Escampar la boira, escapar de les Fires de Girona

Les Fires de Girona són, juntament amb el primaveral Temps de Flors, el gran reclam i pol d'atracció de persones que, un dia o altre, un moment o altre, visita i trepitja la ciutat. Per Fires de Sant Narcís, més persones d'aquí, de les comarques gironines i de Catalunya, que turistes.

Transitar en cotxe per segons quines hores, en segons quins carrers, esdevé una odissea i les aglomeracions no només són de vehicles, també de gent, rius de persones que converteixen en centre de la ciutat en un autèntic formiguer.

Els gironins, soferts de mena, prenem paciència confiant i esperant que tota aquesta munió de gent omplirà els calaixos de restauradors i comerciants, i de retruc de les arques municipals i que, d'una manera o l'altra, totes aquestes molèsties (aglomeracions, manca d'aparcament, etc.) ens seran recompensades. La recompensa, que no dubto que hi sigui, deu ser molt indirecta, que jo mai l'he notada...

Aquest primer cap de setmana, afavorit per l'inquietant bon temps, s'han confirmat tots els pronòstics i hem vist la ciutat encesa, estrident de riures i fanals. Els dies vinents, especialment dimecres, la diada de Tots Sants i el pròxim cap de setmana, passarà tres quarts del mateix, sinó més!

Els de les Fires de Girona també són dies, per a molts gironins, d'escampar la boira; potser no durant totes les Fires, que a vegades hi ha compromisos familiars i ni que sigui un xic, les Fires també s'han de gaudir. Però sí que aquests també són dies per escapar de les Fires i les aglomeracions, per fer un canvi d'aires...

Ahir, festiu local, ho vam fer nosaltres. Generalment, el festiu local (Sant Narcís, que caure diumenge el vam celebrar ahir) és sobretot el que les famílies gironines aprofitem per anar a Fires amb la mainada, el dia pels gironins; però ara, alliberats d'aquesta responsabilitat, que la mainada de casa ja és gran, vam aprofitar el dia per escampar la boira i escapar de les Fires de Girona unes hores, per canviar d'aires i cercar els de la tramuntana empordanesa que bufa a la falda de les Alberes...

En el nostre cas només va ser un petit parèntesi, que ahir al vespre es va lliurar Premi Casero i la cita és ineludible, gairebé, si més no en el meu cas, inexcusable.

Hi ha moments per gaudir de les Fires, d'altres per escapar-se'n!

Cent setanta-vuit, la xifra de la setmana

Mira que fa anys que vaig a les Fires de Girona, de fet tota la vida, i mai m'havia aturat a comptar quantes atraccions hi ha al parc de la Devesa. Enguany seran 178, o si més no aquesta és la xifra d'autoritzacions que l'Ajuntament ha fet als firaires.

Vaig veure la xifra publicada al Diari de Girona i, sincerament, em va sorprendre per elevada! Si juguéssim al "1, 2, 3" i per 25 pessetes hagués de dir noms d'atraccions de les Fires de Girona, no sé si me'n recordaria de més de quinze o vint... No en tindria ni per pagar-me una atracció!

Vinga, "un, dos, tres, responda otra vez!": els autos de xocs, el Látigo, la Nòria, la pesca d'ànecs, l'Scalextric, l'Ala Delta, el Ratón Vacolón, els camells, les cadiretes, el Saltamontes, els toros, el tren de la bruixa, el Mr. Bean, el Tokyto, la muntanya russa, la presó, el túnel del terror, la ve baixa, l'Extrem... I els que em queden! És clar que aquí també s'hi han de comptar les parades de menjar que venen pomes ensucrades, garapinyades, crispetes, cotons de sucre, frànkfurts, castanyes, xurros... Realment, sota les branques immortals de la Devesa, per les Fires de Sant Narcís, hi ha un autèntic parc d'atraccions! Normal que el parc de la Devesa, com molts gironins, aquests dies s'estressi!

La notícia parlava de les taxes municipals que els firaires han de pagar, entre 2.000 euros la més baixa i més de 10.000 euros la més alta, segons l'espai que ocupa cada atracció, i aquí cal sumar-hi el cost de l'energia, del personal i, naturalment, el marge de benefici. Amb raó algunes (?) atraccions són tan cares!

Si volgués pujar a totes les atraccions, els preus de les quals oscil·len entre els 4 i els 7 euros, comptant amb un preu mitjà de 5 euros per atracció, el pressupost per les Fires de Girona pujaria a quasi 900 euros! No hi ha padrí, o padrina, que ho pagui, això!

Si no recordo malament, l'any passat tan sols vaig pujar a una atracció, a veure si aquest any em supero!

Bones Fires de Girona a tothom!

Temps de Fires

Ja fa dies que l'aparcament de La Copa, el més proper al riu, està tancat i ja pràcticament ple amb les caravanes dels firaires. El tancament d'aquest aparcament és, els darrers anys, un dels senyals més evidents de la proximitat de les Fires de Sant Narcís. També ho són el progressiu muntatge de les atraccions al parc de la Devesa i de l'escenari i les barraques a l'esplanada de La Copa.

