dilluns, 31 d’agost del 2020

Tornar sense tornar


Les de l'estiu de 1995 van ser les meves primeres vacances pagades! Mesos enrere havia signat el meu primer contracte indefinit, després del que tenia com a becari, i encara avui conservo, tot i que sense triennis si sexennis ni res que s'hi assembli, aquella antiguitat.

Però tornem a les vacances! Feia encara no mig any que treballava d'educador en un Centre Residencial d'Acció Educativa, i quan les meves primeres vacances pagades estaven a punt d'esgotar-se recordo que vaig tenir un dubte, un moment de debilitat: després d'aquestes setmanes desvinculat del dia a dia de la feina em preguntava... sabré tornar a treballar?

Jo aleshores, naturalment, amb vint-i-un anys acabats de fer i amb poca experiència, tenia molt per aprendre, més del que ja sabia, i suposo que per això va surar aquesta inquietud. I sí, vaig tornar a saber treballar, sobretot perquè formava part d'un gran equip del que vaig aprendre molt, i del que en tinc un gran record.

Vint-i-cinc anys després de les meves primeres vacances pagades és una altra la inquietud que ha surat aquests darrers dies, la inquietud de tornar sense tornar!

Avui, com tanta altra gent aquests dies, he tornat a la feina i ho he fet com no ho havia fet fins ara: sense sortir de casa! Tot plegat, ho reconec, se'm fa estrany...

Fins ara la tornada a la feina, en el meu cas els darrers tretze anys a l'oficina, era sinònim del retrobament amb els i les companyes de feina, de fer un petit comentari, a mode de titular, de les vacances i de l'alegria, mandra o resignació de tornar a la feina, de fer un vol per l'oficina per veure qui fa cara de ser-hi de fa setmanes, qui acaba de tornar i qui fa cara de tenir, encara, dies de vacances per gaudir!

Aquest matí a primera hora he entrat a l'estudi de casa, que aquests darrers dies he endreçat, he encès l'ordinador i he fitxat amb el mòbil; he obert el correu electrònic, he començat a planificar tasques, reunions, cites, he fet algunes trucades... He tornat a la feina sense tornar a l'oficina, i tinc la sensació que tornar així no és tornar del tot.

Aquesta setmana, sí o sí, un dia tornaré a l'oficina, ni que sigui per un moment, per una estona, i encara que és molt probable que quasi no m'hi trobi a ningú, em sembla que, aleshores sí, tindré la sensació d'haver tornat plenament de les vacances...

divendres, 28 d’agost del 2020

El refrany de la setmana, sobre les carbasses

"A l'agost, carbasses!", diu el refrany, i la que aquesta setmana ha donat Leo Messi al Barça, en forma de burofax, és històrica!

El president del Barça, Josep Maria Bartomeu, ara ja deu saber que "val més traça que carbassa!"

També són històriques (per fins ara inèdites!) les carbasses que creixen al petit hort de casa. La carbassera, que tot ho acapara i sembla no tenir límits, s'ha enfilat tanca amunt i i ja albira el pati de la veïna de rere casa, i fins i tot ha conquerit, molt a pesar meu, un trosset de la gespa que aquest estiu hem estrenat.

Li ho permeto sempre i quan, literalment, "em doni carbasses"... A casa ens agrada molt, la carbassa, ja sigui en forma de crema, o bé a trossos bullida juntament amb la verdura, i sobretot per acompanyar la carn d'olla. I és que a banda del seu gust dolç, també cal tenir present que "cent quintars de carbassa no fan una unça de greix."

No sé com acabarà aquest serial de finals d'estiu entre Leo Messi i el Barça, de moment és com el rosari de l'Aurora!; l'únic que m'atreveixo a afirmar, ara i aquí, en relació a les carbasses, és que "no hi ha cap carbassera que faci melons!"

dimecres, 26 d’agost del 2020

Sense voreres...

Sabíeu que a la Girona actual, la "Girona Emociona", hi ha carrers sense voreres?! 

Sorprèn que a Girona, ben avançat el segle XXI, encara hi hagi carrers sense voreres. I no estem parlant de carrers nous pendents d'urbanitzar, sinó de carrers que fa anys, dècades, que existeixen.

