat divendres, 6 de febrer, es presentava al Pavelló de la UES, la nova junta directiva de la Unió Esportiva Sarrià. El canvi de junta ha estat un procés que es va iniciar a finals de l'any passat, amb l'anunci de dimissió de l'anterior junta; obert el període de presentació de candidatures se'n va presentar només una, encapçalada per Josep Arroyo, esdevenint, segons els estatuts de la UES, la nova junta a mitjans del mes de gener.

L'acte de presentació va ser senzill, gens pompós i més aviat informal. El nou president, Josep Arroyo, certament nerviós, va dir unes paraules: les primeres d'agraïment a totes les persones que al llarg dels anys de vida del club han treballat per la UES i per les anteriors juntes. Sobre la nova junta va assegurar treball i il·lusió... La nova junta la formen una colla de joves d'entre 30 i 40 anys, esdevenint així un relleu generacional vers la darrera. Han entrat amb molta empenta, de fet aquest passat Nadal van ser ells qui van organitzar la Quina de la UES a Sarrià de Ter. Són una junta renovada, jove, amb moltes ganes de treballar, compten amb col·laboradors, sobretot nois del club que, tot i no ser dins la junta, també treballen per club. A la presentació d'ahir van tenir el suport, a més, de Josep Mir, història viva del club i primer president de la UES i en dos altres períodes.

Una de les qüestions que haurà d'afrontar la nova junta és la situació del Pavelló de la UES. Aquest no és un tema nou... Però no és, avui, el moment per parlar-ne... Ho farem un altre dia...

Aquesta és la composició de la nova Junta de la UES:

President:
José Arroyo Martínez

Vicepresident:
Guillem Mallola Oliveira

Secretari:
Sergi Esparraguera Vidal

Tresorer:
Bernabé Martínez Osso

Vocals:
Albert Soler Cargol
Josep Busquets Besalú
Domingo Muñoz Esquinas
Joaquim Vilallonga Pontes

------------------------

pd1: un trosset d'història de la UES, tal i com l'expliquen al seu web, on també és interessant veure l'àlbum de fotos...

La historia de la Unió Esportiva Sarrià d’handbol, com a tal, es comença a escriure quan al 1977 es van fusionar el dos clubs que ja existien a les hores a Sarrià de Ter, el Grupo Deportivo Nuestra Señora de Montserrat, que existia des del 1955 i l’Agrupación Deportiva Cultural, que ho feia des del 1956.


1957- Partit Montserrat-ADC

Després d’una mica més de vint anys d’història d’ambdues agrupacions, van decidir unificar-se i crear un sol club, la Unió Esportiva Sarrià.

El seu primer President va ser Josep Mir, i el mateix any la de fundació al 1977 van inaugurar el Pavelló Poliesportiu Sarrià. La construcció d’aquest terreny de joc, va ser gràcies a la col•laboració de tot el poble, amb aportacions econòmiques i també col•laborant amb les tasques de construcció.

Algunes fotos de l'àlbum...

pd2: la notícia, amb foto inclosa, al Diari de Girona: El Sarrià presenta la nova junta. La notícia també ha estat publicada al diari esportiu El 9, malgrat no està disponible en format digital.

pd3: sobre el handbol, o la UES també he escrit:
UES 30 – FCB “B” 32: gran partit sense premi, publicat el diumenge 12 d'octubre de 2008.
Jordi Ribera guanya la Copa Asobal, publicat el dimarts 30 de desembre de 2008.
Jordi Ribera guanya la Copa Asobal, publicat el dimecres 7 de gener de 2009.

Més sobre Jordi Ribera

Jordi Ribera, al centre de la imatge, en l'entrega del gran premi de la Quina de la UES de Sarrià de Ter, el passat 1 de gener de 2009. El gran premi incloïa la samarreta del jugador de l'Ademar Lleó Stranovsky, recent Campió de la Copa Asobal.

El passat dimarts 30 de desembre de 2008 escrivia en aquest bloc l'article Jordi Ribera guanya la Copa Asobal. El dijous 1 de gener, a la Quina de Sarrià de Ter, organitzada aquest any per la UES (prenent el relleu a la ja desapareguda Penya Blaugrana de Sarrià de Ter), vaig tenir l'honor i l'alegria de conèixer personalment en Jordi Ribera, de qui n'havia sentit a parlar molt, sobretot per boca d'en Josep Turbau. El vaig anar a saludar just quan marxava, després que ell entregués el gran premi de la Quina i un altre premi, d'un sorteig, on hi havia dues samarretes de jugadors seus de l'Ademar de Lleó. Ribera va ser rebut amb un gran aplaudiment quan va entrar al Pavelló Municipal de Sarrià de Ter, on es feia la Quina.