Quan era petit, per mi el primer senyal de la proximitat de les Fires de Girona eren les fires que s'instal·laven al barri de Pedret, al voltant de la festivitat del Pilar, i que veia cada dia quan anava a l'escola, del meu barri, el Pont Major, a l'escola Montjuïc.

Són molts més, és evident, els senyals que abans i ara anuncien el temps de Fires i són prou perceptibles en diferents punts de la ciutat, especialment al voltant de la Devesa, el centre neuràlgic de les Fires, com el tancat que serveix de perímetre del recinte del certamen, la Fira de Mostres.

És clar que no tots són aquest tipus de senyals, també hi ha actes i esdeveniments que s'anticipen i anuncien el temps de Fires, i sobretot hi ha les previsions de quedades i sopars de Fires en l'àmbit familiar, personal, laboral...

És temps de Fires tot i que el temps, el meteorològic, no acompanyi al cent per cent, tot i que aquests darrers dies ha plogut i refrescat una mica... 

És un temps de Fires diferent de quan era petit i esperava amb delit el dia de trepitjar la Devesa i pujar a les atraccions o, quan era jove, trepitjar la Copa i fer vida a les barraques...

Parafrasejant Eclesiastès, també per les Fires de Sant Narcís tot té el seu moment, sota el cel de les Fires de Girona hi ha un temps per cada cosa... Afortunadament, el programa d'activitats és prou ampli i divers perquè tothom, sense excepció, hi trobi algun acte o esdeveniment per dedicar-li temps, el vostre temps de Fires.

Prolegòmens de Fires

Aquest pròxim divendres, dia 27 d'octubre, s'iniciaran oficialment les Fires de Sant Narcís de Girona, però la remor de Fires ja fa dies que se sent i palpa a Girona amb actes que, a tall de prolegòmens, en preparen la seva arribada, allò de començar a fer bullir l'olla.

Un exemple va ser la conferència "Les Fires en primera persona" del poeta gironí Narcís Comadira, una glossa de les seves particulars, i transferibles, Fires de Sant Narcís.

Un altre acte habitual de Fires anterior a l'inici oficial, aquests darrers anys, és la sessió especial del club de lectura de la Biblioteca Just M. Casero amb l'obra guanyadora del darrer Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, o com en diem de forma abreujada, "el Casero a la Casero!", el Premi Casero a la Biblioteca Casero...

En la programació de curs d'aquest club de lectura ja preveuen la lectura de la darrera obra guanyadora, de manera que just la setmana anterior abans de l'inici de les Fires, es fa la sessió del club de lectura en la qual assisteix l'autor o autora del llibre. Enguany, aquest dijous 26 d'octubre, "La casa dels caps de setmana" de Marta Pasqual.

Aquesta sessió del club de lectura de fet és el primer dels actes que organitza la Llibreria 22 al voltant del Premi Casero i la resta, inclòs l'acte de lliurament del premi, es fan dins les dates oficials de fires.

Aquest any, però, aquesta sessió del club de lectura no només serà prolegomen de Fires, també serà el punt final dels actes de celebració del 20è aniversari de la Biblioteca Just M. Casero, i per això si habitualment aquesta sessió del club de lectura ja és especial i oberta a tothom, enguany tindrà un punt festiu, amb "Flor de vici", una petita antologia de cuplets a càrrec de Gemma Vidal.

Aquest dijous al vespre, doncs, un mateix acte servirà per tancar la celebració del 20è aniversari de la Biblioteca Just M. Casero i per obrir els actes del Premi Casero... En resum, un 2x1 que no us podeu perdre!

El meu balanç de Fires

Diumenge al vespre els tradicionals focs artificials van tancar les Fires de Girona d'enguany; vaig veure'ls des d'un solar que fa funcions d'aparcament just sobre el camp de futbol de Fontajau; s'hi estaven entrenant i hauria preferit que els focus del camp estiguessin apagats, però tot i així vaig poder gaudir dels focs, que durant un quart d'hora van il·luminar el cel de Girona amb palmeres i tirabuixons...

Tot indica que el balanç de les Fires serà molt positiu a nivell de participació i de calaix; aquests dies en coneixerem més detalls però la recuperació d'unes Fires sense restriccions i el (preocupant) bon temps han contribuït que les Fires de Sant Narcís recuperin el seu vigor, i que Girona fos de nou "estrident de riures i fanals".

Les meves Fires no han estat tan estridents; la impressió és que cada vegada sóc més selectiu, potser també més mandrós. Si anys enrere, força anys enrere, les barraques eren el meu hàbitat natural, aquest any amb prou feines hi he fet un toc i un entrepà, per cert boníssim de pinxo amb ceba i pebrot verd; he trepitjat les barraques però no hi he vist, ni escoltat, cap concert.

També he trepitjat les atraccions que es segueixen parant entre els plàtans de la Devesa i diria que enguany han estat les primeres, des que tinc consciència i records, que no me n'he enfilat a cap!