Al barri del Pont Major en tenim una bona mostra, i ja seria hora que l'Ajuntament i a qui li correspongui, hi posessin remei!

Si aneu a peu pel Passeig Sant Joan Bosco, per la banda del riu, observareu com a l'alçada de la fàbrica d'embotits Boades 1880 la vorera està marcada però hi manquen els panots. Els vianants, especialment si estiren un cotxet de mainada o un carro de la compra, solen passar per la calçada lateral, per evitar les incomoditats i les basses que s'hi fan quan plou. De fet tot el voltant de l'illa de la fàbrica, així com de la parcel·la que hi ha al darrere, resta sense vorera.

Més perillós és el pas, a la mateixa alçada de la fàbrica, pel carrer Formentera, paral·lel al Passeig Sant Joan Bosco; en aquell tram no hi ha cap vorera perfilada ni res, i els vianants han de passar sí o sí per la calçada, al costat del trànsit rodat, que en aquell indret inclou camions de gran tonatge que carreguen o descarreguen a la fàbrica.

Tot aquell tros sense voreres (Passeig Sant Joan Bosco, carrer Gran Canària, carrer Formentera, carrer Ramon Llull i carrer Portlligat) està empantanegat (no sé si a nivell urbanístic, administratiu...) per la manca d'acord entre la propietat de la fàbrica i de la parcel·la que hi ha al darrere, i l'Ajuntament de Girona, i qui dies passa anys empeny, i són molts, massa, els anys que en aquestes illes no hi ha voreres.

Els veïns i veïnes del barri ho patim cada dia, ho patim tots i cadascun dels dies que passen i que van empenyent els anys que fa que aquesta qüestió bàsica i elemental, no es resol.

Sorprèn que a Girona, ben avançat el segle XXI, encara hi hagi carrers sense voreres, i resulta desencoratjador que l'Ajuntament, sembla, no vulgui  o pugui posar-hi remei.

Segur que el fet que aquestes voreres inacabades, quan no inexistents, es trobin en un barri perifèric, no hi té res a veure... 

dilluns, 24 d’agost del 2020

Les arrels

Fa vuit anys amb la meva família vam resseguir el camí que, fa setanta anys, va fer la meva família paterna, d'origen extremeny, des de Portugal fins a Figueres.

Vam estar-nos uns dies a Santa Marta de Magasca, el poble d'origen dels meus avis paterns, entre Càceres i Trujillo, i des d'allà vam fer via cap a Rossio ao Sul do Tejo, al costat d'Abrantes (Portugal), on va raure la família errant cercant una millor vida, i on va néixer el meu pare.

Desarrelada com tantes altres, la meva família paterna va clavar les seves arrels a Figueres, que "la cabra no es de donde nace , sino de donde pace", i els meus pares més tard van fer-ho a Girona, i més concretament al barri del Pont Major, on jo hi he arrelat de nou...

Aquell viatge de fa vuit anys ens va servir per resseguir mínimament els orígens de part de la meva família, i per descobrir el que els meus avis paterns van deixar enrere, amb més o menys recança, amb més o menys dissort...

Més profundes són les arrels de la meva família materna, arrels cantallobenques des de com a mínim set generacions, i des de fa vint-i-un anys que, per voluntat (i obra i gràcia) de la meva mare reivindiquem el cognom Llonch, perdut des que es va morir el meu avi (Miquel Gumbau Llonch), l'any 1986.

A casa sobretot venerem la figura de la Maria Llonch Sobrepera, l'àvia materna de la meva mare, la darrera Llonch que va viure a la modesta casa pairal de la família Llonch de Cantallops, de la que en tenim constància i fins i tot en conservem les escriptures de compra del terreny...

De totes les branques dels meus avis materns (Gumbau, Llonch, Reynalt i Pagès) ens sentim especialment hereus dels Llonch, no només per l'ascendència de la meva besàvia, també per tots els tresors que la modesta casa pairal ha conservat des que Josep Llonch Ferrer, el rebesavi del meu rebesavi, va comprar l'any 1776 el terreny, fora muralles, per a construir-hi Can Llonch.

