Als
 Premis Literaris de Girona, els 
Premis Bertrana, hi ha (com en tants altres premis literaris) essencialment
 dos tipus de discursos: els de les 
autoritats i els dels i les 
autores que guanyen els premis. Si fos un 
combat de boxa entre els dos bàndols, els dels
 autors i autores el 
guanyaria clarament; potser 
no per KO, però sí 
clarament.
Autoritats i autors són, a la seva manera i salvant les distàncies, 
professionals de la paraula, però els 
contextos en què les utilitzen són molt diferents i aquesta qüestió, la majoria de vegades, precisament marca la diferència i 
decanta la balança.
Que no se m'
enfadin les autoritats, no voldria que llegissin 
menyspreu en les meves paraules. Penseu que jo, modestament,
 he estat al vostre bàndol i algun discurs, més o menys pompós, he hagut de fer...
Entenc que d'entrada
 les autoritats juguen amb desavantatge, ja que la 
naturalesa dels seus 
discursos és essencialment 
institucional (i, per tant, una naturalesa a priori més encotillada) mentre que la dels i les 
autores és una 
naturalesa que, sense perdre un punt de formalitat, acaba 
pesant més el vessant 
personal, sempre més 
distès i agraït per a les oïdes de l'audiència.
Els 
discursos institucionals, però, cotilles a banda, tenen un 
problema d'arrel molt generalitzat: la seva
 excessiva durada, tot i la manifestació 
explícita d'alguns oradors de la seva voluntat de ser 
breus, manifestació que paradoxalment els 
allarga i, en la majoria de casos, 
contradiu. 
Serveixi com a exemple l'excessiva durada del discurs del representant del Departament de Cultura, que va fer un desplegament sobrer d'algunes mesures del seu Departament, mesures realment necessàries (no en dubto), però no era el moment ni el lloc, penso jo, per esplaiar-s'hi tant...
Un altre dels problemes dels discursos institucionals és la reiteració de missatges, allò de trepitjar-se els uns als altres, acabant dient quasi el mateix com si fos del tot imprescindible passar inevitablement pels llocs comuns. 
Discursos, massa vegades, llargs i previsibles que suposen una (per moments desesperant) pèrdua de temps que provoquen que, ja de bon principi, les previsions de la durada de l'acte s'allarguin inevitablement. Inevitablement? No, hi ha discursos institucionals que també són, i sonen, breus, frescos i lleugers. 
De la darrera gala dels Premis Bertrana destacaria el de la presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana, Mariàngela Vilallonga i Vives, que a banda d'una oratòria encomiable, va saber jugar amb un element de sorpresa llençant una pregunta al president Puigdemont, que (pam, oh màgia!) va aparèixer en pantalla! A veure si l'any vinent pot ser-hi de cos present... 
També destacaria el discurs de l'alcalde de Girona, Lluc Salellas Vilar, que sense americana i espardenyes de veta, hàbilment va saber trenar el seu discurs amb cites literàries de guanyadors pretèrits del Premi Bertrana, fent que no només fos interessant el que deia, també com ho deia. Un discurs no només són les paraules, també el ritme, la música amb què es diuen.
Entenc que, davant segons quins faristols i públics, algunes autoritats polítiques no desaprofitin l'oportunitat per, a banda de representar a la institució, fer un bon discurs. De fet, és el que n'esperem. També esperem que aquests discursos de salutació i cortesia facin bona la màxima que diu que “lo bueno, si breve, dos veces bueno", perquè la frase segueix amb un interessant advertiment: "y aun lo malo, si poco, no tan malo”.
Així que jo, si de cas, aniria concloent aquest article, que com els discursos d'algunes autoritats, potser ja s'allarga massa...