Castanyes i garapinyades sí que formen part de l'inventari de les meves Fires i a casa encara en rosego, també viure l'emoció del pilar de quatre que va enfilar les escales de la Catedral, l'acte de lliurament del Premi Casero (cita ineludible) i algun altre acte al voltant de la proposta de poesia vinculada al premi, o la clàssica passejada entre les diverses fires que el dia de Tots Sants omplen els carrers del barri vell de Girona.

Caldria afegir-hi el concert de bandes, un nombrós dinar familiar i no gaire res més... El meu balanç de les Fires d'enguany és més aviat escàs! Ni tan sols he anat al Certamen, que durant uns anys també va ser el meu hàbitat natural i laboral de Fires...

És greu doctor? Suposo que no, suposo que simplement em faig gran o encara pitjor, carca! Bé, aquest dijous confio que The Cure em despertin de la meva letargia!

Fires atapeïdes

Multitudinari. Així podríem titular el primer cap de setmana de Fires. Unes Fires de nou atapeïdes, després de les esmorteïdes de la pandèmia, amb el centre neuràlgic (la zona de la Copa, de la Devesa i allà on hi ha activitats populars) ple de gom a gom.

Que Sant Narcís fos dissabte també hi ha contribuït, el festiu local entre setmana és menys atapeït, i demà serà una altra diada que omplirà a vessar els carrers del barri vell de Girona, demà serà un altre dels dies grans de les Fires.

Dissabte a la tarda passejava per la Devesa i en alguns punts costava passar entre la gent i les fires; la sensació era viure de nou, i per primera vegada des de feia molts mesos, una aglomeració; reconec que en un primer moment em va impressionar veure tanta gent i de tant aprop, i com que amb l'amic amb qui anava amb prou feies podíem seguir xerrant, al cap d'una estona vam fugir de la multitud allunyant-nos de la Devesa.

És habitual que molts gironins i gironines aquests dies, especialment els assenyalats, ens queixem de la gentada que col·lapsa carrers i aparcaments, com si ens fessin nosa totes les persones de fora que s'apropen a la ciutat per gaudir de les Fires. Alhora volem que vinguin perquè els firaires, els comerços i la sobretot la restauració faci calaix, una situació semblant a la primavera, amb el Girona Temps de Flors.

Ja sabem, els gironins i gironines, que aquests dies ens hem d'armar de paciència, que per moments el trànsit és molt més dens i que, en general, la ciutat s'altera. Res que no passi a d'altres pobles i ciutats amb les seves festes i festivitats, que els gironins i gironines també contribuïm a atapeir.

És clar que, davant tal allau de visitants, també hi ha gironines i gironins que aprofiten aquests dies de Fires i festius per fugir, com un amic meu que han aprofitat per fer, literalment, una escapada a Andorra!

En el meu cas les Fires són per quedar-se a la ciutat i fer venir la família de fora; i si anys enrere eren sinònim, per un dia, de convocar la família a casa, que atapeïa el menjador de casa la meva mare, ahir vam atapeir el d'un restaurant gironí, amb més de cinquanta comensals!

Aquest any les Fires de Girona tornen a bategar amb força; el bon temps també hi ajuda, però sobretot hi contribueixen les ganes de recuperar el temps perdut; la zona de les barraques n'és testimoni cada nit...

Per part meva podeu venir a Fires, sereu molt benvinguts! Altra cosa serà aparcar, una missió cada vegada més impossible...

Entre bambolines

Rere qualsevol teló hi ha molta feina, molta més de la que es fa i es veu quan s'aixeca. I no és només el treball artístic de qui surt en escena, és tot el que l'envolta, inclosa la pròpia escena.

Aquesta feina ingent és imprescindible tant en la representació més fastuosa com en la més humil, tant en una òpera al Liceu com en una representació de final de curs de qualsevol escola...

També en el petit espectacle que la meva família vam fer, aquest dissabte passat, en l'acte de lliurament del 41è Premi Casero. Vam arribar a La Sala La Planeta una hora i mitja abans i vam veure i viure, entre bambolines, com l'escenari es transformava i es vestia de premi literari; vam fer les pertinents proves de so, alguns canvis de vestuari (les músiques) i vam endreçar el mínim atrezzo...

A la meva mare aquella estona, aquells moments previs abans d'aixecar-se el teló, encara que no n'hi hagués, li van agradar tant o més que els del propi acte. És clar que els artistes ja hi esteu avesats, a aquests moments, com els esportistes a l'escalfament previ a la competició; però per a nosaltres, com a mínim per a la meva mare i per mi, forans en la matèria, aquests moments no són quotidians sinó tan extraordinaris com sortir en escena!

Per cert, diu el diccionari que la bambolina és "cadascuna de les bandes de tela o de paper pintades que, penjades al sostre d'un escenari, formen la part superior d'una decoració que figura un sostre, branques pontades, el cel, etc.", definició molt semblant a la de bastidor, en l'accepció de teatre: "cadascuna de les teles o dels papers pintats i fixats en una armadura de fustes i llistons que hom posa a banda i banda de l'escenari formant part d'una decoració teatral."