Aquesta casa, més que un llinatge, és testimoni viu d'una família que, si fa o no fa com totes, ha prosperat i patit adversitats quasi a parts iguals, i malgrat tot ha preservat el llegat d'unes vides que, gràcies a alguns documents conservats, intuïm i sobretot imaginem amb nostàlgia.

Si em busqueu a Cantallops no pregunteu per Can Gumbau, per més que jo me'n digui de segon cognom i la meva mare de primer, pregunteu per Can Llonch... Encara que, lamentablement, hem perdut aquest bonic cognom, allà seguim, a tocar de la riera de Torrelles!

És el que tenen les arrels, que hi són malgrat no sempre les veiem, i a la seva manera també sustenten la nostra vida. Les arrels hi són i podem ignorar-les, naturalment, i a vegades fins i tot ens poden fer nosa, no deixar-nos créixer...

A mi m'agrada conèixer-les mínimament, potser amb l'esperança que algun dia, d'aquí a molts anys, jo també en sigui, finalment i feliçment esdevingui arrel...

divendres, 21 d’agost del 2020

El refrany de la setmana, sobre els naps

Els naps, com el pic amb la pala, fan parella amb les cols i, entre naps i cols, ja hem passat la Mare de Déu d'agost, que a les set ja és fosc, i fins i tot Sant Bernat!

Els naps formen part de la nostra alimentació i gastronomia des de fa segles, molts més que la patata, tot i que fa anys que el tubercle importat d'Amèrica l'ha anat desplaçant, segurament de forma injusta; contradient a La Trinca, potser podríem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que venim més del nap que de la patata! 

El nap, he llegit a internet, es pot plantar al llarg de tot l'any, però jo a Cantallops, a casa els meus avis, sempre he sentit dir que "per Sant Bernat (20 d'agost) sembra't un nap!"

Enguany, de moment, a l'hortet de casa, entre naps i cols, o més ben dit, entre carbasseres (sempre tan extensives, elles!) i tomateres, no hi ha lloc per als naps; caldrà esperar un altre Sant Bernat per sembrar-los... 

dimecres, 19 d’agost del 2020

Les conseqüències

"Una pedra fora de la mà, no saps mai on pot anar a parar", deia el meu avi, i raó no li'n faltava!

La frase em recordava la pedrada que vaig rebre al pati dels petits de l'Escola Montjuïc de Girona, quan feia segon de pàrvuls. Una pedra llançada de forma maldestra per un company em va impactar al llavi i vaig necessitar algun punt de sutura, en forma de creu, que encara marca el meu llavi inferior...

Un altre dia, d'adolescent, vaig ser jo qui llençava pedres; esperàvem des de la matinada el primer tren a l'estació de Riudellots de la Selva per tornar a Girona, després d'un concert de no recordo qui. Vençuts per l'avorriment a algú se li va acudir fer punteria, amb les pedres de la via del tren, a la campana que hi havia a la façana de la caseta de l'estació.

Sí, més d'hora que tard, una de les meves pedres més que tocar la campana va trencar un dels vidres de l'estació i la nostra sorpresa va ser descobrir que no, que l'estació no estava abandonada!

Quan vam arribar a Girona ens esperava la policia, Mossos d'Esquadra, que havien estat prèviament, i de forma diligent, advertits pel personal ferroviari que vivia (?) a l'atrotinada estació de Riudellots de la Selva. La policia ràpidament ens va clissar, i l'espant i suor freda inicial va desaparèixer quan, minuts després, sortíem de l'estació de Girona amb una bona reprimenda dels agents, i res més....

Quan soltem la pedra, quan ha abandonat el nostre palmell i s'ha acomiadat de la punta dels nostres dits, en perdem completament el control, i el seu destí, per més que l'hàgim traçat mentalment i amb precisió, sempre té un punt d'incertesa...

Cada dia llancem pedres (prenem decisions) pensant que farem diana, que l'encertarem, i el més probable és que la majoria de vegades errem, i hàgim d'assumir, si o si, les inevitables conseqüències.