Va ser una agradable conversa, en la que naturalment el vaig haver de situar: "sóc en Roger Casero, casat amb la Sira Canyigueral, filla d'en Jordi i neboda de la Rosa Julià" (amb qui darrerament també hem comentat molt els seus èxits esportius). No només em va ubicar, també em va dir que estava assabentat, algú de Sarrià de Ter li havia dit, malgrat encara no ho havia llegir, que jo havia escrit un article sobre la final de la Copa Asobal.

M'hagués agradat fer-m'hi una foto però, malgrat duia la càmera penjada, vaig pensar que seria abusiu... Em va fer molta il·lusió encaixar-li la mà i felicitar-lo, parlar-hi una estoneta i que sabés del meu escrit...

Uns dies més tard, el divendres 2 de gener d'enguany, el Diari de Girona, a la secció La Finestra de la pàgina 2, esmentava en un dels seus comentaris el meu escrit sobre en Jordi Ribera.

(Pels qui no em coneixeu o no m'heu vist mai, us aclareixo que la fotografia que surt just sobre la referència al meu bloc no és meva, vull dir que no sóc jo, sinó el bell model de Tossa de Mar Andrés Velencoso...)

Aquesta és la referència del meu escrit que es va publicar al Diari de Girona:



Al meu escrit deia que els mitjans de comunicació catalans potser no havien parat prou atenció al fet que la notícia de la victòria de l'Ademar de Lleó a la Copa Asobal sobre el Barça era també la notícia de la victòria d'un entrenador català...

Al seu dia el Diari de Girona ja se'n va fer esment: El Barça perd clarament la Copa Asobal contra el Lleó de Jordi Ribera. També al seu dia en va informar El 9: Una impotència inesperada. I aquest dilluns 5 de gener el diari esportiu El 9 (aquesta publicació no té una versió digital) va publicar un bon i necessari article de Xevi Masachs sobre Jordi Ribera a la columna La Zona Ampla:

No cal presumir gaire per treballar bé

Amb el parèntesi nadalenc del futbol espanyol, hi ha altres competicions i especialitats que mengen terreny mediàtic. Clàssics com la copa Nadal de natació o els salts d’esquí d’any nou. Per Sant Esteve, ens podíem empassar els gols del boxing day de la Premier en qualsevol informatiu. I l’últim cap de setmana del 2008 va aparèixer l’handbol, amb la fórmula tan ben explotada per altres esports d’una fase final de copa comprimida i muntada en un mateix escenari.

Un cop eliminat el Ciudad Real en semifinals, tot semblava fet a mida per al títol i la redempció del Barça al Palau. Pocs podien pensar en una desfeta dels blaugrana a casa seva. El Barça tenia reservat el paper de gran protagonista, i de fet ho va ser. Perquè, tot just acabada la final, tots els focus es van centrar en el derrotat. Més que el triomf de l’Ademar, va ser el Barça el que va perdre la final, i fent el ridícul, segons va admetre el mateix secretari tècnic, Enric Masip, duríssim amb la imatge i el compromís de l’equip. La derrota inesperada va obrir una ferida profunda en el conjunt blaugrana, qui sap si definitiva per a Manolo Cadenas. I mentrestant, l’Ademar Lleó va guanyar el títol. Sense fer gaire soroll. Com Jordi Ribera. El mateix entrenador que va assumir el repte de rellevar Cadenas a Lleó va sortir triomfant del Palau Blaugrana. I tampoc va fer gaire soroll. Com sempre.

No fa falta presumir gaire per fer una feina ben feta. No fa falta prioritzar l’elegància, la imatge, l’embolcall. No fa falta vendre’s. I el tècnic de Sarrià de Ter fa anys que sap de què va, això de l’handbol. Jugadors i col·legues sempre n’han parlat molt bé. Un tècnic metòdic, estudiós i apassionat del seu esport i que hi pensa tot el dia. Un professional de l’handbol. I la llarguíssima experiència que acumula és senyal que domina la seva feina. Sempre, això sí, lluny de casa. Onze temporades al Gáldar canari, a més d’estar a l’Arrate i al Bidasoa en la lliga Asobal. I encara més lluny, com a seleccionador de l’Argentina i el Brasil, amb el qual va aconseguir els Jocs Panamericans i l’accés als Jocs de Pequín. Ribera, que també va sonar com a seleccionador estatal, acaba de guanyar el seu primer títol en l’Asobal, més a prop de casa que mai. Segurament no ha tingut el ressò que mereixia, perquè ja se sap que el Barça acapara molt terreny, tant en les victòries com en les derrotes. Però segur que tampoc li deu preocupar gaire, al sarrianenc. Ell continuarà treballant. Com sempre.