D'aquí l'expressió entre bambolines, o entre bastidors, "d'amagat del públic..."

Jo aniré a Fires per tu

Massa gent l'atabala; no només la gent, massa de tot l'atabala. Per exemple, massa productes en un passadís d'un supermercat, o a les lleixes d'una botiga. Massa informació, massa estímuls que el seu cap, que ara va més lent, no té temps per processar i es satura.

Com quan, per exemple, en un sopar de colla estem entre dues o tres converses i les sentim totes, però no n'escoltem cap; o quan hem d'estar pendents de diferents tasques alhora (ara que es venera tant això de la multi tasca) i no donem a l'abast, ni en fem cap de bé... Situacions que, si (aparentment) amb plenitud de condicions ens saturen i atabalen imagineu-vos amb una afectació cognitiva, causada en aquest cas pel Covid Persistent, que fa que tot s'hagi de processar més lentament.

Massa gent l'atabala i les Fires de Girona són sinònim, aquest any que han tornat, de gent, de molta gent, massa gent per ella. Anar a Fires cansa, ja sigui a les barraques o a les atraccions, i anar-hi, ja d'entrada, amb cansament sortint de casa és esgotador. I a banda d'esgotador físicament ho és també a nivell cognitiu per la borratxera d'estímuls: cares, llums, sons, moviment... Els canals visual, auditiu i cinestèsic estressats per moments!

Ei, que de ganes no li'n falten, al contrari! No és qüestió de ganes, sinó de forces, d'ànim. Amb petites dosis és una altra cosa, com per exemple l'actuació que va fer, juntament amb nosaltres, la seva família, a l'acte de lliurament del Premi Casero; això ja va ser un esforç també, però més mesurat.

L'acte del Premi Casero ha estat, de moment, les úniques Fires per la Sira; mirarem de fer alguna escapadeta més, mentre m'insisteix que vagi a Fires per ella...

Jo aniré a Fires per tu, Sira, però és amb tu que m'agrada anar-hi!

La família del Casero

Imatge: Aniol Resclosa / Diari de Girona

La Casero és una gran família; la del Premi Casero també!

El 31 de gener de 1981 la família Casero, també molts de vosaltres, vam perdre en Just i quasi nou mesos després, només nou mesos després, vam guanyar un premi, el Premi de novel·la curta Just M. Casero.

El 28 d'octubre de 1981, abans d'ahir va fer 40 anys, es va lliurar el 1r Premi Casero a l'envelat de La Copa. Aquest acte va ser, possiblement, la presentació en societat de la família del Casero, tot i que aleshores potser no n'érem del tot conscients.

40 anys és molta vida, els 40 anys del Premi Casero són més anys dels que en Just va viure i aquest premi, que duu el seu nom, és un extraordinari i valuós epíleg de la seva vida, que en manté viu, i present, el record.

Al llarg d'aquests 40 anys el Premi s'ha fet gran, la família del Casero ha crescut, només cal veure la col·lecció d'obres guanyadores i finalistes que s'han convertit en llibre, ben bé una cinquantena.

Però la família del Casero no són només els autors que s'han presentat i els premiats i finalistes (per cert, n'hi ha un, el que fa olor de violetes, que em tracta de "germanet"... - mare, del testament a aquest res, que és un “pàjaru”!), la família del Casero també són els membres dels diferents jurats (Miquel Berga, Dolors Oller, Modest Prats, Antoni Puigvert, Salvador Sunyer, Joan Miró, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Felip Ortega, Miquel Pairolí, Imma Merino, Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Eva Vázquez, Jordi Gispert i Guillem Terribas; espero no haver-me'n deixat cap!), els artistes que hi han intervingut, artistes de tota mena i condició! i, naturalment, les famílies de la Llibreria 22, amb en Guillem Terribas com a ànima, tramoista i mestre de cerimònies, i de la Sala La Planeta (gràcies eternes Joan Ribas), i també les administracions que, des de l'inici, li han donat suport.

La Casero és una família nombrosa, la del Casero també! I encara hi falta gent!
Vosaltres, el públic, també sou de la família del Casero; els qui avui ompliu la platea de La Planeta i el públic que ens ha acompanyat arreu on s'ha lliurat el premi; el públic esporàdic, el fidel i l'incondicional.

La Casero és una família humil, també ho és el premi Casero; el Casero és un premi petit, però no és un premi menor.

Visca el Casero! 

Text que vaig llegir al final de l'actuació que part de la família Casero vam fer a l'acte de lliurament del 41è Premi Just M. Casero; vam posar en valor la vessant d'escriptor de Just Manuel Casero Madrid, el meu pare, llegint textos seus de diferents èpoques.

A Fires em convides!

Girona serà, aquests dies, un espectacle de llums i de colors! La tardor hi posarà els colors, que sempre embelleixen la ciutat per aquesta època; les atraccions hi posaran la llum, amb la voluntat de recuperar, juntament amb la música de les barraques i altres activitats, el temps perdut.