I malgrat tot, essent conscients de l'assaig i error, i que massa sovint calen masses errors per validar l'assaig (digueu-li a Edison!), seguim llançant pedres tot i que, com deia el meu avi, "una pedra fora de la mà, no saps mai on pot anar a parar"...

dilluns, 17 d’agost del 2020

Dos a vuit

Al final del partit, que vaig veure a casa dels cunyats, sempre molt hospitalaris, vaig dir a la meva filla petita i a les meves nebodes: "heu presenciat un partit històric!"

Les derrotes, prou ho sabem, també els catalans, també formen part de la història, i per dolorosa que fos la de divendres passat contra el poderós Bayern de Munic també passarà als annals de la del Barça.

Potser encara ens falta certa perspectiva, però aquesta derrota, més dolorosa pel com que pel què, i que culmina una lamentable temporada en blanc, potser representa el punt i final d'un equip, d'una època farcida de títols i, per molts moments, de bon joc, fins i tot extraordinari!

La decadència d'aquest equip s'ha fet evident especialment aquesta temporada, i s'ha agreujat amb la represa de la competició després de l'obligada aturada pel Covid-19, i la mostra més palpable ha estat la manca de competitivitat de l'equip, que el divendres va sublimar fent-se encaixar una vergonyosa golejada.

El drama no és que perdés, que era previsible, sinó com va fer-ho. L'únic positiu d'aquesta contundent derrota és que no dóna excuses ni subterfugis per a prendre les decisions que permetin generar, a rtots els nivells (directiu, tècnic, esportiu) un punt d'inflexió.

El mal que ara viu el Barça de futbol el va patir també, fa algunes temporades, el de bàsquet, i el mestre Pesic va saber recuperar un equip recuperant, sobretot, el seu gen competitiu tot i perdre, aquesta temporada, la Lliga ACB al darrer moment per només dos punts...

És clar que aquestes transformacions no es fan, i encara menys en el cas del Barça, d'un dia per l'altre. El Barça de futbol, al contrari del Real Madrid, necessita jugar bé per guanyar títols, i el que ha de fer primer és recuperar la seva identitat, o inventar-se'n una de nova!

Parafrasejant The Alan Parsons Project, el Barça de futbol no va arribar a ser, aquest divendres, l'ombra de l'equip que havia estat. El dos a vuit ha esborrat definitivament l'ombra d'un equip i una època que ens ha fet vibrar!

divendres, 14 d’agost del 2020

El refrany de la setmana, sobre la migdiada

 

No sé si l'absència de les grans curses ciclistes, especialment el Tour de França, haurà alterat les migdiades, o com a mínim les inevitables capcinades enfonsats al sofà, d'estiu...

A l'estiu les migdiades ens deixen mig atordits, i el refranyer català en deixa testimoni en aquest refrany: "migdiada de Sant Magí (19 d'agost), emborratxa més que el vi".

I com sol passar sempre, quan fem una cosa en deixem de fer una altra, o moltes! I és que "no es pot estar pertot, fer migdiada i guardar l'hort".

Tard o d'hora les migdiades d'estiu s'acaben, que "per Sant Bartomeu (24 d'agost), migdiada adéu", i les que fem la resta de l'any, rutinàries o esporàdiques, no tenen el mateix gust de salabror que aquestes profundes d'estiu, per més que el Tour, enguany, s'endinsi inexorablement a la tardor...

dimecres, 12 d’agost del 2020

Els inflables

Van aparèixer de sobte i sense avisar, i ja us dic d'entrada que van despertar el recel i l'animadversió dels (sospitosos) habituals.

Els operaris inflaven, sobre la sorra, per separat les peces que formen un tot, i al mateix temps inflaven els nervis i la indignació dels banyistes que, estiu rere estiu i alguns des de fa dècades, sovintegen aquell pam de platja entre els espigons, fins i tot fora de temporada.

Una moto aquàtica rondava la platja i va ser l'objecte de les primeres queixes de la gent. En aquell espai les motos aquàtiques no poden circular, ni tan sols les planxes de pàdel surf, res que no sigui inflable, i la moto aquàtica, per més que fos de l'empresa dels inflables i la necessitessin per al muntatge, era evident que tampoc podia anar amunt i avall entre banyistes...