Fa temps que a Girona no tenim unes Fires normals, i tampoc tinc clar que aquestes ho acabin essent, tot i que, possiblement, s'hi assemblaran força.

Avui comencen les Fires de Sant Narcís de Girona i deixeu-me destacar un acte que, com tants altres, recuperarem després que ara fa un any es suspengués in extremis, just la vigília de celebrar-se: el lliurament del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.

L'any passat es va suspendre l'acte del 40è Premi Casero, que havia de ser una celebració especial en motiu de l'aniversari rodó... La commemoració que no vam poder fer l'any passat la farem enguany, posant en valor la vessant d'escriptor de Just Manuel Casero Madrid. L'acte serà el dissabte 30 d'octubre a dos quarts d'una a la sala La Planeta; veurem com va...

Veurem com van les Fires, com van les Barraques i la resta d'activitats, i veurem com sobreviu Girona, i sobretot els gironins i gironines, als problemes de mobilitat que, em temo, enguany s'incrementaran. Sense part de l'aparcament de la zona de La Copa, i sense un dels aparcaments dissuasius del nord de la ciutat, a Fontajau, sembla que tindrem col·lapse assegurat i que aparcar a Girona serà missió impossible. Ja ho ha estat aquesta setmana...

Però no voldria ser aixafa guitarres, que els que vindran són dies per a gaudir, que, com va dir el poeta, "Sota les Voltes, la ciutat encesa, / és estrident de riures i fanals..." 

Bones Fires!

Premi Casero: 40 anys en 16 minuts

El Premi Casero, ja ho sabem, enguany no ha celebrat la seva quarantena edició com es mereixia aquesta gran i respectuosa xifra, la XL de les peces de roba, pel tancament, just la vigília de l'acte de lliurament, de la cultura en viu i en directe pel rebrot del coronavirus...

Part de la celebració d'aquesta quarantena edició era el visionat d'un vídeo, manufactura de l'incombustible Guillem Terribas, l'ànima de la Llibreria 22 i del Premi Casero (entre d'altres). En aquest vídeo, en Guillem hi condensa, en setze minuts, els quaranta anys del Premi Casero amb un recull d'imatges, algunes inèdites, que mostren la trajectòria vital d'aquest petit, i alhora gran, premi literari.

Veient les imatges hom s'adona, i certifica, que el Premi Casero és molt més que només un premi literari; els llibres, l'escriptura, és la seva raó de ser, naturalment, però amb el visionat del vídeo es fa evident que el Premi Casero també és música, teatre, cartellisme i disseny gràfic, humor, circ, fotografia, poesia, record i homenatge... i Guillem Terribas amb bigoti, i sense bigoti!

Aquesta és part dels quaranta anys d'història de la "família del Casero"...

La cultura és segura, però no essencial...

A vegades res millor per practicar l'empatia que posar-se les sabates de l'altre; em sembla que, sense ser-ne del tot conscient, la setmana passada me'n vaig calçar unes, ni que fos per uns moments, que no són meves... M'explico.

Jo avui hauria publicat un escrit basat en la meva intervenció en el 40è Premi de novel·la curta Just M. Casero. Enguany, en motiu de la 40a edició del Premi Casero, la Llibreria 22 ens va proposar, a la família, ocupar-nos de la part de "l'espectacle" de l'acte de lliurament.

Com bé sabeu els que habitualment assistiu al Premi Casero, la família sempre hi som presents, però ens mantenim al marge de tot, que el Premi Casero és de la Llibreria 22... 

Aquest any havíem de pujar a l'escenari (bé, en el cas de la Sala La Planeta, baixar-hi) i vam optar per oferir un recorregut del Just Manuel Casero Madrid escriptor, amb la lectura d'alguns dels seus textos, tot amanit amb un parell de cançons... 

El cas és que aquests darrers mesos, amb la meva mare i la resta de la família, vam estar preparant-ho tot, i assajant mínimament les lectures i la música, preparant-nos, també mentalment i emocional, pel nostre moment de l'acte de lliurament del 40è Premi Casero.

La vigília del dia D, dijous de la setmana passada, tot va saltar pels aires, ja que l'acte de lliurament també quedava afectat per la prohibició dels actes culturals, i es va suspendre!

Reconec que em va envaïr una sensació de desolació, d'entrada, i també d'indignació. Em va saber molt greu que es suspengués l'acte de lliurament, que tot i ser una festa senzilla, per molta gent és esperada, i també té el seu lluïment. 

I sí, també vaig lamentar-ho tot plegat, la suspensió dels actes culturals en general, i aquest en particular perquè després de preparar-ho i preparar-nos, just a la vigília ens quedàvem amb un pam de nas! 

Aquesta impotència, amanida de resignació i indignació a parts desiguals (no cal que us digui cap a on decantava la balança), vaig pensar que és el que, en dosis més altes i en circumstàncies més dramàtiques, deuen sentir i viure en primera persona la gent de la cultura, les persones que s'hi guanyen la vida, i amb el seu treball ens fan més suportable i interessant la nostra. 