Un socorrista primer, i una seva companya després, van advertir a l'operari que la menava, per a més inri, sense les mesures de seguretat exigibles. L'ambient es va anar caldejant i alguns banyistes van començar a increpar el pilot de la moto, que a contracor i enrabiat es va posar, finalment, l'armilla de seguretat. 

Fins i tot es va personar la policia local, a qui minuts abans jo també havia trucat per informar de la moto aquàtica que circulava sense que s'hagués marcatat una zona de seguretat per als banyistes. L'agent de la policia local ben aviat es va trobar envoltada de banyistes molestos per la presència dels inflables, i especialment per l'actitud arrogant del pilot de la moto aquàtica i d'algun altre operari, que es defensaven argumentant que tenien permís per instal·lar els inflables, i que ells només eren els "currantes"... 

Al cap d'una estona la moto aquàtica va desaparèixer de l'escena i els operaris van haver de portar els inflables de la sorra al seu lloc nedant. 

Des que van aparèixer, ja fa alguns anys, els inflables s'instal·laven a la platja del costat i enguany, sense saber-ne el motiu (potser els habituals d'allà ja en tenien la pipa plena...) l'Ajuntament de Calonge i Sant Antoni havia decidit canviar-los de lloc

Fins ara segurament no s'havien muntat pel tema del Covid-19, i és cert que l'empresa que explota els inflables, com tantes altres, segur que ja tenia mitja temporada, sinó més, perduda... 

Dos dies després, ja amb tots els artefactes inflats i muntats surant sobre l'aigua, van obrir al públic l'activitat. Les cues de mainada i joves, i no tan joves, per comprar els tiquets i abillar-se l'armilla salvavides per saltar no es van fer esperar. 

Tampoc es va fer esperar la reviscolada del malestar dels banyistes habituals, essencialment per aquests tres motius: (1) menys zona de sorra disponible, (2) menys zona de bany disponible (a la mateixa platja també hi ha barques a la sorra i un canal de sortida per a embarcacions petites, planxes de pàdel surf incloses, que empetiteix la zona de sorra i de bany...), i (3) menys tranquil·litat en aquell pam de platja; i per postres, un artefacte inflable per horitzó!

I naturalment sobre els inflables també suren els dubtes sobre la conveniència del seu ús per motiu del Covid-19, mantenint l'interrogant, entre propis i estranys, de si poden ser un focus d'infecció, i de si segueixen les recomanacions que el propi Ajuntament de Calonge i Sant Antoni, també el Departament de Salut, fan en relació a les platges i el seu ús. 

Els inflables han alterat la calma i familiaritat que normalment regnava en aquell tros de platja i ha provocat una diàspora entre els que, al voltant d'on ara hi ha el xiringuito que ven els tiquets dels inflables, ens hi solíem posar. Sabem que la platja, ni tan sols aquell pam de sorra, era ni és nostra, tot i que a base de trobar-nos-hi estiu rere estiu, ens la sentíem...

dilluns, 10 d’agost del 2020

Salvar Ràdio Sarrià


M'agradaria pensar que no, que no tot està perdut! Ara per ara, no obstant, no sóc massa optimista, ni albiro a l'horitzó motius per ser-ne.

Fa dies, setmanes, mesos! que la porta de Ràdio Sarrià està tancada, i només aquest fet, és una mala notícia i símptoma que les coses, a Ràdio Sarrià, ni van ni s'estan fent bé.

I la porta rai, pitjor és evidenciar el mal moment que viu l'emissora municipal escoltant-la, esdevenint poc més que la veu de l'amo (el govern de Sarrià de Ter, ni tan sols l'Ajuntament!) a risc d'acabar-se convertint en una delegació de Girona FM, gestionada per la mateixa empresa que gestiona Ràdio Sarrià.

Dies enrere el ple de l'Ajuntament de Sarrià de Ter va aprovar una moció que demanava, entre d'altres coses, la reactivació de Ràdio Sarrià; també demanava esclarir els dubtes sobre les possibles irregularitats del procés de licitació, alhora que demanava la dimissió del regidor de comunicació.