El que la família d'en Just havíem de fer enguany al Premi Casero és només una anècdota, una nimietat si voleu, la més minúscula i insignificant gota de l'oceà de la cultura. I a més el que havíem de fer, ho fèiem gratia et amore, i no fer-ho no ens representa, més enllà del lament, que la nostra economia se'n ressenteixi... 

Entre el dijous i el divendres de la setmana passada vaig calçar-me, per moments, les sabates de la gent de la cultura, i vaig comprendre, potser com no ho havia comprès fins ara, que la cultura, tot i ser segura, no és essencial, com semblava. I és una llàstima, alhora que (perdó) també és una putada! 

La realitat, en moments com aquest, és implacable... 

El refrany de la setmana, sobre Girona

Girona té moltes coses fantàstiques, com la Catedral, les cases de l'Onyar, el call jueu i fins i tot una emotiva sardana, "Girona m'enamora"!

No anem tan sobrats de refranys, que com ara les Fires de Girona, són més aviat escassos, i no sé si del tot positius, com el que diu que "hereu de Girona, o baix o camatort"! Ei, i no només reben els hereus, eh!: "ni pedra rodona, ni dona de Girona"...

És clar que ni tots els gironins som hereus, ni tots els hereus deuen ser camatorts, que els gironins som moltes més coses: "a Llambilles pengen guilles, a Campllong tatxen melons, a Cassà són cassanelles i a Girona budellers." Budellers?

Certament no sé si aquests refranys ens fan justícia, com tampoc ens en fa el que diu que "Girona té mala entrada i mala sortida", i això deu ser si entres o surts pel sud, perquè pel nord, passant pels barris de Pedret i el Pont Major, l'entrada i la sortida són d'una bellesa que fins i tot va meravellar a un jove Josep Pla!

En aquestes dates, a les portes de Tots Sants, potser l'únic refrany que ens fa justícia, però que ni tan sols així ens consola, és el que ens recorda que "per morts Girona, per bateigs Barcelona i per casaments Montserrat."

En fi, qui no es consola és perquè no vol, i ara com a mínim a Girona estem sense Fires, i arreu del país esteu, estem, sense quasi res més!

Premi Casero, 40 edicions!

Aquest any no hi ha Fires de Girona, sinó "activitats" de Sant Narcís, i entre elles es farà, si cap decret, ordre o recomanació ho impedeix, l'acte de lliurament del 40è Premi de novel·la curta Just M. Casero, que convoca la Llibreria 22.

L'edició d'enguany del Premi Just M. Casero ja era especial per si sola, pel fet d'arribar a la quarantena edició (buf, quaranta edicions, ja!), i ho serà més pel context de restriccions i incerteses en el que vivim i del que res, tampoc aquest modest premi literari, escapa!

Si normalment l'únic interrogant és saber si hi haurà "fumata blanca", i qui s'endurà el premi, aquest any també tindrem l'interrogant de veure qui podrà assistir-hi, ja que l'aforament és limitat, i les quarantenes estan a l'ordre del dia!

El Casero no és el premi literari més veterà ni el de més prestigi de la literatura catalana, tampoc el més ben dotat econòmicament; no és ni una cosa ni l'altra, ni pretén ser-ho. És un premi volgudament modest, un premi de segona (si voleu) que té, això sí, un jurat de primera, i que al llarg de les seves trenta-nou edicions també ha forjat, i descobert, plomes de primera!

El jurat és un element clau en tot premi, i si la dotació econòmica del Casero el fa ser un premi modest, el seu jurat, aquest i l'anterior, el fa honest: el jurat del Casero sempre acaba donant la cara, argumentant la seva decisió...

Modest i honest, el Premi Casero també contribueix, a la seva manera i sota l'empara de la Llibreria 22 i el somriure sorneguer d'en Guillem Terribas, a fer cantera i literatura, quelcom que també perseguia Just Manuel Casero Madrid, qui des de fa quaranta edicions que dóna nom al premi.

Aquesta edició també serà especial per a nosaltres, la família d'en Just; sempre hi hem estat presents, i alhora ens n'hem mantingut al marge de tot (organització, veredicte...), com ha de ser, però demà al vespre pujarem a l'escenari de La Planeta per recordar en Just i, sobretot, l'escriptor nat, i alhora malauradament inacabat, que bategava dins seu...

Visca el Premi Casero, i que per moltes edicions més!

Girona sense Fires

Aquesta tardor la "noria" no girarà per sobre els centenaris plàtans de la Devesa de Girona, ni sobre les seves marcides fulles s'hi instal·laran les atraccions que, ja de fa uns dies, il·luminarien la ciutat i les ninetes dels ulls de la mainada...

I sí, ja sé que això de dir-ne "noria" és un barbarisme, que el correcte és dir-ne roda ("atracció de fira que consisteix en una gran roda giratòria vertical proveïda de seients o cabines mòbils en tota la seva llargada"), però roda fa tan poc de Fires...