Que tots els grups de l'oposició es posin d'acord per aquest tema és que el tema és greu i preocupant! La moció es va aprovar per majoria amb els vots en contra de l'equip de govern, que governa en minoria.

La moció és un nou crit d'alerta per salvar Ràdio Sarrià, crit que es suma al que els i les col·laboradores ja vam fer mesos enrere, crit que encara sostenim!

La degradació de Ràdio Sarrià perpetrada, per acció i omissió, per l'equip de govern municipal és preocupant; per omissió per deixar fer a l'empresa concessionària de la gestió i programació sense cap tipus de control; per acció per la forma maldestra, i jurídicament qüestionable, d'apartar als dos professionals que durant anys han treballat a l'emissora municipal, la Neus Mercader i en Josep Oliveras.

L'equip de govern municipal és responsable de la preocupant situació actual de Ràdio Sarrià, una ràdio avui òrfena de col·laboradores i col·laboradors (part de la seva essència) i buida d'informació local (part de la seva singularitat).

Mesos enrere, a principis d'any, vaig intentar infructuosament, juntament amb la resta de col·laboradores i col·laboradors, resoldre la crisi oberta de Ràdio Sarrià, però vaig topar amb l'enroc d'un regidor i el "laissez faire" de l'alcalde... Tot plegat va resultat trist, frustrant i indignant!

Perduda aquella bala, la de la mediació i el pacte, la moció dels grups de l'oposició n'és una altra i espero que, d'una o altra manera, tingui recorregut. I confio encara en una altra bala, que espero que no esdevingui una "bala perduda", per salvar Ràdio Sarrià.

M'agrada pensar que no, que per salvar Ràdio Sarrià no tot està perdut!

divendres, 7 d’agost del 2020

El refrany de la setmana, sobre l'agost


"En agosto, cada día un rostro", deia el meu avi, i reconec que durant anys no sabia què volia dir aquest refrany; el cert és que avui encara en dubto: es refereix a la variabilitat del temps?

En fi, més que "tenir cara d'agost", la dec tenir de préssec!

El refranyer català és molt generós, referint-se al mes d'agost, amb el most, amb motiu i sobretot, entenc, per la facilitat de la rima, pel que aquests d'entrada els he descartat.

És clar que hi ha un altre refrany que aquest any, amb la pandèmia i els rebrots del Covid-19, es descarta tot sol: "a l'agost, festes per tot". Millor podríem dir "a l'agost, festes suspeses per tot!"

Les festes majors, nombroses a l'estiu i especialment al llarg d'aquest mes, també contribuiran amb la seva absència, o relativa adaptació, a fer més estrany aquest estiu amb poc turisme, buidant places i envelats de músics mal pagats i gent amb ganes de gresca, i de fresca!

Tot plegat és i es fa estrany, per bé que de moment hi ha coses que (de moment) no canvien: "ni a l'agost caminar, ni al desembre navegar"...

dimecres, 5 d’agost del 2020

Tancats a casa, oberts al món


No sé si algú de vosaltres ha invocat, en temps d'estat d'alarma i confinament, al Déu Lar, el protector llar. Durant setmanes ens hem reclòs a casa nostra com mai ens hauríem imaginat, convertint casa nostra en "casa", el lloc segur dels jocs infantils, protegint-nos així de l'hostil i arriscat carrer, en un aparent exili intern.

Moltes llars s'han transformat eventualment en aules, despatxos i fins i tot en gimnasos. Durant setmanes per a moltíssima gent tot, o quasi tot, ha passat dins de casa: l'escola, la feina, l'oci, l'esport...

El confinament ens ha donat la justa mesura de les nostres cases, i en massa ocasions s'ha demostrat que qui tenia un balcó tenia un tresor, i qui tenia un pati, per petit que fos, tenia mig paradís! Urbanistes i arquitectes, preneu nota!

Closos a casa nostra, notant-ne les costures a flor de pell, Internet s'ha revelat, una vegada més, com una enorme finestra oberta al món, o per ser més precisos, oberta als mons; al món al real, cas que efectivament encara existeixi, i a tots els virtuals i de ficció que neixen creixen i es reprodueixen des de fa dècades.

El notable increment del comerç electrònic i del consum audiovisual de plataformes de "steaming", amb Amazon i Netflix com a puntes de llança, descriu prou fidelment com hem passat les setmanes més recloses del confinament: consumint.

Sí, també hem llegit més del que ho hauríem fet, tot i la suspensió del Sant Jordi, i sobretot hem aplaudit cada vespre, fent viral el fenomen a les xarxes socials, fins que les terrasses de bars i restaurants van començar a reobrir, a partir de la Fase 1.

Les xarxes socials han esdevingut, de nou, cronistes descarnades i a vegades crues de la realitat, o com a mínim han estat i són el testimoni d'un relat paral·lel, mig postís mig veritat, no exempt de notícies falses, quan no interessades. Tal vegada encara en sobredimensionem l'impacte...

Moltes d'aquestes coses (el comerç electrònic les plataformes digitals, les xarxes socials...) ja les teníem abans de la crisi del Coronavirus; aquestes setmanes simplement, amb el confinament, han agafat major volada.

La gran novetat, el gran descobriment per a moltes persones durant la reclusió, han estat les videoconferències, i en qüestió de dies qui més qui menys s'ha trobat enmig d'una reunió de treball en línia, o bé una trobada virtual familiar o d'amistats a Zoom, Meet, Jitsi i fins i tot, encara Skype!

Sens dubte una de les imatges icòniques d'aquesta crisi, al costat de la del personal sanitari, els balcons com a espai d'expressió i manifestació o les cares emmascarades, són les captures de pantalla de galeries de finestretes farcides de gent reunida a Zoom, per exemple. Mai com fins ara havíem fet tantes fotos de les reunions que fem!

El fenomen de les videoconferències, a banda d'alimentar un xic el nostre narcisisme, també ens ha evidenciat dues qüestions prou rellevants:
1. Ser el primer no garanteix ser el millor, i la percepció és que Skype ha perdut pistonada...
2. El replantejament de l'abús de les reunions presencials, tot i que tampoc caldria eliminar-les.

Les videoconferències han impactat sobretot en l'àmbit laboral, erigint-se com una de les eines necessàries, quasi imprescindibles, del teletreball.

Per a moltes persones treballadores el teletreball ha esdevingut imperatiu legal, i moltes organitzacions (administració empreses, entitats...) s'hi han hagut d'adaptar a marxes forçades, implementant tecnologia i recursos per traslladar llocs de treball de l'oficina a casa.

El teletreball, és evident, no és una opció per a tots els llocs de treball, i per als que ho són o podrien ser-ho, parcialment o total, ha representat un repte per a les organitzacions, i sobretot per a les persones.

El teletreball requereix, a banda dels recursos tècnics, disposar d'unes habilitats i competències personals que, si no es tenen o no s'han desenvolupat en la modalitat del teletreball, convé fer-ho. Un senyal d'aquesta necessitat ha estat la prolongació de jornades laborals, a vegades sense horaris, fins i tot per moments sense ordre ni concert.

Paral·lelament a la implementació de la tecnologia doncs, també convé adquirir i entrenar les competències i habilitats que permeten optimitzar el teletreball: organització, planificació, disciplina...

Si el teletreball ja representa un repte en condicions normals, aplicar-lo d'urgència i en la situació de confinament ha estat, per a moltes persones treballadores, un autèntic galimaties, especialment si alhora les persones treballadores també havien de donar suport i fer seguiment de les tasques docents dels seus fills i filles.

Els centres educatius van ser els primers a tancar, fins i tot abans del decret d'Estat d'Alarma, i per al sector aquests mesos han estat, sobretot, de supervivència.

L'activitat docent, en la seva àmplia majoria presencial, s'ha hagut de reinventar improvisant sobre la marxa en la seva accelerada adaptació a la modalitat en línia. Aquest ha estat un canvi brusc i inesperat que ni l'administració, ni el professorat, ni l'alumnat ni les famílies estaven preparats per assumir, i encara menys amb les presses i exigències del moment; al final ha estat una mena de banc de proves, amb grans i extraordinàries iniciatives, i també amb la detecció de l'enorme risc que l'educació en línia representa si el pes del seguiment de les tasques docents recau en la família.