A l'absència de les barraques ja ens hi vam avesar l'any passat, i enguany al seu lloc s'hi ha instal·lat el circ, l'única evidència que ens recorda, i mínimament transmet, que aquests són dies de (no) Fires. El circ i el Premi Casero i la Proposta de Poesia que organitza la Llibreria 22!

Ni la Fira de Mostres (el Certamen), ni la d'alimentació i artesania, ni la d'art ni cap altra fira haguda o per haver es farà present aquesta tardor a Girona, que sense el formigueig habitual de Fires aquests dies fins i tot es troben a faltar les molestes retencions de trànsit al voltant de Correus.

La Girona sense Fires fa que la tardor sigui encara més trista, més trista que l'aigua de Tots Sants que camina sota el pont.. Ni sota les Voltes hi haurà la ciutat encesa, ni estrident de riures i fanals... I per si tot això fos poc, amb el toc de queda només ens restarà, paraula de Segarra, esperar l'hora, a les 10 de la nit, d'estimar i llanguir...

Barraques al febrer

A Girona, Barraques i Fires semblava un binomi indestructible fins que una tardor excessivament calenta va (obligar?) empènyer al govern municipal a suspendre-les i posposar-les per més endavant, i més endavant va ser aquest passat cap de setmana.

Les Barraques al febrer, és evident, no són el mateix que al tombant d'octubre, per més concerts que es programin al recinte de La Copa, per més entrepans, cerveses o "kalimotxos"que es serveixin, per més barraques que hi hagi...

Les Barraques són Barraques també pel seu context, per tot el que les acompanya i embolcalla: les fires i festes de Sant Narcís, amb el seu ambient, i la tardor, les castanyes, els moniatos, els panellets i fins i tot, si voleu, el Paponazo!

Les Barraques al febrer em fan pensar en la cançó "Xmas in february" de Lou Reed, quelcom que, literalment, he viscut en més d'una ocasió. Heu provat mai de desplaçar, pel motiu que sigui, un àpat familiar nadalenc més enllà de les festes de Nadal?

La trobada és magnífica, sens dubte, però ara més aviat en diem trobada d'hivern més que trobada de Nadal... I és que a vegades el nom fa la cosa!

Espero que enguany les Barraques de Girona tornin al seu hàbitat natural, al bell mig de la tardor, i no a l'inici de la Quaresma...

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Song for Evangeline"

Amb l'amor passa, si fa o no fa, com amb els colors: si mirem el color taronja jo veig un color concret que els meus ulls i el meu cervell, inequívocament interpreten com a taronja, tot i que no puc assegurar que el que vegin els teus ulls, i el teu cervell, malgrat també l'interpretin i concebin com el taronja, sigui un altre color... I si el teu taronja és en realitat el meu verd, malgrat jo digui que és taronja?

En les relacions de parella l'imaginari ens fa creure en l'equívoc, o el desig, o la fantasia, que l'amor és compartit i que ambdós membres de la parella l'interpreten de la mateixa manera, car el comparteixen, el construeixen, se suposa, junts. Però no, no sempre és així o, tal vegada, rarament és així...

D'això en vam parlar un moment al Club de Lectura de la Biblioteca Just Casero que, en la seva darrera sessió, aquest passat dijous, tractava, amb caràcter obert, sobre "Tristany", d'Anna Monreal Prat, Premi Casero 2018.

El llibre, de lectura més que recomanada si encara no ho heu fet, estripa i dissecciona la vida d'un home, Tristany, i les seves relacions amb les dones, els pares, la filla, els amics i, sobretot, amb ell mateix.

El capítol novè del llibre duu per títol el d'aquesta cançó de Pájaro Sunrise, "Song for Evangeline", que en les seves darreres estrofes diu que l'amor que neix ha de morir algun dia, i llegint el llibre afegiria que fins i tot mor l'amor que no neix!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la festa!

"S'univers és una festa que ens omple de joia", cantaven Antònia Font, i a Girona prou ens conformem que la ciutat ho sigui a partir d'avui, els propers dies.

Avui comencen les Fires de Sant Narcís i ho faran amb el regust amarg d'una castanya dolenta per la cancel·lació dels concerts i les barraques de La Copa. Tot i aquesta important amputació les Fires són les Fires i els i les gironines procurarem celebrar-les amb més o menys passió, que de motius a l'extensa programació d'activitats ben segur que no ens en mancaran.

L'ocasió a Girona és ara, que no cada dia és festa o, com va dir William Shakespeare, "si tot l'any fos festa, divertir-se seria més avorrit que treballar".

Malgrat tot (i interpreteu aquest tot com vulgueu...) bones Fires!

Fires de Girona sense barraques

No em refereixo a les precàries que dècades enrere poblaven les parets del Castell de Montjuïc, que s'enfilaven Pedreres amunt fins a Torre Gironella, Torre Alfons XII i el Polvorí o que s'estenien al marge esquerre del Ter a l'alçada de Sant Ponç, camí de Sant Gregori...