Aquí és on les desigualtats afloren i creixen, ja que no totes les famílies disposen de les mateixes eines i recursos tecnològics, tampoc de les mateixes habilitats i competències educatives, una qüestió que els centres educatius i l'activitat docent presencial iguala i compensa, en part.

En l'educació a distància i en línia, com en el teletreball, la tecnologia no ho és tot, només és el mitjà, i per validar-lo cal activar i potenciar altres recursos, habilitats i competències, tant del professorat com de l'alumnat, com també de les famílies.

Veurem què en queda, de tot plegat, en aquesta (mal?) anomenada nova normalitat; veurem quin pòsit deixa el consum de plataformes digitals, el comerç en línia, el teletreball i l'educació a distància.

La digitalització és imparable i ara, per motius sanitaris, fins i tot ens qüestionem si volem pagar el preu de la privacitat i la llibertat davant la seguretat amb l'ús de les nostres dades personals (geolocalització, historial mèdic, etc.) a través de la nostra identitat digital.

Qui sap si tancats a casa, i oberts al món, esdevindrem més vulnerables.

Article publicat al número 106 de la revista Parlem de Sarrià.

dilluns, 3 d’agost del 2020

Vacança


No ho dic jo, sinó l'Estatut dels treballadors (i treballadores!) i fins i tot el diccionari, per si no quedés prou clar: la vacança, "cessació, suspensió, temporal d'una activitat" és un "dret irrenunciable de tot treballador per compte d'altri a un quant temps de descans anual retribuït, que sol ésser de trenta dies, ordinàriament a l'estiu" .

En el meu cas aquest estiu tampoc seran trenta dies, sinó vint-i-vuit, i procuraré exercir el meu dret irrenunciable gaudint de tots i cadascun dels dies que, a partir d'avui i avui inclòs, tinc per davant de vacances!

Vacances és el plural de vacança, que com la paraula vacant prové del verb vacar ("no estar ocupats un càrrec, una plaça, una dignitat, etc.") que al seu temps també prové de vagar, (de "vacare", estar buit, ociós), és a dir, "tenir temps, algú, de fer alguna cosa".

És evident que de temps, aquests propers dies, en tindré, i confio que sabré trobar més d'una cosa per omplir ociosament aquest buit... La lectura, sota el para-sol a la platja o a l'eixida de Can Llonch a Cantallops, serà una bona manera d'omplir el buit, i naturalment badar en serà una altra!

Un xic més buit restarà, això sí, aquest bloc, que com és habitual durant les meves vacances només actualitzaré tres dies a la setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Començo les vacances amb la incertesa si seran o no confinades, i amb l'esperança que la frontera amb França romangui oberta i franca, si més no a finals de la tercera setmana d'agost...

El darrer dia d'agost serà el primer del retorn a la feina. Fins aleshores mantindré plegat i convenientment desat el "rollup" corporatiu del programa que coordino, i que em fa de fons a les reunions per videoconferència... Ell també es mereix un descans, unes bones vacances!

dissabte, 1 d’agost del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "The Band With No Name"


Del mític Festival de Woodstock potser recordareu Jimi Hendrix, Janis Joplin, Creedence Clearwater Revival, Santana, The Who, Joan Báez, Jefferson Airplane o fins i tot Joe Cocker, però no sé si recordeu que també va participar-hi entre aquests i molts altres grups, Ten Years After, amb una memorable interpretació del seu "I'm Going Home", inclosa en la pel·lícula del festival.

Aleshores el grup ja tenia cert recorregut passejant el seu rock dur i blues per diferents escenaris amb talent i afilades guitarres!

La cançó d'avui no va formar part del repertori a Woodstock sobretot perquè encara no l'havien publicat, i és de les més breus del grup, tot i que no la que més...

"The Band With No Name" és una petita peça instrumental que obre la cara "B" del seu cinquè disc d'estudi, "Watt", publicat l'any 1970. I potser no passarà a la història com una gran cançó, però és d'aquelles que agraeixes que els grups no descartin dels seus discs, per rareses que semblin...