Aquelles barraques, viva imatge de la pobresa i la precarietat d'una Girona grisa i negra, formen part de la història de la ciutat i, encara, de la memòria de molts veïns i veïnes. Potser aquelles barraques ja no hi són, sí encara massa rastres de pobresa i precarietat a la Girona florentina i moderna dels nostres dies...

No, les barraques que enguany també seran història (que no històriques) són les de La Copa, un dels grans epicentres de les Fires de Girona des de fa molts anys, dècades també, tot i que no tantes com les altres.

La seguretat n'ha estat el motiu, argumenta el govern municipal; la seguretat ha estat l'excusa, s'indigna més d'un! La decisió, gens fàcil, és controvertida i deixa les Fires de Girona òrfenes d'un dels grans esdeveniments que s'hi produeixen, amb una pila de concerts cancel·lats i un espai que es preveu que resti inusitadament desert.

Diu la policia que, vistos els antecedents d'aquests dies amb els incidents fruit de les protestes per la sentència, amb nits d'autèntica batalla campal, no poden garantir la seguretat amb tanta concentració de gent a la zona de La Copa i la Devesa en cas que, de nou, es produeixin aldarulls, i davant tal advertiment el govern municipal, caut i prudent, prefereix prevenir abans que curar.

Immediatament després del polèmic anunci amb la cancel·lació dels concerts i les barraques de La Copa, van aparèixer una munió de joves (i no tan joves) indignats per tal decisió, maldant per la suspensió i perquè aquesta, sembla, els criminalitza!

És clar que per alta concentració de gent, la que es produirà, inevitablement, a les atraccions de fires a la Devesa de Girona, per bé que allà el públic és sobretot familiar; o al barri vell per Tots Sants, que es converteix en un atapeït i constant formigueig de gent amunt i avall...

Potser el problema no és només la quantitat de gent, sinó el tipus de gent que es concentra i, pel que sembla, el de les barraques de La Copa és potencialment molt més perillós, no sé si per la seva joventut, pel seu ímpetu o pel potencial estat etílic al que poden arribar... O potser per les tres qüestions alhora.

En tot cas el discutit informe policial que ha fet decantar la decisió serveix també d'escut per aturar les envestides que des de l'oposició i la pròpia comissió de La Copa han començat a fer contra la decisió del govern, bo i entenent que la seva responsabilitat, cas d'algun problema que calgués lamentar, no cauria sobre qui es queixa sinó sobre qui no podia defugir la decisió, fos quina fos.

Entenc el malestar de tanta gent; durant uns anys per mi les barraques eren sinònim, quasi absolut, de Fires de Girona (juntament amb el Premi Casero, naturalment!), per bé que és cert que algun any, més recentment, per Fires amb prou feines he trepitjat les barraques!

Amb aquesta perspectiva sobrevola una pregunta que aquests propers dies, espero, potser tindrà resposta, si no la té ja: Fires de Girona sense barraques, són Fires?

Ciutat Educadora, Fires accessibles

Els carrers seran sempre nostres? Qui més qui menys ha reclamat i reclama la seva part del carrer, avui sota una bandera, demà sota una altra... De qui són els carrers?

Recordo que anys enrere va triomfar la pintada "el tren es de todos, rompe tu parte", consigna avui benevolent veient l'actitud d'alguns "graffiters" que s'apropien no d'una part (la seva?) d'un vagó de Metro, sinó de tot el comboi sencer, emprant la violència si cal, per fer-se'l seu i deixar-hi la seva empremta en forma de "graffiti".

De qui són els carrers? De qui són els trens? De qui és la ciutat? Un dels debats de la 3a Setmana de la Ciutat Educadora de Girona debatrà si la ciutat pertany a les persones...

De qui són les Fires?
Aquests dies, també durant les Fires, algunes famílies es pregunten si les Fires (també) seran sempre seves, i en el seu cas la resposta és un contundent, alhora que desesperant i reivindicatiu, no!

En el cor de la seva queixa, de la seva reivindicació, hi ha la necessitat que les Fires siguin accessibles també a aquells infants (i joves, i adults) que no en poden gaudir per la discapacitat física que tenen, és evident que no per manca de ganes!

La condició d'Educadora d'una ciutat, també Girona, sobrepassa l'àmbit estrictament escolar i fa que els propis elements aparentment no educatius esdevinguin un actiu educatiu pels qui en formem part; així doncs l'urbanisme, la cultura, la mobilitat, l'esport o l'oci, per posar alguns exemples, poden ser, i de fet són, actius educatius sempre que es pensin i desenvolupin tenint en compte aquesta dimensió educativa.

També les Fires, i concretament les atraccions, formen part d'aquest actiu educatiu, d'aquí les iniciatives de fer-les més accessibles a les economies més modestes (més amb el "dia de l'euro" que amb el 2x1), o la promoció de la música en català que per indicació de l'Ajuntament fan sonar els firaires.

Ara bé, això no és prou, doncs si volem unes Fires més inclusives haurem de treballar per fer-les, també, molt més accessibles del que són ara, com es reclama de fa anys que ho siguin els carrers, els trens, el Temps de Flors... en definitiva la ciutat!